KimiTurróAbadt’estimo,gràcies

Índex

KimiTurróAbad

Amicsdel’Adrià

Pròleg

Introducció

Vambes

Elregal

QuieralaKimi?

Incredulitat,impotència,acceptacióiajuda

Unarevelacióicincmomentsviscuts:

Unmomentsant/unarevelació

Lateràpia

Elperdó

Elvalordeltemps

Lacarta

Primertallerdecreixementpersonal

Ho’oponopono

QuiéslaKimiara?

Epíleg

Agraïments

Crèdits

KimiTurróAbad

NascudaaRosesel25demarçde1960.ActualmentviscaBanyoles.

Quisóc?

Sóc,simplement,unamarequehaploratlamortdelseufill.Unamarequehaviscutdins la foscor, que ha buscat la resposta a moltes preguntes i que, gràcies a unaactitud positiva i a l’esperit de superació, ha aconseguit que els impossibles fossinpossibles.Ara,elmeupropòsitdevidaésexpandiramor,perquèl’amorilagratitudsónl’únicarespostaatot.

kimicor.com

Dedicoaquestllibrealsquatrehomesmésimportantsdelamevavida:aenPere,perlasevabondat iperserelparedelsmeusfills;aenDavid,pertot l’amorquerebod’ell dia a dia; a en Quim, per ser a més del meu gendre, el meu millor amic, i al’Adrià,perserelmeuàngelinspirador.

Amicsdel’Adrià

Sempre et recordarem com l’alegria del local. Un pilar imprescindible per a totsnosaltres.Mai oblidarem el teu “iuhuuuu” quan baixaves amb la bicicleta i anavesdirectealatevabutacapreferida.Olafacilitatqueteniesperfer-nossomriureatots.Com aquestes,mil coses. Gràcies per haver compartit una petita part de la nostravida.Not’oblidaremmai,Rocky!

JúliaBlanquera

De tant en tant, anàvem a esquiar amb tota la troupe. Sempre recordaré aquellsmatinsqueellm’esperavaa laplaçaMajor amb la taulade snow i junts anàvemabuscarelbus.Eldiaquequedàvemihianàvemtotsdos,duranttotelcamí,toterenriuresirialles,iaquellesesquiadeserendiferentstansolsperquèhieraell!

IreneGonzález

Podria explicar tantes anècdotes, records, detalls,moments, situacions... Però si hed’expressar el més essencial, em quedo amb la transparència dels teus ulls, lanaturalesa del teu ser, la sinceritat del teu somriure, la tranquil·litat del teucomportament,aquellesabraçadesdesdel’amistatielrespecte,lahumilitatdelteusuportconstant.Aixíque,sietpoguésferunregal,m’agradariadonar-telacapacitatdeveure’tatumateixatravésdelsmeusulls.Nomésaixít’adonariesdecomn’eres,d’especial.

PolFresneda

Comrecordoaquell somriureque feiaque sortís cadadiade l’institut volant capacasa per trobar-me’l a ell assegut a la seva butaca intocable i passar-nos tardes itardesde conversa, juntament ambelsnostres amics follets, que viviena lanostraxemeneia...

Tina

Quanemposoapensarenl’Adrià,emvenenmoltsrecordsalamentise’mdibuixaun somriure immens involuntàriament.Durant l’adolescència vam compartirmoltesvivències ja que és l’època en què experimentesmés i tens ganes demenjar-te elmón.Ellocaleraellloconescreavenlesbogeries.Peròsipensoenexperiènciesquesegueixenenelfonsdelmeucorielstreclapolsésquanrealmentveigunaamistatd’infància amb l’Adrià. Infinites tardes compartides a la plaça després de l’escola,esperantquelesnostresmarestanquessinlesbotigues.Erabastantmonòton,peròlarutina d’anar a Can Carbó a comprar un panet i després a la carnisseria que ensfessin un entrepà era una rutina bonica que quan no passava es trobava a faltar.Passar tota la tarda jugant sense cap mena de preocupació, així és com realmentrecordo l’Adrià! La plaça era nostra: jugàvem i parlàvem amb tots els botiguers,especialmentamblanostraaliada, laBrugui, iajudàvemelspoliciesaposarmultesalscotxes,incloenteldelamevamare!

Éssaludableibonicrecordarialmateixtempssentstristoriabsolutaimpotència,jaquenohihamarxaenrere.Peròrecords,fotosicosesmaterialsajudenquetinguemlasevaànimamésapropiqueellpuguiseguirsentpartdelesnostresvides.

PereSánchez

Pròleg

VaigconèixerlaKimiatravésd’uncercledesanacióambHo’oponopono.Vampoderparlar poca estona, però em va explicar que, malgrat que vivia a Banyoles i teniamolta feina, estavabendecididaaparticipar enaltres activitatsque jo organitzavaperaprofundirenlapràcticadelHo’oponopono.Apartird’aquelldia,elseusomriureexpressiu i la seva cabellera roja van passar a formar part de la meva vidaprofessional i,ambel temps,quan lavaigpoderconèixermésa fons,enpartde lamevafamíliadel’ànima.

La Kimi és una dona extraordinària, amb una immensa capacitat d’estimar i unaalegria contagiosa que sorprèn quan coneixes la dolorosa pèrdua que ha sofert.Aquestllibreésunacrònicadetalladadelnegretransitarpeldol,escritdesdeldolormésprofundd’uncordestrossatperlapèrduafinsalrenaixementdel’amorielgoigdeviure.Ésuncantalavida,al’amistati,sobretot,al’acceptacióhumild’allòquenopodemcanviar,perentregar-noshumilmentalavoluntatdelméssagratquehihaennosaltres.Iésaleshoresquantrobem,acadapas,lespersones,lesoportunitatsilescerteses que ens condueixen a recuperar la serenitat i la pau interiors des de lesqualspodemdonarunsentitnouimésprofundalanostraexistència.

Ambungransaberfer,laKimiensassenyalaelspassosquecalenperaconseguir-ho.Ha sabut transformar el dolor en amor, ha recorregut la negra nit de l’ànima quesuposaperdreunfillperdespertaraunanovavida.Afrontantcadadiaambvalentiaideterminació, ha superat el repte tan difícil que és recompondre un cor destrossatpertornaraviureambamor,alegriaigratitudmalgrateldolor.Inonoméshaestatcapaç de fer-ho, sinó que a més ha escrit aquestes pàgines per compartir la sevaexperiènciaambpersonesque,comella,hanpassatpelmateixtràngol.

Permi és un honor participar en aquest projecte, que estic segura que il·luminaràmolts cors que viuen en la foscor esperant trobar aquest far de llum que ensassenyalalaKimi,perrecórrerelcamíderetornaviureambamor,alegriaigratitud.

Gràcies,gràcies,gràcies

MªCarmenMartínezTomás

Introducció

Primerdetot,vullagrair-tequehagiscomprataquest llibre.Emdirigeixoatothomperquècrecquecadalectorhipottrobarunaespurnadellumounmotiudereflexió,peròespecialmentpretencarribaratotesaquellespersonesquehanestatoestanenunpoufondodinsdelqualsemblaquenoméshiha lapossibilitatde la foscor idelsofriment. Des de la humilitat, voldria transmetre’t que, si tu vols, pots tornar atrobarlallumilail·lusiódeviurelavida.

En aquest llibre hi trobaràs molt de dolor. No és la meva intenció fer-te plorar oendinsar-teenunmóndelqualevitemparlar–malgratquetotssabemqueexisteix–perquèensfamoltapor.Encertamanera,tambéésuncamíperprendreconsciènciadequisom.

Ésmoltdurtornarareviureelpatimentquevasuposarlamortdel’Adrià,elmeufill,peròhohedeferperpoderexposarlamevatransformació,elmeucanvicapalVullestarbé,queéselquem’haportataaquestanovavidaenlaqualemsentoplenaifeliç.Elcamíésllarg,aixònohovullnegar,perònoméshihaunamaneradefercamíiéscaminantitenintmoltclarl’objectiualqualesvolarribar.Ielmeueraquevoliaveurelallum,voliariure,voliasortirdelafoscorenlaqualestavaimmersa.

El que em proposo és transmetre que el meu èxit actualment és haver poguttransformareldolormésprofundenamorperquèemvaigadonarquenoméshihaduesmaneresdeviure lavida:unaésdesde l’amor i l’altra,desde lapor. Jovaigtriarviure-ladesde l’energiade l’amor i lagratitud. Ivaigdeixardepreguntar-meperquèhaviahagutdepassarperl’experiènciadelamortdel’Adrià,perquèelmeufillhavia tingutunavida tancurta. I vaigcanviaraquestespreguntesperCompucsortir-me’n?Compucaprendreacaminarperaquestanovavida?

Jonotincelpoderdecanviarunfet;hapassat–perterriblequesigui–ilògicamenthi ha un dolor que ha de fer el seu transcurs. Però sí que puc optar per dir:Proud’estarmalament;vullestarbé!Tinctoteldretdelmónariure,aballar,asaltar,asentir-memeravellosa,isobretotatornarateniralegriadinsdelcor.

En el moment en què vaig acceptar tot el quem’havia passat fins aleshores, vaigcomençaracrearunanovarealitatambnouspensamentsinovescreencesitotesvatransformar.Els“miracles”vancomençarasucceir-se;personesmeravellosesanavenapareixent a la meva vida, totes úniques i fantàstiques, i em donaven la mà perevolucionarjunts.Vaigcomençarafercursosdecreixementpersonalivaigdescobrirunmónnou.Jojanoeralad’abans.Elmeupetitmónvacomençaraengrandir-sei,mentrestant, el meu cor s’anava expandint. Em venen al record mil abraçades,conversesplenesd’amoriderialles,emocions,plors,viatges–petitsperòintensos–,retirsquehecompartitambpersonesincreïblesiexperiènciesinoblidables.

L’Adrià és dins del meu cor i ara riem plegats, i us puc assegurar que ho fem devalent.Commésfortaéslamevarialla,mésapropelsento.Ellvolveureunamareplenadenousobjectius,d’alegria;unamarequetinguiganesdeviureintensamentidegaudirdecadamomentquel’Universliregala.Aquestasócjoenaquestmoment:unaKimiquehaaprèsquetotcomençaambunpensamentalcostatd’unaemoció.Ique vol que aquesta emoció estigui impregnada de tots els colors, de totes lesmeravellesqueliarribendiàriamentatravésdelespersonesquevibrencomella.

Jopuc,tupots,totspodem!

Vambes

24degenerde2009:emdespertod’unsaltim’incorporoalllit.Unsorollfortm’hadesvetllat.Ésmolt d’hora – encara ésdenit –, se sent el vent combufa i ho fadevalent.Emsentomoltestranya,noséquèempassa.Intentotornaradormir,perònopuc.Donovoltesivoltesalllitdurantmoltaestonafinsquedecideixoaixecar-me,laqualcosaésmoltraraenmiperquèm’encantadormirimaihetingutproblemesdeson.Agafounallibretaiemposoaescriureunaredacciódefrancèsperauntreballde l’escola d’idiomes. Més tard, envio un missatge a la meva germana ja queprecisament és el seu aniversari. Li desitjo que tingui un dia fantàstic i ella emcontesta:Tenintunagermanacomtu,segurquehoserà.Ilidicquel’estimo.

Sónquasilesvuitdelmatíisonaeltelèfondel’Adrià,queésdamuntdelpedrísdelacuina. L’agafo i veig que és en Pere, el seu pare. Despenjo i, pensant-se que sócl’Adrià, crida: Adrià, Adrià!. Quan em sent, per un moment la seva veu transmetalleujament i es relaxa:Que l’Adrià és aquí? Jo li contesto que em sembla que no,mentrevaigcapal’entradaamirarsilessevesvambessónaterra;acontinuació,emdirigeixocapa lasevahabitació.Laportaésoberta idedueixoqueellnohiés.EnPerepenjaijoemquedosorpresa.Passenmésomenysdeuminuts,emtornaatrucariemdiu:Aravinc;l’Adriàn’hafetdelesseves.Totpassamoltràpidament.Pensoqueellielsseusamicsdeuenhaverfetalgunamalifeta.Però,defet,notincgairetempsperrumiar.Deseguidatruquenalaporta.EntraenPerecorrentsim’abraça.Alfons,afora,hihalapoliciaesperant.Emdiu:Abraça’m,abraça’m,quel’Adriàésmort.Dedinsmeusurtuncritprofundisec;enelmeucapnomésressonenlesparaulesd’enPere:L’Adriàésmort,l’Adriàésmort...joemtrencoenmiltrossos.

Compucabraçaralgúqueemdonaaquestanotícia?Compotveniralgúadir-mequeelmeufillestimat,elmeureiet,elmeunenpetit,ésmort?Quemaimésnoentraràperlaporta,quemaimésnoelpodréabraçar,quemaimésnolipodréferunpetó,quemaimésnoelpodrérenyar,quemaimésnopodremcompartirconfidències,nijugar,nicuinar,nimirarlatele...

Tots’haacabat.Éscomtravessarunalíniaprimíssimaquenoesveu,peròquealavegadaésunabisme,ungranpou,comun foratnegre,sense límitsni final.Totésfosc,janohihallum.Emvullmorir,nomésemvullmorir.Vullmarxarambell.Resnotésentit.Nosentoelmeucos:notocomsiunpunyalemtravesséselpit.Sentoquem’ofego.Emcostarespirar.Lescamesemfallen,peròalhoravullcórrer,vullescapari córrer i córrer fins a caure a terra sense alè. Elmón em cau a sobre. Res no tésentit.

Comencenlesvisites,elscondols,lestrucadesdetelèfon.EnPereijonohisom.Lanostramentéslluny,moltlluny.Ensdeixemabraçariestimar,perònosentimresderes;éscomsienshaguessinextrettotalasang.Nomésquedaungrandolorielcorfamoltdemal.

Ésdissabte.Lesbotiguesquedentancades.Alsaparadorshiharosesiespelmes.TotBanyoles en va ple. Comença la foscor del dolor que ho va envaint tot. Les veuscorrencomungrannúvolnegrequevacreixentsenseparar.Elsamics,elsclients,elsfamiliars... tots desperten dins un malson. Comença un dia gris per a tothom.Banyolesesvesteixdedol.L’AdriàRocaésmort.

JonoméspensoatrucarenDavid,elseugermà.Litrucoinsistentment,vanpassantleshores i ellnoagafaelmòbil finsamigmatí.Estic tannerviosaquede lamevabocanoméssurtuncritdedolor:L’Adriàésmort,l’Adriàésmort!.PobreDavid!Nosapelquelipassa;lafoscorelsarribaara,aellialseucompany,enQuim.ViuenaGironaivenentandepressacompoden.

Veig el nostre dolor reflectit, com en un mirall, en els rostres del nostres amics iclients.Encaraahoresd’aratinclessevescaresgravadesenelmeucor.Totl’equipdeCanPereRoca,unalcostatdel’altre,nosabencomdonar-nosescalfor:unsestanseriosos, els altres ploren. Tot és tan terrible! Però jo no puc plorar. El plor m’haquedatencallatadinsiemsentocomunblocdepedra.

Truquenalaporta.Sónlesmevesamiguesdel’ànimaidelainfància:laMontse,laSussi i l’Anna. Tornen a entrar per la porta per segona vegada per abraçar-me idonar-metotelseuamor.Elprimercopvaserperlamortdelamevamarequanjonoméstenia14anys.Arasóndavantmeudenou.Perunmoment,emtransportoeneltemps.Lesmevesamiguessónallà,ambelseudolor,queéselmeu, reflectitenelrostre.Nocalenlesparaules.Lesnostresmirades,elsnostresplors,hodiuentot.Lanostraestimacióvamésenllà.Ienmigdetotplegat,empregunto:Perquèsemprejo?

Lesvisitesnocessen,lacasasempreestàplena,laportajanoquedamaitancada.Ésunanarivenirconstant,unapersonarerel’altra.Noséquantagentvapassaraquelldiapercasa,peròeraunnoparardeplorsid’abraçades.

Vivimelsdiessegüentsenunafoscortotal.EnPere,enDavidienQuimesquedenalmeucostat.Lasevacompanyiaielseuamoremfandecoixí,peròjonohisóc,nomésemcentroenunpensament:eldolorperlapèrduadel’Adrià,elmeufill.

Adriàperalafamília,“Rocky”peralsamics

L’Adriàeraunapersonacomtots,amblessevesvirtuts ielsseusdefectes.Encaraquesentinostàlgia,araésmésdolçaipucparlarambnaturalitatdecomera,comafill,germàoamic,sensecaureenelperilld’idealitzar-loniqueprenguilacategoriad’éssersuperior.Peranosaltres,lafamília,eral’Adrià,peròperalsseusamicseraenRocky, nom amb el qual el van batejar a la guarderia i amb el qual s’identificavaplenament.

Físicament era molt normal: no gaire alt, de mitjana estatura, ni prim ni gras.D’entrada, el quemés destacaria d’ell serien els seus cabells llargs i castanysmésaviat ondulats i sempre amb aspecte despentinat, que amagava sota les sevesestimadesgorres.Lasevaexpressióeradolçairiallera;elsseusullserenbrillants,decolorverdoliva,forçaclars.

El nas, senyal indiscutible de la família d’on provenia, era un altre dels seus tretsdistintius.Aixòéselquelafamílialihaviaditdesdebenpetit:TenselnasdepatatacomtotselsdecanPericus.Unadelespersonesquemésgaudiad’aquestfeteraelseu germà David, a qui li encantava fer-lo emprenyar. L’Adrià li deia: I tu, què?Muuuuu...vaca,mésquevaca,tutambéeltens.Icomençavalaguerra,aveurequipodiamés,finsquejointerveniaperdefensarl’Adrià:David,volsparar?!Noveusqueelteugermàésméspetitquetu?Apocapoc,tottornavaalanormalitat.Defet,eraunamaneramésdedirt’estimo.

I el seus llavis, sempre vaig pensar que el feien guapo; eren molsuts i petoners,heretatsdelmeupare,cosaqueamim’emplenavad’orgull.Tambérecordolessevesmans,palpudesipetitesi,alhorasuausidelicades,quetransmetienmoltatendresaiescalforhumana.Emvealamemòriaundiaenquèjoestavatristaiploravamolt.Elleraalmeucostat,ensilenci.Noemvapreguntarres,nomésemvaagafarlamà.Així,ambaquellsilenciilasevapresència,emcomunicavaelsseussentiments.Emdeia:mama,t’estimo,josócaquí,emtensalteucostat,t’ajudaré,noestàssola.Iaratornoaplorarenrecordarcomeraell.

Hihaunaltretret,nopasfísic,quesemprem’evocal’Adrià:lasevaolor; l’olorquedespreniaquantornavaacasadesprésd’haverpassatlatardaallocalambelsseusamics.Jol’abraçavailideia:quit’estima?Ambelseusomriureielseuhumorburletaemdeia:laNina!-laNinaeralasevagosseta.Joemquedavaabraçadaaellilideia“t’estimo”mentre inspirava aquella fragància d’olor de foc a terra. Aquest record,haver-lipogutdirtantesvegadesaquestaparaulamàgicaiambunavibraciótanalta,m’haquedatgravatdinselcorim’haajudataseguirendavantmoltesvegades.

L’Adriàeraespecialiaquestamaneradeserfeiaquelanostrarelaciótambéhofos.Eraunnenalegreiatreviti,alhora,mésaviatgandulimandrós,sobretotenl’èpocadel’adolescència.Vanserunsanysenelsqualsjom’enfadavatotsovint,peròamblasevamaneradeserdebonapasta,tranquil,callat,discretieducat,alfinalfeiaelquevolia.

Al’escolanovaserunbonestudiant.Ensvaferpatirmoltperquènohihaviamaneraquetinguésinterèspelsestudisperquèperelleracomperdreeltempsinosesentiamotivat.Vanserunsanysdursperatotsperquè,perunabanda,veiesqueeraunnenllest iambcapacitatperdonarmoltmés,però,per l’altra, t’adonavesquesesentiaperdut, no trobavael seu camí, es feiagran i cadavegadaeramés “passota”.A labotiga,nomésvaigaconseguirquetreballésdueshoreteselsdissabtesperguanyar-seunsdinersperalessevesdespesessetmanals,peròelquemésfeiaeragandulejar,riureimenjar.Comquenormalmenthianavade3a5delatardadeldissabte,perelljaeral’horadeberenariquannovoliaunaCoca-Colavoliaunentrepà.Lasevafeina

consistiaaenvasaralbuitdiferentsproductesgurmet,comaraformatge,embotitsifoie.Aquestúltimliencantava:eraelreidelaCoca-Colaielfoiei,detantentant,alguntrossetanavaapararalasevapanxa.Isempreambaquellseuposattranquilimandrós,quesemblavaqueunacamahaviadedemanarpermísal’altrapercaminar.

Elsúltimsanysliagradavalarobad’estilraper:pantalonscaigutsqueensenyavenelscalçotets,dessuadoresgrossesamblletresestranyesilasevainseparablegorra.Emveal capunaanècdota.Unavegada, tot el personaldeCanPereRocavamanaradinaraMieres,unpobledelacomarca.Haventacabatl’àpatiquanjamarxàvem,ellno podia engegar la moto i mentre provava de fer-la funcionar tot corrent al seucostat,elspantalonslianavenbaixant.Icomméscorria,mésliqueien.Nosaltreselmiràvemiensfèiemunfartderiure.Totplegateramoltcòmic.

Però un dia tot va canviar: amb l’ajuda del director de l’institut on estudiava vamaconseguirportar-loaGirona,enunaescolademecànica.Allàvacomençar lasevatransformacióperquèvatrobarelquerealmentelmotivavail’apassionava,queerenles motos. Ja no hi havia qui el parés! S’hi passava hores i hores. Li encantavadesmuntar-lesidescobrircomfuncionaven.

Jadebenpetit tenia aficióper tot el que fosmoviment.De fet, crecquevanéixersentint lavelocitatdins lasang.Als tresanys,mésomenys, jaanavanit idiaambpatinsde línia. Idicaixòperquè literalmenterencomunaprolongacióde lessevescames: pujava escales, les baixava, feia de tot sense treure-se’ls. No hi havia capobstacleperaelli,comésdesuposar,elpodiestrobaradormitenqualsevolllocambelspatinsposats.Aixòsí,ambelspantalonsunamicamolls,perquènoteniatempsd’anarallavabo,aixònoformavapartdelsseusplans!Ellnomésvoliacórrer,saltarijugar.

Unaaltrapassiódel’Adriàeral’esquí.Deviatenirquatreanysquanellijo,carregatscomburros,ensn’anàvemelsdiumengesalessisdelmatíalaMolina.Peròaixònolifeiamandra,noesqueixavamai,jaquelifeiamoltail·lusió.Recordomoltsmomentsallà,alaMolina.Nohihaviaresquelifespor.Unadelesprimeresvegadesquevapujaralespistes,elmonitorvatenirunbonespantielvarenyarmoltperquè,desdedalt de tot i sense pals, l’Adrià va agafar la directa i va baixar en línia recta i elmonitortotdarrere.Semblavalahormigaatómica:anavaambunagranotaiuncascvermells.Eratanpetit,peròtandecidit!

Més tard, va canviar l’esquí per la taula de snow. Va ser un gran descobriment.Aquells eren els seusmoments, plens de felicitat, en els quals se sentia lliure i enconnexióambl’Univers.Allà,almigdelaimmensitatnevada,estavaencomunióamblasevaessència.

Lessevesprimeresiúltimesvacancesambelsamicsvanseralaneu.Quanemvadirquevoliapassarunsdiesambelscompanys,perunmomentvaigsentirques’haviafetgran;jonol’hipodiaimpediri,amés,nomésfaltavendosmesosperfer18anys.Livaigoferirtotelmeusuporti,alavegada,tambélivaigdonarconsellsdemare.Peròellesvaportarmésquebé:m’anavatrucantim’explicavalasevaexperiència.Ijoemsentiafeliçdelasevafelicitatperquèelmeucorintuïaqueestavamoltbéiquelanostrarelacióanavamoltmésenllàdelaquehihaentreunamareiunfill.Defet,eracomladedosamics.Semprehepensatqueestimarésigualallibertatiaquestera el punt cabdal de la nostra connexió, basada en la confiança, el respecte i,sobretot,elgranamorqueensteníem.

L’Adriàtambétenialacapacitatd’escoltar.AquestéselrecordquelihaquedataenQuim,laparellad’enDavidilapersonaquehaviadeserelseucunyat.L’essènciaque

m’hadeixatéslasevacapacitatd’escoltar;recordol’Adriàcomunapersonaatenta.

En paraules de la meva amiga Montse, l’Adrià era un nano que, sota la sevaemblemàtica gorra, amagava un tarannà excepcional: discret, pacient, observador,quecallavainojutjava,gelósdelasevaintimitati,sobretot,bonapersona,quepernoferir,rebutjavaqualsevolenfrontamentambaquellsqueestimava.Quanavegadesladesídiaelvisitava,l’ompliad’estonesestiratalsofàambunpaquetdegaletesquesubtilment amagava sota el moble. En veure’s enxampat i sense arguments perjustificarelfet,etregalavaunariallafrescaifugiaalseurefugi.Pocamantdeveurela seva imatge plasmada en paper fotogràfic, quan intuïa que era el blanc del’objectiu,s’escapoliaambincreïbledestresa.

També teniaaquellpuntburleta,unamanerade ferenfadarperòdebroma,quealmateix temps era com ell expressava el seu afecte. Però de tot el que he dit, sensdubte,emquedoambelseuriurecontagiós,unadelessevesvirtutsmésgrans,iambel fet que era una bona persona, de la qual cosa esticmolt orgullosa com amareperquèpensoqueaquestaésl’assignaturamésimportantdelavida.

Elregal

Eldimecresd’aquellamaleïdasetmana,alatarda,l’Adriàemvatrucar:Mama,avuivincasoparidesprésaniréaveureelfutbol.Jolivaigdirquenopatíspermi,quesopésianésambelsseusamics.No,mama,jat’esperaré–emvacontestar.Vapassarunaestonaijolivaigtrucarivaigtornarainsistir-hi.Emsabiagreuquem’esperés,peròellemvadirambuntodeveucontundent:Mama,vullsoparambtu!

Vaigplegarunamicamésd’hora ivaigcórrercapacasa;emfeia il·lusió.Feiadiesquenocompartíemunaestonajunts.Emvaigpresentaracasaambunpotdecaldode labotiga i carnamanidaamball i julivertper ferpetitesmandonguilles; eraundels nostres sopars preferits. Junts vam començar a preparar l’àpat. Vaig posar lasopaalfociellvacomençarabuscarelsestrisperferlespetitespilotillesianar-lesintroduint d’una en una dins de l’ansat. Mentre feinejàvem, de cop i volta em vapreguntar:quèemregalaràspelmeuaniversari?Justfaltaven29diesperfer18anys,unadatamàgica.M’imaginoquedeviaserundelsmotiusdelagranfal·lerapersoparamblasevamare.Hededirqueenelsdarrerstempsquasihaviadepregar-loperquèaixòfospossible.Elseupareijoestàvemseparatsil’Adriàtrobavaqualsevolexcusaperquedar-seambell.Allàtoteramésfàcil,nohihaviatantdecontrol i jo,defet,tambéhoacceptavaperquèhotrobavaforçanormal;formavapartdel’edat.Peraixòpensoqueaquellavetlladavaserespecial.

Avegadesempreguntosiéspossiblequeunapartd’ellsabésqueaquelleraelnostreúltimsoparosimplementvoliafer-sel’amorósperaconseguirallòquemésdesitjava:uncotxe.Jolivaigdirquenoeltindriaperquènosel’haviaguanyat.Durantl’últimanym’havia fet enfadarmolt sovint i el seucomportamentnoeraeld’unapersonaque ja es considera amb el dret de tenir vehicle propi.No et compraré cap cotxeperquèencaranote’lmereixesinoetpensodeixarelmeuperquèjaemveigbaixantalpàrquingitrobar-me’lbuit.Vamestarparlant-neunabonaestona.Livaigproposardeposaralseunomlafurgonetadelabotiga;aixípodriaanarfentpràctiques.Tambéem ve a lamemòria el record d’una dolça abraçada davant del foc. L’Adrià era unmurri:commésm’emprenyavajomésmoixainesemfeiaperaconseguirtotallòquevolia. No era una persona rabiosa ni rancorosa, tot al contrari: tot li passavaràpidament.

Val la pena dir que quan ens vam asseure a taula per sopar i gaudir de l’àpat, laconversa va canviar de caire. Va semblar que havia madurat de sobte i estavapreocupat pel seu futur. Estava amoïnat. Em va explicar que la vida laboral estavacanviantmoltdepressa;pressentiaquecomençavaunacrisi.Emvadir:mama, hed’estudiarmés;novullacabarescombrantelterradelstallersmecànics.Jovullsaberd’electrònica. La feina s’està posant molt difícil i jo vull arribar lluny. En aquellmoment,sim’haguessinpunxatnom’haurientrobatsang.Eralaprimeravegadaquesentia aquelles paraules. Quantes vegades li havia parlat de la importànciad’estudiar?Iaraeradavantmeudient-metotallòqueamim’agradavatantescoltar.Vam acabar al sofà parlant de l’amor. Aquell dia els seus ulls eren com petitsfragments d’estels. Vam estar una estona xerrant i jo li vaig preguntar si estavaenamorat:ha,ha,ha...–reiaell–Sí,arat’hoexplicaré!Jolideia:amésdeserlatevamare, sóc la tevamillor amiga.Ha, ha, ha..., encara reiamés imés perquè li feiamoltagràciaquejovolguésconèixerlessevesintimitats(ambaquestescoseseraunamicareservat).Sí,home!–emcontestavaenmigdelessevesriallescontagioses.Vamacabarrientijugantallà,alsofà,peròsensequejon’obtinguéscapresposta.

Feiatempsquel’Adrià i jonocompartíemunbonsopar,sensepressesperacabar ianarambelsamicsd’aventures.Aquellvesprevaserdiferent iespecial.Unrecordpreciós,quevaserunveritableregal.

QuieralaKimi?

És una pregunta molt potent i la resposta no és fàcil. Quan intento contestar-la,prencconsciènciaquehedemirarenrere.Tancoelsullsim’observoamimateixadesdeladistància.Aleshores,lamevamentse’nvamoltlluny,capalpassat,ibuscadinsd’unacapsetaenlaqualestanguardatstotselsmeusrecords.Laprimeraimatgequeemveéslad’unanenafeliç,moltriallera,quetéunafamíliaamorosa,compostapelpare, la mare i una germana tres anys més gran que ella, i les seves amigues del’ànima. Aquesta nena juga i gaudeix de cadamoment; riumolt, de fet, li encantariure.Ésunanenafeliç.Als7anystéunaprimeraexperiènciadevida:totjugantamblesamiguesgairebés’ofegai,poctempsdesprés,téunproblemaqueliocasionalapèrdua del 50% d’oïda, fet que la marcarà per la resta de la seva vida. Passa eltemps,vacreixentilasevavidacanvia;lasevariallatambéminva.Quanté14anys,lasevaalegrias’estroncaacausadelamalaltiadelamare.Litocaviureunaèpocaen la qual no sap el que està passant, tot es barreja: l’adolescència i les ganes desortirigaudirdeltempsambelsamicsamblasituaciófamiliar.Cadadia,quanarribade l’escola, troba la mare estirada al llit. Sempre té molta febre i irradia moltaescalfor.AlaKimiliencantaficar-sealllitambella, l’abraçabenfortiesquedaensilenci.Sesentcomsiencaraestiguésdinslasevapanxa.Voldormir,sentir lasevaproteccióiflotar.Diareredia,buscalasevaescalfor.Nosapquemoltaviatlamareprendrà un camí sense retorn i ella haurà d’aprendre a créixer pràcticament sola.Viuràuntempsenquètots–laKimi,elparei lagermana–sesentiranperduts:hamarxatelpilardelacasa,l’únicacosaqueelsmantéunitsésl’amorqueestenenelsunsalsaltres.Aixòelsdonaràlaforçanecessàriaperseguirendavant.

Girant la vista cap al passat,m’adonoque començauna èpocamolt difícil per a laKimi.Peruncostat,sorgeixen,desdelmésprofunddelseucor,lespors.Lespersonesquel’envolten,sensesaberelmalquepodenarribarafer,inconscientsdelessevesparaules,fanqueentrienunestatquefinsaradesconeixia.Enelseucapressonenparaulesque fanmoltdemal:Si no l’haguessis fet treballar tant, ella encara seriaaquí. És per això que té por d’estar sola, té pànic que lamare torni per renyar-laperquèsesentculpabledelasevamort.Decop,hantallatelcordóumbilicalquelauniaalapersonaqueméss’estimavailesriallesesconverteixenenplors.

Té14anys,ésunanenainosaponanar.Enaquellmomentbuscasuplir l’absènciad’aquestamormaternalambelsamicsiamigues.Totaixòlaportaadescobrirelsexemolt aviat i amb nois sempre més grans que ella. La Kimi no sap el que vol: elsestudissimplementvaniellaenfocalasevavidaabuscarl’escalfordelamarequeenaquellmomentlimanca.Lasanglibull,estàenplenaadolescènciainotéunreferentniningúquelidiguielquehadefer.

Elpareésunapersonareservadaidepoquesparaules,peròqueabraçaiestima.Espreocupademantenirlafamíliaeconòmicament;perelléselmésimportant.Treballadurihodonatotperlessevesfilles,quesónelqueméss’estima.

LasevagermanaDolors,pelfetdesermésgran,prenelroldelamare.Escuidadelacasa,quetotestiguiordenatinetideposarunplatataula.Aviatescasa–nomésté19anys–,peròcontinuavivintalacasafamiliar.

Segueixorecordanticonstatoque,mentrestant, laKimivafentlasevavida.Passenunsanysenelsqualselsseusprojectescanvien.Nodonaimportànciaalsestudis,nosapquesónlabaseperalfutur.Ellaviuis’agafaatotallòquealasevamaneralafafeliç.Als18anysse’nvaaviureaBanyoles icomençaunanovaetapa.S’instal·laacasadelasevacosina,maredequatrefilles,queregenta, juntambelseumarit,elrestaurant El Cisne. Allà coneixerà una altramanera de viure que l’atraurà. Sense

gairebéadonar-se’n,s’aniràarrelantalaciutatfinsaformar-hilasevapròpiafamília.LaKimipensaquetriaelcamífàcil:deixaràd’estudiar,escasaràitotseràbufariferampolles.Peròs’equivoca.Hatriatuncamímoltdurihauràdetreballarmolt,mentreles seves amigues gaudiran d’una època que els permetrà respirar llibertat ambl’experiènciadelaUniversitat,nousamicsinousreptes.

QuanlaKimifa21anys,escasaambenPereRoca,uncarnisserdeBanyoles,ialcapdedosanysneixelseufillDavid,unnenpreciósqueliencomanal’alegriadeviure.EnDavidcomençaaparlarabansqueacaminar;éscomunavella.Famoltderiureatothom.Ésalegreixerrapelsdescosits.S’envoltadegentgranisempretétemadeconversa. Li agrada compartir estones a la botiga amb el pare i lamare, però benaviat, quan té 6 anys, li toca viure una mala experiència. La seva mare estàembarassadadesismesosielljahohacompartitambtotal’escola.Elfetdetenirungermanetl’ompled’alegria.Elquenosapésque,moltesvegades,lavidanoéscomun se la imagina. EnDavid s’ha creat la seva realitat, però de cop, tot canvia, lescoses no van bé i ha d’acceptar que aquest germanet demoment no arribarà. Sónmomentsdifícilsperatots.PassendosmesosilaKimitornaaquedarembarassada.Aquesta vegada, ell nohoexplicarà finsquearribi el seugermanet; de fet, semblaquenis’hoacabidecreure.Hoviuensilencifinsquearribaelgranmoment.Eldia26defebrerde1991neixl’Adrià.

Faunsdeuanys,sim’haguessinpreguntat“quiéslaKimi?”,lamevarespostahauriaestatlasegüent:JosóclaKimi,tinc46anys,sócunadonaquetreballadexarcutera–potsertambéhauriaditcuinera–imarededosfills.Sócunapersonaque,sobretot,treballamoltiquededicapràcticamenttotelseutempsalafeina;unapersonaperaqui el més important, en aquest moment, són els seus fills, la família i els seusestimatsclients.Lamevarealitateraaquesta,laquehaviaconformatalliçonadaperlesmevescreences.M’havienensenyataviureperalsaltres,toteramésimportantquelesmevesnecessitats.Totiquesembliincreïble,elqueocupavaelprimerllocalamevavidaerenlabotigaielsclients.Peraellsnoteniamaiunno;defet,aquestaparaulanoformavapartdelmeulèxic,eracomunpecat.Toteramésimportantquejomateixa.QuanpensoenaquellaKimi, laveigamblasevabatablanca,darrereeltaulelldelabotiga,itambécuidantlacasailasevafamíliatanbécomsabia.Quèeraaixòdedescansar?Lesvacances?Agafarunabaixamaternal?Osimplementno ferres? La Kimi mai no es va plantejar res de tot això. Només sabia que hi haviahipoteques per pagar i que havia de treballar molt per arribar a tot. Malgrat quecreixiaprofessionalment,ellanoviviasinóquesobreviviaalasevamanera.Tampocnoesfeiagairespreguntesniteniagairesamics.Lasevavidaeracomunaroda,enlaqualsemprepassavaelmateix.

L’Univers m’anava enviant lliçons que jo no entenia (o no hi estava atenta). Erensituacionsques’anaven repetint cadasetanys.Als35anys, vaigpatirunacaigudaperculpadelaqualemvaigtrencarlescincvèrtebreslumbars.Vaighaverdetornara aprendre a caminar i vaig patir molt de dolor. Una persona em va dir en sentitfigurat: Tu no has caigut, a tu t’han empès. Aquestes paraules em van quedargravades,peròenaquellmomentnolesvaigentendre.Arapodriadirquesí,quehecomprèselmissatge.Quanfeia17anysqueeracasada,vaigobrirunaaltrabotiga,emvaigseparariemvaigenamorard’unaltrehome.Vaigviureaquellahistòriaiallòemvaportarasortirdelamevazonadeconfort.Vaigsentir,vaigplorar,vaigestimarivaigaprendremolt.Als42anysemvaningressard’urgènciesiemvanoperard’unronyó.Anavaaprenentlalliçómoltapocapoc.Algú,desdenosesapon,teniamoltd’interèsque emdespertés.Finsque el generde2009, quan tenia49 anys, emvatocarviureelpitjorquepotviureunamare:lapèrduad’unfill.

Incredulitat,impotència,acceptacióiajuda

Lamortdelmeufillvasuposarquelamevavidafesungirde360graus.Vaigpassarperunprocésdedolor,desesperació i tristesa, iper fer-meunmuntdepreguntes:perquèem tocavaami viureaquella situació?Quèhaviad’aprendrede totaquestsofriment?Perquèl’Adriàhaviatingutunavidatancurta?Onera?Estavabé?

Elsprimersmesosvansermoltfoscos.Sentiamoltaràbiaiestavaemprenyadaambelmón.Hihaviamomentsquepensavaquenome’nsortiria,nom’importavares,nosuportava la ideadeviuresenseell.L’absènciade l’ésserestimateramoltgran i laimpotència per no poder-lo tocarmaimés, per no poder sentir la seva veu, per nopoderferresperaell,erenaclaparadores.

Lamevaprincipalpreocupacióerasabersiestavabé.Empreguntavacomdeviaserl’altrecostatdelarealitatqueconeixem,l’altradimensió,perquèjosabia–oalmenyshosentiaaixí–quel’Adriànoméshaviadeixatenrereelseucarruatge,peròlasevaessència continuava entre nosaltres.El tema, de la transcendència semprem’haviainteressat,potserpel fetquehaviahagutdeviureambl’absènciade lamevamare.Precisament, uns dies abans de l’accident, per Reis, m’havia autoregalat un llibred’ElisabethKübler-Ross titulatLaruedade lavida, i tot aixòem feiaplantejarméspreguntes:perquèl’haviacomprat?Elmeusubconscientm’estavapreparant?Tambévaigferaltrescoses,comcomprarmarcspercanviarfotosoacceptar-ned’altresqueemvanpassar, comsoapramb l’Adrià,quedurantaquella setmanava insistirmoltquesopéssimjuntsihavertingutunaconversamoltprofundadurantl’àpat.Amésamés,unmesabans,justquanfeienlagaladelaMaratódeTV3perrecaptardiners(no recordo per quina causa), m’havia cridat l’atenció una frase d’una cançó quedesprésvaigutilitzarperalrecordatoridelacerimòniadel’Adrià.Deiaaixí:

“Maiestàssol.Nosaltresestaremaquíambtu.Encaraquelluny,estaremaquíambtu.Encaraquelluny,etportaremsempreDinsdelnostrecor.”

Apartdesentirundolorterriblequesemblavaquem’haviadetrencarenmiltrossosd’un moment a l’altre, també hi havia un sentiment molt gran d’impotència id’incredulitat.Cadadiaemdespertava,m’asseiaalllitiempreguntava:ésunsomni?Aixònoés real,nopotser...Aradespertaré im’adonaréqueesticdinsd’unsomni,respiraré a fons i em diré quina nit, quin malson que he tingut! Però no, anavenpassantelsminutsijocontinuavaenestatdexoc,emcostavarespirar,noteniaganesdeferresderes,nomésvoliatornaradormir,voliatancarelsullsipensarenl’Adrià.

Toteratancontradictori:teniaunnegoci,haviadeseguirendavant,itambéteniaunaltre fill a qui estimar. Cada dia sortia al carrer, però res tenia sentit; el móncontinuava,peròpermi s’haviaaturat.Enaquellmomentpensavaquemaimésnoseria capaç de tornar a somriure ni d’estimar. Actuavamecànicament, seguramentcondicionada per les creences que m’havien inculcat: has de ser forta, has d’anarendavant,hohasdeferpel teualtre fill,el tempshocuratot,etc. Ihofeiaperquèsempre he estat obedient, però em sentia destrossada, sense forces, simplementactuava.L’únicacosaqueemsalvavadetotaixòerenelsmeusmomentsdesilenciiunaveuetaques’anavadespertantadinsmeuinoestavaconformeaviured’aquellamaneraperquèallònoeraviure,sinóqueeraestarmortaenvida.

Elmeucospesavamolt,ambproufeinespodiaferpetitespasses,peròleshaviadefer.Hihaviaunaveuinteriorqueemdeiaquehaviadecaminar,avançar,im’adonavaquehihaviaunaltremón,quenoeraelmeu,peròquecontinuava.Compodiaser?La

vidacontinuava?Elsolsortiacadadia,lagentseguialasevavida,elsrebutsvenienigualment, la botiga estava oberta, la gent tenia gana, anava a comprar, esmovia,caminava. I jo era allà i em sentia molt petitona, com una boleta de plom que esdeixavarodolarapocapoc.Sabiaquehaviadecontinuar,simplementteniaclaraixò.Elcoremfeiamoltdemal;portavalafotodel’Adriàalabutxacaicrecquecadadeuminutslifeiamilpetonsilideiat’estimo,t’estimo,t’estimo.Eral’únicacosaqueemsortiadel’ànima.

I així anavenpassant els dies.Dolor, caminar, buscar lamevapau, enfrontar-me almeudiaadia,anara lafeina,miraralsullselsmeusclients iestimar,omésaviat,buscar que m’estimessin. Necessitava que m’estimessin, era la meva benzina perpoderseguir.Tincmoltasortdetantagentquehovafer:elsamics,lamevagermana,en Pere – que em cuidava i em mimava –, en David i en Quim, els clients, elscompanysdelafeina,etc.Noméstincparaulesdegratitudperatotsells.Iparlantdela gratitud, crec que no em puc oblidar de la Nina, que havia estat la gosseta del’Adrià. Juntes vam compartir el dol per lamort delmeu fill. Va ser una peçamoltimportantenaquellsmomentsiunsuportimmens.

Fapoc,atravésd’ungrupdeWhatsApp,emvaarribarunacartamolt tendraen laqualhihaviaunafotografiadediversosanimals.Elmissatgeveniaadir:“Éscertqueelsanimals tenenànima i sentiments i sónunscompanysperfectes, tanta laTerracomalParadís(elcel).Elsanimalssónàngelsqueensacompanyenenlanostravidafísicaiensajudenamantenirelcorobertquanenscostasentiramorpelsaltresopernosaltresmateixos.”.

AquestescritimmediatamentemvarecordarlaNina.Ambellavaigaprendrequenocalenlesparaules.Ambeltempsm’headonatquedonemmassaimportànciaalquehemdedir icomenshemdecomportardavantdeldolorde lapèrdua. Iavegadesnoméscalunaabraçada,unamirada,un“agafarlamà”.Simplementser-hi,estaralcostatiescoltar,escoltarmolt.

Ella era allà, sentia el meu dolor, buscava el meu contacte, em mirava amb ullstendres i bondadosos i a canvinoemdemanava res.Resde res.Si jono li donavamenjar, no passava res; si jo no la treia a passejar, no passava res. S’ajeia almeucostaticompartiaelmeuestatd’ànim.Esperavapacientmentquearribéselmomentque jo reaccionés i m’adonés que ella era allà i que tenia les seves necessitats.Explico totaixòperquèdurantdosanysvaser lamevacompanya fidelamb tota lapaciènciadelmón.

La Nina vivia amb l’Adrià a casa del seu pare. Tres dies després que ell ensabandonés,enDavidemvadir:mama,quèfemamblaNina?Fatresdiesquenoesmoudelaportadel’habitaciódel’Adrià,nomésesperaqueellarribi.Deseguidavaigdemanar-liquemelaportésalpis.Hededirquevapassarunparelldediesdolents:cridavaifeialasensacióquepercebiacosesquejoeraincapaçdeveure.

Vananarpassantelsdiesi,senseadonar-me’n,ellaesvaconvertirenelmeumotor.Almatíveniaalamevahabitació,esposavaalmeucostat,emtocavaamblapotetaiemmiravacomvolentdir:va,aixeca’t,quehacomençatunnoudia!Melamiravaisentiaqueellavoliasortir;pot semblarunabajanada,perònohoera.Em llevava il’anavaapassejarperl’Estany.LaNinafeiaquejosortísalcarreriquem’envoltésdenatura,respirésairefresc,queemmiréselsoliquetotplegatm’omplísd’unamicad’energia per continuar. Vam viure molts moments plegades en els quals em vademostrarunamorincondicional.

Apartde lespassejadesamblaNina,anaral llitalvespre,perestranyquesembli,

eraelquemésm’agradava.Permieracomcontactarambell.Defet,hihaviaduescosesenlesqualstrobavalacalmadelmeudiaadia:unaeraanaradormiril’altraeraanaralamevahabitaciódemeditació,onenceniaespelmesiencens.M’asseiaenposició de lotus i buscava lamevapau interior.Encara ara, quan entro en aquestahabitació, em costa sortir-ne perquè m’agrada respirar el silenci i estar amb mimateixa.

Quan em ficava al llit estava molta estona amb els ulls oberts esperant que ellvingués.Desdelprimerdiasentiaadinsmeuquevindriaaveure’m,queemdonariaunaexplicaciódetotelquehaviapassat,quem’explicariaperquèsen’haviaanattand’hora.

Unarevelacióicincmomentsviscuts:

Quanparlodetransformareldolorenamor,noemrefereixoaunmomentconcretnia una situació determinada; tampoc no és un procediment automàtic, d’un dia perl’altre;més aviat és un camí conformat permolts instants diferents, cadascun delsquals condueix cap a aquesta transformació. De tots aquests, en destacaria cincd’especials,malgratqueenpodriensermoltsmés.

Unmomentsant/unarevelacióUndiavaigtenirunmomentsant(unmomentdeconnexióambl’Univers),enelqualemvaigferunapregunta.Tenia51anysiemsentiamoltmalament,tantmentalmentcomfísicament,perquèelmeucossomatitzavatotelmeudolorintern.Nopodiamés,eraal fonsde l’infern iaquelldiaunraigde llumvapenetraralmeucor iemvaigpreguntar:Quantsanysetquedendevida?20,30?Tuvolsviure’lsambtotaquestpesasobre?Etvolsquedarancoradaenaquestafoscor? Iaixíemvaigplantejarmoltesaltresqüestions.

Lamevarespostavaser:no,novullviureelsanysquehandevenirambaquestdolor,vull transformar-lo. Jo no puc canviar la situació que m’ha tocat, però sí la mevaactitud.Iaquellvaserelprimerpascapunanovamanerad’enfocarlamevavida.

Emvaigplantejartotselsanyspossiblesqueemrestavenivaigtenirunpensament:jo volia estar amb l’Adrià i només tenia dues possibilitats. Una era llevar-me jomateixalavidai,ambaquestaopció,nohiestavad’acord.Amés,emfeiapànicpertotallòque johavia llegit sobreel fetque lespersonesquesesuïcidenvanperuncamí diferent.M’imaginava perduda per l’Univers i això encara em provocavamésangoixa.L’altraeraesperarelmeumoment;unmomentquepodiatardarfinsitot20o30anys,queésmoltdetempsperviuredesdeldolorilafoscor.Imaginar-m’hoemva fer reaccionar: tenia clar que jo noho volia.Havia d’escollir comviure lamevavidaijovoliaquefosplenadellum,plenadecosesboniquesialegres;totaixòemvaportaratenirunaltretipusdepensaments.Voliacanviarlamevamaneradepensariapocapocvaiganaracceptantelquem’haviapassat.Vaiganaracceptantquetotformariapartdemipersempremésiquehaviad’aprendreaviure-hodesd’unaaltraperspectiva perquè el dolor que jo sentia no només era dins el meu cor sinó quetambéelpatiafísicament.Elcosemfeiamoltdemal;hihaviadiesqueemcostavacaminar, tots elsmúsculs estavenadolorits. I araho entenc: tota jo estava tancadadins d’un embolcall dur i fosc com la papallona abans de trencar la seva closca.Arribara l’acceptacióvaserunprocés llarg,peròteniaclarcaponvoliaenfocar lamevavidaiaixòeraunpasmoltimportantcapendavant.

LateràpiaAlspocsmesosdemorirl’Adriàvaigdecidirbuscarajudaexterna,perquèvoliasortird’aquellforattanfosciprofundinosabiacomfer-ho.UnaamigamevamoltestimadaanavaaGironaateràpia.Cadamatífèiemlavoltaal’estanyiparlàvemdelavidaengeneral idelnostrediaadia.Feiadosanysqueellahaviapassatperunprocésdeseparació.Òbviamenttambéeraunprocésdolorós,malgratqueeradiferentdelquejovivia;enelfons,però,elcortambélifeiamoltdemal.Ellavaoptarperferteràpia.Jo veia que li funcionava encaraque fos lentament.Era fer unpas endavant i vaigdecidirseguirelseuexemple.

Maim’hauriapensatquejonecessitariaaquesttipusd’ajuda,peròeraunmomentenquè m’adonava que ja no podia més, que no sabia d’on agafar més forces i vaigdecidirqueaquestaeraunabonaopció.

Novasergensfàcilobrirelmeucor,perquè,comlamateixaterapeutaemdeia,quan

vaigarribaralaconsultaeracomungranblocdeciment.Setmanaasetmana,ambunmartell i una escarpa i ambmolt decarinyo, ella anavadesfent enpols aquellagran pedra que era jo. Temps més tard, em comentava que s’havia sentit quasiimpotent i es pensava que no seria capaç d’aconseguir-ho, però, a poc a poc, ambpaciènciaiambmoltatendresa,lavapoderdesfer.IvasorgirlaKimi,espantadacomuna nena que ha perdut lamà de la sevamare i que témolta por, por de quedaratrapadaenaquelldolorimmens.

Explicototaixòperquèundelstreballsperarribaratrencartotaquellblocdecimentva ser escriure. Cada dia havia d’escriure tot allò que sentia; cada dia em posavadavantdelfullblancsenseganesderes,pensantquenosortirianiunasolaparauladedinsmeu.Peròquanagafavaelbolígraf,eratantalanecessitatqueteniadebuidarla meva motxilla, que els records sortien de dins del meu cor i les llàgrimes emregalimavenperlesgaltes.Elsrecordsveniencontínuamenti,ambmoltdedolor,joanavaacceptantquel’Adriàjanotornaria,quesen’haviaanat,quejanohieraiquejohaviad’aprendreaviureamblasevaabsència.

Cada dia escrivia, plorava i sentia una gran impotència, però sense adonar-me’nanavafentpassets;passetsmoltpetits,peròcaminava.Anavacaminantendavant,empensavaque sensedireccióperquèno sabia onanar, peròara sóc conscientque síquen’hihaviauna iera trobarpaudinsdelmeucor.Hihaviaunobjectiu,malgratqueenaquellmomentnon’eraconscient,peròhiera: jovolia sortirde la foscor. Ianava caminant, emmovia, posava acció a lameva vida.Aquesta és una ideamoltimportant,quearaséelquesignificajaquesenseacciónohihamovimentisinohihamovimentnohiharesultat.

Escriviaiescrivia,ploravaiplorava.Jonoeraconscientdetotelqueanavaplasmantalamevallibreta,finsqueundia,una,laprimera,ladelsprimersmesos,emvacaurealesmans.HededirquejoescriviadiàriamentiundiapersetmanaanavaaveurelaNúria,laterapeuta,idavantd’ellallegiatotallòquevoliatreureitornavaaplorariplorar.Noobstantaixò,unavegadahohaviafetjanotornavaarellegirres;eracomfer,sentiridesprésdeixaranar.Finsaldiaque,quanmésomenysfeiadosanysdetot aquell dolor, vaig rellegir un escrit del 5 d’agost de 2009. Aquell escrit és elsegüent:

“AvuienPereijohemanatal’advocat.Haestatmoltdurescoltarcomhavienanatelsfetsdel’accident,l’únicacosareconfortanthaestatsaberquehaviamortal’acte.Emvealamentcompotcanviarlavidadelespersonesenunmoment.Jonoséquèvapassar.Perquèvanagafaraquellamoto?Quèelsvapassarpelcap?Lamotonoerad’ells,eradelseubonamicEnric.Sónpreguntesqueencaranotenenrespostaperquèelseucompanyd’aquelldia,enPol,maimeleshacontestadesiell(l’Adrià)noésaquíperrespondre-les.Nomésséqueales5delmatíl’AdriàeraalMasdeNit,feliçicontent,iesvatrobaramblaMaria,amigaseva.Elconcertlihaviaencantatiestavaexultantdefelicitat.Amés,faltavaunmesperfer18anysis’hoesperavaambmolta il·lusió.ElseugermàDavidliregalavaunespetitesvacancesperatotsdosaHolanda,estavaradiantipledeplansdefutur...iales5.20htots’haviaacabat.Totesaquellesconverseserenpassat, jamaiparlariendeplansdefuturnidevacancesnid’il·lusionsnide resde res.RESDERES.Començavaunmalson,unamaladecisiód’un segon ho canviava tot, canviava la vida de moltes persones, de tots els seusamics i sobretot de la seva família més íntima, del seu pare, del seu germà, d’enQuim,delasevatiaDolorsilameva.Lamevavidahafetungirtanimportantquenijoemreconec.LaKimid’abanstambévamorir;araéscomsil’Adriàestiguésadinsmeunitidia,comsifóssimunamateixa

persona.Quanparloamblesmevesamiguesdetotsaquestsfets,semblaqueexpliquilapel·lículaquevanferahiralatele;encarahihamomentsquenoemcrectotelquehepassat.Defet,cadamatíquanm’aixeco,m’assecalllitiesticunsmomentsqueemvealamenttotelqueesticvivintinom’hopuccreure.Pensoquenoésreal,queésunsomni,queundiaemllevaréitotseràmentida.“Nopotser,aixònoésveritat”ialcapdepocsmomentstornoasentiraquelldolortanprofund,m’adonoquesíqueésreal,emmiroelllitidebonaganatornariaatancarelsullsidormir.Peròhihaunaforça interna que em diu que no, que m’he d’aixecar i he de continuar per aquestcamítanterrible,hohedefer.En el meu interior ressonen les primeres paraules d’aquell dissabte 24 de gener:“Abraça’m,abraça’m,quel’Adriàésmort,l’Adriàésmort,l’Adriàésmort,l’Adriàésmort,l’Adriàésmort...”.Tots’haacabat.Resderes.Éscomtravessarunalíniaquenoesveu,peròquealavegadaésunabisme,ungranpou,comungranforatnegre,totsenselímits.Etveuscaientperaquestforatinoacabesmaid’arribaralfons.Vascaienticaient,finsquearribaunmomentqueflotes.Estàsperdudaperòflotesiésl’amor de la gent que t’estima el que fa que t’agafis a una corda, a una escala onpugesescalant.Joavegadesemveigescalantamblesmansperlesparetsd’aquestpou.Sentoungrandoloralesmans,sentoelcansamentenelcos;avegadesm’aturoi després continuo, però de cop i volta el dolor és tan intens que les mans ja noaguanten icaicaltravegadacapal fonsd’aquestpoutanfondo.Desobte,però,unmissatge,unpetó,unaabraçada,ungest,unamiradafanquetorniatenirforcesperpujarperlesparetsd’aquestpoutanllargifosc.Veigunamicadellumadalt,séquehiha llum iséqueundiahiarribaré,peròésun llargcamípled’emocions,plededolor,pledesensacionsquenoentenc,encaraqueséquehedecontinuaridetantentanttambécomencenasorgirpetitssomriures.Noméspucdonarlesgràciesdetenirtantespersonesquem’estimen,sentol’energiade l’amor. És difícil de descriure: és com un núvol que se’m posa sota els peus im’ajudaaflotarianarpujantapocapoc.Elmeucornoparaderepetir:“Adrià,t’estimo!Adrià,t’estimo!It’enyoro!”Despréstancoelsullsipensoenunadelesnostresabraçades.Pucsentirelseutacte,lasevaolordefocaterra;litocoelscabellsilidic“Adrià,t’estimomolt.”Jaséqueenaquellmoment ell pensava: “Mama, pesada!” o “Mama, ja ho sé!” però per mi ara és unregal i em sento orgullosa d’haver estat tan pesada i d’haver dit tantes vegadest’estimoihaver-lidemanatunaltraabraçada.”.Quanvaig tancar la llibretavaig tenir, comdiuelmeuamic José,unmoment sant:vaigsentircomsiunraigde llumemtoquéselcor idesobteemvaigsentirplenad’energiainosésidirfeliç.Algunacosaestranya,comunamenadecalfred,emvarecórrertotelcos.Enaquellescrit,enelqualhihaviatantdedolor,tambéhihaviallum. Darrere de tota aquella tristesa hi havia una persona que tenia la voluntatd’anar cap endavant i, de cop, vaig sentir la necessitat de compartir la mevaexperiènciaambelmónperquèhaviatrobatlallum.També,ésclar,eraunamaneradedonarsentitalamortdel’Adrià.Enaquellmoment,algunacosaadintremeuemvadirqueeralamevamissió,jaquetotpassaperalgunmotiu.Enelmeucas,vaigsentirquelamortdel’Adriànohaviaestatenva;haviad’escriureunllibreperajudarmarescomjo,quesentenelmateixquejoitenenlanecessitatd’agafarlamàd’algúperpodercaminar.

Ialeshoresvaigsaberqueundiaaquestprojecteesfariarealitat.Vasercomagafarenergiaper viure i continuar, sobretotperquèd’algunamanera lamarxade l’Adriàseriaútiliperquèimplicariaajudaraltrespersones.Ivaigsentirunagrannecessitatdefer-ho,totiquesabiaquenoeraelmoment.Eraconscientqueaquellpensament

eraelprimerpasiqueundianomassallunyàtotagafariaformaimoviment.

El5demaigde2015,unaaltravegadaunraigdellumvatornaratravessar-meelcorgràciesalscursosdecreixementpersonalidelamevaamistatambenVíctor,queemvadonarlaforçaperdir-meamimateixaquejopodia,quejon’eracapaçiquel’Universm’ajudaria.

ElperdóDurantelsprimersmesostambévaigaprendreaacceptarquelasevamorterareal,quenoeraunsomni,ilespreguntes,apocapoc,vananarobtenintalgunaresposta.Em vaig fer retrets per com havia viscut la meva vida i pel poc temps que haviadedicat almeu fill perquè, d’acord amb una de lesmeves creences d’aleshores, lafeinasempreéselmésimportant.

Undia,davantd’unafotodel’Adrià,livaigdemanarperdópernohaverestatmésperell; em sentiamalamare. Ja no podia recuperar capmoment no viscut, perquè totformavapartdelpassatielljanohiseriamaimés.Ploravadesconsoladamentielcoremfeiamal.Desobte,unaveuvaressonardinsmeu:mama,noploris;jonot’hedeperdonarres,sempret’heestimatit’estimaré.Permi,semprevasseriseràslamillormare del món. Aleshores vaig comprendre que l’única persona que em podiaperdonar era jo mateixa. Jo havia d’acceptar-me i perdonar-me, ningú més. Aquellmoment va representar un abans i un després a partir del qual vaig començar avalorartotselsanysviscutsambl’Adrià,cadahistòria,cadavivència.Vaigcomençaraagrairlasortquel’Adriàm’haguéstriatcomamareperviurelasevaexperiènciadevidaa laterra.Havíemcompartitquasi18anysqueestavenfarcitsunamicadetot,peròsobretotdemoltd’amor.M’haviaequivocatmoltesvegades i,desdelmeupuntdevista,nohaviaestatlamillormaredelmón:haviadedicatmolteshoresalafeina,m’haviaseparatdelseupare,l’haviafetplorarimoltescosesmés,peròtambél’haviaestimatmoltíssim.EllielseugermàDavidhavienestatelmésimportantenlamevavidaijosemprehohaviatingutmoltclar.Imalgratquetothaviafetuntomb,ara el més important era agrair i estimar. I precisament escollint el camí de lagratitudidel’estimacióunmónnouvaaparèixerdavantmeu.Tenialanecessitatdedonarlesgràciescontínuamentalsamics,alsfamiliarsialsmeusclients.Emsentiamoltafortunadad’estarenvoltadadetantabonagent.Unacosaemveniaalcap:quehorrorósquehauriaestatviureunaexperiènciatantristatotasola.Onhauriatrobatles forces per seguir endavant? Ara, després de set anys, he après que tot és dinsmeu,peròm’hafetfaltasentirtotaquestamorperarribar-hi.

ElvalordeltempsEldiaquevaignetejarl’habitaciódel’Adriàvaserunmomentmoltdolorós.Eracomsi m’arrenquessin l’ànima, però sabia que ho havia de fer. Era un pas endavantnecessariperpodercontinuar lamevaexperiènciaper lavida.Noempodiaquedarancoradaenelpassat.Elpassatnocanviaria,eraelqueera;nomésespotaprendredetotallòqueenformapart.Peraquestmotiu,aquellvaserundiaqueemvaquedargravatdinsl’ànima.

Unapartdeminovoliapensaradesfer-sedelessevescoses.Eracomdir-liquejanol’estimava,quejanoeratanimportantpermi.Eraobriraquellaporta,entrarenelseuespai,envoltar-medelessevespertinences,iserjolapersonaquedecidísquèferambtotelquehaviaestatseu.Emsentiaambunaresponsabilitatqueemfeiamoltdemal.Hivahaverunabansiundesprés.

Vaig obrir la porta, que estava coberta d’adhesius de tot allò que el feia vibrar i li

agradava.Araquehi penso, eraunaporta ambmoltapersonalitat, tal comera ell.Vaigentrariemvaigasseurealseullit.Noséquantdetempsvapassar,elmónemva caure a sobre. Ho observava tot: cada nino, cada llibre, cada boli, cadaencenedor...totallòquehaviaformatpartdelasevavida.Emfaltavenullsielcorembategava amb força. Ell ja no hi era i no tornaria mai més. Tot formava part delpassat.Johaviad’acceptar-ho.Erenrecords,recordsd’unavidaviscudaintensament,d’unapersonaquehaviagauditdecadainstant,quehaviaestatfeliçiqueeraalegriapura.Peròjanohiera.Lamentanavadepressa,emvenienalcapmilvivències.Desobte,eltempsesvaaturar,haviadeferelpas,haviadevèncertotaaquellaporquenoemdeixavacaminar.Elquelamevamentemdeianoerareal:jonol’oblidariamai,elleradinsdelmeucorpersempre,jaformavapartdemi,éremdosenuni,decop,comsiuna força sobrenaturalm’empenyés, vaig començar, amb l’ajudade lamevagermana,aobrirelsarmaris iaposar-hototenbosses.Enaquellmoment,unaltresentiment em va colpir: era un pensament per als nens que, sense saber-ne res,rebrien tota aquella roba, roba nova de marca, algunes coses pràcticament senseestrenar. I vaigpensaren les sevescares, enels seus somriureseldiaque tot allòarribésalessevesmans;ellsserienfeliçosil’Adriàsegurquetambé.

Aquellahabitaciónecessitavaairenou,respirar,deixaranarelpassatperquèentréslallumdelnoudia,plenad’aquellaenergiaquenoesveuperòquehotocatotitothobelluga.Unaenergianeta,enquèl’aireéspur,ivecarregadadenovesil·lusions.Defet,resnoesperd,totestransforma.Vaigcomençaradonarpràcticamenttoteslessevescoses.Resme’ltornaria.Totformavapartdelpassat i,alcapia lafi, toteramaterial: joguines, roba, sabates, objectes. Un piló de coses inútils, un muntd’andròminesque jo havia comprat per substituir el tempsqueno li haviadedicat.Quin error!Allò sí queeraunpecat, si ésqueespotdir així.Canviar el tempsdeviure,eltempsderiure,dejugar,desaltar...percosesmaterials.Perònoenvaigserconscientfinsaquellmoment.Quingreu,janohipodiaferres,nopodiacanviarres,noméspodiaferunacosa:acceptar-hoiaprendredelsmeuserrors.

Vaig sortir de l’habitació ambuna capseta ambguants i ulleres que formaven partdelsmomentsviscutsalaneu;algunsencenedorscridanersiprovocadors,ambunafulla demarihuana dibuixada; alguna llibreta en la qual hi havia plasmada la sevadesastrosalletrademalestudiantilessevesgorrespreferides,quehavienestatsignedelasevaidentitat...Vanserlesúniquescosesmaterialsquevaigguardar.

LacartaQuan feia uns 5 o 6mesos que l’Adrià haviamarxat, vaig trobar una amiga i vamparlar una estona. Li vaig explicar que des del primer dia m’havia refugiat en lalectura;llegiallibresqueparlavendelamort,jaquevoliasaberoneral’Adriàicomel podia ajudar. Què podia fer com a mare per a ell? Buscava i buscava i, quanacabavaunllibre,sempreemquedavaamblaideaqueelmésimportantenaquestavida és estimar. Ella m’escoltava i un dia em va dir que coneixia un noi amb quim’agradariaconversar.

Hededirqueésmoltdifícilparlardelamortiquenohihagairespersonesambquihopuguisfer.Lagent(elsamics,elsfamiliars,etc.),ambtotalasevabonafe,etvolendistreure,volenquenohipensis.Peròalmenysenelmeucas,nomésvoliaparlardel’Adrià,delque josentia,de lessevesvivències,decomel trobavaa faltar,decoml’enyorava.Nohihaviaresmés important,eraelmeumoment.Senzillamenteraelmeuprocésdedol.Noésfàcilpair-hoicalrecórreruncamíd’acceptació.Aleshores,l’únicqueempreocupavaeratotelquehaviapassat;necessitavamirarfotos, llegircoses d’ell, tocar la seva roba, anar a la seva habitació. Hi passava hores: havia

d’estaralmigd’allòquehaviaestatseu,enelseuespai.Peraixòvaigdecidirdirquesíaaquellatrobada.

VanpassarpocsdiesiensvamtrobaralbarPlaçadeBanyoles.LaMarta,enJordiijovamcompartirunamicadesopariunabonaconversaque,lògicament,esvacentrarenl’Adriàitotelquejoestavavivintatravésdetotalamevaexperiència.Hededirque en Jordi m’escoltava amb molta atenció i em feia moltes preguntes perquè joparlava i parlava i feia molt de temps que no m’asseia davant d’una persona quem’escoltésambtotselsseussentits.Jonoeraconscientdelquedeiaiell,detantentant, em tallava.Em feia reflexionar sobre el quehavia explicat perquèho trobavamoltinteressant.Jonoestavaatentaamoltsdelsmissatgesquem’arribavendesdelmésenllà,peròenJordisí.Vamxerrarmoltaestona iperamivasercomviureunmomentdeglòria.Emvaigsentiracompanyada iescoltadaperunapersonaquenoformava part de lameva vida fins aquellmoment. Alguna cosa es despertava dinsmeu;sabiaquehihauriamésestonescompartides.Iaixívaser.Eraundiumengealatardaquanvaigrebrelasevatrucada.Queetvedegustferunteambmi?Itantquesí! – vaig respondre jo. Em va fer molta il·lusió perquè tornaria a gaudir de lacompanyiad’unapersonaaquinoliimportavaquejoexpresséselsmeussentiments,queplorés,queparlésdeldoloridelatristesaqueeral’únictemaquem’interessavaaleshores.

Vamtornaraquedarenunaterrassad’unbar.Ensvamasseurel’undavantdel’altra,ensvamsaludariemvadonarunsobre.Me’lvaigmirarambcaradesorpresa:Quèés això? És per tu. És una carta de l’Adrià –em va respondre. Em vaig quedar depedra; si em punxen, no em treuen sang. Què vols dir? No donava crèdit al quem’acabavadedir idedonar.Lesmansemvancomençara tremolar ielsmeusullstransmetienelmeuestatd’estranyesadavantd’aquellacarta.Haviaimaginatmoltesvegadesquel’Adriàesposariaencontacteambmiperquèjohosentiadinsmeu.Hosabia,sabiaqueellvindriaaveure’m,quebuscarialamaneradecomunicar-seambmi,perònom’havia imaginatqueseriamitjançantunacarta, imenysa travésd’enJordi.Era la segonavegadaqueensvèiem;ell no tenia cap relacióambmini ambl’Adrià.Vaigobrirelsobreapocapoc.Hovoliaentendredesdelament,perònoerapossible.Compodial’Adrià,desdelmésenllà,enviar-meunacartaenlaqualhihaviaelsseuspensaments?No,nopodiaser.Nom’hopodiacreure.

Vaigextreure’ndosfullsatapeïtsdelletraivaigcomençarallegir.Lacartadatade14d’agostde2009.Nolatranscrictota,sinónoméselsfragmentsqueemvantocarespecialment,perlasevaprofunditatilasevaveritat.

Primerament,emparladecomeraell,descripcióamblaqualestictotalmentd’acord:“Jovoliaseramodemimateix,delmeutemps,delamevavida.Lamevavida,nomésmeva;perlamevallibertat,pergaudir-la.[...]Séquenoensvamentendregaire.Vamperdrel’oportunitatdeparlardecoracor,peròmalgrattot,avuiguardodetu,enelmeuesperit,ungranamorimoltacomprensióentotelquehumanament,perquèeramolt jove, no vaig poder comprendre llavors. [...] Abans de morir-me vaig poderadmirartotelteugranamordemare.T’agraeixolatevapaciènciainfinitaquanemdefensavesdavantdetothomielsdeiesquequanmaduréselsdonariacentvoltesatots.”.

Enaquellmomentdelalecturaemvaigquedarbocabadada.Quantesvegadeshaviaditaquellesparaules?Quantesvegadesl’haviadefensatdavantdelseugermàDavidquanell,enmomentsdemoltafeina,s’enfadavaambl’Adriàieltractavadegandul,ambtotalaraódelmón?PerquèmentreenDavidsempreenshaviaajudatis’haviapreocupatpelnegoci, l’Adriàera totelcontrari.Passavaolímpicamentde tot! Iera

quanjoeldefensava.Emveiaamimateixaalasevaedat,quanfeiaelmateixqueell,ipensava:Sihearribatonhearribat,imagina’tl’Adrià,queésmoltmésintel·ligentque jo. Aleshores era quan jo intervenia: David, deixa’l estar! Quan sigui gran ensdonaràcentvoltesatots.Comvoleuquenoal·lucinésenllegiraquellesparaulesquehaviarepetittantscops?

La segona cosa que em va impactar va ser quan vaig llegir: “Desitjàveu que nohaguéspassatres,iquejocontinuésallà,almeullit,amblesmevesvambes.”.Aquellmaleïtdia,quanelseuparevatrucariemvapreguntarsil’Adriàeraacasa,jovaigagafarelmòbil,vaiganaral’entradaamirarsilessevesesportiveserenalaportaiseguidament vaig anar cap a la seva habitació per comprovar si era al seu llit,malgrat que ja vaig intuir que no. Les vambes no hi eren i la porta de la sevahabitacióestavaoberta,cosabastantanormalquanelldormiaacasa.Ningúnosabiatotaixò,nielseupare.Joerasolaacasaquanvaigferaquestesaccions.Nomésjosabiaelquehaviafetenaquellmomentinon’haviaparlatambningú.

Ara entenc com em vaig sentir aquella matinada: em va venir a visitar just en elmomentdelasevamort.Vaigcomençaralligarcaps.Aquellamatinada,quanemvaigdespertard’unsobresalt,emvaigasseurealavoradelllit.Perunsmomentsemvaigquedar immòbil, amb una sensació molt estranya. No sabia el que em passava i,malgratqueemvaigtornaraestiraralllit,vaigentrarenunestatnohabitualenmi.Nodeixavadedonarvoltes,estavaneguitosa,nerviosaiambunasensaciód’angoixacontinuada.Araséqueelseuesperiteraallà,séquevaveniraveure’mperquèvoliaexplicar-me el que havia passat, o potser ni ell mateix no ho sabia. De sobte, estrobava perdut en una altra dimensió, en un món desconegut. Per això va buscarl’escalfordelamare.Semprehepensatqueentreunamareiunfillhihauncordóumbilicalque,malgratqueéscomunfilinvisible,sesent,espercep.Quanvaigllegiraquellfragment,lamevaànimavarebrelesrespostesamoltespreguntesques’haviaestatfent.

Peracabar,compartiréunescritqueparladel’amorentreunhomeiunadonaique,permi,éslarespostaalapreguntaquevaigferal’Adriàeneldarrersoparquevamcompartir:Queestàsenamorat?

“Nome’nvaiganarquantotscrèieuquejanohiera.Me’nvaiganarfaunparelldedies, quan la meva ànima va reconèixer el seu semblant. [...] Potser, mama, no emreconeixeràsenaquestsparaules,peròarajanosócelquevasconèixer;arasócelquesemprevaigserabansd’estarenelteuventreiarasócrealmentquisóc.Éselmeuesperitqueetparla,elmeuesperitlliureienpau.

Sí,existeixunaltremón,ambaltres límitsquetambés’handepassar. Jovaigtenirtemptacions de quedar-me penjat del cor de la ---lia perquè vaig veure quem’estimavademanerapuraitransparent.Novullqueetdolguisioptavafer-hoperella en lloc de per tu. Són amors tan diferents...! Potser jo mai vaig saber quem’estimava amb aquella transparència. Suposava que era com un joc, però vaignecessitar morir-me per entendre que l’energia que genera l’amor sincer ésencantadora. El que és cert és que després d’aquell estat latent que a la Terraanomenem “mort” encara vaig continuar allà, entre les meves coses i entre totsvosaltres. Tot i això, ja et dic que hi havia una llum tan intensa, tan forta, tanpenetrant,queemconvidavaaseguir.Algunacosahihaviamésenllàiamblamevacuriositat vaig voler esbrinar-ho.Aixíme’n vaig anar.Vaiganar capa aquella llum,deixant-meportar.Janoexistianilapornil’odinieldesig;simplement,josabiaonanavaiemvaigdeixarportar.Hihaviaalgú,comdarrered’unatelafinaisuau;eraunaimatgededona.Séquiera,encaraquenot’hosédirexactament,peròerauna

donaqueemconeixiaiqueemfacilitavaferaquestpa;iaixívaser.”

La carta acaba amb aquestes paraules: “Descansa en pau, no pateixis, no ploris.Senzillament,dóna lesgràciesa lavidapelquevaspoderdonar-me ipelque joetvaigdonar;pertotallòboqueamblamevaarribadavastenirirecordaqueésara,amblamevamort,quancomencenlestevespreguntes,itotestenenresposta.”.

Vaig quedar muda. No sabia què dir. Només li vaig poder donar les gràcies ipreguntar-lid’onl’haviatret.Noenteniares,ipermoltespiritualquejocreguésqueera,allòemsuperava.

Em va explicar que li havia demanat a una senyora que es diu Carme i que viu aLleidaquecontactésambl’Adrià.EnJordil’haviaconegudaarrand’unllibrequeellhaviaescrit.Aleshores,laCarmeeraprofessoraenuninstitutdeLleida(actualmentestà jubilada) i teniaaquestdo.Depetita,ella ja sentiaqueeraespecial idiferent.Més endavant, quan vaig tenir l’honor de conèixer-la, deia rient que a l’escolal’anomenavenlabrujita.Apartird’aquellmoment,vaigcompartirmoltesestonesambellaiambelseucompany,enRamon.L’anysegüent,laCarmevaeditarunllibre:Ellaberinto de las luciérnagas, que es va presentar a Banyoles. Va ser la mevaconvidadaivaigfertotelpossibleperfacilitar-lilapresentació.Vaserunèxit,notansols pel llibre en si, sinóper les sevesdedicatòries. Tothom feia cuaper obtenir laseva;eracomsifosunmissatgepersonaliintransferibledeconnexióambl’Univers.Cadascúrebiaelquerealmentnecessitavaenaquellmoment.

Totaixò,ami,emvadonarvida.Emsentiaespecialen totselssentits.Primer,perhavertrobatenelmeucamíenJordi;després,perl’arribadadelacartai,méstard,perconèixerlaCarme,lapersonaquehaviafetpossiblelaconnexióambl’Adrià.Totplegat era de pel·lícula. Hi va haver molts altres moments, però aquests em vanomplird’energiaiemvanempènyerperaquestcamítandolorósqueésl’acceptació,tantdelamortcomdelaimpotènciapernopodercanviarelquehapassat.Noestempreparatsperrecorre’liningúnoensn’ensenya.

Lamortfaporperquèésallòquenoconeixem.Mainoenparlem.Podemparlardetotmenysdelamort.Éslapord’allòdesconegut,comsinoforméspartdelavidai,en canvi, és tot el contrari: és l’única cosa que tenim segura quan naixem.De fet,vivim d’esquenes a aquesta realitat perquè no volem creure que tard o d’horasucceirà.Vivimsempreenunestatdepossessió,comsitotfosnostre:lanostravida,lavidadelsnostresfillsidetotselsnostreséssersestimats,perònoéscert.Totésunregal,unregaldel’Univers.

Lamortdel’Adriàm’haensenyatavalorartotelquetinc,aseragraïdaiaestimarmésquemai.Quanviuslapèrduadetanapropt’adonesquetotésvolàtil,queavuisíi demà no ho sé. Quan ets conscient d’aquestes paraules i n’entens el significatcanvies la teva actitud davant la vida. No hi ha res per sempre i és llavors quanrealment vols gaudir almàxim de cadamoment. I gaudir, permi, és presència, ésvalorar les persones que formen part de la meva vida, és compartir moments, ésescoltar,éssimplementser-hi.Lavidaestàenconstantmoviment,totéspassatger.

Lamort,perami,haestatunagranlliçó;defet,éslalliçódelamevavida.Totelquem’hapassatm’estàportant a conèixerelmeupropòsitde vida.És curiós i estrany,però és així. Jo no seria la persona que sóc ara si no hagués passat per aquestaexperiència.Ahoresd’ara,només tincparaulesdegratitud: l’Adriàéselmeugranmestre.Ellm’haensenyataacceptar,perdonar,estimariagrair.Sónquatreparaulesmàgiquesquecurenl’ànimaigràciesalesqualsjohetrobatlamevapauinterior.

PrimertallerdecreixementpersonalOctubrede2014.Sócdavantdel’ordinadorquanm’arribauncorreudel’escriptoraMònicaFusterenelqualemconvidaaanaraunseminari.Malgratquenolaconeixiapersonalment,jasabiaquieraperquèhaviallegitunllibreseuanomenat¡Despierta!¿Vivesosobrevives?

Desobte,emvaigsentiratretaperlapossibilitatdeferunacosanovaalamevavida,peròalhoraestavaneguitosa.Algunacosaemdeiaquehihaviad’anar, tot iquenosabiacomfer-ho.Maihaviaanatsolaenlloc:permi,Barcelonaeralluny.Semprehihaviaanatacompanyadaiemsentiaimpotent.Lesmevesporssorgiensenseparariunaveuetaqueveniadelmeusubconscientnomésm’enviavamissatgescarregatsdeparaulesnegatives idestructives.Comhianiràs?,Maihihasanat sola.Etperdràs,quina vergonya! No coneixes ningú. Tot eren impediments que no em deixavencaminarniveuremésenllà.Estavaestancadaalmigdetoteslesmevespors.Defet,vaigrebreelcorreuunsquantscopsmésisemprevaigacabaresborrant-lo.Finsqueundiaemvatornaraarribarihihaviaunapromoció:pelmateixpreu,podienanar-hiduespersones.Vasercomsi,desobte,sortíselsol.

Aquipodiaconvidar?Vaigcomençarapensarqui seria lapersonaque, com jo, espodiasentiratretaperaquelltalleranomenatCaminoaléxito.Permi,eracomferunsalt amb paracaigudes, tot i que pugui semblar una barbaritat. Tenia cinquanta-quatreanysimainohaviaferrespermisola.Mainohaviasortitdelamevazonadeconfort,elquejoanomenava“lesmevesquatreparets”.Duranttotalamevavida,lamevarealitathaviaestaprojectadadesd’unfocusmoltpetit.Toterabotiga,família,clientsitotallòqueformavapartdelmeudiaadia,quequasisempreera“mésdelmateix”. Com he dit abans, sentia una gran curiositat (o era necessitat?) d’anar aBarcelonaiexplorarnouscamins.Peròalamevamentl’aterravenelscanvisperquèlamevaveuetainterior,quejoanomeno“l’Antonieta”o“JuanalaLoca”noparavaderepetir-m’ho i no deixava de molestar. Llavors, quan va sortir la possibilitat deconvidar algú, em vaig omplir d’esperança i vaig començar a buscar la personaadequada.Aramateixnorecordosihovaigdiramésgent,peròquiemvadirquesívaserlaparelladelmeufill,enQuim.

Eldia24d’octubrevamsortirdeBanyolescomdosnens,contents i ambganesdedescobrir nousmons.No sabíemon anàvem, només teníem l’adreçad’unhotel i elnom del seminari (Camino al éxito), organitzat i liderat per la coach i escriptoraMònicaFuster.

Quanvamarribarensvamtrobarambunavintenadepersones.Emsentiacohibidaitenia molta vergonya perquè, tot i que sóc persona d’estar amb gent, tot allòsuposavaanarmésenllàdelamevazonadeconfort.Noconeixianingú,cosaqueemfrenavamolt perquè, en el fons, sócmolt tímida i, amés, en aquellmoment de lamevavidateniamoltesmancancesimoltíssimespors.

Vaig entrar a la sala amb timidesa, vaig saludar la Mònica i em vaig presentar.Seguidament, vam escriure el nostre nom amb lletres grosses i ens el vam posarsobre el pit, per tal d’anar-nos coneixent a poc a poc. Les cadires estavenposadesfentuncercleicomésdesuposaremvaigasseurealcostatd’enQuim,elmeuàngelprotector.Vamdeixarunespailliurealcentredelcercleque,pocsminutsdesprés,esvaomplird’escenesquejonom’hauriapogutimaginarmai.

Primerament,laMònicaesvapresentariensvaexplicarlatemàticad’aquellcapdesetmana. També ens va demanar: “Què és, per tu, l’èxit?” No en tenia ni idea; nom’haviafetmaiaquellapregunta.Potserenaquellmoment,permi,tenirèxitvoliadir

ser famós, tenir molts diners.Ara, després de tres anys, diria que èxit és donar elmàximentotallòquefaig;ésserlliure;viurelamevavida–noladelsaltres–;anarcreant la meva pròpia realitat tal com jo la vull; saber dir “no”, estimar-me sobretoteslescoses;serfidelalesmevesnovescreences;buscarl’equilibrienelmeudiaadia;seralegreiconscientdel’arail’aquí;gaudirdecadamomenti,sobretot,agrairiestimartotselsregalsquel’Universm’enviaacadainstant.

Quina va ser la meva sorpresa quan, deu minuts més tard, el primer exercici vaconsistirasortiralmigde lasala i ferbestieses, fer totallòqueprecisament jonofeiamaiperquèjoera“unapersonacorrectaiformal”.Elmónemvacaureasobre,elcoremvacomençarabategarambforçailameva“Antonieta”noparavad’enviar-memissatgesaterradors.Ferlabeneitaalmigdetotaaquestagent?Desobte,vaigveurequelagents’aixecavadelescadires:unsfeienelmonoiganyotes;unsaltressaltavenperlasalaimitantdiferentsanimals,etc.Estavagarratibada.Nomésveiaunasituaciócaòticaenlaqualnoemvoliaestar,peròlarealitatésquehierai,amés,hohaviaescollitjo.Emvaigaixecardelacadiraambtimidesaivaigcomençarapassejarperla sala totmirant elsmeus companys i passantmolta vergonya. Em sentia petita iabsurda i només recordo emocions de pànic i de ridícul. Però l’espectacle haviacomençat i jo era allà. M’agradés o no m’agradés, havia de continuar perquè enaquellmomenttampocestavapreparadapermarxar.

Ara que m’ho puc mirar des de la distància, veig la meva evolució i realment ésincreïble.Lamevaintenció,evidentment,noésexplicarelseminari,sinóferunrepàsd’aquellescosesquedurantaquellsdosdiesvaigaprendreivanquedarancoradesenelmeucoriquem’hanservitd’einesperavançarenelmeucreixementpersonal.Vanser molt potents. Un darrere l’altre ens anàvem despullant dels nostres temors im’anavaadonantquelesmevesporserenlessevespors.Jonoeradiferentdeningú,joeraunapersonamés.Tantlifeiaelnostreestatussocial,lescarreresuniversitàriesquetinguéssim,elnostrenivellintel·lectual;quefóssimhomesodones,jovesomésgrans, tots érem igual. Tots estàvemdominats per unes creences limitants que enshavieninculcatdesdepetitselspares,l’escola,elsfamiliars,etc.iqueensimpedienserelquerealmentsom.Lanostraments’alimentavad’expressionscom:Jonopuc,jonosócprouintel·ligent,aixòésimpossible, josócincapaçde..., jonom’homereixo.Desprésdemoltsexercicis,moltsplors,moltesabraçades imoltsconsols,vanéixerunanovaKimi.Eracomsilamevamenthaguésfetunclic.Dinsmeuvancomençarabrotarnovesil·lusions.Emsentiatransformadaiambganesdeviureambméspassió,mésenergiaiambunagranforçainterior.Lesmevescreencesestavencomençantacanviar. Una veu nova i més forta sorgia del meu cor i em deia: Tu pots, tu n’etscapaç,l’Universt’ajuda.Desd’aleshoresienmomentsdedebilitat,aquestesparaulesressonendinsmeupertornaraagafarembranzidapercontinuarelmeucamí.

Apartird’aquellmoment,lanovaKimis’anavaconeixentis’anavaestimantunamicaméscadadia;iamesuraqueaixòpassava,lamevavidatambécanviava.Perprimeravegadateniail·lusióperviure,totpreniaunaltresentit.

Aquestsdosúltimsanyshanestatplensdemàgiaideregalrereregal:fernousamicsamb les mateixes inquietuds, amb ganes de viure una vida plena basada enl’autoconeixement,amblavoluntatdesermillorspersones,denojutjar,debuscarelnostrepropòsitdevida i d’escoltar lanostraànima.Aquestes sónparaulesdeLaínGarcíaCalvo,unaltrecoachalsseminarisdelqualhetingutlasortd’assistir.EnLaíntambéhaestat–iés–elmeumestre,ésunexempleaseguir.D’ellm’haquedatmoltclarqueprimerveelpensamentacompanyatd’unaemoció,peròelmésimportant–sivols obtenir un resultat – és posar acció a la teva vida. He de dir que jo sóc unapersona amb una bona actitud davant la vida. Em considero positiva i segurament

tambévalenta.Elquem’hanensenyataquestsmestresque s’hancreuatenelmeucamídecreixementpersonalésque,sivolsresultats,hasdeposaraccióalatevavidaiperaixòcalenconstànciaivoluntat.Isienalgunmomentperdslesforces,nopassares:tornesacomençar.Elmésimportantésnoabandonar.Somhumansitenimdiesdetot:hihamomentsenquèhoengegariestotarodar,enquènoméspassencosesquefanquetottrontolli.Peròheaprèsabuscarsolucions;cadavegadahofaigmésràpidijanodeixoquelameva“Antonieta”dirigeixilamevavidaperquèlamestressaensócjo.Nomésjosóclaconstructoradelamevavida.Jocreolamevarealitat,enlaqualelsingredientsprincipalsvullquesiguinl’amorilagratitud.Aquestaéslamevaforçai lamevaempentadiària,elquem’ajudaasercomsócifaquem’encantisercom sóc. Sé que tinc moltes coses per aprendre i que em queda molt camí perendavant.Peròelqueemfaestarméscontentaim’emplenad’orgullésque,desprésdetotelquem’hapassatalavida,desprésdetotselsimpediments,idesprésd’havercaigutdinsdelpoumésprofunddefoscoridolor,hetingutlagransortdeprendreconsciència que, amb una bona actitud i envoltada de gent positiva, he pogutconstruir una nova vida plena de llum, de colors, d’alegria, d’amistat, d’amor i desolidaritatmútua.Si johohepogut fer, perquè tuno?L’única cosaquenopodemcanviar és la mort; per tant, hem de viure cada moment com un gran regal del’Univers.Unregalmàgicimeravellós.

Ho’oponopono

UndiavaiganaraunretiraLleida.HivaigconèixerlaRosa,unésserextraordinaridellum,queparlavad’unatècnicahawaianaanomenadaHo’oponopono.Deseguidaemvaseduirper lasevasenzillesaperquèconsistia,només,enquatreparaules:hosento,perdona’m,gràcies,t’estimo.

LaRosaemvaexplicarquemitjançantaquestsmotspodiescurarlatevaànimajaquet’ajudaven a perdonar-te i a estar en pau amb tumateixa. I aquesta havia estat lamevarecercaelsúltimsanys:trobarlamevapauinteriorperquè,permi,aixòéslafelicitat.

Vaigestaratentaalessevesexplicacionsiapocapocvaiganarintroduintaquestafilosofiaalamevavida.Precisament,enaquellmomenthihaviaalgúproperamiqueestavaentusiasmatambaquestatècnica:eraenVíctor,granamicdetotesdues.Elljahavia comprovat que era realment fantàstica i emdeia:Si no vols canvis a la tevavida, no l’apliquis. Estava tan content que la va voler compartir amb els amics iclients:vadissenyarunsegellamblesquatreparaulesescritesenanglès(I’msorry,forgiveme,thankyou,Iloveyou).Eldiaquevatenir-loalesmans,eratantalasevaeufòriaquevacomençar,comenunatacdebogeria,aestampar-lespertotarreuonanava. Em va explicar que cap objecte ni espai no va quedar lliure de la marca:papers,parets,portes,bitllets...totelquepassavaperlessevesmansacabavaamblesquatreparaulesmàgiques impreses:hosento,perdona’m,gràcies,t’estimo,ambl’únicafinalitatdedonaramor.Ivaseraquestfetelquevatocarmésprofundamentlamevaànima:donaramor.

Josócunapersonaagraïda;defet,aixòéselquem’haensenyat lamortde l’Adrià.Com un ritual matiner, dono les gràcies a l’Univers per tot l’amor, el benestar, laprosperitatil’abundànciaquem’arribencadadia.I,seguidament,agraeixoelfetdetenirunsclientsmeravellosos id’estarenvoltadad’ungranequip;dono lesgràciesper tot l’amor que rebo cada dia a través delsmeus éssers estimats, dels amics, itambé per tot allò material que forma part de la meva vida i pel funcionamentperfectedelmeuorganisme.

Emvasemblarquetenir lapossibilitatd’expandirelmeuamoratravésd’unsegellera una gran idea, sobretot perquè pel meu negoci hi passen moltes persones. Ialeshores,ambl’ajudadelmeugendre,enQuim,vaigdecidirdissenyarelmeu,peròamb les paraules en català. A partir d’aquell moment, no hi va haver albarà,document, tiquet de compra o de visa que passés per lesmevesmans i que no sen’anésamblamevaempremtad’amor.

Quanalgúempreguntavaperaquestgestliresponia:Ésunamaneradedonar-telesgràciesidir-tequet’estimo.Peròdinsmeueraquelcommésprofund.Amesuraquehoanavafent,elmeucors’expandiaialavegadas’anavaomplintdemésamorimésgratitud. Al cap d’un temps, tots dos vam dissenyar uns adhesius amb aquestesquatreparaulessanadores,quebonamenthemrepartitpertotarreuonhemanat.Ésunamaneradiferentd’escamparl’amorilagratitud.

Aleshores, vaig comprar el llibre deM. CarmenMartínez TomásHo’oponopono, losiento, perdóname, te amo i vaig començar a llegir sobre aquesta tècnica. Pucafirmar, ara que he tingut l’oportunitat de conèixer-la personalment, que la M.Carmen és una personamés quemeravellosa. Vam compartir un taller de l’esperitaloha a Formentera, la qual cosa em va permetre connectar amb éssers de llumextraordinaris.LaM.Carmenésesplèndidaentotselssentits.Nos’arribaaaquestavibraciótanaltaniaserungranboldellumperobrademàgia;s’hiarribaatravésd’ungrantreballbasatenl’amorincondicional.Totaellaésllum,alegria,abundància,

prosperitat,benestar,bellesa...iemquedocurta.Defet,emvaigenamorardetotallòquetransmetia.Jovullsercomtu–livaigdir.Ellaemvarespondre:Siaixòéselqueveusenmiésperquèéselquetuets.

Amb el seu permís, i perquè s’entengui què és l’Ho’oponopono, transcriuré ladefinicióqueenfaenelseullibreperquèjonosabriafer-homillor:

“L’Ho’oponoponoésunanticmètodedecuracióhawaià,unaeinadeconciliacióideresoluciódeconflictesatravésdelpoderdelesparaules,ques’utilitzaperassolirlapauinterioril’harmoniaenlesrelacionsiqueestàbasatenl’amorielperdó.

És unmètode de neteja dels records i memòries que es troben en la nostramentsubconscient en forma d’idees, programes, creences i prejudicis que ens causenmalestar,preocupació,estrèsomalalties,iquesuperemmitjançantelpenediment,elperdó i la transmutació.Ésun instrumentdeconsciènciaqueenspermetdescobrirquinaés lanostraresponsabilitatpersonalenelsesdevenimentsde lavidaqueensprovoquendolorosofriment.”.

Explicototaixòperarribaraunaúnicaconclusióquefapoctempsqueemvacolpircomunmoment d’aquells gloriosos i de connexió amb la divinitat (o l’Univers o lafontoelnomnotéimportància,noméssignificalapreferènciaambquècadascúhovol anomenar). Vaig quedar perplexa quan de cop vaig descobrir que feiamolt detempsquejohaviaadoptataquestamaneradeviure,quehaviaestatlasalvacióperalamevaànima.Sensesaberquehihaviaunatècnicaespecíficaqueparlésd’amorigratitud,jojal’estavaaplicantalmeudiaadiasenseadonar-me’n.Aquellritualquejonecessitavacomaalimentperalmeucorteniaunnom:Ho’oponopono.

El millor exemple que puc exposar sobre aquesta tècnica és la meva pròpiaexperiènciadelatransformaciódelmeudolorenamor.

Enaquellmomentde lamevaexistència jonoutilitzava lesparaulessanadoresqueidentifiquen aquest mètode (Ho sento, perdona’m, gràcies, t’estimo) perquè lesdesconeixia.Peròsenseadonar-me’nlesvaigmaterialitzarambfets.Enprimerlloc,vaigacceptar lasituacióqueestavacreant lamevarealitat,m’agradésono, ime’nvaigferresponsable.Apocapoc,emvaiganardesenganxantdetoteslesemocionsqueocasionavenelmeupatiment.Aixòemvaajudara transmutar lamevaenergiabloquejadaiemvapermetrecomençarafluiramblavida.

Mentre toco el meu cor amb el record d’aquells moments, em visualitzo amb elsbraços oberts pregant a l’Univers amb un sentiment de rendició: No puc més.Ajuda’m!Hodeixoalestevesmans,confioentu.Quesiguielquetuvulguis.

Demicaenmica,mentre trobava lapauque tantdesitjava, lamevavibracióanavacanviant.Totelquefinsaquellmomentm’haviaconduïtcapaunestatd’estancamentide foscor,de sobtecomençavaa il·luminar-se i emvapermetreavançargràciesaunanovavibracióqueanavacreixentdinsmeu.Vaigcomençaravalorariaestimartot el que formava part també de la meva realitat. Vaig començar a sentir moltagratitudpelfetquel’Adriàm’haguéstriatcomamare,cosaquenocanviariaperresdelmón.Totelquehaviacompartitambellnoteniapreu.Eralanostrahistòria.

Iamesuraqueaquestaemociódegratitudm’anavacolpint,lamevavibracióamorosaaugmentava i s’expandia. Aquests nous sentimentsm’anaven portant a un estat depauinteriorilamevamiradacapalmóns’anavatransformant.

A hores d’ara, utilitzo aquestes quatre paraules les 24 hores del dia, 7 dies a lasetmana.Eneldiaadia,tincmoltessituacionsperresoldre;moltesvegadeselmeu

equilibriesdesmuntainosempreesticenunestatdepauiamorperquètotestàenmoviment. Però si d’una cosa estic satisfeta és que cada vegada prenc consciènciamésaviatdelmeuestat,cosaquefaquepuguiacceptarelsmeuserrorsielspuguicorregir més ràpidament. Repetir aquestes quatre paraules de l’Ho’oponoponom’ajudaatornaralmeucentreitrobarlapauquetantnecessitoperestarbéambmimateixaiambelsaltres.Hosento,perdona’m,gràcies,t’estimo.

QuiéslaKimiara?

Em deixo sentir, sento les meves emocions i encara, a hores d’ara, els ulls sem’humitegen quan recordo com he arribat fins al punt on sóc ara. A vegadesm’envaeixlatristesaquanrecordoquehivahavermomentsqueempensavaquenome’nsortiria,quenotrobaria la forçaperseguirendavant.Hanestatsetanysd’unduraprenentatgei,alavegada,d’unintenscreixementpersonal.Nosébenbécom,peròelcasésquevaigtriarelcamídel’amorilagratitudiaixòvaserl’empentaquenecessitavapercomençararecórrerelmeucamí.

Enaquestsmoments,pensoqueexplorar iaprofundirdinsmeués, segurament,undelsaprenentatgesmésimportantsquehefetfinsara.Defet,mainom’hesentittanprotagonistadelamevavidacomara.Sócconscientdelamevaexistènciaim’adonoquelaKimiésmésqueunpersonatge.

Emsentoorgullosadelcamíqueherecorregut,basatenelretrobamentd’aquellaquerealmentsóc,ideposartotalaintenció–il’atenció–amillorarlamevavidaiasercoherental’horadeviure-la.

Ara sé que sóc un ésser de llum, energia pura. Ho sóc tot: bellesa, tristesa,generositat,amabilitat,ira,rancor,amor,tendresa,gratitud...Heaprèsaabraçar-hotot. I,demicaenmica, tambéheaprèsaestimar-me i a valorar-meperquèséquenomésdepèndemi.Talcomhedit,m’ésimpossiblecanviarelquem’hatocatviure,peròsíquepucescollircomafrontar-ho.Puccrear lamevanovarealitatambtotelquepensoitotelquefaig,partintdelatriadelsmeuspensaments.

Enalgunllibrehellegitquelamentéscomunjardí.Espottenirunjardípreciós,pledeflorsmeravellosesdetotscolors,otenir-neundepledemalesherbes.Unaoaltraopciódepèndetu,decomelcuidis,deltempsquehidediquis,desielreguesiestàsperell.Lamentésexactamentcomaquestjardí:si l’alimentesambmalesparaules,ambpensamentsnegatius,ambpors,etdediquesa jutjar-te ia jutjar,el teuvoltantserà fosc i ple de negativitat. En canvi, si tens cura dels teus pensaments i de lestevesparaules,lavidaesvestiràd’amorid’alegria;latevavibracióaugmentarài,enconseqüència,totcanviarà.Endefinitiva,sicanviestu,totelteuvoltantcanviarà.

Ment, esperit, consciència. Fins aram’he centrat bàsicament en aquests aspectes,però,ielcos,elfísic,lamatèria?Quanjaquasihaviadonatelllibreperacabatiemdisposavaatancar-lo,emvavenircomunllampqueencapmomentnohaviaparlatde la carcassa, del carruatge que transporta la nostra ànima. Era un dia que vaigsortirdisparadade labotigaperanaralgimnàscomcadadilluns idimecres.Haviaestatunmatíespecialmentmogutiemsentiacansadaielcapm’anavaamil.Mentreesperavaquecomencéslaclasse,emvaigposaracórreralhoraquem’anavarepetintelmeumantrapreferit:t’estimo,gràcies.Sensegairebéser-neconscient,vaigentrarenunmomentdepaui,desobte,vaigdir-me:Compotser?!Ten’hasoblidat!.Vaigadonar-mequedurantelsdosanysaproximadamentquem’hededicataescriureelllibrem’hecentrattantenl’esperitilamentquem’heoblidatdetotelquehefetalllargdelsdarrerssetanysamblamevapartfísica.Sinom’hireferís,seriacomsielllibrenoestiguésacabat.

Espotpensarqueacausadelescircumstànciesqueemvatocarviure,potserhauriaestatfàcilcaureenladesídiaiencertpuntdedeixadesa.Perquèm’haviadecuidar?Noenteniaprouamblasituacióperlaqualpassava?Peròno:mainom’haagradatferllàstimaiperaixò,desdelprimerinstant,vaigferpetitescosespercuidarelmeucos,elmeuaspecteextern;emvaigpreocupard’alimentar-mebé,de feresport,demoure’m.De fet, tot i queemcostavamolt, eragairebéunanecessitat.Sempreheestat unapersona a qui li ha agradat fer goig,mirar-me almirall i veureuna cara

bonica, uns cabells cuidats i, sobretot, sentir-me àgil i jove. I malgrat aquellsmomentstandursiterribles,aquestpropòsitnom’haabandonatmai.

I, és clar, això em porta a parlar del contacte amb la natura i de tot el que hasignificatpermi.Siunacosam’agradavaeramoure’m– jahohedit–,peròelquem’omplia d’energia era caminar i pujar muntanyes. Cada diumenge, amb la mevacolladecaminaires,anàvemadiferents indretsdelvoltantdecasanostra.Tenimlagransortd’estarenvoltatsdepaisatgesmeravellosos,ambmuntanyesicimsqueensmostren l’exuberància de la natura. Connectar amb la natura em fa sentir vital im’ofereixelregaldelabellesadesprésdel’esforçdelacaminada.Precisament,unade les coses que més m’agradava era pujar fins al cim. A mesura que avançava im’apropavaalcel,emretrobavaambl’Adrià.Quanarribavaadaltdetot,tancavaelsulls i em deixava acariciar per l’aire fresc i l’escalfor del sol. Per unmoment, emsentiamésapropdelmeufilliaixòm’ajudavaaferméspassadoralasetmana.

Acaboaquestllibreiempregunto:quisóc?Inoméspucrespondre:nohosé.Séqueelmeucamícontinua iquem’equivocarémoltesvegades.Heentèsquehede fluiramblavida,acceptarcosesquenom’agraden,peròquehedepassarperquèformenpartd’aquestaprenentatgequeesdiuvida.I,sobretot,vullseguirsentfidelalaforçaquem’ajudadiaadia:agrair,estimaribeneir.

Epíleg

Per mi, l’acceptació és un pas vital, el més important, perquè significa prendreconsciència, abraçar el que ens toca viure, viure-ho i perdonar. Si no, no es potavançar.

L’Ho’oponoponoéslamevalliçódeldiaadia.Ésacceptartotelmeumovimentdiari.Ésadmetrequereséspersempre,quecalviure“l’arail’aquí”;queavuisíidemànohosé;quenohemdedonarresperfetperquèlavidaésunmovimentconstant.Enelfons, és deixar fluir, deixar anar. És jugar amb la vida i no prendre-se-la tanseriosament.

Enelmeucas,crecqueelmillorexempledelqueacabodedirésladecisiód’escriureaquestllibreilessevesconseqüències:totelquem’haaportatdurantelsdosdarrersanys,totelquem’haarribatiquesovintnoentenia.

Desdel’instantquevaigcomençaraescriure,queeraquannecessitavaméstemps,lescosess’anaventrencantalmeuvoltant.L’Universm’hoposavamoltdifícil.Dedicomoltdetempsalamevafeinai,peraixò,permieramoltimportantl’estabilitat,ésadir,poderteniruntempsperal’escriptura.Emposavaobjectius,organitzavaelmeudiaadia,lamevasetmana,peròsistemàticamenttotesdesmuntava:quannoplegavauna dependenta, una altra es posava malalta o havia d’anar a una reunió o caliaresoldreincidènciesdelabotigao;diaadiahaviad’esgarrapartempsaltemps,comaramateix,queescric20minutsabansd’anaralafeina.Defet, japortol’uniformeposat;sortiaperlaportaidecopivolta:ostres!Herecordatquehaviad’exposarelsmeuspensamentsenunfulldepaper,encaraquefosescritamà,ambmalalletraoambfaltes.Aratocaaixò,méstardjahopassaréennet.Hed’expressarelquediulameva ànima perquè en aquestmoment està parlant.No sé si això vol dir connexióamb l’Univers.Simplementséqueavegadeshihaunaveu interiorquevalmésnoescoltarperquèemportaperuncamíquenoéselcorrecte.Altresvegades,encanvi,hihaunaaltraveualaqualsíquecalfercasperquèm’estàdientmoltescosesalhorai,sinolesapuntoenaquellmoment,callaioblidoelquem’haestatdient.

Així he escrit aquest llibre, escoltant aquesta veueta, escoltant la meva ànima i

acceptant que el temps sóc jo; no pas buscant el temps, sinó al revés: gaudint deltempsquearriba,prioritzantencadamomentelmésimportantiacceptantquecadadiaquecomençaéspled’incerteses.I,ésclar,tambéésfonamentaltenirmoltclarelque vull per no perdre el rumb de la meva vida, i buscar ajuda. On jo no arribo,semprehi ha algú que empot donar un copdemà.És el cas de la Isabel, que hadedicat part del seu temps a donar-me el suport incondicional. Des del primermomentvacreureenelmeuprojecte.De fet, l’haviacomençatambunaaltranoia,perònoensvamentendre.Ellatranscrivia,peròtambétransformava,elmaterialquejolienviava.Totmoltbenescrit,seguramentambunlèxicméspolitiadient,perònoeralamevahistòria.Jovoliaexpressarelsmeussentimentsamblesmevesparaules,talcomjosóc.Teniaclarquejosolanopodiaienaquellmomentemvaigenfonsar,però aquest estat va durar poc. De seguida em vaig posar a buscar una solució alproblemaiemvavenirunaimatgealament:lad’unanoiaqueanysenrerem’haviafet classes de català i amb qui, curiosament, en els darrers dies havíem coinciditdiversesvegades.Emvaigproposarde trucar-li i al capdepocvam trobar-nos.DeseguidaemvadirSí, tincalguneshores lliures;perquèno?.Tambéhededirque,poc temps després de posar-nos-hi, la seva vida es va complicar amb més feina.Novamenthaviad’acceptarquenototfluiriaalritmequejodesitjavaperquènomésens podríem trobar com a màxim dues hores a la setmana i encara no pas cadasetmana.Peròahoresd’arapucdirquehohemaconseguit.

Araqueelcontingutdel llibrejaestàencarrilat,començoapensarentotalaresta,quenoéspoc:lamaquetaciódelllibre,eltítol,elsdibuixosquehivullincloure,quiescriuràelpròleg,lapresentació,laconstrucciódelweb,etc.

Comença una etapa de nous reptes, de noves pors que he d’anar superant id’angoixesquehed’anarsuperant,delasensaciódenocreure’monsócnidesaberbenbécomhihearribat.Peròalhorasentomoltagratitudpertotalafeinaquehefet,persentir-meplena,peradonar-mequenohihaimpossiblesperquètotdepènd’unmateix.

L’Universno t’hoposa fàcil,però totselsobstaclesque trobesenel camí iquevassuperantcompots – sempreambamor–contribueixena fer-tecréixer.Quanmiresenrere, veus la feina que has fet i aleshores – deixeu-me que ho expressi així –t’enamores de tumateixa. Prens consciència que ets capaç de sortir-te’n, que valsmoltiquequant’enamoresdelavida,tensil·lusionsihiposestotalatevaenergiailateva intenció,aleshores totelmón (l’Univers) treballaal teu favor. Iéscomesvansucceintelquejoanomeno“miracles”:unacosarerel’altra,absolutamenttot,prenmoviment.

Ahoresd’aranosécomarribaréalapresentació.Nomésséquetincunagranllistade persones a qui trucar i molta feina a fer, però tinc clar que serà un gran èxit.També sóc conscient que, quan arribi aquell moment, vindran nous reptes i novesporsitotaixòemportaaunaúnicaconclusió:esticviviaitotéspossible.

L’Adriàéselmeumestre.Gràciesaellhefetunsaltquànticmoltimportant.Gràciesaelltincunamissióalavida.Aixòéselquevaigsentireldiaquevaigllegirunescriten el qual expressava el meu dolor, però alhora també vaig sentir una cosa moltimportantdinsdelmeucor:haviadecontinuarelseucamí.

L’Adriàhaviavingutalmónambunamissiódevidamoltimportant,queeraajudar.Jonomésm’hecalçatlessevessabatesperseguircaminanticontinuarelnostrepacted’àngels.Laforçaquem’empenyésladel’amorielmeuobjectiuésescamparaquestamor arreu. Aixó, en aquestamoment, es concreta a portar somriures als nens del’Hospital Josep Trueta, a través de Xaropclown. Per això, part dels beneficis de la

vendadelllibreidelsadhesiusd’Ho’oponopono–iméscosesqueaniremtrobantpelcamí–esdestinaranaajudaraquestaentitatsenseànimdelucre.

Sé que només és un començament; no sé cap a on aniré, no ho sé, però estic enmoviment. La meva situació actual és el resultat d’haver posat acció als meussentiments i d’haver escoltat la meva ànima. Durant dos anys he tingut clar queaquestllibresortiriaalallum,totielsentrebancsenelcamí.M’hecentratentoteslesbenediccions.Heagraït,heacceptatiheabraçattotelquem’haarribat.Ipucdirambtotahumilitatquetotaquesttempshaestatfarcitdemomentsmeravellososquehanfetquesortíslamevanenainterior.Plegadeshemsuperatlesnostrespors,peròtambéhemjugatihemgauditdelesensenyancesidelespersonesquehemtingutlasortdetrobarenelnostrecamí.

Com diu el meu amic Víctor, l’Univers sempre et fa regals. A vegades, estanembolicats amb paper daurat i altres, amb paper de diari. Gairebé sempre aquestpaperdediariespotconvertirendaurat.Totdepèndetu!

Gràcies,gràcies,gràcies!

Agraïments

Sensdubte,elprimerésserdellumalqualvulldonarlesgràcieséselmeuestimatfillAdrià.Ellm’hadespertat,m’haajudataobrir-mealmóniadescobrirqueadinsmeuhi ha grandesa, recursos i possibilitats que mai no m’havia imaginat. M’estàensenyant,diaadia,aviured’acordambquisóci,gràciesatotaquestaprenentatge,algunacosas’hamogutdinsmeu.Lamevamiradahacanviati,enconseqüència,unnou món ha aparegut davant meu. La gratitud que sento cap a ell va més enllàd’aquestescrit;defet,nohihaparaulesperexpressar-la,simplementhihaunamorincommensurableenversell.

Seguidament,voldriadonarlesgràciesalmeuestimatfillDavid.Podriadir-nemoltescoses boniques perquè realment és el fill que tota mare voldria: una personaresponsable, que toca de peus a terra, divertit, extravertit, respectuós, amb moltsentitdel’humoriunafinaironia;homedepoquesparaules,quenoacostumaaferpúblicselsseussentiments,ésunapersonadefetsquesemprequelanecessitesésalteucostat.Isid’unacosaesticmoltorgullosaésdelasevabondat.Podriadirqueésunagran persona.Crec sincerament que ha heretat elmillor del seu pare i demi.T’estimo,David.

Quèpucdird’enPere,elparedelsmeusfills?Éselmillorregalquem’hafetlavidaivullagrair-lielseuamorincondicional.EnPereésunapersonasàviaqueactuadesdelsilenciiqueobservaelmónatravésdelsullsdelcor.

Nopucdeixard’esmentarenQuim,elcompanyd’enDavid,iagrair-liambtotelmeuamorl’amistatqueensuneix.Ellésmésqueelmeugendre:éselmeuamic,aquipuctransmetretoteslesmevesinquietuds.M’ajuda,m’escolta,m’abraçaicompartimunagranestimació.

Vull parlar ara de la meva germana Dolors, una persona única que, a més a mésd’estimar-meambbogeria,apartird’aquelldiafatídichadedicatelsdijous,elseudiadefesta,acol·laborar,comdiuella,entotelquefacifaltaenaquellmoment.

Ungràciesmoltfortatotalarestadelafamíliaperser-hisempre.

UnaabraçadaimmensaatotelmeuequipdetreballdecanPereRocaperl’escalforrebudaduranttotaquesttemps.Enmoltsmomentsenquèjonoeracapaçdedirigir

elmeunegoci,ellserenallà,sabentdesdelcorquehaviendefer lasevafeina i lameva.

Amesuraquevaigdonantlesgràcies,elmeucors’expandeix.Arapensoenelsamicsi m’adono que no puc escriure els seus noms perquè són tants que és impossibleesmentar-lostots.Queafortunadaqueemsento!Usestimo,amics.

Gràcies, gràcies, gràcies a tots els meus clients, perquè formeu part de la mevafamília.

VulldonarlesgràciesespecialmentalmeuamicVíctor.Ensvamconèixerenelmeuprimer taller de creixement personal i va ser la primera persona que em va donarsuportiforcespercomençaraquestllibre.

Isobretot,vulldedicaraquestllibreaunàngelquejanoésentrenosaltresiquevaserunapersonamoltespecialenlamevavidaenelsmomentsméscrítics.Ambelseusomriure,lasevavitalitatilasevahabilitatperorganitzarelquefosperpoderestartotsjuntsvaaconseguirquejocomencésateniril·lusióperfercosesdiferents.Parlod’unade lespersonesmésmaquesqueheconegut;de fet, el seu somriure semprem’acompanya.ÉsenJordiSantjoan,unagranpersona,amicdelsseusamics.

Menció a partmereix la Isabel Roura, amiga i filòloga que ha fet possible el meusomnideposarblancsobrenegreelsmeuspensaments ielsmeussentiments, i ferrealitatelllibrequeteniualesmans:t’estimo,gràcies.

Quancanvieslatevavibració,canviatotallòqueatrausi,apocapoc,vascanviantlateva realitat. La pel·lícula que projectes en la pantalla es transforma: els plors esconverteixenenriallesilatevapauinteriorvacreixent.Ésquansentsqueelteucors’eixamplaicomencesaentendrequèvoldirlafelicitat.

“Quaneldolord’unamareéslaguspiraqueencénelfocdel’amor,larecercad’allòmésboquetenimadinspotengendrarunahistòriatantendraicolpidoracomaquesta.Viure-finsitotlessituacionsmésdures-transforma.Segurquellegiraquestllibretambéettransformaatu.”.

AlbertBayotiFuertes

“ÉsmoltsatisfactorillegirlaveritatdelaKimiambtantatransparència.Ésunllibremoltencoratjador.Permetdescobrirlallumquehihaenlasituaciómésduradelavida.”.

JoaquimRoquéBohigas

“L’autocrítica,lesganesd’aprendre,lacapacitatd’estimariperdonarsónvirtutsmoltgransquelaKimihacultivatiaixòesreflecteixenlesdiferentsàreesdelasevavida.”.

AlexQuesadaPeinado

“t’estimo,gràciesésuncantalavida,al’amorialasuperaciódeldolor.Cadacapítoléselreflexfideld’allòquehaviscutlaKimi,senseembellir,ometreocanviarresperquè,precisament,elseupropòsitésmostrarquemésenllàdeldolorhihaesperança.Recordarireviureunaimilvegadesl’experiènciadramàticadelapèrduad’unfillperescriure-laésunexercicideforçaivalentianecessaripermostrar-nosque,detotselscaminspossibles,eldel’acceptació,elperdóil’amorésl’únicqueenspotportaraviure,denou,unavidaplena.”.

IsabelRouraTeixidor

“Entremanstensunllibrequenopodràsdeixardellegir.Delesseveslíniesafloraelsentimentméssincerd’unadonaquehasobreviscutalamortdelseufilltransformanteldolorenamor,ladesesperacióencalma,elplorensomriure;unllibrequenoetdeixaràindiferent.”.

AlbertMademontDorca

Crèdits

Títoloriginal:t’estimo,gràciesPrimeraedició:generde2018©KimiTurróAbad2017www.kimicor.com

ISBN:978-84-8067-155-2

Dissenyimaquetació:MartaIsornaiMartiriàPagèsMaquetaciódigital:EmmaLlensaTextiil·lustracions:KimiTurróAbadCorrecció:IsabelRouraTeixidorCorrecciód’estil:MontserratCasacubertaPalmada

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escritadelstitularsdelcopyright,sotalessancionsprevistesperleslleis,lareproduccióolatransmissió total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, laincorporació sense llicència a qualsevol suport digital o electrònic, la sevarecuperacióitambéladistribuciód’exemplarsoelpréstec.