2.EL CAS EN LA DECLINACIÓ

Concepte i definició Sunt quos curriculo pulverem Olympicum

collegisse iuuat. Hor. Carm. 1, 1, 3-4.

Lepide hercle adsimulas. Iam in principio id mihi placet. Plaut. Poen, 1106.

Concepte i definició Un mateix concepte semàntic pot rebre diferent

tractament sintàctic. Un dels sistemes de relació de base morfològica

que s’empra en les llengües en la determinació dels diferents papers semàntics és l’elecció del cas.

El cas és una marca flexiva que codifica en algunes llengües els diferents papers semàntics en el marc de l’oració.

La formació de la categoria1. Reliquos omnes equitatu consecuti nostri

interfecerunt.Caes. Gall. 1, 53, 3.

2. Interfectus est etiam fortissime pugnans Crastinus.

Caes. Ciu. 3, 99, 2.3. Anulo est aureo scriba donatus.

Cic. Verr. 2, 3, 187.

La formació de la categoria És impossible determinar un valor sintàctic únic per a aquest nominatius:

1. Un subjecte agent amb control2. Un subjecte pacient.3. Un subjecte beneficiari

Un valor semàntic per a cada cas seria impossible, perquè existirien tants casos com valors.

El nombre de casos és molt variable en les diferents llengües. Depèn de la conversió en distinció morfològica per part dels parlants d’una

distinció semàntica. La semblança entre les diferents estructures lingüístiques té a veure amb els

mecanismes de la nostra capacitat d’abstracció. Això fa possible la categorització dels casos al voltant d’una sèrie limitada de conceptes:

http://wals.info/chapter/49

La formació de la categoria L’organització del sistema casual de una llengua com ara el llatí

està determinada pel nombre de formes flexives que presenten les formes nominals o almenys una d’elles.

En segon lloc, pel joc combinatori entre formes i funcions. En llatí postulem l’existència d’un vocatiu independent del nominatiu

només perquè en la declinació temàtica per al masculí es manté una diferència formal del tipus dominus / domine.

Si aquesta forma no existís, atribuiríem al nominatiu també la funció d’apel·lació. Per més que en altres llengües indoeuropees i en la reconstrucció interna del

llatí estiga clara l’existència d’un forma pròpia de vocatiu que no s’ha conservat.

La formació de la categoria Athenis vixi

Locativus est casus, qui ostendit locum ubi actio verbi perficitur.

Propinquo muro «Est et octauus casus datiuo similis, qui per

accusatiuus profertur et elocutionem facit, ut «propinquo muro», hoc est «ad murum». Cledonio, GL 5, 44, 16.

La formació de la categoria El llatí utilitza en l’expressió de les funcions semàntiques

a través dels casos mecanismes sintàctics i morfològics alhora; és a dir, empra paraules independents per a determinar les relacions: les preposicions.

Com sabem, no tots els casos són susceptibles de portar preposició: el llatí les reserva per a l’acusatiu i l’ablatiu. Amb el genitiu trobem paraules amb valor similar (causa, gratia), però que no són emprades exclusivament amb aquesta funció.

La formació de la categoria Els casos són marques de relació que han gramaticalitzat en llatí continguts

molt diversos. Aquests continguts presenten diferents nivells de valor relacional (abstracció).

En l’expressió de les relacions de contingut, alguns es reforcen mitjançant preposicions, més concretes i semàntiques, menys abstractes i gramàticals.

Existeix una distinció entre casos més gramaticalitzats (p. ex. nominatiu) i més semàntics (ablatiu).

En la relació entre semàntica i gramàtica, en la qual els casos ocupen posicions desiguals i complexes, també les preposicions ocupen llocs amb diferents definicions: No és igualment gramatical la preposició llatina «de», de difícil determinació

semàntica, que la preposició «intra», de contingut molt més identificable.