dijous, 01 de febrer de 2018

Intervenció Snoezelen: l’estímul de sensacions permillorar la qualitat de vida i cercar benestar

Entrevista a Maria José Cid, doctora en psicologia i presidentad’ISNA-EspanyaLa Dra. Cid, a més de formar professionals en intervenció multisensorial i Snoezelen, dirigeix la Residència Ibera iel Centre d’Atenció Especialitzada l’Àngel a Amposta. A més, fa formació per a persones grans amb demències,Alzheimer i discapacitat intel·lectual. És especialista en estimulació sensorial i en el món Snoezelen, introduït  alnostre país ara fa divuit anys com una teràpia lligada amb l’entorn. Tot i que en els seus inicis estava pensada pera persones amb dificultats severes d’aprenentatge avui dia, “la intervenció Snoezelen s’ha estès a altres col·lectiuscom persones en situació d’estrès o ansietat, discapacitat psíquica, demència o situacions de vulnerabilitat”. MariaJosé Cid va inaugurar, el passat 25 de gener, la Sala Multisensorial Snoezelen de la Facultat d’Educació,Psicologia i Treball Social de la Universitat de Lleida (FEPTS-UdL), la primera en una universitat pública al nostrepaís. 

 Per qui no n’ha sentit parlar mai, què és una Sala Multisensorial Snoezelen?És una sala creada de forma artificial a partir d’una tecnologia molt desenvolupada. El més important, però, no ésaquesta tecnologia sinó el sentit que té la sala. Es tracta d’un entorn on s’intenta oferir qualitat de vida, benestaremocional, sensacions agradables…a persones que, per moltes raons, estan en una situació de vulnerabilitat i nopoden gaudir-ne. Llavors, de manera artificial i a partir de la tecnologia, oferim sensacions que donen benestar a lapersona.  Com va entrar vostè en contacte amb la teràpia Snoezelen introduïda al nostre país l’any 2000?

La teràpia Snoezelen comença als anys setanta del segle passat a Holanda de la mà de dos psicòlegs, Ad Verheuli Jan Hulsegge. En aquell moment eren dos joves que van anar a fer les pràctiques de psicologia en un centre pera persones amb discapacitat intel·lectual greu situat a prop d’Amsterdam. Per fer-nos una idea de què es vantrobar allà ens hem de remuntar quaranta anys enrere i pensar, per exemple, com estaven aquestes persones alnostre país. La majoria estaven a casa o en centres psiquiàtrics. A Holanda, la situació no era ben bé igual però,tampoc puc dir que fos millor. Així doncs, Verheul i Hulsegge es van trobar un centre amb unes mil dues-centespersones discapacitades enllitades, la majoria d’elles lligades per evitar que es donessin cops, i mirant tot el dia unsostre blanc. Els dos joves psicòlegs van comprovar que, per exemple, col·locant un mòbil sobre el llit, potserapareixia un somriure. Van veure també que agafant algú en cadira de rodes, que es passava el dia al centre a unatemperatura de 20 Cº, si se’l treia a l’exterior dos minuts a 0 Cº, es generaven respostes corporals. És a dir, vanverificar que donant entrades a partir dels sentits provocaven respostes emocionals i de comunicació en lespersones. Aquest va ser l’origen de la teràpia Snoezelen que s’ha anat desenvolupant durant quaranta anys. Pelque fa al nostre país, es comença a treballar a partir de la dècada del 2000 sense tenir massa coneixement deltema. És una època en què les caixes d’estalvis tenen fundacions potents i comencen a finançar sales d’aquesttipus. N’apareixen moltes però sense saber ben bé com s’havien d’utilitzar i, avui dia la realitat és que hi ha moltessales tancades i que s’han deteriorat per no saber fer-ne ús i no haver entès perquè servien.Pel que fa a la meva experiència personal, jo vaig entrar a treballar a APASA, una entitat d’Amposta que aténpersones amb discapacitat intel·lectual, i concretament estic a la residència i centre d’adults. Hi vaig arribar l’any2003 i vaig trobar-me amb una sala d’estimulació multisensorial. Jo no n’havia vist mai cap i, amb altres companysde l’equip, vaig començar a plantejar-me la seva utilitat i si oferia més benestar. Em va inquietar molt veurerealment l’efectivitat que tenia. Tot va canviar quan, l’any 2005, vaig descobrir l’associació internacional ISNA(International Snoezelen Association) i vaig assistir a Alemanya al 1r Congrés de l’associació. Allí va canviar tot.Vaig descobrir que allò que per nosaltres era una cosa nova, feia més de quaranta anys que era una manera detreballar en diferents països europeus, especialment, al nord d’Europa. Així, des del 2005 i fins avui ens hemadherit a l’ISNA i participem en els congressos internacionals. Quin impacte té en el benestar de les persones que se sotmeten a aquest tipus d’estimulaciómultisensorial. Què en diuen els estudis?La investigació és molta i molt variada, depenent del tipus de població i del lloc del món. Hi ha més de cinc-centsarticles publicats que avalen l’efectivitat d’aquest tipus d’intervenció. Hi ha força tesis doctorals arreu queevidencien els resultats positius d’aquesta teràpia. Cal dir també que la població que en pot gaudir és molt àmplia.Per exemple, l’ajuntament de Copenhaguen té una sala multisensorial a nivell municipal on hi pot anar qualsevolpersona, com es va al gimnàs o al fisioterapeuta, simplement per reduir l’estrès o gaudir una estona. A bandad’això, en persones vulnerables, amb demències, amb Alzheimer, amb malaltia mental, amb discapacitatintel·lectual, amb problemes d’alcoholisme…aquestes sales els dóna l’oportunitat de gaudir de benestar. Cal dirque són persones que en el seu dia a dia els costa riure, centrar-se en la conducta, comunicar-se, és a dir, sónpersones tancades en el seu malestar o discapacitat. Aquestes sales els ofereixen ser ells mateixos, mirar algú a lacara, comunicar-se i evita sensacions de malestar. També és molt important destacar l’efecte que produeix en elsprofessionals-cuidadors que treballen amb persones amb afectacions tan greus. La seva tasca és molt dura i, devegades, es veu només la part assistencial. Això dóna l’oportunitat de mirar d’una altra manera la persona que tensal davant. Què ens pot explicar d’aquestes sales. S’utilitzen adequadament, és a dir, hi ha prou formació?A escala internacional sí. L’ISNA té una formació homologada i reconeguda a nivell internacional, amb contingutsteòrics i pràctics, que capaciten el professional per treballar de forma adequada. En l’àmbit de l’estat espanyol aixòno hi és. Hi ha persones que, de manera particular, ens demanen aquesta formació als que tenim aquesta

capacitació internacional. Tant de bo, a partir d’ara i amb la intenció de la FEPTS de formar l’alumnat en aquestateràpia, surti quelcom positiu. Cal dir que a Espanya hi ha moltes sales obertes que funcionen sense capacreditació de qualitat ni de formació. Algunes treballen bé però, no sempre és així. Per exemple, si entres en unasala multisensorial on tot està en marxa, al cap de poc temps, estàs estressat. Esperem que ara la Universitat deLleida pugui donar una resposta a la demanda real de formació que hi ha a l’estat espanyol en aquest camp. Quines funcions promou un espai Snoezelen?Per part de la persona que rep atenció, estimular les capacitats cognitives, la capacitat de comunicació, l’expressióde benestar, sentir el cos d’una manera més relaxada i, a la vegada, més expansiva. Al mateix temps promou lacapacitat de disminuir conductes disruptives, que generen malestar a la persona i també promou funcions queafecten el professional-cuidador que, de ben segur, obrirà el seu ventall d’intervencions. La intervenció Snoezelenno és ni l’única, ni la millor. És una opció més dins del ventall que té el professional per millorar la qualitat de vida. 

  Pensades originàriament per a persones amb discapacitat intel·lectual, el seu ús s’ha estès a altrescol·lectius com persones en situació d’estrès o ansietat, discapacitat psíquica, demència o situacions devulnerabilitat.Exactament. Per exemple, a França la majoria dels geriàtrics disposen d’aquestes sales. A Austràlia, l’hospitalmaternoinfantil més gran del sud del país, té una sala Snoezelen i han fet una recerca molt curiosa. Les mares queho desitjaven, després de donar a llum, anaven amb el seu nadó a la sala. De tots és sabut que, després d’un part,es viuen moments d’estrès i hi ha poca estona per afavorir el vincle mare-nadó. Doncs bé, les dones que vanparticipar en aquest estudi pilot i van gaudir d’aquesta estona d’intimitat amb el seu bebè, van veure afavorida lapujada de llet i van disminuir els índexs de depressió postpart. Per tant, la sala Snoezelen no és només per ladiscapacitat intel·lectual sinó per qualsevol persona. 

Quin és el paper de les famílies? Hi estan implicades?En els congressos internacionals hem constatat que hi ha llocs que es treballa amb les famílies. En la residència ontreballo atenem a persones adultes amb afectacions importants. Voldria explicar-vos el cas d’una dona del nostrecentre, la Noèlia, que té 50 anys i és autista. La Noèlia resideix al centre i la visita el seu pare un cop per setmana.El pare sempre havia tingut un paper secundari en les visites quan també hi anava la mare. En morir aquesta, l’únicque feia el pare era portar menjar a la seva filla. Com més menjar li portava, més durava la visita que resultavacolpidora perquè la Noèlia devorava el menjar i ja es desentenia del seu pare. Un dia, quan la filla rebia una sessióSnoezelen, el pare va entrar acompanyat de la fisioterapeuta. Pensàvem que la Noèlia, en veure el pare,s’aixecaria i voldria marxar per poder menjar però, no va anar així. La Noèlia va acceptar que el pare es quedés. Ala següent sessió vam fer apropar el pare al llit d’aigua on estava la seva filla. A la tercera sessió, la fisioterapeutava acompanyar la mà del pare perquè acariciés la Noèlia. Va ser un moment únic i emocionant perquè, aquestsenyor potser mai havia acaronat la cara de la seva filla. Ara, quan el pare visita la Noèlia, no cal que hi hagimenjar pel mig i les visites duren gairebé una hora. És a dir, la intervenció ha ajudat a aconseguir que pare i filla,en una situació de vulnerabilitat i complicada, hagin creat un vincle emocional. Això no té preu. En els seus anys d’experiència professional, recorda algun altre cas de millora significativa gràcies a larealització d’aquesta teràpia que l’hagi colpit especialment?A més del cas anterior, recordo un cas a Costa Rica que em va impressionar. Fem estudis universitaris de tercercicle a San José de Costa Rica i un dels cursos es va impartir a un hospital de nens, a la Unidad del NiñoQuemado. Allí vam trobar una nena d’un any i mig que s’havia cremat tot el cos amb oli bullent. Cada cop quehavia d’anar a l’hospital a fer-se les cures, des que sortia de casa hi havia plors, ansietat, malestar… a partird’utilitzar la sala, jugant, va començar a acceptar el contacte amb el seu cos i al final, quan li feien les cures, lanena estava asseguda amb la seva mare i amb un somriure d’orella a orella. No estem parlant de màgia. Això és,simplement, que hi ha altres estímuls que centren l’atenció, neurològicament parlant, i no s’està tan pendentd’aquella intervenció tan dolorosa. I es tracta d’una intervenció no farmacològica.Un altre cas colpidor, també a Costa Rica, és el d’un senyor que tenia un càncer terminal de pròstata i, a partir deles sessions a la sala Snoezelen, de no poder dormir pel dolor des de feia mesos va passar a dormir des de les vuitde la tarda a les sis del matí. Els professionals de Costa Rica ens diuen que els hem ajudat a aprendre el conceptequalitat de vida. La sala multisensorial de la FEPTS és la primera en una universitat pública a Catalunya. Què implica això?Quina rellevància té?M’atreviria a dir que és la primera de l’estat espanyol. Aquest fet és molt important. Des d’ISNA fem molta formacióacreditada per aquesta associació però, és clar, això no té cap reconeixement acadèmic a Espanya. A altrespaïsos, des de fa molts anys, l’associació Snoezelen va de la mà de les universitats que atorga a la titulació i unreconeixement acadèmic. Feia molts anys que, des d’ISNA, intentàvem trobar un contacte i estem molt contentsd’ajuntar sinergies l’associació i el món acadèmic. 

 Quina és la formació bàsica que podrà rebre l’alumnat de la FEPTS? Què cal per ser un bon terapeuta enSnoezelen?No està acabat de concretar però, la formació internacional Snoezelen consta de tres mòduls teòrics-pràctics de 75hores presencials sobre el concepte Snoezelen, de la intervenció, de vivenciar, es fa molta pràctica del’acompanyament, del llenguatge del cos… l’aparell és molt dolç i et pot fer perdre la persona que tens davant i aixòés el que s’ha d’aconseguir amb la formació. Quins elements té la sala (visuals, auditius, tàctils, vibratoris…). Totes les sales tenen els mateixos?L’important és tenir un ventall d’elements que t’ofereixin entrades sensorials de diferent tipus. El que fem és fer unperfil sensorial de cada persona abans d’iniciar la primera sessió per veure els interessos, necessitatsneurològiques… i així es dissenya la sessió perquè hi hagi més elements d’un tipus o d’un altre per aconseguirequilibri i benestar. Totes les sales no són iguals, els elements poden ser diferents, però sí que totes tenen elmateix tipus d’estimulacions sensorials. S’ha d’encarar de manera diferent la formació pels alumnes d’educació, treball social i psicologia?La formació és la mateixa, és interdisciplinària. Cadascú, des del seu vessant, li pot donar una sortida diferent. En relació a la multisensorialitat, com valora el treball que es fa a Catalunya en relació a altres països,especialment a Holanda, Finlàndia i Dinamarca?R. A Catalunya hi ha molts centres que, a nivell particular, tenen aquesta mena de sales. Últimament fem moltaformació a centres de gent gran. Això està canviant la mirada perquè, per exemple, a Holanda es parla delconcepte Snoezelen 24 hores. Això vol dir que no serveix de res utilitzar una sala mitja hora a la setmana i, la restadel temps, tractar la gent com si fossin un objecte. Conjuntament a la formació, parlem de fer obrir als professionalsla mirada de, per exemple, si banyo una persona i ho faig amb calma i delicadesa, estic donant informació tàctil. Ésa dir, qualsevol activitat assistencial de la vida diària és font de sensacions i, per tant, pot ser font de benestar si esfa de la manera adequada. A Catalunya, cada cop hi ha més entitats que comencen a tenir el desig de treballar

amb aquesta mirada dins i fora de la sala.