Les plantes valencianes

Alzina

AlzinaL'alzina (Quercus ilex L. o Quercus ilex ssp ilex L.) és un arbre de fullatge persitent de la família de les fagàcies.

La capçada és ampla i densa, fulles de 3 a 7 cm el·líptiques o oblongues, subenteres (tenen lòbuls) o amb dents poc espinoses (són més espinoses les que estan a prop del terra); de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers amb de 7 a 11 parells de nervis laterals .

Es tracta d'una planta de sexualitat monoica, les flors masculines estan agrupades en llargs aments que deixen anar el pol·len al vent i les femenines són solitàries i d'elles es desenvolupen els fruits. Floreix a la primavera durant abril o maig

El seu fruit com el d'altres plantes del gènere Quercus és diu: aglà, gla o bellota i és amargant, les esquames de la cúpula (o "barret") les té totes més o menys iguals, curtes i aplicades.[1]

La seva alçada varia entre els 5 i els 20 metres.

Alzina surera

Alzina surera

➲ L'alzina surera (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina, és de mida mitjana, i originari de la Mediterrània occidental.

➲➲ La seva característica més identificativa és l'escorça grisenca, gruixuda i rugosa de la que

s'estreu el suro. A causa de la seva escorça, el suro ha estat explotat forestalment, afavorint les terres on pot créixer la seva expansió.

➲➲ Normalment té entre 5 i 15 metres d'alçada però es poden trobar exemplars molt vells de

fins a 20 metres. Les fulles de la surera tenen de 4 a 7 centímetres de llargada, lleugerament lobulades o dentades, verd fosc a l'anvers i més clares al revers. El seu fruït és una glà de 2-3 centímetres de llargada. La vida de les sureres pot estendre's durant 150-250 anys.

➲➲ Forma boscos clars, anomenats suredes, a les terres baixes sobretot del litoral sobre

terrenys silicis. Es pot trobar barrejat amb la pi blanc o amb el pi pinyer però l'explotació humana afavoreix el creixement de la surera en detriments dels altres arbres.

Pí blanc

Pí blanc

Arbre de fins a 20 metres d'alçada, les branques i l'escorça són grisenques (d'aquí li vé el nom de pi blanc). Fulles de 0'7 a 1mm d'amplada i de 3'5 a 7 cm de

longitud d'un verd groguenc. Floreix l'abril o el maig. Nombroses pinyes, de 5 a 12 cm de longitud, amb un clar peduncle i amb esquames amb escudets poc

prominents.

És un arbre bastant xeròfil i heliòfil.

Als Països Catalans es troba des del nivell del mar fins un màxim de 1200 metres d'altitud al País Valencià, 1100 a les Balears i 1000 metres a Catalunya. És l'arbre

dominant a grans extensions del país de l' alzinar, on s'ha estès colonitzant els conreus abandonats, ja que es tracta d'una espècie oportunista. També els incendis afavoreixen la seva propagació, ja que d'una banda el foc fa esclatar les pinyes i n'escampa les llavors i d'una altra les altes temperatures afavoreixen l'obertura de

les pinyes: és una espècie piròfita. En general ocupa les posicions de solana excepte de l'Alacantí i el Baix Segura cap al sud, on l'augment de l'aridesa fa que

es refugiï en l'obaga i llocs frescals.

Roure

Roure

El terme roure pot ser usat per a referir-se a moltes espècies d'arbres del gènere Quercus, nadiu de l'hemisferi nord, i ocasionalment també a espècies d'altres

gèneres de la mateixa família (Fagaceae), o fins i tot, d'altres famílies, com en el cas d'algunes espècies sud-americanes de Nothofagus (fam. Nothofagaceae).

En el seu ús originari, el terme, derivat del llatí robur, designa espècies europees de Quercus de fulles toves, de vora sinuosa, caduques, pròpies de climes temperats

oceànics; o bé de variants fresques, per altitud, del clima mediterrani.

Roure

Castanyer

Castanyer

És un arbre de gran volum (entre 20-35 metres d'alçada) i amb un tronc, buit en la vellesa, que pot passar dels 2 metres de diàmetre. L´escorça és llisa i d´un marró clar fins els 15-20 anys, després s'enfosqueix i s'esquerda

longitudinalment.

És una planta monoica, amb fulles caduques de limbe llarg, 16 a 28 cm de llarg, i 5 a 9 cm d'ample de color més clar al revers i d´un verd més fosc a l´anvers. Són oblongo lanceolades, simples, profundament dentades, agudes i

glabres[1] (o sigui, sense pèls). La textura de les fulles és similar a la consistència del cuir, és a dir coriàcies. La nervadura és pennada.

Les flors són unisexuals, té flors masculines i femenines separades dins del mateix arbre en aments o glomèruls verticals de 10 a 20 cm de llarg. Les flors masculines, disposades a la base de les branques, són de color verd, mentre que quan són madures es tornen grogues. El perigoni, és a dir un periant indiferenciat, està format de 3 a 7 tèpals. Les femenines es troben a la base de les masculines. El gineceu té un ovari ínfer i és pluricarpel·lar sincàrpic, està format per 3-6 carpels soldats. Les flors apareixen a partir de juny. A la tardor maduren i es converteixen en castanyes. Són

flors cícliques, en aquest cas actinomorfes (amb més de dos plans de simetria).

El fruit és una càpsula espinosa que fa entre 5 i 11 centímetres de diàmetre i conté de 2 a 7 castanyes. El fruit pròpiament dit presenta dues cares ben diferenciades, una plana i l´altra convexa. Cada llavor està recoberta per una

pell de color vermellós, brillant per fora i vellut a la part interna. En l´interior trobem la castanya, aquesta està recoberta per una segona pell molt fina, difícil de separar, i que li confereix un cert sabor amarg.

Generalment la pol·linització és anemòfila i, en aquest cas també, entomòfila.

Castanyer

Bruc

La majoría de brucs són arbusts de 0.2-1.5 m de altura, encara que alguns com Erica arborea o Erica scoparia poden arribar a 6-7 m de altura. Totes las especies són de fulla perenne, con fulles acicular, molt primes i en forma de petites agulles de 2-15

mm de longitud.

Es diferencia de la bruguerola Calluna vulgaris per que aquesta té les fulles més petites, de 2-3 mm de

longitud, i la corol·la més dividida, en pètals diferenciats.

Romaní

Romaní

És un arbust perenne aromàtic d’un metre d’alçada normalment, encara que pot arribar als 2 metres. L' arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades en forma de ramificació

simpòdica i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l’anvers i blanc tormentós al revers, en aquestes la divisió del marge és simple i la superfície revoluta. Petites ,com a molt de 3’5 cm de longitud, amb l’àpex acuminat i la base atenuada, se situen

damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors del romer són hermafrodites i pentàmeres, es troben en posició pedicelada i una simetria zigomorfa, apareixen des de finals de primavera fins principis d’estiu, encara que

pot estar florida tot l’any. El calze és bilabiat i acampanat de color verd, i alguns cops, té un to vermellós. La corol·la és bilabiada d’una sola peça, fa entre 10 i 12 mm i té un color blau pàl·lid, rarament blau intens i en poques ocasions blanc. L'androceu està constituït per dos

estams encorbats exserts. El gineceu és súper amb un estil terminal. El romaní té fruits petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cada una de les quatre parts en

què està dividit el fruit té una llavor.

Romaní

Garriga

La garriga és un tipus particular d'agrupament vegetal, el format pel garric, en geobotànica, inclòs dins l'aliança fitosociològica Rhamno-Quercion cocciferae.

Per extensió, s'anomena garriga a les formacions arbustives baixes, on un home dret hi sobresurt, tant si el garric hi és present com si no. De fet, a les illes Balears el terme garriga

és prou extès tot i que el garric hi és molt escàs.

La garriga propiament dita (o sigui, la garriga dominada pel garric) es troba als dominis climàcics de l'alzinar amb marfull i de la màquia litoral sobre terrenys calcaries es veu molt

afavorida per incendis repetits que impedeixen la seva evolució cap al bosc o la màquia. Ambdues característiques lliguen força amb les preferències del garric, que és una planta

calcícola i un piròfit reconegut.

Garriga

La màquia és una formació vegetal densa i ombrívola formada per arbustos alts (1,5-2 m) de tipus escleròfil, és a dir, adaptada a la sequera, pròpia de les terres de clima mediterrani

amb una gran sequera estiuenca, com ara les muntanyes mitjanes i baixes del País Valencià, les Illes Balears i de la major part de Catalunya. De la paraula màquia, d'origen cors, deriva

el mot maquis, en tant que persona que s'amagava entre aquest tipus de vegetació.

Les espècies vegetals a la màquia són força variables, s'hi troben espècies arbustives (arboç, marfull, llentiscle, margalló, etc) però també es poden trobar alguns arbres, de mida

reduïda, com l'alzina, el roure, l'auró negre o l'ullastre.

Espart

L'espart (Stipa tenacissima) és una poàcia que es conrea per a aprofitar-ne la fibra.

És una planta herbàcia perenne, espitosa, rizomatosa, amb fulles linears, glabres i molt

tenaces, l'espiga és groguenca. Creix de forma natural o introduïda en llocs de clima estèpic al sudest de la Península Ibèrica i nord d'Àfrica.

Espart

Margalló

Margalló

El margalló, bargalló o garballó (a Mallorca) és un un vegetal dioic de la família de les palmeres. El seu nom científic és Chamaerops humilis. Es una planta polígamo-dioica (generalment és dioica).

Sovint fa rebrots a la base com a conseqüència de la destrucció del tronc per acció humana o dels

incendis (als quals és però molt resistent). Té fulles grosses, en forma de ventall (palmatisectes) amb

pecíols proveïts d'espines vulnerants, de flors grogues en raïms densos i fruïts semblants als

dàtils.

TítuloPágina 2Página 3Página 4Página 5Página 6Página 7Página 8Página 9Página 10Página 11Página 12Página 13Página 14Página 15Página 16Página 17Página 18Página 19Página 20Página 21Página 22Página 23Página 24