LITERATURA MEDIEVAL · Web viewo matèria de Bretanya: és el que relata les aventures dels...
21
LITERATURA MEDIEVAL UNA MICA D’HISTÒRIA L’any 711 un exèrcit musulmà emprèn la conquesta de la Hispània visigòtica. La Península Ibèrica, rebatejada amb el nom d'Al-Àndalus, s’incorpora a l’Islam. Al llarg de quatre segles, les terres de Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa, el que s’anomena la Catalunya Nova, formen part d’una comunitat econòmica i religiosa que s’estén des d’Al-Àndalus fins a l’Índia. A la frontera entre l'Al-Àndalus i l’Imperi Carolingi, a recer dels Pirineus, es formen els comtats catalans. A partir del segle X, sota l’hegemonia del casal de Barcelona, els comtats esdevenen independents del poder dels reis francs i, amb el pas dels segles, guanyen importància política en el context de l’Europa feudal mediterrània. La conquesta de la Catalunya Nova, la vinculació amb Occitània i la unió dinàstica amb Aragó consoliden el nou estat com una de les potències més importants del sud del continent. El repoblament de terres s’organitza, en bona part, a través de la fundació de parròquies i monestirs, que ajudaran a extendre la llengua i la cultura pels nous territoris conquerits.
Transcript of LITERATURA MEDIEVAL · Web viewo matèria de Bretanya: és el que relata les aventures dels...
UNA MICA D’HISTÒRIA
L’any 711 un exèrcit musulmà emprèn la conquesta de la Hispània visigòtica. La Península Ibèrica, rebatejada amb el nom d'Al-Àndalus, s’incorpora a l’Islam. Al llarg de quatre segles, les terres de Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa, el que s’anomena la Catalunya Nova, formen part d’una comunitat econòmica i religiosa que s’estén des d’Al-Àndalus fins a l’Índia.
A la frontera entre l'Al-Àndalus i l’Imperi Carolingi, a recer dels Pirineus, es formen els comtats catalans. A partir del segle X, sota l’hegemonia del casal de Barcelona, els comtats esdevenen independents del poder dels reis francs i, amb el pas dels segles, guanyen importància política en el context de l’Europa feudal mediterrània.
La conquesta de la Catalunya Nova, la vinculació amb Occitània i la unió dinàstica amb Aragó consoliden el nou estat com una de les potències més importants del sud del continent. El repoblament de terres s’organitza, en bona part, a través de la fundació de parròquies i monestirs, que ajudaran a extendre la llengua i la cultura pels nous territoris conquerits.
ELS ORÍGENS DE LA LLENGUA CATALANA
La llengua catalana és una llengua romànica, com el francès, l'occità, el portuguès, el castellà i tantes altres, nascuda entre els segles VIII i X a la part nord de Catalunya, a la Catalunya del Nord i a Andorra, que eren els territoris de l’Imperi carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica. Amb el temps, a mesura que els comtats catalans es van anar expandint per la Catalunya Nova, per València, per les Balears i pel centre de la Mediterrània, el català es va anar extenent per tots aquests territoris.
ELS PRIMERS TEXTOS EN CATALÀ
En els seus inicis, el català no era més que una mena de deformació del llatí vulgar, que a la vegada, era una mena de deformació del llatí clàssic. La gent, a mesura que l'Imperi Romà d'Occident s'anava descomponent, va anar canviant la manera de parlar aquell llatí, poc a poc i sense adonar-se'n, fins a donar lloc a una llengua que ja no era la que parlaven els romans: el català.
Però tot i que els habitants de la Marca Hispànica parlaven català, ningú no s'havia preocupat mai d'escriure'l. De fet, es pensaven que l'única llengua en què es podia escriure era en llatí. Ningú es plantejava que un text pogués estar en un altre idioma. Els semblava una broma. Les llengües que havien aparegut després del llatí, pensaven, només servien per comunicar-se oralment.
Cap al segle XII, però, va aparèixer un document traduït parcialment del llatí al català, el Forum iudicum. I més tard, un altre escrit directament en català: les Homilies d'Organyà. L'existència d'aquests documents ens demostra que, com a mínim a partir d'aquell moment, la gent ja no entenia el llatí i, per tant, es veia obligada a fer servir el nou idioma també per escriure si és que volien entendre alguna cosa. El primer d'aquests dos textos, i té molt sentit que fos així, era un document que contenia lleis. El segon, un text religiós.
LA LITERATURA TROBADORESCA
Si deixem de banda les traduccions dels textos llatins, en la gran majoria de llengües romàniques i europees, els primers textos literaris escrits es van fer en vers, per una raó molt òbvia: com que la literatura era transmesa oralment i la gran majoria de la població no sabia llegir, transmetre-la en vers permetia recordar-la més fàcilment que en prosa. Als joglars, que eren els qui anaven de castell en castell cantant versos, els resultava més pràctic aprendre's un poema que un text en prosa.
Els parlants del català, en aquella època, mantenien molt de contacte amb els occitans, els habitants del sud de l'actual França. I a Occitània, llavors, s'hi estava desenvolupant una literatura anomenada literatura trobadoresca, sorprenentment semblant, pel que fa a les formes i el contingut, a les lletres de la música urbana actual, i el fet que el català i l'occità s'assemblessin molt i que a més geogràficament estiguessin a tocar va fer que els catalans comencessin a escriure poesia trobadoresca en occità. Si no ho van fer en català va ser per dos motius. Primer, perquè els dos idiomes eren tan semblants que s'entenien perfectament. Segon, perquè la literatura trobadoresca, en occità, era la millor que es feia al món en aquells moments i, per tant, escriure en occità donava molt de prestigi.
Qui escrivia aquesta poesia eren els trobadors, uns artistes al servei dels senyors feudals. Però igual que avui, qui cantava aquestes composicions no eren els trobadors sinó els joglars. Els trobadors, per escriure, s'inspiraven en una dama (que anomenaven midons) a qui juraven fidelitat, d'una manera calcada a la manera com la societat jurava fidelitat al senyor feudal a canvi de protecció. A la midons li cantaven poemes d'amor cortès o fina amor. També van existir algunes dones que feien poemes, tot i que eren molt poc habituals. Eren les trobairitz.
En general, podem dir que era una poesia que es basava sobretot en la temàtica amorosa i eròtica, encara que tocava molts més temes. En destacarem set:
· La cançó: eren poemes que expressaven els sentiments amorosos cap a la midons. Per fer-nos-en una idea, eren com les cançons de l'Enrique Iglesias o de qualsevol cantant de cançons ensucrades i cursis de les que canten a Operación Triunfo habitualment.
· L'albada: eren poemes amorosos o eròtics que descrivien els sentiments i les accions de dos amants que després de passar una nit junts s'havien de separar a l'albada quan començava a sortir el sol. El paral·lelisme, avui, seria amb les lletres de reggaeton.
· El sirventès: eren l'equivalent als poemes de guerra, en què un trobador atacava una altra persona amb qui no se solia portar gaire bé. Seria equivalent a les batalles de galls, encara que no eren en directe sinó que normalment s'insultaven per carta o, si més no, ho feien sense la presència de l'altre.
· El plany: eren poemes dedicats a exaltar la vida dels difunts, on s'alabaven totes les qualitats de la persona morta, per poques que en tingués.
· La balada: eren poemes dialogats pensats per poder ser ballats, que podien tractar sobre qualsevol tema imaginable.
· La tençó: eren poemes dialogats en què cada trobador expressava el seu punt de vista sobre un tema qualsevol. La gràcia era exposar els arguments millor que el contrincant, sempre de forma improvisada, com avui es fa amb els garrotins.
·
RAMON LLULL
Com hem dit, fins al segle XII, les llengües romàniques eren bàsicament orals. Poca gent s'atrevia a escriure-les, amb l'excepció dels trobadors catalans i occitans, que escrivien en occità.
Hi va haver, però, un personatge que va trencar tots els esquemes de l'època: Ramon Llull. Nascut a Mallorca i fill dels conquistadors catalans, va ser el primer escriptor a fer servir una llengua romànica, el català, per tractar sobre els temes més diversos. Va escriure sobre filosofia, astronomia, matemàtiques, medicina, lògica, pedagogia, religió... Llull tenia per objectiu difondre el cristianisme arreu del món i arribar a tots els que ell anomenava infidels. Volia convertir tots aquests "infidels" jueus i musulmans al cristianisme i va arribar a la conclusió que només en llatí no ho aconseguiria mai. En conseqüència, va decidir que també escriuria en català i àrab perquè l'entengués tothom.
Llull es va passar mitja vida viatjant, fundant escoles de missioners, escrivint i dialogant amb tothom qui podia per provar de convertir com més gent al cristianisme millor. Amb aquest propòsit, va escriure més de 250 llibres (a mà i abans de l'arribada del paper!), la qual cosa el converteix en un dels escriptors més prolífics de la història. La qualitat de les obres ja dona peu a més debat, tanmateix. Hi ha qui opina que va ser genial com qui creu que el seu únic mèrit rau únicament en haver estat el primer en escriure en català. En qualsevol cas, gràcies a ell podem saber com era el català de l'època, ja que, pel seu propòsit, intentava escriure d'una manera molt planera perquè tothom el pogués entendre. A part, Llull va aprendre l'àrab i el llatí, per poder predicar i escriure, també, en aquestes dues llengües.
L'OBRA DE RAMON LLULL
De les més de 250 obres, n'hi ha dues que destaquen per sobre de la resta: Fèlix o el Llibre de meravelles (1289), en què un jove anomenat Fèlix viatja pel món intentant ampliar el seu coneixement. Mentre va voltant, Fèlix es troba amb ermitans, cavallers, pastors i savis de tota mena que, a través d'exemples (eximplis, relats breus amb personatges ficticis que li serveixen per extreure ensenyament morals) li van aportant coneixement del món. Dins del Fèlix s'hi troba el conegut Llibre de les bèsties, una faula sobre el poder i la societat del segle XIII.
L'altre és Blanquerna, la història d'un personatge que va pujant esglaons dins del món eclesiàstic (de monjo a abat, bisbe i Papa, per aquest ordre) per acabar adonant-se que l'estat religiós més proper a Déu és el de l'ermità solitari.
L’EUROPA DELS SEGLES XIII I XIV
Als segles XIII i XIV, l'Europa del nord i de l'oest comença a configurar-se com la coneixem actualment: al nord s'hi agrupen els estats escandinaus i, a l'oest, les fronteres d'Anglaterra i de França se situen ja, aproximadament, en el mateix lloc que ara. Al centre, Alemanya està dividida en petits estats independents per damunt dels quals els troba la figura de l'emperador del Sacre Imperi Romà.
Els canvis més significatius es produeixen al sud: al sudoest, els regnes de la Península Ibèrica guanyen, progressivament, terreny a l'Islam; al centre, Itàlia es troba fragmentada entre els Estats Pontificis, el regne de Sicília i les ciutats-estat mercantils de Gènova, Pisa i Venècia. A l'est, l'Imperi Bizantí, constantment amenaçat durant aquests segles pels pobles asiàtics, caurà definitivament en mans dels turcs a mitjans del segle XV.
LA MEDITERRÀNIA
La Mediterrània dels segles XIII i XIV es troba repartida entre tres grans civilitzacions: la cristiana, al nord i a occident; la musulmana, al sud i la bizantina a l'orient. El desig d'expansió de les principals potències europees per aquest mar crea constants i importants conflictes pel domini de la zona -i de les seves rutes comercials- al llarg d'aquests segles. La Corona d'Aragó, que n'aconseguirà el domini de la part occidental, s'expandirà per tota la costa mediterrània i n’esdevindrà una de les principals potències.
ELS REGNES CRISTIANS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA
Els primers regnes -Astúries (més tard Lleó), Navarra, Castella i Aragó- i comtats -Catalunya- peninsulars cristians sorgits al nord de la Península Ibèrica per fer front als musulmans, amb el temps havien donat lloc a quatre estats: el regne de Portugal (independitzat del regne de Castella i Lleó l'any 1139), el regne de Castella (resultant de la unió, el 1230, dels regnes de Castella i Lleó), el regne de Navarra, i el regne Aragó (resultant de la unió, l'any 1137, del comtat de Catalunya amb el regne d'aquest mateix nom). D'aquests, els tres amb terres fronteres amb l'Islam, Portugal, Castella i Aragó, són els que estendran els seus dominis a expenses dels territoris almohades.
Al llarg del segle XIII Portugal ocuparia les terres del sud fins a arribar a tenir la fesonomia que té ara; Castella incorporaria Extremadura, la major part d'Andalusia i Múrcia, i la Corona d'Aragó, València i les Balears.
A finals d'aquest segle els territoris musulmans de l’Al-Àndalus ocupaven únicament el regne de Granada, que comprenia les províncies de Màlaga, Granada i Almeria.
LES CRÒNIQUES MEDIEVALS
Els fets històrics de l'Edat Mitjana s’havien recollit en les cançons de gesta, uns poemes llarguíssims de transmissió oral que servien com a cròniques historiogràfiques. A través de les cançons de gesta, els habitants d'Europa podien conèixer quina era la seva història i les gestes dels herois de la seva terra. De les cançons de gesta en van sortir personatges com el Mío Cid, el Roland o Beowulf.
Per la seva banda, les cròniques medievals, a diferència de les cançons de gesta, van ser obres escites en prosa, Pretenien ser de gènere informatiu, per explicar els fets polítics de l'època, amb predomini de l'objectivitat i intentant justificar la política duta a terme pels mateixos reis, en aquest cas, de la Corona d'Aragó. Són un testimoni importantíssim per conèixer, de primera mà, com era la vida a les terres de la corona catalanoaragonesa durant els segles XIII i XIV.
LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
S'han conservat quatre cròniques medievals, escrites en català, d’un gran valor com a documents històrics, lingüístics i literaris:
· Crònica de Jaume I
· Crònica de Bernat Desclot
· Crònica de Ramon Muntaner
El Llibre dels fets o la Crònica de Jaume I
La Crònica de Jaume I és la més antiga de les quatre grans cròniques. Comença amb conquesta de Mallorca (1229) i segueix amb la de València (1232). El rei Jaume I n’és l’autor, tot i que no la va escriure directament, sinó que la va dictar. El llibre dels fets està escrit en primera persona i en forma de memòries. S’hi expressa el sentiment religiós del monarca i l'amor del rei als seus regnes. Està escrit en un llenguatge popular i improvisat, que ens permet conèixer com era el català parlat d'aquells temps.
Crònica de Bernat Desclot
La crònica escrita per Bernat Desclot entre 1283 i 1288 narra els fets històrics succeïts entre els regnats de Ramon Berenguer IV i el de Pere el Gran. Se centra molt amb el de Pere el Gran, fill de Jaume I, durant el qual es va produir la conquesta de Sicília, la invasió de Catalunya per part dels francesos i el seu posterior alliberament.
Crònica de Ramon Muntaner
És la crònica més important, ben escrita i més llarga de la literatura catalana. Se centra en el regnat de Jaume II el Just, que va regnar entre el 1291 i el 1327, però també es refereix a períodes anteriors. L’episodi més important és la narració de l’expedició catalana a Orient, comandada per l'almogàver Roger de Flor. L'obra va ser escrita per ser llegida en veu alta.
Crònica de Pere III el Cerimoniós
Va ser dictada pel propi rei, igual que la de Jaume I. Explica alguns fets importants del regnat de Pere III, amb la intenció de justificar la seva actuació com a rei, un regnat en el qual es van reunificar els territoris que havien quedat dividits després de la mort de Jaume I. Encara que la crònica va ser escrita pels secretaris de la Cancelleria, s’hi nota la intervenció del monarca sobretot quan explica els seus records, les seves aspiracions, els seus sentiments i les seves reflexions.
LA NOVEL·LA DE CAVALLERIA I LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
A banda de la poesia trobadoresca i de les cròniques, una de les altres formes literàries d'èxit durant l'edat mitjana va ser la novel·la. Com a novel·la, podia prendre dues formes: la novel·la de cavalleries i la novel·la cavalleresca.
LA NOVEL·LA DE CAVALLERIES
Va ser el gènere literari de major èxit durant l'edat mitjana. Era una gènere de caràcter fantàstic (hi és habitual la presència de personatges com el mag Merlí, la fada Morgana, monstres, dracs, aparicions, cavallers amb poders sobrehumans, pocions màgiques i espais inexistents) que, en certa manera, servia per legitimar la cavalleria i el funcionament del món medieval. A la novel·la de cavalleries, els protagonistes lluitaven en defensa del bé comú, de l'Església i dels febles, moguts per valors com l'honor, el valor, la justícia o la generositat.
Dintre del gènere, cal destacar el que es coneix com a cicle artúric o matèria de Bretanya: és el que relata les aventures dels cavallers de la Taula Rodona, que estaven a les ordres del rei Artús i que van consagrar la seva vida a la recerca del Sant Graal. Noms com els de Lancelot, Percèval, la princesa Ginebra, l’espasa Excàlibur i tants d’altres neixen de la novel·la de cavalleries.
LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
Si la novel·la de cavalleries es caracteritza pel seu caràcter fantàstic , la novel·la cavalleresca es caracteritza, contràriament, pel realisme i la versemblança. Els elements fantàstics només hi apareixen de forma molt esporàdica, i les històries que s'hi narren podrien, fins a un cert punt, ser reals. Tirant lo Blanc, que és el personatge per excel·lència de la novel·la cavalleresca, per exemple, mor d’un refredat després d’haver protagonitzat mil i una heroïcitats.
L’any 711 un exèrcit musulmà emprèn la conquesta de la Hispània visigòtica. La Península Ibèrica, rebatejada amb el nom d'Al-Àndalus, s’incorpora a l’Islam. Al llarg de quatre segles, les terres de Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa, el que s’anomena la Catalunya Nova, formen part d’una comunitat econòmica i religiosa que s’estén des d’Al-Àndalus fins a l’Índia.
A la frontera entre l'Al-Àndalus i l’Imperi Carolingi, a recer dels Pirineus, es formen els comtats catalans. A partir del segle X, sota l’hegemonia del casal de Barcelona, els comtats esdevenen independents del poder dels reis francs i, amb el pas dels segles, guanyen importància política en el context de l’Europa feudal mediterrània.
La conquesta de la Catalunya Nova, la vinculació amb Occitània i la unió dinàstica amb Aragó consoliden el nou estat com una de les potències més importants del sud del continent. El repoblament de terres s’organitza, en bona part, a través de la fundació de parròquies i monestirs, que ajudaran a extendre la llengua i la cultura pels nous territoris conquerits.
ELS ORÍGENS DE LA LLENGUA CATALANA
La llengua catalana és una llengua romànica, com el francès, l'occità, el portuguès, el castellà i tantes altres, nascuda entre els segles VIII i X a la part nord de Catalunya, a la Catalunya del Nord i a Andorra, que eren els territoris de l’Imperi carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica. Amb el temps, a mesura que els comtats catalans es van anar expandint per la Catalunya Nova, per València, per les Balears i pel centre de la Mediterrània, el català es va anar extenent per tots aquests territoris.
ELS PRIMERS TEXTOS EN CATALÀ
En els seus inicis, el català no era més que una mena de deformació del llatí vulgar, que a la vegada, era una mena de deformació del llatí clàssic. La gent, a mesura que l'Imperi Romà d'Occident s'anava descomponent, va anar canviant la manera de parlar aquell llatí, poc a poc i sense adonar-se'n, fins a donar lloc a una llengua que ja no era la que parlaven els romans: el català.
Però tot i que els habitants de la Marca Hispànica parlaven català, ningú no s'havia preocupat mai d'escriure'l. De fet, es pensaven que l'única llengua en què es podia escriure era en llatí. Ningú es plantejava que un text pogués estar en un altre idioma. Els semblava una broma. Les llengües que havien aparegut després del llatí, pensaven, només servien per comunicar-se oralment.
Cap al segle XII, però, va aparèixer un document traduït parcialment del llatí al català, el Forum iudicum. I més tard, un altre escrit directament en català: les Homilies d'Organyà. L'existència d'aquests documents ens demostra que, com a mínim a partir d'aquell moment, la gent ja no entenia el llatí i, per tant, es veia obligada a fer servir el nou idioma també per escriure si és que volien entendre alguna cosa. El primer d'aquests dos textos, i té molt sentit que fos així, era un document que contenia lleis. El segon, un text religiós.
LA LITERATURA TROBADORESCA
Si deixem de banda les traduccions dels textos llatins, en la gran majoria de llengües romàniques i europees, els primers textos literaris escrits es van fer en vers, per una raó molt òbvia: com que la literatura era transmesa oralment i la gran majoria de la població no sabia llegir, transmetre-la en vers permetia recordar-la més fàcilment que en prosa. Als joglars, que eren els qui anaven de castell en castell cantant versos, els resultava més pràctic aprendre's un poema que un text en prosa.
Els parlants del català, en aquella època, mantenien molt de contacte amb els occitans, els habitants del sud de l'actual França. I a Occitània, llavors, s'hi estava desenvolupant una literatura anomenada literatura trobadoresca, sorprenentment semblant, pel que fa a les formes i el contingut, a les lletres de la música urbana actual, i el fet que el català i l'occità s'assemblessin molt i que a més geogràficament estiguessin a tocar va fer que els catalans comencessin a escriure poesia trobadoresca en occità. Si no ho van fer en català va ser per dos motius. Primer, perquè els dos idiomes eren tan semblants que s'entenien perfectament. Segon, perquè la literatura trobadoresca, en occità, era la millor que es feia al món en aquells moments i, per tant, escriure en occità donava molt de prestigi.
Qui escrivia aquesta poesia eren els trobadors, uns artistes al servei dels senyors feudals. Però igual que avui, qui cantava aquestes composicions no eren els trobadors sinó els joglars. Els trobadors, per escriure, s'inspiraven en una dama (que anomenaven midons) a qui juraven fidelitat, d'una manera calcada a la manera com la societat jurava fidelitat al senyor feudal a canvi de protecció. A la midons li cantaven poemes d'amor cortès o fina amor. També van existir algunes dones que feien poemes, tot i que eren molt poc habituals. Eren les trobairitz.
En general, podem dir que era una poesia que es basava sobretot en la temàtica amorosa i eròtica, encara que tocava molts més temes. En destacarem set:
· La cançó: eren poemes que expressaven els sentiments amorosos cap a la midons. Per fer-nos-en una idea, eren com les cançons de l'Enrique Iglesias o de qualsevol cantant de cançons ensucrades i cursis de les que canten a Operación Triunfo habitualment.
· L'albada: eren poemes amorosos o eròtics que descrivien els sentiments i les accions de dos amants que després de passar una nit junts s'havien de separar a l'albada quan començava a sortir el sol. El paral·lelisme, avui, seria amb les lletres de reggaeton.
· El sirventès: eren l'equivalent als poemes de guerra, en què un trobador atacava una altra persona amb qui no se solia portar gaire bé. Seria equivalent a les batalles de galls, encara que no eren en directe sinó que normalment s'insultaven per carta o, si més no, ho feien sense la presència de l'altre.
· El plany: eren poemes dedicats a exaltar la vida dels difunts, on s'alabaven totes les qualitats de la persona morta, per poques que en tingués.
· La balada: eren poemes dialogats pensats per poder ser ballats, que podien tractar sobre qualsevol tema imaginable.
· La tençó: eren poemes dialogats en què cada trobador expressava el seu punt de vista sobre un tema qualsevol. La gràcia era exposar els arguments millor que el contrincant, sempre de forma improvisada, com avui es fa amb els garrotins.
·
RAMON LLULL
Com hem dit, fins al segle XII, les llengües romàniques eren bàsicament orals. Poca gent s'atrevia a escriure-les, amb l'excepció dels trobadors catalans i occitans, que escrivien en occità.
Hi va haver, però, un personatge que va trencar tots els esquemes de l'època: Ramon Llull. Nascut a Mallorca i fill dels conquistadors catalans, va ser el primer escriptor a fer servir una llengua romànica, el català, per tractar sobre els temes més diversos. Va escriure sobre filosofia, astronomia, matemàtiques, medicina, lògica, pedagogia, religió... Llull tenia per objectiu difondre el cristianisme arreu del món i arribar a tots els que ell anomenava infidels. Volia convertir tots aquests "infidels" jueus i musulmans al cristianisme i va arribar a la conclusió que només en llatí no ho aconseguiria mai. En conseqüència, va decidir que també escriuria en català i àrab perquè l'entengués tothom.
Llull es va passar mitja vida viatjant, fundant escoles de missioners, escrivint i dialogant amb tothom qui podia per provar de convertir com més gent al cristianisme millor. Amb aquest propòsit, va escriure més de 250 llibres (a mà i abans de l'arribada del paper!), la qual cosa el converteix en un dels escriptors més prolífics de la història. La qualitat de les obres ja dona peu a més debat, tanmateix. Hi ha qui opina que va ser genial com qui creu que el seu únic mèrit rau únicament en haver estat el primer en escriure en català. En qualsevol cas, gràcies a ell podem saber com era el català de l'època, ja que, pel seu propòsit, intentava escriure d'una manera molt planera perquè tothom el pogués entendre. A part, Llull va aprendre l'àrab i el llatí, per poder predicar i escriure, també, en aquestes dues llengües.
L'OBRA DE RAMON LLULL
De les més de 250 obres, n'hi ha dues que destaquen per sobre de la resta: Fèlix o el Llibre de meravelles (1289), en què un jove anomenat Fèlix viatja pel món intentant ampliar el seu coneixement. Mentre va voltant, Fèlix es troba amb ermitans, cavallers, pastors i savis de tota mena que, a través d'exemples (eximplis, relats breus amb personatges ficticis que li serveixen per extreure ensenyament morals) li van aportant coneixement del món. Dins del Fèlix s'hi troba el conegut Llibre de les bèsties, una faula sobre el poder i la societat del segle XIII.
L'altre és Blanquerna, la història d'un personatge que va pujant esglaons dins del món eclesiàstic (de monjo a abat, bisbe i Papa, per aquest ordre) per acabar adonant-se que l'estat religiós més proper a Déu és el de l'ermità solitari.
L’EUROPA DELS SEGLES XIII I XIV
Als segles XIII i XIV, l'Europa del nord i de l'oest comença a configurar-se com la coneixem actualment: al nord s'hi agrupen els estats escandinaus i, a l'oest, les fronteres d'Anglaterra i de França se situen ja, aproximadament, en el mateix lloc que ara. Al centre, Alemanya està dividida en petits estats independents per damunt dels quals els troba la figura de l'emperador del Sacre Imperi Romà.
Els canvis més significatius es produeixen al sud: al sudoest, els regnes de la Península Ibèrica guanyen, progressivament, terreny a l'Islam; al centre, Itàlia es troba fragmentada entre els Estats Pontificis, el regne de Sicília i les ciutats-estat mercantils de Gènova, Pisa i Venècia. A l'est, l'Imperi Bizantí, constantment amenaçat durant aquests segles pels pobles asiàtics, caurà definitivament en mans dels turcs a mitjans del segle XV.
LA MEDITERRÀNIA
La Mediterrània dels segles XIII i XIV es troba repartida entre tres grans civilitzacions: la cristiana, al nord i a occident; la musulmana, al sud i la bizantina a l'orient. El desig d'expansió de les principals potències europees per aquest mar crea constants i importants conflictes pel domini de la zona -i de les seves rutes comercials- al llarg d'aquests segles. La Corona d'Aragó, que n'aconseguirà el domini de la part occidental, s'expandirà per tota la costa mediterrània i n’esdevindrà una de les principals potències.
ELS REGNES CRISTIANS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA
Els primers regnes -Astúries (més tard Lleó), Navarra, Castella i Aragó- i comtats -Catalunya- peninsulars cristians sorgits al nord de la Península Ibèrica per fer front als musulmans, amb el temps havien donat lloc a quatre estats: el regne de Portugal (independitzat del regne de Castella i Lleó l'any 1139), el regne de Castella (resultant de la unió, el 1230, dels regnes de Castella i Lleó), el regne de Navarra, i el regne Aragó (resultant de la unió, l'any 1137, del comtat de Catalunya amb el regne d'aquest mateix nom). D'aquests, els tres amb terres fronteres amb l'Islam, Portugal, Castella i Aragó, són els que estendran els seus dominis a expenses dels territoris almohades.
Al llarg del segle XIII Portugal ocuparia les terres del sud fins a arribar a tenir la fesonomia que té ara; Castella incorporaria Extremadura, la major part d'Andalusia i Múrcia, i la Corona d'Aragó, València i les Balears.
A finals d'aquest segle els territoris musulmans de l’Al-Àndalus ocupaven únicament el regne de Granada, que comprenia les províncies de Màlaga, Granada i Almeria.
LES CRÒNIQUES MEDIEVALS
Els fets històrics de l'Edat Mitjana s’havien recollit en les cançons de gesta, uns poemes llarguíssims de transmissió oral que servien com a cròniques historiogràfiques. A través de les cançons de gesta, els habitants d'Europa podien conèixer quina era la seva història i les gestes dels herois de la seva terra. De les cançons de gesta en van sortir personatges com el Mío Cid, el Roland o Beowulf.
Per la seva banda, les cròniques medievals, a diferència de les cançons de gesta, van ser obres escites en prosa, Pretenien ser de gènere informatiu, per explicar els fets polítics de l'època, amb predomini de l'objectivitat i intentant justificar la política duta a terme pels mateixos reis, en aquest cas, de la Corona d'Aragó. Són un testimoni importantíssim per conèixer, de primera mà, com era la vida a les terres de la corona catalanoaragonesa durant els segles XIII i XIV.
LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
S'han conservat quatre cròniques medievals, escrites en català, d’un gran valor com a documents històrics, lingüístics i literaris:
· Crònica de Jaume I
· Crònica de Bernat Desclot
· Crònica de Ramon Muntaner
El Llibre dels fets o la Crònica de Jaume I
La Crònica de Jaume I és la més antiga de les quatre grans cròniques. Comença amb conquesta de Mallorca (1229) i segueix amb la de València (1232). El rei Jaume I n’és l’autor, tot i que no la va escriure directament, sinó que la va dictar. El llibre dels fets està escrit en primera persona i en forma de memòries. S’hi expressa el sentiment religiós del monarca i l'amor del rei als seus regnes. Està escrit en un llenguatge popular i improvisat, que ens permet conèixer com era el català parlat d'aquells temps.
Crònica de Bernat Desclot
La crònica escrita per Bernat Desclot entre 1283 i 1288 narra els fets històrics succeïts entre els regnats de Ramon Berenguer IV i el de Pere el Gran. Se centra molt amb el de Pere el Gran, fill de Jaume I, durant el qual es va produir la conquesta de Sicília, la invasió de Catalunya per part dels francesos i el seu posterior alliberament.
Crònica de Ramon Muntaner
És la crònica més important, ben escrita i més llarga de la literatura catalana. Se centra en el regnat de Jaume II el Just, que va regnar entre el 1291 i el 1327, però també es refereix a períodes anteriors. L’episodi més important és la narració de l’expedició catalana a Orient, comandada per l'almogàver Roger de Flor. L'obra va ser escrita per ser llegida en veu alta.
Crònica de Pere III el Cerimoniós
Va ser dictada pel propi rei, igual que la de Jaume I. Explica alguns fets importants del regnat de Pere III, amb la intenció de justificar la seva actuació com a rei, un regnat en el qual es van reunificar els territoris que havien quedat dividits després de la mort de Jaume I. Encara que la crònica va ser escrita pels secretaris de la Cancelleria, s’hi nota la intervenció del monarca sobretot quan explica els seus records, les seves aspiracions, els seus sentiments i les seves reflexions.
LA NOVEL·LA DE CAVALLERIA I LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
A banda de la poesia trobadoresca i de les cròniques, una de les altres formes literàries d'èxit durant l'edat mitjana va ser la novel·la. Com a novel·la, podia prendre dues formes: la novel·la de cavalleries i la novel·la cavalleresca.
LA NOVEL·LA DE CAVALLERIES
Va ser el gènere literari de major èxit durant l'edat mitjana. Era una gènere de caràcter fantàstic (hi és habitual la presència de personatges com el mag Merlí, la fada Morgana, monstres, dracs, aparicions, cavallers amb poders sobrehumans, pocions màgiques i espais inexistents) que, en certa manera, servia per legitimar la cavalleria i el funcionament del món medieval. A la novel·la de cavalleries, els protagonistes lluitaven en defensa del bé comú, de l'Església i dels febles, moguts per valors com l'honor, el valor, la justícia o la generositat.
Dintre del gènere, cal destacar el que es coneix com a cicle artúric o matèria de Bretanya: és el que relata les aventures dels cavallers de la Taula Rodona, que estaven a les ordres del rei Artús i que van consagrar la seva vida a la recerca del Sant Graal. Noms com els de Lancelot, Percèval, la princesa Ginebra, l’espasa Excàlibur i tants d’altres neixen de la novel·la de cavalleries.
LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
Si la novel·la de cavalleries es caracteritza pel seu caràcter fantàstic , la novel·la cavalleresca es caracteritza, contràriament, pel realisme i la versemblança. Els elements fantàstics només hi apareixen de forma molt esporàdica, i les històries que s'hi narren podrien, fins a un cert punt, ser reals. Tirant lo Blanc, que és el personatge per excel·lència de la novel·la cavalleresca, per exemple, mor d’un refredat després d’haver protagonitzat mil i una heroïcitats.
