: I I I I I I I ¡

26 d'agost de 2012

Pregó de la Festa del Roser de Lliurona

Quan em van proposar fer el pregó d'aquesta festa, m'ho vaig pensar una mica, d'una

banda pel fet que mai he fet el pregó de cap festa i de l'altra, per qué tampoc havia

parlat mai davant de tanta gent. Pero a la vegada em va il-Iusionar per qué es tracta de

la festa del poble de la meva ávia, del poble que tantes vegades he sentit parlar i que

sense haver-hi viscut mai, en certa manera també he apreciat com ho ha fet ella.

Probablement de manera inconscient, pel fet que part de les meves arrels vénen

d'aquest lIoc i per qué part de la meva familia hi va viure, hi va patir molt i també hi va

ser molt felic.

Un cop vaig haver acceptat fer el pregó, se'm va plantejar óbviarnent de qué podia

parlar. Des del primer moment vaig tenir ciar que no pretenia fer cap mena d'estudi de

recerca ni d'investigació per preparar-lo, no em venia de gust. No vaig donar-hi moltes

voltes per arribar a la certesa de que havia de parlar simplement del poble de la meva

ávia, i de qué significava aquest indret per ella. De fet em van proposar de fer el pregó

per qué sóc la néta de la Mercé de la Roca i per tant vaig creure important parlar del

'seu' poble, tal com ella el va viure i el va patir. En part també volía compartir la seva

vivencia en aquest indret, i saber si per a tots aquells que hi van viure tenia el mateix

significat que va tenir per ella. Per qué la relació entre ella i el 'seu' poble no deixa de

ser curiosa, soprenent, i afegiria que contradictoria.

És evident que cada un de nosaltres tenim una visió del món diferent, i que tot i ser el

mateix rnón és totalment diferent per cadascú. Per aixó el 'Lliurona' de la meva ávia

possiblement no sigui el mateix Lliurona que pels altres que hi van viure, tot i ser

físicament el mateix poble. Pero estic segura que una cosa tenen en comú tots

aquests 'Lliurones' i és que d'una manera o d'una altra, van marcar profundament a

tots aquells qui hi van viure, els quals, igual corn la Mercé, el pas del temps no els va

esborrar de la memoria I'estimació que tenien cap aquesta part de món i vers la gent. . .

que I'habitava. De tota manera, la quantitat de persones que cada any es reuneix el

dia d'avui, és una mostra clara que I'estimació per aquest poble no la sentía només la

Mercé de la Roca, sino que la resta d'habitants també tenien un lIigam molt profund

amb aquest indret, i que el van transmetre als seus familiars i coneguts.

I I I I I I i I I I ' I I

En el cas de la Mercé, a causa de I'edat, 94 anys, la memoria li juga males passades i

sovint no reconeix als que té rnés a prop, pero en canvi sí recorda perfectament totes

les persones que van compartir amb ella la vida aquí dalt. De fet quan vénen persones

a visitar-la encara que no tinguin res a veure amb L1iurona, sovint ella creu que té al

davant, en la Lores de I'Hostal de l'Arc, la Marieta de Cal Rosset o la Pilar del Caritg.

També moltes vegades, quan veu que es fa fosc, ens diu que ens hem d'anar

arreglant per marxar cap a casa per qué es fa tard, i quan Ii preguntem on és casa

seva et respon que a L1iurona. Per qué per ella tot i haver viscut a d'altres 1I0cs, a

Falgars, a 8euda a Castellfollit de la Roca i ara a Maiá de Montcal, el seu poble i casa

seva sempre han estat L1iurona.

Quan ella ens parlava de L1iurona, en parlava amb molta nostalgia i per aixó jo me

I'imaginava com un 1I0c idíl·lic i en certa manera máqic. La sensació que em donava

era que el temps hi passava poc a poc, i cada dia era igualo similar a I'anterior. La pau

i la tranquilitat del 1I0c i de la seva gent eren la característica principal segons la meva

ávia, i en especial la unió entre ells. Probablement jo com advocada no m'hi hauria

guanyat la vida, per qué tal i com deia ella, 'la justicia no hi feia falta per qué tothom

eren bona gent'. Suposo que aquest ambient de pau, tranquilitat i unió, era degut en

part a l'atllarnent del poble ja que els pobles que hi ha més a prop són de fet lIuny, i

encara més en aquella época en que les distancies es feien a peu. Per aixó entenc

que també fossin tant importants i desitjats tots els aconteixements que passaven al

poble o als voltants, com ara la festa major. L'ofici solemne cantat per la Mercé, i el

ball que se celebrava a I'Hostal de l'Arc amb la música de I'acordió d'en 'Fonso' i la

veu de la Mercé de fons, era d'alló més important en les seves vides, o almenys en la

de la meva ávia, que cada any esperava aquest día amb il·lusió. De fet un deis

aconteixements més recordats per ella va ser aquella vegada, I'any 1927, quan el

Señor 8isbe va anar a visitar el poble, i ella amb nou anys d'edat va tenir el privilegi de

lIegir-1i el vers que el poble li va dedicar. Un vers que més de 80 anys després encara

recitava amb I'orgull de fer-ho en nom del poble de L1iurona.

L'aspecte rnáqic que jo Ii trobava al poble, segurament era fruit de les histories que

explicava la Mercé, unes histories fosques, de bruixes i de rituals religiosos viscuts per

ella i la família. Tot i que el pas del temps i després d'analitzar-ho més profundament,

em vaig adonar que aquestes histories realment eren fruit d'una vida molt poc idílica i

mágica, d'una vida marcada per la pobresa i la miseria en la que vivien.

Penso sobretot en una historia que li havia sentit explicar moltes vegades segurament

per qué va ser una de les que més la va marcar. Explicava que el seu germa gran, en

I I I I I I ¡ I

Tia, va decidir acudir a la 'bruixa d'Arles' per buscar una explicació a totes les

desgracies que vivía la familia, i que el capellá del poble també hi va voler intervenir

practicant una mena d'exhorcisme propi d'una película.

La Merce era la petita de deu germans. Deis deu germans, sis van morir joves o fins i

tot algun d'ells quan enara era un infant. Amb poc temps van anar morint un darrere

I'altre, sense una explicació raonable en aquells temps, degut a malalties

desconegudes i accidents incomprensibles. Per aixó segurament buscaven una

explicació rnés aviat sobrenatural. De fet, davant aquestes circumstáncies tant

tráqiques, i en veure I'estranya malaltia que patia una de les germanes, el capella del

poble va decidir intervenir-hi practicant una mena de ritual misteriós que la meya ávia

desconeixia més enllá del que li havia explicat l'escolá que acompanyava el capellá, i

que va ser testimoni del desvaneixement que va patir aquest després de la practica del

ritual a causa segons ell deis mals esperits que s'havia endut de la casa. Pero, donat

que les bones intencions del rnossén no varen donar el fruit que esperaven, el germa

gran, en Tia, que com deia la Merce era descregut de tot, va prendre una decisió

desesperada: anar a visitar la bruixa d'Arles, una bruixa molt coneguda en aquells

temps. El que buscaba era una explicació al cúmul de desgracies que vivía la familia i

qui sap si potser també en el fons buscaba una solució. La bruixa, després

d'endevinar-Ii tota la situació familiar, Ii va exposar que a la familia hi havia un

avantpassat que havia fet una promesa que no havia complert, i que per acabar amb

la desgracies, I'havien de complir. Senzillament havien de fer dir una missa a I'església

de Beuda, a la que la meya ávia recordava haver assistit. Tot i aixó la bruixa el va

advertir que encara quedava una altra desgracia per esdevenir, pero que seria I'última.

I així va ser, dita la missa va morir un altre deis germans, i a partir d'aquell moment es

van acabar les malalties i els accidents. De fet la meya ávia, encara amb aquesta visió

una mica mística, i veient que envellia fins més enllá deis 90 anys, deia, quan encara

la lucidesa de la se va ment li permetia, que li estranyava viure tants anys i que potser

els vivia pel que no havien pogut viure alguns deis seus germans.

Amb el temps, i després d'haver escoltat un munt de vegades aquesta historia, per mi

va anar perdent el seu carácter rnáqic i misteriós, i vaig anar entenent que I'explicació

de la desgracia familiar era una altra, molt més simple, la pobresa i fins i tot diria, la

miseria que patien.

La meya ávia va néixer I'any 1918, i és cert que les necessitats de les persones a

principis del s.XX no es poden comparar amb les que tenim avui. Simplement un plat a

taula i una mica d'escalfor a I'hivern eren suficients per viure. Pero, de ben segur que

I I I 1; I I I I I I I

en moltes ocasions a la casa de La Roca de Lliurona, aquest plat a taula potser no

acabava de ser del tot pie, i una manta més al lIit durant I'hivern tampoc hauria fet

nosa. Pero la companyia de la familia i deis vems acabava d'aportar el necessari per

sobreviure i per ser felic.

Pero la sensació que tinc és que aquesta pobresa i miséria que hi veig quan m'ho miro

des d'avui en dia, no era percebuda de la mateixa manera pels que la van viure. La

meva avia era conscient que havia nascut en una família molt pobra, pero la seva visió

de la pobresa no era la mateixa que la que tinc jo. Si bé no els sobrava el menjar, la

companyia de la familia i deis vems era tant o més important que aquest plat de

menjar que faltava, i aquesta compayia per la meva ávia era una riquesa. I de fet

provablement ho era.

Tot i que des de l'abundancia que vivim avui, és fa difícil comprendre com es podía

viure en aquelles 'circumstancies, tinc la impressió que la meva ávia, la Mercé, va ser

felic aquí.

Evidentment a Lliurona també hi va patir. O potser no exactament, jo diria que no és

on més va patir. Jo crec que tot i la miseria i la desgracia viscuda, quan més va patir

va ser quan es va veure allunyada d'aquest poble i d'aquesta gent que eren el més

important per ella. Els seus pares no podien mantenir els deu fills que tenien, i per aixó

es van veure obligats a enviar alguns deis fills amb familiars o coneguts per tal que a

canvi de la petita ajuda que podia suposar una criatura en les feines de la casa o del

camp, se'n fessin cárrec. Explicava la Mercé, que la primera vegada que la van enviar

a casa d'uns familiars lIunyans, es va enyorar tant que la van haver de tornar a

Lliurona per que si no hauria caigut malalta.

Tot i aixó en els relats de la meva ávia destacaven més els moments felicos que els

tristos, i el sofriment només es deixava entreveure amb algunes frases que ella

deixava anar i que calia analitzar una mica més per comprendre'n el significat.

Una d'aquestes frases, i potser de les més significatives, que Ii vaig sentir dir un munt

de vegades, i que no vaig entendre fins que vaig ser més gran era: 'mal aventurat' el

que es fixa en la política. Al principi jo Ii volia fer entendre que la política ens afecta a

tots i qúe és un aspecte important en les nostres vides. Pero ella em contestava amb

un silenci. Em va costar compendre que per ella la política era una cosa molt negativa,

ja que va significar el final del seu món, per qué per ella Lliurona es va acabar el dia

que tota la familia va haber de fugir a Franca. El motiu evidentment va ser la política.

El germa gran era d'esquerres i com molts altres a causa de la guerra, va haver

I I I I I I I I I I

d'exiliar-se a Franca on un cop establert es va emportar a tota la família. Tota menys la

Mercé, que com que havia anat a servir a Falgars, i allá tenia les necessitats cobertes,

va decidir no marxar amb ells. A partir d'aquell moment a Lliurona ja no li quedava més

que els records, ja que no hi tornaria mai més a viure. De fet fins i tot la casa de La

Roca, que fins aquell moment havia estat de la família, per la que havien anat pagant

el cens durant molts anys, tants que la Mercé explicava que segurament havien pagat

la casa dos cops, va deixar de ser-ho. Tot i que el germa va tenir cura d'inscriure'n la

propietat en el registre gracies a I'ajuda del Jutge de Pau d'aquell moment,

provablement la falta de coneixements jurídics va fer que no es registrés correctament.

Per aixó I'antic propietari aprofitant aquest fet i que la familia no va tornar mai més al

poble, en va recuperar la possessió al cap de molts anys. Pero aquesta qüestió poc va

preocupar a la Merce, que quan no fa gaire temps, se li va plantejar la possibilitat

d'intentar aclarir la situació i recuperar la propietat va opinar que no valia la pena lIuitar,

per una casa en la que s'havia patit tant. Jo vaig entendre que per ella la casa en si

mateixa tenia molt poca importancia, per que de fet ja no formava part del món que

ella havia viscut. Tot i que les cases encara són avui allá mateix, aquest ja no és el seu

poble ni evidentment la seva gent. Per que la gent que avui habita aquesta contrada

poc té a veure amb la gent que I'habitava en aquella epoca.

Jo mateixa, juntament amb en Josep, la meva parella, més d'una vegada quan I'estrés

de la vida actual ens ha superat hem comentat en broma, que provablement viuríem

millor a Lliurona cultivant un hort i amb quatre animals. La sensació de lIibertat i

tranquilitat que emana d'aquesta zona és el que ens ha portat a fer aquests

comentaris. Pero som conscients que formar part de la societat actual i viure tal com

ho va fer la meva ávia, és impossible, per que de fet, el seu món, el de la Mercé de la

Roca, ja no existeix i aquella pau i tranquilitat han desaparegut. I aquells que han pres

la decisió de viure aquí avui, segurament el que busquen no és exactament la mateixa

tranquilitat i lIibertat que jo imagino i desitjo, ni tampoc la que va viure la Merce.

De fet quan em vaig posar a preparar aquest pregó em vaig plantejar de nou com

devia ser la vida de la meva avia a Lliurona, pero des d'un punt de vista diferent de

com ha havia fet temps enrere. Ara tinc la Cláudia, la meva filla de quasi 6 mesas. I

aixó fa que em costi molt més entendre aquesta felicitat de la gent que vivía aquí en

aquella epoca. La meva besávia, va criar 10 fills en unes circumstáncies certament

molt difícils, i tot i així van poder ser felices. Em pregunto si la Cláudia, tot i tenir totes

les comoditats d'avui en dia i el munt de coses rnaterials que acumulem, sera capac de

ser felic com la seva besávia ho va ser aquí.

I I I I I I I, .•.

La crisi que vivim també em fa plantejar com a la majoria, quin futur ens espera i quin

futur es trabaran els nostres descendents. Pero sigui quin sigui aquest futur, sé que

quan expliqui a la Cláudia com era la vida de la seva besávia, encara Ii sera més difícil

que a mí ímagínar-s'ho í entendre-ho. Jo símplement em pregunto com eren felices

sense les comoditats que jo he tingut sempre (aigua corrent, electricitat, cotxe, servei

medie, etc.), pero segurament ella es plantejará, com podía viure aquella gent sense

internet, sense un Iphone, o sense el contacte personal a través de les xarxes socials.

De tota manera sigui com sigui aquest futur, segur que la Cláudia no víurá alllarg de la

seva vida tants canvis, i tant extraordinaris com els ha viscut, potser una mica

inconscientment, la seva besávia, la Mercé de la Roca. Ella va néixer en un món sense

electricitat i deixará aquest món en plena era digital, i va poder ser tant o més felic en

el primer d'aquests dos móns, gracies al poble de Lliurona.,

. Amb aquestes paraules jo donava per acabat el pregó. Quan vaig lIegir-lo a en Josep,

a veure qué li semblava, em va dir que bé, pero que tenia un caire de novel·la. Em va .

fer reflexionar, pero més tard li vaig respondre: de fet, parla de la vida de la meya ávia

a Lliurona, i sempre m'ha semblat que aquesta part de la seva vida és digne d'una

novel-la, i de fet ella mateixa deia que de la seva vida se'n podia escriure un lIibre.

Només em queda desitjar que tothom passi una bona festa, i que els records de la

gent que ha vis cut en aquest poble no s'esborrin, i es transmetin de generació en

generació, i de festaen festa.

Moltes gracies.

Sílvía Oliveras Bassols

(Néta de la Merce de la Roca)