JOSEP SALÓ SERRA - COMB.CAT · Girona. L’àvia materna era de Girona mateix. L’avi patern era...

JOSEP SALÓ SERRAOferim la transcripció de l'entrevista feta pel Dr.Lluís Guerrero i Sala al Dr. Josep Saló i Serra, undels metges més veterans de la comarca delBages, que ha respost generosament a lainvitació del Col·legi Oficial de Metges de Barce-lona, acceptant participar en el seu programaMemòria de la Professió.Com ja és conegut, aquest programa té com aobjectiu recordar com era la medicina dels tempspassats, de la història més recent, a partir delstestimoniatges orals dels metges grans, i comen-tar quina ha estat la seva evolució al llarg del'espai de temps viscut.També té un valor afegit, un valor pedagògic perals metges d'avui dia, sobretot per als més joves,que poden aprendre a relativitzar els seusconeixements actuals en un marc més ampli. Enel futur, els coneixements actuals tambésemblaran més modestos del que ara són.Avui és dia 21 de novembre de 2006 i feml'entrevista al Dr. Saló a casa seva, situada alpasseig de Pere III, 66, àtic 1, de Manresa.El Dr. Saló ocupa en aquests moments el lloc24è. en la llista de col·legiats del Col·legi deMetges de Barcelona, la qual cosa indica unelevat grau de veterania i, sortosament, la sevavitalitat encara es manté lliure de grans man-cances. Té un número de col·legiat ben peculiar:el 1.234, és a dir 1,2,3,4. Curiós i fàcil de recor-dar, molts l'haurien volgut tenir.

22222 Servei d’Informació Col·legial · Febrer-Abril 2007

memòriaprofessiódela

Dr. Saló, segons tinc entès, vostè nova néixer a Manresa.

No, jo vaig néixer a la ciutat de Gironaja fa uns quants anys.

Una ciutat de gran bellesa i plenad’història. En quina data va veure laprimera llum?

El 26 d’abril de 1913; això vol dir quetinc 93 anys. La llum de Girona, magní-fica. La podem interpretar admirant elsquadres dels paisatgistes d’Olot.

Els ulls del Dr. Saló són clars, recor-den el cel de l’Empordà, ras per latramuntana. Dr. Saló, ens podria par-lar de la seva família, del seu bres-sol?

Els meus pares, el Josep i la Concep-ció, també eren de Girona. L’avi paternera d’un mas de Sant Martí Vell, alGironès, un territori de muntanya propde les Gavarres. Aquella masia, queencara manté el nom de Saló delsVinyers, ara és una casa rural que no téres a veure amb la família. L’àvia pater-na era d’Ordis, de l’Alt Empordà. L’avimatern de Sant Daniel, a la vall deGalligants, ara un espai annexat aGirona. L’àvia materna era de Gironamateix.L’avi patern era sabater, però seguintla gran afecció de la meva família per lamúsica, també tocava el clarinet i elseu germà, el contrabaix.El pare era funcionari de l’Ajuntamentde Girona, a més de mestre i músic.Tocava diferents instruments: el fis-corn, la trompeta, el violí, el piano, elflabiol; va ser director de la Principal dela Bisbal des de 1912 a 1915, després lava deixar per fer-se càrrec de la coblaCatalònia; fou violí solista de l’orques-tra de Girona el 1917, i cofundador delConservatori de Música de Girona pelsanys 1939-1940.La mare era una dona senzilla, bona,entregada als altres. De la mare n’esticmolt orgullós perquè era un ésser ex-cepcional, un model.

Parli’ns dels seus germans. Jo sóc el gran de quatre germans. Els

altres tres, per ordre, són la Rosa, laPilar, i el Lluís. La pobra Rosa va morirmolt jove, als 22 anys, probablementper una neoplàsia de pàncrees. La Pilarha estat mestressa de casa i viu aGirona, vídua des de fa tres anys. EnLluís viu a Manresa, havia treballat coma tècnic tèxtil de Pirelli, d’on n’era cap,i també fou director de l’Institut Poli-tècnic de Manresa. Actualment estàjubilat.

Entrevista al doctor Josep Saló

Serra feta a casa seva, a

Manresa, Passeig de Pere III,

66 àtic-1, el dia 21 de

novembre de 2006, pel doctor

Lluís Guerrero Sala.

El doctor Josep Saló als 31 anys d’edat.

Podríem definir el seu entorn familiarcom de classe mitjana i d’un bon nivellcultural?

Sense cap dubte, tots hem formatpart de la gran classe mitjana del país,i el nivell cultural va anar sempre de lamà de la música, una de les Belles Arts,sempre omnipresent.

Va tenir bona salut durant la infànciai l’adolescència?

La meva salut sempre va ser bona finsa prop de l’edat adulta; al metge de lafamília no li vaig donar gaires malde-caps.

Recorda, però, el metge de capçalerade la família?

Ja ho crec! Es deia Sànchez Llistose-lla, una persona molt pintoresca, undels pocs privilegiats que aleshoresposseïa un Ford T, un d’aquells auto-mòbils tan peculiars dels que se’n vanfabricar milers. Els meus pares el te-nien aconductat i va haver d’interveniren diverses ocasions pels problemesde salut de la meva germana Rosa.

On va fer els estudis primaris? En una escola de primària on hi havia

alguns mestres molt bons i altres notant. Recordo amb especial simpatiaun dels que vaig tenir, el mestre Silves-tre Santaló, tan bo que ara hi ha unaescola nova dedicada a ell, que es diu“Escola Silvestre Santaló”. Era un mes-tre amb majúscules, un mestre excel-lent i una gran persona; tenia la virtutde formar ciutadans, d’educar i fer-noshomes.

Recorda alguns condeixebles delsestudis primaris?

Aquella època queda molt enrere i noen tinc grans records.

On va estudiar el batxillerat? Vaig seguir l’ensenyament mitjà a

l’Institut de Girona, solament n’hi ha-via un a la capital, on anaven també aexaminar-se els alumnes procedentsde la demarcació.

Recorda alguns professors seus del’Institut?

El Sr. Camps era un gran professorque ensenyava física i química. Tambého era el Sr. Puig, de geografia i d’his-tòria. En aquest moment no recordoaltres noms.

Era bon estudiant de matemàtiques,o també esdevenien “un os” com per ala majoria?

Servei d’Informació Col·legial · Febrer-Abril 2007 33333


JOS

EP S

ALÓ

SER

RA

Se’m donaven més bé les ciènciesnaturals que les ciències pures. Leslletres tampoc se’m donaven gaire bé.El Sr. Camps em va dir: No facis mate-màtiques, fes el que vulguis, fes medi-cina o biologia però no facis matemàti-ques. De moment no en vaig fer cas ivaig agafar la dèria de voler ser engi-nyer industrial. Durant un parell d’es-tius vaig estudiar el temari oficial peringressar a l’escola d’enginyers, emvaig presentar als exàmens, aconse-guint aprovar algunes assignatures,però en vaig suspendre dues.

Quina edat tenia aleshores? Uns setze anys. Abans li deia que

havia tingut molt bona salut, i és veri-tat, però durant el sisè curs de batxille-rat vaig patir un problema dentari. Unflegmó em va tenir algunes setmanesal llit; tenia un dentista que no en sabiapas massa i va permetre que el procéss’allargués més del necessari. Li dicaixò perquè aquell període va ser per ami un temps de reflexió, com si fesexercicis espirituals, em va fer meditarel que m’havia dit el Sr. Camps, que jono seria un bon enginyer. La malaltiaem va fer decidir ser metge. Volia fer-me metge!

Va estar satisfet de les qualificacionsdel batxillerat?

En el batxillerat vaig treure unes no-tes molt bones, no me’n podia queixar.

Durant el batxillerat vostè devia ferun bon cercle d’amistats, com sol suc-ceir. Ha mantingut contacte posterioramb alguns dels seus condeixebles?

He tingut una llarga relació amb enQuintana Tajà, que després ha estatmetge dermatòleg de Girona. Aquestaamistat l’ha interromput la seva mort,fa ara dos mesos. Tenia la mateixa edatque jo. Una ferida recent, ben viva.També vaig mantenir l’amistat moltsanys amb el que després va ser el met-ge Eduard Ribot de Balle, un internistade Girona també desaparegut.Una altra amistat d’aquell temps quehe conservat ha estat la de JaumeMinistral, que es va fer mestre i que,en temps molt més recents, va assoliruna certa fama com a escriptor de lasèrie de televisió El Dr. Caparrós, in-terpretada per l’inefable Capri. De bensegur que molts encara la deuen re-cordar.

Ara està molt de moda que els estu-diants facin a més, activitats extraes-colars, ja comencem a estressar-los

des de ben jovenets. També a vostè elvan orientar els pares cap a activitatsd’aquests tipus?

No, en aquella època només estudià-vem i jugàvem. Afortunadament no caliares més per viure amb tranquil·litat iplenitud.

Moltes vegades som fruits de lescircumstàncies i de fets fortuïts, per aalguns són la Providència i per a d’al-tres, l’atzar. Vostè acaba el batxillerati es fa metge a causa d’un flegmó queserveix d’estímul per a la reflexió. Qui-na edat tenia quan va començar medi-cina?

Aleshores devia tenir uns 17 anys.

Però no s’havia dedicat abans untemps a l’enginyeria?

No, allò dels exàmens va ser nomésper presentar-me a l’ingrés, aprofitantles vacances d’estiu. Però el flegmóposa les coses al seu lloc i, amb algu-nes proves d’enginyeria aprovades,l’any 1930 em passo definitivament amedicina.

Situem-nos en el context històric de1930: aleshores ja havia dimitit Mi-quel Primo de Rivera i Orbaneja, mar-qués d’Estella?

La veritat, no me’n recordo. En aque-lla època no m’atreia gaire la política isolament em preocupava de la família,dels amics i dels estudis.Prestava més atenció a les vagues. Elprimer any de carrera constava d’as-signatures comunes, fonamentals, ques’estudiaven a l’edifici antic de la Uni-versitat, no a la Facultat de Medicina.Anava de Girona a Barcelona, i si quan

hi arribava hi havia vaga de tramvies,havia de tornar a casa.

Vostè va viure els aldarulls entre la fidel Directori de Primo de Rivera i laproclamació de la Segona Repúblical’any 1931?

Per recomanació familiar, i amb senypersonal, vaig evitar sempre les situa-cions de risc. Quan arribava a l’estaciója sabia si hi havia vagues, pels tram-vies tombats. Jo havia de correspondrea l’esforç dels meus pares, que empermetia estudiar, no embolicant-meen assumptes que podien complicar, imolt, la situació.Al marge dels estudis solament em vaigimplicar en la Federació de Joves Cristi-ans de Catalunya creada, entre d’al-tres, pel manresà Dr. Pere Tarrés i Cla-ret en tot el país, l’any 1931. Vaig fer-mesoci de la primera promoció de fejocis-tes i encara en sóc; hi vaig ingressarquan es va crear a Girona el grup deSant Narcís, aquell mateix any.

Aquí hi tenim una activitat extraesco-lar.

Sí, ho era. Allò funcionava com unamena d’escoltes. Aquella activitat es-piritual i social la vaig mantenir fins a laguerra.

Aleshores comença la carrera a laFacultat de Medicina de Barcelona.

Com he dit, el curs d’assignaturescomunes el vaig fer a l’edifici de laUniversitat, però a partir de segon vaiganar a la Facultat de Medicina. Mentrecursava el segon vaig ser intern d’ana-tomia patològica amb el professor Àn-gel A. Ferrer i Cagijal.Després, a l’inici de les “mèdiques”vaig deixar de ser intern d’anatomiapatològica i vaig passar a ser-ho de lacàtedra del professor Francesc Ferrer iSolervicens, on hi vaig romandre fins asisè. Jo m’ocupava de les autòpsies detots els pacients que morien a l’hospi-tal. D’aquest professor m’ha quedatgravat el seu gran mestratge.

Fent autòpsies s’aprèn molta patolo-gia mèdica i quirúrgica, el seu apre-nentatge degué de ser ben profitós.

És ben cert. Mentre era intern a l’Hos-pital Clínic, el Dr. Callís de Sant Pau vadir-me si li volia fer les autòpsies delseu hospital, treball que vaig acceptar.Li explicaré una anècdota curiosa. Enaquella època hi havia molt interès perl’antropologia i encara es descobriennoves tribus a l’Amazònia i s’estudia-ven els seus costums. De manera que

Josep Saló, pare del doctor Saló, l’any1912 assumí la direcció de la “Principalde la Bisbal”.



el Dr. Callís em va proposar com a expe-riment científic que l’ajudés a fer lareducció d’un cap humà, per conèixerla tècnica de les tsantsas que feien elsjívaros. Ho vam dur a terme, però va serun fracàs, perquè mentre jo estava en-feinat a classe vaig encarregar al bidellque vigilés l’ebullició del cap, tasca a laqual no va dedicar l’atenció requerida ies va acabar socarrimant. Quan el Dr.Callís em va voler engrescar a repetir-ho, amb més seny li vaig dir que no.A la sala d’autòpsies de Sant Pau vaigcoincidir també amb el pare Barraquer,que solia dur un pot amb diferents ulls.Venia a veure els morts d’oftalmologiai feia intercanvi d’ulls: agafava els queli interessaven i per dissimular l’enu-cleació els hi posava un ull dels queportava dins del pot.

Les anècdotes són més divertides sies poden compartir amb els companys.Tinc entès que en la seva promociótambé n’hi havia alguns de Manresa.

Sí, vaig ser condeixeble de l’amicFrancesc Rafat i Selga, un otorino quetambé va ser un brillant historiador dela medicina; del Dr. Herms, que des-prés seria un bon metge de capçalera;del Dr. Simeó Selga, que seria pediatrei una persona molt implicada en elsaspectes socials, pedagògics, historia-dor, polític, i moltes facetes més. Ells, iels metges gironins Ribot i Quintanahan estat els grans companys de pro-moció i bons amics.

En quins llocs de Barcelona va residirmentre era estudiant?

Durant tota la carrera vaig estar adispesa a casa d’uns amics dels pares,al carrer de Sobradiel o marquesa deSobradiel, al final del carrer Escude-llers; actualment va a parar a la plaçad’Orwell, en ple barri gòtic. Hi vaig resi-dir durant tots els meus estudis.

Com era el professorat de la Facultatde Medicina?

Teníem de tot. N’hi havia de moltbons i d’altres que no ho eren tant, comsol passar arreu i sempre. Des de lameva experiència i opinió destacavendos catedràtics per sobre del conjunt.D’una banda, el professor Agustí Pedroi Pons, un gran mestre i persona adientper donar eloqüents conferències ma-gistrals sobre qualsevol aspecte de lapatologia. D’altra banda, el professorFrancesc Ferrer i Solervicens, un ba-genc fill d’Artés, el gran mestre de l’ex-ploració clínica i de les seves subtile-ses, i un gran pedagog. Entre els altres

hi havia de tot, i aprenies més o menysen funció del professor i de les horesd’estudi.

Aquells anys van ser de grans canvisen la universitat, tant pel que fa alsaspectes ideològics com en l’actitudpedagògica i de recerca. Vostè els vaviure de ple?

L’any 1933 canvia el programa de launiversitat i sorgeix la Universitat deBarcelona autònoma. Entre els gransavenços que comportà la seva apari-ció, cal destacar que als catedràticsd’escalafó del cos docent universitari,el govern central i el de la Generalitatafegeixen també com a professors dela Facultat de Medicina metges quehavien destacat en la seva especialitat,com el Dr. Barraquer en oftalmologia;el Dr. Jacint Raventós Bordoi en tisiolo-gia, i molts d’altres. Els alumnes, al’hora de formalitzar la matrícula, te-níem alternatives i rutes curriculars queens permetien escollir el catedràtic ofi-cial o el professor anomenat per laRepública i la Generalitat. Sense dub-tar-ho, jo vaig escollir fer tisiologia ambel Dr. Jacint Raventós.

Vostè va optar per utilitzar els valorsafegits que aportava la Universitat deBarcelona autònoma.

Sí, a la Facultat de Medicina hi haviaels clàssics, els de sempre; fora hi ha-via un aire més fresc, més renovador iactualitzat.

Es podien cursar unes assignatures ala Facultat de Medicina, amb la seva

plantilla oficial procedent d’oposi-cions, i altres fora d’ella, impartidesper professors contractats?

Exactament. En el cas de l’oftalmolo-gia, la meva millor opció era un profes-sor contractat amb exercici al SagratCor, i jo anava a les seves classes aaquell centre sanitari. En el cas de latisiologia, jo assistia a les classes delDr. Raventós a l’Hospital de Sant Pau.

Quins solien ser els elements d’estu-di, els clàssics apunts de càtedra o elsllibres de text?

Depenia del professor. El Dr. Taure,d’anatomia, era molt rigorós, havies dememoritzar fins al més petit detall, ifèiem servir el llibre text. En canvi, aoftalmologia al Sagrat Cor et deien d’an-tuvi: Aquí no calcularem diòptries, niavaluarem miopies, ni res de tot això;aquestes són coses que ja saben elsoculistes. Aquí es ve a estudiar malalti-es de l’ull, i la seva relació amb la restade l’organisme. En primer lloc, facin elfavor de comprar-se un oftalmoscopi,perquè des del primer dia tots hand’aprendre a mirar per ell. Era l’alenadade la UB autònoma, menys dogmàtica,més real i més pràctica.

Quines van ser les seves assignatu-res preferides al llarg de la carrera?

Sense cap dubte, la patologia mèdicai la tisiologia. La primera em duia a lasegona, li servia de marc. La tuberculo-si era aleshores un greu flagell per a lapoblació i, des d’una perspectiva epi-demiològica, era la causa d’una granmortalitat arreu del país.

Sanatori de Puigdolena.



JOS

EP S

ALÓ

SER

RA

La tuberculosi era aleshores un greu flagellper a la població i, des d'una perspectivaepidemiològica, era la causa d'una gran mortalitatarreu del país.

Va poder fer una bona relació amb elmestre, amb el Dr. Ferrer Solervicens?

En aquella època d’internat amb elmestre, van ingressar una colla d’into-xicats amb barbitúrics, concretamentamb Veronal. Eren fugitius del nazismealemany que es volien suïcidar. Estantde guàrdia vaig interessar-me peraquests pacients i veient l’interès quehi posava, el Dr. Ferrer Solervicens vafer-me portar bibliografia sobre la into-xicació per barbitúrics, i així vaig trac-tar tots els intoxicats, catorze en total,dels quals se’n van salvar 3 o 4, i elsaltres van morir. Fins i tot vaig tenir unamitja fama de tractar aquests tipus d’in-toxicats, i vaig fer una bona relació ambel professor.

L’ambient social i polític del país,cada vegada més complicat, va arribara contagiar les aules?

Ningú no es perdia res del que passa-va, però l’ambient acadèmic era detranquil·litat i es podia fer una vidanormal. Entre els estudiants n’hi haviaque es van significar una mica i algunsgrupets d’exaltats. El professorat nofeia posicionaments públics. Malgrataixò, tothom tenia les seves pròpiesidees.El professor Ferrer Solervicens, que enles fotografies té l’aspecte d’un frarecaputxí, el 18 de juliol va anar-se’n acasa seva acompanyat d’un estol demetges i col·laboradors, per tal d’evi-tar que el matessin confonent-lo ambun capellà.

Va aconseguir teixir un bon expe-dient acadèmic al llarg de la carrera?

De les assignatures mèdiques i qui-rúrgiques dels tres darrers cursos noes feien exàmens fins la fi de la carrera,aleshores et trobaves amb la gran pro-va final. Quan tot anava molt bé, vaigtenir un problema molt greu. Vaig co-mençar el mes de setembre el darrercurs, el sisè, a finals d’octubre em po-sava malalt i a primers de novembreem diagnosticaven una tuberculosipulmonar.

Quina contrarietat! Va acabar patintla malaltia que havia captivat el seuinterès científic i professional!

La tuberculosi, sempre present. Vaigfer una hemoptisi i vaig acabar ingres-sat a la mateixa sala en la qual estavaintern, la sala de la clínica mèdica B delDr. Ferrer Solervicens. Hi vaig estar uns15 dies, fins que em van traslladar alsanatori de Puigdolena, a Sant Quirzede Safaja, en ple Vallès Oriental.

On era quan va esclatar la guerra? Quan va esclatar el gran conflicte

estava malalt, ingressat al sanatori dePuigdolena i estudiava sisè de medici-na. El 18 de juliol del 1936 va coincidiramb els exàmens de fi de carrera: lameitat del curs es va poder examinar il’altra meitat no. Jo estava entre els queno es van poder examinar.Però tant els que tenien el títol perquès’havien pogut examinar, com els queencara no el tenien, van anar cap elfront. Jo, com ells, no em vaig poderexaminar ni acabar la carrera fins des-prés de la fi de la contesa. La mevaguerra, no menys perillosa, va ser ambel bacil de Koch.Després de la sublevació, un escamotem va anar a buscar a la dispesa; perells un fejocista era un feixista. Per sortno m’hi van trobar.

Quin curs va fer la seva malaltia?n A Puigdolena em vaig passar un anysense moure’m del llit, amb febres de38o-39o tot un any. El que primer eraexclusivament pulmonar, després va

escampar-se per la pell, pels ossos.Tots els ossos del carp de la mà dretavan convertir-se en un magma.

Ja veig que va arribar a estar moltmalament. És una sort poder tenir-loencara entre nosaltres.

Sí, vaig estar francament malament,molt malament, però per als ossos vaigprendre el sol i això és un gran remeiper a la tuberculosi òssia. Recordo quel’orde de Sant Joan de Déu tenien unaescola-hospital, a Calafell, per a nensafectats de tuberculosi òssia. Vaig pren-dre el sol fins a aconseguir el miracle: laguerra civil i la meva guerra contra elbacil de Koch van acabar alhora.

Quins metges el van tractar a Puigdo-lena?

El sanatori estava sota la direcció delDr. Ribas Soberano, que tenia dos aju-dants, el Dr. Agelet i el Dr. González. Amés hi havia un resident, el Dr. Callao.El Dr. Ribas Soberano havia estat con-seller de Sanitat de la Generalitat. Aca-bada la guerra es va exiliar a Osseja, ala Catalunya Nord; si no ho hagués fetse l’haurien “carregat”, va fer molt béde marxar.La senyoreta Planas era la mestressadel sanatori i una persona excepcionaltant en qualitat científica com en quali-tat humana; tot el que jo pugui dird’ella és poc, sempre em quedaré curt.El sanatori fou creat pels voltants de1933, no recordo la data exacta. Lasenyoreta Planas tenia la sort de teniramistat amb el Dr. Sanchís, radiòleg dela Policlínica Plató. En l’inici de la guer-ra, ell es passà als nacionals, i acabat elconflicte tornà a Barcelona amb el graude capità de sanitat i, a l’entrada delsnacionals, es va fer càrrec del centre. Jocrec que aquest fet va evitar que l’exèr-cit nacional s’incautés del sanatori.A canvi, el sanatori va cedir llits per alsoficials malalts del nou règim, una tren-tena en total.L’assistència i el tracte d’aquests pa-cients nouvinguts, que per ells estavenen territori “rojo separatista” no va seruna tasca massa fàcil, però gràcies al’ajuda d’unes monges dominiques queeren uns vertaders àngels, tot arribà afi de bé.

El poeta Màrius Torres amb MercèFigueras, germana del Dr. FiguerasBassols, als jardins del Sanatori dePuigdolena.



Va acabar la guerra per a tothom itambé la seva particular amb la malal-tia. Qué va fer aleshores?

Vaig acabar la carrera. Ja era metge iencara anava a Puigdolena. Em vanproposar exercir-hi de metge intern iho vaig acceptar. Vivia i menjava alsanatori.

Al Clínic hi va estar primer com ametge i després com a pacient. A Puig-dolena ho va fer a l’inrevés, primer depacient i després de metge. Fins quanhi va estar d’intern?

Hi vaig treballar des de la fi de laguerra fins a l’any 1949. Mentrestant,en les primeries dels anys quaranta,van donar-me el títol d’especialista,sense cap examen. Aleshores aques-tes coses anaven d’una altra manera.

Com s’organitzava la tasca assisten-cial al sanatori de Puigdolena?

Hi havia quatre metges i cadascunportava els seus malats. Eren els doc-tors Vilalta, Manresa, González i Age-let; tots quatre pujaven un dia a lasetmana a veure els seus pacients.Jo donava suport i cohesió a aquestaorganització i ajudava que tots els pa-cients estiguessin satisfets amb elstractaments que rebien i amb els met-ges que tenien.

Bons metges tots, però el Dr. GerardManresa i Formosa era un home dequalitats excepcionals.

Jo el vaig conèixer quan va arribar aGirona. Venia de Guatemala, on haviafet el batxillerat, però aquí no l’hi vanconvalidar i el va haver de repetir tot, laqual cosa va aconseguir en un sol curs.Aleshores ell deuria tenir uns quatre ocinc anys més que jo.

Entre el Dr. Manresa i vostè sé que hihavia empatia. Va ser també un bonmestre?

Tot i que el coneixia d’abans, la rela-ció professional amb el Dr. Manresas’inicià quan jo vaig començar el meuexercici al sanatori i, després, va durartota la vida. En aquella època jo anavaels dimecres al sanatori de la Mercè deBarcelona, d’on el Dr. Manresa n’era eldirector, i hi fèiem sessions clíniques.

El Dr. Gerard Manresa va ser qui el vaformar com a especialista?

Ho puc dir així, vaig fer l’especialitata la seva vora.

Quin era llavors el nom oficial de laseva especialitat?

“Especialista en Aparato Respirato-rio”. Fins a aquell moment hi haviamolts metges especialitzats en la tu-berculosi pulmonar, la malaltia respi-ratòria més prevalent; eren els tisiò-legs. Però amb els nous tractamentsva començar a minvar el nombred’aquests pacients, i els tisiòlegs vanacabar sent especialistes en aparellrespiratori.

S’especialitza als sanatoris de Puig-dolena i de la Mercè, i es relacionaamb alguns metges famosos.

Sortosament, també amb algun pa-cient famós. A Puigdolena vaig coinci-dir amb el poeta Màrius Torres, ales-hores malalt. Ell hi va estar ingressatuns set anys, i hi va morir l’any 1942.Entre ambdós va néixer una gran amis-tat, fins i tot va dedicar-me uns poe-mes manuscrits, que fa tres anys vamlliurar a l’abadia de Montserrat.Al sanatori de la Mercè també vaigpoder veure algunes vegades el nos-trat beat Dr. Pere Tarrés i Claret. Jo jael coneixia de l’època en la qual eraestudiant de Medicina. Recordo queuna vegada ens vam reunir amb ell acasa del pare Castro, un metge i jesuï-ta, per parlar dels aspectes de mora-litat dels quioscos de premsa; vamacordar executar un pla que se’n vaanar en orris a causa de l’inici de laguerra. Anys després el vaig trobar ala Mercè i el Dr. Tarrés ja estava moltmalalt, amb un limfoma molt avan-çat...Quan el sanatori de la Mercè va haverde tancar per problemes econòmics,tot l’equip del Dr. Gerard Manresa vapassar a l’Hospital del Sagrat Cor.

En els seus inicis professionals comes tractava la tuberculosi?

Des de temps immemorial fins a la fidel segle XIX, el tractament més sovin-tejat era el repòs, la bona alimentació isis o set substàncies reconstituentsque no resolien el problema. A princi-pis del segle XX apareix la col-lapsoteràpia que tenia com a objectedeixar en repòs el pulmó, totalment oparcialment, cercant en el descans fun-cional la seva curació. Així es van ini-ciar els pneumotòraxs, i després vanseguir la frenicectomia, el pneumotò-rax extrapleural i la toracoplàstia. Des-prés es va passar a les exèresis, lespneumectomies. Aquest nou arsenalva obtenir moltes curacions, però no ésfins a l’aparició de l’antibioteràpia, ambl’estreptomicina, descoberta per Waks-man l’any 1944, que es capgira real-ment la situació i ja es pot parlar de lacuració de la malaltia. Van seguir altresdrogues que complementaven el trac-tament i, des d’aleshores, amb escas-ses variacions, tot ha continuat igualfins fa poc.

Quan va començar el tractament col-lapsoteràpic vostè ja estava al sanato-ri de Puigdolena?

Llavors tot just començava. A mi nome’l van poder fer perquè l’endemà delmeu ingrés em sobrevingué un vessa-ment pleural. Els tractaments nous vananar apareixent un rere l’altre. Al prin-cipi l’estreptomicina solament estavadisponible fora d’Espanya i a vegadesalgú n’aconseguia fer venir algunsgrams des dels Estats Units; una proe-sa. Tractar la tuberculosi abans de l’eraantibiòtica va ser molt dur.

Carnets professionals del doctor Saló.



JOS

EP S

ALÓ

SER

RA

Com a metge de Puigdolena vaig viure els darrersmoments de la vida de moltes persones, la sevamort. Tot allò em va trasbalsar molt, vaig sortir delSanatori diferent de com hi havia entrat.

Devia de ser com l’oncologia del pas-sat, perquè ara aquesta ha milloratmoltíssim i s’han obert àmplies expec-tatives.

Com a metge de Puigdolena vaig viu-re els darrers moments de la vida demoltes persones, la seva mort. Tot allòem va trasbalsar molt, vaig sortir delsanatori diferent de com hi havia en-trat, em va canviar la concepció de lavida i la mort, de totes les coses. Com-partir, conviure amb una persona ques’està morint, això només ho vaig viureallà.Recordo especialment el cas del Dr.Vilaplana, arxiprest de Girona i secretaridel cardenal Pitzardo. Havia viscut aRoma en l’època en què hi mancavaaliments i donava els seus als qui no entenien. Va emmalaltir i el van ingressar aPuigdolena. Em va fer prometre que l’avi-saria quan la seva situació fos de mortimminent. Quan em va semblar que ha-via de complir la meva promesa, el vaigavisar. Era dilluns de Setmana Santa. Vaentrar en un estat de gran angoixa, peròanava resistint. Així fins Divendres Santa les tres de la tarda, que morí. Va fer laseva pròpia Passió. Des d’aquell dia, el24 de març de 1944, mai més no vaigpermetre que un pacient patís d’angoi-xa en el llindar de la mort.També altres vivències em van fraparmolt. Recordo que en el sanatori, en lapostguerra immediata, hi teníem unpacient que era comandant d’aviaciódels nacionals. Era tan bèstia que soliaexplicar que, quan va envair Gijón, hi vatrobar uns pastors protestants i els vafer afusellar. Quan li vaig preguntar perquè, em va respondre “por protestan-tes”. Aquest pacient va necessitar unatoracoplàstia i va refusar tota menad’anestèsic, va dir-me que li deixessin

una ampolla de conyac i així es va haverde fer.

Com va acabar el seu exercici profes-sional al sanatori?

Quan el Dr. Ribas Soberano va tornarde l’exili, es reincorporà i es normalitzàla vida a Puigdolena.Per mitjà de familiars d’alguns malaltsdel sanatori em van dir si volia anar aManresa a fer de metge; això va coinci-dir amb el moment en què la MútuaGeneral de Seguros posava un aparellde raigs X al seu consultori. Van oferir-me treballar per a ells com a especialis-ta de respiratori una vegada per setma-na. Els vaig demanar de fer un dia méspel meu compte, la qual cosa van ac-ceptar i ens vam posar d’acord.El cotxe del sanatori em portava finsa l’estació de Centelles, on agafavael tren fins a Cerdanyola i allà, unaltre tren fins a Manresa. El trajectedurava des de les sis fins les deu delmatí. Era l’any 1947. Durant aquesttemps també vaig inscriure’m a laSeguretat Social com a especialistade respiratori.

Com van ser els inicis a Manresa? L’any 1949 vaig deixar el sanatori, i

visitava a Manresa per la Mútua Gene-ral de Seguros, que em pagava 300pessetes al mes, i, a més, feia visitaparticular. Poc després la Mútua es va

incorporar a la Seguretat Social com aentitat col·laboradora.Quan vaig venir a Manresa ja tenia dosfills, una nena de vuit anys i un nen dequatre. Responsabilitats familiars i pro-fessionals. Des d’aleshores la mevavida a Manresa va ser la consulta del“Seguro” i la privada. En la medicinapública, a part de la visita diària al’ambulatori, també tenia l’obligaciód’anar a l’hospital cada vegada queem cridessin per a qualsevol urgènciarespiratòria, tant de dia com de nit.Mentrestant, seguia setmanalment elsmeus contactes professionals ambl’equip del Dr. Manresa, al sanatori dela Mercè del carrer de Numància deBarcelona. Quan hi anava, deixava coma suplent al “Seguro” el Dr. Andreu,pare de l’actual Dr. Miquel Andreu.

Quin ambient hi va trobar, a la capitaldel Bages?

Vaig tenir molta sort. Hi vaig entraramb bon peu, perquè coneixia el Dr.Soler Cornet, que era el president dela Delegació Comarcal del Bages delCol·legi de Metges i un personatge demolt relleu social, tota una personali-tat. El coneixia, perquè va estar ma-lalt mentre jo era metge a Puigdolena,el portava el Dr. Reventós, que em vademanar que li anés a fer un pneumo-tòrax. Em venia a buscar al sanatori elSr. Baltiérrez, un amic seu, que em

Noces de Mariona, la filla de Josep Saló, l’any 1970. A la foto de l’esquerra, els doctors Tuneu, Llatjós i Selga, amb les seves esposes. A lafoto de la dreta, els doctors Soler Cornet, president de la Delegació Col·legial al Bages, i Badal i senyora.



duia a la finca de Cornet i després emtornava al sanatori. Això degué durarun any. Per això vaig entrar-hi ambbon peu.Aleshores Manresa no tenia gairesmetges. Entre ells recordo els germansRafat, l’otorinolaringòleg i l’oftalmò-leg; en Selga i en Montardit, pediatres;el Dr. Herms, generalista; el Dr. Llat-jós, tocoginecòleg; el Dr. Tuneu, trau-matòleg; el Dr. Isern, cirurgià, i el Dr.Trullàs, radiòleg, però n’hi havia més.

En aquell moment, vostè va cobrir unespai assistencial que no atenia ningú?

Hi havia un especialista de respiratorique, quan jo vaig arribar, ell se’n vaanar, el Dr. Isanda. Em sembla que se’nva anar atret per les expectatives pro-fessionals i econòmiques que li devienoferir, ja que va marxar a Abissínia a ferde metge de l’emperador, del NegusHaile Selassie. Això va facilitar la mevaimplantació professional.

On va obrir el consultori privat? Al carrer de Casanova, 8, i sempre

més l’he tingut allà.

Al llarg de la seva extensa etapa man-resana ha vist aparèixer tècniques no-ves en el camp de la seva competència?

Sí. En el terreny de les exploracionsinvasives, primer el broncoscopi rígid,després el broncoscopi flexible quepermetia arribar fins a més endins através del bronqui. Entre les tècniquesexploratòries no invasives, les tomo-grafies seriades, les planigrafies; pos-teriorment el TAC i la Ressonància Mag-nètica Nuclear, les gammagrafies, i ara,el PET i el SPECT. En el camp de laterapèutica ha destacat, entre altresaspectes, la facilitat d’ús dels nousaerosols, per bé que els tractamentsno han variat substancialment des defa temps. Proporcionalment s’ha incre-mentat més l’aparellatge diagnòsticque l’arsenal terapèutic.

Dr. Saló, parli’ns de la seva família. La família la vaig constituir al sanato-

ri, exercint. Allà em vaig casar i hi vannéixer dos fills, la Mariona i el JosepMaria; el petit, Joan Pau, va néixer quanja vivíem a Manresa.

Algun d’ells també és metge. Només un, en Josep Maria, que és

traumatòleg, com també ho és el fill delmeu germà.

On tenien el domicili familiar? Primerament vaig comprar una casa a

Santpedor, però degut a les dificultatsde transport ens en vàrem anar de llo-guer a un pis del carrer de Saclosa deManresa, mantenint la casa deSantpedor com a segona residència.Quan va néixer el nostre tercer fill, arafa 41 anys, vaig comprar el pis del pas-seig de Pere III on encara vivim.

Vostè ha tingut un llarg exercici pro-fessional. En quin any el va donar peracabat?

Com molts, vaig jubilar-me de la Se-guretat Social als 65 anys, però de laconsulta particular als 88 anys, el 2001,fa ara cinc anys.

Al llarg de més de seixanta anys deprofessió ha visitat moltíssima gent,jo me n’adono sovint fent les històriesclíniques dels meus pacients vascu-lars, que l’esmenten i expliquen elsseus diagnòstics i tractaments ambadmiració envers l’especialista que elsportava. En aquest temps ha estatl’únic especialista d’aparell respira-tori de Manresa?

No, n’hi havia d’altres. Vaig comen-çar sol, però van anar creant nousllocs de treball a l’ambulatori. La pla-ça de la Seguretat Social era d’espe-cialista de cor i pulmó i no de respi-ratori. També ho van ser el Dr. Cape-llà, el Dr. Arocas i el Dr. Reguant. EnCapellà i jo teníem més coneixementsde respiratori i els dos darrers, decardiologia, però tots quatre havíemd’atendre la patologia de pulmó i cor.Aquesta barreja no era fàcil, per la

qual cosa es va demanar a Madridque ho separessin, però van respon-dre que no.

En aquesta vida assistencial seva,tan plena, quins canvis ha vist i haviscut vostè en la medicina? Quina ésla seva valoració?

El més evident és que ha milloratenormement la tècnica, però la relaciómetge-malalt s’ha anat diluint. Avui endia, el malalt moltes vegades no sap niel metge que l’ha operat.

És allò de “m’han operat a Sant Joande Déu” que diu el pacient, o “el pa-cient de la 116” que diu el metge, no?

Sí, exacte. Tot això comporta unapèrdua importantíssima.

També ha vist canviar la relació entreels companys?

Quan vaig arribar a Manresa podiescomptar els metges amb els dits de lesmans, ara ni ha tants que no arriben nia conèixer-se.

Ara al Bages hi ha 565 metges quehi resideixen i hi figuren com a col-legiats de la comarca, als quals calafegir-hi un centenar llarg que vé-nen diàriament, o quasi, a treballardes de fora. Un escenari propi de laglobalització.

Això ja se m’escapa, solament sé quehi havia més oportunitats per a la com-panyonia, tot i que, com és natural, hihavia diferents nivells d’amistat i derelació entre tots.

El doctor Gerard Manresa amb el doctor Saló, en una reunió mèdica a l’Hospital delSagrat Cor, l’any 1993.



JOS

EP S

ALÓ

SER

RA

Majoritàriament, solia haver bon ambient entre elscompanys i, sobretot, molt respecte.

En general, solien ajudar-se? Majoritàriament, solia haver bon am-

bient entre els companys i, sobretot,molt respecte.

Els metges i les seves famílies com-partien molta vida social?

Nosaltres fèiem poca vida social. Lameva pròpia era anar a les reunions delGremi de Sant Lluc una vegada a lasetmana; estava format per un grup demetges i artistes amb preocupacionssocials i culturals, que intentava relati-vitzar aquella ciutat immergida en l’en-sopiment del franquisme.

Des d’una perspectiva cívica i socialvostè va ser una persona molt compro-mesa. Expliqui’ns-ho una mica.

Li posaré un exemple que cal enten-dre dins de l’època franquista queem va tocar viure. Uns ciutadans deManresa havien fet gestions per fun-dar una Associació de Pares de Famí-lia, però sempre topaven amb la ne-gativa de l’autoritat governativa, finsque un dia, el Dr. Cortés, canonge deVic, va venir a veure’m de part del Dr.Masnou, aleshores bisbe d’aquellaseu, per si volia acceptar el càrrec depresident de l’associació que funda-ven, que es deia Associació Catòlicade Pares de Família. Ho vaig accep-tar. L’endemà vaig anar a trobar l’al-calde de Manresa, Sr. Soldevila, perexplicar-l’hi. Em va dir que havia fetun disbarat, perquè les associacionsestaven prohibides, i que l’autoritat

governativa podria donar-me malde-caps. Li vaig respondre que ho haviaacceptat perquè m’ho havia dema-nat el bisbe i, segons deia el Concor-dat, ell podia fer-ho, sense cap menade dubte. Això volia dir que qualse-vol iniciativa en perspectiva, com uncicle de conferències sobre temesd’alimentació dels infants en l’edatescolar que havia de donar el Dr.Francesc Prandi, o un altre sobre elsinfants subdesenvolupats que haviade donar el Dr. Josep Mas, i altres,seria rebutjada per governació. Elpermís d’aquest estament era inde-fugible, i aquest sempre ens va serdenegat; era l’any 1965. L’Associa-ció va arribar a tenir 300 socis.

Eren uns temps difícils, i vostè vaestar en molts altres projectes.

Una altra iniciativa social va consistira disposar d’un local per a l’esbarjo dela quitxalla, però vàrem tenir por que laFalange se’l fes seu. Vam demanar con-sell al Dr. Masnou sobre què podíemfer. Ens va dir que ho consultéssim albisbe de Girona, Dr. Jubany — que des-prés seria arquebisbe de Barcelona—el qual, a més de bisbe, era advocat.Aquest em va preguntar si existia Cà-ritas Manresa, perquè si estés en mansde Càritas, la Falange no s’ho podriaquedar. Aleshores a Manresa hi havia

Càritas a les parròquies, però no Cà-ritas Manresa. Vaig anar a trobar a totsels rectors i tots van estar d’acord aconstituir Càritas Manresa. En vaig serel primer president i aleshores vaigrenunciar a la presidència de l’Associa-ció de Pares de Família.Una de les actuacions de CàritasManresa va ser crear la guarderia “L’Al-ba”, l’any 1968. Va començar molt bé,però després va acabar malament: s’hiva ficar Comissions Obreres, van revo-lucionar el personal per raons de sala-ris, i com que les exigències que ensvan posar no les podíem satisfer, và-rem haver de tancar.En un altre aspecte, el de la defensa dela cultura i de la identitat del país, en eldecenni dels seixanta vaig participaren una iniciativa agosarada, si tenimen compte el moment polític. Amb al-tres metges, entre els quals els amicsLlatjós i Selga, i alguns ciutadans man-resans sensibilitzats, com Llobet i al-tres, vam crear la llibreria Símbol, dedi-cada en aquells temps difícils a la difu-sió del llibre i de les revistes en català.Vaig ser-ne un dels promotors i accio-nistes.

Quina relació va tenir amb l’Escolad’Infermeria “Farreras Valentí”?

No vaig intervenir en la seva fundacióni en la seva gestió, solament en vaig

Josep Saló amb la seva primera esposa,Dolors Orfila, l’any 1978.

El doctor Saló en la seva biblioteca.



ser professor d’anatomia humana apartir de les primeries dels anys setan-ta, durant uns catorze anys. Va ser unprojecte engrescador, totalment man-resà, vinculat a la Universitat deBarcelona i endegat per alguns bonscompanys de professió. Va resoldre enbona part l’escassetat d’infermeres queteníem a Manresa i es va donar unaformació de qualitat.

Ha fet activitat professional, pedagò-gica, cívica, social i cultural. Tinc entèsque vostè va participar en la creació del’Escola d’Assistents Socials “Torras iBages”.

L’Escola d’Assistents Socials va sor-gir de la iniciativa d’un grup de metgesper satisfer una demanda que ja exis-tia. El projecte es pogué fer realitatl’any 1966, i els mateixos metges com-promesos hi fèiem de professors. Noteníem vincles amb cap universitat niexistia un estat d’opinió sobre les ne-cessitats de l’assistència social que ensdonés suport. La directora de l’Escolaera la Sra. Colomer.Les assistents socials són molt neces-sàries i, com s’ha anat veient posterior-ment, tenen un paper important en elcamp dels serveis a la societat, peròaleshores tot això començava: vam ferl’Escola massa aviat i vam acabar sen-se massa crítica d’alumnat que n’asse-gurés la viabilitat.Les quatre o cinc promocions que van

rebre formació a l’Escola d’AssistentsSocials “Torras i Bages”, van ser depioneres que avui formen part del col-lectiu de treballadores socials que tro-bem en l’ICS, els hospitals, l’Ajunta-ment, les grans empreses, etc.

A més de ser un melòman, tinc entèsque vostè també va tenir relació ambl’Escola de Música de Manresa. Hemde considerar que això brollava de laseva vena musical familiar? Potser sí. A banda de la tasca de l’Esco-

la de Música hi havia una regidoria del’Ajuntament que volia engrescar l’am-bient musical de Manresa oferint con-certs a la població. Durant dos anys vaigser l’encarregat de dur a terme aquestprojecte, amb el suport d’un funcionari;els concerts es feien a la part alta delteatre Conservatori. Vaig demanar a l’al-calde que donés el nom de “MestreBlanch” al carrer que va des de la plaçade Sant Domènec fins al carrer de JaumeI; era el nom d’un personatge rellevantdel nostre entorn musical, afusellat du-rant la guerra civil.

També ha tingut un paper destacaten la promoció social femenina.

Fa uns 35 anys, la meva primera mu-ller, juntament amb la Sra. Eulàlia Vila,van crear la primera Escola de Promo-ció Femenina, on es feien classes decuina, de costura, lectura, escriptura, ide moltes altres matèries. Jo, ambaquest projecte hi vaig tenir una mica aveure, si més no com a patrocinador, ja

que els vaig cedir un pis, al carrer deLepant, perquè comencessin; aquestpis encara funciona i sempre he estat joqui s’ha fet càrrec de les despeses demanteniment. A partir d’aquest embrióen van sortir dos més, un a la BarriadaMion i l’altre al barri de la SagradaFamília.

Ha endegat altres projectes socials? També em vaig interessar per les

necessitats de la gent gran. M’hi fi-xava i sovint la veia asseguda alsbancs del carrer, ensopida, avorridai desprotegida. Vaig pensar a crearuna llar d’avis. Vaig encarregar a duesassistents socials que fessin un re-cull fotogràfic sobre el problema dela gent gran a Manresa. Amb aquellmaterial vaig anar a parlar amb di-verses persones de pes de Manresa,per si volien col·laborar a fer una llaro casal d’avis. Tots ho van trobarmolt bé, em van donar molt bonesparaules, però de diners, cap ni un.Aleshores vaig demanar una entre-vista amb el president del Conselld’Administració de la Caja de Pensio-nes para la Vejez y de Ahorros, Sr.Narcís de Carreras, el qual va dir-meque la Caixa ja feia projectes socials,com per exemple, pisos de lloguer.La meva resposta va ser que de laborsocial res de res perquè gràcies aaquests pisos i el que en cobravenhavien encarit els lloguers de totManresa, ja que eren molt elevats. Livaig afegir que eren coneguts com“els pisos de l’Avecrem” perquè eraun dels pocs aliments que es podienpermetre els llogaters després delpagament mensual. Això el va sor-prendre. En una segona entrevista,va comunicar-me que farien un casalper als avis, que és el que encarafunciona a la Carretera de Cardona.Després d’això vaig anar a trobar elsdirectius de la Caixa de Manresa, ex-plicant-los aquests fets, el que va sermotiu que en construïssin un altre ala barriada de la Sagrada Família.

Les persones grans sempre l’han pre-ocupat i se n’ha cuidat tot el que hapogut.

Els darrers temps, el tema de lesnecessitats de la gent gran ha anatarrelant en el panorama polític i social,però fins fa pocs decennis ningú nose’n cuidava massa.A Manresa també es va crear la Resi-dència Montblanc, per a la tercera edat,i de seguida vaig ser-ne vocal del patro-nat, i després, durant vuit anys, presi-

Josep Saló amb la seva esposa actual,Maria Teresa Pujolriu.

El president Jordi Pujol i Josep Saló, en lapresentació del llibre de la seva esposaDolors Orfila.

dent de la Junta Rectora, i ara, encarasóc membre d’aquesta. Per aquestadedicació fa poc em van obsequiar ambaquesta placa.

Puc llegir-la? Com vostè vulgui.

Diu: “A Josep Saló i Serra, en reconei-xement pels vuit anys com a presidentde la Residència Montblanc, per la fei-na ben feta, la paraula fàcil i encoratja-dora i pel seu tarannà conciliador. Elsamics del Patronat, residents i perso-nal manifesten el desig de poder comp-tar amb la seva presència i continuïtat.Manresa, 7 de gener de 1999. Residèn-cia Montblanc”

Dr. Saló, vostè és allò que en diuenara “un personatge polièdric”, peròper sobre de tot és metge i ho ha de-mostrat amb escreix durant molts anys.Tornaria a fer de metge?

Rotundament, sí. Encara ara seguiriafent de metge.

Llegeix literatura mèdica per mante-nir-se al dia?

Llegeixo bastant. Per exemple, entrealtres subscripcions que mantinc,m’agrada llegir encara Los Archivos deBronconeumología. (M’ensenya l’edi-ció corresponent a l’octubre de 2006,del mes passat, i algunes altres revis-tes.) Guardo tots els números, que es-tan a la seva disposició.

Dr. Saló, vostè és un metge ques’ha guanyat molt reconeixement iprestigi i, fa un any, la DelegacióComarcal del Bages del Col·legi deMetges de Barcelona, li va lliurar elmàxim guardó que té: el premi deVivències Mèdiques Dr. Pere Tarrés iClaret, que reconeix una trajectòriaprofessional absolutament plena, il’atorga a metges que amb indepen-dència de la seva capacitat científi-ca i acadèmica, dels seus coneixe-ments i de les seves publicacions,hagin exercit amb eficiència, discre-ció i honradesa, amb plenitud, ambel total reconeixement dels seus pa-cients i companys. Vaig tenir l’honorde poder lliurar-li jo mateix, i ara,després d’aquesta conversa, crecque l’encert del jurat va ser complet.Ha estat un metge amb molta exper-tesa i curull de valors humans.

He estat un metge amb molta sort iamb molt suport familiar. M’he casatdues vegades i dec molt a les mevesdues esposes.

Ens pot parlar una mica d’elles? La meva primera esposa va ser Dolors

Orfila i Cirach, morta fa 25 anys. Em vaestimar, em va donar fills, i era afeccio-nada a la pintura i a escriure. Aquí tincobra pictòrica d’ella (assenyala tot unseguit de quadres) i algun llibre publi-cat (mostra un llibre: Petits contes cru-els i breus narracions, editat a Manresal’any 1981).La meva esposa actual és Maria TeresaPujolriu i Martí, m’ha estimat i m’esti-ma, és l’ànima de casa meva i el meusuport constant. És infermera i treballaen un CAP de l’ICS a Manresa.Sense elles, de ben segur que la mevavida hauria estat del tot diferent; grà-cies a elles he pogut fer algunes de lespetites coses que hem comentat. Lameva existència ha estat la família i lamedicina.

Dr. Saló, ja veig que ambdós factorshan estat i són el seu tresor més pre-uat, el motor de més de 60 anys d’exer-cici professional, l’alè necessari pertreballar fins als 88 anys d’edat i des-prés viure els anys necessaris pertransmetre el seu valuós testimoniat-ge als altres. Vostè ha acumulat lasaviesa que ha de desprendre aquestaentrevista escrita per la meva mà mal-destra, destinada a la lectura de tot elcol·lectiu mèdic de Catalunya.

Estaré molt content d’haver pogutexplicar part de la meva experiència siaquesta suscita reflexió i algun profitper als metges que comencen. Els pas-so la torxa.

Dr. Josep Saló i Serra, vull donar-li lesgràcies en nom del Col·legi de Metgesper la seva generositat i desitjar-li quevisqui molts anys i ens pugui explicarmoltes altres coses en el futur.

COMISSIÓ DE MEMÒRIADE LA PROFESSIÓ

Coordinadors

Dr. Francesc M. Domènech i TornéDr. Lluís Guerrero i Sala

EL LECTOR INTERESSAT TAMBÉ PODRÀ TROBARAQUESTA I ALTRES ENTREVISTES A LA PÀGINA WEB

www.comb.cat/memoriadelaprofessio

POT POSAR-SE EN CONTACTE AMB LA COMISSIÓPEL CORREU ELECTRÒNIC

[email protected]

COL·LEGI DE METGES DE BARCELONASERVEI D’INFORMACIÓ COL·LEGIAL

FEBRER-ABRIL 2007

JOSEP SALÓ SERRA - COMB.CAT · Girona. L’àvia materna era de Girona mateix. L’avi patern era...

Documents

Transcript of JOSEP SALÓ SERRA - COMB.CAT · Girona. L’àvia materna era de Girona mateix. L’avi patern era...