Sumari

1

5

6

10

13

15

En portadaper Maite MasiàDirectora de l’Institut Català d’Eneregia

Butlletí de la delegació catalana

núm.36desembre 2011

Editorial“En blanco” per Pep Hurtado

Entrevistaa Carlos MenéndezAdvocat i soci d’Aproma

Articleper Lorenzo Correa Lloreda

Notíciesper Aproma

Agenda

El món de l’energia és un sector en permanent transformació. Tot i

que la seva estructura industrial imposa una inèrcia que impedeix canvis tan rà-pids com els que s’han produït en altres sectors, com ara les telecomunicacions, en els darrers anys hem assistit a un de-goteig de canvis que van modificant el model energètic vigent. El creixement de les energies renovables, la major volatilitat en els preus dels combusti-bles fòssils, l’augment exponencial de la demanda mundial o l’evidència dels efectes de les emissions de gasos con-taminants en l’atmosfera són alguns

Amb el suport de:

dels factors que expliquen aquesta transformació.

Ara estem a les portes d’una altra revolució en el sector energètic. Fins al moment les polítiques energètiques s’han centrat principalment en la ges-tió de l’oferta: s’ha buscat satisfer la demanda d’energia de la societat i, un cop coberta aquesta necessitat bàsica i estratègica, s’ha intentat fer-ho garan-tint uns nivells de qualitat, minimitzant l’impacte ambiental i buscant la màxi-ma competitivitat possible en el preu. Això ha portat a un mix energètic com el que tenim actualment a Catalunya,

L’estalvi i l’eficiència energètica, una prioritat per a Catalunya

12Articleper Sr. Robert Álvarez Sastre

2 3

en el qual cal remarcar el pes de l’energia d’origen nuclear (degut al desequilibri en el mix que suposa albergar tres centrals nuclears) i la importància de la cogeneració, que suposa un 9% de la producció d’electricitat, fonamentalment grà-cies a l’elevat pes de la indústria en l’economia catalana.(veure fig.1)

Les polítiques energètiques, però, estan basculant i s’estan fixant cada cop més en la gestió de la demanda, és a dir, en fomentar l’ús racional i eficient de l’energia

per tal d’aprofitar-la millor, fins al punt de reduir-ne el consum si és possible. Catalunya no serà aliena a aquesta tendència. En aquests moments, la Generalitat està ulti-mant el Pla de l’Energia i del Canvi Climàtic a Catalunya 2012-2020, document que fixarà el rumb de la política energètica del país, i que se centrarà en quatre eixos principals: l’estalvi i l’eficiència energètica, la garantia i qualitat del subministra-ment, la millora de l’autonomia del país en matèria d’energia i la sos-

tenibilitat del nou model energètic tant des del punt de vista ambien-tal com social i econòmic.

Diagnosi i mesures concretes

Qualsevol política s’ha d’elaborar partint d’una anàlisi acurada de la situació en què ens trobem. A Ca-talunya, a l’hora de parlar d’estalvi i eficiència energètica hem de tenir en compte dos grans factors. Per una banda, s’ha aconseguit situar

fig.2 Evolució demanda d’energia elèctrica

Portada Portada

la intensitat energètica (és a dir, el consum d’energia necessari per produir cada unitat de PIB) en el camí de la reducció, després de molts anys en què el consum d’energia havia crescut a taxes su-periors a la del PIB. El bon compor-tament de la indústria, que ha en-tès abans que ningú que el consum energètic és un factor de competi-tivitat, explica en bona part aquest comportament. L’ICAEN, amb les seves polítiques d’incentivació i difusió, ha contribuït decisivament en aquest procés.

Per l’altra, cal tenir en compte que l’evolució del consum ener-gètic ha estat molt marcada, en els darrers tres anys, per la crisi econòmica. És evident que la cai-guda en el consum energètic està més relacionada amb el descens de l’activitat econòmica que no pas amb l’aplicació de mesures d’estalvi i eficiència per part dels consumidors. De fet, la crisi econò-mica és un element desincentiva-dor per a l’estalvi i l’eficiència, ja que sovint posposa la realització

d’inversions destinades a aquest fi o prioritza l’adquisició d’equips o de serveis menys eficients des del punt de vista energètic, però més barats. (veure fig.2). Per tant, i partint d’aquest escenari, podem definir quines són les línies d’acció en què ens convé aprofundir per avançar cap aquest nou escenari energètic. En primer lloc, cal una activitat normativa encaminada a simplificar i incentivar les mesu-res i iniciatives relacionades amb l’estalvi i l’eficiència energètica. No es tracta únicament de simplificar el marc legal vigent en determinats aspectes, com ja s’està fent amb la llei Òmnibus, o de crear normes per regular sectors incipients; par-lem de mesures per contribuir a la confecció de mecanismes jurídics eficients per agilitar el desenvo-lupament del sector, com ara la confecció de plecs de condicions estàndards per a la licitació pública de serveis energètics o l’elaboració de contractes marc per a la com-pravenda de serveis energètics entre privats, per exemple.

En segon lloc, és necessari con-formar un marc incentivador. Això vol dir que cal establir els meca-nismes adequats perquè empreses i ciutadans apliquin aquest tipus de mesures, el retorn de les quals sovint és difícil de visualitzar per-què no es dóna a curt termini. La Generalitat, a través de l’ICAEN, ha d’aconseguir dinamitzar tant la innovació i la recerca en aquesta matèria com la inversió d’empreses i ciutadans en aquests béns i serveis.

I finalment, cal ser exemplars. En aquest sentit, el Govern va apro-var un Acord d’estalvi i eficiència energètica en els edificis públics de la Generalitat de Catalunya (2011-2014), amb la voluntat de mostrar el camí a seguir en matè-ria d’estalvi i eficiència energètica. Una vegada s’hagin amortitzat les inversions, aquest programa pre-veu aconseguir un descens en el consum d’energia de la Generalitat del 12% i reduir un 4,4% la factura energètica de la Generalitat l’any 2014.

fig.1 Mix elèctric a Catalunya (2010)

fig.3 Comparativa entre l’eficiència d’un vehicle elètric i un de combustió interna.

Portada

Aquest estalvi es multiplicarà per quatre en l’horitzó 2020-2026. Les actuacions previstes en aquest programa s’estructuren en dos àmbits: la revisió de les condicions dels subministraments d’energia als centres de consum de la Ge-neralitat, per tal de detectar les ineficiències en la contractació d’energia i la implantació d’hàbits i pràctiques més eficients, per un costat; i el disseny i execució d’un programa d’inversions per a la mi-llora de l’estalvi i l’eficiència ener-gètica, per l’altre.

Una altra línia important és el suport a la consolidació de la tasca de les empreses de serveis ener-gètics (ESE’s). Aquest model de negoci, que es basa en l’obtenció de benefici a partir d’aconseguir estalvi energètic en tercers, és una fórmula que permet un increment de l’estalvi i de l’eficiència ener-gètica sense que una empresa hagi de desviar recursos de la seva acti-vitat ordinària a aquest objectiu. A més, aquesta opció pot permetre la consolidació d’un nou sector d’activitat que requerirà profes-sionals d’elevada qualificació i que aportarà molt valor afegit, prin-cipalment en forma d’innovació tecnològica.

Evidentment, no es pot deixar de banda les accions de difusió i conscienciació tant de la ciuta-dania com de les empreses. Un bon exemple és la introducció de l’etiquetatge energètic en cada cop més àmbits, com ara l’edificació (ja operatiu), ha de permetre que els ciutadans siguem conscients de les conseqüències energètiques que té cada una de les nostres deci-sions de compra.

La tecnologia, clau per al futur

És evident que la innovació i la tecnologia juguen i jugaran un pa-per clau en l’evolució d’aquestes polítiques. Els dos millors exem-

Maite MasiàDirectora de l’Institut

Català d’Energia

Editorial

“Sirva esta editorial en blanco como espacio para la reflexión y el debate

sobre la incertidumbre del futuro de los profesionales ambientales”

Pep Hurtado

Vocal General de APROMA

4 5

ples, en aquest sentit, són el ve-hicle elèctric i les ‘smart grids’ o xarxes intel·ligents. En el cas del vehicle elèctric, i deixant de banda l’oportunitat industrial que suposa per a l’economia catalana, l’hem de tenir en compte des de dos punts de vista. Per un costat, com un ins-trument de reducció del consum de combustibles fòssils i, per tant, de reducció de les emissions de CO2. Per l’altre, serà un element més a tenir en compte a l’hora de gestionar la xarxa elèctrica i de dimensionar la infraestructura, i més si se’n valora la reversibilitat: les bateries dels cotxes són acu-muladors d’energia elèctrica que, en un moment determinat, poden abocar aquesta energia a la xarxa.

La mobilitat elèctrica és un dels principals instruments d’estalvi i eficiència que amb què es pot actuar en l’àmbit dels transports, que és el responsable de gaire-bé el 40% del consum d’energia final a Catalunya i, a més, un 95% d’aquest consum és d’energies d’origen fòssil. Un vehicle elèctric és més eficient que un de moto-rització convencional: si mesurem l’eficiència des del dipòsit fins a les rodes (és a dir, l’eficiència del motor menys les pèrdues per fre-gaments, etc), un vehicle elèctric té un rendiment del 80%, mentre que un de combustió interna té un 20% de rendiment. Si ampliem l’anàlisi de l’eficiència fins a l’origen de cada combustible (és a dir, fins a la generació d’electricitat o al pou de petroli, respectivament), els rendiments se situen en el 24% pel vehicle elèctric i el 16% en els vehi-cles de combustió interna.En canvi, altres mesures, com la conducció eficient o la gestió de flotes tenen una incidència important sobre el consum, però depenen també de la conscienciació de l’usuari. (veure fig.3, pàgina anterior)

Les ‘smart grids’, per la seva ban-da, tindran la capacitat de canviar absolutament la relació entre els

usuaris i el sistema elèctric. La pro-gressiva implantació d’aquestes infraestructures ha de permetre que cada llar passi de ser només un punt de consum a ser indistinta-ment un centre d’injecció o de con-sum d’energia, i facilitarà un major control dels consums energètics per part dels usuaris.

Tots aquests canvis requereixen d’una planificació tècnica, d’una or-denació normativa i d’un procés de conscienciació i penetració social en el quals l’ICAEN ja està treba-llant, amb l’objectiu d’anticipar-se i

6

pel desenvolupament sostenible, i l’interès en ser percebudes com a empreses respectuoses amb el medi.

Potser les directives europees, han anat per davant de la realitat social?

Certament el que ha passat tradicionalment és que el dret ha servit per regular realitats socials, però no es pot negar que amb sentit comú, i sense voler forçar ex-cessivament la realitat, que és molt tossuda, el dret també pot servir per ajudar a millorar o a evolucionar en determinats aspectes, com pot ser l’ambiental. El que no sembla gaire recomanable és passar-se de frenada, si em permets l’expressió. No es pot legislar d’esquenes a la realitat.

Una altra qüestió és que amb massa freqüència les directives eu-ropees s’han explicat i interpretat molt malament. Un exemple molt clar és la Directiva Marc de l’Aigua, que, com a mínim a Espanya i a Catalunya, per part de les autori-tats del moment, es va voler pre-sentar com una norma molt rígida i extremadament exigent. Aquesta directiva, precisament, si es desta-ca per alguna cosa és per la seva flexibilitat en la mesura en què parteix d’un pressupòsit molt clar, que el món no comença l’any 2000 i que, per tant, hi ha una realitat física i social prèvia que no és pos-sible obviar. La pròpia directiva, en

aquest sentit, admet excepcions al compliment dels objectius que fixa, això sí, sempre que estiguin convenientment justificades, ja siguin per raons tècniques, econò-miques o socials.

Són equivalents la normativa i el seu grau d’exigència i compli-ment en l’estat espanyol?

Efectivament una cosa és el que diu la normativa i una altra el grau d’exigència del seu compliment per part de l’Administració. Res-pecte a la normativa, en principi, jo diria que no hi ha grans diferències entre Comunitats Autònomes, ja que existeix una normativa bàsica estatal en matèria de medi ambient que ha de ser respectada per totes elles. No obstant, sí que és cert que durant uns anys determinades Comunitats han volgut legislar més enllà de les previsions estatals bàsiques. És sabut que les CCAA poden establir normes addicionals de protecció respecte la normativa bàsica estatal; ara bé, a vegades ha planat el dubte si l’objectiu final era realment incrementar aquest nivell de protecció o bé únicament distingir-se de la regulació esta-tal o de la resta de Comunitats Autònomes, amb l’agreujant que, a vegades, el resultat obtingut d’aquestes regulacions no ha estat l’esperat o bé ha suposat unes di-ficultats als operadors, no suficien-tment justificades pels objectius perseguits.

En qualsevol cas, i com apun-taves a la teva pregunta, el pro-blema més evident sorgeix quan davant d’un conjunt de regulacions similars, el grau d’exigència del seu compliment és diferent en les diverses Comunitats Autòno-mes. Evidentment no existeix un principi d’igualtat fora de la llei, i aquesta s’ha de complir però és un fet incontestable que algunes empreses amb activitat a Catalu-nya han marxat o han fet les seves noves inversions, no a la Xina, al Centre Europa o al Marroc, sinó a

d’altres indrets d’Espanya. Des del despatx, malauradament, també hem vist com algunes inversions han marxat fugint no d’una apli-cació estricta de la normativa sinó del que al nostre entendre era una incorrecta aplicació d’aquesta.

S’informa bé de la normativa mediambiental i en general del medi ambient?

El tema del medi ambient ha es-tat i és un terreny abonat perquè tothom hi pugui dir la seva, en la mesura en què ens afecta a tots. Qui és que no està a favor del medi ambient? Per aquest mateix motiu és fàcil caure en la demagò-gia i fins i tot en el populisme i això és censurable, especialment quan qui actua d’aquesta manera són actors amb capacitat de conformar l’opinió pública. Penso, però, que en una situació de crisi tan serio-sa com la que estem vivint ara, és més urgent que mai explicar a la població quina és la realitat de les coses, començant, per exemple per explicar quins són els costos de les actuacions ambientals, i adoptar, si convé, mesures no del tot populars. Si s’estan fent retalla-des en sanitat i educació, el medi ambient no en serà una excepció. S’ha de saber explicar a la gent que assolir determinats nivells de qualitat ambiental no és gratuït, que hi ha unes prioritats polítiques i uns pressupostos públics, ... tot això que sembla tant evident, fins fa poc aquí a Catalunya no ho era tant.

Per altra banda, m’he trobat amb freqüència que la informació am-biental es presenta d’una manera molt esbiaixada, per exemple, en els mitjans de comunicació. I això és extensible també a l’educació ambiental. No crec que sigui ni bo ni raonable explicar les coses en termes de bons i dolents. Posaré un exemple domèstic. Vaig tenir una desagradable sorpresa en veure que en els llibres de text dels meus fills els explicaven que les fàbriques

Entrevista

Els mínims exigibles per

les directives eu-ropees tenen un efecte molt dife-rent en funció de la realitat física i socio-econòmica de cada territori

exigència de la normativa europea era materialment impossible de complir, no per una empresa o grup de empreses o entitats sinó fins i tot per tot un sector industrial, o també, per exemple, per la gestió d’un tipus de residu molt comú en determinats sectors industrials.

Feta aquesta puntualització, i des de la meva experiència, que abas-ta els darrers 20 anys, l’evolució en la preocupació ambiental i, per tant, en el respecte a la normativa, ha estat espectacular. L’esforç dels operadors tan públics com privats

Carlos MenéndezAdvocat i soci d’APROMA

per Anna Solé

Secretària tècnica d’Aproma

Carlos Menéndez va estudiar dret a la Universitat de Barcelona i es va llicenciar l’any 1989. A partir d’aleshores comença a treballar com advocat en el departament de Dret Públic de diversos bufets des dels quals, de bon començament, s’ocupa d’assumptes d’aigües, re-sidus i activitats classificades. L’any 1996 fundà a Barcelona el despatx que avui és Menéndez y Asocia-dos Abogados, especialitzat en Dret Ambiental, el qual parteix d’una clara vocació de treball en l’assessorament preventiu de les empreses en aquest àmbit. Forma part de les Seccions de Dret Admi-nistratiu i Dret Ambiental (la qual va presidir en el període 2002-2006) de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i és soci d’APROMA des dels seu inicis.

El grau de compliment de les normatives mediambientals a Catalunya i a Espanya és satis-factori?

Totes les preguntes seran així de difícils? Home pensa que jo sóc advocat, i no pas jutge ni fiscal però si em deixes fer una precisió prèvia provaré de contestar-te la pregunta. El nucli de la normativa ambiental ve d’Europa és a dir, és transposició de les directives europees, i malgrat que pugui ser una normativa de mínims, aquests mínims no tenen el mateix efecte en tots els països de la Unió Euro-pea, ja que les realitats físiques i socioeconòmiques són molt dife-rents. En aquest sentit, al despa-tx més d’una vegada hem pogut constatar que una determinada

ha estat molt important. Però no tan sols des del punt de vista com-pliment / incompliment sinó també des del punt de vista de minimitzar l’impacte de l’activitat a l’entorn. Aquest esforç, efectuat principal-ment per l’empresa privada s’ha degut, a la voluntat o directament a la necessitat de minimitzar els costos que els suposen la utilitza-ció dels recursos naturals, com ara l’aigua, o bé la gestió correcta dels residus que generen, però també a l’anomenada responsabilitat so-cial corporativa, l’aposta decidida

Entrevista

7

Tot i la dificultat de

saber comuni-car bé el que s’hauria de fer és ser rigorós,

ser veraç, no enganyar i

amb això ja ho faràs millor.

eren molt dolentes perquè conta-minaven el medi. En veure això, els vaig explicar que, si s’enfocava el tema d’aquesta manera, tots, ells també, érem molt dolents perquè consumíem recursos naturals, con-taminàvem constantment des que ens aixecàvem pel matí fins que anàvem a dormir etc. Insisteixo, en el medi ambient no hi ha, per norma general, ni bons ni dolents sinó necessitats socials que tenen clares implicacions ambientals i cal veure, en cada moment, quina res-posta donar-hi.

Creus que manca una bona co-municació i difusió de les lleis?

Disculpa, no t’havia dit res de la informació sobre la normativa ambiental. Personalment crec que malgrat que s’han dedicat esforços importants per a la seva difusió, els resultats no han estat gaire bons. Per altra banda, i segons el meu parer, les normes estan fetes cada cop més partint d’una tècnica le-gislativa deficient de forma que so-vint són poc clares o confuses, fins i tot pels que ens hi dediquem. Per tant, si una determinada regulació legal no està ben feta, difícilment es podrà entendre, encara que se’n pretengui una bona difusió.

Des de quan es van començar a tenir en compte els aspectes ambientals en el món jurídic, va haver-hi un origen?

Malgrat que això ha estat un procés gradual i no un canvi sob-tat d’un dia per l’altre, és cap als anys 70 quan es comencen a fer les primeres normes, concretament directives europees, en aquesta matèria i a partir d’allà comença a arrencar amb força la legislació ambiental d’una manera progressi-va i enfocada de manera específi-ca a millorar el medi, primer amb normes de caràcter sectorial pels diferents vectors (aigua, residus, contaminació atmosfèrica ...) de caràcter preventiu (com l’avaluació d’impacte ambiental) i més enda-

vant de prevenció i control inte-grats.

Espanya, abans de la seva en-trada a la Comunitat Europea, ja disposava de normes amb una menor o major vessant ambiental como per exemple el Reglament d’Activitats Molestes, Insalubres Nocives i Perilloses de 1961, el Reglament de Policia d’Aigües de 1958, i fins i tot el Reglament d’Establiments Incòmodes de 1925. Aquestes, però, eren normes aïllades, i òbviament no hi havia la preocupació que hi ha d’uns anys ençà o, en tot cas, no era una preocupació prioritària.

Creus que els aspectes am-bientals amb el temps ha anat guanyat força amb el paradigma de la sostenibilitat, o en canvi, aquí encara no té tanta impor-tància com pot tenir en d’altres països?

Desconec la importància que té en altres països però crec que aquí els aspectes ambientals han guanyat molta importància. I és clar que l’han de tenir; ara bé, pel fet que anys enrere no el tingues-sin no crec que haguem de caure en el parany de pensar que els únics aspectes importants són els ambientals, com ha estat el cas d’algunes administracions prope-res que, per exemple, han oblidat que les funcions d’un organisme

Entrevista

de conca van més enllà de les es-trictament ambientals. Com diu un bon amic i gran professional del medi ambient, l’Administració no pot actuar com una ONG am-biental, les seves responsabilitats i finalitats són diferents. Continuant amb l’exemple de l’aigua, els or-ganismes de conca, no tenen com a única funció assolir el bon estat ecològic, sinó que han de garan-tir els diferents usos: abastament a població, agrícola, producció d’energia elèctrica. De fet, la po-lítica hidràulica, tal i com estableix l’article 40 de la Llei d’Aigües, ha d’estar al servei de les polítiques sectorials (energia, agrícola, etc), això sí sempre promovent un ús racional i sostenible de l’aigua.

Segueixes la COP17 a Durban?

Creus que és possible crear una legislació mediambiental a nivell internacional que funcioni?

La segueixo a nivell de premsa, no n’estic especialment informat tot i així crec que és molt difícil fins i tot deixant de banda qüestions estrictament polítiques. Per tal que funcionés una legislació me-diambiental a nivell internacional s’hauria de realitzar una legislació de mínims, i aquests mínims hau-rien de ser tan baixos que deixarien de ser eficients. Si hagués de ser una regulació prescriptiva, a nivell internacional hi ha tantes diferèn-cies i realitats diferents que es fa difícil imaginar. Això no treu que hagi de ser possible assolir acords internacionals, que parteixin d’una concepció global del món.

Tal com et deia abans, sense ser tan ambiciosos, si ens quedem en l’àmbit de la Unió Europea, hi ha directives que el compliment en un determinat país, per les seves circumstàncies no li suposa el més mínim cost i per un altre pot ser molt difícil o impossible i no parlo únicament de les qüestions econò-miques sinó de la realitat social i física del lloc, característiques del seu sòl, de les seves aigües...

8 9

Entrevista

Per tant sembla que serà difícil arribar a un acord que suposi un avanç en aquesta matèria; fins i tot pel que he llegit sembla que el control d’emissions de CO2 po-dria quedar limitat a l’àmbit de la Unió Europea, depenent com anés aquesta trobada.

Què et va portar a fer-te soci d’APROMA? Quines expectati-ves tenies? Quin futur hi veus?

APROMA me la va fer descobrir, ja fa uns quants anys el meu amic Lorenzo Correa, que em va pre-sentar a una sèrie de gent com en Joan Ramon Vidal, l’Anna Ruiz , en Josep Maria Ruiz, i alguns més i de seguida em vaig identificar com-pletament amb la idea de tractar les qüestions ambientals des d’una perspectiva professional, i allunya-da de demagògia, dogmatismes, i fins i tot ideologia. En aquest

sentit, és força il·lustratiu el que un catedràtic d’Ecologia li va dir a un altre en un acte públic (no és un acudit), que no es podien arribar a entendre ni tan sols podien arribar a debatre de manera profitosa, perquè el primer parlava com a ecòleg, és a dir, com a científic i l’altre, com a ecologista, és a dir, des de la ideologia. És òbvia la validesa d’ambdues “postures” però també és òbvia la diferència de registres d’una i altra. APROMA és una associació de professionals i cadascú, faltaria més, té el seu posicionament ideològic, però crec que el que la fa interessant és aquest acostament als temes ambientals amb criteris tècnics, científics o professionals i sense apriorismes que empobreixen i fan embarrancar el debat.

Quant a les expectatives que tenia, les ha cobert ja que d’una

banda, ha actuat com impulsor del debat, des del coneixement, en moltes matèries ambientals; en aquest sentit i entre molts altres actes destacaria els dos congres-sos sobre cabals ecològics en els que vaig tenir ocasió de participar molt directament, i d’altra banda, la possibilitat de conèixer a profes-sionals del medi ambient, amb els que a més de contrastar opinions sobre molts temes, hem tingut ocasió de treballar, ja que la nos-tra feina com advocats requereix gairebé sempre fonamentar-se en la opinió d’altres professionals. Pel que fa al futur, el veig esplèndid, sempre que es mantingui la idea d’independència i professionalitat. No ens podem enganyar, sempre fa falta gent que estiri el carro amb energia i a vegades, degut a les obligacions professionals dels seus socis, això no és fàcil.

www.aproma.org

La administración del agua del siglo XXI: ¿recurso o patrimonio?

Article

per Lorenzo Correa Lloreda (APROMA).

Ingeniero y coach

Para todos los profesionales del agua e incluso también

para muchos ciudadanos ajenos a estas disciplinas, las expresiones “nueva cultura del agua” y “nueva política del agua”, son ya bastante conocidas, en algunos casos es-peranzadoras, en otros tópicas y para algunos hasta utópicas. Para casi todos implican conceptos tan modernos como progresistas, que se usan como arma arrojadiza en ocasiones en esa “guerra del agua” en la que nos guste o no, estamos inmersos los españoles desde hace tiempo.

Tenemos un nuevo modelo de gestión que emana de la antes fuerte, ahora tambaleante Europa. Más “ambiental”, menos aprove-chadora de recursos.

Y tenemos una estructura admi-nistrativa casi centenaria en algu-nas cuencas y muy novedosa en otras.

¿Hay que adaptar las políticas sectoriales del agua al nuevo mo-delo europeo de gestión y admi-nistración del recurso? Si así fuere, el cambio se impone y los actores implicados, desde la administra-ción a la ciudadanía, deben llegar a un compromiso, a un consenso mediante el diálogo, la incorpora-ción de los diferentes puntos de vista y la integración de los legíti-mos intereses de todas las partes.

Para llegar con éxito a la definición europea de autoridades compe-tentes, habrá que modificar dos conceptos:

• Tener en cuenta también el ob-jeto del uso. ¿Para qué queremos usar el agua?

• Introducir un modelo partici-pativo:

En el primer caso, los organis-mos de cuenca, desde su creación y refundación, han tenido siempre muy en cuenta a los usuarios, les han introducido en sus órganos de gobierno y han contado con ellos en la toma de decisiones, median-te un procedimiento reglado mili-métricamente en la Ley de Aguas. Pero no han tenido tan en cuenta el objeto del uso, es decir el agua que es el principal usuario del medio natural definido por el río, el lago o el acuífero subterráneo. El agua pasa a ser un bien público a preservar (PATRIMONIO) y es independiente de las fronteras de las actuales Confederaciones.

En el segundo, se trata de adap-tarse al modelo multidisciplinar, in-teractivo, de ida y vuelta, participa-tivo basado en la mutua confianza, reflexivo y respetuoso, haciendo la transición desde el modelo unidi-reccional, enfocado únicamente al fomento de la obra pública, tan en-comiable y necesario hace 85 años, como revisable ahora.

El futuro de la gestión del agua está en la asunción de los nuevos paradigmas:

• Cuanto mejor sea la calidad(y la cantidad) del recurso circulante o almacenado en los acuíferos, mejor será la calidad del agua su-ministrada para los diversos usos. Ello exige asignar caudales de mantenimiento en los ríos, descon-taminar acuíferos, depurar, reutili-zar y restaurar la vegetación de ri-bera, con los equipos de expertos que sepan hacerlo bien, se titulen como se titulen.

• Hay que ingeniárselas para hacer compatibles las derivaciones del recurso con la preservación del medio acuático, optimizando al máximo, es decir invirtiendo en reutilización planificada y raciona-lizando las extracciones. Si esto no es posible, justifíquese al menos la imposibilidad. La administración del agua debe imponer su criterio a la hora de decidir qué tipo de recurso se utiliza para un determi-nado uso, en función de la calidad mínima exigida para el mismo. Hay muchos usos que no necesitan agua potable.

• Ante el riesgo de inundación, información. Que todos los ribe-reños sepan lo que puede pasar en sus tierras/municipios. Mapas de riesgo para diversos períodos

Article

de retorno, a disposición de los planificadores urbanísticos, arqui-tectos proyectistas, técnicos de las administraciones y municipales: así se podrá planificar y otorgar licen-cias de obra con conocimiento de causa.

• ... y todo esto tiene un precio que alguien tendrá que pagar. Sepamos, de verdad, lo que nos cuesta disponer de agua suficien-te en cantidad y calidad, derecho inalienable de todos los ciudada-nos y obremos en consecuencia . Y que los medios de comunicación distingan entre “caro” y “costoso”, ya que lo primero es lo que vale menos de que me aporta y lo se-gundo es solo lo que vale lo que me aporta.

Los diarios dedican cada vez más espacio a la gestión del agua, considerada como uno de los grandes problemas de la sociedad española. La noticia de primera plana es que el recibo subirá. Se habla de escasez, derroche, pér-didas en redes, incapacidad de la desalinización para resolver el problema y se concluye que “ los españoles tienen que empezar a acostumbrarse a pagar por un bien escaso lo que realmente vale, un encarecimiento que se hará gra-dualmente... Sin embargo, el con-sumo aumenta, estamos en una media de 171 litros por persona y día como media española, mien-tras que los países que nutren de ciudadanos las pateras no llegan a 20 litros y los norteamericanos y japoneses nos triplican.

Estamos inmersos en una época de cambios que exigirá de todos un esfuerzo de comprensión, en aras de la racionalización de la de-manda. Si la administración quiere administrar, debe ante todo gene-rar confianza en el administrado y se la debe trasladar a través de los líderes correspondientes. Ese es el reto de los rectores de los órganos de gestión pública del agua para el siglo XXI: la generación de confian-

za en un servicio de calidad que preserve el patrimonio… que por ello es costoso.

Parece que lo nuevo, todavía, es la Directiva, como hace 85 años fueron las confederaciones. La gestión del agua en España en ese casi siglo ha ido siempre de la mano de la política: las confe-deraciones se crearon a causa de un cambio político (dictadura de Primo de Rivera) y languidecieron tras otro (República del 31), para volver a emerger formalmente y despojadas de su ideario original de la mano de los vencedores de la guerra civil. Ahora, los modelos de gestión de los dos partidos mayo-ritarios son radicalmente diferen-tes, es decir si cambia el partido, cambia la gestión y para acabar de arreglarlo, la Directiva, Europa, obliga a cumplir un calendario muy estricto. Nos encontramos por ello en el umbral de un nuevo cambio que será tanto más radical cuanto el vencedor de las pasadas elec-ciones decida en un sentido u otro sobre el grado de cumplimiento que España asumirá respecto a las

10 11

exigencias europeas en materia de gestión del agua. El futuro de los organismos de cuenca dependerá de esa decisión. La administración hidráulica actual es la administra-ción de las competencias. La futu-ra, con la DMA en la mano, será la de los objetivos.

La administración patrimonial del agua tiene el reto de generar confianza entre los administrados. Por ello, sus líderes, como todos los líderes, deben generar esa confianza y ese es un camino aún inexplorado. Por ello , las dos pa-labras que resumen la pedagogía social actual del agua-recurso, “cara- escasa”, podrían empezar a sustituirse por las dos palabras que definirían la pedagogía futura del agua-patrimonio “costosa- confia-ble”

Article

La contaminació acústica i la responsabilitat de l’administracióper Robert Álvarez Sastre

Advocat. Vocal de la Secció de Dret Ambiental

de l’ICAB

Arrel de l’aprovació del De-cret 176/2009, de 10 de no-

vembre, pel qual s’aprova el Regla-ment de la Llei 16/2002,de 28 de juny, de protecció contra la conta-minació acústica, moltes adminis-tracions locals estan aprovant els diversos instruments acústics que s’han arbitrat normativament per a la modificació, contenció, millora i previsió de la qualitat acústica en les diferents zonificacions que hi ha establertes.

Es lògic, doncs, pensar que molts directius i responsables polítics es puguin plantejar quina és la situació actual i futura vers l’apreciació de responsabilitat per un tractament d’una situació acústica inadequada segons els nous mapes i plans con-fegits al respecte.

De responsabilitats possibles hi ha dues: l’administrativa i la penal. Ambdues igual d’importants des del punt de vista que ara estic co-mentant i que, deliberadament, no condueixo cap a la qüestió penal, ja que el que m’interessa destacar és el deure implícit d’acció per part de les administracions que com-porta l’aprovació del Reglament, que és la clau de volta del sistema de prevenció a nivell autonòmic.

Tant les normes administratives com penals defereixen a la regu-lació específica la determinació concreta de la situació regulada, en el mapa i el pla estan descri-

tes les situacions acústiques i les mesures que ha d’implementar l’administració. Ara la situació pas-sa a ser pública i coneguda.

La responsabilitat en abstracte s’infereix per l’apreciació d’una sèrie de factors implícits (lesió efectiva, nexe causal, individualit-zació) que condueixen a determi-nar la inadequació del funciona-ment de l’administració, en més o menys grau. Evidentment, quan el coneixement de la situació és més inexcusable i no s’actua, la responsabilitat de mantenir una situació anòmala segons el marc normatiu, que prèviament ha es-tat clarament determinat en els instruments acústics, creix, i és mes evident, en la mesura de la gravetat que l’omissió comporta. Això és de sentit comú, difícilment es podrà al·legar un desconeixe-ment previ de la situació, a partir de l’aprovació dels mapes i plans la contaminació acústica és cone-guda per l’administració i avaluada –qüestió essencial-, la situació a més passa a ésser pública i la pot conèixer qualsevol que consulti aquests instruments. L’únic refugi possible –i tampoc- que quedarà a l’administració serà la manca de pressupost o la temporalitat que el pla d’acció fixi al respecte, però el que està clar és que amb determinats nivells de soroll s’està produint una conculcació de drets fonamentals, i, per tant, cal actuar amb prioritat sobre altres proble-màtiques.

Un cas paradigmàtic del que pot passar els propers anys el trobem a la Sentència de 16 de novembre de 2004 del Tribunal Europeu de Drets Humans, en l’assumpte Mo-reno Gómez contra Espanya, on, quan es determina la responsabili-tat que té l’administració en aquell cas concret, es diu que ja la pròpia administració havia declarat aquell àmbit com a zona acústicament saturada (en virtut de la seva prò-pia ordenança del soroll) i que no era admissible, doncs, tolerar per part de l’administració un reiterat incompliment de les seves pròpies normes, i, podríem afegir, molt menys encara al·legar un desconei-xement de la situació. Diu el Tribu-nal, en aquesta i altres sentències, que l’art. 8 del Conveni Europeu dels Drets Humans no tracta de drets teòrics o il·lusoris, sinó efec-tius. Mutatis mutandis podem infe-rir que el fet de tenir mapes acús-tics i plans d’acció aprovats pot ser un indicador molt clar per deter-minar que l’administració ha fallat no sols en el tractament adequat d’una font de soroll important al municipi, sinó que també ha omès de forma palesa les seves pròpies previsions al respecte. Es fa difícil eludir així la responsabilitat quan la pròpia administració ha assenya-lat prèviament quina és la situació i quines són les mesures que cal aplicar al cas concret i no les ha ac-tuat. El funcionament anormal de l’administració és evident.

Dues són les situacions en què ens podrem trobar a curt termi-

12 13

Article Notícies

Lliurament dels premis Acció 21 de l’Ajuntament de Barcelona.

ni. Una, aquells municipis que no hagin aprovat mapes i/o plans d’acció. En aquest cas la previsió i terminis d’aprovació són ben clars en el Reglament (pel reenviament que fa al Reial decret 1513/2005, de 16 de desembre) i, per tant, el desconeixement de la situació acústica inexcusable, ja que afron-ta directament l’aplicació d’allò previst a la norma. El segon cas és que es tingui ja aprovat el mapa de capacitat i l’estratègic i els plans d’acció, o manquin aquests plans. També en aquest cas la situació és al meu entendre inexcusable, difícilment amb ja més indicis de baixa qualitat acústica es podrà al·legar quelcom que suporti la inacció: a l’incompliment normatiu se sumarà el clar coneixement i avaluació de la situació anòmala.

La reflexió final al respecte no pot ser una altra que cal donar compliment el més aviat possible a l’aprovació de mapes i plans i im-plementar les mesures de reducció del soroll que s’arbitrin. Altrament, és previsible un increment de res-ponsabilitat de les administracions en aquesta matèria. La clau és que cal la priorització per part de les administracions locals en aquest tipus de contaminació per sobre d’altres accions, atesa la importàn-cia normativa que se li ha donat per part dels diversos nivells normatius i jurisprudencials vers la protecció de drets fonamentals. La conclu-sió, doncs, és que cal prioritzar la lluita contra els soroll a les ciutats.

El dia 20 de desembre va tenir lloc l’acte de lliurement dels pre-mis Acció 21 de l’Ajuntament de Barcelona, al Saló de Cròni-

ques. Jesús Lanao, director del Banc de Recursos (BDR), ha recollit el guardó després d’un breu parlament. El premi, iniciativa del Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat, s’ha atorgat al servei BDR de Pont Solidari per a la reutilització de recursos. Aquest servei coordina ofertes de recursos d’empreses i organit-zacions amb peticions d’entitats socials del nostre país i el sud que ho necessiten. La quantia atorgada ha estat de 6.000 euros. Un total de 33 candidatures han estat presentades en aquesta edició.

La ciutat de Barcelona va aprovar el juliol de 2002 el Compromís ciutadà per la sostenibilitat. Des d’aleshores, amb aquesta novena edició, s’han guardonat una gran diversitat d’iniciatives. Barcelona, amb la seva Agenda 21, ha adoptat un compromís amb el desenvo-lupament sostenible del planeta. Un model de desenvolupament que es basi en una relació diferent amb els recursos naturals, que

El pont solidari de banc de recursos guanya el premi acció 21 de Barcelona

SIG SDDR

Activitats Programades:

Jornada “GESTIÓ D’ENVASOS I RESIDUS D’ENVASOS A DEBAT. ASPECTES DE LA NOVA LLEI” Organitza: APROMA Amb la Col·laboració de: Agència de Residus de Cata-lunya (ARC), l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Ecovidrio, Ecoembes, Univeristat de Barcelona, Associa-ció Retorna. Dia: Dijous 26 de gener 2012Hora: 9.00-18:00Lloc: Casa del Mar (c/Alabreda 1-13, 08004 Barcelona) Programa: Prémer AQUÍInscripció prèvia necessària, per realitzar inscripció:Prémer AQUÍ

1era Tertúlia de Cafè de 2012Títol: Marees negres i les seves conseqüències. El Prestige, 10 anys després Amb la col·laboració de: Roca Barcelona Gallery i la Unversitat de BarcelonaPonents: Sr. Emili Garcia Ladona, Investigador del Depar-tament d’Oceanografía Física del Institut de Ciències del Mar, CSIC, Sr. Antonio José García Olivares, Investigador del Departament d’Oceanografía Física del Institut de Ciències del Mar, CSIC.Moderador: Sr. Jordi Serra Raventós, Delegat del Rector per la Sostenibilitat, Universitat de Barcelona. Dia: 18 de gener de 2012.Lloc: Roca Barcelona Gallery.Veure invitació i inscripció.

100 bilions de dòlars

adaptar-nos al canvi climàtic

des d’ara (World Water Assessment

Programme (WWAP)

adaptar-nos al canvi climàtic

des d’ara (World Water Assessment

Programme (WWAP)

la xifra

14 15

Agenda

Edita: Delegació d’APROMA a Catalunya. Girona, 26 Pral.1a, 08010 Barcelona. Tel. 932 452 901 - Fax. 932 322 391 Correu-e: aproma@aproma.org - www.aproma.org. Coordinació: Pilar Ruiz Delgado. Disseny i Maquetació: Neus Rosell Gallart. Il·lustradora: Laura Gómez . APROMA és una ONG sense afany de lucre, fundadd en 1993, amb l’objectiu de fomentar el contacte pluridisciplinar dels professionals del medi ambient, promoure la seva participació en els debats ambientals i actuar de punt de trobada davant de la polarització dels discursos existents. La Delegació d’APROMA a Catalunya fou fundada l’any 1998. Delegat: Josep M. Ruiz Boqué. Secretària: Anna Ruiz Martínez. Tresorer: Ramón Bretcha. Membres del Consell Assessor: Ramón Bretcha Lorenzo Correa, Jaume Erruz, Josep Hurtado, David Puy, Josep M. Ruiz, Pilar Ruiz, Anna Ruiz, Jordi Serra, Joan R. Vidal. Secretaria Tècnica: Anna Solé. APROMA no comparteix necessàriament les opinions expressades en aquest butlletí. Autoritzem la reproduc-ció dels continguts, esmentant la font. A la nostra web hi ha una còpia íntegra dels diferents números del butlletí. Dipòsit legal: B-25298-00.

vull fer-me soci d’aproma

Segueix-nos a:

Per inscriure’t, apunta’t a: http://www.aproma.org/ca/asociacion/socios.html