11 Setembre2016

Butlletí Gent del Masnou 3a època núm. 345, setembre del 2016

GENT DEL MASNOU

Als vespres Fem comandes a domicili Alella, el Masnou, Teià i Premià de Mar. De dimarts a diumenge de 20 a 22:30/23h.

Comanda mínima 15€

93 555 78 94

Prat de la Riba 98 (Camí Ral Ocata) el Masnouwww.frankfurtparera.com · frankfurtparera@hotmail.com

Barcelona, 2 · T 93 555 02 01 · El Masnou

Mas VellR E S T A U R A N T P I Z Z E R I AMENÚS DIARIS · SERVEI A LA CARTA ·

MENJARS PER EMPORTAREL DILLUNS TANCAT

Santiago Rusiñol, 43 · Tel. 93 555 23 96 · El Masnou

R E S T A U R A N T

ASSESSORIA IGLESIASFISCAL • LABORAL

• COMPTABLE • ASSEGURANCES• GESTIÓ IMMOBILIÀRIA• GESTIONS DE TRÀNSIT

Sant Miquel, 21, A, baixos • 08320 El MasnouTels. 93 540 40 53 · 39 95 · fax. 93 540 40 53

Àngel Guimerà, 14, el Masnou (Ocata) Tel. Fax 93 540 31 57 · genis.oliveras@gmail.com

Recollida del vehicle a domicili · Cotxe de substitució gratuït · Manteniment de motocicletes i vehicles clàssics. Servei ITV 100%

T/ 93.555.69.03www.meslloc.com

FINQUES MESLLOCLLIGOÑA CAYETANO

S a n t M i q u e l , 2 3 - 0 8 3 2 0 e l M a s n o u -

Compravenda - Admin i s t rac ió - ASS. ju r íd ica

Mossèn Jacint Verdaguer, 14 · El Masnou Tels. 93 555 10 60 / 17 61 · Fax 93 555 28 90

www.finquespuig.net · info@finquespuig.net

Finques Puig slF P

Butlletí mensual de Gent del Masnou, associa-ció cívico-cultural, recreativa i esportiva inscritaamb el número 7.669 al registre d'associacionsde la Generalitat de Catalunya.

Equip de Redacció:Joan Camps - Joan Casals - Joan Muray -Esteve Pujol

Portada: Cinc puntes, cinc punts: Salt,Tarragona, Berga, Lleida i Barcelona

Disseny i muntatge: Taller de publicitat

Publicitat: 93 555 80 06

Imprimeix: Jobagraf

Tiratge: 3.500 exemplars

Paper ecològic de 90 g.

Edita: Gent del MasnouDipòsit legal B. 29.758-87

GENT DEL MASNOUDr. Agell, 908320 El Masnou93 126 82 20gentdelmasnou@gmail.comwww.gentdelmasnou.cat

L'entitat Gent del Masnou no es fa responsable,necessàriament, del contingut dels articles signatspels seus col·laboradors.El repartiment dʼaquest butlletí als socis es fa amb elsuport de lʼAjuntament de la Vila.

SumariEDITORIAL........................................................................................................ 3GENT AMB GENT Joan Oliveras i Puigvert ................................................. 4DILLUNAIRES JULIOL 2016 Pep Parés ......................................................... 6IN MEMÒRIAM Joaquim Lladós i Tolrà Joan Muray...................................... 7BÚSTIA OBERTA.............................................................................................. 9JORDI CARBONELL I DE BALLESTER Pere Compañó ............................... 11EL CAS SIXENA Carles Camp ........................................................................ 12ESPERIT OLÍMPIC Joan Maresma Duran ....................................................... 13EL PAÍS QUE MʼAGRADARIA Joan Camps ................................................... 14A CONTRACOR Ramon Serra ......................................................................... 15ANY LLULL Joan Muray ...................................................................................... 16LA PUNTA DE LA LLENGUA (78) Esteve Pujol .............................................. 18PARLEM DE LLIBRES Pere Martí Bertran .......................................................... 19CRÒNIQUES ........................................................................................................ 20SOM Oriol Lugo .................................................................................................... 22GAIREBÉ TOT AIXÒ ÉS VERITAT Carles Maristany ...................................... 22DITES I PERSONATGES POPULARS (22) Albert Vidal ..................................... 23ARRAN DE SÒL Pledebuit .............................................................................. 24LA CUINA DE LʼANTÒNIA El Cullerot ....................................................................... 24GENT DEL MASNOU INFORMA . ................................................................... 26

La crida o consigna que l’ANC promou per a la Diada d’aquest pro-per 11 de Setembre és tan breu com explícita: A PUNT, que és unamanera de dir: NO BADEM!Als qui de jovenets vam tenir l’oportunitat de formar part de la grangermanor escolta (minyons de muntanya), aquest A PUNT d’en-guany ens refresca la memòria del SEMPRE A PUNT escolta, aque-lla actitud personal que predisposava l’individu a restar amatent ireceptiu envers tot allò que afectés la patria i el proïsme, amb espe-rit de servei i sense esperar res a canvi.Res tan antic i tan vigent alhora.Heus aquí, doncs, que en aquest important moment històric queestem escrivint entre tots, bo i fent via en l’esperançat trajecte cap ala plena sobirania nacional, els organitzadors de la Diada ens con-viden, una vegada més, a sortir al carrer, a una nova mobilitzaciómassiva amb la intenció de somoure la societat civil catalana i, deretop, els polítics que la representen des de les institucions degovern. Aquesta vegada, però, mitjançant una nova estratègia de trobadaque pretén aglutinar els manifestants en cinc indrets diferents repar-tits per la geografia catalana: Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga iSalt, amb la sana intenció de descentralitzar la concentració i facili-tar, alhora, el desplaçament a llocs més assequibles, especialmen-te a les persones grans o amb dificultats de mobilitat.El resultat final, la suma total, serà el que comptarà i el que es visua-litzarà en els mitjans de comunicació propers i forans.Com en les ocasions anteriors, se’ns recomana d’incriure’ns prèvia-ment per a una major eficàcia en la distribució de les zones i per tal quetot es desenvolupi amb l’ordre, pau, tranquil·litat i alegria habituals idesitjables. Per no embolicar la troca, no esperem a darrera hora. A hores d’ara ningú no sap quants Onzes de Setembre més enstocarà tornar a manifestar-nos obertament per reivindicar allò queés ben legítim –tant de bo que aquest sigui el darrer–, però ens caltornar a ser tossuts, democràticament tossuts fins allà on calgui,perquè ens assisteix la raó i perquè el destí del viatge s’ho val ambescreix. Estiguem A PUNT (NO BADEM!) per tal que aquest 11 deSetembre torni a ser exemplar als ulls del món (una vegada mésserem el centre d’atenció dels mitjans informatius d’arreu), però moltespecialment per a nosaltres mateixos, per als convençuts i per alsindecisos, per a la gent de casa nostra, que és on realment es coula vianda i on ens cal demostrar fermesa i coratge. Som-hi, doncs.Que tinguem bona Diada!

El President

Editorial A PUNT

OFRENA FLORALDE LA DIADA

Diumenge 11 de setembredel 2016, a les 12, OfrenaFloral a la plaça de l’11 deSetembre. La Coral Xabec

hi participarà.Tots els socis isimpatitzants de Gent del

Masnou hi sou convidats.

LA Coral XabecDEMANA

CANTAIRESEt proposem de venir a can-tar a la Coral Xabec; hi seràsben rebut. Hi tindràs lloc com

a tenor o com a baix o bécom a soprano o com

a contralt.Anima-t’hi i vine a provar la

veu qualsevol dimarts abansde començar l’assaig, o sigui,

una mica abans de dosquarts de deu del vespre.

Qui canta, els seusmals espanta!

3

GENT DEL MASNOU

Què et passa pel cap en voler fer unrepàs de la teva vida?Em ve a la memòria el primer dia alcol·legi de la Sagrada Família, tenir demestra la madre Maria va ser una doblesort, es va implicar molt en la mevainfantesa i, ja de gran, a l’hora d’anar ala mili va influir que tingués un bon destíal servei militar a Mallorca. Va esclatar la guerra quan tenia 10anys, i encara en tinc records moltpresents. Com el meu pare, jo tambévaig néixer en aquesta casa –asse-nyala la paret del menjador i constata:a l’habitació darrere aquest envà. Elpare era de la Lliga i es va sentir asse-nyalat, perseguit i amenaçat. En amb-dós bàndols, només es podia seguir elcorrent, callar o rebre. Fer de boterm’ha fet feliç, però m’hauria atrevit aestudiar dret o arquitectura. Però latradició familiar del besavi, l’avi i elpare i les necessitats del moment vandecidir-me a quedar-me a casa;aquest ofici que vaig mamar des denéixer també m’agradava. Sovint,venint del col·legi, si hi havia acumula-ció de feina, el pare em feia anar apicar com un treballador més.

Quins estudis vas fer?Vaig seguir tots els cursos que s’im-partien a La Salle de Premià; no ésque jo fos gaire bon estudiant, però alcol·legi ens exigien molt: exagerats enla religió, havíem de recitar de memò-ria i al peu de la lletra l’evangeli decada diumenge; però, si no tenies undeu de nota en totes les altres assig-natures, tampoc no tenies el premi del’excursió que es feia cada primerdijous de mes. Tots els alumnes delien

per poder anar a la classe de l’her-mano Miquel Estivill; en el pati jugavaamb nosaltres i a la vegada manteniamolt bé l’ordre; molt diferent de l’her-mano German, molt autoritari i distant.Un dia em va agafar pel seu compte iem va dir: Me he fijado que rezas conmucha devoción y fervor; deberíasapuntarte a la “Asociación de SanTarsicio”. En aquella edat, no vaigsaber dir que no; però, voleu creureuna cosa?; el que fan les manies!: totva ser entrar a San Tarsicio i millorartotes les notes. Aquella mena de favo-ritisme em va espantar i, tot dient-mea mi mateix “Jo vull ser el que sóc”,vaig decidir que allò no em convenia.

La religió imposada et va mantenircreient?Sí! Sóc catòlic practicant, però em vede família. He tingut algun desengany iel meu pensament també ha evolu-cionat. Et vas fent gran i veus les cosesdiferents: de petits. A l’església hi haviaun ritual que era matar jueus, quan elcinquè manament de la llei de Déutransmesa a Moisès diu No mataràs.Tot i tantes contradiccions, la fe em con-forta, és un bon refugi per entendre lavida i estar en pau en la intimitat d’unmateix. Sent creient, m’hi trobo bé!

Digués: de qui guardes els millorsrecords?La meva mare, el seu esperit de sacri-fici! Vivia a l’Ocata; aleshores els delMasnou i Ocata mantenien algunespugnes. Es va casar amb molt pocaexperiència de la vida; però, davant larealitat, va ser molt sàvia. Casant-seamb el meu pare, va entrar a casa,

Cal Boter, un negoci familiar amb qua-tre treballadors. Aleshores aquestgran pati de davant era ple de castellsde fusta, però aquí casa hi havia duesiaies i tres homes: el pare i dos ger-mans, tots a menjar i a dormir aquí.Casant-se es va trobar enmig d’unenrenou de feina i la supervisió de laiaia Rosario, que era una mica severa.

Retrates la iaia Rosario com una donamolt dominant: de veritat ho era?Oh! És que ella sí que era de casabona, era filla de can Corbes enmig devuit o deu germans. Tenien la drassanade la platja on donaven forma corba a lafusta destinada a la quilla de les bar-ques i vaixells. Vivien a la casa ambmarquesina de la plaça de la Llibertat.El pare de can Corbes va regalar tota lafusta per fer l’edifici del col·legi de lesEscolàpies on va tenir molta influència,tanta que, a una de les germanes del’àvia Rosario, la van nomenar directoradel col·legi. M’agradaria saber-ne mésd’aquesta història, era molt jove i en tincun record borrós.

Vas acabar el col·legi a La Salle i etvan posar a treballar en el negocide casa; com ho vas assimilar?Les coses anaven així! Per tradició,sent el germà gran em tocava a mi. Justcomplint quinze anys vaig entrar a tre-ballar al taller; el meu pare va incorpo-rar un oficial boter que es deia Not, queva ser molt bon mestre per a mi, sé quevivia a l’Ocata; si algú el va conèixer,m’agradaria que me’n parlés.

Com vas pair no poder estudiard’advocat o d’arquitecte com ha-vies desitjat? Podeu comptar, igual hauria pogut dirque volia ser bomber o aviador. Feiamolta patxoca poder treballar al tallerde casa. Aleshores sempre hi haviamolta fusta estibada en castells al patique, capiculada, s’airejava fins aassecar-se i estar al punt per treballar-

4

Nat el 15 d’abril de 1926, és vidu de Maria Giralt i Vila amb qui va tenir qua-tre fills: Assumpció, Immaculada, Joan, Maria i Dolors, i vuit néts i un bes-nét. Ens ha rebut a casa seva, llar i taller de quatre generacions de boters,un ofici artesanal lligat a la història del vi. Amb 90 anys, ostenta la presi-dència d’honor de l’Associació d’Amics de la Vinya i el Vi d’Argentona,poble on ha desenvolupat els últims quaranta anys de la seva experiènciaprofessional i empresarial.

Joan Oliveras i PuigvertL’últim boter del Masnou

Jo vull ser el que sóc

GENT AMB GENT

CONVERSES

la i fer les bótes. La fusta de casta-nyer, la compràvem tallada a mida degruix i llargada, i ens arribava envagons de tren des de Girona, que laRenfe deixava a la via morta que hihavia aquí davant de casa. Era un tre-ball d’artesà gens fàcil que exigia ungran mestratge. Llàstima que les suc-cessives crisis de la vinya van anarminvant les comandes fins al punt d’o-bligar-nos quasi a tancar.

Vas deixar l’ofici de boter; com vaser això? La fil·loxera va ser la primera crisi dela indústria vinícola: sense vi no caliafer bótes. Això va capficar l’avi, peròell va ser capaç d’aguantar. En vidadel meu pare també va haver-hi unmoment que donàvem per fet quehauríem de plegar, jo aleshores jatenia vint-i-cinc anys, però, sortosa-ment, se’ns va presentar la filla delboter d’Argentona, on la vinya encaradonava per viure. El seu pare s’haviaposat malalt; de moment, va dir-me, sipoguessis venir quinze dies, no per ferbótes noves, que no ens en demanen,però amb la verema en tenim moltesper reparar. I sí, sí! Vaig anar-hi perquinze dies i m’hi vaig quedar quaran-ta anys. Al cap d’un temps el boter vamorir i jo, en un local més gran, m’hivaig establir. En realitat se’m coneixmés a Argentona que al Masnou, si béaquí segueixo sent el fill del boter. Un dia jo li deia, al meu pare, Mira,ens porten bótes fetes per l’avi percanviar-ne els cèrcols. Si hem de can-viar cèrcols a quatre pessetes a bótesque tenen cinquanta anys, això no éscap negoci!; aleshores se’m va acudirPare, per què en lloc de fabricar bótesque duren tota la vida, no ensdediquem al vi, que és de consumdiari? Així vam passar de ser boters aser vinaters!.

Ja de gran vas ser regidor de l’ajun-tament del Masnou; com va seraquesta experiència?Amb en Miquel Humet érem amicsdes de ben petits; fixa’t que un dia emva dir Joan, em prometo amb laLourdes Llinàs; però no pateixis, queseguirem sortint tots tres, he? El seuenamorament ens va distanciar; ell es

va casar, però al cap d’uns anys vaser el meu padrí de boda; aleshoresels matrimonis vam compartir moltestrobades junts. Quan va ser nomenat alcalde, em vaproposar presentar-me candidat i for-mar part del que ell anomenava el terçfamiliar; aleshores en Vilalta va tenir lamajoria de vots, jo vaig ser el segon il’Aguilar va ser el tercer. A mi, em vatenir com a home de confiança peratendre temes puntuals als quals ellno podia dedicar-se tot el que calia. Ami, no m’anava gaire bé, el magatzemd’Argentona em tenia molt atrafegat. Avegades em calia anar a la Generalitatde corre-cuita: deixar la feina, venir acasa al Masnou, dutxar-me, mudar-me i agafar el tren cap al Pati delsTarongers. Les coses no eren comara, no es cobrava per ser regidor. Ladipositària em deia “Has d’anar aBarcelona” i em donava deu pessetesper a les despeses del viatge i des-prés em demanava el canvi, les duespessetes amb cinquanta cèntims quem’havien pogut sobrar del tren.

Com voldries que fos el món per a tu?Vaig conèixer la meva dona, que erade Sabadell, aquí davant mateix, a laplatja. Mira que si arriba a estar núvolaquell dia, jo no hauria anat a la platjai mai no l’hauria coneguda! Va ser unagran sort: vam tenir quatre fills: un noii tres noies. Res no canviaria de totaixò; és clar, doncs, que el valor mésimportant per a mi és la família. Si entotes les famílies hi hagués una bonaentesa, la pau social i el progrés se’nsdonarien espontàniament. Jo semprehe treballat per ajudar, no he sigut un

llast per als pares i he estat capaç deconservar tot el que he rebut i deixar-ne una bona part per als fills. La pausocial sembla un valor inassolible, a lamissa ho diem “que la pau sigui ambnosaltres”; en la política se’n fa moltademagògia, de la pau, mentre elsestats poderosos no paren d’obrirnous fronts de guerres que escatimal’estimació que ens devem els uns alsaltres. No vull queixar-me de la mevasort, la fortalesa d’esperit sempre haestat present en els moment difícils.Tinc el sentiment d’haver complert totsaquells objectius a què he aspirat desde jove. Treballar, mantenir una famí-lia i tirar-la endavant, mantenir el quem’han deixat els meus pares.

I del moment que viu el País, queens en dius?Estem en una època de grans dificul-tats per tirar endavant, la guerra ensva assenyalar Catalunya com a perde-dors i ens han collat tot el que hanvolgut; som el que som gràcies elsesforços individuals, d’això sí que enpodem estar joiosos. Sense tants bas-tons a les rodes segur que seríem unapaís molt més pròsper. Si t’ho rumiesbé, els catalans sempre hem estatgent treballadora i tot el que s’haassolit ho devem a l’emprenedoria i ala imaginació individual i associativa;és bo que continuem sent com som. Potser jo no ho veuré, però confio ple-nament que el nostre poble sabràdesempallegar-se del llast de cor-ruptes i aprofitats, i finalment assoli-rem ser el poble que mereixem. Queels nostres descendents puguin estarorgullosos de nosaltres.

5

6

bones memòries d’aquest indret.Amb la gana a punt, arribàrem al Saltdel Pish, i començà el soroll d’aigua,que ve a ser un veritable plaer quancamines pel Pirineu: aigua rajant depedres, aigua esmicolant-se salt avall,rierols que creues, estanys, llacs, unregal que dringa i ho omple tot de vida.Dinàrem i la férem petar sota l’ombrad’un gran til·ler bord, després cotxe icafè a Viella. Arribàrem al refugi deCanongles,1555 metres d’altitud,abans situat a l’Hospital de Viella i araen un indret nou, un xic més al sud. Esplèndida nit de sorolls de somiersalternant-se amb els ronquets delsestimats col·legues (meus, mai!) enuna simfonia de muntanya que sem-pre em trasllada a la meva joventut.L’endemà el dia es presentava fosc,carregat de boires i, al final, plujaimpertinent quan just començava l’ex-cursió. Deliberació immediata sobrequè calia fer. Sortiren propostes sobreel romànic de la zona, sobre anar abadar amb el cotxe... Al final, veientque la pluja s’apaivagava, dos o tres–amb to decidit– vàrem comminar tot-

hom a posar-se l’equip de pluja icomençar la travessia. Una espessa i exuberant fageda ensva embolcallar una estona. La pluja noafluixava però ja estava decidida lanostra sort. I vàrem fer bé. El cel s’a-clarí, ens traguérem l’equip de pluja icomençàrem a caminar envoltats deboires i una boníssima temperaturaper al temps que érem. Una potent pujada que no s’acabavamai, esbufecs i alegria al cos perquètot anava en dansa. Els Dillunaires formem una corruahumana acolorida que serpentejasense pressa pels Pirineus. I elscolors es van combinant. Si volsaprendre a escoltar, vés al costat delJosep; si tens les idees confuses, alcostat del Marià. Si et fa mal qualquecosa, amb el Paco, metge impenitent ifilòsof; si dubtes del cotxe, en Martí; sivas d’introspecció, l’Enric, silent ireflexiu. Si no et quadren els númeroso necessites ajuda, amb el Salvador.El Cisco, el Jaume, el Francesc, enJoan Anton i jo anem fent... I si dubtesde les teves forces, mira la Queralt

Quan et jubiles la noció del temps estrasbalsa. Fas poques coses perestalviar-lo i en fas moltes per gaudir-lo. Potser per allò del compte enrereque no para quan ja tens una edat.Per això vàrem triar el camí més llargper arribar a la Vall d’Aran. També elmés espectacular: el Masnou – la Valld’Aran, amb ascensió pel Port de laBonaigua des del Pallars Sobirà. El dia era espectacular, amb movi-ments de boira que fan més percepti-ble la falsa quietud de la terra.Érem dotze, com al Sant Sopar, peròen versió mixta: amb una dona, laQueralt, que no hi ha qui l’atrapi pujantmuntanyes.Tot i havent esmorzat, sempre hi haalgú que té un petit buit a l’estómac ila Panadella és providencial per aaquests casos d’urgent necessitat. Osigui que calma, parada i bona lletra,que tenim tres dies per endavant. Hi anàvem en tres cotxes: l’escopete-jat, el fort i el tranquil, depenent de quis’aferrava al volant (Marià–Martí–Cisco).El cotxe tranquil va fer paradeta aGerri de la Sal per visitar la tieta deldillunaire Pep, amb el vistiplau delsaltres tripulants... És allò que dèiemde la noció del temps. Ens retrobàrem tots plegats a l’entornd’unes cervesetes i, un cop sobrepas-sat el port de la Bonaigua, admiràremla Vall de Ruda, una fondalada quecomença majestuosa, lenta i ascen-dent cap a Sant Maurici i a Colomerspel port de Ratera. Travessàrem la Vall d’Aran enumerantels records que cadascú té posats enestacions d’esquí, pobles, refugis ihotelets. Sembla que tots retenim

Vall d’Aran, refugis de Canongles i la RestancaSortida d’estiu dels Dillunaires. Juliol 2016Pep Parés

7

com s’enfila, per refer-te... Aviat aparegueren els llacs que can-vien gratament el paisatge, malgrattenir les entranyes foradades per lescompanyies elèctriques.El cansament aflorava a poc a poc i,amb la perspectiva d’un temps moltinsegur, decidírem tirar pel camí méscurt cap al refugi de la Restanca. Camícurt? Camí més fàcil? Ens embolicàrembosc avall per un sender tortuós, ple depedres i forats que ens deixà exhaus-tos. Estàvem a 800 metres del refugi iens crèiem perduts! Dinàrem al mig delbosc, mitja horeta de calma davantd’una vall fonda i pregona.L’últim esforç, sender curt i dret, i elrefugi de la Restanca (2010 metres)davant nostre. Com se’n va el mal depeus! Com arriba la moral ben alta! Il’encaixada de mans amb els com-panys! Més de sis hores de caminadafins als 2400 metres d’alçada i baixar!Refugi, dutxa, relax, contemplació delpaisatge i xerrada amb un grup dejoves israelians que feien la ruta delsrefugis. Vàrem parlar d’Israel iPalestina. Cadascú amb els nostresarguments però amb serenor i bonho-mia. Al cap de dos mesos a aquestsjoves els esperaran dos anys i mig de

L’endemà, un dia esplèndid! Això ésun luxe, nois! Ens enfilàrem cap al’Estany de Mar. Castells de núvols iboira baixa de cotó fluix que emplenales valls. Magnífic! L’Estany de Martenia l’aigua uns deu metres més avallde quan està exuberant, però ningúno li treia l’estranya i bella mixtura denatura i mà de l’home, que decideix elnivell a voluntat.Tornàrem al refugi i, un cop recollidesles pertinences, anàrem muntanyaavall fins als taxis de muntanya queens traslladaren al punt de sortida, elrefugi de Canongles.Un bon dinar, passar comptes, encai-xada de mans i tots (totes, Queralt)cap a casa. Res, que cadascú cremala vida com vol! O com pot!

mili i vés a saber què hauran de deci-dir davant d’un palestí armat, o desar-mat, davant d’una dona àrab o de lacanalla de Cisjordània que se’ls mira-ran amb l’odi dels enemics. No voldriapas estar al seu lloc... I són tan joves!Sopar distret i xerrades múltiples, jocde cartes i el dia que s’esmuny entrepenombres. A fora hi ha un fil decobertura i vols explicar el que estàsveient, però les paraules no basten:és quietud, la lluna a l’aigua, la foscorcorprenedora que t’embolcalla i el xiu-xiueig dels amics, que són la vida, dedins i fora del refugi estant.Repertori de roncs (jo mai! Ja us hodeia!). Sis dormint a dalt i sis a baix,com llaunes de sardines, tocant-nosels colzes (i res més, que se sàpiga).

Normalment, un in memò-riam es fa per a personesque hagin destacat en qual-sevol àmbit, que hagin dei-xat petja, i també per a gentd’una gran humanitat, En el cas que ens ocupa,fou sí un ésser molt humà,culte, educat, amable, etc.;tot i que en la seva vida,curta per a avui dia, no vadestacar, ni ho volgué pas. Portà una vida discreta,tant, que alguns potser endirien fins i tot grisa. Jo ladescriuria com una líniarecta, sense alts ni baixos,sense estridències, mirantsempre de passar desaper-cebut.

Però no per aquest darrermotiu, amagant-se, ans alcontrari, quan trobava algúse li il·luminava el rostre, litraspuava l’alegria de retro-bar-se amb aquella perso-na i mantenir-hi un diàlegcordial.Ens coneixíem, allò que esdiu de sempre, que en elnostre cas era cert.Naixérem al mateix poble,al mateix veïnat, i havíemanat, en la primera etapaescolar de la nostra vida, almateix col·legi, l’AcadèmiaMontser0rat.A les trobades d’anticsalumnes de l’acadèmia, ellhi assistí sempre i gaudí del

retrobament amb els anticscompanys, en aquells retro-baments que molts comen-cen amb aquella ja famosapregunta: Tu qui ets?, jaque a alguns, que no s’hanvist en molts anys, es fadifícil de reconèixer-los. Noera el nostre cas.Després cadascú tirà pelseu costat, però seguíremvivint al mateix veïnat, al’entramat de petits carrers

del vell Masnou, al sectorentre les caves i el torrentUmbert. Només cap al finalde la seva vida, i per proble-mes de salut, va haver detraslladar-se a la CasaBenèfica.Aquests darrers anys,entremig d’alts i baixos enla seva salut, quan ensretrobàvem, normalmentpel carrer o alguna vegadaa l’Asilu, seguia, com he ditabans, amb el seu to afablei educat, interessant-se peralgun afer que li haguessisexplicat el darrer cop enquè parlàrem, sempre atenti correcte.Ha passat per aquesta vidasense fer remor, discreta-ment, tal com era el seutarannà. Et trobarem a fal-tar, Joaquim!

In memòriam Joaquim Lladós i Tolrà el Masnou 1942-2016Joan Muray

FARM

ACÈU

TICS

DEL

MAS

NOU 24 hores al seu servei

-- Setembre 2016 --

-- Octubre 2016 --

2930

123456789

10111213141516171819

dijousdivendres

dissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecres

FàbregasViayna

OcataOcataDominguezRieraFàbregasViayna OcataAymarAymarRieraOcataOcataViayna AymarDominguezDominguezFàbregasViayna Dominguez

OcataFàbregasFàbregasRieraDominguez

dijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecres

123456789

10111213141516171819202122232425262728

DominguezAymarOcataOcataFàbregasViayna DominguezAymarOcataRieraRieraViayna DominguezAymarOcataRieraFàbregasFàbregasDominguezAymarOcataRieraFàbregasViayna ViaynaAymarDominguezRiera

Aymar (Maricel)Almeria, 14 · 93 555 03 81 9.15 - 21 9.15 - 14

Domínguez (Est. Masnou) Enamorats, 2 · 93 555 59 36 8 - 20.30 9 - 13.30

FàbregasNavarra, 68 · 93 555 19 79 9 - 13 i 16.30 - 20 9.30 - 13

OcataJFKennedy, 5 · 93 555 33 08 9 - 20.30 9 - 20.30

Riera (Club nàutic)

J.Llimona, 22 · 93 555 08 55 9 - 20.30 9 - 20.30

Viayna C Prat de la Riba, 23 · 93 555 04 03 9 - 20.30 9 - 14

Horaris de les farmàcies del MasnouDe dilluns a divendres Dissabte

FARMÀCIA DE GUÀRDIALa farmàcia de guàrdia serà oberta 24 hores seguides.

De les 9.30 del matí a les 9.30 de l’endemà.

11 de Setembre

l’ostentació. Alguns delsretaules estan com acapçaleres de llit (per alshostes del multimilionari).Aquesta informació és pro-vinent d’un article publicat arevista d’Aragó, i en cap llocno s’hi esmenta ni els motsespoli ni robatori ni res quese li assembli. Encara sem-bla que n’estan orgullosos,ja que diuen Arte aragonésemigrado en el lujo delcoleccionismo.Com veieu, tot depèn de siho té qualsevol estranger oels catalans.I per acabar, una metàfora:En un camp d’enveja hisembraren odi.

Joan Muray-----------------------------------------

ESTIU FATALQui es passeja per la viladel Masnou veu els carrersbruts i les poques papere-

res del passeig de Marpermanentment trencades.Per solucionar la mancade papereres, es lliguensacs als arbres i l’aspectegeneral és encara mésdeplorable.Al mateix carrer de SantFelip hi ha un forat a lavorera des de principisd’estiu. Ja he vist diversespersones que, per faltad’equilibri, han caigut. Noho denuncien perquè jasaben que no servirà per ares.La policia local hi passacada dia per davant i en facas omís. Sembla que aaquest cos només elshagin donat ordres de vigi-lar si els gossos van deslli-gats i de fer-los el controlde les caques.Montserrat Valldeperas Roig

+ s/ SIXENAPer informes de primera mài per diversos canals d’infor-mació, voldria afegir mésconeixement sobre lesobres d’art del monestir deSixena.D’aquest monestir no solshi ha obra a Catalunya, sinótambé en diversos museusd’Espanya, però això noimporta gens als aragone-sos. Tot el que sigui contraCatalunya ja els està bé.Com deia, hi ha obra (no ensé la quantitat) als museus

de Saragossa, Osca, Tole-do i Madrid. Aquest darrerés el del Prado. I a part d’obres d’aquestmonestir, d’art aragonès engeneral, tant pel que fa aretaules com a altres orna-ments com són biguesdecorades, sostres com-plets (enteixinats), etc., n’hiha i força als Estats Units.Tot aquest art aragonès estroba a l’estat de Califòrnia,a la finca d’un magnat ambmolta pela i poc gust, a quil’únic que interessava era

9

Les cartes de la Bústia Oberta cal que portin: nom, cognoms, adreça, núm. delDNI i signatura de l’autor i es publicaran amb el nom i cognoms de l’autor o ini-cials. En cap cas no es publicaran cartes amb pseudònim. L'extensió no exce-dirà de 1.500 caràcters, espais inclosos; en cas contrari, la Redacció podràabreujar-les o rebutjar-ne la publicació. Gent del Masnou no es fa responsabledel contingut de les cartes. Seleccionarà les que siguin d'interès general i no man-tindrà correspondència amb els seus autors.

L’ESTELADA El primer cop que una bandera catalana amb l’es-tel va aparèixer en públic fou al balcó de la seu dela Lliga Nacionalista Catalana a París. En fou elcreador Vicenç A. Ballester i Camps (Barcelona1872 – el Masnou 1938).La bandera estelada, tal com la coneixem, neixde la necessitat de la creació d’una bandera decombat i pren forma definitiva l’any 1918. La qua-dribarrada tradicional quedava curta per a les aspi-racions catalanes, per tant, l’estelada, es convertiaen la nova bandera de la Catalunya lluitadora per laindependència.L’estel blanc solitari simbolitza la llibertat i, en la bandera, la independència del país querepreseta. El triangle equilàter representa l’estabilitat.Les banderes d’estats independents o dels qui ho volen ser, en moltes hi sovintegen estels. Cuba, anti-ga colònia espanyola fins a l’any 1898 i la seva lluita per la independència era ja seguida pels catalanis-tes del segle XIX. Prenent, doncs, com a model la bandera de Cuba, Ballester, que hi residí temporalment va impulsar eldisseny definitiu de la bandera del triangle i l’estel.Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorment adoptatsa la banderes dels EUA i de Cuba, així com en molts altres països. El triangle blau representa el blau delcel (la humanitat) on al bell mig llueix l’estel blanc (la llibertat).

Festes de la veremaAlella 20169, 10 i 11 de setembre

Veniu a la festa!CavesBrut

Brut NatureBrut Nature 5*

VinsRosat “Merlot”

Blanc “Xarel·lo”“Sauvignon blanc”

Negre Coupage Tres ceps

Merlot

Vall de Rials s/n · 93 352 74 56 · Alella · www.roura.es · roura@roura.es

VINS, CAVES, LICORSI UNA MICA DE TOT

VINS D’ALELLA

Àngel Guimerà, 30 Alella 93 555 21 41 ferranaymar@ferranaymar.net

ww

w.m

ater

ials

ho

ms.

cat

Obert de 7’30 a 18

Dissabte de 8 a 12

Materials per a la construcció i la decoració

www.materialshoms.cat

NOVETAT!Et podem fer

qualsevol color amb pintura

Joan XXIII, 93 555 81 56 el Masnou (Ronda del Masnou (sobre l’autopista)

Tota mena de materials per a la construcció, decoració, reforma i bricolatge o jardí. Pintura Av. J.R. Suárez de Llanos, 43. 93 540 37 69 Teià. Totes les novetats a la nostrabotiga. Gran exposició de ceràmica, pedra natural, parquet, sanitaris, cuines, aixetes, mampares i

electrodomèstics

No tinc paraules per descriure el quesento en aquests moments, he perdutun mestre, una persona en la qualemmirallar-me i, mal m’està dir-ho perpart meva (però ell m’ho deia), unamic.Vaig conèixer personalment en Jordiquan vaig entrar a col•laborar a l’IEC(Institut d’Estudis Catalans), tot i queja sabia força coses d’ell, tant pel queja havia fet i transcendia a l’opiniópública, interessada en els temes dePaís, com per la tasca callada i pocconeguda de filòleg voluntariós en lesclasses de català a la universitat deCàller (on anava, si la memòria no emfalla, un cop al mes i s’hi estava unsdies), com pel que estava fent enaquells moments.En Jordi no va deixar mai de viure encatalà; malgrat les tortures inflingidespels feixistes del dictador, no es vadoblegar mai a les exigències dels tor-turadors i fins i tot li va costar que elportessin al psiquiatre de la presóperquè els seus botxins no es podiencreure que no es doblegués (aquestaanècdota ens la va relatar entre riallesuna vegada que va venir a Gent delMasnou).Com algú ja ha comentat, en Jordi nova ser mai un nacionalista, va ser unNACIONAL amb tots els ets i uts, isempre va exercir com a tal. Quan vafer el discurs de l’11 de Setembre aSant Boi, ens va posar la pell de galli-na a tots els qui estimem aquestaterra; era un home que no necessita-va cap discurs escrit i, per tant, llegir-lo, perquè el que deia li sortia de l’àn-ima, no necessitava convèncer ningú,perquè ell estava molt convençut delque deia.En Jordi va tenir estrets lligams amb elMasnou, estava casat amb l’HortènsiaCurell i Sunyol (filla del Masnou) i,malgrat les èpoques d’exili i de presó,hi venien tant com podien a buscar-hiuna certa tranquil•litat; i, segons ensva explicar, era el lloc on l’Hortènsia

se sentia totalment arrelada, per laqual cosa, ell, que s’estimava la sevadona més que res al món, també vareservar un petit espai del seu cor alnostre poble.Una vegada li vaig demanar si voldriavenir a fer una conferència a Gent delMasnou (en Jordi no tenia mai un noper a ningú [excepte per als qui japodeu suposar, però tampoc li ho vandemanar perquè sabien que els trau-ria les vergonyes]), la seva agendasempre era molt plena, ja que no par-ava, però li va faltar temps per posar-se a la nostra disposició. Recordoque, amb la Rosa Maria, el vam anara buscar a casa seva i, a més delviatge d’anada i tornada, vam compar-tir unes hores amb ell fins que la sonens va fer plegar; us asseguro quese’ns van fer molt curtes. Un cop arri-bat al Masnou, i com si conegués detota la vida els companys de junta i elsassistents a la conferència, ens va feruna classe magistral i, quan vaacabar, va compartir una animadatertúlia amb tots els qui ens vam volerquedar.Narraré una anècdota que ens vaexplicar. Ell sempre va tenir moltrespecte per les altres persones i cul-tures, però això no privava quedestaqués certes coses, que, des delseu punt de vista, li cridaven l’atenció.Ens va dir que durant els anys d’exili aParís, l’Hortènsia i ell es relacionaven

amb persones republicanes deCatalunya i de l’Estat espanyol. Undia, amb uns republicans de Madrid,gent d’universitat i d’un nivell culturalprou elevat, al mig del sopar, la se-nyora de la parella li va engegar:‘Jordi, mira si son raros estos france-ses, que con los años que llevamoscon ellos todavía no nos entiendencuando les hablamos’, i ell enscomentava Veieu com amb aquestagent, per molt nivell cultural idemòcrates que siguin, no ens hipodrem entendre mai?, tenen els gensimperialistes i són els altres els quis’han d’adaptar a ells, encara quesiguin a casa dels altres.Em queda un buit, he perdut un refe-rent, una persona íntegra (de pedrapicada), una persona honrada, unapersona educada i culta, un mestre,un amic.Després de la mort de la seva estima-da esposa, una persona com ell,agnòstic convençut, es va convertir enun ferm creient (jo no m’ho podiacreure), i ara, de ben segur, deu estaral cel de les persones bones, i desd’allà ens vigila i encoratja a continuarla tasca.Pel que a mi respecta, Jordi, estiguestranquil, la meva prudència no em faràtraïdor i per poc que pugui lluitaréperquè es faci realitat el teu somni(que també és el nostre) i que malau-radament tu no has pogut veure.

11

ENS HA DEIXAT JORDI CARBONELL I DEBALLESTERPere Compañó

12

El monestir de Santa Maria de Sixenaes troba en aquella zona de Catalunyaque anomenem Franja de Ponent, queés la part de Catalunya que Javier deBurgos iniquament va posar sota con-trol de províncies aragoneses el 1833.És un monestir molt antic, fundat en elsegle XII. Acabada la Guerra d’Es-panya del 1936-39 (coneguda pel mal-nom de Guerra Civil), el monestir deSixena, com la gran majoria d’edificisreligiosos situats en zona republicana,havia sofert greus desperfectes amans dels criminals incontrolats de laFAI.L’agost de 1936, després del saqueig,l’arquitecte i historiador Josep Gudiolva visitar el monestir, que havia que-dat força malmès, particularment elsfrescos, enfosquits pel fum delsincendis. Gudiol va tornar a Barcelonaa cercar fons per rescatar l’art deSixena. Va aconseguir 4.000 pes-setes, que li va donar el llavors con-seller de cultura Ventura Gassol, xiframolt alta per a l’època i molt més enplena guerra; a més de pagar-li dostècnics especialistes en aquestestasques. Es pot dir que els catalanss’ho van treure del plat per pagaraquesta restauració. Val a dir que elgovern de l’estat va aprovar l’ope-ració.Amb l’ajut de la població de Vilanovade Sixena es van arrencar les pinturesi es van dur a Barcelona, on es vanguardar a la Casa Amatller. El 1940,van ser dipositades de forma seguraal MNAC i van ser restaurades el 1943pel mateix Gudiol, acabat de tornar del’exili. El 1960, el qui era llavors direc-tor d’aquest museu, Joan Ainaud deLasarte, va promoure el rescat de laresta dels frescos que encara hi haviaa Sixena. D’acord amb les autoritatsde llavors, l’estat, l’ajuntament deVilanova de Sixena i de la mateixacomunitat, la resta de frescos i la restad’obres d’art també van ser dutes a

Barcelona, restaurades i po-sades sota protecció.El sostre del monestir es vaensorrar el 1990. Si Catalunyai els catalans no hi haguessinintervingut, totes les obresd’art de Sixena s’haurien per-dut per sempre.El 1992, el llavors conseller de culturade la Generalitat, Joan Guitart, vaarribar a un acord amb la superiora dela comunitat segons el qual el mones-tir va cedir les obres d’art a la Gene-ralitat a perpetuïtat. El pacte només estrencaria si les obres no estaven bencustodiades, que no és el cas. La ces-sió va venir acompanyada pel paga-ment de 40 milions de pessetes perpart de la Generalitat de Catalunya,una suma considerable en aquellmoment.Com a conseqüència de la gran dava-llada de vocacions religioses, la comu-nitat de Sixena havia envellit molt. El1980, les monges van ser traslladadesa Barcelona, a Vallvidrera, amb lescompanyes del seu orde, on roman-drien fins a la seva mort. La darrera vamorir l’any 2000.Catalunya no tan sols va tenir cura deles obres d’art d’aquest monestir, sinótambé de les persones. Durant totesaquestes dècades, a Aragó ningú nova moure un dit ni es va preocuparabsolutament de res, ni es va gastarun sol cèntim ni a rescatar, ni a restau-rar, ni a conservar aquestes obresd’art. Si s’haguessin deixat les obresd’art del monestir sota la responsabili-tat dels aragonesos, aquestes jas’haurien destruït, no existirien. SiCatalunya no hagués acollit les mon-ges del monestir, vés a saber on hau-rien anat a parar.Ara, amb la feina feta, els diners gas-tats, tot el treball fet i les monges jamortes, els aragonesos, en comptesd’agrair la feina feta per Catalunya,tenen la barra i el cinisme de parlar

d’espoli i exigir-ne el retorn a Aragó;retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Cata-lunya ara ni tan sols existirien. Òbvia-ment, no diuen ni una paraula de com-pensar Catalunya d’alguna maneraper les despeses i enrenous provocatspel rescat, trasllat i conservació detotes aquestes obres d’art.Els tribunals espanyols –no podia serd’altra manera– els han donat la raó.No han tingut en compte cap delsarguments de la Generalitat, entre elsquals un de ben objectiu: un noutrasllat malmetrà, de ben segur, lesobres de forma definitiva i potserirreparable. Fins l’advocat delsaragonesos ha dit públicament quevindrà a recollir les obres amb uncamió especialitzat, com si es trac-tessin de sacs de patates.Tant se’ls en donen les obres d’art, elque és important és humiliar Cata-lunya i premiar els aragonesos que,de tenir una identitat i un idioma propisi d’haver defensat. fins al 1714, elsseus drets, els seus furs i el seu auto-govern davant el rei de Madrid, lesseves autoritats i la inquisició caste-llana, han passat a sotmetre’s de gusta l’estat espanyol. Hi ha aragonesosenterrats al Fossar de les Moreres,aragonesos que sabien què hi haviaen joc també al seu país. Peròd’aquest aragonesos, pel que sem-bla, no en queden gairesPotser Roma no pagava els traïdors,però Madrid, pel que es veu, sí queho fa.

Article de Carles Camp extret del Butlletí de laFundació d'Estudis Històrics de Catalunya(www.histocat.cat)

Madrid sí que paga els traïdors:el cas de SixenaCarles Camp.

13

Entre tota aquesta munió d’esports quehi ha a les Olimpíades –qui recorda elguanyador de la medalla d’or d’esgri-ma, tir amb arc o marató aquàtica feme-nina?– es podrien proposar d’altresmodalitats que es perden quan les per-sones creixem i les oblidem: campionatd’escopir a distància, per exemple. Unesport que depèn de la direcció del venti que exigeix un coneixement acurat debalística a part d’una bona producció desaliva. Un simple moviment del cap potsignificar la diferència entre l’escopina-da a la sabata o un gargall triomfant…Hi podríem afegir també la pixaradamés llarga i més llunyana, modalitatúnicament masculina, o el futbol de car-rer, on juguen de tres a disset jugadorsper equip. Les porteries poden serpeces del vestuari o motxilles i la pilotapot ser qualsevol cosa, tot i que el COIexigiria que fos una cosa vagamentesfèrica i prohibiria una síndria. No hihauria àrbitre i només hi hauria faltaquan algú encertés la canyella del con-trari.S’han acabat els Jocs Olímpics i aquestmes tenim els Paralímpics. Aquestspotser no els subvenciona de maneratan aclaparadora la cadena nord-ameri-cana NBC, Visa o McDonalds i emsemblen molt més interessants que elsaltres. Llegeixo a Internet que vancomençar el 1948 com un petit esdeve-niment al Regne Unit per a veterans dela Segona Guerra Mundial i que es vancelebrar per primera vegada al’Olimpíada de Roma el 1960. AquestsJocs tenen, en la meva opinió, moltmèrit i els participants mereixen moltsaplaudiments.

Dels del mes d’agost, em quedo ambalguns moments, algunes imatges:l’obertura va ser ben bonica, però hi fal-tava Pelé… I o Rei era el que haviad’encendre la pira ja que és l’esportistabrasiler més conegut; no em cau gairebé l’Edson Arantes do Nascimento –éscuriós com jutgem als famosos–, peròreconec que va ser un jugador més queesplèndid i recomano el documentalPelé Eterno de 2004. Un altre moment ben emotiu va ser elde la primera medalla d’or de Brasil, lade la judoka Rafaela Silva. Aquestanoia té una història de superació, unahistòria amb final de Hollywood, unahistòria de recompensa: aquesta xicotava ser desqualificada als Jocs deLondres per haver realitzat un movi-ment il·legal i va ser objecte de burles id’insults a la xarxa –tothom es prote-geix en pseudònims –o no– per insultaral Facebook o als articles dels diaris;normalment no en llegeixo els comenta-

ris… Em sem-blen de malaeducació infini-ta i de grolleriesincomptables– ies va dir, literal-ment, que era“una mona quehavia d’estarengabiada”…Jo no recorda-

va res de tot això…Quatre anys des-prés ha tingut el seu moment de glòria.Hem de pensar que no ho ha tingut fàcilen la vida: va néixer a la favela deCidade de Deus –una gran pel·lícula –,és negra, de família humil i lesbiana.Personalment, no m’importa amb qui vala gent al llit sempre que tots dos –omés– hi estiguin d’acord. I penso que elcolor de la pell és un accident: tothomadmira Denzel Washington o MichaelJordan…No obstant, en més d’una ocasió s’hancomentat aquests “inconvenients” de laRafaela Silva: negra, pobra, favelada,dona i lesbiana…És Brasil un país moltclassista. També potser que elshumans som així de bàrbars… I que elsvalors canvien amb el temps. Em sem-blen molt millors els d’ara que no els defa cent anys…S’ha dit també que aquests Jocs hanestat els més gais, ja que diferentsesportistes han sortit de l’armari i hanexistit algunes peticions de mà entrepersones del mateix sexe. Doncsmireu que bé. Em sembla també unaprova de valentia i d’amor ben bonica.No ha existit la Treva Olímpica, la pauolímpica dels Jocs de l’Antiguitat aOlímpia (de 776 a.C. a 393 d.C.), tot ique no sé si alguna vegada ha exis-tit… Avui dia, els Jocs són un negocigegantí. I en aquest curt període decompeticions n’hem vist unes quan-tes a la televisió –i això que vaigescriure en aquest mateix butlletí queen passaria olímpicament; ser cohe-rent és impossible–; s’ha parlat tambédel Brexit, de la consternació quecausa Trump, un tipus que no és unexcaporal ni un pintor frustrat sinó unmilionari nascut a la nació més pròs-pera del planeta, de les salvatjades aSíria o a Iraq o de les morts a laMediterrània dels qui intenten arribar aEuropa buscant una vida millor…La Història no es repeteix, però talvegada les estacions són cícliques.El final de la Guerra Freda va revigo-ritzar –de forma exagerada?– unacreença en els valors de la democrà-cia liberal. Però ara, que comencen acaure les fulles dels arbres, és comsi vingués una nova estació… Winteris coming com es diria a Game ofThrones…

Esperit olímpicJoan Maresma Duran

Rafaela Silva

La calorada de l’estiu no ha apaivagatla trepidant activitat dels salvadors dela madre patria, aquesta gent quetenim assalariada per administrar elbé comú, que es caracteritza per tre-ballar molt i fer poca feina útil:cognoms il·lustres on n’hi hagi delsquals ja tenim un llarg historial:Acebes, Aguirre, Alfonso, Arias, Aznar,Barberà, Bárcenas, Barrionuevo,Bono, Borbón, Borrell, Boyer, Camps,Casas, Català, Chacón, Chaves,Corcuera, Cruz, Fabra, Fernández,Fraga, García, González, Guerra,Jiménez, Martín, Matas, Mato, Mayor,Montilla, Montoro, Naseiro, Pérez,Rajoy, Rato, Rodríguez, Rubalcaba,Tomás, Sala, Santamaria, Soria,Urdangarin, Wert, Zapatero, Zapla-na... i les “n” desenes que em deixo altinter. Tots caben al mateix sac perrespondre la pregunta retòrica quem’he plantejat: Què coi tenen aquests cognoms queens posen la pell de gallina, quan hiha tanta gent normal, honesta, treba-lladora i lleial, amb els mateixos nomsde família? Doncs que són noms d’herènciapaterna de sagues, fills i filles que, sino ostenten, han ostentat alts podersde l’estat i per activa o per passivahan fet descarrilar la democràciaconstitucional espanyola en dues ves-sants de caire mafiós: corrupció de lesdretes i corrupció de les esquerres.Així el poder constitucional polaritzatentre el Partido Popular i el PartidoSocialista Obrero Español, en noassolir la majoria absoluta, lesinvestidures per a la governabilitatd’Espanya les decidia Jordi Pujol iSoley, l’home murri que, sent punta icabota del catalanisme, es deixavaestimar i presumptament corrompre,mentre anava posant peix al cova,fent que tot seguís igual tant si gover-nava la dreta com l’esquerra.Vista així, la Monarquia ConstitucionalEspanyola heretada de la dictadurafranquista ha degenerat inevitable-ment en un frau de llei que adultera laveritable democràcia i la converteix en

un règim d’aprofitats, que, si bé éstolerat per una gran majoria d’espa-nyols conformistes a anar perdent elque tenen, els resultats més recentsdel mapa electoral de l’estat i l’autonò-mic, mostren que en l’òrbita d’aquestconformisme indigne els catalans nohi encaixem gens. Si la política espa-nyola fos intel·ligent, no judiciària, eldebat democràtic diagnosticariaobjectivament la problemàtica social iamb mesures democràtiques no elscaldria estar en perpètua campanyaelectoral amb un discurs tronat, pled’ambigüitats, de brindis al sol i d’exe-crables mentides. Cal recordar el superb Mariano Rajoylluint la medalla d’or en el pòdium dela corrupció dels partits polítics, i alho-ra abusant de la majoria absoluta queha perdut, quan s’ha passat cinc anysmenyspreant tota l’oposició, que arano el vol veure ni en plasma. Femmemòria del Rajoy negant-li la mà aPedro Sánchez davant les càmeresde la televisió, quan, acovardit, no vatenir el valor de presentar-se per a lainvestidura que el rei li havia enco-manat. I per postres ara ens tocad’escoltar la cançó enfadosa quetanca l’estiu interpretada pel duoMariano i Albert, entonant “a los cata-lanes ni agua” per captivar l’abstencióindigna i miserable del PSOE, queFelipe González regalaria gratis, jaque, des de l’altre cantó de la portagiratòria on totes li ponen, se n’hi enfot qui governi.

Vist el balanç de l’any que portemsense govern, a què vénen tantespresses? No veig pas que les cosesvagin pitjor. A l’empresa privada, quanun executiu s’agafa una setmana debaixa i no passa res, en no fer capfalta se l’amortitza!, vull dir: se’l fot alcarrer, al puto atur. Mentre han gover-nat, aquesta gent ens ha fet caminarcom els crancs, posant trens i aero-ports on no se’n necessitaven, s’hanfinançat els cubates del partit, hanconspirant des de les clavegueres del’estat i han manipulant la justícia.Però des que no hi ha govern aEspanya, totes les coses seriosessegueixen igual: el turisme, les inver-sions estrangeres i les importacionshan augmentat i han incentivat l’e-conomia productiva. O sigui esdemostra que la insostenible massasalarial de la política és un llast impro-ductiu innecessari, que en un estatmodern i just, com a mínim de la mei-tat de tots ells, se’n podria prescindir.Tan senzill com una equació de primergrau: entre ser català amb una novaconstitució aprovada i referendadapels catalans o ser català en un estataferrissat a seguir com ara, no és undilema complicat, la ment més curtad’enteniment ho veuria claríssim. Siho dubten, que ens ho preguntin, lademocràcia consisteix a preguntar ireferendar, i els problemes de lademocràcia es resolen amb mésdemocràcia. De demòcrates de mer-da, ja n’estem farts!

14

EL PAÍS QUE M’AGRADARIA Joan Camps i Ortiz

1, 2 i ... 3

15

Res no és el que sembla, les paraulesdels homes són perilloses, les delspolítics son tòxiques, interessades,retorçades, partidistes i fins i tot, vul-gars.Així pensava Eliseu McFarley, estire-gassat en el llit d’una habitació depensió de mala mort. La seva mentcorria a tota velocitat i maleïa secreta-ment tota la colla de vividors en quès’havia convertit una feina tan noblecom l’art de la política. El que en un altre temps era conside-rat un servei al País, era actualmentuna agència de col·locació de mili-tants, familiars i amiguets diversos. L’Eliseu venia de la lluita pacífica iindividual, sempre havia tingut clarque els partits treballen per a ells i noper a la societat. El més important erano empastifar-se amb eslògans pre-tensiosos i perseverar en el dia a diafent petits actes de resistència. Per nocreure’s, no es creia ni allò de fes l’a-mor i no la guerra. Quins records aquells anys, on totsemblava possible. De totes aquellespintades en les quals no creia, el feiariure aquella del maig francès quesota les llambordes s’hi trobava laplatja: i una merda, la platja! Com afrase era molt bona, però no deixavade ser una presa de pèl a aquellsestudiants de casa bona, que pocsanys després asaltarien el poder perrepetir-lo.Fart d’estar estirat en aquell llit,l’Eliseu va fer l’esforç d’aixecar-se i esva dirigir al davant del mirall de lacambra de bany. Aquella imatge que liretornava l’entristí. Qui era aquellhome? On havia marxat aquell xavalde vint anys amb els cabells llargs i elsomriure omnipresent a la cara?Com en una mala pel·lícula de sèrie B,va retornar la mirada al seu propiesguard i va deixar anar amb un toampul·lós: Juro que en faré una degrossa.La dutxa va asserenar-lo però el seucervell funcionava a tota velocitat,com una moto de dos temps a dotze

mil voltes. Es vestí pausadament ibaixà al carrer amb una sola fixació:trobar un motiu suficient per muntarun bon numeret.Caminant sense rumb per la ciutat icapficat amb el tema de fer-la grossa,es topà com per art de màgia amb ungrandiós cartell anunciant un mítingon una figura important del partit delgovern explicaria les seves prioritatsper a les properes eleccions i donariales consignes per a una bona aplica-ció de tan important missatge electo-ral.Home –pensà l’Eliseu–, bon lloc permuntar un pollastre; conec el teatre ones farà i encara tinc el carnet de perio-dista de quan treballava a la redacciód’aquell diari pseudoesquerranós,d’on em van fotre fora per escriuremassa contra el poder. “Es que el diariviu de la publicitat i d’anuncis institu-cionals i no és qüestió de mossegar lamà que et dóna de menjar”, va dir-li elcap de redacció.En un moment d’inspiració va tenirclar el que faria. De camí cap al teatrees va aturar en una farmàcia per com-prar l’element indispensable per a laseva actuació. Va sortir amb un som-riure d’orella a orella pensant que eraun geni. El camí se li feia curt, i en untres i no res es presentà a la porta de

servei del teatre. Amb el carnet depremsa i després de rondinar unaestona, el van deixar passar perquèun treballador es recordava d’ell. Uncop dins, es dirigí a la part on els tra-moies fan la seva feina. No hi haviapràcticament ningú, el so dels micros il’equip es manipulava des de la sala.Darrere l’escenari, tan sols un segura-ta i un tècnic.Hòstia, estic de sort, es digué. Amagatdel segurata però amb una càmerafotogràfica per si de cas, li pregunta-ven on anava; l’Eliseu s’enfilà fins a lapart de sobre l’escenari a l’alçada delsfocus que il·luminaven l’espai escènic.Del lateral on era va creuar en direccióa l’altre lateral, però s’aturà al mig, justa sobre del faristol de l’orador.D’allà on era no veia la sala, però tam-poc no el veien a ell. El lloc era de pri-vilegi.Va esperar una bona estona, fins quevan acabar els taloners. Llavors vasortir el plat fort i va començar a des-granar una sèrie de tòpics de manual.Els habituals –la claca– aplaudienamb força.Des de la seva talaia l’Eliseu es vaabaixar els pantalons i els calçotets ies va col·locar pel forat adient unsupositori de glicerina i, passats trentasegons, la va fer molt grossa.

A contracorRamon Serra i Roca

LlVMXVI

16

Enguany s’escau el SET-CENTS ani-versari de la mort de RAMON LLULL iERILL, nat a Ciutat de Mallorca el 1232i mort a Tunis o tornant a Mallorca envaixell el 29 de juny de 1316.Era fill de Ramon Llull i Elisabet d’Erill.S’havia casat amb Blanca Picany(1257), i tingueren dos fills: Magda-lena i Domènec.Fou entre els més grans genis de lanostra terra: escriptor, filòsof, místic,professor i missioner. Seria molt difícil,per l’espai de què disposem, d’enu-merar tot el que féu, per a això ja hi hauna extensa bibliografia.Per a aquest article em centraré tansols en la trajectòria de les sevesarrels maresmenques, així com el queen resta documentalment a la nostracomarca, la toponímia que hi ha a lacomarca i a la barcelonina.Començant per aquesta darrera qües-tió, veiem que en tenim:

AL MARESME: A Sant Andreu de Llavaneres, origende la nissaga dels Llull, encara hiresta, a la seva toponímia, un nomque ho recorda, el Turó d’en Llull, quees troba al centre del poble.També hi havia hagut la casa pairal iuna font que en portava el nom. El seuavi encara hi va néixer. El seu pare vanéixer a Barcelona, on també teniengrans propietats.També hi havia membres d’aquestafamília a Mataró i a Sant Vicenç deLlavaneres (actual Sant Vicenç deMontalt).A Vilassar de Dalt, al recentment creatArxiu Històric i provinent de l’arxiu delcastell de Vilassar, per donació delsmarquesos de Santa Maria de Barberài de la Manresana, parents seus, hi hauna sèrie de documents en pergamí,dels Llull; entre ells el testament deRamon Llull, l’únic que existeix.I a la nostra vila també hi ha rastredocumental d’aquesta important famí-

lia catalana i mallorquina. Entre elluna interessant sentència de les CortsReials celebrades a Barcelona l’any1565, que tractava, entre altres coses,d’un pagament de fustes per a laconstrucció de galeres, fet a JoanLluís Llull, que tractaré al final.A part dels documents, també hihagué parents seus, entre ells elComte de Llar, baró de Granera isenyor de Castellcir, Gaietà dePlanella i de Fiveller.

AL BARCELONÈS: A la mateixa capital de Catalunya,

Barcelona, on tenien grans propietats,hi havia el Pla d’en Llull, que era el llocon hi hagué el Born, no el mercat quehi va haver ni l’espai arqueològic imuseístic actual, sinó l’antic Born, elrectangle que, partint de Santa Mariadel Mar, arriba fins al carrer del Rec,l’indret més popular de la ciutat entreels segles XIII i XVII, on se celebraventota mena d’actes: torneigs, justes,processons, actes inquisitorials i firesd’argenteria i de vidre. I també la Verneda d’en Llull, uns bos-cos, que com el seu nom indica erenmajoritàriament de verns, tot i que hihavia altres arbres, com veureu alfinal, a més de passar-hi la rierad’Horta i haver-hi diversos molins.Aquesta propietat immensa era forma-da per una mena de triangle entre trespoblacions: Sant Adrià de Besòs, SantAndreu de Palomar i Sant Martí deProvençals, les dues darreres incor-porades a Barcelona. Ara aquesta ver-neda, a més de ser un barri urbanitzat,és una cruïlla de comunicacions.

A MALLORCA:On s’havia traslladat el seu pare arrande la conquesta de Jaume I, per lesaportacions econòmiques que la famí-lia havia fet a la causa, reberen terres

ANY LLULL–Els Llull, del Maresme a Barcelona i a Mallorca–

Retrat de Ramon Llull. Observeu la mena debarretina que duu, amb un serrell.

Tomba de Ramon Llull, a l’església de Sant Francesc de Palma de Mallorca.

Joan Muray - Historiador

17

i privilegis en aquell nou regne. Ell, Ramon Llull i Erill, hi va néixer,com ja he dit, l’any 1232. I va morir aTunis, o tornant a Mallorca en vaixell,com se sap un 29 de juny del 1316,ara en fa set-cents anys, i la sevatomba es troba a l’interior de l’esglésiade Sant Francesc de Ciutat de Mallor-ques, o Palma. I ara anem al document, seguramentinèdit, d’un pagament de fustes per ala construcció de galeres, fet per lesCorts Reial barcelonines del 1565, aJoan Lluís Llull, un parent barcelonídel gran filòsof, etc.El document, força extens i amb l’am-pul·lositat pròpia de l’època, no es potposar íntegre, però sí que ho faré ambel fragment final, on hi ha les resolu-cions, que és el que interessa. El fragment, que podeu llegir seguida-ment, està transcrit en el català de l’è-poca, un xic diferent de l’actual, peròque es pot entendre; tot i amb això, hiha algun espai corresponent a algunaparaula que no s’ha pogut descriure,però que no destorba el sentit final del’escrit.Després d’aquesta transcripció, hi tro-bareu alguns aclariments per com-prendre millor el fet, l’època, etc. Diuaixí:

SENTÈNCIA DE LES CORTS DEBARCELONA DE 1565(fragment final)

En nom y per part de mossen JoanLuys Lull donzell, en Barcelona domi-ciliat ... affin duna sentencia dada porlos provehidors de greuges de lesCorts celebradas en la present ciutatde Barcelona, en lo monestir de sant

Francisqus, en lo any mil cinqcentssexanta quatra, ab lo qual lo procura-dor jutjal y patrimonial fonch con-dempnas enpagar al dit Joan Luys Lulllos roures y salses que li bon statstallats en la sua Verneda, a obs de lafabrica de galeras que sa Ma. (gestat)mana fabricar en las drassanas de lapresent ciutat segons seran quidatenmon ofici. E com endit mon oficiserá presa informació del numero deroures y salses que eren stats tallatsen la Verneda, cinq roures ests carre-gats de brancam de salses a los ditscinq roures esser stats estimats a cinq

Escut dels Llull. Porta un minvant d’argent,sobre un camp de gules (vermell).

Turó d’en Llull, en l’actualitat, a Sant Andreu de Llavaneres. Foto Jordi Godàs

Colom, a tocar de l’actual plaça delDuc de Medinaceli. El seu espai l’ocu-pen dos blocs de pisos, separats perun passatge, amb entrada a ambdóscostats. El passatge porta el nom deDormitori de Sant Francesc i estàemmarcat amb un portal renaixentista,que devia correspondre a l’antigaentrada del convent. El nom del carrer li ve donat perquè,segons es diu, en un habitatge d’a-quest lloc abans de ser convent, l’any1211, hi va dormir Sant Francescd’Assís, que es trobava de pas peranar a Sant Jaume de Galícia.

Corts Reials Catalanes

lliuras cadahu e las sus carregas debrancam de salses a raho de sis souscarrega que per tot prenc firma devintysis lliuras setsents sous que perindemportat de la regia cort, es fetnotament en lo llibre de notamentscomtas de dit mon ofici ... doscentesquatorze.FRANCISQUS FERRER(oficial major racional)

Veiem que Joan Lluís Llull diu que eradonzell, això en aquell temps corres-ponia a una mena de títol, com degentilhome. Aquest concretament vaarribar a ser Conseller en Cap delConsell de Cent.Veiem que les Corts Reials es reuni-ren al convent de Sant Francesc, deBarcelona. En aquells temps, les cortsno tenien un estatge fix, es reunien endiferents indrets o ciutats. El convent de Sant Francesc, ara des-aparegut, es trobava davant la murallade mar, l’actual passeig de Cristòfol

Posteriorment s’hi alçà el convent,però es diu que la cambra on dormí elsant mai no es va tocar.

18

El bosc, propietat dels Llull, d’on talla-ren els arbres per construir galeres,estava situat entre les poblacions deSant Andreu de Palomar, Sant Martíde Provençals (ambdós ara dins elterme de Barcelona) i Sant Adrià deBesòs. Aquell bosc, que majoritària-ment era de verns, era conegut com laVerneda d’en Llull. Ara és un barri, ipel bell mig hi passa la línia del ferro-carril de Barcelona a Mataró.Els arbres tallats i venuts, tot i que elbosc era conegut pels verns, eren rou-res i salses, fou el nombre dels rouresde cinc, i de salses només en tallarenel brancam, que devia servir per a una

part menor de les galeres. El preu queen pagaren era de vint-i-sis mil lliuresbarcelonines i set-cents sous.Per a la construcció de galeres, isegons pel tipus que fos, s’empravendiferents fustes, com ara: faig, avet,roure, alzina, àlber, pi, vern, om i sal-ses. Els roures comprats a en Llull,foren emprats per a la construcció dela quilla i les quadernes.Les galeres es construïren a lesDrassanes Reials de Barcelona, perordre reial. Aquestes drassanes sónl’actual Museu Marítim, un meravellósconjunt del gòtic civil català, únic almón.Aquestes galeres eren els vaixells del’època, i en tenien totes les potències

marítimes d’aleshores, o sigui els reg-nes cristians i el poder otomà, des desempre en lluita, però agreujada apartir del 1555 amb la presa deBéjaïa, per nosaltres coneguda com aBugia, a Algèria. Precisament fou tor-nant de Bugia quan va morir RamonLlull. Des d’aquell 1555 i fins al 1571, anyen què tingué lloc la batalla de Lepant,a l’actual Peloponès (Grècia), alesho-res en poder turc, s’armaren moltesgaleres. Possiblement les que forenarmades a les nostres DrassanesReials, i amb fustes de la Vernedad’en Llull, devien participar en la cèle-bre batalla que fou inici del decliviotomà a la Mediterrània.

La punta de la llengua (78) Esteve Pujol i Pons

Sovint trobem una confusió en l’ús de les expressions–més aviat simples verbs– escaure i escaure’s. Diguemd’antuvi que no podem fer servir de manera indiferent talcosa escau i tal cosa s’escau. L’ús erroni, el trobem finsi tot en documents i escrits oficials municipals i, de mane-ra especial, en ordres del dia de moltes reunions d’asso-ciacions i entitats.Aclarim-ho, doncs. Escaure significa que allò que hom faés convenient, adient, corresponent, que cau bé… en lasituació on es fa; per exemple: això que dius no escau(=no correspon) amb la teva cultura; el vermell no escau(=no s’adiu) amb aquest lila; als grans ens escau (=enscorrespon) de ser assenyats; escau (=pertoca) al presi-

dent de seure al primer lloc; proposem l’aprovació delpressupost, si escau (=es veu adequat)…En canvi, Escaure’s vol dir que coincideix en un lloc, enuna data…; per exemple: Nadal s’escaurà en diumenge;el teu aniversari s’escau el mateix dia que el meu; si lafesta no s’escau en un dia assolellat, no se celebrarà;per la Festa Major del Masnou jo m’esqueia a Amèrica itu t’esqueies a Oceania…Alerta, secretaris: els punts de l’ordre del dia s’aproven siescauen i es refusen si no escauen; mai si s’escauen(amb què coincideixen?).Resumim: escaure és convenir, ser adequat; escaure’sés coincidir.

Portal (vista actual) d’entrada a l’antic con-vent de Sant Francesc, a Barcelona. FotoJoan Muray

Galera, del segle XVI. Museu Marítim de Barcelona. Foto Joan Muray

1919

Les dones en lavida d’un homeJosep Lorman (Barcelona, 1948) ésun escriptor amb més de trenta obrespublicades, que s’ha fet un nom en laliteratura per a joves, tot i que tambéha fet algunes incursions en la narrati-va per a adults, com és el cas de laseva darrera novel·la: La venus negra.Es tracta d’una obra protagonitzadaper en David Vidal, un home de 48anys, obsessionat per les dones,culte, propens a filosofar i amb airesde novel·lista, que s’assembla molt(característiques socials, actitudsvitals, obsessions...) als Joans queapareixen en obres anteriors, com araLa mirada obscura, El pardal vermell oLa font de Ceres. És el mateix Vidalqui ens narra la seva darrera aventu-ra, ja que li forneix l’argument que tantbuscava: la trobada casual, en un viat-ge a l’Àfrica, amb una negra de ban-dera de la qual s’enamora bojament,la Mado, i que no para fins a fer-lavenir a Barcelona i casar-s’hi, malgratque tothom li diu que fa un disbarat. Iel fa, ell mateix ho reconeix, ja quedes del moment que són casats licomencen a passar coses estranyes,

dubta de la noia i la seva vida es con-verteix en un infern. L’obra, narrada en primera persona,com he dit, es divideix en quatre parts,cadascuna introduïda per una citacióliterària molt ben triada. Unes partsque corresponen clarament a l’estruc-tura clàssica de la presentació, el nusi el desenllaç, més un epíleg molt breuque sembla obrir-nos el camí a unanova aventura, amb una altra dona, laGlòria, que, aquesta vegada sí, seràla definitiva, la Dona que ha buscat al

llarg de mig segle de vida. Una vidaque el mateix Josep Lorman no dubtaa qualificar de tragicomèdia, ja que“viure no és res més que això: impro-visar, resoldre com millor saps i potsles situacions que et planteja el fetd’existir.” En David Vidal no hi hadubte que viu intensament i tampocno n’hi ha que moltes de les sevesvivències tenen un sentit tràgic, ambgreus conseqüències que l’acabenafectant profundament, al costat d’unde ben còmic, que sovint té la ironiad’un Pere Calders i algun cop l’astra-canada d’un Tom Sharpe. Unanovel·la de molt bon llegir, tant per lallengua, com per l’estil, com pel re-guitzell de personatges secundarisque la recorren de cap a cap i queesdevenen veritables històries dins dela història, petits relats que voldríemuna mica més llargs i tot. Penso en laVictòria i el seu dit amputat; en lesperipècies del cos difunt de l’àvia Lola;en l’enamorament desenfrenat de laNeus Duran; en les vides de la cosinaAdela; en les teories d’en Pere Vives,l’agent de la propietat immobiliària;etc. etc. etc. Una novel·la que, n’esticsegur, no podreu deixar.

(1) Josep Lorman. La venus negra.Editorial Documenta Balear (Col·lecció“Magatzem Can Toni”, 102), Palma, 2016.349 pàgines

UN BON LLIBRE PER AL COMENÇAMENT DE CURS

Parlem de llibresPere Martí i Bertran

Què vol dir que els fills o els alumnes s’esforcin? En què, com, quan iquant s’han d’esforçar? Quina part els toca a ells i quina als educa-dors? Com els respectem la llibertat? Com educar-los assenyadamentla intel·ligència i la voluntat sense violar santuaris sagrats? Com teniresperança, optimisme, davant la realitat tantes vegades adversa?… El nou llibre d’Esteve Pujol i Pons, Esforç, prudència i llibertat. Parlantd’educació (Editorial Fonoll. Juneda 2016. 128 pàg.), Premi JoanProfitós d’Assaig Pedagògic 2014, proposa respostes a les preguntesque ens podem fer els adults que procurem educar fills i alumnes,respostes raonades i apuntalades per l’experiència i per les paraulesde pensadors que al llarg de la història han cavil·lat entorn de la condi-ció humana.Un nou començament de curs és una data ben apropiada per llegir-lo, per rumiar-lo, per fer-ne objecte dereflexió individual, en parella o en grup d’educadors. El podeu demanar a les llibreries.

ÒSCAR, UNA MALETA, DUES MALETES, TRES MALETESElisenda Guiu

Cròniques

Començo pel final: forts aplaudiments,entusiasme al pati de butaques i, almeu costat, una dona que no coneces gira cap a mi i exclama “Que curts’ha fet, oi?”. L’obra va durar una horai mitja, que va passar volant. Mésaplaudiments, algun bravo, i comen-taris entre espectadors que mostrenen to alt la seva aprovació.Mentrestant, dalt l’escenari, saludenels actors, amb aquell punt d’emociótan especial, que delata la lògica sa-tisfacció de missió complerta, una bar-reja d’alegria i alleujament: tot ha sor-tit bé. Acte seguit, també des de l’es-cenari, el director de l’espectacle, elFrancesc Fàbregas, agraeix a totsl’assistència i dóna peu a fer un petitcol·loqui per si algú vol dir algunacosa. Se sent una veu al fons: “Quetot molt bé!”. I la resta de públic assen-teix amb convenciment. Aleshores, eldirector, agraït, explica com d’impor-tant resulta veure el teatre ple i rebreaquesta bona resposta, després detanta feina i dedicació. I és que sialguna cosa caracteritza la gent que

fa teatre és precisament la passió quehi posen i gràcies a la qual els projec-tes tiren endavant. Així doncs, dit això i sabent-ne elresultat final, què és el que vamveure? Doncs un clàssic de la comè-dia d’embolics, amb la següenthistòria: El Senyor Barnier, interpretatcom a màxim protagonista pel JosepDucat, és un empresari ric que viuplàcidament amb la seva dona i laseva filla, papers que van interpretarrespectivament la Cristina Gomila i laNora Rodríguez. La família té unmajordom, a qui va donar vida enJoan Ma Martí; una minyona espavi-lada interpretada per la MireiaValència; un curiós massatgistarepresentat pel Ramon Raventós i unxofer, que va fer l’Arnau Peirot. Acasa, tot rutlla a la perfecció. Peròaquesta harmonia es trenca quan undels seus empleats, interpretat per enGuillem Vidal, demana un augmentde sou per casar-se amb la sevapromesa, la Nonna Soler. Aviatsorgeixen els malentesos queemboliquen la troca. Marc Panal iPilar Alcoba van completar el reparti-ment d’aquesta història, on res és elque sembla i on tot es complica ambl’aparició de tres maletes aparentmentidèntiques però amb continguts bendiferents.L’obra, escrita per Claude Magnier,va ser popularitzada al cinema perLouis de Funès a la dècada dels sei-xanta. A la cartellera teatral barceloni-na es va poder veure fa uns anys alTeatre Condal, sota la direcció del’Abel Folk i amb el Joan Pera en el

paper principal, un personatge que enaquesta ocasió va interpretar ambmolta gràcia en Josep Ducat, que vaestar gairebé tota l’estona a escena.Tot i que no tinc el referent de la ver-sió que es va fer a Barcelona, el quesí puc dir és que la del Grup Rauxaque es va veure a l’Espai Escènic deCa n’Humet va estar a l’alçada de lesexpectatives de tots aquells quevolíem passar una estona divertida,exercitar els músculs de la panxa isegregar unes quantes hormones dela felicitat per cloure la Festa Major.Sota una direcció que es fixava en elspetits detalls, els personatges vanjugar amb la comicitat dels defectes, iel grup va brodar els gags en un mun-tatge àgil en què es va notar la feinade tots, inclosa la part tècnica i l’esce-nografia. En definitiva, tothom vaaportar el seu granet de sorra peraconseguir l’èxit. I arribats a aquestpunt, torno al principi o, més ben dit, alfinal: quan l’obra s’acaba, els aplaudi-ments arranquen i una espectadoraexclama “Oh, que curt s’ha fet, oi?!”

20

21

Cròniques CONCERT DE FESTA MAJOR DE LA CORAL XABECEsteve Pujol i PonsVespre del diumenge 3 de juliol, alcapdavall de la Festa Major d’en-guany, a Sant Pere, a les 8 del vespre.Església plena com poques vegades;hi havia expectació; havien corregutles novetats: en aquest Concert deFesta Major –cloenda de la d’en-guany– ens acompanyarien uns dan-saires de l’Esbart Sant Jordi de l’OrfeóBadaloní. Seria cantar i ballar, ja quecantaríem balls i dansaríem cançons.A guisa de primera part una pavana, ladansa cortesana més popular a total’Europa del segle XVI: Amor que tensma vida (Anònim, s.XVI). I continuem:una múcura per als cubans i un cru-chon per als francesos és el mateix:una gerra d’aigua; a La Múcura (gua-racha cubana d’Antonio Fuentes) se litrenca de mala manera a la guajiraque la porta –i, a sobre, en dóna laculpa al nostre bon patró, sant Pere!–,mentre que a Margoton va t’à l’iau(popular francesa/harm F. Poulenc), laMargoton s’aprofita que li ha caigut lacàntera al fons de la font per escar-mentar els seus pretendents galants ivanitosos, que se’n volen aprofitar. Icom que som al Masnou, vila marine-ra, la quarta cançó va ser Barcarole(J.Barbier i M. Carré/J.Offenbach/P.S-chnur i P.Thibaut), que ens va convi-dar a gronxar-nos per les tendresesde les ones en plena nit d’amor, més

dolça que el dia. I per acabar aquestaprimera tongada, Valse avec choeur(Georges Bizet), una invitació delicio-sa al ball per a tots els qui estimen.I vam tornar a casa. A tall de segonapart, un xotis ben popular al Masnou:Les cabòries d’en Peret (schotichshumorístic masnoví/F.Ramentol/G.Maristany/M.Llagostera); en Peret hade fer valer tots els seus mèrits pertrobar muller. Ara el Jaume i l’Eva,dansaires de l’Esbart Sant Jordi, vanballar amb un gust excel·lent; noméscalia veure la cara d’alegria de tot elpùblic, ja estava tot dit. I més dansamasnovina El Cantaire del Masnou–Vals de les Pepones– (J.Costa/M.Llagostera); hem dit manta vegadaque sense el Vals de les Pepones noseria Festa Major. I més dansa enca-ra: El ball de Sant Ferriol (trad.catal./J.L.Guzman i Antich). I per tancar lacantada-ballada, Dansa de Castell-terçol (trad.catal./ J.Serra/ M.Oltra/ A.Armengol de Badia); ara van ser dues

parelles de l’esbart badaloní, elJaume, l’Eva, l’Àlex i la Clàudia, quevan brodar aquest ball tan senyorial,conegut a tot Catalunya. Els aplaudi-ments, llargs i sonors, van premiar elbon fer dels dansaires i també, és clar,de la Coral, dirigida per la MontserratLlagostera i acompanyada al pianoper la Bàrbara Llacay.El bis d’agraïment va ser també benoriginal: el Vals de les Pepones vaservir de pretext perquè dansaires ipúblic poguessin ballar aquest valsetamb tot el gust del món al llarg i amplede la nau parroquial: quin goig quefeien les parelles que, sense comple-xos, van cloure festivament, bella-ment, la Festa Major del 2016.I que bonic el record gràfic amb quèen Calet, el nostre Joan Casals, vaobsequiar els dansaires de l’esbart; elpodeu veure en la il·lustració queacompanya aquesta crònica.Vam cantar i vam ballar… i continua-rem fent-ho.

CORAL XABEC

Diada Nacional de l’Onze de Setembre 2016 La Coral Xabec participarà en l’Acte de l’Ofrena Floral del Masnou a

partir de les 11.30 a la Plaça de l’Onze de Setembre.

Acompanya'ns-hi!

22

VAGÓ DE CUAAvui, si m’ho permeteu, voldria sortirdel pas amb un curt relat que en prin-cipi no té “ni cap ni peus”, però queseguit d’un altre tant o més curt i taninsuls com el primer, ajuntant-los, vos-altres, intel·ligents i amics lectors,sabreu trobar-ne la connexió, el lligamque els uneix, la vostra innata intuïcióposarà en clar sobradament tot el quepretenc: Som-hi? Endavant! Després de l’accident… la companyia

de ferrocarrils N.N. (de nom fictici) vaposar el personal idoni més qualificatper fer un estudi relacionat amb elsaccidents ocorreguts en els darrerscinc anys, en els quals alguns delspassatgers de l’últim vagó perderen la

vida o patiren danys superiors als pas-satgers dels vagons que el precedien.Inspectors d’assegurança de la pròpiacompanyia i de la seguretat estatal, del’afectada per la possible fatiga delsmaterials emprats i del personal demanteniment per tenir-ho en bonestat, van descartar cap negligència ala conducció. Van sortir dels calaixos carpetes, ar-xius, dictàmens, una tal munió depapers i documents que ompliren lestaules dels despatxos, a la recerca

GAIREBÉ TOT AIXÒ ÉS VERITATCarles Maristany

S’ha acabat l’estiu o això és el que indi-ca el calendari. Tornem a la feina. Éstambé l’inici del curs escolar. Enrerequeden els dies de platja i piscina, lesescapades a la muntanya o els viatgesals pobles de la família o a l’estranger. Fa uns anys que es va començar adiagnosticar la síndrome postvaca-cional, un estat de malestar i dificultatsd’adaptació després d’un període devacances. Sí que hi ha gent que enpateix els símptomes, com són elcansament generalitzat, la tristesa o lafalta de motivació. Hi ha una baseimportant en les expectatives. Posem elllistó molt alt, pensant que les vacancesseran l’alliberació de tots els nostresmals i preocupacions. I la veritat és que

així ens ho creiem, fins a tal punt que latornada és comparable a la caigudad’un setè pis. Les vacances semprese’ns fan curtes. I en volem més. Uncop s’acaben, tornem a la realitat delque fa unes setmanes fugíem deses-peradament.Una solució, la podem trobar en el canvide la nostra actitud. L’estat o modalitat“d’estar de vacances” és quelcom quepodem aconseguir en qualsevol mo-ment de l’any. Què, no t’ho creus?Continua llegint. És qüestió de situar les expectativesen el dia a dia. De creure que en eldia a dia podràs gaudir, descansar,desconnectar, animar-te... En qualse-

vol moment, cada dia per poc quesigui. Es tracta de posar-se les ulleresde les vacances, per tal de captar totsels petits detalls. Per exemple, potsescollir començar el dia fent una micad’esport. També, si ho prefereixes,pots llevar-te una mica més d’hora ianar amb calma a la feina o a acom-panyar els teus fills a l’escola. Elsmigdies són un altre gran moment pertrobar temps per a tu. Un espai del diaa dia per poder llegir, fer un aperitiuamb els amics o amigues, o simple-ment fer una becaina. I tampoc noens oblidem dels caps de setmana. Siels aprofitem bé, aquests dos diesens poden donar molt de joc. Espoden convertir en l’espai ideal perpoder recarregar les piles, ja siguipodent sortir, fer activitats d’oci o finsi tot algun viatge exprés.El fet d’estar de vacances contínues ésuna actitud mental. Una manera dife-rent de viure la vida. Potser sembla difí-cil que aquests petits moments puguinomplir tant, però la veritat és que, benaprofitats, ho fan. La vida està feta pergaudir dels petits moments. Potseraquest són els que la fan gran i a lavegada més atractiva.Algun dia ens adonarem que la salvacióno es troba a buscar en un calendaricom desesperats les tres setmanes devacances. Algun dia potser provaremde posar-nos aquestes ulleres i desco-brirem que tenim al nostre abast moltmés del que ens pensem, i així trauremmés profits i felicitats de tot l’any.

SomCom ho podem fer perquè siguem tots una mica més feliços i gestionarmillor els nostres conflictes...Oriol Lugo RealPsicòleg & Coach Executiu i PersonalExpert en Teràpies Neurocientífiqueswww.oriolugoreal.com / http://owlinstitutpsicologic.com/

VACANCES INACABADES

El significat d’aquesta dita és forçaobvi: els catalans som capaços detreure profit de qualsevol situació ne-gativa.L’origen el trobem en una expressiócastellana nascuda durant la brutalrepressió sobre els pobles deCatalunya exercida per les tropes deFelip V, abans i després de la derrotadels austriacistes per part dels Borbonsque va determinar-se en caure Barce-lona l’onze de setembre de 1714 des-prés d’un llarg setge.A mesura que anava avançant la guer-ra es van incendiar nombroses pobla-cions, com Poblet, Vila-real, Calaceit,Xàtiva, Lleida, Terrassa, Sallent, Manre-sa, Moià, Sitges, Peramola i moltes més.Es va imposar l’anomenat ‘delme dela forca’ a totes les poblacions, que

consistia a executar un de cada deuhomes triats a l’atzar. Per exemple, aSant Quintí de Mediona van ser pen-jats més de 800 civils. També, a mésde suprimir les institucions catalanescom les Corts, la Diputació delGeneral, la Reial Audiència, el Consellde Cent, les vegueries, etc., vanimposar tot un seguit d’impostos abu-sius impossibles de pagar, com arales ‘quizenades’, que calia abonarcada dues setmanes.Per fer front ja a les primeres quinze-nades la gent de pagès es va veureobligada a vendre’s els animals, queeren la base de la seva subsistència, idesprés a desprendre’s dels pocsestalvis que tenien, tant en diners comen joies, i que havien ben amagat sotales pedres del voltant de la casa.

D’aquí que alguns dels invasors, totfent-ne escarni, escamparen la frase‘els catalans treuen diners de sota lespedres’, la qual, en popularitzar-seentre els felipistes, es convertí en ‘loscatalanes de las piedras sacanpanes’, que en catalanitzar-se vaquedar com la coneixem, i canvià aixíel sentit despectiu original en volerexpressar la capacitat dels catalansper sortir-se’n exitosos davant qual-sevol adversitat.

Dites i personatges populars (32)Albert Vidal

PER QUÈ DIEM que…

ELS CATALANS, DE LES PEDRES,EN FAN PANS

23

d’una paraula aclaridora: el perquè?Tothom hi deia la seva. Tothom tiravapilotes fora. Ningú no era el causantresponsable dels accidents, però unacosa va sorgir ben palesa: en el vagóde cua dels trens sempre, sempre, escomptabilitzaven més afectats que enla resta dels vagons.Ments preclares van arribar a la con-clusió que l’única cosa a fer erasuprimir el vagó de les desgràcies,l’últim, sigui perquè darrere seu notenia cap subjecció a la part posteriorcom tots els altres que el precedien.Tot aclarit: treure l’últim vagó i totarreglat…NOTA: Renfe, quan va electrificar lalínia de la costa, feia el servei amblocomotores DIESEL i seguia usantels mateixos vagons d’antany; van dirque abolirien la classe tercera.Tardarem a veure-ho, vaig pensar jo!Cap problema per portar-ho a cap: lacategoria estava marcada ambnúmeros romans davant i darrere decada unitat. “Un especialista titulat” en

canvis de categoria va llevar un delspalets de fusta del número III i vaquedar ben visible el número II.Possibilitats de l’Estat i genuïnes deles grans empreses.

Bé, prou de trens! Ja hi som a la se-gona part: la curta!El Banco de España pagará al porta-dor la cantidad de… (en oro o plata).Queda ben entès que el banc mai nopaga res. L’assortia, però, de bitlletsnous molt difícils de falsificar i aixòdonava al tenidor una certa garantia. Els nostres avantpassats navegantssempre feien constar que el pagamentes feia: en monedas de oro o plata(res de paper).Actualment, de bitllets amb valorfacial, n’hi ha de cinc, deu, vint,cinquanta, cent, dos-cents i diuen quetambé de cinc-cents, hi ha gent quen’ha vist. España va bien! Tot i això, a moltagent, els mesos se’ls fan llarguíssims isobretot el “sobre” triga, triga… per-

què del dia vint ençà ja surten núme-ros vermells en el compte.Cada dia a les notícies sentim queaquell o l’altre ha desviat, distret,malversat o adjudicat erròniamentsucoses quantitats de diners en llocsimpensables i difícils de recuperar. El robatori no està contemplat encaraen aquesta modalitat de frau.Els diners s’esfumen sense deixarrastre. Una ment preclara, per aboliraquest desori, ha proposat treure decirculació els bitllets de 500 eurosamb la finalitat de fer més difícil larecaptació i que omplir la bossa de lesdeixalles amb el mateix volum, peròde bitllets petits, sigui menys onerósper al nostre benvolgut Estat.La puerilitat del seu raonament és(trobo jo) de la mateixa categoria quela d’eliminar l’últim vagó del tren.Pugeu tan sols a l’últim vagó si el trense us escapa.Pagueu amb bitllets grossos, tan solssi no en teniu de petits.I arrisqueu-vos a les conseqüències!

24

Arran de sòlAquest estiu que encara no ens ha deixat, amb la sevacalor, amb la seva humitat, amb el seu enganxament, alqual cerquem les ombres, siguin del tipus que siguin, vaigtornar a patir pel nostre únic passeig, el Camí Ral, la mancad’arbres en alguns trossos.Ja us ho havia comentat algun altre any, però es veu queno ho devia llegir ningú que hi pogués posar remei, i aixíestem.Per si fos poc, els que hi ha, estan malalts.Com deia, als trossos desarborats, el sol et fot una clatella-da que et deixa esmaperdut, vaja, que no tens ni esma deseguir endavant. Al Camí Ral quan hi peta el sol de ple, iamb la pantalla que fan les cases, la garrotada calorífica ésencara més forta.Vaig tenir la santa patxorra de seguir tot el passeig «de cala cul a can Targa», o dit d’una altra forma, des del culd’Ocata fins a la riera d’Alella, bo i comptant els espaisbuits, n’hi ha un fotimer de ple de buits. En total, i en números rodons, vaig comptar que en faltenuns seixanta, i això que no vaig comptar el tros estret del c/de Mossèn Cinto, ni de la riera d’Alella fins al final o comen-çament de poble. Pel costat d’Ocata vaig comptar des deles cases que hi ha a tocar dels jardins on hi ha la Nimfa.I parlant d’aquest monument, o andròmina, ja que no sapsben bé el que és o representa, tot i el seu nom, us heu fixatque és ben lletja, tant com el monument que hi ha a larotonda de Montgat, aquella mena de porta, que a mésporta un lema en llengua forana, i que sembla fins i tot malescrit en aquella llengua. Aquell també es porta l’oli, llevatque no sigui el que va engreixar el canut del qui la va crear.La «nostra» nimfa, com a mínim té els escrits en català, amés del poema del poeta masnoví per excel·lència, JosepPujadas Truch.Per altra banda, si critiquem, també hem de dir quan tro-bem alguna cosa ben feta. Aquesta fou que tots els trossosde voreres del Camí Ral, quan hi surten els carrers que bai-xen fins al passeig, estan anivellats, no com abans quehavies d’anar pujant i baixant, fet que devia resultar perillósper als invidents, per a la gent gran i, és clar, per a mi, quesóc un quisso de potes curtes. A voltes, abans, al pujar ibaixar aquell graó, m’hi fregava la panxa. Com podeu ima-ginar, si em patajava tot el Camí Ral, quedava ben encetat. Veus, si hi passeges de tarda és més agraït, ja que l’ombrade les cases supleix la manca de la dels arbres. Tot i que,si sou observadors, deveu haver vist que, a mesura quel’estiu avança, el sol es pon més cap a Montjuïc i seguei-xes com al matí, rebent els seus raigs.Bé, ja us he donat prou la tabarra amb el sol, les ombres,el Camí Ral, la manca d’arbres en alguns trossos, i les for-moses andròmines.Me’n vaig a jóc, com les gallines, que ho fan tan bon puntl’astre rei ho fa.Apa, bup, bup.

Pledebuit

Ingredients:3 albergínies llargues, oli d’oliva, 50 gr de pinyons6 tomàquets secs adobats amb oli, 3 anxoves, un

ramet d’alfàbrega, 10 llesques de pernil, 2 boles demozarella de 125 gr cada una

1. Tallem les albergínies en làmines ben fines; la pellfosca dels costats ens servirà de decoració. Les pin-

tem amb oli i en una planxa calenta, les marquem uns 3minuts per cada banda. Les separem.

3. Torrem els pinyons en una paella i els posem algot de la batedora amb els tomàquets secs, les

anxoves, mitja cullerada d’oli d’oliva i la majoria deles fulles d’alfàbrega.

4. Ho amanim al nostre gust amb sal i pebre i hobatem fins a obtenir-ne una pasta.

5. Sobre una làmina d’albergínia, n’hi posem una depernil, vigilant que no sobresurti gaire pels costats.

Hi estenem una mica de la pasta que hem fet.

6. Trenquem la mozarella en petites parts i enposem un tros en cada un dels costats amb una fulla

d’alfàbrega. Ho enrotllem i, perquè no s’obri, hopunxem amb un escuradents llarg.

Ja està llest per servir! Bon profit!

La cuina de l’AntòniaEl cullerot

El Masnou, Sant Felip, 45 · 93 540 97 41Badalona, Canonge Baranera, 75 · 93 384 43 51

Igualada, Rambla Nova, 29 · 93 804 22 25

www.elcullerot.catelcullerot@hotmail.com

De tot per a la cuina

Embolcalls

El Petit Vailet

Esco la bresso l

ENS AGRADARIA SER L'ESCOLA BRESSOL DELS VOSTRES FILLS!

Ventura i Gassol, 29, el Masnou

www.petitvailet.com · 93 555 57 11

OBERTA LA MATRÍCULA PERAL CURS 2016 - 2017

A PARTIR DELS QUATRE MESOS

ExposicionsDel 3 al 29/9Persones i personatges del Masnou (I i II) de MaribelGrau. FEMDe l’1 al 27/10Dibuixos de Jordi Fortuny

I n f o r m a

26

Grup Rauxa de GDMDiumenge amb lletres25 de setembre a les 7 de la tarda

Vetllada artística, literària, musical...Teatre de Gent del Masnou

ENTRADA GRATUÏTA

Classes de iogaEls dimarts de les 19.30 a les 21 Aprendreu tècniques de meditació,

respiració i relaxació.Curs impartit per Ivet Compañó, professora de

Kundalini-ioga.Cal portar una estoreta (o matalasset),

tovallola, coixí petit, pareo i roba còmoda.Preu trimestral 80€ socis 70€

Inscripcions a Gent del Masnou Tardes laborables, de 6 a 2/4 de 9

Vocalia RecreativaMés info: ivet@latercerapell.com · 607 74 74 99

L’enigma V.D.R.

Solució del mes de juny: Va reparar 30 motos i 10 cotxes.

Enigma de setembre:Distribueix el nombres de l’1 al 9 dintre de la quadrícu-la de 3 x 3. Cada fila, cada columna i totes dues diago-nals han de sumar 15.

GENT DEL MASNOU

SOL·LICITUD D’ADMISSIÓ DE SOCI

Empleneu i retalleu la butlleta i feu-nos-la arribar

GENT DEL MASNOU

Cap a la RepúblicaI n f o r m a c i ó m e n s u a l d e l P r o c é s C o n s t i t u e n t

ANC-Al Masnou Decidim · Stb16 · elmasnou@assemblea.catEspai publicitari contractat. Gent del Masnou no té cap vincle amb el que s’expressi en aquesta pàgina.

Què és un procés constituent?És un conjunt dʼactuacions que culminen en lʼelaboració dʼuna nova Constitució. Quan un pobledecideix constituir-se formalment en Estat, després dʼhaver iniciat un procés dʼindependència,acostuma a engegar un procés constituent.

Catalunya, líder de patents a l’EstatLa innovació catalana supera Madrid ennombre de sol·licituds per primer cop entres anys. http://ara.cat/_61963e3f

Forcadell rep la notificació del TCque l'avisa de possibles sancions"En els estats democràtics els conflictespolítics es resolen políticament amb dià-leg", assegura la presidenta del Parlamenthttp://www.ara.cat/politica/Forcadell-notificacio-TC-pos-sibles-sancions_0_1634236669.html

13 medalles olímpiques per alsesportistes residents als PaïsosCatalansHan aconseguit 4 ors, 5 plates i 4bronzes per a les delegacionsespanyola, francesa i croatawww.vilaweb.cat/noticies/13-medalles-olimpiques-pels-esportistes-dels-paisos-catalans/

Una diada imprescindible més Els coordinadors de l'ANC de les quatreúltimes diades conviden a assistir-hienguany http://www.vilaweb.cat/noticies/una-altra-

diada-imprescindible/

Penja o renova la teva senyera o estelada. I recorda-ho, no ladespengis! Convida la teva gent també a fer-ho.

Rigau demana potenciar el cata-là a l'ensenyament i reivindica lallengua com una "qüestió d'estat"L'exconsellera i la Universitat Jaume I deCastelló han rebut el premi Canigó per laseva trajectòria a favor de la relació cul-tural i cívica entre els Països Catalanshttp://www.ara.cat/societat/Rigau-potenciar-lensenya-ment-reivindica-questio_0_1637236373.html

Les exportacions catalanescreixen un 2% durant el primersemestre i marquen un nourècordLes vendes de Catalunya a l’exterior con-centren el 25,4% del conjunt de l’Estat,segons el Ministeri d’Economia iCompetitivitat http://elmon.cat/noticia/167690/les-exportacions-cata-lanes-creixen-un-2-durant-el-primer-semestre-i-mar-quen-un-nou-record%23.V709_GF-V0A.email

Munté a la Fiscalia: ‘Seguiremendavant. Les urnes no s’im-puten ni ara ni mai’En un escrit, dos dels magistrats acusenArtur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau dedesafiar obertament la suspensió del TCel 9-N http://www.vilaweb.cat/noticies/munte-a-la-fiscalia-seguirem-endavant-les-urnes-no-simputen-ni-ara-ni-mai/

El passat diumenge 21 d'Agost esva celebrar una gran festa reivin-dicativa a la platja d'Arenys.Amb el títol de Per Terra, Mar i Aire, esvan realitzar diverses activitats. Els parti-cipants van arribar-hi per terra, mar i aire,demostrant una vegada més que els inde-pendentistes tenen la voluntat de no atu-rar-se. També es va comptar amb la pre-sència i parlaments dels alcaldes de lespoblacions dels Maresme i del presidentde l'ANC.