91UNA PLOMA DE COLOM

Aquell dia, tan bon punt va despertar-se, va recordar el somni tan intens que havia tingut: una roca que libarrava el cam cap a la mar comenava a crixer i li impedia el pas. Era una pedra farrutxera, de les que omplien aquella terra, que semblava tenir vida prpia. Naugmentava la dimensi per moments fins que, una mica abans desclatar com una magrana, va convertir-se en or. Una roca lluent que reflectia el sol i que atreia tots els habitants del voltant. Tot just en aquell moment que venia la gentada, Toni, el nostre protagonista, va somiar que volava i desapareixia per sempre ms daquell cam barrat i deixava ben lluny la roca dor que havia aparegut davant seu. Toni Antoni o Tonet per als pares sempre havia desitjat poder volar. Potser aquesta passi va provocar-li aquell somni.

Si poguera volar, aix pensava cada dia, podria ar-ribar a totes les cales de lilla, aquelles a les quals era impossible arribar. Amb els seus amics, Arnau i Fe-lip, buscaven els nous racons que aquella terra tenia i que descobrien des de la mar, quan salpaven amb la barca del pare dArnau. Una vegada divisaven noves cales,desprs de tornar a port, feien el possible per arribar-hi per terra. Va ser lendem del somni, quan

Edici

ons B

rome

ra

10

Toni va localitzar un nou orifici en els penya-segats de lilla. Es tractava duna cova amb una entrada fosca, que presentava una lluentor daurada que es reflectia en laigua del davant.

Heu vist quina llum ms estranya? Ai, Toni, que sempre ests igual! Com ha de ser

lentrada duna cova? Fosca, com totes. I com ms thi endinses, encara pitjor, menys claror. Aquella t ms anys que tots nosaltres junts! Quina descoberta!

Arnau, potser s una cova com les altres, per laigua que hi ha davant de lentrada s, no ho s, com daurada...

S, home, si deus voler que siga una mina dor! Que no, Toni, que no, que aquella cova que hem passat s com totes. Mon pare tho pot confirmar.

El pare dArnau, Gens, va ratificar lopini del seu fill. Aquella era la cova Vissalat, una cova com les altres, com els centenars dorificis que la terra de la seua illa presentava. Ben cert s que era una de les poques a qu no es podia accedir a peu, tan sols shi arriba amb una barca. El cas s que ning ms sha-via adonat dall que Toni havia pogut observar: una llum intensa, groguenca, que emanava una energia mai observada pel jove. El record del somni va fer-li presagiar que aquella cova namagava alguna de grossa. Els ulls de Toni contemplaven una lluentor que es reflectia en laigua de la mar que hi havia prop, com si el sol es ponguera damunt i llura amb tota la seua extensi. Un calfred li va recrrer el cos. Les paraules dArnau i son pare no lhavien tranquillitzat, ben al

Edici

ons B

rome

ra

11

contrari. Va percebre com la seua existncia latreia irremeiablement.

All seria el principi duna histria ben intensa, uns esdeveniments que alterarien la vida duns joves que habitaven lilla dIncastru i de tota la seua poblaci. Es tractava duna illa distinta de les altres on els humans shavien resignat a ser diferents. Ens referim a un boc de terra limitat, com en tantes illes, per laigua. Una mar blava, intensa, que no bramava mai i que sempre tenia un to blavenc semblant. S, s cert, aquella aigua rarament semprenyava i molestava els seus habitants. Era una mar tranquilla, montona, sense massa vari-acions. Per aix, el canvi sobtat de color davant de la cova, aquella intensitat groguenca, havia sorprs Toni. Com era costum, navegar per davant de la seua costa es feia molt agradable. Tan sols hi havia una petita brisa, suficient perqu les barques salparen del port sense engegar els motors, sense la necessitat de contradir la Norma que recomanava no connectar-los. Els habitants dIncastru vivien felios en aparena; generaci rere generaci havien assumit que les especificitats de la seua illa no eren tan contrries al desenvolupament del dia a dia. Semblaven orgullosos de les particularitats que la Norma havia dictat per a la seua terra. Per la insatisfacci creixia per davall de les conscincies de cada habitant. La por de comunicar-ho evitava que el debat siniciara. s per aix que Toni, un dels seus joves habitants que havia rebut en herncia per la sang materna i paterna les qualitats necessries i la valentia per trencar les convencions marcades, es va convertir

Edici

ons B

rome

ra

12

en el centre del dest futur de tota lilla. Aix fou com, des de la barca de Gens, Toni va trobar la clau que li obriria tots els panys de la seua vida i de la seua gent.

Toni, Felip i Arnau acompanyaven el pare daquest ltim a donar voltes per lilla sempre que podien. AToni no li agradava que Felip sels unira, per Arnausempre el convidava. Calia resignar-se, encara queToni sem-premalfiava de la presncia de laltre amicque sembla-va riures de cada frase que ell pronunciava. Tot i haver anat a dormir noms tres o quatre hores abans, ben enjorn, a les nou del mat, es dirigien cap al port on els esperava el senyor Gens. Aix, anaren coneixent pam a pam cada rac de la seua terra, del seu pas. Un espai don Toni no havia eixit mai. Per aix, senyorava de veure el que hi havia ms enll. Els habitants daquella illa es mostraven resignats, per Toni sadonava que tothom tenia curiositat de conixer qu hi havia ms enll de la ratlla de lhoritz. Li agradaria volar com una au, resseguir el paisatge de la costa des del cel, com els ocells que acompanyaven els vaixells que tornaven de pescar cada capvespre. Descobrir el que hi havia dins de la cova Vissalat, al nord-est de lilla.

Quan tornava a casa des de linstitut, Toni es mirava a lespill. Els seus cabells sempre havien sigut febles, com el borrissol del cot-en-pl. No, no era alb, com aquells humans que de vegades no tenen pigmentaci ni als cabells ni a la pell, per el seu aspecte era molt prxim al color de les plomes dels coloms blancs que es veien pels terrats de les cases dIncastru. Ell, per, no tenia ales per davant ni per darrere, cap ploma que

Edici

ons B

rome

ra

13

indicara, com havia observat sempre amb els coloms que la mare preparava per dinar, una esperana incipi-ent delevar-se i sortejar els problemes de caminar per terra. Ben distint de Felip, tan bru, amb uns cabells ben foscos i una mirada obscura. Per contra, ell era ben blanc i volia ser un pardal volador.

Agaf una a una les ales de lau que la mare pela-va per a cuinar i les examinava. Eren blanques i su-aus, tendres, li venia de gust posar-sen una a la boca, per un sentiment estrany, un calfred, laturava. No ho podia fer i no sabia el motiu que li ho impedia. Iaix que la Norma no ho prohibia. Una llum blanca, molt intensa, shavia creuat en la seua mirada quan havia agafat la ploma del colom que la mare acabava de trossejar per fer un bon arrs brut, el ms tpic de la seua illa. Adiferncia del dia anterior, aquella nit va dormir plcidament mentre somiava que volava, que arribava molt lluny, ms enll de les terres que coneixia i que cap frontera, cap obstacle, li impediria anar mar endins, capa la cova Vissalat. Era com una segona part de lanterior somni. Quan va despertar-se, va mirar-sede seguida a lespill. Esperava laparici de plomes, dedues, de tres, dun gran conjunt de plomes que li permeteren volar cap a les destinacions que an-helava. Volia surar pel cel.

Aquest era el seu desig secret; ni Felip ni Arnau no en sabien res. Cada vegada que la llum intensa que havia divisat a la cova de vora la mar apareixia reflec-tida a lespill de lentrada de casa sentia crixer la seua passi. Pensava, com havia llegit en tantes histries, que

Edici

ons B

rome

ra

14

quan una persona moria, un tnel de color blanc obria pas a la contemplaci dels ssers estimats: els familiars i els amics. No, ell no podia morir encara: enyoraria els seus pares, Joana i Pere; la germana, Caterina; els companys de linstitut, Felip, Mireia i Arnau. Felip i Arnau eren collegues des de la infantesa. Potser a Felip no lenyoraria, nestava fart. A Mireia, amb qui sasseia sovint a classe, lhavia coneguda noms feia dos anys. Nestava una mica per ell, ho sabia.

Toni, em deixes que et toque els cabells? Semblen tan suaus...

Ell es deixava tocar tan sols uns segons, no fra cas que ning els veiera. Dubtava com havia destar-ne per ella, no era correcte que ho fera, ella era una dona; ell, un home. Temia que Felip els delatara com ja havia fet amb altres parelles de companys de classe. Tal com marcava la Norma haurien desperar als trenta anys per concretar una relaci. En la seua societat, les dones i els homes no es podien estimar fins ms tard. Tots aquests eren els pensaments de Toni que se li amuntegaven en la ment mentre conservava en la m la ploma blanca que lavisava que aquell migdia menjaria lpat que tant li agradava: arrs brut. La germaneta Caterina i son pare renegaven de lpat:

T ra la xiqueta, Joana, totes les setmanes fas el mateix dinar, arrs brut. A la fi ens eixiran ales, Joaneta, de tant de colom que mengem en aquesta casa!

Toni movia les espatles, potser el pare tenia ra i grcies al seu dinar preferit, a poc a poc, comenarien a germinar les arrels de lrgan que tant desitjava. Unes

Edici

ons B

rome

ra

15

ales que li permeteren volar per damunt dels camins que el conduirien a les cales, als llocs que cada setmana descobria amb Felip i Arnau. Els camins que vessaven a la mar i que de vegades presentaven problemes per accedir-hi a peu. Si el presagi de son pare fra cert, no hi hauria punts de la costa inaccessibles per a Toni. Si aix fra, arribaria a la cova Vissalat. A ms, podria anar ms enll, per damunt de laigua i volar. S, aquest era el seu somni. Caminaria per damunt de les ones, per damunt de lescuma. Cap a linfinit.

Edici

ons B

rome

ra

16

2UNA ILLA MGICA

Lilla noms tenia dues poblacions importants. Be-rema, on vivien Toni i la seua famlia, era a la cos-ta est de lilla. Es tractava de la segona localitat en importncia respecte a la primera, Arema, la capital del pas. Incastru estava limitada al nord per loce Septentrional, al sud per loce Meridional, a lest per la mar de Llevant i a loest per la mar de Ponent. Els seus mariners fugien de loce Septentrional, on les aiges eren molt ms salades i cap peix gosava creuar-les. En canvi, a laltra banda, loce Meri-dional oferia una pesca molt ms rica, grcies a la barreja constant de laigua de la mar amb la de les pluges que relliscaven pels penya-segats de la serra-lada de Migjorn. Es tractava duna mar quasi dola. Els corrents arribaven gaireb a les portes dArema i de Berema, de manera que a les mars de Ponent i de Llevant tamb era fcil veure les barques que tornaven ben plenes de peixos de tota mena. Per aquells penya-segats, a ms de laigua, tamb que-ien a la mar els ous de lincastru, una au que vivia en aquelles terres i que no havia vist ning. Potser per aix mateix lilla havia rebut el nom de lau que mai ning havia albirat. Es deia que havia sigut la

Edici

ons B

rome

ra

17

primera habitant daquell espai i, per aix mateix, noms tenia consistncia energtica, com duna ni-ma sense cos. Els ous que deixava la femella, arran de la fora de laigua, sescorrien pels rierols i acabaven finalment a la mar. Eren lnica manifestaci fsica de la seua existncia. Tan bon punt els ous fecundats es trencaven i un petit incastru neixia, la seua part fsica es convertia en energia en estat pur i es feia transparent per als ssers humans. Els mariners que trobaven els ous sense fecundar pels mascles surant a loce Meridional es veien obligats a cedir-los a les autoritats del seu poble per tal que foren repartits a cada famlia per lAny Nou i aix poder elaborar el pasts de la Creaci. Era un dels secrets ms ben conservats pels habitants dIncastru.

La seua illa era lnica porci de terra del planeta on lastre que els illuminava feia el recorregut a linrevs, com tamb succea amb la Lluna. Per aix, les postes de Sol al seu poble eren tan boniques i mgiques alhora, molt ms que no les albades de laltra banda de lilla, perqu el vell astre samagava per la seua banda, per lest. Al cap Farrutx, a prop de Berema, s que eren fantstiques. De fet, els vells contaven que abans que el mn fra mn, no hi havia pedres farrutxeres, aix s, amb els porus que les caracteritzaven. Eren pedres normals. Va ser lacci del Sol que caminava a linre-vs la que va provocar que els minerals reaccionaren i, per escapar de lescalfor dels dies en que no hi havia pluja, havien decidit fer fugina, desprs que alg les empentava.

Edici

ons B

rome

ra

18

Les classes eren sempre de nit. Tan bon punt es ponia el Sol, siniciava la primera lli. En aquell any, Toni, Mireia, Felip i Arnau havien comenat la setma-na amb les matemtiques. Els venia de gust, perqu lltima lli del dia, al voltant de la una de la mati-nada, sels feia ms pesada. Per aix els responsables de linstitut posaven la gimnstica a ltima hora la resta dels dies. A Felip i a Arnau els agradava fer esport. Tot el contrari que a Toni; ell sestimava ms caminar per lilla, descobrir el paisatge, localitzar espais nous, que no practicar cap dels esports de lilla. Ni el futbsquet, ni el tennisbol, no, cap ni un li agradaven. Sobretot en el segon, on les pedres anaven embogides en cada moviment. Trobava difcil i avorrit alhora haver de jugar amb les pedres poroses del cap Farrutx que eren les que susaven per a les dues disciplines. La pedra farrutxera era una roca especial que quan li pegaves una empenta iniciava una elevaci de ms de deu metres. Lltima vegada que Toni hi havia jugat, una pedra daquestes li havia caigut directament al cap. Tot i que es tractava dunes roques de gran lleugeresa, amb la distncia que havia recorregut, va rebre un colp con-siderable. Abanda daquest incident, Toni detestava els partits tant de tennisbol com de futbsquet, ja que es feien eterns, no sacabaven mai. Aix era per culpa de la malifeta de les pedres farrutxeres que samagaven entre les branquesdels arbres i esperaven els precs dels jugadors per tornar al camp de joc.

Ben al contrari que els seus amics, que sempre hi estaven disposats. Felip tamb havia tingut una mala

Edici

ons B

rome

ra

19

experincia, una pedra quasi el mata quan era ben petit. Ell nestava orgulls:

Jo he estat a les portes de la mort desprs duna partida de tennisbol... Sc un valent, no com tu, Toni, que ets poc home... Al tennisbol no he tornat, per al futbsquet, s!

Per aix, a Toni noms li venia de gust fer carreres a la llum de la Lluna o a la fosca de les estrelles. Aix s que era esport! A ms, sempre resultava victoris! Una nit de lluna plena, quan feia una carrera amb Arnau, aquest va explicar-li que ms enll de la mar, uns indrets que el pare coneixia a travs dels viatges en barca, els joves anaven a linstitut o a lescola de dia.

No sempre de nit com ac, a la terra dIncastru. Per qu hi farem! Ens hi hem acostumat, no?

Tamb va contar-li com en aquells pasos llunyans les pedres no volaven com les farrutxeres, all els nens jugaven amb uns objectes redons elstics duna mat-ria desconeguda anomenada pilota. Aix de les pedres pilotes li va interessar, per sobretot va quedar corprs pel descobriment que les classes pogueren fer-se amb la llum del Sol.

I quan dormen, doncs? Perqu si van a linstitut a les vuit del mat, aix vol dir que, com a mxim, a les onze o les dotze de la nit, deuen anar a dormir, no?

Aquest horari seria impossible a lilla de Toni. Els matins dels dilluns, dimecres i divendres la terra som-plia daigua. Ning podia anar pels carrers, tan sols les barques podien fer la seua feina a la mar. Tothom dormia en aquelles hores. I al voltant de les dues del

Edici

ons B

rome

ra

20

migdia, a mesura que la pluja minvava, les mares co-menaven a despertar els fills. Calia fer de seguida un bon pat per a iniciar la jornada. Toni estimava alar-se dhora, una mica abans, cap a les nou del mat. Eren els moments de solitud completa, quan podia sentir-se lliure. Durant els tres dies de pluja encara podia escoltar els mariners que preparaven les xarxes per anar a la mar. Els dimarts i els dijous, quan no plovia, no sentia cap remor, ja que els pescadors salpaven ms tard. Aix percebia la solitud en la seua prpia illa. Toni se sentia b, eren els moments que tant estimava; amb el silenci podia engegar el vol de la seua imaginaci. Cap amunt, mar enll, per albirar les terres on els joves van a linstitut en aquella hora terrible que s el mat. Amb les espatles plenes de plomes que permetien que volara.

Desprs de dinar quedava amb Arnau i Felip, al voltant de les quatre de la vesprada. Tenien si fa no fa quatre hores per estar junts abans danar a linstitut. Hi havia dies que, si Toni havia eixit molt dhora, tenia peresa de quedar amb ells. Al seu torn, preferia fer la migdiada a casa. Per cada vegada ms, no sabia ben b per qu, optava per dormir fins a migdia i quedar amb els amics de vesprada. Deixava de tenir el plaer de la solitud per lilla per assaborir la companyia en els camins que el dreaven cap a la mar. Shavia fet ms gran, daix no hi havia cap dubte. Havia guanyat pes, lesquena se li havia eixamplat, les cames eren ms llargues i una incipient filera de pelets li travessava el llavi inferior. Felip ja safaitava dues vegades a la set-

Edici

ons B

rome

ra

21

mana; la negror dels seus pls lobligava; Arnau, com Toni, encara no. I sentia com, amb el pas del temps, cada vegada li costava ms eixir del llit i passejar per lilla. Sabia que els pares dormien, per aix havia aprs a escapar-se sense despertar-los. La mare nestava al corrent.

Antoni, on vas a aquelles hores? A ton pare... no li agradaria saber-ho... Jo no li ho dir, per no vull que vages sol de bon mat... si almenys ho feres de nit! Veges tu, un xic jove de dia pel carrer! Amb els perills de la pluja! I recorda que tens els cabells i la pell molt blanca i, amb la fora del Sol, ho pots passar malament!

Toni mentia i deia que quedava amb Felip i Arnau, i explicava com tamb sestimaven anar a les cales a les hores del dia que altres joves daltres pasos anaven a linstitut, que el pare dArnau els ho havia contat.

Pobre fill meu, sempre tan enyorads del que no coneixes. Ja et fars gran i podrs viatjar, ja, per has de tenir pacincia, que com saps fins que no tingues trenta anys no test perms prendre cap vaixell per anar ms enll de les nostres costes. Tampoc tenir una esposa... vorejar la nostra mar, s que ho pots fer, com ho feu amb el pare dArnau... per aigua endins, no! Ino faces cap bestiesa i no intentes fugir cap a lho-ritz! No et vull perdre, com el meu cos Jeremies va perdre el seu fillet Pol. La mar sel va engolir. Recorda que loce no permet fugir de la terra on has nascut abans dels trenta anys. Aix ho diu la Norma i aix ho has de complir!

Edici

ons B

rome

ra

22

Un dia, Felip li ho va posar al cap. Havien de furtar la barca de Gens i anar mar endins. Per Toni no es va decidir:

Ets un mitjamerda, Tonet, tan valent que dius que ets! Vinga, no sigues un covard i anem-hi! Arnau no vol saber-ne res tampoc... i aix que s lembarcaci de son pare. Ell b que la coneix...

Per Toni sabia que no era el seu moment. Alguna cosa dins seu li deia que havia desperar. Un senyal distint, un avs que calia seguir. Amb Felip, res de res, no era de fiar. Els anuncis de sa mare sobre la desapa-rici del fill del cos, Pol, ladvertien dels perills que Felip volia oferir-li. Joana no havia viatjat molt lluny de lilla. Tampoc Pere, el seu marit. B, no era cert del tot, perqu tan bon punt havia complit la trentena, havia pujat a la barca del seu ve per acompanyar-lo a la pes-ca en dues ocasions. No li havia plagut aquell treball, no. Havia preferit el treball del camp, com havia fet el seu pare, el seu avi, el seu besavi, el seu rebesavi; tots els avantpassats havien dedicat el seu esfor al conreu del ram daurat, una espcie prpia daquella illa, una variant nica cobejada pels comerciants dels pasos ms llunyans, ja que en convertia el suc en un dels nctars ms preuats del mn antic i contemporani: el vi emmelat daurat. Una ambrosia de paladar sublim que envermellia les galtes de qui la tastava. Les perso-nesque bevien el vi mostraven la rojor de les galtes i descobrien una llussor a la mirada de tonalitats dau-rades. Toni sabia que fins que no tinguera vint anys no havia de tastar-lo, com avisava la Norma. Era una

Edici

ons B

rome

ra

23

delcia reservada per als majors dedat i a ell encara li faltaven ms de cinc anys.

Un dia a les deu del mat, tot aprofitant que els pares dormien, va simular que eixia al carrer per anar a passejar per les cales de lilla. Ho havia fet en altres ocasions, per aquesta vegada no; va agafar la botella de vi emmelat que el pare conservava per a les bones ocasions i va disposar-se a iniciar una nova aventura. Sabia que era oberta, que no lhavien acabada en la festa del natalici de la mare, i en va prendre un glop. Curt, intens, regenerador. Va sentir el degoteig del vi emmelat dintre seu. De seguida, va venir lescalfor de la gola, de les galtes. Es va sentir especial, distint. De la blancor de la seua pell emanava una clida lluminositat. Havia transgredit la Norma, all que no shavia de fer quan els grans tho deien. Aquell mateix dia va sentir les ganes de volar, de llanar-se cap al buit i de fugir, mar endins. Per tot aix havia decidit beure aquella ambrosia que quedava a banda per als de la seua edat. Aquella vesprada, mentre feia la migdiada, va somiar que arribava a les altres terres llunyanes on altres Arnaus i Felips lesperaven i li deien:

Hola, Toni, vola! Enmig dels somnis arribava a lentrada duna cova

que tenia el mateix color que el vi que havia tastat. Sabia que ho aconseguiria, ja que sentia les forces per a dur endavant el projecte. I que els perills serien tamb presents. Una imatge fuga de Felip, obscur i ennegrit per lenveja i lodi, va cobrir per uns instants la fora daquella llum clara. Per poc temps desprs, quan va

Edici

ons B

rome

ra

24

passar per davant de la cova Vissalat, va recordar aque-lla imatge intensa plena de bonhomia i de felicitat. La foscor del seu amic havia desaparegut, tot i que era al seu costat, dins de la barca de Gens. Amb lajuda del vi emmelat, que omplia de blancor tot lespai on es trobava, continuava somiant i esperant un senyal que marcara un canvi.

Edici

ons B

rome

ra