1087HIS001 8/4/05 12:32 Pagina 1

C M Y CM MY CY CMY K

NÚM. 46

ABRIL 2005

APAREIX AMB EL

NÚMERO 1.087

DEL SETMANARI

d’història

3 EDITORIAL / 4 RODA EL MÓN El primer vol Barcelona-Mallorca7 PERSONATGES AMB HISTÒRIA Francesca Bonnemaison / 10 FERI DESFER / 11 DOSSIER “Als joves de Catalunya” / 16 El primercatalanisme independentista / 21 L’independentisme català durantl’autarquia franquista / 26 El moviment d’alliberament nacional durantla transició 31 LLIBRES

Història del’INDEPENDENTISMERAFA GIL

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 3

Amb motiu del setanta-cinquè aniversari de l’organització juvenil Palestra, que s’esdevé aquest mesd’abril, EL TEMPS d’Història vol recordar diversos episodis de la història de l’independentisme ca-talà, un moviment que, val a dir, des de l’aparició del catalanisme contemporani, durant les darreresdècades del segle XIX, fins a l’actualitat, iniciat ja al segle XXI, mai no ha estat hegemònic dins del

catalanisme polític, però ha tingut sempre un paper dinamitzador de les reivindicacions nacionals. És certque el que avui s’anomena la via catalana cap a l’autogovern ha estat gairebé sempre una via pactista, ne-gociadora, autonomista i, com a molt, federalista. El contrast amb la “via basca”, que des dels orígens ara-nistes de la fi del segle XIX es va definir com una alternativa independentista, és més que evident. Des queSabino Arana va elaborar les línies mestres dels basquisme polític, el nacionalisme basc va ser essencial-ment rupturista amb Espanya, mentre que a Catalunya les actituds independentistes en el si del nacionalis-me polític sempre van ser minoritàries i marginals. Però, evidentment, en moments determinats van tenirtambé un paper molt significatiu.

Palestra, sense anar més lluny, va configurar un important moviment jovenívol que, a desgrat de la sevadesvinculació d’un projecte polític concret, aspirava a formar la joventut d’una nova Catalunya, lliure i so-birana. El canvi polític operat a l’estat espanyol als anys trenta, amb la proclamació de la República, sem-blava obrir aquesta possibilitat. Les actituds independentistes apareixen, com explica Jordi Llorens, ja a l’o-rigen del catalanisme del segle XIX, per bé que no sempre van tenir una concreció política. I en el segleXX, després de la Guerra Civil, reapareixen moments històrics en què l’independentisme va esdevenir unaactitud resistencial enfront de l’intent d’aniquilació nacional –com succeí en la immediata postguerra– o unmoviment multiforme que enfrontava el redreçament nacional de Catalunya des d’una perspectiva ruptu-rista –com es presentà durant els darrers anys del franquisme i la transició.

L’independentisme: de Palestra a avui

EDITORIAL

Amb aquest dossier, EL TEMPS d’Història deixa d’aparèixer amb el seu format habitual. El setmanari co-mença un procés de renovació formal, acompanyat de major riquesa de continguts, que culminarà el pro-per mes de maig. Una de les conseqüències de la millora general serà la reconversió dels formats tradicio-nals dels suplements. En lloc d’oferir-se a banda de la revista, passaran a formar-ne part substancial. Pelque fa a la divulgació de la història, el setmanari continuarà oferint als lectors gairebé el mateix que finsara donava a través d’EL TEMPS d’Història, però en una secció interna del setmanari. És per a això que,a efectes estrictament formals, aquest suplement arriba, amb aquest número que el lector té a les mans, ala fi d’una època i a l’inici d’una altra que serà marcada per una dedicació més intensa a la divulgació dela història en general i de la nostra, dels Països Catalans, en particular.

Estem convençuts que el canvi serà apreciat pels nostres lectors, que podran gaudir d’un producte mésinteressant, atractiu i competitiu.

Als nostres lectors

Coordinació: Pelai Pagès i Miquel Payeras.Col·laboradors: Manuel Soler Barber, Xevi Camprubí, Lluís Coromines, Daniel Díaz, Jordi Llorens iPelai Pagès.Documentació gràfica: Jesús Prats.Producció: Josep Agustí, Miquel Benítez, Laia Carreras i Vanessa Prieto.

L’illa de Mallorca entrà a la històriade l’aviació el 28 de juny del1910. Va ser el dia en què LucienMamet va fer el primer vol a l’illa.

Això sí, va ser breu. Molt breu, perquènomés va durar 1 minut. L’aparell s’es-tavellà tot just després d’haver-se enlai-rat. Tot i això, un vol tan curt va ser su-ficient per atraure i encendre la flama del’aviació en alguns mallorquins. Entreels qui s’hi afeccionaren hi havia distin-gits noms de l’alta burgesia local, com elsenyor Josep Tous, propietari i directordel diari La Última Hora.

A pesar de l’expectació aixecada, el se-gon vol es va fer esperar. No va ser finsal Diumenge de Pasqua del 1916 que esveié per segona vegada un avió. Aques-ta vegada, el pilot va ser Salvador Hedi-lla, natural de Santander, qui, volant enun aparell dissenyat per ell mateix iconstruït a Pujol Comabella i Cia. deBarcelona, va aconseguir mantenir-se enl’aire uns pocs minuts per sobre delcamp de futbol de la Societat AlfonsXIII, amb la mala sort que, en aterrar,l’avió es va estavellar contra una porte-ria. Mateix fi, doncs, que la primeratemptativa. S’acabava així la nova expe-riència de l’aviació a Mallorca, tot i queel pilot va prometre tornar per fer mésvols. Pocs mesos més tard, la comissióde festes d’estiu de la ciutat de Mallorca,en preparar els actes de la festa, avinen-tesa que va aprofitar també per a inau-gurar els tramvies elèctrics, va progra-mar com a plat fort de les festes unacursa d’avions entre Barcelona i Palmade Mallorca.

Preparatius del vol. Per fer el vols’aconseguí un important compromís dela firma barcelonina Pujol Comabella iCia., constructora d’aeroplans, la quals’oferí a realitzar la cursa amb dos hi-droavions construïts expressament per al’ocasió. Els pilots dels aeroplans serien

els senyors Salvador Hedilla, director del’Escola d’Aviació Catalana, i FranciscoCoterillo. La cursa havia de creuar elMediterrani des de la Península fins aMallorca, sobrevolant 240 quilòmetresde mar. Tal com havia passat en les an-teriors experiències, la cursa Barcelona-Palma era possible sobretot gràcies al’empenta que donava a aquestes mani-festacions el senyor Josep Tous.

S’establí que per als guanyadors hihauria dos premis en metàl·lic. Un dedeu mil pessetes i l’altre de cinc mil. I, amés, la copa del Mediterrani donada permà mateix del rei. L’Aeroclub de Cata-lunya controlaria oficialment la prova iel Ministeri de Marina s’encarregaria dela vigilància del recorregut amb vaixells,per si fos necessari auxiliar els aviadorsen cas de caure al mar per algun acci-dent.

A última hora, quan tot semblava queja estava a punt, en provar els hidroa-vions a l’estany del Remolar, es va com-provar que no es podien fer servir. Comque la cursa estava anunciada, Pujol Co-mabella i Cia. proposà a l’organitzaciósubstituir els hidroavions per avions ter-restres construïts a l’empresa. Un copels organitzadors acceptaren el canvi,quedà fixada la data de sortida per almateix dia i hora ja anunciats: les 4 de lamatinada del 2 de juliol del 1916. El llocescollit era el camp de la Volateria, pro-pietat del senyor Conde, situat prop de laplatja del Prat de Llobregat, a uns 20quilòmetres de Barcelona.

A les 2 del matí sortien de la plaça Ca-talunya diversos automòbils que porta-ven els cronometristes de l’Aeroclub,senyors Cabot, Creus i Corominas, re-dactors esportius dels principals periò-dics locals, fotògrafs de revistes il·lus-trades de Barcelona i Madrid i un bonnombre de convidats. Poc temps despréssortí del port de Barcelona el contrator-pediner Prosperina, amb representants

El primer vol Barcelona-MallorcaEl 1916, en plena

Primera Guerra

Mundial, es feia el

primer vol Barcelona-

Palma, que obria el

camí a la connexió

aèria permanent entre

Balears i Catalunya.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 4 RODA EL MÓN

de les autoritats marítimes de Barcelona,el coronel Vives i el senyor Brunet, de-legats per l’Aeroclub com a comissarisde ruta.

En arribar els convidats, mecànics i aju-dants al camp de la Volateria, s’estavaacabant la càrrega de combustible d’undels dos aparells previstos. Al voltant del’aeroplà es congregaren els convidats iun nombrós grup de persones de les fin-ques properes. La raó de l’absència delsegon avió es va conèixer ben aviat.Sembla que, durant la tarda anterior, Co-terrillo patí un accident mentre feia unvol de prova per a la cursa. Encara que nova ser greu, sinó lleugeres contusions,l’aparell quedà inservible i, per tant, im-possibilitat per participar en la prova.Així doncs, només Salvador Hedilla po-dia fer el vol entre Barcelona i Mallorca.

El vol. Després de saludar totes les per-sones allí presents, Hedilla donà ordrede posar l’aparell en funcionament. Erenles 4.30 de la matinada. Es cordà l’armi-lla salvavides, pujà a la cabina de l’apa-rell, un Monocoupe II núm. 5, i animat iamb un somriure a la boca inspeccionàminuciosament el quadre de comanda-ment, va fer les últimes comprovacionsi, un cop segur del funcionament correc-te, donà l’ordre de sortida.

“S’envolà del terreny l’aviador Hedillaa les 5 h, 2 min, 7 seg. Va ascendir fins a500 metres i prengué rumb cap a Ma-llorca, passant per la vertical imaginàriadel punt que separa la terra i el mar a les5 h i 13 min”, explicava un diari de l’è-poca. Posteriorment, Salvador Hedillarememorava el seu vol en el núm. 164de la revista Stadium,del 15 de juliol del1916. “Al poc temps de sortir, em vaigtrobar amb un vent molt fort de llevantque quasi no em deixava continuar en-davant. Si no hagués tingut tant d’interèsper fer el vol, hagués reculat. Durantvint minuts, el fortíssim vent feia quasiimpossible mantenir-me en l’aire. Vaigdubtar durant un instant a tornar al puntde partida. Passats els primers vint mi-nuts, va desaparèixer la violència delvent. Vaig pujar a més altura, fins als2.000 metres, i vaig conservar l’alturadurant tota la travessa, fins que ja veiaPalma, moment en el qual vaig baixarfins a 800 metres.

”Durant la travessa només he creuatremolins de vent que em posaven en pe-rill. Un remolí m’ha tret la gorra i lesulleres. La resta del viatge l’he fet ambla gorra entre les cames i amb prou fei-nes he pogut col·locar-me les ulleres.Quasi tot el temps hi ha hagut boira.Només cada deu o quinze minuts veiapetits trossos de mar. Em feia l’efecteque volava sobre terra i que creuava unsllacs. Els núvols pràcticament no emdeixaven veure el mar. Per aquest motiuno he vist cap dels vaixells que porta-ven els comissaris de la ruta. Només al’arribada he vist un vapor, que segura-ment seria el correu que va sortir ahir deBarcelona.

”He seguit exactament la ruta que enconferència telegràfica em donaren ahira la nit els cronometradors de l’Aero-club, senyors Macaya i Foye, els qualses trobaven a Palma. S’ha de reconèixerque em detallaren amb molta exactitudla ruta, i les dades que m’han donat hanestat molt valuoses per al viatge. Hauriaaterrat a Ca’n Perantoni, però atesa lagran quantitat de públic que s’hi haviaaplegat, qualsevol variació de la direc-ció de l’aparell hagués pogut resultarfatal.”

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 5

PAC “Durant la travessa

només he creuat remolins de vent queem posaven en perill.Un remolí m’ha tretla gorra i les ulleres.La resta del viatge l’he fet amb la gorraentre les cames i ambprou feines he pogutcol·locar-me les ulleres. Quasi tot eltemps hi ha hagutboira. Només cadadeu o quinze minutsveia petits trossos demar. Em feia l’efecteque volava sobre terrai que creuava unsllacs”

Salvador Hedilla, el pilot protagonista del primer volentre Barcelona i Palma.

L’aparell que pilotava Hedilla era elmonoplà núm. 5 de la casa Pujol Coma-bella i Cia., de recent construcció, equi-pat amb un motor Le Rhône de 80-90cavalls de força, i només havia volatcinc minuts el dia anterior.

A Palma. “Els rellotges assenyalavenles 7 del matí. D’un grup del qual nos-altres formàvem part, situat prop del be-renador de Ca’n Perantoni, sortí unaveu que digué: ‘Ja és aquí’, assenyalanten direcció al fanal de Porto Pi. Enefecte, seguint aquella direcció i a unagran distància es veia a l’horitzó unpunt negre que per moments anava fent-se cada cop més gran. Era l’aeroplà que,pilotat pel notable aviador espanyolSalvador Hedilla, anava finalitzant elseu magnífic recorregut”, deia un diaripalmesà.

Quan va ser sobre Palma l’aparell baixàfins a 800 metres, girà i, passant per so-bre de la casa de camp de Porto Pi, tornàa prendre direcció a Ca’n Perantoni, i anàperdent altura fins a 10 metres de terra.En creuar sobre la línia on hi haviacol·locats els cronometradors de l’Aero-club de Barcelona, els senyors Macayà iFoyé i el president de la Veloz Sport Ba-lear, Ignacio Seguí, l’aparell volava a no-més uns pocs metres. La velocitat no liva permetre aterrar a l’esplanada. Tornà aaixecar-se de nou, quasi tocant la líniaelèctrica. Sembla que en realitat no vaaterrar en la zona prevista i plena de pú-blic per por de fer mal a cap espectador.Prosseguí el seu vol cap a l’Arenal deLluchmajor i girà de nou per anar a ater-rar sense novetat al Prat de Son Sunyer, auns 10 quilòmetres de Palma.

El vol s’havia acabat. El cotxe del pre-sident de la Veloz Sport Balear –acom-panyat de l’esposa de l’aviador Hedi-lla–, es traslladà al lloc on havia aterratel conegut pilot. Feren el mateix moltsespectadors amb altres automòbils. Unagran gernació s’hi acostà. En arribar, lidedicaren ovacions de gran entusiasme.Salvador Hedilla les rebia, evidentment,ben agraït. El seu mecànic, que haviaarribat amb el vapor correu d’ahir,s’abraçà al pilot plorant. El primer en ar-ribar al costat d’Hedilla, un cop aquesthavia aterrat, fou el pagès Lucas VanrellJaume, que estava treballant al camp deblat on havia aterrat l’aparell. Tot el pú-blic es mostrà molt entusiasmat amb elsvols d’Hedilla, i l’Ajuntament va col·lo-car una pedra amb una inscripció en ellloc on va aterrar el pilot de Santander.

El vol havia durat dues hores i tretzeminuts, ja que, segons explicà Hedilla,s’envolà del camp de la Volateria a les 5h i 5 min i aterrà a Mallorca a les 7 h i15 min del seu rellotge.

Els dies següents, 4 i 5 de juliol, Hedi-lla realitzà diversos vols, i el 6 i 7 delmateix mes, Coterrillo, el qual haviaarribat de Barcelona amb un segon avió.Se sumà, així, a les exhibicions. Aquestsvols es realitzaren des dels terrenys deSon Sant Joan, que des d’aquest dia que-daren per sempre units a l’aviació.Igualment, i abans de tornar a Barcelo-na, Salvador Hedilla realitzà uns quantsvols organitzats en diversos pobles deMallorca.

Ja de retorn a Barcelona, Hedilla rebédiverses atencions per haver conqueritla ruta, entre les quals destaca que va sercondecorat pel Govern espanyol amb laCruz de Isabel la Católica. A partird’aquest vol Hedilla redactà un informesobre les possibilitats d’establir un en-llaç aeri regular, amb caràcter comer-cial, per transportar el correu entre laPenínsula i les Balears. Seguidament, lacasa Pujol Comabella i Cia. presentà elprojecte a la Dirección General de Cor-reos. Aquesta era la primera conseqüèn-cia del primer vol, que va deixar demos-trat que la connexió entre Barcelona iPalma era factible de ser convertida enrealitat permanent.

Lluís Coromines

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 6 RODA EL MÓN

A L’esquerra, la copa Montañera, que va rebre Hedilla en reconeixement perhaver establert la primeraconnexió aèria entre Barcelona i Palma.A la dreta, moment de l’enlairament al camp de la Volateria, a Barcelona.

PAC

El dia 28 de març del 1909, coinci-dint amb una època de gran interèsi entusiasme per la promoció de lallengua i la cultura catalanes, un

grup de senyores de l’alta burgesia, en-capçalades per Francesca Bonnemaison,creaven, a la parròquia de Santa Anna deBarcelona, una obra cultural i educativaque, amb el nom inicial de BibliotecaPopular per a la Dona, tindria un impor-tant paper social en la Catalunya de l’è-poca. Es tracta d’una iniciativa que calsituar, al parer de la historiadora Elisen-da Macià, “entorn dels projectes cultu-rals del nacionalisme català i de l’acciócatòlica en el moment que convergeixenles inquietuds del reformisme polític, delcatolicisme social i d’una determinadavia de promoció i il·lustració de la donacatalana”. Al seu torn, Alexandre Galí,autor d’una completa història de les ins-titucions catalanes del primer terç del se-gle XX, assenyala que “la institució queprojectà la senyora Bonnemaison veniapredestinada a ésser una de les més as-senyalades entre les grans institucions desaba catalana”.

Francesca Bonnemaison i Farriols.Va néixer a Barcelona el dia 12 d’abrildel 1872. La seva mare procedia d’unafamília adinerada; el seu pare, en canvi,fill d’un pastor de la Cerdanya, s’haviaenriquit fent de comerciant a Barcelona.La infància de Francesca Bonnemaisonva estar marcada, segons Rossend Lla-tes, un dels seus biògrafs, per la direcciórecta i exigent de la seva mare, així comper un ambient familiar molt abocat a lapràctica de la caritat, el sacrifici i l’a-compliment dels manaments de l’Esglé-sia catòlica.

Un dels moments importants en la vidade Francesca Bonnemaison va arribar el19 de juliol del 1893 quan, amb vint-i-un

anys acabats de fer, va contraure matri-moni amb l’advocat vigatà Narcís Verda-guer i Callís. Aquest matrimoni va posarBonnemaison en relació amb l’elit polí-tica del moment, no debades Verdaguer iCallís era un preeminent personatge pú-blic que havia participat en la campanyade defensa del dret civil català, campa-nya arran de la qual, l’any 1891, s’haviaformat la Unió Catalanista. A més, l’any1892 Verdaguer i Callís havia fundat elsetmanari La Veu de Catalunya, queanys a venir es convertiria en el diari dela Lliga Regionalista.

Això no obstant, Francesca Bonnemai-son, un cop casada, va continuar exercintles pràctiques de la religió i de la caritatque la seva mare li havia inculcat i, peraixò, acudia regularment a l’església deSanta Anna de Barcelona. En aquest llocexistia una iniciativa cultural, anomena-da Obra de Buenas Lecturas, destinada ales senyores que, com Bonnemaison, co-operaven en els actes de beneficència dela parròquia. En una reunió celebrada elfebrer del 1909 es va decidir crear unabiblioteca per a les cooperadores i foualeshores quan, tal i com assenyala Ros-send Llates, Francesca Bonnemaison vasuggerir “la creació d’una obra social pera la joventut femenina, i concretamentper a les noies obreres, amb la finalitatde millorar llur nivell cultural i ajudar-les a poder afrontar en millors condi-cions la lluita per la vida”.

La biblioteca va tenir tan bona acollidaque en pocs mesos es va traslladar a unlocal més ampli situat al carrer Elisabets.La institució va redactar també uns esta-tuts on es resumien quines eren les fitesque es pretenien assolir. “La BibliotecaPopular per a la Dona té per objecte pro-moure la il·lustració i cultura de la donai, barrejant el sentit pràctic amb l’oci,oferir especialment a les obreres, per

Francesca Bonnemaison(1872-1949)

Catalana i feminista, fundadora de l’Institut de Cultura

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 7PERSONATGES AMB HISTÒRIA

mitjà dels coneixements científics, artís-tics i manuals, el foment del seu benestarmoral i material.” És per això que, pocdesprés, per ajustar-se millor a aquestsobjectius, el centre va ampliar el nom iva passar a denominar-se Institut deCultura i Biblioteca Popular de la Dona.Al mateix temps, Francesca Bonnemai-son seria més precisa a l’hora de definirel projecte, tot afegint que “el fi que per-segueix aquesta obra és, en termes gene-rals, l’aspiració de tota associació cris-tiana. L’enlairament moral i intel·lectualper mitjà del treball i damunt d’una basesòlidament religiosa”.

L’Institut de Cultura. A banda delpréstec de llibres, l’Institut de Culturaoferia una gran varietat de cursos, com,per exemple, dactilografia, gramàticacastellana, francès, anglès, alemany, ta-quigrafia, càlcul mercantil, art, botànica,educació física i altres. Amb tot aquestventall de possibilitats, explica DolorsMarin, Francesca Bonnemaison “va for-mar generacions de secretàries, depen-dentes, empleades, professores, institu-trius, treballadores de l’administració otaquimecanogràfes”. L’èxit de la iniciati-va va tornar a deixar petit el local i, l’any1922, l’Institut de Cultura es va traslla-dar a un de nou, més gran i definitiu em-plaçament, situat al carrer de Sant PereMés Baix. En el moment àlgid, l’any1930, l’Institut de Cultura arribaria a te-nir més de vuit mil associades.

Aquest èxit de l’Institut de Culturas’explica, segons Alexandre Galí, perquèel moment econòmic, social, polític i re-ligiós que vivia el país li era propiciperò, sobretot, perquè la situació econò-mica i social de Francesca Bonnemai-son, així com la influència de NarcísVerdaguer i Callís, li va obrir moltes por-tes. “La posició política i professionaldel seu marit la posava en contacte ambles figures més sortints de la intel·lectua-litat catalana i amb els capdavanters po-lítics que havien conquistat per a llurpartit l’hegemonia en les corporacionspúbliques i grans institucions de la ciu-tat; tota la premsa catalana li era oberta”,explica Galí.

El paper de l’Institut de Cultura s’had’entendre també en el context, com haassenyalat la historiadora Mary Nash,d’una sensibilització pública creixentrespecte de la problemàtica de la donaque es va produir a Catalunya a partir del1910 i que era hereva del moviment de la“dona nova” iniciat a final del segle XIXals Estats Units. Aquesta sensibilització,protagonitzada a Catalunya per donescom Carme Karr, Dolors Monserdà oRosa Sensat, que seria la responsable pe-dagògica de l’Institut de Cultura, va in-fluir molt en el pensament de FrancescaBonnemaison. Això no obstant, “el femi-nisme reivindicat per Monserdà –explicaMary Nash– es contraposa als aires de lasecularització i emancipació promogutspels moviments sufragistes angloameri-

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 8 PERSONATGES AMB HISTÒRIA

Francesca Bonnemaison,en una imatge presa a Suïssal’any 1939.A l’altra pàgina, noies de l’Institut de Cultura de la Dona fent un curs d’esport a la platja de la Barceloneta, als anys vint.

FAM

ÍLIA

RU

CAB

ADO

cans i proposa un model de dona “nova”basat en els valors tradicionals de la cul-tura catalana, en el conservadorisme po-lític i en la religió”. Així, l’ideal de donaproposat per Bonnemaison serà “el d’u-na catalanista, portadora de valors cultu-rals tradicionals, catòlics i que, abans deres, és mare i suport de la seva família”,afegeix Nash.

De la mateixa manera, la historiadoraDolors Marín situa Francesca Bonne-maison dins l’òrbita de l’anomenat femi-nisme reformista, encapçalat per Mon-serdà, en contraposició amb el feminis-me progressista, representat per donescom Amàlia Domingo, Teresa Clara-munt o Teresa Mañé, contrari als cànonstradicionals i articulat entorn del movi-ment obrer i dels sindicats. És en aquestpunt que Dolors Marín identifica una deles principals fites de l’obra de Bonne-maison: “L’Institut de Cultura va realit-zar funcions que estaven destinades alssindicats precisament per evitar la impli-cació de les noies dins el movimentobrer. L’obra de contenció preparada perla dreta catòlica era un fet.”

Una mostra evident de la relació deFrancesca Bonnemaison amb aquesta

dreta catòlica va arribar l’any 1932 quanFrancesc Cambó, amb qui mantenia unaamistat molt estreta, li va proposar fer-secàrrec de la Secció Femenina de la LligaRegionalista.

Aquesta vinculació va fer que, en es-clatar la revolució de juliol del 1936,Francesca Bonnemaison hagués de fugirde la persecució anarquista; una ame-naça que, a més, era conseqüència del re-cord que, tot i haver mort el 1918, moltsobrers tenien de Narcís Verdaguer i Ca-llís i del fet que l’advocat hagués testifi-cat en contra de Ferrer i Guàrdia arran dela Setmana Tràgica.

Durant la Guerra Civil, des de l’exili aSuïssa, Bonnemaison va fer de secretà-ria de Francesc Cambó i va col·laboraramb ell per recollir fons per ajudar elsrefugiats que escapaven del bàndol re-publicà i també per donar suport econò-mic als franquistes. Acabada la guerrava retornar a Barcelona i, veient quel’Institut de Cultura havia estat intervin-gut per la Falange, es va retirar de la vi-da pública. Va morir a Barcelona el 13d’octubre del 1949.

Xevi Camprubí

ARXI

U IN

STI

TUT

DE

CU

LTU

RA

DE

LA D

ON

A

Francesca Bonnemaison va suggerir “crear unaobra social per a la joventut femenina, i concretament per ales noies obreres, amb la finalitat de millorar llur nivellcultural i ajudar-les a poder afrontar enmillors condicions lalluita per la vida.” Era l’embrió del queseria l’Institut de la Cultura. A banda del préstec de llibres, l’Institut de Cultura oferia unagran varietat de cursos, com, per exemple, dactilografia, gramàtica castellana,francès, anglès, alemany, taquigrafia,càlcul mercantil, art,botànica, educació física i altres

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 9

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 10 FER I DESFER

El dia 20 d’abril s’acompleixen 75anys de la fundació de l’organitza-ció juvenil i catalanista Palestra. Lapublicació del manifest titulat “Als

joves de Catalunya” va despertar l’entu-siasme d’una joventut a la qual la dic-tadura havia retallat els anhels i les lli-bertats

Palestra. El catalanisme a l’inici delquart decenni del segle XX, tot i la cai-guda del general Primo de Rivera, eralluny de refer-se dels estralls provocatsper la repressió endegada per la dictadu-ra; una persecució que s’havia dut a lapràctica, sobretot, amb la prohibició delssímbols, de l’ensenyament de la llengua,del seu ús institucional i, per acabar-hod’adobar, amb la supressió dels ajunta-ments i de la Mancomunitat de Catalun-ya. Tot això havia afavorit el sorgiment ola radicalització d’un seguit d’organitza-cions que, ja fos en la clandestinitat o, enalguns casos, dins el secretisme més ab-solut, treballaven seriosament per lareconstrucció nacional. Aleshores, l’es-tovament del règim iniciat a partir delnomenament del general Dámaso Beren-guer va permetre que aquest catalanismeradical sortís de l’obscurantisme i que, apoc a poc, tot i que de manera més omenys encoberta, anés reprenent l’acti-vitat.

Així, enmig d’aquest nou entorn, el dia20 d’abril de 1930 apareixia publicat aldiari La Veu de Catalunyaun enigmàticarticle que portava per títol “Als joves deCatalunya”. Enigmàtic perquè a l’en-capçalament, sobre el títol de l’escrit, hifigurava un emblema constituït per laimatge del jove i viril David de Miquel

Àngel, amb la fona penjada a l’esquena,i una paraula impresa amb grans lletres:Palestra. “Fa temps que hom pregunta ala joventut on va –començava el mani-fest– i que aquesta contesta diversamentamb paraules. Creiem, però, que ja haarribat l’hora que el jovent es posi enmarxa i demostri pràcticament amb fetscap a on va.” Tot seguit, unes ratlles mésavall, els promotors del manifest deixa-ven clara quina era la seva intenció: “Lanostra finalitat és promoure un movi-ment de la joventut catalana amb total’activitat i l’empenta de la gent jove, peral propi millorament en tots els aspectes,moral, intel·lectual, social i físic, i des-vetllar el seu interès per totes les causesnobles.” Alhora, els sotasignants puntua-litzaven quin hauria de ser el caràcter del’organització: “La nostra actuació vo-lem que sigui amplament patriòtica ieducadora i que es desenvolupi al margede les de caràcter polític”, i alhora enu-meraven els objectius més immediats:“Creiem urgent atendre la tasca de ferconèixer la nostra terra, la seva llengua,la seva història i la seva cultura a les jo-ves promocions, coneixements que perforça es veieren privades durant els dar-rers anys.”

El manifest de presentació de Palestra,que havia aparegut per primer cop deudies abans a la revista Excursionisme,s’acabava amb la signatura d’una cin-quantena de noms il·lustres, entre elsquals, només per citar-ne alguns, hi ha-via Joan Coromines, Josep V. Foix i Fer-ran Soldevila. L’article aportava tambéla relació dels membres de la junta di-rectiva en la qual destacaven PompeuFabra, president, i Josep Maria Batista i

“Als joves de Catalunya”El 20 d’abril s’acompleix el 75è aniversari

de la fundació Palestra, l’organització juvenil

catalana que es presentà amb el manifest

“Als joves de Catalunya”.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 11DOSSIER

“Fa temps que hompregunta a la joventut on va –començava el manifest– i que aques-ta contesta diversament amb paraules. Creiem,però, que ja ha arribat l’hora que el jovent es posi en marxa i demostripràcticament ambfets cap a on va.” Tot seguit, unes ratlles més avall, els promotors del manifest deixavenclara quina era la seva intenció: ‘La nostra finalitat és promoure unmoviment de la joventut catalanaamb tota l’activitat i l’empenta de la gentjove, per al propimillorament en totsels aspectes, moral,intel·lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles.’

Roca, secretari i veritable impulsor dePalestra. En darrer lloc, en un intentd’expressar la voluntat de ser una orga-nització no vinculada a cap opció polí-tica concreta, el manifest citava els pre-sidents honoraris: Ramon d’Abadal,Jaume Aiguader, Nicolau d’Olwer i An-toni Rovira i Virgili, és a dir, una repre-sentació de tot el ventall polític méscatalanista. L’historiador i periodistaVíctor Castells explica que aquest va serel primer gran triomf de Batista i Roca.“Havia aconseguit fer confluir els cor-rents majoritaris a Catalunya en un pro-jecte comú de reconstrucció nacionalque partia de la formació cívica de laseva joventut i de tots els ciutadans engeneral”, assenyala Castells.

D’altra banda, en la seva extensa histò-ria de les institucions catalanes, Alexan-dre Galí defineix Palestra com “unaorganització amb finalitats netamentcatalanistes, encara que el seu campd’acció fos principalment educatiu”. Pa-lestra, afegeix Galí, “es proposava con-cretament la formació d’una joventutcapaç de capacitar Catalunya en l’auto-govern i capaç també de defensar-la entots els terrenys on fos necessari”. Al seutorn, l’historiador Lluís Duran ha asse-nyalat els motius principals pels qualshauria nascut Palestra. En primer lloc,com a resposta a la continuïtat del go-vern militar després de la caiguda de Pri-mo de Rivera, ja que “des del catalanis-me més conseqüent no es van poder con-cretar mesures efectives per enderrocarel règim” i, en segon lloc, per la percep-ció que hi havia de l’existència “d’unajoventut mal formada que no podriaprendre amb garanties el relleu de les ve-lles generacions, després de set anys detancament de les grans institucions cata-lanes de cultura per al poble”.

L’escoltisme. Per entendre, però, lagènesi i la finalitat de Palestra no es potdeixar de banda la importància que en laCatalunya de principi de segle havia tin-gut l’excursionisme, una tradició nascu-da a les acaballes del segle XIX, i, mésconcretament, l’escoltisme, iniciativaengegada l’any 1928 per Josep MariaBatista i Roca a imatge del movimentdels Boy Scouts anglesos i dels Sòkolstxecs. Anys després, el mateix Batista i

Roca contava a Ferran Mascarell en unaentrevista quina havia estat la finalitatd’aquest moviment. “Vam llançar l’es-coltisme amb l’objectiu concret de ferhomes ferms, disciplinats, disposats aajudar sempre els seus companys, i ambfermesa de principis”, explicava Batistai Roca, i afegia: “Fèiem coses per prepa-rar equips, equips cohesionats, preparatsper fer activitats futures, per dur tasquesde govern. Encara que el mot és preten-siós, i pot donar lloc a interpretacionserrònies, nosaltres volíem donar-li unaconsistència, un esperit, diguem-ne, mi-litar. El poble català era un poble moral-ment desfet, sense columna vertebral;calia refer-ho tot.”

L’escoltisme, de fet, va néixer, comapuntava Batista i Roca en la mateixaentrevista, com a resultat d’un intens de-bat que es va produir en aquells anys en-tre els partidaris de la necessitat de for-mar intel·lectuals i els que defensaven elcaràcter com a principal qualitat de lapersona. Batista i Roca, defensor d’a-questa darrera opció, s’enfrontà apassio-nadament amb el canonge Carles Cardóen aquest debat. “Nosaltres vam prendreuna actitud clarament antiintel·lectualis-ta –explicava Batista en l’entrevista cita-da–. Consideràvem que els intel·lectualses perdien en fórmules teòriques. A nos-altres allò que ens mancava eren els ho-mes d’acció.”

Josep Maria Batista i Roca havia nas-cut a Barcelona el 1895. De ben jove,per mà del seu oncle Josep Maria Roca iHeras, president de la Unió Catalanista i,posteriorment, de l’Ateneu Barcelonès,va començar a relacionar-se amb el cata-lanisme militant. Es va llicenciar en Dreta la Universitat de Barcelona i també vacursar estudis d’Antropologia a Oxford.L’any 1921 va iniciar-se com a professoruniversitari, i un any després va ser no-menat secretari de l’Associació d’Antro-pologia, Etnologia i Prehistòria. Durantaquests primers anys de la dècada delsvint el jove Batista va realitzar nombro-sos viatges per tot Europa, alguns delsquals de caràcter científic. A resultes delcop d’estat de Primo de Rivera, però, vaconcentrar els seus esforços en activitatsde caire catalanista i d’oposició a la dic-tadura. En concret, va participar en la so-cietat secreta anomenada “1640”, en la

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 12 DOSSIER

Pompeu Fabra va ser presidentde l’entitat. “Tenim el desig defer de Palestra una organitzaciónacional de la joventut catalanaal servei dels grans ideals de pàtria, llibertat i millorament pro-pi, apte per a l’acció”,va dir en l’acte inaugural,el 30 de novembre de 1930.

Societat d’Estudis Militars (SEM) i enl’Organització Militar Catalana (ORMI-CA). “Fèiem coses de propaganda –ex-plicaria posteriorment Batista i Roca aFerran Mascarell– d’espionatge, d’auxi-li de presos. En ocasió del complot delGarraf fórem nosaltres, amb la gentd’Estat Català, els que vam auxiliar elspresos.”

Palestra en públic. El 30 de novem-bre de 1930 Palestra celebrava el seuacte inaugural al Palau de la Música Ca-talana, que, com reflectia la premsa del’època, “era ple de gom a gom de jo-vent”. Davant d’aquesta nodrida audièn-cia, el president de l’entitat, PompeuFabra, feia un acalorat discurs que co-mençava així. “Acabada la dominació dePrimo de Rivera, l’intent assimilista mésintens i fort que Catalunya ha hagut depatir de Felip V ençà, el nostre catalanis-me ha sortit reforçat. Hem restat incor-ruptes, però no invulnerats”. En referir-se als objectius de Palestra, Pompeu Fa-bra insistia: “Tenim el desig de fer dePalestra una organització nacional de lajoventut catalana al servei dels gransideals de pàtria, llibertat i milloramentpropi, apte per a l’acció” i puntualitzava:“No tenim un estret nacionalisme. Vivimde cara al món i si volem la plena sobi-rania és per millorar la qualitat dels nos-tres conciutadans i per obtenir que Cata-lunya, intensament civilitzada, puguioferir una efectiva col·laboració enl’obra de millorament i progrés de la hu-manitat”.

El dia de la presentació al Palau de laMúsica, és a dir, set mesos després de la publicació del manifest a La Veu deCatalunya, Palestra tenia ja 2.000 socis imés de trenta delegacions, repartides en-tre Catalunya, el País Valencià i les Illes.Segons confirmà Batista i Roca a FerranMascarell, Palestra arribaria a tenir5.000 socis i 400 delegacions. L’estruc-tura organitzativa de l’entitat s’havia di-vidit, tal com es detalla en l’obra d’Ale-xandre Galí, en set departaments queabraçaven àmbits tan diversos coml’obra social, la cultura, l’educació mo-ral, l’educació patriòtica, l’educació físi-ca, la propaganda i les relacions ambl’estranger. Així, les activitats que duia aterme l’organització eren prou diverses,

i consistien, per citar-ne només algunes,en cursos i conferències, ensenyamentde la llengua, cercles d’estudis especí-fics, com els històrics o els econòmics;activitats esportives, com la gimnàstica,la natació o l’excursionisme; campanyeshigièniques i altres. Més endavant, al1932, es crearia la secció femenina dePalestra i, ja a final de 1933, l’Oficina deRelacions i Bescanvis Internacionals(ORBIS), amb la intenció, com assenya-la Víctor Castells, “que els joves cata-lans establissin relació amb joves estran-gers residents a Catalunya i en generalinteressar-los pel món”.

Tot i la voluntat expressada de mante-nir-se al marge dels partits polítics, la in-

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 13

EL T

EMPS

tenció de Palestra de ser una organitza-ció decisiva en l’evolució del país es ma-nifestà ben aviat. Així, l’abril de 1931,arran de la proclamació de la República,Batista i Roca va crear una guàrdia cívi-ca que es va posar immediatament al ser-vei de Francesc Macià. Aquesta guàrdiapretenia ser, segons Víctor Castells, “elgermen del que hauria estat una GuàrdiaNacional de Catalunya”. L’any següent,amb motiu de la discussió de l’Estatut deNúria a les Corts de la República, Pales-tra va organitzar una campanya de reco-llida de signatures per reclamar que l’Es-tatut aprovat en referèndum pel poble deCatalunya l’any anterior no fos modifi-cat a Madrid. El 9 de maig del 1932, unadelegació de Palestra, encapçalada perPompeu Fabra i Batista i Roca, es vareunir amb el president Macià per lliu-rar-li les signatures. En aquesta trobada,davant les perspectives pessimistes quel’Estatut seria modificat, Fabra digué:“El poble de Catalunya, que esperavaconfiadament la ratificació d’aquest re-coneixement [de la sobirania], fonamen-talment establert amb el fet de la cele-bració del plebiscit, per les Corts de laRepública, ha sentit la transcendènciaque implicava la conversió del que haviad’ésser pacte lliure entre dos pobles, enconcessió graciosa d’una sobirania quees creia superior i que amb aquesta pre-tensió es considerava amb dret a modifi-car allò que el poble directament haviaestablert sense acudir altra vegada a laconsulta”. Al seu torn, Francesc Macià lirespongué: “Senyor president de Pales-tra: amb la vostra iniciativa heu contri-buït a demostrar que l’Estatut que ha vo-tat el nostre poble és l’expressió sincerade la seva voluntat. No crec que avui hihagi ningú que pugui dubtar, amb fona-ment, de la unanimitat amb què la nostraterra desitja obtenir la seva llibertat.”

Posteriorment, en un manifest titulat“Palestra i l’Estatut”, fet públic l’11 desetembre de 1932, els responsables de l’entitat mostraven la seva disconfor-mitat amb l’Estatut aprovat per les Cortsdos dies abans i es queixaven d’una “al-ta imposició” que havia forçat Palestra acallar mentre a Madrid els articles enquè el poble català havia concretat la se-va voluntat “anaven caient l’un darrerel’altre”. El manifest afegia: “En aquesta

data històrica, Palestra declara solemne-ment per a salvar la seva responsabilitatdavant de Catalunya avui i de la Històriademà que l’Estatut elaborat per les Cortsespanyoles no pot ésser tingut com a re-coneixement dels nostres drets ni com asatisfacció de les nostres aspiracions na-cionals. Sols reconeixem com a expres-sió de la voluntat actual de llibertat deCatalunya l’Estatut plebiscitat pel nostrepoble.”

Un altre incident remarcable en les re-lacions entre Palestra i l’estat espanyoles va produir el juny de 1932 a la festadels Sòkols, una trobada esportiva inter-nacional que se celebrava anualment aPraga, en la qual els representants de laRepública van impedir a la delegació dePalestra desfilar amb la senyera. Tanma-teix, les activitats de caire catalanista seseguirien portant a terme, sobretot alllarg del mes d’abril de 1933, arran de lacommemoració del centenari de l’apari-ció de l’oda “La Pàtria”, de Bonaventu-ra Carles Aribau, i de l’inici de la Renai-xença. Una activitat important fou tambél’anomenat Viatge Triangular, realitzatel juliol de 1933 amb l’objectiu d’enfor-tir els lligams entre gallecs, bascos i ca-talans; unes relacions que, en aquestsanys, també s’ampliaren amb represen-tants de la veïna Occitània. Després, eljuny de 1934, en el marc del bienni ne-gre i coincidint en un moment tens perl’anul·lació de la Llei de Contractes deConreu pel Tribunal de Garanties Cons-titucionals, Palestra proposà la creaciódel Front Nacional de Joventuts; una as-sociació que havia d’agrupar totes lesentitats de joves catalanistes implicadesen la defensa de les llibertats de Cata-lunya.

El moment culminant en la història dePalestra, però, va arribar amb els fetsd’Octubre de 1934. En aquestes jorna-des, Josep Maria Batista i Roca es posàal servei del president de la Generalitat,Lluís Companys, i participà decidi-dament en el pla revolucionari per obte-nir la sobirania del poble català. L’histo-riador Víctor Castells ha assenyalat queel nom de Batista i Roca només apareixde manera marginal en tot el que s’ha es-crit sobre el 6 d’Octubre, però “tots elsindicis recollits porten a indicar que hi vatenir un paper important, amb participa-

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 14 DOSSIER

Un altre incidentremarcable en lesrelacions entre Palestra i l’estat espanyol es va produir el juny de 1932 a la festadels Sòkols, unatrobada esportivainternacional que se celebravaanualment a Praga,en la que els representants de la República van impedir a la delegació de Palestra desfilaramb la senyera.Tanmateix, les activitats de cairecatalanista es continuaren portant a terme, sobretot al llarg del mes d’abril de 1933,arran de la commemoració del centenari de l’aparició de l’oda‘La Pàtria’de BonaventuraCarles Aribau

ció personal molt directa des de pressu-pòsits i projectes, idees i accions que espretenien de conseqüències decisives”.

Repressió i fi. Fos com fos, el movi-ment del 6 d’Octubre va fracassar i Pa-lestra, acusada de ser una organitzaciómilitarista i separatista, va ser clausura-da per les autoritats de la República. Ba-tista i Roca, Pompeu Fabra i altres mem-bres de l’entitat, acusats de rebel·lia, vanser detinguts i empresonats al vaixellCiudad de Cádiz, amarrat prop de l’Uru-guai, on hi havia el president Companys.El 9 de desembre d’aquell any Batista iRoca va sortir en llibertat provisional i,temerós d’una nova detenció, car eraconscient que hi havia documents quel’implicaven en la conspiració, va apro-fitar per travessar els Pirineus i marxarcap a l’exili.

Tot i la participació activa de Palestraen la revolta d’octubre de 1934, no seriadel tot acurat considerar-la, en compara-ció amb altres grups catalanistes radicalscoetanis i afins en els objectius, una or-ganització de caràcter militar. Si bé éscert, com ha assenyalat l’historiadorLluís Duran, que hi ha un punt de mili-tarisme en el pensament de Batista i Ro-ca, l’opció armada de Palestra va sermés aviat fruit de les circumstàncies idel context polític general. “L’organitza-ció, sempre amatent als canvis polítics

generals i a les noves tendències cultu-rals –explica Duran–, és molt més queun nucli de vocació momentàniamentmilitarista. Percebre aquesta única opcióafebleix la visió del conjunt ambiciósdel seu projecte formatiu, que podemconsiderar únic a l’època”.

Els fets d’Octubre de 1934 van signifi-car el preludi de la fi de Palestra. Tot i lail·legalització de l’entitat, la clausura delocals i l’absència de Batista i Roca,algunes delegacions es van manteniractives. Això va permetre que, a principide 1935, en la clandestinitat, l’entitatreaparegués amb el nom de Club David,tot i que gairebé no va desenvolupar capactivitat rellevant. Després de la victòriaelectoral dels partits d’esquerra el febrerde 1936, Batista i Roca va tornar aCatalunya i, abans que tingués temps dereorganitzar Palestra, va esclatar laGuerra Civil. Aquest va ser el cop de-finitiu a l’organització, ja que, enmig delconflicte, no va aconseguir reeixir i em-mudí definitivament, cessant totaactivitat, pels volts de 1938.

Això no obstant, Josep Maria Batista iRoca, des de l’exili que li imposà la der-rota a la Guerra Civil, va seguir treba-llant en nombrosos projectes per la re-construcció nacional de Catalunya finsque, l’any 1978, li va sobrevenir la mort.

Xevi Camprubí

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 15

A l’esquerra, Follets de Muntanya amb la indumentària dels primersescoltes catalans. A la dreta,Josep Maria Batista i Roca,secretari de Palestra i veritable impulsor de l’entitat.

EL T

EMPS

Proclamació a Barcelona de laPrimera República des del balcódel Palau de la Generalitat,aleshores la Diputació. Gran part de la població va rebreamb entusiasme el canvi polític.

El catalanisme ha estat un movimentpolític i social, l’objectiu del qualha estat canalitzar les aspiracionsd’autogovern, dins o fora d’Espa-

nya, d’una part significativa de l’opiniópública catalana. En les seves elabora-cions doctrinals anteriors a 1914 predo-mina d’una manera gairebé absoluta unaactitud integradora de marcat caràcterregeneracionista que pretenia donar unasolució vàlida a la qüestió catalana a tra-vés de la modernització i de la reformapolítica i administrativa de l’estat espa-nyol. No es posava en dubte la unitatd’Espanya sinó el seu caràcter unitari,uniformista i centralitzador. Posterior-ment, l’independentisme es va anarobrint camí dins del catalanisme orga-nitzat, si bé sempre es mantingué comuna tendència molt minoritària. Enaquest article veurem que, ja en el darrerquart del segle XIX, podem constatarl’existència d’alguns plantejaments se-paratistes que han de ser interpretatsmés com un “estat passional”, com es-criví Jeroni Estrany el 1899, que no pascom un objectiu polític organitzat.

La construcció de l’estat liberal.Com és ben sabut, l’esclat del conflictedinàstic arran de la mort del rei FerranVII (1833) marca l’inici del procés deconstrucció del modern estat liberal es-panyol, que es pot donar per enllestit enels deu anys de governs moderats(1843-1854). La derrota militar del car-lisme va fer possible que Espanya dei-xés de ser una monarquia absolutista ique s’hi consolidés un règim parlamen-

tari fonamentat en el monopoli econò-mic i polític d’una exígua minoria i, al-hora, en l’arraconament polític de la im-mensa majoria dels espanyols. Malgratl’existència en diferents àmbits d’uncert debat descentralitzador, el nou estatespanyol es caracteritzà, des del primermoment, per la seva voluntat centralistai uniformadora, de manera que la novadivisió política i administrativa esmico-lava els antics territoris històrics i lallengua castellana s’imposava com l’ú-nica llengua reconeguda per l’estat.

A Catalunya, aquest procés va coinci-dir amb l’emergència de la Renaixença,amb la seva reivindicació de la història ide la llengua pròpies del nostre país. Calrecordar que el poeta Joaquim Rubió iOrs, més conegut com Lo Gayter delLlobregat, en el pròleg que va escriureal seu recull de poesies (1841) afirmàque, si bé Catalunya no podia aspirar jaa la independència política, “puix pesamolt poc en comparació de les demésnacions”, podia, en canvi, aspirar benlegítimament a la independència literà-ria.

L’afirmació de Rubió i Ors va ser in-discutida durant molts anys. Les succes-sives generacions de poetes, dramaturgsi novel·listes catalans van confirmarque, efectivament, era possible l’exis-tència d’una literatura en català solvent iindependent de la castellana. Tanmateix,el projecte de l’independentisme políticera completament absent dels planteja-ments polítics dels catalans de la Renai-xença.

La recerca historiogràfica dels darrersanys ha posat de manifest que el centra-lisme i l’uniformisme del nou estat libe-ral espanyol va ser posat ben aviat enqüestió per molts catalans. D’una o altramanera, el moviment urbà de les bullan-gues i en molts aspectes també el carlis-me van ser expressions d’un desconten-

El primer catalanisme independentista

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 16 DOSSIER

Ja en el segle XIX es poden detectar clares

manifestacions independentistes, tot i que

sovint eren de simple caràcter emocional.

tament popular de gran abast que posa-va en dubte el model polític i social queel nou estat institucionalitzava. Paral·le-lament, alguns intel·lectuals catalanss’esforçaven inútilment per influir en elspolítics liberals espanyols perquè accep-tessin i reconeguessin la personalitathistòrica de Catalunya en el naixentestat liberal espanyol. A partir d’una rei-vindicació indiscutible de la catalanitat,l’historiador i catedràtic Joan Cortadadefensà la construcció d’un estat nacióespanyol que havia de fonamentar-se enla diversitat, perquè per a ell catalanitati espanyolitat eren dos aspectes indes-triables d’una mateixa realitat. Enaquest procés, en què cadascuna de lesparts havia d’aportar el més importantde la seva essència, Cortada estava dis-posat a renunciar a la llengua catalana,considerada inferior a la castellana.

Els anys del Sexenni. El SexenniDemocràtic (1868-1874) marca una cla-ra línia divisòria en la dinàmica políticadel segle XIX espanyol. També per alcatalanisme, aquest període va ser deci-siu. La conjuntura d’aquests anys vapermetre que, per primera vegada a Es-panya, hi hagués un règim de llibertatforça acceptable que permetia l’exercicide la llibertat d’expressió, com es va po-sar de manifest amb l’eclosió d’un bonnombre de plataformes periodístiques iassociatives; val a dir, a més, que el de-bat descentralitzador esdevingué un ele-ment clau del discurs polític d’aquestsanys. A la Catalunya del Sexenni, pelque fa al catalanisme, cal subratllar, d’u-na banda, l’emergència del republica-nisme federal i, de l’altra, la tímidairrupció d’un discurs intel·lectual fet jaen clau exclusivament catalanista.

Com ha posat de manifest bona part dela historiografia, sembla innegable elcaràcter precatalanista del federalismecatalà. La proclamació de l’efímera Re-pública espanyola l’11 de febrer de1873 i l’hegemonia del partit federalobrien unes expectatives sòlides de can-vi i reorganització de l’estat espanyolque es van veure momentàniament con-firmades amb la proclamació, el 7 dejuny, de la República Federal Espanyo-la. És en aquest context que té un espe-cial interès la sèrie d’articles que, sota el

títol d’“Idees sobre la pàtria catalana”,va escriure el metge i federal intransi-gent Narcís Roca i Farreras en el periò-dic La Renaxensa. En aquests articles,Roca i Farreras va definir un projecte decatalanisme progressiu, que en les sevesparaules volia ser “aquell que mira en-davant, del catalanisme del temps avenir, del catalanisme democràtic, re-publicà, revolucionari”. El catalanismehavia d’identificar-se amb els anhels deles classes treballadores catalanes i llui-tar per assolir un estat català plenamentsobirà i lliurement confederat amb laRepública espanyola. Roca i Farreras,que en els anys vuitanta va col·laborarregularment amb alguns portaveus cata-lanistes, esdevingué, potser a desgratseu, un estendard per a la joventut cata-lanista radical.

Però si el republicanisme federal in-transigent gaudia d’un important suporta Barcelona i altres nuclis urbans delnostre país, alguns joves intel·lectualscatalans van iniciar un camí particularque els duria, com veurem, a establir lesbases d’una estratègia catalanista com-pletament deslligada de les opcions po-lítiques d’abast espanyol. En els anysdel Sexenni es va consolidar a Catalu-nya un grup de joves lletraferits, hereusdirectes dels Jocs Florals restaurats,

molts dels quals van anar evolucionant,desenganyats de la política espanyola,cap a posicions netament catalanistes;així, a començament de l’any 1870 es vafundar la Jove Catalunya, associacióque tenia evidents connotacions mazzi-nianes. Si bé la nova entitat tenia ini-cialment una finalitat exclusivament li-terària, no va poder quedar-se al margede l’intens debat polític d’aquells anys,fet que probablement precipità la disso-lució de l’associació a mitjan 1875.Entre la cinquantena de socis de la JoveCatalunya hi havia, entre altres, Fran-cesc Ubach i Vinyeta, que en fou elprimer president, Àngel Guimerà, PereAldavert, Josep Pella i Forgas, JosepRoca i Roca, Ramon Picó i Campamar,Francesc Matheu, Antoni Aulèstia i Pi-joan, etc. La correspondència que s’haconservat dels integrants de la Jove Ca-talunya ens dóna pistes de com l’idealseparatista existia en el pensament d’al-guns dels seus membres; en efecte, erafreqüent entre els socis de l’entitat en-capçalar la seva correspondència ambun “Salut y Catalunya independenta” o“Salut y Catalunya catalana”.

Pere Aldavert i altres integrants de laJove Catalunya van impulsar la publica-ció del setmanari La Gramalla, que sor-tí al carrer entre l’11 de maig i el 10 de

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 17

EL T

EMPS

setembre de 1870. Poc després, l’1 defebrer de 1871, sortí el primer númerodel quinzenari La Renaxensa–La Re-naixensades de 1876–, que, sota la di-recció de Francesc Matheu, reempren-gué, amb major volada, l’experiènciaanterior. Ja en el seu editorial, la novapublicació avisava que “Prou voldriapoder rebatre esta Redacció certes ideesdesde las planes del periòdic i poder es-tampar algunes consideracions sobre lasconseqüències polítiques que inclou lomodern renaixement de la nostra llen-gua”; a penes un mes més tard, el mateixperiòdic publicava un article, significa-tivament titulat “Ja és hora”, en el quals’afirmava sense embuts que, culminatel renaixement literari, calia entrar deci-didament en la reivindicació políticaperquè l’ànima catalana “De patrimoniexclusiu dels acadèmics ha passat a ban-dera amb s’ha aplegat una juventut des-provista de las preocupacions de la polí-tica espanyola”. És evident, doncs, queen poc temps i d’una manera gairebé in-sensible, el mot catalanisme, que finsaleshores havia designat exclusivamentel conreu literari de la llengua, co-mençava a omplir-se d’un contingutessencialment polític, amb el qual es vo-lia expressar un desig de descentralit-zació, de veritable autonomia política, opotser, per què no, d’independentisme–l’abast de la reivindicació era encaramolt imprecisa– per a Catalunya. Elshomes de La Renaixensa, impulsorsd’un catalanisme d’arrel romàntica i in-transigent, sempre van tenir la conviccióde ser la “primera generació catalanista”i els veritables fundadors del catalanis-me, entès com una voluntat políticacompletament deslligada de les opcionspolítiques d’abast espanyol.

El catalanisme regeneracionista.Amb la Restauració, el catalanisme vaanar prenent forma de manera definiti-va. El fracàs dels dos grans projectes po-liticoideològics regionals espanyols, elfederalisme i el carlisme, facilità el seucamí. Cal insistir suficientment en el fetque el catalanisme, des dels seus matei-xos orígens, sempre es va caracteritzarpel pluralisme, tant pel que fa a la doc-trina com pel que fa a l’estratègia. Con-servadors i reformistes socials, de-

mòcrates convençuts i corporativistesretrògrads, catòlics i lliurepensadorsmilitaren en les associacions del primercatalanisme, sovint en entitats diferentsi a voltes en unes mateixes plataformesd’agitació política i cultural. Van col·la-borar en moltes campanyes perquè te-nien un objectiu comú, l’anorreamentdel sistema canovista i l’Espanya unità-ria, però discrepaven profundament decom havia de ser la Catalunya autònomadel futur. En aquest sentit, el setmanariL’Arch de Sant Martí, un portaveu cata-lanista particularment combatiu, adver-tia a començament del 1888 que “Dintredel camp catalanista no pot fer-s’hi polí-tica republicana ni monàrquica, perquèno ens toca, per ara, altre treball als queen ell militem que reintegrar a Catalu-nya en la plenitud del seus drets, ni s’hade resoldre sobre la unió de las regionsd’Espanya ni de la separació, perquè sónels enemics del catalanisme els que hande demostrar en últim cas si és o nocompatible l’existència de Catalunyaamb la unió franca i lleial amb las de-més antigues nacionalitats ibèricas”. Defet, ja unes setmanes abans, el jove En-ric Prat de la Riba, en el primer discursque pronuncià al Centre Escolar Catala-nista, havia advertit de la necessàriaprudència a l’hora d’exterioritzar senti-ments independentistes: “Aconsellaréals que són separatistas que no ho reve-lin jamai si volen fer profitosa sa pro-paganda individual”, perquè en fer-hopúblic aconseguien uns efectes contra-produents entre amplis sectors de lesclasses mitjanes catalanes.

El catalanisme particularista d’Almi-rall, el catalanisme catòlic del setmanarivigatà La Veu del Montserratque im-pulsava Jaume Collell, el catalanismeromàntic de La Renaixensa, el conser-vadorisme del grup de La España Re-gional o l’oportunisme dels homes deLa Veu de Catalunyadefensaven plante-jaments ben diferents d’ordre social,econòmic, religiós o polític que no po-dem pas oblidar. L’abast que havia detenir el futur autogovern català era, tam-bé, ben diferent. En rigor, cap d’aquestsgrups no defensava formalment una op-ció independentista i tots van fer sovintmanifestacions favorables a la unitat, nopas a la uniformitat, d’Espanya; això no

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 18 DOSSIER

Sembla innegableel caràcter precatalanista delfederalisme català.La proclamació del’efímera RepúblicaEspanyola l’11 defebrer de 1873 i l’hegemonia del partit federalobrien unesexpectatives sòlides de canvi i reorganització de l’estat espanyolque es van veuremomentàniamentconfirmades amb la proclamació, el 7 de juny, de laRepública federalespanyola

obstant, podem trobar-hi alguns matisosque després detallarem.

Però la percepció que els analistes po-lítics peninsulars tenien de l’emergentcatalanisme era ben diferent i mai novan saber diferenciar el ventall de pro-postes que sorgien a Catalunya, de ma-nera que des del primer moment vanacusar el catalanisme, de manera global,de ser un moviment de caràcter inequí-vocament separatista. Des de Catalunya,aquesta acusació va ser rebutjada benaviat per l’influent periodista conserva-dor Joan Mañé: “…Crec –escrivia encastellà en una sèrie d’articles publicatsl’any 1878 al Diario de Barcelona– quees pot assegurar sense temor a ser des-mentit, que d’ençà fa un segle ningú noha pensat seriosament en trencar la uni-tat nacional realitzada pels reis Catòlics,i segellada amb la sang dels nostres pa-res durant les guerres contra la repúbli-ca i l’imperi francès. Si algú a Catalunyapensa això avui en dia, que seran pocs,no crec que aquestes opinions aïlladesexerceixin cap influència en la opiniógeneral, ni passin de ser frases d’efecteo de desgrat de gent ignorant, senseprestigi ni consideració en el país.”

No hi ha dubte, però, que dins dels ren-gles catalanistes aquesta qüestió provo-cava suspicàcies que de tant en tant esfeien públiques. Valentí Almirall, jaallunyat del republicanisme federal, vaimpulsar la creació del Centre Català(1882), que aviat esdevingué la primeraplataforma del catalanisme polític ambuna clara voluntat unitària. Fou precisa-ment en el si d’aquesta entitat que esvan posar de manifest les diferènciesque abans apuntàvem. La lluita obertaentre el grup de La Renaixensai els ex-federals d’Almirall obeïa a discrepàn-cies profundes sobre l’arrel i l’essènciadel catalanisme; és prou significatiu elfet que Almirall denunciés moltes vega-des que els homes de La Renaixensa, amés de ser socialment conservadors, de-fensaven una opció separatista, cir-cumstància que els feia incompatiblesamb el catalanisme que ell defensava.L’agost de 1887, en plena escissió delCentre Català, va ser explícit a l’horad’afirmar: “Entre nosaltres hi toleraremseparatistas, però emplearem totes lesnostres forces per impedir que donin llurcolor al nostre Renaixement.” El senti-ment independentista, doncs, existia

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 19

Antics membres de La JoveCatalunya reunits a la MaisonDorée de Barcelona l’any1909. Fundada l’any 1869,aquesta va ser la primera associació política catalanista.

EL T

EMPS

Primer número de ‘La Veu de Catalunya’, diari portaveu del Centre Nacional Català i,posteriorment, de la Lliga Regionalista i de la Lliga Catalana.

dins el catalanisme organitzat i era unanosa per al particularisme almirallià.

La campanya en defensa del Codi civilcatalà l’any 1889, que amb mítings,fulls volants i articles, arribà a tots elsracons de Catalunya, i va reforçar els ar-guments separatistes; així, Sebastià Far-nés, un dels publicistes catalanistes mésactius d’aquells anys, escrivia que “Loscatalans deixarem d’ésser espanyolssempre i quan per a ser-ho tinguem deperdre alguna nota distintiva de nostrecaràcter.”

Tres anys després, la discussió de lesBases de Manresa va facilitar que elsmàxims dirigents de la nova Unió Cata-lanista manifestessin de manera bencontundent el rebuig al separatisme; enaquest sentit, l’exfederal gironí JoaquimRiera i Bertran va afirmar: “¡Separatis-me! ¿A on se veu i a on transpira en lesBases que defenso? Si justament lo pri-mer que s’hi tracta son les relacions en-tre el Poder regional i el Poder central,¿com pot calificar-se’ns, sens evidentmala fe, de separatistes? […] No hem si-gut jamai, ni som, ni podem ésser tan te-

meraris que pretenguem prescindir d’u-na realitat de centúries.”

L’independentisme emocional. Noobstant el que hem dit fins ara, la majorpart dels doctrinaris catalanistes, ja desd’Almirall, reivindicaven el dret dels ca-talans a ser independentistes. Sempre hihagué un separatisme de caràcter emo-cional que tingué la seva màxima ex-pressió en la figura del dramaturg ÀngelGuimerà. És evident que, si més no en elcamp teòric, el recurs al separatisme vaexistir, però era molt més una legítimaopció individual que no pas un punt pro-gramàtic de cap tendència catalanista,perquè, com assenyalà Franquesa i Go-mis en el canvi de segle: “Nosaltres de-fensam el separatisme ideal, poètica-ment; en aquest sentit, no comprenem aCatalunya si no independent, lliure, ambel seu idioma, els seus costums i lleis,com l’ha feta Déu, que l’ha creada ambaquestes condicions tan diferents delsdemés pobles de la península.” En aquellmateix moment Prat de la Riba afirma-va: “Sí, som separatistes; però solamenten el terreny filosòfic”, mentre que JoanJ. Permanyer era taxatiu en declarar alperiòdic Las Noticias: “Nosaltres volemla independència de Catalunya.”

Penso, però, que l’existència d’un sen-timent independentista a Catalunya, al’igual que els plantejaments annexio-nistes a França, va ser sempre utilitzattàcticament pels catalanistes possibilis-tes en el seu esforç per convèncer el Go-vern de Madrid de la necessitat d’a-vançar en la idea autonomista, l’única,segons afirmaven, que podia aturar elsprogressos dels autèntics separatistes.Argument que va ser utilitzat cada copmés, a mesura que les dificultats del’estat espanyol augmentaven com aconseqüència de les guerres colonials ide manera molt especial en la conjun-tura dels anys 1898-99.

Caldria esperar uns anys més perquè,dins la constel·lació d’entitats tan diver-ses que s’aixoplugaven dins la Unió Ca-talanista, s’anessin formulant de maneramés precisa els sentiments independen-tistes.

Jordi Llorens VilaHistoriador

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 20 DOSSIEREL

TEM

PS

Després del comicis legislatius delfebrer de 1936, que a Catalunyaguanyà àmpliament el Front d’es-querra, la convivència del partit

separatista Estat Català (EC) en el sid’Esquerra Republicana de Catalunya(ERC) esdevingué impossible. Aquestasituació desembocà en la sortida del mi-noritari EC i la seva refundació com apartit independent en el congrés celebrata Barcelona entre el 21 i el 24 de maigde maig de 1936. El fet que els dirigentsJosep i Miquel Badia haguessin estat as-sassinats per elements de la FederaciónAnarquista Ibérica (FAI) a final d’abrilcomportà l’ascens a la secretaria generaldel partit de Josep Dencàs. Poques set-manes després de la refundació s’incor-poren a EC l’organització patriòticaapolítica Nosaltres Sols! (NS!), el PartitNacionalista Català (PNC), entitatsjuvenils i agrupacions estudiantils.

En esclatar la Guerra Civil, EC esmantingué fidel a la Generalitat i a laRepública: col·laborà en la derrota delsmilitars colpistes, envià una columna demilicians al front d’Aragó, participà enla fracassada expedició per a la con-questa de Mallorca, etc. A pesar del seuactiu antifeixisme, EC no va ser admèsal Comitè Central de Milícies Antifei-xistes, ni a les Patrulles de Control niocupà cap Conselleria de la Generalitat.L’antifaisme –anti-FAI– d’EC va coinci-

dir amb el del president del Parlament,Joan Casanovas, per això van decidirpreparar un putschper eliminar l’execu-tiu català i proclamar la independènciapolítica de Catalunya, la qual se situariadins de l’òrbita dels països democràticsd’Europa. Descobert el putscha la fi denovembre de 1936 pels llibertaris, ECestigué a punt de ser desarticulat, i eli-minats físicament o empresonats elsseus militants. A partir d’aquest momentEC començà a perdre impuls; en acabarla Guerra estava molt afeblit i havia es-devingut quasi un apèndix de l’ERC. Lamajoria de militants d’EC que fugiren al’exili vestien l’uniforme de soldats dela República, per això anaren a parar alscamps de concentració del Rosselló.

D’Estat Català al Front Nacionalde Catalunya. Els dirigents d’EC queno eren als camps de concentració vi-vien dispersos de manera més o menysclandestina en diverses ciutats de l’estatfrancès. Aquesta dispersió, sumada a lamanca de mitjans econòmics i a les difi-cultats per relacionar-se, determinà queen el mes de maig de 1939 el consellexecutiu encara no s’hagués reunit i, pertant, que encara no hagués iniciat la re-organització del partit. El mes de juny ienmig d’aquesta situació tan adversa,Vicenç Borrell i Gambús, darrer secreta-ri general del partit, va haver d’enfron-

També durant la dictadura franquista,

i en els anys més durs de l’autarquia (1939-1959),

l’independentisme català fou viu.

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 21DOSSIER

L’independentisme català durant l’autarquia franquista

El Front Nacional era un moviment patriòtic de resistència antifranquista amb els vessants polític i militar, i per això l’escenaride la seva lluita eral’interior del país. La voluntat del primer Front consistia a organitzartot l’independentismeen un front de resistència a la dictadura tant a l’interior com a l’emigració

tar-se amb la rebel·lió de la meitat delconsell executiu que per via postal li co-municà que havia estat destituït. Gràciesal suport incondicional de la militànciainternada en els camps de concentració,Vicenç Borrell aconseguí mantenir-seen el càrrec i nomenar, el 10 d’agost, unnou consell executiu del qual quedavaexclòs Joan Cornudella i Barberà, exse-cretari general de la formació durant laguerra i persona amb molts contactesamb la classe política republicana emi-grada. La curta victòria de Borrell re-duïa el separatisme català organitzat a lamínima expressió.

Mentre tot això tenia lloc a l’emigra-ció, a Barcelona s’havia constituït uncol·lectiu de joves nacionalistes provi-nents d’EC, de NS, d’ERC, de la Fede-ració Nacional d’Estudiants de Catalu-nya (FNEC), etc., que s’havien proposatlluitar contra l’ocupació franquista.Aquest col·lectiu –anomenat Front deJoventut, per l’edat dels seus membres–incrementà el nombre dels seus efectiusen poder començar a tornar clandestina-ment a Catalunya alguns dels que s’ha-vien exiliat en produir-se la caiguda deCatalunya el febrer de 1939. El capitàd’artilleria Jaume Martínez i Vendrell–militant de NS– va ser el personatgeclau que enllaçà el Front de Joventutamb l’exsecretari general d’EC, JoanCornudella. Després d’una llarga tonga-da de negociacions en què participarenla majoria de dirigents del separatismecatalà, a principi de maig de 1940, a Pa-rís, s’arribà a un acord de col·laboracióen la lluita antifranquista entre NS i elgrup escindit d’EC que liderava Cornu-della, encara que cada organitzaciómantindria els seus contactes i compro-misos. Aquest ens polític, que al cap dedos anys seria conegut com Front Na-cional de Catalunya (FNC), era designatper la militància com “l’Organització”.

Per la seva banda, Estat Català s’haviaadherit a la política que defensava JoanCasanovas des de l’abril de 1939, con-sistent en la creació d’una “Unió” depatriotes al marge dels partits políticsrepublicans, als quals considerava fra-cassats. La invasió i divisió de l’estatfrancès pels exèrcits hitlerians el junyde 1940 i l’inesperat traspàs de Casano-vas, el juliol de 1942, col·locaren la for-

mació separatista en un carreró sensesortida.

La primera resistència dels inde-pendentistes. Fugint dels exèrcitshitlerians, Joan Casanovas trobà refugi ala localitat de Valràs de Llenguadoc, quees trobava dins l’anomenada “zona lliu-re”. Aquí va establir relacions amb unministre francès que havia fugit deParís. La bona reputació de què gaudiaCasanovas en determinats cercles de lapolítica francesa li va servir per avalarun grup d’espionatge constituït per ele-ments d’EC denominat Servei d’Infor-mació Militar de Catalunya (SIMCA),que va treballar des de Barcelona per ala resistència francesa a partir del generde 1941. Les seves activitats –que s’es-tenien fins a València i Cartagena– con-sistien a aplegar informació de les forti-ficacions que el franquisme aixecava alPirineu, del moviment portuari, de laproducció industrial, etc. En el mesd’agost, les activitats del SIMCA forendetectades per la policia espanyola, quedesarticulà el grup i en detingué la ma-joria dels membres. D’altra banda, ECtambé havia constituït una xarxa queduia fins a Barcelona residents a l’estatfrancès i que eren objectiu de persecuciópels nazis. Treballava amb l’aquiescèn-cia de la gendarmeria francesa i utilitza-va com a via d’evasió habitual Andorra.Aquesta xarxa fou desarticulada per laGestapo el maig del 1943.

El FNC també havia entrat en contacteamb els serveis gaullistes d’espionatge;les seves activitats se centraren a treba-llar dins de les xarxes resistents france-ses Louis Brun i Maurice que actuavena Catalunya Nord i Occitània. Altres ac-tivitats importants foren el trasllat desde Catalunya Nord a Barcelona de pilotsanglesos i d’escamots de paracaigudis-tes preparats per fer sabotatges infiltratsen sòl francès; un cop a Catalunya elsrespectius consolats els treien de l’estatespanyol. També van traslladar de Bar-celona a Perpinyà informació proporcio-nada per agents secrets que eren com-pletament desconeguts pels enllaços.L’expert en plàstics Jaume Ribas iSurinyach fou captat a Barcelona pelsserveis d’intel·ligència britànics i esde-vingué un prestigiós agent del Military

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 22 DOSSIER

L’excapità d’artilleria JaumeMartínez Vendrell, davant la presó de Lleida. Personatgeclau que enllaçà el Front de Joventut amb l’exsecretari general d’EC, Joan Cornudella,va ser detingut el 1946.

Intelligence-5 anomenat Lipstick. La se-va professió li servia de pantalla tant perdur a terme les missions encarregadespels britànics com per realitzar tasquespolítiques del FNC. Roman Koparski,patriota polonès resident a Madrid, ac-ceptà el compromís que en acabar laguerra mundial el seu país defensaria ala mesa de la pau la independència polí-tica de Catalunya; és per això que elFNC va incorporar cinc dels seus mem-bres a l’organització d’espionatge polo-nesa denominada Estación de Bases eIntercambio de Información, la qualacabà desmantellada per la “SegundaBis de Estado Mayor” de la regió deSant Sebastià els primers dies de 1942.

Política dels independentistes. ElFront Nacional era un moviment patriò-tic de resistència antifranquista amb els

vessants polític i militar, i per això l’es-cenari de la seva lluita era l’interior delpaís. La voluntat del primer Front con-sistia a organitzar tot l’independentismeen un front de resistència a la dictaduratant a l’interior com a l’emigració. JoanCornudella, un dels fundadors, afirmavaque es lluitava per la llibertat de Cata-lunya entesa com una unitat històricaque va cap a la plenitud del procés, cap ala independència; per la dignitat del’home i un model de societat avançada.El Front Nacional donà suport al ConsellNacional de Catalunya (CNC) constituïta Londres el juliol de 1940 –a conse-qüència de la paralització de lesactivitats de la Generalitat a l’estatfrancès– i liderat per Carles Pi i Sunyer.El segrest i la posterior execució a Bar-celona del president Companys decantàel CNC cap a les tesis autodeterministes,

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 23LL

EON

ARD

DEL

SH

AMS

perquè entenia que ja no existia la Cons-titució de 1931 ni l’Estatut d’Autonomiade Catalunya, i que, a conseqüència de laguerra mundial, s’obria un període cons-tituent que comportaria la rectificació deles fronteres. Les comunitats catalanesd’Amèrica donaven suport al CNC, iaquest els donà a conèixer l’existènciadel FNC. La notícia aixecà una onadad’entusiasme, i el Front fou consideratl’instrument que aconseguiria la inde-pendència política de Catalunya. Ambl’alliberament d’Europa pels exèrcitsaliats, l’estat francès esdevingué el cen-tre focal de la política catalana, i els diri-gents dels partits que havien tingut elpoder durant el període republicà pren-gueren novament les regnes de la situa-ció. Josep Tarradellas, secretari generald’ERC, aconseguí neutralitzar la políticadel Partit Socialista Unificat de Catalun-ya (PSUC) i que Pi i Sunyer dissolguésel CNC, cosa que deixà el Front senseprojecció internacional. D’altra banda, elsetembre de 1945 Josep Irla –presidentinterí de la Generalitat– nomenava elsconsellers del Govern de Catalunya al’exili sense que n’hi hagués cap delFront Nacional tot i ser el moviment na-cionalista més important de l’interior.Tan important era, que el novembre de1943 havien “caigut” cinquanta mili-tants, entre els quals hi havia Joan Cor-nudella i Manuel Cruells.

La marginació que el Front patia al’exili, a l’interior la trencà col·laborant,el desembre de 1945, en la formació del’ens unitari anomenat Consell Nacionalde la Democràcia Catalana (CNDC) quepresidia l’escriptor Josep Pous i Pagès, ien el qual a més del Front hi havia UnióDemocràtica de Catalunya, Acció Cata-lana Republicana (ACR), ERC, Unió deRabassaires, Partit Nacionalista Repu-blicà d’Esquerres, Moviment Socialistade Catalunya, Front de la Llibertat i EC.En produir-se la caiguda del franquisme,el CNDC propugnava l’obertura d’unperíode constituent que desemboqués enla proclamació de la III República es-panyola àmpliament federal. Les malesrelacions entre el CNDC i la presidènciade la Generalitat serien una de les cau-ses que contribuïren a fer que Irla aca-bés dissolent el Govern català a l’emi-gració.

Des de la seva fundació, el FNC haviadecidit que, quan les circumstàncies fos-sin propícies, iniciaria activitats arma-des destinades a provocar la caiguda delfranquisme. Les primeres accions con-sistiren en la col·locació de senyeres enindrets tan emblemàtics com les torresde la Sagrada Família, els cables deltransbordador aeri que enllaça les torresde Sant Jaume i Sant Sebastià del portde Barcelona o la façana de la Universi-tat, enganxades de pasquins antifran-quistes, etc. Amb material provinent dela resistència francesa, la secció militardel Front començà a realitzar petitsatemptats: explosió d’un artefacte a lacapella de la Universitat de Barcelona,col·locació d’una pastilla d’explosiutrencador en una finestra del Govern mi-litar i una altra a la porta del pis que elServicio de Información Militar (SIM)tenia al carrer Ample de Barcelona, etc.

Un membre de l’escamot de la Secciómilitar del FNC que la nit del 8 de junyde 1946 intentava col·locar dalt de lestorres metàl·liques de l’estadi de Mont-juïc un mecanisme que l’endemà des-plegaria una bandera estelada i una se-nyera de grans dimensions en el mo-ment que es jugaria la final de futbol dela Copa del Generalísimo fou detingutper una parella de la Guàrdia Civil quefeia la ronda pels voltants de l’estadi. Alcap d’uns dies, i a conseqüència d’a-questa detenció, queien els membres dela Secció Militar, així com la impremta.Entre els detinguts figuraven JaumeMartínez i Vendrell, Emili Boté i Serrat,Josep Serra i Estruch, etc.

El FNC celebrà la I Conferència l’abrilde 1946 a Dosrius (Maresme). En la de-claració aprovada, assenyalava la volun-tat d’esdevenir l’instrument aglutinadorde la democràcia catalana i superador deles velles formacions polítiques; pro-pugnava una política social que aug-mentés el benestar col·lectiu i recone-gués la llibertat de consciència; defensa-va l’estructuració confederal del PaïsosCatalans (“Terres Catalanes”) indepen-dents i s’adheria a la Carta de l’Atlàntic.El que sorprèn d’aquesta declaració ésel propòsit de fusionar en el seu si totesles forces nacionalistes quan el mateixFront era membre fundador del CNDCal costat dels partits que pretenia fagoci-

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 24 DOSSIER

El segrestament iposterior execució a Barcelona del president Companysdecantà el CNC capa les tesis autodeterministes,atès que entenia queja no existia laConstitució de 1931ni l’Estatut d’autonomia de Catalunya i que, a conseqüència dela guerra mundial,s’havia obert un període constituentque comportaria la rectificació de les fronteres. Les comunitats catalanes d’Amèricadonaven suport al CNC i aquest els donà a conèixer l’existència del FNC

tar. La II Conferència tingué lloc a SantJust Desvern (Baix Llobregat) l’octubrede 1947, en un clima de pessimisme perla caiguda de la secció militar i a laguerra Freda que afavoria la dictadurafranquista. Aquesta II Conferènciaaportà poques diferències respecte a laprimera. Les més significatives foren lavoluntat d’abandonar la concepció ori-ginal de front ampli resistent per esde-venir partit polític i la renúncia de l’ac-tivisme armat com a mètode de lluita.

L’arribada de Vicenç Borrell a Barce-lona el gener de 1944 havia comportat lareorganització d’EC, que de seguidas’incorporà al FNC. La repressió poli-cial sobre l’independentisme i la conso-lidació política del franquisme dins delbloc occidental determinà EC a propo-sar al Front, l’abril de 1947, que es dis-solgués i tornés a formar part EC. D’al-tra banda, abandonà el CNDC al capd’uns mesos al·legant que els seus ob-jectius de partit nacionalista –creaciód’un estat català que comprengués totsels Països Catalans– anaven més enllàque els defensats per l’ens unitari quepresidia Pous i Pagès.

La dècada dels anys cinquanta. Lapèrdua de les esperances d’enderrocar elfranquisme provocà des de les acaballesdels anys quaranta una enorme frustracióen el conjunt de les forces opositores, co-sa que les reduí a la mínima expressió oa la desaparició. EC a l’exili quedà dis-solt i a l’interior, tot i que es manteniaviu, les úniques activitats que realitzavaes limitaven a reunions periòdiques d’al-guns dirigents. En aquest context la tas-ca que s’havia imposat EC era preservarl’esperit nacional i democràtic, i treba-llar per a aconseguir la unitat de les for-ces antifranquistes. És per aquest motiuque EC a finals de 1947 s’havia incorpo-rat a la instància unitària anomenadaFederació Nacionalista Republicana deCatalunya, al costat d’ERC i ACR, quedesprés d’una lànguida existència desa-paregué el 1953. El gener de 1958 EC di-fonia una declaració política en la qual–entre altres coses– propugnava la unitatpolítica dels Països Catalans de l’estatespanyol, un sindicalisme català apolítici obert als immigrants i el foment del’ideal europeista.

L’edició per Manuel Viusà a París apartir de 1954 del butlletí Per Catalu-nya, que circulà profusament a l’inte-rior, fou l’alçaprem que permeté la recu-peració del FNC. Es produí la captacióde la “segona generació de militants”,majoritàriament constituïda per univer-sitaris. Els profunds canvis produïts a fi-nals dels anys cinquanta en l’àmbit in-ternacional, espanyol i català menaren elFront a elaborar un extens estudi sobrela situació. Entre les conclusions deriva-des de l’informe (aprovat pel consellnacional l’abril de 1960) destaquen: ladefinició del FNC com a partit interclas-sista (“l’organització de tots els cata-lans”), la independència política delsPaïsos Catalans com a objectiu final dela seva lluita, la defensa i expansió de lacultura catalana, una universitat catala-na i anticlassista, l’establiment d’un sis-tema de relacions de Catalunya amb lesaltres nacions i la creació d’una comuni-tat política i econòmica europea, el rea-justament de l’economia catalana per-torbada pel franquisme, i que la gestióeconòmica havia de posar-se al serveiexclusiu del benestar social tot procu-rant una distribució adequada de larenda nacional. Per tal de millorar elfuncionament intern del partit es redefi-niren l’estructura i les funcions dels seusòrgans. El FNC s’havia adequat a la no-va etapa que s’obria i que a l’estat es-panyol franquista suposava la fi de l’au-tarquia econòmica i l’inici d’una fase dedesenvolupament.

Daniel Díaz i Esculíes

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 25

A l’esquerra, Manuel Viusà,militant històric del Front Nacional de Catalunya i morta París l’any 1998.A la dreta, proclama clandestina repartida el 1948 o el 1949 per la sevaorganització.

EL T

EMPS

Els darrers anys dels franquisme vanrepresentar algunes novetats signi-ficatives dins del panorama políticde l’independentisme català. El

Front Nacional de Catalunya, que durantmolts anys havia estat el referent mésimportant i quasi únic de l’espai inde-pendentista, perdia l’exclusivitat. Es pro-duïa una diversitat d’opcions i alhoraneixien les discrepàncies, les polèmiquesi les dissensions, que es van anar incre-mentant a mesura que el franquisme arri-bava a la fi. L’etapa de la transició a lademocràcia, un cop mort el dictador, varepresentar un nou marc històric en elqual l’independentisme català es va di-versificar encara més i va donar lloc a unautèntic mar de sigles i d’organitzacionsque semblaven no tenir fi. Alhora, tot se-guint els referents irlandès i basc, vaquedar plantejada l’estratègia de la lluitaarmada, que mai no va acabar de quallardel tot en el marc de l’independentisme,si bé la seva presència en moments con-crets va ser innegable.

La fundació del PSAN i la primeralluita armada. El mes de desembredel 1968 un grup de joves militants del

Front Nacional de Catalunya, encapça-lats per Josep Ferrer, Joan Armet, CarlesCastellanos, entre altres, s’escindien del’organització independentista i pocsmesos després constituïen el Partit So-cialista d’Alliberament Nacional. Ambla voluntat explícita de vincular la lluitanacional a les reivindicacions obreres ipopulars, a partir de pressupòsits mar-xistes, de reivindicar un marc d’actuacióque des del primer moment era el delsPaïsos Catalans, la nova organitzacióneixia sota els impulsos de les radicalit-zacions que s’estaven produint arreud’Europa amb motiu del Maig francèsdel 1968 i es plantejava com a objectiula construcció d’uns Països Catalanslliures i socialistes. El dret d’autodeter-minació, entès com a dret a la inde-pendència, figurava així com un dels ei-xos centrals de la nova organització.

A partir d’aquest moment, el PSAN vatenir una participació activa en les llui-tes dels anys finals del franquisme. Es-pecialment significatiu a la Universitat ien les commemoracions de l’11 de Se-tembre i de l’1 de Maig, va prendre parten les campanyes contra el judici deBurgos i el novembre del 1971 partici-pava en la reunió constitutiva de l’As-semblea de Catalunya. Present a laCatalunya Nord des del mes de setem-bre del 1971, a partir de l’any 1974 vamantenir també organització en diversespoblacions valencianes, com València,Gandia i Sueca.

L’any 1974, però, un grup de militants,amb Carles Castellanos, Eva i BlancaSerra, es va escindir per constituir elPSAN-provisional. Es va tractar, bàsica-ment, d’una escissió per l’esquerra, queculpava el PSAN de fer una política ex-

El moviment d’alliberament nacionaldurant la transició

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 26 DOSSIER

A les acaballes del

franquisme revifa

l’independentisme,

i durant la transició

es multiplica i es fa

més present

1087HIS026,27,28,29,30 18/4/05 17:27 Página 1

cessivament seguidista respecte alPSUC. Seria la primera d’una llarga llis-ta d’escissions que a partir d’aquestsmoments protagonitzarien les diferentsorganitzacions independentistes.

Paral·lelament a la formació del PSANva aparèixer la primera organitzaciód’aquest període que va portar a termeformes de lluita armada. Es tracta delFront d’Alliberament de Catalunya, quetambé fou conegut com a Front d’Alli-berament Català, i que va sorgir a l’em-para del Consell Nacional Català, vincu-lat a Josep M. Batista i Roca. Fundat el1969, fou integrat bàsicament per jovesprocedents de les Joventuts Obreresd’Estat Català, molts d’ells fills d’immi-grants i si bé, en l’etapa inicial, van feraccions de propaganda i agitació, compintades o llançament de propaganda,ben aviat es van decantar per les accionsarmades. Fins al 1972 van col·locar ar-tefactes explosius a les oficines de Rà-dio Nacional i Televisió Espanyola deBarcelona, a l’oficina de recaptaciód’impostos de la Sagrera, als jutjats mu-nicipals de Barcelona, als tallers de LaVanguardia Española, etc. En total,prop d’un centenar d’accions similars,fins que el 29 de maig del 1972 forendetinguts dos membres –Carles GarciaSoler i Ramon Llorca López–, que el se-tembre del mateix any van ser sotmesosa un consell de guerra que condemnàCarles Garcia i Ramon Llorca a trenta ivint anys cadascun. A partir d’aquestmoment el grup –que encara va conti-nuar existint fins al 1977– va patir di-verses oscil·lacions ideològiques i es vaarribar a definir com a maoista, senseabandonar, però, el referent independen-tista.

La mort de Franco i la transició.A partir de la mort de Franco, el novem-bre del 1975, la situació de l’esquerranacional i independentista es va anarcomplicant per moments, des del mo-ment en què es va veure sotmesa a laprova de foc d’una nova realitat políticaque s’anava desenvolupant a partir delssupòsits reformistes imposats per la dre-ta postfranquista i amb la aquiescènciade la majoria de l’oposició democràtica,que va acabar acceptant les regles de jocdel reformisme postfranquista. Davant

de l’acceptació de la reforma, de les pri-meres eleccions democràtiques que esvan celebrar el juny del 1977 –quan en-cara no havien estat legalitzades cap deles organitzacions de l’independentismecatalà– i de tot el seguit de conseqüèn-cies que se’n derivaren –Constitució,estatuts d’autonomia, etc.–, a l’indepen-dentisme pràcticament només li queda-va reaccionar denunciant les renúnciesque s’havien anat practicant des de l’ini-ci del procés de transició.

Els dos partits històrics que encaraexistien, per una banda, tenien els diescomptats. L’Estat Català, reconstruït apartir del 1976 sota el lideratge de JosepPlanchart, no va aconseguir superar lesescissions que va patir a partir del 1977,

i la seva presència a la candidatura d’Es-querra de Catalunya, en les eleccions dejuny del 1977, tampoc li reportà cap re-sultat positiu. El Front Nacional, que enel seu primer Congrés celebrat l’agostdel 1974 s’havia definit com un partitsocialista dels Països Catalans que teniacom a objectiu la proclamació d’una Re-pública Socialista Catalana Indepen-dent, va participar en les eleccions dejuny del 1977 tot formant part de la can-didatura del Pacte Democràtic per Cata-lunya, amb el Partit Socialista de JosepPallach i amb Convergència Democràti-ca. Però no va assolir cap representacióparlamentària i progressivament va anarquedant marginat del panorama polític,fins que un sector del partit, encapçalat

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 27

DO

MÈN

EC U

MB

ERT

1087HIS026,27,28,29,30 18/4/05 17:27 Página 2

per Joan Cornudella s’integrà al PartitSocialista de Joan Reventós, mentre queun altre sector el 1979 va anar a parar aNacionalistes d’Esquerra. Les sigles delFront, però, van mantenir-se fins que el1990, finalment, els militants que que-daven van integrar-se dins d’EsquerraRepublicana de Catalunya.

Les expectatives del PSAN, desprésde la mort de Franco, semblaven mésfavorables, tot i l’escissió que va patir acomençament de l’any 1977, quan unsector del partit, encapçalat per CarlesJordi Guardiola, Rafael Castellanos iJoan Armet, es va separar del PSAN, endisconformitat amb la seva definiciócom a partit comunista. Certament, elmes de juny del 1976 el partit haviaaprovat una nova declaració política deprincipis en la qual s’havia definit coma partit comunista. I mentre els escin-dits van constituir el Moviment d’Uni-ficació Marxista (MUM), el PSAN vapassar a representar un important paperque el va situar com a referent ineludi-ble de l’independentisme durant elsanys posteriors a la mort de Franco. Perbé que no es va presentar a les primereseleccions democràtiques –el juliol del1977 el Govern espanyol el va declararil·legal, però finalment va ser legalitzatel setembre del mateix any– va experi-mentar un significatiu creixement tantal Principat com al País Valencià i fins itot a les Illes Balears existia organitza-ció des del febrer del 1976. A més, vaser el protagonista de dos importantsesdeveniments que van tenir lloc en eldecurs de l’any 1977: la celebracióunitària –amb la participació de totesles organitzacions independentistes– del’Onze de Setembre del 1977, al matí, alFossar de les Moreres de Barcelona,que va aplegar unes 30.000 persones ion van parlar Xavier Romeu, que va ac-tuar de presentador, Fèlix Cucurull iJordi Carbonell. El mes de novembre esva celebrar també la primera Conferèn-cia d’Organitzacions Independentistesdels Països Catalans, en què el PSANva representar un important paper. A partir d’aquest moment, va manifes-tar una actitud extraordinàriament críti-ca envers tot el procés polític de la tran-sició i va fer campanya en contra de laConstitució espanyola del 1978 i de

l’Estatut d’Autonomia de Catalunya fi-nalment aprovat per referèndum el no-vembre del 1979. Quan el març del1979 es van celebrar les segones elec-cions generals de la democràcia, va im-pulsar, amb altres forces independentis-tes, la coalició del Bloc d’Esquerrad’Alliberament Nacional (BEAN), queabandonà al mateix any. I quan, davantla celebració de les primeres eleccionsautonòmiques, el març del 1980, unsector del PSAN, més moderat, va im-pulsar la candidatura dels Nacionalistesd’Esquerra, es va reiniciar la crisi inter-na del partit, que va decantar el pes enl’organització del País Valencià, dirigi-da per Josep Guia.

Per la seva banda, el PSAN-Provisio-nal va mantenir durant tot aquest perío-de una actitud molt més radical. El ma-teix any de la seva fundació va firmar laCarta de Brest, juntament amb altres or-ganitzacions independentistes europees–a l’estat espanyol en formaven part lagallega Union do Pobo Galego i la bas-ca Herriko Alderdi Sozialista Iraultzai-lea (HASI) i a la Catalunya Nord l’Es-querra Catalana de Treballadors(ECT)–, i sovint va actuar a Catalunyacom a plataforma de suport al movimentindependentista basc. Definida com unaorganització socialista revolucionària,va mantenir-se en la clandestinitat i el1978 va impulsar la creació del ComitèCatalà contra la Constitució Espanyola.I el mes de març de l’any següent va cre-ar l’organització Independentistes delsPaïsos Catalans, en fusionar-se ambl’Organització Socialista d’Allibera-ment dels Països Catalans, de la Cata-lunya Nord. Ja els anys vuitanta va inte-grar-se en el Moviment de Defensa de laTerra, un moviment en el qual també hiva participar el PSAN.

Pel que fa al Moviment d’UnificacióMarxista, constituït formalment el maigdel 1977, l’any següent es va integrardins el Bloc Català de Treballadors, unanova organització que va recollir unatriple herència política: l’hereva d’unsector del PSAN, la que procedia d’unaescissió del maoista Partit del Treball,encapçalada per Joan Anton SánchezCarreté, que havia donat lloc al Partitdel Treball de Catalunya, i la derivadad’un sector del Partit Socialista de Ca-

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 28 DOSSIER

L’etapa de la transició a la democràcia, un copja mort el dictador,va representar unnou marc històricen el qual l’independentismecatalà es va diversificar encaramés, fet que donàlloc a un autènticmar de sigles i d’organitzacions,que semblaven notenir fi. Alhora, totseguint els referentsirlandès i basc, vaquedar plantejadal’estratègia de lalluita armada, quemai no va acabarde quallar del toten el marc de l’independentisme,si bé la seva presència en moments puntualsfou innegable

1087HIS026,27,28,29,30 18/4/05 17:27 Página 3

talunya (C), que havia constituït unCol·lectiu de Coordinació Socialista.Davant les eleccions generals del 1979,el Bloc Català de Treballadors va im-pulsar la candidatura del Bloc d’Esque-rra d’Alliberament Nacional, en la qualtambé va participar el PSAN, i el maigdel mateix any, en un moment en quès’hi havia integrat també un grup d’in-dependents encapçalats per Lluís M.Xirinacs, va potenciar la seva reconver-sió en partit. Davant de la convocatòriade les primeres eleccions autonòmiquesde març del 1980 es va presentar en unacandidatura anomenada BEAN-UnitatPopular, en què també s’havia integratel Partit Feminista, el POUM i un grupd’obrers independents, però davant elfracàs electoral el BEAN va acabar des-apareixent el gener del 1982.

Justament, perquè en les mateixeseleccions va haver de competir amb unaaltra candidatura similar, però més mo-derada: els Nacionalistes d’Esquerra,que s’havien constituït a final de l’any1979 a través d’una crida encapçaladaper un grup d’intel·lectuals, com JordiCarbonell, Josep M. Espinàs o MarcPalmès, i que havia estat ben acollidaper diverses forces polítiques com unsector del PSAN o un grup de militantsdel Front Nacional de Catalunya. Encompetència amb el BEAN –ben aviatels dos moviments serien coneguts coma “Herri barratina” i “Euskadiko espar-denya”, tot homologant-los amb els mo-viments bascos d’Herri Batasuna id’Euskadiko Esquerra– els Nacionalis-tes d’Esquerra tampoc van aconseguirrepresentació parlamentària i si bé esvan mantenir fins a mitjan anys vuitan-ta, ben aviat el moviment va acabar fentaigües: mentre que un sector minoritariva formar un anomenat Moviment d’Es-querra Nacionalista, els majoritaris vananar evolucionant fins a constituir, ambaltres organitzacions, l’Entesa dels Na-cionalistes d’Esquerra, que el 1987 vaintegrar-se dins d’Iniciativa per Cata-lunya.

Evidentment, tot aquest conjunt d’or-ganitzacions independentistes no vanexhaurir, ni de bon tros, la nòmina degrups, partits, organismes, etc. indepen-dentistes. Durant la transició n’hi haguémolts més, alguns dels quals van tenir,

certament, una vida molt curta. Senseafany d’exhaustivitat, caldria esmentar,encara, organitzacions com el Col·lectiuComunista Català, dirigit per August GilMatamala; els Comunistes Catalans In-dependentistes, que el març del 1979 esvan integrar dins els Independentistesdels Països Catalans; el Moviment Re-volucionari Català, sorgit del Frontd’Alliberament de Catalunya; la Taulad’Independents de l’Esquerra Indepen-dentista, etc. Grups dels més diversosque van tendir a desaparèixer quan apartir de mitjan anys vuitanta EsquerraRepublicana de Catalunya va iniciar laseva inflexió ideològica cap a l’indepen-dentisme, que, finalment, s’acabà ofi-cialitzant a partir del final de la dècada,però en un context històric molt dife-rent.

La reaparició de la lluita armada.Un element nou que, després de l’expe-riència del Front d’Alliberament de Ca-talunya, va reaparèixer durant la transi-ció va ser el de la lluita armada, un temaque venia de lluny: els orígens es podenremuntar a l’exèrcit de Catalunya que vaintentar crear Francesc Macià durant ladictadura de Primo de Rivera, que du-rant la postguerra civil havien replante-jat sectors del Front Nacional de Cata-lunya i que ara, seguint l’exemple basc iirlandès –els dos referents permanentsde l’independentisme català d’aquesta

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 29

Imatge d’una reunió de l’MDT,“sector oficial”, de 1987.A la pàgina 27, cartell del primer congrés del PSAN,celebrat el 1988.

DO

MÈN

EC U

MB

ERT

1087HIS026,27,28,29,30 18/4/05 17:27 Página 4

Terra Lliure, el darrer intent de fer servir la lluita armada de l’independentisme català,es va dissoldre el 1995 desprésde quinze anys d’activisme.

etapa–, continuava present en la preocu-pació de determinats sectors de l’inde-pendentisme, sense acabar-se de con-cretar.

Les morts de l’empresari Josep MariaBultó, el dia 9 de maig del 1977, i del’exalcalde de Barcelona Joaquim Violai de la seva dona, el 25 de gener del1978 –després que un escamot elscol·loqués un explosiu al cos– van posaren evidència la reaparició de la lluita ar-mada. Entre els dos assassinats, el dia 1de juliol del 1977 la policia va detenir

quatre independentistes, Carles Sastre,Àlvar Valls, Montserrat Tarragó i JosepLluís Pérez, acusats del primer dels as-sassinats. Eren els primers passos d’unasituació que es va complicar a partir del’any 1979, quan van morir en circums-tàncies diferents dos independentistescatalans: Martí Marcó, un jove militantd’ERC, queia en un control de la poli-cia, el dia 26 de gener, i Fèlix Goñi mo-ria el dia 2 de juny mentre manipulavaun artefacte explosiu. A l’entremig, eldia 4 de març, la policia detenia un nom-brós grup d’independentistes, encapça-lat pel militant històric Jaume MartínezVendrell, a qui acusava d’haver consti-tuït l’organització armada Època i res-ponsabilitzava de la mort de Bultó i deViola. En la nota que va difondre la po-licia s’implicava com un dels cervells del’organització l’antropòleg català JosepMaria Batista i Roca. La detenció d’in-dependentistes es va incrementar en eldecurs de l’any 1979.

Poc mesos després d’aquests esdeveni-ments apareixia l’organització que du-rant la dècada dels anys vuitanta i fins ala seva autodissolució el 1995 va presi-dir la lluita armada a Catalunya: TerraLliure es va donar a conèixer quan vareivindicar dos artefactes explosius quehavien estat col·locats a les oficines dela companyia FECSA de Calella i delcarrer Mallorca de Barcelona, el dia 15de juliol del 1980, en el marc de la mar-xa antinuclear que s’estava realitzant aAscó. Eren les primeres accions d’unaorganització que es va fornir bàsicamentde militants procedents del PSAN id’IPC, que mai va tenir una militànciamolt nombrosa i que va portar a termesobretot accions carregades de simbolis-me, més que agressions reals. Perquè, endefinitiva, Terra Lliure naixia en un mo-ment en què a Catalunya es podia donarper acabada pràcticament la transició,una transició que al cap i a la fi havia ge-nerat molta frustració política i haviacondemnat l’independentisme a un estatde marginació política i social que sem-blava molt difícil superar. Del que estractava era d’organitzar la resistènciapel futur.

Pelai Pagès i BlanchUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 30 DOSSIERFR

ANC

ESC

I C

ISC

AR

1087HIS026,27,28,29,30 18/4/05 17:27 Página 5

Història militar de CatalunyaVol. IV: Temps de revolta

El quart i darrer volum d’aquesta original obra de Francesc X.Hernàndez se centra en l’època contemporània, els segles XIX iXX, el període que arrenca amb la guerra del Francès i culminaamb les darreres accions armades de l’organització Terra Lliureen iniciar-se la darrera dècada del segle XX. Com indica l’autor,aquest llarg període de dos segles es caracteritza, a diferènciad’altres moments de la història de Catalunya, per la presència deconflictes interns, de guerres civils, de revoltes i avalots, de mo-tins i revolucions urbanes, d’insurreccions camperoles i accionsterroristes de tota mena. Si en els segles anteriors Catalunya ha-via hagut d’enfrontar-se amb guerres i conflictes amb l’exterior, apartir del segle XIX el conflicte intern fou el que va predominar perdamunt de cap altre. Ultrapassada la guerra del Francès –el pri-mer dels conflictes que s’estudia en el llibre–, la seqüència deguerres que va haver d’afrontar Catalunya, fins a la Civil del 1936-1939, foren permanents: insurreccions reialistes durant el trienniconstitucional (1820-1823) i la dècada ominosa (la guerra delsMalcontents); a partir de 1833, tres guerres carlistes, que van

solcar el segle, fins al 1875; a continuació, la llarga guerra de Cuba –iniciada el 1868 i que, amb in-termitències, no va acabar fins al 1898–; la posterior guerra del Marroc –iniciada el 1909…–. Con-flictes armats, guerres convencionals, que s’afegien a altres esdeveniments de violència social i po-lítica, que Hernàndez també estudia en el seu llibre: des de les bullangues dels anys trenta del se-gle XIX, o la revolta de la Jamància de l’any 1843, fins a la Setmana Tràgica del 1909 o la revolucióde 1936. No és per casualitat que una de les conseqüències que va generar aquesta conflictivitatfou l’antimilitarisme creixent que va aparèixer sobretot entre les classes populars de la societat ca-talana, mentre l’exèrcit espanyol es definia progressivament amb uns components d’anticatalanismevisceral. En aquest punt, el llibre dedica especial interès a la Guerra Civil, particularment a partir del

moment en què Catalunya fou front de guerra i en què va haver de patir la batalla més llarga icruenta de tot el conflicte civil: l’emblemàtica batalla de l’Ebre, que va menar a la derrota final de laRepública. Durant el període franquista, hom estudia la participació dels catalans a la Guerra Mun-dial, l’aparició i desenvolupament de la guerrilla de postguerra –que va culminar amb la mort de Ra-mon Vila Capdevila, “Caracremada”, l’any 1963– i els intents de lluita armada que van sorgir en elsdarrers anys del franquisme i durant la transició a la democràcia. Iniciat el segle XXI, “l’adéu a lesarmes de la societat catalana, en tots els sentits, era irreversible”, sentencia Hernàndez. Un darrercapítol s’ocupa dels combatents i del canvi tecnològic que va tenir lloc durant els segles XIX-XX.Com a la resta de la col·lecció, aquest IV volum disposa d’una acurada edició, amb dibuixos,

extraordinàriament interessants, de Francesc Riart, il·lustracions i mapes que esdevenen un comple-ment indispensable al text.Francesc X. Hernàndez és catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Bar-

celona, codirector del “Taller de Projectes” de la mateixa Universitat, autor de nombrosos llibres dedidàctica de la història i actualment és director general de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 12 AL 18

D'ABRIL

DE 2005 31HISTÒRIA EN LLIBRES

F. Xavier HernàndezRafael Dalmau, editor. Barcelona, 2004. 334 pàgines

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

RAF

A G

IL