LA DURA FEINA DELS “NOSTRES” POLÍTICS...

Tots els que hem passat per l’experiència deser torturats ens estimen més callar queparlar del tema des del punt de vistapersonal, ja sigui per una qüestiód’elemental pudor o perquè d’algunamanera ens quedem bloquejats i hemconstruït un altre passat; però cap non’emmudeix a l’hora de denunciar aqueixalacra del comportament humà i als infamesque indueixen, executen i avalen les sevespràctiques, siguin aquests Estats, governs,militars, jutges, policies, capellans, polítics...

Després de veure les espantoses fotosdels torturats de l’Iraq —i en elles a la soldatLynndi England, de 21 anys, avuiembarassada de sis mesos, exhibint-se ambsingular entusiasme en una de les sessionsde tortura («ablaniment») de presonersiraquians—, l’horror i la repulsióm’envaeixen i donen pas als meus vellsfantasmes d’un passat recent.

Torno a Pisagua, el camp deconcentració xilè, i a les meves nits i diessense dormir. Amb el meu dolor recorro elsdolors dels meus semblants a l’Iraq; rep elscops de puny, les potades; sento lesdescàrregues elèctriques als genitals i lapicana entrant-me per la uretra destrossanttot al seu pas; encara em fan mal els ossos iles articulacions per mor dels penjamentsque vaig patir, als quals els seus sàdicscreadors havien batejat amb recercats noms(el pavo de arará, la paloma...). I també emve a la memòria quan ens tractaven d’ofegardins d’un barril amb excrements i orinaanomenat submarino; o la copa de vidrio,una tortura xinesa mil·lenària que consisteixa introduir un ratolí enfollit en una copa devidre, la qual es diposita de cap per avallsobre el cos nu del presoner o presonera,fet que provoca que l’animal tracti d’escapargratant en les carns del desgraciat de torn,destrossant-ne el cos fins el punt de produir-li la mort...

Podria omplir pàgines i pàgines amb elsmeus dolors, però crec que cal dir quel’origen de les tortures que vam rebre a Xileés el mateix que causa les tortures d’avui aGuantánamo i a l’Iraq. Els torturadors d’ahirsón els mateixos que avui torturen.

«Educats» en la tristament famosa Escuelade las Américas, a la zona del canal dePanamà, i les seves filials a Geòrgia iCarolina del Nord; han estats aquestes lesuniversitats encarregades de preparar lesmajors immundícies torturadores delplaneta, amb ple coneixement i convicció dedemòcrates i de republicans. Ells van ser elsespecialistes en el cas xilè, així sorgien elscamps de concentració a Xile i els centresde tortura on membres de els forcesarmades xilenes ponien en pràctica lesensenyances dels seus mestres nord-americans. No són aquests els únics quehan torturat al món. Si miréssim en lahistòria podríem escriure infinitat de llibresdonant compte de la tortura, des de lessocietats esclavistes i la Inquisició, fins elsmés recents anys del franquisme i les sevesmasmorres, sense oblidar les fosses que vadeixar Mussolini, i a Hitler i els seus campsd’extermini, o els gulags de Lenin i d’Stalin ala desapareguda Unió Soviètica o mésconeguda com Rússia comunista.

Aquest horrors d’avui es barregen ambels meus vells fantasmes d’aqueix passatencara recent, i cedeixen terreny a l’ira queprodueixen les paraules de DonaldRumsfeld condemnant a contracor el queòbviament sabia. En condemnar la torturano es pot tenir cap consideració políticamentcorrecta. La tortura es practica sempre ambel coneixement dels caps: president deGovern i alts capitosts militars.

Per què la tortura? Els presoners delscamps de concentració nazis deien que lestortures les usaven contra ells per destruir-ne els cossos i així aconseguir destruir lesidees. Aquesta ha estat també la concepcióde bona part de la política exterior nord-americana, a ella es deu la formació isosteniment de torturadors de la talla dePinochet, Videla, Banzer... Ells són, per anosaltres els llatinoamericans, els Hitler,Mussolini, Franco i Stalin dels europeus, itots tenen quelcom de comú: el menyspreuabsolut a la persona. En una sessióqualsevol de tortura només hi ha un ésserhumà, el torturat.

Héctor Pavelic Sanhueza

L A T O R T U R Adestruir els cossos per a destruir les idees

José Luis García Salvador

Una polèmica no és polèmica si no té certacontinuació i s’aporten diferents punts devista. Per això aprofito l’article del butlletí delmes de maig titulat «Excursió i polèmica aPollença» d’Ignasi de Llorens, per acontinuar la polèmica.

En primer lloc he vist que Ignasi no teniamolt clar qui elconvidava a«polemitzar aPollença», el quesense dubte és culpanostra. Va serl’Associació IniciativaCiutadana perPollença, que no ésl’Esquerra Unida local;és una associacióamb un funcionamentassembleari i no unpartit polític. Enl’associació hi ha gentd’Esquerra Unida,però tambésocialistes,ecologistes,anarquistes.... Ésnormal l’equívoc,perquè la major partde la gent que va participar al debatposterior a la xerrada eren comunistes, peròhi havia també molta de gent llibertària queno va participar perquè van quedarencantats amb la conferència d’Ignasi.

Després d’aclarit aquest punt vull entrara comentar que a mi no em va sorprendre eldesconeixement general sobre la revolucióllibertaria. No era nou, va ser la tònica de lesJornades d’abril de República. La gentignorava la repressió tan brutal que hi vahaver a Mallorca; pareix mentida, peròencara es manté el mite de l’illa de la calmai molt de gent es va sorprendre de laviolència feixista (en veiérem un pàl·lid reflexa la pel·lícula Nosaltres els vençuts).Igualment la gent es va sorprendre molt dels

sofriments dels espanyols represaliats iexterminats a Mauthausen (conferència deJosé María Aguirre). En definitiva, nosaltressom els vençuts i la història la fan elsvencedors, per això és tan important la feinade difusió d’aquesta altra història.

Respecte a la conferència d’Ignasi deLlorenç estic d’acordamb les sevescrítiques a l‘acció delPartit Comunistad’Espanya com a

instrumentcontrarevolucionari enmans d’Stalin, però noestic d’acord que elseu paper fosdeterminant a l’horad’esclafar la revolucióllibertària. Ladestrucció de les

col·lectivitatsanarquistes no va sersimplement culpad’Stalin, del PCE (partitminúscul al principi dela guerra) i de la sevasuperioritat militar.Crec que a Ignasi li va

faltar una mica d’autocrítica —per certaquesta autocrítica també hauria de ser mésfreqüent en el Butlletí Estel Negre. Elsanarquistes haurien de plantejar-se que al36 no a tots els indrets del país el cop va seraturat pels anarquistes, i que en un delsprincipals centres anarquistes del país(Saragossa) el cop va triomfar. El que vulldir és que el juliol de 1936 va fracassar elcop d’Estat, però també va fracassar lapossible revolució llibertària. Haviacomençat una guerra civil; era el moment,com diu Ignasi en el seu article, «per asumar voluntats en les lluites peremptòriesdel present» i el present de juliol del 36 eraguanyar una guerra a un exèrcitprofessional que tenia el suport d’una part

del poble espanyol, de la major part del’Església, dels empresaris, i de l’Alemanyanazi i la Itàlia feixista... Igual que el febrer de1936 molts de companys anarquistes vancomprendre que l’única manera d’alliberarels empresonats de la Revolució d’Octubreera votar el Front Popular —o mésrecentment en les darreres eleccions hi vahaver gent, que es diu anarquista, que vavotar el PSOE per a treure fora Aznar— elsanarquistes havien d’entendre, el juliol de1936, que calia unir tots els esforços per aderrotar el feixisme. Hi havia moltesdiferències entre burgesos com ara Azaña(no cal recordar Casas Viejas), socialistes,comunistes i anarquistes, però tothom era a

la mateixa trinxera contra un enemicformidable, no eren temps de projectespolítics propis sinó d’un projecte comú:derrotar el feixisme.

Una vegada començada la guerra larevolució llibertaria ja havia fracassat. Unaguerra és tot el contrari a l’ideal llibertari(verticalitat, jerarquització, uniformitat...), iuna possible guerra revolucionària basadaen l’entusiasme llibertari de la gent va poderdetenir el cop en alguns indrets, però nopodia derrotar, per exemple, els avionsfeixistes pagats per March en eldesembarcament de Bayo. És el feixisme ino el comunisme el que va derrotar larevolució llibertària i això, en l’afany de

polemitzar d’Ignasi, no vaquedar gens clar en laconferència.

Un altre tema de quèm’agradaria polemitzar,mínimament, és el delconcepte de totalitarisme,també tractat per Ignasi en laconferència. Aquestconcepte, que es vapopularitzar entre els críticsal comunisme després de laSegona Guerra Mundial,igualava feixisme icomunisme, més en un intentde convèncer la gent que elsanteriors aliats (l’URSSd’Stalin) eren els actualsenemics, que de clarificarres. El règim bolxevic erabrutal, sanguinari,dictatorial..., però diferent delfeixisme en els seus orígens,objectius i suports. No erendos vessants deltotalitarisme, sinó dos arbresdiferents; sanguinaris, peròdiferents.

Bé, res més esperemseguir compartint les nostreslluites i reflexions.

Salut i república.

NOSALTRES ELS VENÇUTS?

POLÈMICA A POLLENÇA

NOSALTRES ELS VENÇUTS? POLÈMICA A POLLENÇA

José Luis García Salvador

Una polèmica no és polèmica si no té certacontinuació i s’aporten diferents punts devista. Per això aprofito l’article del butlletí delmes de maig titulat «Excursió i polèmica aPollença» d’Ignasi de Llorens, per acontinuar la polèmica.

En primer lloc he vist que Ignasi no teniamolt clar qui elconvidava a«polemitzar aPollença», el quesense dubte és culpanostra. Va serl’Associació IniciativaCiutadana perPollença, que no ésl’Esquerra Unida local;és una associacióamb un funcionamentassembleari i no unpartit polític. Enl’associació hi ha gentd’Esquerra Unida,però tambésocialistes,ecologistes,anarquistes.... Ésnormal l’equívoc,perquè la major partde la gent que va participar al debatposterior a la xerrada eren comunistes, peròhi havia també molta de gent llibertària queno va participar perquè van quedarencantats amb la conferència d’Ignasi.

Després d’aclarit aquest punt vull entrara comentar que a mi no em va sorprendre eldesconeixement general sobre la revolucióllibertaria. No era nou, va ser la tònica de lesJornades d’abril de República. La gentignorava la repressió tan brutal que hi vahaver a Mallorca; pareix mentida, peròencara es manté el mite de l’illa de la calmai molt de gent es va sorprendre de laviolència feixista (en veiérem un pàl·lid reflexa la pel·lícula Nosaltres els vençuts).Igualment la gent es va sorprendre molt dels

sofriments dels espanyols represaliats iexterminats a Mauthausen (conferència deJosé María Aguirre). En definitiva, nosaltressom els vençuts i la història la fan elsvencedors, per això és tan important la feinade difusió d’aquesta altra història.

Respecte a la conferència d’Ignasi deLlorenç estic d’acordamb les sevescrítiques a l‘acció delPartit Comunistad’Espanya com a

instrumentcontrarevolucionari enmans d’Stalin, però noestic d’acord que elseu paper fosdeterminant a l’horad’esclafar la revolucióllibertària. Ladestrucció de les

col·lectivitatsanarquistes no va sersimplement culpad’Stalin, del PCE (partitminúscul al principi dela guerra) i de la sevasuperioritat militar.Crec que a Ignasi li va

faltar una mica d’autocrítica —per certaquesta autocrítica també hauria de ser mésfreqüent en el Butlletí Estel Negre. Elsanarquistes haurien de plantejar-se que al36 no a tots els indrets del país el cop va seraturat pels anarquistes, i que en un delsprincipals centres anarquistes del país(Saragossa) el cop va triomfar. El que vulldir és que el juliol de 1936 va fracassar elcop d’Estat, però també va fracassar lapossible revolució llibertària. Haviacomençat una guerra civil; era el moment,com diu Ignasi en el seu article, «per asumar voluntats en les lluites peremptòriesdel present» i el present de juliol del 36 eraguanyar una guerra a un exèrcitprofessional que tenia el suport d’una part

del poble espanyol, de la major part del’Església, dels empresaris, i de l’Alemanyanazi i la Itàlia feixista... Igual que el febrer de1936 molts de companys anarquistes vancomprendre que l’única manera d’alliberarels empresonats de la Revolució d’Octubreera votar el Front Popular —o mésrecentment en les darreres eleccions hi vahaver gent, que es diu anarquista, que vavotar el PSOE per a treure fora Aznar— elsanarquistes havien d’entendre, el juliol de1936, que calia unir tots els esforços per aderrotar el feixisme. Hi havia moltesdiferències entre burgesos com ara Azaña(no cal recordar Casas Viejas), socialistes,comunistes i anarquistes, però tothom era a

la mateixa trinxera contra un enemicformidable, no eren temps de projectespolítics propis sinó d’un projecte comú:derrotar el feixisme.

Una vegada començada la guerra larevolució llibertaria ja havia fracassat. Unaguerra és tot el contrari a l’ideal llibertari(verticalitat, jerarquització, uniformitat...), iuna possible guerra revolucionària basadaen l’entusiasme llibertari de la gent va poderdetenir el cop en alguns indrets, però nopodia derrotar, per exemple, els avionsfeixistes pagats per March en eldesembarcament de Bayo. És el feixisme ino el comunisme el que va derrotar larevolució llibertària i això, en l’afany de

polemitzar d’Ignasi, no vaquedar gens clar en laconferència.

Un altre tema de quèm’agradaria polemitzar,mínimament, és el delconcepte de totalitarisme,també tractat per Ignasi en laconferència. Aquestconcepte, que es vapopularitzar entre els críticsal comunisme després de laSegona Guerra Mundial,igualava feixisme icomunisme, més en un intentde convèncer la gent que elsanteriors aliats (l’URSSd’Stalin) eren els actualsenemics, que de clarificarres. El règim bolxevic erabrutal, sanguinari,dictatorial..., però diferent delfeixisme en els seus orígens,objectius i suports. No erendos vessants deltotalitarisme, sinó dos arbresdiferents; sanguinaris, peròdiferents.

Bé, res més esperemseguir compartint les nostreslluites i reflexions.

Salut i república.

NOSALTRES ELS VENÇUTS?

POLÈMICA A POLLENÇA

NOSALTRES ELS VENÇUTS? POLÈMICA A POLLENÇA

Benvolgut Pepe:Agraeixo que participis amb la teva

col·laboració en aquests modests fulls queamb tant esforç i dèria, editem regularment,tot animant una «polèmica» que no perclàssica ha perdut interès, doncs ja veusque en cada ocasió que s’aborden temesrelacionats amb la guerra civil ressorgeixaquesta polèmica amb força.

Tens raó... Com no tenir-la, quan etqueixes que tant jo com el Butlletí hem deser més autocrítics; això és un tret segur,llevat que eldestinatari facigala d’unpensamentdogmàtic idoctrinari, i confioque aqueix nosigui el cas. Ésclar que ésconvenientl’autocrítica, peròper a aixònecessitem d’unadosid’intel·ligència i,malauradament,en solem estarmancats. Per aixòés tan convenientrebre l’estímuldels qui ens llegeixen i així, amb nouscriteris —i per això reitero el meu agraïmenta textos com el teu que ens ajuden aprecisar— tornar sobre les nostres passes ino donar per definitiu cap anàlisi, perquè nohem de deixar de pensar.

Els llibertaris ja han fet una autocríticapel que fa als anys de la revolució i laguerra; així, des dels textos de JosepPeirats, Diego Abad de Santillán i VernonRichards al més recent de FranciscoCarrasquer, es recullen les crítiques, que nosón poques, a l’actuació del MovimentLlibertari en aquelles circumstàncies. En elmeu cas, subscric el que ells van apuntar1, isi no vaig errat, crec haver fet menció en laxerrada de Pollença a la major contradicció

possible per a un anarquista, com va ser lareconstrucció de l’aparell de l’Estat i laintervenció exercint-hi càrrecs de ministres.Et sembla poca contradicció? La participacióen l’Estat va sempre en detriment del’activitat lliure del poble; per tant, somdavant d’una contradicció central, cosa gensni mica fútil, que afecta el cor mateix delmoviment i del pensament anarquista. Perquè és va fer? Doncs precisament «per asumar voluntats en les lluites peremptòriesdel present» d’aquells dies: guanyar la

guerra. I ambaqueix mateixafany s’acceptàtambé lamilitarització de lescolumnes. Així queja veus, no nomésels anarquistesvan ser ministres,també generals!Algun altre sectorpolític es va avenira caure encontradiccions tanflagrants, arenunciar a tant acanvi de no trencarel front comúcontra Franco? Elscatalanistes van

dissoldre la Generalitat per unir esforços?Els comunistes van deixar d’obeir Stalin, quipactà amb Hitler, per a unir esforços? Que asobre vingui després l’exèrcit d’historiadors«objectius», on espero i desitjo que no ettrobis, a donar la llauna amb el topicàsaqueix que els anarquistes trencaren el frontcomú... Au vinga!... Això no només és unerror, sinó fonamentalment una injustícia. Ésclar que darrere d’això hi ha alguna cosamés, la certesa que si no hagués hagutanarquistes... doncs s’hagués guanyat laguerra. Ergo, com hi havia anarquistes icalia guanyar la guerra, no quedaven mésque dues opcions: domesticar-los fent-losestatistes i militars i/o aniquilar-los. Les duescoses es van fer, la primera amb el

consentiment del sector majoritari delmoviment llibertari —i aquí és on situen elsautors abans citats l’autocrítica— i lasegona, doncs no, és clar, contra la sevavoluntat. Stalin ho va deixar ben clar en elseu famós telegrama: «El primer de tot éseliminar els anarcosindicalistes tal i comvam fer a Rússia.» Quina culpa tenia Stalinque hi hagués anarquistes a Espanya? Sino n’hi hagués hagut, no hauria fet faltaexterminar-los. Javeus, la història del’inrevés. Aquestmateix argumentpodria aplicar-se aHitler, perquè, ésclar, si a Alemanyano hi hagués hagutjueus, Hitler no elshauria hagutd’exterminar. Malasort per a Hitler!Precisament permor que hi haviaanarquistes aEspanyal’aixecament deFranco va poderser derrotat, on se’lva derrotar.Efectivament, noen tots els llocs esva poder. El pobleespanyol i elsanarquistes enposició preeminent—i això no hodiscuteix ni Pío Moa— guanyaren l’exèrcitde carrera franquista. Que el poble, ambespardenyes i fusellots, guanyés una tropaprofessional, era un fet que succeïa perprimer cop en la història. La victòria hauriade ser per golejada, no obstant això, elsfranquistes, tot i perdent, van ficar algun gol.El primer va ser brindar i celebrar la victòriade David contra Goliat i després jaanalitzarem el gol encaixat. Però ja veus,Pepe, quines coses ensenyen en laUniversitat els historiadors científics,objectius, materialisteshistòrics, a sermesquins. La FAI, principalment periniciativa de Francisco Ascaso, haviacol·locat grups de vigilància que es feientorns dia i nit apostats a les casernes durant

tot el mes de juliol del 1936, perquè no esrefiava dels militars..., mentre SantiagoCasares Quiroga, president del Governrepublicà, en saber del cop, amb l’exèrcit alcarrer, va dir allò que mentre ellss’aixecaven, doncs que ell se n’anava alllit... Carall de presidents, de governs i derepublicans! Comprendràs que ambpresidents, amb governs i amb republicansno hi ha manera de guanyar la guerra.

La Mare de Déudel Pilar no volser franquista

I a Saragossa...Doncs sí, aSaragossa es vaperdre perquè elsanarquistes es vanrefiar d’un militarrepublicà, maçó,més o menyssocialitzant, que lideien Cabanellas,que, com bé sabràs,va estar dient queromandria fidel a laRepública, i desprésva sortir al carrerper a liquidar laresistència al cop iunir-se a Franco. ElGovern republicà vaordenar Durruti queabandonés els plansd’anar a alliberarSaragossa, perquè li

convenia que Cabanellas seguís fent laseva escabetxada i aniquilés llibertaris.

I ara, Pepe, anem a fer autocrítica: elsanarquistes no degueren refiar-se de militarsrepublicans, maçons i més o menyssocialitzants. I Durruti no hagués d’haver-sedeixat menjar el coco per allò de la unitat delfront, de complir les ordres de l’AltComandament, ni obeir governs per mésrepublicans i d’esquerres que fossin.Desenes de milers de saragossansassassinats haguessin pogut agrair-li-ho. Jaes va veure el que va passar, Durruti es vaanar al front de Madrid, on no eraimprescindible, i el front d’Aragó es vaparalitzar durant dos anys.

L’ENTUSIASME DELS VENÇUTS

Benvolgut Pepe:Agraeixo que participis amb la teva

col·laboració en aquests modests fulls queamb tant esforç i dèria, editem regularment,tot animant una «polèmica» que no perclàssica ha perdut interès, doncs ja veusque en cada ocasió que s’aborden temesrelacionats amb la guerra civil ressorgeixaquesta polèmica amb força.

Tens raó... Com no tenir-la, quan etqueixes que tant jo com el Butlletí hem deser més autocrítics; això és un tret segur,llevat que eldestinatari facigala d’unpensamentdogmàtic idoctrinari, i confioque aqueix nosigui el cas. Ésclar que ésconvenientl’autocrítica, peròper a aixònecessitem d’unadosid’intel·ligència i,malauradament,en solem estarmancats. Per aixòés tan convenientrebre l’estímuldels qui ens llegeixen i així, amb nouscriteris —i per això reitero el meu agraïmenta textos com el teu que ens ajuden aprecisar— tornar sobre les nostres passes ino donar per definitiu cap anàlisi, perquè nohem de deixar de pensar.

Els llibertaris ja han fet una autocríticapel que fa als anys de la revolució i laguerra; així, des dels textos de JosepPeirats, Diego Abad de Santillán i VernonRichards al més recent de FranciscoCarrasquer, es recullen les crítiques, que nosón poques, a l’actuació del MovimentLlibertari en aquelles circumstàncies. En elmeu cas, subscric el que ells van apuntar1, isi no vaig errat, crec haver fet menció en laxerrada de Pollença a la major contradicció

possible per a un anarquista, com va ser lareconstrucció de l’aparell de l’Estat i laintervenció exercint-hi càrrecs de ministres.Et sembla poca contradicció? La participacióen l’Estat va sempre en detriment del’activitat lliure del poble; per tant, somdavant d’una contradicció central, cosa gensni mica fútil, que afecta el cor mateix delmoviment i del pensament anarquista. Perquè és va fer? Doncs precisament «per asumar voluntats en les lluites peremptòriesdel present» d’aquells dies: guanyar la

guerra. I ambaqueix mateixafany s’acceptàtambé lamilitarització de lescolumnes. Així queja veus, no nomésels anarquistesvan ser ministres,també generals!Algun altre sectorpolític es va avenira caure encontradiccions tanflagrants, arenunciar a tant acanvi de no trencarel front comúcontra Franco? Elscatalanistes van

dissoldre la Generalitat per unir esforços?Els comunistes van deixar d’obeir Stalin, quipactà amb Hitler, per a unir esforços? Que asobre vingui després l’exèrcit d’historiadors«objectius», on espero i desitjo que no ettrobis, a donar la llauna amb el topicàsaqueix que els anarquistes trencaren el frontcomú... Au vinga!... Això no només és unerror, sinó fonamentalment una injustícia. Ésclar que darrere d’això hi ha alguna cosamés, la certesa que si no hagués hagutanarquistes... doncs s’hagués guanyat laguerra. Ergo, com hi havia anarquistes icalia guanyar la guerra, no quedaven mésque dues opcions: domesticar-los fent-losestatistes i militars i/o aniquilar-los. Les duescoses es van fer, la primera amb el

consentiment del sector majoritari delmoviment llibertari —i aquí és on situen elsautors abans citats l’autocrítica— i lasegona, doncs no, és clar, contra la sevavoluntat. Stalin ho va deixar ben clar en elseu famós telegrama: «El primer de tot éseliminar els anarcosindicalistes tal i comvam fer a Rússia.» Quina culpa tenia Stalinque hi hagués anarquistes a Espanya? Sino n’hi hagués hagut, no hauria fet faltaexterminar-los. Javeus, la història del’inrevés. Aquestmateix argumentpodria aplicar-se aHitler, perquè, ésclar, si a Alemanyano hi hagués hagutjueus, Hitler no elshauria hagutd’exterminar. Malasort per a Hitler!Precisament permor que hi haviaanarquistes aEspanyal’aixecament deFranco va poderser derrotat, on se’lva derrotar.Efectivament, noen tots els llocs esva poder. El pobleespanyol i elsanarquistes enposició preeminent—i això no hodiscuteix ni Pío Moa— guanyaren l’exèrcitde carrera franquista. Que el poble, ambespardenyes i fusellots, guanyés una tropaprofessional, era un fet que succeïa perprimer cop en la història. La victòria hauriade ser per golejada, no obstant això, elsfranquistes, tot i perdent, van ficar algun gol.El primer va ser brindar i celebrar la victòriade David contra Goliat i després jaanalitzarem el gol encaixat. Però ja veus,Pepe, quines coses ensenyen en laUniversitat els historiadors científics,objectius, materialisteshistòrics, a sermesquins. La FAI, principalment periniciativa de Francisco Ascaso, haviacol·locat grups de vigilància que es feientorns dia i nit apostats a les casernes durant

tot el mes de juliol del 1936, perquè no esrefiava dels militars..., mentre SantiagoCasares Quiroga, president del Governrepublicà, en saber del cop, amb l’exèrcit alcarrer, va dir allò que mentre ellss’aixecaven, doncs que ell se n’anava alllit... Carall de presidents, de governs i derepublicans! Comprendràs que ambpresidents, amb governs i amb republicansno hi ha manera de guanyar la guerra.

La Mare de Déudel Pilar no volser franquista

I a Saragossa...Doncs sí, aSaragossa es vaperdre perquè elsanarquistes es vanrefiar d’un militarrepublicà, maçó,més o menyssocialitzant, que lideien Cabanellas,que, com bé sabràs,va estar dient queromandria fidel a laRepública, i desprésva sortir al carrerper a liquidar laresistència al cop iunir-se a Franco. ElGovern republicà vaordenar Durruti queabandonés els plansd’anar a alliberarSaragossa, perquè li

convenia que Cabanellas seguís fent laseva escabetxada i aniquilés llibertaris.

I ara, Pepe, anem a fer autocrítica: elsanarquistes no degueren refiar-se de militarsrepublicans, maçons i més o menyssocialitzants. I Durruti no hagués d’haver-sedeixat menjar el coco per allò de la unitat delfront, de complir les ordres de l’AltComandament, ni obeir governs per mésrepublicans i d’esquerres que fossin.Desenes de milers de saragossansassassinats haguessin pogut agrair-li-ho. Jaes va veure el que va passar, Durruti es vaanar al front de Madrid, on no eraimprescindible, i el front d’Aragó es vaparalitzar durant dos anys.

L’ENTUSIASME DELS VENÇUTS

Entusiasme anarquista?Constato amb pesar que es mostren en elteu text alguns dels clixés típics i tòpics de lahistoriografia dominant, la que s’ensenyamajoritàriament en la Universitat i estransmet en els manuals. Això del’«entusiasme llibertari» que va poderdetenir el cop en alguns llocs, però que nopodia fer res amb els avions... Amb això del’entusiasme dels anarquistes —que és laversió bona, allò que diuen els qui no elsdemonitzen del tot— passa com amb aixòde la intuïció femenina. És clar, com lesdones no tenen intel·ligència, doncs tenenintuïció; i els anarquistes, doncs tenenentusiasme a falta d’intel·ligència. Ja sé quetu no vols dir això! Però això és el que diu elclixé que parla a través del teu text, per aixòcal estar a la que salta, perquè la ideologiaapareix amb més força quan suposadamentno es manifesta i es limita a dir«evidències».

A mi això de l’entusiasme ja me va bé,etimològicament significa «tenir-ne un déu(teos) dins», per això amb entusiasmecombatem la dura condemna de ser mortals,i sense entusiasme caiguem en ladepressió, que és tenir-ne la mort dins. Demanera que si els anarquistes sónentusiastes, doncs jo vull ser anarquista; iels que no siguin entusiastes, els estatistesd’arreu del món, haurien urgentment de fer-se anarquistes per evitar anar-se’n deixantmorir per les seves depressions, per la sevamancança de vida. Tenir un déu dintrehauria de fer-nos també més llestos, perquèsi per criticar els anarquistes s’ha desostenir que els déus són beneits, doncsquina ximpleria! Segurament els déus són,com ensenyava Epicur, éssers ociosos ifeliços, i per tant no es preocupaven delsmortals. No té perquè estar renyitl’entusiasme amb la intel·ligència, i si ensfixem en aquells anys, doncs una mica mésd’ambdós ingredients hagués fet falta aalguns.

No tots els anarquistes són com qui aixòsubscriu, un fracàs escolar, incapaç detreure’s el carnet de conduir i que amb proufeines sap fer anar el teclat cibernètic.Donarem una exclusiva als historiadors: hiha anarquistes que saben pilotar avions. Und’ells, precisament, va protagonitzar unintent d’atemptat contra Franco manant un

avió que havia d’amollar una bomba sobreel iot Azores del Generalísimo, però vafracassar perquè també per aire Francoestava custodiat. Per cert, l’avió no l’haviafinançat March. Molts pilots de l’Exèrcitrepublicà eren de la CNT, alguns feienpràctiques a l’URSS quan va acabar laguerra, i en manifestar que volien tornar aEspanya per seguir la lluita contra Franco,Stalin va decidir d’enviar-los al Gulag, peròaixò és una història que explicarem en unaaltra ocasió...

Els anarquistes entusiastes són la versiócontemporània de la canaille que va prendrela Bastilla, d’aqueixes masses capaces delmillor, però també del pitjor, que igualmentprotagonitzen gestes heroiques que elspega per organitzar un linxament, en fi, quet’he d’anar a contar, les masses... Però miratu que és just el contrari, l’anarquisme és unintent d’evitar que el poble es converteixi enmassa, que és l’aspiració dels governants, ique en tant que poble pot mantenir la sevacapacitat de pensar i d’actuar per si mateix.El poble conscient és el contrari de lamassa; la massa necessita una elit que lagoverni; el poble no necessita governants;per això, per evitar que hi hagi pobles’insisteix a voler passar per popular totaaparició de les masses en la història. El quecaracteritza precisament la Revolucióespanyola és que va ser fruit dels afanyspopulars, després de gairebé cent anys detradició llibertària on es va intentardemostrar, cosa que va fer la revolució, queel poble és capaç d’autoemancipar-se i queno necessita avantguardes il·luminades a lallum de l’únic coneixement científic de lahistòria, la carrincloneriamaterialistahistòrica, perquè li diguin com,quan i què ha de fer. Autocrítica: en lamesura que bona part dels quadres de les

organitzacions llibertàries van actuar comdirigents, traint el postulat d’autogestióigualitària i llibertària, giraren l’esquena al’aspiració d’autoemancipació, il’ensenyança que se’n desprèn és que calevitar la jerarquització i l’avantguardisme.

De manera que parodiant l’ínclitcamarada Lenin quan va sostenir que elsocialisme eren els soviets mésl’electrificació, bé podríem dir que la guerraes guanyava amb la revolució més elsavions. Ben bé va saber Durruti contestaraquell periodista canadenc que li vapreguntar si no tenia por de fer la revolució idestruir les coses, quan va respondre queera el poble qui feia les coses, i la revolucióés obra del poble. Les fàbriques on esproduïen els ormeigs per a la guerra(avions, camions, armes, municions, roba,materials sanitaris...) eren dels treballadors.

Però tens raó quan dius que res no hi hamés contrari a l’anarquisme que la guerra, iviceversa, res no hi ha més contrari a laguerra que l’anarquisme. Precisamentl’Estat va néixer de la guerra, i el poder,contràriament al que sustenta Marx i el seudoctor Watson anomenat Engels, és previ al’aparició dels privilegis classistes. Pot serque hi hagi qualcú que digui que vol tenirmés que els altres i que aquests treballin pera ell si no té prèviament poder per imposar-ho? Per a això sí que cal tenir entusiasme...

No hem d’oblidar, no obstant, que laguerra va ser una situació que no volianingú; Franco no la volia, havia calculatdonar un cop, però mira, va haver de«conformar-se» amb una guerra perquè vaperdre la batalla a les principals places.Comptava amb guanyar la batallainstitucional, però no comptava amb perdreenfront del poble.

La fal·làcia del dilemaguerra o revolució

Què es volia que fes el poble? Resulta quebona part de la burgesia havia donat suportal cop d’Estat, aleshores: ¿Havia d’anar elpoble a buscar els seus burgesos per tornara posar-los al front de les empreses i quesegueixin essent els seus amos i elssegueixin explotant i, de passada, quesegueixin conspirant amb Franco a veure siels sortia millor el proper cop? Doncs no vanfer això, i amb molt bon criteri van organitzarla gestió col·lectiva de les empreses i delcamp, i van crear les formes de convivènciaen llibertat i igualtat que encara avuimarquen una fita en la lluita perl’emancipació. A això se’l va anomenarrevolució. Per què això anava contra lapossibilitat de guanyar la guerra? És queuna empresa dirigida pel patró és millor perguanyar una guerra que una empresacol·lectivitzada? Tan llest és un i tan bledessón els altres? Quan l’esquerra afirma aixòestà dient que el socialisme és unabajanada i que quan arriben les dificultatscal buscar els burgesos perquè ensdirigeixin.

Els estudis que es vénen realitzant sobreel tema confirmen el que resulta lògic, quel’experiència autogestionària industrial icamperola va ser, des del punt de vista mésestrictament econòmic, un rotund èxit2. Elsmotius adduïts aleshores i reproduïtsdesprés contra «la revolució» eren d’ordreestrictament ideològics: els partits, ambexcepció del POUM i d’alguns sectors delPSOE, no podien consentir que el mónburgès s’enfonsés, perquè d’aquest món hitreien les possibilitats de seguir governant elpoble. I el PCE va estar al capdavant de lacontrarevolució perquè seguia les directriussoviètiques i volia tenir el monopoli de larevolució, i una revolució des de sota, fetaper la gent, era una arma política dedestrucció en massa de la ideologiatotalitària del canvi social imposat per Lenin iTrockij a partir de març de 1918, ambl’anomenat model soviètic de dictadura departit únic, abolició dels drets humans icreació d’un únic capitalista, l’Estat Moloc.El fet que posava i posà en perill la victòriaen la guerra va ser la contrarevolucióarmada i la política del terror patrocinadapels comunistes, amb el beneplàcit dels

Entusiasme anarquista?Constato amb pesar que es mostren en elteu text alguns dels clixés típics i tòpics de lahistoriografia dominant, la que s’ensenyamajoritàriament en la Universitat i estransmet en els manuals. Això del’«entusiasme llibertari» que va poderdetenir el cop en alguns llocs, però que nopodia fer res amb els avions... Amb això del’entusiasme dels anarquistes —que és laversió bona, allò que diuen els qui no elsdemonitzen del tot— passa com amb aixòde la intuïció femenina. És clar, com lesdones no tenen intel·ligència, doncs tenenintuïció; i els anarquistes, doncs tenenentusiasme a falta d’intel·ligència. Ja sé quetu no vols dir això! Però això és el que diu elclixé que parla a través del teu text, per aixòcal estar a la que salta, perquè la ideologiaapareix amb més força quan suposadamentno es manifesta i es limita a dir«evidències».

A mi això de l’entusiasme ja me va bé,etimològicament significa «tenir-ne un déu(teos) dins», per això amb entusiasmecombatem la dura condemna de ser mortals,i sense entusiasme caiguem en ladepressió, que és tenir-ne la mort dins. Demanera que si els anarquistes sónentusiastes, doncs jo vull ser anarquista; iels que no siguin entusiastes, els estatistesd’arreu del món, haurien urgentment de fer-se anarquistes per evitar anar-se’n deixantmorir per les seves depressions, per la sevamancança de vida. Tenir un déu dintrehauria de fer-nos també més llestos, perquèsi per criticar els anarquistes s’ha desostenir que els déus són beneits, doncsquina ximpleria! Segurament els déus són,com ensenyava Epicur, éssers ociosos ifeliços, i per tant no es preocupaven delsmortals. No té perquè estar renyitl’entusiasme amb la intel·ligència, i si ensfixem en aquells anys, doncs una mica mésd’ambdós ingredients hagués fet falta aalguns.

No tots els anarquistes són com qui aixòsubscriu, un fracàs escolar, incapaç detreure’s el carnet de conduir i que amb proufeines sap fer anar el teclat cibernètic.Donarem una exclusiva als historiadors: hiha anarquistes que saben pilotar avions. Und’ells, precisament, va protagonitzar unintent d’atemptat contra Franco manant un

avió que havia d’amollar una bomba sobreel iot Azores del Generalísimo, però vafracassar perquè també per aire Francoestava custodiat. Per cert, l’avió no l’haviafinançat March. Molts pilots de l’Exèrcitrepublicà eren de la CNT, alguns feienpràctiques a l’URSS quan va acabar laguerra, i en manifestar que volien tornar aEspanya per seguir la lluita contra Franco,Stalin va decidir d’enviar-los al Gulag, peròaixò és una història que explicarem en unaaltra ocasió...

Els anarquistes entusiastes són la versiócontemporània de la canaille que va prendrela Bastilla, d’aqueixes masses capaces delmillor, però també del pitjor, que igualmentprotagonitzen gestes heroiques que elspega per organitzar un linxament, en fi, quet’he d’anar a contar, les masses... Però miratu que és just el contrari, l’anarquisme és unintent d’evitar que el poble es converteixi enmassa, que és l’aspiració dels governants, ique en tant que poble pot mantenir la sevacapacitat de pensar i d’actuar per si mateix.El poble conscient és el contrari de lamassa; la massa necessita una elit que lagoverni; el poble no necessita governants;per això, per evitar que hi hagi pobles’insisteix a voler passar per popular totaaparició de les masses en la història. El quecaracteritza precisament la Revolucióespanyola és que va ser fruit dels afanyspopulars, després de gairebé cent anys detradició llibertària on es va intentardemostrar, cosa que va fer la revolució, queel poble és capaç d’autoemancipar-se i queno necessita avantguardes il·luminades a lallum de l’únic coneixement científic de lahistòria, la carrincloneriamaterialistahistòrica, perquè li diguin com,quan i què ha de fer. Autocrítica: en lamesura que bona part dels quadres de les

organitzacions llibertàries van actuar comdirigents, traint el postulat d’autogestióigualitària i llibertària, giraren l’esquena al’aspiració d’autoemancipació, il’ensenyança que se’n desprèn és que calevitar la jerarquització i l’avantguardisme.

De manera que parodiant l’ínclitcamarada Lenin quan va sostenir que elsocialisme eren els soviets mésl’electrificació, bé podríem dir que la guerraes guanyava amb la revolució més elsavions. Ben bé va saber Durruti contestaraquell periodista canadenc que li vapreguntar si no tenia por de fer la revolució idestruir les coses, quan va respondre queera el poble qui feia les coses, i la revolucióés obra del poble. Les fàbriques on esproduïen els ormeigs per a la guerra(avions, camions, armes, municions, roba,materials sanitaris...) eren dels treballadors.

Però tens raó quan dius que res no hi hamés contrari a l’anarquisme que la guerra, iviceversa, res no hi ha més contrari a laguerra que l’anarquisme. Precisamentl’Estat va néixer de la guerra, i el poder,contràriament al que sustenta Marx i el seudoctor Watson anomenat Engels, és previ al’aparició dels privilegis classistes. Pot serque hi hagi qualcú que digui que vol tenirmés que els altres i que aquests treballin pera ell si no té prèviament poder per imposar-ho? Per a això sí que cal tenir entusiasme...

No hem d’oblidar, no obstant, que laguerra va ser una situació que no volianingú; Franco no la volia, havia calculatdonar un cop, però mira, va haver de«conformar-se» amb una guerra perquè vaperdre la batalla a les principals places.Comptava amb guanyar la batallainstitucional, però no comptava amb perdreenfront del poble.

La fal·làcia del dilemaguerra o revolució

Què es volia que fes el poble? Resulta quebona part de la burgesia havia donat suportal cop d’Estat, aleshores: ¿Havia d’anar elpoble a buscar els seus burgesos per tornara posar-los al front de les empreses i quesegueixin essent els seus amos i elssegueixin explotant i, de passada, quesegueixin conspirant amb Franco a veure siels sortia millor el proper cop? Doncs no vanfer això, i amb molt bon criteri van organitzarla gestió col·lectiva de les empreses i delcamp, i van crear les formes de convivènciaen llibertat i igualtat que encara avuimarquen una fita en la lluita perl’emancipació. A això se’l va anomenarrevolució. Per què això anava contra lapossibilitat de guanyar la guerra? És queuna empresa dirigida pel patró és millor perguanyar una guerra que una empresacol·lectivitzada? Tan llest és un i tan bledessón els altres? Quan l’esquerra afirma aixòestà dient que el socialisme és unabajanada i que quan arriben les dificultatscal buscar els burgesos perquè ensdirigeixin.

Els estudis que es vénen realitzant sobreel tema confirmen el que resulta lògic, quel’experiència autogestionària industrial icamperola va ser, des del punt de vista mésestrictament econòmic, un rotund èxit2. Elsmotius adduïts aleshores i reproduïtsdesprés contra «la revolució» eren d’ordreestrictament ideològics: els partits, ambexcepció del POUM i d’alguns sectors delPSOE, no podien consentir que el mónburgès s’enfonsés, perquè d’aquest món hitreien les possibilitats de seguir governant elpoble. I el PCE va estar al capdavant de lacontrarevolució perquè seguia les directriussoviètiques i volia tenir el monopoli de larevolució, i una revolució des de sota, fetaper la gent, era una arma política dedestrucció en massa de la ideologiatotalitària del canvi social imposat per Lenin iTrockij a partir de març de 1918, ambl’anomenat model soviètic de dictadura departit únic, abolició dels drets humans icreació d’un únic capitalista, l’Estat Moloc.El fet que posava i posà en perill la victòriaen la guerra va ser la contrarevolucióarmada i la política del terror patrocinadapels comunistes, amb el beneplàcit dels

sectors dominants del PSOE (Negrín,Prieto)3 i la resta de grups i de partitsrepublicans. Als comunistes i als seus aliatsno els va importar trencar militarment el frontcomú antifeixista per atacar l’experiènciacol·lectivista durant els Fets de Maig del 37,com tampoc posteriorment, l’agost d’aquellmateix any, a les columnes Lister,Companys i les de Modesto no els va fer resirrompre arrasant, intimidant i empresonanten les col·lectivitats aragoneses.Afortunadament les columnes llibertàries novan trencar el front comú i aguantarenestoicament la barbàrie i la provocacióirresponsables dels comunistes i del Governrepublicà. De no ser això, doncs no hi hacap dubte que s’hauria engegat una guerraoberta en el bàndol republicà i Francos’hagués passejat. I encara se segueixsostenint la culpa va ser dels anarquistes!

No hem d’oblidar tampoc l’actuació en lalluita «conjunta» antifeixista al front. Comsabràs les columnes comunistes i bona partde les restants estaven envaïdes percomissaris polítics russos que es dedicaven,entre altres activitats, a prepararemboscades contra les columnes llibertàriesi del POUM. La cosa solia ser així: s’atacavaconjuntament una posició, i després, en fer-se fosc, les columnes comunistes esreplegaven per permetre que les franquistestinguessin a trenc d’alba envoltades lesllibertàries... I això va passar dotzenes devegades. Els testimonis al respecte sónaclaparadors, i la pobre militància del POUMho va pagar gairebé sempre. Era unamanera de complir «hàbilment» amb elmandat d’Stalin sense gastar balesrepublicanes: Franco feia la tasca. Desprésels comunistes passejaven la Pasionaria perMadrid amollant mítings antifeixistes, jasaps, allò del «no pasarán!», que deia laprima dona buròcrata i totalitària. És clarque la bona xicota va ser recompensada per

Stalin amb una plaça de pixatinters vitalíciaen la Internacional russa, mantinguda perl’explotació al poble per part de l’aparellsoviètic. Alguns comunistes espanyols novan tolerar el règim totalitari que van veureen arribar a Rússia i van ser enviats alGulag, com ara el Campesino; o caiguerenen desgràcia, com va ser el casd’Hernández, de Castro Delgado (el creadordel Quinto Regimiento), Tagüeña... Home,una mica d’equanimitat!

Autocrítica: va haver-hi columnesanarquistes que a vegades no van fer bétotes les coses. Però comparat ambl’actuació militar de les columnes cenetistesde Cipriano Mera, Saturní Carod, MáximoFranco, Antonio Ortiz, Ricard Sanz..., doncsresulta aclaparadorament encomiastal’activitat militar sostinguda. Jo, que sóc unentusiasta, els posaria un excel·lent. Iesforços per a no trencar el front antifeixistano hi va haver cap sector que en fes més.Insistir en això és repetir els argumentsfal·laços amb els que es volia emmascararuna política contrarevolucionària. Ha plogutmolt d’aleshores ençà per a no voler veureavui el que ja sabien els treballadorscol·lectivistes.

Dius també que l’actuació comunistacontrarevolucionària no va ser determinanten la derrota de la revolució i que en lameva intervenció no va quedar gens ni micaclar que qui va derrotar la revolucióllibertària va ser Franco. Doncs bé, en lapropera ocasió començaré donant la notíciaque no va quedar gens ni mica clara:«Senyores i senyors: la Guerra Civil la vaguanyar Franco.» Als morts durant els Fetsde Maig a Barcelona i d’agost a Aragó, alsdetinguts i torturats per obra i gràcia del

PCE, què els hem de dir, què Franco elshauria matat més? Ja ho crec que Franco vaguanyar la guerra i que després vaemprendre una acció de terror i depersecució contra els vençuts, i que va fer elque volien els comunistes que fessin elstreballadors, és a dir, tornar les fàbriques iels camps als seus «vertaders» amos. Elscomunistes van fer tot el que estava a lesseves mans per aconseguir-ho, desplaçarles tropes a l’interior i abandonar el front,detenir i torturar els revolucionaris dissidentsde la seva política, exterminar el POUMacusant-los de col·laborar amb Franco,llançar insídies que encara avui, com potsveure, tenen èxit... Però no van poderacabar del tot amb la revolució llibertària,perquè aquesta va demostrar ser méspotent que ells. Efectivament, després,emperò, va venir Franco i tot s’acabà.Confio que ara quedi més clar.

I he de posar fi, perquè els companysdel butlletí em renyiran, com solen fersempre que m’excedeixo. Queda pendentabordar el tema del totalitarisme, un delsmeus favorits. Prometo fer-ho pròximamenten aquestes pàgines, però ara no pucabusar més de l’espai concebut. Seguiremparlant-ne qualque dia prenent una birra a laplaça de Pollença, si és que no se’m declarapersona non grata.

Gràcies per escriure’ns i disculpa elsexcessos propis d’aquest entusiasta vençut.

Ignasi de Llorens

———————-

Notes1. Vegeu els textos de Josep Peirats,La CNT en la revolución española(Madre Tierra. Madrid, 1978); VernonRichards, Enseñanzas de la revoluciónespañola (Campo Abierto. Madrid,1977); Diego Abad de Santillán, Porqué perdimos la guerra (Plaza & Janés.Barcelona, 1977; Francisco Carrasquer,Ascaso y Zaragoza. (Alcaravan.Saragossa, 2003).

2. Vegeu els estudis d’Antoni Castells iDuran: Las tranformacionescolectivistas en la industria y losservicios de Barcelona (1936-1939)(Fundación Salvador Seguí. Madrid,1992), Les col·lectivitzacions aBarcelona (1936-1939) (Hacer.Barcelona, 1993), Desarrollo ysignificado del proceso estatizador en laexperiencia colectivista catalana (1936-1939) (Nossa y Jara. Móstoles, 1996); iel recent llibre d’Alejandro R. Díez TorreOrígenes del cambio regional. Un turnodel pueblo. Aragón (1900-1938) (UNED- Universidad de Zaragoza. Madrid -Saragossa, 2003).

3. Posteriorment Indalecio Prieto vareconèixer haver estat cegat pel PCE ies va penedir d’haver ordenat l’entradade les tropes a les col·lectivitats. Tambéés revelador, en aquest sentit, eltestimoni del comunista JesúsHernández Tomás en el llibre que vaescriure després d’aconseguir sortir del’URSS on s’havia exiliat primeramentYo fui ministro de Stalin (G. del Toro.Madrid, 1974). I no resisteixo latemptació de recomanar El PartidoComunista en España: ensayo deinterpretación histórica. (Planeta.Barcelona, 1979), que va escriureVíctor Alba, el vell militant del POUMrecentment finat. Passeu i llegiu.

sectors dominants del PSOE (Negrín,Prieto)3 i la resta de grups i de partitsrepublicans. Als comunistes i als seus aliatsno els va importar trencar militarment el frontcomú antifeixista per atacar l’experiènciacol·lectivista durant els Fets de Maig del 37,com tampoc posteriorment, l’agost d’aquellmateix any, a les columnes Lister,Companys i les de Modesto no els va fer resirrompre arrasant, intimidant i empresonanten les col·lectivitats aragoneses.Afortunadament les columnes llibertàries novan trencar el front comú i aguantarenestoicament la barbàrie i la provocacióirresponsables dels comunistes i del Governrepublicà. De no ser això, doncs no hi hacap dubte que s’hauria engegat una guerraoberta en el bàndol republicà i Francos’hagués passejat. I encara se segueixsostenint la culpa va ser dels anarquistes!

No hem d’oblidar tampoc l’actuació en lalluita «conjunta» antifeixista al front. Comsabràs les columnes comunistes i bona partde les restants estaven envaïdes percomissaris polítics russos que es dedicaven,entre altres activitats, a prepararemboscades contra les columnes llibertàriesi del POUM. La cosa solia ser així: s’atacavaconjuntament una posició, i després, en fer-se fosc, les columnes comunistes esreplegaven per permetre que les franquistestinguessin a trenc d’alba envoltades lesllibertàries... I això va passar dotzenes devegades. Els testimonis al respecte sónaclaparadors, i la pobre militància del POUMho va pagar gairebé sempre. Era unamanera de complir «hàbilment» amb elmandat d’Stalin sense gastar balesrepublicanes: Franco feia la tasca. Desprésels comunistes passejaven la Pasionaria perMadrid amollant mítings antifeixistes, jasaps, allò del «no pasarán!», que deia laprima dona buròcrata i totalitària. És clarque la bona xicota va ser recompensada per

Stalin amb una plaça de pixatinters vitalíciaen la Internacional russa, mantinguda perl’explotació al poble per part de l’aparellsoviètic. Alguns comunistes espanyols novan tolerar el règim totalitari que van veureen arribar a Rússia i van ser enviats alGulag, com ara el Campesino; o caiguerenen desgràcia, com va ser el casd’Hernández, de Castro Delgado (el creadordel Quinto Regimiento), Tagüeña... Home,una mica d’equanimitat!

Autocrítica: va haver-hi columnesanarquistes que a vegades no van fer bétotes les coses. Però comparat ambl’actuació militar de les columnes cenetistesde Cipriano Mera, Saturní Carod, MáximoFranco, Antonio Ortiz, Ricard Sanz..., doncsresulta aclaparadorament encomiastal’activitat militar sostinguda. Jo, que sóc unentusiasta, els posaria un excel·lent. Iesforços per a no trencar el front antifeixistano hi va haver cap sector que en fes més.Insistir en això és repetir els argumentsfal·laços amb els que es volia emmascararuna política contrarevolucionària. Ha plogutmolt d’aleshores ençà per a no voler veureavui el que ja sabien els treballadorscol·lectivistes.

Dius també que l’actuació comunistacontrarevolucionària no va ser determinanten la derrota de la revolució i que en lameva intervenció no va quedar gens ni micaclar que qui va derrotar la revolucióllibertària va ser Franco. Doncs bé, en lapropera ocasió començaré donant la notíciaque no va quedar gens ni mica clara:«Senyores i senyors: la Guerra Civil la vaguanyar Franco.» Als morts durant els Fetsde Maig a Barcelona i d’agost a Aragó, alsdetinguts i torturats per obra i gràcia del

PCE, què els hem de dir, què Franco elshauria matat més? Ja ho crec que Franco vaguanyar la guerra i que després vaemprendre una acció de terror i depersecució contra els vençuts, i que va fer elque volien els comunistes que fessin elstreballadors, és a dir, tornar les fàbriques iels camps als seus «vertaders» amos. Elscomunistes van fer tot el que estava a lesseves mans per aconseguir-ho, desplaçarles tropes a l’interior i abandonar el front,detenir i torturar els revolucionaris dissidentsde la seva política, exterminar el POUMacusant-los de col·laborar amb Franco,llançar insídies que encara avui, com potsveure, tenen èxit... Però no van poderacabar del tot amb la revolució llibertària,perquè aquesta va demostrar ser méspotent que ells. Efectivament, després,emperò, va venir Franco i tot s’acabà.Confio que ara quedi més clar.

I he de posar fi, perquè els companysdel butlletí em renyiran, com solen fersempre que m’excedeixo. Queda pendentabordar el tema del totalitarisme, un delsmeus favorits. Prometo fer-ho pròximamenten aquestes pàgines, però ara no pucabusar més de l’espai concebut. Seguiremparlant-ne qualque dia prenent una birra a laplaça de Pollença, si és que no se’m declarapersona non grata.

Gràcies per escriure’ns i disculpa elsexcessos propis d’aquest entusiasta vençut.

Ignasi de Llorens

———————-

Notes1. Vegeu els textos de Josep Peirats,La CNT en la revolución española(Madre Tierra. Madrid, 1978); VernonRichards, Enseñanzas de la revoluciónespañola (Campo Abierto. Madrid,1977); Diego Abad de Santillán, Porqué perdimos la guerra (Plaza & Janés.Barcelona, 1977; Francisco Carrasquer,Ascaso y Zaragoza. (Alcaravan.Saragossa, 2003).

2. Vegeu els estudis d’Antoni Castells iDuran: Las tranformacionescolectivistas en la industria y losservicios de Barcelona (1936-1939)(Fundación Salvador Seguí. Madrid,1992), Les col·lectivitzacions aBarcelona (1936-1939) (Hacer.Barcelona, 1993), Desarrollo ysignificado del proceso estatizador en laexperiencia colectivista catalana (1936-1939) (Nossa y Jara. Móstoles, 1996); iel recent llibre d’Alejandro R. Díez TorreOrígenes del cambio regional. Un turnodel pueblo. Aragón (1900-1938) (UNED- Universidad de Zaragoza. Madrid -Saragossa, 2003).

3. Posteriorment Indalecio Prieto vareconèixer haver estat cegat pel PCE ies va penedir d’haver ordenat l’entradade les tropes a les col·lectivitats. Tambéés revelador, en aquest sentit, eltestimoni del comunista JesúsHernández Tomás en el llibre que vaescriure després d’aconseguir sortir del’URSS on s’havia exiliat primeramentYo fui ministro de Stalin (G. del Toro.Madrid, 1974). I no resisteixo latemptació de recomanar El PartidoComunista en España: ensayo deinterpretación histórica. (Planeta.Barcelona, 1979), que va escriureVíctor Alba, el vell militant del POUMrecentment finat. Passeu i llegiu.

Entre les moltes novetats llibresques seriadeplorable que passés desapercebuda unaobra imprescindible per a la comprensió delque ha estat el segle XX i que devem a laperiodista i historiadora Anne Applebaum:Gulag (editorial Debate). Creats el 1917 perLenin i Trockij i dissolts el 1985 perGorbačov, els camps de concentraciósoviètics van ser sistemàticament silenciatsper les consciències progressistesoccidentals, malgrat que a poc a pocn’anaven arribant alguns testimonisesgarrifosos, com ara els d’EugèniaGinzburg, Gustav Herling, AleksandrSoljenitsin i Varlam Shalamov. A partir delstestimonis ja coneguts i de més d’unavintena d’entrevistes amb supervivents,l’autora ha anat organitzant la història d’unadels aspectes més aterradors que hanconegut els temps. Confiem que els quiencara no han caigut del cavall comunistacomencin a pensar a descavalcar. Seguim al’espera d’un volum semblant pel que fa algulag xinès. Estarem a l’aguait...

Precisament de Gustav Herling —eltestimoni de l’experiència al gulag del qualva ser publicat per primer cop en castellà faquatre d’anys, després de prop de cinquantades de la seva aparició, sota el títol Unmundo aparte (Turpial & Amaranto)—s’acaba d’editar, per Metáfora de Madrid, eltorbador volum de relats Variaciones sobre

las tinieblas. Que aquest tipus de denúnciesno arribessin a provocar l’escàndol dels quidefensaven els governs comunistes va serun tema estudiat en el seu moment perCzeslaw Milosz en El pensamient cautivo(Tusquets, 1981). D’aquest poeta iassagista polonès, premi Nobel el 1980,n’acaben d’aparèixer les interessantsmemòries sota el títol d’Abecedario:diccionario de una vida (Turner / FCE).L’autor va repassant situacions viscudes irecords d’amics i enemics en formad’entrades de diccionari. Els seguidors delgran Albert Camus, que em consta que sommolts, no haurien de deixar de consultar elmerescut homenatge que aquest escriptornonagenari l’hi dedica.

Sembla que algunes editorials hancoincidit en el desig de publicar col·leccionsde llibres breus dedicats a autors recentsamb l’afany d’oferir-ne síntesisaproximatives. Hi són d’interès, en aquestsentit, els volums que l’editorial Campo deIdeas de Madrid ha dedicat a Castoriadis i aJohn Rawls, deguts a la ploma de N. Tello iP. Da Silveira, respectivament. Del filòsofgrec de l’autonomia i l’imaginari ens venimocupant amb certa assiduïtat en la nostrarevisteta, i pel filòsof nord-americà JohnRawls val la pena d’interessar-se, doncs laseva Teoría de la Justicia (FCE) és un delsllibres més substanciosos de la segonameitat del passat segle, que va contribuir arecuperar i renovar el punt de vistacontractualista en política, seguint l’estelade Hobbes i de Rousseau per acabarproposant-nos la suggeridora posicióoriginària com a punt d’arrencada de ladiscussió social, presidida per allò del vel dela ignorància. L’editorial Gedisa té unacol·lecció semblant, i encara que altres títolsde la mateixa són força interessants, comels dedicats a Heidegger i a Foucault, undels últims, Chomsky y la globalización, deJ. Fox, podríem dir, per ser suaus, queresulta molt, però que molt prescindible. Niaporta ni divulga, només dóna la tabarra. Elnostre company lingüista es mereix un millordivulgador.

Fins a la propera...Ignasi de Llorens

C A L L L E G I R . . .

Herling

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 1 9 1 0 2 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

estelnegre@nodo50.org C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE

ANTI ©: Si t’interessa piratejar alguna cosa d’aquest butlletí, no te’ntallis! Això sí, no t’oblidis si és possible de citar-ne la font d’informació.

L’Ateneu Llibertari Estel Negre només es responsabilitza dels articlessense firma o dels signats expressament per aquest col·lectiu. Les altrescol·laboracions, personals o de grups, signades amb noms reals oficticis, són responsabilitat exclusiva dels seus autors.

LLEGEIX, AJUDA I DIFON EL BUTLLETÍ ESTEL NEGRE: Això que tens a lesmans no és cap objecte de consum. Si ja l’has llegit, no el llancis, passa’la algun o alguna col·lega. També us hi podeu subscriure per 12 númerosfent-nos arribar 6 € (o 12 € si voleu fer una subscripció de suport) inosaltres us enviarem el butlletí a ca vostra.

———————————————————————————————————

A S S E M B L E E SAteneu Llibertari Estel Negre: dijous a les 20.30 hores a l’Ateneu———————————————————————————————————

CNT-AIT: dimarts a les 20.30 hores a l ’Ateneu==============================================================U N A F O R M A D E C O L · L A B O R A REl Butlletí Estel Negre és obert a tothom. Desitgem i volem que tots i totes hi

col·laboreu amb articles, notícies, comentaris, dibuixos, etc.,i també en la seva distribució i difusió. Enrotlleu-vos-hi!

==============================================================A L T R A F O R M A D E C O L · L A B O R A RAmb aquest butlletí, i amb l’Ateneu en general, hi podeu col·laborar d’unaforma econòmica, imprescindible per al seu funcionament, ingressant les

quantitats que vulgueu en el compte corrent de La Caixa número2100-0150-66-0103123620.

Sabem que aquestes retxes seran ben acollides,per la qual cosa us adonem les gràcies per endavant. Salut!

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 2 6 4 6 1 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

estelnegre@nodo50.org C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears