LA REVOLUCIÓ DE CADA DIA cristianisme, capitalisme i postmodernitat

Joan carrera i carrera, sj.

1. el món on vivim ..........................................................................................................2. Humanitzar el món actual.

aportacions des de l’ètica cristiana .........................................................3. signes dels temps que ens aJuden a viure cristianament ......................4. a manera de recull ..................................................................................................notes ....................................................................................................................................qüestions per a la reflexió ......................................................................................

27 17

31

29

3

9

Joan Carrera i Carrera, sj. és llicenciat en medicina i doctor en teologia. Professor deMoral Fonamental a la Facultat de Teologia de Catalunya. Professor col·laborador aESADE. Ha publicat diversos quaderns a aquesta col·lecció. Els últims: Horitzó Kioto(núm. 133); Identitats pel segle XXI (núm. 147); El problema ecològic: una qüestió de jus-tícia (núm. 161); Una relació difícil. Cristianisme i societat des de la perspectiva ètica (núm.170). És membre de l’equip de Cristianisme i Justícia.

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitat de la FundacióLluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per mantenir-lo informat de les nostres activitats. Potexercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

Edita Cristianisme i Justícia - Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona 93 317 23 38 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Dipòsit Legal: B 13150-2014 ISBN: 978-84-9730-337-8 - ISSN: 2014-6495 - ISSN (ed. virtual): 2014-6574

Imprès en paper i cartolina ecològics - Dibuix de la portada: Ignasi Flores Correcció i revisió del text: Eulàlia Nuet Badia - Maquetació: Pilar Rubio Tugas Juny del 2014

3

1. EL MÓN ON VIVIM

Segurament pretendre una descripció del món on vivim és caure enuna simplificació, ja que si una cosa caracteritza aquest «món» és ladiversitat de cultures i de mentalitats. Amb tot, però, són pocs els quiposen en dubte la tesi de F. Fukuyama1 que afirma el final de la histò-ria i el triomf absolut del sistema econòmic capitalista en l’àmbit global.

l’anomenat procés de globalització haanat estenent aquest sistema a la majo-ria de països del nostre món, amb algu-nes excepcions de caràcter més aviat re-sidual. Ja no li queden oponents ambforça suficient per a fer-li ombra. tot ihaver quedat ferit, arran de la darreracrisi econòmica, i tot i la multitud de crí-tiques i alternatives parcials que hananat sorgint, encara no es pot parlar d’u-na alternativa global consolidada al ca-pitalisme.

1.1. La cultura capitalista

tot sistema econòmic realça determi-nats elements que tenen traducció enaltres camps com el social, laboral i

familiar. en altres paraules podríem dirque tot sistema econòmic crea una cul-tura.2 i un dels elements importants detota cultura és el sistema ètic, entès comuna escala o jerarquia de valors que esposa en joc sobretot a l’hora de prendredecisions, i que acaba per impregnartota la nostra vida (família, relacionssocials…). per això, és important pren-dre consciència de quins són els valorsen els quals es fonamenta el nostre sis-tema econòmic, i de quins valors trans-met en qüestions tan significatives compersona «feliç», triomf personal, etc.cal precisar que, quan parlem de valorsdel sistema econòmic, ens referim aallò que el sistema prioritza i que volque guiï el comportament de les per -

sones, primàriament en el camp de l’economia. sovint aquesta prioritzacióama ga els interessos de determinatsgrups i actua, de fet, com una ideolo-gia.3 així, el sistema econòmic es pre-senta com la solució més racional iestructurada per a crear riquesa i justí-cia. És a dir, es basa en valors acceptats,volguts i desitjats per la majoria i hiapel·la.

Òbviament, a ulls d’un altre sistemaètic –tant des d’una tradició religiosa,com d’una altra cultura–, aquests valorspoden ser percebuts com a contrava-lors.

1.2. Un sistema capitalista neoliberal i global

en les properes pàgines intentarem ana-litzar aquests valors, no per fer un judi-ci del sistema econòmic (com es distri-bueix la riquesa, quins països són elsmés beneficiats, quina desigualtat crea,quin tipus de relacions laborals…), sinóper veure com la jerarquia de valors enquè es recolza el sistema capitalista haanat impregnant moltes de les esferesde la nostra vida, esferes sovint moltallunyades de l’economia. encara quehom pugui tenir una vida dissociada,normalment el que es viu en una esfera–a la qual dedica més temps real– acabacontagiant les altres. aquest és el cas,per exemple, de la família o les rela-cions entre les persones que s’han vistafectades per la manera com s’ha entèsel treball i les relacions en el món labo-ral. l’evangeli ho diu amb altres parau-les ben contundents: «perquè on tens eltresor, hi tindràs el cor» (mt 6,21).

posarem l’atenció en el sistema talcom el tenim en l’actualitat, a principisdel segle xxi i no pas en aquell primerestadi, quan m. Weber parlava fentreferència a l’esperit del capitalisme ials valors culturals associats al sistema;ni tampoc en una segona fase, que vamidentificar com a estat del benestar,quan el primer capitalisme va prendreelements de la tradició socialista i de -mocratacristiana, com van ser els dretssocials o la concepció d’un estat regu-lador de l’economia i redistribuïdor dela riquesa. ara ens trobem en una altramena de capitalisme, que recull ele-ments dels anteriors, i que po dríemcaracteritzar amb dos adjectius:

a) neoliberal, perquè posa l’accenten el mercat plenament lliure, amb unpaper de l’estat més aviat aprimat i acosta d’una pèrdua de drets socials.

b) global, perquè està caracteritzatper un lliure mercat global sense barre-res comercials ni financeres.

segurament enumerar aquests valorsserà per part meva massa pretensiós, icom a tal, una certa simplificació en notenir en compte les diverses variacionsque es donen dins el sistema. no és elmateix el capitalisme que encara con-serva elements de l’estat del benestarnòrdic, que el nou capitalisme d’estaten versió xinesa o russa, o el capitalis-me més neoliberal dels estats units id’alguns altres països. es tracta devariacions i sensibilitats diferents dinsdel mateix sistema. tampoc no tot ésnou: alguns dels valors que presenta-rem ja es donaven en el primer capita-lisme i l’únic que ha passat és que s’hanaccentuat notablement.

4

1.3. Un sistema, uns valorsa) l’èxit vital, molt lligat a l’èxit eco -

nòmic. una manera d’entendre l’èxitamb un component materialista, queestà estretament lligat a la possessió debéns i de títols. són aquests béns mate-rials els que possibiliten disposar d’al-tres béns més intangibles, com un certestatus, una certa identitat o una deter-minada pertinença a un grup social.

b) la propietat privada, un valor nu -clear del sistema, ja des dels seus inicis.els béns d’ús i els mitjans de producció(terres, indústria…) són privats i la ma -nera millor de generar riquesa és man-tenir aquest tipus de propietat. cadavegada es tendeix a privatitzar més co -ses pensant que així s’arreglaran deter-minades «disfuncionalitats» que impe-deixen un funcionament òptim. tot allòcomunal o col·lectiu, dins aquest siste-ma, no rep cap consideració.

c) un altre valor que des de la mo -der nitat s’ha anat potenciant ha estatl’individualisme contra el comunitaris-me. És l’individu, ell sol, qui ha de gua-nyar-se un lloc en la societat. es posal’accent en la persona i més en els seusdrets davant els altres i la societat queno pas en els deures, i és paper del’estat garantir-los i ser-ne el protector.aquesta concepció dóna molt valor a lainiciativa de l’individu que ha de com-petir enfront dels altres. això, portat al’extrem i a mesura que les «institu-cions guia» han anat perdent pes, haacabat per abocar la persona a una elec-ció constant: tota la vida es basa a pren-dre decisions. en l’esfera econòmicapreval la competitivitat per sobre de lacooperació, i si aquesta es dóna, només

és per a reforçar la competitivitat (de lameva empresa, de les meves idees…contra l’altra empresa, contra les sevesidees). des del sistema educatiu esreforcen aquests valors, encara que avegades es justifiquen o disfressenapel·lant a paraules com personalitza-ció, creativitat o iniciativa, paraules queen teoria haurien d’incloure la dimensiósocial i cooperativa. això no vol dir quela cooperació hagi desaparegut, sinóque ha estat desplaçada cap a determi-nats àmbits (la família, les ong, lesreligions…) que, per cert, tampoc nohan quedat immunes als elements mésindividualistes.

d) un altre valor força nuclear en elsistema econòmic imperant és la recer-ca del màxim benefici. per a aconse -guir-lo se sacrifiquen valors associats adrets laborals, polítics o mediambien-tals, a valors que afecten fins i tot dretshumans… pel màxim benefici, que afa-voreix uns pocs, no es dubta a sacrificarel que calgui, sempre en nom del pro-grés. potser l’únic fre o límit a aquestaexplotació és no trencar l’estabilitat delsistema, i així fer que l’explotació pu -gui ser una mica més sostinguda en eltemps.

e) també el valor de la utilitat, ente-sa en el sentit econòmic: atendre la fun-cionalitat del mitjans sense preguntar-se mai pels fins. un utilitarisme moltlligat a l’eficàcia i a l’eficiència, valorsen si mateixos positius, però en nomdels quals se’n sacrifiquen i justifiquenmolts d’altres.

f) un valor que també es prioritza ésla quantitat per sobre de la qualitat. elcapitalisme actual ha estès la societat

5

del consum, posant al mercat multitudde productes amb l’objectiu d’afavorirun consum continuat, ja que aquest ésel principal combustible del sistemaproductiu capitalista. molts d’aquestsproductes són de qualitat dubtosa, estandestinats a durar poc i a ser substituïtsaviat per altres amb més prestacions.tot aquest sistema requereix un con-sum excessiu d’energia, malbarata elsrecursos naturals i genera molts residus.

g) també hi ha el valor de l’esforç enel treball, un valor típic del capitalismeinicial i que ha anat perdent rellevància,sobretot quan s’ha estès a oc cident unacultura marcadament hedonista i quan elmón financer ha possibilitat l’obtencióde beneficis sense necessitat de gaireesforç.

h) el sistema ha anat prioritzant ca -da vegada més el curt termini per sobredel llarg. només es pensa en els benefi-cis a curt termini, sacrificant la sosteni-bilitat de la producció i el deterioramentdel medi ambient, un deteriorament ques’haurà d’esmenar en el futur, però quesembla no afectar el present. som moltpoc conscients de les conseqüències quetenen les accions del present, tant per ales properes generacions com per al me -di ambient, i no són pas gaire tingudesen compte a l’hora de planificar l’acti-vitat econòmica.

1.4. Capitalisme i postmodernitat

per a entendre des del punt de vista axio-lògic el món occidental actual, tam bé hihauríem d’afegir els valors més lligats ala denominada postmodernitat o moder -nitat avançada, i els valors liberals més

polítics, lligats a la modernitat: els dretsde la persona, la democràcia, el diàleg,la llibertat enfront de la tirania. tant elsvalors de caire més so cial i polític, comels valors de la postmodernitat han estatmodificats per un sistema econòmicamb el qual sovint han entrat en con-flicte –pensem, si no, en la democràciai en el poder dels mercats no regulats.en altres paraules, els valors més so -cials i culturals han interaccionat ambels valors més econòmics, i els primersn’han sortit força malparats. la demo-cràcia que garantien els estats nacióclàssics ha estat ferida de mort per unsmercats globals no regulats per ningú.

alguns dels valors de la denomina-da postmodernitat de caire més culturalhan tingut l’origen, precisament, en ladecepció respecte als valors de la mo -dernitat, d’altres han estat una reacció avalors del sistema econòmic i d’altrespoden haver nascut afavorits per la ma -teixa constel·lació de valors d’aquestsistema, i amb cap altre objectiu quereforçar-lo. per exemple, l’accentuaciódel jo i del benestar emocional afavo-reix la imatge d’un individu abocat alconsum i a tot un mercat on es venenels cossos musculats, sans, perfectes…la pèrdua de les utopies emancipado-res, fruit en part de la decepció en lapoderosa raó humana que en el segle xxha provocat tota mena de guerres i des-astres, dóna lloc a un individu centraten ell mateix i que no creu que el siste-ma econòmic es pugui canviar, no creuque hi hagi alternatives, i menys quevalgui la pena mobilitzar-se per assolir-les. així s’afavoreix l’aparició d’un nouconservadorisme social que no posa enqüestió el sistema econòmic. l’individu

6

postmodern ha deixat de creure en laciència com a relat salvador, perquès’ha adonat que la ciència ha dut tambéa desastres, com el nuclear o l’ecològic,però segueix utilitzant la tècnica, con-sumint cada vegada més i més totamena de productes tecnològics per a serfeliç. les conviccions més fràgils del’individu postmodern el fan més tole-rant, però també més indiferent al quepassa al voltant, de tal manera que viuen el seu món i no es preocupa gairedels altres. les seves conviccions mésfebles el fan també més vulnerable a lamanipulació del màrqueting o de lainformació. i així podríem anar descri-vint valors postmoderns que, o bé refor-cen els va lors del sistema econòmic oalmenys hi són compatibles, en la me -sura que serveixen per a cobrir novesnecessitats de consum.

també la postmodernitat conté va -lors que són clarament contraris alsvalors del sistema econòmic capitalista,com ara el presentisme hedonista,4 lapèrdua de la capacitat per a l’esforç o la falta de compromís.

1.5. Alguns «contravalors» al sistemafinalment, altres valors que també hananat penetrant en la societat occidental,provinents dels nous moviments socials,i que actuen com a oposició i crítica alsvalors del capitalisme, o que almenys

han modulat alguns extrems d’aquestsistema econòmic. parlo, per exemple,de la sensibilitat feminista –amb ele-ments força incompatibles amb moltsdels valors del capitalisme–, o bé certasensibilitat ecològica, malauradament avoltes massa superficial, que no qües-tiona el sistema productiu, sinó quenomés proposa solucions anomenadesde final de canonada i, a vegades, en unsentit més estètic i de moda que no pasde canvi radical.

molts d’aquests valors que hemcomentat, sobretot els relatius a la de -nominada postmodernitat, estan moltarrelats a occident, però menys enaltres cultures, si bé la globalització elsha anat estenent de forma considerable,sobretot entre les elits més intercon -nectades. en aquest sentit seria interes-sant fer l’anàlisi d’altres societats noocci den tals per a veure la influència oevolució que hi ha tingut el sistemacapitalista. societats on els valors post-moderns han penetrat poc, i on seguei-xen pesant els valors més tradicionals.un exemple seria estudiar la influènciadel confucianisme o del taoisme en lasocietat xinesa actual, o veure la pecu-liaritat del capitalisme japonès o coreà apartir de la influència de les seves tradi-cions. també veure com societats occi-dentals com les d’amèrica llatina,reben la influència de les cultures autòc-tones amb sistemes econòmics i jurí-dics que conserven elements comunals.

7

per descomptat, altres tradicions reli-gioses i no religioses també els podenaportar, ja que aquests trets, malgrat serfonamentals per al cristianisme –forma-rien part d’allò més nuclear de l’èticaque ens presenten els evangelis–, nosón pas exclusius. també altres tradi-cions recullen algun d’aquests trets i avegades els han viscut de forma mésplena que no pas els mateixos cristians.

2.1. La dimensió comunitària

la societat europea ha esdevingut lamàxima expressió de l’individualisme

egocèntric. un individu cada vegadamés isolat centrat en la realització per-sonal associada al benestar emocional,que ha perdut el sentit comunitari, queha deixat d’implicar-se i d’interessar-seper la res publica deixant-la en mansdels professionals de la política, i re -duint la dimensió comunitària a la mésmínima expressió (família, parella,fills…). la conseqüència d’això ha es-tat l’agreujament de l’atomisme social,que és vist cada cop més com una de lesarrels de les moltes patologies socials.el cristianisme pot ajudar a recuperar uncert sentit de comunitat, una més gran

9

2. HUMANITZAR EL MÓN ACTUAL. APORTACIONS DESDE L’ÈTICA CRISTIANA

En aquest apartat intentarem mostrar què pot aportar la reflexió de l’è-tica cristina al món actual i què pot aportar al mateix cristianisme redes-cobrir i viure a fons aquests trets. En altres paraules, veure quins tretsde la nostra fe poden ajudar a humanitzar el nostre món.

harmonia entre la necessària valoracióde l’individu i el sentit comunitari queel porta a la solidaritat i al compromísmés enllà del propi grup familiar i cul-tural. la persona com a ésser individu-al i social al mateix temps.

el projecte de Jesús es presenta, així,com a universal i compatible amb di-versitat de formes culturals, en conside-rar tota persona digna, de tal manera quepostula la fraternitat universal, en termesde comunió (= unió comuna). al tres tra-dicions, com la budista, han parlat delmateix fent servir altres paraules, comcompassió universal o interdependència.paraules o conceptes que estan a la ba-se de la reivindicació d’una mundialit-zació més justa.

cal dir que, malauradament, el sentitde comunitat també s’ha vist devaluatdins la mateixa comunitat cristiana, so-bretot a occident, potenciant una relacióamb déu de caràcter molt més indivi-dual. la caiguda de la pràctica celebra-tiva dels sagraments n’ha estat un delssignes, si bé no pas l’únic.

2.2. La vida com a doviure la vida com a possibilitat de serapreciada com a do, com a regal i no so-lament com una construcció personal.així podem aprendre a apreciar la di-mensió gratuïta de les relacions huma-nes i de tota la pròpia vida. descobrirque sovint som, perquè algú ens ha es-timat quan érem febles, sense esperarres a canvi. en la vida no tot és contrac -te o relació basada en l’interès d’obteniralguna cosa. sovint, en la nostra societat,surt la necessitat de remarcar aspectes

clarament de gratuïtat com, per exem-ple, seria el voluntariat, però fora bo queaquesta gratuïtat també fos present enàmbits que es regeixen per alguna for-ma de contracte. penso en el treball, itambé en el mateix oci, que progressi-vament s’ha mercantilitzat, fins al puntd’estar en una mena de relació funcio-nal amb el treball, sigui com a prepara-ció, sigui com a repòs per a poder se guirtreballant més. recuperar l’oci com amoment per a les relacions gratuïtesamb els altres i on el temps deixa de te-nir un caràcter purament econòmic, perser un temps lúdic, un temps que no ser-veix per a res en termes productius.

l’entrada de la dimensió de la gra-tuïtat dins les mateixes relacions con-tractuals els donaria una qualitat dife-rent, les faria més humanes i potser ensfaria adonar que, sense determinats va-lors, que pertanyen més a l’esfera de lagratuïtat, aquestes relacions contractu-als acaben per deteriorar-se o perdre’s.no hi ha dubte que la confiança, el com-partir la idea de bé comú... no van pasen detriment del contracte, sinó que elreforcen.

2.3. Capacitat de discernimentfomentar la nostra capacitat de discer-niment, en un món en què la persona had’optar constantment per construir la se-va vida. aquest discerniment suposa lacapacitat d’interioritat, de silenci i decalma, que permeti fer les eleccions desdel jo interior, des del que hom vol es-devenir i no tan sols des dels condicio-nants, o des de les pures il·lusions. lasociologia actual parla de la creixent fe-blesa de les anomenades institucions

10

guia que en altres èpoques marcaven leseleccions de les persones: família, clas-se social, escola, religió… això és cert,però, al mateix temps, han sorgit altrescondicionaments més subtils, com arales forces del mercat, que marquen lanostra vida més del que ens pensem, ique incorporem a vegades sense adonar-nos-en. aquest fet comporta que la se-va influència no es noti tant, ja que fa laimpressió que ha estat un mateix qui haoptat i els ha incorporat partint d’unaelecció. de fet, però, es tracta d’unail·lusió de llibertat. triem les nostrescompres, com ens vestim, quin ordina-dor o mòbil tenim, però de fet aquestespreferències han estat induïdes dins undeterminat àmbit social.

viure una vida des del jo que discer -neix suposa no deixar-se endur per lesconstants sol·licituds del nostre ambient,pels sorolls que distreuen… apren dre acultivar un jo més lliure que escolta, queés més conscient de les seves aficions(d’allò a què està aferrat). Hi ha moltespràctiques que ajuden a cultivar el jo, i,de fet, les pràctiques ascètiques religio-ses tradicionals no feien altra cosa queentrenar per a guanyar llibertat davantles coses. viure la vida des d’un mateixsuposa conèixer les pròpies aficionsdesordenades, per alinear-les (ordenar-les) en la direcció del que volem arribara ser. també la pràctica de la meditació,entesa només com a concentració, pre-para la consciència humana per a poderescollir en un ambient on hi ha un excésd’estímuls, i on la informació es presen -ta sovint de forma molt fragmentada.

en el cristianisme, Jesús es presentacom a model de màxim despreniment desi mateix, d’un «jo» plenament lliure, no

aferrat a les coses materials, ni tampoca la mateixa religió jueva tal com eraviscuda a la seva època. un «jo» que ésmodel d’escolta i de capacitat de dis-cerniment. l’ètica cristina, com a refle-xió sobre l’acció humana des del mateixesperit de Jesús, es mostra oberta aaquest esperit quan només ofereix gransprincipis orientadors, però deixa al dis-cerniment comunitari i personal la pre-sa de decisions en cada situació concre-ta, enmig d’un món complex en què esdonen contínuament conflictes de va-lors. l’ètica cristiana ofereix un camíentre les «ètiques fonamentalistes», queofereixen seguretat en simplificar la re-alitat, marcant de manera estreta la con-ducta de les persones, i les «ètiquesemotivistes», que ens diuen que el com-portament ha de guiar-se pel pur senti-ment, encara que sigui fragmentari i fu-gisser. ni les unes ni les altres no podenoferir ajuda a les persones en el discer-niment. ni les unes ni les altres no apor-ten la solució als problemes comuns icomplexos que patim com a humanitat,sobretot solucions que no responguin alprivilegi d’uns quants.

2.4. El factor esperançal’ètica cristiana conté un factor espe-rança. la fe cristiana suposa que la ple-nificació serà possible i que les petitespasses vers un projecte solidari no sóninútils, no es perden, encara que a curttermini no se’n vegin els resultats. unaesperança que no és ingènua, però queés prou forta per a trencar el desànim del«no hi ha res a fer». els grans sistemesideològics acostumen a privilegiar de-terminats col·lectius, presentant-se com

11

les úniques solucions dels problemes idonant receptes creïbles però esbiaixa-des. en el passat aquestes ideologies novan estalviar la violència i la repressióper imposar-se a aquells que es negavena seguir-les. avui dia, i sobretot en lessocietats democràtiques, aquestes ideo-logies han abandonat les formes violen-tes, però sovint es presenten com a he-gemòniques, estenent la sensació que nohi ha altres opcions. també fan servir lapor, la por de tot canvi que no provin-gui d’elles mateixes. l’esperança o lautopia són un bon antídot contra deter-minades ideologies i contra la por, fentpossible imaginar que les coses podenser d’una altra manera, i possibilitant elcanvi social real.

2.5. La participació en el bé comúla nostra societat occidental té molt in-terioritzat el valor de la democràcia, ésa dir, la participació de tots a l’hora deprendre les decisions de la nostra socie-tat, o almenys a elegir aquells que leshan de prendre. a tot europa hi ha mo-viments que demanen reformes de lesdemocràcies perquè esdevinguin mésplenes. la crisi financera del 2007 hamostrat la feblesa del poder polític (elque prové de les urnes) enfront del po-der econòmic transnacional (que noprové de les urnes, sinó del mercat).seria llarg d’enumerar i explicar totesles fórmules que es proposen per a re-formar la democràcia i les resistènciesde part dels aparells dels partits clàssics,i dels grans grups econòmics transna-cionals. però tot plegat ha suposat unprogressiu debilitament de la confiançadels ciutadans en el poder polític.

en aquests moviments de reforma ésimportant la presència de determinatsvalors proposats, tant per «ètiques delsdrets humans» com per ètiques provi-nents de les grans tradicions religioses.la base de la democràcia real descansaprecisament en aquests valors: els dretsbàsics de la persona, la seva dignitat, laigualtat humana, la llibertat, el dret a laparticipació, la llibertat de consciència ide creença... sense aquests valors inte-rioritzats, la democràcia trontolla, ja quefàcilment cau en la demagògia. Ho po-dem veure quan la democràcia no és fo-mentada en els nivells més bàsics de lapolítica (associacions de veïns, esco-les…), o en aquells països on malgrathaver-hi una democràcia formal (elec-cions cada cert temps) no es dóna unamínima igualtat d’oportunitats, i on elsgrups oligàrquics tenen a la pràctica totel poder. les ètiques religioses, en elnostre món, poden cooperar i animar lespersones en la defensa d’aquests dretsbàsics, ajudant a crear un marc de soli-daritat que pugui ser el fonament de lademocràcia. sovint s’ha acusat les tra-dicions religioses de poc compromísamb la democràcia, oblidant que tambéel liberalisme extrem ha donat lloc a unindividualisme que ha acabat fracturantles nostres societats. un sistema demo-cràtic només pot funcionar amb una mí-nima consciència de comunitat, de pro-jecte comú, on les persones assumeixendeures davant els altres, i no sols per ob-ligació legal (ho manen les lleis), sinóque confien que la cooperació promou-rà el bé de tots i totes, i la plena realit-zació de les persones. l’individualismeextrem només porta les persones a pre-ocupar-se de si mateixes i no del que

12

passa al veí, i així comença el declivi dela veritable democràcia.

2.6. El factor profèticl’ètica cristiana ha de ser conscient queproposa i viu uns valors que sovint nosón els considerats prioritaris en les so-cietats on s’ha de desenvolupar i posaren pràctica, i això malgrat que algunesd’aquestes societats hagin tingut unamatriu cristiana. viure en cristià no re-sulta fàcil en societats plurals, en lesquals es necessita un discerniment cons-tant a l’hora de prendre decisions. lessocietats plurals, certament, permetenque hom pugui viure els seus valors,mentre s’accepti el marc comú de con-vivència. el dissentiment s’expressamitjançant la manera de viure, mostranta la pràctica els valors que regeixen lavida, sabent que els que tens al voltantpoden tenir altres ètiques, altres visionsdel món.

el cristià pot i ha d’exercir un certpaper de denúncia quan creu que l’ethossocial viola valors que ell considera im-portants; ara bé, aquesta denúncia, comhem dit, s’expressa mitjançant la vida oa través del diàleg amb aquells que pen-sen diferent. l’avantatge, a vegades noprou valorat, de les societats democràti-ques és que hi ha fòrums on es poden dis-cutir les qüestions i on es poden donarveu a les diferents opcions ètiques pre-sents en una societat. també sovint elscristians poden apel·lar als valors idealsde la mateixa societat, formulats en for-ma de drets humans que són compartitsi enunciats però poc viscuts, posant-seal costat de molts moviments socials crí-tics. en tota societat, també en les més

democràtiques, els drets de les minorieso els drets de les persones amb menysrecursos poden estar sovint en perill.

2.7. Una visió positiva de l’autoritaten el segle xx el concepte d’autoritat haperdut valor. el totalitarisme de tota me-na i les guerres mundials han afeblit elconcepte, ja que hi ha hagut molt d’a-bús per part dels qui tenien poder. Hi hauna sospita generalitzada sobre l’autori-tat com a exercici del poder per partd’uns quants, i només queda legitimadaquan prové de les eleccions i és exerci-da amb les limitacions que imposa unestat de dret. però, darrerament, fins itot aquesta autoritat fruit de les urnes éstambé qüestionada. aquesta crisi del’autoritat no s’ha donat només en l’àm-bit polític, sinó en tots els altres àmbitssocials: família, escola, església… lainstitució eclesial havia viscut durantsegles una situació en què els fidels nodiscutien l’autoritat dels bisbes o delsteòlegs. si bé és cert que quan el magis -teri (el papa, els bisbes, els teòlegs…)es pronunciava sobre determinadesqüestions donava raons (teològiques,racionals…), els fidels es fiaven més del’autoritat de què emanaven aquestspronunciaments que no pas de les raons.avui dia, i per causes molt diverses, al-gunes fruit de la modernitat, tot això hacanviat.

també dins la institució eclesial hanentrat formes poc evangèliques d’exer-cici de l’autoritat, de tal manera que l’è-tica cristiana ha de ser molt conscientd’allò que pot aportar i de com ha d’a-portar-ho, perquè la simple apel·lació al’autoritat, quan s’ha exercit d’una ma-

13

nera poc evangèlica, pot resultar con-traproduent. la temptació del poder, deposseir molts mitjans o de creure quehom posseeix la veritat s’han donat i esdonen dins l’església. És la temptaciód’acceptar ser «rei» per a poder impo-sar la seva ètica, la seva veritat i així es-tendre el regne de déu. en el cristia-nisme, l’autoritat ha d’estar al serveidels altres, abaixar-se a rentar els peusdel proïsme com va fer Jesús. l’autoritatde Jesús es va mostrar en el seu màximabaixament a la creu. aquesta kenosi ésel que donarà i dóna credibilitat al’església, és a dir, quan serveix, quanes fa servidora dels més pobres, delsmés necessitats, i no des del poder, sinódes del poder del no poder. aquesta ma-nera d’entendre l’autoritat pot ser l’a-portació a les nostres societats. i dintrela comunitat cristiana podem recordarunes paraules de B. Haring que encap-çalen la definició del «magisteri» del’església recollides en el diccionari deteologia moral: «…el primer magiste-ri l’exerceixen els sants».

2.8. Recuperar i repensar la Tradició

una altra qüestió que podem relacionaramb el tema de l’autoritat és que el nos-tre món s’ha «destradicionalitzat», és adir, les tradicions hi han perdut pes. noés que hagin desaparegut, sinó que handeixat de ser permanents i s’han adap-tat constantment, fet que les ha posat encrisi, ja que per definició el que carac-teritza una tradició és la seva perma-nència en forma de repetició durant for-ça temps. aquestes tradicions ajudavenles persones a l’hora de prendre les se-

ves opcions de vida, ja que donaven se-guretat i al mateix temps frenaven elscanvis socials. la societat industrial itecnològica ha provocat aquesta des-tra-dicionalització, i això ha afectat de pleles institucions religioses, que vivien enpart de les tradicions. avui dia hem d’a-prendre a viure en una societat en cons-tant canvi, on cal aprendre a discernirallò perenne (la tradició en majúscula),d’allò que es pot/s’ha d’adaptar o can-viar (les tradicions en minúscula). lesresistències han estat enormes en unainstitució en la qual les tradicions tenienmolta força i es confonia, amb un certafacilitat, la fidelitat a Jesús amb la fide-litat a les tradicions que, al cap i a la fi,no són altra cosa que realitats històri-ques, necessàries i bones, però que enun determinat moment poden haver-seconvertit en rèmores per a la mateixainstitució. si es fa una lectura històricasorprèn la gran capacitat d’adaptacióque la institució eclesial ha tingut, ja queen els seus inicis va patir aculturacionsmolt profundes, la principal la incorpo-ració de les filosofies hel·lèniques al’hora de reelaborar la reflexió teològi-ca del missatge de Jesús…

per això la comunitat cristiana nohauria de tenir por de repensar les tradi-cions actuals per donar resposta als can-vis socials i a l’emergència d’altres for-mes culturals que no són les occidentals.no ha de tenir por de despullar-se de lescoses afegides, que han estat bones, pe-rò que ja no són més que formes occi-dentals. l’església potser va ser de lesprimeres institucions que es va globalit-zar, que es va aculturar en molts païsosi es convertí en un model de com fercompatible la universalitat amb la parti-

14

cularitat. en l’àmbit ètic, el cristianismeconté uns grans principis de com ha deser l’home i la dona plenificats, però alllarg de les situacions canviants de lahistòria aquesta vida en plenitud o ambsentit ha anat agafant formes diferents.

perquè els grans principis orienten, peròs’han d’adaptar també als temps i a lessituacions concretes. un exemple para-digmàtic és la manera com s’ha entès elmanament de «no matar» al llarg de latradició moral catòlica.

15

3.1. Afinar el discerniment

el discerniment comporta saber triar odistingir quins valors són bons, en elsentit d’humanitzants; és a dir, valorsque serien expressió de la moral evan-gèlica aplicada i referida a les novessituacions que sorgeixen en el nostremón, i quins són contraris a la humanit-zació de la persona. la tasca no resultafàcil, i cal una prudència extrema per ano condemnar fàcilment valors embol-callats d’elements que ens poden sem-

blar estranys al llenguatge i la manerade fer cristiana, però que la interpreteni actualitzen en allò essencial, i accep-tar-ne d’altres que gaudeixen de granreconeixement i acceptació social, peròque no són compatibles amb l’ètica cris-tiana. aquesta sempre ha estat una tascadifícil, que ha de comptar amb l’ajut del’esperit de Jesús, que ajuda a trobar ensituacions determinades, i sovint noves,la concreció dels grans principis evan-gèlics. davant d’aquesta ambigüitat po -dem recordar les paraules de Benet xvi

17

3. SIGNES DELS TEMPS QUE ENS AJUDEN A VIURE CRISTIANAMENT

Al llarg de la història de la humanitat, des dels inicis del cristianisme, la comunitat va ser permeable a les ètiques del seu entorn fent sevesles intuïcions de l’estoïcisme, el platonisme, l’aristotelisme… A l’edatmoderna, també alguns dels valors que formaven part del nucli del cris-tianisme –i que amb el temps s’havien afeblit– foren paradoxalmentrecuperats pels seus oponents seculars i entraren a formar part de lacultura i l’ètica moderna. La comunitat cristiana hauria de discerniraquests signes dels temps, veure què en pot aprendre i incorporar oreincorporar a la pràctica cristiana.

al Bundestag fent referència al partitpolític dels verds alemanys:

diria que l’aparició del movimentecologista en la política alemanya apartir dels anys setanta, encara quepotser no hagi obert les finestres, haestat i és, però, un crit que anhela airefresc, un crit que no es pot ignorar nirebutjar perquè s’hi percebi massairracionalitat. gent jove es va adonarque en les nostres relacions amb lanatura hi havia una cosa que no fun-cionava, que la matèria no és nomésun material per al nostre ús, sinó quela terra té en si mateixa la seva digni-tat i nosaltres hem de seguir les sevesindicacions. (Berlín, 22 de setembredel 2011).

3.2. Entre el sectarisme, el diàlegi la dissoluciósovint dins l’església occidental actuales donen dues postures, potser no elsseus extrems, però sí en forma de ten-dències ancorades en el passat i que estanquen als signes dels temps, malgratque totes dues aportin valors positiusdins l’església. no es tracta de judicar-les, sinó de veure la poca atenció quedonen als nous signes dels temps, tan-cant-se a l’esforç d’intuir les noves cri-des de l’esperit.

3.2.1. Enyorança i restauracionismeuna primera tendència enyora el passatquan l’església era escoltada i gaudiade més influència social. una tendènciaa la qual ja va costar assumir la moder-nitat i que ara s’ha vist descol·locadaamb la irrupció de la postmodernitat. la

se va reacció ha estat un cert retorn aformes premodernes, algunes d’encerta-des,5 pe rò altres d’anacròniques que nopoden donar resposta als nous reptes dela so cietat actual. el perill d’aquestatendència és la progressiva sectaritza-ció, en el sentit de minorització a ladefensiva amb trets quasi fonamentalis-tes, en sentir-se perseguida o menystin-guda per la societat.

aquesta tendència resulta atractivasobretot a persones desorientades o in -segures, ja que ofereix consignes claresi distintes, però el problema és que noentra a considerar la complexitat de lessituacions i es decanta fàcilment pelsblancs i els negres a l’hora de percebrela realitat. aquesta tendència té el perillde caure en un cert espiritualisme des-encarnat, que se centra en una espiri-tualitat més intimista amb poc ressò enla moral social, però amb un rigorismemoral accentuat en l’àmbit de la moralpersonal (sexualitat i bioètica). de fetés aquest rigorisme el que serveix d’ex-cusa a moltes persones, també a moltscreients, per a allunyar-se de l’església,alimentant les files del que alguns so -ciòlegs han descrit com a «creients sen -se església»,6 un col·lectiu que a euro -pa no ha parat de créixer els darrersanys. també pot tenir el perill de dei-xar-se manipular per un poder polític decaire conservador que veu en la religióun bon cohesionador social i per aques-ta raó li permet més visibilitat en l’espaipúblic. És el que passa amb els movi-ments neoconservadors. seria injust noapreciar els valors d’aquesta tendència,que representa una crítica a una esglésiaque sovint s’ha diluït i ha perdut identi-tat dins la societat actual. en definitiva

18

hi ha una aspiració ben actual, d’altrabanda, d’una església desacomplexadadavant la societat, on tothom té veu.

3.2.2. El cristianisme «progressista»una altra tendència agrupa els movi-ments eclesials més sensibles a la qües-tió social, que van tenir una força con-siderable en la denúncia de la injustíciai en la defensa del pobre davant lesestructures que violaven els seus drets.el moment actual continua necessitantla seva veu, ja que el món, tot i que laglobalització ha generat riquesa, tambéha fet augmentar considerablement lesdesigualtats en el nostre planeta i en elspaïsos més rics. però cal que aquestsmoviments estiguin atents als nous sig-nes dels temps, a les noves formes dedesigualtat i d’injustícia (les injustíciesmediambientals, les injustícies de lesminories culturals i les noves formesd’exclusió i de marginació social). noes pot pretendre continuar donant res-posta des de models que van ser vàlidsels anys setanta, però que ara resulten obé insuficients o bé inadequats. creiemque és necessari que es posin a l’escol-ta dels nous moviments socials i delsjoves cristians, en altres paraules, sortirdels vells esquemes de les esquerresclàssiques per a copsar la complexitatdel problema de la justícia en un mónglobalitzat. cal, també, que no tinguinpor de mostrar més la identitat cristianaen una societat que ja no la veu tan lli-gada al poder polític, i que està recupe-rant el valor i la importància de l’espi-ritualitat, de noves formes de religiosi-tat i també del discerniment que porta adescobrir quines són les noves fronteresde la marginació.

sense pretendre ser exhaustiu, sí queintentaré enumerar alguns exemples delmón actual (petites accions, paraules oidees…) que valdria la pena tenir enconsideració.

3.3. Signes dels temps, signesevangèlics

3.3.1. Contra la idolatria del mercat:el concepte d’interdependènciaen el nostre món, tal com ha denunciatsovint el magisteri eclesial, es dóna unaidolatria del «déu mercat», amb tot elque això comporta. però s’albiren alter-natives. s’han anat creant espais de so -lidaritat alternatius, com ara cooperati-ves de consum responsable, de co merçjust, de banca ètica, d’inversions social-ment responsables, propostes d’inter -can vis de serveis entre grups especí-fics… curiosament, molts d’aquestsmoviments han estat promoguts enl’àmbit eclesial. mai no s’havien donattantes respostes des d'espais econòmicsalternatius! en alguns paï sos, aquestesformes econòmiques alternatives co -mencen a tenir un cert pes en el mateixmercat, com és el cas del comerç just odels productes amb garantia ecològica.prova d’això és que molts d’aquestsproductes comencen a treure el cap ise’ls pot trobar fins i tot en les superfí-cies comercials convencionals.

tota la problemàtica ecològica cau-sada per les pautes de consum insoste-nible, i les dades alarmants que ensvenen amb relació al canvi climàtic,estan afavorint la consciència que aixíno podem seguir. cada vegada es famés evident la necessitat de reconcilia-

19

ció amb la creació a partir d’una novalectura de la teologia de la creació i de lanostra relació amb ella. també s’esténla crida a una més gran solidaritat inter-generacional, és a dir, a fer-nos cons -cients que el nostre proïsme són tambéles persones que ens seguiran, els nos-tres descendents, ja que les nostres ac -cions presents hipotecaran la seva vidao almenys la seva qualitat de vida. així,la noció de qui és el nostre proïsmes’amplia, no queda limitada a aquellque veiem anant cap a Jericó, el rostresofrent del qual ens interpel·la i dema-na una resposta compassiva, sinó aquellque no veiem perquè o bé és a l’altrecostat del món o bé naixerà d’aquí adues o tres generacions.

per això resulta cabdal tenir cura de la diversitat animal i vegetal, no so -lament per la indiscutible vàlua de ladiversitat en si mateixa, sinó per la in -trínseca connexió entre tots els éssersvius del planeta. així, afavorint la vidaanimal i vegetal, assegurem la vida hu -mana actual i futura, dels nostres des-cendents. recordem que la diversitatpermet una més gran adaptació a noushàbitats que poden sorgir causats pelcanvi climàtic. el valor de la interde-pendència, de la comunió entre els és -sers vius és fonamental, i així ho recullla mateixa Gaudium et Spes en el nú -mero 26. malauradament, però, el nos-tre ambient cultural potencia el fet depensar en primer lloc en nosaltres ma -teixos i no facilita ser conscients de larealitat d’interdependència entre tots elséssers, és a dir, que tots ens relacionemi que la nostra vida depèn en gran me -sura dels altres. no vivim allò que somcom a do dels altres i quan ens hi rela-

cionem els tractem sovint com a mersobjectes: no arribem a assumir allò quepensen, allò que senten, allò que patei-xen com a propi, sinó que ens hi rela-cionem com si fossin objectes que ob -servem, manipulem, però que no ensobliguen a res (ob-lligar). tenim in te -rioritzat que el jo no té necessitat de capaltra cosa que d’un mateix per a viure, isi necessita els altres els tendeix a do -nar-los el caràcter d’objecte en funciód’un mateix. potser caldria començar arelacionar-nos des de la interdependèn-cia, i així copsar que el bé individual iel bé col·lectiu són inseparables, i ado-nar-nos que aquest error ja ha provocatque les tres quartes parts de la humani-tat pateixi i que ho pateixi també unanatura sotmesa a una gran pressió.aquesta consciència de la interdepen-dència hauria de desembocar en unaètica de la compassió universal que pro -mogui que tots els éssers vius puguinviure, especialment els més dèbils i elsmés amenaçats. només l’espècie hu -mana pot fer-se càrrec d’aquesta granresponsabilitat i comportar-se com sifóssim la consciència del planeta. Hemde ser capaços de donar una respostacompassiva als membres de la nostrapròpia espècie, però també als de lesaltres, apreciant el destí comú de tota labiosfera.

3.3.2. L’austeritatel que hem comentat en el punt anteriortambé suposa la promoció del valord’una més gran austeritat. Hi ha movi-ments que fomenten aquesta forma devida més austera. el moviment al vol-tant del decreixement7 ha originat undebat interessant sobre aquesta qüestió.

20

poder viure amb menys perquè les per-sones que vinguin després de nosaltrestrobin un planeta més habitable. l’aus -teritat passa per un consum responsablei sostenible, que no deixi en mans delmercat i les seves estratègies publicità-ries les nostres pautes de consum. estaratents als paranys del mercat com aral’obsolescència programada de moltsdels seus productes que afavoreix unconsum continuat. educar els nostresdesigs de tenir més i més, amb l’únicobjectiu de disposar d’un determinatestatus o identitat social. en referènciaa aquesta idea, podem afirmar que elmercat ofereix no solament productesper a satisfer les necessitats materials,sinó que a través dels logos i marquesd’aquests productes ofereix imaginaris,mons ideals que ens proporcionen iden-titat i una mena de sentit. identitat i sen-tit que adquirim a través de la compra iel consum. la nostra identitat semblaque ja no vingui donada per la família o la classe social, sinó per allò que con-sumim, per la manera com vestim...d’aquesta manera es van creant identi-tats col·lectives que donen estatus queens identifiquen com a esportistes, coma contestataris, com a joves… la nostracapacitat de consumir i els tipus demarques que comprem ens fan entrar enuna determinada subcultura, que ensdóna identitat i, per tant, una certa segu-retat. són identitats que poden ser es -collides i que no ens vénen donades.aquesta característica fa que siguin benacollides, ja que posen en joc la nostrallibertat d’elecció, encara que sigui a unnivell superficial.

podríem matisar encara més l’afir-mació en el cas dels adolescents, ja que

el grup o la colla més propera és la queacostuma a proporcionar la identitat,sigui per adhesió o rebuig. aquestaidentitat ens permet fugir de la insegu-retat, de la por del fracàs, i satisfer aixíel desig de reconeixement, d’omplir lesnostres mancances afectives. els grupsmés susceptibles a l’atracció de lesmarques són precisament els qui méspateixen aquestes carències. per exem-ple, els adolescents, que en la seva re -cerca d’identitat personal i amb tota ladespesa energètica per a anar acceptantels canvis fisiològics i psicològics, sónespecialment mal·leables, i demanencontínuament l’acceptació i el contrastd’un grup de pertinença. això s’acon-segueix sobretot controlant les formesexternes, hàbits, formes de vestir, músi-ca, però també altres que afecten alpropi cos com la forma física (a travésde dietes, d’exercicis i esport). la im -portància d’aquest sector de poblacióha fet que alguns parlin del mercat de«l’adolescent global» que a tot arreu,independentment de la cultura, s’estimamés la coca-cola que els producteslocals, les nike que unes sandàlies... espot afirmar, sense por d’equivocar-se,que des de fa unes dècades les empre-ses han deixat de produir coses, i ara esdediquen fonamentalment a produir«marques».

també la problemàtica ecològica hafet néixer tot un moviment que parla entermes de «justícia mediambiental», jaque els països més pobres són els quimés pateixen les conseqüències delcanvi climàtic:8 sequeres, migracionsclimàtiques, inundacions, esgotamentsdels recursos alimentaris com ara lapesca... aquest moviment mostra un lli-

21

gam entre la pobresa i la problemàticaecològica que duu a no separar la justí-cia distributiva de l’ecologia. a occidentsovint no som conscients que és en elspaïsos pobres i també en els anomenatspaïsos emergents on tenen més forçaels grups ecologistes. i molts cristians imoltes comunitats cristianes d’aquestspaïsos s’han implicat en la defensa delmedi ambient i de la justícia mediam-biental.

3.3.3. Noves espiritualitatsenmig de la cultura occidental, predo-minantment hedonista i materialista,està ressorgint interès per noves formesd’espiritualitat que indiquen, malgratl’ambigüitat que contenen, una profun-da recerca i insatisfacció de les perso-nes. tot i que moltes d’aquestes novesespiritualitats estan massa centrades enun mateix, la seva emergència és unsímptoma que no hauríem de menyste-nir. alguns autors parlen de l’inicid’una era postmaterialista que es con-traposa a la cultura materialista en quèoccident es va instal·lar tot just acaba-da la segona guerra mundial.

És interessant preguntar-se per quèl’espiritualitat que ofereix l’església ien general les esglésies cristianes té tanpoca recepció a occident, i d’una ma -nera especial a europa. encara ques’hagi frenat els darrers anys,9 les dadessociològiques reflecteixen una fortíssi-ma davallada de la presència religiosa a europa.10 aquí també convindria feruna anàlisi de les formes postmodernesde religiositat (amb tota la seva ambi-güitat) que sovint han portat a algunsautors a afirmar «el retorn dels brui-

xots». aquesta anàlisi hauria de fugirde considerar-les com a formes antireli-gioses o purament negatives (manipu -latòries, autocentrades, sense alteritat,emotivistes) i intentar centrar-se en elsímptoma (insatisfacció) que les origi-na i en les característiques que tenen ique les fan atractives per a moltes per-sones. sense pretendre fer-ne aquí unaanàlisi a fons, creiem que expressensovint una crítica necessària a determi-nades formes religioses a les qualsl’església ha tendit des de fa temps.una religiositat eclesial molt raciona-lista, molt centrada en el discurs, exces-sivament ètica, poc celebrativa, pocestètica, individualista, o almenys ambpoc sentit comunitari, on qualsevol ex -pressió de sentiment sempre s’ha vistcom a sospitós de subjectivisme…aquesta crítica implícita ha de ser presaseriosament per part de l’església, iveure-hi què hi ha de veritat. l’esglésiapodria prendre ara la mateixa actitudque demanava durant el concili parlantde l’ateisme [gs 19-21]. el context delconcili a occident era molt diferent de l’actual, estava centrat en l’auge del’ateisme pràctic i els sistemes políticsateus que eren materialistes, i posavendéu com a impediment al progrés de lahumanitat. la Gaudium et Spes va feren aquell moment una certa anàlisi deconsciència de la mateixa església:«…però els mateixos creients sovinttenen la seva part de responsabilitat[…] en la gènesi de l’ateisme els cre-ients hi poden tenir una bona participa-ció» [gs 19]. i demana una actitud«que s’esforci a descobrir en la mentdels ateus les causes de la negació dedéu» i, conscient de la gravetat dels

22

problemes que l’ateisme planteja, i«portada per la caritat envers tots elshomes», considera que «cal sotmetreaquests problemes a un examen seriós imés profund» [gs 21].

3.3.4. La recuperació de la culturalocalla tendència homogeneïtzadora de laglobalització està provocant reaccionsen la línia de recuperar i revalorar ladiversitat cultural local. aquest fetplanteja un repte a l’església, sobretot aÀfrica i a Àsia, les zones, per cert, onl’església més creix, i on hi ha mésconversions i vocacions a la vida reli-giosa. el repte és com aculturar la fe enaquests pobles, que no tenen la tradiciófilosòfica i cultural occidental, quan almateix temps, l’església perd pes elmón occidental. en altres paraules, commoure’s entre la universalitat (catòlica)i el respecte per allò local. un repte nopas nou, però que amb la globalitzacióactual i amb les facilitats per a la comu-nicació i els viatges ha ressorgit ambforça. potser avui, afortunadament,som més conscients dels condicionantsculturals i de la necessitat d’aculturar lafe allà on creix i s’escampa.

3.3.5. La recuperació dels valors enàmbits clauHi ha signes que indiquen una certapreocupació perquè les noves tecnolo-gies i el mercat no siguin guiats pel purbenefici econòmic. mai no s’havia par-lat tant de valors en els àmbits polítics,empresarials, financers i mèdics, ja queles pràctiques mancades de qualsevolconsideració de valors ens han portat

fins a l’extrem de trepitjar la dignitat de moltes persones i, especialment, lesmés vulnerables. estem a les becerolesd’aquesta preocupació, però hi és. perexemple, s’han fet passes perquè lareflexió bioètica sigui introduïda en elcurrículum de la formació mèdica i dela infermeria, encara que aquesta refle-xió a catalunya i a espanya és encaramolt escassa. més difícil és la introduc-ció de la reflexió en valors a les escolesd’econòmiques i empresarials, potserperquè la implementació d’aquestareflexió porta de manera inevitable aqüestionar els valors del sistema actual.arran de la crisi econòmica actual, lamés important des de la crisi del 29,algunes grans escoles de negocis occi-dentals es co mencen a plantejar quèensenyen a les seves aules. comencen aser conscients que aquesta formació hadonat lloc a una cultura empresarial queha fomentat l’especulació financerasense escrúpols i que ha fet possibleuna crisi com l’actual. aquest repensarel model econòmic actual per insosteni-ble és, però, molt lent, i al final seranels països emergents els que marcaranla pauta d’aquesta reflexió ètica en elspropers anys.

3.3.6. L’horitzó d’una ètica mundialdavant dels problemes del nostre món,les grans tradicions religioses han fetl’esforç de mostrar que són font d’hu-manització i de pau entre els pobles i nopas motiu de conflicte. Han estat facili-tadores d’acords ètics que mostren queestan a favor de la pau mundial, del res-pecte pel medi ambient i contra l’ordreeconòmic mundial injust. alguns d’a-quests valors compartits es mostren,

23

per exemple, en la declaració d’èticamun dial elaborada pel parlament mun -dial de les religions a chicago (1993).11per a aquest par lament no és possibleun nou ordre mundial sense una èticamundial, entesa com «un consens bàsicsobre una sèrie de valors vinculants,criteris inamovibles i actituds bàsiquespersonals. sense un consens ètic deprincipi, tota comunitat es veu, tard od’hora, amenaçada pel caos o la dicta-dura, i els individus, per l’angoixa».recordem què ens diu en la seva intro-ducció (punt 2):

tots els humans sense excepció soméssers fal·libles, imperfectes, amb lí -mits i deficiències. a més tenim expe-riència de la realitat del mal. per aixòmateix, i malgrat aquestes limitacions,ens sentim obligats a assenyalar, peral bé de la humanitat, els que jutgemque han de ser elements bàsics d’unaètica comuna per a tota la humanitat,tant per als individus com per a les co -munitats i organitzacions, per als es -tats i àdhuc per a les religions. es temconvençuts que les nostres tradicionsètiques i religioses, seculars ja en lamajor part, contenen prou elementsètics que molt bé poden ser entesos iviscuts per tots els humans de bonavoluntat, siguin religiosos o no. enrelació amb això, som conscients queles nostres diferents tradicions ètiquesi religioses fonamenten el criteri, so -vint de manera molt diversa, sobre elque per a la persona és útil o perjudi-cial, just o injust, bo o dolent. novolem ignorar, no pretenem difuminarles pregones diferències entre les dife-rents religions. però aquestes dissem-blances no ens han d’impedir procla-

mar públicament el que ara ja ens éscomú i amb la qual cosa ens sentimtots igualment obligats en correspon-dència amb el nostre propi compro-mís ètic o religiós.

també el magisteri de l’església hare flexionat sobre la necessitat d’unaètica universal en un document de laco mis sió teològica internacional: A larecerca d’una ètica universal. l’esglé -sia, conscient de la necessitat de larecerca de les normes per a viure juntsla justícia i la pau, vol compartir amb laresta de tradicions religioses i les filo-sofies del nostre temps el concepte dellei natural, un concepte que, tot ialgunes interpretacions interessades, noés gens estàtic ni consisteix pas en unallista de preceptes definitius i immuta-bles. al contrari, la llei natural és unafont d’inspiració que sorgeix precisa-ment de la recerca d’un fonamentobjectiu per a una ètica universal (núm.113). Ho fa apel·lant a allò que hi had’universal en cada ésser humà iapel·lant, també, a les altres tradicions afer el mateix a partir de les seves prò-pies fonts. un intent, doncs, de reeixiren un reconeixement comú de normesmorals de caràcter universal fonamen-tades en una aproximació racional a larealitat. es tracta d’un treball urgentque va més enllà de les pròpies convic-cions religioses i de la diversitat delsnostres pressupòsits culturals per tal debuscar un reconeixement recíproc i unacooperació pacífica de tots els membresde la família humana (núm. 116). re -cordant, però, que:

el cristianisme no té el monopoli de lallei natural. en efecte, aquesta, fona-

24

mentada sobre la raó comuna a totsels éssers humans, és la base de col·la -boració entre tots els homes de bonavoluntat, més enllà de les seves con-viccions religioses. (núm. 9).tot i que la forma d’aquestes tradi-cions religioses varia considerable-ment, tenen en comú el fet de ser tes-timonis de l’existència d’un patrimonide valors morals comuns a tots elshomes, independentment de la dife-rent forma que agafi la seva justifica-ció a l’interior de cada tradició. unexemple clar és el de la regla d’or, quees troba sota una forma o altra en lamajoria de les tradicions de saviesa.12també estan generalment d’acord areconèixer que les gran regles ètiquesno només són vàlides per al propi grup,sinó que tenen una validesa universalper als individus i els pobles. i, final-ment, moltes tradicions reconeixenque aquests comportaments moralsuniversals tenen la font en la naturamateixa de l’ésser humà. (núm. 12).

en el cas concret de l’església, haactuat de mediadora i reconciliadora demolts conflictes, i ha ajudat les partsenfrontades a trobar reconciliació iperdó...

3.3.7. «Xarxes d’indignació i esperança»finalment, a europa des de ja fa temps,comencen a haver-hi moviments socialsque alguns han anomenat «xarxes d’in-dignació i esperança»13. aquest títol re -sumeix molt bé el moviment, que comtota mobilització social, primer sorgeixcom un crit d’indignació, però que apoc a poc ha anat presentant propostes

alternatives a les polítiques ac tuals, isobretot ha estat capaç de mobilitzar lespersones davant d’un món en crisi idesesperança… com explica manuelcastells, algunes persones van comen-çar a connectar-se mitjançant les xarxessocials, i després van passar a ocuparels carrers i a proposar mesures concre-tes que s’oposaven als interessos eco-nòmics i financers. va ser un movimentque ignorava l’estructura política actuali desconfiava dels mitjans de comu -nicació de masses dominats per interes-sos econòmics. va ser una eclosió va -riada, no organitzada, però que tenienalgunes coses en comú: una determina-da manera de fer més propera a formesde democràcia participativa, una des-confiança clara en la política i el jocdemocràtic tal com està plantejat ac -tualment, l’ús de les xarxes socials…en un lapse de temps relativament breues va donar arreu del món: des detunísia fins a egipte (la denominada«primavera àrab», on es reclamavadavant de governs no democràtics i oli-garques), passant pel moviment Occu -py Wall Street (17 setembre del 2011)dels estats units,14 i els indignats del15-m a espanya. les propostes alterna-tives ja han estat analitzades dinsaquesta mateixa col·lecció de qua-derns;15 tanmateix voldria recalcar aquíun fet que considero important: la capa-citat de mobilitzar gent jove i gran, lacapacitat de donar esperança. Hi vanajudar també manifestos com el de s.Hessel, «indigneu-vos»16, que va donarnom al mo viment a espanya, i els ma -nifestos de «democracia real, ya»17. sillegim les se ves propostes, com, perexemple, les de la «asamblea del sol»18

25

(20 de maig) veiem que demanen me -sures molt realistes que molts politò-legs i entitats so cials ja fa temps queproposaven per a aprofundir la demo-cràcia, aconseguir més igualtat econò-mica i fer una economia menys finan-cera i més sostenible.

entre les persones joves que van feracampades i manifestacions hi haviamolts cristians i cristianes, perquè, cer-tament, moltes de les propostes que esdemanaven coincideixen amb els pos-tulats defensats per la moral social del’església. per exemple, en l’encíclica

Caritas in Veritate de Benet xvi,19 estoquen punts clau sobre el caràcterinjust de l’actual globalització, puntsque coincideixen amb algunes de lespropostes d’aquest moviment. És certque, com tot moviment social, té ele-ments de tota mena i que cal discerniramb molta cura. però hem de ser moltconscients que també hi ha hagut inte-ressos per desacreditar-lo per part de lesminories que controlen l’actual econo-mia financera i dels governs i partitsque temen perdre les seves posicions deprivilegi.

26

4. A MANERA DE RECULL

El text que hem presentat és, en primer lloc, una invitació al lector areflexionar sobre els valors que trobem en el nostre entorn, per a ser-ne conscients. Tots vivim i ens movem en una doble matriu axiològica,la de la nostra societat (ethos social)20 i la de la nostra fe religiosa (l’è-tica cristiana, islàmica, budista…) o d’altres formes ètiques de caràcterno confessional (com, per exemple, els drets humans…). Quan homactua i ha de decidir sobre alguna qüestió es veu influït per aquestadoble matriu, i per l’elaboració personal històrica (experiència) d’a-questa intersecció. Ens hem centrat en la societat occidental amb unethos social producte del sistema econòmic capitalista, de la tradiciópolítica i social de caràcter democraticoliberal i de la postmodernitat.Només hem volgut apuntar alguns dels valors d’aquest ethos. En segon lloc, com demana el Concili Vaticà II, hem passat a reflexio-nar sobre quins valors pot aportar l’ètica cristiana a la nostra societat, iaixí hem entrat en un diàleg ètic per a poder millorar aquesta societaten la qual tots vivim i compartim. Segurament resta al lector poder afe-gir molts altres punts d’aquest diàleg, perquè és un diàleg obert i no pastancat. I, per últim, des d’una visió dintre la comunitat cristiana –i pensant quetots els creients treballen i interaccionen amb els membres de la socie-tat, siguin creients o no–, quins són els signes dels temps, quines sónles crides de l’Esperit que es donen en les nostres societats occiden-tals? Signes i crides que haurien de ser recollides per la comunitat cris-tiana, ja que sovint responen a problemes del nostre món, i ofereixensolucions i propostes que no són pas alienes als valors evangèlics, toti el seu caràcter laic. Aquest últim apartat és també una invitació aveure «nous signes dels temps» i a discernir-los d’una manera comu-nitària per veure si responen a l’Evangeli de Jesús de Natzaret.

27

1. francis fukuyama, The End of History and theLast Man, 1989.

2. la cultura pot ser definida de moltes maneres.una definició (inspirada en el famós tractatclàssic de sociologia de g. rocher i modifi -cada per J. miralles, professor de sociologiad’esade) podria ser: «la cultura com el con-junt de formes de sentir, actuar, pensar que sóncompartides per una societat i que permeten lasupervivència, proporcionen identitat i perti-nença, i doten de sentit els membres del grup.»

3. la definició clàssica de guy rocHer, a Intro -ducción a la sociología, Barcelona, Her der,1982: «sistema d’idees i de judicis, explícits igeneralment estructurats, que serveixen per adescriure, interpretar o justificar la situaciód’un grup o d’una col·lectivitat, i que, inspi-rant-se àmpliament en uns valors, proposa unaorientació precisa a l’acció històrica d’aquestgrup o col·lectivitat.»

4. l’expressió és de J. m. mardones, Neoconser -vadurismo, la religión del sistema, cuadernofe y secularidad, santander, sal terrae, 1991,pàg. 10.

5. veure la importància de la família com un factormolt positiu per al procés de socialització i perser la matriu de la comunitat cristiana, però serconscient de no idealitzar la família dels se -gles anteriors, ja que era una família patriarcalen la qual l’home tenia un poder excessiu i ladona era menystinguda –era un model pocevangèlic de família–. ni tampoc idealitzar lasocietat amb un alt sentit de la moral, ja que ésoblidar la doble moral que professava la clas-se noble i de la burgesia, l’obediència de laqual podia provenir més dels mecanismes decontrol social que no pas d’una conviccióevangèlica i, per tant, autònoma.

6. per a aprofundir en el tema, vegeu millánarroyo menÉndez a Tendencias en identida-des, valores y creencias, madrid, sistema,2004.

7. un dels que han donat força a aquest movimentels anys noranta ha estat serge latouche. elsseus orígens es poden remuntar a la teoriaenunciada per nicholas georgescu-roegensobre la bioeconomia en la seva obra TheEntropy law and the Economic Process (1971)i les crítiques a la industrialització en els anys cinquanta, seixanta i setanta (güntheranders, La obsolescencia del hombre, 1956;Hannah arendt, La condició humana, 1958; o del club de roma, Informe Meadows,1972).

8. com, per exemple, la denúncia que fa l’informedel pnud de l’any 2007-8.

9. És interessant veure, per exemple, en el nostrecontext català les dades que ofereix t.mellÉn, «religió i valors» a Javier elzo iÀngel castiñeira (dir.), Valors tous en tempsdurs. La societat catalana l’enquesta europeade valors de 2009, Barcelona, Barcino, 2011,pàg. 279-298).

10. l’expressió és d’un llibre titulat així de l.pauWels i J. Bergier, El retorno de los bru-jos, Barcelona, plaza&Janés, 1981. citat a l.gonzález-carvaJal, Ideas y creencias delhombre actual, santander, sal terrae, 1991,pàg. 173.

11. la podem trobar a: http://www.audir.org/index.php/grups-dig-interreligiainmenu-6/grup-inicial-mainmenu-56?task=view&id=94/.

12. la declaració d’una ètica mundial del parla -ment mundial de les religions (chicago,1993) es fomenta en la regla d’or formuladaen les grans tradicions religioses. la regla d’or

29

NOTES

en la seva formulació en l’evangeli de mateuens diu: «feu als altres tot allò que voleu queells us facin» (7,12).

13. títol d’un nou llibre del sociòleg manuelcastells, Redes de indignación y esperanza:los movimentos sociales en la era internet,ma drid, alianza editorial, 2012.

14. http://occupywallst.org/15. vegeu o. mateos i J. sanz, Canvi d’època.

Canvi de rumb?, Barcelona, cristianisme iJus tícia, quaderns 186, 2013.

16. stéphane frédéric Hessel, Indignez-vous!,2010. publicat el 2011 en català i castellà.

17. www.democraciarealya.es

18. per a veure les propostes: http://madrid.toma-laplaza.net/2011/05/20/propuestas-20-mayo/

19. Caritas in veritate, 2009.20. dins l’anomenat ethos social (que serien els

valors que floten en l’ambient i que bona partde la societat accepta de facto com a orienta-ció de la seva conducta), també s’hi podencol·locar dues fonts més de normativa o orien-tació moral, les lleis d’un país i, si hom treba-lla en una determinada professió, un codideontològic o professional, o en un determina-da empresa, un codi de conducta intern. comés fàcil d’imaginar, aquest ethos social i lamoral personal poden entrar en conflicte.

30

31

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

1. El món on vivim

L’autor del Quadern afirma que tot sistema econòmic crea una cultura, i un delselements importants de tota cultura és el sistema ètic, que es posa en joc so -bretot a l’hora de prendre decisions, i que acaba per impregnar tota la nostravida. Quins valors prioritza el sistema econòmic? Com han arribat a impregnarla vida personal, familiar, escolar, el treball o les relacions en general?

2. Pistes per a humanitzar el món actual

L’autor assenyala algunes pistes. Hi estàs d’acord?

Quines et semblen més urgents?

Com passar de l’individualisme a la comunitat?

De la vida com a relació basada en l’interès a la vida com a do, com a•regal.

De la mercantilització del treball i l’oci a les relacions gratuïtes amb els•altres.

De la democràcia nominal a la participació de tots a l’hora de prendre•les decisions de la nostra societat.

Del poder de les forces del mercat que marquen la nostra vida més del•que pensem, i que incorporem a vegades sense prendre’n conscièn-cia, a una cultura de la sobrietat.

3. Què hi pot aportar la reflexió cristiana?

Hi ha actituds i conductes que poden semblar obsoletes, en desús: discerni-ment, austeritat, decreixement, sostenibilitat, compassió, solidaritat i moltesaltres, i que en llegir el quadern assenyalen un camí no fàcil, perquè viure encristià no ho és. Com treure-les a la llum?

4. No hi ha res a fer?

Davant els problemes urgents hi ha veus profètiques que ens impulsen, ensconviden a obrir els ulls per a veure-hi i les orelles per a escoltar… Totes ellestenen la capacitat de mobilitzar-nos. Anomenem-ne algunes:

Manifestos com el de S. Hessel, Indigneu-vos, que va donar nom al•moviment a Espanya, i els manifestos «Democràcia real, ja».Els moviments socials, que alguns han definit com a «xarxes d’indig-•nació i esperança».Moviments ecologistes, gent jove que ha pres consciència que en les•relacions amb la naturalesa hi ha alguna cosa que no rutlla. La Declaració de l’Ètica Mundial elaborada pel Parlament Mundial de•les Religions a Chicago (1993). Aquesta Declaració ha contribuït a lacreació d’una ètica mundial entesa com «un consens bàsic sobre unasèrie de valors vinculants, criteris inamovibles i actituds personalsbàsiques».

... (Segur que coneixes altres veus que podries afegir.)•

En acabar el Quadern, potser podem dir allò de «hi ha molta feina a fer»…

32