0

MARC TEÒRIC

PAGESOS I HORTOLANS

Història del desenvolupament de l’horta de Lleida

ANTONI JOVÉ, MANUEL LLADONOSA, ENRIC VICEDO, JAUME

BARRULL, ANTONIETA JARNE, CONTXITA MIR, JOAN VILAGRASA

1997-2003

Creiem convenient contextualitzar el marc teòric de la nostra temàtica coneixent primer

allò que la va precedir. Les arrels de la nostra societat. Ens hem centrat en la ciutat de

Lleida i consegüentment explicarem com la ciutat va iniciar una evolució de l’horta per

arribar a saber viure d’ ella. Transformació que va jugar també un paper clau en la

Catalunya contemporània, ajudant-la en el conegut desenvolupament econòmic català.

Les societats agràries no produïen ni produeixen per produir, ni tan sols per a

vendre. El treball dels homes i les dones té per objectiu gaudir de les millors

condicions de vida d'acord a un nivell de desenvolupament del context històric en el

qual despleguen la seva vida i activitat

1716-1900

Com a conseqüència de la guerra dels Segadors (1716), van desaparèixer gairebé tots els

municipis. Lleida, i Vilanova d’ Alpicat – que formaria part del terme de Lleida – foren

dos que van sobreviure. Sorgit de la crisi del segle XVII la ciutat que ens ocupa es

reconfiguraria de nou, com així indiquen els arxius que encara es conserven a la Paeria.

Els camps, pràcticament despoblats, impedien que l’horta prengués força i només

ocuparen lloc el sector agrari de les terres de secà, el bestiar de treball, les eines

agrícoles i la força de treball familiar. Les dades espanten, i és que, en les acaballes

d’aquest segle i contemplant un recull del districte municipal de Lleida, arxiu de la

Paeria, i recolzant-nos amb la perspectiva que Marià Olivés escrigué en 1840, podem

1

afirmar que de la ciutat només hi quedava l’esquelet, i un total de 67 habitants i 10

cèl·lules inscrites al cens.

Pagesos i bèsties anaven i tornaven cada dia des de les seves cases fins les petites

parcel·les que cultivaven a l’horta, o els termes de secà propers a la ciutat. El que encara

sobta més, a tall d’exemple, és la presència de lleidatans en el cultiu del terme

d’Alcarràs: dels 2.909 jornals de terra treballats, 1.385 eren de Lleida i 894 als del propi

municipi.

Tot i així, entre finals del segle XVIII i mitjans del XIX, la zona de regadiu del terme de

Lleida abastava uns 10.000 jornals, notícia que xoca amb esmentar que la població no

les aprofitava. La paradoxa desapareix, però, si es consideren una sèrie de factors: les

riuades del Segre i la reduïda qualitat de moltes terres de l’horta. – dietari conservat a la

Paeria [Octubre,19, 1866].

Les terres que gaudien de més privilegis, de més força i que per tant optimitzaven la

recollida de l’horta, tals com les situades a Copa d’Or o Fontanet, eren dos o tres cops

més cares que les altres, entre sis mil i mil per cada jornal de terra.

El paisatge lleidatà durant aquesta època és el resultat de un conjunt d'accions com la

construcció d'una xarxa de recs (sèquies de Pinyana i Fontanet) que ha creat una

magnífica agricultura enmig d'una zona àrida i de realitats no tan llunyanes però que

incideixen directament sobre l'estructura del territori i de l'activitat agrària ;a finals de

segle l’horta era constituïda per 15.900 jornals de regadiu repartits entre Pinyana i

Fontanet, el Canal d’Urgell – aquestes dos àrees de sèquies, serien essencials per l’èxit

històric de la pagesia de Lleida per com farien front a les precipitacions anuals – i la

Plana del Senyor Bisbe.

Recordem que el segle anterior estava marcat per l'expansió tant demogràfica com

industrialment i, en el dinou encara notem més aquest boom industrial en l'activitat

primària, tot i que a les terres de ponent aquesta maquinària no hi arriba com a d'altres

parts de Catalunya.

A mitjan d'aquest segle, trobem una gran aproximació del que són torres i masos per

tota l'horta, cosa que difumina tot el paisatge impregnat de cases soltes separades dels

nuclis urbans. En cadascuna d'aquestes finques particulars, el pagès disposava de totes

2

les eines necessàries per a treballar al camp: des de mules per arrossegar qualsevol

instrument fins a carros o quelcom necessari per a la vida al camp (sigui horta o secà).

Aquest segle recollirà els efectes de més d'un segle de despoblament de l'horta i dels

termes propers a Lleida ciutat. Aquest espai és el resultat del treball humà, és la

conseqüència de la història, dels encerts i dels fracassos, de les accions i de les

omissions. Com que molts dels propietaris o arrendataris no tenen massa cura dels

espais agraris fa que existeixin molts tolls i petits pantans causants de malalties com el

paludisme i una varietat de febres intermitents.

A mesura que ens apropàvem al nucli urbà central, les condicions higièniques de l'horta

eren força correctes i no oferien problemes greus a una futura habitabilitat. Amb el pas

del temps les persones van tendir a ser més pulcres i netes i aquestes zones pantanoses

deixaven pas a zona fèrtil o camins de terra amb millors condicions.

D'altres terres, les més calcàries i argiloses, necessitaven que el pagès hi afegís els

sediments que es trobaven en les sèquies per tal de donar permeabilitat, ja que aquests

bàsicament són de sorra. Si la terra era a la inversa (zona sorrosa ), calia afegir-hi

margues o terres argiloses per a que el sòl retingués l'aigua i els seus nutrients. La

combinació de tots els elements feien d'un sòl erm una zona perfectament cultivable.

L'estratificació social no salvava ni la gent que treballava al camp. O sigui que les terres

de pitjor qualitat eren treballades fonamentalment per jornalers, els quals, no obtenien

gaires guanys de la producció de les seves explotacions, per això, havien d'intentar anar

a jornal per complementar els pocs ingressos de què disposaven.

La meteorologia era també un factor importantíssim per al cultiu de la terra. Les gelades

i les riuades constitueixen un clar exemple de la duresa del clima de Lleida. La

destrucció d'espai agrari que signifiquen aquestes adversitats pot contribuir a entendre

com, en alguns moments, no es cultivaven totes les terres de regadiu de Lleida. La

reconstrucció d'horts i finques havia de significar una despesa que, a vegades,

ultrapassava les possibilitats immediates d'alguns pagesos de Lleida, que veien com,

amb una certa freqüència, els seus horts desapareixien.

3

Però un món que depèn bàsicament de la producció de productes agraris i de la seva

comercialització ha de prestar una gran atenció al temps. I les diverses tasques agràries

s'hi ajustaran.

Segons molts especialistes a la tercera dècada del segle dinou, es produeix un canvi

climàtic caracteritzat per onades de calor a l'estiu i de fred a l'hivern. Sens dubte que

aquest fet crearà una nova dificultat a una agricultura que ja patia una forta oscil·lació

de les temperatures. Marià Olives de l'Institut d'Estudis Ilerdenses ja en el s. XX

esmentava: “que antes del siglo actual los calores en septiembre no eran tan rigurosos

como lo fueron en dicho mes y año , en que del trigo que se sembró a primeros del

mencionado mes murió mucho del cuch producida según dicen los labradores por la

humedad y demasiado calor, esto no se experimentaba cuando las estaciones venían a

su debido tiempo”. Aquest endarreriment en l'arribada del fred va fer que coses que es

collien a l'Octubre passessin a fer-ho un mes més tard.

La situació estratègica de la ciutat, que implicarà ésser la porta d'entrada i des d'Aragó

cap a Catalunya, comportarà avantatges com també inconvenients. Molts conflictes com

ara la Guerra del Francès, van fer de Lleida un lloc de vigia i també d'aprovisionament

per als exercits, cosa que afectarà amb duresa l'economia agrària de Lleida.

Els danys havien estat importants no només a les collites per fer pa, sinó també en

produccions arbòries o de base arbòria. Per exemple, les necessitats de combustible de

les tropes es traduí en la tala dels olivers dels voltants de Lleida i d'aquells llocs del

departament per on l'exèrcit havia passat. Això mateix succeí amb les moreres i amb

una part important dels arbres fruiters. Igualment, els boscos sofriren molt per l'acció

d'exèrcits i vilatans. Així mateix la pagesia va deixar de criar porcs i aviram ja que els

soldats ho plomaven tot i, per tant, no contribuïa a l'alimentació de la família pagesa.

En general, la pagesia lleidatana se sustentava amb una petita explotació. Només alguns

afortunats tenen una explotació mitjana o gran. S'entén per explotació pagesa el conjunt

de mitjans de producció que el pagès utilitza per cultivar un determinat volum de terres,

tant si són pròpies com arrendades d'algun terratinent. Allò que defineix una explotació

és el fet que es tracta d'una unitat de producció amb unes eines, bestiar de treball i

inversions comunes. El fet que l'horta de Lleida es trobés gairebé despoblada implicava

4

que els mitjans de producció es trobessin al nucli urbà. De la mateixa manera, els

corrals o horts eren espais annexos a l'habitatge del pagès. Els horts també es podien

ubicar en finques properes a la ciutat, que eren de més valor i més accessibles.

La producció de vi era molt valorada per les famílies pageses, ja que significava la

possibilitat

d'obtenir-ne uns ingressos amb la venda o bé disposar d'un producte que era molt

apreciat per establir relacions socials. Tenir casa pròpia, celler, corral i hort era l'anhel

de molts sectors lleidatans que només anaven a jornal o que tenien tan poca terra que

eren pràcticament jornalers. Molts pagesos tenien l'habitatge dins del nucli urbà i cada

dia el camperol havia de traslladar-se a treballar les terres. A més, el mateix pagès tenia

diferents parcel·les disperses per l'horta, la qual cosa feia baixar els índexs de

productivitat del treball humà a l'horta de Lleida. La despoblació de l'horta, per tant,

presenta un nou problema, afegit al de deteriorament del medi físic en les partides més

llunyanes de la població.

La tecnologia era molt rudimentària i quasi tot era treball manual amb l'ajuda d'animals

per poder llaurar o recol·lectar el benefici. Aquests elements combinats amb diverses

eines com la falç, la forca o les aixades no donaven a l'abast de totes les terres

cultivades tant de regadiu com de secà, que era la que ocupava més part del territori. A

més se li havia de sumar que els camps s'havien de llaurar entre tres o quatre vegades,

la qual cosa tot el treball que es fes era insuficient per obtenir uns guanys equitatius a la

labor destinada. Com que hi va haver un augment de bestiar considerable, la producció

de fems per als cultius va créixer.

Una de les tecnologies agràries més importants que es va desenvolupar va ser el de la

xarxa de recs . A Lleida s'aplicava el regatge per inundació gràcies a algunes de les

sèquies històriques. Tota l'àrea de Lleida disposava i disposa d'una notable xarxa de recs

que afectaven intensament al terme de Lleida, a més del riu Segre que també era

aprofitat en les dues ribes i en gran part de la seva conca.

La construcció del canal d'Urgell va permetre també un altre desenvolupament del rec.

Què produïen totes aquestes explotacions lleidatanes?

5

La producció era molt diversificada. L'olivera es una planta que es trobava generalment

a la vora de bancals i estesa per la major part del territori generant molts recursos

econòmics a la pagesia. Encara ara la collida de l'oliva es duu a terme en un període de

temps llarg. Molta documentació de l'època esmenta la qualitat de les cireres de Lleida,

especialment les garrofals, molt apreciades pel seu paladar.

Els hortolans de Lleida i també molts pagesos cultivaven col, coliflor, bròquil, bledes,

cards, api, escarola, enciam, espinacs, julivert, albergínia, tomàquet i pebrot.

El blat era el producte que en valor, jornals, producció i preu que causava més furor en

els pagesos de tota la terra. Després venien l'ordi, el panís, cigrons, mongetes, faves,

pèsols, patates, olives, raïm, figues, pomes, nous, fruita seca, oli d'oliva, vi, vinagre,

aiguardent, cànem i seda.

Pel que fa a la producció de fruita a Lleida hi trobàvem albercocs, cireres, codonyat,

figues, magranes, melons, nespres, peres, pomes, préssecs, prunes, raïm i síndries.

El comerç i les fires i mercats setmanals ajudaven a poder guanyar altres ingressos

venent algun dels possibles excedents o bé per intercanviar diversos béns, ja que tot i

haver-hi el ral, la gent de vegades preferia canviar-se productes.

Un altre factor important que es dugué a terme durant aquest període de temps es la

desamortització, que consistí en l'expropiació de les terres, cases, molins i altres béns de

senyors i latifundis per quedar-se'ls l'Administración de los Bienes Nacionales.

1900-1950:

L'espai de treball de la pagesia de Lleida s'estén molt més enllà dels límits de la ciutat,

ja que altres termes de poblacions veïnes, així com antics termes sencers deshabitats

s'incorporaren a l'àmplia àrea agrària gestionada per la municipalitat. Com ja s'ha dit

abans, en la utilització dels recs feta per la pagesia de Lleida rau la productivitat de la

seva horta, afavorida pel procés d'irrigació iniciat per les sèquies de Pinyana i Fontanet i

després pel Canal d'Urgell..

6

A partir de la primera dècada del s. XX , gaudiria també dels beneficis del Canal

d'Aragó i Catalunya que augmentaria la superfície regada per la banda occidental de

Lleida..

D'altra banda els sòls eren una qualitat diversa. En aquestes terres, i fins a les portes del

s. XX, predominaven els conreus de blat i d'oliva, seguits de vinya, els llegums, les

hortalisses i la fruita dolça. L'arribada, però, de la fil·loxera, trastocà sensiblement

l'economia pagesa predominant en aquell moment. A Lleida, a la crisi de la fil·loxera

vingueren a sumar-se totes les crisis generals de l'economia de finals del segle, arrelada

tant en la pèrdua del mercat colonial com en la depressió general que planà per tot el

continent europeu..

A la vora de l'especialització olivera i de l'ampliació del sistema de recs, cal considerar

també, el pes assolit per la mecanització en la millora de la productivitat.

Durant molt de temps la feina del pagès va estar vinculada a les eines tradicionals: un

pagès tipus feia servir la post per aplanar la terra, l'arada amb rella de ferro colat, els

rampills per a fer formiguers, la fanga per estovar la terra, l'aixada per a fer cavallons,

recalçar el recapte i regar, l'aixolot de plantar, la dalla i la falç per segar, el diable o trill

per a batre, les forques de ferro, les areres, els sedassos, les pales, el magall o la picota

per a esclar la llenya a l'hivern i l'arpiot de múltiples usos per a picar, estovar el terra o

treure patates

Els agricultors s'ajudaven, també, de les mules per a llaurar i dels rucs per a transportar

els productes agrícoles, mentre que el bestiar de llana i els porcs es reservaven per

l'alimentació humana i la producció de fems per adobar la terra. Un sistema

d'adobament orgànic, el dels fems i l'obtingut amb els formiguers( on es cremaven

restes vegetals amb terra ja que així se'n aprofitaven millor els nutrients), que perviuria

fins que no es produís la generalització d'adobs químics, amb la plantació d'arbres

fruiters.

Amb aquests elements, la família pagesa de l'horta de Lleida organitzava a la seva

supervivència, limitada sempre a les disponibilitats de terra.

7

Algunes iniciatives encaminades a millorar la quotidianitat de la pagesia no havien

tingut gaire bona fortuna com per exemple el Banc Agrícola de Nostra Senyora dels

Llauradors de la Ciutat de Lleida. Tot i la seva discutible eficàcia respecte a les

iniciatives inicials, el sindicalisme del primer terç del segle XX es mostrà

imprescindible per tractar de garantir a moltes famílies pageses una supervivència

digna, en uns moments en què encara persistien els dèficits endèmics d'alimentació i

habitatge.

La instal·lació permanent del pagès a l'horta suposà, també, un avenç important en les

condicions d'habitatge. Al temps que els pagesos anaren sortint de la ciutat, aquesta es

convertia en una capital de província que, malgrat tot, es resistiria a perdre moltes de les

seves tradicions culturals.

Tanmateix, l'afluència de pagesos a la ciutat a vendre-hi els excedents de la producció o

bé a col·locar-hi la producció conreada especialment per a la comercialització era un fet

habitual que ja a l'edat mitjana la Paeria regulava amb una normativa estricta referida

als espais públics que utilitzar, així com els dies de celebració i els preus de

determinades mercaderies. Això fa exhibir Lleida com una ciutat amb llarga tradició

mercadera.

Per tal de potenciar la producció agrícola i ramadera, la ciutat de Lleida es va interessar

aviat per organitzar certàmens i exposicions agroramaderes com a estímul per atreure

diverses firmes comercials. Entre les exposicions agràries de major envergadura s'ha

d'esmentar l'organitzada per la Mancomunitat de Catalunya l'any 1921 i l'exposició de

maquinària agrícola patrocinada per la Confederació Hidrogràfica de l' Ebre, celebrada

l'any 1928 als Camps Elisis.

Bona part d'aquests certàmens servien per comercialitzar determinats productes de la

terra, base incipient d'una agroindústria que no prendria més volada fins la reconversió

de conreus, la implantació d'arbres fruiters i l'aparició d'indústries noves, a partir dels

anys cinquanta i seixanta. Aquest producte rep un important propulsor a mitjans

d’aquest segle XX, després de diverses visites a les zones fruiteres d’Itàlia, amb el cultiu

de fruita dolça. D’aquesta manera, Lleida reconeix que pot millorar la seva economia i

el seu estatus. El bon funcionament donarien peu a creure que es podia anar més enllà

8

degut a les facilitats que els habitants de la ciutat tenien per consumir aquests

productessense la necessitat d’anar-los a buscar a fora, es convertí en un aliment bàsic i

quotidià.

Abans, però, les indústries farinera, fideuera, d'elaboració d'oli, begudes i conserves

vegetals havien iniciat la sortida dels límits de l'autoconsum i del mercat local, encara

que l'esperit emprenedor era escàs i el pagès lleidatà atribuïa una actitud més aviat

passiva i expectant a l'hora de cercar nous mercats on col·locar els seus productes (no ha

canviat massa la cosa avui en dia).

Trobem també, que les conserves de vegetals guanyen pes en la societat catalana i

lleidatana del XX; la del pebrot va ser la que millor acollida va tenir en els mercats.

1950- :

Pel que fa a la societat lleidatana de finals de segle XX, cal parlar de quatre elements

que impulsaren el benestar econòmic i que caracteritzen el nou mercat creat: la

mecanització agrícola, d'abast principal en els sectors cerealístics i de farratges,

l'especialització d'amplis sectors de conreu en la fruita dolça, el sorgiment d'un sector

agropecuari basat en l'aviram i el porc. I una certa expansió industrial.

Efectivament, l'impacte de la mecanització, de la utilització d'adobs, de selecció de

llavors, provocà una primera transformació en l'estructura econòmica cerealística de la

regió de Lleida, expressada, principalment, en un increment del rendiment per hectàrea

conreada. Paral·lelament, però si en el camp cerealístic hem assistit a una transformació

colossal, en el cas de la fruita serà més propi parlar de creació d'una nova riquesa,

purament i simple, ja que fou l'especialització fruitera la que realment consolidà el nou

mercat sorgit.

El decenni dels seixanta fou, doncs, l'època de ple rendiment de la producció fruitera i,

alhora, l'època en què l'expansió fou notable. D'una banda els arbres plantats en la

dècada anterior es trobaven en ple rendiment, d'una altra, les plantacions s'ampliaren i es

configurà plenament el que s'ha anomenat “regió fruitera de Lleida”.

Paral·lelament, hortalisses i llegums es mantingueren estacionàries quant a la producció

i disminuïren considerablement quant a superfícies de conreu, mentre que el fruiter

9

tradicional restava marginal enfront de les noves plantacions de pereres, pomeres i

presseguers. La mecanització durant aquests anys continuà la seva implantació fins al

punt que hi havia un cert grau de saturació i desaprofitament a la dècada dels setanta.

La comercialització de la fruita comportava quatre canals diferents: la venda immediata,

encara molt important als anys seixanta, la indústria conservera, la venda diferida,

possible a partir de la implantació de fred industrial, i l'exportació. Cada un d'aquests

canals tenia els seus propis problemes.

L'exportació, principalment cap als països de l'actual Unió Europea, tenia en la

competència italiana i francesa el seu principal problema. Això repercutia en

l'obligatorietat d'una campanya d'exportació curta que aprofitava els pocs dies

d'avantatge que ofereix la maduració primerenca de la fruita en latituds lleidatanes (i

especialment en l'àrea del Baix Segre) respecte a la dels països esmentats. Malgrat això i

malgrat que la fruita exportada era un percentatge poc elevat de la producció total.

D'altra banda, el mercat interior, principal lloc de col·locació de la producció, tingué

forts problemes de competència amb les tradicionals i noves regions fruiteres

espanyoles, com Múrcia, Huelva, Sevilla i Badajoz.

La irregularitat de les campanyes, a causa de la variació de la producció provocada pels

factors climàtics, però també pels deficients canals de comercialització amb problemes

evidents per consolidar un mercat estranger i mantenir el mercat estatal, i sense una

indústria de transformació suficientment assentada.

La ramaderia moderna, s'inicià com a activitat complementària i caracteritzada pel

sistema d'integració vertical de la producció, de la qual les cases productores de pinsos

en dirigien el procés.

Malgrat l'impuls agrícola i ramader que fou difusor d'un creixement en sectors

industrials molt concrets, durant els anys seixanta i setanta l'activitat secundària

continuava essent poc important en el conjunt de l'activitat econòmica general.

Durant aquests anys, es produeix un procés d'acumulació derivat del sector primari, amb

un cert efecte multiplicador en l 'agroindústria i en l'activitat comercial de la ciutat, però

10

sense repercussions positives en altres branques industrials i que no generà

diversificació econòmica substancial.

Tanmateix, parlar d'agricultura lleidatana només referint-se a un únic municipi és, sens

dubte, poc rellevant, més quan al municipi de Lleida l'agricultura és un sector, que de

forma relativa, contribueix poc a la producció, riquesa i ocupació de la seva població.

Altrament, aquest municipi, centre i mercat d'una àmplia regió que sí que està

especialitzada en l'agricultura i la ramaderia, manté, un pes d'aquest sector superior a la

mitjana catalana. En aquest sentit, el municipi dóna perfectament les característiques

bàsiques d'altres municipis de la plana de Lleida i , amb variacions i diferències

lògiques, serveix com a exemple de l'evolució de l'activitat primària, dels usos del sòl

agraris vigents i també de les tendències d'especialització ramadera.

Pel que fa a les explotacions de les terres, trobem que s'ha anat reduint progressivament

el nombre d'hectàrees cultivables a causa de les continues expansions dels diversos

nuclis urbans de la regió, cosa que fa que es vagi guanyant territori a plantacions de

fruiters o d'altres tipus de plantació.

Com que molts pagesos, veuen en la venta de les seves propietats un mètode de

subsistència senzill, accepten propostes de d'altres sectors per accedir a que li comprin

els béns i la terra. Tota aquesta compravenda de terrenys fa què, cada cop menys, la

gent es dediqui plenament a la pagesia o abandoni totes les terres, les quals, són

aprofitades per a la construcció de cases, polígons o quelcom que la societat i la ciutat

cregui convenient.

Tot i aquests problemes per al sector, molts pagesos no sucumbeixen i es neguen a

perdre el seu patrimoni, ja que els hi sap greu, no tindre una cosa que els ha sigut tant

significativa tant per a la seva generació com per tota la seva família.

Amb el nou segle, la cosa tampoc ha canviat en excés, si no que potser s'ha empitjorat.

La forta deflació dels preus en fruites i altres productes fa que la gent s'ho rumii més

d'un cop si el dedicar-se a la ramaderia o l'agricultura és una tasca rentable per a la vida

quotidiana.

11

Per altra banda, s'ha accentuat el nombre de temporers i de gent poc especialitzada en el

sector agrícola i, més, en els últims anys, a causa de la forta arribada d'immigrants a tota

la regió de Lleida. Això ha fet que molts pagesos optin per contractar-los durant el

temps de collita per tal d'estalviar-se molts diners en la mà d'obra

La forta competència amb d'altres països, fa que els pagesos lleidatans no vegin les

coses clares i emprendre una nova manera de fer les coses fa molta por. Aquesta

incertesa és derivada dels dubtes que sorgeixen: i si no surt endavant el negoci? I si

resulta un fracàs?

El que passa, és que tenim arrelades unes tradicions tan fortes, que desprendre't

d'aquestes coses costa Déu i ajuda. Tot i aquesta por existent, si que hi ha agricultura

que han canviat radicalment la seva forma d'actuar i han provat de promocionar els seu

producte. Molts d'aquests casos, poden vindre arran de la campanya alimentària de “no

transgènics” que, com era d'esperar, ha fet canviar la manera de pensar de molts

agricultors fent-los reflexionar amb el que veritable mengem i donem de menjar als

nostres fills. Aquest conflicte entre quelcom nou i la tradició, està fent que molta gent

no es decideixi a fer el pas endavant, però, el pagès que si ho està fent veu com cada dia

se li van obrint les portes d'altres mercats, ja que, cada cop més gent està conscienciada

dels problemes que pot comportar ingerir aliment contaminat amb adobs químics,

fertilitzants de laboratori...

Tot i que quasi tots els pagesos tinguin un gran assortit de maquinària especifica per a

cadascuna de les labors al camp, la conscienciació està prenent cada cop més forma i, de

forma lògica coherent, una nova idea arrastra al agricultor a mirar més pel benestar del

consumidor i d'estudiar totes les possibilitats que s'hi presenten.