Incívica Barcelona

8/18/2019 Incívica Barcelona

http://slidepdf.com/reader/full/incivica-barcelona 1/60

Guerau X. Casol9-IX-2013

Incívica

Barcelona




[Il·lustració B/N] Agraïments;




Índex

Fugint

Amb la nacional estàvem millor

Abús d’autoritat

Arqueòlegs

Curt de gambals

Deutes, o no?

El secret del Vell

Per la moral i l’ordre

Que vols ser de gran?

En tens dos

Sexe haitià

Res de nou, aviat arribarà la primavera...Somriure fos

Que cony hi faig aquí?

Pendons de Barcelona

Que’ls petin




evidentment no s’havia pos at a comprovar-ho devant dels seuslegítims propietaris..

<<Em fotré una nata de la vida... Se m’ha girat la pinça, pillaré fort,

espero que ningú lligui caps o millor, que la palmind’una aturada

cardíaca ben fulminant o d’un incendi ...>>

Mentre comprovava els tancaments de les finestres de la façanabalconada va mirar en direcció al llocd’on havia sortit per si algú sen’havia adonat de la seva fugida, semblava que pel moment no,certament la quantitat de keta que havia abocat accidentalment ales litrones de birra del Mercadona havien fet el seu efecte i aquells

imbècils encara estarien unes hores groguis.

Així que va seguir en el seu propòsit de trobar alguna manerad’accedir a un dels pisos propers i marxar a través d’allà, ja que es

trobava en un cinquè pis i les alçades no li fotien cap gràcia, a mésa cada segon que passava les possibilitats de ser descobertcreixien exponencialment, ho havia de fer ràpid i serenament, duescondicions que en aquests moments eren més difícils del dur a

terme del que havia semblat en primera instància.

Era evident que marxar per la porta principal del pis hagués estatuna bogeria, per molt col·locats de ketamina que estiguessin sen’haguessin adonat que pirava amb la maleta, per sort estavendistrets cuinant-ne una mica amb la paella i el càmping gas al saló

principal, només els èquids coneixen el que els hi esperava quan elseu cos comences a absorbir la bona dosi de keta líquida que haviaabocat a les litrones que xarrupaven com bèsties assedegades

mentre ressecaven les seves boques amb marihuana, tabac i opi, lamúsica trance full-on a tot drap havia reblat el clau.

Així ques’havia dirigit cap al lavabo amb la mandanga en un instantde distracció, amb una agilitat excepcional en el estat deputrefacció en el que es trobava. Un cop dins se li havia dibuixat unsomriure entre els cabells rossos i ronyosos, i s’havia adherit la

maleta al cos per tenir mobilitat als seus braços però la cinta del

basar era pura merda post-industrial i no complia la seva funcióamb èxit així que havia seguit servant-la amb el braç dret fentautèntiques giragonces per mantenir l’equilibri i no perdre la seva

preuada posessió, finalment havia escapat per la finestra que ambtota seguretat mai havia estat netejada a jutjar per les diversescapes de ronya que hi havia amuntegades.

Per sort després de molt rebuscar per la façana va veure unafinestra un parell de pisos enllà que semblava oberta i d’una mida

més que suficient perquè hi pogués passar algú de la seva mida.Després d’un parell d’intents una mica rocambolescos, sens dubtela ketamina havia afectat a les seves capacitats motrius, vaaconseguir arribar fins al balcó i es va inserir per la finestretaoberta, abans es va desenganxar la maleta i la va llençar a dins del




pis on va aterrar còmodament sobre un trona, per sort l’habitació , ila trona per tant, estaven buides i després d’un ràpid reconeixement

semblava que el pis també.

Tenia pressa per fugir, però no va poder evitar passejar-se per lacasa a la recerca d’alguna cosa de valor, una oportunitat era unaoportunitat, no hi havia gaire cosa destacable; unes ulleres de solbones, algunes joies, una mica de pasta en efectiu, targetes decrèdit etc. Va arreplegar tot el que la pressa li va deixar, va obrir lamaleta i ho va embotir a dins, entre els paquets plens de polsblanca i marró i els diners en efectiu, el Botí en majúscules de la

seva miserable i perduda vida.Un cop al rebedor va acostar-se a un trenet de fusta penjat a mitjàparet amb el nom de “Joan” inscrit a l’interior , d’on hi va agafar lesclaus automàtiques d’un Fiat i el que semblava les claus de casa,mai se sap quant podria necessitar-les va pensar amb un somriureentre dents.

Abans de sortir va mirar per l’espiell per evitar sorpreses

incòmodes, no hi havia ningú, així que quan va estar-ne segur, vaobrir la porta amb les claus ja que de ben segur era tancada perfora, i va marxar sigil·losament escales avall amb la maleta, laparanoia l’assetjava si l’enganxaven li fotrien una bona pallissa,

això si no el mataven, a cada passa pensava en una maneradiferent en la que el podien matar, evitava qualsevol tipus de soroll,

per fluix que fos, finalmentl’última prova era obrir la porta principal,

sorprenentment estava ben engreixada i el soroll fou mínim.

Fora de l’edifici va provar de picar el botó d’obertura del cotxe delclauer automàtic però no semblava que cap dels automòbilsaparcats donés resposta, hi havia un Punto negre a prop però noresponia així que va seguir amb la màxima discreció carrer avallfins a sortir a Travessera de Gràcia, va tornar a provar pitjant elbotó del clauer i finalment uns llums es van encendre mercat avall.S’hi va acostar, era un Fiat Punto de color blau fosc, el va obrir i vadeixar la maleta al seient del copilot. Va engegar el contacte i va

marxar posant tanta distància com podia pel mig amb la paranoiacada cop que veia un cotxe de mossos i d’urbana, es va possar les

Ray Ban com si aquestes li conferissin el poder de la invisibiltat o simés no li atorguessin un estatus superior que el feia immune alsagents de l’autoritat.

Era un cotxe de baixa gama, i es notava que l’acostumava a portar

una dona perquè el canvi de marxes estava fet pols però lipermetria moure’s amb relativa tranquil·litat un parell d’hores, o

potser més i tot depenent de quant fessin la denúncia, en qualsevolcas no havia d’ anar massa lluny i segurament els propietarisarribarien vora les cinc o fins i tot més tard de les seves feixuguesfeines o de recollir el seu fill d’una escola bona . Ara poc importava,qualsevol lloc entre Cornellà i l’Hospitalet li serviria, així que va




conduir fins la diagonal i va sortir per les rondes per finalment entrara la sortida 15, el polígon de l’Almeda.

Tot i ser ple dia el carrer seguia buit, així que va aprofitar per omplirun bidó de tres litres de gasolina a la benzinera més propera, aixòsi, en un bidó homologat per l’Estat que costava deu euros, i es vadirigir a un dels pàrquings municipals més propers per aparcar enun lloc que quedava mig amagat per uns quants arbustos.

Un cop allà va obrir el cotxe de bat a bat, va netejar metòdicamentels comandaments, el volant i tot alló que havia tocat i va ruixar elcotxe amb una bona quantitat de combustible, com li havia explicat

son germà un dia assolellat en un descampat no gaire llunyà ques’havia de fer quan un volia eliminar totes les proves. Finalment vadeixar un cigarret encès de forma que quan arribes a la meitatprengués el combustible i encengués tot el vehicle al cap d’uns

breus instants.

Per últim va deixar el pàrquing enrere assegurant-se de quèmirades tafaneres no el tinguessin controlat, a través del reflex

intern de les Ray Ban que havia mangat al pis de Gràcia va veurecom el vehicle començava a cremar d’una manera prodig iosamentcontrolada i efectiva, les lliçons, tot i ser només teòriques imagistrals, havien estat ben efectives.

Va creuar un parell d’avingudes xarones i sense cap mena degràcia típiques de la zona fins que va arribar a l’edifici on vivia, una

casa ocupa de tres plantes on s’hi muntaven raves i d’altres saraus

de tot tipus. Va pujar l’escala principal plena de merda i xeringuesque portava a l’última planta on hi havia el seu pis i la seva

habitació, que era una de les millors, ja que ell havia estat un delsprimers en ocupar aquell edifici d’oficines de la perif èria.

A sobre la porta d’entrada hi havia el seu nom pintat amb takergruixut, o més aviat el seu malnom, Marteens, el va observar, eltrauria, <<no mola que la gent sàpiga exactament quin és el meu

pis>> va pensar fent cara de pomes agres, però ni tant sols esplantejar esborrar-ho o si més no pintar-hi a sobre. Finalment vaobrir el cadenat que tancava la porta amb la clau que portava en undels seus collarets i va entrar.

L’habitació estava feta un fà stic com sempre, tones de roba i brossas’amuntegaven a banda a banda i no semblava que hi hagués la

més mínima intenció de posar ordre en aquell desastre. Però latauleta de nit estava totalment buida, així que va deixar la maleta asobre i va seure al costat del llit. Va obrir-la, era moment de ferrecompte, pel cap baix hi havia un parell de quilos d’heroïna , unparell més de coca i centenars de bossetes d ’entre un i cinc gramsdel que semblava un Mdma de gran puresa a jutjar pel color i latextura. <<Aquella colla de tarats no sabrien que fer-ne>> va




reflexionar, ell si que sabria que fer-ne de tot alló, sens dubte, se lafotria tota de baix a dalt i de biaix, en vendria una mica... El just peranar tirant, allí hi havia pasta per mesos així que no s’havia de

preocupar gaire pels comptes, de totes maneres era un negociexempt d’impostos.

Però calia anar a pams, en Braid no deixaria passar que li haguésrobat aquella morterada de droga i per tant diners, no el coneixia defa gaire, de fet li havia presentat un amic comú, però de ben segurque algú xerraria i li donaria la informació sobre on vivia, així quecalia pirar d’allà i en general de Barcelona. No es fiava de ningú així

que va agafar el mòbil, un nokia 3310 que ja era prehistòric, i vatrucar a un dels seus col·legues que vivia al camp i va demanar-liuna mica d’ asil ionqui, li va ser concedit per la via ràpida en aportarles referències de rigor, així que per fi va poder respirar amb tota latranquil·litat que permetia l’alta ingesta de drogues.

Va fer un canvi de la maleta a una motxilla Quechua color marró devint-i.cinc litres que va omplir amb menjar, roba, el seu ordinadorportàtil i diverses pertinences de valor que atresorava a casa a sevai va posar rumb al metro en direcció a Sants, on va agafar el trenamb direcció Sant Celoni, allí es va aturar a l’estació, ja hi feia fred

ja que s’estava fent de nit, però el seu company el va anar a recollirpuntualment amb una C-15 atrotinada d’un color horrorosament

blau i brillant.

Després d’una p arell de setmanes drogant-se a la masia va arribara les seves mans l’ARA d’uns dies després de la seva fugida,

remenant les pàgines va llegir una notícia breu on es parlava d’un

Punto cremat en un aparcament de les afores de Cornellàrelacionat amb un robatori en una apartament de Gràcia i unincendi que havia afectat tota la finca, encara es faria famós i tot.Per sort el diari no parlava ni de sospitosos ni de res semblant, tot ique de ben segur els mossos devien estar rastrejant alguna pista.

La masia era antiga de collons, propietat d’una àvia materna filla

d’una famíilia de l‘alta la burgesia catalana de finals del segle XIX

però decorada a l’éstil punki ocupa cosa que demostra que la gentamb poder sempre està a la moda. Tenia un parell de plantes mésunes magnifiques golfes que ara servien també d’habitació i que

era on s’allotjava. A més d’un hort, un garatge mig cobert i diverses

zones vallades per allotjar-hi animals.

El paio tenia pasta però era colega de tota la vida, no li podia pasrobar... Així que la vida a la masia no li desagradava, podia fer elque volgués, bàsicament drogar-se tot el dia, no havia de retrecomptes amb ningú, ni assemblees pesades ni bestieses de casaocupa, però s’avorria pel fet de que en aquest indret no hi havia cap

tipus d’activitat social que pogués satisfer llurs necessitats lúdico -afectives i sabia que tard o d’hora acabaria per treure de polleguera

al seu amic o pitjor encara, li acabaria robant alguna pertinença.




Empès per la paranoia i l’avorriment crònic tant propi de la seva

desafortunada generació va pagar la seva estància al seu amicd’antigues batalletes en espècies, un parell de grams de cada i va

tornar cap a casa amb la intenció d’arreplegar quatre coses més imarxar rumb a qualsevol ciutat on no hi tingués marrons ni capassumpte pendent, no li feia cap il·lusió però no hi havia més remei,a Barcelona li tenien jurada, a hores d’ara el deurien e star buscantper tots llocs, bé, potser eren morts però l’organització d’en Braid

era més grossa del que semblava, algú apareixeria tard o d’hora a

reclamar comptes... No hi podia tornar de cap manera, si més noper una temporada ben llarga hauria de cercar una nova base

d’operacions.

En arribar al pis no hi havia ningú però va trobar una nota a lanevera que deia que estaven fent una barbacoa al terrat, li va picarla curiositat i després de deixar-ho tot va sortir escales amunt pertal de veure algú conegut i fer una cerveseta, no més, no teniatemps. No feia gaire calor per estar en ple agost, cosa que encaraanimava més. L’error sens dubte fou pujar la droga, era ja un

costum portar una mica de cada a sobre, i els costums venen coma hostes i es queden com ocupes, així que ni tant sols es vaplantejar que tot allò podia provocar un bon embolic.

[...] Flepa, canuto, bombeta, cigaló, flepa, canuto, bombeta, picadaheroïna per la vena [...]

La llum del dia cremava dins dels seus ulls i provocava aquellatípica sensació de veure-ho tot ben vermell, no sabia on era, ni quehavia fet, es va gratar la barba que començava a ser prominent

<<pel capbaix han passat tres o quatre dies>> va pensar... Encarano havia obert els ulls, les parpelles tot i el sol li pesaven comlloses, el que si que sabia a jutjar pels sons del voltant es q deviatrobar-se al vell mig del carrer i sense dubte jeia en un banc a jutjarper la incomoditat, el tràfec de persones el va fer pensar en Gràcia,una terrible sensació el va envair, era perillós, perillós de collonsser allà.

Finalment va obrir els ulls, per sort estava a Plaça del Nord cosaque li proporcionava una possibilitat de fugir d’ aquell barrirelativament ràpid així que es va aixecar sense gaires protestes, lianava la vida.

De cop una bufa, i un altre, era en Braid que passava per allà enaquell precís instant amb tres o quatre punkis més, aquest li vapreguntar burlescament que s’havia pres per acabar d’aquella

manera, feia temps que havia lligat caps però volia sentir lesparaules màgiques sortir de la seva boca. Tenia la cara i part delsbraços envenats, segurament per l’incendi provocat al pis mentre

cuinaven.

Entre aquells cabells rossos i greixosos es va dibuixar una cara deterror absolut i va començar a relatar una llarga llista d’excuses




sense saber massa ni a qui li deia ni tant sols el que deia. En Braidse’n va cansar, les bufetades es van convertir en cops de puny,aquells cabells rossos es van envermellir, el nas va prendre la

forma d’un tomàquet aixafat per maquinària pesada...

[...]

Coma. Gent que plora. Mort.

[...]




Amb la nacional estàvem millor

Baixava tot torrat i sol pel carrer de Sant Pere Màrtir, a l’alçada del

Mondo Lirondo, mirant les obres que hi havien a mà dreta. El barride Gràcia sempre m’ha semblat d’una bellesa total, les cases

baixetes, l’ambient de poble, les festes etc. Però aquell dia tenia la

sen sació que s’havia tornat un xic llòbrec, potser era el fotimer

d’aigua que hi havia pel terra ja que havia plogut tota la tarda. Eren

les cinc de la matinada, portava algunes flepes de MDMA i unscombinats de més a sobre i em costava discernir la distància quequedava fins al trencant següent, però el cas es que no podia ser

massa lluny. Tenia ganes d’arribar a casa i fotrem una bonaclapada, no em trobava massa bé. Estava bastant de mala llunaperquè no havíem sortit de festa pel Paral·lel, aquestes coses emtoquen els collons de mala manera, per anar a fer birres a un bar demala mort em quedo a casa, i més sinó hi ha futbol!

De cop vaig notar una pressió a l’esquena, com si tot el pes del

món caigués sobre meu, no sabia que cony passava. Per sort vaigpoder cobrir-me el cap amb els braços en posició de defensa i vaigreduir l’impacte que es va quedar en un no res. Vaig aixecar-meinusitadament ràpid fent una tombarella i vaig veure dos paios ambcara de nazis davant meu, un era alt i prim, extremadament prim, il’altre més aviat grassonet, els dos portaven el cap rapat i

caçadores texanes plenes de pedaços de tot tipus , algun d’ells

d’Ultima Thule o banderes sudistes americanes, nazis segur.

Em van començar a insultar al crit de;

- Guarro de mierda, Catalufo... – Es confima.

En zero coma vaig elaborar una estratègia que passava per tombarel més prim sobre el gros i marxar corrents, la primera part va sortircorrectament però la segona no, el nazi més refetot es va apartarràpidament i es va posar la mà a dins de la butxaca. Segur que téuna navalla vaig pensar, així que em vaig aixecar i vaig actuar

sense pensar- m’ho. Li vaig fotre una coça directament a la mà que ja estava traient una navalla, per sort aquesta va sortir volant unparell de metres carrer avall.

El més alt ja s’estava aixecant i va saltar a sobre meu, em va

tombar amb la sort per part meva que vaig caure ben a prop de lanavalla, vaig allargar el braç agafant-la, i la vaig desplegar amb unasola mà. Mentre em desfeia del més alt, el grassonet ja sem’acosta va amb la intenció de rebentar-me a puntades de peu. Persort vaig dirigir una estocada brillant al seu turmell i el vaigtravessar netament com si fossin uns peus de porc amb un riallaentre dents, però havia d’actuar , així que simplement vaig maldarper aixecar-me com podia i quan ja estava dret vaig córrer com sinóhi hagués demà.




Uns carrers més enllà, a Gala Plàcida em vaig aturar, per intentarrecuperar l’aire fent esbufecs de tota mena, semblava que els tarats

aquests no em seguien, e ncara no m’ho podia creure. Li havia fet

força mal al fill de puta aquell, i no semblava que jo tingués capferida. Em vaig mirar a un retrovisor d’un cotxe, no tenia res a la

cara ni semblava que tingués res al cos. Bé, el jersei Fred Perryestava una mica esgarrinxat però no gaire.

De cop em va a venir tot el morat a sobre, però estava força contentaixí que vaig maquinar un peta amb una velocitat sorprenent i mel’anava fumant mentre em dirigia cap a Travessera de Gràcia per lavorera que em quedava a mà esquerra.

De cop va passar un cotxe de la policia nacional que baixava perVia Augusta a tot drap xafant un bassal i omplint-me encara mésd’aigua, se’m va girar l’olla i vaig pensar que els tarats dels collonses pensaven que estaven en una pel·lícula de Harry el Brut i queem podien vacil·lar de mala manera mentre els insultava al crit de;

- Espanyols de merda, bruts, aceituneros etc – Acompanyat d’unes

botifarres i altres gesticulacions de raval tant pròpies de la mevapersona.

Per desgràcia vaig adonar- me que els fills de puta m’havien vist o

sentit ja que van frenar en sec malgrat la velocitat a la que anaven.Un cop parats van baixar un parell de paios vestits d’uniforme, amb

la puta estanquera a la part alta del braç. Em cri den a l’ alto, devientenir uns trenta anys, l’havia cagada , no eren el prototip de policaspós espanyol , d’aquells que neixen al Guadalquivir i moren al

Nerbion. Em vaig possar a córrer carrer avall per Julián Romeaperpendicular a Travessera. Les cames em pesaven de collons,m’havien donat una bona pallissa i estava una mica lent.

Vaig veure que no podia escapar i vaig llençar la cartera on hiportava un ouet d’haixix d’alt a qualitat sota un cotxe, em va glaçarel cor però havia fet el que era necessari, de totes maneres eltrobarien si m’escorcollaven. Vaig fer unes gambades més, enaquell moment va ser quan vaig veure que l’espanyol pudent més

jovenet ja m’avançava i que no hi hauria més remei que mantenirun diàleg amb aquell parell d’homínids . A mitjà travessia em vablocar, a l’alçada d’una gran portalada amb unes quantes escales,vaig intentar fintar-lo, i ho vaig aconseguir però un altre cop vaigtornar a sentir el món caure rere meu. El més gran em va placar al’estil Barcelona Dragons i em va dir a cau d’orella;

- ¿Por qué corrias, eh? – Bafarada d’alcohol en tota la cara,

evidentment no vaig contestar, no podia pensar res eloqüent, s’ha

de tenir el cap clar i saber q ue es diu davant d’aquesta xu rma,sobretot si estàs al terra, borratxo, drogat i totalment immobilitzat decames i braços.




El poli més gran em va deixar anar i el més jove em va immobilitzaramb un peu per darrere del genoll mentre m’aixafava fort cada cop que em negava a contestar. Mentrestant el poli més gran semblava

que havia vist el meu hàbil llançament de cartera sota el cotxe. Perdespistar em vaig créixer davant del jovenet i li vaig dir;

- Corro perquè em ve de gust. – I vaig afegir fluixet - Subnormal.

Mala resposta...

- Con que catalán, eh? – Em va deixar anar el genoll i em varefregar la cara contra el puto terra mullat, brut de pixats i ple

porqueria agafant-me pel cabell.De cop s’acosta el nacional més vell i em diu mentre li en senyal’ouet a l’altre espanyolot:

- Bueno chaval… Ya sé porque corr ias... –

M’han enganxat del tot, començo a pensar en els càrrecs,

resistència a l’autoritat, fuga, possessió d’estupefaents etc. Però de

cop sonen unes paraules que em sonen a glòria i salvació a travésdel comunicador de la Nacional “Charly, eco, tres... Se está

produciendo una reyerta con arma blanca en el inicio de calle SanPedro Mártir, Canvio”. El policia de més rang es va mirar alsubaltern amb un gest condescendent i li va dir que em deixes anarmentre em tornava la documentació i la cartera;

- Te has salvado catalufo. – Em va engaltar un parell de bufetades iva plegar veles , tots dos van marxar tal com havien arribat.




Abús d’autoritat

El mossèn es va gratar la tonsura que el coronava amb el dit índexmentre observava els nens com feien rotllana. Estaven esmorzantal mig de la plaça just davant de l’escola ja que el patí estav a enobres.

Sota la seva tutela els seguia admirant quan desembolicaven elsembolcalls del seus àpats i es preguntava com serien quancreixessin.

La nova seu del districte relluïa al fons de la plaça, al mossèn se li

van omplir els ulls de llàgrimes de la fortor del reflex, va buscarentre les grans butxaques del seu anorac vell, finalment hi va trobarun mocador i es va eixugar. L’emocionava començar a treballar

amb els nens, la seva docilitat l’excitava i tot i que intentava reprimir

els seus impulsos sabia que el D iable l’assetjava a cada cantonada i que hi acabaria caient, com molts altres ho havien fet abans.

A tot això els nens ja començaven a llençar els embalatges a labrossa, va esperar una estona i es va acostar a la campana del’escola i la va fer sonar. La cara de decepció dels nens es va fer

patent, no era per menys, el primer dia de catequesi, a la majoriano els hi feia cap gràcia passar-se dues o tres hores parlant decoses que ni entenien ni volien entendre.

Un cop a dins el mossèn va començar a explicar la Creació, elsnens van començar a parar atenció ja que el tema s’ho mereixia i

no era gaire diferent de les historietes que llegien els dies de

biblioteca, preguntes de variada índole van arribar al mossèn iaquest les va respondre amb total diligència, fins i tot les que lipreguntaven si Déu era un extraterrestre de color verd o bé com ésque Déu permetia que hi haguessin pobres, com de fet eren molts,per no dir tots els de la classe. Les instruccions del seminari enpedagogia i teologia sempre ajudaven a un bon adoctrinament delsmenors, les va seguir al peu de la ratlla.

A mesura que passave n les estacions i els anys els nens s’anaven

fent més gran, i els impulsos del mossèn cada cop eren mésdifícilment reprimibles, la dualitat mentor alumne l’excitava, seguia

intentant reprimir-se, enganyant-se a si mateix dient que erentemptacions diabòliques, però la seva ment coïa secrets que ni ellmateix podia assimilar. Primer es va fixar en els cossos mésdesenvolupats de les jovenetes però aviat es va començar ainteressar en els nois joves.

Cada dilluns, dimarts i dijous hi havia classe però havia convençutel professor de gimnàstica per acompanyar als nois alsdesplaçaments futbolístics i improvisar un benedicció que afavorísals nois.




Amb el temps va arribar a convèncer als pares de que podiaacostar als nens amb més problemes de catequesi a casa odesprés del partit i així repassar i reforçar el lligam amb l’Església.

Els duia amb el cotxe de la parròquia ja que vivien vora lamuntanya i les línies de bus eren escasses. Aprofitava perassaborir aquells moments, doncs sabia que ben bé hauriad’esp erar dos dies per tornar a veure aquells xavals, especialmentestava interessat en dos d’ells, que eren la viva imatge dels seus

millors amics de joventut, un de ros i l’altre de moreno.

Un dimarts, va aconseguir fer anar als dos joves a la sagristia ambl’excusa que l’ajudessin en algunes menesters que s’havien de dur

a terme, els pares hi van accedir encantats, qui millor que elmossèn per ensenyar la fe recta i la bondat cristiana a aquella

jovenalla? Els dos tenien onze anys i als ulls del mossèn eren lescriatures més belles de la creació. La temptació era tan gran quefinalment va cedir. Amb l’habilitat del dimoni va distreure en Tam el

moreno, fent tasques banals i feixugues que el mantinguessindistret mentre pretenia ensenyar- li disciplina a l’altre .

En Sud, el rosset, en veure que els separaven va témer haver fetquelcom malament i es va espantar, més quant el mossèn el vacridar a la seva habitació perquè l’ajudes a canviar una bombeta.

Un cop va entrar el mossèn li va fer tancar la porta i el va fer pujar auna escala palplantada al mig de la sala, el mossèn el mirava

fixament amb un posat ferm i seriós i li anava ordenant tot de cosesrelatives a la substitució de la bombeta;

- Desenrosca! Posa l’altre bombeta! Colla -la bé desvergonyit – .

Tanta er a la suor que va començar a brollar de la mà d’en Sud per

la pressió que exercia el mossèn que la bombeta que servava ambuna mà es va esmunyir dels seus dits amb la mala sort que no vacaure sobre el llit proper sinó que es va esberlar contra el terra encentenars de trossets. La ira del mossèn es va fer evident i va ferbaixar al seu pupil de l’escala de males maneres. El va llençar

contra el llit amb força i es va posar sobre seu fregant les seves

parts contra el jove, li va dir de tot, des de dimoni a perdedor,finalment va aconseguir un orgasme; estèril i corrupte però quesemblava recórrer tota la seva espinada aportant un plaer quasimístic mentre pujava per cadascuna de les seves vertebres.

Després d’allò, la cosa va anar a més. Eren freqüents les ta rdes acal mossèn, no sempre es produïen abusos sexuals, però l’ànsia de

dominació del mossèn era implacable. Finalment per atzars del

destí al cap d’uns mesos del primer incident, noves oportunitats defeina van fer marxar als pares d’en Tam i en Sud.

El mossèn va semblar apagat per uns mesos per la pèrduaimmensa que suposaven aquelles divines criatures. Però aviat esva començar a emocionar amb noves adquisicions que li




recordaven a la més variada llista de familiars i coneguts. Tot i aixòamb el pas del temps sentia vergonya pecadora i intentava reprimirels seus abusos tant com podia. Però no sempre era prou ferm, en

un període de vint anys va abusar de tres nens i una nena més.

Un dia fastiguejat pel seu últim abús, en el qual quasi s’atreveix a la

penetració va decidir que era moment d’explicar -ho, necessitava dela confessió i la caritat cristiana, sabia que el seu pecat només serianetejat amb el penediment devot i l’abstinència total, una últimaconfessió. Finalment es desplaçaria a Itàlia on tenia aparaulatl’ingrés a un convent amb el nou nom d’Agustí.

Va acostar-se a una església llunyana, fora del seu districte. Haviaacabat el sagrament de la reconciliació feia poc i el confessionariera obert, així que no hi havia ningú. Si va acostar i després deconfessar alguns pecats menors, ho va explicar tot, el capellà es vasorprendre, i va girar el cap en un acte reflex.

Si veia poc per la llum que s’escolava a traves dels forats queconnectaven el confessionari però al mossèn li va semblar veure

uns cabells rossos. El capellà li va dir amb veu ferma que havia deconfessar a les autoritats eclesiàstiques a part d’anar

immediatament a casa seva i resar rosaris durant dotze horesseguides. Ell havia de complir, així que es va dirigir cap a casa ambla fervor en Déu als ulls i amb el desig d’obtenir el seu perdó.

Va arribar a casa finalment, i es va posar a resar com un autista degenolls davant el Cristo gros que presidia el seu menjador. De copes van sentir uns passos, el mossèn va témer el pitjor, però va

pensar que potser no era més que una altre prova de Déu, així queva continuar.

Mentre seguia resant, i contant rosaris, va anar a cercar tres ciris aun moble al costat de la butaca i els va encendre amb uns llumins.Va seguir una bona estona així, intentant trobar un perdóimpossible.

Mentre mirava als ciris va sentir un clec molt sec, es va girar i va

veure una ombra fosca de cabells rossos...

Les veles i els precs es van apagar.




Arqueòlegs

No se sabia amb certesa que hi havia a dins d’aque lla profundacaverna, l’equip d’arqueòlegs de l’Ordre sabia del cert que era de

creació humana, cap formació geològica podia tenir un traçat tanacurat i geomètric a tenor del que mostraven els aparellsradioelèctrics de precisió que mesuraves que hi havia més enllà dela superfície. Tot i això no se sabia quina funció podia tenir,descobrir-ho seria la missió d’aquella petita brigada de sis homes.

Es disposaven a explorar una àmplia galeria d’un quilòmetre quadrat en total que semblava estar prou lliure de runes i que

presentava diferents ramals de tall geomètric precís.En primer lloc les grues anti-gravitatòries van rebaixar el nivell delterra uns deu metres més o menys, és a dir, l’equivalent a uns cinc-cents anys de dipòsit de sediments aportats pel ve nt i l’aigua, això

era aproximadament en època del que es feia anomenar GranCataclisme.

Un cop arribats al nivell desitjat es va procedir a treure la runa,

majoritàriament paret i rajola esmicolada, del que semblava unaentrada. Al cap d’una estona van p icar terra, semblava que estractes d’una escala que s’inseria a les profunditats, al capdamunt i

hi havia un gran cartell rectangular negre on s’hi inserien uns

quadrats més petits de colors en alfabet antic on hi posava “M”, “L4”

i “L5” que semblaven res pondre a alguna mena de codi o sistemasuperior.

El cap de projecte es va gratar la closca com si no entengués resdel que veia, era ben curiosa aquella estructura, va especular quepodia respondre a algun tipus d’entreteniment o fins i tot a un

sistema de transport.

Es va procedir a l’entrada de la brigada amb el cap del projecte al

capdavant, aquesta tenia una forma rectangular d’uns quinze

metres quadrats, la part nord-oest estava enfonsada fins ben bé lameitat de la paret i havia arrossegat bona part del que semblava

una petita estança separada per un gran vidre del qual encara enquedava serramostra per tot el terra. A l’altre banda hi havia una

espècie de maquinaria que semblava una vallada automàtica i quepresumptament s’accionava inserint una targ eta per una ranura a labanda esquerra.

Més enllà hi havia un passadís que torçava a mà esquerra, s’hi veia

poc, però semblava prou accessible, el cap de projecte va ordenar

avançar. Es van endinsar a la gran gola obscura i van observargràcies a les potents lots un llarg passadís amb unes escales queencara s’enfonsaven més avall encara. En aquell moment tot va

començar a reverberar i el cap de projecte va ordenar retirada. Vanaconseguir sortir cames ajudeu-me però per desgràcia el mal jaestava fet, bona part del passadís va cedir sobre si mateix i es va




esfondrar, des de la superfície es podia observar el resultat del’esfondrament.

Es va decidir suspendre l’excavació per aquell dia, el cap de

projecte es va retirar a la seva tenda pressuritzada i es va treure elfeixuc aparell biomecànic que li servia per adaptar-se a la cruaatmosfera alta en radiacions d’aquell insignificant planeta.

Estava sorprès amb la troballa, semblava que a part de per sobrede la superfície aquella antiga civilització també es desplaçava persota, eren curiosos els homínids que havien poblat aquell estèrilplaneta, poc importava tot això, doncs en pocs dies terraquis tot

aquell sistema estel·lar seria arrassat, amb orgull va pensar quesinó fos per gent com ell, totes les dades sobre aquelles minúsculesraces romandrien en l’oblit a perpetuïtat.




Curt de gambals

Portaven més de mitja hora esperant en aquell maleït carreró i elcamell no apareixia. Aquesta no és manera de fer negocis vapensar en Carles: Entre que som al carrer, el paio aquest noapareix i a sobre sembla que s’hagi de fotre a ploure...

En Carles era més aviat poqueta cosa, però extremadamentintel·ligent i hàbil pels negocis. Duia el cabell llis i rosset cap enrerereblat per un monyo d’estil ja ponès, la seva cara era molt atractiva iaixí ho testimoniava el seu èxit amb les dones.

Van esperar ben bé una horeta fins que en Carles es va cansar, liva fer un xiulet i un gest amb la cara al seu company, en Pere, ialhora goril·la particular, aquest en va tenir prou amb això perenfilar l’estret carrer de la Perla darrere del seu amo.

En Pere era molt corpulent i amb el cap pelat, la majoria de gent elconsiderava un sòmines, segurament amb raó. De poques paraulespreferia deixar parlar els seus punys. Bona part dels camells idelinqüents menors de la zona els havien tastat.

Van arribar a casa, en Carles estava indignat amb el camell i el vatrucar, no contestava ningú més que la bústia de veupreprogramada de la companyia Orange, a la sisena trucada se’n

va cansar. Va decidir destinar el seu temps a coses més

productives com per exemple col·locar-se amb en Pere i duesamigues a l’àtic que tenia llogat a plaça universitat amb un nomfals.

Dit i fet es van dirigir cap al gran edifici just a sobre del barEstudiantil, un cop dins els pis van estar provant les noves remesesde haixix, herba, speed i cocaïna que guardaven en un fals sostreque havia manat construir fa uns anys a uns paletes de dubtosaconfiança però que coneixien el vell ofici de l’ocultació. Per aquell

magatzem i havia passat bona part de la mandanga que elsbarcelonins havien consumit durant els inicis del tercer mil·lennipensava en Carles amb l’orgull i satisfacció pròpies de la seva

posició de narcotraficant local.

Al dia següent en Pere va baixar a comprar la premsa matutina quetant agradava a en Carles, per d’altra banda s’havia d’abastir d’un

bon esmorzar, tabac, paper i un parell de p roductes d’higiene

personal per a les noies, al cap d’una hora de ser fora va arribar al

pis.

L’espectacle era prou dantesc, la nit passada havien estat cuinantper apaivagar la gana produïda pels petes, posteriorment totencocats van dur a terme una guerra de coixins que va deixar elmenjador luxosament decorat amb un aspecte semblant a una zonade guerra des prés d’un dur combat, res a envejar a les imatges quearribaven de l’ Afganistan en plena campanya de Justicia infinita o




Llibertat duradora com l’havi en rebatejat per no ofendre alsdeixebles de Mahoma.

Però no era això el que va fer que en Pere anés corrents cap al’habitació del seu amo amb un exemplar del diari A vui a les mans.Obert concretament per una plana que mostrava successos breus.Després d’ una àrdua batalla per a despertar en Carles li vaassenyalar una de les notícies on es parlava de la mort enestranyes circumstàncies d’un camell local què tenia el mateix nom

que el qui no s’havia presentat el dia anterior.

- Deixa-ho estar tros d’imbèci l, tots aquests morenos es diuen igual,

avui tornaré a provar de trucar, i sinó enviaré l’Ahmed a prendre pel

cul. Ja en sortirà un altre! I ara t’aviso, com em tornis a despertar et

fotre una puntada a la puta rue a tu també. TANOCA DELSCOLLONS! -.

A en Pere no li agradaven aquestes maneres, però l’amo era l’amo,

així que es va acostar a la seva habitació per fotre-li un clau a laseva amigueta, però ja havia marxat. No obstant aquell cop va

succeir un imprevist, i per primer cop li van deixar una notetademanant per tornar-se a veure, normalment o follava amb putesque evidentment no deixaven cap nota, com a molt la factura, o béaconseguia enredar- ne alguna però mai més se’n sabia res més.

Es notava que se l’havia treballat durament i amb eficàcia.

Com que no tenia res a fer es va connectar a Internet per tal debuscar la noieta al Facebook i assegurar-se que no hi havia resestrany en tot allò. Li va costar trobar-la però resseguint les dades

que li havia donat la nit passada la va trobar via la pàgina del seuantic institut. Com que ho tenia tot en públic va poder veure lesseves fotos i coses del mur, tot normal va pensar tot apagantl’ordinador.

En Carles es va aixecar i va seguir intentant contactar amb elcamell malgrat el que havia dit a en Pere, però res de res.Finalment va rebre una trucada d’un numero ocult. Era un home

d’origen àrab a tenor de l’accent, es feia presentar com el germà de

l’Ahmed. Li va dir que el seu germà era mort, presumptament

suïcidi, però no creien que fos cert, sembla que a lgú l’havia llençat

del terrat d’un edifici. Tot i això el germà estava al assabentat del

negoci i volia seguir amb el pla. No li agradava gens a en Carles totaquest assumpte, amb la bòfia pel mig no es treballa bé va pensarperò si jugava molts calers així que va decidir seguir amb l’acord ,aquest cop ell imposaria les condicions.

Va fixar un hotel del centre de Barcelona com a punt d’intercanvi,

pagaria a l germà de l’Ahmed que es feia anomenar Ali, per motius

evidents. Cap a les dotze del migdia van arribar en Carles i en Perea l’habitació 342 de l’hotel, va picar la porta i un noi d’uns catorze




anys amb un incipient mostatxo va obrir la porta fent unareverència.

A dins els hi esperava un moro embigotat d’uns vint -i-llargs anysamb una gran maleta de pell assegut sobre un llit. Es van saludar idonar la mà. Era l’ Ali i estava força nerviós, es notava que era nouen l’ofici, es mantenia rígid sobre la gran maleta de pell que es va

decidir a obrir per tal d’ensenyar el material, dues grans bosses de

coca e scamada de gran puresa a primer cop d’ull, uns quatre quilos

per bossa. Mentrestant el moro es disculpava pel retard enl’intercanvi i proposava una petita rebaixa al preu de la mercaderia,que en Carles va acceptar de bon grat. Un cop tastada via bucal icomprovat el pes de la coca que semblava de bona puresa enCarles va remenar per dins de les butxaques de la seva jaqueta i liva donar un voluminós sobre a l’Ali. Es va aixecar, li va dir a en

Pere que agafes la maleta. En Carles es va acomiadar ràpidament ivan marxar tots dos.

Mentre caminaven en Carles li va dir a en Pere;

- Avui he aconseguit un gran tracte, m’ha s d’estar agraït, si no fosper mi encara estaries treballant en aquell garito de mala mort alPoble Nou, venent coca a grams si l’amo et deix ava i vivint com lamísera rata de raval que ets. – Els aires de superior itat d’en Carles

eren constants i anaven in crescendo.

- Tens raó Carles però ho intento fer el millor que puc – Varespondre en Pere amb una falsa humilitat, en veritat es tenia engran estima a si mateix, i fets com la sorpreseta del matí

esperonaven la seva ambició.

Es coïa quelcom dins del d’aquell voluminós cap pelat, sabia que

en Carles era un afortunat, per A o per B els seus plans sempresortien bé, fins i tot amb caramboles c om la de l’Ahmed. Era ell qui

l’havia fotut terrat avall per frustrar el gran negoci d’en Carles, que

encara que no ho reconegués era el millor que se li havia presentaten molt temps.

Un cop arribats a l’àtic en Carles va desar la coca al fals sostre i va anunciar pels canals habituals que tenia mandanga per distribuir. Alcap d’un parell d’hores no paraven de trucar al seu mòbil. Cadascú

feia el seu paper, en Carles de comercial i en Pere de porter isegurata.

Aquell dia s’hi van fer desenes de milers d’e uros en aquell àtic. Tot ique era una mica curt de gambals, en Pere ho va veure clar,

aprofitant una de les pauses entre client i client es va dirigir a lacuina sota el pretext de fer-li un gin-tònic a l’amo que xerrava

alegrement per telèfon amb un col·lega i fixava una entrevista perd’aquí a una hora. Va agafar la pistola amb silenciador que li havia

fet comprar del seu sou en Carles i que guardava darrere del




frigoríífic i es va dirigir cap al saló. Va encanonar en Carles i li vadir;

- S’ha acabat la broma... N’estic fart de que m’insultis! A partir d’ara

el negoci es meu! Ah! I l’Ahmed el vaig matar jo, no podia permetre

que tot t’anés tan bé, aviat haguessis prescindit de mi, ara seré jo

qui prescindeixi de tu. Qui és ara el tanoca?

Va prémer el gallet, el tret va perforar i rebentar el lateral del cranisuperior, no va ser un tret net però mai havia estat un gran tirador,a l’exèrcit el caporal sempre es cagava en les seves puntuacions,

no obstant era un mestre del cos a cos. L’altre forat era més n et

però havia enviat un xaragall de sang i miques de cervell a lescortines.

Per primer cop a la seva vida no va vacil·lar, rapida i fredament vaposar-se a netejar el saló i va retirar les cortines. El més difícil eratreure l’olor de sang i amagar el cadàver d’en Carles, va decidir que

el mètode banyera i serra elèctrica serien els més còmodes així queva seccionar el diminut cos d’en Carles i el va tancar per parts en

bosses de congelats. Finalment va reunir totes les parts i les vaposar sobre les cortines, en va fer un farcell i el va tancar entrebosses de brossa. Per últim va guardar el paquet al lloc mésestimat per en Carles, el seu fals sostre. Després d’això va netejar i

airejar el menjador i el lavabo on havia especejat en Carles, es va

dutxar i va canviar-se al seu lavabo personal. Finalment va desarbé tots els productes de neteja per tal de no aixecar sospites.

A tot això havien passat uns quaranta-cinc minuts i en Pere es vadecidir a reblar la seva obra mestra esperant gaire bé deu minuts,va enviar un missatge al seu últim contacte:

A: MATEU. No podré ser a la reunió, qüestió d’urgència , negocisd’ultima hora a Txirona amb els russos . En Pere t’atendrà

personalment. Tot seguit va apagar el mòbil.

Van picar per l’intèrfon al cap d’una est oneta. Aquesta seria laprova més difícil, fer creure que en Carles havia desaparegutd’escena i li havia deixat el negoci a ell per uns dies, cosa quenomés podria fer amb un sortida ben enginyosa. Va fer passar elclient, un gàngster local anomenat Mateu amb qui en Carles teniauna relació d’amistat fora de temes estrictament laborals.

- On és en Carles? Acabo de xerrar amb ell i m’ha dit que

m’atendria personalment. – Va dir estranyat, quasi ofès – Que novindrà o que?.

- Perdona’l, m’ha demanat que em disculpés per ell perquè had’atendre un negoci d’extrema importància amb uns russos a

Girona que li ha sorgit fa breus instants, t’ha enviat un missatge, no

t’ha arribat? – En Mateu mira al mòbil i fa que si amb el cap - M’ha




dit que estaria uns dies fora , a l’espera d’un gran negoci i que te

n’havia informa’t a tu – No sabia si la cagaria parlant de russos o deGirona, en Carles no li explicava tot, però era el que millor havia

pogut pensar en aquell moment- Ha ha ha, en Carles amb els seus deliris de grandesa, no seriaestrany que aparegués penjat d’un ganxo en contenidor frigorífic,

aquests russos se les saben totes, coses soviètiques, m’entens? Bé

és igual, et deu haver preparat la meva mercaderia, no? – Això sique seria un problema, per desgràcia no ho havia preguntat abansd’assassinar en Carles.

- Ha marxat molt ràpid però m’ha dit que et fes una rebaixa en elpreu de sempre en pro de l’amistat que us uneix – Sempre esintel·ligent afalagar i baixar preus quan et vols treure algú de sobreràpidament – Quanta n’hi volies?

- Doncs si es més barata fes- me’n un quilet, pago com sempre,

meitat i meitat, suposo que això li segueix anant bé, no? – EnMateu va mirar per la finestra dubtós, es nota que no li agrada

parlar amb els subalterns – Ah! I afegeix-m’hi una bosseta d’uns 25grams d’herba que tinc convidats avui, això m’ho fareu

gratuïtament, no? P er l’amistat.. m’entens?

Finalment en Mateu va marxar amb somriure a la cara convençutque en Pere era tant subnormal com en Carles li deia sempre. Ara,

tenia uns braços que fotien por i cara de fer-los servir a la mínima,un professinal eficaç si més no.

En Pere va començar a apilar les ingents quantitats de dinersguanyades el dia d’avui, després va examinar amb atenció tots els

amagatalls d’en Car les. Hi va trobar molts diners amagats en unacaixa de sabates a més d’estris i revistes que feien dubtar de la

moralitat i de la sexualitat de Carles. Finalment en un doble fons del’escriptori i va trobar el pot gros. Un quadern amb números de

comptes amb el que semblaven ser claus aleatòries que caldriaconfirmar.

Alegre es va dirigir cap a la seva habitació, mai més ningú el podriaanomenar estúpid, va buscar la noteta que li havien deixat aquellmatí i va trucar disposat a passar la millor nit de la seva vida.




Deutes, o no?

Buff! Quina ressaca! M’acabo de llevar i encara vaig mig gat. Quina

tela ahir la nit, estava ben bona la meuca aquella del Loquo.com.Sobretot aquell parell de mamelles de mà sencera i el cabellarrissat i vermell com un tomàquet, el rotllet ètnic aquest em posaverro que t’hi cagues. A més em va sortir prou bé de preu dues-centes nàpies ben invertides i tant que sí, o no?

Vaig a trucar el fill de puta del goril·la aquest a veure si puccancel·lar el puto deute de l’imbecil del meu germà. Cinc mil eurosen droga, com cony se l’havia fotuda tota? Bé, poc importa, segur

que és ben mort, encara es troba desaparegut però segur que elsputos yakuzes aquests l’han pelat. Pobre Jofre, però a qui se liacudeix anar a demanar diners a aquesta gentola? No havien trigatni un dia a presentar-se a casa meva després de la desapariciód’en Jofre a exigir -me que eixugués el fotut deute avui farà unasetmana, com si fos en Donald Trump! Aquesta gent està volada, ono?

Truco al tarat del dimoni aquest i em diu amb accent de putoyakuza i un castellà d’ikastola que em presenti a una puta sala demassatges d’aquelles amb final feliç, a les deu de la nit al Passatge

de Sant Bernat número 12 a tocar de la Ronda de Sant Antoni.

L’acomiado dient -li puto assassí de merda quan m’he assegurat

que ha penjat.

Són les dues, tinc deu hores per empolainar-me i fer-me uncaliquenyo i una copa, espero que no siguin els últims plaers,només he de creuar tota Ciutat Vella, tinc temps de sobres. Així queem faig un peta i em quedo una mica endormiscat al sofà fins quedecideixo llevar-me degut a la insistència de l’alarma del meu

telèfon mòbil. Tinc els cinc mil euros en efectiu en un sobre de BancSabadell aquell de les putes entrevistes de flipats, tres setmanes devendes per que se la quedin uns putos xinots amb ànsiaimperialista.

Pobra Barcelona! Colonitzada per totes les bèsties del zoo; negres,moros, gitanos i ara a sobre els putos xinesos! O no? Bahhh,deixaré la merda racista per les reunions del partit.

Em dutxo i m’afaito. M’aplico una loció per després d’afaitar que em

va regalar la porca de la meva cunyada, la veritat és que fot bonaolor però em recorda al puto Jofre, així que em torno a netejar per

eliminar aquesta puta olor a cul de mora. Em poso roba elegant,que no es pensin que ens han menjat la moral aquesta colla nansgrocs, o no?

Surto de casa amb els diners que em cremen a la butxaca, direccióal Passatge del Born, ja s’ha fet de nit, és pl e hivern i la gent va




tapada que t’hi cagues, però està al carrer perquè fa poc que han

prohibit fumar a dins dels bars. Putos sociates de merda, colla decomunistes reciclats i amics dels moros. No em faria res dir-los-hi

quatre coses ben dites al Parlament. Quina llàstima que noentréssim a les provincials! Però bé, després del tema del Jofrem’he tingut d’apartar de primera línia, per no perjudicar el partit ja

m’enteneu, o no?

Creuo la plaça de Santa Maria del Mar i m’acosto fins al carrer de la

Nau i trenco a l’esquerra enfilant per darrere de Correus, just a

l’entrar al carrer Gignàs i veig un parell de negrets aguantaparets

traficant amb qualsevol merda adulterada, els miro amb mala cara,reconec un que em va intentar estafar un dia que anava tot ple ivolia farlopa, però no dic res i segueixo endinsant-me al cor deCiutat Vella.

Pujo per Avinyó que avui fot una pudor a pixat excepcionalmentforta tenint en compte el nivell mitjà de miccions. Finalment surto ala Rambla torçant per Fe rran a l’esquerra . Ja no hi ha negretes quet’alegrin la vista, i la titola en alguna cantonada, es veu que la bòfia

es va posar dura amb el tema. Serà que no hi ha traficants oassassins a qui engarjolar, amb això dels mossos ens van benenredar, més impostos, i a sobre són eficients i fins i tot algunsrebutgen els sobrets, així pocs negocis es poden fer! O no?

Miro el mòbil sense adonar-me’n i veig que encara falten dues

hores per la cita, així que decideixo entrar a jugar a les cartes alBingo del costat del Liceu, porto una mica de xavalla a sobre, uns

quaranta euros per a diversió, o no?Mitja hora jugant i he arribat a guanyar 200 euros, però ara mateixhe perdut 50 dels 5000, decideixo jugar-me-la amb una bona mà alHold’em, 500 euros tirats a la merda , maleïts jueus , m’han petat

amb un pòquer, collons si quasi no hi ha possibilitats de lligar-lo, ono?

Decideixo no embolicar-me més, m’acabo el combinat d’un glop i

surto a fora. Segur que els putos xinesos ho entendran, els hi diréque els hi dono la meitat, i que quan em diguin on és mon germà,viu o mort, l’altre meitat. Just, o no?

Així que arribo a la puta cita, allà m’atén un xavaleta d’uns divuit

anys, però sembla que en tingui setze, molt maca per cert, com quehe arribat quinze minuts abans de l’ hora prevista li demano unservei i me’l presta, normalment aquestes putetes només et fan una

palla però el bitllet de vint euros que li passo per sota el vestitl’anima a fer -me una mamadeta de les bones, i collons com lamama, o no?

Quan estic vestint-me apareix en Hang, el cobrador del deute delmeu germà, em fa passar a l’ha bitació de darrere de la botiga, em




registra i tanca la gran porta de seguretat. A dins hi ha una taula devidre a l’alçada dels sofàs de pell que es troben arran de paret. Em

fa seure, i em demana la pasta. Li dic que no la tinc tota, que li puc

donar la meitat, i l’altre quant m’expliquin on és mon germà. Semblaque la meva proposta no li fa gens de gràcia, i diu que ho ha deparlar amb el cap, surt de l’habitació i tanca amb clau. Quin mal

rotllo, això no té gens de gràcia he de pensar alguna cosa. Al capde mitja hora obren la porta bruscament, sento grinyolar els barrotscom queixant-se per tanta activitat. De cop empenyen algú queporta el cap tapat cap a dins de l’habitació, i tornen a tancar .M’acosto al xaval, li trec el sac i la corda que porta ben cenyida al

voltant del coll, és el puto Jofre! L’abraço i li dic que tot sortirà be,però té la cara feta un mapa de dies sencers de pallissa, s’han

divertit ben bé amb ell, fills de puta! O no?

Tornen a obrir, és en Hang amb dos goril·les negres més, aixòsembla la puta ONU! Ens lliguen, ens buiden les butxaques, persort porto els mil dos mil euros restants entaforats al cul. Finalmentens treuen per la porta de darrere mirant a tort i a dret per si hi ha

policia. Ens foten dins del cotxe i al cap de poc m’adormo... Em desperto lligat de genolls en un arbre d’un bosc desconegut i

molt bonic, llàstima que no el pugui gaudir, em fot mal el braç comsi m’haguessin punxat amb una agulla de la mida de l transbordadorColumbia així que segurament ens van adormir, al meu costat hi ha

el Jofre que fot una cara de importar-li tot una meda, com si volguésmorir, i ràpid. Li torno a dir que tot sortirà bé però ell fa un gest depoc convençut amb la part de la cara que pot moure. Espero que

només ens vulguin espantar, ja ho fan això, o no?...Finalment apareix un dels negres aquells del bwana, treu una Smithand Wesson 60...




El secret del Vell

Era vell, molt vell, a la seva edat qualsevol podia haver mort ja,però ell no, es mantenia aferrat a la vida, i sempre alegre. El poccabell que li quedava era en escàs i ben blanc, si no fos pelmostatxo d’altre època semblaria un monjo, tenia noranta-sis anys.Encara caminava, bevia i fins i tot es permetia un cigarret delsgrossos a cada naixement de besnét. Però ja era hora, ho havia defer. La seva família és mereixia una explicació realista de la sevavida i sobre el secret més ben guardat, els seus fills i nets n’havien

sentit una explicació, però no era més que una farsa. Ara ja eragran i no volia que el seu petit secret fos desconegut, mai ho haviaexplicat i estava decidit a fer-ho.

Era un dimecres, molt assolellat i estava tota la família i diversosamics a l’immensa terrassa del sobreàtic que s’alçava so bre laconurbació de Barcelona, que s’estenia de Mataró a Vilanova i del

Mar a Manresa, la vista era esplèndida contemplada des de lavallada, curiosament el bingo que havien muntat per celebrar elnaixement del seu últim besnét reunia noranta-sis persones, era eldia propici, sens dubte.

La feinada va ser reunir a tota la gent, no volia causar massa fressai que s’endevinessin els seus propòsits. No només explicaria el seu

secret, també anunciaria el seu retirament espiritual, li costaria però

havia de caminar sol fins al final, per primer cop des de que vaconèixer la seva difunta esposa.

Un cop reunida a tota la seva gent es van anunciar els guanyadorsde la rifa, semblava ser que fins i tot la sort el somreia en això, eral’alegre guanyador de la loteria, li havia tocat una petita suma dediners i l’últim llibre del seu escriptor preferit, un destacat astrofísic.

Després de donar les gràcies i magnificent entre la seva prole iamics va començar a interpel·lar al públic, la seva veu ja no sonavaforta i grandiloqüent com en els vells temps però era ferma encaraque carregosa, els més petits jugaven a herois de l’espai a l’última

fila i seva filla s’havia adormit. Era el moment perfecte.

Com sempre va recordar la seva difunta esposa però aquell dia vadir, hi ha una cosa que va sobtar al públic;

- Habitualment la vida sorprèn i no sempre he estat franc en tot,com ja podeu veure, soc vell, m’he fet gran i les forces a vegades

m’abandonen, no vull que el que us explicaré resti a l’oblit. Alguns

heu sentit de boca o de la meva difunta esposa la història de comens vam conèixer, us vam dir que érem en una fira agrícola alsEstats Units, treballant jo amb maquinaria i la vostre mare, avia,besavia... de contractista, això en part és cert, el que mai us emexplicat és que això no era més que una tapadora del que ensdedicàvem... Nois no sempre he estat un home de pau, en un




temps vam ser atracadors, atracadors de bancs. Com penseu quevàrem amassar aquesta immensa fortuna?

Es varen començar a sentir veus d’estranyesa entre el públic, els

seus fills es van quedar astorats, estaven totalment sorpresos, elsnets encara més, la sorpresa generalitzada va ser quant el vell vacomençar a ensenyar imatges a través de l’holoprojector on se’l

veia a dins d’una caixa de caudals. El Vell va prosseguir:

- No me’n sento orgullós però crec que esta bé que sapigueu d’on

ha sortit la morterada que em va costar aquest pis – El públic vapetar a riure – Nois, gaudiu-ne, perquè jo marxo lluny a un

retirament espiritual, aviat em reuniré amb Ella i ho vull fer senseser una cà rrega. Me’n v aig a la colònia Mebula a gaudir delsJardins Infinits. Sigueu feliços...

Tot seguit va baixar de l’estrada des d’on parlava i es va acomiadarde tothom, alguns volien que no marxes, però ell ho tenia bendecidit, ningú va fer cas al seu secret, ja era un home molt vell, lamajoria van pensar que era una broma pròpia del personatge. El

darrer en acomiadar-se fou el seu net preferit, era un home llest iben plantat amb força fama de faldiller però increïblementintel·ligent. Aquest li digué:

- Padrí, potser els va enganyar a ells, però a mi no, ja ho sabia, de jove un dia la curiositat em va fer entrar al teu ordenador, i bé jo

vaig llegir algunes coses, mai n’havia volgut parlar, esperava que

ho decidís fer tu, t’estimo, sigues feliç tu també.

Es van fer una abraçada que va valer tota una vida i el Vell vamarxar cap al heliotaxi que el portaria cap al port especiald’Alguaïre.

Havia tancat amb èxit la seva vida.




Per la moral i l’ordre

Els nens jugaven, sense que res sembles distreure'ls, nos'esperaven el seu funest destí, gestat a escassos quilometres. Elpati de l'escola era ple de jocs infantils de totes les coloraines,escampats sense ordre ni concert pels infants que jugavendespreocupats. Cares d'alegria, pena, esperança i enyorança esveien entre els vailets. El seu final, però, ja estava decidit per un màcovarda...

El tinent es va repassar les separacions de les dents ambd’escuradents de fusta, un ritual que cada dia s'esdevenia després

del cigaló d'anís ben carregat de rigor. Va fer venir l'alferesmitjançant el comunicador de mà, amb veu severa i ronca vaencarregar-li que li portes la premsa i les actes que havia de firmar,li ho demanava per fer prevaler el seu rang, ja que per d'altre bandaho feia cada dia i no calia fer aquest esforç, coses del camp militar,on valen molt més les aparences i els gestos que la bravesa o lavalentia.

L'alferes va entrar amb cara de pressa i pomes agres, intentantforçar un somriure. Va deixar caure sobre la taula de fusta d'èpocapre-industrial el diari catòlic i les actes i ordres que havia de firmarel tinent aquell mateix amb celeritat doncs aquestes havien de serentregades amb la màxima brevetat de temps possible.

Aquest va evitar llegir cap acta com si el mer gest l'obligués atreballar, i es va dirigir a la secció de política del diari. La crisi delsmíssils nuclears xinesos albirava un futur negre i ple d'incerteses.

Acte seguit va llegir l'editorial que versava sobre les mesuresseculars del govern i com n'eren de pernicioses per a la moralpública, després es va llegir les cartes al director que anavenplenes d'insults i improperis contra els qui no seguien la Moral il'Ordre, per últim va intentar lligar un sudokku, amb més pena quegloria.

L'ociositat el va dur a mirar-se les actes que es trobaven a sobre lataula, només en llegir la primera se li va fer un nus a la gola,aquesta anava segellada amb el clàssic eslògan del govern, "Per laMoral i l'Ordre". Feia temps que esperava aquesta missió però esnegava a creure que pogués ser certa, bàsicament era l'ordred'assaltar la zona desmilitaritzada on es trobaven algunes colòniesde refugiats polítics, que volien viure fora del sistema. Semblava serque l'operatiu d'extermini ja estava preparat, l'acció no era més queun estratagema per encobrir la desaparició total i l'aniquilació dels

pobladors.Sinó fos per un rastre de sensibilitat social i que bona part de laseva família es trobava en aquell lloc ni s'hagués immutat, aquellstemps eren brutals, no acatar l'ordre significaria com a mínim,treballs forçats a perpetuïtat, això si hi havia sort, sinó potser hauria




de presenciar l'execució de la seva família, de dins i de fora de lescolònies, per acabar sent executat amb el màxim deshonor aposteriori en el pati d’una presó militar perduda de la mà de Déu en

un lloc recondit de la nació.La seva era una missió auxiliar, abastint els camions i les tropesque es trobessin a l'avantguarda, amb discreció total, sense que esnotés massa que hi havia activitat a la base. El dia següent va seruna hecatombe, els batallons es varen acarnissar amb la poblaciócivil, nens i vells inclosos, la tímida resistència d'una part delscolons encara va encendre més l'ardor guerrer d'aquells soldatssense gaires escrúpols.

El tinent va aprofitar la seva posició per intentar trobar el rastre delsseus familiars, però era una batalla perduda, a hores d'ara sinóhavien fugit serien morts, fins i tot potser havien patit un destí pitjor.L'operació havia estat un èxit en termes militars, els soldats rasoscavaven profundes foses en llocs ben amagats i tiraven cal vivasobre els cossos de totes les edats i condicions abillats amb vestitsde protecció, l’objectiu era que mai se sàpigues el que realment

havia passat, a més tenien cura d'extreure de la zona el materialque els pogués incriminar.

Al cap d'una setmana el tinent va aprofitar un dels seus pocspermisos per a descansar. El capità li havia atorgat per la seva gran

tasca abastint el front i el seu ferm compromís amb l'Ordre i laMoral.

El girotaxi va fer terra en un bon barri d'una ciutat costanera, on ell

hi tenia una casa sobre un turó, allí la seva dona l'esperava ambdevoció. Ella li va dir que encengués l'holovisió ja que creia que lesnoticies el podien interessar, així era, el presentador va començar arelatar un seguit de tumults i morts a les colònies produïdes per ladivisió en diverses faccions dels rebels, parlava d'assassinats iviolacions de tot tipus, finalment van passar un petit holovídeo delgovern on s'especificava la prohibició d'anar a les colònies oacostar-s'hi sota pena de mort, al·legant que les idees i lesmalalties de la Zona Sense Ordre podrien acabar provocant unterrabastall en les normes establertes o una epidèmia brutal.

El tinent va pensar ben endins que això havia de canviar, el governno podia massacrar a la gent només per pensar diferent a ells, ésmés el govern no podia assassinar a nens i vells com si fossinformigues, potser amb el temps, teixint una bona xarxa, parlant ambles persones adequades i fent públic el que ell sabia i les proves

que havia amagat sobre l'episodi a les colònies, podria ferdesaparèixer l'Ordre, potser només potser...




Que vols ser de gran?

Cada cop hi havia menys pares que anessin a buscar els seus fillsa l’escola p ública abans del sopar, a poc a poc s’havia anat

ampliant el temps que els nens passaven a l’escola, en un principi

aquestes hores de més havien estat suplertes pels professors, peròdesprés de les gran vagues dels anys 14 i 15 l’Estat havia creat un

cos de funcionariat de monitors que es dedicava acollir-los fins tard.

Algun cop, i així quedava anotat a l’ Organisme Centralitzatd’Educació els pares ni tan sols havien anat a buscar els nens,estaven massa ocupats en la feina deien, i de ben segur era veritat.

En aquestes ocasions s’havien quedat a dormir en una petita salahabilitada per a tal efecte i s’havien canviat amb les mudes que

tenien al centre.

Els monitors havien aconseguit no haver de servir els dinars ja queavui en dia la mateixa funció la feien els androides d’última generació que feia poc havien estat aprovats pel govern. Els nensal principi van rebre de grat aquesta incorporació, el metall

d’aquelles besties de la modernitat els enlluernava i n’estaven moltcontents i orgullosos. A poc a poc però els nens es van adonar queaquelles maquines eren totalment insulses i avorrides, normalmentno feien bromes i quan les feien eren repetides o no eren més quela copia uniformitzada d’un acudit o qualsevol altre beneiteria.

Pocs nens marxaven a casa abans de les set de la tarda i totsestaven obligats a entrar abans de les vuit del matí, fins i tot n’hi

havia que entraven d’acollida a dos quarts de set els dies méscalorosos de l’estiu. Un cop acabades les classes els nens havien

de fer dues hores i mitja de tallers com mínim per exigència estatal,si es negaven perdrien la subvenció estatal per a poder cursarl’institut i es veurien abocats al fracàs estudiant un curs de

capacitació professional sinó tenien diners, fent feina que ni elsandroides voldrien fer.

Les escoles privades eren figues d’un altre paner, n’hi havia que

feien encara més hores, alguns fins i tot eren internats, altrescursaven les hores del vell sistema, i se la jugaven perquè erail•legal, ningú podia entendre que l’escola no estigués ocupada fins

ben entrada la nit. Tothom treballava fins i tard, i els nens haviend’estar a l’escola si o si.

Els pares havien aconseguit fer pressió perquè això fos així,després de la Gran Crisi d’inicis de dècada les empreses havien

aconseguit obligar als treballadors a acceptar jornades laborals demés de dotze hores, com en els inicis del capitalisme, és cert però,que per compensar s’havia introduït un sistema d’hores aleatòries

d’oci dintre dels mateixos centres de treball, sobretot en les grans




oficines i comerços, que havien estat centralitzats en zonesconcretes dels barris.

Havien pujat els sous, com a mesura per a estimular el consum i fer

oblidar a les famílies el poc temps que passaven juntes. Fins i totles vacances se les passaven separats, els pares potser tenien sorti es podien veure uns quants dies si les vacances laborals els hopermetien, però els nens estaven obligats per llei ha passar-les al’escola, en cases taller o en colònies on se’ls ensenyaven els

principis del món laboral.

Dins del sistema d’escoles p úbliques els professors havien acabat

acceptant aquestes premisses, ja que la pressió social i elsacomiadaments de professors, directors i administratius ques’havien oposat a dur a terme les directrius del govern, havien

acabat per fer una purga de tota l’oposició dins els centres. L’Est athavia aconseguit fer seguir els postulats de l’ultracapitalisme i

aquest havia triomfat. A través del Cos Escolar de Tardes s’havia

imposat la separació de les famílies, els pares hi havia caigut dequatre potes, afalagats per les noves tecnologies i per una societat

que havia tancat els centres culturals i obert tot el dia (i nit) elscentre de treball, en aquells moments no es podia concebre resmés com a producte que alló que era material.

Durant la següent dècada, els casos puntual d’aband onament denens en centres escolars es van convertir en norma, l’Estat afavoria

discretament aquesta situació, per una banda intentava minimitzarels casos i per d’altra millorava les condicions de confinament a les

escoles, millorant els dormitoris, obligant als pares a deixar mudes

per un setmana a l’escola, finalment l’excepció es va convertirnorma, i moltes escoles van passar a ser internats de facto, elspares només veien els seus fills un dia al cap de setmana siaquests no tenien cap activitat més important per dur a terme.

S’havia donat la paradoxa en la qual els pares compraven petits

androides que simulaven a nens petits, alguns per la raó que els hiera més fàcil de cuidar i quan molestava se’ls podia apagar, d’altres

per suplir la carència dels fills quant es quedaven sense feina,doncs la llei obligava a que els nens passessin catorze hores al diaa l’escola com mínim i això comptant que s’havia de pagar una

multa. Era cert que alguns pares reivindicaven poder estar amb elsseus fills, la majoria professionals liberals que treballaven per simateixos i que disposaven de més hores al dia, aquests al principiels havien enviat a les escoles privades doncs tenien poderadquisitiu, però després de la publicació de l’Acta dels Drets dels

Infants per al seu Futur Laboral totes les escoles havien de seguirun estricte horari marcat pel govern. L’oposició començava a

formar-se, però encara faltaria molt camí per fer.

Així era el primer quart de segle...




En tens dos

Despertar-se amb la mà plena de sang de la regla d’una tia no ésagradable, però és un petit preu a pagar per una nit de luxúria ipassió... <<Sort que no li he menjat el cony i tal>> Va pensar enDamià amb cara de fàstic mentre es cargolava un porro amb pocèxit camí de casa del Jose. Un cop se l’havia maquinat va fer una

paradeta en una font per netejar-se les mans i després es vaencendre el peta, el fred li glaçava els pulmons ja que nomésportava aquella vella dessuadora Lonsdale a sobre, plena de foratsque perforaven la part baixa producte de múltiples cremades depeta i d’una rentadora atrotinada.

Aquesta nit tocava rave però abans calia comprar una mica de cocaen roca per poder passar la vetllada en condicions, de fet en pillariamolta ja que també es dedicava a passar-ne. Aviat va arribar a laseva destinació, casa d’ en Jose, que li havia preparat una bonarecepció amb un parell de cerveses d’importació, això l’entretindria

una bona estona mentre esperava per anar a per la fatu.

El seu contacte era un rus anomenat Yuri, gent xunga amb la quefeia por ajuntar-se però força legal pel que fa a preus, pesos idistribució de la mandanga, vaja, que el tarat pseudosoviètic aquellencara no li havia mai pres el pè l, l’honor rus diuen... Mai feia tard i

era força seriosot, no li anava la xerrera, cosa que a en Damià liencantava.

Havien quedat a la nau industrial que el rus tenia llogada a lesafores de Barcelona, en un d’aquells fastigosos barris perifèrics fets

a base de magatzems, fàbriques i blocs de pisos, és a dir, caixesde sabates grans i amb finestres, i de les lletges.

Eren les nou de la nit, a ple hivern, no hi havia cap menad’il·luminació en aquell tenebrós carrer , excepte la llum de la motodel Jose que ben aviat va haver d’apagar per tal de no cremar labateria.

Un nano d’uns deu anys es va acostar a en Damià, era un dels delYuri, va indicar-li amb un gest que el seguís i ràpidament es vaesmunyir per la porta lateral de la nau. Allà dins l’esperava el

traficant, amb el xavalet, que ràpidament va presentar com el seufill i un parell de goril·les d’ulls blau cel amb cara de pocs amics.

Caldria portar-se bé.

En Yuri feia por amb el seu rostre d’espia soviètic i aquell cabell ros

amb reflexos vernells, però era un escanyolit, més d’un cop havia

pensat a fotre el camp amb tota la mandanga però era massaperillós i hagués esgotat la seva principal font d’estimulants.




Mentre comentaven preus i quantitats fent unes ratlles de cortesiaen Damià es va adonar de que alguna cosa no anava bé, en Yurino feia més que mirar de reüll els dimonis d’ulls clars darrere seu ,

com si els hi volgués dir alguna cosa, així que en Damià va intentarposar pressa per marxar quant més aviat. Però en Yuri insistia enque es quedes a beure un vodka rus que havia preparat la sevasanta mare, <<en una banyera bruta i fastigosa i tal>> va pensar enDamià. Aquest cop no faria com sempre, no pillaria fiat i així nohauria estendre el deute que tenia a un mes vista, en Yuri en veure-ho no va desistir de la seva cara de pomes agres, cosa que a enDamià li va fotre una mala espina de Cal Déu, al russot se li

il·luminava sempre la cara quan veia diners, la situació feia malacara, ara mateix en Damià només volia fugir però es trobava en unaposició força complicada.

Finalment va posar presses a en Yuri per a marxar i just desprésd’agafar el paquet q uan es dirigia a obrir la porta que donava accésa la sortida lateral de l’edifici va notar un cop molt fort al cap,

després obscuritat i inconsciència total fins que va despertar en unhospital a la part alta de Barcelona pel poc que podia veure a travésde la finestra encortinada d’aquella habitació amb olor a mort i

lleixiu recobert d’ambientador barat de benzinera.

<<Morfina, morfina, gustera, morfina...>>

Va veure a en Jose al seu costat llegint un llibre amb un cigarret ala boca que li servia per entretenir-se ja que a dins de l’hospital no

deixaven fumar.

No sabia que li havia passat però li feia mal tot, sobretot la partbaixa de l’esquena. Va mirar la tauleta de nit, on hi havia e l seumòbil, les claus i la cartera, fins aquí tot correcte, però on era laputa coca? <<Vaja, no crec que me l ’hagin guardat a recepció ital>> va pensar. Només recordava que li havien donat un cop moltfort al sortir <<a dins o a fora?>> del magatzem, segurament perrobar-li la coca, en Yuri li havia jugat una de bona, <<tindrà noticiesmeves i tal>> va pensar molt cabrejat però amb la impotència dequi es troba lligat de mans i peus.

De cop preocupat pel mal a la part baixa de l’ esquena li vapreguntar al Jose:

- Que collons m’ha passat? - La cara d’en Jose va f er una miradade desaprovació - Ahir te la van jugar, vas aparèixer en un carreró,una vella et va trobar amb l’esquena ensangonada i un paperet a

sobre, t’havien extret un ronyo, seguramen t per vendre’l al mercatnegre, per sort em va trucar a mi abans que a la policia, deviesportar el número anotat en algun lloc - Va allargar la mà i li va donarun paperet hi deia “Ja no em deus res, la teva mandanga t’arribarà

aviat”.




Almenys va tenir el detall d’escriure -ho en català <<detallista decollons i tal>> va pensar.

Dies després quan en Damià descansava a casa seva van picar ala porta, va mirar per l’espiell de la porta, no hi havia ningú però

havien deixat un paquet al mig del replà, va obrir ràpid i va estirar elbraç per agafar el paquet. Un cop dins va tancar la porta i va deixarel paquet d’un pam per un pam sobre la taula. Va intentar obrir-locorrectament per una vora, no va poder, així que va fer ús de lanavalla. A dins hi havia coca, de bona qualitat, escama de la bona<<No, si al final el puto Yuri serà legal i tot!! I tal>> Va pensar. Nova poder resistir-ho i es va fer un flepa de mig pam.

A l’Emili, el seu doctor de capçalera, no li agradaria gens...

<<Però total, tots en tenim dos! I tal>>.




Sexe haitià

Aquesta em va passar mentre somiava truites dins d'un gin-tònicmolt carregat sobre la barra fashion d'un hotel a la vora d'una platjahaitiana, de cop una olor i una visió del passat em va fer despertar.No, no era la beguda que em feia delirar. No m'ho volia creure, vellsrecords van travessar el meu cap, però era impossible, ella nopodia ser allà, al principi vaig creure que era la paranoia i la lleuinsolació que havia agafat a l’excavació, o potser les desenes d’hores invertides en regirar el terra, la pols, els fongs o una barrejade tot plegat.

En veure-la no em volia girar, em feia por fer-ho i trobar-me-ladavant i quedar-me aplatanat. Ella tenia aquest misteriós poder...

A tot això al final em vaig girar, tenia un cos d'escàndol però això noera raó perquè jo em quedes tarat mirant-la fixament sense saberque dir. Vaig beure'm ràpidament el que restava de combinat i emvaig disposar a observar-la, mentre em fumava un cigarret de liar jaque el tabac d'aquest país fotia fastig, sort que m'havia emportat un

parell de paquets de Pueblo i m’ho anava racionant a l’esperad’algun carregament de tab ac europeu o com a mínim americà deveritat..

Em vaig quedar sense paraules, era ella, estava allà, a escassosdeu metres remenant el cul. Em preguntava si m'havia vist...

Sincerament esperava que no! Devia fotre una cara de perdedorque no se m'aguantava, tenia la roba bruta i només m'havia pogutdutxar superficialment. Portava deu dies treballant en el projecte

arqueològic, en una necròpolis vora l'any 300 aC i el meu aspecteno era per res del món presentable. Així que vaig decidir saltar deltamboret, i caminar dissimuladament uns cinc metres fins al vàtermés proper.

Vaig tancar la porta, passar el forrallat, i obrir el pollastrot de farlopaque m'havia agenciat d'un negre haitià feia un parell d'hores a canvid'una maquina de fer fotos de nyigui nyogui. Així que, em preparouna ratlla de la mida de mig pam de llarg sobre la llibreta del banc,agafo un dels rulus que tinc preparats a la cartera i...

SNIFFFFFFFFFFFFFFF.

Buff aquesta coca li fotia fort però em va semblar que no en teniaprou. Així que vaig aprofitar les roquetes que no m'havia pogutbufar, de la gran ratlla que em vaig fer, les vaig aixafar i em vaigpreparar un bon xino, llepant el paper del cigarret, i sucant-lo en

tota la farinada, el toc final treure mig filtre iencendre’l . Quin xinotmare meva, això si que em va fer despertar!! Em vaig mirar almirall, semblava que la farlopa ja feia efecte i ja fotia més bonacara, m'arreglo una mica, bec aigua i surto cap a la sala de ladiscoteca.




Encara se la veia, era prou alta per destacar entre els seuscompanys, vaig procurar examinar-la de més a prop... Dues noiesbastant maquetes i cinc nois, amb cara de buscar el que fos, pel

que sembla eren o bé animadors turístics, o treballaven en un hotel,això ho vaig deduir en el seu moment a jutjar per com es saludaveni parlaven amb la meitat de guiris de la discoteca.

Així que vaig pensar, Merda! No m'hi puc acostar, deu anys senseveure-la i quan me la trobo tinc una muralla de capullos entre ella i

jo. No, no podia fer l’escena allí al mig, De mo ment sabia quetreballava per a prop de la feina així que ja tenia alguna cosa, noem podia presentar en aquell estat, encara que en aquell momentem sembles una gran idea... Tant la farlopa com la festa va ser unade les nostres recurrents desavinences.

Però de cop va succeir el més inesperat, se ’m van acostar duesguiris que treballaven en un dels departaments de l'excavació i emvan començar a fotre un discurs sobre les diferents visions del'anàlisi històric entre arqueòlegs i historiadors posant tota mena dedetalls en la importància de la faceta científica del discurs històric i

mandangues variades que en aquell moment sobraven fort, però joels hi vaig contestar amb el brillant argument que no hi hadiferència entre ambdues disciplines sinó que tant el simple anàlisidocumental com l’anàlisi de les restes arqueològiques són camps

complementaris i necessaris per tal de fer un acurat i rigorós anàlisihistòric.

Mentre m’anaven xerrant, he de confessar que n'hi havia una amb

un parell de tetes que em van fer repensar una mica la mevahostilitat, jo no les escoltava i seguia mirant la meva ex de reüll. Enaquest precís moment la veig fotent-se un cubata a Sant Hilari imarxar visiblement cabrejada després de tirar-li un gel a un mulatoamb cara de llepafigues velles. Vaig fer el cor fort, s'ha de ser ràpidi aprofitar el moment, carpe diem, hic et nunc , i tots aquestsllatinismes que no serveixen per res, surto fora i la veig allà,palplantada fumant-se un piti i esperant algun puto taxi conduit perun violador reincident.

Així que m'acosto a ella, a mig camí entre la sortida i el pàrquing, i litoco l'espatlla amb suavitat, segueix tenint la pell amb aquell tactesedós que tant m'agradava i veig el seu tatuatge, sens dubte ha deser ella, i ho sé perquè jo en porto un d’igual . Ella es va parar, vafer una finta espantada i es va girar, crec que no em va reconèixera la primera mirada, però de cop les ninetes dels ulls se li van fer

grans i va dir;

- Martí? Ets tu? Carai! Que cony hi fots aquí?.- La seva carareflectia sorpresa agradable, minipunt per a mi.




- Res, ara treballo aprop del Paraside Beach Resort, al projectearqueològic. T'he vist sortir de la discoteca i no he pogut evitar venira dir-te alguna cosa... Collons si en fot de temps que no ens veiem,

estàs molt maca, l'edat t'ha tractat bé. I a tu? Que et porta alCarib?.

- Treballo qui a prop, en un hotel de Puerto Plata. Saps on es?.

- Ostres, és una bona zona. Que feies? Vas cap a l'hotel? Totasola?

- Si m'avorria allà dins, aquells tios eren uns pesats, coses de feinavaja, però ara ja he lliurat - Va arquejar les celles i em va dir - Bé, jaque ens em trobat podríem anar a fer la ultima copa? Conec ungaritu amb bona musica, tranquilet, podriem xerrar.

No vaig tardar ni un segon a contestar, hauria d'haver aguantat ifer-me l'interessant però en tenia moltes ganes, vaig assentir:

- Si, anem on vulguis, tens cotxe?

- No, el tinc espatllat pensava agafar un taxi d’aquests - va dir

assenyalant el final del carrer.

- No et preocupis jo porto el meu, és una andròmina que li vaigcomprar a un haitià de Monte Cristi però crec que arribarem. - Vaig

dir amb el llavi partit com per que no es sentis i mirant cap a unaltre banda com si la cosa no anés amb mi.

- Em sembla bé. – va contestar decidida.

Vam anar fins al meu ford dels vuitanta i el vaig obrir, per sortl'havia netejat aquell mateix mati després de deu dies de carretejarandròmines, gent i restes polsegoses, sembla que l’estètica retro liva molar:

- Esta prou bé, quant et va costar?

- Res li vaig canviar per un portàtil antiquat que tenia, el cotxe

estava fet merda i el vaig tenir que arreglar jo mateix. Però aracamina sense problemes, que corri ja és un altre cosa...

- Veig que et va bé la vida, estic contenta d'haver-te trobat, gira al'esquerra ara.- Semblava realment contenta, tot anava sobre rodes.

- Cap a Arling Road m'has dit, no?

- Si això mateix.- Va assentir.

- Per cert veus algú de l'institut? Bé, suposo que per aquí no, peròquan tornes a Barna...

- La veritat és que a pocs, a part de les amigues de sempre, bé, jasaps... - El tema era espinós, amb lo malament que em portava




amb elles no hauria d'haver preguntat, busca més material Martí,més material cony!!!.

- I que practiques molt de busseig per aquí? Jo l'altre dia vaig estar

a la White Sea mirant-me un parell d'equips, tenim que fer unaprospecció submarina i vull anar ben equipat.

- Ah! si? Deu ser interessant, la veritat es que només quant sortimamb els turistes i si en tinc ganes, ho he deixat una mica de banda.

A tot això ja arribàvem al local, vaig estacionar ben a prop per haverde fer el menor recorregut possible, un cop dins del garito vamestar fent unes canyes i xerrant de converses banals sobre políticalocal i fins i tot, sobre el dret d'autogovern d'aquesta excolònia, aparer meu haurien d'haver tornat amb la metròpoli feia dècades envista la seva malfeineria, ella defensava la seva independència ideia que no estava tan malament viure aquí. Per d’altra banda com

s’acostuma a dir en el cor de cada català hi ha un anarquista aixíque vam acabar per apropar les posicions. Una mica tocats ella vademanar-me que l'acompanyes a l'hotel i jo vaig accedir. A migcamí ja tenia clar el que volia, havia triomfat, em va fer parar en unautoservei i comprar una mica de tabac i alcohol i em va assenyalarel camí cap a una cala perduda, estava impacient però no voliacomentar lo de la farlopa, així que quan ella es va girar mig borratxacap a la finestra vaig fer un tiro del bufador que tenia a la guantera

del meu lateral, vam parar a la cala, ella va sortir corrents cap a lesroques, quasi s’hi fot de cap símptoma inequívoc que va torta.

- Eli, on vas? – Li dic quan gaire bé ha caigut al terra.

- Vine vine, es preciós t'encantara. – Així que m’hi apropo.

Preciosa com anava, la lluna plena li tenyia la seva pell blanca d'uncolor platejat irrepetible, els seus cabells arrissats es movien lliuresen la direcció del vent només units al seu cap per un passador decolor blau a joc amb els seus ulls.

- Buahh! Em fotre de morros Eli! No sé com no has caigut.

- Vine vine.- Em va dir feliç mentre trepava entre les escarpadesroques, el seu cul estava perfectament tonificat, com en els vellstemps, tenia ganes de tornar-lo a tastar.

Quan estava al seu costat em vaig adonar que s'havia tret el vestit ibaixava cap a l'aigua, que per cert estava sorprenentment càlida,eren les quatre de la matinada i semblava que fos de dia. Em vaigcomençar a desvestir i vaig entrar a l'aigua. De cop ella em va

abraçar i va pressionar els seus grans pits contra el meu estomac iem va començar a petonejar pujant fins a la meva boca. El meuinstint no m'havia enganyat. Mentre em petonejava va començar abaixar les seves mans i em va començar a masturbar mentrepressionava la meva polla contra el seu cos.




Em va empènyer violentament contra la roca i em va començar amenjar-me-la molt suaument, jo deixava fer, davant d'un polvo comaquest val més deixar a la femella portar la situació, no saps compot reaccionar una ex, i un mal d'ous no era acceptable en la mevasituació. Quan es va cansar de menjar-me-la va anar pujant finsestar totalment a sobre meu, em va agafar la cigala i la va introduiren el seu cony, el lliscament va ser perfecte, i això que la sal delmar ja començava a molestar-me profundament, odiava follar entreaigua, i més si era salada, però no era qüestió de queixar-se.

Es va sacsejar una estona, entre gemecs i bafarades, fins que emvaig cansar i vaig pendre la iniciativa. La vaig girar i li vaig posarl'espatlla sobre una gran roca gairebé vertical però amb la suficientinclinació com perquè fos una postura còmode, i la vaig començar apenetrar a l'estil trepant, sense pensar i donant per fet que la mevaPOTÈNCIA podria estar penetrant durant hores. Desprès de ques'escorres es va girar va fer-me un petó al coll i em va dir:

- Ha estat preciós, feia molt de temps que ningú em donava ressemblant.- Em va dir amb autèntica devoció.

- Sincerament, penso el mateix!.- Mentre tornava a penetrar-la i lacanviava de posició, ara era a sobre meu.

Finalment vaig acabar, va ser genial, un clau molt digne. Vam estaruns deu minuts fent-nos afalacs i manyoques al vell estil fins quevam començar a agafar fred.

Vam entrar al cotxe, ens vam vestir i vam fer un porro i una cervesamés, seguidament vam seguir amb el tema, un altre polvo digne demenció, quan vam acabar, ella em va dir:

- Em pots portar a l'hotel?

- Sens dubte nina- Així es com sempre li havia dit.- Cap a PuertoPlata s'ha dit!!!

No vam parlar en tota aquella estona, tampoc la volia cagar, i sentiaper dins que no hi havia necessitat, la vaig deixar a l'entrada del'hotel després de que em digues que havia de marxar i emprengués el número del mòbil

- Ens tornarem a veure? - Va preguntar.

- Nomes si tu vols- Vaig respondre, i li vagi agafar les espatlles i livaig donar el millor petó de la meva vida.

Amb la feina feta i una satisfacció sense igual vaig marxar. Cap alscent metres em vaig parar i em vaig preparar un peta i el vaigencendre. L’andròmina que tenia per vehicle feia esbufecs peròfinalment es va tornar encendre, vaig obrir una cervesa per celebrar




aquest brillant dia i la sorprenent versabilitat i robustesa dels Fordsdels vuitanta. En aquell moment em vaig preguntar, ens tornarem aveure? Suposava que si, però el proper cop fariem servir condons!!




Res de nou, aviat arribarà la primavera...

No tenia gens clar com havia anat a parar a aquí fins que es vallevar i va recordar les penes que la vida li havia ofert. Les

llambordes del terra reflectien la llum esmorteïda del sol, acabavade sortir com un fanalet a la llunyania, anunciava caliu i llumdesprés d’una nit inusitadament freda tot i ser el dia vint de

desembre.

Eren poc més de les set del matí, el banc on ell reposava era fred iestava una mica mullat per una punta pels pixums dels gossosd’amos poc respectuosos que havien permès a les seves mascotes

miccionar sobre aquella manta de quadres vella sota la que ells’embolicava da munt del seu llenyós llit.

L’home lluïa una profusa barba blanca embotida en una cara de

Papa Noel vingut a menys plena de marques de cops i de rastresd’una verola mal curada. El seu nas era poc més que una patata

sobredimensionada sobre un ulls blaus inexpressius i les cellesplenes de pèls blanquinosos i llargs que acabaven de reblar el

quadre cubista. No és que fos lleig és que era horrorós, potserhavia tingut un rastre de bellesa però l’edat i la mala vida no

perdonaven. El cabell majoritàriament negre començava a perdreposicions en el front sud del cap cosa que li conferiria encara mésaspecte de vell xaruc, per d’altra banda tampoc s’havia de

presentar a cap concurs de bellesa així que poc importava el seuaspecte, i tenint en compte que no tenia realment ni un amic ni capparella el seu aspecte importava una puta merda, tal com sona.

Portava uns pantalons texans bruts i estripats de color blau, a sotares més que uns pantalons curts que havia trobat en un contenidora la vora. L’únic del que se’n se ntia orgullós era de les sabates quehavia trobat en un d’aquells contenidors carbassa de roba per alspobres, eren unes sabates de pell vingudes a menys, una micavelles però sense forats així que complien el seu propòsit d’aïllar -lodel fred. A la part de sobre hi portava una camisa i un jersei de llanamolt gruixut de color marró que li servia de segona pell durant elperíode hivernal.

Es va tornar a girar, intentant allargar la mà sota el banc on dormiaper agafar l’encenedor i el tabac, que li havien caigut a sota delbanc quan intentava fer un cigarret sota aquella munió de cartrons ipaper. Tot i aconseguir-ho tot l’invent dels papers de diari i la manta

que havia preparat la nit anterior se’n va anar finalment a n’orris.

Així que va decidir aixecar-se i anar a demanar una miqueta per

poder fer un cigaló de bailey’s, li encantava, i segur que un bon

samarità li prestaria un parell d’euros, la pensió l’havia gastat en

alcohol a diversos bars, maquines escurabutxaques i supermercatsla passada setmana, li quedava ben bé una quinzena per tornar acobrar.




Mentre cavil·lava alguna manera de fer-se amb més alcohol vaveure una parella de nois joves que entraven al parc i s’asseien una

miqueta més enllà, van començar a fer-se un porro. <<Divina joventut>> va pensar, mentre si acostava a veure que en podiatreure. Res, els xavals deien que no tenien diners i tampoc es voliafer pesat, així que va seguir la seva ronda, algun mecenes trobaria.

Tothom semblava que fos pobre com ell, ni els vellets que lidonaven diners habitualment... I això que eren els seus millorsactius. Es va acostar a un arbre i es va fotre a pixar mentrepensava que ja era molt tard i necessitava beure mentre entredents murmurava <<No sssss’ho creuen ni ellssss que no tenen

passssta>>.

Finalment després de que el sol passes la perpendicular haviaaconseguit reunir dos euros entre una jubilada que sempre lidonava perquè deia que li recordava al seu difunt marit i una noiaque semblava atemorida per la seva presència.

El vell engatat es va acostar al bar i va seure a la terrassa que ahores d’ara estava estranyament buida, només una parella que en

veure’l va agafar les coses i va marxar. El cambrer que n’estava fart

de que seies allà perquè li espantava la clientela li va dir: <<Uncigaló ràpid i se’n va, que sinó no omplo>>, el vell borratxot va

assentir amb el cap mentre es liava un drum que deixa el cianur enuna posició de verí tou, un d’aquells de marca no t’hi fixis que

semblen contenir més palla, sorra, pèl de rata i restes fecals que nopas la meravellosa planta dels indis nord-americans.

Després d’acabar -se el cigaló i llegir el diari sense entendre’n la

meitat es va dirigir cap a la cantonada on de genolls demanavadiners per a la seva fictícia família de tres nens i una santa esposa,el cartró amb tota la informació el guardava sobre una vora a unaalçada estratègica, a la façana d’un vell supermercat de ba rri que liservia de paradeta.

S’hi va estar tota la tarda fins que eren apunt de tancar els

supermercats. No havia estat un mal dia, en tenia prou per un parell

de cartrons de vi i potser per menjar alguna cosa. Al supermercatles famílies de classe mitjana el miraven amb cares despectives,horroritzats per la seva mala fatxa o potser més per la sensació deque aquest no era el seu lloc. Però a ell, al qui l’alcohol havia

esculpit tota la seva personalitat poc li importava, el rebutjaven isempre ho farien, fins i tot era el seu deure alcohòlic molestar imostrar la veritable cara de qui ha absorvit tota l’expe riència delbon bebedor.

Al final del dia, cosa de dos quarts de deu, es va tornar a acostar alseu banc preferit, ni massa a prop ni massa lluny de l’aigua, la mida

justa. Mentre es va adonar escandalitzat que algun imbècil de laneteja havia recollit l’escampall de diaris i cartrons en que s’havia

convertit el seu rígid llit. Poc importava aquesta nit no dormiria




sense res, tenia prou alcohol per passar aquella vetlla, per no morirde fred i melàncolia.

Les hores van anar passant mentre justificava cada moment de la

seva trista existència, doncs ell no se’n penedia de cap de les

accions que l’havia dut fins aquí.

Finalment, amb la llengua negra i resseca de vi barat mentre unespès moc brotava del seu nas pelut, va caure rodó i es va adormir.

Res de nou, aviat arribarà la primavera...




Somriure fos

Un cos jau rígid, sec i mort sobre la vorera d’una populosa ciutat

mediterrània, mancat del vigor que la vida imposa i sobretot de labellesa que abans atresorava, els ulls totalment oberts, tèrbols isense à nima. Cercant en el cel infinit l’últim alè de la vida, una

última paraula, la resurrecció, cap persona ho arribarà a saber maimentre visqui...

L’inspector regira les seves butxaques en busca del paquet de

tabac marca Regal, se l’ha deixat a casa de ben segur, es mostranerviós mentre tafaneja a dreta i esquerra amb una manca de rigor

professional que faria envermellir el seu comissari, apunta quatregargots ràpidament i sense gaire cura en la seva Moleskinedecorada amb dibuixos infantils a l’interior , regal de la seva filla devuit anys pel Nadal.

És Setmana Santa i ja fa molta calor, tampoc plou així quel’ambient està carregat, però el cadàver encara no emet cappestilència ni ferum, és més, curiosament fa bona olor, tot i la

vestimenta pobre de la noia, la colònia sembla d’altíssima gama,selecta fins i tot, i si ben bé ha de fer unes hores que se la va posara jutjar per la temperatura del cos, encara dura la seva olor melosa.

En un primer examen si veuen senyals de violència, però capmarca que pugui fer sospitar el que va causar la mort, ni

traumatismes ni tallades severes. En veure la joventut de la noia,no deu arribar als divuit anys, pensa que es deu tractar d’alguna

mena de parada cardíaca provocada, o no, per les drogues, el malque assota la seva societat en l’actualitat . El forense, curiosamentun home de mirada alegre i juganera, convé que en podria ser unacausa després d’intercanviar impressions amb l’inspector , a faltad’una autòpsia rigorosa aquesta sembla una de l es opcions mésplausibles conclou.

Els veïns es congreguen al voltant del cordó policial, no sónhabituals en aquest barri benestant de l’oest de la ciutat escenes

semblants, pregunten als agents uniformats la identitat del cadàverque ara resta totalment tapat per una d’aquelles mantes tèrmiques

horroroses i que són símptoma de mort. Ells callen doncs no els hiestà permès parlar i cap la vol cagar, tots esperen el dia en queexaminaran el cadàver i seran inspectors, el dia en que ells seranels vertaders protagonistes de l’escena, a banda del sou i beneficis

del càrrec. Fan bé la seva feina, i aparten els periodistes, no espoden permetre que cap imatge de la víctima surti a cap portada,podria ser d’una fam ília poderosa, i aquesta si que seria unacagada de l’alçada d’un campanar.

En una casa a l’altre banda de la ciutat un noi regira les calaixeresseva en busca del carnet de conduir, aquesta nit vol anar de rave ino es pot permetre cap error en un eventual control policial, porta a




sobre la barreja habitual, coca, metamfetamina (liquida), alcohol iketamina. Un no parar de sensacions, tot sol, pensant que té lamillor vida que hom pot desitjar, si més no des de que va decidirobrir les portes de la percepció huxleyana. Un llibre reposa a latauleta de nit, drogues i ebrietat d’Ernst Jung, quelcom que

l’impulsa a seguir aventurant -se en la recerca de nous mons iespais on sentir-se més confortable, més estimat per tot el món,més bé, més lliure…

El forense, que ha perdut la mirada alegre pel pas de les hores i elfeixuc treball que suposa la inspecció i el mètode forense, no les tétotes, no duia a sobre prou ketamina per provocar una fallada en elseu ritme cardíac, si bé aquestes combinacions són explosibles...Tot i que les drogues siguin relativament impopulars no són lesculpables de la manca de valors de la joventut, sinó més aviat ensón una conseqüència pensa amb una cara que ja no és alegresinó estricta i hieràtica. Es disposa a comprovar minuciosament lacaixa toràcica i el seu interior, parant especial atenció al cor i aqualsevol defecte congènit que pogués causar tals efectes, caprastre, no ho entén, finalment exhaust acaba acceptant que és lahipòtesi més versemblant, segurament la constitució escassa de lanoia hi va ajudar... Tot i saber que alguna cosa falla segueixendavant amb la hipòte si, a l’acadèmia sempre deien; el més

probable sempre és el més correcte.

Una dona d’uns quaranta anys, rossa de facci ons ben esculpides,de sèrie i gràcies als retocs de la fantàstica cirurgia plàstica dequalitat, s’acosta a la sala de reconeixement forense, un lloc que ja

només pel nom causa paor. No seria aquí sinó fos per aquestaxacra de les drogues que no es pot aturar medita. Els seus ullsverds ploren llàgrimes salades en veure el rostre rígid, gaire béesculpit en marbre de la seva filla petita, no hi ha marxa enrere, ésrealment morta, morta per sempre.

A dins l’oficina de l’inspector relata els problemes de la seva fillamenor amb les drogues, i dona el nom i telèfon del qui diupracticava autentiques orgies amb ella, fets que desvergonyien elsbons hàbits i modals de la societat i de la seva família. La mare mais’imaginava que aniria tant lluny, entre plors e s preguntava quanhavia arribat a aquest punt, en quin moment del camí havia pres ladrecera equivocada, el mal revolt, quina vergonya per la famíliadeia, quina tristesa per la seva pèrdua. L’inspector, seguia

analitzant l’oficina, fitant a banda i banda del seu despatx enrecerca del paquet de tabac.

El noi es va despertar entre suors fredes de la seva becainadrogoaddicta, trobava a faltar algú, pensava en la Mònica,preguntant-se si s’havia cansat d’ell, si ell era massa gran per ella,

potser la seva fa mília l’havia tancat en un centre. S’aixecà del llit

per intentar menjar alguna cosa, el seu amic el va trucar, el




company li assegura que en una localitat propera hi ha una bonafesta, i que si vol en breus moments el passa a buscar amb el cotxeper anar-hi, ell accedeix, vol oblidar la Mònica.

Al cap d’uns breus instants i amb una bona col·lecció de drogues

especialment triada per l’ocasió surt de casa per anar a prendre un

cafè mentre espera el seu amic al bar de davant, de sobte quancreua el portal i surt al carrer nota tot el pes de la llei a sobre, eraun trampa, el seu amic l’ha venut <<està vostè detingut>> de cap auna furgoneta de la policia, el porten a comissaria, els policies,tothom, el mira amb autèntic fastig.

Interroguen al noi, el culpen de la mort d’una noia dolça, c àndida iconfosa, pel cap baix d’inducció al suïcidi, corrupció de menors,

violació i tinença il·lícita de drogues. Amb aquesta gent d’alta classe

no s’hi juga, els agent li diuen que ell ha portat a la Mònica al pou,

que la corromput a tots nivells, que li ha donat droga en mal estat ique l’ha matat, ell ho nega, nega fins i tot que la coneixes, però les

proves que li presenta la policia són convincents, li mostrendiversos vídeos entrant a caixers on treien diners amb la targeta del

pare de la Mònica. <<Els volies per droga, eh! La vas obligar! Te’ncaurà una de ben grossa tarat i ens encarregarem de que vagis agarjola més infecta, i que no hi duris gaire desgraciat!>> Ellprotesta, diu que li va donar poca cosa, que gaire bé no feien sexe,

simplement prenien drogues junts, però de res serveix, el possen adisposició judicial, li assignenun advocat d’ofici.

El judici, com sempre, és fred, i ell està condemnat abans d’hora,

cal una sentència exemplar, la xacra de la droga afecta a tot elpaís, els joves només pensen en el hedonisme i el camí fàcil, i noen els bons costums i l’educació. Ni el jutge, ni tant sols el jurat es

pot permetre un tancament en fals, l’advocat d’ofici no s’ha mirat el

cas, total cobrarà el mateix i d’ aquí un any, té ressaca, i mig cappossat en la propera, a més fa cara de ser un judici totalment venut,no hi guanyarà res fent-se el milhomes, només el desprestigi dedefensar un ionqui.

S’ha acabat el bròquil, no ets res, això diuen les cares de tots;

públic, acusació, jurat i jutge, fins i tot el seu advocat. Amb habilitatel fiscal en convinença amb l’advocat de l’acusació demostra que

ell era un ionqui que va aconseguir pervertir una menor, fins i tot anivell sexual, el forense confirma que o bé la noia practicava sexehabitualment o que bé va ser forçada sense gaire resistència cosaque seria possible amb un alt consum de relaxants musculars,

indicis tant a la vagina com al cos ho delaten. El policia que per fiha pogut fumar odia els judicis, els jutges o bé deixen el culpablesen llibertat o bé empresonen a innocents, però la seva feina estàfeta. Dóna informacions detallades dels hàbits de l’acusat a qui ha

analitzat bé i conclou altre cop que n’és el sospitós principal,




finalement apela a la justicia, que aquesta xacra estigui fora delcarrer sentencia.

Es condemnat, plora i fins i tot demana perdó per un crim que no ha

comés, és injust, ni tant sols havíem fet sexe del tot diu protestant,però cap se’l creu, cap mirada d’assentiment, cap esperança . Elfiscal acusa, el jurat jutja, el seu advocat acluca un ull quan ningúmira...

Discretament, la mare de la Mònica somriu, un bon professional ésun bon professional, la societat ha fet la resta, l’honor de l a sevafamília ha estat netejat, de fills n’ hi ha molts, de família només una.




Que cony hi faig aquí?

Em vaig despertar, al costat d'una gorda del cabàs, si si, tal comsona, mínim noranta quilos, i no era precisament alta... L’observava

en la penombra intentant imaginar quina classe d’estupefaents

havia pres per acabar d’aquella manera tant deshonrosa, el tema

és que no recordava ni com ni de quina manera havia arribat finsallí, de segur que tort de collons i atret per la po ssibilitat d’un clau

ràpid que solucionés una nit marcada per l’avorriment i l’alt consum

d’alcohol i drogues.

Amb el màxim sigil i discreció vaig aixecar-me del llit, intentant

apartar les flassades per tal de que no l'estiressin i no es despertés,l'últim que volia era una escena d'amor amb aquella noia infumablede totes totes, bé de fet no era lletja, però si gorda i mancadad’unes proporcions estables o si més no regulars. Podria ser pitjor..Mentre duia a terme l’operació pensava en aquell tarat amic d’un

col·lega que un dia es va despertar amb un travolo abraçat entreles flassades, això si que fóra una bona putada.

Vaig apartar els mals pensaments i vaig fer el cor fort, no feia gairefred però entre que el terra estava glaçat i q ue el cor m’anava a

cent perquè no es despertés la meva companya d’alcova etílicase’m va possar la pell de gallina i vaig començar tremolar, tot i això

vaig ser capaç de buscar la meva roba que estava escampada

arreu de l'habitació, ho vaig trobar tot menys els putos calçotets,però no era problema, de fet millor portar el membre a l'aire i a mésels pantalons curts militars ja farien servei a efectes de la moralpública.

Tot i això, abans d'aixecar-me del llit li vaig tocar una teta, erenevidentment bastant grans i s'havia d'aprofitar. Després de vestir-me discretament per tal de no ser descobert per l’ogre que

dormitava entre brams, apnees i roncs vaig obrir la porta de lamanera que em va semblar més discreta però sens dubte va fotreel soroll més agut i estrident que havia sentit en la meva vida, vaigfitar de reüll la meva ex-amant, no, no s'havia despertat, per sort,però va musitar el meu puto nom, la bastarda se’n recordaria de

ben segur, però vaja, per d’altra banda era força comú així que no

em vaig preocupar gaire.

Vaig fer l’ùltima ullada a l 'habitació per veure si hi havia alguna cosade valor, però no hi havia gaire cosa, així que em vaig permetre elluxe de passejar- me per la casa, l’habitació m'havia semblat unamerda però la queli molava bastant, tot rotllo luxós, segurament per

això era grassa, la sobreabundància porta a la deixadesa i aquestaa l’obesitat mórbida.

La meva ànima de ciutadà de raval em va seguir impulsant a cercarriqueses i diners, però no vaig trobar gaire cosa, a part d'un mòbild’última generació que em vaig agenciar i quaranta euros que




semblaven destinats a pagar la minyona, no podia entendre comentre tant luxe no hi podia haver gran cosa de valor, però així era,tampoc havia acabat tant malament la història.

Amb presses em vaig dirigir a la porta que donava al replà, i voilá!Ja era fora de la casa, amb quaranta euros més i un mòbil. Així éscom s’aprofita una situació, d'una gorda a un gram de farlopa iconnexió amb tot el món!




Pendons de Barcelona

Finals anys noranta, Sants.

<<Quina merda de polvo el finde passat, aquest paio en té ni ideiade follar, potser és que anava massa tou, per ni he notat la sevapolla, vaja, era petita però no pas tant, diria que del que s’estila per

aquestes contrades... Mmmmmmm... No sé si atrevir-me, peròpotser ho hauria de provar amb una tia, amb una amiga no, i menysel rollo de liar-se i tocar-se una mica, no em va... Però mmmmm.....Uns preliminars que duressin hores, això si que em posacatxonda... Una coneguda... Nadia? Clara? Mmm no... Una

desconeguda? Mmmm me l’hauria de trobar en alguna part no gairesemada... perquè a l’Arena igual hi vaic...>>

- Sònia t’he fet el dinar!!! Què fas??? – Merda! Ja està la pesadaamb el dinar o amb qualsevol txorrada total per tallar-me el rollosempre!! – Ja vaic mama!!! Què’stic llegint – L’enganyo i la tonta

segur que s’ho creu...

Dino uns macarrons amb ceba i tomàquet, és l’únic que fa de bo

des de que va marxar el papa, i no m’estranya, s’ha tornat una

pàmfila, no fa res en tot el dia, està totalment descuidada i encaraem pregunta que faic amb aquestes pintes, fa poc em vaic tallar elcabell a lo chelsea i em vaic decolorar a rossa a La Pelu del carrerTallers, totes, i tots, diuen que em queda de puta mare, però la

petarda aquesta no se n’entera... Serà perquè a el la el rollo skin lifa basarda però vaja és que em queda molt guai!!!

Truco a la Clara, potser m’hi aventuro i tot, que va... Em diu que ha

quedat amb en Robert i en Burxes a les cinc pel barri per a fer uneslitrones, buah.. Aquest en Burxes està boníssim i té un morbo quet’hi cagues, però també diuen que està encara més sonat i quetracta fatal a les ties, encara que potser només ho diuen per enveja,perquè és un tio molt guai, almenys amb mi sempr e s’ha portat de

puta mare... Total, quedo amb ella a prop d’on hem quedat amb

ells, cap a les cinc al descampat on hi ha el Seat Panda vermellrebentat.

Em poso les millors gales, minifalda quadrats escocesos blaus,vermells i blancs, cinturó petit de punxes i una samarreta talladad’opció, segur que els hi mola, com que es primavera i encara fauna mica de fred em poso el top per sota, total tampoc tinc res detetes, i pillo una sudadera de Kortatu que recordo que en Burxes vadir que li molava molt,aquella de l’Azken Guda Antza ... Mentre emmiro el mirall penso que m’he d’arreglar les dents i que em falta

aprimar-me una mica, però tampoc estic malament, per sort, notenir tetes és un gran desavantatge...

Li dic a la mama que igual no torno a dormir, potser després anemde festa o a així. I qui sap, a mi em ve de gust un polvo, i jo crecque aquests dos tarats com que són més grandets ja en deuen tenir




una mica d’ideia... A part, ja m’agradaria enganxar un d’aquests,

són dels que sempre estan a tots llocs, surten fort de festa i a partsempre tenen de tot... Em ve de gus t fotre’m unes ra tlles, abanspassava d’elles però des de que ho vaig provar en una rave demala mort pel carrer Tànger on vam acabar amb la Nadia i ambunes quantes més m’encanta, sobretot l’speed... Fuaaa et poses atope en un segon i no acabaries mai la nit!!

Abans d’arribar hem quedat amb la Clara, buenu li hauria de dirCleir que és com li agrada que li diguin, mitjà hora abans a prop del’FNAC de l’Illa, ens trobem a la ram pa:

- Uapissimaaaa!!! - Odio quant fa això.... Va vestida tope mona, aixímig de ravera però amb falda escocesa blanca i negra, es nota queha estat entrenant al gimnàs fort perquè el seu culet està ben dureti fort joder ja m’agradaria tenir -lo així, no m’hauría d’estressar gaire

per aquestes coses, però és que mmm... hasta jo li fotria mà. Ensfem el típic pico de salutació. Fa una mica més de fred del que empensava però vaig bé, encara que tinc els mugrons super durs isortits, la Clara se n’adona i riu :

- Que estàs contenta de quedar amb aquells? – La miro amb carade pomes agres i li contesto- No, ets tu que em poses catxonda!! – Ella riu, però no és pas mentida com sembla...

Pugem la rampa, girem a l’esquerra creuant el parc interior de l’Illa i

fugim per la sortida del Pans and Company, creuem Numància, alparc de davant nostre, que segueix en obres perquè estan aixecantun hotel a la banda nord del carrer Anglesola, hi ha uns quantscapullos que ens xiulen, però res de l’altre món, putos micacos de

merda!!!

Just quan hem creuat tot el parc li comento que volia anar alDechatlon un dia d’aquest a comprar-me un polar però avui em fotiaun pal immens, així que enfilem cap al descampat de sota l’hotel

Hilton on es troben aquells dos.

Allà són aquells dos privant i fumant canutos com sempre! Portenun radiocasset amb suburban a tope, com mola!

- Com va noietes? – Diu en Rert mentre fot un pipada de a una elade marihuana que fot una bona olor de la hòstia, però a qui emquedo mirant amb ulls de tonta és a en Burxes que està mirant-seel mòbil com sinó hi hagués demà, deu estar lligant l’imbècil,

m’acosto als dos i els hi planto un petó a cada galta, en Burxes enmira i em fot una repassada de dalt a baix i de baix a dalt, nosembla que li desagradi el que veu.

– Hola maca! A tu et volia veure, com va la uni? – Em poso unamica vermella però faig el cor fort i li contesto – Molt bé guapo!! Aracomenço els primers exàmens, a tu com te va l’FP? Està guai lo de




turisme? – De reüll miro a la Clara i en Rert que estan lligant, a ella ja li van els tios working class, però m’estranya que s’ho vulgui fer

amb un gordo de merda, pel que deia la Berta la té prou grossaperò vaja no s e si m’agradaria que en veiessin amb ell, a sobre

diuen que és un putero , però de males llengües sempre n’hi ha... – Bé, bé, però no he nat gaire a classe, ja saps festa i descontrol, osigui que suspendre el primer quadri, però benu me la pela perquèm’estic fent d’or venent coca, en vols una mica? – El tio aquest jam’està liant – Que va Martí... – Li dic pel seu nom, sempre ho faicquan parlem en serio - No tinc ni un durum, a sobre ambl’autoescola no podré ni sortir – Em faig una mica la tonta a veure si

cau alguna cosa de gratis i me’l quedo mirant amb cara d’ullsestrellats d’en Shin Chan – Benu, alguna cosa s’hi podrà fer...

Pillem unes txibes i nem a casa d’algú? Casa meva no, que estan

els idiotes de muns pares, i és petita.

La Clara que sempre té la parabòlica posada ho escolta i reaccionarapidíssim, ja m’agradaria ser com ella, viu sola a l’ocupa i sempre

s’endu un o altre a follar, a més curra i està superbona, no se com lipot agradar en Rert, però ella és més gran i té més experiència peralgo serà... – Nem a Ca la Magòria, no?.

A el Rert se li il·lumina la cara, sap que follarà, a en Burxes tambéperò crec que és més per la possibilitat de prendre drogatranquilament que no pas per follar. Així que comencem a baixar

per Numància després d’acabar -nos els canutus i les xibeques aldescampat...

A mig camí ens trobem uns quants pelats amics d’en Rert però no

d’en Burxes que sembla que està per altres coses com mirar -li elcul a la Clara i tontejar amb ella. Aquest paio és estúpid, però vullque se’m folli, s é del cert que és una maquina al llit i que no para ide fet fins i tot m’agradaria lligar -lo ni que fos per un temps.

Arribem a l’ocupa, és un edifici molt antic de dues plantes pintatd’un color verd hospital franqu ista fastigós i amb la típica placafalangista del Ministerio de Vivienda...

- Trèieu aquesta merda, no? – Li diu en Burxes a la Claraassenyalant la placa amb cara de fàstic – Si em deixes una escalat’ho faig jo! – I li pica l’u llet... Aquest tio va a totes!!

Agafo en Burxes pel canell, no el penso deixar escapar, i li dic:

- Jo se on t’és!! Ja t’hi porto – Tots quatre pugem les escales, enRert i la Clara entren al pis i van cap al menjador, sento com treuenuna xibeca de la nevera de les begudes. El seu pis esta bastantdesfet però ple de pòsters de concerts, banderes antifa, i txorradestretes del carrer. M’emporto en Burxes a l’habitació dels mals

endreços on està l’escala, bona excusa. Sembla que li faig gracieta

perquè em va mirant de reüll, per calibrar el material suposo.

l




Obro la porta, noto que una mà s’endinsa entre les malles i deseguida passa al top per l’espatlla , està una mica freda, però éstendra i m’agrada, em giro i el veig amb cara super interessant

mirant-me fixament als ulls, s’ha guany at un polvo, sens dubte! Lanoto ben dura sobre la meva panxa, soc bastant més baixeta queell, però em poso una mica de puntetes per arribar-hi. Pff f m’estic

xopant tota, avui hi ha via directa, sort que m’he fet la ceratotalment. Pel que em van dir li mola a tope!

Ja m’està despullant i ja no porto res de cintura cap amunt, semblaque no li molesta que tingui no tingui tetes, i ja em treu el top...

- Espera... – Li dic mentre li pico l’ullet, llenço la sudadera dekortatu al terra, m’hi agenollo a sobre i li descordo el cinturo depunxes i tartan vermell, blau i blanc, li baixo la bragueta dels levisnegres, porta uns calçotets rollo boxer, i si, si que la té grossa. Litrec fora dels gaiumbus i ja se li fot totalment dura, tinc vergonya demirar-lo, així que m’hi poso fort per no haver -m’hi d’estar massa

estona, primer li llepo la punta a sac

– Mmm... Sònia no s’havia que fossis tant espavilada... – Me’l

quedo mirant amb la polla a la mà, em trec un pel de la boca i lipico l’ullet, començo a succionar -la fort, buahh li encanta i encaraem motivo més, vull que em folli... M’agafa del cap i em marca el

ritme, no és que m’agradi massa, però aquests tio sap c om posaruna tia i li accepto, als cinc minuts em rallo, m’eixugo la els llavís

amb l’interior del canell i m’aixeco, em posa sobre un moble ple de

pols i de merda que devia haver servit de calaixera en el seumoment. Em folla a sac, un dels claus més intensos fins ara, peròvaja tampoc n’he fet masses i normalment han est at una merda,crec que mullaré bastant i tot...

– Mmmm si si, segueix no paris fiera! – Ell em mira, concentrat enla seva pròpia polla mentre em sacseja fort contra la paret plena demerda, joder m’està rebentant el pentinat nou, però no em molesta

gaire la veritat... Ara m’agafa de l’espatlla, buaahhhh aquí va... Emcorro.

- Si! Si!!! Bufffffffffffff – Em tremolen les cames a tope però ellcontinua – Argh!!!!!!!!!!!! – Odio el soroll dels tios quant els hi surt lalefa, semblen putus porcs, però aquest co p m’agrada, si més nopoc em molesta... Sembla que ha tingut la decència de corres sobreel meu cony i no dins el meu cony, bé per mi, bé per ell, bé per lamoral puritana i a més m’estalvio un predictor de deu euros.

Es posa els calçotets que portava a l’alçada del genolls mentreestàvem enfeinats, i els pantalons, la part de d alt ni se l’ha tret, e mmira, suposo que per guardar la imatge a la seva memory cardmental i em diu:

G X C l




- Estàs de foto noia!! T’ha agradat pel que veig... Un atre dia ho

repetim, no? – Somric, mentre em vesteixo una mica que fa fred – Mmm, clar que si, no?... – Em surt un riure forçat.

Agafem l’escala i la palanca i baixem a la porta de l’edifici, liaguanto l’escala a Burxes cosa que em proporciona un temps permirar el seu cul, certament està bo, però això de compartir tio ambqualsevol no em mola, i menys amb la guarra de la seva ex i labeata de la seva suposada xicota.

Acabem la segona tasca de la tarda i pugem amb la Clara i en Rertque ja estan fent ralles i canutos i escoltant la cinta de Larsen que

vam comprar al carrer Sitges a la tenda de discos de pelats..S’estan tirant mirades d’amor, en Burxes no em mira gaire i treu

una cinta de casset on porta marihuana i un parell de pollastres decoca suposo. N’obre un amb unes tisores sobre una caràtula de CDd’Extremedur o i en bolca una la quarta part més o menys, preparaquatre ralles ben grosses. Mmm avui encara follarem més crec...

Ens passem tota la tarda drogant-nos i escoltant cintes, juguem unestoneta al proevolution 2, en Rert i en Burxes es piquen a topeamb les seleccions retocades de Catalunya i Euskadi, el resultat dela tarda és una victòria d’en Rert , de sis partits contra quatre d’en

Burxes, el Martí s’enfada una mica, ja es veu que no li agrada

perdre. Així que s’excusa amb la txorrada que ha de vendre un

pollastre, jo crec que ha quedat amb una altre paia, cabrón.... Al

finalem faic la tonta i li dic que l’acompanyo a Les Corts perquè he

d’anar a estudiar una estona i li pico l’ullet, no sembla que li molesti,

potser serà veritat que va a vendre... Total aquí faré d’e spelmaentre en Rert i la Clara, i sincerament, trobo que en Rert és uncapullo a part de lleig i tontodelcul.

- Som-hi? – Li pregunto mentre ajusto la cremallera al coll – Unsegon que vaig a pixar - Els hi pico l’ullet als enamorats.. – SalutSònia - Em diu en Rert – Hahah SS com els nazis – Li ric la gràciaper compromís i me’n vaig cap a baix mentre espero que en Martí

surti de les letrines que hi ha entre els dos pisos. Al cap de cincminuts baixa, s’ha fet una altre ralla fijo...

Tornem a pujar per Numància i ens acomiadem a l’alçada de

Marqués de Sentmenat són quasi les 11 de la nit i no he menjat,res, no m’ha tornat a follar però m’ha menjat la boca abans de

marxar, n’hi haurà m és...

Arribo a casa i em comença pujar tot perquè m’he destapat el nas,

ma mare em fotrà bronca si se n’empana, però aquesta tia no

s’adona de res. Ni tant sols sopo, només saludo tímidament a mamare, i me’n vaig a l’habitació, m’estiro al llit i obro el calaix inferio r ipseudosecret de la tauleta de nit, agafo el consolador més gran quetrobo, el de color lila que em van regalar pels meus disset...

G X C l




Rememoro tota l’escena amb em Martí, em poso encara méscaxonda, bombejo amunt i a dalt primer més lent i després mésràpid, sense parar, estic màxim lubricada, m’ajudo amb els dits de

l’altre mà sobre el meu petit clitoris... <<Mmmmmmmmm... Bufff>>Les cames tremolen com mai, em corro, buahhh....

Em fumo un canuto que tenia preparat d’ahir que no vaig fer el

bona nit, i m’adormo pensant quan em tornarà a follar... ZZZzzzzZZZzzZZZ

Guerau X Casol




Que’ls petin

Finals anys noranta, corona metropolitana de Barcelona.

Veig la tia aquella que em va presentar en Robertus, fua vaia pivon,me la faria dreta sense cap mena de problema, llàstima que va ambun tarat del quinze que segurament em rebenta d’un cop de puny,

però tot i així la miro, em fascina el risc, ho sé. El cas és que la paiano es talla i em pica l’ullet a do s files de distància entre cap rapats itota la sarna social que s’acumula davant l’escenari com si fos

merda sota la catifa, bé, almenys avui la gent està animada, prevecpercal.

Mentre estic abstret en el meu idil·li amb l’skineta de pro se sent un

soroll molt fort darrere l’escenari on sona en una pèssima qualitat elsomos skinheads , puto so de merda de punkies, de sobte uncontenidor es bolca, però no puc veure el perquè de tot plegat, elputo bateria de Non Servium em tapa la vista mentre peta labaqueta contra la vora dels plats, em poso de puntetes i fito mésenllà, lo típic vaia, cinc pelats fent l’idiota, p erò en aquell momentles ampolles comencen a volar contra un grup de deu xavalets.

Me empanat i la tia aquella m’està tornant a mirar, sudo, me’n vaig

cap a la barra de les festes i passo del tinglado de les ampolles, aveure si es maten entre ells i deixen a la gent decent viure,m’acosto al b o de l’Isaac que ja està traient un pitillu per mi.

- Merci figura, has vist els tarats dels contenidors? Què cony hapassat?

Li dic al punki mentre observo el nou pircing que s’ha fet dins del

nas i que el fa semblar un putu porc senglar de Vallvidrera.

– Nahh, res de l’altre món, es veu que un idiota dels xavalets li va

tocar el cul a una skineta d’aquelles talegueres que van pel Clot, la

rossa lletjota que surt amb el tonto aquell d’Ultimo Recurso, saps

qui te vull dir no?

La veritat és que no en tenia ni puta idea però li faig que sí perseguir fent-la petar, és lo bo de l’Isaac, si tens qualsevol dubte

sobre que fer o deixar de fer, o sobre qui és qui, no dubtis enpreguntar-li a ell, informació veraç que t’hi ca gues sempre, a més téun dels millors speeds de Barcelona, mandanga de la bona. De copi volta estic parlant amb els seus col·legues i fent targetassos delsdiversos speeds de la comarca del Vallès. Per sort he begut proucom per assegurar-me que després podré dormir, però ara tincganes de cremar-ho tot. Aquesta nit hi ha poques opcions al menú,o li tiro la canya a una que va amb un goril·la de 2 metres o tocar-lila fibra sensible a la meva ex, que suposo que es prestarà al’experiment a jutjar pels seus últims SMS.

Faig servir la típica tàctica de la separació de la presa de la manadadescartant l’opció ex , aquest cop amb excusa d’invitar -la a una birra

Guerau X Casol




per parlar de temes relatius a la contractació d’un grup que conec

per les festes alternatives del seu barri, veig que cola així que nome l’enduc a la barra sinó cap al camp on hi ha uns punkis ambcarritos de la compra de la seva à via d’aquells de quadrets i amb

noms de marques xarones que recorden al tardofranquisme. Lidemano un parell de birres al típic punkie petat amb crestatretorçada i que manifesta tota classe de malalties fisico-mentalsassociades a un nivell elevat de consum de drogues:

- Un parell de birres – I en veu baixa – Petat de merda... - No m’ha

sentit, i em dóna un parell de birres de marca steinburg en comptesde l’Aurum que té a la part superior, la qual cosa és un èxit perquèaquestes són d’una qualitat superior i col·loquen. N’hi ofereixo una

a la tarada i ella accepta de grat, veig com se l’il·lumina la cara i

obre la boca exigint polla dura:

- Estàs amb l’Anni encara? – Em mira com si en veritat li importésuna merda i només volgués que me la follés contra una vallada oun trist container, aquest és el seu nivell, i aquest és el nivell querebrà.

La veritat és que això faré així que tampoc m’estresso gaire i li dic:

- Suposo, el que passa és que n’estic fins la polla que sempre marxi

tan d’hora, és una criaja i n’estic fins als collons, ja m’entens... – Laseva pàl·lida cara es torna a il·luminar i em comença a empentar

mentre es beu la puta cervesa, la tia em mulla, i se m’arrapa, en

veu baixa i després de mirar que no hi hagi ningú em diu:

- Jo estic disponible, saps... Després anem a casa meva? - Me la

miro, riu, jo ric, tot està venut, l’agafo de la seva delicad a cintura ime l’emporto camp enllà, en una zona arbrada pròxima al concert però suficientment arraserada de qualsevol mirada.

L’empotro de cara a l’arbre i es fot un pinyo, li importa poc, demà li

farà més mal, li mossego el coll i ella busca la meva boca, enmorregem una estona i li foto la mà al cony, fent-li uns ditets, lapava esta totalment xopa així que tot això sobra, li baixo les malles i

la la faig tombar-se una mica perquè soc bastant més alt que ella icomenço a bombejar a tope pel cony, a ella li encanta però a mi emresulta incòmode de collons per culpa de la puta alçada. Així queem tiro al terra i ella em munta, molt millor.

- Oh sí, folle’m, m’encanta... – Puta guarra... Encara que no em pucqueixar. Miro al fons cap a l’escenari i la gent comença a marxar loque em fa recordar que he d’acabar ràpid però el putu speed no em

deixa concentrar-me. Li foto un parell d’hòsties al culet i li dic ques’aixequi. Tinc tot de sorra i fulles enganxades arreu però dec fer

bona impressió perquè ella s’arramba a la meva cigala i me la

comença a xupar versió deepthroat.

Guerau X Casol




Finalment al cap de quinze minuts em corro, mentre ella es netejael semen dels llavis amb la màniga de la bomber, jo m’aixeco i em

cordo els pantalons i el cinturó i me la miro per guardar-ho a lamemory card cerebral, ella s’aixeca també i es posa les mallesnegres i la faldilla tartan verda i vermella. Ens mengem la boca unaestona més, acabem les cerveses i tornem amb els nostresrespectius grups, abans li dic que m’avis i quan marxi i tornem juntsal barri, no n’he tingut prou.

Així que la faig petar amb en Robertus que s’està intentant camelaruna punkie de postal assídua a la Dober Masion, un antro-ocupa demala mort ple de ionquis de l’speed i la queta que és una novadroga que es veu que multiplica l’efecte dels porros i l’alcohol p ermil.

Txorrades de moderniquis que no s’ ho saben passar bé amb elsbéns que Déu ens ofereix, és a dir, farlopa, petes i alcohol . Que’ls

petin.

Guerau X Casol




Epíleg de l’autor

Totes aquestes històries van començar a prendre forma en elmeu cap fa temps, moltes d’elles van començar com a

microrelats per presentar-me al concurs de l’ARC a la ràdio ,no en vaig guanyar cap . D’altres simplement van apareixer

dins del meu cap, mentre tornava d’alguna festa o de la feina.

De totes maneres cada relat té un perquè, fins i tot un què i uncom. Qualsevol semblança amb la realitat pot ser certa (o no),però no us preocupeu, he tingut cura pel que fa a lesidentitats, així que és difícil, per no dir impossible, que cap devosaltres lligui caps o en pugui treure res de llegir-s’ho, a part

del fet de passar una bona estona.´

Com que ningú em volia publicar res (no els hi tindré encompte) vaig decidir-me a fer-ho jo mateix, així que disculpeuels errors que hi puguin haver...

Evidentment aquest no són tots els meus relats, però si quesón els que han de ser, espero que en un futur aquestespetites històries puguin tenir continuïtat. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Aquest llibre ha estat possible gràcies a;

Incívica Barcelona

Documents

Transcript of Incívica Barcelona