Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu · Posteriorment, els psicòlegs van estudiar com...

Intervenció en eldesenvolupamentsensoperceptiu

Isabel García Martos i M. Àngels Gil Fernández

Desenvolupament cognitiu i motriu

Desenvolupament cognitiu i motriu Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu

Índex

Introducció 5

Resultats d’aprenentatge 7

1 Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial 91.1 Sensació i percepció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10

1.1.1 La sensació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101.1.2 La percepció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

1.2 Límits de les capacitats sensorials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121.2.1 Llindar absolut i llindar diferencial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

1.3 Teories de les sensacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151.4 Classificació de les sensacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

1.4.1 Les sensacions interoceptives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161.4.2 Les sensacions propioceptives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 171.4.3 Les sensacions exteroceptives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

2 El desenvolupament dels òrgans sensorials 212.1 El sistema visual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

2.1.1 Anatomia ocular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 212.1.2 Desenvolupament de les capacitats visuals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 242.1.3 Alteracions de la visió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24

2.2 El sistema auditiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 272.2.1 Anatomia de l’orella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 272.2.2 Desenvolupament de les capacitats auditives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 292.2.3 Alteracions de l’oïda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

2.3 L’olfacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 302.3.1 L’anatomia del nas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 302.3.2 Desenvolupament de les capacitats olfactives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 312.3.3 Alteracions de l’olfacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31

2.4 El gust . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 312.4.1 Anatomia del gust: la llengua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 312.4.2 Desenvolupament de les capacitats gustatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 322.4.3 Alteracions del gust . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33

2.5 El tacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 332.5.1 Anatomia de l’òrgan tàctil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 332.5.2 Desenvolupament del tacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 342.5.3 Alteracions del sentit del tacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35

3 L’educació sensorial 373.1 L’estimulació visual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

3.1.1 Materials didàctics: desenvolupament visual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 393.1.2 Activitats que cal implementar: exemples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

3.2 L’estimulació auditiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 423.2.1 Materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42

Desenvolupament cognitiu i motriu Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu

3.2.2 Activitats que cal implementar: exemples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 433.3 L’estimulació tàctil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

3.3.1 Materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 463.3.2 Activitats que cal implementar: exemples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

3.4 L’estimulació gustativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 483.4.1 Materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 493.4.2 Activitats que cal implementar: exemples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

3.5 L’estimulació olfactiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 503.5.1 Materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 503.5.2 Activitats que cal implementar: exemples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51

3.6 L’observació i el registre sensorial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 523.6.1 Pautes per a l’observació i l’elaboració dels registres . . . . . . . . . . . . . . . . . . 523.6.2 Els infants amb necessitats educatives especials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57

Desenvolupament cognitiu i motriu 5 Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu

Introducció

El desenvolupament sensorial és l’inici, la porta d’entrada de tot el desenvolupa-ment cognitiu i motor.

Els sentits són els òrgans per on entren les primeres informacions de l’entorn i através de les quals que es van elaborant les primeres sensacions i percepcions quesón els processos bàsics del coneixement.

Els nens i nenes toquen, oloren, veuen, miren i exploren el seu entorn i ésaixí com van assimilant noves experiències i descobrint els objectes, les sevescaracterístiques, els olors, els sabors, és a dir, van descobrint el món que elsenvolta.

La intel·ligència es va desenvolupant a partir de la informació que rebem delsdiferents sentits i de l’exploració motriu que duu a terme l’infant des dels primersmesos.

La unitat “Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu” mostra els aspectesnecessaris per entendre la importància que tenen tots els processos sensorialsperquè la mainada pugui adquirir nous coneixements.

En l’apartat “Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial” trobareuuna anàlisi de la informació que la psicologia aporta sobre els conceptes desensació i percepció: les definicions, els llindars sensorials, les teories sobre lamanera en què els infants reben la informació de l’entorn, els tipus d’estímulssensorials i la seva relació.

En l’apartat “El desenvolupament dels òrgans sensorials” veureu l’anatomia i elfuncionament dels òrgans sensorials (orella, vista, tacte, olfacte i gust), l’evoluciódels sentits des del naixement fins que presenten característiques semblants a lesde l’adult, i les disfuncions sensorials (alteracions dels òrgans dels sentits queimpedeixen un funcionament correcte).

En l’apartat “L’educació sensorial” es destaca la importància de la tasca del’educador o educadora, que en aquest aspecte és molt important i complementao compensa la que l’infant té en l’entorn familiar; per tant, hi trobareu eines iorientacions per estimular els diferents sentits dels nens i nenes que té a l’aula.

Fer les activitats i els exercicis recomanats, així com llegir les lectures comple-mentàries dels annexos i recursos proposats, us pot ajudar a ampliar els vostresconeixements.


Resultats d’aprenentatge

En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a:

1. Planifica estratègies, activitats i recursos d’intervenció en l’àmbit sensoper-ceptiu, analitzant les teories explicatives i les característiques especifiquesdel grup al que va dirigit.

• Identifica les teories explicatives de l’àmbit sensorial.

• Identifica les característiques evolutives en l’àmbit sensorial delsdestinataris en funció de la seva edat

• Identifica les principals alteracions i trastorns del desenvolupamentsensorial.

• Formula objectius d’acord amb les característiques evolutives enl’àmbit sensoperceptiu dels destinataris en funció de l’edat.

• Proposa activitats apropiades a les característiques evolutives en l’àm-bit sensoperceptiu dels destinataris en funció de l’edat.

• Selecciona recursos apropiats a les característiques evolutives enl’àmbit sensoperceptiu dels destinataris en funció de l’edat.

• Organitza els espais adequant-los tant a les característiques evolutivesen l’àmbit sensoperceptiu dels destinataris com en funció de l’edat.

• Estableix una distribució temporal de les activitats per adaptar-se a lescaracterístiques evolutives en l’àmbit sensoperceptiu dels destinatarisen funció de la seva edat.

• Realitza propostes creatives i innovadores en la planificació de laintervenció.

• Valora la importància de la intervenció educativa en l’àmbit sensoper-ceptiu com a mitjà per afavorir l’exploració de l’entorn per part delnen i de la nena.

2. Implementa activitats d’intervenció en l’àmbit sensoperceptiu, relacionant-les amb els objectius previstos i amb les característiques dels nens i nenes.

• Descriu les principals dificultats que poden sorgir en la realització deles activitats.

• Organitza els espais en funció de l’activitat i de les característiques delgrup.

• Prepara els recursos materials propis de l’activitat.

• Realitza les activitats ajustant-se a la planificació temporal.

• Respecta els ritmes i necessitats individuals en el desenvolupament del’activitat.


• Selecciona estratègies d’intervenció promotores d’un clima d’afecte iconfiança.

• Valora la coherència de la implementació de les activitats amb laplanificació.

• Dona resposta davant les contingències.

• Genera entorns d’intervenció segurs.

3. Avalua el procés i el resultat de la intervenció realitzada en l’àmbit senso-perceptiu, argumentant les variables en el procés i justificant la seva elecció.

• Selecciona els indicadors d’avaluació.

• Selecciona els instruments d’avaluació adients a les característiquesindividuals i a l’edat del nen i de la nena.

• Aplica l’instrument d’avaluació seguint el procediment correcte.

• Registra les dades extretes del procés d’avaluació en el suport esta-blert.

• Interpreta la informació recollida del procés d’avaluació de la inter-venció.

• Identifica les situacions de les que és necessari la col·laboració d’altresprofessionals.

• Identifica les possibles causes d’una intervenció no adient.

• Ajusta l’actuació i l’actitud del professional a la pauta prevista.


1. Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial

Al matí, quan us desperteu, després de dormir, comenceu a rebre molta informacióa través dels sentits. Heu sentit l’alarma del despertador que anunciava l’hora dellevar-vos, heu posat els peus nus al terra, i n’heu notat la fredor, heu sentit l’olordel cafè acabat de fer a la cuina i, després d’esmorzar, us heu raspallat les dentsamb una pasta que tenia un sabor agradable...

Totes aquestes experiències són exemples del paper força important que tenen elssentits a la nostra vida. D’ençà que neix i fins que mor, la persona és bombardejadacontínuament amb un gran nombre d’estímuls que ofereixen informació sobrel’exterior i la confronten a una contínua presa de decisions: primer sobre comha de percebre aquests estímuls i, després, com ha de reaccionar davant d’aquestsestímuls.

Al llarg de la història de la filosofia i de la ciència, s’ha constatat que els sentitssón la base del coneixement. Si els òrgans dels sentits no poguessin transmetre lainformació, segons afirma Luria, “no seria possible cap vida conscient”, és a dir,cauríem en una mena de “somnolència”. Així, per exemple, els infants que sóncecs i sords de naixença si no se’ls estimula mitjançant recursos especials quecompensin aquestes deficiències (estimulació primerenca), les seves capacitatscognitives no tindran un bon desenvolupament.

El nen i la nena toquen, veuen, flairen les olors, s’adapten i exploren l’entorn id’aquesta manera assimilen a poc a poc experiències i descobreixen els objectes iles característiques que tenen. Descobreixen un món de colors, de sabors, d’olors,de formes, de grandàries, sons...

Una mica d’història

Els avenços de la fisiologia europea a principis del segle XIX van donar una base iuna explicació científiques als processos sensorials a partir del funcionament del sistemanerviós. Científics com, per exemple, Charles Bell, François Magendie i Johannes PeterMüller van descobrir i explicar el funcionament fisiològic dels estímuls aferents, és a dir,dels estímuls que són rebuts pels òrgans sensorials i que es transmeten des de la perifèriaal sistema nerviós central.

Posteriorment, els psicòlegs van estudiar com repercutia el món sensorial en eldesenvolupament humà i van fer tota una sèrie d’aportacions que han permès explicarcom el desenvolupament sensorial afavoreix el desenvolupament integral de les persones.

El desenvolupament sensorial es recolza en el desenvolupament cognitiu imotor. La sensació i la percepció són els processos bàsics del coneixement.I és a partir de la sensació i la percepció que, d’ençà dels primers mesosde vida, es desenvolupen els processos superiors del coneixement, laintel·ligència i el llenguatge. Per això és molt important estimular l’infantamb l’objectiu de fer que el seu món cognitiu millori.


L’impuls nerviós...

...és el conjunt de processosfisicoquímics d’una brevetat

extrema que caracteritzenl’estadi inicial de l’activitat

funcional elemental d’un nervi,d’una neurona o d’una de les

seves parts, a través dels quals esduen a terme els fenòmens deconducció i transmissió en el

sistema nerviós.

Vosaltres, com a educadores i educadors, haureu de compensar algunes mancancessocials i familiars d’alguns infants, i oferir-los un ambient en què hi hagi moltsestímuls –auditius, visuals, tàctils...– i un espai ampli en què es puguin mourei explorar i, d’aquesta manera, puguin anar construint habilitats perceptives,motrius, lingüístiques, socials i afectives.

1.1 Sensació i percepció

Per arribar a conèixer els objectes que ens envolten, i descobrir-ne les caracterís-tiques, cal explorar-los mitjançant els sentits i el moviment.

Les persones estem en contacte i en relació amb el medi mitjançant els sentits.Les sensacions aporten la informació que fa possible la percepció, no tan solsde les característiques dels objectes externs i les relacions que s’estableixen entreells, sinó també de les emocions, els sentiments i l’estat de l’organisme, si sentplaer o dolor. La percepció analitza, interpreta, associa, relaciona i reconeix lessensacions.

Quan sentiu cridar un nen petit, rebeu un seguit d’estímuls sensorials que, imme-diatament després, en mil·lèsimes de segon, analitzeu i compareu la informacióque han aportat els estímuls –percepció–, de manera que esteu en condicions dedecidir si es tracta d’una situació d’emergència, o si era només una reacció a unafrustració.

1.1.1 La sensació

Els receptors sensorials dels sentits s’encarreguen de rebre els estímuls mecànics,tèrmics, químics o elèctrics i transmetre’ls als òrgans nerviosos corresponents.Perquè un receptor rebi informació del medi, cal que el medi actuï sobre l’orga-nisme estimulant-lo. Aleshores es produeix una excitació i s’origina un impulsnerviós que es transmet al cervell a través dels nervis sensitius, com ara el nerviòptic o l’auditiu, entre d’altres. Dit d’una altra manera, els òrgans dels sentits sónels encarregats de recollir l’estimulació que envia el medi i trametre-la al cervell,on la informació és registrada i es converteix en sensació.

La sensació és l’efecte que produeix en les àrees cerebrals l’excitaciócausada en l’òrgan sensorial per la recepció d’un estímul que prové del medi,tant intern com extern.


Figura 1.1. El recorregut que segueix la informació

D’ençà que l’estímul excita l’òrgan sensorial fins que el cervell l’elabora, lasensació passa per una sèrie de fases o moments:

• Moment d’estimulació i d’excitació: l’estímul arriba al receptor sensorial iexcita les diferents cèl·lules nervioses. (La llum excita la retina, el so l’òrgande Corti...).

• Moment de transmissió: l’excitació és conduïda per les vies nervioses(els nervis òptic, auditiu, olfactiu...) fins a la zona de l’escorça cerebralcorresponent.

• Moment de projecció i d’elaboració: l’excitació arriba a la zona del cervellcorresponent i allí és transformada en sensació i percepció.

1.1.2 La percepció

La percepció és un procés inclòs en el processament de la informació que permetorganitzar, interpretar i codificar les dades sensorials amb l’objectiu de conèixerl’objecte. Percebre significa que s’ha pres consciència, que s’ha interioritzat queaquest objecte existeix i que té qualitats, formes, consistència... Si no elaboréssiupercepcions, no sabríeu que existeixen els objectes, no podríeu anomenar les coses,els colors... Cap de les coses que us envolten estarien definides ni diferenciades.

“La percepció és l’acte d’adonar-se dels objecte externs, les seves qualitats o relacions,que segueix directament els processos sensorials, a diferència de la memòria o altresprocessos cognitius.”

Howard C. Warren (1970). Diccionario de psicología.

La conducta perceptiva...

...dels infants està condicionada,en part, pel codi genètic i, enpart, per la història dels propisaprenentatges.


Si mitjançant la sensació es donen a conèixer les qualitats i característiquesde l’objecte, a través de la percepció, es coneix l’essència de l’objecte. Enla percepció, no hi intervenen només els sentits i els òrgans sensorials, sinótambé el sistema nerviós central i la memòria.

La percepció com a interpretació de la sensació

A vegades es pot llegir un llibre i al mateix temps escolar la ràdio. Quan això passa, elsistema auditiu rep els senyals acústics –sensacions–, però només en certs moments“escolteu” –percepció– determinats fragments, que després sereu capaços de reconèixer iidentificar.

Els ésser humans podem distingir colors, formes, textures... la percepció es refereix a lainterpretació de la sensació i implica reconeixement (“Ja he vist abans aquest quadre”) iidentificació (“És L’Arlequí de Picasso”).

La percepció ens posa en contacte amb el medi mitjançant els sentits. Cadaespècie té, però, un medi d’adaptació diferent, fins i tot en el cas que comparteixinel mateix medi físic d’existència. Imagineu-vos que, en una casa, hi viu unmatrimoni amb la seva filla de cinc anys, i que la família té un ocell i un gos. Ala casa hi pot haver també algun ratolí... Tots els éssers vius que viuen en aquestacasa comparteixen el mateix espai, però dins d’aquest medi, cada ésser té cura decoses diferents. Aquestes diferències són determinades per l’evolució de l’espècie,pels ambients als quals cadascuna ha hagut d’adaptar-se.

1.2 Límits de les capacitats sensorials

Les sensacions són percebudes pels diferents òrgans sensorials i cada òrgans’especialitza en alguna sensació (vegeu la taula 1.1).

Taula 1.1. Característiques de les influències objectives dels aparells receptors i de les sensacions percebudes

Processos físics Longitud d’ona (nm) Nombre d’oscil·lacions per segon Òrgan receptor Sensació

Mecànics — Fins a 1.500 Pell Tàctil

Vibracions sonores Superior a 1212-13

Inferior a 2020-20.000

Orella interna Acústica

Ultrasò Inferior a 12 Superior a 30.000 — —

Ones elèctriques Fins a 0,10,1-0,004

30.1012 81.014 Pell Tèrmica

Ones lluminoses 0,008-0,0040,004-0,00001

4,10 (14 potència) fins a 8,10 (14 potència) Retina de l’ull Llum, color

Ones Röntgen 0,0000008-0,0000005 8,10 (14 potència) - 5,10 (15 potència)4,10 (7 potència) - 6,10 (potència 10)

— —

Font: A. Luria, 1975, pàg. 13


”[...] En el reflex de certs tipus i formes de moviment de la matèria (o «energia»),objectivament existents, els receptors cutanis reflecteixen les influències mecàniques; elsauditius, les vibracions sonores; els visuals, determinats diapasons de les oscil·lacionselectromagnètiques...”

A. Luria (1975). Sensación y percepción (pàg. 12).

Perquè els estímuls que recullen els òrgans sensorials siguin realment efectiuss’han de trobar dins d’uns límits de percepció. Tots els animals poden sentirvibracions sonores, però segons l’espècie, determinats estímuls auditius resultenimperceptibles. Segons els científics, l’ésser humà només pot percebre vibracionssonores d’una freqüència entre els 16-20 cps i els 20.000 cps. Per sobre d’aquestvalor (és a dir, una longitud d’ona superior a 16 mm i una freqüència superior a20.000 cps), els nostres analitzadors acústics no reconeixen les ones dels ultrasons(vegeu la figura 1.1). En canvi, el sistema auditiu dels gossos i dels ratpenats síque està preparat per captar aquesta classe de sons.

Els experts creuen que hi ha una raó biològica: l’ésser humà discrimina aquellsestímuls que són essencials i significatius per al coneixement i l’adaptació al’entorn així com per al desenvolupament. Els ultrasons serveixen, en canvi,al ratpenat per orientar-se en la foscor, però, a l’ésser humà, en canvi, nomésaportarien una informació innecessària que distorsionaria la informació auditivarealment rellevant.

Figura 1.2. Corba de Wegel

Aquesta gràfica permet comparar els límits de percepció de l’ésser humà. Com es pot veure, elsubjecte humà pot captar estímuls de diferents magnituds.

1.2.1 Llindar absolut i llindar diferencial

Però, en quin moment precís es comença a sentir el so del despertador? Quan escomença a veure la llum d’un estel? Sona abans que el sentim? L’estel, lluu abansque l’ull el pugui veure? Les respostes a aquestes preguntes estan relacionadesamb el concepte de llindar. Hi ha diversos tipus de llindar: el llindar absolut, elllindar diferencial i el llindar superior.

El llindar absolut, és la intensitat més petita d’un estímul que es pot percebre. Através de proves fetes al laboratori s’ha demostrat que en unes condicions ideals els

La freqüència d’una ona esmesura en cicles per segon(cps), que indica el nombrede vegades que l’ona esrepeteix per segon.

La psicofísica...

...és la ciència que estudia lamesura dels diferents tipus desensacions i té com a objectiuestablir la connexió entre el mónfísic i el món biològic. Examinala sensibilitat de l’organismehumà als estímuls i la forma enquè les variacions que podenaparèixer en aquests estímulsafecten la nostra manera depercebre’ls.

Consulteu a la secció“Més informació” del webdel mòdul la bibliografiasobre la mesura de lessensacions.


òrgans dels sentits poden percebre estímuls tant subtils com, per exemple, la flamad’una espelma a una distància de 48 km o el tic-tac d’un rellotge a una distànciade 6 m.

El llindar absolut és la capacitat que tenen els òrgans sensorials de detectarl’estímul més feble. La mesura de les sensacions en el llindar absolut permetdetectar alteracions sensorials o diagnosticar una lesió dels òrgans sensorials.En canvi, el llindar diferencial és la capacitat de detectar la variació mínimade l’estímul inicial, i el llindar superior és el nivell màxim de la percepciód’un estímul que o bé no es percep, o bé pot provocar sensacions doloroses.

De totes maneres, com l’expressió “condicions ideals” suggereix, cal tenir encompte que la sensibilitat dels sentits depèn del nivell de fons de l’estimulació.Per exemple, podeu sentir el soroll d’un euro quan cau al terra en un carrer si hiha un silenci gairebé total. En canvi, no passa el mateix si hi ha molt de soroll (hiha una festa, molt de trànsit...). A la taula 1.2 mostra les capacitats mínimes depercepció d’estímuls sensorials de l’ésser humà.

Taula 1.2. Llindars absoluts

Modalitat sensorial Llindar

Visió La flama d’una espelma a 48 km de distància en una nit fosca i sense núvols

Audició El “tic-tac” d’un rellotge a 6 m en una sala tranquil·la

Gust Una unça de sulfat de quinina en 250 galons d’aigua

Olfacte Un gota de perfum escampada en una casa de sis habitacions

Tacte L’ala d’una abella que cau sobre una galta, des d’una distància d’1 cm

Font: G. A. Kimble i altres. (1991), pàg. 102.

La mesura de les sensacions en el llindar absolut té, però, una gran repercussiópràctica: permet detectar alteracions sensorials o diagnosticar una lesió delsòrgans sensorials. Per exemple, la disminució de la sensibilitat òptica, encanvi, indica una disfunció del sistema visual, o el fet que un infant no percebideterminats sons pot indicar-nos indica que té un problema auditiu.

El llindar diferencial és la diferència més petita en intensitat que es necessitaperquè es pugui percebre la diferència entre dos estímuls. Es basa en l’augmentsuficient de l’estímul inicial perquè es pugui percebre el canvi, és a dir, lesdiferències entre els dos estímuls. Per exemple, si som en una habitació totalmenta les fosques i encenem una espelma, en podrem detectar la lluminositat; en canvi,si enceneu la mateixa espelma a la mateixa habitació a plena llum de dia, la llumde l’espelma queda diluïda.

La llei de Weber

La relació abans esmentada entre l’estímul original i qualsevol augment o disminució dela seva intensitat es coneix amb el nom de llei de Weber. El psicòleg alemany ErnestHeinrich Weber (1795-1878) va ser el primer a adonar-se que com més gran és l’estímul,més gran ha de ser el canvi perquè es pugi percebre. L’autor de la llei va desenvolupar unasèrie de raons per a diferents tipus d’estímuls, però les relacions que va establir només esmanifesten en la categoria mitjana de l’estimulació i no en els nivells més forts o més dèbilsd’intensitat dels estímuls.


Segur que més d’un cop heu experimentat alguna d’aquestes sensacions: el so d’unpetard, una música amb un volum extremadament alt, el crit o el plor intens d’uninfant, etc. A vegades, el so és tan intens que heu de tapar-vos les orelles per talde reduir la intensitat sonora i pal·liar els efectes negatius que els sons provoquen.

Els éssers humans han assolit una capacitat d’adaptació als diferents estímuls.Imagineu-vos que esteu asseguts al sofà mentre llegiu un llibre. Noteu la calor quehi fa, a l’habitació? Sentiu el tic-tac que fa el despertador? Us fixeu en la intensitatde la llum? Segur que no, cap d’aquests estímuls és prou intens per interferir enl’estímul principal, que és l’objectiu en què heu centrat la vostra atenció: la lecturadel llibre. Això vol dir que us heu habituat a un nivell d’estímuls determinat i nohi responeu de manera conscient. La gràfica de la figura 1.3 mostra la graduaciód’estímuls auditius des del llindar absolut fins al superior, i les sensacions queprovoquen en l’ésser humà.

Figura 1.3. Sonoritat d’alguns sons i mitjana d’intensitat per reproduir-los

1.3 Teories de les sensacions

Bàsicament, els estudiosos se centren en dues teories sobre com recollim o ensarriba la informació del nostre entorn. Segons Luria (1975), cal distingir entre lateoria receptiva i la teoria reflectora de les sensacions.

La teoria receptiva es basa en la passivitat i la inactivitat del subjecte que esperaser estimulat per les sensacions. La teoria reflectora de les sensacions, en canvi,es basa en el fet que el subjecte va a la recerca activa dels estímuls. Això implicael caràcter actiu i selectiu de les sensacions.

La teoria reflectora de les sensacions és actualment la més acceptadai és la base de l’aprenentatge sensoriomotor, que consisteix a facilitaractivitats estimulants que motivin la participació i el desenvolupament deles capacitats sensorials dels infants.

L’adaptació als estímuls...

...és un mecanisme que protegeixla persona de distreure’s amb elsestímuls que afecten els seussentits en qualsevol moment.


L’estímul

Penseu què passa quan ensenyeu una pilota de coloraines que a més fa sorolls –estímul–a un infant de dos anys. La reacció més habitual és que, per poder jugar i experimentarles sensacions noves o ja conegudes que li aporta la joguina, el nen o la nena participi demanera activa, és a dir, per exemple, mitjançant el moviment del cos, que apropi les mansi la reclami amb sons acompanyats de gesticulació facial i corporal, etc.

La realitat –l’entorn en què vivim– provoca la nostra curiositat –estímuls–, la qualcapta la nostra atenció i fa que hi participem activament per aconseguir la sensació.

1.4 Classificació de les sensacions

En realitat no som conscients de l’ampli ventall de sensacions que ens envolten.Hem crescut i ens hem desenvolupat envoltats d’estímuls aferents.

Ara bé, hi ha estímuls que resulten més evidents, com ara els que provenen delsòrgans sensorials com olors, sabors, textures, etc. i, en canvi, n’hi ha d’altresque es troben més ocults, com és el cas de les sensacions internes. Per aixòuna classificació acceptada pels psicòlegs consisteix a diferenciar, segons el nivelld’estructura i de procedència, tres modalitats sensorials fonamentals: sensacionsinteroceptives, sensacions propioceptives i sensacions exteroceptives.

1.4.1 Les sensacions interoceptives

Les sensacions interoceptives agrupen els senyals que ens transmet l’organismei asseguren el bon funcionament de les necessitats elementals. Són els estímulsque arriben al cervell procedents de les parets de l’estómac i de l’intestí, del cor idel sistema sanguini, i també d’altres aparells i òrgans. Per tant, els receptors estroben a les parets d’aquests òrgans interns.

Si penseu en la vida quotidiana, trobareu milers d’exemples on apareixen sensa-cions interoceptives que donen informació sobre les necessitats i l’estat psíquic iemocional en què us trobeu: sensació de gana, de son, de calor, de fred... Segurque alguna vegada les heu experimentat i les podeu reconèixer.

Les sensacions interoceptives donen informació del nostre cos relacionada amb elsestats emocionals. Per tant, són sensacions purament subjectives i molt difuses,però són molt valuoses per a la psicosomàtica, una branca de la medicina queestudia la correlació entre el cos i els estats psíquics. L’angoixa és un exempled’aquesta correlació.

“L’angoixa també es pot transmetre a través del sistema nerviós vegetatiu i originartrastorns o malalties psicosomàtiques. Tots hem passat per instants d’ansietat en situacionscompromeses que han acabat, per posar un exemple corrent, en vòmits o diarrees. Lafreqüència d’aquest fenomen posa en evidència la íntima i constant connexió que hi haentre el nostre món emocional i el nostre món orgànic, la seva unitat.”

L. Jordà Lapuyade (2003). Manual del bon neuròtic (pàg. 21).


Els receptors sensorials relacionats amb estímuls interoceptius són (Rigal, 1985;i diversos autors, 1997, vol. 1, pàg. 104):

• Mecanoreceptors:

– Vasos sanguinis (pressió): terminacions nervioses lliures

1.4.2 Les sensacions propioceptives

Les sensacions propioceptives són aquelles que ens donen els senyals sobre laposició del cos a l’espai i el moviment corporal (per exemple, l’equilibri, lautilització d’un múscul adequat, la situació dels membres i extremitats, el tomuscular...). Els receptors de la sensibilitat propioceptiva es troben als músculs,a les articulacions (tendons i lligaments) i a l’aparell vestibular de l’orella internai, després, envien els estímuls al cervell.

La interrupció en un punt determinat dels receptors de la sensibilitat propioceptivaorigina trastorns neuropatològics, com per exemple, casos de paràlisi cerebral,pèrdua d’equilibri, incapacitat de controlar els membres del cos, etc.

Els receptors sensorials relacionats amb estímuls interoceptius són (Rigal, 1985;i diversos autors, 1997, vol. 1, pàg. 104):


– Vestíbul (acceleració, desacceleració, gravetat)

∗ Accel-desacceleració: canals semicirculars (cèl·lules ciliars)∗ Gravetat: màcula (otòlits)

– Gravetat: màcula (longitudinals, fusos neuromusculars)

– Tendons (tensió): òrgans tendinosos de Golgi

– Articulacions (moviments): corpuscles de Ruffini i de Vater-Pacini

– Músculs i tendons (vibracions): fusos neuromusculars

1.4.3 Les sensacions exteroceptives

Les sensacions exteroceptives són el grup més gran de sensacions i són externesa nosaltres. Els estímuls exteroceptius aporten coneixement del món exteriori, per tant, les sensacions exteroceptives són les que relacionen l’ésser humà ambl’entorn. Els òrgans sensorials són els encarregats de percebre l’estímul i enviar-loal còrtex o escorça cerebral.

Sensacions per contacte i sensacions a distància

Luria (1975) divideix les sensacions exteroceptives en dos subgrups: sensacions percontacte i sensacions a distància. Les primeres són aquelles en què es necessita una

L’escorça cerebral...

és el mantell de teixit nerviósque cobreix la superfície delshemisferis cerebrals.


aplicació directa entre l’estímul i l’òrgan receptor (el gust i el tacte); és evident que perpoder saber el sabor d’un aliment, cal tastar-lo. Les segones són aquelles en què hi ha uncert interval de temps fins que l’òrgan sensorial capta l’estímul (l’olfacte, l’oïda i la vista).Podem saber de la presència d’una persona per l’olor del perfum que ha deixat a l’ambient,podem sentir el repicar d’una campana a la llunyania, etc.

Els receptors sensorials relacionats amb estímuls exteroceptius són (Rigal, 1985;i diversos autors, 1997, vol. 1, pàg. 104):


– Pell (tacte-tocar)

∗ Tacte: discos tàctils de Merkel∗ Pressió: corpuscles de Meissner

– Orella (audició)

∗ So: òrgan de Corti

• Termoreceptors:

– Pell (temperatura)

∗ Fred: corpuscles de Krauses∗ Calor: corpuscles de Ruffini

• Fotoreceptors:

– Ull (visió)

∗ Llum dèbil: bastons∗ Llum brillant i colors: cons

• Quimioreceptors:

– Nas (olfacte)

∗ Olors: cèl·lules olfactives

– Boca (gust)

∗ Sabors: papil·les gustatives (dolç, amarg, salat i àcid)

• Nocireceptors:

– Pell (dolor)

Els nostres sentits, la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte... no funcionen de maneraaïllada, sinó que la majoria de vegades els estímuls aferents suposen una interven-ció conjunta dels sentits. Sovint els diferents òrgans tampoc funcionen de maneraaïllada, sinó que la percepció d’un estímul del món exterior necessita la interaccióde diferents sentits , com ara la vista, el tacte i el gust o bé de l’oïda i la vista (vegeula figura 1.4).


Figura 1.4. Plantar flors comporta haver de fer servir més d’un sentit

Els infants coneixen l’entorn a través dels estímuls externs i interns com els que aporta elcontacte amb la natura.

“Un sentit no funciona sense exercir influència en el funcionament de la resta de sentits [...]o, dit d’una altra manera, l’estimulació externa s’exerceix inevitablement sobre més d’unsentit.”

J. R. Gimeno i altres (1986). La educación de los sentidos (pàg. 15).

Aquesta actuació de participació o col·laboració dels sentits es pot donar de tresmaneres (Gimeno, 1986), com a efecte desencadenant, com a efecte simultani obé com a efecte inhibitori.

Un sentit principal rep l’estímul i “sol·licita” la cooperació de la restade sentits, és l’efecte desencadenant. Quan un sol estímul provoca laintervenció al mateix temps que diferents sentits, és un efecte simultani,i quan diferents sentits actuen en un primer moment i, per selecció, n’ésinhibida l’acció d’un o més, aleshores es tracta de l’efecte inhibitori.

Exemples dels models d’interacció sensorial

Un dels exemples més clars de l’efecte simultani és la manera en què es perceben elsaliments. Podeu assaborir-los, olorar-los, mirar-los i, sovint, tocar-los. I es perceben lesdiferents qualitats de manera simultània.

Un exemple d’efecte desencadenant el teniu quan se sent un crit –excitació sonora– is’aguditza el funcionament de la sensació visual, és a dir, observeu amb més atenció elvostre entorn.

Un exemple d’efecte inhibitori és quan us voleu concentrar en una cançó i l’escolteu ambels ulls tancats. D’aquesta manera tota l’atenció se centra a la part auditiva.


2. El desenvolupament dels òrgans sensorials

La funció principal dels sistemes sensorials, com heu vist, és informar l’organismede les condicions que hi ha tant a l’interior com a l’exterior. La capacitat sensorialés una de les característiques que diferencien els éssers humans de les plantes i delsanimals, entre els quals els mamífers formen el grup que ha assolit una precisiósensorial més gran.

En aquest apartat trobareu exposades les característiques dels diferents sistemessensorials, l’anatomia bàsica de cada sistema i el desenvolupament de les capaci-tats sensorials a l’infant, i també un resum de les alteracions principals que podenprovocar possibles disfuncions sensorials.

2.1 El sistema visual

La vista és un dels sentits més importants i més estudiats, sobretot en l’actualitat,ja que els estímuls visuals aporten una gran quantitat d’informació. Penseu nomésen la complexitat i la dificultat que comporta haver de moure’s en l’entorn senseveure-hi.

Al cervell, l’àrea dedicada als mecanismes de la visió és molt més gran que la dequalsevol altre sentit. Allò que veieu a través de la vista dóna una informació del80% de tot allò que us envolta. El sentit de la vista domina la informació que provéde tots els altres sentits.

2.1.1 Anatomia ocular

L’òrgan receptor de la visió és l’ull, que té una forma esfèrica, el globus ocular,elàstic i dur, i un pes de gairebé 8 grams en una persona adulta. S’hi poden apreciardiferents capes: la capa externa o fibrosa, la capa mitjana o úvea i la capa internao la retina i la fòvea (figura 2.1).

La capa fibrosa o externa està formada per l’escleròtica i la còrnia. L’escleròticaés la part d’aquesta túnica fibrosa externa que, situada a la part posterior de l’ull ide naturalesa transparent, compleix una funció protectora. És com la pell de l’ull,i conté receptors sensibles a la pressió, la temperatura i el dolor. La part anteriora l’escleròtica és la còrnia, una membrana avascular en forma de lent convexa itransparent, la funció de la qual és enfocar les imatges (sense nitidesa) sobre laretina.

Trobareu més informaciósobre els sistemessensorials en la secció“Recursos de contingut”del web d’aquest mòdul.

Els ulls amb l’iris moltpigmentat semblen marronsi els que tenen pocapigmentació semblen blaus.


El líquid que secreten lesglàndules lacrimals neteja la

superfície de l’ull de lespetites partícules de pols.

La capa mitjana o úvea està constituïda per l’iris, la coroide, el cos ciliar i elcristal·lí. L’iris és la formació membranosa pigmentada de forma circular quedóna color a l’ull i es troba situada darrera de la còrnia i davant del cristal·lí. Lafunció de l’iris és regular la quantitat de llum que entra a l’ull, funció que compleixmitjançant l’orifici circular de color negre que té al centre i que rep el nom depupil·la. Quan hi ha poca llum, la pupil·la es fa més gran (s’obre), i, en canvi,quan hi ha molta llum es fa més petita (es tanca).

La coroide és una capa vascular posterior que es troba entre l’escleròtica i la retina.El nervi òptic passa per la coroide a la part dorsal del globus ocular. El cos ciliarestà format per una sèrie de músculs que mantenen al seu lloc el cristal·lí, unaestructura rodona i elàstica situada darrere la pupil·la, que enfoca les imatges sobrela retina, i ho fa de la mateixa manera tant si els objectes es troben lluny com si sóna prop. Aquest procés és possible gràcies al reflex d’acomodació, que consisteixen les modificacions coordinades que l’iris, el cristal·lí i els músculs de l’ull fanper enfocar, segons les diverses distàncies, els objectes.

La capa interna o retina és la part més important i complexa de l’ull, ja que fapossible la formació d’imatges. La retina està formada per dues classes de cèl·lulesreceptores microscòpiques, els cons i els bastons. Els cons són les cèl·lulessensibles responsables de la visió del color i de la visió diürna. Els bastons sóncèl·lules sensibles que s’activen amb la recepció de la llum tènue i actuen com areceptors de la llum nocturna.

La fòvea és la regió de l’ull, situada a la part central de la retina, amb més agudesavisual. La fòvea envolta una àrea groguenca anomenada màcula lútia que, situadaal pol posterior del globus ocular i al centre de la retina, és la regió més sensiblede la capa interna.

Figura 2.1. El sistema visual amb indicació de les diferents parts que configurenl’anatomia de l’ull

A més de les parts que, tal com il·lustra la figura 2.1, formen l’anatomia de l’ull,també hi ha altres elements addicionals que fan possible que l’ull creï la imatge.


Aquests elements són:

• La cambra anterior, que es troba darrere de la còrnia i davant del cristal·lí.És plena d’un líquid anomenat humor aquós, que té per funció nodrir lacòrnia i es recicla contínuament.

• La cambra posterior, situada darrere de l’iris i abans del cristal·lí, contél’anomenada cambra vítria.

• La cambra vítria es troba darrere del cristal·lí i és plena d’humor vitri, unlíquid de color clar que, a diferència de l’humor aquós, no es recicla i esmanté a l’ull tota la vida.

Els humors de l’ull

L’humor aquós omple les cambres anterior i posterior de l’ull, i és secretat pels processosciliars de la cambra posterior. És un líquid incolor i transparent que nodreix i oxigena lacòrnia i hi manté la pressió constant. Si el drenatge i reciclatge de l’humor aquós pelconducte de Schlemm (vegeu figura 2.1) no es produeix com cal, la pressió intraocularaugmenta i pot degenerar en glaucoma.

La major part del volum intraocular, però, l’ocupa l’humor vitri, una substància gelatinosa iviscosa que nodreix la còrnia i els teixits no vascularitzats de l’ull.

L’ull disposa també d’una sèrie d’estructures auxiliars que contribueixen al seufuncionament i li serveixen de protecció. Aquestes estructures auxiliars són:

• La musculatura ocular, que està constituïda per quatre músculs rectes i elmúscul elevador de la parpella superior. Aquest conjunt de músculs permetla mobilitat del globus ocular i l’obertura i el tancament de les parpelles.

• Les parpelles protegeixen els ulls d’elements externs i ajuden a regularla quantitat de llum que rep l’òrgan. Per exemple, quan es passa d’unahabitació massa fosca a un lloc amb molta claror, es tendeix a tancar lesparpelles per protegir els ulls de l’excés de llum.

• El sistema lacrimal, situat a l’extrem dels ulls, està format per glànduleslacrimals que secreten un líquid que lubrica els ulls quan són tancats i elsprotegeix.

• La conjuntiva és una membrana fina i transparent que protegeix la partanterior de l’escleròtica.

Com s’arriba a veure-hi?

Fins aquí heu vist l’anatomia de l’ull i la funció que tenen les diferents parts que la formen.Per explicar com arribem a veure cal resseguir el camí que fa la llum a través de l’ull.

La llum passa a través de la còrnia, i després entra a la cambra anterior de l’ull. Uncop la llum ha passat per aquesta cambra, entra a la pupil·la, travessa el cristal·lí i passaa la retina, on estableix contacte amb els cons i els bastons. Aquests elements són lapart exterior de les cèl·lules fotoreceptores que estan en contacte amb les terminacionsnervioses del nervi òptic, que és l’encarregat de conduir finalment la informació visual finsa les àrees del cervell on els impulsos visuals són processats, i la imatge visual elaborada.


L’agudesa visual és lasubtilesa en la discriminació

visual.

La visió binocular...

...és la coordinació de les duesimatges que no es perceben

exactament igual a causa de lalocalització diferent dels dos ulls.

La refracció...

...és un procés pel qual, quan unaona incideix sobre la superfície

de separació entre dos medis,una part de la seva energia es

transmet al segon medi i encanvia la direcció de propagació.

En el punt focalconvergeixen els rajos

lluminosos que travessen elpla focal, i es forma

nítidament la imatge.

2.1.2 Desenvolupament de les capacitats visuals

Els nadons neixen amb la capacitat de veure-hi, però és una visió limitada queassolirà la visió adulta als dotze mesos, una vegada que l’ull i les estructurescerebrals encarregades de la visió han acomplert el procés de maduració.

Els infants, quan naixen, tenen una capacitat de diferenciar el clar del fosc, peròla seva agudesa visual és pobre ja que no pot distingir les formes de les coses.Durant les primeres setmanes, aquesta agudesa visual, millorarà molt ràpidament.

A mes, pot fitxar la mirada en un objecte gran situat davant seu i seguir-lo 90graus. Als dos mesos fitxa la mirada i pot fer-la convergir i acomodar; pot seguirun objecte amb la mirada un recorregut de 180 graus (d’un costat a l’altre del llit).Als tres mesos pot girar el cap per seguir un objecte que es desplaça; pot desplaçarla mirada d’un objecte a l’altre. Als 4 mesos la seva capacitat visual s’aproximaa la de l’adult; pot percebre els petits detalls dels objectes. Als sis mesos, jaha adquirit la coordinació ull-mà i percep la profunditat. Als dotze mesos ja haadquirit l’agudesa visual de les persones adultes.

Les preferències visuals dels infants

A banda del que poden veure, els infants també mostren preferències visuals, és a dir, esfixen més en les línies corbes que en les línies rectes; els criden més l’atenció els patronscomplexos que els patrons simples (Bermúdez i Bérmudez, 2004); es fixen més en objectestridimensionals que en els bidimensionals o en els llocs que són nous per a ells que en elsllocs que els són més familiars, i en les cares humanes que en els objectes.

2.1.3 Alteracions de la visió

Les alteracions de la visió poden tenir diverses causes i es poden classificar enalteracions visuals refractives que són degudes a problemes de refracció (miopia,hipermetropia i astigmatisme), de mobilitat (estrabisme) i de recepció (daltonis-me) i, entre altres alteracions, podem trobar l’ambliopia (pèrdua d’agudesa visual)i la ceguesa.

Alteracions refractives de la visió

La miopia és una alteració visual que es produeix quan el punt focal és més aprop de la còrnia perquè el globus ocular és massa llarg. La imatge, aleshores, esforma davant de la retina i només es té una visió correcta quan es tracta d’objectespropers, mentre que els objectes més llunyans es veuen borrosos.

La miopia es pot corregir amb una lent divergent (vegeu la figura 2.2), és a dir,amb una lent que és més ampla als extrems que al centre. Quan un feix de llumincideix en una lent divergent, el raig se separa, divergeix.


Figura 2.2. La miopia: esquema de la visió en un ull miop i la funció que fa lalent correctora

La hipermetropia és l’alteració contrària a la miopia. La imatge es forma darrerede la retina perquè el globus ocular és massa curt. Es corregeix amb lentsconvergents (vegeu la figura 2.3).

Figura 2.3. La hipermetropia: esquema de la visió en un ull amb hipermetropiai la funció de la lent correctora

L’astigmatisme és l’alteració que es produeix perquè la còrnia o el cristal·lí estandeformats i, per tant, la imatge no es reprodueix en el punt correcte de la retina.La correcció es fa amb lents cilíndriques (vegeu la figura 2.4).

Figura 2.4. L’astigmatisme: esquema de la visió en un ull amb astigmatisme ila funció de la lent correctora

Alteracions visuals de mobilitat

L’estrabisme consisteix en la pèrdua del paral·lelisme normal dels ulls: un ullmira a l’objecte enfocat mentre que l’altre es desvia en una direcció diferent. Hiha diverses classes d’estrabisme (vegeu la figura 2.5) segons si la desviació ésvertical, i aleshores un dels ulls es desplaça cap amunt o cap avall, o si la desviacióés horitzontal.

Hi ha dues classes de desviacions horitzontals que donen peu a dos tipus d’estra-bisme: l’estrabisme convergent o l’“ull guenyo” quan un dels ulls es desvia cap adins, i l’estrabisme divergent o ull gandul quan un dels ulls es desvia cap enfora.

Trobareu més informaciósobre la miopia en lasecció “Recursos decontingut” del webd’aquest mòdul.


Els cromosomes sónestructures portadores de

l’herència genètica que,amb una forma semblant alsbastonets, es troben al nucli

de les cèl·lules.

Figura 2.5. L’estrabisme: esquema de la visió d’un ull amb diferents tipusd’estrabisme

Es poden donar combinacions de desviació horitzontal i desviació vertical, lacorrecció de les quals es pot aconseguir mitjançant el tractament mèdic (correccióòptica amb l’ús d’ulleres, pegats, vidres especials o la realització d’exercicismusculars, etc., per tal d’evitar la visió de l’ull gandul) i mitjançant un tractamentquirúrgic, destinat a enfortir o debilitar els músculs.

Alteracions visuals de recepció

El daltonisme és un trastorn de la visió que consisteix en la dificultat perdiferenciar els colors a causa d’una deficiència en les cèl·lules de la retina, els cons.Normalment un daltònic confon amb molta facilitat el color vermell i verd. Estracta d’una alteració molt lligada al gènere sexual de l’organisme, concretamental cromosoma X, la qual cosa fa que gairebé tots els que pateixen aquest trastornsiguin homes.

Altres alteracions visuals

L’ambliopia és un trastorn que consisteix en la disminució de la visió o del’agudesa visual en un dels dos ulls. Apareix en el procés de desenvolupament del’infant i acostuma a ser el resultat d’un defecte refractiu que ha estat compensatmassa tard o d’una desviació manifesta, com ara l’estrabisme, per la qual el cervellno rep informació visual de la qualitat adequada.

L’infant que presenta aquesta alteració a l’ull no acostuma a queixar-se i això fa queno es detecti fins al moment en què es fa una revisió optomètrica. Així doncs, com


més precoç sigui la detecció del problema, més garanties hi haurà que el tractamentaconsegueixi resultats positius, perquè en la majoria dels casos l’ambliopia es potcorregir.

La ceguesa és un tipus de deficiència visual que té com a característica mésimportant la pèrdua de visió total o molt accentuada en un sol ull o en totsdos ulls. S’acostuma a distingir entre ceguesa total, l’absència total de lavisió o simplement la presència d’una percepció lluminosa, i ceguesa parcial,pèrdua no completa de la visió, en la qual la presència d’una resta visual permetencara l’orientació a la llum i la percepció de volums, cosa que facilita molt elsdesplaçaments i l’aprehensió del món extern.

La baixa visió és una classe de visió parcial que permet fer servir la vista peraprendre i obtenir informació. En la baixa visió severa, la resta visual permetdefinir volums i percebre els colors. La baixa visió moderada, en canvi, permetla lectoescriptura amb tinta, amb diferents ajudes pedagògiques i òptiques.

2.2 El sistema auditiu

Moltes coses que coneixem sobre el món ens arriben a través del sentit de l’oïda.Normalment fem servir aquest sentit per comunicar-nos amb les altres persones,quan hi parlem cara a cara o per telèfon.

Per dur a terme l’acte comunicatiu ens cal un òrgan receptor, l’orella, especialitzata captar els estímuls sensorials auditius –els sons– de l’exterior i, com a conseqüèn-cia d’això, el mateix sistema fa possible la capacitat d’adquirir i desenvolupar laparla –els sons humans– i del poder d’escoltar allò que diu el nostre interlocutor.

2.2.1 Anatomia de l’orella

La funció més coneguda de l’orella, l’òrgan del sentit de l’oïda, consisteix a recollirl’energia de les ones acústiques i convertir-la en impulsos auditius nerviosos.Tanmateix, cal recordar que l’orella, i més en concret el sistema vestibular,s’encarrega també del sentit de l’equilibri del nostre cos. Amb els dos pavellonsde l’orella externa situats un a cada costat del cap, a l’altura dels ossos temporalsdel crani, l’òrgan sensorial de l’oïda té una anatomia singular estructurada en tresparts: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna. Tot seguit trobareu unadescripció general de cada una d’aquestes parts (vegeu figura 2.6).

L’orella externa està formada pel pavelló auditiu, un plec cutani que, reforçat al’interior per una massa cartilaginosa, compleix la funció de concentrar les onessonores i dirigir-les cap a l’interior de l’orella; i pel conducte auditiu, un canalondulat que té la funció d’introduir les ones cap a l’interior de l’oïda mitjana iserveix, a més a més, de cambra de ressonància i d’amortiment dels sons aguts.

L’audició...

és la capacitat de copsar lesvibracions mecàniques emesesper una font, transmeses a travésde l’aire i recollides per un òrganespecialitzat, l’orella.

Trobareu més informaciósobre l’orella i elmecanisme de l’audició enels “Recursos decontingut” del web delmòdul.


El laberint vestibular...

és la part de l’orella interna que,constituïda pel vestíbul i els

canals semicirculars, s’encarregadel manteniment del sentit de

l’equilibri.

L’orella mitjana està formada per la cavitat timpànica, una cavitat que actua coma amplificador mecànic i transmet el so cap a la finestra oval, situada a l’entrada del’orella interna. El so, és a dir, les ones sonores es transmeten a través d’uns petitsossets anomenats martell, enclusa i estrep que es troben dins d’aquesta cavitat.D’altra banda, a la part anterior de la cavitat timpànica hi ha també un conducteosteocartilaginós, l’anomenada trompa auditiva o trompa d’Eustaqui, que arribafins a la paret externa de la faringe, i per tant a l’exterior, i té com a funció regularla pressió dins de l’orella.

L’orella interna és la part més gran de l’òrgan de l’oïda i està situada a la basedel crani en una regió de l’os temporal que té una forma piramidal i es coneixvulgarment com a penyal. L’orella interna comunica amb l’orella mitjana a travésde la finestra oval i és l’encarregada de convertir les ones sonores en impulsosnerviosos que es transmeten al cervell a través de les terminacions nervioses quehi ha a l’òrgan de Corti. D’altra banda, a través dels centres nerviosos del sistemavestibular, l’orella interna s’encarrega també d’enviar informació al cervell sobrel’equilibri del cos.

El laberint ossi és la part de l’orella interna situada com una càpsula dins de l’ostemporal, que conté el laberint membranós, i està formada per la còclea, elscanals semicirculars i el vestíbul.

La còclea o cargol és un tub d’uns 3 cm de longitud, enrotllat en forma d’espiral,a l’interior del qual hi ha un líquid ric en potassi, anomenat endolimfa, i l’òrgande Corti, dotat de cèl·lules de sosteniment i sensorials, que són les receptoresde les ones sonores. Els canals semicirculars tenen la funció de mantenirl’equilibri corporal (sistema cinestèsic). La cavitat central del laberint ossi és elvestíbul de l’orella, en el qual es troba la finestra oval. El vestíbul conté duesvesícules: el sàcul, de forma arrodonida que comunica amb el conducte coclear;i l’utricle, vesícula en la qual s’obren els canals semicirculars. El vestíbul és pled’endolimfa i s’obre, per la part de davant, a la còclea o cargol.

Figura 2.6. El sistema auditiu amb indicació dels diferents òrgans que hiha a l’orella


Com arribem a escoltar els sons?

Fins aquí heu pogut copsar l’anatomia de l’orella i la funció que tenen les diferents partsque la formen. Ara, per explicar de quina manera arribem a sentir-hi, cal resseguir el camíque recorren les ones sonores a través de l’orella.

Les ones sonores entren a l’orella externa pel pavelló auditiu i es dirigeixen cap a l’orellamitjana a través del canal auditiu, al final del qual hi ha el timpà, que es mou cap endavanti enrere a mesura que les ones sonores entren.

Quan el timpà es mou entra en contacte amb la cadena d’ossets –el martell, l’enclusa il’estrep–, i un d’ells, en concret l’estrep, pressiona la finestra oval, que comunica amb lapart interna de l’orella. Aleshores la finestra oval transmet l’impuls nerviós al líquidendolimfàtic i es produeix una sèrie de vibracions que provoquen l’alliberament delsneurotransmissors que hi ha a les fibres nervioses auditives, les quals envien informacióal cervell, on els senyals seran interpretats com a sons concrets.

2.2.2 Desenvolupament de les capacitats auditives

L’orella funciona abans de néixer i aquesta capacitat auditiva del fetus ha estademostrada per estudis científics que han comprovat mitjançant registres elèctricsles reaccions del cervell a partir de percepcions sonores.

En néixer, el nadó sembla que és menys sensible al so que els adults, a causa dela immaduresa del nervi auditiu i també de la mucositat que omple els conductesauditius. A partir de la setmana de vida, però, la capacitat auditiva del nadómillora i cap als 6 mesos, el bebè té una capacitat d’audició igual de bona quel’adult.

Tot i que poden sentir una gran varietat de sons, sobretot prefereixen els sons queseran importants per a la percepció del llenguatge (s’estimen escoltar més una veuhumana que el so d’un objecte). Des de molt aviat el nen o la nena pot diferenciarun so en intensitat o gravetat. Aquestes característiques auditives li permeten, alcap d’un mes, reconèixer la veu de la mare i distingir-la respecte d’altres veus. Lacapacitat de localitzar els sons és present des del naixement i anirà millorant alllarg dels primers 6 mesos.

2.2.3 Alteracions de l’oïda

Entre les alteracions més greus del sentit de l’oïda cal esmentar la sordesa, que ésuna alteració produïda en l’òrgan auditiu o en la via auditiva. Des del punt de vistaeducatiu cal considerar dos tipus de sordesa: la hipoacúsia i la sordesa profunda.

La hipoacúsia és una pèrdua d’audició unilateral o bilateral que es pot presentaramb diferents graus. Les persones que pateixen aquest trastorn poden adquirirun llenguatge normal per via auditiva, però per fer-ho han de recórrer a ajudesprotèsiques o audiòfons i a l’ajuda logopèdica.

Un neurotransmissor és unasubstància química ques’encarrega de dur lainformació a través de lesneurones.

A partir dels 4 mesos l’infantpot localitzar un objecte quefa un soroll amb forçaprecisió.

Els logopedes...

...són especialistes en lacorrecció de les dificultats queafecten la veu, la paraula i elllenguatge oral i escrit aplicanttècniques de reeducació.


L’olor...

...és la sensació que percepl’òrgan de l’olfacte produïda per

les partícules volàtils queemanen dels cosos i que, en

general, estan formades per ungran nombre de components i

poques vegades es poden trobaren forma simple.

La sordesa profunda significa en els infants que la pateixen una pèrdua auditivatan gran que ni tan sols amb l’ajuda de sistemes d’amplificació poden adquirir jaun llenguatge oral per via auditiva.

2.3 L’olfacte

En els éssers humans el sentit de l’olfacte està menys desenvolupat que en elsaltres mamífers i el seu paper és menys important comparat amb el que tenenaltres sentits com ara la vista o l’oïda.

La funció més coneguda de l’olfacte és la de percebre tant la qualitat com lesdiferències quantitatives de les olors i transformar-les en sensacions olfactòries.L’olfacte, però, també participa en el procés digestiu, per exemple, quan l’olordels aliments estimula les secrecions salivals i gàstriques.

2.3.1 L’anatomia del nas

Els receptors del sentit de l’olfacte es localitzen a la part superior de les fossesnasals, al cornet nasal superior, on hi ha la mucosa olfactòria o pituïtària groga,es a dir, les cèl·lules olfactòries, especialitzades en la detecció de les olors presentsen l’aire.

Aquestes cèl·lules olfactòries especialitzades transformen les olors en impulsosnerviosos que són transmesos al bulb olfactori, que està situat a sobre de les fossesnasals. Aquests impulsos nerviosos passen als nervis olfactoris i, finalment,arriben al cervell (vegeu la figura 2.7).

Figura 2.7. El sistema olfactiu amb la localització dels diferents òrgans quepermeten captar les olors


2.3.2 Desenvolupament de les capacitats olfactives

Els nadons tenen la capacitat de distingir diferents olors. Aquesta capacitat esmanifesta en l’expressió de plaer quan oloren aromes de vainilla i de maduixa, oles ganyotes de desgrat quan es tracta d’ous podrits o peix. Una setmana desprésde néixer, els nadons que s’alleten amb llet materna poden distingir l’olor de lamare; en canvi,els nadons que prenen biberó no fan aquest tipus de diferències.Cap als tres anys l’olfacte de l’infant estarà del tot desenvolupat i moltes de lesolors s’associaran a sensacions agradables i desagradables segons les experiènciesque hagin tingut.

2.3.3 Alteracions de l’olfacte

L’alteració més freqüent del sentit de l’olfacte és l’anòsmia, pèrdua de l’agudesaolfactòria o de la insensibilitat olfactiva, que es pot produir per una deficiènciaen els receptors sensorials situats a la mucosa olfactòria o pituïtària groga.

La insensibilitat olfactiva o la pèrdua del sentit de l’olfacte pot ser parcial, sinomes afecta la percepció olfactòria de certes olors, o total si no es percep capmena d’olor.

2.4 El gust

Igual que succeeix amb el sentit de l’olfacte, el sentit del gust no està tandesenvolupat a l’espècie humana como en altres espècies de mamífers. És un sentitque té una funció auxiliar, ja que col·labora en el reconeixement dels aliments i,generalment, actua amb el sentit de l’olfacte, ja que comunica anatòmicament ambel sistema olfactori a través del conducte nasofaringi.

2.4.1 Anatomia del gust: la llengua

El sentit del gust està localitzat a la boca, l’entrada de l’aparell digestiu. Consisteixen un epiteli que recobreix la llengua i el paladar, i està constituït per les papil·lesgustatives.

El sistema gustatiu amb els diferentsòrgans que capten els sabors

Les papil·les gustatives tenen la forma de botons ovalats, amb un porus a lapart superior, i apareixen disposades en perpendicular a la superfície de l’epiteli.Cadascuna d’aquestes papil·les o botons gustatius conté una gran quantitat decèl·lules sensorials gustatives que capten les substàncies químiques dissoltes ala saliva i les converteixen en sensacions del gust.


L’epiteli...

...és el teixit format per cèl·lulesprismàtiques que recobreix les

superfícies externes i internes del’organisme animal.

El líquid amniòtic...

...és un líquid clar que protegeixl’embrió i el fetus dels

traumatismes externs i fapossible el desenvolupament

embrionari i fetal.

Com arribem a percebre el sabor?

Totes les àrees de la llengua que contenen papil·les gustatives poden captar les qualitatsdels sabors. Tal com es pot veure en la figura 2.8, les papil·les són diferencialment sensiblesa cadascun dels quatre sabors bàsics segons el lloc que ocupen a la llengua. Les fibresnervioses envien informació des d’aquests botons gustatius al cervell.

Figura 2.8. El sistema gustatiu amb indicació dels sectors de la llengua queperceben els quatre sabors bàsics: salat, amarg, àcid i dolç

Com podeu observar en la figura 2.8, el sabor dolç es troba a la punta de la llengua;el sabor salat, als laterals de la punta; l’agre, als laterals; i el sabor amarg, a lapart posterior. Els éssers humans descriuen virtualment tots els gustos combinantaquestes quatre sensacions.

2.4.2 Desenvolupament de les capacitats gustatives

El sentit del gust es comença a desenvolupar a l’úter matern. De fet, els saborsque consumeix la mare es poden transmetre al fetus a través del líquid amniòtic.

Els nadons són sensibles al gust

Hi ha estudis que han comprovat que poden distingir diferents sabors bàsics a través de lesseves reaccions quan tasten diferents substàncies. Així, quan succionen una substànciadolça relaxen els músculs i ho fan durant un període més llarg de temps que si succionenuna altra substància que tingui un altre sabor.

Cal recordar que l’evolució i el funcionament del sentit del gust està estretamentrelacionat amb l’olfacte. Així els infants comencen a preferir el sabor salat cap alsquatre mesos, un canvi que afavoreix l’acceptació dels aliments sòlids.


2.4.3 Alteracions del gust

El sentit del gust i el de l’olfacte són sentits receptors d’estímuls químics. Elssabors dels aliments i les begudes estimulen les cèl·lules nervioses gustatives quehi ha a la boca, la faringe i la laringe. Els sabors, com les olors, són identificats alcervell, on arriben en forma d’impulsos nerviosos. Per això en les alteracions delsentit del gust interven causes de tipus odontològic i les lesions cerebrals, entred’altres.

El sentit del gust pot presentar diverses alteracions, entre les quals cal esmentarles següents: la hipogèusia o la pèrdua de la capacitat gustativa, és a dir, menyssensibilitat per distingir entre dolç, salat, agre i amarg; l’agèusia o la pèrduagairebé total de la capacitat de detectar els diferents sabors; i la paragèusia oconfusió en la percepció de sabors.

2.5 El tacte

La pell és una membrana que recobreix tot el cos i, entre altres funcions, actua coma òrgan sensorial amb diferents receptors repartits per tota la superfície cutània.

El que normalment es coneix com a sentit del tacte, en realitat, són diferents sentitsque produeixen sensacions de calor i fred, pressió i dolor. Les sensacions tàctilssón recollides per les diferents terminacions nervioses, que envien la informació ala medul·la espinal i a l’escorça cerebral, on la impressió percebuda és processada.En aquest apartat trobareu, a més d’una breu descripció de l’anatomia bàsicade la pell, l’òrgan sensorial més extens de l’organisme humà, una ressenya deldesenvolupament en l’infant del sentit del tacte, l’alteració més rellevant del qualés la insensibilitat.

2.5.1 Anatomia de l’òrgan tàctil

La pell, com a òrgan sensorial, té diferents receptors repartits al llarg de tota lasuperfície. Des d’un punt de vista anatòmic, però, la pell es divideix en diferentscapes: l’epidermis és la capa exterior de la pell, per regla general protegida perla ceratina i formada per un teixit epitelial estratificat; la dermis és la capasubjacent a l’epidermis i està formada per teixits connectiu i muscular i estàirrigada per vasos sanguinis. En aquesta capa es troben les terminacions nervioses,els fol·licles pilosos i les glàndules sudorípares; la tercera capa és la hipoderma,la capa més profunda que està formada per un teixit connectiu lax que continua ladermis.

Els receptors sensorials (vegeu figura 2.9) es localitzen en diferents indrets de lestres capes superposades que formen la pell.

La ceratina és una proteïnafibril·lar que protegeixl’epidermis de lesalteracions ambientals.


Els nens circumcidats,...

... és a dir, els nens als quals s’haextirpat sense anestèsia el

prepuci que recobreix el glanddel penis, són més sensibles al

dolor que els nens als qualsaquesta intervenció els ha estat

practicada amb anestèsia.

Així, a l’epidermis, la capa més superficial de la pell que està en contacte amb elmedi exterior, es troben les diferents terminacions nervioses receptores del dolor.

A la dermis, capa subjacent a l’epidermis, hi ha situats els receptors sensiblesa la calor (corpuscles de Ruffini), al fred (corpuscles de Krause), a la pressió(corpuscles de Merkel) i a la textura (corpuscles de Meissner), que captensensacions de contacte, la forma i la grandària dels objectes.

A la hipoderma, la capa més profunda, hi ha els receptors de pressió i vibració(corpuscles de Pacini).

Figura 2.9. El sistema tàctil amb la localització dels receptors tàctils

Com es percep la sensació tàctil?

Les diferents terminacions nervioses situades a la pell –els corpuscles de Ruffini sensiblesal calor, o els corpuscles de Krause, sensibles al fred; els corpuscles de Vater-Pacinisensibles als estímuls de pressió i vibració, o els discos tàctils de Merkel que recullenles sensacions tàctils estimulades per la pressió– envien els impulsos mecanoreceptorsque han rebut a la medul·la espinal i al còrtex cerebral, on la impressió percebuda ésprocessada i es generen les respostes motores medul·lars que anomenem reflexos.

2.5.2 Desenvolupament del tacte

El fetus ja presenta sensibilitat al tacte, la qual augmenta durant els primers diesde vida. El nadó, per exemple, respon de manera especial als estímuls al voltantde la boca i als palmells de les mans i les plantes dels peus. Des del primer dia,doncs, els nadons tenen sentit del tacte i poden sentir dolor, i a mesura que passenels dies es tornen més sensibles.

El tacte és una de les fonts més importants de coneixement del nadó que exploraja el seu entorn tocant els objectes. Un altre aspecte molt important del tacte ésla capacitat de crear vincles afectius entre els pares i els nadons i, per tant, caldestacar la importància que aquest sentit té en el desenvolupament emocional delsinfants.


La percepció tàctil millora amb l’edat

Observeu els infants i comprovareu que la percepció tàctil primer es fa amb la boca idesprés amb les mans. Fins als sis mesos llepen els objectes i se’ls posen als llavis, idesprés, a partir del setè mes, els manipulen amb les mans, els toquen, els fan girar,els premen i els miren atentament. Aproximadament cap al primer any són capaços dereconèixer un objecte quan l’exploren amb la mà.

2.5.3 Alteracions del sentit del tacte

La insensibilitat tàctil és el trastorn més freqüent a causa de deficiències alsreceptors sensorials.


3. L’educació sensorial

L’educació sensorial és un aspecte molt important en el desenvolupament del’infant, ja que el primer contacte amb l’entorn el fa a partir dels sentits. Aquestconeixement és la base del desenvolupament posterior de les capacitats cognitivesi motores.

Per tot això, és important una sistematització –establir uns principis clars d’actu-ació– de la intervenció educativa en la presentació d’activitats sensorials, en lavaloració de la manera en què l’infant percep aquests estímuls i en la interpretacióque l’educador o l’educadora en fa.

Alguns autors han desenvolupat teories sobre com s’ha de guiar aquestdesenvolupament-aprenentatge dels sentits. Tot seguit veureu comentades lesteories de dos autors, M. Condemarín i J. R. Gimeno, que després es recolliranen la intervenció educativa que es proposa en els apartats del material i activitatssensorials.

L’educadora M. Condemarín proposa un programa de desenvolupament sensori-al basat, d’una banda, en la percepció hàptica, és a dir, l’estimulació sensorialdel tacte i de la cinestèsia a partir d’experiències tàctils i cinestèsiques i delreconeixement d’objectes familiars i geomètrics; i, de l’altra, en la percepcióvisual i en la percepció auditiva, és a dir, reconèixer, diferenciar i interpretarimpressions visuals i auditives.

J. R. Gimeno i altres proposen l’educació dels sentits basada en l’exercitaciómultisensorial i interactiva –l’aprenentatge, en aquest cas, necessita l’activitatsimultània de més d’un sentit– i en la concreció d’una metodologia de l’educaciósensorial. Aquest programa es basa en graus que fan referència als diferents nivellsde coneixement o domini del sentit.

El mètode de l’estimulació multisensorial no pretén forçar cap aspecte delcurs lògic i normal del creixement, la maduració i el desenvolupament del’infant, tan sols d’afavorir-ne l’evolució.

En el mètode de l’estimulació multisensorial (J. R. Gimeno i altres, 1986) esdiferencien un total de cinc nivells o graus:

• Grau 0 d’iniciació o coneixement. Consisteix a identificar les qualitatsdels objectes a partir de manipular-los: tocar, olorar, sentir, veure i tastardiferents tipus de materials. Aquest nivell implica familiaritzar-se amb lescaracterístiques dels objectes per després fer activitats més complexes.

• Grau 1 de domini o d’exercitació. Segons Gimeno, en aquest nivellcomença l’educació sistemàtica dels sentits. L’infant pot classificar odiferenciar fruites per la grandària, forma, sabor, olor, etc.

La cenestèsia...

...és el conjunt de sensacionsd’origen muscular o articulatorique informen sobre la posició enl’espai, el pes i els moviments deles diferents parts del propi cos.

Un exemple de grau 0 potser manipular diferentsfruites, i un exemple de grau4 podria ser preparar unbatut de fruites.


• Grau 2 de memorització de determinats aprenentatges tant a curt termini(MCT ) com a llarg termini (MLT ). Per exemple, reconèixer les fruites pelsabor just després d’haver fet l’activitat o quan han passat uns quants dies.

• Grau 3 de l’agudesa. S’arriba a aquesta etapa després d’haver fet ambèxit exercicis, i representa la rapidesa d’execució, economia d’esforços iautomatització, seguretat i confiança en sí mateix, capacitat d’autocorrecciói de selecció d’activitats i iniciativa en l’execució.

• Grau 4 d’aplicació. En aquest nivell es duen a terme les aplicacionspràctiques d’allò que ha après.

Tot seguit trobareu exposada la proposta d’un model d’intervenció educativa, fetaa partir d’uns materials i amb unes activitats que afavoreixen el desenvolupamentdels diferents sentits.

Abans, però, d’examinar aquest model d’intervenció educativa, convé tenir encompte aquestes precisions:

• Les activitats han de fomentar la participació activa de l’infant teninten compte el seu estadi evolutiu i d’acord amb les seves característiquesindividuals i personals. Per tant, els continguts de les activitats s’hand’adaptar a les necessitats i les possibilitats dels nens i de les nenes.

• Les activitats o els materials presentats estan classificats segons diferentsàrees sensorials, tot i que som conscients que un mateix material o activitatpot servir per estimular diferents sentits. Per tant, es poden fer servir pera activitats més globals o multisensorials tot respectant la manera naturald’aprendre dels nens i de les nenes.

• La relació de material didàctic i d’activitats que es presenta en aquest apartatrespon a la intenció d’aportar una guia inicial que es pot ampliar segons elsconeixements i les experiències de l’educador o l’educadora.

• En la presentació i la utilització del material didàctic cal que hi hagiun equilibri entre les activitats i els materials que són ja coneguts, iles activitats i els materials que són nous. El material nou anima a laparticipació i a la vivència de noves experiències, mentre que l’activitato el material que els infants ja coneixen ajuden a la interiorització del’aprenentatge o a l’avançament d’aprenentatges.

• Cal recordar que els materials i les activitats utilitzats han de garantir laseguretat plena i íntegra de l’infant. Per tant, tant els espais com elsmaterials han de complir la normativa de seguretat i higiene de la UnióEuropea.


3.1 L’estimulació visual

Els infants aprenen a conèixer i a diferenciar els objectes per la forma, els colors,la funció i la grandària, entre d’altres. Així, distingeixen entre una cadira i unataula, saben que els pares són més grans que ells, que el sol, el mar i la terra tenencolors diferents...

La visió també ajuda a entendre la situació espaciotemporal i el sentit de l’equilibri.Conceptes com dintre-fora, lluny-prop, amunt-avall, abans-ara i recte-tort, entremolts altres, són més fàcils d’entendre gràcies a la visió.

El material didàctic i les activitats que es proposen estan enfocades a iniciar-se,millorar i estimular els aspectes de la percepció visual següents:

• Fixació i seguiment visual.

• Capacitat d’atenció i d’observació de l’entorn.

• Discriminació visual.

• Coordinacions visuomotores (ull-mà, ull-peu).

• Memòria visual (recordar allò que s’ha vist).

• Anàlisi i síntesi visual.

L’anàlisi i les síntesis visuals

La discriminació visual és la capacitat que l’infant té de reconèixer i distingir visualmentels diferents elements de l’entorn i d’observar les diferències i les similituds a partir deformes, colors, distàncies, dimensions, grandària, nombre d’objectes, etc.

Si la discriminació visual permet comprendre allò que envolta l’infant i fer altres operacionsmés complexes com classificar, comparar i descriure, entre d’altres, segons M. Pietersen(2005), l’anàlisi i síntesi visual és la capacitat que l’infant té de percebre un objecte comuna unitat, separar-lo en diferents parts i tornar-lo a compondre.

3.1.1 Materials didàctics: desenvolupament visual

Els diversos materials didàctics que serveixen per estimular el desenvolupamentvisual els trobareu organitzats en dues taules.

La taula 3.1 proposa diferents materials idonis per al desenvolupament de lescapacitats visuals, organitzats segons dos grups d’edat, de 0 a 6 mesos i de 6 a12 mesos.


Trobareu una descripcióde les etapes de l’evolució

del sentit de la vista enl’apartat

“Desenvolupament delsòrgans sensorials”d’aquesta unitat.

L’infant als 12 mesos ja hadesenvolupat la capacitat de

discriminació visual, éscapaç de fixar la vista i deseguir els objectes amb lamirada, però encara li cal

desenvolupar a fons lacoordinació visuomotora i la

memòria visual.

Taula 3.1. Materials didàctics per al desenvolupament de les capacitats visuals (0-12 mesos)

De 0 a 6 mesos De 6 a 12 mesos

Mòbils de diferents colors, brillants, amb volum; globus de diferents colors. El mateix material utilitzat als 0-6 mesos.

Ninos de diferents colors; ninos mecànics i ninos lluminosos. Ninos i peluixos; objectes de dos colors.

Cartolines amb dibuixos de diferents expressions; làmines amb dibuixosde cares humanes (mare, pare, germà, educador o educadora...); làminesamb diferents dibuixos (sol, osset, llit, estrella, lluna...).

Galledes i caixes de colors vius i variats; anelles grans i petites dediferents colors vius.

Catifes de molts colors. Objectes de diferents formes geomètriques i de diferents colors vius.

Mirall irrompible. Mirall irrompible enganxat verticalment a la paret.

Llums amb pantalla de moviment amb dibuixos; llums ultraviolades. Pilotes inflables de diferents colors.

Titelles de guant i de dit. Joguines de tres dimensions, fàcils d’agafar i de passar d’una mà a l’altra.

La taula 3.2 presenta una sèrie de materials didàctics distribuïts segons grupsd’edats des dels 12 fins als 36 mesos. En aquesta sèrie es recuperen inicialmentels materials que s’han utilitzat en les etapes anteriors, i s’hi introdueixen desprésaltres materials “nous”.

Taula 3.2. Materials didàctics per al desenvolupament de les capacitats visuals (12-36 mesos)

De 12 a 18 mesos De 18 a 24 mesos De 24 a 36 mesos

El mateix material utilitzat als 6-12 mesos. El mateix material utilitzat als 12-18 mesos. El mateix material utilitzat als 18-24 mesos.

Encaixos de diferents colors, de fusta o deplàstic; torres de niu de diferents colors; torresde diferents colors amb eix de plàstic o de fusta.

Jocs per classificar formes de diferents colors(tipus Montesori); jocs de classificació dediferents colors.Jocs de discriminació de colors.

Trencaclosques de quatre o cinc peces;encaixos i jocs que estimulin la discriminacióvisual.

Caixes bústia de diferents formes i colors, defusta o de plàstic.

Diferents objectes (llistons, caixes, cilindres...)de colors diversos per aparellar-los.

Jocs de “loto” (seriacions); dòmino de colors;jocs de cartes.

Llibres de plàstic o de roba amb dibuixos decolor; ampolles de plàstic i de diferents colorsamb aigua.

Contes de roba o de plàstic amb diferentsimatges; trencaclosques de dues peces.

Blocs lògics (caixes on hi ha figuresgeomètriques de grandàries, grossors i midesdiferents, de fusta o de plàstic.

Exemples dels diferents nivells d’aprenentatge amb un mateix material

Objectiu: Reconèixer diferents grandàries (gran-petit).

Nivells:

• Grau 0: coneixement. Identificació. L’educador o l’educadora manipula fustes de diferentsformes i grandàries (cercles grans, petits, quadrats, triangles...).

• Grau 1: exercitacions. Domini. L’educador o l’educadora manipula diferents fustes i ensenyaquines són grans i quines són petites. Després classifica els objectes en grans i petits.

• Grau 2: memòria. A curt termini : després de l’explicació, els infants han de cercar un quadratpetit i un de gran. A llarg termini : passats uns quants dies, han de trobar la figura amb lagrandària demanada.

• Grau 3: agudesa. Trobar un triangle gran i vermell, i un quadrat petit i groc, etc.

J. R. Gimeno. (1986). La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.


3.1.2 Activitats que cal implementar: exemples

La visió, com heu vist, és una font important de coneixement de l’entorn. Elsinfants aprenen a conèixer i a diferenciar els objectes per la forma, els colors, lafunció, la grandària, etc. D’aquesta manera, distingeixen entre una cadira i unataula, saben que els pares són més grans que ells, que el sol, el mar i la terra tenencolors diferents. El desenvolupament de la visió també és important per reforçarel sentit de l’equilibri i entendre la situació espaciotemporal.

La sensibilitat visual s’estimula ambpapers de colors.

En la taula 3.3 trobareu les activitats idònies per als infants petits fins als 12 mesos.

Taula 3.3. Activitats orientades a desenvolupar la percepció visual (0-12 mesos)


Mirades directes a 20 o 30 cm. Podeu fer les mateixes activitats dels 0 a 6 mesos adaptant-les a lespossibilitats de l’infant.

Moure objectes de colors vius a una distància de 20 o 30 cm del rostre del’infant (podeu moure l’objecte uns cops en sentit vertical i d’altres ensentit horitzontal, de manera circular).

Desplaçar una joguina a l’interior del camp visual de l’infant perquè lasegueixi amb la mirada. Mostrar diferents objectes a l’infant i amagar-neun perquè el segueixi amb la mirada.

Posar diferents objectes de colors vius al bressol i dins del camp visual del’infant.

Posar a l’abast de l’infant diferents objectes de colors vius perquè elspugui tocar i mirar.

Posar-li, a la mà, objectes petits i lleugers de colors vius perquè s’hi fixi.Podeu acompanyar l’activitat amb la paraula, tot dient, per exemple, elnom de l’objecte.

Posar dins d’un cistell diferents objectes de colors i fer que els vagi traienti, després, els torni a posar al cistell.

Mostrar a l’infant la seva imatge al mirall. Mostrar una làmina ambdiferents dibuixos (podeu mostrar el dibuix i dir-ne el nom).

Jugar a apropar i allunyar objectes i persones. Jugar al “cucut”.

En la taula 3.4 trobareu les activitats idònies per estimular el desenvolupament imillorar la percepció visual dels infants entre els 12 i els 36 mesos, organitzadesen tres etapes (12-18 mesos, 18-14 mesos i 24-36 mesos).

Taula 3.4. Activitats per al desenvolupament de la percepció visual (12-36 mesos)


Podeu fer les mateixes activitats que amb elsinfants de 6 fins a 12 mesos, adaptant-les a lespossibilitats de l’infant.



Rodar pilotes, cotxer, trens... perquè l’infantpugui seguir aquests objectes amb la mirada.

Demanar a l’infant que us doni un objecte quetingui el mateix color que li ensenyeu.

Col·locar cada objecte (triangle, quadrat, cercle)a la caixa corresponent. Abans de demanar al’infant que ho faci, l’adult li ha d’ensenyar comfer-ho, també pot servir d’ajuda el fet que cadacaixa dugui el dibuix de la figura que licorrespon.

Construir una torre de dues o tres peces. Davant d’objectes de diferents formes i delmateix color, ensenyar-ne un a l’infant idemanar-li que en busqui un d’igual.

Ensenyar tres objectes a l’infant i, tot seguit,demanar-li que tanqui els ulls i amagar-ne un.Demanar-li que obri els ulls i preguntar-li quinobjecte falta.

Construir, davant de l’infant, una torre fent unaseriació de tres colors i demanar-li que en faciuna d’igual. Mirar llibres amb diferents dibuixos.Fer puzles senzills.

Jugar a “lotos” de colors i objectes. Jugar acartes de colors. Jugar a dòminos de diferentscolors, formes... jugar a encaixos. Jugar ambampolles de plàstic que estiguin buides, plenes,grans i petites, que pesin molt poc.

Conceptes...

com dintre-fora, lluny-prop,amunt-avall, abans-ara irecte-tort, entre d’altres, són mésfàcils d’entendre gràcies a lavisió.


Les activitats indicades en la taula 3.3 i taula 3.4 han estat pensades per iniciar,millorar i estimular la percepció visual.

3.2 L’estimulació auditiva

L’oïda, junt amb la vista, és un dels sentits que més informació ens transmetde l’exterior. La percepció auditiva és la capacitat d’interpretar els sons queescoltem. Els sons humans tenen una importància especial, ja que són la base del’aprenentatge posterior del llenguatge. Una recepció i una estimulació correctesde la parla humana són necessàries per al desenvolupament lingüístic posterior.

L’objectiu d’aquest apartat és proporcionar una sèrie de materials i activitatsque ajudin a educar l’oïda, així com a desenvolupar els següents aspectes de lapercepció auditiva:

• Discriminació i agudesa auditiva

• Memòria auditiva

• Atenció auditiva

L’agudesa i l’atenció auditives

L’agudesa auditiva és la capacitat de discernir i discriminar diferents tipus de sons (sonssemblants i diferents, agradables i desagradables), sons de diferents intensitats (forts isuaus), sons de tonalitats diverses (aguts i greus), la durada del so (llarga i curta), ladiferència entre so i soroll, sons propers (familiars) i llunyans (nous o que els infants noestan acostumats a escoltar), diferents tipus de professions (relacionar so amb professió),el silenci, etc.

L’atenció auditiva és la capacitat de reconèixer un so específic envoltat d’altres sons. Perexemple, reconèixer la veu de la mare entre altres veus.

3.2.1 Materials

L’objectiu d’aquest apartat és proporcionar una sèrie de materials que ajudin aeducar l’oïda, així com a desenvolupar els diferents aspectes de la percepcióauditiva. Els diversos materials didàctics els trobareu organitzats en dues taules.La taula 3.5 proposa els materials idonis per desenvolupar i millorar la percepcióauditiva i educar l’oïda, organitzats segons dos grups d’edat, de 0 a 6 mesos i de6 a 12 mesos.

La taula 3.6 presenta els materials idonis per desenvolupar la percepció auditiva ieducar l’oïda, organitzats segons tres grups d’edat: de 12 a 18 mesos, de 18 a 24mesos i de 24 a 36 mesos.


Taula 3.5. Materials didàctics pel desenvolupament de la percepció auditiva (0-12 mesos)


Sonalls, de fusta, de plàstic... El mateix material utilitzat en l’etapa dels 0 a 6 mesos.

Peluixos i ninos que facin sorolls. Pilotes petites sonores.

Cascavells i campanes; mantes musicals; cavallets sensorials; mòbilsmusicals.

Tot tipus de material d’ús quotidià que tingui un so significatiu i que espugui identificar (un assecador, l’aigua que raja d’una aixeta...).

CD o gravacions de música variada; titelles de guant; Objectes i joguines que facin soroll; papers de diferents tipus (de plata,folis, cel·lofana, etc.)

Taula 3.6. Materials didàctics per desenvolupar la percepció auditiva i educar l’oïda (12-36 mesos)


El mateix material utilitzat dels 6 als 12 mesos. El mateix material utilitzat dels 12 als 18 mesos. El mateix material utilitzat dels 18 als 24 mesos.

Instruments musicals: panderetes, triangles,tambors, campanetes, flautes...

Contes sonors; jocs de discriminació auditiva. Jocs d’associació auditiva; jocs de memòriaauditiva; instruments musicals de vent.

Diferents tipus d’imatges amb un socaracterístic.

Jocs de seguiment auditiu Jocs de reconeixement sons.

Exemple dels diferents nivells d’aprenentatge amb un mateix material

Objectiu: discriminar els diferents sons de la vida quotidiana.

Nivells:

• Grau 0: coneixement. Identificació. Manipular, tocar una pilota, una batedora, una cullera demetall. Comprovar que quan s’engega l’assecador o la batedora elèctrica fan soroll.

• Grau 1: exercitacions. Dominis. Escoltar el soroll que fa la cullera metàl·lica quan cau alterra, el soroll de la batedora i de l’assecador quan estan engegats, botar la pilota. Identificarl’objecte amb el soroll que l’ha produït. Identificar entre dos soroll (batedora i pilota) sensecontacte visual.

• Grau 2: memòria. Posar en funcionament l’assecador del cabell, canviarem a diferentsvelocitats i els infants les hauran d’identificar (les hauran d’escoltar prèviament).

• Grau 3: agudesa. Amb els ulls tancats, escoltar el soroll que fa la pilota quan la botem i lacullera quan cau a terra i haurà d’identificar cada so.

(Font: J. R. Gimeno (1986). La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.)


Les activitats que trobareu indicades en la taula 3.7 i taula 3.8 han estat pensadesperquè les pugueu adaptar a les diferents edats dels infants. Cal, però, tenir presentque en el cas dels infants petits és convenient que tinguin contacte visual ambl’estímul auditiu per facilitar-los l’atenció i perquè puguin manipular els objectesque produeixen els sons i d’aquesta manera s’hi familiaritzin.

La memòria auditiva...

...és la capacitat de recordar unasèrie de sons i repetir-los en lamateixa seqüència.L’aprenentatge de paraules, laretenció de l’ordre correcte delsfonemes i l’aprenentatge decançons en són alguns exemples.


La taula 3.7 indica les activitats triades per desenvolupar la percepció auditiva iiniciar l’educació de l’oïda de l’infant fins a l’any de vida.

Taula 3.7. Activitats destinades a desenvolupar la percepció auditiva (0-12 mesos)


Tot fent servir objectes que sonin com ara sonalles, campanetes,picarols... fer-los sonar davant de l’infant, al costat dret, al costat esquerre,desplaçant-los de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta.

Les mateixes activitats que dels 0 als 6 mesos, adaptades a lespossibilitats de l’infant.

Fer sonar alguns dels objectes abans esmentats, procurant canviar-ne elritme.

Amb l’infant assegut, posar-li a l’abast diferents joguines que facin so.Primer li’n mostreu una i la feu sonar, i tot seguit estimuleu l’infant perquètambé ho faci.

Parlar amb veu suau a l’infant. Posar-li CD amb cançons infantils.

Cantar-li cançons. Cantar-li cançons infantils.

Posar-li a la mà una joguina tova que faci sons i ajudar-lo a moure-la perprovocar el so.

Sobre una manta de sons, accionar les diferents parts de la manta quecontinguin sons perquè l’infant els escolti i els faci, al seu torn, sonar.

Posar un CD amb música clàssica enregistrada mentre l’infant està estiratal bressol o a la gandula, segons l’edat.

Arrugar diferents tipus de paper (cel·lofana, d’alumini, de seda...) davantde l’infant i estimular-lo perquè també ho faci.

Reproduir sons amb diferents elements (culleres de fusta o metàl·liques,recipient d’alumini, tambor, pandereta petita...) i estimular el nen o la nenaperquè ho faci.

La taula 3.8 presenta algunes de les activitats idònies per desenvolupar la per-cepció auditiva i millorar l’educació de l’oïda dels infants fins als tres anys. Lesactivitat han estat distribuïdes en tres etapes: de 12 a 18 mesos, de 18 a 24 mesosi de 24 a 36 mesos.

Taula 3.8. Activitats destinades a desenvolupar la percepció auditiva i educar l’oïda (12-36 mesos)


Les mateixes activitats que dels 6 als 12 mesos,adaptades a les possibilitats de l’infant.

Les mateixes activitats que de 12 a 18 mesos,adaptades a les possibilitats de l’infant.

Les mateixes activitats que de 12 a 18 mesos,adaptades a les possibilitats de l’infant.

Picar en un tambor, tot fent sons forts i fluixosde manera alternada i convidar l’infant areproduir-los.

Jugar a cantar i escoltar cançons infantils;amagar una joguina sonora mentre sona iconvidar l’infant a buscar-la.

Jugar a discriminar els sons aguts i els greus(podeu fer servir campanetes que produeixindiferents sons, pots metàl·lics...).

Jugar a reproduir els sons que fem les personesquan tossim, esternudem.

Jugar a localitzar sons des de diferentssituacions espacials.

Explicar contes infantils i utilitzar onomatopeies(imitar la veu del gat, del gos, el soroll d’uncotxe, el plor d’un nen) i estimular el nen i lanena perquè, al seu torn, els reprodueixin.

Jugar a fer molt soroll i a fer poc soroll. Jugaramb la caixa de música.

Parar atenció i reconèixer diferents sons de lavida quotidiana com, per exemple, el sorolld’una aixeta quan raja, d’una porta quan estanca, el xiulet de l’escola, el so del carretó delmenjar...

Relacionar imatge i so.

Algunes recomanacions

Als bebès els agrada la música barroca segons han demostrat estudis científics, de maneraque els enregistraments de música de cambra, amb instruments de corda i de vent, espoden utilitzar, junt amb la música de piano, com un recurs didàctic força ric.

La utilització de CD de música amb el so de les veus humanes i dels animals, o bé sorollscaracterístics diferents objectes té un gran ventall d’aplicacions, que van des d’aprendre adiferenciar els sons nous fins a memoritzar-los.


3.3 L’estimulació tàctil

L’estimulació tàctil és un procés complex, ja que el nen o la nena ha de tenircontacte amb les diferents sensacions que capten els diferents receptors tàctils,desenvolupar-les i interioritzar-les. Per això, cal anar variant el grau de l’estímulper diferenciar bé els llindars tàctils, per exemple, passant d’una sensació agrada-ble com ara una carícia, a una sensació desagradable, com ara un pessic.

El tacte és una de les eines més importants d’exploració que té l’infant. Noméscal fixar-s’hi per veure com un nadó i un infant a partir del tercer mes intentenagafar tot el que tenen a l’abast. Quan agafen l’objecte, no l’exploren només ambel tacte, sinó que simultàniament l’exploren amb la boca, l’oïda i la vista.

Segur que heu vist un nen o nena tocar una nina, observar-la atentament o tractarde ficar-se-la a la boca. Amb aquesta interacció dels sentits té una visió més globali una informació més completa de les qualitats dels objectes. Per això l’infant tocatot el que té al voltant i tracta de ficar-s’ho a la boca.

El desenvolupament del tacte és un procés complex d’ensenyament-aprenentatge,ja que s’han de proposar activitats diverses que proporcionin als infants diferentsexperiències tàctils (superfície, consistència, matèria, temperatura, forma, dimen-sió i humitat) amb el màxim nombre de parts del cos.

El millor inici de la sensibilitat tàctil

Els psicòlegs acostumen a considerar que la millor manera d’iniciar el nadó en la sensibilitattàctil de pressió i suavitat és el contacte directe de pell amb pell (la mare que agafa el nen ola nena i se’l posa damunt del cos nu), els massatges, les carícies, etc. Després, els bebèsutilitzen les mans (i posteriorment els peus) per tocar i conèixer els objectes; més endavant,els infants utilitzen altres parts del cos com ara les galtes, els llavis i la pell, etc., que sónfonts d’informació tàctil.

Es pot aprendre divertint-se

L’aprenentatge tàctil s’ha de fer proporcionant a l’infant una sèrie de materials iproposant-li activitats que estimulin els aspectes tàctils següents:

• Conèixer i controlar les possibilitats del cos. En un primer moment, és moltimportant que l’infant domini i controli el moviment de les mans i dels dits(articulant els dits, obrint, tancant i girant les mans, fent la pinça, pressionantl’objecte, etc.) i, posteriorment, de tot el cos.

• Desenvolupar la discriminació tàctil, és a dir, aprendre a reconèixer lesdiferents qualitats tàctils.

• Desenvolupar la memòria tàctil.

Les principals qualitats tàctils

L’estimulació de la discriminació tàctil ha de fer possible que l’infant reconegui aquestesqualitats tàctils que es poden agrupar en els set grans conjunts següents:

• Superfície: aspra, amb relleu, contínua, discontínua, lliscant, espinosa, esponjosa, ferma,granulada, llisa, plana, amb nusos, enganxosa, peluda, plegada, porosa, polida, rasposa,relliscant, roma, rugosa, setinada, suau, tensa.


• Consistència: arrugada, tova, consistent, tallant, esgrunada, dura, elàstica, espessa,flonja, fràgil, gelatinosa, irrompible, liquable, líquida, mal·leable, tova, pastosa, plegable,polvoritzable, trencadissa, que és pot ratllar, resistent, rígida, trencable, sòlida, tensa, viscosa.

• Matèria: cotó, fang, cartró, cartolina, llana, fusta, malla, metall, metacrilat, paper (cel·lofana,estrassa, diari, etc.), roba, pedra, plàstic, aigua, reixeta, seda, sorra, vegetal.

• Temperatura: calenta, fresca, freda, gelada, tèbia, molt calenta.

• Forma: oberta, aguda, allargada, tancada, cilíndrica, circular, cònica, dentada, esfèrica,forma d’animal, forma humana, forma d’objecte usual, ovalada, punxeguda, rodona.

• Dimensió: abastable, ampla, alta, baixa, curta, prima, diminuta, encongida, estirada, estreta,prima, gran, gruixuda, inabastable, llarga, mitjana, molt gran, petita, profunda.

• Humitat: xop, humit, mullat, eixut.

3.3.1 Materials

Si bé fer un inventari de material didàctic per al desenvolupament del sentit deltacte pot semblar un propòsit agosarat, ja que per a l’infant qualsevol objecte quecompleixi les normes d’higiene i seguretat pot esdevenir un material d’estimulaciótàctil, a continuació trobareu una sèrie de materials didàctics idonis per desenvolu-par la percepció del tacte. Els materials han estat distribuïts en la taula 3.9 i taula3.10, que inclouen els diferents grups d’edat fins als tres anys.

La taula 3.9 presenta materials didàctics que potencien el desenvolupament tàctilde l’infant. Aquestes propostes s’han organitzat en dues etapes: una dels 0 als 6mesos, i l’altra dels 6 als 12 mesos.

Taula 3.9. Materials didàctics per desenvolupar la percepció tàctil (0-12 mesos)


Mòbils de bressol i cotxet amb diferents figures itextures.

El mateix material que s’utilitza en l’estimulació visual.El mateix material que s’utilitza en el grup dels 0 als 6mesos.

Objectes de tocar, palpar. Sonalles. Joguines que rodin (pilotes). Jocs d’encaix senzill.Joguines de textures diferents.

Manta tàctil amb diferents textures i dibuixos iactivitats.

Ninots de plàstic i de drap. Teles i draps de diferentstextures i grandàries. Paper de classes i midesdiferents.

En un primer moment és molt important dominar i controlar el moviment deles mans i dels dits (fer articular els dits, obrir, tancar i girar les mans, fer lapinça, pressionar l’objecte, etc.) i, posteriorment, de tot el cos.

La taula 3.10 presenta alguns materials didàctics útils per afinar la percepció tàctilde l’infant, i els organitza en tres grups d’edats: de 12 a 18 mesos, de 18 a 24mesos i de 24 a 36 mesos.


Taula 3.10. Materials didàctics adequats per desenvolupar la percepció i la memòria tàctils (12-36 mesos)


El mateix material que s’utilitza dels 6 als 12mesos; Bancs de fusta per picar.

El mateix material que s’utilitza dels 12 als 18mesos. Estris per jugar amb l’aigua.

El mateix material que s’utilitza dels 18 als 24mesos. Dòminos sensorials.

Encaixos de dues peces, de fusta o de plàstic. Jocs de classificació de formes amb diferentstextures.

Encaixos. Plastilina. Menjar.

Torres niu. Torres amb eix de plàstic o de fusta.Caixes bústia de diferents formes, que podenser de fusta o de plàstic.

Galledes, pales i diferents recipients que espuguin omplir i buidar.

Nines, vestits. Cuines de fira. Bressols.

Llibres de plàstic o de roba, de diferentstextures.

Tacs de fusta de diferents formes i mides. Ninesi ninots d’animals.

Cadires.


Objectiu: Identificar fruites segons la mida que tenen.

Nivells:

• Grau 0: coneixement. Identificació. Manipular taronges, mandarines, tomàquets, aranges,etc. Sospesar les fruites. Passar les mans per les superfícies.

• Grau 1: exercitacions. Dominis. Classificar les fruites per la grandària, de la més gran a lamés petita.

• Grau 2: memòria. Amb els ulls tapats, passar la mà per diferents fruites i dir de quina fruitaes tracta.

• Grau 3: agudesa. Amb els ulls tancats, fer una escala segons la grandària.

• Grau 4: aplicacions. En un temps determinat, classificar el nombre més elevat possible defruites.

(Font: J. R. Gimeno. (1986). La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.)


Tot seguit trobareu organitzada en dues taules la proposta d’activitats orientadesa iniciar i desenvolupar la discriminació i la memòria tàctils de l’infant. La taula3.11 presenta, en dos grups d’edat (0-6 i 6-12 mesos), algunes de les activitatsque, a tall d’exemple, es poden dur a terme amb infants de fins a un any per assoliraquests objectius.

La taula 3.12 presenta algunes de les activitats adequades per desenvolupar imillorar la percepció tàctil dels infants fins als tres anys.

Els bebès utilitzen primerles mans i després els peusper tocar i conèixer elsobjectes; més tard, utilitzenaltres parts del cos com lesgaltes, els llavis o la pell,que també són fontsd’informació tàctil.


Taula 3.11. Activitats orientades a millorar i desenvolupar la percepció tàctil de l’infant (0-12 mesos)


Fer carícies i pessigolles a l’infant en aquelles parts que són méssensibles (cara, palmell de la mà, planta dels peus columna vertebral).

Les mateixes activitats que dels 0 a 6 mesos, però adaptades a lespossibilitats de l’infant.

Jugar a fer massatges i, en especial, després del bany, per tot el cos ambcrema hidratant.

Donar una continuïtat als massatges, sobretot, després del bany.

Posar a la mà de l’infant petit diferents objectes (peluixos petits, ninos,sonalles, pilotes petites...). Passar diferents objectes (ninos, peluixos...)per diferents parts del cos de l’infant.

Posar diferents objectes a l’abast de l’infant perquè els pugui manipular.

L’adult pot apropar la cara al nadó perquè pugui palpar les diferents parts(ulls, cabell, nas, boca...).

Col·locar-lo sota un mòbil perquè pugui tocar els diferents objectes.

Taula 3.12. Activitats orientades a millorar i desenvolupar la percepció tàctil de l’infant (12-36 mesos)


Les mateixes activitats que en el cas delsinfants de 6 a 12 mesos, adaptades a lespossibilitats de l’infant.



Estimular l’infant a caminar per una catifaconfeccionada amb diferents textures.

Identificar les diferents parts del cos (saber elnom de la part del cos que toca).

Reconèixer primer objectes i desprès les partsdel cos humà amb els ulls tancats.

Jugar a caminar per un camí fet de diferentstextures (paper de vidre, plàstic de bombolles,sorra, guix, pedretes, etc.).

Aparellar objectes de dos textures diferents(han de ser textures molt contrastades).

Identificar fruites per la forma i la mida, o percom és la pell (rugosa, fina, llisa...).

Donar al nen i a la nena diferents tipus depapers perquè els arrugui.

Jugar amb sorra (omplir i buidar galledes,camions...). Omplir i buidar galledes amb aigua.

Reconèixer els objectes que heu ficat dinsd’una bossa (abans haureu d’ensenyar a l’infantquè hi ha dins la bossa).

Trossejar diferents tipus de paper. Jugar amb recipients que contenen aigua freda icalenta perquè aprengui a diferenciar lasensació de fred i de calor.

Jugar a dòmino amb fitxes de textures diferents.

3.4 L’estimulació gustativa

El desenvolupament de la sensibilitat gustativa està estretament relacionat amb laincorporació d’aliments a la dieta. Comença amb sabors dolços (llet materna, lletartificial, cereals) i després s’incorpora el salat (verdures, carn, peix, etc.), l’àcidi l’amarg (fruites).

L’estimulació de la sensibilitat gustativa pretén desenvolupar els aspectes se-güents:

• Conèixer i identificar els sabors bàsics (dolç, salat, àcid i amarg) i lagraduació de temperatures (fred, tebi i calent).

• Conèixer i diferenciar els sabors dels aliments: tant els sabors que sónforça diferents (vinagre-oli) com aquells que són semblants (infusions imandarina-taronja entre d’altres).

• Desenvolupar la memòria gustativa.


3.4.1 Materials

Els materials didàctics que es poden utilitzar per a l’estimulació de la percepciógustativa de l’infant són principalment:

• Els productes alimentaris com ara fruites, iogurts, pa, hortalisses i verdures,entre d’altres

• Líquids com ara aigua, llet, infusions, mel i sucs de frites, entre d’altres

• Productes granulats o en pols, com són la sal, diferents menes de sucre idiferents classes d’espècies, entre d’altres

• Substàncies de textures diverses com ara llaminadures, la melmelada i elcabell d’àngel, entre d’altres


Objectiu: Identificar aliments pel sabor que tenen.

Nivells:

• Grau 0: coneixement. Identificació. Identificar les fruites pel sabor que tenen. Àcid-dolç.

• Grau 1: exercitacions. Dominis. Classificar les fruites pel sabor que tenen.

• Grau 2: memòria. Amb els ulls tapats tastar una taronja, una mica de sucre i dir el sabor quetenen.

• Grau 3: agudesa. Provar diferent sucs i identificar la fruita a què correspon.

• Grau 4: aplicacions. En un temps determinat, classificar el nombre més elevat possibled’aliments pel gust.

(font: J. R. Gimeno (1986). La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.)


La familiarització amb els sabors potcomençar, com el cas d’aquestanena, pel "dolç"

La proposta d’activitats orientades a estimular el desenvolupament de la percepciógustativa és més aviat una guia d’introducció dels aliments i els sabors. La taula3.13 en recull algunes d’aquestes activitats per a edats fins als 36 mesos.


Taula 3.13. Activitats orientades a desenvolupar el sentit del gust (0-36 mesos)

De 0 a 6 mesos De 6 a 12 mesos De 12 a 18 mesos De 18 a 24 mesos De 24 a 36 mesos

L’infant percep el sabordolç a través de la lletmaterna.

Introduir de maneragradual nous aliments a ladieta (carn, peix...).

Les mateixes activitats queen el cas dels infants dels6 als 12 mesos, adaptadesa les possibilitats del’infant.

Les mateixes activitats quedels infants dels 12 als 18mesos, adaptades a lespossibilitats de l’infant.

Les mateixes activitats quedels infants dels 18 als 24mesos, adaptades a lespossibilitats de l’infant.

Presentar els saborsamarg i àcid (taronja,poma, plàtan, pera).

Continuar introduint nousaliments i textures (ampliarel ventall de sabors).

Aprendre a reconèixer elssabors fonamentals –dolç isalat, amarg i dolç, salat iamarg– tastant elsaliments.

Agrupar fruites que tenensabors diferents i saborssemblants.Activitats de cuina(aprendre a diferenciar elcru del cuit).

3.5 L’estimulació olfactiva

El nadó, com ja sabeu, pot reconèixer l’olor de la mare des del moment mateix denéixer. Aquesta sensibilitat olfactiva s’anirà desenvolupant a mesura que, amb elpas del temps, vagi tenint noves experiències olfactòries amb diferents olors.

L’estimulació olfactiva tendirà a desenvolupar aquestes capacitats olfactives:

• Discriminació d’olors i gaudir amb experiències olfactives

• Coneixement a través de l’olor

• Memòria olfactiva

3.5.1 Materials

Els materials que es poden utilitzar per estimular la sensibilitat olfactiva són:

• Espècies de cuina com ara la canyella, la nou moscada i el comí, entre d’al-tres; herbes aromàtiques i plantes medicinals; aliments olorosos; essències.

• Draps de cotó; pots que tanquin hermètics o que tinguin tapa; fotografies defruites, de flors i d’aliments o d’altres.


Trobareu classificades per edats les diferents activitats destinades a estimular l’olfacte,però ja us haureu adonat que moltes es poden adaptar a les característiques evolutivesde l’infant.

Objectiu: identificar diferents olors.

• Grau 0: coneixement. Identificació. Manipular diferents bosses petites amb olors i olora-les.


• Grau 1: exercitacions. Dominis. Classificar les diferents olors en agradables i desagradables.

• Grau 2: memòria. Amb els ulls tapats identificar una olor (coneguda abans per l’infant) ianomenar-la.

• Grau 3: agudesa. Olorar pots que continguin canyella, taronja i vinagre, i identificar el nom idibuix que li correspon.

• Grau 4: aplicacions. En un temps determinat, classificar el nombre més elevat possibled’olors.

(font: J. R. Gimeno (1986) La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.)


Igual que enla resta de sentits i d’òrgans sensorials, amb l’olfacte i el nas també espoden proposar algunes activitats orientades a estimular-ne el desenvolupament, id’una manera gradual la memòria olfactòria. Cal, però, tenir present que l’apre-nentatge natural de l’infant és multisensorial, de manera que algunes d’aquestesactivitats es poden dur a terme juntament amb les activitats que heu vist, perexemple, en el cas del gust.

Si bé al llarg dels sis primers mesos de vida, l’univers sensorial de l’infant gravitaentorn de la mare, una activitat que es pot fer a casa a partir del tercer o quart mesconsisteix a omplir bosses petites amb extracte de vainilla, coco, aigua de roses,canyella... i apropar-les al nas de l’infant. En la taula 3.14 trobareu indicadesalgunes activitats que podeu fer per estimular la percepció de les olors i la memòriaolfactòria de l’infant a partir dels sis mesos i fins als tres anys.

L’infant experimenta diferentssensacions mentre juga ambdiferents objectes.

Taula 3.14. Activitats destinades a estimular el desenvolupament del sentit de l’olfacte (6-36 mesos)

De 6 a 12 mesos De 12 a 18 mesos De 18 a 24 mesos De 24 a 36 mesos

Omplir bosses petites ambextractes de vainilla, coco, aiguade roses, canyella... i apropar-lesal nas de l’infant.

Les mateixes activitats que en elcas dels infants dels 6 als 12mesos, adaptades a lespossibilitats de l’infant.

Les mateixes activitats que en elcas dels infants dels 12 als 18mesos, però adaptades a lespossibilitats de l’infant.

Les mateixes activitats que en elcas dels infants dels 18 als 24mesos, però adaptades a lespossibilitats de l’infant.

Posar a l’abast de l’infant petitesbosses amb aromes i estimular-loperquè les agafi i olori.

Posar herbes aromàtiques en potsi estimular l’infant perquè les olori.

Presentar algunes fruites,verdures, llet i iogurt als infantsperquè les olorin.

Identificar diferents olors amb elsulls tancats.

Introduir en un pot hermètic olorsde fruites conegudes. L’educador ol’educadora s’encarrega d’obrircada pot i fa que l’infant l’olori.

Presentar olors de llet i de lletfermentada perquè els infantsdiferenciïn l’olor agradable de ladesagradable.

Classificar pots de diferents olorssegons si l’olor que contenen ésagradable o desagradable.

Associar una olor amb una fruita apartir d’imatges.

Aparellar olors iguals.

Tot i que és veritat que per raons metodològiques hem fet una relació de materialsi activitats per a cada un dels sentits, ens agradaria recordar-vos que és unapresentació artificial que no correspon a l’aprenentatge natural de l’infant, mésproper a l’aprenentatge multisensorial.

Trobareu més informaciósobre les activitatsdidàctiques a la secció“Més informació” del webdel mòdul.


La panera dels tresors i el joc heurístic

Hi ha activitats, però, que s’ajusten més a l’aprenentatge multisensorial de l’infant. Lesdues que trobareu tot seguit exposades són propostes d’intervenció multisensorial en lesquals intervenen tots els sentits.

La panera dels tresors és una proposta de joc multisensorial que, adreçat a nens i nenesde 6 a 12 mesos, consisteix en un cistell de vímet, ple d’una gran diversitat d’objectes (demides, textures, sonoritats, etc. diferents), perquè l’infant pugui descobrir i experimentar elsdiferents sentits: la vista, l’oïda, el tacte, el gust i l’olfacte.

El joc heurístic és una activitat posterior o de continuació de la panera dels tresors quees pot utilitzar a partir del 12 mesos, és a dir, una vegada que l’infant té una capacitat mésgran de moviment. Consisteix a proporcionar-li una gran diversitat d’objectes en un espaimés ampli (distribuïts per tot arreu dins d’una habitació o sala), en contenidors (cilindres,pots, etc.) i en bosses, la qual cosa amplia les possibilitats del joc (introduir, treure...).

3.6 L’observació i el registre sensorial

L’observació és una eina molt important per a les persones que es dediquen al’educació i la formació dels infants de 0 a 6 anys, a partir de la qual podeu obtenirinformació sobre qualsevol problema sensorial que pugui presentar l’infant.

L’observació constitueix l’eina d’avaluació per excel·lència a la llard’infants i a l’escola infantil.

L’educador o l’educadora portarà a terme l’observació de manera sistemàtica, i perfer-ho cal anar anotant qualsevol incidència en uns registres o escales d’observacióque permeten després fer-ne el seguiment i analitzar-les.

3.6.1 Pautes per a l’observació i l’elaboració dels registres

De cara a l’elaboració de la guia, cal seguir una sèrie de passos. El primer pas ésarribar a un acord sobre els aspectes que s’han d’observar, és a dir, tant l’àreasensorial com l’àmbit que s’ha d’observar, i què s’hi vol observar. Allò que es volobservar està format per diferents aspectes: uns són els objectius i els altres sónles activitats amb tot allò que té a veure amb el seu desenvolupament.

Els objectius són els referents indispensables que marcaran l’avaluació del’activitat, la qual és una manera activa i ordenada de dur a terme lesexperiències d’aprenentatge.

Pel que fa als objectius, cal concretar els aprenentatges que els infants hand’assolir. D’acord amb l’edat i les característiques de l’infant, els objectius espoden classificar segons tres eixos:


• De 0 a 1 any: experiències de descoberta de sensacions i el registre de lareacció de l’infant.

• De 0 a 2 anys: experiències de descoberta de sensacions i el registre de lareacció i de l’interès que desvetlla en l’infant.

• De 2 a 3 anys: la iniciativa de l’infant en la realització d’activitats.

Pel que fa a les activitats, cal descriure el contingut de l’activitat i per fer-ho s’hade tenir clar:

• Com fer-les? Descripció metodològica de l’activitat (en grup –petit o gran–o de manera individual, amb l’ajuda d’educadors o educadores, si és unaactivitat lliure, semidirigida o dirigida, etc.).

• Quan fer-les? Si la durada té lloc dins de l’horari lectiu, en el tempsd’esbarjo o mentre es fan activitats fora del centre.

• Qui les farà? El nom de l’educador o de l’educadora.

• On es faran? El lloc on es duran a terme (el pati, l’aula...).

El segon pas consisteix a definir i seleccionar els indicadors específics que voleuobservar. Els indicadors es poden classificar segons el sentit o els sentits queseran objecte de l’observació. Depenent de l’activitat proposada, poden aparèixerindicadors per a un únic sentit o diversos sentits. La taula 3.15 mostra algunsexemples d’indicadors, i com podeu veure, les possibilitats de formular indicadorsés molt àmplia. Tot depèn dels objectius que es vulguin avaluar i de les activitatsproposades.

Taula 3.15. Indicadors de l’observació

Sentits Indicadors

Vista a) Segueix amb la vista la trajectòria de l’objecte?b) Ha seleccionat, de les pilotes, les de color groc?c) Quina expressió fa quan es mira al mirall?d) Identifica persones de l’entorn familiar?...

Oïda a) Sap reconèixer les veus dels animals?b) Cerca amb el cap el so emès per darrere?c) Identifica sons de la vida quotidiana?...

Tacte a) Li agraden els massatges?b) Es diverteix caminant per diferents textures?c) Distingeix entre fred i calor?d) Manipula els objectes?...

Gust a) Accepta el sabor agre?b) Gaudeix tastant diferents sabors?c) Demana per tastar els diferents aliments?...

Olfacte a) Mostra interès per olorar els continguts dels pots?b) Intenta obrir el pot per olorar les substàncies?c) Li agrada participar en les activitats olfactives?...

Trobareu més informaciósobre què són lesactivitats i com s’hand’estructurar en els“Annexos” del web delmòdul.


El tercer pas és escollir la guia o taula d’observació. En una pauta d’observacióha d’aparèixer la informació següent:

• Data i lloc.

• Nom i edat (classe a la qual pertany).

• Nom de l’observador o de l’observadora.

• Àrea de desenvolupament.

• Objectius.

• Codificació d’indicadors.

Per avaluar els indicadors, cal disposar d’uns codis que poden ser els següents:

• Codi numèric (0, 1, 2,...) en funció del grau d’assoliment de l’aprenentatge.

• Codi quantitatiu: S (sempre), M (molt), Ma (mai).

• Codi qualitatiu: MB (molt bé), B (bé), R (regular), M (malament), etc.

• Codi amb connotacions que caracteritzen la conducta: AI (amb ajudaindividual), AC (amb ajuda col·lectiva), A (autònomament), etc.

El quart pas que cal seguir consisteix a aplicar i analitzar el buidatge de lainformació recollida. És important avaluar la informació i posteriorment buidar-la per valorar el ritme d’aprenentatge i les activitats necessàries per assolir elsobjectius plantejats.

Exemples de pautes d’observació i registres

Tot seguit trobareu diversos exemples de pautes d’observació i registres. La figura3.1 mostra un instrument d’avaluació per observar el desenvolupament d’un sentitconcret en una classe.


Figura 3.1. Programació inicial

Instrument d’avaluació per observar el grau d’adquisició o desenvolupament d’un sentit al grup classe (font: J. R.Gimeno i altres, 1986, pàg. 204).

La taula 3.16 presenta una pauta d’observació amb indicadors per cada sentit isegons dues franges d’edat (6 i 12 mesos). La taula 3.17 i taula 3.18 mostrendos quadres de registre de l’observació sensorial per a infants de 6 mesos d’edat(taula 3.17) i per a infants de 12 mesos d’edat (taula 3.18).

Taula 3.16. Programació inicial. Repertori d’entrada

Sentit i grau Mai Poquesvegades

Forçavegades

Gairebésempre

Sempre

VistaGrau 0: coneixementGrau 1: dominiGrau 2: memòriaGrau 3: agudesaGrau 4: aplicació

OïdaGrau 0: coneixementGrau 1: dominiGrau 2: memòriaGrau 3: agudesaGrau 4: aplicació


Taula 3.16 (continuació)

Sentit i grau Mai Poquesvegades

Forçavegades

Gairebésempre

Sempre

EquilibriGrau 0: coneixementGrau 1: dominiGrau 2: memòriaGrau 3: agudesaGrau 4: aplicació

OlfacteGrau 0: coneixementGrau 1: dominiGrau 2: memòriaGrau 3: agudesaGrau 4: aplicació

GustGrau 0: coneixementGrau 1: dominiGrau 2: memòriaGrau 3: AgudesaGrau 4: aplicació

TacteGrau 0: coneixementGrau 1: dominiGrau 2: memòriaGrau 3: agudesaGrau 4: aplicació

(Font: J. R. Gimeno, 1986, pàg. 203.)

Taula 3.17. Quadre de registre d’observació sensorial per a infants de 6 mesos

Sentit Sí No Observacions

TacteL’infant mostra desgrat quan se’l posa amb contacte ambtextures aspres?Intenta moure’s o es posa a la boca els objectes quepassen per les seves mans?Explora i manipula objectes estimulants?

GustL’infant ha manifestat algun senyal quan heu introduït ala dieta les farinetes de fruita?Ha donat senyals de plaer o desgrat quan li heu donatfarinetes que no són dolces?

OlfacteL’expressió facial de l’infant canvia quan li feu olorarsubstàncies aromàtiques?

OïdaL’infant gira el cap per buscar o localitzar d’on prové elso?Quan sent una veu familiar, fa algun senyal dereconèixer-la?S’espanta quan sent un soroll fort?

VistaL’infant fixa la mirada i observa persones i objectesestimulants que són a prop?Segueix amb la mirada el desplaçament de persones od’objectes estimulants?Quan se li presenten persones o objectes estimulants, faalgun senyal de reconèixer-los ?

(Font: E. Pons; D. Roquet-Jalmar (2003). "Desarrollo cognitivo y motor" (pàg. 57). Barcelona: Altamar.)


Taula 3.18. Quadre de registre d’observació sensorial per a infants de 12 mesos

Sentit Sí No Observacions

TacteL’infant fa demostracions de plaer quan és atès en lesrutines d’higiene diària? Fa la impressió que manipulaamb intenció, investigant les propietats tàctils delsobjectes? Pot construir una torre de dos o més cubs perimitació?

GustManifesta alguna predisposició gustativa? Ha expressatalgun senyal quan s’ha introduït l’element salat a ladieta?

OlfacteSembla que té alguna preferència per alguna olor oaroma especial?

OïdaQuan juga, sembla que li agrada fer soroll donant copsamb els objectes? Pot donar respostes diferents davantuna veu amistosa, i davant una veu enfadada oenutjada? Manifesta reconeixement quan sent el so d’unobjecte sonor familiar?

VistaQuan observa persones o objectes estimulants que sónlluny, sembla que fixa la mirada? Fa la impressió queobserva i examina amb deteniment els objectes que liresulten interessants?

(Font: E. Pons; D. Roquet-Jalmar (2003). "Desarrollo cognitivo y motor" (pàg. 57). Barcelona: Altamar.)

3.6.2 Els infants amb necessitats educatives especials

A les aules els infants estan agrupats per edats i, malgrat la variabilitat dels seusritmes d’aprenentatge, gairebé tots evolucionen seguint els paràmetres propis del’edat. Tot i així, us podeu trobar, però, amb infants que tenen algun handicap prouimportant perquè hàgiu de fer un pla de suport individualitzat (PI). En aquestscasos es parla d’infants amb necessitats educatives especials.

Els infants amb discapacitat sensorial presenten variabilitat de característiques,algunes de comunes a tots ells i d’altres que són específiques de cada cas. Aquestescaracterístiques són les que definiran si cal o no un pla de suport individualitzat(PI) i, en el cas en què sigui necessari, quins hauran de ser els objectius i quina lametodologia que s’ha d’emprar.

Per a tot això caldrà tenir en compte que el grau d’incapacitat sensorial variamolt d’un infant a un altre i depèn d’una sèrie de factors que el poden agreujar odisminuir. Aquests factors són els següents:

El grau i la causa de la lesió: si es tracta de ceguesa total o de baixa visió; si ésun sord profund o pateix hipoacúsia; si la causa de la lesió permet un tractamentmèdic o protèsic que minimitzi les seqüeles, etc. L’edat de la lesió sensorial: hiinflueix molt el moment de la vida en què es pateix la pèrdua sensorial.

Trobareu més informaciósobre les mesures isuports en els “Annexos”del web d’aquesta unitat.


La sordesa i l’edat de la lesió

No és el mateix néixer sord que esdevenir sord. L’edat en què es produeix la pèrdua delsentit de l’oïda és, però, molt important, ja que pot afectar l’aprenentatge d’una manera mésàmplia. Així, per exemple, dins de la sordesa que sobrevé després del naixement es potdistingir, segons Marchesi, entre la sordesa prelocutiva, que apareix durant els tres primersanys, abans que l’infant hagi adquirit la parla, i la sordesa postlocutiva, és a dir, que esprodueix després dels tres anys, quan ja s’ha adquirit la parla.

Les característiques i l’actitud de l’entorn familiar: hi ha diferències si elspares accepten la discapacitat o no; l’acceptació o no de l’alteració sensorial potincidir a prendre mesures d’intervenció en una edat primerenca; una actitud massaprotectora pot, entre altres coses, incidir negativament en el desenvolupamentde l’infant. I l’aspecte més important és que la família és el primer entornsocialitzador en què l’infant s’ha de sentir segur i establir forts vincles afectiusper superar les limitacions, i la família ha de ser la base del suport de l’evoluciódel nen o la nena sord o cec.

Un exemple

Una de les característiques i l’actitud de l’entorn familiar, la il·lustra el fet que els fills sordsde pares sords tenen de seguida contacte amb el llenguatge de signes, la qual cosa elsafavoreix.

En el cas de l’educació primerenca, però, és molt important en el cas d’infants sords afavorirl’exploració de l’entorn a partir del tacte i els estímuls sonors sense tenir una por excessivade les caigudes i fer el tractament que es pot fer de 0 a 3 anys, ja que és l’època d’adquisiciódel llenguatge.

L’educació primerenca afavoreix el desenvolupament de l’infant estimulant méstant el sentit afectat com la resta de sentits, sempre, però, respectant les sevespossibilitats.

Els infants amb problemes sensorials poden presentar problemes d’adaptaciófamiliar i de relació social. A. Marchesi, per exemple, destaca els trets següentsen les persones invidents:

• Dependència forta de la mare i dels adults.

• Grau d’ansietat alt, sobretot en les separacions.

• Necessitat de controlar l’entorn.

• Manca de seguretat en ell mateix.

• Tendència a evadir-se, aïllar-se i tancar-se en el “propi món”.

• Criteris rígids o poc flexibles.

• Sentiment de soledat.

• Desinterès aparent per objectes i persones.

• Absència de competitivitat.

• Sensibilitat alta a les frustracions.


Les carències sensorials condicionen la percepció del món exterior. Per exemple,un infant sord perd molta informació de l’exterior, ja que no pot reconèixeraspectes de la realitat pel so característic. Un infant invident té un coneixement del’entorn fragmentari, a diferència del nen o la nena que hi veu, que té informacióglobal que li aporta la visió.

Quan un sentit presenta una disfunció, els altres sentits es desenvolupenmés per compensar-la. Recordeu que els sentits són la via d’entrada delsconeixements.

Un infant sord, sense estimulació o recursos adequats, no pot aprendre el llenguat-ge, el qual és la base del pensament abstracte i reflexiu; i un nen o una nena cecpresenta o pot presentar dificultats de moviment espacial i d’adequar-lo a l’objectiu(desplaçar-se, jugar, hàbits d’autonomia, lectura i escriptura, etc.).

En casos greus de deficiència

Quan la deficiència en el desenvolupament és notòria, cal la intervenció de professionalsen discapacitat sensorial (logopeda, psicopedagog, professor de suport, especialista enllenguatge de signes, etc.), tant en centres ordinaris d’integració social com en centresespecials.

Als centres ordinaris s’han d’avaluar els recursos materials i professionals de lametodologia emprada i la implicació de tot l’equip docent per garantir la integració de l’infantamb discapacitat sensorial i el seu desenvolupament integral (personal, social i acadèmic).Tot aquest equip de suport orientarà l’educador o l’educadora a determinar els objectius.

Per exemple, en el cas de l’infant sord l’objectiu prioritari és la relació i l’aprenentatge delllenguatge oral; en el cas de l’infant cec que encara té, però, una visió residual, l’objectiuprioritari és l’estimulació de la visió.

Necessitats educatives especials en el deficient visual

L’educació dels alumnes amb deficient visual pretén afavorir el desenvolupa-ment integral i la maduració tenint en compte les possibilitats de l’alumne.Per aconseguir-ho, l’educació ha d’afavorir el desenvolupament dels aspectessegüents:

• Desenvolupament psicomotor: familiaritzar-se amb el cos i reconèixerl’esquema corporal; fomentar el desig de moviment i desenvolupar l’ori-entació espacial a partir de pistes tàctils i sonores.

• Desenvolupament perceptiu i cognitiu: desenvolupar altres sentits, so-bretot el tacte i l’oïda; desenvolupar la coordinació audiomotora, ja queallò que no es veu o no es toca no existeix; desenvolupar la percepció ilocalització/procedència del so; motivar conductes de recerca i d’exploraciód’objectes.

• Desenvolupament del llenguatge i la comunicació: fomentar comporta-ments preverbals com somriures, plors, etc.; fomentar el desenvolupamentdel llenguatge per mitjà de l’exploració de l’entorn i anomenar els objectes,persones i accions.


• Desenvolupament de l’autonomia personal en activitats de la vida diària:agafar el biberó i els coberts, controlar els esfínters, vestir-se i desvestir-sesol.

Recursos metodològics en el deficient visual

El desenvolupament de l’infant que pateix ceguesa o té una baixa visió requereixl’aplicació de tot un seguit de recursos. Aquests recursos ajuden a entrenar elsresidus visuals en cas que l’infant pateixi baixa visió, o bé constitueixen unaprenentatge per a la lectoescriptura posterior en Braïlle. Entre aquests recursosmetodològics cal assenyalar els següents:

• Controlar els sons que envolten l’infant (controlar-ne la intensitat, com amàxim proporcionar dos estímuls auditius, etc.);

• Parlar-li en un to suau i tranquil, ja que ajuda a calmar-lo.

• Comentar-li verbalment les diferents accions que es fan, els noms delsobjectes, les parts del cos, etc.

• Afavorir el contacte físic i les relacions amb altres nens tant cecs comvidents ajudaran a potenciar les relacions afectives.

• Fomentar postures d’estar asseguts que ajudin a la manipulació d’objectes,el gateig i la marxa.

• Proporcionar-li tot tipus d’experiències tàctils i sonores (que compensin ladeficiència visual): planxes de Thermoform, dòminos tàctils, abecedarisamb lletres grans i diferents relleus, ninots amb diferents sons, reconèixerobjectes de la vida diària a partir del so que emeten, colors per textures,aprenentatge de la tècnica del punxó, reconèixer objectes petits a través deltacte, etc.

• Utilitzar ajudes tècniques –lents- que augmentin el camp visual i millorinl’agudesa visual –ordinadors, projectors de diapositives, retroprojectors detransparències, fotocòpies, etc.– que ampliïn la imatge de l’objecte.

Necessitats educatives especials en el deficient auditiu

L’objectiu principal, igual que amb els infants que no tenen cap deficiènciasensorial, és el desenvolupament integral i la maduració de l’infant d’acord ambles seves possibilitats.

Per aconseguir aquest objectiu, en el cas del nen o de la nena amb una deficiènciaauditiva, l’aspecte més important que cal tenir en compte és l’aprenentatge delllenguatge oral, el qual li permetrà la relació amb l’entorn en què viu i eldesenvolupament de les capacitats cognitives. Els aspectes que s’han de treballarper aconseguir el domini de la llengua són:


• La progressió fonètica: ajuda a tenir una bona veu i un registre normal,corregir elements prosòdics (ritme, entonació, pausa, intensitat, etc.) ifonemes de pronunciació incorrecta, etc.

• La progressió lingüística: ajuda els alumnes a enriquir el vocabulari ia millorar-ne la capacitat d’expressió, i el capacita perquè comprenguipreguntes bàsiques –qui, què, com, on, etc.–, i perquè sigui capaç deformular-ne.

• La progressió auditiva: ajuda a millorar la discriminació auditiva i esti-mular la capacitat auditiva de les orelles, tant per separat com totes duesalhora.

Recursos metodològics en el deficient auditiu

El desenvolupament de l’infant amb deficiència auditiva requereix aplicar tota unasèrie de recursos metodològics, entre els quals cal esmentar els següents:

• Mantenir sempre el contacte ocular amb l’educador o educadora.

• Comprovar que ha entès l’activitat que s’ha de fer.

• Comprovar la sonoritat i lluminositat de l’aula (és important que els reflexoslluminosos no dificultin l’audició).

• Utilitzar la mateixa llengua a l’escola i l’entorn familiar.

• Proposar activitats musicals que ajudin a interioritzar aspectes com el ritme,la melodia i l’entonació o, per exemple, jocs rítmics i cançons infantils, entred’altres.

• Proposar activitats que estimulin la parla, com crear situacions en les qualsl’infant sord participi de manera activa, o bé dramatitzar una escena, etc.

• Presentar imatges que el nen reconegui i pugui verbalitzar.

• Utilitzar pròtesis que millorin l’audició de l’infant.

Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu · Posteriorment, els psicòlegs van estudiar com...

Documents

Transcript of Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu · Posteriorment, els psicòlegs van estudiar com...