LA BARRACA VALENCIANA

Daniela Hurtado Reina grup a. història de l’art.

LA BARRACA VALENCIANA

«No existeixen idiomes regionals. Tampoc no existeixen cultures regionals.

Perquè tota cultura, tot idioma, és a dir, tota manifestació intel·lectual de l’home

té una envergadura universal»JOSEP L’ESCRIVÀ1

La barraca ha rebut tantes mirades, que actualment ens pot resultar un tòpic, apareixent representada tant al món de la fotografia, la pintura o la literatura.

Semblava que havia desaparegut anys enrere de les publicacions que venen de la mà de

Teodor Llorente2 qui va escriure el poema La barraca valenciana que s’edita al 1885 –

la més famosa poesia de la renaixença valenciana– i anys després, concretament al

1898, Vicente Blasco Ibáñez3 publica la seua obra La barraca, la qual va tindre un gran

ressò i èxit molt gran sent traduïda en moltes llengües. Ambdues obres presenten

notícies etnogràfiques versemblants.

En primer lloc es centrarem en la construcció d’aquest patrimoni en sí, és a dir, en què

és exactament una Barraca, a què es deu la seua construcció i com es du a terme

aquesta; podent apreciar una evolució arquitectònica de la mateixa al llarg del temps.

La primera descripció científica de la barraca valenciana vingué de la mà de A-

Martorell, F.Mora i Víctor Gosálbez, i la seua importància recau en que fan una

ponència que es va presentar al VII Congrés Nacional d’Arquitectes i que es va publicar

al «Boletín de la Sociedad Central de Arqitectos» I (Madrid 1917).

1 L’ESCRIVÀ, J. LES NOSTRES BARRAQUES. Mislata: Autor-editor, 1976, p. 52 Teodor Llorente i Olivares neix el 7 de gener de 1836 a València, fill de l'advocat i regidor valencià Felicíssim Llorente. En uns inicis segueix la vocació del pare i als vint-i-dos anys es llicencia en dret i filosofia i lletres a la Universitat de València, i exerceix l'advocacia durant algun temps. http://www.escriptors.cat/autors/llorentet/pagina.php?id_sec=3603 (Consultat el 11 de Novembre de 2014)3 Vicente Blasco Ibáñez Novelista español nacido en Valencia. En sus años de juventud se adhirió al movimiento republicano y fue editor del diario antimonárquico El Pueblo. En 1896, fue arrestado por sus actividades políticas y condenado a dos años de trabajos forzados. Blasco Ibáñez fue posteriormente (1898-1907) diputado del Partido Republicano en el Parlamento español. Sus novelas, que contienen descripciones vivas y realistas de la vida en su Valencia natal, adquirieron más fama fuera de España que en su propio país. Su primera obra de éxito fue La barraca (1898), una novela que denunciaba la injusticia social en la Valencia campesina. http://www.epdlp.com/escritor.php?id=1478 (Consultat el 11 de Novembre de 2014)

2

També trobarem altres treballs com ara el d’A-Michavila, La barraca valenciana

(Monografia geogràfica), “Boletín de la Real Sociedad Geográfica Española” XV

(Madrid 1918), el qual aporta novetats des del punt de vista històric.

Tenim visions més amoroses cap a la publicació referent a la Barraca de J.Martínez

Aloy que li dedica a la de l’Horta atenció en la seua Geografía de la provincia de

Valencia, I (Barcelona 1920) dins de la Geografía general del Reino de Valencia.

Corresponent a aquesta trobem a V. Lampérez i Romea que fa un resum en la seua

Arquitectura civil española de los siglos I al XVIII, II (Madrid 1922).

Pel que fa a bones fotografies i notícies culturals, vegem la publicació The Barracas

(Cottages) of Valencia (Madrid, Publications of the Patronato Nacional de Turismo,

1929, núm 3).

Però no sols es quedem allí, hi ha referències en l’opuscle de F.García Mercadal, La

casa popular en España (Madrid, 1930), encara que són poc cridaneres.

Descripcions com ara la que trobem en l’article del Diccionari català-valencià-balear,

d’Alcover-Moll, II. Al igual que en el Vocabulari popular de l’art de la construcció de

Francesc de B.Moll, en el “Butlletí de Dialectologia Catalana,” XXIII (1936),6, la

importància del qual es deu a que apareix bona part de la nomenclatura dels elements

d’aquest tipus de construcció.

Es desenvoluparà a continuació un gran nombre d’estudis arquitectònics com vegem

amb Las barracas levantinas, La vivienda popular en España. Amb Max Thede,

tindrem una sistematizació meteodològica molt bona de la barraca, publicant els seus

estudis en Das Haus capítol del treball Die Albufera von Valencia. Eine volkskundicge

Dar stellung, que es publica en “Volkstum und Kultur der Romanen”, VI (Hamburg

1933).

Una dècada després també trobem estudis com el de J.M Casas Torres, La barraca de la

Huerta Valenciana publicat en “Estudios Geográficos” IV (Madrid 1943) o La vivienda

y los núcleoss de población rurales de la Huerta valenciana (Madrid 1944).

Continuant al llarg del temps trobem publicacions com la del etnòleg català R.Violanet i

Simorra en L’Albufera de Valencia e i suoio pescatori, publicat a “Le Vie del Mondo”,

XIII (Milà 1951). Del mateix any trobem la síntesi de Los tipos de casa de la Península

3

Ibérica de Wilhelm Giese publicat a la “revista de Diactetología y tradiciones

populares”, VII (Madrid 1951). 4

Hi ha per tant tot un nombre de tractadistes que recerquen, investiguen, s’interessen per

aquest tipus de construcció.

Hem d’aclarir en primer lloc que la barraca no és exclusiva dels valencians, no tenim el

monopoli d’aquesta, de fet trobem barraques també a Catalunya i Múrcia encara que no

hi ha cap mitificació exaltada de les mateixes a diferència de a la Comunitat Valenciana.

Anem a parlar d’una construcció feta amb els recursos que es tenien a mà, és a dir,

elements locals. D’aquesta tasca s’encarrega un arquitecte popular. Es trobem davant

d’una població agrícola en la que els llauradors conreen la seua terra, passant de

generacions en generacions, encara que eren arrendataris i no tenien perquè ser alhora

propietaris del camp.

És una construcció que s’adapta perfectament al seu medi

geogràfic. Les barraques apareixen normalment aïllades

pels camps de regadiu però sempre molt properes les unes

amb les altres, comunicant-se.

El nucli de l’àrea de la barraca coincideix amb el cort de

l’Horta Valenciana, significa una relació directa amb les

set sèquies del Túria, que eren tant importants per a poder

dur a terme el correcte regadiu. 5

Però en un inici aquesta connexió tan genuïna pel que fa a

la demografia, canals i sèquies no existia més bé era caòtica, sent en realitat els

dominadors romans qui varen fer un sanejament adequat per a un benefici de les pròpies

terres. Als escuts romans de València podem veure com es representa per un costat en

un una mena d’aiguamoll,

i en l’altre dos segles posterior, trobem una cornucòpia fruital. Això significa pel que fa

al primer una representació d’un paisatge primitiu; el segon en canvi ens demostra el

4 SANCHIS GUARNER, M. “I. Bibliografía”. En SANCHIS GUARNER, M. LES BARRAQUES VALENCIANES. Barcelona , Portaferrissa: Barcino, 1957, pp.5-8.5 Cfr. Ibid. pp.9-15.

4

canvi. Ambdós demostren un canvi en la terra, ara no

es veu com a un simple aiguamoll sinó com un espai

fructífer, una terra fèrtil.

Possiblement els romans eren els senyors de la terra i

els esclaus ibers la treballaven, així doncs la barraca

seria construïda per a un poble d’una major

«pobresa» i que finalment és un brot que culmina

en un habitatge com la barraca. 6

Podem apreciar una sistematització de l’evolució de la Barraca en el següent quadre,

que ens vindria de la mà de Josep L’Escrivà, en el qual es pot apreciar una fase inicial

de desenvolupament amb materials locals i una tècnica més simple que va cap a una

estabilització de l’habitacle. Així i tot no finalitza l’evolució de la Barraca ja que al llarg

del temps continuaran esdevenint-se multitud de modificacions xiconines pel que fa a la

distribució de la mateixa, al igual que es produiran a l’exterior; sense deixar de costat

mai l’estètica del paisatge i de la pròpia vivenda.

Fase Armadura Coberta Parets Alçària Material Entrada

1ªTronc d’arbre sense treballar

Rama d’arbre i canya.

Rama d’arbre, canya i fang.

A ran de terra.

Fang pastat. Argila.

Obertura sola.

2ª Branca treballada

Brossa de jonc: borró, mansega,

senill

Gasó. Canyís,

fang i palla.De 30 a 50 cm.

Fang i pallús. Argila.

Cortina se sac

3ªBiga de bona

fusta. I llistons.

Brossa de jonc. Rostoll

d’arròs.

Fan renugat. Fang

encabirat.

De 50 a 120cm.

Fang assecat. Lluïda

d’algeps.

Cortina de drap i de jonc. Porta.

4ªCabirons de

mobila i d’altra fusta.

Teula moruna.

Teula plana. Planxa

d’amiant.

Toves cuites. Rajola industrial.

De 2,30- a 2,50 m.

Rajola industrial.Morter.

Cortina de suros de panolla. Porta.

5ª

Encavallades de fusta bona.

Teula plana. Planxa d’amiant.

Formigó. Morter. Ciment.

De 2,50 m.

Ferro. Cristall. Pedra Rajola industrial.

Cortina de pàssic.Porta.

6 L’ESCRIVÀ, J. LES NOSTRES BARRAQUES. Mislata: Autor-editor, 1976, pp.38-40.

5

Cornucòpia romana que simbolitza a València.

Ciment. Alumini.

6ª En aquesta darrera etapa ha entrat l’arquitecte, que abans solament havia estat a penes esbossat o absent.Estem a l’època de la barraca-xalet. Se reinclou l’emparrat; amb les quatre pilastres forma un atri elegant. Les pilastres aprofiten per abastir-hi una balconada exterior. Mobiliari luxós. Decoració pseudo-llauradora. Conserva l’orientació a l’est; no sempre. La barraca llauradora és abandonada. Els fills se’n van a la vila. Una petita part encara pretén conservar-la, modificant-la.

7

Aquesta tipologia ha perdurat fins avui en dia, establint-se dins del nostre imaginari.

Tant és així que és la manera més habitual que tenim de representar la casa des de la

nostra infantesa; de fet l’esquema arquitectònic de la barraca es continua emprat en

diferents països perdurant aleshores al llarg dels segles.

No anem a incidir en la classe de barraques existents, els tipus o coses com l’alçada i

demés, que hem sintetitzat al quadre anterior, però si tenim algunes imatges que ens

donen a veure de forma ràpida aquesta tipologia d’una forma més didàctica:

7 Ibid. p.48.

6

Independent de la tipologia de Barraca o de la disposició, patis i annexos, tota Barraca

tenia un enemic clar: el foc.

Els incendis podien ser fruit d’un acte accidental dins de la mateixa llar, llamps, accions

criminals o infinitat de motius entre altres molts que es poden donar.

Som coneixedor de que el patrimoni artístic varia, no és una cosa immutable sinó que

està exposat a canvis, destruccions, restauracions i intervencions.

Al igual que el patrimoni varia, la nostra visió sobre el mateix també ho fa. Pel que fa a

la barraca trobarem dos punts de vista prou diferents entre si, són els dels ja esmentats,

Teodor Llorente i Blasco Ibáñez.

La barraca del primer, mitjançant la seua retòrica, la podem veure en el seu poema de

forma clara. Trobem fragments del mateix, que diuen:

Com la gabina de la mar blavosaque entre ls juncs de la plaja fa son niu;com el nevat colom que l vol reposade l'arbre verd en el brancatge ombriu;blanca, polida, somrisent, bledana,casal d'humils virtuts i honrats amors,l' alegra barraqueta valenciana s'amaga entre les flors.[…]

Quatre pilars, més blanchs que l'azutzena,formen davant un portich de verdor;corre sobre ells la parra, tota plenade pampols d'esmeragda i raims d'or;a son ombra lo pa de cada diarepartix a sos fills el Treball sant,i en la taula la Pau i l'Alegria les flors van desfullant. [...]

7

Allà dins, entre alfabregues florides,en el corral, baix l'ample taronger,mormorejant pregaries beneïdes,la mare agrunsa a son infant darrer;i al cim de la cabanya, fent-la un temple,santificant sos gojos i dolors,obri eterna la Creu, per digne exemple, sos braços protectors.[…]

Barraca valenciana! Santa i nobleescola del treball! Modest breçoldel que nos dóna l pa, laboriós poblecurtit pel vent i bronzejat pel sol!Més que ls palaus de jaspis i de marbres,més que los arcs triomfals i els coliseus,tu, pobre niu perdut en mig dels arbres, valdras sempre als ulls meus.

En tu nasqué l'hermosa campesinaque tot el món contempla embelesat,llauradora ab aspecte de regina,plena ensems de modestia i majestat;la d'ajustat gipó i airoses faldes;la que l foc de l'Arabia du en els ulls;la que clava ab agulles d'esmeragdes els negres cabells rulls. [..]

En tu nasqueren i ditxosos viuen;pera ells, el món que veuen no es més gran;com els aucells que moren ont aniuen,en tu breçol i tomba trobaran.Ton lluminós fogar es sa alegria;a sa dolça calor són forts i rics:guarde-los bé ton ombra, nit i dia, de tots els enemics!

Guarda ls infants, que baix de la porxadaab el jónec valent juen sens por;guarda a la verge, que en la nit calladaescolta la cançó que li ompli l cor;guarda la mare, ardida i jubilosa;guarda l pare pensiu, que s cança ja;guarda l pobre vellet, que al peu reposa de l'arbre que plantà!

Guarda-los de la pluja i la tempestapera que dorguen sens dubtós recel;guarda-los de la fam i de la pesta,

8

del foc dels homens i del llamp del cel;guarda-los bé dels esperits malignes,de les llengues de serp dels mals veíns;guarda-los bé de temptacions indignes, de pensaments roíns. […].8

Teodor Llorente el que ens transmet és una visió idíl·lica de la barraca, com a casal

humil ple de virtuts, un espai tan perfecte que mai es deixaria de costat o es rebutjaria,

es tractava per a aquest realment d’una «poètica residència agrària»9. En eixa mateixa

línia trobem el poema de Miguel Hernández El alma de la huerta, publicat en una

revista d’Oriola al 1930, trobant paral·lelisme important, ja que aquest últim havia llegit

La barraca de Llorente

En aquests anys la barraca del poema de Hernández ja havia desaparegut, i la barraca

valenciana ja estava en decadència.

La figura de Llorente aleshores és clau, degut a que mitjançant la seua obra poètica

planteja la seua visió del patrimoni valencià, reivindicant cert historicisme, dedicant la

seua retòrica a una pàtria idealitzada, com es veu en l’amor que mostra pel propi

paisatge i el món rural, més en concret la seua estimada horta.

En els seus escrits veurem com pretén defensar i promoure la llengua valenciana i la

pròpia cultura des d’una postura conservadora , ho farà mitjançant els mitjans de

comunicació i la pròpia literatura. Es produeix aleshores tant en el camp de la política,

com en el camp literari i artístic una observació de l’element de la barraca, creant

aleshores una visió amb connotacions de diferent caire.

Tenim així un focus viu d’opinió, i òbviament varen anar sorgint diverses postures al

respecte, en la resposta contraposada que anem a exemplificar trobem al capdavant a

Blasco Ibáñez, qui amb la seva obra literària ens parla de drames socials que es

confrontava aleshores a allò que definia Teodor Llorente.

Aquest, en canvi, mitjançant la seua novel·la enunciava el retràs del desenvolupament

agrari a Espanya, les diferències extremes de renta entre la minoria de propietaris i la

8 Podem trobar aquest poema sencer: http://ca.wikisource.org/wiki/Poetes_valencians_contemporanis/La_Barraca (consultat el 27 de Octubre de 2014.)9 L’ESCRIVÀ, J. LES NOSTRES BARRAQUES… Op.cit. p.8.

9

majoria de camperols que no tenien terra però que la treballaven. Per tant, ens trobem

davant d’una visió patrimonial d’un edifici amb una connotació social negativa, ja que

l’edifici acompanya a una visió de la societat que remet a una precarietat econòmica que

es desenvolupa en l’arquitectura.

En los rojizos surcos saltaban las alondras con la alegría de vivir un día más, y los traviesos

gorriones, posándose en las ventanas todavía cerradas, picoteaban las maderas, diciendo a los de

adentro con su chillido de vagabundos acostumbrados a vivir de gorra:

«¡Arriba, perezosos! ¡A trabajar la tierra para que comamos nosotros!...»”

[...]

Sonaba en el interior de las barracas el arrastre de la escoba, el chocar de la loza, todos los

ruidos de la limpieza matinal. [...]

Desde entonces, los campos que hacía más de cien años trabajaban los ascendientes

del pobre labrador habían quedado abandonados a orillas del camino. Su barraca, deshabitada,

sin una mano misericordiosa que echase un remiendo a la techumbre ni un puñado de barro a las

grietas de las paredes, se iba hundiendo lentamente.10

La barraca que fins aleshores havia passat inadvertida, aleshores és més viva que mai. A

partir de eixe moment trobem multitud de publicacions als diaris sobre aquesta i la seua

significança.

Personatges com Nicolas de Nicentum esmenten la barraca com a «amiga del hombre»;

podem apreciar com el redactor, considera aquest tipus de construcció com a santuari

dels camperols, ja esmenta la zona de Múrcia –excloent eixe sentiment valencià que

molts hem desenvolupat al llarg del temps que defèn la idea errònia que la barraca és

sols nostra– i a més a més ja esbossant algunes idees sobre el seu origen, i alguns

materials com ara la canya o la palla emprats, ambdós ja han sigut arreplegats en la

síntesi de la graella de fases de la barraca. 11

S. Ferrandis Luna publica seguint la mateixa línia i també al periòdic ABC, un article on

fa referència a la ciutat de Madrid, així vegem com la visió de la tipologia de la Barraca

10 BLASCO IBÁÑEZ, V. La Barraca. Madrid: Alianza Editorial, 2007, pp. 14-56.11 DE LUCENTUM, N. “La pintoresca barraca”. En http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/blanco.y.negro/1925/02/08/027.html (Consultat el 8 de Novembre de 2014)

10

no sols es planteja per valencians i per a València, sinó que s’ha generat un debat

reclamant una conservació pel que fa «l’arquitectura rural hispànica» i què significaria

la possible desaparició de la barraca. Es veu a la vegada una crítica cap a la construcció

de la nova metròpoli que discrimina aquesta construcció de caire més popular, que

elimina l’horta per tal de aconseguir carrers rectilinis i blocs urbans.

Deixa clar que tan literats com deixebles d’aquests, entre els que destaquen l’esmentat

LLorente, Blasco Ibáñez, Agrassot i Benlliure entre altres, destaquen la barraca donant-

li diverses connotacions, però apel·lant quasi sempre a la necessitat de la seua

conservació.

Arreplega a banda, més veus com ara la de Luis de Armiñán, qui publica aleshores una

crònica on fins i tot escriu «Si yo fuera valenciano de la Huerta, me negaría a vivir en

otro hogar que el que se alzara con las blancas paredes de mi barraca». Se sumen

personatges com l’arquitecte Victor d’Ors i demés que reivindiquen la seua postura, i

conclou aleshores ,destacant als arquitectes valencians, en la demanda d’una protecció

iniciant una reglamentació i difonent el seu missatge fins i tot fora del país, per exemple

a Anglaterra amb follets editats pel Patronato Nacional de Turismo sobre les pròpies

barraques.12

La barraca com a edifici agafa protagonisme, com hem pogut apreciar, i ja no és sols el

fons d’una novel·la o un lloc que genera lírica, a poc a poc es fa més evident la

necessitat d’una protecció clara i real.

Vegem com fins i tot comencen a donar-se idees de restauració, ja que fins al moment

han estat molt malmeses i fins i tot enderrocades. T. Llorente Falco13, fill del nomenat

Teodor Llorent Olivares, escriu que es deuria d’establir una prohibició de fer noves

12 FERRANDIS LUNA, S. “Barracas de Valencia”. En http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1951/03/10/013.html (Consultat el 8 de Novembre de 2014)

13 Teodoro Llorente Falcó nació cuando su padre ya era director de LAS PROVINCIAS, el 15 de marzo de 1869. Era el cuarto hermano. La sombra de su padre, tal vez, le hizo que no cultivara la poesía, pero fue un periodista entregado y ejemplar. Era la segunda generación de periodistas cuyo nombre va unido a un solo periódico como el marqués de Valdeiglesias con La Época o el segundo Gasset con El Imparcial. Cuando su padre dejó la vida política le sustituyó en la dirección efectiva del periódico, aunque no fue director titular hasta 1911, año en que murió el primer director Teodoro Llorente Olivares. http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=3784&tit=Teodoro%20Llorente%20Falc%F3:%20el%20rigor%20en%20el%20periodismo%20valenciano (Consultat 23 de Novembre de 2014)

11

construccions conservant ja les que hi ha a eixe moment. A més a més fa referència a les

dues obres de son pare i també a la de Blasco Ibáñez repetint les diferències del punt de

vista d’ambdós al escriure sobre l’edifici.14

La llei de Patrimoni Cultural Valencià, al capítol IV de la secció primera ens parla dels

béns de rellevància local. La barraca, per tant, està actualment protegida per la llei ja

que acompleix allò necessari, és a dir, «son bienes inmuebles relevancia local todos

aquellos bienes inmuebles que, no reuniendo los valores a que se refiere el artículo 1 de

esta ley en grado tan singular que justifique su declaración como bienes de interés

cultural, tienen no obstante significación propia, en el ámbito comarcal o local, como

bienes destacados de carácter histórico, artístico, arquitectónico, arqueológico,

paleontológico o etnológico.»

Avui està inclòs dins dels catàleg corresponent de béns i espais protegits prevists en la

legislació urbanística, ha sigut classificat com a ben immoble de rellevància local com

bé ha quedat reflectit, i inscrit en la secció 2º del Inventari General del Patrimoni

Cultural Valencià.

Hi ha diverses categories, aquesta tipologia d’arquitectura estarà dins de l’espai

etnològic de Interès local. Tenint en compte que «la inexistencia, en su caso, de bienes

inmuebles calificados de relevancia local en un determinado catálogo de Bienes y

Espacios Protegidos habrá de ser motivada en el propio Catálogo.»15

Estem davant d’una construcció que es vincula de forma directa a la cultura com hem

pogut apreciar, que està lligada a la vida tradicional valenciana.

Anant a problemàtiques pràctiques trobem l’exemple del Cabanyal. Hem de recordar

que el poblament d’aquesta zona manté nombroses barraques –a banda de alqueries,

esglésies i demés edificis–. Les fileres de les barraques estan separades mitjançant

carrers irregulars, els quals formen eixos de comunicació Nord-Sur.

Es tracta d’un barri mariner que avui en dia lluita per conserva les seus construccions i

s’enfronta a un debat pel que fa a la conservació del seu patrimoni. Avui en dia moltes

14 LLORENTE FALCAO,T. http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1931/06/07/019.html (Consultat el 8 de Novemvembre de 2014)

15 Ley 4/1998, del Patrimonio Cultural Valenciano

12

cases estan per restaurar i algunes han sigut ocupades per gent moltes vegades de forma

il·legal, el projecte que està ara en stand by, planteja perllongar una de les principals

artèries de la ciutat, l’anomenada Blasco Ibáñez fins a la mar. Aquest projecte fou

aprovat el 24 de juliol de 1998 pel govern.

Però el 3 de Maig de 1993 és declarat ben cultural per Decret, i és somet a les normes i

mesures proteccionistes de la Llei de Patrimoni Històric de l’any 1985. Malgrat açò,

com he esmentat anteriorment, el 24 de juliol de 1998 s’accepta la perllongació de

l’avinguda malgrat l’agressió que suposa al propi patrimoni i a la resta de vivendes no

protegides per la llei, passant fins i tot per damunt del centre del Conjunt Històric. El

mateix any, es dona la resposta per part de l’oposició que sol·licita l’ampliació de

l’àmbit de protecció.

El debat està fins ara obert, entrant en joc veus com la de la Universitat de València, la

Facultat de Geografia i Història o Belles Arts entre moltes altres institucions i

col·lectius socials que s’alcen en contra d’aquest projecte.

Voldria remarcar que la pròpia Llei de Patrimoni Cultural Valencià. Cap II, article 39,

punt 2, diu:

Els Plans Especials de protecció dels conjunts Històrics tindran en compte els criteris

següents

a) es mantindrà l’estructura urbana i arquitectònica del Conjunt i les

característiques generals de l’ambient i de la silueta paisatgística.

b) no es permetran modificacions d’alineacions, alteracions de l’edificabilitat,

parcel·lacions ni agregacions d’immoble llevat que contribuïsquen a la millor

conservació general del Conjunt”

Està clar el que indica per un costat la llei de conservació, malgrat el projecte estime

passar per damunt de la mateixa. Així doncs, s’ha generat una associació, Salvem el

Cabanyal:

«El barri del Cabanyal és un conjunt històric protegit de la ciutat de València, declarat

Bé d’Interès Cultural en 1993. Des de 1998 el barri està amenaçat per un projecte

municipal que pretén ampliar una avinguda que travessa la seva part central. La

plataforma Salvem el Cabanyal es crea per oposar-se a aquest pla: considerem que el

13

resultat de partir un conjunt històric en dues meitats no són dos mitjans conjunts

històrics, sinó la destrucció del patrimoni de tots»16

Com vegem la barraca no s’oblida i el focus de la problemàtica de la conservació es pot

veure molt fàcilment amb aquest exemple.

Concloem per tant que la barraca ha estat estudi de múltiples publicacions, sent el

resultat de opinions i estudis conscients. Ha quedat en el nostre imaginari, i amb

diverses connotacions, tant positives com negatives; però amb aquest treball propose

que el focus es centre en la visió patrimonial, centrant-nos en la protecció.

L’estudi del passat és important, i sabem que el valors de la barraca ha variat passant

per una visió històrica, d’identitat plantejant mitjançant literatura o pintura.

El tema així traspassa les fronteres del temps, inspirada en aquest tipus d’arquitectura

avui en dia podem veure fins i tot una sèrie de televisió, a banda de fotografies i si

continuem conservant-les, gaudirem de les pròpies construccions que conformen part

del nostre patrimoni. La barraca valenciana és una construcció tan tradicional como

emblemàtica del paisatge valencià. Trobem espais que recreen aquesta tipologia d’una

forma molt versemblant, per exemple el Museu situat al Port de Catarroja (València),

espere concretament que puguem gaudir d’aquesta arquitectura i no sols mitjançant la

literatura o fotografia sigui a color o en blanc i negre o a color.

LES BARRAQUES DE CATARROJA (HORTA SUD)

Les barraques han patit variacions i modificacions un tant fortes que fa que malgrat no semblar, aquesta tipologia continue en el pla urbanístic encara que no de manera tan 16 http://www.cabanyal.com/nou/qui-som/ (Consultat el 16 de Novembre de 2014)

14

òbvia. Un clar exemple, és el barri de Les Barraques, a la població de Catarroja (València, l’Horta Sud) el nom del barri ja ens remet a aquesta tipologia arquitectònica.

El barri –que avui en dia es troba al costat de l’Estació– guarda una distribució similar a la de temps enrere.

Trobem carrers molts estrets, que es comuniquen tan sols a un parell de metres, les cases es troben les unes al costat de les altres, consolidat un entramat urbanístic cridaner. En el seu moment eren en bona mesura, xicotetes, blanques i típiques barraques que corresponen a allò vist amb anterioritat.

Moltes cases encara avui, presenten una alçada d’una planta i similar a la que tindríen en el seu origen. Aquest barri fou durant molt de temps l’espai on vivien els comerciants i pescadors del poble, que treballaven prop a l’Albufera.

De fet de 1670 a 1725 la població es va mantindre amb dos cents famílies però al final de segle puja fins 700 veïns dels quals 450 famílies subsistien per l’Albufera –vegem aleshores un fil que uneix el creixement demogràfic amb el procés de construcció d’arquitectures tradicionals tan prop del port de l’Albufera com a aquest barri mariner–.

A mitjans del segle XIX Catarroja tindrà 544 cases i 210 barraques, per a un total de 884 veïns i 3580 habitants. L’any 1885 es produiria una disminució degut al còlera que va obligar alhora a construir l’actual cementeri.

Ja a principis del segle XX, el poble tindrà 1723 i estarà dividit en tres barris: Les Barraques –que es dedicarà com he dit sobre tot a la pesca a l’Albufera–, Centre – on –es desenvoluparà principalment l’agricultura– i Raval –on es donarà sobre tot el comerç de la tela–.

Concloem per tant aquesta síntesi de testimonis i la visió patrimonial d’aquesta tipologia arquitectònica. La Barraca, és un monument històric de caire tradicional, a més he aprofitat per desmitificar algunes informacions sobre la Barraca i donat una ullada als estudis plantejats sobre la mateixa.

A més a més, hi ha un intent per suscitar i generar interès pel que fa a una problemàtica actual sobre la Barraca –és el cas del Cabanyal–. Fins a dates recents el monument no ha sigut estudiat des d'una visió patrimonial, sinó més bé des d'un punt de vista cultural i sentimental com hem pogut apreciar de forma exempleficada. 

Així doncs, es planteja una breu història sobre allò descrit al llarg del temps, però es deixa més concretament una porta oberta cap a la problemàtica actual de conservació.

No deixem de costat la importància de l'edifici en si, a banda de la importància de tot allò generat al voltant del mateix, tant en el passat com en el present, i esperem que també per al futur. 

RECURSOS VISUALS

15

BI

BLIOGRAFIA

FONTS PRIMÀRIES

16

BLASCO IBÁÑEZ, V. La Barraca. Madrid: Alianza Editorial, 2007.

SANCHIS GUARNER, M. LES BARRAQUES VALENCIANES. Barcelona, Portaferrissa: Barcino,

1957.

FONTS SECUNDÀRIES

Ley 4/1998, del Patrimonio Cultural Valenciano

http://araepatrimoniokids.wordpress.com/2014/10/01/nuestros-paisajes-culturales-la-barraca-valenciana/ (Consultat el 20 d’Octubre de 2014)

http://ca.wikisource.org/wiki/Poetes_valencians_contemporanis/La_Barraca (consultat el 27 de Octubre de 2014.)

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/blanco.y.negro/1928/02/12/016.html (Consultat el 8 de Novembre de 2014)

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1931/06/07/019.html (Consultat el 8 de Novembre de 2014)

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1951/03/10/013.html (Consultat el 8 de Novembre de 2014)

http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/blanco.y.negro/1925/02/08/027.html (Consultat el 8 de Novembre de 2014)

http://www.arteylibertad.org/articulo-2298/la-barraca-ilustrada-por-benlliure (Consultat el 14 de Novembre de 2014)

http://www.cabanyal.com/nou/qui-som/ (Consultat el 16 de Novembre de 2014)

http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=3784&tit=Teodoro%20Llorente%20Falc%F3:%20el%20rigor%20en%20el%20periodismo%20valenciano (Consultat 23 de Novembre de 2014)

http://www.csicsif.es/andalucia/modules/mod_ense/revista/pdf/Numero_21/PATRICIA%20_ESPEJO%20MERCHAN_1.pdf (Consultat el 22 de Novembre de 2014)

http://www.coditecva.org/sites/default/files/revista_trazos.pdf (Consultat el 22 de Novembre de 2014)

http://www.epdlp.com/escritor.php?id=1478 (Consultat el 11 de Novembre de 2014)

http://www.escriptors.cat/autors/llorentet/pagina.php?id_sec=3603 (Consultat el 11 de Novembre de 2014)

http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-barraca/ (Consultat el 23 de Novembre de 2014)

http://www.upv.es/laboluz/proyectos/web/cabhis/98.htm (Consultat el 23 de Novembre de 2014)

17

FONTS VISUALS

SANCHIS GUARNER, M. LES BARRAQUES VALENCIANES. Barcelona, Portaferrissa: Barcino,

1957. Imatges visuals estretes d’aquesta obra.

Imatges de la pàgina 15, estretes de Internet.

ESTUDIS SOBRE LA BARRACA

A-Michavila, La barraca valenciana (Monografia geogràfica), “Boletín de la Real Sociedad Geográfica Española” XV (Madrid 1918),

la Barraca de J.Martínez Aloy, Geografía de la provincia de Valencia, I (Barcelona 1920) dins de la Geografía general del Reino de Valencia.  C

V. Lampérez i Romea que fa un resum en la seua Arquitectura civil española de los siglos I al XVIII, II (Madrid 1922).

The Barracas (Cottages) of Valencia (Madrid, Publications of the Patronato Nacional de Turismo, 1929, núm 3).

l’opuscle de F.García Mercadal, La casa popular en España (Madrid, 1930), encara que són poc cridaneres.

L’article del Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll, II. 

Vocabulari popular de l’art de la construcció de Francesc de B.Moll, en el “Butlletí de  Dialectologia Catalana,” XXIII (1936),6, 

 Las barracas levantinas, La vivienda popular en España. 

 Max Thede, Das Haus capítol del treball Die Albufera von Valencia. Eine volkskundicge Dar stellung, que es publica en “Volkstum und Kultur der Romanen”, VI (Hamburg 1933).

J.M Casas Torres, La barraca de la Huerta Valenciana publicat en “Estudios Geográficos” IV (Madrid 1943) o La vivienda y los núcleoss de población rurales de la Huerta valenciana (Madrid 1944).

R.Violanet i Simorra en L’Albufera de Valencia e i suoio pescatori, publicat a “Le Vie del Mondo”, XIII (Milà 1951). 

 Los tipos de casa de la Península Ibérica de Wilhelm Giese publicat a la “revista de Diactetología y tradiciones populares”, VII (Madrid 1951). 

18