1

La traducció dels ‘Aforismes catalans’ al valenciá

Ricart García Moya

A mitants del XIX eixía la ‘Cartilla rural de aforismes catalans, Figueras (sic), any 1849”. Al poc, en 1853, els valencians teníen la traducció feta per Josep Brusola Briau, de títul “El amic dels llauradors o Aforismes rurals, composts en catalá y castellá per Narcís Fages de Romá... traduits al valenciá... imp. Carrer del Milacre”. Esta traducció de lliteratura divulgativa, que no vulgar, ofería els problemes habituals: recreació de figures de pensament, encaixar sintácticament sinónims, triar semantisme correcte de lléxic polisémic; y, lo més complicat, no cáurer en la perea de copiar paraules y construccions gramaticals de l’atra llengua. En este cas, el traductor Brusola caigué en el mornell d’agarrar el catalá “tardor’ usat per Fages de Romá, detall que recorda el barceloní Rafanell:

«Per l’any 1870, la paraula (tardor) era casi tan desconeguda en Barcelona, com encá hui en Valencia... fet que mos indica la forta permeabilitat del text catalá en els aforismes valencians” (Rafanell: A propòsit d’una traducció valenciana, Caplletra , nº 3, 1988)

Lo que diu Rafanell del vulgarisme catalá ‘tardor’ es mija veritat, al ser paraula ya enfrontá desde’l Renaiximent al cultisme valenciá ‘otonyo’ (Thesaurus, Valencia, a.1575). Ademés, els colaboracionistes ya s’han encarregat d’impóndrer esta veu en les escoles valencianes. Posiblement, el tímit Brusola fugiría d’este derivat del lletí autumnus, pensant que sería castellanisme en valenciá. La gent, en 1853, ascomensava a ductar de sa llengua. Brusola, com mos pasa a mosatros, coneixía y patía l’espasa de Damocles dels crítics caldosos, els que davant d’un vocable homógraf a atre castellá, d’un neollogisme o un cámbit morfosintáctic, li acusaríen d’escriurer aberracions y faltes d’ortografía. De totes formes, no cap ducte de que estem davant d’un treball digne. Vejam alguns eixemples del original catalá y sa traducció.

— Brusola traduix als demostratius valencians moderns, que també eren clásics: este, esta, eixe, eixa; aquell, aquells, estos, estes, eixos, etc. Per eixemple:

cat. “aquest” (p.47) cat.:“aquesta” (p.59)

val.: “d’este abret” (p.85) val.: “estos” (p.36) val.: “eixa” (p.11)

— Els arcaismes y determinatius catalans altra, altre, son traduits als valencians atre, atra:

cat.: “altre” (p.62) val.: “atre” (p.17) cat.: “d’altra qualitat” (p.75) val.: “atra calitat” (p.52)

— Del lletí peior, -ōris eixiren el cast. peor, cat. pitjor (en -t- epentética), y val. pijor:

2

cat.: “ab eugassada / pitjor” (p.43)

val.: “aixó es lo pijor” (p.21)

— N’hian veus valencianes en la traducció de Brusola, com el sust. ‘esme’ (trellat, enteniment) que no tenen correspondencia en l’original catalá de Fages de Romá, y viceversa:

cat.: “rucaldat / no mostrars hi disposat” (p.22) val.: “bon esme” (p.11)

— El cultisme val. ‘faena’ naixqué del lletí facienda > fa(c)en(d)a > faena. El sust. era clásic, figurant en la Crón. de Jaume I, St. Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Martí Pineda, etc.. Dasta l’etimólec Corominas reconeixía que:

«es ben divulgat que en tot el Reyne de de Valencia ha quedat faena general e intacte dasta hui» (DECLLC, III, p.926) «faena es valenciano; en el País Catalán, feina. En valenciano, faena es el resultado regular del latín facienda... la forma antigua se conserva en el Reino de Valencia y en algunos puntos del País Catalán” (DCECH, II, p.834).

Brusola traduix la corrupció catalana ‘feina’ al val. ‘faena’:

cat.: “feina” (p.43) val.: “faena” (p.32)

— La morfosintaxis valenciana manté, per eixemple, el nuc entre verp y pronom fluix enclític sinse’l modern guionet catalá:

val.: “feslo” (p. 12) cat.: ‘fes-lo’ val.: “tratanlo mal” (p.46) val.: “volerlo molt” (p.53)

val.: “donarli” (p.46)

— Pera acurtar l’artícul donem asoles alguns eixemples del text valenciá de Brusola y l’equivalent catalá: val. “vorás pronte atrasat” (p.14) cat.: “veuràs prompte retardat” val.: “huit” (p. 29) cat.: “vuit” val.: “per el” (p.72) cat.: “pel” val.: “aislats” (p. 57) cat.: “aillats” val.: “el montó” (p. 37) cat.: “el muntó” val.: "arropit” (p. 43) cat.: “arrupit” val.: “tarrós” (p.16) cat.: “torrós” val.: “mentres” (p.57) cat.: “mentre” val.: “la rosá (p.18) cat.: “la rosada” val.: “no capia ducte” (p. 59) cat.: “no càpiga dubte” val.: “poc adins” (p.29) cat.: “mica endins”

3

val.: “les cualitats” (p.36) cat.: “qualitats” val.: “tino” (p.18) cat.: “tin-ho” val.: “arrancar” (p. 30) cat.: “arrencar” val.: “qui sapia tindre” (p.51) cat.: “qui sàpiga tenir” val.: “vorá pronte creixcut” (p.49) cat.: “veurà prompte crescut” val.: “y ademés fas manco” (p.62) cat.: “i a més més fas menys” val.: “prou ne té en palla y segó” (p.46) cat.: "bastant té amb palla i bren” val.: “abres de riu la plantá no fases” (p.60) cat.: “arbres de riu la plantada no facis” val.: “l’hacienda vorá aumentar” (p.45) cat.: “La hisenda veurà augmentar” val.: “no hia ducte” (p.37) cat.: "no hi ha dubte" val.: “corfes, tronchos y demés” (p. 40) cat.: "crostes, tronxos i la resta" val.: “vullc qu’el fases” (p. 41) cat.: “vull que ho facis” val.: “l’abre bort” (p.65) cat.: “l’arbre bord” val.: “cuant d’asiento... vullgues”(p.69) cat.: “Quan de seient... vulguis” val.: “per el puesto” (p.72) cat.: “pel lloc"

— En el capítul dedicat per Brusola als garroferals (que no du el tratat cat. de Fages de Romá), tenim eixemples de valenciá com este:

val.: “Els arrails d’este abret que tant aborrix al fret” (p.85)

cat.: "Les arrels d'aquest arbre petit que tant avorrix al fred"

— A vegaes una paraula pert l’us per connotacions indecoroses. Aixina, ‘estrenyer’ (del lletí stringĕre) s’eludix en valenciá, fugint del inelegant cast. ‘estreñir’, fill del mateix étim:

val.: “may apretes” (p,46) cat.: “mai estrenyes”

— En val. tenim els posverbals ‘destrosa’ y ‘destrós’; en cat., asoles ‘destrossa’:

val.: “te pot lliurar de un destrós” (p. 16);

— El sust. ‘pardal’ era comú al cast., cat., port. y valenciá. No obstant, mentres que’n les atres llengües aludía a uns determinats (cast.. pardillo, gorrión...), en valenciá es genéric: “pardals es terme genéric pera tots en valenciá. Esta diferencia ascomensá ya en temps de St. Vicent y, en 1575, Onofre Pou dona pardal com a valenciá y moixó com a catalá en son dicc. valenciá-catalá-lletí” (DECLLC, VI, p.277). Brusola traduix el cat. aucell al val. pardal:

cat.:“cada aucell” (p.29) val.: “cada pardal” (p.20)

— El DCVB d’Alcover dona el val. ‘otonyarse’ com a sinónim del també val. “tonyar: cavar la terra molt adins”. No obstant, la traducció de Brusola dona ‘otonyarse’ (que escriu en la castellana ‘ñ’) com a cultisme derivat del lletí autumnāre, cuan en l’otony es cubrix el camp de fullarasca y herbes:

val.: “otonyarse u omplirse d’erbes la terra” (p.29)

4

— El grup consonántic bst es simplificat en val.modern:

cat.: “substancia” (p.56) val.: “sustancia” (p.34)

— El neutre ‘lo’ es mantingut en valenciá modern en la mateixa funció que’n els clásics:

val.: “lo demés” (p.35) val.: “lo qu’has femat” (p.36)

— Parlant del sust. ‘borrego’, escriu Corominas: “borrego, que donat el seu carácter universal en el Reyne de Valencia, es més probable que siga d’herensia mosárap que no aragonesisme” (DECLLC, II, p.139). El mateix etimólec documentava ‘borrego’ en text valenciá del 1433. En la traducció, Brusola escriu el sust. valenciá:

val.: “deu borregos” (p.36) — La veu valencian ‘debaes’, del árap bātil , la tenim com arcaisme en -d- intervocálica, present en els clásics: “esta fahena, debades” (Villena: Vita, 1497). En val. modern pert intervocálica, com reconeix Corominas: “seguix en tota la terra valenciana... debaes com si cobrava” (DECLLC, III, p.34):

debaes “¡No tan debaes / vols véndrem les fanecaes!” (Roig: Els banys de les barraquetes, 1871)

Brusola ducta d’escriurer ‘de baes’ o ‘debaes’:

val.: “de baes se treballará” (p.58)

— Dasta’l 1800, en les neolletines hispániques es mantingué el vulgarisme cavall, cavallo: “aprende de vn cavallo que...” (Quevedo, F. de: La cuna y la sepultura, a.1633); “en nueve meses no montó a cavallo” (Isla, J. F. de: El Cicerón, a.1774). Posiblement, per influencia dels lletinistes, moltes veus valencianes adoptaren grafíes etimológiques cultes, com els sustantius “caball” (del lletí caballus), o “gobern” (del lletí gubernāre) , present en el val. de Brusola:

val.: “may apretes al caball” (p.46) cat.: “cavall” val.: “el gobern faría” (p. 47) cat.: “govern”

— El val. amprar (¿del lletí *ad-imperare?), es germá dels castellans ‘emprar’ (DRAE) y cat. ‘emprar’. En aubertura vocálica heu tenim desde’ls clásics: “tota persona que... amprar” (Valeri Máxim, traduit al valenciá, c.1395); “amprant e demanant” (Dietari capellá d’Anfós, a,1468), etc. Desde l’Etat Mija, la llengua mostrava inclinació a aubrir l’átona inicial e-, singularisme arrailat en val. modern. També es veritat que, en castellá, ix en obres de valencians bilingües com Lluis Milán: “habréis de amprar á toda la letanía de los santos para pagar tan gran deuda” (El Cortesano,1561). Brusola mostra la grafía valenciana:

5

cat.: “pagés, que pren a interés” (p.19) val.: “llaurador qu’ampra dinés” (p.18)

val.: “a ningú tingues qu’ amprar , ni dos díes” (p.48)

— Del lletí quadrus teníem la dualitat de grafíes quadro, cuadro, dasta aplegar al val. modern:

“tot de cuadros molt richs” (Ms. Ayerdi: Noticies de Valencia, 1662) “en la paret frontera dos cuadros” (El virgo de Visanteta, 1845)

Brusola traduix al val. modern:

val.: “fent els cuadros” (p.53)

— El grup consonántic etimológic ‘ct’ es mantingué en veus com ‘respectar’ dasta temps moderns en les romániques hispániques: «obedecer y respectar y seguir su orden» (Murúa, M.: Historia General del Perú, a.1613). En cat. seguía viu en 1850, pero no en valenciá: “respetar, respetant, respetat, respetuós...” (Escrig: Dicc.1851). No obstant, el traductor Brusola —posiblemente, per porega a que li digueren que no coneixía l’étim lletí respectāre—, optá per veus sinse conflicte, com el cultisme ‘aislat’ y l’adj. ‘desamparat’:

cat.: “lo pages no es respectat, / no unintse en societat” (p.27) val.: “el llaurador aislat / sempre está desamparat” (p.18)

— N’hiavíen semantismes que a Brusola li costaría enténdrer. Aixina, els catalans porca (escachet d’horta), escarrapada, gripau, catau, quissó, patxaca, cortons, quilmada..., eren críptics pera’ls valencians, d’ahí que la traducció fora acostada:

cat.: “porcas ben llauradas / ne fant vint escarrapadas” (p.28) val.: “campets ben llaurats / fan més que molts escarbats” (p.19)

— Del lletí arātrum eixiren el cast. arado, el cat. arada y el val. aladre (l’AVL ha incluit el cat. ‘arada’ com si fora valenciá en el Diccionari Normatiu Valenciá, a. 2014):

cat.: “no digas mal de l’arada” (p.33) val.: “no critiques un aladre” (p.23)

— Brusola fea cámbit de género d’u a atre idioma. Aixina, el femení “la costum” era valenciá, (l’AVL dona la norma en catalá: ‘el costum’, masculí)

cat.: “bon costum” (p.31) val.: “bona costum” (p.11)

cat.: “perer, pomer” (p.80)

val.: “perera, pomera” (p.65)

El val. ‘oliver’ aludix a qui ven olives en el mercat; y ‘olivera’ es l’abre. En cat. del 1850, ‘oliver’ era l’abre:

6

cat.: “l’oliver / entre l’s (sic) arbres lo primer” (p.82) val.: “l’olivera signe / dels abres el més digne” (p.68)

cat.: “mil cucas t’hi farán guerra” (p.104) val.: “mil cucs qu’et farán guerra” (p. 92)

Es veritat que ‘cuca’, en atre semantisme, era cast. y val.; lo mateix que’l derivat valenciá, gallec y castellá ‘cucaracha’, també nom d’enfermetat: “así el que no´s mor de fam el mata la cucaracha” (Gayano, Rafel: Ni a l´infern..., 1918).

— Del lletí luxus derivá el sust. ‘luxo’ en valenciá , catalá y castellá dasta temps moderns: “de esta ciudad, de su luxo y sus hermosuras” (Moratín: Viaje a Italia, a. 1793). Cap al 1850, la grafía -x- ya havía segut sustituida per -j- en algunes veus valencianes (En ma familia, conglomerat d’arrails de tot el Reyne, sempre es pronunciá ‘lujo’, en la mateixa j- del sust. ‘jota’). Brusola traduix l’antiu cast. y cat. ‘luxo’ al val. modern ‘lujo’:

cat.: “evitar tot luxo cal” (p.100) val.: “gens de lujo y sí bom gust” (p.88)

— Lliurement, els idiomes moderns anaven tríant morfologíes propies; aixina, del ductós étim veractum eixiríen l’occitá garait, fr. guéret, cat. goret y val. guaret: “laurar / e fer guaret” (Roig: Espill, a.1460). Pot ser que Brusola no tinguera molt clar qué volía dir el cat. ‘goret’, donant una traducció prou sinónima:

cat.: “sens goret” (p.23)

val.: “sense llaurar” (p.13)

— Si alfarrasem lléxic, sintaxis y morfología del cat., val. y cast. vorem la similitut llógica entre llengües germanes. No obstant, observem estructuració sintactica circunstancial en la prep. arcaica ‘ab’ (‘ab las fibrosas’), vigent en cat. del 1850; la valenciana ‘en’ y sa equivalent castellana ‘con’ (la catalana ‘amb’, imposta per l’AVLL, era desconeguda pera’ls escritors naixcuts en el Reyne de Valencia dasta la prostitució catalanera del s. XX).

cat.: “Per las plantas alternar las arrels poden guiar verticals y tuberosas

alternen ab las fibrosas” (p.39)

val.: “Si saber vols alternar les rails t’han de guiar verticals y tuberoses

alternen en les fibroses” (p.28)

cast.: “Para las plantas alternar

las raíces pueden guiar; verticales y tuberosas

alternan con las fibrosas”

— El castellanisme ‘pues’ (del lletí post) estava arrailat en valenciá desde fea sigles: “pues un nas tens” (Guerau: Descrip. dels Mestres de Valencia, 1586), “pues de tots” (Mulet:

7

Ms. Poesies a Maciana, c. 1640); “pues si te una sisadora, los ulls posa en lo escritori” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649), etc. La conj. desfea anfibología parcial en el pl. ‘dons’ (“plena de dons e de bens” Trobes en lahors..., a.1474); alluntanse del fr. donc y cat. doncs. En cast. migeval, del mateix tronc lléxic, teníen donques: «por esto, donques que los articulos deste psalmo no...» (Viaje de Juan de Mandevilla, Bib. del Escorial, Ms. III.7,c. 1400):

cat.: “donchs” (p.17) val.: “pues” (p.6) En val. també tenim el cultisme ‘pos’, del mateix étim lletí ‘post’:

cat.: “puix l’arbre ab sa vestidura” (p.74) val.: “pos l’abre en sa vestidura” (p.59)

— Brusola traduix morfologíes verbals arcaiques y catalanes a les valencianes; lo contrari que fa l’AVLL:

cat. “empobreix, enriqueix” (p.45) val.: “empobrix, enriquix” (p.35)

cat.: “no produeix / lo qui mal la condueix” (p.91) val.: “no produix / es que mal la conduix” (p.77)

cat.: “qui bè l’vulla” (p.77) val.: “qui’l vol be” (p.61)

cat.: “s’aclareixen / las brollas y s’ reparteixen” (p.85)

val.: “s’aclarixen / els brots y se repartixen” (p.71)

val.: “l’aigua es repartixca, y l’arrail no podrixca” (p.70) val.: “presindix, arrepentix” (p. 21) val.: “que obedixca a la veu” (p. 48)

val.: “ans que florixca, molt será que resistixca” (p. 30)

— El catalá Rafanell (renoc del Simposi Espanya contra Catalunya, l’Avui y atres mijos pareguts) desdora la traducció de Brusola diguent que ‘ganado’ es castellanisme. No es aixina, mes ascomencem en el polisémic ‘ramat’ (d’un lletí *ramatu < ramus; ram, rama), que’n valenciá oferix semantisme distint al catalá. Equival a conjunt de persones o animals, siguen sindicalistes o polítics, pardals o mosques:

ramat de genovesos “gran avalot en la Seu lo ramat del genovesos” (Dietari Porcar, 24 febrer 1616) ramat de mosques “que les mosques / se engolíen a ramats” (Coloqui de les inumerables virtuts dels valencians, any 1728) ramat de coloms “haver malvenut... part del ramat / de aquells coloms” (Coloqui nou... a una fornera, a una sastresa..., c.1740) ramat de corps “un gran ramat de corps / que veníen alechant” (3ª part del Coloqui de les modes..., any 1767) ramat de persones “un día en viu un ramat / y me lleví la montera, /... eren els Senyors Benefisiats” (Baoro el Rochet de Alcáser, c. 1790)

8

ramat de falcons “quem (sic) feren entre atres pillos / primer falcó del ramat” (Martínez, P.: Nelo el Tripero, 1792) ramat de pardals “eixe ramat de pardals que no son foches” (El Mole, 1840, p. 4)

Brusola dona correcta traducció:

cat.: “passe lo ramat seguit” (p.42) val.: “qu’el ganao si’s deté” (p.31)

En caiguda intervocálica del valenciá modern, Brusola escriu ‘gana(d)o’ (¿del gótic *ganan , germánic *waidanjan?). Present en valenciá desde l’Etat Mija, Corominas li enfilava orige mosárap, ¿de *ganato? (DECLLC, 4, p.332): “ganado es tan universal en el valenciano, desde el Norte al extremo Sur, que no es frívolo sospechar mozarabismo y no castellanismo” (DCECH, 3, p.66). D’ampla presencia en tot tipo de texts valencians, de clásics a sainetistes:

ganado “ganado” (Villena, Isabel de: Vita, 1497) ganado “lo mostí del ganado” (Pou: Thesaurus, 1575) ganado “ganado en lo terme de la present” (A.M.Benasal, pr.Vicent Badal, 1684) ganado “ganado” (Evangelis valencians d’Oxford, 1730) ganado “ganados alguns, de llanar” (Stabliments Torre d’en Besora, 1738)

Eixa grafía del valenciá modern estava arrailá en tot el territori: “ganao quant va a pasturar” (BNM, Mulet: Ms. Infanta Tellina, c. 1660); “ganao boví, ganao llanar, ganao merí” (Escrig: Dicc. 1887); “ovelleta del ganao tinli por a la rabosa” (Semanari El Cullerot, Alacant, 16/06/ 1898); “home, ¿ qué te que vore el ganao en...?” (Canyisaes, Monóver, 1909); “en este temps no hiá ganao” (Lluch: ¡Als bous de Castelló!, 1920); “Fira de Mostres y de Ganao” (Llibret Foguera Hernán Cortés, Alacant, 1948), etc. Brusola traduix “bestiar” al val. “ganadería”, veu que’ls catalaners propaguen que, com es també castellana, no pot ser valenciana:

cat.: “Jamay se deu separar / pagesía y bestiar” (p.57) val.: “Formen estreta aliansa /ganadería y llauransa” (p.45)

— Verps catalans com ‘xarcolar’, ‘tenir’ y ‘rostollar’ eren traduits als corresponents valencians ‘birbar’, ‘tindre’ (‘tíndrer) y ‘rastollar’:

cat.: “Xarcolar y tenir el...” (p.41) val.: “Birbar y tindre el...” (p.30)

cat.: “lo rostollar” (p.34) val.: “el rastollar” (p.24)

— Alguns verps com ‘desechar’ (del lletí disiectāre) es consideren hui castellanismes; pero eren clásics:

desechar “desecha les umors de les plagues” (Ms. Macer de les erbes, c.1440)

9

desechar “li desechá /... com a fumosa casa” (Roig: Espill, 1460) Brusola manté la tradició morfolléxica valenciana:

val.: “no’l dones per desechat” (p.23)

— Les paraules en terminació sorda –c no fea falta sa traducció, per mantíndrers en catalá del 1850 les clásiques grafíes valencianes sanc, fanc... (hui, l’AVLL escriu sang y fang, con mana l’IEC de Catalunya):

cat.: “fanch” (p.34) val.: “fanc” (p.24)

— En l’eixemple, Fages de Romá optá per la grafía més etimológica ‘hibern’, traduida al val. ‘ivern’ per Brusola. Les romániques havíen creat les seues corrupcions nacionals del lletí vulgar hibernum; aixina, mentres trobem derivats en perdua de h- : italiá y port. inverno, cast. invierno y val. ivern; atres la manteníen, com el fr. hiver y cat. hivern:

cat.: “quant l’hibern es arribat” (p.40)

val.: “cuant vinguen l’ivern y els frets” (p.30)

El val. clásic y modern ‘fret’ mostra la terminació –t, no la catalana en –d (com mana escriurer l’AVLL, obedint al IEC de Catalunya).

— L’adj. ‘acugulat’ y verp ‘acugular’ (¿parent del cast. acogombrar?) eren desconeguts en valenciá. Inclús ara no está clar el seu significat (¿camp de rastrolls cremats y, mesclant sendres en guano, soterrats o colgats entre solcs y caballons?):

cat.: “camp acugulát” (p.41) val.: “En terra de molta coúla” (p.31)

— El verp val. ‘vórer’ es traduit del cat. ‘veurer’:

cat.: “No temas veurer (sic) cansada” (p.45)

val. “No la vorás may cansada” (p.35)

— Brusola escriu la grafía culta valenciana ‘probar’ (del lletí probāre)

val.: “la pots probar / que res perts” (p.39)

El cultisme estava arrailat: “pera que coneguen / que lo que dic puc probar” (Bando... glories del Beato Juan de Ribera, a.1797), y també: “y pera la probació de aquells” (Const. Sixto V, en llengua valenciana, Imp. Pere Patrici, 1589)

— Respecte a l’adv. val. ‘llunt’, distint al cat. ‘lluny’, rahonava Corominas:

10

“En el Reyne de Valencia, llunt es la forma general... , no conec en valenciá la pronunciació lluny en cap de puesto; tampoc n’hia cap derivat en ny, tots tenen nt: lluntá, alluntar, lluntet” (DECLLC, V, p.248)

L’adv. valenciá eixía en lliteratura relligiosa, paremiológica, paródica o de cuansevol atre tipo; fora en Gandía, Elig, Alacant o Castelló:

llunt “y vent de llunt una figuera” (Evangelis valencians d’Oxford, 1730)

llunt “llunt del lloc” (Galiana: Refrans valencians, c. 1765)

llunt “¡Qué llunt!” (Roig: El tesor, Gandia, 1884)

llunt “viure llunt” (Maciá: El tenori de Alsabares, Elig, 1891) llunt “está molt llunt” (Semanari El Cullerot. Alacant, 16 juliol 1898)

llunt “llunt o propet” (Soler, S.: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 55) Per tant, en 1853, Brusola traduí l’adv. cat. ‘lluny’ al val. modern ‘llunt’:

cat.: “tè lluny lo femaró” (p.45) cat.: “lluny de...” (p.12)

val.: “llunt de la casa” (p.90) val.: “ben lluntet” (p.54)

— El sust. ‘fanecá’ (del árap fanīqah), cast. hanegada, mostra el característic apócop del valenciá modern:

cat.: “un cap gros de bestiar / sis cortons sols pot femar” (p.46) val.: “un bou p’a una fanecá / abono te donará” (p.46)

— Nugats en sintaxis valenciana, Brusola escriu ‘airejar, ensayar...’: cat.: “atmosferisar; / y ans en gran no l’usarás / en petit l’ensajarás” (p.49)

val.: “airejar; / ademés la pots probar / que res perts en ensayar” p.39)

— Brusola oferix veus valencianes com ‘fullarasca’, ‘abre’, ‘basca’, ‘arreplegar’...; abanda de diferencies morfológiques verbals:

cat.: “dels arbres no perdas fulla / a menos que l’ vent ho vulla” (p.54) val.: “dels abres la fullarasca / arreplega cuant fa basca” (p.42)

— Les pluralisacions en –as del catalá: ‘cregas, pedrotas, danyosas, a voltas, profitosas...’, desapareixen en valenciá: cat.: “no cregas que’n tota terra / las pedrotas fassan guerra... / no son donchs sempre danyosas / a voltas son profitosas” (p.56)

val.: “pedres en algunes terres/... fan molt be en camp argilós / y refresquen l’arenós; / y en ells val per abonar / Les pedres deixa estar” (p.44)

cat.: “no fassas pas las llauradas” (p.35)

11

La terminació –as de plurals catalans, arrailá desde fea sigles, asoles desapareixía per la franja de Tortosa a Lleida, ahon el valenciá havía penetrat secularment y en molt d’éxit, com testificava a finals del sigle XVI Andreu Bosch en Perpinyá (vórer Historias del idioma valenciano, a. 2003, p.81) En el sigle XX se valencianisaríen dasta terminacions d’apellits; aixina, el filólec Corominas mutá en Coromines.

cat.: “las plantas que has enterrat” (p.54) val.: “tota planta qu’es soterra” (p.42)

cat.: “las ramas” (p.77) val.: “les rames” (p.62)

cat.: “las castas” (p.93) val.: “les castes” (p.79)

— No te res que vórer el valenciá solage (d’un llíquit) en el tarquim; sust. desconegut pera’ls catalans, dasta que’l furtaren en el sigle XX:

cat.: “solatjes” (p.54) val.: “tarquim” (p.42)

N’hia eixemples aislats de ‘tarquim’ en catalá, degut a la valencianisació d’eixa llengua desde temps migevals. En este cas, Corominas es qui heu reconeix al vórer el sust. en un text d’Andreu Febrer:

“com es creu que Febrer era vigatà y tarquim es casi asoles valenciá; pero era el temps del fort ascendent valenciá en nostra lliteratura, y havent servit al rey Martí, ell devía estar al servici del Magnánim y la seua cort, sobretot valenciana. Que ya era usual (tarquim) en el sigle XV podem deduirlo del fet de que ya ix en els Furs del Reyne de Valencia” (DECLLC, VIII, p.318)

— En valenciá may ha eixistit la grafía -l·l-, per lo que Brusola traduí el cat. intel·ligent al val. inteligent. Dos sigles arrere, el Magnífic Isidor Gilart del Consell de Sa Magestat, alabant a l’artiacá de Morvedre, escrigué: “un inteligent Ballester” (Ballester: Ramellet, 1667).

val.: “apelant” (p.13) cat.: “apel·lant”

cat.: “intel·ligent / la bestia ab bon tractament.” (p.59) val.: “s’il trates degudament / dócil será e inteligent” (p.46)

cat.: “col·locant.../ en axó está tot lo tacto” (p.81) val.: “colocant... / en aixó está tot lo tacte” (p.67)

Per cert, ‘tacto’ era grafía catalana per l’any 1850.

— En delicadea, l’abogat Brusola fugía d’anfrontar directament vocables catalans als sinónims valencians. Per eixemple, ‘sortir’ sería “eixir’ en valenciá. Pot ser que per rahons de rima o métrica no heu fera; pero, posiblement, evitara que algún erudit li diguera que tal veu era valenciana d’atres sigles. Eixa inseguritat provocaría lo que ara mos sorprén.

cat.: “procura l’mantenir / sens de l’estable sortir” (p.61)

12

val.: “lo qu’hajes de mantindre / procura collita tindre” (p.48)

— D’un ductós étim germánic o lletí vulgar naixqueren el cast. antiu y val. conrear, fr. antiu correer, occitá conrezar y, entre atres variants, el cat. conroar o conrou:

cat. “del conrou una meitat” (p.65)

val.: “un rodal, ha de ser una mitat” (p.52)

— N’hian aforismes que Brusola traduí en atres pareguts o, simplement, ignorá per la fosquetat semantica pera un valenciá; aixina, “l’abaurall no perdrás pas” (p.60), sembla que no oferix traducció.

— Desde’l orige del idioma, la construcció en l’artícul ‘la’ davant del masculí ‘u’ era corrent: “me pareix que la’u y l’atre son dos granujes” (A les danses d’Agullent, c.1860); pero: “a l’u y l’atre monyicot” (Sanmartín: Jagants y nanos, 1895). Brusola també traduix l’arcaic demostratiu y cat. viu ‘altre’ al val. ‘atre’:

cat.: “si l’un no te valor / l’altre si...” (p.62) val.: “si la ú no te valor / l’atre es...” (p.48)

— En la traducció al valenciá modern observem la característica perdua de –t del gerundi nugat a enclític: pegant + li > peganli ; tratant + lo > tratanlo:

val.: “peganli y tratanlo mal” (p.46)

val.: “el volerlo molt” (p.53)

— El cat. rascla equival al val. rascle y sa variant rasgle (ferramenta pareguda al cast. rastrillo):

cat.: “la sement no hi darás /... del rascla” p.66) val.: “deu estar / la llabor... / del rasgle” (p.53)

— L’adj. occitá, fr. y cat. ‘petit’ també era aragonés, com es veu en Juan Fernández de Heredia (c.1350) o en el refrans recopilats en el sigle XVI: «Si el petit no es ardit non val res. Este proverbio es aragonés. Y quiere dezir si el chiquillo no es agudillo no vale cosa» (Horozco: Libro de los proverbios, 1570). En esme, Brusola traduix el cat. ‘petit’ al val. ‘chiquet’:

cat.: “que l’arbre es petit / no t’deixes massa esclarit” (p.75) val.: “mentres son chiquets / no li fa si están estrets” (p.60)

cat.: “petit guany y sovint” (p.111) val.: “chiquet pero asovint” (p.101)

val.: “chiqueta renta traurás” (p.14)

13

— El val. ‘ademés’ equival al cat. a més a més:

val.: “ademés la pots probar” (p.39)

Estava arrailat desde fea sigles: “ademés de ser casat” (A. Hist. d’Oriola, Llibre 308, any 1611, f. 162)

— Brusola oferix veus com ‘veneno’, que’l catalanisme ha sentenciat al carafalet per supost castellanisme. Del lletí venēnum eixiren corrupcions com l’italiá veleno, l’antiu cast., cat. y val. ‘venino, veninós’ (Arnau de Vilanova). El cultisme ‘veneno’, sinónim de ‘verí’, estava arrailat en valenciá modern, fora en coloquis del 1700: “Marcela, filla del mort, / pera mi atractiu imá / entonces, y al temps present / veneno pestilencial” (Un llaurador li declara son amor a una Dama, c.1750) o en diaris alacantins del sigle XX: “molta cantitat de veneno... tres dits de veneno pur” (El Tio Cuc, nº 76, 156, Alacant, 1916, 1917). El llexicógraf Corominas arreplegava com a cultismes els vocables “venenós, venenositat” (DECLLC, IX, p.169)

val.: “del arbolat jovenet / tot ganao ben lluntet. / Que p’a’ls ábres, tin present, / es veneno tota dent” (p.54)

— El verp arcaic y cat. viu “aturar” era sinónim del val. parar: En el sigle XVI l’idioma valenciá ya triava parar en cónter daturar, verp cat. y cast.; per eixemple: “don alfonso veyendo que cada año... facer hueste... aturar la guerra”(Bib Escorial, Ms. Crónica de los veinte Reyes, año 1325); pero un humaniste valenciá com Beuter escriu: “del modo que estaven parats estos animals en torn del cos sant” (Beuter: Primera part Hist. de Valencia, 1538). El catalá Fages de Romá escriu aturar:

cat.: “cal aturar” (p.76) val.: “convé parar”

parar “especialment valenciá l’us intr. en el sentit de anar a parar” (DECLLC) parar “faré parar a cada pas” (Martorell: Tirant, c. 1460)

— Desde temps migevals tenim el val. mitat, cast. mitad y cat. meitat:

mitat “la mitat de la spasa” (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400)

mitat “mes de la mytat doní” (Esteve: Liber, 1472) mitat “mitat de la dita” (Arch. Patriarca. Inv. mort Jaume Roig, 1478)

Llógicament, Brusola traduix el cat. meitat al val. mitat:

cat. “una meitat” (p.65) val.: “ una mitat” (p.52) val.: “la mitat” (p.87)

— Brusola manté la simplificació gráfica de sibilant sorda del valenciá modern: -ss- > -s-:

14

cat.: “si n’te massa” (p.77) val.: “si en te masa” (p.62) cat.: “fassas l’amo” (p.102) val.: “fasas l’amo” (p.91)

— L’adj. y adv. arcaic ‘gaire’ estava viu en catalá del sigle XIX; no en valenciá:

cat. “no l’deixes pas enterrat / gaire mes del que ho ha estat” (p.77)

val.: “al plantarlo mes ficat / no’l poses de lo qu’ha estat” (p.62)

— El grup consonántic mpt perdurá dasta temps moderns en les neolletines hispániques. Aixina, l’adj. y adv. derivat del lletí promptus heu trobem en la grafía ‘prompto’ en el castellá de Góngora: “que prompto no responda” , y Cervantes: “prompto para ejecutar todo aquello” (Los trabajos de Persiles, a.1616); perdurant en el XVIII: “experiencias del prompto descenso” (Feijoo: Theatro Crítico, a.1739) “ni tan prompto como sucedió” (Ulloa: La campaña de las Terceras, a.1784), etc. En eixe temps, el valenciá ya mostrava reducció consonántica: “lo que s haja de fer, pronte” (Galiana: Rond. de rondalles, 1768, p. 19) Per tant, Brusola traduí el cat. ‘prompte’ al val. ‘pronte’:

cat.: “més prompte” (p.94) val: “més pronte” (p.80) cat.: “prompte se queda endarrera” (p. 29) val.: “vorá pronte” (p.87)

— Alguns sustantius abstractes guardaven sa terminació –ea, diferent a la del andaluso y catalá –esa:

cat.: “ limpíesa / ... y destresa” (p.81) val.: “limpiea / ... y destrea” (p.67)

cat.: “tingas firmesa /... ab duresa” (p.114) val.: “tingues firmea, /... en durea” (p.108)

val.: “torpea, llaugerea” (p.12) val.: “pobrea” (p.14)

cat.: “riquesa” (p.48) val.: “riquea” (p.15)

cat.: “peresa” (p.101) val.: “perea” (p.90)

També en l’adj. derivat:

cat. “peresós” (p.115) val.: “pereós” (p.97)

— N’hian verps com ‘embardissar’ (cast. embardar), derivat del prerromá *barda, que generaría veus en castellá, lleonés, valenciá y catalá. El migeval cast. ‘barda de corral’ era lo mateix que’n valenciá: “Barda, bardisa: cubierta de sarmientos, paja . espinos... Seto o vallado hecho de tierra y barda...” (Escrig: Dicc. 1887). La veu ‘barda’ encá es corrent en Suramérica: “Busqué donde estuviera bajita la barda y por allí me trepé y caí al otro lado, entre los becerros” (Rulfo: El llano en llamas, a.1953). En document del

15

any 1342 tenim: “no prengua leyna de neguna barda o bardiça”. En aragonés equival a “seto o vallado de espinas”.

cat.: “embardissantlo (l’arbre)... / molt li asseguras” (p.78) val.: “engabarranlo (l’abre)... /més li asegures” (p.64)

Brusola traduix ‘embardissantlo’ al val. ‘engabarranlo’, que era lo mateix: rodar l’abre o fer tancá d’un camp en tapies cubertes de rames punchoses. D’orige ibéric o vasc, el radical prerromá *gab- doná veus com el gascó gabarre y aragonés gabarrera, encá que‘n valenciá heu trobem asobint en llabidental: “cubert de moltes romagueres... e gavarreres” (Conesa: Hist. Troyanes, a. 1374) “la gavarrera, tota vert” (Ferrer, St. V.: Cuaresma, 1413) “Moyses... la veu del Senyor en mig de la gavarrera cremant” (Villena: Vita, 1497), etc. Generalment, sinónim del cast. zarza. Brusola lleva la –t del verp al nugarse a pronom enclític: ‘engabarran(t)lo’. Per cert, el DNV no du ‘engabarrar, engavarrar’; asoles ‘embardissar’, com mana l’IEC.

— La corrupció catalana avui (avuy) es traduida per Brusola a l’adv. clásic val. hui:

cat.: “no remetias (sic)... / lo que avuy...” (p. 109) val.: “lo que fer hui tens” (p.99)

— L’adj. valenciá ‘llauger’ heu trobem en els clasics Jaume Roig, Arcís Vinyoles, Bernat Fenollar, etc. May desaparegué del valenciá, aixina com en els derivats: llaugerea “llaugerea” (Blanquerna, traduit al valenciá, a.1521); llaugerament “més llaugerament” (Montanyés: Espill de ben viure, 1559). Brusola traduix el cat. ‘lleuger’ al val. ‘llauger’:

cat.: “lleuger / d’altra manera” (p.73)

cat.: “aquesta lleugera” (p.59) val.. “podar ben llauger” (p.64)

val.: “qu’es llaujera”(p.69)

— En val. modern, el sust. ‘hou’ du h- epentética pera desfer anfibología en el verp oír (tu ous, ell ou): “¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891); “se ou la veu de...” (Badenes: Tápat sego,1945); “els regale una moneta (de Pascua). que tinga dos hous” (Ros: Romanç del jochs, c.1730). Brusola traduix correctament el cat. ou al val. hou:

cat.: “l’ou” (p.108) val.: “un hou” (p.98)

— La negació, en catalá del 1850, manté l’antiu adv. occitá ‘pas’:

cat.: “no fassas pas las llauradas” (p.35) cat.: “no hi ha pas molts podadors, / d’arbres...” (p.79)

val.: “podadors, / hiá dels abres destructors” (p.64)

—

16

cat. “branchs en fora, / ... l’mamador / ja l’nom diu que’s xuclador” (p.79) val.: “escampat deixa el ramaje /... el chupó / qu’es la seua destrucció” (p.64)

— Del lletí arbor, -ŏris eixiren derivats corruptes en les neolletines: port. árvore; cast. árbol; it. albero; val. abre; gallec árbore, albre; fr. y cat. arbre, asbre, aibre, etc. En fi , en el sigle XIX les neolletines mostraven mínimes diferencies morfológiques. Brusloa traduix el cat. ‘arbre’ al val. modern ‘abre’:

cat.: “l’oliver /entre l’s arbres lo primer” (p.82) val.: “la olivera / es dels abres el més digne” (p.68)

cat.: “te dirá aviát / si está l’arbre assedegat” (p.72) val.: “et dirá y l’ullet / si l’abre té o no té set” (p.57)

— La construcció arcaica y catalana ‘no li plau’ es traduida al valenciá ‘no li agrá’:

cat.: “l’oliver... / no li plau res” (p.82)

val.: “la olivera... / no li agrá res” (p.68)

— En valenciá modern la grafía del sonit oclusiu sort (k, q, c) es simplifica. Aixina, davant de ‘u’ tenim c-: “cuatre”. A lo llarc dels sigles n’hiagué prou variables; p. eix.: el migeval ‘quaual’, en cónter de ‘cavall’ (o ‘caball’ en val. modern). Brusola mostra correcta grafía al traduir del cat. al val.:

cat.: “quatre branquetas” (p.85)

val.: “cuatre rames” (p.71)

cat.: “bon quarto... / fassas l’amo” (p.102) val.: “bon cuarto... /fasas l’amo” (p.91)

val.: “de cuant en cuant”(p. 26) val.: “a cualsevol” (p.52)

— El sust. val. modern ‘bolchaca’ heu trobem asobint en el clásic dígraf -ch-:

bolchaca: “les bolchaques” (Porcar: Dietari, 1612) Brusola preferix mantíndrer l’anacrónica -j- en sa traducció:

cat.: “la butxaca furadada” (p.107) val.: “la boljaca foradada” (p.102)

— Brusola suprimix -d- intervocálica en lléxic sinse risc anfibológic. Esta singularitat (generalment, raere de ‘a’) está perseguida per el fascisme filológic catalaniste, dasta el punt que’ls própits valencianistes no s’atrevixen a usarla:

cat.: “en fondals... en los alts” (p.83)

17

val.: “en clotaes... en llomaes” (p.68) val.: “plantaes... / separaes” (p. 81)

val.: “les millor descansaes , son collites alternaes” (p.27)

— L’arcaic pronom adverbial occitá ‘hi’, viu en catalá del 1850, el traduix Brusola al valenciá ‘li ’:

cat.: “hi va molt bè l’oliver” (p.83) val.: “li va molt bé la olivera” (p.69)

cat.: “no hi deu estar... ” (p.102)

val.: “aixó li anirá...” (p.91)

També ix gramaticalisat e integrat en el verp: hi + ha > hia; cast. hay:

cat.: “hi ha autor que preté” (p.88) val.: “més de u hiá que sosté” (p.75)

Morfosintaxis que arreplegá el catalá Amiguet en el valenciá del 1500:

hia “molts hia que reprenen” (Amiguetum, H.: Sinonima... in valentinum, 1502).

Lo mateix que fea el llexicógraf Carlos Ros a mitants del XVIII:

hia “siendo verbo se dize en valenciano hiá... exemplos: En el mundo hay mucho que andar: en lo mon hiá molt que anar” (Ros: Cartillas valencianas, 1750):

— L’adv. ‘aixina’ asoles ix en la traducció al valenciá:

val.: “aixina” (p.55) val.: “si aixina sería” (p.75)

— En torn al 1600 es sustituix l´arcaic adv. llavors per entonses, trencant anfibología en el sust. llavor (grafía culta llabor, en billabial etimológica). L’adv. entonses era derivat del lletí vulgar *intunce, de in (en) y el lletí arcaic *tunce, pero’l cult tunc era usat asobint com si fora valenciá: “(en)tunch procurador del...” (Archiu Mun. Vila Joyosa. Censal del Magnánim, 15 agost 1448). El valenciá del 1600, idioma viu y lliure, amaitinava italianismes, galicismes y castellanismes, sempre que li donaren riquea y claritat semántica: “y entonses se acostumá” (Manuscrit del Loreto de Muchamel, a. 1637); “li doná entonses” (Clavero de Falces: Fiestas a San Juan de Mata, 1669); “y, entonces, lo dit” (A. M. Elda. Procés contra Pere Morant, 1690), etc. Per tant, Brusola traduix el cat. ‘llavors’ al val. modern ‘entonses’:

cat.: “y llavors son produhít / es...” (p.83) val.: “y entonses el resultat / es...” (p.69)

—

18

El cat. ‘emplenar’ no eixistix en valenciá, per lo que Brusola fea una traducció acostada semánticament:

cat. “terra pingüe, terragadas / tingas..., / y emplena ab ellas”(p.85)

val.: “bona terra... / femaeta y arreglada / la deixes ya ben plantada” (p.71)

El val. omplir (aumplir) equival al cat. emplenar:

val.: “n’omplirá” (p. 98)

Este aforisme, ahon ixen veus com ‘emplena’, ‘traballa’ o ‘patxaca’, no tingué traducció:

cat.: “emplena la butxaca / ... traballa ab patxaca” (p.109)

— Abanda de morfologíes verbals, veus com ‘brollas’ son traduides per Brusola al valenciá:

cat.: “s’aclareixen / las brollas” (p.85) val.: “s’aclarixen / els brots” (p.71)

— El pronom personal ‘yo’, pronunciació en semiconsonant que mos ve de l’Etat Mija, cuant alternaven les grafíes ‘io’, ‘jo’, ‘yo’. Ix en l’Espill de Roig (a.1460), y en documentació de tot el Reyne: “com yo en Johan Vidal mercader de Morella...” (Archiu Hist. Ecl. de Morella, notari Antoni Cerdá, 3 de giner de 1394). “et yo deix al dit... hereu damunt dit” (APH, Sta. María d´Elig, Sig.168, testament, 12 juny 1310):

cat.: “Jo no sé si tant sería” (p.89) val.: “No se si aixina sería” (p.75)

val.: “pasat el mes de jiner / y yo... plantí” (p.79)

— El val. arrepentir, equivalent a l’arcaic y cat. penedir, ix en la traducció de Brusola:

val.: “cuant tart t’arrepentirás” (p.114) cat.: “cuan tard et penediràs”

val.: “ni tampoc m’arrepentí” (p.79)

— El verp arcaic y cat. viu “ensopegar” estava mort en valenciá desde’ls temps clásics, pero lo que Brusola no fa cas d’ell. Corominas recorda sa condición de veu morta y sustituida per ‘entropesar’ en valenciá: “ensopegar... sembla haver desaparegut rápit del us valenciá encabant del período clásic... dasta’l punt de que hui es prou general vórerlo en el Reyne de Valencia com a foraster, del País Catalá; ha segut reemplasat per entropessar” (DECLLC, III, p.376):

cat.: “jo no sé qui ho ensopega” (p.88)

val.: “y a fe que no sé a quí crega” (p.75)

— Deixant la grafía arcaica del adj. ‘daurat’, Brusola mos dona la del val. modern ‘dorat’ :

19

val.: “un oli mes dorat” (p.69)

— També l’adj. arcaic y cat. ‘dolent’ es traduit per Brusola:

cat.: “dolent oli... ” (p.89) val.: “oli mal t’han de donar” (p.75)

— El grup consonántic arcaic ‘ms’ te sa tradució valenciana en ‘ns’, lo mateix que l’adverbial cat. ‘tot seguit’:

cat.: “oliva deu ser premsada / tot seguit d’arreplegada” (p.89) val.: “Acabat de arreplegarles / les olives a prensarles” (p.75)

— Del lletí sarmentum naixqueren els castellans harmiento, sarmiento; el fr. sarment y, en l’antiga Corona d’Aragó: serment, sarment, exermens, sarmenta, sirmins, xirment, etc. D’un ductós lletí *exsarmentare tindríem els valencians eixarment, eixarmentahor:

cat.: “lo sarment” (p.93)

val.: “el eixarment” (p.78)

— De Jano, divinitat bifront, ixqué el lletí lanuarius y un ramat de corrupcions neolletines: yanair, ianer, janer, jianer..., en els sigles XIII y XIV. Deixant arcaismes y morfologíes homógrafes en atres llengües, es generalisá giner en val. modern. Aixina, per tant, ixqueren el mosárap ienair; el port. janeiro; caló ynerín; cat. gener; occitá genier; val. giner; inglés january; sefardit genáyo; it. gennaio; fr. janvier; cast. enero; al. januar, etc. La grafía valenciana ix en l’Etat Mija y en els clásics: giner “divendres, VI dies de giner” (APH. Sta. María d´Elig, Sig.168, 6 giner 1328, f.37) giner “en lo mes de giner, en lo mercat de Valencia” (Dietari del capellá, 1439) giner “en lo giner” (Roig, J.: Espill, 1460) giner “cinc de giner 1472” (Esteve, J.: Liber, 1472) giner “acabat lo XXVIIII dia de Giner” (Eiximenis: Lo Crestiá, Valencia, 1483) giner “del mes de giner” (Fenollar: Hystoria de la Passió, 1493) Brusola traduix el cat. gener o janer al val. giner (jiner):

cat.: “lo mes de janer” (p.93) val.: “el mes de jiner” (p.79)

cat.: “en janer” (p.88) val.: “en jiner” (p.75)

— El val. ‘morgonar’ ix en l’Espill de Jaume Roig (a.1460); consistix en aprofitar un eixarment llarc que, sinse tallarlo, es soterra pera que ixca la punta ahon fea falta un cep nou, aumplint el buit. Brusola fa la traducció:

cat.: “amurgunat / quede lo mallol posat” (p.94) val.: “morgonat / no tens més que soterrar” (p.79)

20

— El nom de la barra de ferro o fusta pera fer clots o palanca, es traduit per Brusola del cat. parpal al val. perpal:

cat.: “fet ab parpals” (p.94) val.: “feta a perpals” (p.80)

— Com fea sempre Brusola davant de vocables y construccions bárbares, espenta al cat. ‘complert’, optant per atra traducció acostada:

cat.: “Si empero s’fa a vall obert / es lo plantiu més complert” (p.95) val.: “Com la qu’es fa a vall ubert / es plantá que may se pert” (p.80)

— La prep. ‘pera’ manté la seua grafía, diferent a la catalana ‘per a’ (el text catalá asoles du ‘per’). Aixina, aludint al gasto o dinés pera reparar camins:

cat.: “...los jornals / per los camins” (p.117) val.: “may negues els teus jornals / pera els camins veinals” (p.16)

— El corrupte sust. cat. ‘ral’ es traduix al val. ‘real’, antiga moneda valenciana d’or (“reals de Valencia” Archiu Hist. Ecl. de Morella, not. Guillem Esteve, 4 octubre 1393). Per l’any 1850 eren de poc valor; ademés, seguint el seu estil, Brusola cambia casi tot manco el significat:

cat.: “ja s’fa bè y ab menos rals” (p.94) val.: “cert que no’s treball en fals” (p.80)

— El castellanisme cat. ‘las tiras’ es traduit per Brusola al correcte val. ‘les tireres’:

cat.: “las tiras” (p.96)

val.: “les tireres” (p. 81)

— En l’Etat Mija era corrent la grafía ‘ja’ en les neolletines hispániques: “su mano poderosa con saña, e ja que los orgullosos...” (López de Ayala: Décadas, c.1400). Per la mateixa época , raere d’un temps de ductes morfológiques, trobem eixemples de ‘ya’ en els clásics, desde St. Vicent Ferrer a Fenollar:

ya “clarament ya de quin doctor era” (Canals: Prólec al Pater noster, 1405) ya “a vos ya” (Fenollar: Procés de les olives, 1497) ya “scrites ya” (Amiguetum, H.: Sinónima... in valentinum, 1502) ya “ahon estava ya” (BNM, Ms. 7447, Breu relació de la Germanía, 1522)

Brusola traduix correctament el cat. ‘ja’ al val. ‘ya’:

cat.: “ja eran bastants” (p.122) val.: “y res més, ya está tot dit” (p.69)

—

21

El verp cast. y cat. enterrar es traduit al val. soterrar:

cat.: “ja los anirá enterrant” (p.97) val.: “ya anirá els ceps soterrant” (p.82)

— El cat. ‘trumfa’ o ‘patata’ no te traducció directa en l’afirsme, pero Brusola parla del «cos carnós y dur, com les criadilles» en nota a peu de fulla (p. 28). Per 1850, el tubércul aplegat d’América encá estava adquirint nom singular en valenciá, pero dasta tíndrer la morfología moderna de “creílla”, tingué un procés llarc de ductes y acomodacions pera netejar anfibologíes en atres semantismes com criadilla > creadilla > creailla > creílla:

cat.: “Trumfas, llegums y verduras / estalvíen grans multuras” (p.98) val.: “Que les llegums y verdures / aforren moltes moltures” (p.87)

També el cat. ‘multuras’ era traduit al val. ‘moltures’.

— El defectiu caldre, cáldrer, flexionat generalment en terceres persones y sempre en sentit negatiu: “no cal, no calga...”. En construccions afirmatives usem, per eixemple: “li convé fero”, ‘toca anar’, ‘es menester peixcar’, etc.: “no cal que...” (Albán: Un ball de convit, 1863); “este no cal que...” (Soler: Els estudiants, 1934), etc. En la traducció de Brusola es veu esta característica:

cat.: “lleuger / d’altra manera ho cal fer” (p.73) val.: “llaujer / al revés ho tens que fer” (p.58)

cat.: “Lo paller cal apartar” (p.101)

val.: “el paller llunt de la casa” (p.90)

— Brusola traduix el polisémic ‘cort’ (chas del porc), a ‘porquera’; sinónim del també val. ‘porcatera’:

cat.: “lo porc ... / sa cort” (p.102) val.: “al porch... / la porquera” (p.91)

— Poc a poc, el valenciá anava creant lléxic y cámbits morfosintáctics que li donaven més singularitat respecte a les llengües germanes. Els lletinistes del Manierisme coneixíen l’étim de moltes paraules; aixina, del lletí subinde havíen eixit corrupcións com ‘sovint’, que’ls cults escritors del Barroc dignificaren en l’adv. ‘asobint’, nugant prep. y recuperant la billabial etimológica:

asobint “a Sen Cristofol asobint vach” (Morlá: Del torn de les Monches, c. 1645) asobint “venen alguns capellans... molt asobint” (BUV. Morlá, Ms. 666, c. 1649) asobint “de que tan asobint...” (Ballester: Ramellet del bateig, 1667) asobint “asobint: a menudo, muchas veces” (Escrig: Dicc. 1887)

El pusilánim Brusola, mirant el text catalá en el vulgarisme “sovint”, ductá y escrigué ‘asovint’, sinse l’etimológica -b-:

22

cat.: “La veurá molt més sovint” (p.102)

val.: “La vorá més asovint” (p.91)

En valenciá modern estava tan arrailat que trobem dasta diminutius:

val.: “convé mirar als bunyols ... asobintet, perque la fam no te lley” (Gómez Gascón: La reina de la festa del carrer, 1932)

— La riquea del val. permitix a Brusola l’us del polisémic ‘badar’ (cast. agrietar) en cónter de ‘obrir’ (‘aubrir’, en val. modern):

cat. : “ni l’obria del sol l’ardor” (p.103) val.: “ni la bade el sol d’ardor” p.91)

— En idioma valenciá tenim les grafíes etimológiques orde, ordens (del lletí ordo, -ĭnis); mentres en cat. tenen les corrupcions ordre, ordres. Brusola faría correcta traducció:

cat.: “ordre” (p.106) val.: “orde” (p.93)

— L’adv. val. ‘rónegament’ (cast. solamente , únicamente) ix en la traducció de Brusola:

cat.: “sols alló deurás...” (p.37) val.: “rónegament deus..” (p.26)

— Del lletí scriptūra eixiren veus com l’arcaic val. y cast, ‘escriptura’, comú en l’Etat Mija: “la escriptura, que es espejo del razonar” (de la Torre, Alfonso: Visión deleytable, c. 1430). El grup consonántic ‘pt’ es mantingué dasta el sigle XVIII en el fosilisat castellá notarial y eclesiástic: “por escriptura o de palabra” (Testamento de Lope de Vega, a. 1635) “escriptura de los colmenares y...” (Vargas, Diego de: Carta al conde de Campomanes, a. 1772), etc. El val. modern oferix la reducció pt > t ; con fa Brusola:

cat.: “escriptura” (p.23) val.: “escritura” (p. 13)

— Desde temps migevals, en val. trobem arrailá la morfología ‘deembre’ en escrits eclesiástics, notarials y lliteraris:

deembre “del mes de deembre” (A. H. Mun. d´Elig, Llibre de Privilegis, 1321)

deembre “lo primer dia de deembre” (Canals: Valeri Máxim, 1395)

deeembre “de dehembre” (A. Cat. Val. Llibre d’Antiquitats, 14 deembre 1414)

deembre “del mes de deembre” (Dietari del capellá d’Anfós, 1439)

deembre “vint de dehembre” (A. Patriarca. Inv. mort de Jaume Roig, 1478)

23

Corominas reconeix que: «Onofre Pou escriu deembre (Thesaurus, Valencia, 1575) y en fonts valencianes aixó durá molt» (DECLLC, III, p. 105). Brusola manté la grafía patrimonial:

val.: “en deembre” (p.101) — Brusola usa el verp ‘buscar’ en semantisme valenciá (voler trobar algo); distint al de ‘cercar’ o rodejar lo que siga:

val.: “búscalo fort y llauger” (p.23) val.: “camp cercat, / major producte ha donat” (p. 16)

— El val. ‘olvidar’ estava arrailat desde fea sigles; aixina com el posv. ‘olvit’:

olvidar “havía olvidat” (Dietari Porcar, 1 de dehembre 1614)

olvidar “les seretes me olvidava” (Serres: Real Academia, 1669)

olvit “el temps posá en olvit” (Mora d’Almenar: Rec. de Furs, , 1625)

olvit “posaren el olvit” (Morlá: Romanç, 1651)

olvit “la pols del olvit” (Ballester: Ramellet, 1667) olvit “en olvit, donant lloch” (Esclapes: Carta a Carlos Ros, 1734)

Brusola mostra el verp valenciá en sa traducció:

val.: “no olvides qu’al femer , deus atendre” (p.17)

— Del lletí ‘thesaurus’ derivaren corrupcions com el fr. antiu ‘tresor’ (s. XI) que’s sorregaría a l’occitá y, com a galicisme, als parlars neolletins de la Corona d’Aragó. No obstant, el cultisme ‘tesor’ (sinse -r- adventicia) may desaparegué; lo mateix que’l recort del étim en els derivats: “no thesaurizar (sic) en la terra” (Corella: Lo Primer del Cartoxá, 1496).

tesor “lo thesor de vostra...” (Pineda, A.: Carta a J. F. Heredia, 1562) tesor “lo que valia lo tesor que li posaren” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649) tesor “ni dadives de tesors pogueren ablanir” (Blay: Sermó de la Conquista, 1666)

Y lo mateix tenim en el derivat cult del lletí thesaurarius > thesorer > tesorer:

tesorer “thesorer” (Pou: Thesaurus, 1575) tesorer “lo thesorer” (Xávega dels notaris valencians, 1604) tesorer “no pot ser... tesorer” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608) tesorer “y apres fonch thesorer de sa magestat” (BRAH, ms. Dietari Porcar, a. 1610)

El cultisme, com ham dit, may es pergué, per lo que Brusola traduí el galicisme ‘tresor’ al val. cult ‘tesor’:

cat.: “economía es tresor” (p.105) val.: “economía es tesor” (p.100)

També el verp derivat mostra morfología etimológica en la traducció:

24

val.: “atesorar” (p.99)

— D’orige ductós y, posiblement, del cast. ‘mozo’ (DECLLC, V, p.810), ix en l’Etat Mija la grafía ‘moço’; pero als valencians sempre mos ha paregut paraula del cast. y, actualment, del catalá; lo mateix que’ls derivats ‘mossarda, mossardo, mossicot...”. Brusola fa bona traducció del cat. ‘mossos’ al val. ‘criats’:

cat.: “als mossos bon tractament” (p.114) val.: “als criats bon tratament” (p.108)

— cat.: “Quant tothom mana al plegat, /no hi ha res ben” (p.114) val.: “aon tots manen nos fa res, / sino tort y de través” (p.108)

— Del árap al-mahzán, al-mahzén naixqueren derivats etimológics com ‘almasén’; inclús en -t epentética, ‘almasent’, que li donava més singularitat en valenciá modern: “pati, portal, almacents, convents” (Tercer rahonament del Rull de Payporta y Albudeca, c. 1798). La grafía etimológica ix per tot el Reyne, dasta en la prosa del germá d’Azorin:

almasén “entrem als almasens” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1914) almasén “ports, descárrega, almasén...” (Celda: Arrós en fesols y naps, 1921) almasén “grans almasens” (El Tio Cuc, 2ª ep., nº52, Alacant, 1924) almaseniste “el fabricant... o almaseniste” (El Tio Cuc, 202, Alacant, 1918)

Brusola també mostra la veu valenciana:

val.: “mentres el atre... en el porche o almacen” (p.112) El val. porche, en –ch-, es clásic desde’ls temps de St. Vicent Ferrer. No obstant, com no tenim espay, qui vullga documentació, pot vórer o baixarse debaes l’actualisat DHIVAM (dhivam.wordpress.com). — El val. ‘hacienda’ o ‘hasienda’ es cultisme derivat del lletí facienda; mentres que’l corrupte cat. hisenda no ha eixistit may en valenciá; asoles es barbarisme introduit per els colaboracionistes del sigle XX. La veu valenciana era corrent desde Alacant a Castelló:

hasienda “part de la hazienda (sic)” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608) hasienda “furtarli la hasienda y mercaderies” (A.M.Elig, Leg. H. 49, 5 febrer 1617) hasienda “Sr. Ministre de Hasienda” (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 9/10/1888) hasienda “ministre que fon de Hasienda” (Semanari El Blua, Castelló, 21/2/1892)

En la traducció de Brusola ix el sust.:

val.: “la hacienda (sic) vorá aumentar” ( p. 45)

— Del árap hisp. hattá, influenciat. per el lletí ad ista, ixqueren morfologíes valencianes com asta, hasta, dasta y hasda. Tot sugerix que may hauría desaparegut esta

25

preposició del parlar del poble a lo llarc dels sigles; en el Barroc ix per tots els puestos, coincidint en la fortalea de la lliteratura que espentava arcaismes anfibológics com fins y funs, encá que alguns lliterats arcaisants, influits per floralistes bufalagamba, les usaren per 1900: “repartixquen l´hacienda funs a les...” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908). La grafía hate era del árap hispánic; Sanelo doná hatti com a valenciá en 1800, lo mateix que Escrig, “hatti: hasta” (dicc. 1851); y el cast. (h)adta apareix en Cardeña en doc. del any 945 (gent d´eixes terres, com el Cit, no tindríen problemes en usar hatti, hadta en nostre islamisat Reyne). Esta prep. no sería el primer eixemple de mosarabisme o arabisme que reapareix en lo sigle XVII. Trobem hasta en el val. de Morlá, cuan vol imitar l´idioma parlat per el mege trompellot, el notari cult, la monja tornera, el canonge vert, el catedrátic engolit, etc.; pero també en actes de la Generalitat (a.1655), en coloquis d´Elig (a.1776), y doc. jurídica en Peníscola (a.1701). Un estudiós encabotat en el valenciá, Lluis Galiana, la incluix en sa prosa com a veu arrailá: “enternia asta les penyes” (Galiana,1768); y atres valencians més antius, del sigle XIV, també coneixíen el vocable: “conferma el consell de Oriola tota la particio... fecta en Oriola asta la data d este privilegi” (AHME, Ms. Privilegis d´Elig, f. 24, doc. de 1307, copiat en 1321). Brusola traduix l’arcaisme y cat. viu ‘fins’ al val. modern hasta:

cat.: “fins” (p.20) val.: “hasta” (p.10)

— L’arcaic verp y catalá viu ‘ésser’ (p.110) es traduit al valenciá ‘ser’. cat.: “pot esser” (p.110) cat.: “essent més gruixuda” (p.82) cat.: “puix essent massa” (p.25)

val.: “y sent d’olivera fina” (69) val.: “que sent tu masa” (p.17)

— Del lletí servĭtĭu ixqueren corrupcions neolletines com serviy, servezi, sarvay, etc. En el sigle XIX, cuallats els idiomes del occident europeu, trobem el cat. servei, l´it. servizio, cast. servicio, inglés service, fr. service y valenciá servici; morfología culta present, per eixemple, en St. Vicent Ferrer per l´any 1400 o, més antiu encá, en doc. illicita del 1300:

servici “et servici del sennor rey, et profit del...” (Archiu Hist. Mun. d´Elig, Ms. Privilegis, 1321) servici “en servici de Nostre Senyor Deu tot poderós” (APH. Sta. María d´Elig, Sig.168, testament Paschasii de Romana, 10 noembre 1346) servici “algú ha de fer los servicis de casa... agranar, portar aygua” (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400) servici “sa potestat e servisi” (Dietari capellá d’Anfós, 1438) servici “ofici... servici” (Roig: Espill, 1460) servici “fente plaer o servici (...) servicis que has fet” (Esteve: Liber, 1472)

Brusola traduix el cat. servei (servey) al val. servici o servisi:

cat.: “cap servey” (p. 17)

val.: “ningún servisi” (p.8)

26

— En la traducció, Brusola fuig de sustantius com ‘aprenentge’:

cat.: “l’aprenentage’s” (p.20) val.: “aprenent se te de ser” (p.10)

— El verp ‘enredrar’ estava arrailat per el 1850:

enredrar “enredrar en alguna rama de abre” (Ros: Romans dels peixcadors, 1752) enredrar “enredrar no pensant” (B. Nic. Primitiu, Ms. 420, c. 1795) enredrar “enredrarse’l aladre en les arrails ” (Escrig: Dicc. 1851) enredrar “tot s´enredra” (Els carlistes en Vinaroz, Castelló, 1875, p.11)

El verp cast. y cat. ‘enredar’ es traduit per Brusola al val. ‘enredrar’:

cat.: “s’enredará’ (p.20) val.: “s’enredrará” (p.10)

— La familia lléxica valenciana de ‘pleit, pleitejar...’ está present en la trad. de Brusola:

cat.: “evitar tot plet” (p.23) val.: “pijor el pleitejar” (p.13)

—

Del lletí dubitāre, l’acomodació consonántica al val. modern ascomensá prónter, deixant la sonora -b- per -p- > -c- (dubtar > duptar > ductar): “per dupte” (Martorell: Tirant, 1460); “no duptant en res” (Villena: Vita, 1497). En el Barroc estava arrailat:

ducte “ductes” (Ests. de Villafamés, a. 1630) ducte “sens ducte” (Ms. Mulet: A Maciana, c. 1640) ducte “ducte” (Ests. de Vinarós, 1647) ducte “ducte que vosté... qui ho ducta” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649) ducte “no ducte yo... , posen ducte aquells infels” (Ballester: Ramellet, 1667)

Brusola traduix el cat. “dubte” al val. “ducte”:

cat.: “sens dubte ja eran bastants” (p.122)

val.: “no hia ducte” (p.37)

— Corominas, en sensatea, ductava de que’l valenciá ‘bonyigo’ no fora mosarabisme (DECLLC, 2, p.93). Per sa part, Brusola vertix el cat. ‘femadas del rossam’ al val. ‘bonyigo’ (que escriu en ‘ñ’):

cat.: “las femadas del rossam” (p. 51) val.: “el bonyigo del caball” (p.41)

— L’adj. cat. ‘sol’ y cast. ‘solo’, sinse companyía , es traduit per Brusola al val. ‘asoles’:

cat.: “sol” (p.55)

val.: “asoles” (p.43)

27

El vocable usat per Brusola tenía sigles d’antiguetat en valenciá:

asoles “pera que ell asoles” (Lo Rey, e per sa Magestat...; llicencia real en Hist. de la adoración de Jaume Prades, 1595) asoles “acompanyavenla quatre jurats asoles” (Porcar: Dietari, 12 de març 1626) asoles “Sa Magestat per si asoles no...” (A. Hist. Oriola, D. 2035, Orde Generalitat, 10 oct. 1704) asoles “y anava asoles” (Ros: Tratat, 1736)

— Del lletí iudicĭum derivaren el val. jui (juhi), cast. juicio y cat. judici:

juí “davant lo jui del poble” (Canals: Valeri Máxim traduit al valenciá, 1395) juhí “e sentenciar juhi” (APH. Sta. María d´Elig, Sig.168, 9 deembre 1406)

Brusola va vertir el cat. judici al val. juí:

cat.: “ab judici” (p.93) val.: “juí fals” (p.41)

La veu estava arrailá en tot el Reyne:

juí “de posarla en tela de juí” (Sanmartín: Jagants y nanos, 1895)

jui “formaría mal juí si no li...” (Baidal: Amor torna, Castelló, 1917) La veu valenciana encá es torná més singular en la morfología en ch-:

juí, chuí “els chuins de...” (Semanari El Tio Gabia, Novelda, 6 / XII / 1883)

— La traducció feta per Brusola no pot glosarse ni en dihuit ni en huitanta fulles; aixina que, simplement, asoles ham fet una curta rahonamenta d’ella.

— A propósit de traduccions y llengües paregudes

La extrema dreta catalanera (que hui te el poder llingüístic en la Generalitat Valenciana , Universitat , Instituts y Escoles), difundix historietes com a que, raere de la victoria de Franco, el valenciá estava prohibit. Per lo vist, en Alacant no heu sabíen y, per tant, seguíen publicant llibrets de fogueres en valenciá y, com a novetat, en italiá sinse traduir. Aixina, en el llibret de la Foguera Gabriel Miró (a. 1940), en un Alacant ple de lo més dur del fascisme de camisoles caquis, negres y blaves, mostrava texts “en italiá y valenciá”. No fea falta traducció de lo dit per l’anónim soldat italiá a la chicona alacantina, que parlava un valenciá paregut al de Brusola en 1853, ¿eren, per tant, un mateix idioma l’it. y el val.? Sí, si aceptárem les teoríes expansionistes de la unitat de la llengua del IEC. El diálec era curiós:

28

—¿Qué es aixó? —Mia cara fanciulla / ascoltate per pietá / due parole de un soldato. (Llib. Foguera Gabriel Miró, a. 1940)

Les traduccions del valenciá a atres llengües, encá que comprensibles, eixistiren. Per eixemple, l’alemá George Coci va tráurer a llum «en Çaragoça a ocho dias del mes de março. Año mil y quinientos y treynta y nueve», una traducció del valenciá al castellá. L’impresor, amic del escultor valenciá Damian Forment, ya havía tret atres llibres relacionats en els valencians. En 1503, per eixemple, havía estampat el “Breviario de Valencia”. Respecte a la duta a terme en l’any 1539, l’autor diu:

«Ordene unas breves consideraciones y puselas en lengua valenciana: por ser a mi propia: no me atreviendo a escribir en lengua peregrina. Empero tantos han sido los ruegos de otros; que pussiese el dicho tratado en lengua castellana: que me he aconortado de...»

Queda clar que, en total normalitat, es fea traducció d’una llengua a atra. Y tornem al crític August Rafanell que, en un enredrós comentari, día que la traducció de Brusola estava feta pera un públic prácticament analfabet. Aixina, desde’l seu Olimpo barceloní, Rafanell donava esta rahonamenta que traduixc al valenciá:

«el volumet (sic) valenciá te com a receptor un públic illetrat y, ademés, impermeabilisat llingüisticament parlant, que tal es el cas del llauraors del XIX. El monollingüisme d’esta gent funciona com un clar estímul pera’l prejuhí» (Rafanell: A propòsit, p.2)

Els monollingües llauraors valencians —foren d’Alboraya, Benimagrell o la Foya de Castalla—, coneixíen a la perfecció la seua faena, en tots els secrets de la naturalea del camp y l’horta. Desde fea sigles, els pares transmitíen als fills tot tipo de coneiximents pera produir dos y dasta tres collites anuals. Cap consell ni aforisme dels que du el llibret de Fages de Romá era novetat pera’l llauraor valenciá. Entonses, ¿quíns mercaven el llibre? El burgués mig, meges, notaris, abogats, noblea, alts militars y polítics, amos de botigues, artesans rics, etc. La societat valenciana encá

29

estava rodá del Romanticisme tardiu, ahon l’evocació del ensomiat camp y l’horta produía plaer als que, esporádicament, gochaven de vórer canyars, bancals d’oliveres o armelers, sequioles, dacsars, ullals, fabars, mangraners, carchofars, garroferes entre carts, senillars, matapuses y archilagues. Este públic, sinse apenes contacte en la naturalea, era el destinatari del llibret; no els llauraors que, abanda de coneixer millor que Fages de Romá els treballs del seu camp, la majoría ni sabíen llegir. La llengua catalana de Fages de Romá era la del poble e intelectuals catalans del 1850, perque’ls virtuosismes y filigranes erudites dels Verdaguer o Milà i Fontanals —embolchacanse arcaismes valencians y furtant occitanismes—, encá no eren del domini del nacionalisme filológic expansioniste. Respecte a la llengua valenciana de Brusola, era la dels valencians (si rentem certs catalanismes que s’asgolaren en el text traduit), foren palmiters, flares, tanders, arquitectes, tiracordetes, matarifes o tenders. Ademés, Brusola anyadix un capítul dedicat al cultiu de garroferes, en veus com ‘andana’; de distint semantisme a la veu homógrafa castellana y catalana. En val. era l’habitació de dalt d’alqueríes y barraques, asobint aprofitá pera’l cultiu dels cucs de seda: “cucs y obres de seda... canyisos o andanes” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575) y, com arreplegava Escrig: “también suelen emplearse para guardar algunas otras cosechas” (Dicc.1887). Efectivament, Brusola recorda que també aprofitava pera secar garrofes:

val.: “Escampaes en l’andana (les garrofes) / una, dos y atra semana, / les deus tindre p’a secar” (p. 86)

Es necesari tíndrer en cónter que l’abogat y agrónom catalá Narcís Fages de Romá (Figueras, 1813) era membre d’honor de la Sociedad Económica de Amigos del País de Barcelona. L’entitat, extenguda per tota Espanya, faría en u dels seus boletins este comentari respecte al llibre traduit al valenciá:

«Con el título de Cartilla rural en aforismes catalans, publicó en 1849 el socio corresponsal nuestro y comisario regio para la inspección de la agricultura en la provincia de Gerona D. Narciso Fagés de Romá (...) traducir en versos pareados castellanos y a publicarla con el título Aforismos rurales (...) Ni en castellano, ni en catalán (para) circular entre los labradores que en su mayoría ignoran una y otra lengua. Si se quería pues que pudieran aprovecharse... era preciso traducirla al valenciano. Esto es lo que ha hecho D. Roman José Brusola... Su autor le titula El Amic dels llauradors ó aforismes rurals... Verdaderamente es una traducción; pero está hecha con inteligencia de ambos idiomas» (Bol. Sociedad Económica, tomo VIII, año 1854)

Com es pot vórer, tenim una traducció en tota regla, que no asoles afectaría a dos paraules (com diría el catalaniste Ramón Ferrer, millonari llingüiste de l’AVLL catalana). L’estudi a fondo d’este treball de Brusola dona pera una tesis dotoral, llabor que deixem a qui tinga temps y corpenta de ferla.