1

Més enllà de la ciència...quedarà sempre l’amor?per Wendy Guerrero i Sergio Tomàs

Segurament tots tenim la percepció que l'amor sempre ha estat un tema reservat durant temps immemorables per als poetes i literats, així com els pintors i artistes musicals, o els trobadors que cantaven els seus èxtasis i agonies. Potser el filòsof medieval i trobador Richard de Fournival quan va escriure que «l'amor és una bogeria d'esperit, un foc inextingible, una fam insaciable, una tasca sense repòs i un repòs sense feina», ja s'havia adonat que es tractava d'un tema que desconeixem en gran mesura.

Podríem anar destacant innumerables cites i, fins i tot, obres senceres dedicades a l'amor com a protagonista, com a malaltia, com a estat sagrat i

místic, malèfic i mil cares més amb què l'han descrit els diferents autors, les diferents víctimes i, també, els afortunats. Però recentment, a la nostra època i societat de la informació, dels avenços científics i anhels per estudiar-ho tot amb clau racional i objectiva, buscant una resposta "lògica" -diuen-, els científics, antropòlegs i psicòlegs també han començat a analitzar l'amor i els seus efectes en les persones. La màxima erudita que representa aquest col·lectiu d'estudiosos en el tema de l'amor és Helen Fisher, professora d'antropologia a la Universitat de Rutgers (Nova Jersey) que, mitjançant imatges per ressonància magnètica funcional (IRMf), fa més de trenta anys que estudia el cervell de persones

bojament enamorades o deprimides per la pèrdua d'un gran amor i ha descobert la importància dels factors biològics i hormonals de les substàncies químiques en el procés d'estimar. Així, Fisher, després de realitzar la seva investigació, va escriure el llibre Per què estimem: naturalesa i química de l'amor romàntic, on explica el procés i resultats d'aquest estudi amb un llenguatge entenedor i proper. D’aquesta manera és com es converteix en la primera professional en parlar -amb testimonis i dades objectives-, sobre els tres tipus d'amor que ha observat en l'ésser humà, donant, així, una explicació lògica a totes aquelles expressions poètiques i romàntiques que solem pregonar quan vivim aquest sentiment.

LA QUÍMICA DE L’AMOR

Malgrat totes les investigacions

científiques que s'han fet i que es

continuaran realitzant, no hi ha

dubte que l'amor no és tan sols un

mecanisme químic, hi ha molts altres aspectes que hi

intervenen...

9 d’

Abr

il de

201

3

L'ésser humà ha aconseguit gestes, al principi, mai imaginades ni assolides per cap altre animal: ha construït piràmides colossals, creat màquines intel·ligents, trepitjat la lluna, descobert cures per a nombroses malalties, i un extens etcètera de proeses dignes de ser esmentades en aquesta llista. No obstant, existeix encara un tema que l'ésser humà, després de segles d'evolució i avenços, encara no ha entès totalment: l'amor.

2

LA Q

UÍM

ICA

DE L’

AMO

R

El primer tipus d'amor que Fisher ens presenta és aquell que anomena «amor sexual». Es tracta d'un sentiment fonamental que posseeix l'ésser humà i que es sol despertar en nosaltres entre els 12 i els 14 anys. Pot emergir mentre veiem la tele, cuinem, fem esport, escoltem música o qualsevol altre moment. De la mateixa forma, el perill, la novetat, determinats olors, els dolços o la roba sexi són alguns dels desencadenants que poden despertar aquest tipus de sentiment. El desig sexual s'activa per les hormones de la testosterona i sobretot en regions del cervell com l'hipotàlem i l'amígdala. És un mecanisme més primari que el de l'amor romàntic (un altre tipus d'amor) i menys coincident amb ell. Una vegada sentim aquest desig sexual, es necessita saciar aquesta provocació mantenint relacions íntimes amb aquella persona que va encendre el nostre foc.

En general, la libido sexual masculina aconsegueix el seu punt àlgid entorn als 20 anys, quan els nivells de testosterona (l'hormona encarregada de l’impuls sexual i el desig que hi ha entre les parelles) són més elevats. Moltes dones senten un major desig durant els seus dies d'ovulació, quan els seus nivells hormonals augmenten. També s'ha constat que homes i dones amb alts nivells de testosterona tendeixen a desenvolupar una major activitat sexual. D'altra banda, la mala

salut, la infelicitat, l'excés de treball, la falta d'oportunitats, la mandra, l’estrès o l'avorriment, contribueixen a la disminució del desig sexual. Per estimular-lo cal tenir en compte el sexe de la persona: homes i dones s'exciten de diferent forma. Als homes els agrada mirar, s'exciten amb els estímuls visuals, fins i tot quan fantasiegen o recorden imatges de parts del cos i d'anteriors copulacions. Els psicòlegs del Face Research Laboratory – de la Universitat d'Aberdeen al Regne Unit –, confirmen que els alts nivells de testosterona en l'home es correlacionen amb el seu gust pels trets físics de la dona: ulls grans, llavis carnosos, llarga cabellera, etcètera. D'altra banda, segons afirma Fisher «Les dones se senten més estimulades per les paraules i les converses romàntiques; en les seves fantasies sexuals s'inclou també un major nivell d'afecte, compromís i sexe amb parelles a les quals ja coneix.»

El segon tipus d'amor de què Helen Fisher parla és l' «amor romàntic». Descrit per molts com la passió i frenesí incontrolables que sentim per una persona, que sovint no podem calmar ni ens deixa relaxar el nostre cos i ment. La doctora Stephanie Ortigue – professora assistent de Psicologia de la Universitat de Siracusa, Nova York – afirma que només triguem mig segon a enamorar-nos, ja que és el temps que triga el nostre cervell a alliberar les molècules neurotransmisores que

generen les di ferents respostes emocionals. Aquesta dada podria significar l’explicació a la tan coneguda expressió «amor a primera vista».

El s «s ímptomes» que presenta qualsevol enamorat són bàsics i evidents, alguns d'ells són enumerats per Fisher: «El significat especial: la persona estimada es converteix en alguna cosa única i increïblement important; l'atenció concentrada: l'enamorat és capaç de recordar detalls insignificants i associar-los amb el seu estimat; el pensament intrusiu: es tracta del constant pensament que tenim sobre l'estimat, incessant i continu; el foc emocional: la sensació que sent l'enamorat quan l'estimat s'apropa, li comença a tremolar tot, s’enrojola, quequeja, se li accelera la respiració o, fins i tot, diu sentir foc al cor». Aquests i molts més indicis com l'eufòria, el canvi de prioritats o l'esperança, són sensacions que sorgeixen amb aquest tipus d'amor.

L’hormona que podria explicar per què els enamorats anhelen tant a la seva parella o fins i tot s'obsessionen amb ella, és la dopamina. Les concentracions elevades d' aquesta substància en el cervell produeixen hiperactivitat, pèrdua de l'apetit, acceleració dels batecs del cor, respiració entretallada, ansietat, entre d’altres que segurament tots hem experimentat o experimentarem en algun moment de la nostra vida. Quan la dopamina augmenta, el cervell produeix en major freqüència alts nivells de testosterona.

Una altra substància important és la norepinefrina, derivada de la dopamina i que explica els estats d’eufòria, energia excessiva i insomni. L ' a u g m e n t d e l s n i ve l l s d e l a norepinefrina podria explicar per què l'enamorat recorda amb facilitat, inclús, els detalls més insignificants de l'estimat, ja que aquesta substància està associada a la capacitat de recordar estímuls nous.

Helen Fisher, reputada professora d'antropologia a la Universitat de Rutgers (Nova Jersey), va ser la primera en constatar l'existència de tres tipus d'amor.

«L’hormona que podria e x p l i c a r p e r q u è e l s enamorats anhelen tant a la seva parella o fins i tot s'obsessionen amb ella, és la dopamina. »

3

LA Q

UÍM

ICA

DE L’

AMO

R Un interessant treball elaborat pel d e p a r t a m e n t d e P s i q u i a t r i a i Neurobiologia de la Universitat de Pisa (Itàlia) , publicat en Psychoneuro-encocrinology, va estudiar a 24 persones de tots dos sexes que acabaven d'enamorar-se, és a dir, que estaven en la segona fase, l’ «amor romàntic». Els homes presentaven un nivell menor de testosterona i FSH (hormona del sistema reproductor) de l'habitual i les dones, en canvi, més alt. És a dir, en la segona fase de l'amor, les dones tendeixen a voler mantenir més relacions sexuals amb la seva parella que els homes.

L’amor és etern?

No obstant aquestes dades biològiques, la sofisticació de l'amor humà com a sentiment, és enorme. Constantment s'ha discutit, per exemple, si l'encesa de l'amor inicial és per sempre. La teoria més estesa és que amb el temps perd intensitat i la parella comparteix més un afecte, un acompanyament, uns interessos, que no pas una passió sexual sempre fogosa. I per això mateix se sol posar data de caducitat a aquest amor inicial. Sigmund Freud – el destacat neuròleg austríac de mitjans dels anys vuitanta i principi dels noranta - considerava, fins i tot, que si perdurava l’amor passional i a vegades compulsiu, era signe de patologia. Ara, des d'un punt de vista científic s'ha comprovat que tot aquest cúmul de passió concentrada és de durada finita.

Un grup de neuròlegs, al costat d'Helen Fisher, van afirmar que aquesta passió i arravatament dura entre 12 i 18 mesos, depenent de les persones implicades. No obstant això, un estudi realitzat a Regne Unit l'any 2010, va afirmar que l'amor acaba després de 10 anys i 11 mesos. El 20% dels enquestats va reconèixer que la seva vida sexual havia aconseguit un «punt mort» passat aquest període, i que ja no es mostraven entusiasmats amb la idea de fer l'amor. El que aquí succeeix, segons Helen Fisher, és que el cervell dóna pas a dues possibles sortides: o bé l'amor s'acaba i la parella posa fi a la seva relació, o bé passen a un nou tipus d'amor anomenat «amor afectiu o d'afecció».

Aquest tercer i últim tipus d'amor, l'afectiu, és aquell que conceben les parelles després de portar uns anys junts, quan la flama de l'intens i fogós

amor sexual i romàntic s'apaga. Els i nv e s t i g a d o r s a fi r m e n q u e l a serotonina, un neurotransmissor que controla la ira, l’odi, la temperatura corporal, el somni, la sexualitat i l’apetit, és la substància que intervé en e l procés en què les per sones enamorades (amor romàntic) passen a l'amor afectiu. És llavors quan sorgeix aquest afecte que resulta més profund i molt més calmat, tranquil i apaivagat. La parella es fon també en hormones com l'oxitocina i vasopresina, (relacionades amb els patrons sexuals i amb la conducta maternal i paternal); causants d'aquesta unió calmada i profunda que tots dos membres sentimentals podrien sentir. L'anhel, l'obsessió, l'ànsia i l'èxtasi, doncs, s’assosseguen una mica i donen pas a una relació més tranquil·la. Si la parella té sort i sap portar la relació, tots els sentiments dels dos primers tipus d ’ amor no mor i ran , s i nó que simplement canviaran per uns altres, i passaran a ser sentiments de seguretat, comoditat, calma i unió. És a dir, se seguiran estimant recíprocament però de manera diferent.

Segons la psicòloga i sexòloga Pilar Sampedro – actual directora de la Clínica del Centre Pilar Sampedro. a Gijón –, i en part coincidint amb Helen Fisher, afirma que la línia del procés en l ' a m o r s ó n : i n i c i s o b t a t , hiperidealització de la parella, i viure en una simbiosi, formant així, entre els estimats, un tot indissoluble. Però cal

puntualitzar que els tres tipus d'amor, (desig sexual, amor romàntic i amor afectiu) poden ser independents i no sorgir sempre en aquest ordre. És a dir, un mateix individu pot sentir els tres amors cap a diferents persones. Això no vol dir, però, que aquests tres estats de l'amor no mantinguin una lleugera connexió entre sí, responsable que una parella comenci amb una relació sexual i acabi casant-se, amb la possibilitat de viure també un amor afectiu.

No tot és química...

Malgrat tot el que se sap fins ara sobre l'amor, encara no es resolen tots els seus misteris. És cert que ja comencem a tenir coneixença sobre els processos biològics que experimentem quan sentim atracció sexual, quan ens enamorem o quan portem anys amb la p a r e l l a . Pe r ò t o t e s a q u e s t e s investigacions científiques no expliquen per què a uns els hi va tan bé i altres són tan desgraciats, rebutjats o traïts en l’amor. Tampoc entenem encara per què una persona es pot enamorar d'una altra que, per personalitat, o fins i tot per genètica, sembla ser la seva “mitja taronja” perfecta, però després d’anys de relació, tot se’n va en orris. Per què? Què ha canviat? La genètica, els factors externs? Tal vegada no estaven preparades una o altra per l'amor. És a dir, hi ha factors que poden estressar una relació, moltes experiències que influiran més enllà de la biologia, com ara la cultura o la creença religiosa i altres temes que s’han d’estudiar amb clau psicològica.

Una altra qüestió que cal destacar i que també és un tema antic, estereotipat, però emergent i actualment d’interès social, és l’amor homosexual. Si tal i com afirma Helen Fisher en el seu llibre, l'amor va anar evolucionant per una qüestió de descendència, què passa aleshores amb les parelles lèsbiques i gais? No s’enamoren per aquesta necessitat de tenir descendència, tot és una qüestió de reproducció? Per què s'enamoren les parelles homosexuals? Això demostra que, encara que en els últims anys s'hagin revelat molts aspectes, la biologia no explica científicament tot sobre l'amor. Cal recórrer a altres ciències, com la sociopsicologia, però encara falten estudis amb més població i més diversitat de parelles.

.

4

Plantejant-nos interrogants com els anteriors s’evidencia que, al circuit de l'amor, hi ha moltes portes que encara no hem pogut obrir ni desxifrar. Per això, els estudiosos de diferents disciplines socials i científiques segueixen amb la constant recerca sobre tot el relacionat amb aquest sentiment. El psicòleg Arthur Aron de la Universitat de Nova York-Stony Brook, per exemple, estudia ara la biologia de les “cares negatives” de l'amor, com l'ànsia o la gelosia (en què l'oxitocina, hormona que segregada en gran quantitat en l'acte sexual i en el part, també té una funció important). Bianca Acevedo –neurocientífica de la Universitat Cornell a Nova York– ja va estudiar l'amor passional més obsessiu concloent que no sol durar i resulta menys satisfactori respecte l'amor durador. Ara investiga sobre el que ella anomena «amor compassiu».

Estimar: un acte natural

Una qüestió amb clau ètica sobre què reflexionar, per l’envergadura científica i pels coneixements futurs que es podrien arribar aconseguir, és la següent: si s’arribés a conèixer la fórmula química de l'amor, no és una bogeria pensar en la probabilitat que es comercialitzés. Així mateix, creure en la possibilitat de crear una «píndola de l'amor», no sembla avui dia que fos una història de ciència ficció. Alguns psicòlegs i neurobiòlegs ja l'han apuntat i, de fet, es comercialitza una suposada oxitocina, encara que no estan provats els seus efectes. Però un punt de vista més encoratjador respecte aquests supòsits, és que ni Helen Fisher ni Arthur Aron creuen que s’arribi a comercialitzar una píndola de l'amor, encara que fos possible reproduir artificialment la fórmula química (igual que hi ha drogues que alteren diferents punts del cervell o fàrmacs per modular la producció de serotonina o d'hormones) i pogués ser útil per a teràpies contra la depressió o per a problemes de parella. Segurament pensen això perquè l'amor no és tan sols un mecanisme químic, hi ha altres aspectes associats: moments compartits en parella, el que fa especial a l’estimat o estimada, i altres fets intangibles que propicien que la relació es nodreixi positivament. Això són alguns aspectes molt difícils de reproduir només amb fàrmacs. I encara que es descobreixen explicacions racionals sobre l’amor o fórmules químiques per reproduir-lo artificialment, les persones sempre tendirem a idealitzar-lo, a dotar-lo de màgia i misteri, romanticisme i tendresa. Volem que sigui un element inexplicable perquè així és com ens pot ajudar a viure més feliços, encara que sigui durant un temps limitat. Enamorar-se

de manera natural i no voler estimar de forma abstracta i artificial és el que preferim les persones: som romàntics, amants del que és natural i genuí, ja sigui per herència cultural o biològica, pel referent històric o per tradició literària, artística o religiosa.

I en referència a totes aquestes suposicions mèdiques i de creació artificial sobre l'acte d'enamorar-se o estimar, que per lògica sembla ser poc factible, cal puntualitzar un assumpte de salut que preocupa seriosament a Helen Fisher i a una gran part de la població mèdica: els antidepressius, que estan relacionats amb l'amor indirectament, i així mateix el poden inhibir.

A Estats Units cada any s'expedeixen més de 100 milions de receptes d'antidepressius i, actualment, estan estenent-se per tot el món. Mentre aquí, a Espanya, el consum d'aquests medicaments s'ha triplicat en els últims deu anys, segons han confirmat els infermers reunits al Congrés Nacional d'Infermeria de Salut Mental en 2011. Cada vegada són més les persones que prenen antidepressius per un llarg període de temps i no de manera indispensable, precisament. És important saber que aquestes drogues eleven els nivells de serotonina, els quals en pujar suprimeixen el circuit de la dopamina (associada a l'amor romàntic), i no només aquesta, si no que el desig sexual també es veu afectat negativament. Els antidepressius causen així efectes secundaris com l'augment de pes, la disminució del nostre apetit sexual fins a un 70% i la possibilitat de sofrir discapacitat per aconseguir l'erecció, l'ejaculació i fins i tot l'orgasme. D'aquesta manera, si hi ha una absència reiterada de l'orgasme en les relacions sexuals, es restringeix el flux de substàncies associades amb l'amor romàntic i el d’afecció. Les hormones que fan possible l’acte d’estimar i que estan involucrades en l’existència de l’amor, tenen la seva importància en el nostre cervell, i quan s’interfereix en algun dels processos naturals del sistema cerebral, també s’alteren d’altres que es poden veure afectats de manera negativa, a llarg o a curt termini. Tot això provoca que un tractament d'antidepressius pugui causar una inhibició de l'amor en la persona.

En definitiva, l’ altra cara de la medicina, els avenços científics i semblants, també poden perjudicar -en certa manera- a temes humans com l'amor. Si en la nostra societat es consumeixen cada cop més aquestes drogues, aconseguirem que l'amor cada dia sigui més difícil de viure’l i, per tant, menys freqüent. Una vida sense amor, pot significar una vida amarga, sense estímuls i sense desitjos afables de cap mena. Si actualment, tot i que ja ens trobem amb dificultats en territori de l'amor, encara gaudim d'ell, no volguéssim imaginar com seria una vida sense aquesta experiència sentimental, del cor, del cervell i de tot el que som en essència.

LA Q

UÍM

ICA

DE L’

AMO

R

« Les persones som romàntiques, amants del que és natural i genuí, ja sigui per herència cultural o biològica, pel referent històric o per tradició literària, artística o religiosa. »