Girona a l'Abast XIII

EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU TEMPS

GIRONA, SEGLE XVIII

EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA:

LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE

DE L’11 DE SETEMBRE

APROXIMACIÓ A L’ART I L’ARqUITECTURA A GIRONA

EN EL CONTEXT DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA

Gir

on

a a

l’aba

st X

iiiLA

GU

ERR

A D

E SU

CC

ESSIÓ

I L

A N

OV

A P

LAN

TA

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA300 anys de canvis històrics a Girona

Girona a l’abast XiiiCicle de conferències


Girona a l’abast XIIICicle de conferències

GIRONA A L’ABAST XIII

Edita

Organitzadors de Girona a l’abast XIII i coordinadors de la publicacióRAMON BOSCH I BAULIDAÀLEX SERRAHIMA I HERNÀNDEZEUDALD VILAS I PUJOL

Disseny del cartell de la portadaPEP CAMPS

Assessorament lingüísticFÈLIX BRUGUERA

AgraïmentsJOSEP MARIA CAStANy

ImpressióPALAHÍ, ARtS GRÀFIQUES – GIRONA

Dipòsit legal: GI-1137-2010ISBN: 978-84-922386-4-4

La Guerra de successió i la nova planta: 300 anys de canvis històrics a Girona

ISBN: 978-84-922386-4-4

I. Bosch i Baulida, Ramon (ed.) II. Serrahima i Hernández, Àlex (ed.) III. Vilas i Pujol, Eudald (ed.) IV. Bell-lloc del Pla (Centre docent) 1. Girona -- Història--1808-1814, Invasió napoleònica946.71 Gi Girona”1809/1814”

No és grata la possessió de

cap bé, si no és compartida

(Sèneca, epíStoleS 6.4)

A tanta gent que ha fet

possible aquests 25 anys

de Girona a l’Abast

11

No és comú, des d’una escola, convocar tan sovint els lectors a un material

divulgatiu i amb un fil argumental contínu.

Però, aquesta és la sort que tenim a Bell-lloc, on és possible que, gràcies a l’ajut

directe o indirecte de totes les persones que fan funcionar el dia a dia d’aquest cen-

tre educatiu, alguns puguem dedicar temps a tirar endavant iniciatives com aquesta

i posar-les a disposició del públic en general i de tots els ciutadans de Girona en par-

ticular.

Però, potser, és la voluntat pedagògica la que explica l’interès de divulgar el

nostre patrimoni demostrant que el rigor dels estudiosos no està dissociat d’una ex-

posició entenedora del seu treball. En un moment on les ciències socials (potser com

sempre han fet) s’estan replantejant el seu lloc, buscant nous enfocaments i absorvint

tots els canvis dels nostres dies, és evident que els docents d’aquestes matèries també

estiguem contínuament buscant nous elements que enriqueixin la nostra tasca i acos-

tin els nostres alumnes als camps d’estudis que abracem. En última instància, si aquest

volum, igual que ho han pretès els anteriors, pot fer passes en la consciència i l’interès

per als temes abordats, l’objectiu s’haurà aconseguit.

Però, més enllà d’una lectura, o d’una possible idea d’un treball de recerca, en

aquesta edició, vam voler-nos avançar a l’aniversari de la fi de la Guerra de Successió i

les transformacions derivades del Decret de Nova Planta. Un tricentenari no se celebra

cada dia.

Ramon BoSch i Baulida

Àlex SeRRahima i heRnández

eudald VilaS i pujol

PRESENTACIÓ


ENRIC MIRAMBELL BELLOC

27 d’octubre de 2008

15

El dia 27 de maig de l’any 1879, la corporació municipal de Girona prenia l’acord

de donar nom a un carrer. En aquell temps, Girona estava encara totalment emmura-

llada, però ja hi havia indicis d’expansió i començaven a configurar-se aquests carrers

que després serien l’eixample urbà i que ara constitueixen una de les zones amb més

vitalitat de la ciutat. A aquest carrer, que estava situat molt proper del baluard de Sant

Francesc de Paula, li donaren el nom de carrer del Bisbe Lorenzana.

Es deia tomàs de Lorenzana i Butron. El curiós del cas és que el cognom de la

seva mare era Salazar, però per aquelles coses que passaven a les famílies que tenien

una nissaga que no volien deixar perdre, tots els germans es posaren com a segon

cognom Butron o Buitron, ja que de les dues maneres es troba escrit. Eren cinc ger-

mans, nascuts a León. Hi havia l’hereu, una noia, dos nois i, finalment, una altra nena.

Els dos nois petits es dedicaren a la carrera eclesiàstica. tots dos arribaren molt amunt,

un més que l’altre. Però, el que no va fer la carrera més rellevant és el que més ens in-

teressa perquè és el que va ser bisbe de Girona. El seu pare era un hidalgo. Els hidalgos

eren el nivell més baix dins la noblesa; però, en aquell temps, les famílies de la noblesa

de més alt nivell s’havien traslladat a Madrid, per estar més a prop de la cort, que era

el centre de decisió i, en conseqüència, a León, els hidalgos tenien un alt pes específic,

per l’absència dels de nivell superior. El pare dels Lorenzana posà els dos nois a estudiar

al col·legi de jesuïtes, però morí prematurament, quan els dos germans eren encara de

poca edat. Llavors, foren internats en un monestir benedictí, un costum molt generalit-

zat, fins i tot encara que no haguessin pensat en seguir la carrera eclesiàstica ni la vida

monàstica; era el lloc on es podia rebre una cultura important, tant en els col·legis de

la Companyia com en els monestirs benedictins. Després, el jove tomàs de Lorenzana

GIRONA A L’ABASt XIII

16

va continuar els seus estudis a Sigüenza i, posteriorment, a la Universitat d’Alcalà de

Henares, ja orientat a la carrera eclesiàstica. Els estudis els va fer durar molt i no es va

ordenar prevere fins a l’edat de trenta-cinc anys. Va ser un llarg període de preparació

intel·lectual i, també, d’aprofundiment espiritual. Posteriorment, va fer una carrera ful-

gurant: molts pocs anys després d’haver estat ordenat prevere va accedir, per oposició,

a una canongia al bisbat de tui i va esdevenir doctoral d’aquella seu, on es trobà amb

un bisbe que va ser per ell un gran mentor: el bisbe Castaño, del qual Lorenzana va

ser vicari general. Aquell prelat tenia una gran personalitat i desenvolupà una notable

activitat no només en el govern de la diòcesi, sinó també en l’aspecte cultural i en la

promoció del país. En certa manera, podem considerar que Lorenzana, quan va ser

bisbe de Girona, va actuar seguint l’exemple que havia rebut d’aquell prelat de Galícia.

A tui, Lorenzana hi romangué un breu espai de temps, ja que ben aviat accedí, per

oposició, a la canongia de penitencier de la catedral de Salamanca. Més endavant, va

ser nomenat, aquesta vegada per privilegi reial, degà de la catedral de Saragossa. El rei

tenia el privilegi de nomenar el degà de totes les catedrals del territori de la corona. Jo

encara vaig conèixer el darrer degà de nomenament reial de la catedral de Girona. Va

morir els anys quaranta del segle XX, i havia estat promocionat al càrrec en temps de la

monarquia. A partir de la mort d’aquell capitular, el Bisbe ja pogué nomenar lliurement

els successius degans, fins que, després del Concili Vaticà II, s’accedeix al càrrec per

elecció del Capítol, de manera que el càrrec ha deixat de ser vitalici. Des de Saragossa,

l’any 1785, tomàs de Lorenzana va passar a Girona per regir la seu episcopal. Amb

anterioritat, el seu germà Francisco Antonio havia ocupat la seu de Mèxic, territori que

encara formava part dels dominis de la corona espanyola, i quan aquest va ser promo-

cionat a la seu primada de toledo, proposà al seu germà tomàs de substituir-lo a la seu

de Mèxic. tomàs, però, no acceptà i al cap de poc temps, probablement també per

influència del seu germà, fou nomenat bisbe de Girona. Va ser consagrat a la catedral

de toledo, pel seu germà. Per tant, la consagració del bisbe tomàs, no la varen poder

viure directament la gent de Girona (Fig. 1).

Quan va arribar el nou bisbe a Girona, aquí es vivia una època de pau. Girona,

que tradicionalment ha estat una ciutat assetjada per exèrcits invasors, en aquell segle

XVIII va gaudir de llargues temporades de tranquil·litat i de pau. Des del final de la Gue-

rra de Successió,en els primers anys de la centúria, fins a la Guerra Gran que es produí a

la darrera dècada del segle, no hi hagué cap més conflicte bèl·lic que afectés la nostra

ciutat. Amb aquesta pau va passar, també, com passa amb les monedes, que tenen

17

EL BISBE LORENZANA I LA GIRONA DEL SEU tEMPS

cara i creu. El nostre país va viure pacíficament; però va experimentar la pèrdua de les

institucions pròpies i la imposició de la llengua castellana, en detriment del català. tan-

mateix, els notaris que exercien a Girona continuaren redactant les actes en català o en

llatí, tal i com s’havia vingut fent. Els que els succeïren però, ja empraren exclusivament

el castellà. Aquesta època de pau portà també prosperitat i progrés econòmic i social.

Com a conseqüència d’això, es produí un augment de la població. En pocs anys, Girona

va doblar la seva població, superant els vuit mil habitants. Li faltava molt per arribar

Figura 1. Retrat del Bisbe Lorenzana, autor desconegut. Biblioteca Pública de Girona.


18

al nombre d’habitants que té ara la ciutat però, en aquell temps, ja es considerava

un muntant demogràfic considerable. En l’aspecte cultural, perdérem la universitat, ja

que Felip V suprimí totes les universitats catalanes, concentrant en la de Cervera, que

ell creà, els ensenyaments superiors de tot el Principat. Situà la universitat en una po-

blació sense tradició universitària, en detriment de les ciutats catalanes que tenien una

tradició de segles. L’Estudi General de Girona, que tant havia costat d’aconseguir, es va

perdre en un moment, pel caprici o l’esperit venjatiu d’un rei. Amb aquella decisió es

frustraren els esforços esmerçats des del segle XV per a obtenir les autoritzacions reial,

primer, i papal finalment. Aquella universitat, que s’havia anat gestant des del segle XV,

que no pogué iniciar la docència fins a la segona meitat del XVI i que funcionà tot el

segle XVII i els primers anys del XVIII, quedà suprimida per una decisió reial de 1717.

L’any 1767 es produí l’expulsió dels jesuïtes de tots els territoris de la Corona espanyola.

Els religiosos de la Companyia tenien a Girona un importantíssim col·legi, amb un ele-

vat nivell científic i docent, que podia competir i competia amb la universitat. Així, en

qüestió de cinquanta anys, la ciutat perdia primer la universitat i després el col·legi de

Jesuïtes. L’única institució d’ensenyament d’un elevat nivell que quedava a Girona era

el seminari. Durant molts anys, els seminari, amb un bon professorat i un nombre ele-

vat d’alumnes, no només serví per preparar els aspirants al sacerdoci sinó que també

contribuí notablement a mantenir un cert nivell en la vida cultural de la ciutat.

Pel que fa a l’aspecte religiós, en el bisbat hi havia mil dos-cents capellans dio-

cesans, a més del clergat regular, amb nombroses cases religioses distribuïdes entre

diverses poblacions. Només a la ciutat hi havia un monestir i vuit convents masculins i

cinc monestirs femenins: els benedictins a Sant Pere de Galligants; els dominics, molt

nombrosos i amb algunes personalitats destacades; els caputxins al carrer de la Força;

els carmelites calçats a l’edifici que ara és seu de la Diputació; els carmelites descalços

a la plaça de Sant Josep, que d’ells, els josepets, prengué el nom aquell antic convent

que és ara seu de l’Arxiu Històric; els mercedaris en el que és ara Centre Cultural de

la Mercè. tots aquests, a la dreta de l’Onyar i a l’esquerra del riu teníem els agustins, a

l’actual plaça de la Independència, que vulgarment es coneix pel nom de Sant Agustí;

els franciscans, que tenien el seu grandiós i magnífic convent en el que ara és el carrer

Nou i les seves rodalies (comunitat important pel nombre i pel prestigi de molts d’ells);

els mínims de Sant Francesc de Paula a tocar de la muralla a l’extrem meridional de la

ciutat, en la que és ara plaça de Salvador Espriu. Entre els religiosos de la ciutat i els re-

partits en els monestirs i convents de la diòcesi, sumats al clergat diocesà, quan arribà

19


el nou bisbe integraven un nombrós contingent sacerdotal. Davant d’aquella situació,

el bisbe es queixava de l’excessiu nombre de capellans; cosa que ara ens pot costar de

creure, però aquesta era la realitat. tanmateix, continuà procurant mantenir el seminari

que tenia uns quatre-cents estudiants, i durant el seu pontificat ordenà un promig de

vint preveres cada any. Així com ara l’escassesa de capellans genera molts problemes

de pastoral, en aquells moments també resultava problemàtica la superabundància,

afegint-hi el fet que molts clergues hi entraven sense una veritable vocació. Aquesta va

ser una de les primeres coses que el nou bisbe procurà tallar. Posà ordre per evitar que

s’accedís al sacerdoci per fer carrera, buscant només el prestigi o un modus vivendi.

Políticament, Girona havia quedat sotmesa al centralisme borbònic, centralis-

me que també afectava l’Església. El regalisme exercit pel Concejo de Castilla influïa,

i molt, en les decisions que afectaven tots els bisbats. El bisbe Lorenzana, que era un

home molt intel·ligent i un bon jurista, sabia trampejar molt bé la situació i, acatant

les ordres que rebia de Madrid, les interpretava de la manera que creia favorable a la

bona marxa del bisbat, procurant sempre el bé de l’Església més que no pas el del rei

i del Concejo de Castilla. El bisbe, quan arribà aquí, no parlava català, evidentment. No

havia trepitjat mai la nostra terra. Havia nascut a León, havia estat a Galícia, a Salaman-

ca, a Saragossa, però no coneixia res de Catalunya. tanmateix, es va incardinar aquí i

s’integrà totalment, arribant a ser un gran bisbe de Girona. Vingueren amb ell un bon

nombre de col·laboradors, gent molt jove, que el sobrevisqueren. Entre aquest destaca

un canonge que es va fer cèlebre per la seva decidida actuació durant els setges de

1808 i 1809. Era José Pérez de tobia , el qual va ser Vicari General, amb Lorenzana, i amb

els primers bisbes que el succeïren, fins que morí, l’any 1816. Dos anys abans de la seva

mort, havia estat proposat per ocupar la seu gironina; però hi va renunciar, atesa la seva

edat i la seva salut molt delicada.

El Concejo de Castilla es preocupava de tota la problemàtica del bisbat. El bisbe

tenia obligació d’enviar-hi la relació de capellans que feien oposicions a rectories, els

nomenaments que es preveien per canonicats i, fins i tot, s’immiscien en qüestions de

pastoral. En una ocasió, en la festa de la Puríssima, que encara no era dogma, però que

a Girona i en altres diòcesis ja se celebrava amb molta solemnitat, als capitulars se’ls

ocorregué fer predicar a la catedral un dominic. En aquell temps, el criteri que tenien

els dominics sobre el futur dogma no era pas l’oficial. Però, en no ser declarat encara el

dogma, hi havia llibertat per expressar-se d’una o altra manera. Entre els dominics i els

jesuïtes existia una gran pugna referent al diferent criteri que tenien uns i altres sobre


20

la Immaculada. Aquell sermó del dominic a la catedral va provocar sollevar els ànims

d’un sector del clergat local. I el tema arribà a Madrid. El bisbe fou obligat a enviar el

text a Madrid. Allí el retornaren subratllant les expressions que no admetien. A més,

ordenaren que l’any següent s’encarregués el sermó a un altre dominic, però prèvia-

ment advertit del que no era convenient dir. Independentment d’aquestes minúcies,

en les coses importants del govern de la diòcesi, el bisbe anava fent al seu aire. I ho

feia molt bé.

El bisbe Lorenzana tingué un especial interès en l’organització del seminari i a

procurar que mantingués un alt nivell espiritual i intel·lectual. El seminari es creà en

compliment de les disposicions emanades del Concili de trento; per això es coneixia

amb el nom de Seminari Conciliar o també Seminari tridentí. El seu primer emplaça-

ment va ser a la casa de la plaça de la Catedral, on ara hi ha l’Audiència. L’any 1767,

un dels antecessors de Lorenzana a la seu gironina sol·licità i obtingué del govern de

Figura 2. Edifici del Seminari amb la façana de l’església de Sant Martí.

21


l’Estat la cessió de l’edifici que havia estat col·legi, casa d’exercicis espirituals i residèn-

cia dels jesuïtes, religiosos que acabaven de ser expulsats del nostre país, i els seus

béns confiscats per la Corona. Instal·lat el Seminari en el nou edifici, el bisbat vengué

l’immoble de la plaça de la Catedral a la família Pastors. D’aquí ve el nom de casa Pas-

tors, amb el qual és conegut aquell noble casal. A mitjan segle XIX, quan els Pastors

traslladaren el seu domicili a Barcelona, vengueren l’edifici a l’Ajuntament que el des-

tinà a Palau de Justícia. Lorenzana va posar ordre en el funcionament del seminari, en

el referent als plans d’estudis, a la disciplina i a la selecció del professorat. Disposà que

els alumnes dels darrers cursos, que ja havien rebut els primers ordes, havien de residir

interns en el seminari (Fig. 2).

Desplegà una intensa activitat en l’atenció a la gran quantitat de persones afec-

tades per la pobresa. Coincidia amb el criteri estatal de suprimir la mendicitat evitant

la presència als carrers i a les portes dels temples de pobres vergonyants, però no amb

la prohibició d’aquesta lacra, sinó procurant el remei per eliminar o atenuar la pobresa.

En una paraula, es tractava d’organitzar l’atenció als necessitats procurant, en primer

lloc, que tinguessin una casa on rebessin les atencions necessàries i la manutenció dig-

na i suficient, procurant que els residents que tinguessin aptituds i força per a treballar

contribuïssin amb el seu treball al sosteniment material de la institució. Fruit d’aquesta

acció varen ser les fundacions de l’Hospici de Girona i del d’Olot. En el cas de Girona,

ja trobà l’obra començada, però ell li donà un gran impuls i aconseguí posar-la en

funcionament. A mitjan segle XVIII, aplicant el llegat de la família Colomer de Cruïlles,

es construí la casa de Misericòrdia. Ocupava la part de ponent de l’actual edifici. En-

cara ara, a la portalada d’entrada, hi figura l’escut amb les creus de Cruïlles. Lorenzana

amplià aquella obra per bastir l’edifici tal com ara el veiem transformat en la Casa de la

Cultura. Va reglamentar el seu funcionament, procurà reunir les ajudes econòmiques

imprescindibles i, abans de finalitzar el segle XVIII, es pogué inaugurar. Fins l’any 1963,

l’edifici va exercir aquella funció assistencial. I, en diverses ocasions, en temps de gue-

rra, algunes de les seves sales s’utilitzaren con a hospital militar (Fig. 3).

L’hospici arribà a reunir 400 residents. Amb el propòsit de l’autofinançament, es

muntà en el seu interior una fàbrica de productes tèxtils i de punt, en la qual treballa-

ven els residents que reunissin les degudes condicions. En aquell moment, a Girona hi

havia molts tallers artesanals, però cap fàbrica que es pogués considerar com a tal. La

de l’hospici va ser la primera factoria d’un cert relleu que funcionà a la ciutat. És evident

que aquella fàbrica no donava el rendiment econòmic que donen les que depenen


22

d’una empresa industrial ja que aquestes busquen una finalitat econòmica, mentre

que la de l’hospici tenia una finalitat de caràcter social. A més, aquella fàbrica i els suc-

cessius tallers que s’anaren muntant, aconseguiren una altra finalitat molt important,

que és l’aprenentatge que en ells exerciren els joves residents. En realitat, a l’hospici de

Girona existí la primera escola de formació professional de la ciutat. Aquesta activitat

es perpetuà fins a mitjan segle XX. Jo puc recordar quan a l’hospici hi havia un taller

de sabateria, un de fusteria, de sastreria, de pintura, escola d’art, impremta... també

s’hi formaren músics. L’hospici tenia la seva banda de música, que actuava en actes

públics de la ciutat. Jo havia conegut els darrers regents de cadascun d’aquests serveis,

persones que, a més de dirigir la marxa de cada taller, exercien el mestratge. Hi hagué

Figura 3. Hospici Bisbe Lorenzana, actual Casa de Cultura, els anys 1900-1910. Foto: A. Toldrà

23


un moment en què els millors operaris de les diverses impremtes establertes a Girona

havien fet el seu aprenentatge a la impremta de l’hospici.

El bisbe va fer la visita pastoral tres vegades a totes les parròquies de la seva

jurisdicció. Aquell temps, les carreteres, millor dit, els camins, ja que no es podia parlar

de veritables carreteres, només es podien transitar en cotxe de tracció animal (cavalls

o mules). Però, no sempre es donaven les condicions per circular en cotxe i, alesho-

res, calia muntar en un cavall o una mula. Extremadament difícil es feia el desplaça-

ment tant per l’alta Garrotxa com també per la comarca de Camprodon, que en aquell

temps encara formaven part del bisbat de Girona. també posà ordre a la demarcació

parroquial. Un cas molt curiós és el d’Arenys de Mar que fins aquell moment depenia

d’Arenys de Munt. Ara, la parròquia d’Arenys de Mar és una de les més importants

del bisbat. Però, l’adequació no va resultar gens fàcil ja que havia de ser aprovada per

Madrid i allí s’hi resistien per la repercusió econòmica que comportava la creació d’una

nova parròquia. Finalment, Lorenzana ho aconseguí.

Una obra de molta importància duta a terme pel bisbe Lorenzana va ser la de

la nova capella de Sant Narcís. Ja n’existia una a la mateixa església de Sant Feliu, con-

cretament on es troba ara l’àmbit de Sant Narcís. Es tractava d’una més de les capelles

laterals de la Col·legiata. No oferia el caràcter especial que mereix el patró de Girona.

Durant els segles XVI, XVII i XVIII el culte de Sant Narcís havia adquirit una gran rellevàn-

cia. Ja en el segle XVII s’havia creat una comissió per promoure la construcció d’ una

nova capella, digna del seu sant titular. Però, no havien arribat a un acord, referent a

l’emplaçament ni al finançament d’un obra que havia de ser de molta importància. La

solució la va trobar el nostre bisbe. Faria, no una capelleta sinó una gran capella que en

realitat és com un altre temple i no pas petit (Fig. 4). té una sumptuositat extraordinària

i unes proporcions molt notables. Quan ens trobem en el seu interior, ens pot semblar

que estem dins una de les basíliques romanes. Per emplaçar aquesta notable obra

s’aprofità l’espai que havia ocupat l’antic claustre de la col·legiata de Sant Feliu. Aquell

claustre va ser edificat en el segle XIV però, al cap de pocs anys, ja va ser enderrocat, per

qüestions estratègiques. Eren temps en què l’església de Sant Feliu es trobava fora mu-

ralla, Santa Maria extramurs s’anomenava. S’enderrocà el claustre i es fortificà l’edifici.

Però, al cap de poc temps es construí la nova muralla que encerclava i defensava tota

aquella barriada i ja no hauria calgut de sacrificar el claustre; però el disbarat ja estava

fet i ara es podia esmenar, en part, construint, en el seu lloc, la magnífica capella de

Sant Narcís. Però l’espai que la desaparició del claustre havia deixat lliure encara resul-

24


tava insuficient per encabir la capella; li faltava una mica d’amplitud. Per un cantó, hi

ha el carrer que avui porta el nom del Rei Martí, per l’altre costat, l’accés al temple per

la discreta escalinata per la qual s’arriba a la porta de la col·legiata vulgarment ano-

menada de les Caputxines; porta que abans usaven els veïns de la barriada de Sant

Pere i que ara només s’obre en determinades ocasions. La solució que s’adoptà va ser

la de prendre l’espai necessari a aquell vial d’accés. Si ens hi fixem bé, ja notarem que

l’esmentat vial està una mica comprimit.

En la celebració de la festivitat de Sant Narcís ha existit una dualitat, en unes

èpoques es fixava en el 18 de març, mentre que en altres se situava el 29 d’octubre.

Figura 4. Capella de Sant Narcís, a l’interior de l’església de Sant Fèlix.

25


Quan quedà com a definitiva el 29 d’octubre, continuà mantenint-se el record del 18

de març. I, per deixar a tots contents, es fixà en aquesta darrera data la commemora-

ció del vot de Sant Narcís, vot que havia formulat la ciutat en el segle XVI, amb motiu

d’haver-se lliurat d’una epidèmia, per la intercessió del sant. Aquesta festa del Vot es

mantingué fins després del Concili Vaticà II; primer amb processó general pels carrers

de la ciutat i, darrerament, només pels volts de la catedral, sense baixar l’escalinata.

Doncs bé, el 18 de març de 1782, en la celebració presidida pel bisbe, aquest anuncià

públicament la necessitat i el propòsit de construir la capella. Immediatament es posà

mans a l’obra. El dia següent, el prelat es reuní amb una comissió de la qual també for-

mava part l’abat de la Col·legiata. El prelat hi fou present i actiu en totes les decisions i

ell mateix trià l’arquitecte que projectaria i dirigiria la construcció. L’arquitecte escollit

fou Ventura Rodríguez, a qui coneixia per la seva relació amb el cardenal de toledo, el

qual li havia encarregat diverses obres a la seva arxidiòcesi. Ventura Rodríguez ja era un

professional altament considerat a Madrid. Per ennoblir les parets de la capella s’usà

marbre de les pedreres que, aleshores, s’explotaven a la muntanya de Sant Miquel i a la

Font dels Lleons. Recordo que, quan jo era petit, es deia que, en acabar l’obra de la ca-

pella, s’havia exhaurit el marbre d’aquelles pedreres. No sé si això és llegenda o realitat;

però el cas és que ara no es troba pas marbre ni en un ni a l’altre d’aquells llocs. L’autor

de les pintures del sostre fou el famós Francesc tramulles. Aquest artista aleshores era

ja d’edat avançada i l’ajudà Carles Panyó, nomenat pel mateix bisbe director de l’Escola

de Belles Arts d’Olot, també creada per Lorenzana. Als deu anys d’haver-se iniciat, l’obra

es donà per acabada i el dia 2 de setembre de 1792 es traslladà solemnement el cos de

Sant Narcís a la seva nova capella.

Una altra de les obres del bisbe Lorenzana va ser l’Escola de Dibuix. Aconseguí

que la corporació municipal li cedís un espai en la Casa de la Ciutat, però totes les

restants despeses de l’escola anaren a càrrec del bisbe. Aquella escola va anar pros-

perant i tingué continuïtat després de la mort del prelat. A la segona meitat del segle

XIX, l’escola, ja de titularitat municipal, es traslladà a la planta baixa de l’antic convent

de caputxins, del carrer de la Força, edifici que l’any 1845 acollí l’Institut de Segon En-

senyament. Ja en el segle XX, s’instal·là al carrer del Nord, durant la guerra ocupà el

col·legi de les Escolàpies, retornà acabada la guerra al carrer del Nord i ara funciona en

el Centre Cultural de la Mercè.

A la darrera dècada del segle XVIII, Girona suportà les conseqüències de la Gue-

rra Gran. La ciutat no va resultar afectada directament, però sí d’una manera indirecta.

El pas de tropes, amb els enutjosos problemes de l’allotjament i l’acolliment de ferits

provocaren que tant l’edifici del Seminari com el de l’Hospici fossin habilitats com a

caserna i com a hospital militar.

A més de la guerra contra la França revolucionària, altres problemes es deriva-

ren de la situació fronterera de Girona i la seva proximitat amb la França agitada per

l’esclat de la Revolució. Nombrosos capellans fugitius de França, pels perills que allí els

assetjaven, arribaren a Girona. Però, el govern de Madrid, segurament complint una

exigència de les autoritats franceses, ordenà que no es quedessin aquí, sinó que es

dispersessin pel nostre país i mai a prop de la zona fronterera. tanmateix, en el moment

del seu pas per Girona foren atesos pel bisbe i, fins i tot, el nostre prelat conferí ordes

a alguns clergues francesos que estaven e disposició de rebre-les. Foren més de mil

cinc-cents els clergues francesos que en aquella avinentesa passaren per Girona. Molt

pocs s’hi pogueren quedar, els altres seguiren cap a l’interior, per buscar acolliment en

altres bisbats d’Espanya.

En totes les obres que realitzà el bisbe Lorenzana, procurà implicar-hi les auto-

ritats i altres organismes: sempre unir esforços, sumar col·laboracions i, d’aquesta ma-

nera, evitar qualsevol crítica o oposició ja que tothom quedava compromès en el que

havia estat una iniciativa episcopal. En el cas concret de la capella de Sant Narcís, per

deixar testimoni del seu protagonisme a l’obra, havia projectat fer-hi gravar el seu escut

episcopal. Però, assabentat que l’Ajuntament també pretenia que hi figurés l’escut de

la ciutat, desistí de posar-hi el seu, per evitar la possibilitat que en un futur la corporació

esgrimís algun dret de patronat sobre l’esmentada capella.

Els darrers anys del pontificat i de la vida de Lorenzana foren difícils. Les conse-

qüències de la Revolució Francesa, tan propera a nosaltres, i el perill que repercutís a

l’ambient social i religiós del nostre país, el preocuparen. Els mateixos emigrants po-

dien representar un perill. En un dels seus darrers escrits es refereix a la “relajación de

costumbres que, como un torrente espantoso, se va extendiendo por todas las clases socia-

les , el libertinaje i la disolución que va cundiendo en todas partes...”.

Això pensava i escrivia Lorenzana a les darreries del segle XVIII. Una segle més

tard, un altre prelat gironí, el bisbe Sivilla, en la inauguració del temple del Sagrat Cor,

l’any 1901, també es lamentava “d’aquests temps tan calamitosos”. I els bisbes d’avui,

què poden dir? I què diuen? Massa vegades s’ha dit que qualsevol temps passat va ser

millor; però ja veiem com es lamentaven els que foren protagonistes d’aquells temps

suposadament idíl·lics.


26

27


El mes de gener del 1896, el nostre bisbe es posà greument malalt. El viaticaren.

El viàtic d’un bisbe adquiria una gran solemnitat. El Santíssim era portat, sota tàlem, en

processó des de la catedral, amb la participació del capítol, el clergat i l’assistència de la

corporació municipal. El dia següent el prelat moria. La seva despulla, vestida de ponti-

fical estigué exposada uns dies en el Saló del tron del palau Episcopal, sent visitada per

centenars de fidels. Per l’enterrament se seguí el ritual tradicional, que es practicà per

darrera vegada l’any 1963, en les exèquies del bisbe Cartañà. La comitiva fúnebre feia

el mateix recorregut que la processó de Corpus, però en sentit invers, prescindint de

passar per l’escalinata de la Catedral, baixant per la Força i pujant per Sant Feliu, després

d’haver recorregut el centre de la ciutat. De la Rambla havien d’accedir a la plaça del Vi

pel carrer d’Abeuradors, ja que el tram superior de l’actual Rambla no va ser practica-

ble, fins l’any 1870, amb la desaparició del portal de l’Areny i la muralla annexa. L’oració

fúnebre a la catedral va anar a càrrec del sagristà segon de la Col·legiata de Sant Feliu.

Aquell càrrec de Sagristà era una prebenda capitular de cert relleu; no es tractava d’un

sagristà d’encendre i apagar llums i altres feines secundàries. Aquest fou l’exordi, és

a dir la introducció d’aquella dissertació, mostra de l’oratòria sagrada del segle XVIII:

“Fúnebres resplandores que presentais a nuestra vista una brillantez que nos asombra, mis-

teriosos aparatos a cuya melancólico aspecto debemos un no se que da espanto que nos

instruye al paso que nos sorprende. Clamores roncos de las campanas cuyo beneficio des-

piertan tal vez nuestros aletargados sentidos. Amad todos hoy al corazón de Jerusalem”.

La memòria del bisbe Lorenzana ha estat molt present en l’àmbit Girona. Ha estat

un dels més il·lustres personatges del nostre episcopologi. Aquest record s’ha materia-

litzat a donar el seu nom a espais públics i institucions, començant pel carrer que a finals

del segle XIX li dedicà l’Ajuntament de la nostra ciutat. Per aquell mateix temps, la Dipu-

tació acordà col·locar un monument en el centre de la plaça de l’Hospital. Ja havia enca-

rregat l’estàtua del bisbe al destacat artista olotí Miquel Blay (que havia estat becari de la

corporació provincial durant la seva formació), es produí un efecte rebot en col·locar-se

el monument als defensor de Girona de 1808-1809 a la plaça Independència a càrrec de

l’Ajuntament, la qual cosa desplaçava la columna que recordava la Constitució de 1869 a

la plaça de l’Hospital, ocupant el lloc que estava previst per situar-hi el monument dedi-

cat a Lorenzana. Com que els espais públics de la ciutat depenen de l’Ajuntament, el fet

consumat prevalgué per sobre del propòsit de la Diputació. Sembla ser que l’escultura

en guix, a punt de ser interpretada en pedra ja estava enllestida i, posteriorment, algú la

contemplà dormint en un magatzem oficial. Seria interessant poder comprovar aquest


28

detall. L’any 1951, el mateix dia que s’inaugurava la biblioteca a l’edifici que encara era

hospici es descobrí, en el vestíbul, una làpida en record de Lorenzana, dissenyada per

l’arquitecte Masramon i executada per l’escultor Domènec Fita. Quan aquell gran edifici

construït gràcies a l’impuls del prelat es convertí en Casa de Cultura, es donà a la nova

institució el nom de Casa de Cultura Bisbe Lorenzana. Uns anys més tard, un senyor de

Barcelona que hi entenia més, argumentà que això de Bisbe Lorenzana era una prova de

què els de Girona, que som uns ignorants, no sabíem que el nostre bisbe es deia tomàs,

i el nom es canvià per Casa de Cultura tomàs de Lorenzana, suprimint la dignitat episco-

pal, que devia ser el que es pretenia. Però, passats uns quants anys més, un altre senyor

que encara era més avançat, suprimí tota referència al personatge. I la casa que tant deu

al bisbe Lorenzana s’ha quedat en la seva denominació sense Bisbe i sense Lorenzana.

El prelat va ser enterrat a la catedral, davant l’escala d’accés al presbiteri. Però, la

posterior col·locació de l’altar que ja ha complert més de quaranta anys de provisiona-

litat, no permet contemplar-la. Però sí que coneixem la inscripció que figura en l’estela

sepulcral. Diu, textualment, traduint del llatí al català:

L’ il·lustríssim i reverendíssim senyor

Tomàs de Lorenzana i Buitron,

lleonès de naixement, d’esclarit llinatge,

cavaller de la Reial Ordre de Carles III,

digníssim bisbe d’aquesta seu,

anteriorment canonge doctoral de l’església de Tuy,

penitencier de Salamanca,

degà de Saragossa,

elevat al pontificat gironí,

deixà aquesta seu deutora pels seus favors i per

haver-la enaltit amb les seves donacions.

Moltes vegades visità la diòcesi

i durant més de vint anys

la va regir amb mansuetud i prudència.

Va atendre i protegir

els pobres amb abundants almoines i amb la fundació d’hospicis.

Va donar glòria a Déu amb l’erecció de temples

i la restauració dels antics.

29


Es va mostrar insigne devot i com a successor

de sant Narcís, en honor del qual començà pietosament

i culminà amb el seu impuls, vigilància, cura

i donatius l’amplíssima capella on descansa.

Visqué seixanta-vuit anys, deu mesos i deu dies

amb gran bondat i en benefici de tots.

Morí el dotze de les calendes de febrer de l’any 1796,

deixant una profunda enyorança de la seva persona.

Aquesta inscripció lapidària és una síntesi de la personalitat i de l’actuació del

que fou un gran bisbe de Girona.

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE DE L’11 DE SETEMBRE

JOAQUIM ALBAREDA SALVADó

26 de febrer de 2009

33

Carles II, el darrer dels Àustria hispànics, moria l’1 de novembre de 1700 després

de nomenar successor Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV. A escala internacional, allò que real-

ment es debatia en la disputa successòria, era la redifinició de l’equilibri polític europeu

davant de la crisi de l’Imperi hispànic. Per aquesta raó, les potències europees havien

negociat tractats diferents de repartiment dels territoris de la monarquia a Europa i a

Amèrica, abans de la mort de Carles II. Enfront del bloc borbònic, Anglaterra i les Provín-

cies Unides van signar una aliança ofensiva el 20 de gener de 1701 que tenia com a ob-

jectiu principal, segons Stanley J. Stein i B. H. Stein evitar que els francesos s’apoderessin

del comerç amb les Índies Occidentals. Però a més a més, el domini borbònic amenaçava

l’equilibri europeu i Lluís XIV havia violat els acords de la pau de Ryswick (1697), després

d’haver ocupat les places reservades als holandesos, a manera de barrera militar entre

França i els Països Baixos, i en reconèixer el vell pretendent Jaume III d’Estuard com a rei

d’Anglaterra, en perjudici de Guilem III d’Orange. Així doncs, va néixer la Gran Aliança de

l’Haia enfront dels Borbons, la qual va declarar la guerra el maig de 1702.1

Com sabem prou bé, la Guerra de Successió, entre 1700 i 1714, va esdevenir una

cruïlla històrica fonamental tant per a Catalunya com per a Espanya. En aquell conflicte

internacional els catalans, valencians i aragonesos van lluitar al costat d’una dinastia i d’un

rei per defensar un model polític per tota Espanya basat en la representació --almenys

la dels grups socials benestants i emergents que podien donar resposta als interessos

1 S.J. Stein, B. H. Stein. Plata, comercio y guerra. España y América en la formación de la Europa

moderna, Crítica, Barcelona, 2002, pp. 150-152; C. Giraud. Le Traité d’Utrecht, Archives des Bourbons,

Communication & tradition, París, 1997, pp. 49-69.

*Aquest estudi s’emmarca en la investigació dels

projectes del Ministerio de Educación y Ciencia

“La formación del Estado borbónico (1700-1746)”

(HAR2008-03291/HISt) i del “Grup d’Estudi de les

Institucions i de la Societat a la Catalunya mo-

derna (segles XVI-XVIII)”, Generalitat de Catalunya

(2005SGR 00633).


34

fonamentals de la societat-- i per una concepció territorial “federal”, enfront d’un projecte

d’autèntics perfils absolutistes i unitaristes que va prendre forma a partir de l’any 1707, el

qual s’acabà imposant gràcies al suport militar francès i a la defecció dels britànics.

En l’estat actual, força avançat, dels estudis sobre l’austriacisme –tot i admetent

la impropietat del concepte, tal com va fer l’enyorat Ernest Lluch, ja que segurament se-

rien més adequats els termes de constitucionalisme, patriotisme o republicanisme2–, ha

quedat plenament superada la seva interpretació en clau dinàstica. Les idees que confor-

maven l’austriacisme, si bé no formulades, òbviament, com un “programa” polític, podem

deduir-les dels escrits polítics, jurídics, de caràcter econòmic o historiogràfic elaborats pels

seus protagonistes. I, naturalment, no podem considerar l’austriacisme com una formula-

ció política estàtica, sinó que cal tenir en compte la seva evolució al llarg del conflicte bèl.

lic d’acord amb les conjuntures canviants durant la primera meitat del segle.

És obvi que hi ha diferències notables entre els “celantes” o “patricis” [és a dir, “pa-

triotes”] que a la mort de Carles II reclamen la convocatòria de Corts i que destaquen a les

Corts de 1701-1702, i els conspiradors de 1704 –-una amalgama social molt remarcable

que atemorí el virrei Velasco fent-lo actuar precipitadament—i també amb l’austriacisme

de l’advocat Narcís Feliu de la Penya i del notari Ramon de Vilana Perlas, els quals van

tenir un protagonisme especial a les Corts de 1705. Però, en tot cas, voldria subratllar que

són més rellevants les coincidències: assenyaladament, el programa constitucionalista i

la idea horitzontal d’Espanya, que Jon Arrieta ha explicat bé (defensa de l’ordenament

català; del garantisme davant les decisions adoptades pel rei i els seus ministres i de-

fensa d’un poder regi limitat, a partir de la idea de cessió condicionada; concepte plural

de la monarquia)3; unes idees econòmiques que es troben compendiades en el Fénix de

Cataluña de Narcís Feliu de la Penya; i una francofòbia àmpliament estesa en la societat

catalana que es traduïa en rebuig de la dinastia borbònica.

Voldria insistir en la idea plural d’Espanya que es troba a la base de l’ideari aus-

2 E. Lluch. “El programa polític de la Catalunya austriacista”, a J. Albareda (ed.), Del patriotisme al catalanisme, Eumo Editorial, Vic, 2001, pp. 129-167 (especialments, ps. 130-132); Núria Sales assenya-là que als combatents de 1713-1714 era molt menys anacrònic anomenar-los “patriotes” que austria-cistes. Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII, Empúries, Barcelona, 1984, p. 144.

3 J. Arrieta, “Austracismo, “¿Qué hay detrás de ese nombre?”, a P. Fernández Albaladejo (ed.), Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Madrid, Marcial Pons, Casa de

Velázquez, 2000, pp. 177-216

35

LA GUERRA DE SUCCESSIó, MÉS ENLLÀ DEL MItE DE L´11 DE SEtEMBRE

triacista, la qual forma part indestriable d’una concepció política representativa més

àmplia. La monarquia hispànica durant el govern dels Àustria era, formalment, una

monarquia composta, resultat de la suma d’un conjunt d’entitats politiques. La base

jurídica de la Unió de Corones partia d’una concepció igualitària que consagrava la

preservació dels pactes polítics, les lleis pròpies de cada regne i el manteniment de les

fronteres duaneres. Igualment reconeixia la independència fiscal així com la diferent

contribució dels regnes en l’esforç imperial. Els austriacistes, doncs, parteixen de la

concepció horitzontal “aeque principaliter”, contraposada la “unió accessòria” aplicada

mitjançant la conquesta als dominis americans, el desplegament de la qual, a finals del

segle XV i principis del XVI va donar lloc segons John Elliott i Jon Arrieta, a una deses-

tabilizació del sistema horitzontal de la Unió de Corones4. Aquesta és la idea d’Espanya

en boca de dos dels protagonistes més destacats de l’austriacisme. El primer, el cavaller

Francesc de Castellví, que en demanar-se “pero ¿qué cosa es la Espanya?”, responia: aun-

que en todo el continente de la España se nombran sus naturales en común españoles, eran

y son distintos y se conservaron mucho tiempo divididos, hasta que entraron a poseerla los

reyes que reinaban en Castilla. Los reyes eran distintos y sus tierras, con distintos nombres

[…] Eran estas naciones en el continente de la España distintas en leyes, costumbres, trajes e

idiomas. En leyes, como es de ver en sus particulares estatutos; en costumbres y trajes lo ad-

vertirá el que viajare; en idiomas son cuatro distintos, esto es, portugués, vizcaíno, catalán,

castellano o aragonés, que es el mismo idioma, que se nombra lengua castellana […] Se

da comúnmente el nombre de lengua española fuera de España y dentro de ella de lengua

castellana […]”5. El segon protagonista, peça clau del partit austriacista, l’advocat i his-

toriador Narcís Feliu de la Penya, defineix el Principat com a “patria general de todos los

catalanes y que han nacido en sus límites […] siendo el Principado, y Condados de Ruisse-

llón y de Cerdaña, en una provincia un pequeño mundo. Alhora, en la dedicatòria a Carles III

evoca los relevantes méritos e intenso amor desta provincia”, en la que el rey verá como sus

4 J.H. Elliott, “Conferència inaugural. Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes”,

Actes del Tercer Congrés d’Història Moderna, Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 13-I, Barcelona, Uni-

versitat de Barcelona, 1993, pp. 11-23 (la cita es de la p. 18); J. Arrieta, “ L’antítesi pactisme-absolutisme

durant la guerra de Successió a Catalunya”, a J. Albareda (ed.), Del patriotisme al catalanisme, Eumo

Editorial, Vic, 2001, pp. 105-128 (la referència és de les pp. 127-128). 5 J.M. Mundet y J.M. Alsina (eds.), Francisco de Castellví. Narraciones históricas, Fundación Fran-

cisco Elías de tejada y Erasmo de Pèrcopo, Madrid, volum I, 1997, p. 55.


36

antecesores y los de la nación catalana, “de pequeña piedra fabricaron el elevado monte e

inmensa fábrica de la monarquía española.”6

tanmateix, seria erroni atribuir als partidaris del primer filipisme una visió alterna-

tiva d’Espanya, en sentit unitarista. Almenys fins el 1707. A l’interior del partit filipista de

primera hora, tant en el castellà com en el català, l’objectiu perseguit era el de reforçar les

atribucions règies o regalies (és a dir, les potestats exclusives, cosa que no excloïa la nego-

ciació i les concessions en Corts) enfront de les institucions representatives i del sistema

polisinodial dels Consells, sense posar en dubte l’ordenament constitucional. A aquest

desig s’afegia l’afany per superar la decrepitud en què es va veure postrada la monarquia

durant el regnat del darrer dels Àustria, afany animat per un evident enlluernament per

la cort francesa i la política mercantilista de Lluís XIV --encara que avui sabem que el Rei

Sol deixà un Estat arruïnat, poc eficaç i molt fragmentat socialment--. Un bon exponent

d’aquesta actitud ens el proporciona el filipista Agustín López de Mendoza, comte de Ro-

bres, en la seva anàlisi sobre la guerra civil de 1705-1714, desencisat després de l’abolició

dels furs aragonesos i valencians i elaborada des d’un prisma constitucionalista aragonès:

“porque no es allí [a Castella] como era en Aragón y es en Inglaterra, y es en el Imperio y otras

coronas, donde como aunque las resoluciones de las Cortes, dietas o parlamentos, no tengan

fuerza de ley sin la aprobación del soberano. Pero no puede tampoco el soberano establecerla

sin el consentimiento de estas asambleas, que es preciso que convoque a este efecto. Pero en

Castilla sus Cortes sólo tienen el derecho de suplicar lo más conveniente, y el rey le tiene con

plena soberanía, no solamente para consentir o no en las súplicas, sino tambien para, no ha-

biendo admitídolas, disgregadas ya las Cortes, promulgar leyes confome a ellas, lo que puede

hacer también sin la solemnidad de juntar los estados del reino”. És a dir, els reis a l’Aragó “no

eran absolutos”, a diferència de Castella on “han sido siempre tan absolutos”7. El problema

6 N. Feliu, Anales de Cataluña, Barcelona, 1709. Dedicatòries dels volums I, III y II, respectiva-ment. Edició facsímil d’Editorial Base. Barcelona1999.

7 A. López de Mendoza. Historia de las guerras civiles de España, Diputación Provincial de Zara-goza, Imprenta del Hospicio Provincial, Zaragoza, 1882, ps. 17, 18 i 19; sobre l’obra, vegeu el magnífic estudi de J.M. Iñurritegui. “Las Memorias del Conde de Robres: la nueva planta y la narrativa de la guerra civil”, Espacio, Tiempo y Forma, Serie IV, Hª Moderna, t. 15, 2002, pp. 187-255, on assenyala que Robres “escribía de monarchia con las nociones de government by constitution en su empeño por desarmar la po-lítica de la nueva planta. Proporcionaba y promocionaba, en definitiva, concepciones constitucionales de cosecha propiamente aragonesa y cuño libertario como herramientas de deslegitimación de los principios que soportan y encuadran el par de decretos de 1707”, p. 229.

37


sorgí, a parer del conde de Robres, quan la “nación dominante”, Castella, assajà en temps

de Felip IV i Olivares “la extinción de las leyes de la Corona de Aragón”. I, en conseqüència,

“no fue extraño el que todos los aragoneses juzgasen poco seguras sus exenciones bajo el ce-

tro de un monarca criado en una corte sumamente absoluta y gobernado de dos naciones

mal humoradas con ellas.”8

En efecte, a la Corona d’Aragó, el marge d’acció reial es veia molt limitat per

l’ordenament jurídic propi com no deixaven de lamentar-se els virreis, alhora que in-

sistien en el tarannà perillosament popular del Consell de Cent. Si a Catalunya regia el

principi “lo senyor rey és obligat a judicar segons disposicions de dret”, o bé, “El rey ab

la Cort està per damunt d’ell tot sol”9, la Novísima Recopilación, de 1567, havia confirmat

la corona com a font del dret en els territoris castellans, mitjançant disposicions com la

pragmática. José María Iñurritegui ha contraposat l’essència confessional de la política

castellana que “impone frente a la felicidad civil la salvaguarda de la felicidad sobrenatural

como razón y sentido de la autoridad temporal”, amb la visió contractual de la literatura

constitucional de la Corona d’Aragó, basada en l’equilibri dels poders del rei i del regne:

un government by constitution enfront d’un government by will. No és estrany, conclou,

que “en el cuadro católico de la mentalidad” castellana la política quedés reclosa en

l’esfera de la consciència10. Des d’una óptica similar, Francisco Javier Guillarmón i Julio

D. Muñoz han explicat el decantament majoritàriament filipista dels territoris castellans

pels mecanismes d’organització comunitària “interiorizados a través de un largo proceso

de disciplinamiento social, unos mecanismos que se basaban en un modo de concebir las

relaciones sociales en el ámbito local/provincial a partir de principios jerárquicos que eng-

lobaban a la mayoría de la población”. El plus de legitimitat, els fonaments ideològics,

afegeixen, els van aportar uns eclesiàstics combatius i una massa abrumadora de pu-

blicística civil i religiosa, a banda de la coerció exercida pels agents de la Corona.11

8 A. López de Mendoza. Historia…, p. 28.9 N. Sales. “Abans de 1714: cap a una democratització de les institucions catalanes”, La comme-

moració de l’Onze de Setembre a Barcelona, Ajuntamentent de Barcelona, 1994, pp. 96-104 (la referència

és de la p. 101).10 J.M. Iñurritegui. “1707: la fidelidad…”, ps. 248 i 250.11 “Los castellanos y la guerra de Sucesión: disciplina social y orden político en la Corona

de Castilla (1680-1714)”, Cheiron, Famiglie, nazioni e Monarchia. Il sistema europeo durante la Guerra di Successione spagnola, a cura di A. Álvarez-Ossorio, Bulzoni Editore, Roma, 2004, pp. 105-128 (la citació és de les ps. 114-115).


38

Els elements que configuren el “programa” austriacista es troben en estat latent

des de la mort de Carles II i tenen una incidència transversal en la societat catalana:

el grau de consens que suscitaven era remarcable. Una altra cosa és que aquest estat

d’opinió aflorés i es traduís en actes abans de la tardor de 1705: una probabilitat difí-

cil, atesa la memòria recent de la revolució i Guerra dels Segadors i de la revolta dels

Barretines amb la dura repressió que la va seguir. A més, Felip V, va superar amb bona

nota les Corts de 1701-1702 ben guiat per Lluís XIV i els seus assessors (Fig. 5). Ara bé:

en el transcurs de les Corts ja veiem emergir dos “partits” , i aquest és un fet rellevant de

cara al capgiramet polític que va tenir lloc la tardor de 1705: el dels constitucionalistes,

a vegades anomenats “patricis” o “celantes en la observancia de las leyes” (en paraules de

Castellví), i el dels reialistes, “los del partido del ministerio de Madrid” (també segons Cas-

tellví) o “aficionados al duque [d’Anjou] o a sus intereses” (en expressió de Feliu)12.

tanmateix van entrar en escena uns reactius que van accelerar els esdeveni-

ments i que van conduir al capgirament polític de 1705. El primer d’ells va ser, sens

dubte, el govern despòtic del virrei Velasco (1704-1705) que es traduí en una vulnera-

ció sistemàtica de les Constitucions i en una repressió generalitzada contra tot indici

de dissidència, fet que va provocar que molts indecisos acabessin decantant-se a favor

de Carles III l’arxiduc. Aquesta pràctica de govern del virrei va donar ales al partit aus-

triacista fins a l’extrem que els seus dirigents van poder al.legar motius per justificar

la ruptura del jurament de fidelitat a Felip V. L’altre, fou el pacte de Gènova que van

signar uns prohoms “vigatans” i un representant de la reina Anna d’Anglaterra el juny

de 1705, seguit del desembarcament de les forces aliades la tardor d’aquell any que

van fer esvair els dubtes dels nombrosos indecisos fins aleshores. D’aquesta manera,

l’aposta dinàstica –-l’opció a favor del candidat Habsburg, Carles III l’arxiduc-- tenia la

millor carta de presentació en el suport de les potències marítimes que podien garan-

tir el triomf militar. I de fet, podien haver-lo assolit amb tota probabilitat si els britànics

no haguessin negociat el final de la guerra el 1710 a esquenes dels aliats. És clar que,

de més a més, la complexa relació entre els territoris de la Corona de Castella i de la

12 F. Castellví. Narraciones históricas.… I, 1997, p. 219; N. Feliu de la Penya. Anales de Cataluña,

III, p. 493.

Figura 5. J. Rigaud, retrat de Felip V (IV de Catalunya i Aragó). Museo del Prado.

39



40

Figura 6. A. Vaccaro, retrat de Carles III, l’Arxiduc. Palau de Can Mercader, Cornellà de Llobregat.

41


Corona d’Aragó i els equilibris de poder a l’interior de la monarquia, tampoc eren aliens

a la confrontació entre les dues opcions polítiques i dinàstiques, com finalment es va

comprovar.

Per si queda algun dubte sobre la coherència de les idees de l’austriacisme no-

més cal fer una ullada a les Constitucions de 1701-1702 i, assenyaladament de 1705-

1706, les quals esdevenen un autèntic compendi dels objectius constitucionalistes i

econòmics anhelats pels seus dirigents, a banda de constituir el millor exponent de la

revitalització política de les institucions catalanes i el seu lligam estret amb la societat:

podem parlar, per tant, d’una autèntica represa del constitucionalisme. Si en les de

1702 van ser aprovades un total 96 constitucions i capítols de Cort, en les de 1706

ho van ser 64 constitucions i 118 capítols i actes de Cort. De fet, la majoria d’aquestes

disposicions recullen, en essència, les de 1702, però les precisen o les perfeccionen13.

I el més remarcable és que s’extremen les mesures que tendeixen a reforçar el control

de l’actuació dels ministres reials i a preservar el compliment de la llei i a garantir la

llibertat civil. No n’hi havia per menys: el virregnat de Velasco, marcat pel menyspreu

sistemàtic a les Constitucions havia deixat un record amarg entre els catalans, en clar

contrast amb el virregnat de feliç memòria del príncep Jordi de Hessen Darmstadt. La

bateria de Constitucions i capítols de cort aprovats per conjurar la repetició de pràc-

tiques de govern semblants indica fins a quin extrem el pactisme s’havia deteriorat

durant el primer regnat de Felip V.

És obvi, doncs, que a Catalunya existia un projecte austriacista més o

menys articulat abans de la presa de Barcelona per Carles III l’arxiduc (Fig. 6), perfi-

lat a les Corts de 1701-1702 i que cristal.litzà en les de 1705-1706. Una altra cosa

és que, al capdavall, la guerra distorsionés el desenvolupament d’aquest progra-

ma ambiciós tant en el terreny polític com en l’econòmic, el qual es va veure frus-

trat, finalment, per les contingències de la guerra i de la diplomàcia i, de mane-

ra irreversible, pel triomf borbònic. En tot cas, és indiscutible, com ha assenyalat

Ricardo García Cárcel que “detrás de cada una de las opciones dinásticas que jugarán a

una orilla la corona de Castilla y en la otra la corona de Aragón hay una memoria del pasa-

do distinta, una asunción del presente muy dispar y desde luego una expectativa de futuro

13 V. Ferro. El Dret públic català. Les institucions de Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Eumo

Editorial, Vic, 1987, p. 423.


42

en lo político y en lo económico que siguen circuitos muy diferentes”14. Una memòria, pel

que fa a Catalunya, que fixava les seves arrels en el pactisme i en el constitucionalisme;

i sobre un futur que s’intuïa al fil de les transformacions econòmiques que s’operaven

des del segle XVI, ja molt perceptibles a finals del XVII, les quals van fer concebre un

model econòmic que tenia el seu fonament en el comerç i la indústria, que feia que

la trajectòria proaustriacista de la classe econòmicament dirigent fos “extraordinària-

ment similar a la seguida per aquells països que tant l’emmirallaven” (Anglaterra i les

Províncies Unides) com ha explicat Francesc Valls, el qual ha assenyalat que és molt

probable que cap el 1702 “alguns dels més significatius membres de la burgesia mer-

cantil barcelonina comencessin a adonar-se que una vinculació política i diplomàtica

d’Espanya amb França podia comportar molts problemes, si no conduir directament a

la ruïna el model de comerç exterior que s’havia bastit precisament aprofitant els llargs

períodes de temps en què França havia quedat aïllada políticament i la seva producció

privada d’accés al mercat internacional” 15. Del que no hi ha dubte és que els dirigents

de l’austriacisme, i amplis sectors socials (de la petita noblesa a la burgesia, dels ecle-

siàstics als menestrals), s’adonaven que aquests anhels de futur, tant econòmics com

polítics, eren incompatibles, a la pràctica, amb un Borbó en el tron hispànic. Efectiva-

ment, un altre element distintiu del primer austriacisme fou el programa mercantil que

té el seu millor representant en l’advocat i historiador Narcís Feliu de la Penya, home

influent vinculat als cercles emergents dels negocis, ben perfilat per Benet Oliva16.

Pierre Vilar definí amb claredat la seva dèria: convertir Catalunya en una altra Holanda,

capaç d’intervenir en els assumptes de la monarquia, conscient de la incompatibilitat

14 R. García Cárcel. De los elogios a Felipe V. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales,

Madrid, 2002, p. XXI.15 F. Valls. La Catalunya atlàntica. Aiguardent i teixits a l’arrencada industrial catalana, Eumo Edito-

rial, Vic, 2004, pp. 85-86; també Joan Giménez ha deixat clara l’estratègia proaustriacista dels productors

i negociants de vins i d’aiguardents per consolidar-se en els mercats internacionals, a Mataró en la Cata-

luya del segle XVIII. Un microcosmos en moviment, Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 2001, pp. 744-757.16 B. Oliva. Els orígens de la primera industrialització del rerepaís. Premi Iluro 1998. Caixa d’Estalvis

Laietana. Mataró, 1999 i La generació de Feliu de la Penya. Burgesia mercantil i Guerra de Successió entre

el Maresme i Barcelona. Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida, 2001; P. Molas. Comerç i estructura

social a Catalunya i València als segles XVII i XVIII. Curial, Barcelona, 1977; H. Kamen (ed.). Narcís Feliu de la

Penya. Fénix de Cataluña. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona, 1983.

43


dels interessos catalans i francesos17. Aquest programa es beneficiava de la coincidèn-

cia d’interessos amb Anglaterra i les Províncies Unides, facilitada per unes relacions

comercials que havien pres cos en els darrers anys del segle XVII. Josep Fontana ha

cridat l’atenció sobre un fet essencial per entendre la lògica de l’aposta: el comerç ex-

terior català d’aleshores tenia com a element primordial l’exportació d’aiguardent als

holandesos i als anglesos des del conjunt dels ports de la costa de ponent, a canvi

d’importacions tèxtils i de pesca salada, sobretot, que entraven pels ports de Barcelona

i de Mataró18. Aquests intercanvis van afavorir una economia integrada i un mercat

interior cada cop més desenvolupat dirigit des de Barcelona, tal com ha explicat Albert

Garcia Espuche19. Un memorial anònim presentat al Consell d’Estat de Carles III durant

les Corts de 1705, potser redactat per Feliu de la Penya, és aclaridor de la naturalesa

diferent dels dos tipus de comerç que es es trobaven confrontats. Partidari de prohibir

les mercaderies franceses, afirma: “y aunque algún político se opondrá a esta prohibición,

con decir que en Cataluña ay falta de algunos géneros y que de necesidad an de venir de

otros reynos, digo que lo confieso pero mi intención sólo es que no vengan de la Francia, que

quando se aprecie tomarlos de estrangeros se tomen de nuestos aliados, porque se lograrán

dos cossas: la una es que tomándolos de Inglaterra ho Holanda se logra el no salir el dinero

pues éstos truecan sus géneros o mercadurías con vino aguardiente y otros géneros del pa-

hís; la otra es que no se valdrá la Francia de nuestro mismo dinero para hazer la guerra”.20

tal com advertí Ernest Lluch, el programa econòmic solament podia esdevenir

realitat mitjançant els ressorts que oferia el sistema constitucional, el qual havia de pro-

porcionar suport a la producció pròpia enfront de les manufactures estrangeres, assen-

yaladament franceses, i a l’exportació d’aiguardent. Una argumentació que trobem al

Político Discurso de Feliu de la Penya, el qual es fa ressò de les demandes dels prohoms

dels gremis tèxtils que parlen de “la crisi econòmica a causa de la lliure entrada de ro-

bes, la disminució d’ingressos perquè no paguen drets […] i on les Constitucions de

Catalunya [són] invocades com a instrument econòmic”. I el Fénix de Cataluña, on Feliu

17 P. Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II (4ª ed.), Edicions 62, Barcelona, 1973. p. 416.18 J. Fontana. “En els inicis de la Catalunya contemporània: l’economia a la segona meitat del

segle XVII”. Conferència d’obertura del VII Congrés d’Història de Barcelona, El segle de l’absolutisme.

1714-1808. Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona, 2001, que Fontana, amablement, m’ha proporcionat.19 A. Garcia Espuche. Un siglo decisivo… 20 Archivo Histórico Nacional. Estado (AHN. L). L. 1008 d. F.27v.


44

defensa que Catalunya ha de desenvolupar el comerç alhora que la seva producció

textil per fer-la més competitiva, insisteix que cal treballar els teixits segons els capítols

establerts a les Constitucions, a diferència dels francesos, que són de baixa qualitat i

que només beneficien als comerciants21. Per tant, és en aquest punt on conflueixen

els dos objectius del partit austriacista, que acabem d’exposar, aparentment de na-

turalesa diferent. Només cal fer una ullada al conjunt de mesures socioeconòmiques i

polítiques aprovades a les Corts de 1701-1702 i de 1705-1706 per comprovar-ho i per

tal de constatar els vincles estrets que existien entre les Constitucions i el país, lluny de

la fossilització a què podia haver-les abocat la manca de convocatòria de l’assemblea

estamental durant un segle22.

Les Constitucions, privilegis i altres drets (a vegades qualificades pejorativament

com a “privilegis” que només atenyien els poderosos) eren, de fet, “drets formals” que

protegien els interessos dels residents en el territori i que limitaven el creixent poder

reial en un temps que la pressió fiscal i militar dels naixents Estats assolia el zenit. Eren

uns drets amb flaire republicana, no en sentit antimonàrquic, sinó com a una cultura

política fonamentada en el pacte que vetllava pels interessos comuns per damunt dels

individuals. Des d’aquesta òptica, la defensa obstinada dels antics drets, la qual recol-

zava en una cultura jurídica consolidada, no s’ha d’interpretar com un discurs retrò-

grade i immobilista, sinó com a portador de valors de modernitat. Conservar aquests

privilegis col.lectius significava preservar la llibertat de la pàtria, ha escrit Angela De

Benedictis23.

21 E. Lluch. “El programa polític…”. ps. 141 i 146. 22 J. Bartrolí. “La cort de 1701-1702: un cami truncat”. Recerques, 9, Curial , Barcelona, 1979,

pp. 57-75; E. Serra. “Les Corts de 1701-1702: la represa política a les vigílies de la guerra de Successió”,

L’Avenç, 206, Barcelona, 1996, pp. 22-29; J. Albareda. “Las Cortes de 1701-1702 en Cataluña: rey y “repú-

blica” ”, a J. Agirreazkuenaga & M. Urquijo (eds.). Contributions to European Parliamentary History. Studies

presented to the International Commission for the History of Representative and Parliamentary Institutions.

Vol. LXXIX. Juntas Generales de Bizkaia, , Bilbao, 1999, pp. 291-309; M. González. “El govern de l’arxiduc

Carles III”, a J. Albareda (dir.), Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII. Política, Societat i Cultu-

ra dels Països Catalans (B. de Riquer, dir.), vol. 5, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995, pp. 172-185; E.

Belenguer. “Entorn de les darreres Corts catalanes a l’Edat moderna: una institució periclitada?”, a Les

Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història institucional. Generalitat de Catalunya. Departament de

Cultura, Barcelona, 1991, pp. 168-172. 23 A. de Benedictis. Politica, governo e istituzioni nell’Europa moderna. Il Mulino, Bologna, 2001.

45


A Catalunya, aquesta cultura política republicana va constituir la pedra angu-

lar del patriotisme en els segles moderns24. Les consignes “visca la terra i mori el mal

govern”, “llibertats de la pàtria”, “defensar la pàtria” o “morir per la pàtria”, revelen un sen-

timent inqüestionable d’identitat i d’adhesió política a unes lleis pròpies. Allò que defi-

neix aquest patriotisme és el fet constitucional, cívic, basat en el llegat polític romà de

la llibertat republicana, com diu Maurizio Viroli25 . No hem d’oblidar que, al capdavall,

les “llibertats, lleis i drets de la pàtria” es van anteposar al component dinàstic en la

guerra de Successió, fet que podem corroborar en el document del pacte de Gènova

signat el juny de 1705 entre el representant de la reina Anna d’Anglaterra i un grup

de prohoms catalans. En el text, força breu, són esmentades 17 vegades les Consti-

tucions i s’hi justifica el trencament de la fidelitat a Felip V per la nul.litat del jurament

fet a les Corts de 1701-1702, fonamentat, es diu, en l’amenaça militar sota la qual va

ser efectuat i perquè Felip V no respectà les Constitucions i portà a terme una política

repressiva contra els catalans, una vegada finalitzades les Corts.26

Però, el model de monarquia composta que va encabir els diversos regnes i te-

rritoris hispànics al llarg de tres segles –-encara que no sense tensions importants-- va

ser anorreat per Felip V el 1707 per “justo derecho de conquista” (Fig. 7) amb la liquidació

dels furs aragonesos i valencians i amb la supressió de les Constitucions catalanes el

1714. És sabut que en la decisió reial i en la seva execució, van jugar un paper deter-

minant els ministres francesos Jean Orry i Michel Jean Amelot, junt amb Melchor de

Macanaz, teòric i arquitecte del nou règim a la Corona d’Aragó27. Per aquest motiu, la

24 Sobre el patriotisme català, vegeu: E. Serra (coord.), La revolució catalana de 1640, Crítica,

Barcelona, 1991, ps. 3-65; X. torres. “Nacions sense nacionalisme. Pàtria i patriotisme a l’Europa de l’An-

tic Règim”, Recerques, 28, Curial, Barcelona, 1979, ps. 83-89; A. Simon. Els orígens ideològics de la revolució

catalana de 1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999; X. Gil. “Republican Politics in

Early Modern Spain: the Castilian and Catalano-Aragonese traditions”, a M. Van Gelderen i Q. Skinner

(ed.). Republicanism. A shared European heritage, I, Cambridge University Press, Cambridge, 2002, pp.

263-384.25 M. Viroli. Per amore della patria. Patriotismo e nacionalismo nella storia, Editori Laterza, Roma-

Bari, 2001 (2). 26 “tratado de Alianza entre la serenísima Reina Ana de Inglaterra y el Principado de Cata-

luña…”, a Josep Maria torras i Ribé. Escrits polítics del segle XVIII, tom II, Documents de la Catalunya sot-

mesa, Eumo Editorial, IUHJVV, Vic, 1996, pp. 74-81. 27 H. Kamen. La Guerra de Sucesión en España. 1700-1715. Grijalbo, Barcelona, 1974, p. 323.


46

liquidació del vell ordre representatiu i territorial -una autèntica taula rasa que Lluís

XIV no va poder aplicar a França, on alguns estats provincials van persistir amb vitalitat

fins a la Revolució- va sorprendre i incomodà a destacats filipistes, tant de la Corona

de Castella com d’Aragó28, com el mateix comte de Robres que es mostrà desencisat

28 Ho han exposat: H. Kamen. La Guerra de Sucesión… pp. 321-325; J.L. Castellano. Las Cortes de Castilla y su Diputación (1621-1789). Entre pactismo y absolutismo. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1990, pp. 119-121; M. Peset. “Notas sobre la abolición de los fueros de Valencia”. Anuario de Historia del Derecho Español, 42, 1972, pp. 657-693; J.M. Gay Escoda. El corregidor a Catalunya. Marcial Pons, Madrid, 1997, pp. 33-53; F. Otero. La vila de Fraga al segle XVIII. Vol. II. Gallica Flavia, 3. Institut d’Estudis del Baix Cinca-I.E.A. Fraga, 1995, p. 142; t. Egido. Opinión pública y oposición al podr en la España del siglo XVIII (1713-1759), Universidad de Valladolid, Fundación Española de Historia Moderna, Valladolid, 2002 (2), p. 101.

Figura 7. R. Palaca, batalla d’Almansa, 1707. Palacio del Congreso, Madrid.

47


el 1708 per l’abolició dels furs aragonesos i valencians o el seu germà el tinent general

Miquel Pons de Mendoza que s’oposà a l’ocupació militar de Barcelona29.

Enfront de la ruptura constitucional, i amb un clar objectiu mobilitzador, la Jun-

ta de Braços va fer editar el Despertador de Catalunya30, on exposava les raons de la

defensa a partir d’una argumentació centrada en el pactisme i les “lleis fundamentals i

federals de la monarquia”, o “lleis federades dels regnes”, parafrasejant el redactat de la

constitució primera aprovada a les Corts de 1705-1706. Argumentava que les Constitu-

cions i privilegis de Catalunya no havien estat obtingudes per mera liberalitat i voluntat

del príncep, sinó per via de contracte i feia constants referències a les “pesades lleis de

Castella” que permetien que feixugues contribucions ofeguessin els humils i que els

reis s’enduguessin els joves a la guerra sense cap restricció. El Despertador prosseguia

apel.lant als beneficis socials que reportaven les Constitucions, lluny de constituir sim-

ples prerrogatives dels privilegiats. El seu to és indiscutiblement patriòtic, en contrast

amb les escasses referències prodinàstiques. I quan invoca la pàtria, no es refereix sola-

ment al lloc on s’ha nascut o on es viu, sinó que el concepte es troba estretament lligat

a l’existència d’unes lleis pròpies que cal conservar, les quals esdevenen el principal

tret diferenciador dels catalans al llarg de la història. Pocs anys abans, el jurista Francesc

Solanes en el seu Emperador político, posava per davant la lluita per la pàtria a l’amor al

rei, un plantejament impensable en els territoris castellans31. Un altre text emblemàtic

de la lluita de 1714, Lealtad catalana, proclamava que “no hay causa más justa que la de

la Patria y sus Libertades”. En aquest imprès, la justificació de la resistència descansa, altra

volta, en una concepció inequívocament republicana del poder: “sólo las resoluciones

que se toman en Cortes de un reino o provincias son las que se atribuyen a la Nación […] la

Nación que sólo se representa en sus Brazos unidos. Toda la Nación Catalana junta en sus

brazos resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estaba” [Carles III l’arxiduc].32

29 A. López de Mendoza. Historia de las guerras…; F. Castellví. Narraciones…, volum III, 1999, p. 617-618.

30 J. Albareda (ed.). Escrits polítics del segle XVIII. I. Despertador de Catalunya i altres textos. Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, Eumo Editorial, Vic, 1996, pp. 121-192.

31 J,M. Iñuritegui. “Las virtudes y el jurista: el Emperador Político de Francisco Solanes y el amor a la patria”, Congrés de la Comissió internacional per a l’estudi de la història de les institucions representati-ves i parlamentàries, Pre-actes, I, Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2003, pp, 191-192.

32 Lealtad Catalana purificada. Biblioteca de Catalunya, F. Bonsoms 703, p. 1314, p. 1304.


48

Però ni el Despertador ni Lealtad Catalana propugnen el secessionisme sinó el

projecte “federal” vigent fins el 1707, tal com es desprèn de les constants referències a

la “llibertat d’Espanya” i contra el “despòtic poder” que la governava. Així, Lealtad catala-

na, afirma: “Defenderos hasta morir gloriosamente, para que lucida vuestra lealtad, con los

esmaltes de tan heroica resolución, viva la Patria, inmortal en sus glorias, Cathaluña, en su

libertad, vosotros con honra, vuestros sucesores con aprecio, la Corona de Aragón con sus

antiguos lustres, y toda España con crédito, baxo el legítimo dominio […] del emperador”33

El to republicà d’aquests escrits –i de la historiografia catalana d’aleshores-- ha

sigut remarcat per Pablo Fernández Albaladejo34. Aquesta era, en efecte, la percepció

que tenia Felip V, que el 1711 va escriure als seus plenipotenciaris a Utrecht que les

Corts de 1701 i de 1705 “dejaron a los catalanes más Repúblicos que el Parlamento alusi-

vo a ingleses”35. Altres representants conspicus del bàndol filipista pensaven el mateix.

José de Carrillo, conde de Montemar, deia que els catalans eren “idólatras de sus privile-

gios, con unos visos de república en su media libertad, que si no la han logrado entera no se

dude que lo han pretendido”36.també són reveladores de l’esperit republicà les paraules

esperançades que l’ambaixador català Pau Ignasi Dalmases va adreçar a la reina Anna

d’Anglaterra per demanar-li suport, el 28 de juny de 1713 quan, de fet, els britànics ja

havien pactat la fi de la guerra amb els francesos a canvi d’importants compensacions

territorials i econòmiques: “En consideración de que siendo este país (Inglaterra) tan libre

y tan amante de la libertad devía proteger otro país que por sus prerrogativas podría lla-

marse libre, el cual solicitaba su protección y amparo añadiendo que las leyes, privilegios

y libertades (catalanas) son en todo parecidas y casi iguales a las de Inglaterra”37. Un dels

representants més genuïns d’aquesta cultura constitucionalista el constitueix el doctor

33 Lealtad Catalana…, ps. 1316 i 1318.34 P. Fernández Albaladejo. “Dinastía y comunidad política. El momento de la patria”, a P. Fer-

nández Albaladejo (ed.). Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII. Marcial

Pons, Casa de Velázquez, Madrid, 2001, pp. 485-532 (P. 501); vegeu també: J.P. Rubiés, “El constitucio-

nalisme català en una perspectiva europea. Conceptes i trajectòries, segles XV-XVIII”, Pedralbes, 18-II,

Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1998, pp. 453-474..35 Archivo Histórico Nacional. Estado, 3376-1, núm. 10, 28-XII-1711.36 J. Albareda. Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705), Vicens vives, Bar-

celona, 1993, p. 234.37 P. I. Dalmases. “Dietario o libro de memorias”, 1713. Arxiu Històric de la Ciutat. Barcelona,

ms. A-339, f. 5v.

49


en dret Josep Plantí, exiliat a Viena el, el qual afirmava categòricament l’any 1719 que

si Catalunya “considerava que podia ser lliure, no podia estar subjecta a cap príncep

ni sotmesa a cap vincle jurídic [ni a Felip V, ni a Carles III perquè els va abandonar]…

Catalunya, en qualitat de lliure, no està subjecta al dret de res ni de ningú, que està

subjecta al seu propi dret”. 38

Per tot plegat, el ministre de Felip V Michel Amelot, com ha explicat José María

Iñurritegui, es va adonar que l’”amor a la pàtria” dels habitants de la Corona d’Aragó

constituïa l’arrel del problema de cara a la uniformització desitjada per Felip V: “por más

afectos que sean al rey” [deia Amelot] “siempre lo serán mucho más a su Patria”. No n’hi

havia prou, doncs, amb derogar uns drets. La veritable dimensió política de l’assumpte,

diu Iñurritegui, consistia a “fulminar la comprensión constitucional del fuero y el lenguaje

patriótico que la misma pudiera animar”. Per aquest motiu calia dictar una nova planta

i posar fi al “corán de los fueros” (en expressió del cavaller tobías de Bourk, un irlandès

que milità en el bàndol filipista). Perquè les Constitucions i els furs, segons el també

filipista i unitarista tomás de Puga y Rojas (autor de Crisol de la española lealtad, 1707),

permetien que aquests territoris només haguessin servit “a la española Monarquía de

vana ostentación de dominios blasonándose más de repúblicas libres que de tributados

vasallos”39.

Finalment, i de forma imperativa, la defecció dels britànics –-a canvi d’importants

concessions comercials i territorials--, després de la negociació secreta que el nou go-

vern dels tories va encetar amb França el 1710, va fer trontollar l’aliança internacional en

la qual l’emperador sustentava les seves aspiracions a la corona hispànica40. La procla-

mació de Carles III l’arxiduc com a emperador amb el títol de Carles VI (Josep I va morir

38 Biblioteca Nazionale Braidense (BNB). Brera. Milà. Opera posthuma. Ms. AF XI 13. De morte

Caroli Secundi Hyspaniarum regis. De excidio Cathaloniae necnon destructione Barcinonis quasi secura, f.

21v.39 J.M. Iñurritegui. “1707: la fidelidad…”, ps. 294, 297 i 289.40 L. Frey, M. Frey (ed.). The Treaties of the War of the Spanish Succession. An Historical and Critical

Dictionnary, Greenwood Press, Westport, 1995, pp. XIV-XVI; L. Bély. Les relations internationales en Euro-

pe. XVIIe-XVIIIe siècles, PUF, París, 1993, pp. 416-417. Del mateix autor: Espions et ambassadeurs au temps

de Louis XIV, Fayard, París, 1990 i “Casas soberanas y orden político en la Europa de la paz de Utrecht”,

a P. Fernández Albaladejo (ed.), Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII,

Marcial Pons, Madrid, 2001, pp. 69-95.


50

el 17 d’abril de el 1711) fou el pretext oportú perquè els britànics poguessin justificar

la seva sortida de la guerra davant dels aliats esdevenint la “pèrfida Albió”. En el darrer

any de guerra, conscients de la repressió patida pel País Valencià i per l’Aragó, així com

de la violència indiscriminada que sofria la major part del territori català ja ocupat per

Felip V, com ha explicat torras i Ribé41, els resistents, en un ambient de radicalització que

s’acentuà a partir de la fugida a Mataró de bona part dels nobles i de la jerarquia ecle-

41 J. M. torras i Ribé. “1706: la primera ofensiva borbònica contra Catalunya”, a A.A.V.V. Josep

Fontana. Història i projecte social, I, Crítica, Barcelona, 2004, pp. 502-515.

Figura 8. Antoni Estruch, l’Onze de Setembre de 1714 (1909). Fons d’Art de la Caixa de Sabadell.

51


siàstica, s’aferren a la darrera esperança

que els resta, impel.lits pels missatges

ambigus de suport de l’emperador, re-

buts mitjançant el seu secretari d’Estat

Ramon de Vilana, marquès de Rialp: pri-

mer, confiant en la pressió dels britànics

damunt Lluís XIV perquè doblegués o

abandonés Felip V; després, un cop des-

enganyats d’aquesta opció, refiant-se

de les gestions de darrera hora dels am-

baixadors catalans, quan va accedir al

tron Jordi I de Hannover (la reina Anna

morí el 12 d’agost de 1714) i formar-se

un govern dels whig, fet que va signi-

ficar un canvi de rumb respecte al cas

dels catalans. De fet, el 6 de setembre,

el secretari de la regència Addisson co-

municava a Dalmases que havia donat

ordres als vaixells anglesos que es con-

centresin a Maó per protegir Barcelona

i negociar la capitulació (Fig. 8). Ja era

massa tard: al cap de cinc dies, Barcelo-

na va ser ocupada per les tropes del duc

de Berwick i s’imposà la política de fets

consumats, no sense un sentiment de

mala consciència entre els whig d’haver

traït els aliats i abandonat els catalans a la seva sort42. En tot cas, aquesta darrera espe-

rança en les gestions diplomàtiques, més enllà de les contingències històriques, ens

ajuda a entendre la resistència heroica i desesperada que tant va admirar Voltaire.

42 J. Albareda. Catalunya en un conflicte europeu. Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes

(1700-1714), Generalitat de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 2001, pp. 129-144. Vegeu, també: Josep

Fontana. “La guerra de Successió: els motius de Catalunya”, Revista de Dret Històric Català, 3, Institut

d’Estudis Catalans, Barcelona, 2003, pp. 11-23.

Figura 9. Portada de faxímil de la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña. Biblioteca de Cataluña.

Els tractats d’Utrecht, Rastatt i Baden, els quals configuraven un nou equilibri

europeu on no tenien cabuda els projectes per Espanya sorgits dels territoris de la

Corona d’Aragó, van fer la resta. Aleshores, Felip V tenia les mans lliures per a esdevenir

rei d’Espanya en el sentit ple de l’expressió. De fet, John Elliott ha pogut afirmar que

amb la Nova Planta (Fig. 9) sorgí l’Estat més unitari d’Europa43.

tal com va escriure el comte Juan Amor de Soria, des de Viena, la Corona

d’Aragó “perdió en la guerra civil su libertad, sus privilegios y su antiquísimo ser”, mentre

que “los reinos de Castilla gimen bajo las duras cadenas de su esclavitud”44. I a Espanya es

va malmetre l’ocasió de consolidar un sistema basat en els contractes polítics i en la

representació, amb un potencial modernitzador molt superior al de l’absolutisme que

va durar més d’un segle.

43 J.H. Elliott. “Conferència inaugural. Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes”,

Actes del tercer Congrés d’Història Moderna. Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 13-I, Universitat

de Barcelona, 1993, pp. 11-23 (p. 21).44 E. Lluch. Aragonesismo austracista (1734-1742). Conde Juan Amor de Soria. La citació per-

tany al text “La voz precursora de la verdad”, pp. 6-7. Institución Fernando el Católico (CSIC), Diputación

de Zaragoza, Zaragoza, 2000.

52

EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

JAUME PINyOL BALASCH

5 de març de 2009

55

Aquest treball vol oferir unes quantes pinzellades de la vida gironina d’ara fa

tres-cents anys, a l’època de la Guerra de Successió, centrades en alguns aspectes de

la vida musical de la ciutat i més concretament en la producció musical de la catedral

gironina conservada a l’arxiu capitular. La catedral fou durant molts segles la principal

promotora de la música culta que es podia escoltar a la ciutat, i l’arxiu capitular ha

estat el dipòsit al llarg dels segles on s’ha conservat, damunt de pergamí i paper, la

memòria escrita d’aquesta música en forma de partitures. La meva explicació servirà

d’introducció a les tres composicions del mestre Gaz que escoltarem al final, triades pel

seu significat històric gironí dins un període de guerra entre Àustries i Borbons.

La importància d’aquest compositor dins la història de la música catalana va

creixent a mida que augmenten els estudis sobre el Barroc català. Situat al bell mig

del període barroc, en una època històrica plena de guerres i desgràcies diverses, la

seva obra musical destaca per la riquesa melòdica, la complexitat de la seva polifonia

i per haver consagrat, un dels primers, el violí com a un dels instruments capitals dins

l’orquestra barroca a Girona.

La xerrada d’avui va dirigida a presentar els condicionants estètics generals que

van determinar la seva obra i les característiques generals de la capella de música de

la catedral de Girona, per analitzar la situació de la ciutat als voltants del 1700 i per

centrar-me al final en uns breus apunts biogràfics del mestre i la presentació de les tres

peces l’audició de les quals tancarà aquesta xerrada.


56

ELS CoNdICIoNANTS muSICALS AL PAS dEL S. XVII AL S. XVIII

Intentaré determinar breument, a les línies següents, els condicionants princi-

pals que determinaven la mentalitat cultural dels gironins als voltants del 1700, tema

encara poc investigat i que presento en forma d’hipòtesi.

Mentre al mar es posaven les bases dels grans canvis europeus del s. XVIII, la

vida a la Girona de finals del s. XVII no era pas fàcil, degut a les invasions del país orde-

nades per Lluís XIV, amb les morts, fams i destrosses que podem fàcilment imaginar.

Davant tantes destrosses inexplicables, hem de pensar que molts gironins devien tro-

bar en els actes propis de la pietat popular, com ara rogatives, processons, devocions,

etc, un cert consol en ser actes comunitaris de refermança en la confiança envers

un Déu que temporalment tolerava els estralls de la guerra injusta i de la misèria que

acompanya tota ocupació estrangera. Aquesta pietat popular, que ha existit sempre,

feia poques dècades que havia estat revifada pel concili de trento, després que Roma

superés l’elitisme renaixentista, molt crític amb aquestes manifestacions, més d’un cop

incontrolables. Com a contrapès d’aquesta pietat popular, el concili va fomentar la pie-

tat personal entre els incipients grups burgesos, pietat que correspon a l’individualisme

religiós dels reformats, però amb uns criteris i unes condicions diferents a les del fi-

nal de l’Edat Mitjana: el control episcopal d’aquesta pietat mitjançant la presència de

clergues presidint les processons, les rogatives, els rosaris, etc, tant els de la simple

parròquia rural com els de l’oratori urbà. La finalitat era la de vetllar per la custòdia de

l’ortodòxia, després de la gran escissió protestant. S’accentuà així de forma indirecta la

vessant piramidal de la jerarquia, vessant que acabarà configurant una administració

eclesiàstica poc diferent de la civil en la seva estructura jeràrquica.

La música, en aquesta societat, serà un dels elements que aportarà prestigi a les

institucions eclesiàstiques i que, alhora, permetrà de difondre el missatge evangèlic als

grups de base de la societat, sovint analfabets i amb arrels culturals molt primitives. Di-

fusió feta principalment mitjançant textos cantats. Aquest enfocament farà augmentar

les activitats paralitúrgiques per tal d’abraçar tots els racons socials. I l’activitat musical

es reforçarà a tots els nivells, singularment a les capitals dels bisbats, a les catedrals.

Però, mentre a l’Europa reformada es permet la reinterpretació dels actes litúrgics, al

Mediterrani el concili de trento fixa el cànon de les activitats litúrgiques amb el seus

textos llatins, fet que obliga els compositors a portar la seva activitat principalment als

actes paralitúrgics, els no canònics. La comparació entre l’obra religiosa de la música de

57

EL MEStRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA: LA MÚSICA GIRONINA AL VOLtANt DEL 1700

Bach amb la dels mestres de capella gironins, salvades les distàncies, mostra clarament

les diferències. Les cantates del primer són musicalment molt treballades i disposen

d’una gran llibertat textual amb textos en llengua vulgar. Per contra, els mestres de

capella gironins realitzen igualment composicions per als oficis divins, però les seves

composicions van dedicades principalment als actes paralitúrgics, i així poden utilitzar

textos escrits en llengua vulgar, en aquest cas el castellà. Les noves ordes religioses es-

tablertes a la ciutat des de l’inici del barroc, caputxins, carmelites, jesuïtes, etc., amb les

seves confraries, congregacions i agrupacions pietoses, contribuiran, també, a fomen-

tar aquesta preponderància de música paralitúrgica i seran uns dels agents difusors

d’aquesta nova pietat, que en comparació amb la pietat dels reformats centreeuro-

peus és molt formal i poc intimista.

Al costat dels condicionants eclesiàstics que afecten la música gironina, trobem

els polítics. El triomf borbònic que Gaz va patir en primera persona, com veurem més

endavant, va implicar per a la música un nou àmbit d’actuació. L’interès personal de

Lluís XIV en la música, creant l’Opera Reial a Versalles i ampliant la Capella Reial, mostra

la intenció del monarca d’utilitzar-la per tal de legitimar i glorificar el seu poder abso-

lut, poder aconseguit a base d’arrabassar als no bles atribucions polítiques i militars,

deixant-los només part del poder econòmic. Així, la música tindrà una nova funció,

la de legitimar el poder reial primer i el de l’administració després. Aquesta ampliació

de l’espai musical exigirà dels professionals major refinament, major espectacularitat

i major virtuosisme però, per contra, serà un art cortesà que només arribarà parcial-

ment als nous grups burgesos que creixeran al llarg del s. XVIII. Quan aquests grups

hagin aconseguit imposar la seva estètica, a partir de 1750, la música cortesana anirà

desapareixent.

A Itàlia, la península dels set estats, l’absolutisme a la francesa era descone-

gut, així com l’impacte de la música cortesana. Potser per això en aquesta península

és on apareixen les innovacions més importants dins l’àmbit musical: l’aparició de la

música de cambra, signe de la separació creixent entre música popular i música culta,

destinada a grups reduïts d’oients, sempre benestants; la generalització de la família

dels violins, instruments de so més brillant i de conducció més dúctil que els seus

predecessors; l’aparició d’una nova forma musical, el concert, destinada a un públic

més ampli i a un espai nou, la sala de concert, on es contraposa el solista enfront de

la resta dels instrumentistes. Però, potser, l’element més innovador va ser la possibi-

litat d’ampliar l’expressió dels sentiments mitjançant determinats recursos musicals,


58

tant en intensitat com en variabilitat. Aquesta possibilitat serà aprofitada intensament

pels músics eclesiàstics. És a l’òpera, la nova forma musical d’èxit al s. XVII, on aquesta

nova possibilitat d’evocació dels sentiments s’expressa amb molta claredat, i és també

on s’apliquen aquestes invencions. A Venècia, a Nàpols, a Roma, els patricis utilitzaran

l’ópera com a eina de prestigi social, eina econòmicament bastant més assequible que

la fal·lera del segle anterior, d’omplir les seves ciutats amb palaus monumentals.

La contraposició d’elements, el clarobscur, la falsa perspectiva en pintura, les

façanes de les esglésies en moviment, les estàtues recargolades fetes amb materials

econòmics, les falses naus secundàries dins els temples, tot això i més és el Barroc. És

la necessitat del contrast exagerat, del virtuosisme d’un artista al servei del príncep,

del noble o de l’eclesiàstic que faci emmudir les crítiques als abusos dels poderosos.

A la música trobem el mateix esperit de contrast, de dualisme: música de cambra, el

concert, el baix continu, i les noves formes d’harmonia, que juntament amb la tonalitat

permeten d’expressar emocions i afectes desconeguts fins aleshores.

Així, la música de Gaz estarà condicionada per la rigidesa formal de la litúrgia

catòli ca de la Contrareforma, per les relacions entre l’Església i la corona dels Àustries,

l’esplendor operística dels abundosos actes paralitúrgics fomentats per la Contrare-

forma i per les noves ordes religioses, per la intensificació dels missatges emocionals

aconseguida amb les noves tècniques de la música italiana i per la interiorització dels

sentiments religiosos difosa en el món catòlic com a reacció a la reforma protestant.

LA CAPELLA dE múSICA dE LA CATEdRAL dE GIRoNA AL S. XVIII.

El 1635, en aplicació relativament tardana de les decisions tridentines, el Ca-

pítol de la catedral de Girona va dotar la capella de música d’ uns nous estatuts apro-

fitant la presa de possessió d’un nou mestre de capella, Emmanuel Gònima (Lleida

1710-Girona 1792). Aquests estatuts presenten una capella de música ampliada, se-

guint els criteris litúrgics nous, estableixen majors rendes per al seu funcionament, i

detallen deures i obligacions dels seus membres i arbitrant els mitjans per a resoldre

conflictes interns. La capella estarà composta per 12 adults, gairebé sempre clergues

que tenien la condició de beneficiats, és a dir, vivien de les rendes d’un capital aportat

a la catedral per benefactors. A més, cal afegir-hi els quatre escolans encarregats de

les veus agudes, després de la prohibició papal d’utilitzar les veus femenines dins els

59


actes litúrgics. Al llarg del segle, el nú-

mero de músics creixerà, ampliant-se a

19 adults –instrumentistes i cantants–

més el mestre de capella, un organista,

i els quatre escolans de cor, vint-i-cinc

membres en total. Per comparació, la

capella reial de Madrid comptava amb

un total de 43 membres, fet que per-

metrà d’entendre la importància de la

capella gironina. Aquestes capelles fo-

ren suprimides, per decret, el 1842, sota

Espartero, en el marc de les reformes

anticlericals dels liberals de la primera

meitat del s. XIX, tot i que a Girona la

seva supressió sembla que va ser més

aviat formal, ja que continuà actuant

de manera similar als oficis catedralicis

(Fig. 10).

L’economia de la capella estava

basada en els rèdits de diversos bene-

ficis catedralicis. Els adults cobraven un

sou fix trimestral més diversos incentius

en funció de les actuacions suplemen-

tàries realitzades. Els escolans, en principi, no cobraven, però eren mantinguts, vestits

i calçats, aprenien l’ofici de músic i una certa cultura general, residint dins unes habi-

tacions dins els murs de la catedral. Al segles XVII i XVIII tot fa pensar que la capella de

música no va patir dificultats econòmiques permanents, i que podia subvenir moltes

de les necessitats dels seus membres. De fet, quan Gaz va demanar la seva jubilació per

malaltia, estava malalt de gota, l’octubre de 1710, la hi van concedir al cap de sis mesos,

donant-li una pensió de 60 lliures anuals amb un percentatge sobre els beneficis de

la capella.

La capella estava dividida en instrumentistes i cantants. Les places eren atorga-

des generalment per oposició, tant les d’instrumentista com les de vocalista, fet que

en garantia una elevada qualitat musical, a la qual hi corresponia un sou digne, atrac-

Figura 10. Portada de la veu alta (soprano) d’una missa polifònica a vuit veus, conservada en format de llibret amb un elevat desgast d’ús. Arxiu Capitular de Girona


60

tiu per a molts músics del moment, principalment eclesiàstics. D’algunes d’aquestes

oposicions se’n conserven les proves escrites presentades, normalment composicions

sobre un tema determinat que els aspirants havien de desenvolupar en un temps prè-

viament estipulat. Per tal d’estalviar despeses, els càrrecs d’instrumentista i vocalista

eren intercanviables, de manera que un instrumentista podia actuar com a cantant i a

l’inrevés. Ara bé, no sempre la capella va ser capaç d’assumir tots els encàrrecs rebuts.

Excepcionalment van ser contractats músics de Banyoles, a mitjans del s. XVIII, per tal

d’acompanyar algunes processons i altres tasques menors, com la d’acompany ar el

viàtic, on solia haver-hi alguns instruments de vent que indicaven la presència de la

petita comitiva litúrgica fins a casa del malalt.

El càrrec més important de la capella era el del seu director o mestre. també

era triat per oposició i votat pels membres del Capítol que assistien a l’exercici pràc-

tic presidit, de vegades, pel bisbe, oposicions que seguien uns tràmits molt precisos,

atesa la seva transcendència. Des del mestre Gònima, jubilat el 1774, la plaça gironina

serà de una plaça de promoció envers altres places econòmicament més ben dota-

des o bé amb millors condicions de treball. Així, els mestres Juncà, Balius i Arquim-

bau, successors de Gònima, van estar a Girona només uns cinc anys de promig, abans

d’aconseguir aprovar les oposicions i anar a altres catedrals més riques com ara toledo,

Còrdova o Sevilla.

Les funcions de la capella de música eren les d’assistir musicalment dins l’àmbit

de la catedral als actes de culte diaris (Fig. 11), les hores canòniques i la missa capitular.

A més, havia de participar a les grans festes de la ciutat i en les diverses processons que

hi sovintejaven: la de la Minerva, per exemple, celebrada el tercer diumenge de cada

mes, dedicada al Santíssim; havia de cantar els te Deums, que els jurats de la ciutat o

bé les autoritats militars demanaven tot sovint quan hi havia algun fet singular que

volien fer ressaltar: el naixement de l’hereu de la corona, una victòria sobre els enemics,

l’arribada sense impediments del rei a casa seva després d’un viatge, etc. també, per

Nadal i per Pasqua, la capella de música havia d’oferir les composicions noves prepa-

rades pel corresponent mestre de capella. Al llarg del s. XVIII es fan més presents a

l’arxiu capitular les composicions dedicades als actes de la nit de Nadal, de manera

que s’acaba distingint entre nadales serioses, on només intervenen els elements de

les narracions evangèliques, i les nadales de contingut popular amb imatges que la

cultura popular ha bastit al llarg dels segles al voltant de la festa, els “villancicos burles-

cos”. també hi trobem les pregàries per a demanar pluja, les destinades a protegir de la

61


pesta, les destinades als altars particulars de les confraries, etc. Poc lleure devien tenir

els membres de la capella.

A mesura que la població gironina creix al llarg del s. XVIII, es multipliquen els

actes paralitúrgics a la catedral i creix la seva feina i també la del mestre de capella.

Comparant la quantitat de partitures dedicades a les diferents activitats musicals de la

capella al llarg d’aquest segle, el contrast és evident entre començament i final de se-

gle. Gaz, mort el 1713, dedica gairebé el 40% de les seves composicions a celebracions

litúrgiques, mentre Compta, mort el 1815, només n’hi dedica el 10,5%. La població

gironina s’havia duplicat al llarg del segle i el llatí i la música molt elaborada i seriosa de

Gaz no era entesa pels gironins de finals del s. XVIII.

Figura 11. Portada de l’obra Solo con Violín al Ssmo Sacramento “Dé al ayre su dulce voz”, del mestre Joseph Gaz. Partitura relativament ben conservada. Arxiu Capitular de la Catedral de Girona. Deuria acompanyar la litúrgia del Santíssim Sacrament en celebracions ordinàries, donada la seva simplicitat instrumental i vocal. Les dues rúbriques posssiblement corresponguin l’una al Mestre de Capella i l’altra al taller del copista. Arxiu Capitular de Girona


62

La capella de música de la catedral era la més important de la ciutat, però n’hi

havia d’altres (Fig.12). Consta que la col·legiata de Sant Feliu disposava també de ca-

pella pròpia el 1700 i per tant, cal suposar que tenia també la corresponent estructura

de cantors i instrumentistes i el seu arxiu musical. Per contra, els convents de frares

de la ciutat, franciscans i dominics, en no seguir la litúrgia de les hores canòniques en

comú, no tenien necessitat de disposar d’una capella de música. Però, aquests darrers,

tot i no solemnitzar el culte propi amb sengles capelles de música, tenien confraries

mitjançant les quals actuaven dins els diferents cercles socials de la ciutat. I algunes

d’aquestes confraries si que disposaven d’una estructura musical pròpia, que devia,

però, ser minsa.

Els escolans de la capella eren un element singular dins la capella de música:

eren el contrast infantil dins un món d’adults sense presència femenina. Sempre van

ser quatre. Fou Gaz, precisament, qui inicià el llibre de registre d’aquests escolans, on

Figura 12. Particel·la de soprà del primer cor de l’antífona “O spem miram quam dedisti” de Gaz. Responsori dedicat al culte de Sant Domènec. Cal assenyalar que de les quatre taques, les tres superiors corresponen a encolats fets posteriorment, mentre que la inferior correspon a la marca del dit gros de qui la portava. Provenia aquesta peça del convent dels dominics? Arxiu Capitular de Girona

63


consta l’any d’accés i el de sortida juntament amb la localitat de procedència però,

lamentablement, no hi consta l’edat dels infants registrats. Generalment, eren infants

provinents de terres gironines, però també en trobem que vénen de Barcelona. A canvi

d’aquesta tasca musical, eren educats no només en música, acabaven dominant un

instrument i cultura general.

És possible que en alguns casos actuessin també com a instrumentistes però,

de moment, és només una suposició. Està comprovat que durant uns anys de finals

del s. XVIII van copiar partitures i, segurament, van passar esborranys de composicions

a net, però no he pogut saber encara si aquesta activitat la van fer també en altres èpo-

ques de la capella. És a finals del s. XVIII quan a les actes capitulars trobem queixes de

què els infants van mal nodrits, mal vestits i mal calçats i que els llençols que utilitzen

estan massa apedaçats. Aquesta denúncia ens fa conèixer que dins del pressupost de

la capella de música hi havia una partida destinada a la manutenció d’aquests infants.

L’ARXIu dE LA CAPELLA dE múSICA

Una part important de la capella musical la constituia l’arxiu, dipòsit on es con-

servaven totes les peces necessàries per als diferents dies de l’any i per a les diferents

activitats de la capella. Situat avui dia damunt les parets del claustre bastides damunt

la muralla romana, és un dels més importants de Catalunya per la seva continuïtat. Les

partitures més antigues d’aquest arxiu són del s. XIII. Segurament és l’arxiu musical més

complet de Catalunya i no ha estat mai espoliat.

Dins seu trobem tres tipus de documents: els 72 llibres de cant de gran format

que contenen la música litúrgica manuscrita que cantaven els canonges a l’antic cor

de la catedral, escrits sovint en pergamí i tancats amb tapes de fusta revestides de pell.

De cal·ligrafia grossa, estaven situats al bellmig del cor, damunt d’un faristol rotatori,

des d’on eren llegibles per als canonges permetent-los de cantar les hores litúrgiques.

L’aparició dels llibres de cant impresos els convertí en obsolets, malgrat que encara al

final del s. XVIII se’n continuaven copiant. El segon grup de documents el formen les

partitures manuscrites damunt de fulls de paper solts i excepcionalment en quader-

nets relligats. Escrites damunt d’uns fulls de paper de format força estàndard, paper

de qualitat sovint bona o molt bona, estan en un estat de conservació en general

bona, malgrat que en determinats casos els insectes rosegadors han fet la seva fei-


64

na menjant-se’n parts més o menys considerables (Fig. 13). Aquestes partitures estan

conservades dins unes caixes, gairebé cent. D’aquestes, qui això signa ha catalogat i

digitalitzat les dels mestres de capella actius entre 1690 i 1815, resultant 341 partitures

amb 11.443 fulls. Resten per catalogar i digitalitzar encara les dels mestres entre 1633

i 1690, els mestres del primer barroc, i les dels mestres posteriors a 1815 fins a 1842,

quan s’extingeix la capella. Al costat d’aquestes partitures, trobem altres 322 partitures

d’autors anònims, amb de 5583 fulls catalogats i fotografiats fins ara. Serveixi com a

punt de comparació de la riquesa documental de Girona el fet que a la Capella Reial

de Madrid es conserven 2360 partitures, abraçant un període que acaba al final del s.

XIX.

Les partitures estan escrites damunt de paper doblegats, algunes tenen marca

d’aigua,altres no, amb tintes que no han perdut amb el pas dels anys, i els pentagrames

no sempre són rectilinis, ja que es feien a mà, desplaçant un o diversos corrons o rodes

de fusta que tenien cinc ratlles en el seu exterior, per damunt del paper.

Figura 13. Portada d’una composisció de litúrgia ordinària de Gaz, dedicada a un tema profà que desconeixem, atesa la mala conservació de la partitura, rosegada per insectes. Arxiu Capitular de Girona

65


Es conserven molts pocs esborranys d’obres, poques partitures completes i la

majoria són particel·les per a cada intèrpret. Els mestres de capella no podien endur-se

les obres compostes per a la catedral, però sí els esborranys, i hem de suposar que tam-

bé podien endur-se’n les còpies. L’ofici de copista, i el de copista de música, era usual a

la ciutat i, a la catedral, era important. La immensa majoria són particel·les destinades

als diferents membres de la capella, fossin cantants o bé instrumentistes. De partitures

d’orgue se’n conserven poquíssimes, malgrat que l’orgue ha acabat sent un dels ins-

truments litúrgics per excel·lència, i a l’època de Gaz n’hi havia quatre, dos de grans i

dos de petits. En principi, les obres escrites pels mestres de capella eren propietat del

Capítol catedralici, propietari de la catedral i dels seus annexos. Ara bé, quan la capella

de música catedralícia actuava fora de la catedral i hi interpretava una obra nova i origi-

nal, com p.e. el 1692 quan la capella cobra dues lliures per haver actuat a l’església de

l’hospital de Sta. Clara, el mestre de capella podia ser sancionat ja que la música de la

catedral era només per a la catedral. Una de les solucions fou segurament la d’utilitzar

partitures anònimes per a les actuacions externes a la catedral, per així evitar conflictes

de competències.

Finalment, el tercer grup el formen les partitures impreses, molt variades,

presents sobre tot des de finals del s. XIX. Malauradament no existeix cap catàleg

d’aquestes peces.

Conté l’actual arxiu peces musicals provinents d’altres llocs de culte gironins?

No és fàcil respondre adientment aquesta pregunta. Consta que a la ciutat hi havia

llocs de culte que disposaven de la seva petita estructura musical, entre ells els jesuïtes

o bé la col·legiata de St. Feliu, per posar uns exemples. És possible que les partitures

d’aquestes institucions hagin anat a parar a l’arxiu capitular, a causa de l’expulsió del

jesuïtes del país el 1767, o bé en la desamortització del 1835 però, de moment, no em

consta documentalment. tema relacionat amb aquest és la gran quantitat de partitu-

res anònimes que hi ha a l’arxiu, 337, gairebé tantes com la totalitat de les partitures

conservades dels mestres de capella del s. XVIII. Una explicació possible d’aquesta ano-

malia seria que l’absència del nom del compositor a la portada de les partitures sigui

deguda a la necessitat d’obviar la prohibició estatutària que tenien els mestres de com-

posar per a llocs diferents de la catedral. En no constar qui era l’autor de la composició,

s’obviava la prohibició.


66

LA GIRoNA dEL mESTRE GAz

Girona era una ciutat miserable a la qual li mancava de tot si hem creure les

paraules del virrei Villahermosa en el seu informe de 1689, escrit cinc anys després del

setge francès del 1684, i redactat poc abans de l’arribada de Gaz a la ciutat. La ciutat

havia anat perdent població des de mitjan s. XVI, arribant al seu nivell més baix el

1708, amb 4.620h. Aquesta davallada cal situar-la en el marc de la crisi catalana del

s. XVII, readaptació de la nostra economia mediterrània al descobriment d’Amèrica i a

l’establiment d’uns potents fluxos comercials atlàntics al llarg del s. XVI, que acabaran en

mans d’holandesos i anglesos. L’expansionisme malaltís de Lluís XIV (1638,1643–1715)

va ser incapaç de deturar aquest procés i, per contra, va provocar diferents desgràcies

a Catalunya en general i a Girona en particular. Entre elles, cal destacar la separació del

Rosselló de l’economia gironina el 1659 a causa de la seva annexió a la corona francesa,

als atacs francesos de 1675 i de 1684, i la conquesta de la ciutat per part dels francesos

el 1694, per acabar en una guerra general, la de Successió (1700-1714). Quan Girona

devia semblar estar en una situació de profunda misèria, ens trobem amb un mestre

de capella de nivell invers a la misèria regnant, Josep Gaz, possiblement un dels músics

destacats de tota la història de la música catalana.

Als voltants del 1700, la nostra ciutat va començar a canviar, com la resta de Ca-

talunya, atesa la creixent oposició entre els Borbons d’un costat i Anglaterra i els Àus-

tries de l’altre pel control d’Europa. Els anglesos, aliats amb els Àustries, volien el con-

trol de la ruta naval vers l’Índia, mentre que els Àustries de Viena aprofitaven la feblesa

de l’imperi turc per ocupar les terres del baix Danuvi. L’emperador Leopold I culminarà

l’expansió danuviana ocupant Hongria el 1699, mentre que els anglesos ocupaven Me-

norca des del 1708. La ruta vers l’Índia serà l’eix fonamental dels interessos exteriors

anglesos, on Gibraltar, Menorca, Malta i Alexandria seran punts de suport militar angle-

sos. Els anglesos hi anaven a cercar principalment l’or que l’Índia havia emmagatzemat

al llarg dels segles a canvi d’enviar espècies a Europa i per això els calia desplaçar-ne els

francesos. Una part significativa dels aliments consumits pels mariners anglesos que

des de Menorca controlaven una part d’aquesta ruta provindrà de la costa gironina, i

la població que es dedicava a la manufactura local, tèxtil principalment dels pobles

d’aquesta costa, abandonarà aquesta manufactura per tal de dedicar-se al conreu de

la vinya i del blat ja que eren més rendibles que la manufactura, i aquesta manufactura

tèxtil s’anirà desplaçant vers l’interior de Catalunya, especialitzant-se cada cop més.

67


Figura 14. Portada d’una partitura de Gaz que és singular, encàrrec de la família Prior per celebrar l’entrada de la senyora Maria Prior al “Monasterio de las cistercienses del Mercadal de Gerona”. Arxiu Capitular de Girona

Al llarg del s. XVII, abans que s’iniciés el procés adés esmentat, Girona es va

anar omplint d’uns quants convents nous, senyal clar de disponibilitat de rendes per

a construir-los i de la voluntat d’estar al dia, seguint l’empenta marcada pel concili

de trent: jesuïtes, carmelites, caputxins, caputxines, agustinians i mínims s’afegiran als

convents medievals dels mendicants. Gaz viurà entre aquesta època de final de de-

vallada demogràfica i econòmica i l’inici d’un nou període que ell no arribarà a veure,

però que en el seus anys finals ja despuntava (Fig. 14).

Militarment Girona, després del tractat dels Pirineus de 1658, quan Perpinyà i

la Catalunya del Nord passen a ser franceses, va esdevenir la primera gran ciutat del

sistema defensiu català. És per això que va veure com militars castellans construïen el

castell de Montjuic (des de 1653), i com al costat de la clerecia els militars castellans

passaven a ser una autoritat dins de la ciutat. Era una de les respostes dels Àustries

de Madrid davant l’expansionisme borbònic. Girona patirà directament aquest expan-

sionisme francès i també la resistència que Àustria i Anglaterra li oposaren, resistència


68

militar des del 1700. Ara bé, més que les opinions polítiques dels dirigents gironins, el

que pesava a l’hora de prendre un partit o un altre per part de la població –botiflers

els borbònics o austriacistes- era veure al voltant de la ciutat de tropes amenaçadores

disposades a conquerir la ciutat. La principal preocupació dels jurats gironins era evi-

tar que aquesta fos saquejada. El mestre Gaz, com la resta de gironins, no podrà pas

escapar-se de les misèries provocades per les guerres i setges que hi visqué però, tot i

això, serà capaç de compondre com si no les hagués patit.

JoSEP GAz

Gaz nasqué a Martorell el 1656, el mateix anys que Huyghens inventà el rellot-

ge de pèndol i que Velazquez pintà Les Menines. Martorell era, aleshores, un municipi

d’arrel medieval d’uns 800 habitants. El pare de Gaz feia cordes i cordills i tenia una

família amb vuit germans. De jove, formà part d’una escolania de Barcelona, d’on el

1672 es va acomiadar en haver fet el canvi de veu. tres anys més tard, el trobem a

Mataró amb el càrrec de mestre de capella, càrrec important per a un joveníssim

músic de 19 anys que segurament s’estava preparant per al sacerdoci. Segons Josep

Pujol, a aquesta etapa mataronina podria pertànyer la peça que avui escoltarem: Xá-

cara Xácarilla. A Mataró, hi restà 10 anys, fins al 1685, durant els quals es presentà a

oposició per al càrrec de mestre de capella a Vic primer, el 1680, i dos anys després

a Girona, càrrec que aquí guanyà el mestre Soler, que acabarà essent l’antecessor de

Gaz. D’aquestes oposicions a Girona es conserven els exercicis a la Biblioteca de Ca-

talunya de Barcelona.

El 1685 guanya la plaça de mestre de capella de Sta. Maria del Mar, on tingué

ocasió d’ampliar els seus coneixements musicals transcrivint obres de compositors

castellans però, sobretot, italians, que seran els qui més l’influiran. El 1690 arriba a Gi-

rona després de guanyar-ne les oposicions. Substituïa el mestre de capella Francesc

Soler mort dos anys abans. Gaz restarà com a mestre de capella en actiu fins al gener

de 1712, després que l’octubre anterior, malalt de poagre, demanés la jubilació. El Ca-

pítol la hi concedí obtenint com a premi la plaça de tenor a la mateixa capella, després

d’haver fet les pertinents oposicions. Morí el 27 desembre de 1713, als 57 anys, i la seva

tomba està situada al claustre de Girona, prop del portal del claustre obert a la muralla,

per on actualment hi ha un accés des del passeig Arqueològic.

69


No conservem cap imatge seva, per tant, el seu físic ens és desconegut (Fig. 15).

Pel seu testament, trobat pel Sr. Josep Pujol, sabem que tenia un clavicèmbal de dos

teclats, un arxillaüt, tres violins i que havia fet comprar un sacabutx, un tiple de xirimia,

una tarota, dos obuesos i un baixonet. Aquesta llista mostra que, probablement, era

violinista de vocació i que el clavicèmbal era la seva eina per als esborranys de les seves

composicions.

Quina mentalitat tenia? Era austriacista o bé borbònic? Quan Gaz arriba a la

ciutat el 1695, la presència de soldats alemanys amb la corresponent caserna era ben

Figura 15. Inscripció de la tomba del Mestre J. Gaz. Claustre de la Catedral de Girona. EL text de la làpida és el següent: SEPULTUS EST HIC JOSEPHUS GAZ PRAE[SBITER] BE[NEFICIATUS} MAGISTER JUBILATUS [OR]GANI CANTUS HUIUS ECC[LESIAE] QUI OBIJT DIE 5 DESEMBRIS ANNI 1713. [Traducció de Mn. J. Marquès: Aquí està sepultat Josep Gaz, prevere, beneficiat, mestre d’orgue [i] de cant d’aquesta església, que va morir el dia 5 de desembre de 1713].


70

notòria. Quan va morir el 1713, aquestes soldats havien estat substituïts per soldats fran-

cesos. tant uns com altres portaven els seus músics, d’escoles ben diferenciades. Hi va

tenir contacte? Algun indici hi ha en el text d’una partitura anònima de l’època de Gaz,

però poca cosa més. Si el posem enmig del clergat contemporani, hem de pensar que

les seves simpaties anirien més aviat vers els Àustries, si més no per tradició eclesiàstica.

Ara bé, més enllà d’això no podem extrapolar conclusions. Hem de pensar que, per als

eclesiàstics cultes de l’època, i Gaz demostra que ho era, els problemes polítics eren

considerats sota el prisma de la justícia, del dret natural. Les reflexions sobre l’origen del

poder polític, de la seva legitimitat, dels seus límits, serien estranyes a la Girona del 1700.

Quan Gaz fa sortir en una de les seves coples la paraula llibertat, la utilitza més en un

context de propaganda monàrquica que no pas en un context polític o reivindicatiu.

Gaz, com tots els gironins de la seva època, va patir les misèries de la guerra.

Quan arribà aquí el 1690, la ciutat feia només sis anys que havia patit un setge francès,

dirigit pel general Bellefonds. Girona resistí. El 1694, ja mestre de capella, els francesos

de Noailles tornen a assetjar la ciutat i ara hi entren i hi restaran tres anys, imposant

noves càrregues fiscals i expulsant el bisbe Pontic. El 1697 la ciutat torna a mans dels

Àustries, i passarà a ser, naturalment, borbònica en jurar les Corts de Catalunya el nou

rei Felip V com a rei català. Felip V vingué a Girona el novembre de 1701 en anar i tornar

de Figueres a recollir la seva futura esposa Maria Lluïsa de Savoia. Però, el 1705, Girona

passà a mans austriacistes per decisió dels jurats, sense violència, el gener de 1711 la

conquereixen els francesos i el 1712, durant 10 mesos, la ciutat fou assetjada ara pels

austriacistes, sense però que arribessin a ocupar-la.

Cal remarcar la importància del bisbe Pontic qui, a més de comprar les cases

que envoltaven les escales de la catedral per tal d’inicial la gran escalinata actual, va fer

un inventari, avui encara molt útil, dels documents existents dins l’arxiu catedralici. Era

fill de Bulaterranera, al Rosselló, i no devia ser massa amic dels francesos quan en entrar

Noailles a Girona va retirar-se a Arenys de Mar, territori no controlat pels francesos. I,

en retirar-se aquests el 1697, Pontic tornà a Girona on morí mesos després. El seu suc-

cessor serà Joan Miquel taverner, partidari dels Borbons. La dualitat Pontic-taverner,

els dos bisbes amb qui Gaz va haver de tractar, permetran d’entendre millor les dues

peces que sentiran al final d’aquest acte.

Aquestes incidències ajudarien a entendre la identificació gironina dels france-

sos amb gent que posa impostos a la primera sense consultar les autoritats del país,

considerades com a naturals. Per l’anàlisi superficial dels textos de les seves composi-

71


cions, sabem que era home d’àmplia cultura, i no només cultura eclesiàstica. Un parell

d’exemples: el títol de la partitura núm 17 de l’arxiu catedralici és un villancet dedicat

a l’Assumpció de la Mare de Déu, amb el text: sunamitis que trepas los ayres. Aquest

text és una referència rebuscada a un punt de la Bíblia, al cap. 4t del II Reis, on es narra

la mort i la ressurreció del fill de la sunamita en el marc dels miracles de Eliseu. L’altre

exemple és la sangre de drago de la xàcara que escoltarem

La llengua de les seves composicions és el castellà o bé el llatí, malgrat que el

català era la llengua usual de la ciutat i la llengua de l’administració municipal. En les se-

ves composicions, el català només apareix en boca de gent de condició humil, com ara

pagesos o pastors. Això és el resultat de l’emigració de l’alta noblesa catalana i la gironina

cap a Castella, a la recerca dels privilegis de la cort reial. El castellà era la llengua culta a la

ciutat, la dels bisbes i canonges castellans i la de la cort de Madrid. La noblesa gironina,

l’única que podia mantenir un mecenatge cultural al costat de l’Església, s’havia castella-

nitzat i se n’havia anat a viure a la cort de Madrid. Ara bé, el testament de Gaz, com la im-

mensa majoria dels de l’època, està en català, intercalat d’expressions jurídiques llatines. I

això abans de les imposicions lingüístiques del Decret de Nova Planta.

El seu castellà és conceptista, amb un ampli ús de figures retòriques i grama-

ticals de tota mena que dificulten una entesa ràpida del textos. S’hi veu que al mestre

li agrada de provocar l’enigma i obligar l’oient a fer un exercici de memòria després

de sentir el cant per tal d’entendre la peça. És cert que el mestre s’ha d’esforçar a casar

els accents de la melodia amb la mètrica de les seves estrofes i això l’obliga a forçar la

llengua. Però, aquesta explicació no és sempre vàlida, de vegades sembla que gaudeixi

amb imatges insòlites.

L’estil musical de Gaz no ha estat estudiat en detall ni situat dins la història de la

música catalana que es va fent de mica en mica en els nostres dies. De la seva obra en

tenim un bon catàleg fet pel gironí Josep Pujol, però d’aquest catàleg només n’ha estat

impresa en una part ínfima. I no parlem dels enregistraments fets, incomprensible-

ment escassos. Del seu estil musical, les poques coses que podem dir, amb un marge

d’error baix, són que ell és qui introdueix de manera habitual el violí dins la música

gironina provinent, segurament, de compositors italians contemporanis seus. també

incorpora a les seves obres àries que més tard es generalitzaran i formaran un dels ele-

ments principals del Barroc galant, ja a meitat del s. XVIII. Utilitza la polifonia amb una

molt depurada combinació de les veus, de manera que unes partitures aparentment

senzilles acaben essent de complicada interpretació i quant major és el número de


72

veus polifòniques, més complicada resulta. Amb aquests elements, podem considerar-

lo com a mestre pont entre els dos extrems del Barroc català, l’auster barroc inicial i el

més fantasiós del mestre Gònima.

EL CoNCERT d’AVuI

Les peces triades per a aquest concert pretenen rememorar l’ambient musical

de la nostra ciutat durant la Guerra de Successió a base de contraposar una peça de

contingut austriacista, la primera, amb la segona de contingut borbònic. Pretenem

que l’oient pugui formar-se una opinió no només sobre les opcions polítiques dels

gironins de l’època, sinó també sobre l’ambient musical que es vivia a la ciutat.

1- Oy que Gerona a MariaEs un villancet, és a dir una peça musical per a ús eclesiàstic que no està escrita

en llatí i que consta de dos elements alternats, un recitatiu i unes coples. La història

d’aquesta peça és singular: escrita per a l’estada del pretendent austríac Carles (1685-

1740) a Girona, del dimarts 14 al diumenge 19 de gener de 1710. tenia, aleshores, 25

anys i havia passat uns dies caçant al voltant de l’ermita de St. Grau a Llagostera. Des

d’allí, arribà a Girona en visita d’inspecció militar, ja que Catalunya estava en guerra

contra França i Girona formava part del primer arc defensiu català. Com sempre que

arribava un rei a la ciutat, la recepció fou magnífica: focs d’artifici, carrers il·luminats,

repic de campanes, processons, missa solemne a la catedral, cantada de te Deum, des-

filada de la mulassa, parades militars, etc. Entre les autoritats que van anar a rebre el rei

no hi era el bisbe, Joan Miquel taverner i Rubí, botifler notori que s’havia exiliat amb els

seus sis nebots a Perpinyà el 1705, quan la ciutat es va lliurar sense violència als austria-

cistes. Hi residí fins al seu retorn a Girona el 1711 cobrant una pensió de Lluís XIV.

En un dels actes de recepció fet a la catedral, la capella de música interpretà

aquest villancet a 9 veus, amb acompanyament de diversos instruments de vent. De-

gué de ser una interpretació lluïda, pels molts mitjans musicals utilitzats i pels comen-

taris que s’han conservat. Les actes del Capítol catedralici ens informen de com fou la

solemne recepció del rei el dimecres 15, amb molts clarins i xerimies, situats als bal-

cons de la portalada al cim de l’escalinata que feia ben poc havia acabat de construir el

bisbe Pontic, entre el 1690-1694.

73


Oy que Gerona a Mariala consagra fiesta realen créditos de amor leal(a su Rey Carlos tercero)será de Carlos el día

Estrivillo:Pues leales corazonesen generosa lidpor dar aclamacionesa Carlos competísdezid dezid las razonesla gloria alta de tan nobleaplauso oid que ya el clarinempieza con singular destrezaa aplaudir la grandezade gloria tan felizoid oid las dulces suspensionesde las aclamaciones que exaltanlos blazones de un Monarca felizSi, si, sique un resumen de regios primoresy todas las gracias Carlos tiene en si.Si, si, siLeyes, luzes, astros y milagros mil

CoplasSi las leyes tan claro disponenque escluyen de España la francesa lizbien se ve que las leyes declaranRey de toda España a Carlos felizSi si siporque a Carlos tercero le viene por raizde España, siendo de Austria su madre emperatrizSi si si

En los astros suceso se ha vistoque desde Josue no se ha oido dezirpues si allá paró el Sol su carrerapor Carlos se ha visto parar por luzirpues si Carlos tercero vio Valencia rendirquiso el Sol de contento pararse por luzirSi si si

Si fue Carlos pues tan dezeadoque Cielos y tierra todo era gemirqual Moyses embiado de los cielosfue Carlos tercero por nos redimirSi si sipues en Carlos tercero tuvo la pena finla Libertad principio en todo este paizSi si si

A las luzes de estrella unos Magossu Rey adoraron por verla luzirpues si luzes nos lo manifiestanque es Carlos Rey nuestro habré de dezirSi si sipues Carlos sin duda antes ya de venirnuevas constelaciones se vieron ya luzirSi si si

Si milagros referir quisierafaltara la tinta por tantos escrivirque si solo un portento no bastaa Carlos le aclaman prodigios sin finSi si siO Vicente Patron soberanoestos obsequios benigno admitidy pues todos humildes hos ruegana Carlos tercero amparad y assistidSi si si


74

y vos Carlos tercero tres mil años vividque todos os veamos coronado en MadridSi si si

ya ciñendo triunfantes laurelesde Carlos Augusto la espada feliza su filo radiante sugeta impulsoenemigo sangriento en la lidSi si silogre Carles tercero mil glorias y al luzir de nuevo Sol de Austriabrille con luzes milSi si si

Anegadas las vidas que rindeen golfos mortales de vivo carminlogre Carlos lo mas al triunfary sus enemigos lo mas al morirSi si siy gozen las españas dominio tan felizdel Marte mas gallardo del mas bello AdalidSi si siQuando a Carlos auxilian los Cielosquien contra su Espada podra competir?que del Cielo no logre escarmentosa cuyos estragos se deva rendirSi si sipues la fatal degracia devia ya advertiral enemigo campo de su estrago infeliz

Si si si

Victoriosa su planta sugetaa impulso vizarro enemiga cervizinfluiendo con echos eroicossu brazo el vencer y su espada el herirSi si sidiga sacra la fama sus triunfos y el clarin de sus aplausosllene el ultimo confinSi si si

la Justicia que a Carlos assistele rinde en trofeos glorias mil a milcon que postra avassalla y humilladiziendo su fama vine vi y venciSi si sicon que logra triumfante coronarse felizdel Laurel victorioso a pesar de la LisSi si si

O Maria Virgen soberana estos obsequios benigna admitidy pues todos humildes os ruegana Carlos tercero amparad y assistidSi si siy vos Carlos tercero para siempre vividque todos os veamos coronado en MadridSi si si

2- Venid mortalesVillancico a Solo

Cantat la tarda del 6 de febrer 1711, a la recepció oferta pel Capítol catedra-

lici com a benvinguda al bisbe taverner que tornava de l’exili de Perpinyà. La fama

d’aquest bisbe botifler era que en retornar tindria la intenció de castigar els clergues

75


gironins austriacistes, com així va fer. Gaz, no sabem si per iniciativa seva o bé pressio-

nat pels seus companys capitulars, va composar aquest curiós villancet.

Girona fou conquerida per Noailles el diumenge 25 de gener de 1711, des-

prés d’un setge de quatre setmanes. El bisbe era esperat el dia 5 de febrer, però arribà

l’endemà per una avaria del carruatge. tot i que una delegació dels canonges l’estava

esperant, el bisbe anà directament al seu palau sense saludar-los, mostrant així les sim-

paties que tenia envers els seus ajudants. No fou fins a la tarda d’aquest dia que es can-

tà el Te Deum, fent-se una processó i una exposició del Santíssim. L’ambient a la ciutat

era molt tens, principalment entre la clerecia, ja que els francesos havien imposat una

taxa fortíssima a tota la ciutat sobre el metall que hi havia, intentant de recollir 4000

doblons d’or. La por a un càstig polític per part del bisbe retornat i la misèria provocada

per les exaccions dels francesos expliquen la sobrietat d’aquesta composició.

Venid mortales, venid y corred.

Venid zagales todos los leales

venid y corred,

que vereis los cielos hermosos

y bellos con tranquilidad,

pues ya los prodigios son

como se han visto por fidelidad.

Vaya de fiesta, vaya de gala,

que el Pastor ya ha vuelto

con lustre rebañyo.

Alabricias pido de ver tan lustre mayoral,

pues que su ausencia vuelva a dar

remedio por el bien real.

Coplas

1. Señor ilustrísimo con afectos buenos

siendo butifleros aquí cantaremos.

2. Alegrese el Orbe pues ha vuelto el sol

desde su ocaso a su arrebol.

3 Vengan las ovejas á ver su pastor

por que de su ausencia se logra el favor

4- Alegresse el clero y los seculares

que las turbulencias ya son claridades

5- Nobles ciudadanos los que buenos sois

digais que Phelipe viva el de Bourbon.

6- Pues de Lealtad has sido el exemplo

mereces el premio Padre y Pastor nuestro

3- Xàcara Aquesta composició pertany a la joventut del compositor, probablement de

l’època en què era mestre de capella a Mataró. La jácara era una composició castellana

d’arrels islàmiques que tenia un caire satíric i un llenguatge d’argot popular. Era utilit-

zada en els entreactes de la comèdia clàssica castellana del s. XVII per tal d’entretenir

els espectadors mentre els actors descansaven i es feien els canvis a l’escenari. El seu

ambient popular el veiem no només en el vocabulari, sinó també en el ritme repetitiu.


76

Xácara, xacarilla de gusto

Xácara, xacarilla de gusto

xácara, que latiendo valientes

esta es mi xacarandina

de estilo xacarandano

Señor Lucifer atienda,

que se lo digo cantando

y porque sepan lo que es

le vuelvo a decir de paso

Xácara, xacarilla de gusto,

xácara, xacarilla de garbo

tener digo que con Eva

se han visto prodigios raros,

de lodo el Diablo le pone,

si Dios la puso de barro

Viólo la serpiente y les dixo:

quédense ustedes limpiando,

acaso quieren palillos,

yo tengo sangre de drago.

Llega en esto el padre Adán

y cayó en el mismo lazo.

Válgame Dios que cayese

un hombre tan avisado.

Atrevido Adán le dize:

¿Cómo hiciste este engaño?

Desde hoy soy más tu enemigo,

que estoy contigo en pecado

Presentar aquest tipus de composició dins d’una església devia tenir totes les connota-

cions d’una gosadia i les de l’exotisme, i és difícil d’imaginar el resultat entre els oients

en veure-ho aplicat a lloar el privilegi de la Immaculada Concepció de Maria.

Els textos presentats mostren la complexitat barroca de la formació literària del seu

autor –hem de pensar que música i text pertanyien a la mateixa mà- i també la seva ri-

quesa d’imatges tretes de llocs ben remots. La utilització literària dels recursos estètics

del Barroc és aquí ben evident. Serveixi com a exemple d’aquest estil la referència a

la sangre de drago de la quarta estrofa de la darrera composició. Aquesta imatge fa

referència a la saba del drago, arbre característic de les Canàries, utilitzada com a vernís

per a determinats mobles i instruments musicals.

Mètrica: Maria Ordóñez Llanos

GIRONA, SEGLE XVIII

JOAQUIM M. PUIGVERt SOLÀ

12 de març de 2009

79

Com era la Girona del segle XVIII (Fig. 16)? Si em permeten, començaré citant

a un viatger il·lustrat, Francisco de Zamora, que va viatjar pel Principat de Catalunya

entre 1785-1789 i va escriure el Diario de los viajes hechos en Cataluña, una veritable

mina de dades precioses que molts historiadors hem aprofitat més d’un cop. Ens va

deixar una descripció de la ciutat de Girona a finals del segles XVIII que ens permet

entrellucar algunes de les seves principals característiques. Els invito a capbussar-nos,

doncs, en alguns fragments de Zamora per, tot seguit, analitzar perquè la ciutat que va

trobar Zamora era com era.

1. “Llegamos a Gerona, cuya entrada por el puente que hay sobre el Uñá nos

pareció magnífica”.

2. “Fuimos a ver el Hospicio, cuyo edificio está aislado, con dos grandes patios

y una hermosa huerta”. El viatger constata que a l’hospici “hay 400 personas

que trabajan lana, cáñamo y lino y algodón”.

3. “Fuimos a ver el mercado que se celebra aquí tres veces a la semana, a saber.

Sábado, martes y jueves, el cual es concorrido, especialmente de granos y

otras simientes, frutas verdes y secas, volatería.”

4. “Vimos el convento de San Francisco, situado en el Mercadal, cuyo claustro y

escalera son magníficos”

5. Després de visitar la capella de Sant Narcís (que alava) en construcció, la

catedral, puja a la torre Gironella: “Está en un ángulo el más elevado de la

ciudad, y desde allí corrimos la muralla, que es muy elevada y delgada para

el actual modo de hacer la guerra... desde la misma muralla vi la abundancia

de frailes que hay y el gran terreno que ocupan”


80

6. “Fuimos a ver el paseo arbolado que hay a orillas del río ter, el cuál será en

verano bastante divertido. Fué obra del gobernador Córdoba, que parece es

el único que ha dejado memoria de el Nuevo gobierno”.

7. Destaca la doble capitalitat de Girona: del bisbat i del corregiment.

El Nuevo Gobierno al qual es refereix Zamora és la nova monarquia borbònica,

instaurada arran de la victòria militar de Felip V, després del desenllaç de la Guerra

de Sucessió (1705-1714). El Decret de Nova Planta de 1716 dotaria Catalunya d’una

nova organització política que afectaria, també, les ciutats. El nou règim borbònic

suposà reforçar l’absolutisme monàrquic de tall francès, acabant amb la monarquia

composta austríaca.

Figura 16. Plànol de Girona (1714 aprox.) Arxiu de Ministère de la Défense. SHAT.

81

GIRONA, SEGLE XVIII

LES INSTITuCIoNS: PoLíTICA I CuLTuRA

Per a la ciutat de Girona, com per a les altres ciutats del país, la Nova Planta

suposà la substitució dels jurats pels regidors; no es tractava, només, d’un canvi de

noms sinó de canvis en les formes de reclutament i d’ elecció (la insaculació es va

canviar per la cooptació) que afavorí que la composició social en el govern de la ciutat

tingués un major caràcter aristocràtic. Aquest procés d’ aristocratització dels municipis

(estudiat per Josep M. torras Ribé per al conjunt del Principat) significà que fins a les

reformes del 1766 de Carles III no accedissin al municipi representants dels gremis, és a

dir, del món dels artesans. Els regidors eren nomenats pel rei després de ser presentada

una terna pel propi ajuntament. Desenvolupaven el càrrec de manera vitalícia. Fins i

tot el traspassaven als seus fills. El terreny, d’aquesta manera estava ben abonat per

a tot tipus de corrupció, de manera molt especial en qüestions relacionades amb el

cobrament del nou import del cadastre o els avituallaments. El 1760 s’instauraria per a

frenar la corrupció la figura del síndic personer amb l’objectiu que fiscalitzés la gestió

dels regidors i maldés per a millorar les condicions de vida com ara tot allò referent als

avituallaments.

Amb la Nova Planta Girona va esdevenir cap de corregiment. Els antics veguers

foren substituïts pels corregidors que esdevingueren els màxims representants de la

nova monarquia i corretja de transmissió entre la Capitania General i la Reial Audiència

i els organismes locals. Els corregidors concentraven múltiples funcions: eren caps

militars de les places, presidien els ajuntaments caps de corregiment (ajudat per l’alcalde

major), impartien justícia en nom del rei i tenien cura de camins i obres públiques, entre

algunes altres funcions. Com poden comprovar, encara quedava lluny la cultura política

basada en la divisió de poders.

Una altra conseqüència del nou règim borbònic va ser la supressió de l’Estudi

General. Girona, doncs, deixava de tenir universitat. totes les universitats catalanes varen

ser concentrades en una de sola, situada a Cervera, al bellmig de l’àrida i bladera Segarra,

que d’aquesta manera va veure premiada la seva fidelitat a Felip V durant la Guerra de

Successió. L’edifici renaixentista de les Àligues, seu de l’antic Estudi General de Girona,

passaria a ser amb el temps una simple caserna militar i no tornaria a estar vinculat als

estudis universitaris fins al 1991 quan es creà l’actual Universitat de Girona que ben poc

té a veure amb el vell Estudi General, malgrat el simbolisme de l’edifici de Les Àligues

(Fig. 17). Els pocs gironins que volien cursar estudis universitaris (dret, medicina, teologia)


82

durant el set-cents s’havien de desplaçar a Cervera, Gandia, Osca, tolosa o Montpeller. Val

la pena destacar com en el segle XVIII alguns gironins continuaren la tradició d’anar a

estudiar medicina a la prestigiosa universitat de Montpeller, aprofitant les borses d’estudis

que oferia la fundació del metge gironí Bruguera d’ençà la seva creació al segle XV. A la

Girona sense Estudi General la principal institució educativa seria, després de l’expulsió

dels jesuïtes de 1768, el seminari diocesà, que gaudia d’una bona biblioteca, procedent

del suprimit convent dels jesuïtes. L’església gironina, principalment, bisbes, canonges

i mestres de capella de la catedral, varen contribuir, juntament, amb els corregidors a

estendre el castellà (llengua de la cort) com a llengua de l’administració i de cultura,

Figura 17. Edifici de les Àligues, seu de l’antic Estudi General, suprimit per Felip V.

83

GIRONA, SEGLE XVIII

tendència que havia començat abans de l’arribada dels borbons, però que aquests varen

intensificar. La societat gironina, com la catalana, seria cada vegada més diglòssica:

el català seria la llengua omnipresent i ben viva en la vida quotidiana de la ciutat, la

llengua a través de la qual les autoritats civils i eclesiàstiques es dirigien a la població.

Durant la major part del segle XVIII els eclesiàstics predicaven i ensenyaven la doctrina

cristiana en català, tal com estipulaven les constitucions provincials de la tarraconense,

seguint les directrius del Concili de trento. La diglòssia de l’Església, tanmateix, era prou

evident en el fet que els sermons de lluïment a la catedral es feien en castellà (llengua de

prestigi) i els sermons quaresmals (que havien de resultar entenedors per al conjunt de

la població i eficaços en el missatge) es feien en català. tal com ha dit Joan Lluís Marfany

en el seu llibre La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al

segle XIX (2001), la prohibició de predicar en castellà durant la quaresma, explicitada en

diverses constitucions provincials i sinodals del segle XVII, responia a la demanda creixent

de sermons en llengua castellana per part de les autoritats locals: “hi ha sòlides raons per

creure [diu Marfany] que la contractació d’un predicador foraster de fama, que parlés

floridament en castellà, era un ingredient altament desitjable de les quaresmes i les festes

de tota població que s’ho pogués permetre”. Malgrat la clara política castellanitzadora

de la monarquia borbònica (de la qual els bisbes n’eren un eficaç instrument) la vivesa

lingüística (que no literària) del català en el segle XVIII era prou considerable.

ECoNomIA I SoCIETAT

La Girona del segle XVIII era una ciutat que havia experimentat un notable

creixement demogràfic que la situà en l’anomenat “cicle demogràfic modern”, passant

dels 4.656 habitants el 1719 (poc després de la Guerra de Successió) a 8.014, el 1787.

El creixement demogràfic de Girona (79%), però, va ser força inferior al del conjunt

del Principat (121,7%) o d’altres poblacions com Barcelona (227,6%) o Olot (248,2%).

Ramon Alberch i Josep Quer en el seu llibre La Girona del set-cents. Els límits d’una

transformació (1700-1792), la darrera i més actualitzada síntesi sobre la Girona del segle

XVIII, parlen d’un creixement demogràfic mediocre que s’explica per la manca d’un

creixement econòmic que estimulés el procés de concentració urbana que tenia lloc

a d’altres indrets de Catalunya. En efecte, la Girona del XVIII no va experimentar (a

diferència de Barcelona o d’Olot) una arrencada industrial de tipus modern basada en


84

la industria del cotó o de les indianes, malgrat algunes experiències d’ industria tèxtil

(Buscà, Hospici, Agnel...). Alguns coetanis de la Girona setcentista n’eren conscients, fins

al punt que conreaven una certa memòria històrica enyoradissa de la vella esplendor

industrial de la ciutat en segles anteriors: Jaume Oliveras, per exemple, el 1778 parlava

del “estado de opulencia, lustre y riqueza en que se hallaba esta ciudad de Gerona, en

los tiempos pasados, por las abundantes y apreciadas fábricas de lana y comercio que

havía”; antigues fàbriques de llana que varen patir des de mitjan segle XVII el procés

desindustrialitzador.

Una ciutat, la Girona setcentista, doncs, sense una veritable arrencada

industrial, però amb un cert creixement demogràfic. Quines devien ser, però, les bases

de l’economia de la ciutat setcentista ? En bona part es devia basar en el creixement

agrari de l’entorn. tal com va dir ja fa molts anys Pierre Vilar, les transformacions agràries

a la Catalunya del segle XVIII foren importants i notables: major articulació del mercat;

una més gran especialització dels conreus; noves roturacions i colonitzacions agràries

ja fos guanyant terres al bosc o a l’erm, a través de l’artigatge, o a l’aigua a través de

les dessecacions dels estanys d’Ullastret i de Sils, entre d’altres. En aquest sentit, els

establiments (i subestabliments) emfitèutics varen ser els instruments jurídics que van

possibilitar que es conquerissin noves terres per a l’arada donant resposta a la “fam de

terres”, estudiada amb tot detall i amb una base documental del tot abassegadora, per

Rosa Congost. En aquest context de creixement agrari, es produí la pujada de preus

dels productes agraris i, també, un notable increment de les rendes agràries. El flux de

rendes agràries cap a la ciutat de Girona s’incrementà, beneficiant, d’una banda, a la

població eclesiàstica (que no oblidem representava el 15 % de la població, integrada

pel bisbe i els seus familiars, el capítol de canonges, rectors de parròquies, un petit

exèrcit de beneficiats i els frares i monges que es repartien els 12 convents) i de l’altra,

a la petita noblesa i la classe hisendada. tots ells vivien de les rendes que procedien de

les seves propietats, treballades per masovers, o de les rendes que produïen els censos

que pagaven anualment i a perpetuïtat els emfiteutes o subemfiteutes pel domini útil

de les terres que els havien estat establertes; o de les rendes senyorials, com eren els

delmes, no endebades molts eclesiàstics, nobles i pagesos hisendats gaudien de la

condició de codelmadors. La Girona de la segona meitat del segle XVIII començava a

ser la capital d’hisendats de la qual ha parlat Mònica Bosch per la Girona de la primera

meitat del segle XIX, en la mesura que famílies procedents de poblacions rurals de

les comarques gironines passaren a establir-se i a viure a la ciutat en grans casals. Es

85

GIRONA, SEGLE XVIII

tracta de famílies que havien concentrat importants patrimonis agraris (sovint a base

de portar a terme “bones” polítiques matrimonials), a més d’obtenir alguns petits títols

nobiliaris o “quasi-nobiliaris” (Cavallers, ciutadans honrats). El fet de passar a residir a

Girona seria per a ells com una metàfora i un signe més del seu ascens social, un

veritable signe de classe. Aquests seran els casos dels orígens de la família Carles i

Pastors (procedents de torroella de Montgrí), o de la família Ciurana, procedents de

Riudellots de La Selva (Fig. 18).

L’economia gironina del segle XVIII es devia basar, en bona part, en aquest

poder adquisitiu d’eclesiàstics i classe rendista que activaria el sector de la construcció

Figura 18. Carrer de Ciutadans on s’instal·laren famílies riques de les zones rurals properes a Girona.


86

(de fusters, mestres de cases, rajolers, picapedrers... que en conjunt passaren de 80

mestres el 1716 a 141 el 1799); així com de la manufactura artesanal tèxtil (sastres,

passamaners...), l’orfebreria, la impremta, l’alimentació o la drogueria, sectors tots ells

organitzats en col·legis i gremis. tampoc quedaren al marge del creixement del segle

XVIII els advocats, els notaris i els procuradors. En aquest sentit, a finals del segle XVIII

existien a la ciutat onze notaries i al 1783 s’han comptabilitzat trenta-set procuradors

causídics que són una prova inequívoca del paper de Girona com a centre administratiu

des d’ on es gestionaven i defensaven tota mena de causes i plets relacionats amb els

patrimonis agraris de la regió.

Però ens falta un altre sector per acabar d’entendre l’economia de la ciutat de

Girona al segle XVIII: l’exèrcit, els militars. En efecte, la condició de plaça militar i la

presència d’un contingent important de soldats també representà un incentiu per

als sectors relacionats amb la construcció, l’alimentació i el vestit, tal com va mostrar

de manera pionera per al conjunt del Principat Manuel Arranz, tesi que també va

compartir Ernest Lluch. Que l’exèrcit borbònic podia ser un factor de dinamització

econòmica ho palesa el fet que les autoritats municipals demanessin al comte de Ricla

que incrementés el nombre de soldats a la guarnició de la ciutat atès el seu favorable

impacte en l’economia de la ciutat. La presència d’un fort contingent militar a la ciutat

al llarg del segle XVIII provocaria, així doncs, reaccions ambivalents: per una banda, el

seu rebuig pels conflictes dels militars amb la població civil pels enutjosos allotjaments

poc després e la Guerra de Sucessió; però, de l’altra, es podria arribar a veure, en

certa manera, l’exèrcit, com una vàlvula de salvació, sobretot en temps de crisi, per a

l’economia de la ciutat.

Hem parlat de com l’Església i la classe hisendada es va beneficiar del

creixement agrari del segle XVIII; ens falta, però, parlar de l’altra cara de la moneda

d’aquest creixement: la dels sectors pobres i empobrits que es varen incrementar en

nombre ja fos pels processos de diferenciació social experimentats en el camp, ja fos

per les crisis de subsistència que també es varen fer presents a la Girona del set-cents. El

1764, per exemple, com a conseqüència d’unes males collites, el preu del blat va pujar

considerablement, fruit de l’especulació, de manera que durant la primavera arribarà a

Girona un contingent de població procedent del camp, afamat, a la recerca d’almoines

i aliments a la Pia Almoina, cases riques i convents. Pobres de diversa mena, de

solemnitat i altres que més que pobres eren persones empobrides com a conseqüència

d’una conjuntura adversa: aquesta va ser, en rigor, una altra mena de capitalitat que es

87

reforçaria a la Girona del segle XVIII: la capital dels pobres de la regió. La vella institució

de la Pia Almoina i altres destinades a fins semblants, a instàncies del bisbe Lorenzana i

de les autoritats civils, es varen centralitzar en els anys 70 del segle XVIII fundant el nou

hospici (actual casa de Cultura) amb l’objectiu d’acollir pobres, orfes i infants abandonats

procedents de tota la regió (Fig. 19). Darrere del nou hospici hi havia un nou concepte

de caritat i assistència: calia tancar els pobres, controlar-los de manera més eficaç i

disciplinar-los en el treball productiu; calia acabar amb una caritat practicada de manera

descentralitzada i a nivell local a través de la xarxa difusa de petits hospitals, les grans

masies, confraries, almoines de pa cuit que les autoritats acusaven de ser indiscriminades.

D’aquesta caritat descentralitzada en parlà el mateix bisbe Lorenzana el 1780: “Yo he

recorrido el Obispado ya dos veces y se de las muchas limosnas que hacen los haciendados

y payeses en sus casas, contentaríame con que cada uno contribuyese al Hospicio con la

mitad de grano o dinero que reparte en ella”. Miquel Borrell ens ha mostrat com els nens

expòsits de l’Hospici eren donats a dida a pobles de les comarques de Girona, per tal de

ser alletats, a canvi d’un petit salari, que era un complement econòmic per a les famílies

de masovers, treballadors del camp, menestrals...

La història de les ciutats d’antic règim no es pot aïllar del seu entorn rural i

agrari. L’existència de muralles, d’una separació física, no ens ha d’impedir a veure les

relacions entre el camp i la ciutat.

CoNSTRuIR SENSE uRBANISmE ?

Ja hem vist l’auge de la construcció a la Girona del segle XVIII. En els darrers

anys, diverses investigacions han incidit en el tema, de manera especial la tesi doctoral

de Gemma Domènech. Bona part del paisatge urbà de la Girona actual no s’entendria

sense les transformacions físiques experimentades per la ciutat del segle XVIII, malgrat

que la fama correspongui a la Girona medieval. Posaré alguns exemples.

1. Façana i campanar de la Catedral. És en el segle XVIII que adopten la forma

actual: Pere Costa projectà la nova façana barroca que es realitzà entre 1730 i 1740; el

campanar fou rematat entre 1757 i 1758 per Bortomeu Soriano. A part de la catedral,

es reformaren molts convents i se’n construïren de nous (els Caputxins del carrer de

la Força). El temple de Sant Feliu fou ampliat amb la capella de Sant Narcís (1782-

1792) promoguda pel bisbe tomàs de Lorenzana. Es tractava d’una capella luxosa que

GIRONA, SEGLE XVIII


88

89

GIRONA, SEGLE XVIII

combinava una ordenació de l’espai clarament barroca amb un altar que responia als

gustos neoclàssics de la Cort.

2. El petit i rabassut obelisc de Pedret, vora el ter, construït el 1722, és un veritable

lloc de memòria dedicat a les victòries militars de Felip V, tal vegada el millor símbol

existent a Girona de la nova situació política oberta després de la Guerra de Successió.

Doncs bé, aquest monument ens ha de permetre recordar l’important paper dels

enginyer militars i dels corregidors en les obres públiques desenvolupades a Catalunya,

tal com han recordat les recerques d’Horacio Capel i de Juan Miguel Muñoz. també a

Girona, malgrat que la seva actuació a la ciutat no es pot comparar a les intervencions

que varen tenir a Barcelona (Ciutadella) o a Figueres (castell de Sant Ferran). Els

enginyers militars varen promoure tota una sèrie d’infraestructures civils i militars

que serviren per a facilitar el control polític del Principat. Els corregidors sovint també

promogueren algunes obres; el corregidor Baró d’ Huart, per exemple, va fer construir

el 1722, conjuntament amb l’ajuntament una barana i mur de contenció a la ribera

del ter, en el barri de Pedret, decorat amb el petit olbelisc que ja hem destacat. també

l’enginyer Esteban de Panón, el 1731-1733, endegà importants tasques de reparació

i manteniment de les muralles, baluards i casernes, a més d’arranjar carrers i camins,

iniciant la reconstrucció del pont sobre el ter al Pont Major (1731-1763); important

construcció que va ser adjudicada (tal com s’estilava a les grans obres públiques) a una

societat (Societat Josep Petit i Companyia), integrada per mestres de cases i un parell de

fusters-entalladors; un altre enginyer militar, Josep Fabré, planificà un projecte (que no

es realitzà) per a desviar el riu Onyar, amb l’ intent de solucionar el problema recurrent i

endèmic de les inundacions. Hem vist a l’inici com el viatger Zamora descriu l’existència

d’un passeig d’arbres a l’actual Devesa, fruit de la urbanització i embelliment realitzat

per un anònim arquitecte-jardiner per encàrrec del corregidor de Córdoba (1738-); es

tracta d’un primer precedent del parc urbà de la Devesa que desfà la llegenda segons

la qual aquest parc seria únicament obra dels francesos que governaren Girona durant

l’ocupació napoleònica. Aquest primer passeig construït damunt els aiguadeixos que

la ciutat havia obtingut del Patrimoni Reial, coexistiria amb una devesa natural d’àlbers

i pollancres destinada al pasturatge i l’aprofitament de la llenya. L’origen de la Devesa

Figura 19. Façana i escalinata de la Catedral de Girona, enllestides al llarg del segle XVIII.


90

com a parc es troba, ben mirat, en el segle XVIII. A què respon la construcció d’aquest

passeig ? tal com ha dit Horacio Capel, al llarg del segle XVIII foren diverses les ciutats

de la monarquia hispànica que en els seus límits (allà on es disposava d’espai) o en

els camins que en partien varen construir sengles passeigs (els grans plàtans del carrer

del Carme i de la carretera que passa per davant del cementiri en són testimoni); raons

higièniques i raons socials (el passeig com a espai de relació i de sociabilitat) es troben

a l’origen d’aquest fet. Els promotors foren la Corona o els seus funcionaris, capitans

generals o corregidors.

3. Quan observem les transformacions físiques de la Girona del segle XVIII

hem de pensar, doncs, en les rendes agràries incrementades al llarg del segle que

les varen fer possibles. No cerquéssim, tanmateix, a la Girona del segle XVIII grans

transformacions urbanístiques. De fet, hi havia prou espai a l’interior de les muralles

per a construir-hi. Girona no estava repleta de cases com avui. Només cal recordar

com els jardins i horts abundaven en al seu interior (el carrer Hortes, fem-ho notar,

té un topònim prou explícit). Després de la Guerra de Successió es reconstruïren

cases enderrocades, sovint eren cases d’artesans i botiguers, d’una planta amb pis

i sovint amb eixida al darrera. I els grans ravals, de Pedret, dels carrers del Carme i la

Rutlla s’anaren omplint no pas per casualitat, en la mesura que el camí va ser la via de

creixement tradicional de les ciutats abans dels plans urbanístics i els eixamples del

segle XIX. La imatge típica de Girona que es veu avui des del pont de Pedra, doncs,

era ben diferent en el segle XVIII: evidentment que hi havia cases a banda i banda

de riu, però amb molta menys alçada, amb molts menys pisos. La ciutat no creixeria

en vertical fins el segle XIX quan encara estava cenyida per muralles i es va veure

abocada a construir en el seu interior.

A TALL dE CLoENdA

Hem començat citant un testimoni coetani de la segona meitat del segle XVIII

(Francisco de Zamora) que va descriure la Girona de finals del segle XVIII. Els testimonis

dels coetanis resulten suggerents i ens introdueixen en un món, el del passat, que no és

el nostre i que és diferent. En els darrers 40 anys, però, els historiadors han incrementat

considerablement el coneixement que tenim de la Catalunya (i de la Girona) del

segle XVIII que va descriure Francisco de Zamora. Podem concloure que els dos segles

91

GIRONA, SEGLE XVIII

d’obscuritat (segles XVII i XVIII) dels quals parlava Joaquim Nadal fa uns anys, malgrat

les llacunes que encara tenim, ja no ho són tant, han estat il·luminats amb nous

coneixements. Ja fa temps que els historiadors han superat la visió dels segles XVII i

XVIII com a segles decadents que no mereixien gaire interès. Si em permeten acabaré

citant la nòmina d’historiadors que han incrementat el coneixement que tenim de

la Girona del segle XVIII: Joaquim Nadal, Josep Clara, Ramon Alberch, Javier Anton

Pelayo, Montserrat Jiménez, Josep M. Marquès, Enric Mirambell, Joan Boadas. Miquel

Borrell, Salomó Marquès, Ernest Lluch, Albert Rossich, Gemma Domènech, Ramon

Ripoll, Francesc Feliu, Antoni Simon, Pep Vila, Jaume Fabre, Josep Quer, Rosa Congost,

Francesc Ferrer, Pere Gifre, Xavier torres, Narcís Castells, Francesc Miralpeix, Josep Pujol...

els animo, doncs, a capbussar-se en la producció escrita d’aquests historiadors per

aprofundir en el coneixement del segle XVIII a Girona. Moltes gràcies.

APROXIMACIÓ A L’ART I L’ARqUITECTURA A GIRONA EN EL CONTEXTDE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA

FRANCESC MIRALPEIX VILAMALA

31 de març de 2009

95

La història de la Girona de la fi del segle XVII i dels primers anys del segle XVIII ha

estat estudiada des de moltes perspectives diferents: la guerra, la societat, l’economia, la

música, l’art, la religiositat, etc., han despertat un interès continuat de cronistes, erudits,

viatgers, afeccionats i historiadors. Des de la indispensable Crònica de Jeroni del Real,

disponible en l’excel·lent edició crítica de Joan Busquets, a les edicions divulgatives dels

Quaderns d’Història de Girona -sense oblidar les aportacions de la historiografia clàssica

dels Blanch, Palol, Rahola, Font, Calzada, Marquès Casanoves, Marquès Planagumà-, la

Girona del Barroc ha estat revisitada en infinitud d’ocasions 1.

L’ estudi de la història de l’art del període no n’ha quedat pas al marge. Des

dels treballs pioners de Jaume Marquès Casanovas o Ángeles Masià de Ros als més

recents de Joan Bosch o teresa Avellí, la història de l’arquitectura i de les arts figuratives

del Barroc ha comptat amb un degoteig ininterromput d’aportacions, entre les quals,

és clar, cal comptar-hi la primera vegada que Bell-lloc del Pla s’atansà a l’època: em

refereixo a l’edició de les quatre conferències del cicle El Barroc a Girona, que l’any 1993

1 Vull expressar el meu agraïment als organitzadors del cicle de conferències i al col·legi Bell-

lloc del Pla per haver-me convidat a participar-hi. El text que ve a continuació no és ben bé el de la

conferència. Per les raons ja sabudes d’haver de substituir el professor Delfín Rodríguez, la xerrada va

consistir en un aplec d’informacions soltes sobre l’art i l’arquitectura del segle XVIII a Girona. El text que

tenen entre mans posa ordre a les notes elaborades una mica a corre-cuita, se centra en el tema de

les jornades i intenta resumir les aportacions més rellevants realitzades els darrers anys. He estalviat al

lector les notes a peu de pàgina, sacrificant-les per aconseguir un text més àgil i amè. Qui busqui un

coneixement més aprofundit de qualsevol dels aspectes podrà trobar-lo en les citacions bibliogràfi-

ques que s’inclouen en l’apèndix final.


96

pronunciaren destacats especialistes en la matèria. De fet, la celebració d’aquelles

jornades s’ha d’interpretar com un colofó al reviscolament de l’interès per l’art del

Barroc, sens dubte impulsat per la celebració l’any 1987 de les Jornades del Barroc en el

marc de l’exposició l’Època dels Genis, una atenció que quedaria definitivament reblada

tres anys més tard amb la publicació de l’estudi –a hores d’ara ja un “clàssic”- de Joan

Bosch Ballbona sobre la pintura del segle XVIII a la seu de Girona.

El cicle de conferències Girona a l’abast-XIII de l’hivern de 2009, sota l’epígraf

de la Guerra de Successió i la Nova Planta, ha permès una nova oportunitat per

aproximar-nos al fenomen de l’art barroc en un moment de fort impuls de l’estudi de

les manifestacions artístiques d’aquest període a Girona. L’ exposició Alba Daurada. L’art

del retaule a Catalunya 1600-1792 circa (2006), comissariada pel professor Joan Bosch i

amb la participació de destacats especialistes d’arreu del país, trobà en les parets del

Museu d’Art de Girona un càlida acollida a algunes de les peces més significatives de

l’escultura barroca a Catalunya, al mateix temps que el catàleg de la mostra recollí les

investigacions més recents sobre el tema. D’ençà llavors, han aparegut estudis successius

sobre la façana barroca de la catedral de Girona (Miralpeix), sobre els escultors Jacint

Morató i Joan torres (Avellí), sobre el retaule de Cadaqués (Moli), sobre l’escultor Agustí

Sala (Dorico), sobre la pintura barroca a Girona (Miralpeix) i, més recentment, sobre

l’escultor Pau Costa (Dorico). Quan escric aquestes ratlles està a punt de sortir una

nova Guia dels Quaderns de la Diputació de Girona dedicada íntegrament a l’art barroc

(Miralpeix-Solà).

Aquest moment dolç de la historiografia del Barroc a Girona, si se’m permet

manifestar-ho de manera entusiasta, no ens ha de fer perdre de vista que la història

de l’art i de l’arquitectura del Barroc i en general de tota l’Època Moderna necessita

recórrer encara un llarg camí fins assolir un reconeixement equiparables a altres

corrents estilístics més ben tractats i estudiats, com el romànic o el modernisme. I tot

i que s’ha avançat molt des de les consideracions dels acadèmics del segle XVIII, que

estigmatitzaren la plàstica barroca culpant-la de la pèrdua dels ideals renaixentistes

–portadors del referent antic, de l’aprenentatge basat en el dibuix, de la bellesa

estandarditzada i objectiva, etc.-, o des de les dures connotacions pejoratives avocades

per l’erudició decimonònica del XIX i dels primers anys del XX, l’estudi del patrimoni

historicoartístic del Barroc necessita que li seguim dedicant una vigilància intensiva

i continuada. Ens cal, diguem-ho clar, perseverar en els arxius i en les biblioteques

i vetllar per convèncer als nostres gestors de la necessitat d’inventariar i catalogar

97

APROXIMACIó A L’ARt I L’ARQUItECtURA A GIRONA EN EL CONtEXt DE LA GUERRA DE SUCCESSIó I LA NOVA PLANtA

d’una vegada per totes els béns mobles conservats, sense oblidar-nos d’impulsar-ne

la conservació i de treballar en la difusió. Amb tot, però, s’ha d’evitar caure en la suma

acumulativa de dades, en creure que n’hi ha prou amb llistar documents, noms i dates.

D’altra banda, l’estudi de l’art i de l’arquitectura del barroc s’ha de fer tenint present

que la Girona d’època moderna no era un món clos i impermeable. Ben al contrari,

era una ciutat viva, porosa i oberta al territori. Des d’aquesta perspectiva, intentaré

esbossar les línies mestres de l’activitat artística en el context de la Guerra de Successió

i la Nova Planta.

L’ARquITECTuRA ENTREmIG dE SETGES, ASSALTS I foRTIfICACIoNS

Ens equivocaríem si penséssim que els constants i continuats conflictes bèl·lics

que afectaren la ciutat de Girona a la fi del segle XVII- setge del general Shomberg

(1675), setge de Bellefonds (1684), setge de Noailles (1694), entrada de les tropes

austriacistes (1705), setge de les tropes borbòniques (1711), setge austriacista per

recuperar la ciutat (1712)- estroncaren l’activitat “artística”. De la mateixa manera que la

historiografia de la nostra disciplina ha enterrat el tòpic que l’art de l’època moderna és

decadent –només cal mirar l’escultura-, l’estudi de les fonts i de la documentació ens ha

mostrat insistentment que aquesta relació de causa-efecte és injustificada. Durant una

de les etapes més convulses de la història de Girona, la ciutat va assistir a l’acabament

de la façana de la catedral, a la construcció de l’escalinata d’accés al portal major i a

l’edificació del nou hospital de Santa Caterina; però també a la promoció d’obres en

convents i capelles i a l’erecció de nombrosos retaules, a més de les necessàries obres

de construcció de fortaleses i reparació de baluards i muralles.

L’ estampa de la Girona actual és la d’una ciutat oberta al pla, en què les muralles

han passat de tenir una funció enutjosa a una altra de ben agradable, sobretot pel

passejant que tingui la paciència de recórrer-les a pas de vigia, a ser possible un

capvespre de primavera o de tardor. Però a la fi del segle XVII, les muralles cintraven la

ciutat i ofegaven el seu urbanisme, si se’n pot dir així, en una malla de carrers estrets

(Fig. 20). Després de la Guerra dels Segadors, s’edificaren els baluards de Santa Clara

i de la Mercè a la muralla del Mercadal, en les espais alliberats del convent de Santa

Clara i del Carme Descalç. Poc després es construí el de Sant Francesc, a l’actual plaça

del Mercat del Lleó, i es reforçà la muralla de la ciutat. I encara a l’últim terç s’edificà el


98

baluard del Governador, el de la Santa Creu i el de Figuerola, seguint la línia de la Gran

Via que va des de la Cambra de Comerç a Correus. I, és clar, es construí la fortalesa

de Montjuïc, un bastió estratègic per als setges que sofriria la ciutat fins a la Guerra

d’Independència. Segurament, la millor estampa de com era la ciutat emmurallada la

tenim en la descripció del Mariscal de Camp tomàs de Morla el 1794, recollida per Emili

Grahit (Grahit, 1889a). Val la pena recordar-ne un extracte:

“Gerona es no solo por su situación, sino también por sus fortificaciones,

una plaza fortísima y de 1er. orden; véase su descripción: el recinto de la

plaza es una muralla antigua, de mucha elevación, bien conservada, de dos

varas de ancho en su parte superior, y con un camino de ronda en ella, que

está en muy buen estado, cubierta de un pretil con aspilleras. Este recinto

ciñe también el barrio del Mercadal, que separa de la ciudad el río Onya,

el cual corre por consiguiente entre dos muros; en medio de la distancia

que baña a la ciudad y barrio del Mercadal, hay un magnífico puente de

mampostería que sirve de comunicación, y está cubierto de consiguiente

de las baterías enemigas. La parte de la ciudad opuesta al río está sobre la

falda de una elevada cordillera toda de roca. Hacia la parte de Francia, al

extremo de la ciudad, hay un estrecho valle por donde entre el río Galligans,

que después se ensancha, dexando un promontorio llamado el Calvario,

Figura 20. Anònim, Mapa manuscrit del Ter entre Bescanó, Sant Gregori i Girona, 1750. Detall de Girona emmurallada. Institut cartogràfic de Catalunya

99


casi en medio, y forma una espaciosa vega donde hay muchas casas de

campo, y a su entrada el monasterio de monjas de Sn. Daniel. El cerro de

la izquierda que mira al camino de Francia, está ocupado por el excelente

y bien situado castillo de Montjuich, y por el reducto de San Juan. El cerro

de la derecha a cuya falda está la ciudad lo ocupan enteramente los bien

entendidos fuertes del Condestable, Reyna Ana y Capuchinos, situado este

ultimo al final de la loma que descubre la cañada por donde viene el Onya, y

que barre la gran vega, o pla de Gerona, por donde corre el Ter, dominando

al mismo tiempo todas las alturas inmediatas. Estos tres fuertes se protegen

mutuamente e igualmente con ellos los reductos llamados del Cabildo y

Ciudad. En el promontorio del Calvario absolutamente inaccesible, mas que

por una pequeña loma que lo une al Condestable, hay un fuerte que bate

perfectamente el valle de Sn. Daniel, y su cañada enfila los únicos ataques

en que se puedan hacer a Montjuich, cubre las espaldas de este, y guarda las

golas y costados exteriores de todos los demás fuertes expresados”.2

Com acabaria passant a la Barcelona de després de 1714, la perspectiva de feina

i encàrrecs a Girona entre 1670 i 1712 guià l’arribada de mestres de cases i contractistes

d’arreu del país, els quals, sota les ordres dels enginyers i arquitectes militars, participaren

en la majoria de les licitacions. Els arxius contenen notícies abundants de les societats

formades pels mestres de cases, com la de Pere Garau, Llorens Santmartí, Joan Giberta i

Pere Bets per fer la paret de la contramuralla del Mercadal, des del baluard de Sant Agustí

fins al baluard del portal del Governador (1687); o la de Jaume Boxó, Jaume Bohira, Joan

Alesma i Francesc Font per la construcció del fortí del Rec Monar (1688); o novament

de Pere Garau, ara al servei de l’enginyer Carlos Quirioco –nebot de l’enginyer milanès

Ambrosio Borsano-, per al fortí de la Santa Creu (1692) –Garau també refortificaria el

del Condestable (1692) i enllosaria la torre de Sant Joan (1692) . Un dels contractistes

més destacats, però, fou Francesc Puig, un mestre d’obres originari de Sant Hipòlit de

Voltregà amb llarga experiència en aquest tipus d’encàrrecs, que obtingué el privilegi

de ser considerat empresari de les fortificacions reials a Girona. Puig és el responsable

de les obres del fortí del Condestable (1675-1683).

2 He actualitzat lleugerament la gramàtica a l’ús actual per fer el text més entenedor.


100

Per fer-nos una idea de la

intensitat constructiva del període, el

capítol de la Seu, que participava en el

pagament de les obres de fortificació

de Girona i de la frontera, assegurava

haver-hi destinat 132.000 reals el 1682,

una quantitat gens menyspreable.

Així i tot, trobà recursos suficients per

tirar endavant una de les obres més

ambicioses i cares: la finalització de la

façana de la catedral, que implicava

enderrocar la romànica preexistent.

Efectivament, pels volts de 1680, gràcies

al llegat testamentari del bisbe Pijoan i

a l’aplicació, per part del capítol, de

les rendes de l’obra pia del vestuari de

Mallorca, es tirà endavant la culminació

de la Seu. L’ àmplia nau gòtica es veuria,

d’aquesta manera, closa per un frontis

barroc, un maridatge que no sempre

fou vist amb la complaença de qui

entén que l’arquitectura i la decoració

de les grans catedrals són el resultat de

la suma de les opcions estilístiques de

cada època. L’esperit romàntic de Pau

Piferrer (Piferrer 1884), per exemple,

l’impulsava a jutjar-la així:

“Sobre tan respetable altura elévase un frontis moderno, que consta de tres cuerpos;

las labores del primero y segundo son de regular ejecución, pero el último degenera un

tanto barroco y afeándolo notablemente algunos rollos, que ya de sí raras veces dan

gracia á ninguna construcción (...) ¿Cómo no reflexionó el artífice que siempre elevaba

un monumento que atestiguaba su poca filosofía, pegando, por decirlo así, un cuerpo

greco-romano a un santuario gótico? Esa violenta mutuación de carácter confunde

Figura 21. Miquel Llavina (atribuïda), Primera traça de la façana de la catedral de Girona, que guiaria el començament de les obres del primer cos (1680), Tinta sobre pergamí (81 cm alt x 57 cm ample), Arxiu Capitular de Girona.

101


monstruosamente todos los siglos, y

despoja a un monumento de aquella

sublime armonía que le constituye como

la expresión de toda una época (...). Para

que nada faltase á su agitada historia,

cae el concluirse en manos de un artífice

moderno, que cubre, si así se nos permite

expresarnos, con un sombrero tricorne la

noble estatua gótica [...].”

El cas és que les obres s’iniciaren

el 1680 i es feren en quatre etapes,

segons el ritme de finalització dels

quatre trams o andanes. El primer cos

se l’adjudicà el constructor Francesc

Puig, citat suara com a empresari de les

fortificacions. Amb la traça de la façana

dissenyada per l’escultor Miquel Llavina

(Fig. 21). Puig es comprometé a fer els

fonaments i la murada de pedra de

Montjuïc fins a l’alçada de la primera

cornisa. Superats alguns entrebancs,

com una vaga de picapedrers i

mestres de cases locals queixosos

de la nombrosa mà d’obra d’origen

germànic contractada, la façana

començà a prendre forma. No obstant,

pocs mesos després un grup de

canonges trobà que la traça de Miquel

LLavina els recordava massa el disseny d’un retaule. La disconformitat amb el projecte

es traduí amb un segon disseny encarregat al famós tracista carmelità Fra Josep de

la Concepció (Fig. 22). La nova proposta, que s’havia de seguir sense alterar el preu

del contracte signat amb Francesc Puig, introduïa dues grans pilastres perimetrals que

sostenien un imponent frontó, donant un aire classitzant a la “façana-retaule” ideada

Figura 22. Fra Josep de la Concepció, Traça de la façana de la catedral de Girona, que guiaria les obres de la primera, segona i tercera andana (1681). Tinta sobre pergamí (97’5 cm alt x 65’5 cm ample), Arxiu Capitular de Girona.


102

per Llavina, que s’ha de dir que s’inspirava clarament en la veïna façana de Sant Feliu.

El primer cos s’enllestí el 1686. Cinc anys més tard, els canonges subhastaren el segon,

que comprenia la peanya de la Mare de Déu i l’inici de les capelles de la contrafaçana.

En aquesta ocasió, la taba se l’emportà el contractista d’origen aragonès Bartomeu

Soriano, cap d’una nissaga de mestres de cases i arquitectes amb presència a Girona

durant el segle següent.

Figura 23. Façana de l’Hospital de Santa Caterina.

103


Mentre avançaven les obres

de la catedral, els gironins assistiren

a l’acabament de dues grans obres

que amb el temps han assolit un

protagonisme indiscutible en el teixit

urbà i arquitectònic de la ciutat. La

primera d’elles és la construcció de

l’Hospital de Santa Caterina, avui

remodelat i convertit en flamant seu

de la delegació de la Generalitat de

Catalunya a Girona (Fig. 23). Iniciat

el 1666 gràcies als doblers del bisbe

Ninot, l’Hospital es construí en diverses

fases. Hi participaren mestres de cases

i fusters locals, com Jaume Boxó,

Josep Brossa o Narcís Presas, i el 1679

es consagrà l’església, per bé que no

estava del tot acabada. La segona fase

de l’Hospital no s’inicià fins passada la

Guerra de Successió. Entre 1735 i 1750

es completà l’estructura primigènia i

s’encarà la construcció del pati principal

de distribució, que incloïa un accés monumental en forma d’escalinata al primer pis.

El projecte, del mestre d’obres d’Agustí Soriano (Fig. 24). fill del Bartomeu Soriano

responsable de la façana de la catedral-, atorgà una monumentalitat funcional a l’edifici,

completada a la fi del segle XVIII amb la construcció de la casa de Convalescència.

L’altra gran obra és, sense cap mena de dubte, l’acabament de l’escalinata que

comunica la casa Pastors amb el portal major de la catedral, tantes vegades descrita i

elogiada, protagonista de l’enfrontament èpic entre Álvarez de Castro i el metge Pau

Nomdedéu en un dels moments més àlgids dels Episodios Nacionales de Benito Pérez

Galdós (Fig. 25). L’ escalinata, el primer replà de la qual ja existia des de la fi del segle

XVI, rebé l’impuls definitiu gràcies a la generositat del bisbe Miquel Pontich. El 1690

s’adjudicà la contracta a Pere Cases, sogre de l’escultor Pau Costa i un important mestre

d’obres i empresari de Vic. Mentrestant, el picapedrer Joan Alesma i Esperança esculpí

Figura 24. Agustí Soriano, Plano del Ospital de la ciudad de Gerona. (1739), Archivo General de Simancas.


104

els caps que decoren els retombs de l’entaulament del primer cos, un dels quals fa les

delícies dels turistes, que l’identifiquen amb un impossible retrat de Salvador Dalí.

Superat el setge de Noailles, el 1698 es començà el tercer cos, que comprenia

l’estàtua de la Fe i l’arrencada de la gran rosassa. Bartomeu Soriano, assistit pels seus

fills Josep i Joan, continuaren la construcció per la part de fora, mentre Joan Alesma

s’encarregà de la contrafaçana i de les finestres del trifori. Les obres avançaren a bon

ritme fins el 1700. Aquell any es modificà novament al disseny de Fra Josep de la

Concepció: el motiu no fou altre que una proposta de Bartomeu Soriano de segar

Figura 25. Escales de la catedral de Girona.

105


les grans pilastres i col·locar-hi en el seu

lloc unes balconades, encara visibles,

per guanyar en decorativitat. tot i que

l’estàtua de la Fe ha estat atribuïda a

Bartomeu Soriano, les actes capitulars

fan referència a un escultor de Vic que

se’n podria haver fet càrrec. Cap el

1708, en plena Guerra de Successió,

es començà a enderrocar la façana

romànica, a enllosar el tram de nau

alliberat i a muntar les portes de pi de

melis de tortosa.

La fatalitat de la guerra i les

seves conseqüències aturà l’obra

fins el 1728. Eren nous temps i el

projecte de Fra Josep s’abandonà

definitivament. El capítol escollí una

nova proposta, encarregada a Pere

Costa (Fig. 26). El seu disseny consistí

en una rosassa ribetejada de garlandes

de flors i fruits, un petit frontó a mode

de visera, set finestres horitzontals i

una balustrada amb boles a mode de

remat. L’ escultor també havia de fer les

estàtues de la Caritat i de l’Esperança,

si bé aquesta última la subcontractà

a l’escultor Lluís Bonifàs i Sastre. Com

a novetat destacable, el projecte

de Costa incorporà la balustrada

cimera, un element més propi de

l’arquitectura civil. No obstant, quan

la paret segellà definitivament la nau

gòtica, s’interrompé. Era l’any 1733 i la

balustrada quedà en el paper. Durant

Figura 26. Pere Costa, Traça parcial de la façana de la catedral de Girona, que guiaria les obres d’acabament del frontis (1730), Tinta i aiguada sobre paper (90 cm alt x 40 cm ample), Arxiu Capitular de Girona.


106

anys, fins la represa de les obres de la mà

del bisbe Cartañà, la façana mostrava

els arcs de la coberta(Fig. 27). Pels

canonges, el campanar era prioritari.

Després de nombrosos projectes, s’optà

per un model tradicional de planta

quadrada amb acabament vuitavat,

dissenyat per Clarà i Agustí Soriano i

construït entre 1752 i 1759.

No hi ha dubte que les obres

de la catedral foren un autèntic motor

econòmic per a la ciutat en uns anys

molt difícils –segons Moli, l’11% de les

cases quedaren destruïdes i el 13 % amb

danys. La necessitat d’abastir d’aliments,

d’animals de tir, de cànem, de ferro,

de fusta, de roba, etc., dinamitzà el

teixit econòmic de Girona. I això sense

comptar que no foren les úniques obres

d’envergadura. Passada la Guerra de

Successió, la ciutat hagué de fer front a

la reparació dels danys ocasionats pels

bombardejos, guiats per successius

plans generals dels fortins dissenyats

pels enginyers. Sense anar més lluny,

les escales de la catedral s’hagueren de

restaurar en més d’una ocasió, així com

la gran rosassa dedicada a sant Miquel.

L’any 1724, el bisbe Josep de

taverner i Dardena donà permís als

beneficiats de la catedral per construir la

seva capella pròpia. Escolliren una porció de terreny adjacent als actuals Banys Àrabs,

llavors propietat de les monges caputxines. La subhasta fou concorreguda per dos

mestres de cases: Agustí Soriano, segons Carles Dorico autor de la traça, i Simó Ferrer

Figura 27. Fotografia general de l’estat de la façana abans de les reformes del bisbe Cartañà. Arxiu Històric de la Ciutat de Girona

107


(Fig. 28). L’obra se l’emportà aquest últim,

associat amb Pere Garau. L’àmplia nau

central de volta de canó amb llunetes,

amb el primer tram per allotjar el cor i el

segon per acollir dues capelles laterals

amb tribunes, el creuer amb volta

bufada –el cimbori projectat finalment

no es construí per desavinences amb les

monges caputxines, que veien perillar el

confortant sol d’hivern-, el presbiteri de

planta pentagonal, l’entaulament que

recorre tot el perímetre de l’església, el

campanar adossat al lateral, el creuer

amb els braços acabats en perfils corbs

i, sobretot, l’austera façana esmussada

en un dels seus angles, una fórmula

molt enginyosa que l’adapta a l’eix

descendent del carrer, conformen un

edifici molt simple i funcional, sens

dubte un dels més singulars i bells de

Girona.

Faria llarguíssim de ressenyar

tots i cadascun dels treballs tocants

a l’ofici de mestres de cases que

s’endegaren entre 1720 i 1740, uns anys de forta represa econòmica després del

parèntesi bèl·lic. L’impuls de les ordenances municipals de reparació d’edificis de 1720

posà ordre a l’urbanisme de la ciutat. Els estudis de Gemma Domènech o Montserrat

Moli han posat èmfasi, amb encert, en el paper protagonista que hi tingueren Agustí i

Francesc Soriano, els mestres de cases més capacitats fins l’arribada de Pere Albrador

i la generació d’arquitectes de l’últim terç de segle. Agustí Soriano intervingué en

la reconstrucció del Pont Major (1732), en les importants reformes del convent dels

Carmelites Descalços (1735), que comportava alterar els jardins de la casa Serralta i la

Pujadas, o en les reformes del claustre del convent de Sant Francesc (1739). Per la seva

banda, Francesc intervingué en el projecte de reforma del convent de Sant Domènec

Figura 28. Façana exterior de l’església de Sant Lluc de Girona.


108

(1731). No tenien ni els coneixements d’enginyeria ni l’habilitat per al dibuix, però

no seria just acabar aquest breu repàs sense esmentar els Cisterna, Antoni i Josep.

Descendents d’una nissaga de mestres de cases i picapedrers actius a Girona des de la

fi del segle XVI, foren protagonistes de moltes obres per a particulars. La construcció de

la quarta andana de la catedral dissenyada per Pere Costa i la refortificació de les places

fortes d’Hostalric i Roses (1724), en societat amb Josep i Manuel Petit i Onofre Freixes,

són les seves intervencions més destacables.

PINTuRA I ESCuLTuRA. ELS GRANS mESTRES dEL BARRoC ACTIuS A LA CIuTAT

Les successives onades de destrucció sobre el patrimoni religiós, especialment

furibundes durant la Setmana tràgica i els primers mesos de la Guerra Civil espanyola,

sense oblidar però els successos vuitcentistes de la Guerra d’Independència, del trienni

Liberal o de la Desamortització, deixaren en esborralls el parament renaixentista i barroc.

No són les úniques causes de la poca visibilitat de l’art dels segles XVI-XVIII. Caldria

afegir-n’hi, a banda dels dictàmens acadèmics de la fi del XVIII en contra l’estètica del

Barroc, d’altres factors que tenen a veure amb la mirada i la comprensió de les noves

generacions envers tot allò que no sigui estrictament contemporani, amb la dinàmica

pròpia de les institucions, amb les polítiques culturals, amb la construcció de la identitat

nacional acofoiada en el passat medieval, etc. Sigui com sigui, el coneixement del

llegat artístic de la Catalunya d’Època Moderna és escàs en comparació amb allò que

realment va ser. L’abundant documentació d’arxiu, els testimonis gràfics i fotogràfics,

les descripcions antigues, etc., ens ho confirmen abastament. En aquest sentit, Girona

no és gaire diferent de la resta del país: el coneixement de la producció artística de

la primera meitat del segle XVII és a hores d’ara exigu. Amb tot, els estudis de Dora

Santamaria o d’Èrika Serna sobre la retualística gironina i empordanesa o els més

recents en forma de treballs de màster de recerca de Laura Juanola i Antoni torres,

sense oblidar els copiosos i densos materials d’arxiu abocats per Montserrat Moli, ens

van aportant noves dades sobre l’art i l’arquitectura al bisbat gironí. Les informacions

sobre els escultors Enric, Fuster, Perdigó, Boris, Barnoia, tramulles; sobre els pintors

Andreu, Ribas, Closells, Espinosa, Payrachs, Sánchez Galindo, Vilanova; sobre els

dauradors Crosat, Germà, i Duberós, sobre els fusters Oliu, Pujades... van prenent cos i

engreixant una bibliografia cada vegada més densa, per bé que en molts pocs casos

109


queda pendent l’assignatura de trobar-

los o identificar-los llurs treballs.

El repertori escultòric de la

segona meitat del segle XVII i dels

primers decennis del XVIII és més

ben conegut. D’una banda, constituïa

el parament ornamental que arribà

pràcticament sencer al fatídic juliol

de 1936, un corpus artístic que havia

substituït o renovat les obres gòtiques

i renaixentistes; de l’altra, havia estat

fotografiat i descrit per l’erudició i

per l’excursionisme literari i científic

de la fi del XIX, malgrat que sovint el

reprovaven per obstruir i destorbar

la puresa dels edificis medievals. Pel

cas concret de Girona, els estudis de

Josep Maria Madurell, Aurora Pérez

Santamaria, Joan Bosch Ballbona,

Carles Dorico o teresa Avellí –vegeu-ne

les cites bibliogràfiques a la fi del text-

ens estalviaran de citar-los in extenso,

però val la pena recordar-ne alguns

dels episodis més significats anteriors i

posteriors a la Guerra de Successió.

Un dels esdeveniments cabdals

en el devenir de la pràctica escultòrica

a Girona és, sens dubte, l’arribada a la ciutat de l’escultor Pau Costa (1663-1727),

segurament promoguda pel seu sogre Pere Cases. Educat pels pares carmelites de

Vic i format al taller de Pau Sunyer, un dels més actius del moment, fou escollit pels

franciscans de Girona per esculpir-los el retaule major de la seva església. Avalat pels

treballs al Remei de Vic, a les esglésies de Sant Hipòlit de Voltregà, torelló i Vilalleons, Pau

Costa organitzà un taller molt actiu pel qual passaren escultors com Joan torres –artífex

del retaule de Sant Miquel de la catedral de Girona-, Josep Cortada, Miquel Perelló,

Figura 29. Pau Costa, Retaule de la Puríssima, Catedral de Girona.


110

Agustí Sala –autor de l’esplèndida creu

dels gitanos del cementiri de Girona- o

el seu fill Pere Costa. En pocs anys, del

taller de l’escultor de Vic en sortiren els

esplèndids retaules d’Arenys de Mar,

de Cassà de la Selva, de Palafrugell, del

Roser Olot, de Sant Esteve de Bas o de

Cadaqués. La major part de comandes,

però, li arribaren dels canonges gironins.

El mateix temps que esculpia el retaule

major de l’església del convent de

Santa Clara (1708), endegà el de la

capella de sant Iu i sant Honorat (1709),

encarregat pel canonge Ignasi Bofill; el

de la Puríssima Concepció, costejat pel

canonge Cristòfol Rich (1710-1719) (Fig.

29); el de l’Encarnació, pagat per Jaume

Codolar, i el dels Dolors, iniciat el 1717

per compte del canonge Cristòfol Pagès.

Hauria començat també el de Sant Pere

i Sant Pau –avui en dia perdut- i el de

Sant Narcís, aquest darrer segurament

acabat pel seu fill Pere Costa. Pau Costa

portà a Girona una estètica plena de les

formes abrandades i mogudes de l’art

barroc italià, una plàstica en consonància amb l’art de l’església triomfant posttridentina,

sovint coneguda gràcies als gravats. Els seus dissenys aportaren novetats, com

l’eixamplament del cos central, la reducció del nombre de pisos, la simplificació de

l’ornamentació salomònica, la major presència de les figures de cos rodó, l’augment

de la mida de les figures, etc.

Si al bisbat de Girona Pau Costa feu efectiva la renovació d’una nova forma de

presentar el retaule entès com a instrument de persuasió i d’afermament del culte als

sants, a la litúrgia i als dogmes de la l’església catòlica triomfant, també a la ciutat de

l’Onyar Jacint Morató i Pere Costa portaren l’escultura catalana un estadi més enllà.

Figura 30. Jacint Morató, Plafó central del retaule major de l’església de Sant Lluc (composició sobre la fotografia antiga del retaule). Arxiu Municipal de Girona.

111


L’ escultor vigatà Jacint Morató

Soler (1683-1736), format al taller del

manresà Pau Sunyer, on degué coincidir

amb Josep Sunyer Raurell, fou un escultor

de gúbia vibrant. A Girona es conserven

les restes del retaule major de l’església

dels beneficiats de Sant Lluc (1727),

que hem vist més amunt. Si els guixos

dels doctors de l’església i de les virtuts

del cambril del Santíssim Misteri dels

Dolors del monestir de Sant Joan de les

Abadesses són un tast exquisit del seu art,

el retaule de l’església de Sant Lluc, aixecat

el 1727, és una de les intervencions més

agosarades i modernes de l’escultura

catalana del moment (Fig. 30). A Sant

Lluc, Jacint Morató anticipà la tipologia

arquitectònica dels retaules de Pere Costa:

les escultures s’alliberen definitivament

dels nínxols, els elements arquitectònics

- columnes, cornises, entaulaments, etc.-

prenen la totalitat del presbiteri i el gran

tauló central evoca les tipologies de pala

d’altare italiana. Fins i tot Borromini hi és

evocat en els frontons punxeguts. En la

línia encetada per Jacint Morató, Pere Costa i Cases (1693-1761), futur acadèmic de San

Fernando, continuador de les propostes introduïdes per Morató – Joan Bosch ha definit

el seu estil a mig camí de l’elegància sofisticada de Bernini i la intrèpida inventiva de

Borromini-, feu les primeres passes en solitari a Girona. El retaule de Sant Rafael (Fig. 31),

el de Sant Pere i Sant Pau (perdut), les escultures de la façana o els ambiciosos projectes

de reforma del cor i del presbiteri de la catedral de Girona són les cartes de presentació

de l’escultor que encarà la pràctica escultòrica cap a una major preponderància dels

organismes arquitectònics, apostant per models més sobris i simples, uns models que

amb raó s’han adjectivats de classicitzats.

Figura 31. Pere Costa, Retaule Sant Rafael, Catedral de Girona.


112

A diferència de l’escultura, la pintura tingué un paper pràcticament residual.

La gradual substitució dels retaules mixtos de pintura i escultura, habituals del segle

XVI i de bona part del segle XVII, afectà significativament a la pràctica pictòrica. En

molts casos, el pintor passà de tenir un paper protagonista en el moble a haver de

Figura 32. Joan Arnau, Santa Caterina, 1678, retaule de Santa Caterina, catedral de Girona.

113


treballar elements secundaris i menys

vistosos. La catedral de Girona és un

bon exemple d’aquesta renovació dels

altars predominantment escultòrica: de

la pràctica totalitat de retaules barrocs,

només en un, el de sant Miquel, la

pintura hi té un paper destacat. En

l’àmbit religiós, però, la pintura anà

trobant nous espais, com ara medallons,

parets laterals de capelles, portes

d’orgues, monuments efímers, etc.

L’àmbit particular, sens dubte el nínxol

més important del mercat pictòric, és

pràcticament desconegut.

Exceptuant els retaules de Santa

Caterina i dels Sants Quatre Màrtirs de

la Seu, la pintura de la segona meitat

de segle XVII a Girona sembla no

haver existit. L’any 1955, Pere de Palol

s’adonà que a la gran tela del retaule

de la capella de Santa Caterina de la

catedral de Girona hi havia una inscripció que deia “ARNAU FECIt/Barcinone/1678”

(Fig. 32). Palol no en comentà res més, però es tracta d’una obra encarregada pel

canonge Francesc Ardèvol al pintor originari de Sant Feliu de Guíxols Joan Arnau Moret

(1603-1693). Un any abans, el canonge havia demanat permís al capítol per acabar el

retaule sufragat per Baldiri Vergonyós, prometent daurar-lo i col·locar-hi una pintura

“fit bona et boni artificis”; és a dir, feta per un pintor qualificat. La Santa Caterina és

una obra madura i molt característica de l’estil d’Arnau, que fou pintor de Joan Josep

d’Àustria, fill de Felip IV, i un dels artistes més cèlebres de la Catalunya del segle XVII.

L’estil ens remet a l’univers formal del manierisme, especialment en les torsions del cos

i en la grandària dels àngels, alhora que es recrea en gammes cromàtiques variades,

en els refinats brodats cortesans i en evocadors paisatges de fons. Aquestes mateixes

característiques, així com unes concomitàncies estilístiques molt properes, m’han

portat recentment a suggerir que també les representacions dels Sants Quatre Màrtirs

Figura 33. Joan Arnau (atribuïdes), Retaule dels sants Quatre Màrtirs, c. 1680-1683, capella dels Sants Quatre Màrtirs, catedral de Girona.


114

Germà, Paulí, Justí i Scici del retaule de la seu sota la mateixa advocació siguin d’Arnau

(Fig. 33). El retaule fou encarregat pel canonge Josep Çanou, tot just un any més tard

que el de Santa Caterina. No exagero si afirmo que els dos conjunts són un tour de force

de la pintura catalana del segle XVII.

Al marge d’aquests dos conjunts excepcionals i de la gran pintura de Sant Narcís

i el Miracle de les Mosques de l’excol·legiata de Sant Feliu, regalada pel bisbe de tortosa fra

Josep Fageda el 1675, l’escassetat i la poca qualitat dels testimonis pictòrics conservats

avalen la tesi de la poca vitalitat de la pintura en aquells anys. tot i que hi ha notícies de

la presència del pintor barceloní Pau Rossell treballant al convent de Sant Francesc de

Girona i d’un Miquel de Nàpols que tenia una acadèmia de dibuix al carrer Albareda, és

probable que el pintor més actiu fos Narcís Rius, que el 1694 feu uns quadres per a la

Figura 34. Mestre A de la Gregoriana (anònim de la fi del segle XVII), Pintures laterals de la capella dels sants Francesc i Martí de la catedral de Girona/ Mestre de la Gregoriana (anònim de la fi del segle XVII), Pintura del retaule de la capella Gregoriana de la catedral de Girona.

115


capella de Sant Domènec de la Seu per desig exprés del claver Francesc Morató. Sense

moure’ns de la Seu, són interessants un altre grup de pintures que caldria reagrupar

sota una mateixa autoria –que en diré provisionalment Mestre A de la Gregoriana-, qui

sap si del mateix Rius . Es tracta de les pintures del retaule de la capella Gregoriana i les

de l’actual capella de Sant Francesc i Sant Martí (Fig. 34). En aquesta darrera capella hi

ha dues pintures amb els temes de la Immaculada i Sant Agustí, els marcs de les quals

porten un escut amb un dit i un sol. Com assenyalà Calzada, provenen de l’actual capella

Gregoriana - l’heràldica és la del canonge Agustí Prats Combelles, mort el 1709. A la clau

de volta de la capella gregoriana i al sòcol del retaule torna a aparèixer el mateix escut.

Calzada, però, no va observar que la tela que fa de pantalla al Crucifix també és del

mateix pintor. En canvi, les dues pintures amb escenes de la Passió que actualment hi

Figura 35. Mestre B de la Gregoriana (anònim de la fi del segle XVII), Pintures de les parets laterals de la capella Gregoriana de la catedral de Girona/ Mestre B de la Gregoriana (anònim de la fi del segle XVII), Pintures del Museu del Tresor de la catedral de Girona.


116

ha a les parets de la capella Gregoriana

–provisionalment Mestre B de la

Gregoriana- són del mateix estil que les

del pintor del Salvador i la Dolorosa del

Museu del tresor, atribuïbles a un pintor

de la fi del segle XVII (Fig. 35).

Passada la Guerra de Successió,

el panorama de la pintura canvià

radicalment. De ser marginal passà a

tenir un paper protagonista. Finalment,

l’estètica del Barroc italià seduí els

canonges gironins. El cas més conegut

és el del canonge gironí Miquel Català,

que reservà l’espai central del retaule

ex-novo que havia pagat per a la

capella de Sant Miquel de la catedral

de Girona per ubicar-hi una gran tela

amb la representació de Sant Miquel

Arcàngel que ell mateix havia comprat

a Roma, còpia del Sant Miquel Arcàngel

de Guido Reni pintada el 1635 per a

l’església dels caputxins de Santa Maria

della Concezione. O el d’Ignasi Bofill,

que llegà a les clarisses gironines “[...]

tots los cuadros que seran meus propis

[...] i la efígie del Santíssim y Beatíssim

Pare Innocencio Onsè.” Les relacions

del capítol amb Roma i els viatges

sovintejats dels canonges i beneficiats de la Seu gironina acabarien per repercutir en

l’educació del seu gust artístic: un dels dos quadres de la capella del Roser de la mateixa

catedral, encarregats pel canonge Andreu Çanou, copia la famosa composició de

Ludovico Carracci (1555-1619) La Verge amb sant Jacint (Museu del Louvre) (Fig. 36). Es

té notícia, també, d’un enviament de dues pintures del romà Placido Costanzi (c.1690-

1759) a Girona -una Verge de la llet amb sant Bernat i una Santa Teresa amb l’àngel. No

Figura 36. Anònim italià, Aparició de la Verge amb el Nen a sant Jacint,c.1650-1672, capella del Roser, catedral de Girona.

117


se’n sap l’origen del cert, però la tela Sant Bernat rebent la llet de la Mare de Déu d’escola

italiana postmarattesca de la capella de la Puríssima o els dos tondi amb representacions

al·legòriques, intitulats Justícia i Fortalesa i Prudència i Temprança , dues bones còpies

de dues obres atribuïdes al florentí Benedetto Luti (1666-1724) de la Galleria Nazionale

de la Liguria (Palazzo Spínola, Gènova), semblen tenir el mateix origen.

El moment més àlgid de la pintura barroca catalana en terres gironines, però, el

protagonitzaren dos pintors de Barcelona: Joan Pau Casanoves Feixes (ca.1686-†1738)

i Antoni Viladomat Manalt (1678-1755). El primer, fins fa relativament poc un pintor

Figura 37. Joan Pau Casanoves, Esposoris místics de santa Caterina, ermita de Santa Caterina, Torroella de Montgrí. Fotografia Francesc Miralpeix / Joan Pau Casanoves, Esposoris místics de santa Caterina, capella de santa Caterina, catedral de Girona. Fotografia: Francesc Miralpeix-Arxiu Capitular de Girona (ACG)/ Joan Pau Casanoves (atribuïda), Sant Ignasi en èxtasi contemplant la Santíssima Trinitat, capella dels sants Iu i Honorat, catedral de Girona.


118

sense obra, és l’autor de sis teles de la catedral de Girona: les dues teles laterals amb

escenes de la vida de Santa Caterina Màrtir de la capella de la santa alexandrina de la

catedral de Girona, idèntiques a dues composicions de l’ermita de Santa Caterina de

torroella de Montgrí, perfectament documentades; dues escenes amb els temes de

Sant Antoni predicant als peixos i Sant Ignasi en èxtasi contemplant la Santíssima Trinitat

de la capella dels sants Iu i Honorat, i l’Assumpció i la Resurrecció de la capella de Sant

Miquel (Fig. 37). El segon no requereix presentació: es tracta del pintor més important

de la pintura barroca catalana de la primera meitat del segle XVIII.

A Girona, Antoni Viladomat pintà amb tota probabilitat els quatre medallons

amb retrats hagiogràfics i les teles laterals amb La Mort de sant Narcís i el Miracle de

Figura 38. Antoni Viladomat, Pintures del retaule de Sant Narcís de la catedral de Girona.

119


les mosques del retaule del sant patró, una de les interpretacions més intenses del

llenguatge naturalista a casa nostra, en consonància amb la tradició pictòrica dels grans

pintors hispànics de la vida religiosa del sis-cents (Fig. 38). La intensitat expressiva dels

sants, l’amanerada dolçor del tractament de la mort, els referents gràfics a l’estampa

del classicisme i de l’alt barroc romà, els tons terrosos, la il·luminació intensa, el dibuix

subjacent, etc., conformen un dels millors grups de pintures de l’autor de la decoració

de la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró o del cicle de la vida de sant

Francesc del MNAC. La restauració de les pintures del retaule dels Dolors de la mateixa

catedral ha permès posar en evidència una duresa expressiva de les figures que fa

aconsellable mantenir reserves sobre l’atribució dels dos olis a Viladomat, apuntada

per Joan Bosch i defensada per mi mateix; potser seria bo recuperar la possibilitat de

Figura 39. Antoni Viladomat, Pendó de la processó de Corpus del Capítol de la catedral de Girona.


120

la participació del seu taller. En canvi, em reafirmo en l’atribució de les dues teles de la

capella del confessionari, una de les quals semblaria un Sant Salvador d’Horta donant

almoina. El Museu Diocesà de Girona té algunes obres més del pintor barceloní: una

Assumpta i una Ascenció (encara inèdita) provinent de l’antic retaule de la Mare de Déu

de Copacabana de l’església de torroella de Montgrí, salvades de les brases el 1936 pel

pintor Mascort; una Santa Caterina disputant amb els doctors, d’origen incert; un Sant

Narcís i dues pintures excel·lents de Jesús expulsant els mercaders del temple i la Piscina

probàtica. Darrerament li he atribuït la bandera de Corpus del capítol de la catedral

de Girona, una peça esplèndida sortosament conservada a l’arxiu capitular (Fig. 39).

Fou encarregada el 1724 pel canonge Josep Çanou, que en pagà la impressionant

suma de 233 lliures barceloneses. El púlpit antiquitzant de la Verge i les decoracions “a

la romana” confirmen la nota de les Actes Capitulars segons la qual el pintor havia de

reproduir la bandera antiga, pintada a la fi del segle XVI.

BIBLIoGRAfíA

ALBAREDA, Joaquim (1996), “Girona durant la Guerra de Successió”, dins COStA, Lluís et alii.,

Història de Girona, Girona, Ateneu d’Acció Cultural, p. 214-220.

ALBERCH, Ramon; QUER, Josep (2001), La Girona del set-cents. Els límits d’una transformació

(1700-1792), Girona, Ajuntament de Girona i Diputació de Girona [Quaderns d’Història

de Girona].

AA.VV.(1992), Atlas Girona Ciutat, XVII-XX, Girona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Demar-

cació de Girona.

AVELLÍ, teresa (2003), El catàleg d’obra de Josep Sunyer i Raurell. L’obra conservada a la Cata-

lunya Nord (c. 1690-1718), treball de recerca del Diploma d’Estudis Avançats dirigit per

Joan Bosch Ballbona, Universitat de Girona, [inèdit].

AVELLÍ, teresa (2006), “Noves aportacions al catàleg d’obra de Jacint Morató Soler: el retaule

major de Sant Lluc de Girona”, Locus Amoenus, núm. 8, p. 173-203.

AVELLÍ, teresa (2009), “Joan torras i els retaulers i dauradors actius al bisbat de Girona durant

la primera meitat del segle XVIII”, a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 50, p. 197-

252.

BLANCH E ILLA, J. (1853-1862), Gerona historico-monumental, Girona, G. torres.

BOADAS, Joan (1986), Girona després de la guerra de Successió. Riquesa i estructura social al

primer quart del segle XVIII, Girona, Institut d’Estudis Gironins.

BOSCH, Joan (1990), “Pintura del segle XVIII a la Seu de Girona: d’Antoni Viladomat i de les

121


suggestions de la pintura barroca italiana”, Estudi general: Revista de la Facultat de Lletres

de la Universitat de Girona, núm.10, p. 141-166

BOSCH, Joan (Ed.) (2006) Alba Daurada: l’Art del retaule a Catalunya, 1600-1792, Barcelona,

Generalitat de Catalunya ,Departament de Cultura de Girona, Museu d’Art de Girona.

BUSQUEtS, Joan, SIMON, Antoni (1993), Girona al segle XVII, Girona, Diputació de Girona-

Ajuntament de Girona (Quaderns d’història de Girona.

BUSQUEtS, Joan (1994), La Catalunya del Barroc vista des de Girona : la crònica de Jeroni de

Real (1626-1683), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat [etc.].

CALZADA, José (1975), Las claves de bóveda de la catedral de Gerona, Gerona, Editorial escu-

do de oro.

CAStELLS, Narcís (1984), “Oficis i gremis a la Girona moderna”, dins ALBERCH, Ramon, Gremis

i oficis a Girona, Girona, Ajuntament de Girona, p. 71-105.

DÍAZ CAPMANy, C. (1998), torres González,F., Historia de las fortificaciones y alojamientos

militares de Girona, Zaragoza, Institución “Fernando el Católico” (C.S.I.C.).

DOMÈNECH, Gemma (2001), Els oficis de la construcció a Girona, 1419-1833. Ofici i confraria,

mestres de cases, picapedrers, fusters i escultors a Girona, Girona, l’Ajuntament de Girona-

Institut d’Estudis Gironins-Patronat Francesc Eiximenis.

DORICO, Carles (1997), “El retaule Major de Sant Sever i la darrera estada de Pere Costa a

Barcelona (1754-1757)”, a Locus Amoenus, núm. 3 ,p.123-145.

DORICO, Carles (2009), “L’activitat del taller vigatà de l’escultor Pau Costa entre els anys 1692

i 1704”, Ausa, XXIV-núm. 164, p. 343-384.

DORICO, Carles (2009)“Aproximació a l’obra de l’escultor ripollès Agustí Sala (v. 1694-v.1744)”,

Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, Annals 2007-2008, p.83-115.

DORICO, Carles, “Construcció i moblament de l’església de sant Lluc segons el llibre de

comptes de l’obra” Actes d’Homenatge a Josep Mª Marquès Planagumà (en premsa).

FONt, Lambert (1952), Gerona. La catedral y el Museo Diocesano, Gerona, Editorial Carlomag-

no.

GRAHIt, Emili (1889a), “La Plaza de Gerona en 1794”, Revista de Gerona, any XIII, p. 301-310.

GARRIGA, Joaquim (1997), “L’arquitectura rural”, a Girona a l’abast IV-V-VI (1986-1989): El Ba-

rroc a Girona, Girona, Bell-lloc del Pla, p.53-67.

GARRIGA, Joaquim; BOSCH, Joan (1997), “L’arquitectura i les arts figuratives dels segles XVI-

XVII”, vol. II, Història de la Cultura Catalana. Renaixement i Barroc. Segles XVI-XVII, Barce-

lona, Edicions 62.

GIBERt, Mireia (2004), Sant Domènec de Girona. Aproximació a un convent de predicadors obli-

dat, treball de recerca de doctorat sota la direcció del Dr. Joan Molina, Girona,Universitat

de Girona, (inèdit).


122

GIRBAL I NADAL, E.C. (1866), Guía-Cicerone de la inmortal Gerona, Girona, Gerardo Cumané

y Fabrellas.

Guia d’arquitectura de Girona (1980), Girona, Col·legi d’arquitectes de Catalunya, p.31-32.

Guia d’arquitectura. Girona ciutat (1996), Girona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

JUAN, Isabel (2009), L’antic Hospital Santa Caterina de Girona: projecte per a un conjunt monu-

mental, Màster en Gestió del Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local, Universitat de Girona,

(inèdit).

JUANOLA, Laura (2009), L’art del retaule a la Diòcesi de Girona (1616-1640). Escultors, fusters,

pintors i dauradors, Màster en Iniciació a la Recerca de les Humanitats: Història, Art,

Filosofia, Llengua i Literatura, Universitat de Girona, (inèdit).

MADOZ, Pasqual (1985), “Gerona”, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España. El

Principat de Catalunya, Barcelona, Curial, p.567-568.

MARQUÈS, Jaume (1979), Girona vella, Girona, Ajuntament de Girona.

MARQUÈS, Josep Maria (2000), Per les esglésies, Girona, Diputació de Girona-Caixa de Girona,

2000 (Quaderns de la Revista de Girona 88. Guies 37).

MARQUÈS, Josep Maria (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, Girona, Diputació

de Girona.

MARQUÈS, Josep Maria (2009), Inscripcions i sepultures de la catedral de Girona, Girona, Dipu-

tació de Girona.

MARtINELL, Cèsar (1959-1964), Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, Barcelona,

Alpha, (Col·lecció Monumenta Cataloniae, vols. X, XI, XII).

MASIÀ DE ROS, Ángeles (1940-1941), “Contribución al estudio del Barroco: Pablo y Pedro

Costa en la Catedral de Gerona”, Archivo Español del Arte, vol. XIV, p. 542-547.

MIRALPEIX, Francesc (2004), “Algunes observacions sobre pintures gironines d’època barro-

ca de temàtica santnarcisiana”, Revista de Girona, núm.226, pp. 75 -80.

MIRALPEIX, Francesc (2005), El pintor Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755): Biografia i Ca-

tàleg crític, Universitat de Girona, (tesis doctorals en xarxa).

MIRALPEIX, Francesc (2009), “Episodis de pintura barroca al bisbat de Girona durant el pri-

mer terç del segle XVIII. Joan Casanoves II, Joan Pau Casanoves i Fernando de Segovia”,

Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 50, p. 253-302.

MIRALPEIX, Francesc (2009), “Addenda a la biografia i l’obra del pintor Joan Arnau Moret

(1603-1693)” Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, núm. 22,

p. 21-44.

MIRALPEIX, Francesc (2009), ”L’acabament de la seu de Girona: projectes i fases de cons-

trucció de la façana barroca (1680-1733)”, a Locus Amoenus, núm. 9 [2007-2008], p.

189-227.

123


MIRALPEIX, Francesc, “Pintors i pintures del Set-cents en terres gironines: estat de la qüestió

i noves aportacions”, a Pedralbes. Revista d’Història Moderna (en premsa).

MIRALPEIX, Francesc, SOLÀ, Xavier, L’art Barroc a Girona, Girona, Diputació de Girona, [Qua-

drens de la Revista de Girona/Guies] (en premsa).

MOLI, Montserrat (1992), “Història dels ponts de la ciutat de Girona. La reconstrucció del

Pont Major (1731-1763) i l’inici de la urbanització de la ciutat” Treballs de la Societat

Catalana de Geografia, p. 31-59.

MOLI, Montserrat (1998), “Arquitectura i urbanisme a Girona durant el segle XVIII. Les pro-

postes il·lustrades de Francisco de Zamora”, Treballs de la Societat Catalana de Geogra-

fia, vol.15, p.217-285.

MOLI, Montserrat (2009), “Retaules mullats: el pintor ripollès Josep Germà (1651-1705) a

Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 50, p.303-332.

NADAL I FARRERAS, Joaquim (2002), La Catedral de Girona : una interpretació, Girona.

NOLLA, Josep Maria (2003), La Catedral de Girona , l’obra de la seu, Sala Girona de la Fundació

“La Caixa” : del 19 de setembre al 30 de novembre de 2003 , [catàleg], Girona , Fundació

“La Caixa” .

PALOL, Pere de (1955), Gerona Monumental. Los Monumentos cardinales de España. XVIII, Ma-

drid, Editorial Plus Ultra.

PÉREZ GALDóS, Benito (1982), Gerona, Madrid, Alianza Editorial,(Episodios Nacionales, Pri-

mera Serie, 7), p.75-80.

PÉREZ, Aurora (1988), Escultura barroca a Catalunya. Els tallers de Barcelona i Vic (1680-1730).

Projecció a Girona, Lleida, Virgili Pagès.

PÉREZ, Aurora (1997), “Els retaules barrocs de la catedral”, Girona a l’abast IV-V-VI (1986-1989):

El Barroc a Girona, Girona, Bell-lloc del Pla, p.79-95.

PIFERRER, Pablo; PI MARGALL, Francisco (1884), Cataluña, Barcelona, Daniel Cortezo, vol.

II, p.75-110.

PLA CARGOL, Joaquim (1946), Gerona arqueológica y monumental, Girona, Dalmau Pla Edi-

tores.

PLA CARGOL, Joaquim (1947), Gerona Histórica, 3era ed., Gerona, Dalmau Carles.

PRAtS, Lluís (1991), “La iconografia de sant Narcís en el Barroc”, Revista de Girona, núm. 148,

setembre- octubre, p.32-39.

PUIGVERt, Joaquim Mª (2001), Església, territori i sociabilitat als segles XVII-XIX, Vic, Eumo Edi-

torial.

RAHOLA, Carles (1929), “Els monuments religiosos”, La ciutat de Girona, I, Barcelona, Barci-

no.


124

RAHOLA, Carles (1929), Gerona y sus monumentos, Gerona, Ayuntamiento de Gerona.

ROIG I JALPÍ, J.G. (1678), Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de

Gerona y cosas memorables, Girona.

ROIG tORRENtó, Mª.A (1990), “Emfasi Contrareformista en els retaules de la seu de Giro-

na”, Estudi General 10, p. 119-139.

ROIG tORRENtó, M.A (2009), Iconografia del retaule a Catalunya : 1675-1725, tesi doctoral,

Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, publicacions de la Universitat Autònoma

de Barcelona.

SANtAMARIA, Dora (1989), L’Art a Girona 1600-1615. Recerca documental i estudi analític, Bar-

celona, Universitat de Barcelona, tesina de llicenciatura inèdita.

SERNA, Èrika; SERRA, Joan (1997), “Retaules i retaulistes de l’Alt Empordà (1650-1700)” An-

nals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol.30, p. 297-333.

SOLÀ, Xavier (2007), “Guerres, destrucció i saqueig del patrimoni eclesiàstic a l’època moder-

na: el bisbat de Girona (segles XVI-XVII)”, dins Bassegoda, B., Garriga, J., Paris, J., L’Època

del Barroc i els Bonifàs, Actes de les Jornades d’Història de l’art a Catalunya.Valls, 1, 2 i 3 de

juny de 2006. Barcelona, p.471-492

SOLÀ, Xavier (2008), La Reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pas-

torals : els bisbats de Girona i Vic (1587-1800), Girona, Associació d’Història Rural de les

Comarques Gironines, Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives) de

la Universitat de Girona, Documenta Universitaria,.

SUREDA, Marc (2004), “La Catedral de Girona, matèria històrica : historiografia a l’entorn de

la seu (S. XVII-XXI)”, AIEG, vol. XLV, p. 69-109.

tORRES, Antoni (2010), Art i retaulística d’epoca moderna a l’actual comarca del Pla de l’Estany,

Màster en Iniciació a la Recerca de les Humanitats: Història, Art, Filosofia, Llengua i Litera-

tura, Universitat de Girona, (inèdit).

VILLANUEVA, Jaime (1803-1852), Viaje Literario a las iglesias de España, Madrid, Imprenta

Real, vol.XII.

SUMARI

127

Presentació .......................................................................................................................................................................................................................................11

El bisbe Lorenzana i la Girona del seu temps ..............................................................................................................................13

Enric Mirambell Belloc

La guerra de Successió, més enllà del mite de l’11 de setembre ...............................................................31

Joaquim Albareda Salvadó

El mestre de capella Josep Gaz i la seva època: ....................................................................................................................53la música gironina al voltant del 1700

Jaume Pinyol Balasch

Girona, segle XVIII ...................................................................................................................................................................................................................77

Joaquim Maria Puigvert Solà

Aproximació a l’art i l’arquitectura a Girona en el context ......................................................................................93de la guerra de successió i la nova planta

Francesc Miralpeix Vilamala

SUMARI

129

Figura 1. Josep Maria CastanyFigura 2. Josep Maria CastanyFigura 3. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona.Figura 4. Josep Maria CastanyFigura 5. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 49Figura 6. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 91Figura 7. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 103Figura 8. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 187Figura 9. ALBAREDA J: Catalunya en un conflicte europeu. Edicions 62. Barcelona. 2001. pàgina 225Figura 10. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Jaume Pinyol.Figura 11. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Jaume Pinyol.Figura 12. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Jaume Pinyol.Figura 13. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Jaume Pinyol.Figura 14. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Jaume Pinyol.Figura 15. Jaume Pinyol. Figura 16. AAVV: Atlas. Girona ciutat. Catàleg de plànols de la Ciutat de Girona des del s. XVII al s. XX, COAC demarcació de Girona, plànol nº 33. Arxiu de Ministère défense. S. H. A. t. Archives du Génie. Article 14. Château de VincennesFigura 17. Josep Maria Castany Figura 18. Josep Maria Castany

Figura 19. Josep Maria CastanyFigura 20. Institut Cartogràfic de Catalunya, referència RM 275061Figura 21. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 22. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 23. Francesc Miralpeix Figura 24. Atlas de Gerona, I, 68Figura 25. Francesc MiralpeixFigura 26. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 27. Arxiu Històric de la Ciutat de Girona.Figura 28. Francesc MiralpeixFigura 29. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 30. Arxiu Municipal de Girona-teresa Avellí.Figura 31. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 32. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 33. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 34. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 35. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 36. Francesc MiralpeixFigura 37. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 38. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.Figura 39. Arxiu Capitular de Girona (ACG)- Francesc Miralpeix.

PORtADA: Detall del cartell de “Girona a l’Abast XIII” de Pep Camps.

PRoCEdÈNCIA dE LES foToGRAfIES

Aquest llibre s’acabà d’imprimir

el dia 2 d’octubre del 2010

en què se celebren els

primers XV anys

de Girona a

l’Abast


GIRONA, SEGLE XVIII

EL MESTRE DE CAPELLA JOSEP GAZ I LA SEVA ÈPOCA:

LA MÚSICA GIRONINA AL VOLTANT DEL 1700

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ, MÉS ENLLÀ DEL MITE

DE L’11 DE SETEMBRE

APROXIMACIÓ A L’ART I L’ARqUITECTURA A GIRONA

EN EL CONTEXT DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LA NOVA PLANTA

Gir

on

a a

l’aba

st X

iiiLA

GU

ERR

A D

E SU

CC

ESSIÓ

I L

A N

OV

A P

LAN

TA


Girona a l’abast XiiiCicle de conferències

Girona a l'Abast XIII

Documents

Transcript of Girona a l'Abast XIII