L'institut catal per la pau i el moviment social a Catalunyala ciència política (Pruijt, 2003;...

1

MATERIALS DE PAU I DRETS HUMANS

Document de treball, 1

L’INSTITUT CATALÀ

INTERNACIONAL PER LA PAU I EL MOVIMENT SOCIAL A

CATALUNYA

Robert Gonzàlez i Esther Vivas Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP)

3 L’Institut Català Internacional per la Pau i el moviment social a Catalunya

PROJECTE DE DIAGNOSI

INFORME FINAL

L’INSTITUT CATALÀ INTERNACIONAL PER LA PAU

I EL MOVIMENT SOCIAL A CATALUNYA

Models de relació

Robert Gonzàlez i Esther Vivas

Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP)

Document de treball, 1

4

Materials de Pau i Drets Humans Document de treball, 1 Barcelona, març de 2008 © Robert Gonzàlez i Esther Vivas, Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP)

© de l’edició: Generalitat de Catalunya. Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans Av. Diagonal, 409, 2 08008 Barcelona Tel. 93 552 60 00 Fax 93 552 60 20 [email protected] www.gencat.net/direp Estudi encarregat a:

Aquesta col·lecció s’ha editat per ser distribuïda, amb la intenció que sigui com més utilitzada millor. Si se citen i es reprodueixen algunes parts d’aquest treball, cal fer-ne la citació següent: GONZÁLEZ, R.; VIVAS, E. L’Institut Català Internacional per la Pau i el moviment social a Catalunya. Barcelona: Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans, Generalitat de Catalunya, 2008. (Materials de Pau i Drets Humans; 1). Les opinions expressades en aquestes publicacions no representen necessàriament l’opinió de l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans.

http://www.gencat.net/direp


L’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans és l’estructura governamental de la Generalitat de Catalunya que té com a missió principal desenvolupar polítiques públiques de foment de la pau i de promoció dels drets humans. La col·lecció “Materials de Pau i Drets Humans” recull documents de treball amb l’objectiu de proporcionar una visió nova i original dels dos àmbits, a través de l’edició d’investigacions elaborades per centres especialitzats i persones expertes.

6 Materials de Pau i Drets Humans, 1

Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans


INDEX

1. INTRODUCCIÓ 9 2. MARC CONCEPTUAL: LES RELACIONS ENTRE EL MOVIMENT PER LA PAU I LES INSTITUCIONS 10 2.1. Una definició operativa del concepte moviment social 10 2.2. El procés de creació de l’ICIP: cap a una institucionalització flexible del moviment català per la pau? 12 2.3. L’ICIP i les xarxes d’acció col· lectiva crítica 13 3. EL MOVIMENT CATALÀ PER LA PAU I L’ICIP 14 3.1. Una proposta de mapa d’actors 14 3.2. Percepcions i expectatives 18 3.2.1. La visió de l’ICIP 19 3.2.2. La missió de l’ICIP 23 4. MOVIMENT PER LA PAU, INSTITUCIONS I PARTITS POLÍTICS 28 4.1. L’impuls de les polítiques de pau a Catalunya 28 4.2. L’ICIP: una arquitectura institucional novella? 30 5. CONCLUSIONS: QUINS MODELS DE RELACIÓ? 33 6. BIBLIOGRAFIA 35 7. ANNEXOS 37 7.1. Llista de persones entrevistades 37


1. INTRODUCCIÓ L’aprovació, el 4 de juliol de 2003, de la Llei de foment de la pau (21/2003) per part del Parlament de Catalunya va significar un pas endavant en el suport de les institucions públiques al moviment català per la pau. La Llei 21/2003 va establir les bases que permetrien la creació del Consell Català de Foment de la Pau i va obrir el procés per a la creació de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). La Llei de foment de la pau va significar el reconeixement institucional de la feina feta pel moviment per la pau a Catalunya, a la vegada que va posar en relleu la voluntat de les institucions catalanes d’endegar una tasca sostinguda en el temps en matèria de pau. L’Avantprojecte de llei aprovat pel govern reitera de manera explícita que l’ICIP neix arran d’una demanda social i que vol integrar-se a les diverses expressions socials del moviment per la pau que existeixen a Catalunya, donar-hi suport i complementar-les. Aquest espai social vinculat a l’activitat, la reflexió i l’acció per la pau té una llarga tradició a Catalunya, i actualment està representat de manera molt heterogènia per un ventall ben ampli d’organitzacions i col·lectius. Així doncs, el procés de creació de l’ICIP mereix una reflexió amb certa profunditat sobre quines poden ser les relacions que s’estableixin entre l’ICIP i el moviment social per la pau a Catalunya. Aquest és l’objectiu de l’informe. En primer lloc, hem elaborat un marc conceptual per tal de poder analitzar amb el màxim rigor possible un procés d’institucionalització com el que tractem sense caure en la visió pejorativa d’aquesta mena de processos que sol oferir la literatura dels moviments socials. La creació de l’ICIP comporta reptes importants i pot obrir espais per a una governança participativa en què tinguin cabuda les xarxes d’acció col·lectiva crítica per la pau. A continuació, hem intentat classificar els diversos actors de la xarxa per la pau a Catalunya. Hem volgut analitzar el moviment partint de dues dimensions: el grau d’institucionalització i la centralitat del tema de la pau en l’activitat de cada organització. En aquest sentit, hem elaborat un mapa d’actors que inclou totes dues dimensions i en què situem els diversos actors tenint en compte aquestes dimensions. Amb aquest mapa podem traçar una certa cartografia de les possibles relacions entre els actors i l’ICIP, fins i tot abans de la creació definitiva de l’Institut. Tot seguit explotem al màxim el nostre treball de camp (consistent en quinze entrevistes semidirigides, fetes amb profunditat, a experts o participants en el moviment per la pau). L’anàlisi de les entrevistes dutes a terme ens permet, juntament amb el mapa d’actors, establir els models de relació entre l’ICIP i el moviment per la pau. En aquesta anàlisi abordem les qüestions referents a la percepció que tenen de l’ICIP els diversos actors del moviment per la pau, les expectatives que hi han posat i com s’hi volen relacionar. L’apartat següent té una funció doble: d’una banda, descriure el procés de formació de l’ICIP, posant un èmfasi especial en el paper dels diversos actors col·lectius que s’hi han implicat (partits, ONG i moviments), i de l’altra, comparar l’ICIP amb dos organismes del Govern català de característiques similars, com són el Consell General de la Joventut de Catalunya i l’Institut Català de les Dones. De la comparació, en podem extreure pràctiques òptimes i pèssimes en les relacions entre institucions, partits i moviments socials en aquest tipus de processos d’institucionalització.



Finalment, el darrer apartat pretén concloure l’informe amb algunes recomanacions sobre els models de relació entre el futur Institut i el moviment català per la pau. Volem acabar agraint la col·laboració i la paciència de totes les persones entrevistades, de les quals presentem una relació en l’annex final. 2. MARC CONCEPTUAL: LES RELACIONS ENTRE EL MOVIMENT PER LA PAU I LES INSTITUCIONS Per tal de definir un model de relacions entre el moviment català per la pau i el futur Institut Català Internacional per la Pau, en primer lloc caldrà delimitar el significat del terme moviment social, que sempre resulta controvertit. Tal com veurem més endavant, nosaltres adoptarem una concepció molt àmplia, que té com a pilar la literatura clàssica dels moviments socials. D’altra banda, ens aproximarem al fenomen dels moviments socials posant un èmfasi especial en les seves relacions amb les institucions i les seves intervencions en l’esfera política, però no tant en altres aspectes, que també són fonamentals en l’activitat dels moviments socials (com ara la creació de contracultura, de valors, etc.), ja que ens desviarien de l’objectiu d’aquesta recerca. En segon lloc, amb la intenció d’establir un marc conceptual per dur a terme l’estudi, farem una aproximació als debats que obren processos d’institucionalització de moviments com el que abordem. Així doncs, posarem sobre la taula, de manera molt breu, la naturalesa d’aquests processos; per fer-ho, fugirem de concepcions simplistes i presentarem aportacions recents de la ciència política (Pruijt, 2003; Jiménez, 2005; Kriesi, 2001). Avancem ara que la institucionalització és un fenomen complex que, per se, no es pot considerar ni positiu ni negatiu per a l’esdevenir dels moviments socials, sinó que presenta tota una sèrie de reptes per als quals intentarem plantejar els interrogants i oferir les respostes adients al llarg d’aquest informe. Finalment, volem acabar la descripció del marc conceptual considerant l’estudi de la creació de l’ICIP i de les seves futures relacions amb el moviment català per la pau des de l’òptica de les xarxes d’acció col·lectiva crítica, per tal com això suposa una manera innovadora i pragmàtica d’analitzar les relacions entre moviments i institucions en el si de la governança de societats complexes com la nostra. 2.1. Una definició operativa del concepte moviment social Els moviments socials poden ser definits de moltes maneres. Per a Pastor (2002), tot moviment social es caracteritza pel fet de sorgir en condicions de conflicte i esdevenir un desafiament a les autoritats o els poders mitjançant una acció col·lectiva, no institucionalitzada, que pretén promoure canvis i en la qual participa un nombre de persones significatiu. Ibarra, Gomà i Martí (2002) defineixen moviment social com un actor polític col·lectiu de caràcter mobilitzador (i, per tant, un espai de participació) que persegueix objectius de canvi a través d’accions (generalment no convencionals) i que, per fer-ho, actua amb certa continuïtat, amb un nivell alt d’integració simbòlica i amb un nivell baix d’especificació de funcions, a la vegada que es nodreix de formes d’acció i organització variables. Per tant, un moviment social és un agent d’influència i persuasió que desafia les interpretacions dominants sobre diversos aspectes de la realitat.


Les idees conflicte, desafiament, canvi i acció col·lectiva en l’espai públic són bàsiques per distingir un moviment social d’una ONG o d’un partit polític, tot i que aquest tipus d’organitzacions poden formar part d’un moviment social, juntament amb altres tipus de col·lectius. Per exemple, la Plataforma Aturem la Guerra és una organització del moviment per la pau que agrupa, a més d’un gran nombre de col·lectius i persones a títol individual, ONG com Sodepau i partits polítics com ERC, ICV o EUiA. Ara bé, alguns autors consideren necessari diferenciar el concepte moviment social del de protesta política, que és més ampli. D’aquesta manera ens presentaran una definició més delimitada, molt útil per relacionar, més endavant, moviments socials i institucions públiques. Així doncs, Jiménez (2005) defineix protesta social com l’«acció col·lectiva pública d’actors no estatals a favor d’un interès comú exclòs del procés de presa de decisions». L’objectiu principal de la protesta és incidir sobre els actors amb poder (les autoritats), de l’acció dels quals pot dependre la inclusió dels interessos defensats en el procés de presa de decisions. El procés de normalització i legitimació creixent de la protesta fa que, cada vegada més, hi recorrin tot tipus d’actors, fins i tot els institucionals.1 Per a Jiménez, l’especificitat del concepte moviment social en comparació amb el concepte protesta radica en dues qualitats essencials: d’una banda, l’objectiu últim i inherent d’un moviment social és canviar un ordre social (o oposar-se al canvi d’aquest ordre), i de l’altra, els moviments socials es basen en una xarxa àmplia de relacions entre col·lectius i persones que comparteixen una identitat col·lectiva. En aquest sentit, alguns analistes consideren que les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, en el seu punt àlgid (entre febrer i maig de 2003), eren més un fenomen de protesta que no pas un moviment social (Bonet i Ubasart, 2004). Tot i així, no es pot negar que el moviment per la pau tenia molt a veure amb aquelles «protestes». Jiménez (2005:20) defineix, doncs, els moviments socials com una xarxa informal d’interaccions entre una pluralitat de grups (més o menys formalitzats) i d’individus que, sobre la base d’una identitat col·lectiva comuna, tenen com a objectiu la consecució del canvi social (per exemple, la pau mundial i la fi dels exèrcits en el cas del moviment per la pau). Per tant, també ens quedem amb les idees de xarxa i identitat com a elements cabdals per abordar l’estudi dels moviments socials. En el darrer epígraf d’aquest apartat recuperarem la idea de xarxa, aplicada, en aquest cas, a les relacions entre moviments i institucions. La importància de la interacció amb les institucions polítiques és evident, i aquesta relació, un cop superada la fase inicial del conflicte, pot evolucionar cap a escenaris de negociació. Però, què passa amb aquest aspecte quan s’aborden processos d’institucionalització?

1 Des d’aquesta òptica, podríem esmentar les mobilitzacions de la dreta espanyola (entorn del PP) contra els matrimonis homosexuals, a favor del transvasament de l’Ebre o a favor de l’obligatorietat de la religió a les escoles durant aquesta legislatura (2004-2008). D’altra banda, totes les mobilitzacions antiterroristes promogudes pels governs polítics (independentment del seu tarannà) tenen un caràcter marcadament institucional. En aquest sentit, ens sembla interessant esmentar la distinció que estableix Adell (2003) entre manifestacions d’adhesió i manifestacions de contestació. Finalment, aquestes mobilitzacions també encaixarien en el concepte de contramoviment de Tilly (2002), concebut com a resposta de les classes dominants davant els moviments que amenacen els seus interessos.



2.2. El procés de creació de l’ICIP: cap a una institucionalització flexible del moviment català per la pau? Sovint, quan es diu que un moviment s’està institucionalitzant, se sol fer referència, de manera immediata, al fet que dóna molta importància a aspectes com la interlocució amb les institucions públiques, en detriment de les accions que tenen més tendència a la confrontació. El que permet parlar de moviment social, però, és el manteniment de l’acció col·lectiva per part dels actors que el conformen i dels desafiaments davant els opositors. Quan aquests desafiaments no es mantenen, el que sol passar és que perduren formes de resistència més aïllades amb les quals no n’hi acaba d’haver prou per crear un moviment social. I quan el desafiament es manté en el temps, s’acaba debatent entre aconseguir objectius concrets per al moviment o bé adoptar posicions d’enfrontament. En definitiva, es tracta de moure’s en la tessitura entre mantenir relacions amb les institucions i entrar en processos de negociació i decisió amb els opositors (amb el risc de debilitar posicions de desafiament i permanència), o bé no fer-ho i córrer el risc de caure en l’aïllament i el sectarisme que també amenaça aquests moviments (Tarrow, 2004:289). Des d’una perspectiva teòrica diferent i des del coneixement directe de la militància i la institucionalització progressiva d’alguns moviments de la dècada de 1970 a Holanda, Hans Pruijt (2003) considera que les relacions entre l’Estat i els moviments socials poden ser de repressió o d’integració. Pel que fa a aquestes últimes, podem trobar-hi dues variants: la institucionalització i la cooptació. Provarem de definir-les, perquè de vegades es confonen i això dóna lloc a molts equívocs en aquest tema. a) Cooptació. Per a López, Echat et al. (2006), la cooptació consisteix, en definitiva, en la

incorporació i la normalització d’algunes de les demandes del moviment, la qual cosa implica, al mateix temps, la pèrdua de la força reivindicativa inicial del moviment en qüestió.

La cooptació té efectes ambivalents, és a dir, d’una banda, es produeix una certa desmobilització (per dos motius: alguns dirigents del moviment es veuen atrets per noves oportunitats, mentre que els sectors més radicals són reprimits amb més duresa), i de l’altra, es creen noves oportunitats polítiques per a la mobilització social de determinats sectors de la població, ja que el conjunt de la ciutadania pot veure que l’Estat «resol» problemes tot fent concessions a un moviment antagonista. Aquest seria el cas, segons alguns autors (Ricard Martínez, 2004), del moviment veïnal de les dècades de 1970 i 1980 a Catalunya. De tota manera, però, només assumint les alternatives principals expressades per les mobilitzacions als carrers de Barcelona, Sabadell, Girona i tantes altres ciutats (democràcia, drets laborals, infraestructures per als barris, etc.), es podia garantir la supervivència política i econòmica de les principals elits del país, encara que això signifiqués la transformació absoluta del règim polític franquista i l’entrada a les institucions municipals d’alguns líders del moviment veïnal (Xavier Domènech, 2004).

b) Institucionalització. La podem definir com la canalització del moviment en un patró estable

basat en normes i lleis formalitzades. La institucionalització implica pèrdua d’identitat (Castells, 2001) i canvi del repertori d’acció (Kriesi, Koopmans et al., 1995). La institucionalització pot sorgir per iniciativa de l’Estat o del moviment mateix. En el primer cas, la institucionalització pretén o bé integrar un moviment que gaudeix de força acceptació social o bé abaratir els costos polítics d’una repressió com a fórmula per eliminar el moviment (Platt, 1980).

Un altre tipus d’institucionalització és la que neix de la voluntat del moviment social. En aquest cas, hi ha tres classes de motivacions que empenyen els moviments cap a la institucionalització:


1. Les necessitats econòmiques (Cherki, 1973) pel que fa als moviments que es mouen en l’eix de la redistribució, com ara el moviment veïnal de la dècada de 1970.

2. La duresa de la repressió o la debilitat del moviment. Un context de sensació de

derrota, com el que imperava a mitjan dècada de 1980 a l’Estat espanyol, pot empènyer els moviments a encetar processos d’institucionalització que els facin més efectius a l’hora de satisfer algunes de les seves demandes.

3. La moderació ideològica del moviment. Segons Lowe (1986), alguns moviments

canvien els seus plantejaments inicials de transformació social i ruptura per altres que tendeixen més a la reforma i a la consecució pacient d’objectius. Aquest ha estat el cas, per exemple, del moviment de cooperació al desenvolupament.

La teoria dels moviments socials ha tendit a veure la institucionalització com un procés «negatiu». La majoria d’estudis ens alerten dels perills que comporten aquests processos per a una cosa tan necessària com és l’autonomia dels moviments. Però tots els processos d’institucionalització tenen els mateixos resultats? Segons Kriesi et al. (1995), la institucionalització es pot entendre, dins de la teoria dels cicles de mobilització, com la fase intermèdia entre la protesta i la reforma. Castells (2001) situa la institucionalització en el declivi del moviment social. Altres autors, en canvi, afirmen que, en els processos d’institucionalització, sol quedar una ala radical del moviment que continua fent ús de la disrupció i que es complementa amb l’ala institucionalitzada (Tarrow, 1997). Per abordar aquesta disjuntiva, ens sembla absolutament encertada la distinció que estableix Pruijt (2003) entre institucionalització terminal i institucionalització flexible. Podem definir la institucionalització terminal com un procés a través del qual un moviment determinat es modera ideològicament, perd els seus signes d’identitat i s’integra en l’esfera institucional per tal d’assolir els seus objectius. La institucionalització flexible, en canvi, preveu la institucionalització de l’ala moderada del moviment (per qualsevol dels tres motius que hem exposat més amunt) i el manteniment d’una ala radical i disruptiva. Entre aquestes dues ales es produeix una relació de complementarietat, de manera que el moviment pot continuar avançant en els seus objectius i mantenir la tensió mobilitzadora al mateix temps que recull recursos legals, econòmics i de legitimitat de part de les administracions. 2.3. L’ICIP i les xarxes d’acció col· lectiva crítica Per acabar aquest breu marc conceptual, que orientarà la nostra anàlisi, voldríem introduir un concepte que ja és un «clàssic» en les anàlisis de l’equip de moviments socials de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP): el de xarxes d’acció col·lectiva crítica (en endavant, «xarxes crítiques»). Peláez (2006:6) defineix xarxa crítica com:

«l’entramat de relacions entre actors polítics i socials que, amb la inclusió de diversos graus de radicalitat ideològica i formalització organitzativa, crea espais de mobilització amplis, introdueix nous discursos i diversifica les estratègies participatives, tot incidint, inevitablement, en les polítiques públiques».

Segons aquesta aproximació, hi ha quatre elements que ajuden a caracteritzar el concepte de xarxa crítica: en primer lloc, el potencial que té la xarxa per incidir en l’àmbit de les polítiques públiques, enteses des del punt de vista de la governança (ho vulguin o no, aquestes xarxes són espais de mobilització que acaben creant canals d’incidència i impactes reals); en segon lloc, la capacitat de les xarxes per obrir temes nous i enfocaments renovats dins de l’espai



social i polític; en tercer lloc, la morfologia de les xarxes, més complexa que la dels actors polítics tradicionals (les xarxes inclouen els moviments socials), i, per acabar, el recurs de l’espai simbòlic com a element clau en la capacitat d’incidència de les xarxes. La proposta analítica que relaciona aquest concepte amb els objectius d’aquest estudi consisteix a considerar el procés de creació de l’ICIP com una de les plasmacions més clares d’una xarxa crítica. Les xarxes crítiques serien, segons aquest punt de vista, l’espai d’interacció dels moviments socials amb altres actors en l’àmbit de la governança en les societats postindustrials. Els conceptes moviment social i xarxa crítica són diferents, però no excloents entre si. De fet, l’un i l’altre corresponen a moments i mirades també diferents dels fenòmens d’acció col·lectiva. Així doncs, l’ICIP seria un «moment» –que tendeix a estabilitzar-se– de relació màxima entre el moviment català per la pau i les institucions polítiques. L’estudi de les futures accions de l’ICIP i el seu impacte en la societat catalana, així com l’estudi de les interaccions entre institucions i moviments que es generin en el si de l’Institut, s’hauran d’abordar també des d’aquesta perspectiva de xarxa. No hem de perdre de vista que la creació de l’ICIP ha estat possible gràcies a la complicitat entre certes entitats i persones del moviment per la pau i actors de l’àmbit institucional. O, per dir-ho amb paraules de Sabatier i Jenkins (1993), «l’existència d’una coalició promotora entre sectors del moviment i de les institucions ha generat la possibilitat de crear aquest Institut». Des d’aquesta perspectiva de xarxa, mantenir aquesta dinàmica és una de les condicions que garantiran l’impacte polític i social de l’ICIP un cop es posi en marxa. 3. EL MOVIMENT CATALÀ PER LA PAU I L’ICIP 3.1. Una proposta de mapa d’actors És a partir de la dècada de 1980, que podem començar a parlar de moviment pacifista català. Aquest moviment és propiciat per un context internacional de guerra freda, el rebuig de l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN, la influència dels moviments pacifistes europeus i l’existència d’una consciència pacifista creixent entre la població catalana, juntament amb la confluència de persones i organitzacions concretes en el moviment per la pau a Catalunya, moviment que té els orígens en els grups cristians de base per la pau que van aparèixer en plena època franquista, com ara Pax Christi, Amics de l’Arpa i els primers objectors de consciència (Prat, 2006). Des d’aleshores, el moviment ha experimentat una evolució creixent: durant la dècada de 1980, esperonat en bona mesura per les mobilitzacions pel no al referèndum de l’OTAN; en el transcurs de la dècada de 1990, per les protestes contra la guerra dels Balcans i el moviment insubmís, i avui dia, per les importants mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq (els anys 2003 i 2004) en un context de globalització neoliberal i de guerra global contra el terrorisme. Des dels seus orígens, el moviment català per la pau s’ha caracteritzat per integrar un ampli ventall d’actors de diverses tradicions polítiques i ideològiques, que han optat per models organitzatius diferents i han evolucionat cap a un grau més o menys elevat d’institucionalització. D’altra banda, cal dir que els límits del moviment català per la pau han estat més aviat difosos pel que fa a les organitzacions que l’integren: on comença i on acaba el moviment per la pau? Hi ha una sola consideració política i ideològica del terme pau? Moviment per la pau és igual a moviment pacifista? Les organitzacions per al desenvolupament són organitzacions de pau? En quina mesura s’ha de dedicar a les qüestions de pau una organització per ser considerada integrant del moviment per la pau? Evidentment, en aquest estudi no pretenem abordar tots aquests interrogants, però sí que els volem posar en relleu per


tal de mostrar la dificultat d’establir uns límits clars a l’hora de definir quins són els actors que integren el moviment per la pau a Catalunya.

Com a punt de partida, en aquest informe hem considerat com a actors del moviment català per la pau tots els que són membres de la Federació Catalana d’ONG per la Pau i també d’altres que, malgrat que no en formen part, han tingut un paper destacat en les mobilitzacions a favor de la pau a Catalunya en el transcurs de la seva història. Òbviament, es tracta d’una selecció amb unes limitacions clares i que deixa de banda col·lectius que, amb més o menys intensitat, han estat involucrats en processos de pau tant en l’àmbit regional com global, a la vegada que n’integra d’altres l’activitat a favor de la pau dels quals és molt tangencial. De tota manera, considerem que aquests límits tenen a veure amb el caràcter difós del moviment en si i amb la dificultat d’establir una frontera clara entre els col·lectius que l’integren i els que no. A partir de la classificació establerta, hem volgut analitzar el moviment per la pau a Catalunya des de dues dimensions: el grau d’institucionalització del col·lectiu i la centralitat del tema de la pau en l’activitat que duu a terme cada organització. En aquest sentit, hem elaborat un mapa d’actors que inclou totes dues dimensions, que ens serveixen per situar-hi els actors. Per descomptat, el mapa té certes limitacions: els grups que sorgeixen fruit d’aquesta classificació no són homogenis i presenten diferències que també posarem en relleu en aquest estudi, però, malgrat això, pensem que es tracta d’una bona manera d’aproximar-nos als actors que integren el moviment per la pau a Catalunya i, de fet, ens facilita l’estudi a l’hora de definir quina percepció tenen de l’ICIP, quines expectatives han posat en l’Institut i com s’hi volen relacionar. El mapa d’actors ha estat elaborat a partir d’entrevistes semidirigides a persones de referència del moviment català per la pau i a persones que han tingut un paper destacat en el procés de definició de l’ICIP. A banda d’això, s’ha fet una anàlisi documental de textos, materials i documents de les organitzacions que integren el mapa per tal d’establir-ne la ubicació.

16

Materials de Pau i Drets Humans, 1 Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans


A partir de l’anàlisi de les dades que ens ofereix el mapa d’actors, podem considerar que el moviment català per la pau està integrat per tres grups de referència:

1. El primer grup està format per organitzacions que tenen un grau alt o mitjà

d’institucionalització i en què la centralitat del tema de la pau en les activitats dutes a terme és alta.

2. El segon grup està format per organitzacions que tenen un grau alt o mitjà

d’institucionalització i en què la centralitat del tema de la pau en les activitats dutes a terme és mitjana.

3. El tercer grup està format per organitzacions que tenen un grau mitjà o baix

d’institucionalització i en què la centralitat del tema de la pau en les activitats dutes a terme és alta.

Cal dir que en el si de cada grup, especialment en el primer i el tercer, hi ha diferències considerables pel que fa al grau d’institucionalització de les organitzacions que els integren. En el grup 1, el grau d’institucionalització d’algunes organitzacions és molt elevat en comparació amb el d’altres; d’altra banda, en el grup 3 hi ha algunes organitzacions amb un grau d’institucionalització pràcticament nul, mentre que n’hi ha d’altres que tenen un grau d’institucionalització mitjà. Així doncs, considerem que és important tenir en compte aquests aspectes a l’hora d’interpretar el mapa i tenir ben present la no- homogeneïtat dels col·lectius que s’inclouen en cada grup. A partir d’aquí, si fem una anàlisi més detallada dels grups, podrem observar que totes les entitats que formen part del grup 1 són membres de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, a excepció de l’Escola Cultura de Pau i de la Fundació Cultura de Pau de Federico Mayor Zaragoza, creada recentment. En aquest grup, trobem les organitzacions que s’han implicat més en el procés de definició de l’ICIP, com ara la Fundació per la Pau i Justícia i Pau, per esmentar les més destacades. Per tant, tots els actors que en formen part coneixen el projecte de l’ICIP perquè han estat partícips del seu llançament, encara que només sigui pel fet de ser membres de la Federació Catalana d’ONG per la Pau. De tota manera, cal subratllar les diferències en el grau d’institucionalització dels diversos actors que formen part d’aquest grup. Així doncs, mentre que tenim actors amb una clara vinculació a les institucions internacionals, com és el cas del Centre Unesco de Catalunya, l’ANUE (Associació de les Nacions Unides a Espanya) o l’Escola Cultura de Pau (vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona), també trobem altres actors amb un grau d’institucionalització mitjà, com ara Justícia i Pau, Fundació per la Pau, Universitat Internacional per la Pau o la mateixa Federació Catalana d’ONG per la Pau. En el grup 2 trobem organitzacions que tenen un grau d’institucionalització mitjà i alt i en què la centralitat del tema de la pau en les activitats dutes a terme és mitjana. Totes les organitzacions d’aquest grup formen part de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, a excepció del CEDRE (de la Coordinadora d’ONG de les Comarques Gironines i l’Alt Maresme), i tenen un coneixement mitjà de la creació de l’ICIP. En aquest grup, la majoria d’actors han seguit el procés de definició de l’Institut com a membres de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, per bé que el tema de la pau no és l’eix central de les seves activitats. Per acabar, la majoria d’organitzacions que formen part del grup 3 no pertanyen a la Federació Catalana d’ONG per la Pau i, si hi pertanyen, és a títol d’observadors (a excepció del Servei d’Informació de l’Objecció Fiscal, que n’és membre de ple dret). Dins d’aquest grup, cal destacar les diferències que hi ha entre les organitzacions amb un grau d’institucionalització mitjà (que reben subvencions i tenen un contacte regular amb les institucions) i les que tenen un grau d’institucionalització baix (amb un contacte escàs o nul amb les institucions públiques i, en algun cas, fins i tot amb un discurs contrari a les institucions). Aquest grup es caracteritza



pel fet d’haver tingut una participació baixa (o, fins i tot, pel fet de no haver participat en absolut) en el procés de definició de l’ICIP. Així doncs, mentre que les organitzacions amb un grau d’institucionalització mitjà (Dones x Dones, Forces de Pau no Violentes, etc.) coneixen el projecte de l’ICIP i han participat en algunes reunions de definició de l’Institut, altres actors (com ara la Plataforma Aturem la Guerra, la Xarxa d’Enllaç amb Palestina, etc.) tenen un coneixement escàs de la proposta o la desconeixen totalment. Precisament a partir d’aquesta classificació, en el proper apartat abordarem les qüestions referents a la percepció que tenen aquests actors de l’ICIP, les expectatives que hi han posat i com s’hi volen relacionar. Al mateix temps, aquesta anàlisi ens permetrà elaborar propostes de models de relació que l’Institut haurà de tenir en compte. 3.2. Percepcions i expectatives La percepció que tenen de l’ICIP els actors que integren el moviment per la pau a Catalunya i les expectatives que hi han posat vénen determinades, principalment, per dues variables: el grau d’institucionalització d’aquests actors i la centralitat del tema de la pau en les activitats que duen a terme. El grau d’institucionalització, com indicàvem en el punt 2, ens permet analitzar la importància que atribueixen els actors a la interlocució amb les institucions públiques, al grau de relació amb aquestes institucions i al treball conjunt. La centralitat del tema de la pau ens permet observar la vinculació de les entitats al moviment de la pau estrictament. Com més alt és el grau d’institucionalització (com seria el cas dels col·lectius inclosos en els grups 1 i 2 identificats en el mapa d’actors), més alta hauria de ser la vinculació amb una institució com l’ICIP, i com més importància té el tema de la pau (com és el cas dels col·lectius dels grups 2 i 3), més intensa hauria de ser la relació que s’hauria d’establir amb l’Institut, ja que aquest és un ens que es dedica íntegrament al tema de la pau. Però aquests supòsits no s’arriben a complir si no tenim en compte la relació dialèctica entre totes dues variables: certament, les organitzacions més institucionalitzades i en què el tema de la pau té una centralitat més alta s’han integrat en el grup 1; aquestes organitzacions són les que tenen una vinculació més important amb el projecte de l’ICIP, les que han participat en el procés d’elaboració de la proposta i les que tenen un bon coneixement de les tasques que pot portar a terme l’Institut partint dels principis aprovats en els seus estatus. En canvi, les organitzacions que integren els grups 2 i 3, malgrat l’elevat grau d’institucionalització en el primer cas i la centralitat del tema de la pau en el segon, se situen a una distància més gran de l’ICIP pel fet que no hi ha una relació directa entre totes dues variables. En conclusió, els actors més institucionalitzats no són sempre els més involucrats en el projecte, ni tots els actors per als quals el tema de la pau és l’eix central de l’activitat tenen el mateix grau de coneixement de la iniciativa. La dialèctica entre institucionalització i centralitat del tema de la pau és el que determina el grau de coneixement de l’ICIP i la vinculació amb el projecte.


3.2.1. La visió de l’ICIP En general, la percepció i la visió que tenen de l’ICIP els actors que integren el moviment per la pau a Catalunya és positiva. Malgrat que hi ha posicions més favorables i altres de més escèptiques, podríem dir que no hi ha cap organització que consideri que l’existència de l’ICIP serà negativa per al moviment. Així doncs, les organitzacions que es mostren més favorables a l’existència de l’ICIP, les que formen part dels grups 1 i 2, tendeixen a assenyalar que la constitució d’un institut d’aquestes característiques permetrà enfortir el moviment, ja que a partir d’ara hi haurà una institució que es farà ressò del seu discurs, de les seves accions, de les seves demandes, etc., i que podrà accedir més fàcilment als mitjans de comunicació i a les institucions públiques. Es considera que l’ICIP tindrà una envergadura, tant en l’àmbit financer com en el de recursos humans, que li permetrà portar a terme una activitat amb un impacte social, polític i mediàtic més important que el que puguin tenir les organitzacions socials:

«El fet que hi hagi una institució important, amb credibilitat, amb un cert pes i amb una certa projecció que es dedica a la pau reforça automàticament tots els qui treballen per la pau i els dóna més credibilitat», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.

«Jo penso que el pot afavorir [fent referència al moviment per la pau], perquè li donarà eines de treball, li donarà aquesta informació que no sempre ha tingut i que ha de servir per fer campanyes concretes», Arcadi Oliveres, president del Consell Català de Foment de la Pau.

A més, es considera que l’ICIP podrà servir de «paraigua» per als diversos actors del moviment per la pau, ja que es convertirà en un punt de trobada que permetrà el debat i l’intercanvi d’idees:

«L’Institut ha de ser com un paraigua que ajudi els centres [...] [i ha de] poder ser una alternativa de suport econòmic», Vicenç Fisas, director de l’Escola Cultura de Pau.

«Com a model, en lloc de crear un elefant del no-res, més aviat hi ha la idea del paraigua: una institució que, tenint en compte el que hi ha i tenint en compte el que es fa, òbviament, faci les coses que no s’estan fent i els doni més impuls, però que no sigui autista respecte de la realitat que l’envolta», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.

Les actituds més escèptiques respecte de la creació de l’ICIP les trobem entre les organitzacions que configuren el grup 3, ja que es tracta d’actors amb un grau d’institucionalització mitjà o baix i, per tant, amb una relació poc important, o fins i tot nul·la, amb les institucions públiques. És en aquest grup que hem trobat les posicions més reticents respecte de la creació de l’Institut; en són exemples l’actitud de la Coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau o, en alguns aspectes, la de les Brigades Internacionals per la Pau. Tot i així, és interessant observar que, malgrat la poca informació sobre l’ICIP que tenien algunes de les organitzacions del grup 3, la majoria mostren una bona predisposició cap a una proposta d’aquestes característiques:



«–I per què no hi heu participat? [pregunta de l’entrevistadora] »–No pas perquè no ens sembli molt interessant, perquè ens ho sembla (perquè creiem que pot tocar molt directament allò que estem fent), sinó perquè ningú no ens ho ha comentat», Marc Jamal, de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina. «Jo, la idea, la veig interessant; el que passa és que estic en un moment personal i polític en què prenc moltes precaucions pel que fa a determinades coses institucionals», Pilar Massana, de la PASI (Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq) i la Plataforma Aturem la Guerra.

«La nostra relació amb l’ICIP ha sigut una relació des de fora. Més que res, perquè és una cosa que s’està fent i que pot canviar. Els posicionaments no són ni clars ni definitius per part de l’ICIP [...]. Una vegada es presenta el projecte i s’obre l’oficina per a la creació de l’ICIP, es posen en contacte amb nosaltres pel tema de les jornades, i a mi em semblava una idea interessant», Fermín Rodrigo Lázaro, de les Brigades Internacionals per la Pau.

Però la percepció positiva que tenen de l’ICIP la majoria d’actors que integren el moviment català per la pau no amaga temors sobre com pot evolucionar la iniciativa i com pot afectar el moviment. De fet, tant les organitzacions integrants del grup 1 com les dels grups 2 i 3 expressen algun tipus d’inquietud; podríem dir que hi ha tres classes de temors: el temor que el grau d’institucionalització del moviment augmenti, el temor que les pràctiques del moviment siguin absorbides o substituïdes i el temor que el projecte pugui ser utilitzat de manera partidista. Pel que fa al temor que el grau d’institucionalització augmenti, alguns dels entrevistats consideren que el fet que l’Institut disposi de recursos econòmics i humans importants pot cooptar determinats sectors del moviment per la pau i, en conseqüència, acabar afeblint el moviment mateix. En la majoria de casos, es tracta d’anàlisis que expressen un cert recel envers les institucions públiques i la seva capacitat d’incidir en el moviment i debilitar-ne l’acció i el discurs:

«Evidentment, quan una cosa s’institucionalitza i té més recursos i molta força, hi ha el perill que tingui més capacitat i més ressò que el moviment per la pau mateix, i això ens ha passat amb totes les institucions”, Montserrat Cervera, de Dones x Dones.

«Em fa por que, si des dels diversos governs anem fent tant allò de “jo m’ho quedo tot i ho poso tot dins del sistema”, això perdrà espontaneïtat [...]. Jo no estic d’acord amb tanta tutela», Àngels Mataró, directora de l’ANUE.

«En principi, no ens considerem vinculats al projecte; anem seguint el tema amb un cert escepticisme i un cert temor pel que pot comportar d’institucionalització del moviment i, per què no, de possible manipulació», Josep Maria Yago, de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. «És una bona iniciativa i, en tot cas, s’ha de mirar que no quedi engolida, institucionalitzada –en el pitjor sentit de la paraula– en poc temps”, Pilar Massana, de la Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq i la Plataforma Aturem la Guerra.

Alguns entrevistats expressen un cert recel envers la possibilitat que l’ICIP acabi portant a terme tasques que ja desenvolupen altres actors del moviment català per la pau. Els entrevistats posen un èmfasi especial en el fet que l’Institut ha de recollir el que ja s’està fent a Catalunya en el tema de la pau i potenciar-ho i que, en cap cas, no ha de repetir ni «copiar» les pràctiques que ja s’estan aplicant:


«Quan es crea una iniciativa d’aquest tipus, que té ambició, que té possibilitats d’obtenir recursos de l’Administració, el que no pot fer és ofegar treballs o iniciatives que ja existeixen o encavallar-s’hi. És a dir, el que ha de fer –tenint en compte el que ja hi ha– és intentar avaluar la qualitat de les coses que es fan i, si hi ha coses que s’estan fent bé, doncs no trepitjar-les. En segon lloc, la creació de l’Institut no ha de significar, per fer servir termes econòmics, opes hostils cap a altres centres [...] com el nostre», Vicenç Fisas, director de l’Escola Cultura de Pau.

«A mi, el que més em preocupa de tot és el lligam entre el que farà l’ICIP i el que ja estan fent les organitzacions actuals [...]. Aleshores, de quina manera evitarem duplicitats? De quina manera l’un no es menjarà el terreny de l’altre? És, potser, la part que serà més difícil de mantenir; ara, més per una qüestió de no duplicar feines que no pas per una contradicció en la manera de fer», Arcadi Oliveres, president del Consell Català de Foment de la Pau.

«Una cosa que no han fet els altres instituts, però que aquest podria fer –no crec que ho faci, però en aquests inicis podria ser que ho fes–, és que acabés substituint algunes de les coses que fan els moviments socials», Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau.

Finalment, un altre temor manifestat per alguns dels entrevistats és la possible utilització partidista de la iniciativa un cop aquesta comenci a funcionar. Com indicarem més endavant, un dels elements més ben valorats per part dels actors del moviment català per la pau és la independència d’un institut com l’ICIP dels partits polítics. Ara bé, la possibilitat que aquest punt fort pugui acabar torcent-se és una altra de les pors que posen damunt de la taula els entrevistats:

«Depèn de qui posin al capdavant, això anirà cap a un lloc o cap a un altre», Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau.

«De vegades, aquestes coses es polititzen de manera partidista, s’utilitzen com a moneda de canvi, per fer-se favors i, llavors, em fa una mica de respecte [...]. Són només temors, però; no he vist res que pugui indicar això [...]. La partidització seria el perill», Pilar Massana, de la Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq i la Plataforma Aturem la Guerra.

«El que pot ser és que, sense voler, amb el temps, es passi a una actuació més dirigida. Jo crec que l’Institut ha de ser molt transparent, que no es vegi que hi ha un partit al darrere», Àngels Mataró, directora de l’ANUE.

«Segons com vagi la cosa; també dependrà molt de la correlació de forces governamentals a Catalunya en cada moment. El que seria interessant és que l’Institut tingués prou autonomia respecte dels governs de torn», Fermín Rodrigo Lázaro, de les Brigades Internacionals per la Pau.

Un dels elements més ben valorats de l’ICIP per part del moviment català per la pau és l’autonomia de l’Institut respecte dels partits polítics. Els entrevistats creuen que aquesta és una novetat important respecte d’altres iniciatives d’aquest tipus, i a la vegada la consideren un triomf del moviment:

«Nosaltres estàvem convençuts que l’aspecte central de l’ICIP –és a dir, que el Govern assumís el control no governamental de la institució– cauria seguríssim i, de fet, en les primeres converses que vam tenir amb en Saura i el seu equip, hi



havia un problema seriós de comprensió de tot el tema. Ells, en el fons, entenien més una direcció general que toqués temes de pau que no pas una institució d’aquest tipus, però, amb la feina que vam fer, o es van convèncer o es van deixar convèncer, perquè les angúnies fortes que tenien pel que fa a aquest tema es van desactivar, fins al punt que, ara, el disseny institucional que s’ha definit està molt bé, perquè hi ha una oficina que és governamental, que donarà subvencions i farà activitats, però s’assumeix que l’ICIP, un cop es creï, desapareixerà del Govern», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.

«A mi, el que em sembla més interessant d’aquest Institut és que té la vocació de no ser una cosa institucional, de no ser un òrgan dependent de les institucions, sinó de ser autònom, malgrat la gran vinculació que té amb el Parlament [...]. I no crec que l’Institut pretengui, ni pugui, suplir res de les relacions que hi ha en el moviment per la pau, des del punt de vista de cada moviment. Jo crec que el fet que hi hagi una institució que sigui autònoma en algun sentit, encara que estigui molt implicada en el Parlament i el Govern de Catalunya i aquests li donin molt suport, pot ser una cosa útil», Montserrat Cervera, de Dones x Dones.

«La part positiva dels estatuts és que no sigui governamental. Això és un element important», Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau.

Pel que fa a la percepció que tenen de la creació de l’ICIP els actors entrevistats, tots coincideixen a assenyalar la vinculació directa entre el llançament de l’ICIP i l’auge del moviment per la pau en el darrer cicle de mobilitzacions. En l’opinió dels entrevistats, malgrat que el projecte de creació de l’ICIP es remunta a un període anterior a les grans mobilitzacions contra la guerra dels anys 2003 i 2004, aquestes mobilitzacions van suposar, sens dubte, un impuls indispensable per al projecte, sense el qual potser a dia d’avui no es parlaria de l’existència de l’Institut:

«Això de les mobilitzacions, ho veig claríssim. Hi ha un abans i un després en moltíssimes coses, però en aquesta es veu clar. I, per mi, és una d’aquelles coses sobre si els moviments socials tenen capacitat d’incidir o no en les polítiques, clarament. Una altra cosa és que la incidència no la controlis al 100% o no sigui la que t’esperes o la que volies inicialment, però el que queda clar és que, sense aquelles mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq tan massives, probablement avui dia no estaríem parlant d’això», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.

«Si mirem dates, veurem que les manifestacions de l’Iraq es van produir al febrer del 2003 i la Llei de foment de la pau data d’octubre o novembre del 2003. Per tant, qui miri les dates veurà que hi ha una certa coincidència que segurament va propiciar que el Parlament –que, d’altra banda, era un Parlament en què la majoria era de Convergència, perquè encara estàvem a la legislatura d’en Jordi Pujol– aprovés una llei de foment de la pau», Arcadi Oliveres, president del Consell Català de Foment de la Pau.

«Aleshores hi va haver un fet desagradable, però que va ser positiu, que va ser la guerra de l’Iraq. Com que la gent va sortir al carrer [...], això va significar un canvi d’actitud i es va aprovar la Llei per unanimitat, es pot dir; va ser en l’últim ple de la legislatura, en l’últim que jo hi era. Dic això perquè crec que té la seva importància, perquè tant l’ICIP com el Consell Català depenen i surten d’aquesta Llei», Joan Surroca, de Justícia i Pau de Girona.


En conclusió, la percepció que tenen de l’ICIP els actors que integren el moviment català per la pau, en general, és positiva, malgrat que s’expressen alguns temors respecte de l’evolució que pot tenir el projecte (com ara la possible institucionalització del moviment, l’absorció de les activitats de les organitzacions per la pau o la partidització de l’Institut). De tota manera, els entrevistats expressen afinitat amb el projecte i valoren la independència partidista de l’Institut com un dels elements més positius, a la vegada que vinculen el naixement de la proposta al darrer cicle de mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq. 3.2.2. La missió de l’ICIP Aquest informe té molt d’exercici augural, en el sentit que pretenem establir les relacions entre un institut que encara no existeix i un moviment que, per definició, serà canviant, viu i imprevisible. Però no podem pas confiar en antigues arts endevinatòries, i per això hem considerat que era adient sistematitzar les respostes que ens han donat en les entrevistes diverses persones del moviment català per la pau sobre les expectatives que han posat en la creació de l’ICIP. Es tracta d’impressions sobre el que les persones entrevistades creuen que hauria de fer l’Institut, sobre com creuen que hauria de funcionar i sobre quines tasques consideren que hauria de dur a terme. Malgrat que els documents anteriors a aquest informe ja aborden el tema de la definició estratègica2 del futur Institut, creiem que val la pena contribuir-hi amb més opinions, especialment amb les dels actors que han tingut menys presència en el procés de creació de l’ICIP, que corresponen al que hem definit com a grup 3 en el nostre mapa d’actors (organitzacions amb un grau d’institucionalització baix en què el tema de la pau té una centralitat alta en les activitats dutes a terme). Si en l’apartat 3.2.1 abordàvem el que en els informes anteriors s’anomena la visió de l’ICIP, en aquest apartat volem mostrar i organitzar la diversitat de posicions al voltant de la missió de l’ICIP. Així doncs, mirarem de veure quins avantatges comparatius pot aportar l’ICIP, segons l’opinió de les persones entrevistades, i també, òbviament, què és el que aquestes persones creuen que no hauria de fer l’ICIP. En definitiva, es tracta d’una mena de carta als Reis de les persones entrevistades sobre el que hauria de ser un institut per la pau que pot orientar els models de relació entre els moviments, les ONG i l’Institut mateix.

2 Vegeu, a part de l’Avantprojecte de llei de l’ICIP, els informes de la comissió d’experts del dia 29 de juliol de 2005 (informe inicial) i del dia 23 febrer de 2006 (informe final).



Organitzarem les opinions rebudes en sis blocs de desitjos pel que fa a l’ICIP (els blocs es refereixen tant a les tasques com a la composició). Les opinions no han estat sempre coincidents, per la qual cosa també s’expressaran les divergències constatades en alguns aspectes. 1. Autonomia i independència política. Relació partits-moviments Totes les persones entrevistades coincideixen a demanar que l’Institut sigui autònom i independent del Govern, el Parlament de Catalunya i els partits polítics. És una opinió que comparteixen les persones entrevistades de totes les organitzacions, independentment que formin part del grup 1, 2 o 3 del nostre mapa d’actors. Darrere d’aquests desitjos d’autonomia per a un institut que –com ens recorda Tica Font– sorgeix per iniciativa del moviment per la pau, s’amaga el debat sobre les relacions entre partits i moviments socials:

«Una altra cosa, diria, és que aquest Institut ha nascut amb el suport dels moviments socials, perquè els moviments hem posat esperances en aquest Institut, cosa que no ha passat amb altres instituts de caràcter públic», Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau.

Algunes cites ja s’han analitzat en l’apartat anterior, per la qual cosa ens estalviarem de parlar més detalladament d’aquest punt, en què el consens és total. En tot cas, presentem les intervencions més significatives:

«Nosaltres, en el model que vam plantejar i que la Llei recull d’alguna manera, veiem que hi ha tres sectors, principalment, que, per motivació o per obligació, tenen el tema de la pau com una qüestió de fons: [en primer lloc,] òbviament, la societat civil, els moviments i les ONG; [en segon lloc,] els governs, amb la seva responsabilitat sobre el tema, [i en tercer lloc,] les universitats, per la seva activitat de docència, de recerca, etc. Nosaltres, el que plantejàvem és que, en la junta de govern, hi hagués aquestes tres potes representades, tenint en compte, a més, un caràcter català i internacional», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau. «El que em sembla és que l’Institut hauria de tenir capacitat d’anàlisi independent sobre el que es mou, el que es cou..., i les organitzacions i els moviments podrien donar-li orientacions, per dir-ho d’alguna manera», Íñigo Prieto, de les Brigades Internacionals per la Pau.

«Jo penso que el que seria útil [...] és que fos un pont entre les associacions que treballem per la pau i els partits polítics representats als parlaments, tant per fer preguntes com per rebre informació sobre totes les polítiques que s’estan portant a terme en relació, en aquest cas, amb Palestina», Marc Jamal, de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina.

2. Responsabilitat, transparència i control de la gestió Que l’ICIP sigui una institució dinàmica, transparent, responsable dels seus actes i que pugui ser fiscalitzada d’alguna manera pel conjunt del moviment per la pau és un desig compartit però difícil de fer realitat. El fet que el futur Institut pugui donar fe de la seva activitat davant la societat civil i que disposi de mecanismes de transparència en la gestió ha estat tema de debat amb les persones entrevistades. I les opinions no han estat sempre coincidents. En tot cas, gairebé tots els entrevistats insisteixen que és la societat civil, i no el Govern o el Parlament, qui ha d’avaluar la gestió de l’ICIP:


«[...] això no és feina de l’ICIP; això és feina del Consell de la Pau. Qui ha d’intervenir assessorant el Govern en determinades coses és el Consell de la Pau, [...] perquè és aquí, que hi ha representació paritària entre la societat catalana i la política catalana», Arcadi Oliveres, president del Consell Català de Foment de la Pau.

«El que és important és que tothom hi sigui convocat i que tothom tingui tota la informació, que l’Institut sigui conegut i que tingui control social, control per part dels moviments per la pau», Fermín Rodrigo Lázaro, de les Brigades Internacionals per la Pau.

«Des del punt de vista del nostre grup, és important el fet que tingui connectat tot el moviment per la pau. El tipus de recerques que s’han de dur a terme, les iniciatives que cal adoptar, el fet que siguin consensuades amb tot el moviment per la pau..., això és un avantatge [...]. Pot contribuir que el tema de la recerca per la pau, l’educació per la pau i algunes iniciatives adquireixin més importància i siguin una mena de recurs més consensuat i més de tothom, sense que s’hagi d’eliminar res del que està fent cadascú autònomament», Montserrat Cervera, de Dones x Dones.

3. Complementarietat i principi de subsidiarietat El perill que l’activitat de l’Institut pugui substituir la que ja duen a terme les ONG, el moviment per la pau o les universitats, o que hi pugui competir, també ha estat tema de debat. L’Avantprojecte de llei deixa molt clar que el principi de subsidiarietat guiarà l’activitat de l’ICIP i que, per tant, no hi ha intenció de substituir ni repetir cap de les actuacions que ja duu a terme la societat civil catalana en el tema de la pau:

«[Un altre tema és el de] la subsidiarietat i el fet de no fer res que puguin fer els altres [...], de no fer el que han de fer els moviments [...]. Tots els que tenim cultura dels moviments socials som conscients de [...] fins a quin punt va ser dolent per als moviments socials que els dirigents del moviment veïnal anessin tots a les llistes a les primeres eleccions municipals; el moviment veïnal va quedar desmantellat i mai no ha tornat a ser el que havia estat, perquè va quedar decapitat sense que hi hagués els líders naturals de recanvi, i això no hi ha cap moviment social que ho aguanti [...]. Jo crec que això ho han entès amb la creació de l’Oficina de la Pau, que és una cosa petita, etc.», Rafael Grasa, president de la comissió d’experts.

Altres persones entrevistades insisteixen en el fet que l’activitat de l’ICIP ha de tenir en compte necessàriament la tasca que des de fa molts anys duen a terme altres sectors de la xarxa crítica pacifista, com la universitat, i sobretot el moviment per la pau mateix:

«En segon lloc, la creació de l’Institut no ha de suposar, per fer servir termes econòmics, opes hostils cap a altres centres [...] com el nostre. Ja fa uns quants anys que la nostra entitat està en funcionament; vam començar des de zero, però hem fet una inversió molt gran en les persones, i no seria congruent, doncs, que la creació de l’Institut pogués emportar-se persones d’altres centres que funcionen relativament bé [...]. I un quart aspecte és que l’Institut, el que sí que hauria de fer és cobrir els forats, les absències, les coses que no s’estan fent [...]. Per exemple, en aquests moments no hi ha ningú que doni beques per a la recerca», Vicenç Fisas, director de l’Escola de Cultura de Pau.

«Justament ara que està naixent, s’ha de manifestar la voluntat explícita de no cooptar res, perquè si no ens equivocaríem i, llavors, ja val més que l’Institut no hi sigui, perquè anul·laríem iniciatives ciutadanes. Hi ha coses que es poden fer des



de la societat, que no es poden fer des de la institució [...]. Si el que vol la institució és substituir la societat civil o competir-hi, llavors ens equivoquem», Pilar Massana, de la Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq i la Plataforma Aturem la Guerra.

4. Font de recursos i institució tipus paraigua L’ICIP es veu com una bona oportunitat pel que fa a la generació de recursos per a la xarxa crítica per la pau a Catalunya. Els recursos que pot aportar l’ICIP són de diversos tipus: econòmics, de coneixement, de legitimació i de suport polític. Una altra idea que gairebé totes les persones entrevistades han subratllat és que l’Institut ha de ser una mena de paraigua que aixoplugui les diverses activitats de la xarxa crítica per la pau a Catalunya:

«Però no aquesta idea de duplicar-ho tot [...], sinó la idea una mica anglosaxona de paraigua en què es puguin aixoplugar coses molt diferents», Rafael Grasa, president de la comissió d’experts. «Però, bàsicament, el que hauria de fer l’Institut és conèixer, potenciar, respectar i animar el que sorgeixi de la societat civil [...]. Pot servir per donar una mica de cos i de suport econòmic, tècnic, polític i de nom; pot servir com a paraigua; hi ha moltes maneres de donar suport», Pilar Massana, de la Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq i la Plataforma Aturem la Guerra.

5. Recerca i acció: traducció de coneixements Moltes intervencions reclamen que l’ICIP vagi molt més enllà d’un institut de recerca i s’impliqui directament en l’acció política de foment de la pau, defensa dels drets humans i acompanyament de processos de pau. Moltes de les persones entrevistades volen que l’ICIP ofereixi dades al moviment per la pau per tal que aquest les pugui utilitzar en la seva tasca de sensibilització i acció. Això no obstant, no es vol que sigui un espai essencialment acadèmic, sinó una font d’informació rigorosa que, amb la col·laboració de la universitat, produeixi coneixements que es puguin convertir en acció social transformadora:

«El que també necessitem és que hi hagi gent que treballi amb rigor, però cal que aquesta feina es pugui transvasar perquè nosaltres la puguem utilitzar de la manera que considerem, com vulguem, sense el rigor dels acadèmics, ja que nosaltres som els que podem traduir-la a la llengua de carrer. I és en aquest sentit, que tenim necessitat d’aquest Institut i que pot ser una eina útil […]. Per mi, el repte d’un institut com aquest és si podem fer possible aquest transvasament [en el sentit de passar la informació al moviment per la pau]. Si això, al final, queda com un altre CIDOB, en què [...] el sector en el qual es vol incidir com a institut són els alts càrrecs, o sigui, l’alta política, doncs no ho sé...», Tica Font, vicepresidenta de Justícia i Pau.

«Sí [que és cert] que l’ICIP ha de ser crític amb la política [...] i l’ICIP que coordina les ONG hauria de remoure les consciències, anar molt més enllà que no pas la cosa acadèmica amb què tots estem d’acord», Joan Surroca, de Justícia i Pau de Girona.

«L’intercanvi que podria haver-hi amb societats molt més avançades en aquest extrem si es fan convenis amb el SIPRI, si es fan convenis amb els centres d’estudis que tenen més experiència que nosaltres en el tema del desarmament i la pau, si es fa amb Holanda, amb el Centre d’Investigació per la Pau..., això sí,


t’obre oportunitats, i unes oportunitats econòmiques que a nosaltres no ens arribaven [...]. Aquí hi haurà aportacions en els pressupostos per poder fer activitats i per poder fer una bona investigació», Àngels Mataró, directora de l’ANUE. «Parlant amb l’Enric Prat, per exemple, sembla que podria ser interessant tot el que fa referència a la recopilació de dades sobre el moviment», Josep Maria Yago, de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. «Nosaltres sempre hem dit [...] que el moviment per la pau, per poder treballar, ha de tenir una base informativa adequada [...] que té a veure amb els blocs militars, amb la despesa, amb el comerç d’armes, amb l’OTAN [...], perquè, a vegades, al moviment per la pau li ha faltat aquest rerefons de reflexió [...]. Hi ha hagut un activisme sever [...], però que havia de tenir una reflexió al darrere, i això ho fa l’ICIP. Bé, no només l’ICIP: en Vicenç Fisas fa vint o trenta anys que està fent aquesta reflexió», Arcadi Oliveres, president del Consell Català de Foment de la Pau.

«[...] l’actitud, el pes de l’Institut, la consistència informativa, de suport, fins i tot tècnic [...]; hi ha moltes coses que es poden fer i, per descomptat, com a institut, pot constituir un observatori de guerres, de lluites, de nous actors, de la influència cada vegada més gran del tema de les violacions dels drets humans per part de l’estat nacional, de la influència de la globalització en tot això [...], de les resistències, de les noves eines [...]. No ho sé, depèn de la gent que ho porti [...], que no es converteixi en una lluita política per l’espai. Això s’ha d’evitar», Fermín Rodrigo Lázaro, de les Brigades Internacionals per la Pau.

6. Representativitat i màxima amplitud política en la composició de l’Institut Finalment, volem presentar tota una sèrie de consideracions sobre el desig que l’ICIP sigui tan variat com sigui possible pel que fa a la composició política. Considerem que això seria la garantia de la no-partidització i que, al mateix temps, suposaria una bona contribució per tal d’aconseguir una institucionalització flexible com la que hem explicat en el segon apartat d’aquest treball. D’altra banda, en aquest epígraf, volem constatar, a més, la necessitat d’un relleu generacional en el moviment català per la pau, cosa que també han manifestat les persones entrevistades. Alguns dels actors de la xarxa crítica per la pau que han participat en el procés d’una manera més tangencial, o que no hi han estat ni convocats, ara tenen la paraula:

«El que em faria més por és que fos massa tancat o que fossin sempre els mateixos, que això moltes vegades ha estat un problema. Que no és una ruptura, però, és clar, Catalunya és un país petitet i, aleshores, en el món de les ONG [...], bé, a veure, quin barret porto avui: avui estic a favor de la pau, a favor dels drets humans i, com que som egocèntrics..., bé, hi ha un moment en què veig que tot s’està lligant amb els mateixos de sempre (que són gent fantàstica: Arcadi, Grasa, Armadans...). És que són els que han treballat sempre aquest tema», Àngels Mataró, directora de l’ANUE. «Per mi és complicat. Perquè, si alguna cosa es va veure a les jornades, és que som un moviment per la pau bastant plural, aquí a Catalunya. Recollir totes aquestes sensibilitats, doncs, no ho sé, a veure què passa, no? Jo crec que no és un moment de grans mobilitzacions [...]. Sempre serà una dialèctica entre més institucionalització o més autonomia, independència i representativitat –participació», Fermín Rodrigo Lázaro, de les Brigades Internacionals per la Pau.



«I la clau és que aquesta junta directiva sigui representativa del moviment, perquè, si no, sí que pot haver-hi el problema que només representi una part del moviment... [...] la Federació d’ONG per la Pau –que la mateixa paraula ho diu: són ONG, són un sector [...], i després hi hauria tot un altre sector que estaria encapçalat per la Plataforma Aturem la Guerra i totes les associacions que provenen del moviment insubmís, dels moviments juvenils o de moviments més locals que no estan representats dins de la Federació d’ONG per la Pau però que haurien de tenir el seu pes en la junta directiva de l’ICIP», Marc Jamal, de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina.

4. MOVIMENT PER LA PAU, INSTITUCIONS I PARTITS POLÍTICS En aquest apartat hem volgut veure la relació entre els moviments socials, els partits polítics i les institucions en el procés de creació de l’ICIP i de definició de com hauria de ser l’Institut en el futur per tal de garantir-ne el bon funcionament i la consecució dels objectius que s’ha plantejat. Hem dividit aquesta anàlisi en dues parts molt diferenciades. La primera explica les dinàmiques polítiques que han operat en la creació de l’ICIP i el paper dels actors polítics col·lectius, tant dels partits polítics com dels moviments socials, i posa un èmfasi especial en la influència del darrer cicle de mobilitzacions contra la globalització i la guerra. En la segona part hem provat de fer una mena de política comparada per tal d’extreure ensenyaments per al funcionament futur de l’ICIP a partir d’experiències d’altres organismes que, a priori, presenten similituds amb l’ICIP. 4.1. L’impuls de les polítiques de pau a Catalunya L’aprovació, el 4 de juliol de 2003, de la Llei de foment de la pau (21/2003) per part del Parlament de Catalunya va significar un pas endavant en el suport de les institucions públiques al moviment català per la pau. L’aprovació d’aquesta Llei va ser el resultat d’una tasca llarga i intensa al Parlament de Catalunya i de l’impuls del cicle de mobilitzacions iniciat a principis de l’any 2000:

«Ara, vista la dinàmica de com apareix l’ICIP, de com apareix abans la Llei de foment de la pau, jo penso que això, encara que sí, que el brou de cultiu, el background, era propici (pel tema de l’Iraq), el que també és cert és que la Llei se la van treballar tres o quatre diputats [...], que llavors la van promoure amb la col·laboració de tots [...]. Finalment, la Llei s’aprova, curiosament, per unanimitat, crec», Arcadi Oliveres, president del Consell Català de Foment de la Pau.

«Després va venir tot l’embolic de la guerra a l’Iraq i moltes de les coses que s’havien dit van tenir molta força. El fet que Catalunya havia apostat per la pau, que la societat civil es trobava un pas més endavant que el Govern i que, per tant, potser el Govern s’havia de moure [...]. I en aquest cas no creiem que ni els partits ni els governs s’haguessin compromès amb això sense tot el que va suposar la mobilització per l’Iraq», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.

La Llei 21/2003 va establir les bases que permetrien la creació del Consell Català de Foment de la Pau, que es va posar en funcionament al juliol de 2005 i va obrir el procés per a la creació de l’ICIP a través del Programa per a l’Institut Internacional per la Pau. Un conjunt de


representants del moviment es va ocupar de l’activitat d’assessorament mitjançant una comissió d’experts. La Llei de Foment de la Pau va significar el reconeixement institucional de la feina feta pel moviment per la pau a Catalunya, a la vegada que va posar en relleu la voluntat de les institucions catalanes d’endegar una activitat en matèria de pau sostinguda en el temps. Tal com indicàvem anteriorment, les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq van ser un element determinant per a l’aprovació d’aquesta Llei i per a l’impuls de polítiques de pau a Catalunya per part de les institucions públiques. Pel que fa a organigrama, el Consell Català de Foment de la Pau, segons la Llei aprovada, va passar a dependre del Departament de Relacions Internacionals de la Generalitat de Catalunya, a les mans d’ERC (durant la legislatura 2003-2006). Partint d’aquesta estructura, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que depèn del mateix Departament, va assumir-ne l’impuls. D’aquesta manera, el Pla director de cooperació 2003-2006 va incloure la construcció de pau com un dels eixos de la cooperació catalana –una línia de treball que fins llavors no havia tingut una estratègia explícita–, a la vegada que es va obrir una convocatòria específica de subvencions per a la «construcció de pau». D’altra banda, el Departament de Relacions Institucionals i Participació, a les mans d’ICV-EUiA (legislatura 2003-2006), va assumir el compromís d’impulsar l’ICIP a través del Programa per a l’Institut Internacional per la Pau i, per tant, d’obrir una línia de foment de la pau en l’àmbit institucional a través de la qual es donés suport a les organitzacions socials que es dediquen a aquesta matèria. A més, també va crear una convocatòria específica de subvencions per a la realització d’activitats de foment de la pau i de cultura de la pau.

En aquest sentit, podem afirmar que, durant la primera legislatura del tripartit, hi va haver una certa dualitat en l’impuls de les polítiques de pau a Catalunya: tant des del Departament de Relacions Internacionals, a les mans d’ERC, com des del Departament de Relacions Institucionals i Participació, a les mans d’ICV-EUiA. Aquesta situació es pot explicar pel context de les importants mobilitzacions contra la guerra i a favor de la pau que hi va haver durant els anys 2003 i 2004, mobilitzacions que totes dues formacions polítiques van voler capitalitzar:

«Si féssim una anàlisi de partits, podríem dir que hi havia com dues curses per veure qui s’emportava el tema i que això, probablement, va ser fruit d’una mala negociació política de l’acord de govern. A la llarga, la qüestió s’ha anat racionalitzant», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.

Aquesta dualitat inicial s’ha anat reconduint i, mentre que l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ha acabat impulsant un eix de construcció de pau centrat en la realitat «sud», l’Oficina de Pau i Drets Humans del Departament d’Interior (en el context de la legislatura 2006-2010) ha assumit el suport a les entitats que duen a terme projectes de sensibilització i campanyes de foment de la pau a Catalunya:

«Òbviament, això encara està una mica barrejat, però, si les coses van bé, d’aquí a tres o quatre anys, dins dels projectes de cooperació de l’Agència, de la mateixa manera que hi ha aspectes que cal tenir en compte en temes de gènere o de medi ambient, també hi haurà coses per tenir en compte en temes de pau; però, fonamentalment, l’impuls de polítiques de foment de la pau o la relació preferencial amb entitats que vulguin fer projectes de pau anirà a càrrec d’aquesta Oficina. Finalment, hi ha hagut un cert ordre i, pel que fa a discurs, tots aquests temes es poden començar a abordar per una banda i acabar per l’altra», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.



4.2. L’ICIP: una arquitectura institucional novella? Ara que ja hem dibuixat el panorama actual del moviment per la pau a Catalunya, i tenint en compte la naturalesa de l’ICIP, volem passar a estudiar diversos models de relació entre organismes parainstitucionals i moviments socials d’altres àmbits i sectors a Catalunya. No es tracta d’una anàlisi comparativa profunda sobre models de relació entre organismes parainstitucionals ja existents i xarxes socials referents. Simplement, hem provat d’analitzar dos organismes amb models de relació molt diferents per poder extreure, en cada cas, les «bones» i les «males» pràctiques que es poden observar en els models de relació. D’altra banda, els materials utilitzats han estat els coneixements mateixos de les persones entrevistades (que, com a activistes socials o experts en temes de moviments, han conegut o coneixen de primera mà aquests organismes que, per les seves característiques legals o bé relacionals, podem comparar amb l’ICIP). En aquestes entrevistes, en formular-se’ls preguntes obertes o semidirigides, els entrevistats han indicat, sobretot, dues institucions que podríem comparar d’alguna manera amb l’ICIP: el Consell Nacional de la Joventut i l’Institut Català de les Dones. Així doncs, passem a descriure aquests organismes i les seves relacions amb el teixit associatiu. Tot seguit, veurem què n’opinen els nostres entrevistats i elaborarem un quadre comparatiu a partir de dos conjunts de variables: d’una banda, la definició legal de l’organisme i la seva relació amb les institucions de govern i els partits polítics institucionals i, de l’altra, la naturalesa de les seves relacions amb la xarxa social de referència. El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) és, sense cap mena de dubte, l’organisme que, a priori, presenta més similituds amb el futur ICIP. El CNJC fou creat el 1979 mitjançant una llei del Parlament de Catalunya, i és una «plataforma independent, crítica, plural i democràtica» (www.cnjc.cat) que agrupa més de setanta entitats juvenils del Principat. Les entitats que en formen part són dels àmbits de l’educació (especialment esplais i escoltes, però també hi ha entitats de caire religiós), el sindicalisme estudiantil i els treballadors, les joventuts dels partits polítics institucionals i les organitzacions culturals en el sentit més ampli de la paraula (des d’agrupacions excursionistes fins a associacions de joves immigrants). La relació del CNJC amb les institucions és sobretot econòmica, però l’estructura de l’organisme és totalment independent del Parlament i el Govern de Catalunya. El president i la junta directiva s’elegeixen en una assemblea general de les entitats que en formen part. Ara bé, el fort pes que tenen les joventuts dels partits polítics en aquesta assemblea és molt evident i, per tant, l’autonomia política del CNJC en tant que paraigua institucional del moviment juvenil es relativitza. De fet, algunes de les persones entrevistades que consideren el CNJC com el model més semblant al futur ICIP ja alerten d’aquest perill de politització partidista, tot i que creuen que en el moviment per la pau, en què el pes dels partits institucionals és molt menys important, no és tan probable que això passi:

«Jo crec que és un model molt nou en tres dimensions: [en primer lloc] la dels objectius i les finalitats; [també] és nou per la fórmula, perquè aparentment s’assembla al CNJC, però no és això, perquè allò es pot polititzar molt més fàcilment, en el sentit partidari, i no ha de ser això –volem evitar-ho–: és l’única organització que crea el Parlament i després la deixa a banda, per tant, [és nou] pel model d’organització, i també ho és per aquesta idea que sigui un lloc de trobada habitual, de cerca de complicitats, sense evitar els problemes», Rafael Grasa, president de la comissió d’experts.

http://www.cnjc.cat/


«En el cas del Consell, hi ha un aspecte que en l’ICIP fins i tot es pot millorar, i és que en el Consell les joventuts dels partits polítics o organitzacions afins als partits polítics es troben dins del Consell [...], però això, en el cas de l’ICIP, és més difícil que pugui passar [...]. Sobre el paper no són tan diferents; el que passa és que en l’ICIP la representació governamental que hi pugui haver a la junta sempre serà minoritària i, per tant, la seva capacitat de condicionar serà molt poc important», Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau.

L’Institut Català de les Dones (ICD) és un altre organisme de característiques similars a l’ICIP pel fet d’estar vinculat a un moviment social, en aquest cas, al feminisme. La creació de l’ICD l’any 1985 va ser una de les fites més importants en la institucionalització de gran part del feminisme de la dècada de 1970. L’ICD forma part de l’estructura del Govern: organisme vinculat històricament al Departament de la Presidència, en aquesta legislatura (2006-2010) s’adscriu al Departament d’Acció Social i Ciutadania. Per tant, la seva relació amb les institucions és directament de pertinença. L’ICD és l’organisme del Govern que dissenya, impulsa, coordina i avalua les polítiques de dones i per a les dones que desenvolupa l’Administració de la Generalitat. Al mateix temps, l’ICD també té una línia de recerca pel que fa a temes de gènere i ofereix formació contínua mitjançant un ventall d’estudis diversos. Pel que fa al funcionament, l’ICD es defineix com a «organisme autònom administratiu» (http://www.gencat.net/icdona/opcio3.htm). La seva junta de govern està formada per una presidenta, una directora i dotze vocals. Aquestes vocals són les representants de la resta de departaments que formen el Govern a la Comissió Interdepartamental per a la Igualtat d'Oportunitats per a les Dones. Com a òrgans de participació, l’ICD té un consell de dones que es reuneix dues vegades l’any i una comissió permanent que es reuneix cada dos mesos. En aquests òrgans, poden participar-hi dones de qualsevol de les associacions de dones legalitzades a Catalunya. La forta vinculació de l’ICD amb el Govern de la Generalitat fa que es puguin diferenciar molt clarament dues etapes pel que fa a la línia política de l’organisme: la primera coincideix amb la llarga etapa de CiU al poder, i la segona, amb l’etapa del tripartit o govern d’entesa entre els partits progressistes. Aquest fet genera diversitat d’opinions entre les persones entrevistades, però, en tot cas, evidencia el fort pes dels partits polítics institucionals en l’esdevenir de l’ICD:

«És clar, a l’Institut de la Dona hi ha dues etapes: l’anterior i la d’ara, que no tenen res a veure. Per mi, la d’ara, la del tripartit o l’entesa, que és el mateix, és molt millor. En primer lloc, la direcció de l’Institut ha estat ocupada per dones provinents del moviment feminista a proposta de diversos grups del moviment que demanaven: “No partiditzeu l’Institut, poseu-hi dones que provinguin del moviment amb les quals totes ens puguem identificar, siguem del partit que siguem i del grup que siguem”. Això, el govern ho va acceptar, i aquí hi ha un primer gest de complicitat [...]. En l’etapa anterior, en canvi, “la presidenta” de l’ICD era el Jordi Pujol... Això suposava, també, una lectura determinada. Jo crec que en aquesta etapa actual s’ha fet un esforç molt gran per incorporar-hi tots els grups i dialogar-hi», Pilar Massana, de la Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq i la Plataforma Aturem la Guerra.

«Elles ho han obert moltíssim, abans només podien anar-hi les que tenien no sé quants socis [...]; han fet un esforç molt gran perquè sigui territorial, i tenen moltes comissions de treball sobre temes concrets: sobre el tema de la salut, sobre el tema de la violència [...]. El Govern de Catalunya crea un Institut Català de les Dones i, segons qui hi hagi, es poden fer més coses o menys [...]. Per exemple, en tota l’època de Convergència no vam notar ni que hi eren, en el mal sentit de la

http://www.gencat.cat/

http://www.gencat.net/icdona/opcio3.htm



paraula. Anava bé perquè volíem fer-hi coses en contra i era una cosa molt lligada a Convergència [...]. Amb el canvi de Govern hi ha hagut més relació [...]. Jo crec que una de les coses noves més importants i directes que ha aportat l’Institut Català de les Dones és assumir i integrar el moviment feminista [...], i això és positiu perquè és el discurs feminista traslladat des del govern a tot Catalunya [...]. La contradicció es crea quan tothom comença a dir les mateixes paraules; llavors es confon molt què és moviment i què és govern [...]», Montserrat Cervera, de Dones x Dones.

«Espero que sigui diferent, perquè, si hem d’anar a parar als paràmetres de l’ICD..., no em facis parlar, perquè et diré barbaritats [...]. Aquest és el gran perill: aquest Institut té un concepte diferent segons qui es posa al capdavant. Jo, que el conec des de la Fundació, [puc dir que] hi ha hagut canvis segons la persona que el dirigia, segons el govern que guanyava, que governava en aquells moments», Àngels Mataró, presidenta de l’ANUE.

Sigui com sigui, sembla que, en el cas del moviment per la pau, alguns dels perills de la institucionalització que queden tan ben exemplificats en aquestes cites no és tan probable que es presentin, si més no en una primera etapa:

«L’Institut per la Pau és una cosa molt més senzilla, perquè, de grups de dones, n’hi ha molts i de molt diversos, molt institucionalitzats, que depenen molt d’una subvenció [...] i que duen a terme les activitats que marquen les subvencions. I en el moviment per la pau no tot és així: hi ha molta gent que no està vinculada a una subvenció, i [...] en aquest sentit ho veig més senzill», Pilar Massana, de la Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq i la Plataforma Aturem la Guerra.

Per tant, a partir de l’anàlisi de les experiències del CNJC i l’ICD i amb la informació extreta de les entrevistes, podem dir que caldria evitar que l’ICIP es converteixi en l’única font de recursos econòmics del moviment per la pau i que la presència de partits polítics institucionals en el si de l’Institut perjudiqui la seva autonomia i independència. En el quadre comparatiu que reproduïm tot seguit, veiem resumit el que hem volgut explicar en aquest apartat. Òbviament, les relacions que establirà l’ICIP s’han projectat a partir de documents anteriors a la creació de l’Institut (encara no són una realitat), per la qual cosa són més una aproximació normativa que no pas una descripció.


Quadre 1. Naturalesa de les relacions entre l’ICIP (i organismes similars) i les institucions de govern, els partits i la xarxa social de referència.

Naturalesa de les relacions principals amb:

Organisme Les institucions de govern

Els partits polítics La xarxa social de referència

Independència formal, rendició de comptes

Direcció Econòmica (finançament), cooptació

CNJC

Pertinença a Acció Social, interdepartamentals

Influència Econòmica (finançament), institucionalització

ICD

Autonomia i independència

Respecte a l’autonomia i participació

Paraigua, col·laboració, institucionalització flexible

ICIP

Font: elaboració pròpia

5. CONCLUSIONS: QUINS MODELS DE RELACIÓ? Tal com hem posat en relleu en el transcurs d’aquest informe, la major part d’actors que integren el moviment català per la pau tenen una visió positiva de l’ICIP i, malgrat els temors que hi pugui haver i fins i tot algunes crítiques a determinats aspectes de la iniciativa, no hi ha cap actor amb una actitud d’oposició frontal o de boicot cap a l’Institut. Això ens permet afirmar que el projecte de l’ICIP comença amb bon peu les seves relacions amb el moviment català per la pau; d’una banda, perquè és una proposta que sorgeix dels mateixos moviments i, de l’altra, perquè es defineix amb un caràcter autònom respecte dels partits polítics i les institucions. Aquesta bona predisposició ja es va evidenciar en les jornades «El moviment per la pau a Catalunya», organitzades pel Programa per a l’Institut Internacional per la Pau del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, que es van celebrar del 10 al 12 de febrer de 2006 i en què van participar tots els actors del moviment català per la pau, tant els més entusiastes amb la iniciativa com els més reticents. De fet, hem analitzat l’entrellat institucional català i no hem trobat cap institució pública amb un caràcter similar al de l’ICIP, a excepció del Consell Català de la Joventut. Això no obstant, en aquest últim, en comparació amb l’Institut, el pes dels partits polítics, a través de les seves joventuts, és més important (ho vèiem en l’anàlisi del punt anterior). Així doncs, podem afirmar que l’ICIP és una proposta institucional innovadora i que el seu desenvolupament en els propers anys ens permetrà descobrir els reptes i les dificultats que haurà d’afrontar. Si partim de la classificació establerta en el mapa d’actors, podem afirmar que les organitzacions que hem inclòs en els grups 1 i 2 estan molt ben predisposades a treballar amb



l’Institut, gràcies al fet de tenir un grau més alt d’institucionalització. Aquesta actitud favorable s’ha evidenciat en les entrevistes fetes al conjunt d’actors del moviment català per la pau i, especialment, als representants de les organitzacions que integren aquests grups. D’altra banda, però, entre els col·lectius que integren el grup 3 constatem una situació més heterogènia pel que fa a les percepcions respecte de l’Institut. En aquest grup trobem des d’actors que, tot i no participar activament en el projecte, han fet un seguiment més o menys regular de la iniciativa i en coneixen els aspectes més destacats (Dones x Dones, Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq, Plataforma Aturem la Guerra) fins a actors que pràcticament no coneixen la proposta però tenen una bona predisposició cap a la qüestió (Xarxa d’Enllaç amb Palestina), passant per actors que, tot i conèixer-la, es mostren bastant crítics amb la iniciativa (Tarragona Patrimoni per la Pau, Brigades Internacionals per la Pau). És a aquest grup 3, que considerem important parar una mica d’atenció, principalment, pel que fa als actors que mostren una bona predisposició cap a la iniciativa però que fins ara no hi han estat inclosos, com és el cas de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina. Pel que fa als actors amb una actitud més desconfiada respecte de l’ICIP, és important establir-hi ponts de diàleg (com entenem que ja s’ha estat fent fins ara convidant aquests col·lectius a participar en les jornades «El moviment per la pau a Catalunya» o en el seminari que s’ha celebrat durant el primer semestre de 2007). Pel que fa a la bona predisposició general del moviment cap a l’ICIP, tot i que la valorem molt positivament, considerem que això no ens ha d’impedir veure els temors que, igualment, expressen els representants de les organitzacions integrants del moviment català per la pau respecte d’una iniciativa d’aquestes característiques i posar-hi atenció. En aquest sentit, com ja hem indicat, observem tres tipus de temors: temor que augmenti el grau d’institucionalització del moviment, temor que se n’absorbeixin o substitueixin les pràctiques i temor que el projecte es pugui polititzar de manera partidista. L’ICIP haurà de tenir en compte aquests tocs d’atenció que ha expressat el moviment i treballar perquè les pors no es materialitzin. A banda d’això, també és important que els promotors de l’ICIP recullin les expectatives que han expressat els actors del moviment per la pau en relació amb l’Institut. Tal com reflecteix aquest informe, els representants de les organitzacions entrevistades han posat en relleu sis propostes sobre com voldrien que fos l’ICIP. En concret, han afirmat que volen un institut autònom i amb independència política i partidista, un institut dinàmic amb responsabilitat i transparència, un institut que porti a terme una activitat complementària al que ja s’està fent (tot complint el principi de subsidiarietat), un institut que sigui una font de recursos (econòmics, de coneixement, de legitimació i de suport polític) i que serveixi com a paraigua de les activitats de la xarxa crítica per la pau a Catalunya, un institut que no només desenvolupi la recerca sinó que també sigui font d’acció política de foment de la pau i un institut que sigui tan ampli com sigui possible pel que fa a composició política. En els termes que hem definit en el nostre marc teòric i allunyant la por clàssica que tenen els moviments socials de les relacions fluides entre la política institucional i l’acció transformadora de base, podem dir que l’ICIP obre les portes a una institucionalització flexible del moviment català per la pau. Aquest model d’institucionalització garanteix l’autonomia del moviment, encara que les polítiques públiques de foment de la pau adquireixen la rellevància que es mereixen. D’altra banda, caldria concebre l’ICIP mateix com un actor de la xarxa crítica per la pau tan permeable com sigui possible, un actor els trets característics del qual –malgrat l’existència d’un marc normatiu clar que el regula– siguin la flexibilitat, l’obertura i la independència del Govern. En definitiva, el moviment català per la pau mostra una predisposició molt bona per treballar i col·laborar amb el futur Institut Català Internacional per la Pau, malgrat que expressa


determinades inquietuds i posa en relleu certes percepcions i expectatives que els responsables de l’Institut hauran de tenir en compte. 6. BIBLIOGRAFIA ADELL, Ramón. «El estudio del contexto político a través de la protesta colectiva. La transición política española en la calle». A: FUNES, Maria Jesús, i ADELL, Ramón (ed.). Movimientos sociales: cambio social y participación. Madrid: UNED Ediciones, 2003. BONET, Jordi, i UBASART, Gemma. «Ambivalencia de la potencia». A: Contrapoder. Madrid: Traficantes de Sueños, 2004, núm. 8. CASTELLS, Manuel. Movimientos sociales urbanos. Madrid: Siglo XXI, 2001. CHERKI, E. «Le mouvement d’occupation de maisons vide en France». A: Espaces et sociétés, 1973, núm. 9, pàg. 69-91. DOMÈNECH, Xavier. «Moviment obrer i canvi polític». A: PRAT, Enric (coord.). Els moviments socials a la Catalunya contemporània. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004 (Biblioteca UB, «Els juliols»). ECHART, Enara; LÓPEZ, Sara, i OROZCO, Kamala. Origen, protestas y propuestas del movimiento antiglobalización. Madrid: La Catarata, 2005. IBARRA, Pedro; GOMÀ, Ricard, i MARTÍ, Salvador. «Los nuevos movimientos sociales: El estado de la cuestión». A: IBARRA, Pedro; MARTÍ, Salvador, i GOMÀ, Ricard (coord.). Op. cit., 2002. JIMÉNEZ, Manuel. El impacto político de los movimientos sociales. Un estudio de la protesta ambiental en España. Madrid: CIS, 2005. KRIESI, Hans Peter; KOOPMANS, R.; DUYVENDAK, J. W., i GUINGI, M. New social movements in Western Europe. A comparative analysis. Minneapolis: University of Minnesota Press, 1995. KRIESI, Hans Peter. «La estructura organizacional de los nuevos movimientos sociales en su contexto político». A: Mc ADAM, D.; Mc CARTHY, J., i ZALD, M. Movimientos sociales: perspectivas comparadas. Madrid: Istmo, 2001. LOWE, S. Urban social movements. The city after Castells. Nova York: St. Martin’s Press, 1986. MARTÍNEZ, Ricard. «El moviment veïnal en el tardofranquisme i la transició: conflicte, identitat obrera i valors alternatius». A: Prat, Enric (coord.). Op. cit., 2004. PASTOR, Jaime. ¿Qué son los movimientos antiglobalización? Madrid: RBA Libros, SA, 2002. PELÀEZ, Lluc. El cicle de protesta a la Barcelona del tombant de segle. Moviments socials i incidència política. Barcelona: Nous Horitzons, 2006. PLATT, S. «A decade of squatting. The story of squatting in Britain since 1968». A: WATES, N., i WOLMAR, C. (ed.). Squatting. The real history. Londres: Bay Leaf Books, 1980.



PRAT, Enric. Moviéndose por la paz. Barcelona: Hacer Editorial, 2006. PRUIJT, Hans. «Is the institutionalization of urban movements inevitable? A comparison of the opportunities for sustained squatting in New Cork City and Amsterdam». A: International Journal of Urban and Regional Research. Oxford: Joint Editors and Blackwell Publishing Ltd., 2003. SABATIER, Paul A., i Jenkins-Smith, Hank C. Policy change and policy learning: an advocacy coalition approach. Boulder: Westview Press, 1993. TARROW, Sidney. El poder en movimiento. Los movimientos sociales, la acción colectiva y la política. Madrid: Alianza Universidad, 2004. TILLY, Charles. «Repertorios de acción contestataria en Gran Bretaña, 1758-1834». A: TRAUGOTT, Mark (comp.). Protesta social. Barcelona: Hacer Editorial, 2002.


7. ANNEXOS 7.1. Llista de persones entrevistades

Data de l’entrevista

Lloc de l’entrevista Nom Càrrec Organització

Jordi Armadans Director Fundació per la Pau 14/3/2007 Barcelona

Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans

Xavier Badia Director 24/1/2007 Barcelona

Montserrat Cervera Membre Dones x Dones 26/3/2007 Barcelona

Vicenç Fisas Director Escola Cultura de Pau 5/2/2007 UAB

Tica Font Vicepresidenta Justícia i Pau 7/3/2007 Barcelona

Rafael Grasa Expert UAB 20/2/2007 UAB

Xarxa d’Enllaç amb Palestina

Marc Jamal Membre 6/4/2007 Barcelona

Plataforma Aturem la Guerra / Plataforma Aixequem les Sancions a l’Iraq

Pilar Massana Membre 13/3/2007 Barcelona

Àngels Mataró Directora ANUE 7/5/2007 Barcelona

Consell Català de Foment de la Pau Arcadi Oliveres President 16/3/2007 Barcelona

Historiador especialista en el moviment per la pau

Enric Prat Expert 20/12/2006 Barcelona

Brigades Internacionals per la Pau Íñigo Prieto Membre 16/5/2007 Barcelona

Brigades Internacionals per la Pau Fermín Rodrigo Membre 16/5/2007 Barcelona

24/3/2007 Barcelona Joan Surroca Membre Justícia i Pau (Girona)

Coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau

Per correu electrònic Josep Maria Yago Membre 25/3/2007

L'institut catal per la pau i el moviment social a Catalunyala ciència política (Pruijt, 2003;...

Documents

Transcript of L'institut catal per la pau i el moviment social a Catalunyala ciència política (Pruijt, 2003;...