Les llengües a Catalunya: diversitat sociolingüística i perspectives de futur
-
Upload
albert-bastardas-boada -
Category
Documents
-
view
883 -
download
1
description
Transcript of Les llengües a Catalunya: diversitat sociolingüística i perspectives de futur
(Publicat a: Payrató, Lluís, & F.X. Vila (dirs.), Les llengües a Catalunya (Cicle Joan Coromines III). Sabadell: Fundació Caixa de Sabadell, 2004, pp. 175-183.)
Albert Bastardas i Boada1
LES LLENGÜES A CATALUNYA: DIVERSITAT SOCIOLINGÜÍSTICA I PERSPECTIVES DE
FUTUR
1. Diversitats sociolingüísticament diverses
Una mirada ràpida al programa d’aquest cicle farà veure que ‘les
llengües a Catalunya’ no hi són per les mateixes causes, ni tenen el
mateix pes, ni fan les mateixes funcions, i, per tant, probablement
tampoc no tindran el mateix futur. A part de les diferències
‘estructurals’ entre els codis verbals humans que fonamenten el rètol
força corrent ara de ‘diversitat lingüística’, aquest pot amagar darrera
seu situacions també diferents, en especial des de la perspectiva
sociolingüística. Anant al gra i per resumir-ho ràpidament, totes les
llengües són iguals però els seus parlants no. Com a codis lingüístics
totes les trobarem ben construïdes, adequadament funcionals per a la
seva comunitat, i, des d’un punt de vista ètic, amb la mateixa igualtat i
1 Catedràtic del Departament de Lingüística General i director del CUSC – Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, de la Universitat de Barcelona.
dignitat. Alhora, els parlants de les llengües poden ser més aviat
dominants o dominats, amb més poder polític o menys, amb més
potència econòmica o menys, més nombrosos o menys, amb més
control dels media o menys, més compactes residencialment o menys,
etc. Conservant, certament, la consideració de dignitat i d’igualtat
que ens mereixen totes les persones, no per això hem de deixar de
veure les distintes posicions que ocupen en la jerarquia social i les
asimetries de poder relatiu entre uns col.lectius i uns altres.
Des del punt de vista sociolingüístic, doncs, les ‘llengües’ rarament
seran iguals per tal com difícilment ho seran les condicions dels seus
parlants. I és per això que disposem d’una rica terminologia
diferenciadora: les llengües són titllades d’’oficials’, ‘minoritàries’,
‘minoritzades’, ‘vernacles’, ‘estàndards’, ‘dominants’, ‘subordinades’,
‘expansives’, ‘recessives’, ‘amenaçades’, etc. Tot un seguit
d’adjectivacions per posar de manifest allò que tothom sap, encara
que sigui aconscientment: que les llengües, contra el que voldríem
tots pensar, acostumen a no ser-ne, d’iguals. I dic això d’entrada per
alertar sobre un cert discurs mel.liflu i naïf sobre la ‘diversitat’,
probablement benintencionat, però que té el perill d’amagar-nos les
diferències conflictives de la realitat, per la qual cosa pot ser fins i tot
contraproduent per als bons objectius dels seus propagadors ja que
2
pot sostreure del debat públic les arrels del problema i, en
conseqüència, la seva resolució o el seu millorament.
Si mirem les llengües recollides pel cicle veurem que
sociolingüísticament són diferents i responen a situacions i causacions
distintes. El mosaic és divers i tipològicament distint: des de petites
llengües d’àrees lingüístiques veïnes, però integrades político-
administrativament a Catalunya -com l’aranès-, fins a llengües
originades de vegades força lluny però traslladades aquí pel
desplaçament físic dels seus parlants i amb més o menys historicitat
en el nostre territori -el caló, les distintes varietats del castellà, el
gallec, les provinents ara de l’Àfrica o d’Àsia-, passant per les llengües
esteses de manera general com a estàndards convertits en codis
‘oficials’ pels poders polítics -el castellà, o el francès a la Catalunya-
Nord-, o bé els idiomes dits ‘estrangers’ que adquirim per a les
relacions internacionals -amb l’anglès clarament al capdavant.
Tenim, per tant, llengües de minories històriques parcialment
reconegudes, i d’altres de no reconegudes, tenim les varietats de les
grans migracions hispanòfones del segle XX, i totes les que han vingut
darrerament també per migració però ara des de terres més llunyanes
–tant de treballadors manuals com més formats o bé jubilats
benestants-, tenim les sobreposades per integració política en tant
3
que varietats normativitzades i estandarditzades, i també avui tenim
les que ens arriben de lluny per via tecnomediàtica i econòmica -per
cable, per Internet, per relacions comercials internacionals, etc. I
òbviament tenim la llengua pròpia del país, el català, encara a mig
camí d’una llengua normalitzada i establerta a causa de la repressió
de base política de gran part del segle XX.
La situació global que se’ns presenta és un ecosistema sociolingüístic
català força complex format per varietats i/o llengües d’origen
autòcton, migratori, polític i tecnoeconòmic. Cada una d’aquestes
categoritzacions té propietats i especifitats distintes de les de les
altres, i això, com veurem, pot repercutir en la llengua i en com és
vista pels altres grups i pel propi. Una llengua d’origen migratori,
posem per cas, pot ser viscuda d’una certa manera tant pels receptors
com pels portants, que poden arribar a interioritzar la visió -de
vegades negativa- dels receptors envers ells. Una llengua que entra
per la via tecnoeconòmica ben segur que no tindrà les mateixes
adherències significatives que la que ve per via migratòria i fins i tot
política. Els contextos de transmissió i les vies de contacte tindran
una influència molt important en les imatges i en les valoracions de
les formes lingüístiques (vg. Bastardas, 1996).
2. La diversitat lingüística i la revisió de les representacions
4
La mateixa comunitat d’origen autòcton també sosté representacions i
valoracions de les seves formes lingüístiques i de les dels altres. De
fet, aquesta comunitat, davant dels nous fets migratoris, polítics i
tecnoeconòmics, es veurà obligada a revisar les seves definicions del
seus espais lingüístics. Què és la pròpia comunitat, quines són les
seves diferències/igualtats amb els grups migrants -especialment els
més nombrosos-, quina la seva posició en el concert lingüístic mundial
a mesura que avança el procés de ‘globalització’ i s’adona més de la
seva interdependència amb la resta del món, etc., seran preguntes
que necessitaran re-formulació i que podran fer entrar en crisi les
representacions de la realitat sostingudes fins aleshores.
Per exemple, per a moltes persones, la manera de mirar, a Catalunya,
la realitat sociolingüística -i, en conseqüència, també la política
lingüística que se n’ha desprès- deriva fonamentalment encara de les
idees i aspiracions que s’estengueren a partir de la dècada dels 60.
Encara en plena dictadura, alguns intel.lectuals i activistes van anar
elaborant un discurs reivindicatiu que, tot passant per les
controvèrsies ideològico-terminològiques del ‘bilingüisme’ versus la
‘diglòssia’ i de l’ensenyament en la llengua de l’Estat o en ‘llengua
materna’, va anar cristal.lizant en el procés dit de ‘normalització
lingüística’. És des d’aquesta perspectiva de fons que, amb un
5
concepte de ‘bilingüisme’ dimonitzat -per la seva suposada
automàtica evolució cap a la ‘substitució’- i amb l’ensenyament en
‘llengua materna’ més aviat sacralitzat, s’han anat construint les
bases d’una organització lingüística pública que paradoxalment pot
arribar ser, però, problemàtica i contraproduent sinó s’adapta als
canvis que el nostre context político-econòmico-tecnològic ha sofert i
està sofrint encara.
Si el dit ‘bilingüisme’ –així, en abstracte- fos negatiu, com ho faríem
ara que, en el marc europeu, ens aconsellen de saber com a mínim
tres (o, en el nostre cas, quatre) llengües? I com les aprendrem
eficaçment aquestes altres llengües si només podem imaginar un
sistema educatiu en la ‘llengua materna’ i tots coneixem les enormes
limitacions de les classes d’idiomes estrangers en les nostres escoles?
No caldria potser revisar si allò que s’ha cregut durant aquests anys
està prou ben fonamentat?
Primer de tot hem de perdre la por al dit ‘bilingüisme’, en especial en
el nivell personal. Tot i que és cert que en tots els casos de substitució
lingüística trobem que abans hi ha hagut necessàriament fases de
‘bilingüisme’ asimètric -on s’arriba a conèixer molt millor i més
completament la llengua segona que no pas la primera de la
comunitat- no és del tot cert que qualsevol situació de ‘bilingüisme’
6
personal massiu hagi d’anar forçosament cap a la substitució -si més
no en un període immediat. Cal distingir, doncs, situacions i
situacions. Van probablement cap a la substitució aquells casos en
què el grup lingüístic subordinat arriba a tenir una autoimatge
d’inferioritat respecte del grup majoritari dominant i va decidint de no
transmetre per això la seva llengua pròpia als fills, i també aquells
que, vivint en contacte en el mateix territori amb un gran nombre
d’individus del grup dominant, i essent aquesta la llengua pública
clarament prevalent, s’hi van aparellant i van abandonant el codi
propi també amb els seus descendents. No hi van, però,
necessàriament de forma automàtica, aquells grups que mantenen
una autoimatge positiva i no estigmatitzada, que usen la seva llengua
autòctona en totes o moltes de les funcions interpersonals i públiques
i que tenen la voluntat i l’orgull de mantenir el seu codi en la
transmissió intergeneracional, tot i que hagin de ser ‘bilingües’ -o
poliglots- per tal de fer determinades funcions comunicatives (vg.
Bastardas, 1999).
És ben cert que la situació sociolingüística a la Catalunya
contemporània podria presentar, per al català, perills importants
d’evolució cap a la substitució donada la convivència en el propi
territori amb un altíssim nombre de persones que, lingüísticament,
pertanyen al grup majoritari dins del territori espanyol, i donat el
7
context de la forta prevalença de la llengua castellana en
l'administració central comuna, en els mitjans de comunicació i en el
món econòmic. Per això és d’extrema importància de sostenir una
autoidentitat positiva i igualment de dur a terme la recuperació
consensuada i gradual per al català -codi històric de Catalunya- de
funcions exclusives en el seu territori que facin que també la població
de llengua primera castellana vagi anant essent ‘bilingüe’ de forma
normal i habitual. Si tots dos grups en contacte en són, de bilingües,
el perill de la substitució pot si més no ser més controlat i permetre,
així, la continuïtat de la comunitat políticament i demogràficament
menor dins del conjunt de l’Estat. Si els grups en contacte continu
han de ser tots dos funcionalment bilingües el perill de l’assimilació
de l’un per l’altre pot quedar atenuat i més afeblit. Altres factors hi
podran influir, però en tot cas no seran els més directament polítics.
Acceptar, per tant, la possibilitat -i necessitat- que els individus dels
grups lingüísticament menors del planeta hagin de saber més llengües
a part de la històrica del col.lectiu corresponent ens permet aleshores
de donar una clara resposta als desafiaments que els canvis mundials
actuals ens presenten. Superats els estats-nació tradicionals com a
àrees polítiques i econòmiques per òrgans supraestatals com la Unió
Europea i per la mundialització tecnoeconòmica, necessitem
reorganitzar els nostres recursos lingüístics. Amb tota seguretat els
8
catalans del futur ja immediat no hauran de ser simplement
‘bilingües’ sinó poliglots, és a dir capaços de poder entendre’s i
expressar-se en tres, quatre o més llengües. Donat el creixement de
les interdependències comercials i culturals, ens aniria molt bé saber
no només el castellà -llengua veïna i predominant clarament a la
península ibèrica- sinó el francès, l’altre codi veí i no pas tan llunyà,
així com l’anglès que va esdevenint de facto la interllengua planetària,
i, per a determinades funcions, també l’alemany, llengua de la
primera potència econòmica europea, sense oblidar l’àrab tan a prop
en el Mediterrani. Vista l’evolució probable de la situació, el sistema
educatiu català no pot quedar-se quiet o només amb disposicions i
accions ineficaces en la multilingüització de la població. Cal plantejar-
nos sense més dilació quines són les nostres opcions per a l’augment
dels recursos lingüístics de la població de Catalunya, quines
metodologies caldrà impulsar amb força, quins professionals eficaços
caldrà formar, com s’haurà de reorganitzar el sistema educatiu per
fer-ho possible, quins seran els nivells adequats per desenvolupar-hi
quines llengües, quines especialitats en demanaran més unes que les
altres, etc. El que no es pot fer per més temps és amagar el cap sota
l’ala capficats només pels diferents conflictes entorn del català i del
castellà. L’escola catalana ha d’esdevenir, doncs, plenament catalana
però alhora ha d’aprofundir la seva funció poliglotitzadora i el seu
esperit universal.
9
3. La política lingüística escolar
La poliglotització efectiva postulada ens ha portat ineluctablement a
l’escola i a la política lingüística educativa. I aquí podem xocar amb
un altre de les idees heretades, la de la ‘llengua materna’ o, si voleu,
la ‘llengua del país’ com a sola eina vehicular. Fixem d’entrada la
possible obsolescència de la necessitat de ser educats només en la
‘llengua materna’. Per què s’ha produït aquest canvi? Perquè hom
s’ha adonat que la llengua en què s’expliquen les coses és també font
d’aprenentatge, a condició que s’hi donin les condicions mínimament
necessàries. Si els individus troben a l’escola mestres que únicament
els expliquen els continguts i els parlen en la mateixa llengua que ja
duen de casa només en resultarà un eixamplament lèxic i expressiu
parcial que potser aconseguirien igualment amb una menor quantitat
d’hores d’exposició (a part de l’estudi normatiu de la llengua i de
l’aprenentatge de les regles d’escriptura). Si, en canvi, troben que al
llarg del seu pas pel sistema educatiu general també se’ls expliquen
coses, se’ls fan fer accions, i se’ls parla en altres idiomes, els resultats
poden ser de desenvolupament de competències comunicatives en
aquestes altres llengües, ja que a part dels continguts curriculars
podran desenvolupar alhora noves capacitats lingüístiques, tal com ja
s’ha demostrat a Catalunya mateix.
10
Algú pot objectar de manera ben lògica si aquests canvis no anirien en
detriment de l’extensió de la competència i de l’ús del català, encara
avui en estat precari. Sobre això cal pensar que no necessàriament
més ús del català com a (quasi)única llengua vehicular de
l’ensenyament porta de manera directa a un més gran ús d’aquesta
llengua en la interacció personal, sinó que això depèn també de molts
altres factors sòcio-psico-culturals que en darrer terme decideixen el
comportament lingüístic dels individus segons les situacions. La
introducció mesurada i intel.ligent, doncs, de l’ús adequat d’altres
llengües com a vehiculars en determinades temàtiques i fases del
currículum escolar podria no repercutir necessàriament de forma
negativa en l’ús quotidià del català com a llengua comuna de
Catalunya, fet, però, que caldria verificar i estudiar amb l’atenció
deguda. Per altra banda, la introducció gradual i planificada, per
exemple, de l’anglès, contribuiria a despolaritzar el conflicte
català/castellà, i a fer comprendre més clarament la necessitat del
pluralisme lingüístic en el marc espanyol i de la preservació de la
diversitat en l’àmbit planetari (vg. Bastardas, 1997). En tot cas, la
impulsió de l'ús efectiu del català com a llengua d’intercomunicació
de la població resident a Catalunya -certament no pas òptim en
aquest moment- no depèn probablement de més hores de llengua
vehicular formal sinó de la implantació d’estratègies de conscienciació
11
de les normes d’ús lingüístic existents a la societat catalana i dels
efectes cecs globalment negatius que tenen aquests comportaments
per a la continuïtat de les comunitats lingüístiques, en especial les
minoritzades. La introducció d’estratègies de poliglotització, hauria
d’anar acompanyada, doncs, d’estratègies paral.leles d’impuls efectiu
del català en el nivell interpersonal, superant la por imperant fins ara
d’intervenir -per no ‘imposar’- en aquest nivell comunicatiu.
Aquestes estratègies s’hauran també d’imaginar i d’assajar i,
evidentment, no se serviran de cap enfocament coactiu i autoritari
sinó de la conscienciació sociolingüística i dels avantatges que en el
desenvolupament comunicatiu en català reportaria el seu ús
interpersonal informal. Molt probablement, en darrer terme, el canvi
general de les normes d’ús lingüístic actuals –i, en especial,
l’adaptació (quasi)automàtica al castellà de l’interlocutor- hauria de
ser afavorit i incitat des d’una acció global sobre el conjunt del país, a
partir d'un projecte més enfocat cap al futur que no pas cap al passat,
ara per ara encara pendent de realitzar (vg. Bastardas, 1999).
4. L’organització lingüística de l’Estat Espanyol
Un dels aspectes que més pot incidir en les representacions i, per
tant, en els comportaments lingüístics a Catalunya, és l’organització
lingüística consagrada en els principis constitucionals espanyols. El
12
fet d’haver optat per una oficialitat única del castellà en els òrgans
centrals i estesa a més arreu del territori avui comprès en la sobirania
de l’Estat espanyol -encara que també es reconegués l’oficialitat de
les altres llengües en els territoris històrics d’aquestes- pot ser un
factor d’enorme importància en l’evolució de la situació
sociolingüística de Catalunya. Que el castellà sigui consagrat encara
com la sola llengua que té plena oficialitat a nivell de tot l’Estat i
l’única que explícitament tothom ha de saber no és només un greuge
comparatiu flagrant per a les altres llengües d’Espanya sinó una
norma de conseqüències greus, en especial per a l’extensió del català
en les comunicacions institucionalitzades -les de caràcter públic i
col.lectiu i de les organitzacions oficials i no-oficials (vg. Bastardas &
Boix, 1994). Una cosa és que es reconeguin drets personals i
facilitats lingüístiques per a les persones desplaçades que tenen
aquesta llengua com a idioma nadiu -dins d'un marc d'acollida
fraternal i solidària- i l'altra és que aquesta llengua pugui continuar
essent de manera legítima la que majoritàriament ocupa les funcions
públiques no-oficials de Catalunya i la que actua de facto com a
llengua de relació intergrupal general. Evidentment, aquests dos
grans blocs de funcions haurien de correspondre a Catalunya
prioritàriament al català i no pas a la llengua d'un grup
ètnicolingüístic veí o dels membres d'aquest grup desplaçats a
Catalunya en les grans migracions del segle XX. El castellà a
13
Catalunya no té cap legitimitat d'ocupar el lloc del català en les
comunicació general, interna i externa, de les empreses, en la
publicitat, els opuscles informatius, l'etiquetatge, la retolació
comercial, els mitjans de comunicació, etc. Això no vol dir que no hi
pugui ser usat en les comunicacions en què lògicament hagi de ser
emprat -relacions comercials i de tot tipus amb l'àrea lingüística
històricament castellanoparlant, retolació plurilingüe general,
comunicats locals i interns d'associacions de persones d’origen
immigrat, converses amb els visitants d'aquesta llengua, lectures de
pàgines web, teatre originari d'aquest idioma, i un llarg etcètera. Al
castellà, doncs, li quedarà un enorme espai d'ús i, òbviament, no
estarà mai en perill de recessió i menys d'extinció en el seu territori
històric. El que no ha de fer per gaire més temps és prendre-li les
funcions generals que haurien de correspondre al català i que ocupa
simplement com a efecte de les polítiques lingüístiques dels governs
espanyols antidemocràtics. Cal tota la gradualitat que sigui necessària
-ja que la població més adulta no va tenir l'oportunitat d'aprendre el
català normatiu- però cal també saber clarament cap on ens volem
encaminar, sense animadversions ni tensions, sinó amb fraternitat,
justícia i una ètica culturalment responsable (vg. Bastardas, 2003).
5. L’organització lingüística a Catalunya
14
La complexitat sociolingüística de la Catalunya actual posa, de fet,
damunt de la taula problemes de caràcter mundial que cal saber
resoldre amb intel.ligència i justícia. Per exemple, quins
comportaments haurien èticament de sostenir els individus que es
desplacen de la seva àrea lingüística a una altra, ja sigui a l’interior o
a l’exterior d’un mateix Estat? Seria just de demanar-los si més no la
seva bilingüització efectiva en la llengua de la comunitat receptora? I
als seus descendents? Un altre aspecte: Donada la creixent
interdependència i intercomunicació entre els distints grups
lingüístics humans, fins on han de renunciar aquests de tenir funcions
lingüístiques en el seu codi propi a favor dels més generals? Com
s’hauria d’organitzar una distribució no-jeràrquica i adequada de
funcions entre els codis propis (‘locals’) i els d’intercomunicació
general (‘globals’) que no afavorís els processos de substitució
lingüística? I encara més: quina organització lingüística legítima
haurien de tenir aquells grups lingüístics minoritaris i subordinats
políticament en el pla de l’Estat que, a més, han rebut enormes
contingents demolingüístics adscrits a la mateixa única llengua que és
oficial en el pla estatal, i aquesta és a més una llengua d’abast
superior amb potents xarxes internacionals de producció mediàtica i
escrita i, doncs, amb gran poder econòmic?
15
Com veiem, aquesta problemàtica és absolutament ‘glocal’, com ja es
diu ara. És a dir és un problema local i global alhora i d’abast
mundial, i no pas únicament un problema de determinats ‘grups
minoritaris’. Crec que és el moment de cercar principis ben generals i
internacionals per a la resolució de les situacions lingüísticament
conflictives. Per exemple, veig que de l’examen de les possibles
solucions de convivència de la diversitat, en podria sortir una mena de
‘principi de subsidiarietat lingüística’ -com el que s’aplica a Europa
en l’àmbit de l’administració- que vindria a dir que “tot allò que
puguin fer les llengües ‘locals’ no ho han de fer les llengües més
‘globals’. És a dir, els codis ‘locals’ han de tenir el màxim possible de
funcions, deixant només les estrictament necessàries als codis més
‘globals’. I no pas a l’inrevés com el fet de l’extensió de la
competència en les llengües internacionals port dur-nos a creure. Si
tot ho poden fer les llengües més ‘globals’ -per tal com cada dia seran
més conegudes- per a què hauran de servir els idiomes ‘locals’? Crec,
doncs, que la clau és la distribució de funcions, de caràcter no pas
jeràrquic ni asimètric i afavorint ‘per defecte’ sempre els codis locals.
D’aquesta manera es pot fer possible un resultat que pot semblar
incompatible a primer cop d’ull, és a dir, la preservació de la
diversitat lingüística i el coneixement de grans llengües
d’intercomunicació per part de la majoria de la població mundial (vg.
Bastardas, 2000 i 2002).
16
Cal tenir en compte que perquè puguin sobreviure les llengües ‘locals’
en la globalització general cap a la qual anem avançant és fonamental
que aquestes puguin disposar de funcions exclusives, és a dir, de
comunicacions que no siguin efectuades habitualment per cap més
llengua. Així, la llengua serà sempre ‘útil’ i instrumental, i tindrà
sentit la seva continuïtat intergeneracional i/o el seu aprenentatge per
les persones que no la tinguin com a llengua primera. Si passem això
a Catalunya, l’exemple és clar: si tot ho pot fer també el castellà per a
què ha de servir el català?
És en un marc de clara protecció i promoció del català com a llengua
de comunicació habitual i general a Catalunya -en les organitzacions i
entre les persones, tinguem l’origen que tinguem- que es podran
dissenyar amb serenitat i consens polítiques de respecte a les altres
llengües que avui tenen presència en el nostre país, i polítiques
educatives que dotin la població del màxim de recursos lingüístics a
nivell personal, òptims per a un món global i plurilingüe (vg.
Bastardas, 2002b). En la poliglotització ordenada dels individus i en
l’acurada distribució de funcions veig les idees-força de l’organització
lingüística de la Catalunya futura. Ara que els partits polítics catalans
tornen a parlar de reformar els textos estatutaris cal no passar per
damunt del problema sinó enfrontar-s’hi amb rigor i fraternitat i
17
arribar a un consens general òptim sobre l’organització lingüística del
país.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Bastardas i Boada, Albert
1996 Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica
sociolingüística. Barcelona: Proa, 1996.
1997 “Escola i comportaments lingüístics des de l’ecologia de les
llengües: el cas català”, Escola catalana 340, pp. 6-10.
1999 “Comunicacions institucionalitzades i comunicacions
individualitzades. La
complexitat de l’ús social de les llengües”, a: Fundació Jaume
Bofill, Informe per
a la Catalunya del 2000. Barcelona: Ed. Mediterrània, pp.
747-750.
1999b “Manteniment diglòssic i substitució lingüística: notes per a
una continuïtat de
la linguodiversitat”, Homenatge a Jesús Tuson. Barcelona:
Empúries, pp. 26-32.
2000 “De la ‘normalització’ a la ‘diversitat’ lingüística: cap a un
enfocament global del
18
contacte de llengües”, Revista de llengua i dret 34, pp. 151-
165.
2001 “Normalització lingüística i globalització: l’escola catalana en
el segle XXI”,
Escola catalana 381, pp. 24-26.
2002 “Política lingüística mundial a l’era de la globalització:
diversitat i
intercomunicació des de la perspectiva de la complexitat”,
Noves SL. Revista de
Sociolingüística (en línia), estiu 2002,
http://cultura.gencat.es/llengcat/noves/hm02estiu/metodologia
/bastardas1_9.htm
2002b “Llengua i noves migracions: les experiències canadenques i
la situació a
Catalunya”, Revista de llengua i dret 37 (setembre), pp. 153-
188.
2003 “Perspectives teòriques i objectius per a la intervenció de
l’activisme lingüístic
en el futur del català”, Llengua nacional 42, pp. 5-7.
Bastardas, Albert, & Emili Boix (eds.)
1994 ¿Un estado, una lengua? La organización política de la
diversidad lingüística.
19
Barcelona: Octaedro.
20