Llibre dels fets-COMPLETweib.caib.es/reijaumeI/docs/llibre.pdf · a ser una de les potències de la...
Transcript of Llibre dels fets-COMPLETweib.caib.es/reijaumeI/docs/llibre.pdf · a ser una de les potències de la...
Llibre dels fets Conquestes de Mallorca i Eivissa i submissió de Menorca
Introducció i edició a cura de Gabriel Ensenyat Pujol
Introducció
Amb la conquesta de Mallorca la Corona Catalanoaragonesa inicià un procés
d’expansió, que en terminologia actual podem qualificar d’«imperialista», que la conduí
a ser una de les potències de la Mediterrània durant els darrers segles de l’Edat Mitjana.
L’empresa illenca tengué com a corolari el relat cronístic que en féu el seu principal
impulsor, el rei Jaume I, que sempre considerà aquesta conquesta una mica com la perla
de la corona. També significà, a tenor del mateix Llibre dels fets i de molts altres
testimonis documentals, la devastació de la societat que la patí, condemnada a una mort
sobtada i violenta.
I. El Llibre dels Fets
1. La tradició cronística llatina anterior a Catalunya
Amb el Llibre dels fets s’enceta una producció cronística en català d’alt nivell que
tendrà com a exponent les anomenades «Quatre grans cròniques» per la historiografia
romàntica. Es tracta de les obres redactades o signades per Jaume I, Bernat Desclot,
Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, a més d’altres escrits menors. Ara bé, aquesta
emergent activitat historicoliterària no sorgí del no-res, i no es pot explicar sense
l’existència d’uns precedents anteriors. Els textos d’aquest tipus són nombrosos i els
podem agrupar de la següent manera:
– Precedents arcaics: els relats, referències, notícies breus, etc. que contenen els
preàmbuls dels documents posteriors a la presa de Barcelona per al-Mansur (985),
alguns dels quals constitueixen veritables petits assajos historiogràfics. Llur objectiu era
de caràcter jurídic: restituir l’ordre legal (títols de propietat, antics litigis, deutes, morts
ab intestato, terres abandonades, captius per redimir...) destruït arran de l’atac; per això
els fets s’emmarquen històricament.
– Les cronologies reials, conservades en gran nombre, que comencen a aparèixer a la
segona meitat del segle XI amb una finalitat essencialment pràctica: són compendis
destinats a acompanyar les col·leccions legislatives o documentals i a secundar els
escrivans en la datació i lectura de les actes.
– Els reculls annalístics (impròpiament anomenats cronicons). El més antic conegut és
el Chronicon alterum rivipullense. Molts pertanyen al cercle de Ripoll, atesa la
importància cultural d’aquest centre, esdevingut panteó comtal. Una segona família són
els barcinonensis, cronicons barcelonins, que redueixen molt l’àmbit cronològic (menor
perspectiva històrica) i proposen una visió més «secularitzada» de la història catalana,
amb els comtes com a protagonistes.
– Les Gesta comitum barcinonensium, primera crònica nacional, escrita entre 1162-
1184. Ja té un to «patriòtic», antifranc i d’afirmació de la sobirania catalana. Proven
d’interpretar els fets, cosa que no feien els annals i els cronicons anteriors.
Paralel·lament a aquesta producció erudita, cal apuntar la possibilitat de l’existència de
textos de caire més «popular», que no ens han pervingut i que foren un solc que es
desplegà en les cròniques catalanes posteriors.
Un aspecte fonamental de totes aquestes obres és la ideologia que traspuen. En tots els
textos hom cerca les arrels del món català en l’imperi carolingi, a diferència de la
historiografia castellana, que recull directament l’herència de les cròniques
llatinovisigòtiques. La conquesta de Barcelona per part de Carlemany el 801 hi és
evocada de bona gana: la pàtria fou alliberada. Però, un cop aconseguit això, hom pretén
desvincular els comtats respecte de la reialesa franca. En aquest sentit la data de 985 és
clau a l’hora d’iniciar una nova etapa: quan ressorgeix el perill, l’alliberador falla (el
985 els francs no ajudaren a fer front a la invasió musulmana, que hagueren de suportar
els comtes amb els seus propis mitjans). Els fets, els conduïren a repensar les seves
relacions amb la monarquia franca i a articular un projecte territorial i «nacional» propi.
2. Les Quatre grans cròniques. Consideracions generals
Abans de parlar de les grans cròniques dels segles XIII-XIV hem d’indicar que sabem que
varen existir altres cròniques però que s’han perdut i que, en algun cas, foren utilitzades
per alguns dels «grans» cronistes. Cal remarcar que una bona part es refereixen a
episodis de la història de les Balears. Aquestes altres cròniques són:
– Una relació de l’expedició/agressió pisanocatalana contra Mallorca (Mayûrqa) i
Eivissa (Yâbisa) el 1113-1115, potser escrita vers 1174-84, conservada en un fragment
resumit de Desclot, i en un altre text independent, amb algunes variants.
– Una crònica que serví de model a Desclot per a la narració de la conquesta de
Mallorca, escrita molt poc temps després de la campanya.
– El «Llibre que es féu de la presó de Mallorca» i altres que esmenta Ramon Muntaner.
– Alguns llibres sobre la infància de Pere el Gran, fill de Jaume I.
– Una crònica de la conquesta de Menorca (1287), que es troba inserida en la de Pere
Miquel Carbonell, autor del segle XV.
Ja centrant-nos en les «Quatre grans cròniques», val a dir, en primer lloc, que, en la
lectura que hom n’ha fet, sovint s’hi ha cercat un missatge polític i patriòtic. La causa és
simple. L’entorpiment de la cultura i l’erudició catalanes provocat pel franquisme i les
seves seqüeles ha tengut com a conseqüència que fins pràcticament l’última dècada del
segle XX no s’hagi pogut dur a terme la revisió a fons que calia de molts aspectes de la
tradició literària del país. Per això, ens trobam a hores d’ara tot just a l’inici d’una
represa, amb l’aparició d’una bibliografia crítica que permet, finalment, d’anar situant al
lloc que li correspon la produïda abans de 1939. Un bon exemple en són precisament les
cròniques medievals, estudiades els anys 20 i 30 del segle XX des del prisma d’un
nacionalisme fervorós i excloent (els «quatre evangelis de la nació catalana», segons
Àngel Guimerà), amb òbvies conseqüències per a les valoracions estrictament crítiques.
En segon lloc, si les comparam amb les cròniques monacals abans citades, les
diferències són evidents. A part de la llengua usada, aquelles (escrites en llatí), amb
pretensions d’erudició, resulten poc circumstanciades en la narració dels episodis i
redactades en un llenguatge gris i monòton, sense gràcia ni vivacitat. En canvi, les
catalanes tenen un aire popular, un llenguatge ric i expressiu, relaten de manera viva i
minuciosa els fets (amb continus diàlegs, parlaments i comentaris) i amb un estil
personal, que denota les intencions de l’autor. A més, són autobiogràfiques, excepte el
cas de Desclot, i —fet insòlit en tot l’Europa medieval— n’hi ha dues que són d’autoria
reial. A l’Edat Mitjana disposam de nombrosos cronistes a les corts, reials i senyorials, i
de casos de monarques que foren veritables promotors de cròniques, com Alfons X el
Savi, però mai no en trobarem cap que signi amb el seu nom una crònica. Més endavant
parlarem de la participació de Jaume I en la redacció del seu llibre i ja veurem que, igual
que ocorre amb la crònica de Pere el Cerimoniós, els veritables redactors en foren
alguns dels membres de l’entorn del monarca. Però en tots dos casos la participació del
rei fou ben directa i activa i el fet de presentar-se’n com l’autor, a més de ser insòlit, així
ho testimonia.
D’altra banda, ultra el seu valor cronístic i historiogràfic, la importància de les
cròniques per a la història de la literatura catalana medieval és ben clara: podríem dir
que en certa manera omplen i supleixen el buit de prosa novel·lada entre el Blaquerna
de Ramon Llull i el Tirant lo Blanc, és a dir des de finals del segle XIII fins a la meitat
del XV. Fins i tot moltes vegades superen la novel·lística, tant en realisme com pel seu
art narratiu.
Per acabar, cal indicar que la lectura de les cròniques a través d’edicions filològiques
presenta fins i tot per als especialistes dificultats morfològiques, sintàctiques i de lèxic
evidents. Sovint la sintaxi, desgavellada, no es deixa llegir i el lèxic és desconegut. A
més, hi ha les dificultats de la grafia (si llegim l’original) i les seves «rareses». Com és
obvi, la solució per afrontar tot això no pot ser altra que paciència i bibliografia, pel que
fa als estudiosos, i de posar a l’abast textos actualitzats i de divulgació, de cara al públic
erudit.
3. El Llibre dels fets: descripció i aspectes generals
Al Llibre dels fets podem establir tres grans blocs, a més de l’exposició d’altres fets
destacats de caràcter més puntual. Els tres grans blocs són: a) els capítols inicials, fins a
la conquesta de Mallorca; b) la conquesta balear; i c) la conquesta del País Valencià i
altres fets menors.
Respecte de la part inicial, semblen interessants els capítols dedicats al matrimoni, ja
una mica rocambolesc, dels avis de Jaume I, Eudòxia, filla de l’emperador bizantí
Manuel Commeno, i Guillem de Montpeller (cc. 2-4), a l’engendrament i nom del
monarca i l’atemptat patit (c. 5), a son pare (c. 6) i sa mare (c. 7) i a la desfeta occitana
traduïda en la batalla de Muret, exposada breument i en un to més tost condemnatori
vers l’exèrcit de son pare (cc. 8-9).
Pel que fa a la part referent a la conquesta de Mallorca, en parlarem a l’apartat II. Quant
a la conquesta de València, cal remarcar que després de l’«oblit» del monarca en parlar
del fracàs a Peníscola (1225), on les seves tropes no pogueren ocupar el castell, explica
les campanyes, iniciades amb l’empresa aragonesa de 1232 contra Morella, capitanejada
per don Blasc d’Alagó, i la resposta immediata catalana, traduïda en la conquesta de
Borriana (1233). Aquestes conquestes a vegades —no sempre, però— es feien de
manera separada, atesos els interessos diferents de catalans i aragonesos pel control del
regne. És interessant, per això, veure reflectida al llibre aquesta pugna, amb expressions
tan il·lustratives com la que fa referència a l’actitud dels nobles d’Aragó quan reberen la
notícia de la capitulació feta per la ciutat al rei (1238), sense la seva participació, per la
qual cosa els feudals d’Aragó «perderen les colors així com si hom los hagués ferits
endret del cor» (c. 281). També paga la pena llegir les pàgines dedicades a la revolta
posterior d’al-Azraq (l’«Alaçrac» del llibre reial), el cabdill musulmà que mantingué
encesa la torxa de la resistència contra els invasors al llarg de tota la seva vida.
Igualment, determinades expressions, a primera vista poc acurades, són el reflex de
situacions imprecises, com quan el rei escriu que «havem tres o quatre regnes» (c. 396):
no és que Jaume I no sabés quants regnes tenia sinó que el fet que Catalunya no ho fos,
en estricte rigor jurídic, dóna lloc a aquestes ambigüitats.
Quant al conjunt del text, aquest és acaparat pels fets militars, que a vegades sembla que
constitueixen tota la vida del rei, com per exemple al c. 494 quan diu: «anàvem pel camí
—amb Alfons el Savi, gendre seu— parlant de sos feits e dels nostres». És un llibre
èpic, però el rei en fa una selecció, de les gestes, «per ço que el llibre no s’hagués molt a
allongar» i així només va triar «coses que foren grans e bones» (c. 270).
Però, per damunt de tot, és una obra religiosa. Les gestes provenen de la inspiració
divina: «altres reis tan bons o mellors que nós» no reberen mai la gràcia de Déu de fer
tantes conquestes; al c. 52, quan la tempesta fa perillar l’empresa mallorquina, el rei
prega a Déu perquè «tan bon feit» no es pugui perdre «car no el perdria jo tan solament,
mas vós lo perdríets majorment» (no deixa de ser interessant aquesta mena
d’amonestació que fa el rei a Déu). La seva voluntat la presenta coincidint sempre amb
la divina: per exemple, quan uns senyors rebels no fan cas del que ell els manava, dient-
li que «seria açò que Déu volria», Jaume I els respon: «Açò vol Déus que nós vos deïm»
(c. 459). Aquesta mateixa concepció d’un Déu d’acord amb la voluntat del rei la tornam
a trobar al c. 48, en el parlament que fa en iniciar-se les corts de Barcelona, i en els cc.
56-57. És per això que el monarca sempre tenia algun capellà a mà per «si algun pecat
havíem oblidat» (c. 224). Quan ajuda desinteressadament Castella contra els moros ho
fa, segons diu: «La primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya...» (c. 392) —
«Espanya», val a dir, entesa en sentit geogràfic, la Hispania romana, que aleshores
incloïa regnes independents: les corones d’Aragó, Castella, Navarra i Portugal. De fet,
el rei no s’està d’afirmar que el seu peculiar engendrament i el posterior naixement
«sembla obra de Déu» (c. 5).
Pel que fa a la devoció personal, Jaume I sempre comença la jornada oint missa, i ho
remarca tant que no era una rutina; en deixa molta prova. Ara bé, no té la set habitual de
miracles de l’època. Només explica dues meravelles sobrenaturals i la primera —la
intervenció de sant Jordi en la presa de Madina Mayûrqa—, de forma breu i no eufòrica:
quan els moros mallorquins declaren haver vist al davant «un cavaller blanc, ab armes
blanques», el monarca afegeix que pensà «que fos sent Jordi, car en estòries trobam que
en altres batalles l’han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades» (c. 84). No és
aventurat pensar que el rei no volia que ningú li restàs protagonisme en el desenllaç dels
fets, per molt sant que fos.
Aquestes ingerències divines en la política de Jaume I vénen determinades o
complementades, fins a un cert punt, per la presència continuada de manifestacions
litúrgiques i de rituals que demostren la gran importància de la religió en el món o en
l’àmbit de Jaume I. Així, trobam misses (cc. 50, 63, 156, 183...), actes fundacionals sota
advocacions marianes (cc. 105, 237...), etc. D’ací que hom s’adreci al rei amb mots de
sant Jaume: «fe sens obres morta és». Aitals obres són evidentment les conquestes, les
batalles, les victòries, a les quals atorga un sentit de croada.
Una tal relació entre la voluntat divina i els fets de Jaume I s’insereix dins una ideologia
general de lluita contra l’infidel (croades a Palestina, a la Península Ibèrica) i fins i tot
contra l’heretge (croada antialbigesa a Occitània). Però hi ha elements propis, originals.
Per exemple, el contrast que s’estableix entre les esmentades referències a fets
religiosos i la certa ingenuïtat que podem percebre en la concepció de Jaume I sobre el
Més Enllà, com quan proposa al confessor una mena de «pacte de convalidació» sobre
el seu pecat de tenir amistançada Berenguera Alfonso (c. 426).
No obstant aquesta relació entre Déu i el rei, hi ha un parell d’ocasions en què la
voluntat de tots dos no és la mateixa, com en el cas de la croada a Terra Santa, que
fracassa perquè —segons el rei— Déu els envià una maltempsada ja que no volia que el
projecte anàs endavant (cc. 484-489).
Així, doncs, a través del seu text el rei posa en pràctica una teoria religiosa i política
específica, el providencialisme, que es manifesta a través d’uns fets concrets. Això
portarà a la circumstància que Jaume I sigui identificat amb Crist (c. 389, especialment
on un frare navarrès profetitza l’expulsió total dels musulmans de la Península). Amb
aquests elements, la intencionalitat del rei se’ns demostra ben òbvia: el seu Llibre és una
mena de testament adreçat als seus descendents. El Llibre explica les accions del rei, i
Déu les avala, les confirma i les justifica... Elements que també trobarem, intensificats,
en les altres tres cròniques.
En consonància amb aquesta intencionalitat del rei Jaume en concret, hi ha una qüestió
d’interès. Es tracta del joc de perspectives que es dóna quant al tractament de l’enemic
en funció dels interessos que la Corona d’Aragó tengui. Així, l’enemic musulmà, que és
covard, traïdor i hostil a Mallorca (on no hi hagué pactes, com veurem) i, per tant, es
mereix el pitjor tractament, és mereixedor, en canvi, d’un cert respecte, pactista, en el
context de la conquesta del regne de València. Hi ha clares raons econòmiques i
polítiques que ho avalen: al País Valencià no calia —no s’havia de fer— massacrar ni
espaordir la població, s’havien d’evitar les baixes i les fugides indiscriminades perquè,
si no, no hi hauria població suficient per treballar la terra i treure profit de la conquesta;
no calia temptar la sort —segons el que li ve a dir la reina Violant al monarca quan li
aconsella que pacti amb els moros de València capital— i possibilitar que els
musulmans cridassin reforços... Tanmateix, quan convé, els enemics cristians (França,
Castella, Venècia i, sobretot, Gènova) seran mereixedors dels pitjors càstigs.
De tota manera, el Llibre dels fets no conté a penes cap informació sobre l’Islam, la seva
fe, les tradicions, la seva història (tant la general com la concreta dels territoris insulars i
valencians), etc. Els musulmans hi apareixen simplement perquè són l’enemic a batre:
aquest n’és l’únic mèrit, l’única raó de ser.
Una altra de les característiques de l’obra és la intimitat. Una mostra habitualment
adduïda en tal sentit és el fragment dedicat al conegut episodi de l’oreneta que va niar
damunt la tenda reial, al setge de Borriana (c. 215), per la qual cosa el monarca no
volgué que fos desmuntada. Cal remarcar que es tracta d’una anècdota amb vàlua
d’exemple del caràcter del rei, que acull tots els seus súbdits i que, per tant, també ha de
tenir una lectura política. Tot i així, segons sabem des de no fa gaire anys, aquest
episodi té un paral·lel en un text àrab anterior, del qual sembla provenir, bé directament
o bé, com és més probable, a través de l’oralitat.
Respecte de la moral sexual del rei, tan comentada, cal preguntar-se si va ser tan
dissoluta com sempre s’ha dit. En tot cas, era la pròpia de la noblesa i Jaume I va tenir
unes amistançades «oficials», amb les quals a vegades signà tractats, com el conegut
tractat de concubinatge amb la comtessa Aurembiaix d’Urgell. És un pacte, més que
insòlit, inaudit a l’Europa medieval, en el qual el rei es compromet a legitimar el fill que
poguessin tenir fruit de les seves relacions. Algú ha suggerit que el complex de
Casanova que sembla perseguir-lo era a causa del primerenc matrimoni amb una dona,
Elionor de Castella, més gran, amb qui «no podíem fer ço que els hòmens han a fer ab
sa muller, car no havíem l’edat» (c. 19). A més cal tenir en compte la bona planta que
feia el rei, alt, ros, corpulent, de belles faiçons, descrita per Bernat Desclot en un
paràgraf molt citat de la seva crònica, i que encara es feia notar en plena vellesa del
monarca, com quan assistí al concili de Lió i el comentari de la gent que havia sortit a
veure’l era que «el rei no és tan vell com hom desia que encora poria doner a un turc
una gran lancea» (c. 535).
De tota manera el seu comportament és en aquesta qüestió molt diferent del de son pare,
al qual censura: parla de la manera com alguns nobles del Llenguadoc se salvaven de
llurs obligacions feudals oferint-li «llurs mullers, e llurs filles, e llurs parentes les pus
belles que podien trobar»; com que sabien que en Pere «era hom de femnes, tolien-li
[llevaven-li] son bo propòsit e feïen-lo mudar en ço que ells volien», i acaba explicant
que son pare la nit anterior a Muret «havia jagut ab una dona» i que s’havia fatigat tant
que «a l’Evangeli [de la missa de l’endemà al matí, prèvia a la batalla] no poc estar en
peus, ans s’assec en son seti mentre es deïa» (c. 8-9). Però, ultra aquests retrets, En
Jaume també adorava son pare, «lo pus franc rei que anc fos en Espanya, e el pus cortès
e el pus avinent», el qual afirma que tenia tantes virtuts que fer-ne la llista allargaria
massa el llibre (c. 6).
4. Autoria
La primera de les qüestions concretes que cal considerar sobre el Llibre dels fets és la de
l’autoria. Una tradició crítica (amb Martí de Riquer al capdavant, que després canvià el
parer) negava la possibilitat que un rei medieval redactàs una crònica, sobretot en
primera persona (amb un ús permanent del «plurale maiestatis», el nós) i hi donàs
cabuda a fets secundaris, col·loquials i, àdhuc, íntims. Emperò les diverses aportacions
que ha fet la crítica a favor de la paternitat règia al llarg del segle XX (J. Massó Torrents,
Ll. Nicolau d’Olwer, F. Soldevila, M. de Riquer, R. I. Burns, S. Asperti) fan que a hores
d’ara hom l’accepti amb l’única oposició, entre els crítics, de J. Riera i Sans. Aquest
últim estudiós intenta de mostrar que la cultura eclesiàstica del Llibre dels fets impedeix
d’atribuir-ne la redacció al monarca. La seva argumentació, a partir de les dotze
citacions bíbliques del Llibre (nou en llatí), és que el redactor coneixia molt bé la Bíblia,
que a vegades cita de memòria (i per això comet alguna errada concreta) i en altres
ocasions incorre voluntàriament en anomalies greus (per exemple, quan cita una frase
de l’Ars amandi d’Ovidi com a Escriptura) per tal d’adequar els seus coneixements als
del rei, per qui parla. Sobre qui fou aquest eclesiàstic redactor de l’obra dóna nous
arguments a favor de Jaume Sarroca (de qui parlarem tot seguit), a partir de les
semblances entre els textos del Llibre dels fets, sobretot el pròleg, i altres textos
documentals redactats per aquell quan era canceller reial i notari.
En canvi, la resta dels estudiosos actualment es manifesten a favor de l’autoria reial, en
un grau, això sí, que no sempre és coincident. Que intervengueren altres personatges al
llarg de l’elaboració de l’obra és clar. En aquest sentit, la participació més destacada
seria la de l’esmentat Jaume Sarroca, a qui abans (Manuel de Montoliu, Miret i Sans) i
fins a Riera, hom en feia l’autor. Joan Ainaud, a més, formulà la hipòtesi que aquest
eclesiàstic era fill natural del mateix rei En Jaume. Josep Trenchs, per contra, amb nova
documentació arxivística, el considerà d’origen lleidatà, fill d’un Pere Sarroca, que
degué néixer devers 1210. En qualsevol cas, la idea més acceptada avui dia és que el rei
va dictar l’obra a uns col·laboradors, que li donaren forma, sempre sota la seva atenta
supervisió directa. Per això, el Llibre es presenta estructurat en seqüències narratives
independents, cada una de les quals correspon a una mena de relat, com de tertúlia.
D’entre aquestes opinions favorables a la paternitat règia i més en contraposició a la de
J. Riera cal remarcar la de Robert I. Burns. A partir de l’estudi de l’espiritualitat del rei,
Burns arriba a la conclusió que aquest és l’autor de l’obra, ja que, malgrat els ornaments
eclesiàstics i bíblics, l’espiritualitat i la teologia bàsica que traspua són llegues i
primitives i a vegades no passen de ser un paganisme batejat, impropi de l’eclesiàstic
culte propugnat per Riera. Així mateix, la imatge de pecador que no es penedeix que
dóna el llibre del rei tampoc no l’hauria presentada un clergue.
Altrament, en la narració dels fets trobam diverses errades quant a l’associació d’alguns
episodis i llur cronologia, on podem percebre diversos «lapsus memorístics» del
monarca quan dictava les seves aventures. La més important és la confusió que fa entre
el segon (1231) i el tercer (1232) viatge del rei a l’illa quant a la firma del tractat de
vassallatge de Menorca, que el Llibre dels fets assigna al tercer viatge (cc. 117-123)
quan, per contra, a través de documentació històrica sabem que tengué lloc arran del
segon (cc. 111-113). També confon la vinguda a l’illa de Pere de Portugal, que fou el
1232, arran del tercer viatge, i no en el segon, com diu.
D’altra banda, Jaume I no escrigué cap altre llibre i, certament, no és l’autor del Libre
de saviesa del rei Don Jaime I, que hom li atribuí, però possiblement participà en la
composició de molts poemes que més tard foren prosificats al Llibre dels fets.
5. Etapes de redacció
El Llibre dels fets no fou escrit d’una sola tongada. Pel que fa a les etapes,
tradicionalment s’havia plantejat la redacció de l’obra en dos moments diferents:
– Una primera entorn de la meitat dels anys 40 del segle XIII (possiblement a Xàtiva el
1244), que comprendria els capítols 2-327, els quals abasten els prolegòmens (els pares,
infantesa, etc.) i les conquestes de Mallorca i gran part de la de València. Fins i tot s’hi
poden afegir els capítols 328-360, en els quals parla de la revolta d’al-Azraq, i que
allargarien la redacció fins a 1252. S’ha parlat de Bernat Vidal com un dels possibles
redactors: és un personatge relativament conegut en el món de l’arxivística, a qui el rei
encomanà diverses gestions.
– Una segona a València i Barcelona, entre 1270-1274, que comprendria la resta (els
capítols 361-546). Després de la mort del rei (1276), potser a la vista de la versió llatina
de Marsili (que comentarem a l’epígraf 9 d’aquest capítol), hom l’hauria revisada, li
hauria posat el títol i afegit el pròleg i els 20 capítols finals, fins a arribar a la versió
definitiva —la que ens ha arribat— feta el 1343 per Celestí Destorrents.
Tot i així, als últims anys, com hem indicat al punt anterior, hom ha proposat que la
redacció es féu a través de successius relats orals, cosa que trastoca la idea de les dues
etapes definides suara esmentades.
6. Tipus d’obra
Una altra qüestió a comentar és el tipus de «crònica» de què es tracta. Tant Josep Maria
Pujol com Stefano Asperti, en els últims anys, han demostrat que no es tracta
pròpiament d’una crònica. Són seqüències narratives independents, amb salts entre l’una
i l’altra. Només hi són remarcats els fets més memorables i àdhuc d’altres, igualment
importants però no victoriosos (fracàs a Peníscola, pèrdua d’Occitània, tractat de
Corbell...), hi són oblidats. Per això, la denominació de crònica no és gaire correcta.
Asperti n’assenyala, en aquest sentit, les següents característiques:
– Jaume I no és un historiador capaç de presentar una visió de conjunt dels fets i
remarcar-ne els aspectes sobresortints dels esdeveniments: dedica un espai
desproporcionat a episodis secundaris concrets i no és un literat professional capaç de
mantenir una línia expositiva.
– La denominació de «crònica» és insuficient: és individual i irreductible als esquemes
corrents.
– Nombrosos aspectes de la vida familiar (matrimoni, naixement dels fills...) no hi són
recordats, ni la política ni l’administració de l’estat. Si bé no és una autobiografia, sí que
és una narració dels fets esdevinguts en la vida de l’autor, partint de la pròpia figura.
7. Prosificacions
Un altre aspecte que cal destacar al Llibre dels fets i que resulta força atractiu per al
lector culte és el de les prosificacions de fragments de cançons de gesta. A partir de la
dècada de 1920 diversos estudiosos (Manuel de Montoliu, Ferran Soldevila, Miquel
Coll, fins a Riquer) feren un veritable esforç per tal de descobrir les restes de
versificació —ritme, assonàncies, rimes internes...— conservades en aquesta i les dues
següents cròniques, les de Desclot i Muntaner (l’única que no en conté és la del
Cerimoniós), que, a més, haurien contribuït a eliminar la sequedat narrativa de les
cròniques anteriors. Podem partir de la possibilitat de l’existència de textos avui
desconeguts (el Llibre de la Presó de Mallorques o el Llibre de la Conquesta de
València, citats per Muntaner) i, d’ací, tractar la qüestió de les fonts utilitzades pel rei
—a més de la seva pròpia memòria i del seu propi punt de vista dels esdeveniments
viscuts. De fet, hi ha nombrosos indicis de poesia èpica a Catalunya, de la qual no ens
han pervingut textos com a França (set) o a Castella (un: el Cantar de Mío Cid), potser
perquè no s’imposà la moda de llegir-los sinó que es continuaren recitant. En realitat, el
Llibre dels fets també estava pensat per ser exposat oralment, no per a la lectura, segons
llegim al c. 9: «És per tal que sàpien aquells que oiran aquest llibre...». D’altra banda,
Jaume I mateix degué promoure poemes trobadorescs que lloassin les seves glòries.
Això ens pot induir a pensar en l’aprofitament de cançons de gesta prosificades,
almenys als 91 cc. en què Soldevila n’assenyala.
Ara bé, d’antuvi cal advertir el lector dels problemes que presenta una reconstrucció
com la que proposa Soldevila. Tot i que aquest estudiós degué actuar amb molta cura, el
procediment —a grans trets equivalent als utilitzats en cada cas per Milà i Fontanals o
per Menéndez Pidal— és contrari als principis de rigorositat de la moderna crítica
textual. Tota fixació textual s’ha de basar en el contrast de textos i, si és que no hi ha
varia lectio, sols s’ha de basar en el que hom té, no reconstruir ni esmenar sense tenir
més elements de judici.
8. Estil i tècnica
Pel que fa a l’estil i la tècnica del Llibre dels fets —que sovint resulta malagradosa al
lector, a causa dels motius que tot seguit indicam— hem de remarcar que es tracta d’una
prosa poc elaborada, tendent a la parataxi, que no s’està de repetir clàusules, fórmules
elocutives i elements, que tendeix a contemporitzar amb el receptor, i que, en definitiva,
es presenta connectada més amb els models orals que no amb els estrictament literaris-
escrits. Hi trobam un desajustament entre el model de sintaxi de la prosa culta, d’origen
llatí, i la parahipotaxi medieval (predomini de la coordinació sobre la subordinació). Hi
ha moltes digressions que allarguen els paràgrafs fins a dificultar-ne extraordinàriament
la comprensió, cosa que fa impossible fer-ne una lectura oral. A més, en els llargs
paràgrafs, sovint hi trobam incorreccions i desgavells sintàctics (indici, d’altra banda,
d’espontaneïtat), fet que contrasta amb la prosa de Llull, d’impecable perfecció i
harmonia. Aquests trets lingüístics han permès les discussions sobre l’autoria, les
prosificacions i la transmissió.
Pel que fa a la llengua, hem de remarcar el llenguatge popular i casolà amb què a
vegades ens trobam. També cal destacar, a més de les formes que podríem considerar
pròpies de la formació lingüística del rei (nat a Montpeller i criat en un ambient —el de
Simó de Montfort— occità —occitanismes— i després, amb els Templers de Montsó —
aragonesismes—), els fragments en què Jaume I fa referència o imita o transcriu les
diverses llengües amb què va estar en contacte (el francès, cc. 199, 298 i 535; l’àrab, c.
60; el castellà, c. 495; l’aragonès de l’infant en Pere, c. 520) i que contribueixen a
accentuar el verisme, el realisme, de l’obra.
9. La versió de Marsili
Per acabar el comentari sobre el text de Jaume I, ens hem de referir a la traducció llatina
feta pel dominicà Pere Marsili, a instàncies de Jaume II de la Corona Catalanoaragonesa
el 1314, del Llibre dels fets: és el Liber gestorum Jacobi primi. Aquesta versió, l’hem
de remarcar ací per diversos motius. En primer lloc perquè s’ha plantejat la possibilitat
que fra Marsili fos originari del regne de Mallorca. Tot i que a hores d’ara no es pot
precisar amb exactitud el seu lloc de procedència, cal dir que si no era mallorquí
almenys residí molts anys a l’illa, ja que la descriu de manera minuciosa, sense errades,
i amb moltes notes geogràfiques, naturals i humanes. Marsili es documenta entre 1303
—aleshores era al convent dels predicadors de Mallorca— i 1316, en aquesta ocasió
localitzat a Tarragona. Destacà com a ambaixador reial en diverses missions, una de les
quals (1309), davant el papa Climent V, li valgué un correctiu papal, ja que segons
relata el cronista aragonès Jerónimo Zurita, la intervenció de Marsili «fue de muy poco
efecto, porque desmandándose a decir palabras desacatadas, el Papa le mandó prender y
remitir a su general, para que le castigase». I, en efecte, entre d’altres mesures que li
imposà el general de l’orde, Eimeric de Piacenza, fou desterrat a Perpinyà, tot i que per
breu temps, ja que Jaume II de la Corona Catalanoaragonesa s’interessà per l’afer i
intercedí per ell.
Cal remarcar la polèmica que ha existit a l’entorn de la primacia del text llatí sobre el
català en relació a la versió final del Llibre dels fets. El 1313 Pere Marsili acabà la
redacció llatina de la crònica de Jaume I. Com que d’aquesta última fins a 1343 no
apareix el primer manuscrit català, s’originà la qüestió tan debatuda de la prioritat d’una
o altra redacció. La diferència fonamental entre ambdós textos és que mentre que el
Llibre dels fets narra en primera persona, Marsili ho fa en tercera. Però, a més a més, hi
ha altres variants al text marsilià, com són que l’autor hi insereix afegits (a vegades
només complementaris, en d’altres ocasions capítols nous), suprimeix anècdotes, deixa
de banda explicacions o redueix el text i fa esmenes. Tot plegat enriqueix la versió
catalana.
La consideració actual és que Marsili probablement va traduir al llatí un text català previ
i similar a la redacció definitiva de l’obra de Jaume I, al qual, com acabam de dir,
enriquí i esmenà en diversos passatges. En definitiva, que el Llibre dels fets, en la seva
versió original, fou la pauta de la versió llatina.
Una pregunta òbvia és quins motius impulsaren aquesta versió llatina, tothora que ja
n’hi havia una en català (i que, per tant, se suposa que era més a l’abast del públic). No
es tractava però de reduir el nombre de possibles lectors sinó precisament d’ampliar-lo
(ja que, com sabem, a l’Edat Mitjana el llatí era la llengua europea de comunicació), i, a
més, fer possible que el text de Jaume I arribàs a unes determinades persones. En aquest
sentit, la traducció al llatí degué obeir sobretot a tres factors. En primer lloc, prestigiar la
crònica de Jaume I i, també, qui n’auspicià la traducció, Jaume II. En segon lloc,
afalagar l’orde de Predicadors (una part de les ampliacions de Marsili van en aquest
sentit). I, potser com a motiu fonamental, estimular l’ajut papal en la lluita contra
l’Islam peninsular, en la qual tan implicat estava aleshores el rei de la Corona
Catalanoaragonesa, mentre que el papa Climent V —com bé sabia Marsili— era
partidari de la croada contra Terra Santa. En aquest sentit, la redacció llatina ampliava el
nombre de lectors de la crònica catalana, la universalitzava i la feia arribar a un públic
eclesiàstic, sobretot la cúria romana i el papa (que, com també coneixia a la perfecció
Marsili, entenia el català però no era capaç de llegir-lo). D’aquesta manera, la pretensió
de Marsili sembla que és la d’establir un paral·lelisme entre el que féu Jaume I i el que
podria fer Jaume II, aconseguint el suport papal i l’ajut econòmic necessari per a
l’empresa de Granada.
Per acabar, la part corresponent a la conquesta de Mallorca del text marsilià fou traduïda
més tard (no sabem si per Marsili mateix o per una altra persona) del llatí al català, per
encàrrec del rei Sanç de Mallorca (1311-1324). Com que el relat de la conquesta extret
d’aquesta versió catalana de la crònica de Marsili era la font històrica en què es basaven
els predicadors del sermó de la conquesta, peça oratòria obligada en la Festa de
l’Estendard, varen circular còpies de l’esmentat text en mans de particulars, a vegades
sense que a la documentació aparegui el nom de l’autor, i que veim reflectides com el
llibre «en pla» de la conquesta de Mallorques, el llibre «de la Presa de Mallorques», etc.
10. Les altres cròniques
La segona de les grans cròniques catalanes, seguint un fil cronològic, és la de Bernat
Desclot. Fou redactada entre 1283 i 1288 per un autor la personalitat del qual a hores
d’ara és gairebé desconeguda. Probablement devia tractar-se de Bernat Escrivà,
personatge important de la cúria de Pere el Gran. El cronista dedica una gran atenció a
la conquesta catalana de Sicília i a l’enfrontament obert amb França que se’n derivà. Per
això no s’estén gaire en el temps anterior al regnat de Pere el Gran, veritable
protagonista de la Crònica, tret de quan fa referència a la conquesta de Mallorca, on
aporta molta informació diferent al Llibre dels fets, cosa que cal remarcar especialment
ja que el lector interessat (a més de l’estudiós) pot acarar i complementar una crònica
amb l’altra: malgrat que totes dues parlen d’uns mateixos fets, a vegades esmenten
episodis concrets diferents o bé una exposa amb molt més detall que l’altra determinats
fets puntuals. En concret, els capítols dedicats a la conquesta de Mallorca són els 14-57,
extensió que supera de molt, per exemple, els que assigna a la conquesta de València.
Pel que fa a la campanya illenca, podem remarcar en el relat de Desclot els prolegòmens
de l’empresa, amb les captures de naus sarraïnes per part de catalans a Eivissa, la
resposta del walí illenc Abu Yahya, la reclamació de Jaume I, el consell dels mercaders
cristians establerts a Mallorca al walí musulmà en el sentit que el rei catalanoaragonès
era poc poderós i l’afirmació de Jaume I que prendria Abu Yahya per la barba, en
aglapir-lo (c. 14). Un cop iniciada la campanya, podem remarcar diversos episodis, com
el dels presoners cristians col·locats sobre la murada, per tal d’exposar-los a l’impacte
de les pedres llançades pels fonèvols dels assatjants i la resposta del rei consistent a tirar
dins la ciutat, amb trabucs, els caps dels sarraïns morts (c. 40); la cava que enfonsà un
tros de mur i l’arribada d’un fill del rei de Mallorca (c. 41); la captura d’aquest i el
balanç final que fa Desclot de la batalla: 5 cristians morts, d’una banda, i 50.000
musulmans, de l’altra (c. 42), exemple paradigmàtic de les prevencions amb què sempre
hem d’acollir les xifres que proporcionen les cròniques, habitualment exagerades i
tendencioses.
També ens trobam amb referències errònies que cal indicar, com l’atribució de la
campanya pisanocatalana de 1114-1115 contra Mallorca als genovesos (c. 29); altres de
discutides, com la mort del trobador Huguet de Mataplana a Mallorca (c. 37), quan
sembla que ho féu a Muret, i, finalment, altres referències en la línia de la divergència
d’interessos amb els aragonesos, que volien dur a terme abans la conquesta de València
que la de Mallorca (c. 30).
Pel que fa a la Crònica de Ramon Muntaner, aquesta és molt més remarcable en general
i, en concret, literàriament. L’autor és prou conegut, com a persona de confiança dels
diferents monarques de la nissaga catalana que serví, els reis de les corones d’Aragó,
Mallorca i Sicília. La redacció de l’obra fou iniciada el 1325 i devers 1328 ja estava
enllestida. La part més famosa del text és la que fa referència a l’expedició dels
almogàvers en terres orientals, en la qual el mateix Muntaner prengué part com a capità
i tresorer, a més de dirigir la resistència de Gal·lípoli. Val a dir que el relat d’aquests fets
contribuí decisivament a crear el «mite» almogàver.
Pel que fa a la part corresponent a la conquesta de Mallorca, ja hi dedica menys atenció
que els seus predecessors. Tot i així val la pena comentar la visió que dóna de
determinats episodis, com ara: la llegenda de l’engendrament de Jaume I (cc. 3-5), que
és la més desenvolupada; la notícia que Jaume I prengué efectivament Abu Yahya per la
barba (c. 7), la referència, molt citada, a les grans franqueses i llibertats de la Mallorca
cristiana, «poblada tota de catalans» (c. 8), que ha estat a la base d’una gran polèmica
historiogràfica, als últims trenta anys, sobre l’existència o no de feudalisme a l’illa; una
altra referència sobre el poblament català de Múrcia i al «bell catalananesc» que s’hi
parlava (c. 17); la notícia sobre la celebració de la festa de l’Estendard a Mallorca (c.
28); la «traïció» de l’almoixerif de Menorca (c. 51), que justificaria la conquesta
d’Alfons el Liberal, etc.
També són dignes d’esment els capítols on Muntaner exposa la protecció que donà al
nadó futur Jaume III (cc. 266-269) i tots els seus esforços per presentar la unitat de les
terres catalanes, espargits al llarg de tot el llibre.
Finalment, la Crònica de Pere el Cerimoniós tanca el cicle cronístic començat amb el
Llibre dels fets. Fou escrita entre 1375 i 1383, amb la intervenció d’alguns
col·laboradors ben coneguts, ja que treballaven a la Cancelleria Reial: Arnau de
Torrelles, Bernat Descoll, principalment, i Bernat Ramon Descavall, ajudant de
l’anterior. El monarca català degué fer redactar la seva crònica inspirat en la del
Conqueridor, la qual ell mateix afirma que tenia com a llibre de capçalera: «aquest
digmenge, a l’hora de prim so, nós encara no érem gitats e llegíem lo llibre o Crònica
del senyor rei En Jacme, tresavi nostre, e vénc un correu dels prohòmens de Berga».
Això no obstant, la participació activa del Cerimoniós confereix a l’escrit nombrosos
trets personals que ens revelen la individualitat del rei i el seu tarannà, així com els seus
intents per rehabilitar la monarquia feudal i alhora la seva pròpia persona: calia
justificar la seva política en el marc d’una crisi feudal de gran abast que havia tengut en
la reincorporació de la Corona de Mallorca un dels exponents més remarcables. De fet,
tot el tercer capítol, dels sis de què consta l’obra, és dedicat íntegrament a exposar tot el
conflicte amb Jaume III.
II. La conquesta de Mallorca
1. L’empresa conqueridora i els seus efectes
La conquesta catalana de les Illes Orientals d’al-Andalus cal emmarcar-la en el context
del moment, caracteritzat per una doble circumstància: l’expansió de la Corona d’Aragó
vers les terres andalusines peninsulars i insulars més properes —l’arxipèlag balear i el
País Valencià— i la desfeta del poder almohade.
Durant els segles anteriors, fins al XIII, els interessos catalans es dirigien de manera
predominant cap al nord dels Pirineus, on al llarg del temps la família comtal de
Barcelona havia teixit tot un sistema d’aliances i de relacions feudals i de parentiu amb
els comtes occitans. Aquesta orientació ultrapirinenca tenia un caràcter pacífic, en
contrast amb els altres regnes cristians de la península, els quals duien a terme un procés
d’expansió militar agressiu vers al-Andalus, i es concretà mitjançant múltiples
matrimonis entre els comtes de Barcelona i grans senyores occitanes. Precisament el
darrer d’aquests matrimonis de caràcter «polític» fou el dels progenitors de Jaume I: son
pare, el comte-rei Pere, es casà amb Maria, senyora de Montpeller, amb la qual cosa
aquesta ciutat —molt pròspera en aquell moment—, juntament amb altres nuclis
dependents, s’incorporaren a la Corona.
El somni de configurar una mena de gran entitat territorial catalanooccitana s’acabà
arran de l’ocupació francesa del País d’Oc. Amb el pretext d’eliminar l’«heretgia» (és
més correcte dir la fe) dels càtars o dels albigesos, que s’havia estès sobretot pel
Llenguadoc al llarg del segle XII, els francesos ocuparen el país occità, expulsant-ne els
seus legítims senyors i integraren el territori al regne de França. La intervenció de Pere
el Catòlic en suport dels seus vassalls occitans acabà amb la derrota de Muret (1213),
que marca l’inici de la fi de la influència catalana sobre les terres d’Occitània.
Una vegada desapareguda qualsevol possibilitat d’expansió cap al nord, Jaume I canvià
el rumb de la política catalanoaragonesa, que a partir d’aleshores s’orientà cap a al-
Andalus. La conjuntura del moment era favorable, ja que el poder peninsular dels
almohades es trobava en plena descomposició d’ençà de la victòria cristiana a la famosa
batalla de Las Navas de Tolosa (1212). De fet, el mateix any de la conquesta de
Mallorca el poder almohade es pot donar per extingit: l’abjuració feta el 1229 per al-
Ma’mûn de la doctrina del mahdî Ibn Tûmart provocà la immediata fragmentació del
que fins aleshores s’havia considerat «Imperi almohade». A conseqüència del període
de debilitat política que s’inicià al Califat, territoris que hi estaven vinculats se
n’escindiren i donaren lloc a tres nous soldanats independents: el dels Hafsis de Tunis,
el dels ‘Abd al-Wâdis de Tremecèn i el dels nazarís de Granada. Aital circumstància fou
aprofitada per tots els regnes peninsulars. Mentre Jaume I ocupà el territori balear i,
després, el País Valencià (1232-1245), Castella i Lleó feren el mateix amb una bona part
de les terres andalusines properes, que absorbiren (Extremadura, Còrdova, Jaén, Sevilla
i, més tard, Múrcia), i Portugal continuà la seva expansió per les zones del sud, a través
de l’Algarve.
Si bé les anomenades Illes Orientals d’al-Andalus ja feia temps que estaven en el punt
de mira català, amb temptatives i projectes d’atac que fins i tot es remuntaven al segle
anterior, no fou fins l’any 1228 que la idea d’ocupar aquest «regne dins en la mar» es
traduí en veritables iniciatives en tal sentit. El pretext que sempre calia trobar per
justificar aquesta mena d’accions vengué motivat per diverses accions corsàries entre
naus catalanes i mallorquines, que provocà la decisió reial d’intervenir. Del fet concret,
no ens en parla el Llibre dels fets sinó que la informació que en tenim ens la
proporciona la crònica de Bernat Desclot, com hem indicat al seu lloc. El que sí que ja
ens explica el text reial és el famós banquet que oferí a casa seva al final de 1228 el
mercader tarragoní Pere Martell, al qual foren presents el rei i els grans magnats feudals
que s’havien de comprometre en l’empresa. Al llarg d’aquesta reunió suposadament
hom convencé el monarca perquè s’engrescàs en la conquella —tot i que ja en devia
estar, de convençut— i el mateix amfitrió, que coneixia bé les illes per mor dels seus
negocis, en féu una descripció-lloança, a més de valorar els grans avantatges que tendria
per a la corona el control d’aquell territori insular, que acabaren per convèncer els qui
encara estaven indecisos, si és que n’hi havia.
A partir d’aquest moment la campanya ja es pot donar per iniciada. El 20 de desembre
les Corts de Catalunya atorgaren tot el suport a l’empresa (homes, armes, bísties, diners,
naus...) de manera que els preparatius pogueren començar des de principi d’any nou. Els
participants, a més, signaren paus i treves, a fi que les freqüents baralles entre feudals no
enterbolissin el desenvolupament dels fets, i convenis entre ells per tal de repartir-se els
guanys un cop acabada la conquesta. Durant els mesos següents l’activitat preparatòria
de la invasió degué ser frenètica, tot i que, sobre la qüestió, en tenim poques dades.
Una vegada enllestits els preparatius, dia 5 de setembre de 1229 la flota reial salpà dels
ports de Salou, Cambrils i Tarragona. La intenció inicial dels invasors era desembarcar
a Pollença, ja que sembla que Jaume I havia aconseguit el suport del cap musulmà
d’aquella contrada, Ibn Abbâd (el Ben Abet dels textos catalans). El fet, que no té res
d’estrany, s’explica a causa de les dissidències internes que sacsejaven Mayûrqa. Els
almohades havien ocupat l’illa només un quart de segle abans, el 1203. L’ocupació
s’emmarca en el procés d’enfrontament iniciat al segle anterior (i que encara continuà
durant una bona part del XIII al nord d’Àfrica), en el qual almoràvits i almohades
sostingueren una lluita aferrissada i en extrem cruenta. Per això, en arribar el rei En
Jaume a l’illa encara eren ben perceptibles els ecos d’aqueix conflicte i coneixem
l’existència d’importants lluites internes a Mayûrqa. En aquest context, doncs, no ens ha
de sobtar veure com determinades faccions islàmiques mayurquines feren costat a la
conquesta cristiana.
El cas és, però, que una forta tempesta obligà els expedicionaris a recalar a l’altre
extrem de l’illa i les naus fondejaren entre la Dragonera i la contrada que el Llibre dels
fets ja anomena la Palomera, és a dir, davant l’actual Sant Elm. Allà el rei rebé la visita
d’un cert Alí, que es dirigí nedant cap a les naus, el qual li oferí informació sobre les
defenses islàmiques... abans de desaparèixer per sempre més del relat i de la
documentació.
A partir d’ací, el gruix de les naus es dirigí a Santa Ponça i la Porrassa, on aconseguiren
desembarcar. Al coll de sa Batalla tengué lloc la primera topada entre les forces del rei
En Jaume i les del walí, resolta amb èxit per les tropes reials. D’aquesta manera els
invasors pogueren avançar fins prop de la madina, on tengueren una altra batussa amb
els musulmans que s’havien reunit a Portopí. La nova victòria de l’exèrcit
catalanoaragonès obligà els mayurquins a refugiar-se dins la ciutat, iniciant-se així el
setge de Madina Mayûrqa, que es convertí en la clau de volta de la campanya, com solia
ser freqüent en aquests casos, on la sort de les empreses es decidia entorn de les ciutats.
Cal remarcar que entre les víctimes dels primers combats, no gaire nombroses segons
sembla, hi havia dos importants magnats feudals, Guillem i Ramon de Montcada, oncle
i nebot respectivament, senyors de Bearn. La notícia féu brollar les llàgrimes al rei, com
confessa al Llibre dels fets. Una creu prop de Palmanova, alçada per iniciativa de
l’arxiduc Lluís Salvador, indica el lloc on segons la tradició moriren els dos familiars,
tot i que la seva ubicació actual —fruit d’una reforma viària de 1975— no és gaire
adient, situada entre la carretera vella de Palmanova i la moderna autopista.
Per cert que l’escenari de la primera batalla sembla simbolitzar el desinterès i la poca
cura envers la memòria històrica i la conservació del patrimoni cultural que avui dia
trobam tan arrelats a Mallorca —i sobretot entre una bona part dels governants. El 1929,
arran de la commemoració del setè centenari de la conquesta, s’edificà una capella —a
partir d’un projecte de mossèn Alcover— entorn d’una pedra que, d’acord amb la
tradició, s’havia fet servir com a improvisat altar després del desembarc. És
l’anomenada Capella de la Pedra Sagrada, situada al costat de la carretera Palma–
Andratx, al km. 15, entre Palmanova i Santa Ponça. El lloc és, doncs, simbòlic, en
qualsevol sentit (testimoni de l’origen d’un poble i alhora de la massacre d’un altre) i,
per tant, en qualsevol país normal seria considerat com a tal, protegit i respectat. En el
cas que ens ocupa, però, sembla compendiar tots els mals que a hores d’ara afecten
l’illa. Darrere la capella observam el puig del Rei, horriblement mutilat per una gravera
que s’ha menjat una bona part de la muntanya, cosa que produeix un enorme impacte
visual, paisatgístic i mediambiental. Davant, tenim una depuradora que sempre s’ha fet
notar. Just al costat, hi ha un negoci amb una estètica far-west i un nom tan poc nostrat
com «Alabama». Al fons, des de la capelleta, es veu el desastre urbanístic de Magaluf,
amb les seves moles benidormianes dels anys seixanta. I, de retruc, la recent
perllongació de l’autopista fa passar el nou vial a frec de la mateixa capella.
Retornant als fets bèl·lics val a dir que, a més del relat cronístic, en disposam de
diverses mostres artístiques. Es tracta dels murals del palau Aguilar, del carrer de
Montcada de Barcelona, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que corresponen
exactament a episodis de la conquesta de Mallorca. És el cas de l’escena que presenta
Guillem II de Montcada, vescomte de Bearn, lluitant a cavall en la batalla on morí (12
de setembre de 1229) i que trobam narrada amb detall a la crònica de Bernat Desclot. O
en la que es veu Guillem de Mediona, que segons l’alt testimoni del rei En Jaume tenia
fama de ser el cavaller que millor junyia de tot Catalunya, i que al mural apareix en
plena lluita amb un enemic. En aquest combat resultà ferit però, comminat pel rei,
retornà al camp de batalla.
El setge durà tres mesos. Rere les murades construïdes un segle abans, la resistència
dels autòctons fou aferrissada. Tot i que hi hagué alguna temptativa negociadora,
encapçalada per Nunó Sanç, la contesa es va resoldre manu militari. L’absènsia de
pactes és una de les característiques més importants de tot el procés, circumstància que
no és l’habitual ja que normalment les campanyes es resolien després que vencedors i
vençuts signassin acords en virtut dels quals aquests, després de l’entrega del lloc
corresponent, conservaven un drets, més o menys respectats pels guanyadors. Així es va
dur a terme, per exemple, tota la conquesta de Balansiya/València. Però el cas illenc és
diferent i cal demanar-se’n les raons.
La primera qüestió que hem de remarcar és que sota una narració més o menys asèptica
com la que acabam d’exposar sovint s’ha dissimulat el fet que la campanya constituí un
terrible bany de sang i sembla que de manera volguda, amb la intenció d’espantar,
d’espaordir els «moros» illencs perquè, en cas de sobreviure, se n’anassin. La presència
d’una nombrosa població musulmana amb drets, derivada de possibles pactes, era una
cosa que no desitjaven els invasors. D’ací que rebutjassin ofertes de rendició totalment
avantatjoses per a ells: estratègicament no interessava arribar a cap acord, calia imposar
la política del linxament. Potser perquè confiaven a omplir amb certa facilitat el buit
demogràfic que deixarien els musulmans. Tampoc no devia interessar gaire mantenir
una població islàmica compacta en una illa petita, situada molt a prop del nord d’Àfrica
i de l’al-Andalus peninsular, que podria fer-la indefensable en cas d’intents de
reconquesta musulmana. Tot plegat explica com així ací es dugué a terme un autèntic
procés substitutori de la població anterior, reemplaçada per una colonització feudal de
què parlarem més endavant.
La resistència de Madina Mayûrqa fou definitivament esclafada el darrer dia de l’any,
quan les tropes reials entraren a través d’una bretxa oberta en una de les portes de la
madina, l’antiga porta de Bab-al-Kôfol. Es tracta de l’actual confluència entre les
avingudes del Comte de Sallent i Joan March i el carrer de Sant Miquel. Aquesta porta,
enderrocada fa cent anys (un altre trist i en aquest cas antic exemple de manca de
sensibilitat envers el patrimoni, combinat amb interessos urbanístics i especulatius), fou
coneguda a partir d’aquell moment amb diverses denominacions: la porta de l’Esvaïdor,
de la Conquesta (per una qüestió òbvia), la porta Pintada (ja que s’hi pintaren unes creus
vermelles, que es poden contemplar a la famosa taula gòtica de Sant Jordi, obra de Pere
Niçard amb la col·laboració de Rafel Mòger) o la porta de Santa Margalida (per la
proximitat de l’església i convent d’aquest nom).
Una vegada a dins, es produí una matança generalitzada i indiscriminada entre la inerme
població vençuda, tal com consignen el mateix Llibre dels fets («E moriren dels sarraïns
més de mil cinc-cents... sí que negú no en volien retenir a presó (...). [Els musulmans]
anaren-se amagar per les cases, cascú com mills podia: e no s’amagaren tan bé que vint
mília no n’hi morissen a l’entrar»), la crònica de Bernat Desclot («E viuren tants
sarraïns morts per cases, e per carreres, e per horts e per cortals, que gran feredat era lo
veer») i altres textos cronístics, de procedència cristiana o musulmana: Desclot mateix
parla de 50.000 morts, al-Makhzûmî de 24.000. Deixant de banda les exageracions
numèriques dels cronistes medievals, el fet inqüestionable és la magnitud de la tragèdia,
fruit de la voluntat d’exterminar els vençuts, d’acabar amb ells. Tal assassinat col·lectiu
no té gaire parangó en les altres conquestes peninsulars i es pot comparar, per exposar-
ne un cas semblat, amb el perpetrat pels croats de la primera croada quan entraren a
Jerusalem (1099). Fins i tot el destí del wâlî Abû Yahyâ és incert i segons els cronistes
musulmans morí ignominiosament torturat i maltractat, massacrat com el seu poble.
A partir d’aquest moment l’actuació dels conqueridors consistí bàsicament a extreure el
màxim profit possible de la seva participació en la campanya. La rapinya practicada pels
guanyadors fins i tot els féu oblidar momentàniament les ànsies de sang, cosa que
permeté la fugida, per l’altre cantó de la ciutat, dels moros supervivents cap a l’interior
de l’illa. El repartiment del botí provocà conflictes entre els feudals, amb diversos
episodis de violència entre els senyors i les mateixes tropes, als quals hagué de posar fi
la intervenció del monarca. Mentrestant una pesta motivada pel gran nombre de
cadàvers que romanien sense enterrar féu estralls entre els ocupants i n’ocasionà la mort
de molts, inclosos un bon grapat de caps de fila, entre ells el comte d’Empúries.
Mentre s’esdevenia tot això els musulmans fugitius es replegaren cap a les muntanyes i
començaren a organitzar-hi la resistència. A la part del Llevant illenc l’oposició
l’encapçalà un antic adversari d’Abû Yahyâ, Ibn Sayrî, que morí en la lluita durant el
1230. A la serra de Tramuntana el cabdill resistent fou Su’aib (el Xuaip del Llibre dels
fets), que negocià la rendició amb el rei el 1231, mentre que d’altres musulmans
continuaren la lluita fins a 1232. Arran del viatge que va fer Jaume I el 1231 per pactar
amb Su’aib, també aconseguí la submissió dels musulmans de Manûrqa, que acceptaren
la seva sobirania i es comprometeren a entregar un tribut anual a la corona. El tractat se
signà a Capdepera entre el rei i una delegació de notables menorquins.
Mentrestant es feren les passes adients per reorganitzar l’espai ocupat i la nova societat;
en una paraula, per convertir Mayûrqa en Mallorca. La promulgació de la Carta de
Franquesa i el repartiment dels territoris obtinguts per la força en foren les
manifestacions més importants, alhora que també es posaven els fonaments per a
l’organització eclesiàstica del nou territori cristià.
Finalment, amb Mallorca conquerida i Manûrqa sotmesa, el procés d’ocupació de
l’espai insular es va cloure amb la conquesta de Yâbisa. Ací l’empresa fou el resultat
d’una coalició entre l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, d’una banda, i
Nunó Sanç i l’infant Pere de Portugal, de l’altra. La campanya es dugué a terme el 1235
i va ser, segons el text reial, una empresa fàcil, tot i que altres obres musulmanes, en
concret el Kitab Raw al-Qartas, parlen d’una forta resistència, tanmateix improbable. El
cas és que el 8 d’agost de 1235 Yâbisa es convertia en Eivissa i la sort de la població
autòctona, encara mal coneguda, sembla que va ser semblant a la de Mallorca, és a dir,
la mort, l’esclavització o la fugida: la desaparició, en definitiva. Tot esperant la
conquesta definitiva de Manûrqa (que semblava clar que s’havia de produir tard o
d’hora, atès el nou context politicoestratègic), esdevinguda el 1287, es posava punt
final, de manera traumàtica, a punta de ganivet, a una etapa de la història illenca.
És clar que hi hagué musulmans que sobrevisqueren a tot això, però el seu nombre
(mil?, dos mil?, deu mil?...) mai no el coneixerem, ja que les fonts arxivístiques no se’n
fan ressò. Es tracta d’una població documentalment no quantificable. El que resulta ben
clar és que el futur d’aquests supervivents tampoc no fou gaire esperançador.
Esclavitzats massivament, els anteriors grups tribals i clànics es desferen; pares, fills,
germans i parents foren separats, venuts individualment com esclaus; els vincles
familiars i afectius es diluïren enmig de la neteja ètnica, de manera que les possibilitats
de reproducció esdevingueren gairebé nul·les. Passades un parell de generacions d’ençà
de la conquesta la població autòctona mallorquina d’abans de 1229 havia minvat fins a
les portes de l’extinció. També, val dir-ho, en el procés hi tengueren a veure les
conversions que hi va haver entre els vençuts. Són els baptizati o batiats que sovintegen
a la documentació: antics islamites que amb l’esperança de millorar les seves condicions
de vida, ni que fos mínimament, assoliren la religió del poder. Així, doncs, els indígenes
que no s’extingiren arran de la conquesta, amb els pas del temps ho feren com a tals,
sotmesos a un procés d’aculturació absolut. Minoritzats demogràficament, els seus trets
identitaris es dissolgueren, com la seva llengua, l’àrab, que aviat deixaren de parlar. De
fet, malgrat l’existència posterior de pactes amb els moros que resistiren a l’interior de
Mallorca fins a 1232 (d’acord amb els quals aquests havien de romandre a l’illa), la
presència de musulmans lliures és escassa a les fonts arxivístiques. La substitució
cultural completà i clogué victoriosament el procés de desestructuració i anihilació de la
societat islàmica anterior.
Així, doncs, si l’extinció no fou absoluta, del cent per cent, sí que va ser suficientment
generalitzada (aclaparadorament generalitzada, cal dir) perquè avui dia resulti
insostenible la tesi vigent fins fa poques dècades —i que molts encara manegen com si
fos un dogma de fe— que havia plantejat la idea d’una continuïtat ancestral dels
mallorquins (i dels baleàrics i pitiüsos en conjunt) al llarg del temps. Segons la visió
tradicional, certament amable i complaent, la població illenca que arriba fins a mitjan
segle XX —els últims cinquanta anys són una altra història— es fonamentava ni més ni
menys que en els antics talaiòtics sotmesos a diverses aportacions culturals
(romanització, presència escadussera de vàndals i bizantins, arabització,
cristianització...), barrejades amb petites onades migratòries, sempre assimilables, que
no afectarien la seva essència ancestral. Aquest mestissatge cultural i una mica ètnic
semblava, per tant, la característica fonamental del nostre poble.
Els estudis fets els últims trenta anys, tant pel seu volum quantitatiu (uns pocs i, en
general, deficients treballs anteriors havien donat lloc al mite) com sobretot qualitatiu
(per una historiografia professional i ben formada, que ha canviat la sotana i/o els
prejudicis de casta per la preparació universitària i el mètode rigorós de treball) han
eliminat per sempre més la idea del mestissatge. Tanmateix el fet ja era conegut de ben
antic. N’esmentarem com exemple dos fragments fins ara mai no citats, un de medieval
i l’altre més modern, del segle XIX. El 1375 Lluís d’Anjou, germà del rei de França, a
qui havien anat a parar els drets sobre la Corona de Mallorca després de la mort de
l’infant Jaume (IV), fill de Jaume III, féu redactar una exposició històrica sobre els seus
drets. L’escrit, en llatí, constitueix un veritable relat cronístic breu a partir de 1229. En
parlar dels efectes de la conquesta afirma que «et est sciendum quod dictus dominus
Jacobus dictum regnum de novo et gente christiana penitus populavit, clericis, laicis,
nobilibus et innobilibus» [Com és sabut el rei En Jaume va fer poblar el regne de bell
nou amb gent cristiana, clergues i laics, nobles i no nobles]. Mai no deixa de sorprendre
que allò que hom ja tenia clar fa sis-cents anys després hagi estat objecte
d’interpretacions mancades de fonament.
L’altre text és fruit de la ploma d’un dels viatgers-escriptors que passaren per les
Balears, l’austríac Moritz Willkomm, que va recórrer les nostres illes el 1873. En les
seves observacions es va fer ressò de la barreja de pobles que conformen el substrat
illenc; tanmateix, però, afirma que el component derivat de la postconquesta és
aclaparador —i, de retruc, fa una exposició clara sobre la unitat de la llengua i les terres
catalanes: «Els actuals habitants de les Balears i Pitiüses són, així doncs, una barreja
racial, probablement formada, en part, pels descendents de les diverses nacions que
conqueriren successivament aquelles illes que dominaren i, en la seva gran majoria,
pels descendents dels primers conqueridors cristians. Els illencs es diferencien, per
aquesta raó, molt especialment dels castellans, i fins i tot mostren una certa aversió
contra ells. Molta més coincidència manifesten amb els valencians i catalans, amb la
llengua dels quals té la seva un estret parentiu, per quan com el català, valencià i
provençal no és més que una branca del llemosí, separada per la part que li toca, en els
dialectes mallorquí, menorquí i eivissenc.»
La conquesta del segle XIII significà per tant un tall considerable dins la història de les
Balears, a totes les illes. A Menorca, que fou l’última que romangué sota poder
musulmà, gairebé tots els antics pobladors islàmics foren venuts a fora com esclaus.
Fins i tot sabem que alguns dels qui pogueren pagar la redempció i sortir de l’illa no
arribaren massa lluny: foren llançats al mar pel patró que se’ls emportava. La
substitució d’aquells «altres mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs» per
una nova població establerta a l’arxipèlag a partir del segle XIII, en un procés llarg que
dura fins a mitjan segle XIV, quan els estralls de la pesta negra (que en el conjunt
europeu acabà, segons les zones, amb el 20-60% de la població) posaren fi als grans
processos migratoris, és la característica més important i transcendent derivada de la
conquesta catalana.
Aquest últim aspecte —un procés de colonització que s’allarga fins a 1348— paga la
pena que sigui remarcat ja que, un altre cop, els estudis tradicionals sobre allò que en
deien la «repoblació» eren a casa nostra molt insuficients i parcials, puix que reduïen el
fenomen colonitzador a una cosa del segle XIII, que es diluïa a mesura que passaven els
anys fins a desaparèixer algunes dècades després de l’ocupació. Estudis recents (dels
últims dotze anys a tot estirar) i altres encara en curs deixen ben clar, amb una base
documental sòlida i extraordinària, fins ara mai no manejada per ningú, que fins més de
cent anys després de la conquesta encara arribaven nous pobladors i que el nombre
d’aquests colons no era precisament testimonial: hom pot parlar, per al període comprès
entre 1300-1350, d’una autèntica allau colonitzadora.
La pregunta òbvia, un cop que hem arribat a aquest punt, és d’on procedien els
nouvinguts. De bell nou cal replantejar la qüestió ateses dues circumstàncies: les
interferències de caràcter polític i ideològic que s’hi han escolat i els treballs dels
darrers anys. De fet, la idea tradicional d’una colonització dirigida per grans senyors
feudals catalans i amb un clar predomini de colons originaris de Catalunya semblava
irrefutable, davant totes les evidències, fins que als últims temps un prestigiós
historiador esdevingut tendenciós a partir de l’arribada de la democràcia, quan s’adonà
que el passat històric podia ser una eina de reivindicació política, seguit d’una petita
colla de pseudohistoriadors (un periodista tronat, qualque senyor d’orella alta, uns
quants nobles arruïnats, alguns botifarres estampillats i una tropeta d’estufats que mai
no han trepitjat un arxiu) han dedicat panys i mànigues a minimitzar el component
català de la colonització illenca. No és ací el lloc per entrar en un debat sense to ni so i
que tanmateix parteix d’una premissa equivocada, ja que la història explica però no
implica i, per tant, la gent té dret a ser el que vulgui, el que honestament desitgi ser ara
(amb el benentès que la seva concepció identitària sigui constitucional, que si no...). El
que ningú no té dret és a manipular i servir-se de la història en funció de determinats
posicionaments ideològics i de les seves fòbies particulars.
Quant als estudis recents, aquests es caracteritzen pel fet d’utilitzar mostres prou
àmplies i diversificades que permeten esbrinar amb suficients garanties la procedència
del gruix dels pobladors. A més, per primera vegada, hom ha contrastat la documentació
dels arxius illencs amb els de Catalunya, aspecte fonamental en aquesta mena de recerca
i que obre perspectives insospitades. Això ens permet començar a parlar amb certesa de
la qüestió i deixar de banda conclusions errònies amb pretensió de ser representatives i
globalment vàlides. És el cas, per posar-ne un exemple, d’un treball publicat el 1990
que utilitzava com a única font, a l’hora de parlar d’aquestes coses, el capbreu de Nunyo
Sanç de la ciutat, referit a un espai molt curt de temps (1232-34) i a un barri sobretot
marítim i que per les seves característiques reunia una població diversificada i volandera
(mercaders, mariners...). El resultat només donava una majoria «simple» de pobladors
d’origen català —tanmateix si al grup de catalans hi incloem els rosellonesos, com
pertoca, la majoria esdevé «absoluta»—, amb un percentatge de no catalans
suficientment ampli com per tornar a parlar de «pluralidad de procedencias geográficas»
i de «diversidad de orígenes» dels nous pobladors, entre els quals fins i tot no faltaven
els gallecs —en venguéren un parell— atesa la seva «proverbial vocación migratoria»
(proverbial o forçada?).
En definitiva, rere manipulacions i tòpics, ens trobam davant el fantasma del
mestissatge que retorna, ara derivat de la postconquesta. L’autor d’aquest estudi
evidentment sabia que la font emprada no era representativa del conjunt (per això,
segurament, la utilitzà), perquè ho havia dit ell mateix... només quatre anys abans!: «en
todo caso la clasificación, aunque significativa, no es extrapolable ni a otras zonas
urbanas ni al proceso repoblatorio de las áreas rurales de Mallorca». [La cursiva és del
mateix autor. Qui signa aquesta introducció no ha canviat ni una coma enlloc, ni ha tret
cap frase de context]. I no es tracta d’una contradicció aïllada o involuntària. L’insigne
historiador de qui parl, fa trenta anys, afirmava que «el predominio de los repobladores
catalanes [a Mallorca] fue absoluto», d’on deduïa, lògicament, la «sustancial
catalanidad» de l’illa. També, a l’hora d’exemplificar un «fondo cultural» comú,
al·ludia al fet que «Ramon Llull se definía ‘català de Mallorca’, y Anselm Turmeda, ‘de
nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca’». Recentment (cal dir-ho?) ha afirmat que
«el propio Ramon Llull se identificaba simplemente como Ramon Llull sin otras
connotaciones [...] No consta que [...] se definiera en alguna ocasión, según se reitera,
como ‘català de Mallorques’». I podríem seguir... Crec, per tant, que sobren els
comentaris.
Per què aquestes retractacions autodesqualificatòries, que per força han de deixar
perplex el lector? I per què el recurs a les mangarrufes? És clar que només hi pot haver
un motiu: la intenció de descatalanitzar la colonització per motivacions polítiques
actuals (és allò de «com que no m’agrada el passat, el canviaré al meu gust»). La poca
rigorositat a l’hora d’utilitzar una mostra tan reduïda en el cas abans esmentat esdevé
una miqueta de polissonada si tenim en compte que a Mallorca el volum documental de
què disposam per estudiar la qüestió és enorme, en termes absoluts potser superior a
qualsevol altre lloc de l’estat i de gran part d’Europa, cosa ben sabuda per qualsevol
medievalista illenc. A més, en aquest treball, i això sí que és certament increïble, els
pobladors rossellonesos es converteixen en «francesos», els de la Franja, aleshores tots
catalanoparlants, en «aragonesos», ensems amb altres disbarats semblants. En
circumstàncies diferents parlaríem d’ignorància superlativa de qui escriu ximpleries
d’aquesta mena però com que no és el cas ací hem de parlar d’ignorància ideològica i
deliberada, volguda. I això per part d’una persona que temps enrere (ai las!) es queixava
de l’existència entre determinats estudiosos del passat de «cierto anacronismo
psicológico al apreciar aquella época en función de la actualidad». Per cert, que aquest
pseudodebat entre «pobladors catalans» i «no catalans» en la colonització de Mallorca,
tan present des de fa temps al País Valencià amb idèntiques i perverses intencions, ens
recorda cada cop més la peripatètica divisió actual entre «nacionalistes» i «no
nacionalistes» creada per determinats cercles polítics i els mitjans d’opinió
ultranacionalistes espanyols.
Els estudis que s’estan fent, alguns encara en curs d’elaboració i que conec gràcies a la
gentilesa dels autors, donen per al període 1229-1348 uns resultats abassegadors per a
qui vulgui fer lectures polítiques del passat: un 60% d’habitants de la ciutat de Mallorca
de segur origen català —i un nombre indeterminat de probable— i, pel que fa a la part
forana, majories del 80-90%, que en determinats pobles freguen el 100%. A més, a
mesura que passava el temps la tendència evolucionà vers una intensificació del
percentatge de pobladors catalans: entre 1300-1350 a penes arriben colons d’altres
indrets i, en canvi, els que vénen de Catalunya constitueixen una veritable allau. I
encara cal afegir que la marxa d’aquests emigrants no significava que trencassin de
forma immediata amb la zona d’origen (fins i tot hi ha documentat el cas d’algun
emigrant que volia ser enterrat al seu lloc originari), amb la qual cosa el vincles entre les
terres i les persones de Catalunya i el regne de Mallorca es refermaven.
Tot i que a l’hora d’esbrinar-ne l’origen hem d’anar en compte amb el mètode
d’identificació toponomàstic i conèixer-ne els límits, per tal de no cometre abusos,
només cal dir que uns 150 llinatges mallorquins corresponen a topònims catalans
(Alcover, Manresa, Vic, Balaguer, Terrassa, Reus, Martorell, Massanet, etc. o, dels
cognoms avui extingits, Garraf, Girona, Tortosa, Peralada, Monistrol...). El nombre i la
quantitat són tan grans que no admeten cap discussió. És per això que els mateixos
cristians lliures del regne mallorquí adoptaren el gentilici «català» per diferenciar-se
dels qui tenien un altre origen (indígenes, esclaus lliberts, jueus i conversos) i també
d’aquesta manera eren coneguts fora de l’illa. La base catalana de la colonització, que
Ramon Muntaner ja va exposar sense embuts («[Jaume I] poblà la dita ciutat e illa... tota
de catalans»), a la llum de les aportacions que es fan, és doncs més inqüestionable que
mai; almenys mai no havia estat tan ben documentada... precisament quan n’hi ha que la
qüestionen. Paradoxes de la vida.
Per cert que al País València, a major escala, ocorre el mateix: mentre que treballs
recents, metodològicament impecables, han quantificat el predomini dels pobladors
d’origen català, contribuint a definir l’àmbit lingüístic del català i l’aragonès a la
València medieval, el govern autonòmic d’allà ha incrementat (i de quina manera!) els
esforços per descatalanitzar el país i, sovint amb el suport de Madrid, fomentar el
secessionisme lingüístic. I això sense que cap institució espanyola competent, tipus Real
Academia de la Historia o la Real Academia de la Lengua, alci la més mínima veu de
protesta. En fi, deixem-ho córrer.
Però, retornant a les nostres illes, als nostàlgics del mestissatge sempre els quedarà el
conhort que a partir del segle XIV sí que n’hi ha un de ben cert i inqüestionable, de
mestissatge: el derivat d’una doble presència: a) la dels nombrosíssims esclaus
importats, de tota mena (musulmans, cristians orientals, eslaus, negres, etc.), que
després d’assolir la llibertat i sovint cristianitzar-se decidien quedar a l’illa i amb el
temps es fonien amb la resta de la població; i, b) la dels jueus conversos, certament
nombrosos per a un territori tan petit, els quals, molt a pesar seu, tanta polseguera han
fet aixecar a Mallorca al llarg del temps. Sens dubte que la sang dels colons catalans de
l’Edat Mitjana es va barrejar amb la d’altres grups més o menys ètnics, però certament
poc, amb comptagotes, amb la dels indígenes anteriors a 1229. Els mallorquins que hem
arribat al segle XXI no som només descendents d’aquells pagesos i menestrals, d’aquells
mercaders i ciutadans, establerts a l’illa arran de la conquesta. Però ho som a partir de
l’arribada més o menys voluntària d’aquella gent, inclosos els jueus amb qui coexistiren
durant dos-cents anys fins eliminar-los/absorbir-los per la força, i de la vinguda forçada
dels seus esclaus. I no com a fruit d’un substrat ancestral, originat en la boira del temps,
que a través del mestissatge hauria aconseguit sobreviure, victoriós, fins als nostres dies.
Però això ja són figues d’un altre paner i que ultrapassen la matèria tractada.
2. Algunes qüestions d’interès lingüístic
A més de ser un text amb intencionalitat històrica i literària, el Llibre dels fets conté un
notori interès per a la història de la llengua. Seria massa llarg i prolix desenvolupar in
extenso aquests aspectes però n’hi ha dos que, per al lector illenc, potser sobresurten
part damunt els altres a l’hora de valorar la qüestió lingüística. Es tracta de la llengua
que, a tenor de l’obra, veiem que feien servir els indígenes insulars i d’algunes mostres
de l’ús de l’article anomenat salat que podem observar al text.
Pel que fa al primer aspecte, a la pregunta de quina era la llengua parlada pels illencs en
el moment de la conquesta, la resposta és incontrovertible: només l’àrab. Al llarg de tota
l’obra no trobam ni un sol testimoni referit a una possible llengua anterior a l’àrab que
hagués perdurat fins a 1229.
Tot just al contrari, amb una simple ullada observam que la llengua era un impediment
per a la comunicació entre autòctons i nouvinguts, per la qual cosa les referències a
l’àrab (algaravia), a diàlegs on els mayurquins parlen àrab i a la presència de traductors
(trujanma) és constant. Vegem-ne alguns exemples:
Al capítol 60, quan ens explica la mort a mans dels conqueridors d’un sarraí que no es
volgué retre, el Llibre dels fets ens diu el següent: «e él volch-se levar, e mès mà a la
espaa. E en tant, nós fom sobre él, e anch no·s vol retre tro que mori, ans con hom li
deya: —Ren-te—, él deya —Le mulex—, que vol dir: ‘No senyor’».
Als capítols 74, 76 i 79, l’obra ens exposa alguns intents negociadors entre els dos
bàndols. Hi llegim: «E enviam-hi don Nuno ab deu cavallers seus, e un jueu de
Saragossa qui sabia algaravia per trujanman, e havia nom don Bahihel» (cap. 74). «E
parlaren lo rey tan solament, ab II de sos veyls, e Don Nuno e l’alfaquim qui anava per
trujanma» (cap. 76). «E quan lo rey de Maylorques los veé espaordir, féu conseyl
general e dix-los en sa algaravia» (cap. 79).
Al capítol 85 ens trobam amb una altra escena en la qual el wâlî parla als seus: «Ab tant
fo vengut lo rey de Maylorques cavalcan en I caval blanc, e él havia nom Xec
Abohehie; e crida los seus: —Roddo!— que vol tan dir c(hom): —Estar—.»
Al capítol 86 el monarca remarca la presència d’«un sarraí qui sabia nostre llatí», és a
dir, d’un àrab que sabia català.
Al capítol 87 observam el contrari, un català que fa de traductor: «E faem-li dir en
algaravia a un d’aquells dos hòmens de Tortosa.»
Al capítol 118, quan el llibre fa referència a l’arribada dels catalans a Menorca per tal
d’iniciar les negociacions amb els musulmans de l’illa, afirma que aquests portaven la
corresponent «carta de creença» (document acreditatiu que donava fe de la personalitat
dels portadors) redactada en àrab: «E faem-los fer carta en algaravia de creença a un
alfaquin nostre de Saragossa per nom don Salamó, germà de don Bahiel.» I, entre la
comitiva enviada, no hi falta de bell nou el traductor (cap. 119): «E les galees posaren
les popes en terra, e éls hagren enviats per almetrachs, e per astores e per coxins, e que
siguessen e·s aplegassen. E exiren tots III de les galees, e I jueu que nós lo havíem liurat
per trujanma.»
El mateix ocorre en parlar de la conquesta de València, on aquesta mena de referències
es multipliquen. En tot cas, i malgrat evidències tan clares (i moltes més en altres llocs)
cal ser prudent. La qüestió de la llengua està oberta a matisos molt diversos com perquè
hi afiquin cullerada persones sense cap preparació i amb l’única voluntat de confondre i
manipular l’opinió pública, amb una determinada intencionalitat política. A hores d’ara
fins i tot no podem assegurar que en el moment de la integració de les illes dins l’espai
andalusí la romanització (i, per tant, la llatinització lingüística) fos un fet absolut, clos,
acabat al cent per cent. Encara que sembli molt poc probable, no hem de descartar
totalment que entre determinats estrats de la població existís alguna mena de parla
prerromana (és a dir, talaiòtica) que desafiant el pas del temps hagués arribat al segle X,
almenys entre parlants bilingües. La romanització, com sabem, fou més feble a l’interior
de l’illa i el període que va dels segles V-X, amb unes illes força desamparades i
«aïllades», no facilitava l’assimilació al llatí. De fet, en altres llocs ocupats pels
musulmans, sobretot al nord d’Àfrica, es passà directament d’una llengua antiga a
l’àrab. En tot cas, l’existència d’una llengua llatina anterior, habitualment considerada
«romanç», no sembla haver-se mantingut fins al segle XIII i, si ho féu, va ser entre grups
tan residuals i minoritaris —i, de bell nou, bilingües— que no n’ha quedat rastre.
Altrament, segur que el Llibre dels fets (o qualsevol altre text de característiques
semblants) se n’hauria fet ressò.
Així mateix en moltes ocasions s’ha vinculat l’existència del romanç amb la presència
de cristians. Segons aquest plantejament la població cristiana parlaria la llengua romanç,
és a dir, si hi ha cristians (els habitualment anomenats «mossàrabs», terme inexistent en
català antic) hi ha romanç. Això ha fet que alguns s’hagin dedicat, ací i sobretot a
València, a cercar «mossàrabs» fins baix de les pedres (amb molt poca fortuna, val a
dir-ho, si descomptam la imaginació gratuïta o la manipulació flagrant de textos).
Deixant de banda que això no té perquè ser així —llengua i religió no estan obligades a
anar de la mà—, el cas és que a Mallorca, en arribar el rei En Jaume, de cristians,
tampoc no n’hi ha ni rastre. Un exemple: en entrar dins la ciutat el monarca féu dir la
primera missa dins una mesquita consagrada (al lloc on sembla que a continuació
s’edificà l’actual església de Sant Miquel) per capellans de la seva comitiva. O sigui,
que no hi havia esglésies ni capellans autòctons... El mateix ocorre a les altres illes i la
presència de topònims derivats del mot àrab kanîsa (que té el significat d’església
cristiana), com ses Canessies a Menorca, només ens indica que en temps passats hi
havia hagut esglésies, cosa que ningú no dubta, però no que encara n’hi hagués al segle
XIII. Succeeix una cosa idèntica amb la forma «Mesquida», tan freqüent a Mallorca
(com a llinatge, nom de llogarets, muntanyes, finques grans i petites, horts, casals
senyorials, cales, accidents geogràfics, etc.). Tanta perduració no significa que després
de la conquesta l’illa romangués plena de mesquites, amb els seus fidels corresponents, i
que tot plegat —edificis i creents— hagin arribat fins a l’actualitat. Tot just al contrari!
Uns i altres desaparegueren durant els anys posteriors a la conquesta i aviat no en quedà
ni rastre... tret de les formes toponomàstiques, indicatives que en temps anteriors (en
aquest cas, fa vuit-cents anys), Mayûrqa, Manûrqa i Yâbisa estigueren poblades de
fidels musulmans que bastiren els seus llocs de culte arreu de les illes.
Quant a l’ús de l’anomenat article salat, la modalitat lingüística estelar de la parla (no
tota, però) de les Balears, que per a una part de l’opinió poc culta o volgudament
ignorant i malintencionada és una mena d’endemisme lingüístic insular justificatiu
d’actituds esbiaixades sobre la llengua dels illencs, és conegut pels entesos que en
temps antics era ben vigent a les terres catalanes (i encara en queden mostres en
determinats llocs de l’Empordà). El que ocorre és que la seva desaparició progressiva a
les terres continentals, a partir del segle XII, coincideix amb els primers escrits coneguts
en llengua catalana, de manera que les mostres no són moltes (perquè no tenim gaires
textos de quan el seu ús estava força estès) però suficients —de fet, més de les que
sembla— per tenir-ne una prova diàfana. El trobam en documentació diversa escrita en
català arcaic, com capbreus, textos feudals (homenatges, plets, querelles), etc. i fins i tot
en textos en llatí, on l’escrivent empra la forma «ipse» (la que ha donat lloc a l’article
salat) en lloc d’«ille» (la de l’article literari, normatiu), senyal inequívoc que ell usava el
salat en la seva parla quotidiana. I a mesura que s’escorcollen nous textos se’n
documenta l’ús col·loquial en èpoques ja tardanes: a la ciutat de Barcelona, al final del
segle XIV, encara era ben viu. També hem de remarcar —perquè se sol ignorar— que el
salat és propi de diversos parlars occitans. Per això és interessant de constatar que en el
Llibre dels fets encara en trobam algunes reminiscències, de la presència d’aquest
article. Vegem-ne les mostres:
– Al capítol 63, en referir-se a la missa prèvia a la sortida de les naus cap a Mallorca, el
rei diu que «nós e tota la major partida havíem combregat ans que entràssen en sa mar».
Cal comentar que, a més, en aquest cas el veiem en una situació que avui no es dóna, ja
que, com ocorre amb molts altres mots i expressions, els catalanoparlants de les Balears
empren l’article literari per acompanyar la paraula mar: «la mar», diu tothom.
– Al mateix capítol, quan el rei ha de sortir a corre-cuita a aturar les tropes de peu que
pel seu compte havien marxat, sense la cavalleria, a l’encontre dels musulmans, llegim
que l’acompanyà en Rocafort, el qual sense tenir el seu cavall a mà «trobà una egua e
cavalcà-hi en es dors».
– Al capítol 73, en parlar d’estratègies d’atac, el monarca ordenà als qui li plantejaren
de fer caves i enginys bèl·lics «que començassen sa obra».
3. L’altra versió dels fets: el testimoni dels vençuts
No volem acabar la present introducció sense contraposar el punt de vista optimista i
autocomplaent que transmet el rei En Jaume al llarg de la seva obra amb l’opinió dels
qui patiren la conquesta. D’entre els vençuts només ens ha arribat un testimoni
presencial, el d’Ibn Amira al-Makhzûmî, que pogué sobreviure als fets i fugir cap a
València, d’on era nadiu. Allà tornà a assistir, alguns anys més tard, a la conquesta
catalanoaragonesa, i va escriure textos plens de dol sobre els seus efectes. El fet, però,
és que massa sovint el relat dels episodis lligats a allò que s’ha anomenat impròpiament
la Reconquista s’ha enfocat a partir del testimoni únic dels vencedors, cosa que significa
que els musulmans han romàs silents i exclosos, condemnats a l’oblit per una
historiografia espanyola i amb forta vocació espanyolista que, ací i allà, els considerava
poc més que uns enemics i uns intrusos destorbadors del «normal» desenvolupament
històric de la «pàtria» (cristianisme, «unitat nacional»...). De fet, les glorias i les
esencias patrias només estaven reservades per als cristians i, entre aquests, bàsicament
per als de la corona de Castella.
És per això que ara volem aportar tres punts de vista diametralment oposats al del rei En
Jaume en valorar la conquesta de Mallorca. Tots tres són posteriors als fets —el relat
d’al-Makhzûmî s’atura just abans de l’atac català— i escrits per autors no relacionats
amb l’illa. El primer pertany a un notable historiador musulmà medieval, al-Himyari, el
qual, en referir-se a la conquesta mayurquina, ens diu: «El tirà de Barcelona... va infligir
als mallorquins aitals proves, lluites i setges com no havien suportat mai. Prengué l’illa
per la força. Féu empresonar el walí Abu Yahya i el torturà de la manera més cruel fins
a la mort. La idolatria s’ensenyorí de l’illa l’any 627.»
El fragment, com veiem, constitueix una mostra excel·lent de l’altre punt de vista. La
visió que podien tenir els àrabs respecte de Jaqmu al-Barxaluni era ben oposada a la que
ens ha arribat sobre el gloriós Jaume I. El destí del wâlî és en consonància amb els fets
esdevinguts. Els cristians són qualificats d’idòlatres ja que, segons l’opinió dels
musulmans, la fe cristiana basada en un Déu format per tres persones (el misteri de la
Santíssima Trinitat, en definitiva) condueix al politeisme. I l’any de la conquesta, el
627, correspon evidentment al calendari musulmà.
El segon text conegut és d’Ibn Abí Zara i es limita a consignar el fet de la conquesta —
seguint un altre cop, com és obvi, el còmput temporal àrab—, tot inserint-hi un plany i
una súplica. Diu així: «I el dilluns 23 de safar fou la gran desgràcia de Mayûrqa. Allah
la torni a l’Islam.»
Finalment, al-Maqqari ens ha deixat una visió prototípica dels sentiments que degueren
experimentar els musulmans illencs respecte dels invasors. És la següent: «[A Mayurqa]
hi han nascut ‘ulemes’, eminents i il·lustres guerrers que han defensat valentment el país
contra els cristians que [...] com una guarda de llops afamagats, es varen llençar sobre la
seva presa».
És la visió dels qui es veren desposseïts de tot per la conquesta: de les terres, els béns, la
religió, la llengua i, part damunt tot, de la llibertat i, per a molts, de la vida mateixa.
III. La nostra edició
La versió que oferim a continuació correspon als capítols 47–126 del Llibre dels fets,
que contenen el relat de les conquestes de Mayûrqa i Yâbisa i la submissió de Manûrqa.
Atesa la dificultat de comprensió que presenta el llibre per al lector no especialitzat, en
presentam una adaptació, amb un text modernitzat des del punt de vista lingüístic, que
el fa assequible a tothom capaç de llegir en català. Per posar-lo a l’abast ens hem basat
en l’excel·lent edició actualitzada d’Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí: Llibre dels
fets de Jaume I, Catarroja–Barcelona, Editorial Afers, 1995. En concret, el fragment
cronístic aquí reproduït pertoca a les pàgines 63-113 d’aquesta edició. Agraïm molt als
autors i a l’editorial la llicència que ens han donat per a fer-ne aquest ús. Els únics
canvis que hi hem introduït, a part d’alguna altra qüestió molt puntual, fan referència als
sistemes d’accentuació i de conjugació dels verbs fets servir pels curadors de l’edició,
que ací hem baratat d’acord amb el sistema propi del català de Mallorca, el més familiar
per als lectors illencs.
IV. Esquema cronològic
1208 Naixement de Jaume I.
1213 Batalla de Muret. Mort de Pere el Catòlic. Jaume I, ostatge de Simó de Montfort.
1225 Setge fracassat de Peníscola per part de Jaume I. No se’n parla al Llibre dels fets.
1227-30 Ocupació d’Extremadura.
1228 Vinculació del comtat d’Urgell a la Corona d’Aragó.
1228-29 Sisena croada a Terra Santa, comandada per Frederic II Hohenstaufen.
Reconquesta —efímera— de Jerusalem.
1229 Tractat de Meaux-París: derrota política de Raimon VII, comte de Tolosa. Derrota
definitiva dels comtats occitans davant les forces croades franceses. S’inicia la «guerra
dels castells» a Occitània: el país és ocupat de manera progressiva però ferma pels
francesos.
1229-32 Conquesta de Mallorca.
1230 Unió definitiva de Castella i Lleó: Corona de Castella, amb Ferran III el Sant.
1231 Tractat de Capdepera entre Jaume I i els musulmans de Menorca.
1232 Comença la conquesta del País València: Aragó conquereix Morella i Ares del
Maestre, concretament don Blasc d’Alagó.
1233 Resposta catalana: ocupació de Borriana.
1235 Conquesta d’Eivissa.
1236 Ocupació de Còrdova.
1238 Jaume I conquereix la ciutat de València.
1244 Caiguda del castell càtar de Montsegur.
Tractat d’Almizra: fites de les conquestes de les corones d’Aragó i Castella. Establiment
de la línia Biar-Busot com a fita sud de l’expansió de la Corona d’Aragó.
1248-54 Setena croada a Terra Santa, comandada per Lluís IX de França: fracàs.
1248-59 Revolta a València d’al-Azraq.
1252-84 Regnat a Castella d’Alfons X el Savi.
1258 Tractat de Corbell: Catalunya perd definitivament els seus drets sobre Occitània.
1262 Rebel·lions mudèjars a Andalusia i Múrcia.
1266 Jaume I conquereix Múrcia.
1269 Jaume I organitza una croada a Palestina —que no reeixirà.
Sublevació nobiliària a la Corona de Castella.
1276 Mort de Jaume I. Creació de la Corona de Mallorca: Jaume II, rei.
Bibliografia
Sobre el Llibre dels fets
AINAUD, J. «Jaume Sarroca i Jaume I», Estudis Romànics, X (1962).
ASPERTI, STEFANO: «El rei i la història. Propostes per a una nova lectura del “Llibre dels
feyts” de Jaume I», Randa, 1985, p. 5-24.
ASPERTI, STEFANO: «La qüestió de les prosificacions en les cròniques medievals
catalanes», Actes del IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, 1,
1993, p. 85-137.
BADIA I MARGARIT, A. M. Coherència i arbitrarietat de la substitució lingüística dins la
«Crònica» de Jaume I, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1987.
BELENGUER, ERNEST: Jaume I a través de la història, 2 vols., València: Tres i Quatre,
1984.
BRUGUERA, JORDI: «Notes al vocabulari de la crònica de Jaume I», Actes del Quart
Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona: PAM, 1977, p.
83-115.
BRUGUERA, JORDI: «Vocabulari militar de la crònica de Jaume I», Estudis de Llengua i
Literatura Catalanes, I (1980), p. 39-64.
BRUGUERA, JORDI: «El vocabulari religiós de la Crònica de Jaume I», Estudis de
Llengua i Literatura Catalanes, XXI (1990), p. 25-36.
BURNS, ROBERT I. Jaume I i els valencians del segle XIII, València: Tres i Quatre, 1981.
MARTÍNEZ DE SAN PEDRO, M. D. (ed.): La crónica latina de Jaime I, Almeria: 1984.
RIERA I SANS, JAUME: «La personalitat eclesiàstica del redactor del Llibre dels fets», X
Congreso de la Historia de Aragón, Comunicacions, 3-4-5, Saragossa: 1976, p. 575-
589.
RODRÍGUEZ-GARCÍA, JOSÉ MARÍA: «Palabras y acciones en el Llibre dels fets del rei En
Jaume», La Corónica, 25/1 (1996), p. 106-127.
SASTRE MOLL, JAUME; GOMILA HUGUET, JAUME: Menorca dins les quatre grans
cròniques catalanes, Menorca: Edicions Nura, 1985.
TRECHS ODENA: «Jaume Sarroca y la escribanía de Jaime I», X Congreso de la Historia
de la Corona de Aragón, Comunicaciones, 3-4-5, Saragossa: 1976, p. 607-621.
Sobre la conquesta de Mallorca i les Pitiüses
BARCELÓ, MIQUEL: «Expedicions militars i projectes d’atac contra les Illes Orientals
d’al-Àndalus», dins Sobre Mayurqa, Palma: Quaderns de ca la Gran Cristiana / 2, 1984,
p. 59-75.
CATEURA BENNÀSSER, PAU: Mallorca en el segle XIII, Palma: El Tall editorial (Conèixer
Mallorca, núm. 6), 1997.
COMPANY PONS, JORDI: «Conquista cristiana», dins Historia de Mallorca, coordinada
por J. Mascaró Pasarius, tom II, Palma: 1975, p. 1-89.
ENSENYAT PUJOL, GABRIEL: «Repartiment de Mallorca», dins Gran Enciclopèdia de
Mallorca, 14 (1995), p. 254-256.
MARÍ CARDONA, JOAN: La conquista catalana de 1235, Eivissa: Institut d’Estudis
Eivissencs, 1976.
MAS FORNERS, ANTONI: «El procés repoblador a Mallorca durant la primera meitat del
segle XIV. Una aproximació al seu estudi», Bolletí de la Societat Arqueològica
Lul·liana, 50 (1994), p. 167-198.
MAS FORNERS, ANTONI: «Ideologia, topònims i llinatges», Mayurqa, 26 (2000), p. 123-
143.
MAS FORNERS, ANTONI: «De nationes seu linguae a cuius regio, eius lingua. Les
denominacions gentilícies de la llengua de Mallorca durant l’edat Mitjana», Homenatge
a Guillem Rosselló Bordoy, vol. II, Palma: 2002, p. 585-606.
MAS FORNERS, ANTONI: Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant
els segles XIV i XV, Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2005.
MAS, ANTONI; SOTO, RICARD: «Un regne dins la mar. El procés migratori català i
l’extinció de la població indígena a Mallorca», L’Avenç, 290 (abril, 2004), p. 35-39.
PARPAL I MARQUÈS, COSME: La conquesta de Menorca, en 1287, per Alfons el Liberal,
Barcelona: Dalmau, 1964.
RIBAS DE PINA, MIQUEL: La conquista de Mallorca pel rei en Jaume I, Mallorca:
Editorial Moll (Biblioteca «Les Illes d’Or», núm. 5), 1934.
ROSSELLÓ BORDOY, G. «Notes sobre la conquesta de Mallorca (1229-1232): el
testimoni dels vençuts», Mayurqa, 22, vol. II (1989), p. 541-549.
SANTAMARÍA ARÁNDEZ, ÁLVARO: «Determinantes de la conquista de Baleares»,
Mayurqa, 8 (1972), p. 65-133.
SANTAMARÍA ARÁNDEZ, ÁLVARO: «La expansión político-militar de la Corona de
Aragón bajo la dirección de Jaime I: Baleares», X Congreso de Historia de la Corona
de Aragón, Saragossa: 1976, p. 93-146.
SOLDEVILA I TEMPORAL, XAVIER: «Emigració baixempordanesa a les illes Balears a
l’edat mitjana (El cas de la plana del Baix Ter, 1290-1348)», Bolletí de la Societat
Arqueològica Lul·liana, 57 (2001), p. 303-312.
SOTO I COMPANY, RICARD: «El primer tràfic esclavista a Mallorca», L’Avenç, 35
(febrer, 1981), p. 136-141.
SOTO, RICARD: «La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després
de la conquesta catalana de 1230», Mélanges de la Casa de Velázquez, 30 (1994), p.
167-206.
47. [DE COM EL REI, ESTANT A TARRAGONA, CONCEBÉ EL PROJECTE DE CONQUISTAR
MALLORCA]
I, mig any després, nós estiguérem a Tarragona. I nostre Senyor volgué que, sense que
hi haguéssim convocat cort, hi fossin amb nós la majoria dels nobles de Catalunya. I
aquests eren els seus noms: don Nuno Sanxes, qui era fill del comte don Sanxo, el qual
fou fill del comte de Barcelona; en Guillem de Montcada, el comte d’Empúries, en
Ramon de Montcada, en Guerau de Cervelló, en Ramon Alemany, en Guillem de
Claramunt i en Berenguer de Santa Eugènia, senyor de Torroella.
I en Pere Martell, ciutadà de Barcelona, que entenia molt de les coses de la mar, ens va
convidar a nós i a tots aquells nobles que eren allà amb nós. I quan acabàvem de menjar,
es posaren a parlar entre ells. I preguntàrem quina terra era Mallorca i com és de gran el
seu regne. I ho preguntaren a en Pere Martell, perquè era còmit de galeres. I en Pere
Martell els digué que els en parlaria, perquè ja hi havia estat una o dues vegades, i que a
ell li semblava que l’illa de Mallorca tenia fins a tres-centes milles, de contorn; i que
Menorca estava cap a la part de Sardenya, en direcció a aquella illa que era a la part de
gregal, i que Eivissa estava cap a la part de garbí. I digué que Mallorca era cap de les
altres illes, i que aquelles feien allò que el senyor de Mallorca els manava; i, encara, que
hi havia una altra illa habitada per sarraïns, que s’anomenava Formentera, i que estava
prop d’Eivissa, i que entre Eivissa i Formentera hi havia un braç de mar d’una milla.
I, en acabar de menjar, venguéren-nos al davant i ens digueren:
—Senyor, nosaltres hem preguntat a en Pere Martell una cosa que creiem que us plaurà,
sobre una illa que té per nom Mallorca. I en aquesta illa hi ha rei, i sota aquest regne hi
ha altres illes: Menorca i Eivissa, i aquestes estan sotmeses al rei de Mallorca. I el que
Déu vol, ningú no ho pot desviar ni impedir; i us ha de complaure, i ho tendrem per bo,
que vós conquisteu aquella illa, per dues raons: la primera, perquè vós i nós en valdrem
més; la segona, que serà cosa que meravellarà a les gents que sentiran parlar d’aquesta
conquesta, ja que prendreu terra i regne dins la mar, allà on Déu el volgué formar.
I nós escoltàrem les seves paraules i ens agradaren molt. I els responguérem: Estam
molt contents d’aquesta idea vostra, i, pel que ens toca fer a nós, no quedarà sense
acomplir-se.
I en aquell mateix lloc, immediatament acordàrem celebrar corts generals a Barcelona, i
que fos cort general, amb l’assistència de l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes, abats i
rics-homes que hem dit més amunt, i amb els ciutadans de Catalunya; i que, el dia
assenyalat, fossin a Barcelona amb nós.
48. [DEL PARLAMENT QUE FÉU EL REI A LES CORTS DE BARCELONA]
I aquell dia en què havíem de celebrar les corts, fórem a Barcelona, nós, l’arquebisbe i
els bisbes, i els rics-homes també. I quan, l’endemà, es reuniren les corts, tots foren al
nostre palau antic, el qual havia fet bastir el comte de Barcelona.
I amb això, quan tots es trobaren davant nós, començàrem el nostre parlament d’aquesta
manera:
—Illumina cor meum, Domine, et verba mea de Spiritu Sancto, i pregam a nostre senyor
Déu i a la verge santa Maria, mare seva, que nós puguem dir algunes paraules que
siguin a honor nostra, i dels qui les escoltareu, i que siguin agradables a Déu i a la seva
mare, santa Maria. Perquè nós volem parlar de bones obres, i les bones obres provenen i
són d’Ell; i aquestes paraules que nós us direm, ho seran. I vulgui Déu que nós les
puguem dur a bon terme. És cosa ben certa que el nostre naixement s’esdevingué per
virtut de Déu, ja que el nostre pare i la nostra mare no es volien bé, i fou ben bé per
voluntat de Déu que nasquéssim en aquest món. I si us diguéssim les condicions i els
prodigis que es conjuminaren al nostre naixement, grans serien, però deixarem de
parlar-ne perquè ja ho hem fet a l’inici del llibre. A més, bé coneixem per cert que sabeu
que nós som vostre senyor natural, i que som fill únic, sense que el nostre pare ens hagi
deixat cap germà ni cap germana nascuts de la nostra mare, i que venguérem entre
vosaltres molt jove, d’edat de sis anys i mig, i que trobàrem Aragó i Catalunya
pertorbats, perquè els uns anaven contra els altres i no estaven d’acord en res, ja que allò
que els uns volien no ho volien els altres; i teníeu mala fama pel món per les coses que
havien passat. I aquest mal nós no el podríem remeiar sinó de dues maneres: la primera,
per la voluntat de Déu, que ens guia en els nostres afers, i la segona, perquè vosaltres i
nós puguem començar tals coses que siguin agradables a Déu, i que la cosa sigui tan
important i tan bona que la mala fama que teniu vosaltres sigui esborrada, ja que la
claror de les bones obres desfà la foscúria. Així que nós us pregam insistentment, per
dues raons, és dir, per Déu i per la senyoria que nós tenim sobre vosaltres, que ens
doneu consell i ajuda en tres coses: la primera, que puguem posar en pau la nostra terra;
la segona, que nós puguem servir nostre Senyor en aquest viatge que volem fer al regne
de Mallorca i les altres illes que li pertanyen; i la tercera, que trobem com podrem
acomplir aquesta acció a honor de Déu.
I, dit això, posàrem fi a les nostres paraules.
49. [DELS PARLAMENTS PROFERITS PELS TRES BRAÇOS DE LES CORTS, I DEL CONSELL
SECRET QUE REUNÍ EL REI EN JAUME]
I s’alçà n’Aspàreg, l’arquebisbe de Tarragona, perquè els rics-homes li pregaren que
parlàs primer de tots; i ens respongué d’aquesta manera:
—Senyor, bé sabem que vós heu vengut jove entre nosaltres, i que necessitau el nostre
consell en tot el que vós heu proposat aquí. I nosaltres ens posarem d’acord i us
respondrem de tal manera que serà a honor de Déu i de vós i de nosaltres.
I en Guillem de Montcada respongué pels nobles i per ell, i digué que molt agraïa a
nostre Senyor el bon propòsit que ell ens havia donat, però, ja que la cosa era important
i de gran noblesa, no podien respondre sense reunir-se en consell:
—Però, podem dir davant de tots que la resposta serà tal que pertocarà a vós d’acceptar-
la i a nosaltres d’haver-la donat.
I prengueren la paraula els de les ciutats. I en Berenguer Girard, que era de Barcelona,
respongué per ells, i s’alçà i digué:
—Nostre Senyor, qui és senyor de vós i de nós, us ha donat la voluntat de fer aquest bon
parlament, i vulgui Déu que puguem respondre de tal manera que vós pugueu complir la
vostra voluntat a honor de Déu i de vós. I nosaltres prendrem una decisió d’acord amb
els altres, i us respondrem.
I digué l’arquebisbe:
—La clerecia es reunirà per una banda, i els rics-homes per una altra, i els ciutadans
prendran el seu acord entre ells. I a tots els semblà bé. I d’aquesta manera aquell dia
s’alçaren les corts, i ells es posaren d’acord; i al tercer dia ens respongueren.
65
I, mentrestant, ens reunírem en consell secret, a part; i hi prengueren part els rics-homes,
i parlaren amb nós abans que l’arquebisbe i els bisbes. I el comte d’Empúries es posà
dret i digué:
—Senyor, jo us diré açò abans de la resposta que us han de donar els vostres nobles: si
hi ha homes al món que tenguin mala fama, nosaltres, en canvi, la tenim bona, és a dir,
la solíem tenir bona; i vós sou vingut entre nosaltres com a nostre senyor natural, i cal
que feu obres com aquesta amb la nostra ajuda per tal que recobrem el bon nom que
hem perdut. I el recobrarem si vós, amb ajuda nostra, preniu un regne de sarraïns que
estigui mar endins, i ens llevarem tota la mala fama que tenim, i serà la millor empresa
que els cristians hagin portat a cap de cent anys ençà. I val més que nós morim, però que
recobrem el bon nom que solíem tenir i la noblesa que solia tenir els nostre llinatge i
nosaltres, que viure en aquesta mala fama en què estam. Per la qual cosa us dic que, al
meu parer, i per damunt de tot, s’hauria d’acomplir aquest fet.
I tots estigueren d’acord amb les paraules que havia dit el comte d’Empúries. I cadascú,
així com podien, argumentaven a favor de l’acompliment del fet.
I aquella vesprada es decidí que, al matí, hi haguessin corts generals, i que els nobles
respondrien en primer lloc, per tal d’incitar la clerecia i els ciutadans. I enviàrem a dir,
pels rics-homes, a l’arquebisbe, als abats i als bisbes, que fossin davant nós al matí, per
a donar-nos la resposta.
50. [DEL PARLAMENT D’EN GUILLEM DE MONTCADA]
I quan fou matí i s’hagueren celebrat les misses matinals, tots venguéren a les corts, i
donaren la paraula a en Guillem de Montcada, i li digueren que ho exposàs segons ells
havien acordat. I ell s’alçà i digué:
—Senyor, és veritat que Déu us féu per a regir-nos, i a nosaltres ens féu per a servir-vos
bé i lleialment; i no us serviríem així si no enaltíssim tant com ens fos possible el vostre
bon nom i la vostra honor, perquè la vostra bona fama és honor per a nosaltres i el
vostre bé ens beneficia. Així, doncs, és raonable que si aquests dos béns s’acorden,
nosaltres els hàgim de voler. I semblantment, que aquest fet de què ens heu parlat, de
conquerir el regne de Mallorca, que està mar endins, us serà de més glòria que si en
conqueríeu tres en terra; i per la vostra honra devem, senyor, treballar per damunt de
qualsevol altra cosa del món. Per això, respecte als tres consells que ens heu demanat,
que pacifiqueu la vostra terra, i que nosaltres us ajudem de manera que açò es pugui
complir a honor vostra i nostra, us diem, primerament, que feu pau i treves per tot
Catalunya, i que aquells que hi voldran prendre part els anoteu per escrit. I don Nuno,
que es troba aquí, el qual és nét del comte de Barcelona, prendrà part en aquesta pau
junt amb nosaltres, i per dues raons. La una, pel bon parentesc que té amb vós, i, l’altra,
per les bones obres que vós voleu fer. I si hi hagués algú de Catalunya que no hi volgués
acudir, nosaltres l’hi farem participar, tant si vol com si no. I, a més, volem que
prengueu el bovatge sobre els nostres homes, i us l’atorgam en donació, encara que ja
una altra vegada l’heu pres pel vostre dret —tal com és costum dels reis, que el puguin
prendre una vegada—; però, en aquesta ocasió, us el donam per gràcia i per amor,
perquè vós porteu a bon terme les vostres empreses. I us don paraula que jo i el meu
llinatge us hi servirem amb quatre-cents cavalls armats, fins que Déu us haja donat l’illa
de Mallorca, amb les senyories de les altres illes que hi estan entorn, Menorca i Eivissa.
I no ens separarem de vós fins que la conquesta sigui acomplida. I don Nuno i els altres
diran, cadascú per ell, l’ajuda que us donaran. I us pregam que, ja que nós fem aquestes
tres coses per vós, ens doneu part en la conquesta que vós fareu amb nosaltres, tant en
les coses mobles com en les immobles. Perquè us hi servirem bé, i volem tenir-hi part
per tal que sempre es recordi el servei que nosaltres us farem.
I amb això posà fi a les seves paraules.
51. [DELS PARLAMENTS DE DON NUNO SANXES I EL COMTE D’EMPÚRIES]
I s’alçà don Nuno Sanxes, fill del comte don Sanxo i nét del comte de Barcelona, i
digué:
—Senyor, el parlament que en Guillem de Montcada us ha fet és molt bo, i diu molt a
favor d’ell i del seu llinatge. Jo, però, us vull respondre per mi. Nostre Senyor, qui us
creà, volgué que vós fóssiu el nostre senyor i el nostre rei, i com ell ho volgué, bé ha de
complaure’ns, i a mi principalment, a causa del parentesc que tenc amb vós i per la
senyoria que vós teniu sobre mi: que, si vós obteniu fama i glòria, la meva part hi tendré
jo, perquè Déu ha volgut que jo fos del vostre llinatge; i l’obra és bona, perquè és obra
de Déu, i qui amb Déu fa les seves accions, no les pot fer malament. Quant a les paus i
les treves, us les atorg per mi i per la terra que el vostre pare em donà, és a dir, Rosselló,
Conflent i Cerdanya, i que jo tendré mentre visqui; i també us concedesc que hi pugueu
fer bovatge. I, a més de tot això, aniré amb vós amb cent cavallers armats pel meu
compte; i vós haureu de donar-me part de la terra i dels béns mobles per aquells de
cavall i de peu que jo portaré, i també per les naus i galeres armades per mi; i us serviré
en aquella terra fins que Déu us la faci guanyar.
I quan don Nuno hagué acabat el seu parlament, s’alçà el comte d’Empúries i digué:
—Senyor, aquest fet que vós voleu emprendre ningú no el podria lloar prou, que en ell
mateix es mostra l’excel·lència que té, perquè pot reportar-nos un gran bé. I us promet
que hi aniré amb seixanta cavallers amb cavalls armats. I tot i que Déu m’hagi fet comte
d’Empúries, aprov allò que ha dit en Guillem de Montcada, que és l’home millor del
nostre llinatge, i el més noble, perquè és senyor de Bearn i de Montcada —senyoria que
posseeix en nom vostre—, i de Castellví, que és alou seu. I en el compte que ell ha fet
dels quatre-cents cavallers, pos els meus seixanta, que tot el nostre llinatge vós els hi
portarà; i d’aquella part que ha estat promesa a ell i als altres, donau-me’n a mi, pels
homes de cavall i de peu que hi duré, perquè tots els cavallers que nós i els altres hi
tendrem, tots hi aniran amb cavalls armats.
52. [DEL PARLAMENT DE N’ASPÀREG, ARQUEBISBE DE TARRAGONA]
I després d’això s’alçà l’arquebisbe de Tarragona, i digué:
—Uiderunt occuli mei salutare tuum. Aquesta frase és de Simeon, quan rebé el nostre
Senyor en els seus braços, que digué: «Els meus ulls han vist la teua salut», i els meus
ulls, igualment, veuen la vostra. I jo hi afegesc açò, encara que l’Escriptura no ho digui:
perquè, veient la vostra salut, veiem la nostra. I això és la vostra salut: quan vós
començàreu a aplicar la vostra voluntat en bones obres. I això és la nostra salut: quan
vós guanyàreu en anomenada, en honra i en valor, perquè si el vostre valor i la vostra
fama fan obres de Déu, els tenim per valor i per fama nostres; i aquest pensament que
vós i aquests nobles que són amb vós aquí heu fet i voleu emprendre, és a honor de Déu
i de tota la cort celestial, i a profit vostre i dels vostres homes, que en reben i en rebran
en aquest món, i en l’altre, que no té fi. I així, vulgui nostre Senyor, qui ha reunit
aquestes corts, que sigui a servei seu i a profit de vós i de tots els nobles que aquí es
troben; que cada un dels vostres nobles us fa tal oferiment que cal que els ho deveu
agrair molt. I quan Déu us doni aquest regne que vós, i ells ensems amb vós, teniu el
desig de conquerir, vós feu-los-hi bé, i partiu les terres i els béns mobles amb els que en
això us voldran ajudar i servir. I us dic açò, tant per mi com per l’església de Tarragona:
jo mai no he intervengut en fets d’armes, i tenc ja tanta edat que no podria prendre part
en els atacs; però, quant als meus béns i als meus homes, vos don poder perquè us en
serviu com faríeu amb els vostres. I si algun bisbe o abat us hi vol servir o hi vol anar
personalment, ens satisfarà molt, i els en donam llicència de part de Déu i de part nostra,
perquè en una empresa tan bona com aquesta tothom us hi deu ajudar, de paraula i per
obra. I que Déu, qui vengué a la terra per salvar-nos, us deixi acabar aquest fet i els
altres, segons la vostra i la nostra voluntat.
53. [DELS PARLAMENTS DELS BISBES DE BARCELONA I DE GIRONA]
I, doncs, s’alçà el bisbe de Barcelona, per nom en Berenguer de Palou, i digué:
—De vós es pot dir la semblança que el Pare envià a nostre senyor Jesucrist, fill de Déu,
qui era anomenat excelsis. Perquè hi era nostre Senyor, fill de Déu, i Moisès, Elies i sant
Pere. I digué sant Pere: «Bé convindria que féssim aquí tres llocs de tabernacle: el
primer per nostre senyor Jesucrist, l’altre per Moisès, i per Elies l’altre». I a l’instant
vengué del cel un gran tro i tots caigueren en terra; després, s’alçaren plens d’espant. I
vengué un núvol del cel i baixà cap a ells, i digué: «Ecce Filius meus dilectus qui in
corde meo placuit». I una comparança com aquesta es pot fer de vós, qui sou fill de
nostre Senyor, perquè voleu perseguir els enemics de la fe i de la creu. I jo tenc
confiança en Ell que, per aquest bon propòsit que teniu, posseireu el regne celestial. I jo
us oferesc, en nom meu i de l’església de Barcelona, cent cavallers o més, sufragats per
mi, fins que Déu us concedesqui de conquerir les illes de Mallorca; i em donareu una
part, pels homes que jo hi duré, tant pels mariners com pels cavallers.
I després d’això, digué el bisbe de Girona:
—A nostre Senyor agraesc jo la bona voluntat que Déu ha donat a vós i a la vostra cort,
i podria parlar molt en lloança d’aquesta bona obra, si hi volgués parlar; però el nostre
arquebisbe, el bisbe de Barcelona, en Guillem de Montcada, don Nuno i el comte
d’Empúries n’han dit tant que ja hi és tot el que jo volia dir. Però us faig oferiment, per
mi i per l’església de Girona, d’anar amb vós amb trenta cavallers; i vós em donareu la
meva part, segons en doneu als altres.
54. [D’ALTRES PARLAMENTS FETS PER MEMBRES DELS BRAÇOS ECLESIÀSTIC I REIAL]
I s’alçà l’abat de Sant Feliu de Guíxols, i digué que aniria amb nós amb cinc cavallers
ben equipats. I després s’alçà el prebost de Tarragona, i digué:
—Jo no tenc tants cavallers com ells, però us seguiré acompanyat de quatre cavallers i
amb una galera armada.
I, en acabar aquests parlaments, s’alçà en Pere Grony, i digué:
—Senyor, tots els ciutadans de Barcelona agraïm a Déu la bona voluntat que us ha
donat, i confiam en nostre Senyor que vós la complireu conforme al vostre desig. I us
oferim, primerament, les nostres persones, i les naus i les embarcacions que són a
Barcelona, per fer servei a vós en aquesta host gloriosa, a honor de Déu. I ho farem de
tal manera que, del servei que ara us farem, ens en restareu agraït per sempre.
I no hi volem contar res més de les ciutats, perquè allí només n’hi havia la de Barcelona,
i Tarragona i Tortosa s’havien adherit al parlament que feren els prohomes de
Barcelona.
55. [DE COM ES DISSOLGUEREN LES CORTS I ES REUNÍ L’ESTOL A SALOU]
Mentrestant, escoltats els parlaments, digueren que els féssim un document, segons el
qual es faria el repartiment de les terres i dels béns mobles que nós guanyàssim amb
ells. I la forma del document fou aquesta: que segons els cavallers, els homes armats, les
naus, les galeres, els vaixells i l’armament que aniria en elles, nós, quan nostre Senyor
ens hagués concedit la victòria, els en donaríem una part, tant d’acord amb el nombre
d’homes que anirien amb nós, a peu i a cavall, com d’acord amb els guarniments que
durien. I aquesta part seria deduïda del guany que es fes, per qualsevol concepte, en
aquell viatge, fins que la host hagués tornat. I els prometérem, en nom de Déu i nostre,
de complir-los-ho sense engany, mentre ells ens servissin bé i lleialment i no hi
declarassin més homes dels que s’hi embarcarien.
I així fou el començament de la travessia que férem cap a Mallorca. I hi assenyalàrem
dia, que a mitjan maig havien de ser tots a Salou. I, amb això, es dissolgueren les corts i
cadascú s’ocupà de preparar-se. I s’havia pres jurament a tots els nobles, per què el
primer dia de maig tots estiguessin a Salou, amb tot el seu aparellament, per embarcar-
se cap a Mallorca, i que no hi faltassin.
I, aquell dia assenyalat, nós hi fórem, i estiguérem aquí fins a començaments de
setembre, ordenant la travessia i esperant naus i vaixells i galeres que ens arribaven; i
esperàvem tant de temps perquè volíem que l’esquadra hi estigués completa. I una part
de les naus se situà a Cambrils, i la major part, en la qual érem nós, estava en el port de
Salou i en la platja, i la resta de les naus a Tarragona, perquè eren naus d’aquell lloc. I
componien l’esquadra vint-i-cinc naus completes, devuit tarides i dotze galeres, i, entre
buces i galiots, cent. I així foren cent cinquanta vaixells grans, sense comptar-hi les
barques menudes.
56. [DE COM SALPÀ L’ESTOL DE SALOU I HOM DIVISÀ MALLORCA]
I abans de salpar ordenàrem de quina manera havia d’anar l’esquadra. Primerament, la
nau d’en Nicolau Bovet, en la qual anava en Guillem de Montcada, havia de servir de
guia, i havia de portar un faró de llanterna; i la nau d’en Carròs havia de tenir la
rereguarda i portaria un altre faró de llanterna. I les galeres havien d’anar al voltant de
l’estol, de manera que, si cap galera venia, es trobàs amb les nostres.
I salpàrem dimecres, al matí, de Salou, amb oratge de terra, perquè, després de la llarga
estada que havíem fet, qualsevol vent era bo mentre que ens pogués fer salpar de terra
ferma. I quan els de Tarragona i de Cambrils veieren que les naus salpaven de Salou,
prengueren vela. I era bell de veure-ho, per als qui es quedaven en terra i per a nós,
perquè tota la mar semblava blanca, a causa de les veles, de tan gran com era
l’esquadra.
I nós salpàrem en la darreria de l’estol, en la galera de Montpeller; i férem embarcar ben
bé mil homes que volien anar amb nós en barques, per tal que cap no hi passàs. I quan
nós haguérem navegat fins a vint milles de mar, el vent canvià en llebeig; i venguéren
davant nostre els còmits de galera, per consell dels nauxers, i digueren:
—Senyor, som súbdits vostres i estam obligats a guardar els vostres membres i el vostre
cos, i a donar-vos bon consell en tot allò que entenem nosaltres. I afegiren:
—Aquest temporal de llebeig que tenim no ens és favorable a nosaltres ni a les vostres
naus, sinó que us és tan contrari que no podreu prendre terra en cap lloc de l’illa de
Mallorca. I nosaltres us aconsellam de donar la volta i de tornar a terra, que Déu us
donarà, en breu, temps que us permeti de travessar.
I nós, quan haguérem oït aquelles paraules i el seu consell, els diguérem que allò no ho
faríem per res, perquè molts n’hi havia que, estant ja en les seves naus, pel mal que els
havia fet la mar, havien fugit i no havien gosat d’embarcar-se amb nós, i que si
tornàvem a terra ens deixarien, si no eren homes de valor:
—I nós anam en aquest viatge en fe de Déu i per causa dels qui no hi creuen; i anam
contra ells per dos motius: per convertir-los o per destruir-los, i per tornar aquell regne a
la fe de nostre Senyor. I com anam en nom de Déu, tenim confiança que Ell ens guiarà.
I després d’això, quan els còmits de galera veieren que aquesta era la nostra voluntat,
ens digueren que ells hi farien el que podrien, i que la mateixa fe que hi teníem ens
guiaria.
I vengué l’hora de vespres. I, prop del primer son, aconseguírem la nau d’en Guillem de
Montcada, que portava la guia. I eixírem a la llanterna i els saludàrem, i els preguntàrem
quina nau era aquella; i ells ens preguntaren a nosaltres quina era la nostra galera. I els
de la galera respongueren que era la galera del rei, i ells digueren que fóssim benvingut
cent mil vegades, i digueren que la seva nau era la d’en Guillem de Montcada. Però les
veles ens separaren. I, així com havíem estat els darrers a salpar de Salou, al primer son
ens trobàrem els primers de tots els altres; i anàrem tota aquella nit amb vent de llebeig.
I anàrem a l’orça tant com hi poguérem anar, nós i els altres. I així com anàrem de nit
davant l’estol, no giràrem ni calàrem, i deixàrem anar la galera tan de pressa com podia
anar. I quan fou hora nona i vespres, la mar s’embraví pel vent, i féu tan mala mar que,
en la tercera part de la galera, de part de proa, quan venien les grans onades de la mar,
l’aigua hi passava pel damunt.
I, quan haguérem passat aquesta mala mar, prop del vespre, abans que el sol es pongués,
cessà el vent; i, així que cessà el vent, veiérem l’illa de Mallorca, i distingírem la
Palomera, Sóller i Almeruig.
57. [DE COM CALÀ L’ESTOL DEL REI PROP DE LA COSTA, I DE LA MALA MAR QUE HI
SOBREVINGUÉ]
I després digueren que, com ja divisàvem l’illa, convendria que féssim calar, si volíem,
que si no ens veurien des de terra. I nós diguérem que ens semblava bé, i férem calar. I
quan ho haguérem fet, la mar s’abonançà, i ens digueren que farien encendre una
llanterna, però tenien por que la veiessin les guardes de Mallorca. I nós els diguérem
que podien fer una cosa: que posassin a la part de l’illa una tela gruixuda, i que situassin
la llanterna prop d’allà, de manera que el drap cobrís la llanterna del cantó de la
muntanya, i així la veurien les nostres naus. I ens digueren que els semblava bé, i ho
férem. I mentre estàvem així, veiérem llanternes en les naus i en algunes galeres; i
comprenguérem que ens havien vist i que l’estol venia.
I quan fou prop del primer son, ens arribaren dues galeres, i els preguntàrem per l’estol.
I ens digueren que tota l’esquadra venia tan de pressa com podia. I quan fou mitjanit, en
veiérem, entre naus, galeres i tarides, trenta o quaranta. I feia bella lluna, i ens vengué
oreig de la part de garbí; i nós els diguérem que amb aquell oreig podríem anar a
Pollença, tal com havia estat acordat, perquè l’estol havia d’arribar-hi. I hissàrem la vela
i, així mateix, ho feren els qui ens podien veure, que eren en aquell mateix lloc de la
mar on nós ens trobàvem.
I mentre nós navegàvem amb aquella bona mar i amb aquell bon temps que teníem,
s’acostà un núvol contra vent, a la part de Provença; i digué un mariner de la galera,
anomenat en Berenguer Gairan, que era còmit:
—No m’agrada aquell núvol que veig del cantó del vent de Provença.
I manà que els mariners estiguessin alerta, els uns a la puja, els altres a l’orça de popa, i
els altres a l’orça de proa. I, quan hagué posat en ordre la seva galera i ja hi estaven
preparats, vengué una ventada sobre una part de la vela; i, en venir el vent, el còmit
cridà:
—Cala! Cala!
I les naus i els vaixells que anaven entorn nostre, es trobaren en gran treball i en grans
dificultats per poder calar. I tothom cridava, perquè el vent els havia vengut
repentinament, malgrat que el núvol era de bon aspecte. I nós i tots els altres calàrem,
perquè feia mala mar, i aquest vent de la part de Provença responia al vent de llebeig
que havia fet. I totes les naus, les galeres i els vaixells que ens envoltaven, i tot l’estol,
es posaren a arbre sec. I a causa d’aquell vent de Provença, es mogué mala mar; i ningú,
en la galera on nós érem, parlava ni deia res, i tots estaven quiets; i els vaixells anaven
rodant.
I nós, quan ens adonarem del perill, ens prengué un gran descoratjament, però ens
adreçàrem a nostre Senyor i a la seva Mare i férem aquesta oració:
—Senyor Déu, bé sabem que ens has fet rei de la terra i dels béns que el nostre pare
tenia per la teva gràcia, i mai no hem començat cap fet gran ni perillós fins a la present
avinentesa. I encara que hàgim sentit la vostra ajuda des del nostre naixement, i ens heu
donat honra contra els nostres mals homes que s’enfrontaven amb nós, ara, Senyor,
creador meu, ajudeu-me, si us plau, en aquest perill tan gran, de manera que no es pugui
perdre aquest fet tan important que he començat, perquè no el perdria jo sol, sinó que
Vós el perdríeu més que ningú; que jo he emprés aquest viatge per exalçar la fe que Vós
ens heu donat, i per sotmetre i destruir els qui no creuen en Vós. Per tant, Déu veritable
i poderós, només Vós em podeu guardar d’aquest perill, i podeu dur a compliment la
voluntat que tenc de servir-vos. I us hauríeu de recordar que ningú que us haja demanat
mercè no ha deixat de trobar-la en Vós, i més aquells qui tenen el desig de servir-vos i
suporten adversitats per Vós; i jo som d’aquests. També, Senyor, pensau en tota la gent
que va amb mi per servir-vos. I a vós, Mare de Déu, que sou pont i pas de pecadors, us
preg, per les set alegries i pels set dolors que rebéreu del vostre estimat Fill, que us
recordeu de pregar per mi al vostre car Fill que ens salvi, a mi i als qui van amb mi,
d’aquesta dificultat i d’aquest perill en què ens trobam.
58. [DE COM DESEMBARCÀ L’ESTOL DEL REI A LA DRAGONERA]
I, feta aquesta oració, ens vengué un pensament: que encara que era acordat pels nobles
barons i pels qui entenien en coses de la mar que havíem d’arribar a Pollença, nós
volíem preguntar si en aquella galera on anàvem hi havia ningú que hagués estat a
Mallorca i a l’illa. I, quan ho haguérem preguntat, en Berenguer Gairan, còmit de la
galera, ens respongué que ell havia estat en el país. I li preguntàrem quins ports hi havia
prop de la ciutat, a la part que mira a Catalunya. I ens digué que hi havia un puig
allunyat de la ciutat a tres llegues per terra, i a vint milles per mar, que tenia per nom la
Dragonera i no s’ajuntava amb la terra ferma de Mallorca, en el qual hi havia un pou
d’aigua dolça, perquè una vegada que ell hi va ser, els seus mariners en tragueren aigua,
i que prop de terra hi havia un puget separat de terra ferma, que s’anomenava Pantaleu; i
de la terra a aquell puget hi havia un tret de ballesta. I nós li diguérem:
—Doncs, per què hem de cercar un altre lloc per atracar, sinó aquest, si hi tenim aigua
dolça, i hi tenim bon port, i els cavalls podran refer-se a despit dels sarraïns? I aquí
podrà venir tot el nostre estol i, d’allà estant, podrem decidir a quina part convé d’anar.
I els diguérem que hissassin vela amb el vent de Provença, que amb aquell vent hi
podrien entrar. I férem vela, i diguérem a la galera que comunicàs a les naus que ho
fessin, com nosaltres, i ens seguissin al port de la Palomera. I tots hissaren les veles en
veure que nosaltres ho fèiem.
I vegeu quina és la virtut de Déu: que amb aquell vent amb què nosaltres navegàvem
cap a Mallorca, no poguérem arribar a Pollença, tal com havíem decidit; i allò que ens
pensàvem que era una contrarietat, acabà per ser-nos d’ajuda, perquè fins i tot els
vaixells que eren dolents d’orces, amb aquell vent, tots arribaren a la Palomera, on nós
érem, i cap vaixell ni barca no s’hi perdé, ni en mancà cap. I entràrem el primer
divendres de setembre al port de la Palomera, i el dissabte a la nit teníem amb nós tots
els nostres vaixells.
59. [DE COM SALPÀ L’ESTOL DES DE LA DRAGONERA I ARRIBÀ A L’ILLA DE MALLORCA]
I el dissabte, enviàrem a cercar els nostres nobles, és dir, don Nuno, el comte
d’Empúries, en Guillem de Montcada i els altres que eren en la host; i hi convocàrem,
dels còmits de les naus, els qui eren de major autoritat. I prenguérem aquesta decisió:
enviar don Nuno en una galera que era seva, i en Ramon de Montcada en la galera de
Tortosa, i que anassin vorejant, com aquell qui va a Mallorca, i que atracassin allà on els
semblàs que l’estol podria atracar. I trobaren un lloc que tenia per nom Santa Ponça, i
els semblà que era un bon lloc per atracar, perquè hi havia un puig prop de la mar i, amb
cinc-cents homes que hi poguéssim fer pujar, no hauríem de tenir por de perdre’l abans
que l’estol hi hagués arribat. I, així, fou decidit que aquell diumenge arribassin a aquell
puig del Pantaleu.
I després d’açò, el diumenge, cap a l’hora de migdia, un sarraí que es deia Alí, de la
Palomera, vengué nedant vers nós, i ens explicà coses sobre l’illa, el rei i la ciutat.
I nós manàrem que, quan fos mitjanit, les galeres i les tarides llevassin les àncores, però
que, quan les llevassin, ningú no cridàs «aiós», sinó que, a imitació d’aiós, hom colpejàs
amb una fusta la proa de les tarides i de les galeres, en llevar l’àncora ; perquè hi havia
bon port i només calia que s’hi tengués una àncora. I es feia això perquè, davant nostre,
a la vora de la mar, hi havia uns cinc mil sarraïns, i n’hi havia uns dos-cents a cavall, i ja
tenien parades les seves tendes.
I, quan fou mitjanit, hauríeu dit que en tota la nostra esquadra no parlava ningú. I
cadascuna de les dotze galeres anava remolcant la seva tarida, i anaven traient les
tarides del port en silenci i a poc a poc. I els sarraïns ho sentiren i s’avalotaren. I els
nostres que treien les tarides, deixaren de remar i es quedaren en silenci, escoltant; però,
anaven traient les tarides a poc a poc. I un poc després, els sarraïns es posaren a cridar
durant una estona i a grans crits; i comprenguérem que ens havien sentit de totes totes. I
ells cridaren, i nosaltres, en posar-nos a navegar, cridàrem:
—Amb bona ventura!
I els sarraïns se n’anaren per terra ferma, a peu i a cavall. I pensàrem on aniríem a
prendre terra; i les nostres dotze galeres i les dotze tarides s’afanyaren tant que arribaren
a terra abans que ells.
60. [DEL PRIMER ENFRONTAMENT DE LA HOST DEL REI AMB ELS SARRAÏNS DE
MALLORCA]
I els qui eixiren a terra, foren aquests: don Nuno, don Ramon de Montcada, el mestre
del Temple, en Bernat de Santa Eugènia i en Gilabert de Cruïlles. I abans que ells
arribassin a aquell puig que era prop de la mar amb uns set-cents peons cristians —i els
nostres de cavall podien ser uns cent cinquanta—, els sarraïns s’arrengleraren davant
d’ells, i n’eren uns cinc mil homes a peu i dos-cents a cavall.
I vengué en Ramon de Montcada i digué que aniria a observar-los. I se n’anà tot sol, i
digué:
—Que no véngui ningú amb mi.
I, quan arribà prop d’ells, cridà els nostres; i quan hi hagueren anat, digué:
—Ataquem-los, que no són res!
I ell fou el primer que els atacà. I quan els cristians foren tan a prop dels moros com
quatre hastes de llança a la llarga, els moros giraren el cap i fugiren; i ells s’afanyaren a
perseguir-los, de manera que en moriren més de mil cinc-cents sarraïns, perquè no en
volien agafar cap de presoner. I, quan hagueren fet açò, se’n tornaren a la vora de la
mar.
I nós eixírem de la mar, i trobàrem el nostre cavall ensellat i els cavallers d’Aragó, que
havien desembarcat d’una tarida nostra, i diguérem:
—Ens sap greu no haver estat presents en la primera batalla que hom ha vençut a
Mallorca. Hi ha cavallers que vulguin anar amb nós?
I uns vint-i-cinc que estaven a punt anaren amb nós. I eixírem trotant i al galop cap allà
on s’havia esdevingut la batalla. I veiérem dalt d’una serra de tres-cents a quatre-cents
peons de sarraïns. Però ells també ens veieren, i davallaren d’aquella serra per pujar a
una altra que hi havia. I digué un cavaller dels d’Ahé, que són originaris de Taüst:
—Senyor, si els voleu aconseguir, afanyem-nos.
I ens donàrem pressa; i al primer enfrontament en matàrem quatre o cinc. I, mentrestant,
anaven venint els nostres, i mataven i enderrocaven moros allà on els trobaven.
I nós, amb tres cavallers que anaven amb nós, ens topàrem amb un cavaller que anava a
peu; i tenia abraçat el seu escut, i la seva llança en la mà i cenyida la seva espasa; i
portava el seu elm saragossà al cap, i vestia un perpunt. I li diguérem que es rendís, i ell
es girà cap a nós, amb la seva llançassa dreta, i de cap manera no ens volgué parlar. I
nós diguérem:
—Barons, els nostres cavalls són molt valuosos en aquesta terra, i cadascú no en té sinó
un, i val més un cavall que vint sarraïns. Jo us ensenyaré com l’heu de matar: posem-
nos tots al seu voltant, i, quan ell dreçarà la llança a l’un, que un altre véngui i el
feresqui per les espatles, i el tombarem a terra i d’aquesta manera no podrà fer mal a
ningú.
I mentre nós ens disposàvem a fer-ho, vengué don Pero Llobera, i anà contra el sarraí, i
el sarraí, que el veié venir, li dreçà la llança, i li donà tal colp al pit del cavall, amb la
llança, que li clavà ben bé mitja braçada; però ell li va donar un colp amb el pit del
cavall i el va tombar. Ell es volgué alçar, i posà mà a l’espasa. I, doncs, nós arremetérem
contra ell, però de cap manera no es volgué rendir, fins que morí; sinó que, quan algú li
deia: «Rendeix-te», ell deia: «Le muleix», que vol dir «no senyor». I en moriren ben bé
altres vuitanta. I ens en tornàrem a la host.
61. [DELS PREPARATIUS QUE HOM FÉU PER PASSAR LA PRIMERA NIT A MALLORCA]
I, quan nós entràrem en la host, era prop de la posta del sol, i en Guillem de Montcada i
en Ramon de Montcada, amb els cavallers que es trobaven amb ells, eixiren a rebre’ns. I
nós descavalcàrem i caminàrem cap a ells. I en Guillem de Montcada va somriure, i nós
ens alegràrem, perquè teníem por que no ens renyàs; i pensàrem que la cosa no aniria
tan malament com ens temíem. I en Ramon de Montcada ens digué:
—Què heu fet? Voleu matar-vos a vós i a nosaltres? Que si per ventura vós us perdíeu
—i ara heu estat en risc de perdre-us —, la host i tota la resta estaríem perduts i aquest
fet tan bo després ja no el faria ningú del món.
I digué en Guillem de Montcada:
—En Ramon, el rei ha comés un disbarat; però bona consideració hem de tenir-li en fets
d’armes i en tot bon acte, ja que s’ha enrabiat perquè no ha pogut ser a la batalla. Però,
senyor —ens digué a nós—, corregiu-vos-en, que en vós està la nostra vida i la nostra
mort. I consolau-vos pensant que, com ja teniu els peus en aquesta terra, rei sou de
Mallorca; i si moríeu, moriríeu com el millor home del món; i encara que estiguéssiu
malalt al llit, aquesta terra podeu tenir per vostra, que vostra és.
I digué en Ramon de Montcada:
—Senyor, ara necessitam prendre un acord per guardar-vos bé aquesta nit, que és la nit
més perillosa que passarem en aquesta terra, perquè si no ens afanyam a fortificar-nos
abans que vénguin a enfrontar-se a nosaltres, tot aquest fet serà destruït.
I diguérem nós:
—Parlau vosaltres, que en sabeu més que no jo, que nós farem allò que direu. I
digueren:
—Doncs, senyor, convé que feu armar cent cavalls aquesta nit, i que les talaies estiguin
lluny, per tal que la host es pugui armar abans que ells estiguin amb nosaltres.
I nós diguérem que molt bé ho deia.
I nós encara no havíem menjat, i diguérem que quan acabaríem de menjar enviaríem
missatge als rics-homes, dient-los que cadascú fes armar la tercera part de la seva
companyia, i que enviassin peons a fora per tal que escoltassin i, si sentien alguna cosa,
ens ho fessin saber a nós. I en haver menjat, enviàrem els nostres porters a cadascun
dels rics-homes, però no n’hi pogueren enviar cap, de tan cansades com estaven les
companyies, ells i els cavalls, a causa del desembarcament i de la batalla que havien
tengut. I nós, que ens pensàvem que els hi enviarien, ens adormírem.
I les nostres naus, amb uns tres-cents cavallers que hi eren dins —i els cavalls també—,
es trobaven al cap de la Porrassa i, al vespre, veieren la host del rei de Mallorca, que
havia eixit a la serra del port de Portopí. I don Ladró, un ric-home d’Aragó que era amb
nós, acordà, amb els cavallers de la nau, d’enviar-nos per mar una barca, per fer-nos
saber que el rei de Mallorca, amb la seva host, era a la serra del port de Portopí, i que hi
havien parat tendes, per la qual cosa calia que estiguéssim a punt. I aquest missatge
arribà a nós a mitjanit, que era la nit del dimarts al dimecres. I nós ho enviàrem a dir a
en Guillem de Montcada, a don Nuno i als rics-homes de la host; però, amb tot i això,
no ens alçàrem fins a l’alba. I a l’alba, ens alçàrem tots i oírem la missa en la nostra
tenda. I el bisbe de Barcelona féu aquest sermó.
62. [DEL SERMÓ QUE PRONUNCIÀ EL BISBE DE BARCELONA]
—Barons, ara no és hora de fer un llarg sermó, que l’ocasió no ens ho permet, perquè
aquest fet en què el rei, nostre senyor, i nosaltres ens trobam, és obra de Déu, i no obra
nostra. I heu de fer-vos aquest compte: aquells qui en aquest fet trobaran la mort, serà en
nom de nostre Senyor i rebran el paradís, on tendran glòria perdurable per sempre; i els
qui visquin, tendran honor i renom en la seva vida, i bona fi en la mort. Per tant, barons,
aconsolau-vos en nom de Déu, perquè el rei, nostre senyor, i nosaltres i vosaltres, volem
destruir aquells qui reneguen la fe i el nom de Jesucrist. I cal que tothom pensi que Déu
i la seva Mare no se separaran avui de nosaltres, sinó que ens donaran la victòria; per la
qual cosa, heu de tenir bon coratge per vèncer-ho tot, perquè la batalla ha de ser avui. I
reconfortau-vos bé, i alegrau-vos, que anam amb senyor bo i legítim, i Déu, que està per
damunt d’ell i de nosaltres, ens ajudarà.
I amb això va posar fi a les seves paraules.
63. [DE L’INICI DEL COMBAT A LA SERRA DE PORTOPÍ]
I, acabada la missa, en Guillem de Montcada combregà, que nós i la major part ho
havíem fet abans d’entrar en la mar; i, agenollat, plorant i caient-li les llàgrimes per la
cara, rebé el seu Creador. Després d’això, acordaren qui tendria la davantera. I digué en
Guillem de Montcada:
—Tengueu-la vós, en Nuno.
I digué en Nuno:
—No, tengueu-la vós, avui.
I digué en Ramon de Montcada:
—En Nuno, prou sabem que ho dieu i ho feu per temor de rebre males ferides en la
batalla, que hem d’acampar a la Porrassa.
I digué en Guillem de Montcada:
—Sigui com ell vol. Tant se’ns en dóna!
I en Guillem i en Ramon de Montcada ja havien decidit entre ells que no s’aturarien fins
a trobar-se en la batalla dels sarraïns.
Mentrestant vengué un home nostre i digué:
—Mirau que tots els peons se’n van i fugen de la host! I estaven a punt d’anar-se’n. I
nós pujàrem a un rocí, i en Rocafort, que anava amb nós, trobà una egua i li pujà al dors,
perquè no hi tenia el seu cavall, que encara era en la nau. I nós manàrem que ens
traguessin el nostre cavall a fora; i quan ens trobàrem amb els nostres servents, que eren
entre quatre i cinc mil homes, els diguérem:
—Traïdors! Com podeu anar-vos-en? Si us troben sense cavallers, us mataran a tots.
Ells comprengueren que teníem raó i s’aturaren, i digueren:
—El rei diu la veritat, que anam com si fóssim bojos!
I els entretenguérem fins que hagueren arribat en Guillem de Montcada, en Ramon, el
comte d’Empúries, i els del seu llinatge. I els diguérem:
—Ací teniu els servents; us els he aturat, que ja se n’anaven.
I ells digueren:
—Heu fet molt bé.
I els els lliuràrem, i se n’anaren amb ells.
I poc després que se n’hagueren anat, nós sentírem una gran remor, i diguérem a un
troter que anàs a don Nuno i que li digués que s’afanyàs, que sentíem un gran brogit i
teníem molta por que els nostres no haguessin topat amb els sarraïns. Però el troter no
tornava, i, en veure que massa tardaven, diguérem:
—En Rocafort, anau-hi vós i donau-vos pressa, i digau a don Nuno que en mala hora
veiem avui el seu retard, que per ventura podríem rebre tant de mal que no ens ho
valdria el seu dinar, i que no cal que la davantera i la rereguarda estiguin tan separades
que l’una no vegi l’altra.
I ell digué:
—Vós estau tot sol ací, i per res no em separaria de vós.
I, parlant amb ell, dèiem:
—Santa Maria! I com tarden tant don Nuno i els cavallers? Certament, mal ho fan!
I, mentre estàvem dient aquestes paraules, sentírem els colps i els crits, i diguérem:
—Ah, Santa Maria! Ajuda tu els nostres, que sembla que s’han trobat.
I vengué llavors don Nuno, i amb ell Bertran de Naya, Llop Ximenes de Llucià, don
Pero Pomar i tota la seua companyia, i en Dalmau i en Jaspert de Barberà. I ens
digueren:
—Com estau ací?
I nós diguérem:
—Estam ací per causa dels peons que he fet aturar. Ara em sembla que s’han trobat amb
els sarraïns. I, per l’amor de Déu, afanyem-nos!
I digué en Bertran de Naya:
—Teniu el gonió de cos?
I nós diguérem:
—No.
—Senyor —digué ell—, doncs preniu aquest.
I descavalcàrem i ens vestírem el seu, i el nostre perpunt, i ja teníem la nostra capellina
lligada al cap.
I enviàrem missatge a don Pero Cornell, a don Eiximèn d’Urrea i a n’Oliver, dient-los
que procurassin anar de pressa, que hi havia batalla.
64. [DE LA CONTINUACIÓ DE LA BATALLA DE PORTOPÍ]
I nós, en aquell lloc on s’havien topat, trobàrem un cavaller i li diguérem:
—Com ha estat això? Què han fet els nostres?
I digué:
—El comte d’Empúries i els del Temple han anat a atacar els de les tendes, i en Guillem
de Montcada i en Ramon han anat a envestir els de la mà esquerra. I diguérem nós:
—I no en sabeu res més?
—Sí, que els cristians han vençut tres vegades els sarraïns, i que els sarraïns han vençut
els cristians tres vegades.
I després li diguérem:
—On són?
I ell digué:
—En aquesta serra.
I trobàrem en Guillem de Mediona —del qual deien que en tot Catalunya ningú no
junyia millor que ell, i era bon cavaller—, que se n’eixia de la batalla, i li diguérem:
—En Guillem de Mediona, com és que eixiu de la batalla?
I ell digué:
—Perquè estic ferit.
I nós ens pensàvem que estava ferit d’algun colp mortal que li haguessin donat en el
cos. I li diguérem:
—I de què estau ferit?
—Estic ferit d’una pedrada que m’han pegat damunt de la boca.
—Aguantau! —diguérem nós.
I el subjectàrem per les regnes i li diguérem:
—Tornau a la batalla, que un bon cavaller ha de reaccionar per un colp com aquest, i no
eixir-se’n de la batalla.
I, al cap d’una estona de mirar-lo, ja no el tornàrem a veure més.
I, quan haguérem pujat dalt de la serra, no hi havia amb nós més de dotze cavallers, la
senyera de don Nuno, que la duia Rotlan Laí, i sire Guilleumes, fill del rei de Navarra; i
podien ser entre tots fins a setanta cavallers, i passaren davant de nosaltres. I dalt de la
serra on estaven els sarraïns, hi havia una gran companyia d’homes a peu, i hi havia una
senyera vermella i blanca meitadada al llarg, i un cap d’home, o de fusta, al ferro. I
diguérem a don Nuno:
—Don Nuno, pugem cap a aquesta companyia que va per ací, que estan vençuts, que
tots van desordenats, i quan una companyia va així, si algú els ataca, són perduts.
I ell, don Pero Pomar i Rui Ximenis de Llucià em prengueren per les regnes i em
digueren:
—Avui ens fareu morir a tots, i el vostre ímpetu ens matarà!
I ens frenaven el cavall; i nós els diguérem:
—No cal que ho feu, que no sóc lleó ni lleopard i, si tant ho desitjau, m’aturaré. Però,
Déu vulgui que no lamentem aquest aturar!
65. [DE LA VICTÒRIA A PORTOPÍ]
I, mentre, vengué en Jaspert de Barberà, i digué a don Nuno que anàs endavant. I ell
digué:
—Ho faré.
I nós diguérem:
—Si en Jaspert hi va, jo hi aniré.
—Com, vós? —digué don Nuno—. És que ja us han fet, aquí, lleó d’armes? Bé podeu
veure que en trobareu de tan bons o de millors que vós.
I abans que en Jaspert de Barberà es trobàs amb aquells setanta cavallers, els moros es
posaren a cridar i, tirant pedres, es feren un poc avant. I la senyera de don Nuno i els qui
eren amb ella, giraren la cara. I, fent aquell bell gest, davallaren ben bé un tret de pedra,
esperonant els cavalls cap a nosaltres. I alguns cridaren:
—Vergonya, cavallers, vergonya!
Però, els sarraïns no els seguiren, i els nostres s’aturaren. I, mentrestant, arribà la nostra
senyera i la nostra mainada, amb uns cent cavallers, o més, que la guardaven; i
digueren:
—Ací teniu la senyera del rei.
I nosaltres davallàrem puig avall, i ens ajuntàrem amb la gent de la senyera, i pujàrem
allà dalt tots junts. I els sarraïns fugiren. I trobàrem uns dos mil sarraïns que anaven a
peu davant nostre, i fugien; però no els podíem aconseguir, de tan cansat com estava el
nostre cavall, i jo i els altres cavallers.
I, quan la batalla hagué estat guanyada i pujàrem, don Nuno s’acostà a nós i digué:
—Bon dia hem tengut vós i nosaltres, que tot és nostre, perquè heu guanyat aquesta
batalla.
66. [DE COM S’ASSABENTÀ EL REI DE LA MORT DELS MONTCADA]
I diguérem a don Nuno:
—Anau a la vila, que el rei de Mallorca és a la muntanya i no hi podrà arribar tan prest
com nosaltres. I el podeu veure enmig d’aquella colla, que va vestit de blanc; i així
l’impedirem tornar a la vila.
I, quan nós començàvem a davallar puig avall i a anar al pla, camí de la vila, vengué a
nós en Ramon Alemany i digué:
—Senyor, què voleu fer?
I nós diguérem:
—Volem anar a la vila i tallar el pas al rei, que la host no hi pugui entrar.
—Ah, senyor, fareu allò que cap rei no ha fet mai, en haver vençut una batalla, si no hi
passau la nit, on heu vençut, per saber què heu perdut i què heu guanyat!
I nós li diguérem:
—Heu de saber, en Ramon Alemany, que val més això.
I davallàrem costa avall i ens n’anàrem, pas a pas, al camí que va a la vila. I, quan
haguérem cavalcat una milla, vengué a nós el bisbe de Barcelona i digué:
—Senyor, per l’amor de Déu, no aneu tan de pressa.
—Per què no, bisbe, si així és millor?
I digué ell:
—Vull parlar-vos.
I ens n’eixírem del camí, i llavors digué:
—Ah, senyor! Heu perdut més que no pensau, que en Guillem de Montcada i en Ramon
són morts.
—Com, morts? —diguérem nós.
I ens posàrem a plorar. I després diguérem al bisbe:
—No plorem, que ara no és hora de plorar, sinó llevem-los del camp, que ja són morts.
—Això farem —digué ell.
—I vós esperau-nos, que ho farem —diguérem nós.
67. [DEL NOU CAMPAMENT QUE FÉU LA HOST DEL REI]
I ens n’anàrem a poc a poc fins a la serra de Portopí, i veiérem Mallorca, i ens semblà la
vila més bella que mai haguéssim vist, jo i aquells qui amb nós eren. I amb això
trobàrem don Pelegrí d’Atrosillo, i li preguntàrem si hi havia aigua prop on poguéssim
acampar aquella nit. I digué que sí, que ell havia vist entrar un vell amb uns vint homes
a cavall, i havien abeurat les bèsties, i com ells només n’eren quatre, no els havien gosat
atacar. I seguírem avant i trobàrem aquell corrent d’aigua, i allà acampàrem de nit. I
diguérem a don Nuno:
—Per la fe que dec a Déu, gran fam tenc, que avui no he menjat. I digué ell:
—Senyor, n’Oliver ha parat la seva tenda i ha preparat menjar, i allà podreu menjar.
—Anem, doncs —diguérem nós—, on vós vulgueu.
I hi anàrem i menjàrem.
I, en haver menjat, hom es posà a mirar les estrelles al cel. I digué don Nuno:
—Senyor, bo seria, si ja heu menjat, que anàssiu a veure don Guillem de Montcada i
don Ramon.
I nós diguérem que bé ho deia, i hi anàrem. I prenguérem antorxes i candeles, i el
trobàrem que estava estirat sobre matalassos i tenia damunt seu un cobertor. I ens hi
estiguérem plorant una estona, i després, de la mateixa manera, sobre en Ramon.
I, quan haguérem fet açò, ens en tornàrem a la tenda de n’Oliver, i dormírem tota la nit,
fins que fou de dia. I, quan es féu de matí, digueren:
—Canviem de lloc!
I nós diguérem que reforçaríem el campament; i ens vestírem el nostre gonió i el nostre
perpunt, i posàrem els aragonesos a una part i els catalans a l’altra, amb la sèquia de per
mig. I férem el campament tan estret, que no semblava que hi acampàssim més de cent
cavallers, tant era així que les cordes estaven entrelligades de l’una a l’altra, de manera
que, durant vuit dies, no es podia caminar per la host.
68. [DEL SOTERRAR D’EN GUILLEM I EN RAMON DE MONTCADA]
I quan fou matí i es trobà assegurat el campament, els bisbes i els nobles es reuniren i
venguéren a la nostra tenda. I digué el bisbe de Barcelona, en Berenguer de Palou:
—Senyor, convendria soterrar aquests cossos que són morts.
I diguérem nós:
—Està bé. Quan voleu que els soterrem?
I ells digueren:
—Ara, o al matí, o quan haurem menjat.
I diguérem nós:
—Més valdrà que ho fem al matí, quan ningú no ho vegi, ni ho vegin els sarraïns.
I els nobles digueren que teníem raó. I al sol post, nós demanàrem draps amples i llargs,
i els férem posar a la part de la vila, perquè no veiessin les candeles, quan hom els
soterraria. I, quan arribà el moment de soterrar-los, ens posàrem a plorar, a doldre’ns i a
cridar. I nós els diguérem, després, que callassin i que escoltassin el que nós els volíem
dir, i els parlàrem d’aquesta manera:
—Barons, aquests rics-homes són morts en servei de Déu i en servei nostre, i si nós els
podíem redimir, que de la mort els poguéssim tornar a la vida, i Déu ens fes tanta de
gràcia, en donaríem tant de la nostra terra que semblaria una bogeria a aquells qui oïrien
quant en donaríem. Però, com Déu ens ha dut aquí, a nós i a vosaltres, en tan gran servei
seu, no cal que ningú faci dol ni plori. I malgrat que la pena sigui gran, no ho
manifestem. I us man, per la senyoria que tenc damunt de vosaltres, que ningú no plori
ni es dolgui perquè nós ens convertirem en senyor vostre, i aquell bé que ells tenien el
deure de fer-vos, nós us el farem. I si ningú perd cavall o alguna altra cosa, nós hi
posarem remei i cobrirem les vostres necessitats; així que no notareu l’absència dels
vostres senyors, ni ho advertireu en res, perquè tendrem bon compte de vosaltres. I el
dol que vosaltres faríeu, seria a descoratjament de la host, i a vosaltres no seria de cap
profit. Així que us man, sota pena de perdre el meu empar, que ningú no plori. Però,
sabeu quin ha de ser el vostre plor? Que nós amb vosaltres, i vosaltres amb nós, fem
pagar cara la seva mort i servim nostre Senyor en allò per què hi hem vengut, i que el
seu nom hi sigui santificat per sempre.
I, dites aquestes paraules, s’absteniren de plorar, i els soterraren.
69. [DEL COMENÇAMENT DEL SETGE DE LA CIUTAT DE MALLORCA]
I amb això, l’endemà al matí, convocàrem el nostre consell, amb els bisbes i amb els
nobles de la host, perquè hom fes descarregar els vaixells que eren en la mar. I hi havia
un trabuquet i un almajanec. I els sarraïns, en veure que nosaltres dúiem la fusta de la
mar, s’afanyaren a parar dos trabuquets i algarrades.
I els còmits i els nauxers de les quatre o cinc naus de Marsella venguéren a nós i ens
digueren:
—Senyor, nosaltres hi hem vengut per servir Déu i a vós, i us proposam, en nom dels
homes de Marsella que som aquí, de fer-vos un trabuquet, a les nostres depeses, de les
antenes i del llenyam de les naus, a honor de Déu i vostra.
I nós dreçàrem els nostres trabuquets i el fonèvol abans que els sarraïns haguessin dreçat
els seus. I les màquines de guerra, quan estigueren parades, foren, entre les de fora i les
de dins, dos trabuquets nostres, un fonèvol i un manganell turquès. I els sarraïns feren
dos trabuquets i catorze algarrades. I una d’aquestes algarrades, la millor que ningú mai
no havia vist, ben bé travessava cinc o sis tendes, i entrava dins de la host; i un dels
trabuquets que nosaltres duguérem per mar tirava més lluny que cap dels seus.
I els nostres començaren a tirar als de la vila, i ells s’afanyaren tant com podien. I en
Jaspert de Barberà digué que ell ensenyaria a fer un mantell que aniria fins a la vora del
vall, a pesar de les màquines i de les ballestes de dins. I va fer un mantell que anava
damunt de rodes, i les cledes eren de tres dobles, i era de fusta bona i forta per dins. I
anava damunt de rodes, i el començà prop dels trabuquets i, a mesura que avançava,
anaven fent, amb pals forcats i enfonsats, una espècie de casa coberta amb cledes i amb
branques per damunt, i, sobre les branques, terra. De tal manera que, si cap pedra de les
algarrades hi colpejava, no hi fes mal. I el comte d’Empúries féu un mantell i, acostant-
lo vora del vall, hi posà gent d’armes i cavadors perquè entrassin sota terra i anassin a
eixir al fons del vall. I nós en férem un altre amb els de la nostra companyia, d’aquella
mateixa manera. I així començàrem a fer les nostres caves. I quan s’iniciaren aquestes
tres caves, la d’en Jaspert anava sobre terra, i les altres per sota. I la host estigué molt
alegre, perquè es veia que allò anava bé.
I mai ningú no havia vist una host que complís tan bé allò que predicava un frare
dominicà que es deia frare Miquel, el qual era en la host i era lector en teologia; i el seu
company es deia frare Berenguer de Castellbisbal. I, quan ell, que tenia permís dels
bisbes, donava l’absolució, tothom duia qualsevol cosa que se’ls manàs, tant si era fusta
com pedra; i els cavallers no esperaven que ho duguessin els homes de peu, sinó que ho
feien ells i, si calia, davant seu, en les selles, duien a cavall les pedres per als fonèvols. I
així mateix, lliuraven els homes de les seves cases per al servei dels trabuquets i, en
fustes que ells havien lligat amb cordes, duien les pedres per als trabuquets, al coll. I
quan nós els manàvem que, amb els cavalls armats, anassin a vetlar de nit les màquines
de guerra, o que anassin de dia a guardar els cavadors, o que anassin a fer qualsevol
altra cosa necessària a la host, si es manava que n’hi anassin cinquanta, n’hi anaven
cent.
I perquè aquells qui escolten aquest llibre sàpiguen com allò que es féu a Mallorca fou
un fet d’armes ben singular, us en contarem ara mateix un detall: que per l’espai de tres
setmanes, cap home de peu, mariner o no, no gosà dormir amb nós en la host, sinó que
solament ho férem nós, els cavallers i els escuders que ens servien; i els altres homes de
peu i els mariners venien de bon matí, quan eixien dels vaixells, on dormien de nit. I el
prebost de Tarragona era un d’aquests. I tot el dia estaven amb nós, i al vespre se
retiraven a la mar. I férem vallejar la nostra host amb una tanca i amb valls; i hi havia
dues portes, de manera que ningú no en podia eixir sinó per manament nostre.
70. [DE LA CAPTURA I MORT DEL MORO INFANTIL·LÀ]
I mentre nós estàvem així, tornaren els nostres, que s’havien endinsat en l’illa. I un
sarraí de l’illa, anomenat Infantil·là, reuní tots els de la muntanya, que eren ben bé cinc
mil, amb més de cent homes a cavall, i anà a un puig fort que estava sobre la font de
Mallorca, i allà parà les seves tendes; i n’hi havia ben bé de trenta a trenta-cinc o
quaranta. I féu eixir els sarraïns amb aixades, i desvià l’aigua de la font que anava a la
vila, fent-la anar per un torrent avall, de tal manera que nosaltres perdérem aquella aigua
i no la poguérem fer servir.
I comprenguérem que això no podria suportar-ho la host; i acordàrem que hi anassin un
cap o dos, amb tres-cents cavallers, i que els combatessin i recobrassin l’aigua. I
diguérem a don Nuno que hi anàs, i ell es preparà, i el férem cap de la companyia. I
anaren amb ell, entre cavallers seus i altres que li foren lliurats, uns tres-cents cavallers.
I els sarraïns intentaren defensar aquell puig, però els nostres anaren contra ells, i els
venceren dalt del puig, i atraparen Infantil·là, que era el seu cap, i el mataren, i n’hi
moriren amb ell més de cinc-cents. I els altres fugiren a la muntanya i ells prengueren
les seves tendes i saquejaren el campament; i ens dugueren a la host el cap d’Infantil·là,
i nós el férem posar en la fona de l’almajanec, i el férem llançar dins la vila. I ells ens
tornaren l’aigua cap a la host; i aquella nit, com cal, tenint en compte el gran
inconvenient que havíem superat, la host estigué alegre.
71. [DE COM SE SOTMETÉ UNA PART DE L’ILLA DE MALLORCA AL REI EN JAUME]
I, després d’això, un sarraí de l’illa, anomenat Ben Abet, ens envià missatge per un
sarraí que portà una carta seva, dient que ell vendria a nós, i que faria que la gent d’una
partida de l’illa, de les dotze que n’hi havia, ens duguessin a la host queviures i tot allò
que poguessin; i que certament creia que, si nós actuàvem bé amb ell, faria que ens
ajudassin tots els altres sarraïns. I nós ho explicàrem als nobles de la host, i tots
digueren que era bo que es fes. I després ens digué el sarraí que enviàssim cavallers a un
lloc que estava només a una llegua de la host i que era de fàcil accés, que ell eixiria
emparat per la nostra paraula i faria els seus tractes amb nós, i que ens serviria de bona
fe i sense engany, i nós coneixeríem el gran servei que ell ens faria.
I nós hi enviàrem vint cavallers, i el trobaren en aquell lloc. I vengué amb el seu present,
i dugué unes vint bèsties carregades de civada, cabrits, gallines i raïms; i els raïms, en
dur-los en sacs, ni es trencaven ni es feien malbé. I repartírem aquell present que ell
dugué, entre els nobles de la host. I això ho féu aquell àngel que Déu ens envià; i quan
dic àngel vull dir el sarraí, que tan bo fou amb nosaltres que per àngel el prenguérem, i
per això el comparam amb un àngel.
I ens demanà un penó nostre, perquè, si els seus missatgers venien a la host, els nostres
no els fessin mal. I l’hi donàrem de bon grat. I més tard ens envià missatges dient que
altres dues o tres partides volien seguir el seu exemple, i que no deixaria passar cap
setmana sense enviar a la host provisió de civada, farina, gallines, cabrits i raïms, de
manera que la host se’n refrescaria i n’estaria contenta. I així, al cap de quinze dies,
totes les partides de Mallorca que hi havia des de la ciutat fins a les parts del cantó de
Menorca les tenguérem al nostre servei; i ens servien obedientment. I nós confiàvem en
ell, perquè ens semblava ben sincer.
I després vengué a veure’ns i ens demanà dos batles cristians que tenguessin en nom
nostre aquelles partides i, amb consell d’ell, nomenàrem els dos batles d’aquelles terres
que ens havia posat sota el nostre manament. I férem batles en Berenguer Durfort, de
Barcelona, i en Jaques Sans, que eren de la nostra casa i eren homes que ho sabien fer
bé.
72. [DE LES PARTIDES DE MALLORCA I DE L’EMPEMTA DE LA HOST SOBRE LA CIUTAT DE
MALLORCA]
I per tal que aquells qui veuran aquest llibre sàpiguen quantes partides hi ha a Mallorca,
diem que en són quinze. La primera és Andraig, i després Santa Ponça, Bunyola, Sóller,
Almeruig i Pollença; aquestes es troben a les muntanyes més grans de Mallorca, que
miren cap a Catalunya. I les partides que es troben al pla són aquestes: Montuïri,
Canarossa, Inca, Petra, Muro, Felanitx, on és el castell de Santueri, Manacor i Artà. I en
el terme de la ciutat hi ha quinze mercats; però en temps dels sarraïns n’hi havia només
dotze.
I s’afanyaren a continuar les caves per tres bandes, l’una cap amunt i les altres cap avall,
fins que entrassin al vall. I els nostres anaren a les caves i els altres les defensaren; i dels
nostres, els uns eixien per les caves i els altres pel damunt, fins que els foragitaren del
vall més d’una vegada. I els cavadors, armats i amb pics, anaren fins a les torres, i
començaren a cavar, malgrat els sarraïns, que no ho podien impedir. I primerament
descalçaren els fonaments d’una torre; i quan aquella torre fou descalçada, calaren foc
als fonaments, fins que la torre s’obrí. I quan els sarraïns veieren que la cosa anava
malament, davallaren de la torre. I després, d’aquella mateixa manera, n’enderrocàrem
tres d’un colp.
I abans que haguéssim enderrocat la primera, digué el prebost de Tarragona:
—Senyor, voleu que facem una bona jugada?
—Sí —diguérem nós.
—Jo —digué ell— faré posar una gúmena al peu de la torre, i els homes estiraran per la
part de la cava cap avall i, així, quan serà cavada la torre, li falliran els fonaments i se’n
vendrà avall.
I, tal com fou decidit, es féu. I, en enderrocar-se, caigueren tres sarraïns i els de les
caves eixiren i els entraren dins.
73. [DE COM LA HOST DEL REI EN JAUME REBUTJÀ DOS CONTRATACS DELS MOROS DE LA
CIUTAT DE MALLORCA]
I després venguéren a veure’ns dos homes de Lleida, dits en Proet i en Joan Rixó, i un
altre company, i digueren:
—Senyor, si vós ens feu donar ajuda, nosaltres arrasarem el vall, i hi podran entrar
cavalls armats.
I nós diguérem:
—I estau segurs de poder-ho fer?
—Sí —respongueren ells—, amb la voluntat de Déu i si vós ens feu guardar.
I nós diguérem que ens semblava molt bé i que els ho agraíem, i que començassin allò,
que nós els donaríem qui els guardàs. I començaren a anivellar el vall d’aquesta manera:
que posaven al vall un llit de llenya i un altre de terra. I durant quinze dies d’estar fent
allò, els sarraïns no ho pogueren impedir, de tan a prop com tenien els de la host.
I un diumenge, ens vestírem bé i ens preparàrem. I, mentre fèiem els nostres afers i ja
s’havia preparat el nostre menjar, estàvem mirant com tiraven les màquines de guerra, al
costat del bisbe de Barcelona, en Carròs i altres cavallers, i veiérem fumejar el vall per
raó d’una cava que els sarraïns havien fet per baix, en direcció a les provisions. I, quan
nós ho veiérem, ens dolgué mortalment, perquè pensàrem que perdríem tota la despesa
que havíem fet, tot i el temps que hi havíem invertit. I ens sabé molt greu veure com es
perdia tot en tant poc de temps, ja que confiàvem que per aquest fet seria guanyada la
vila. I, mentre tots callaven, nós reflexionàrem, i Déu ens donà la idea d’inundar d’aigua
el vall d’aquesta manera: que féssim armar cent homes amb escuts i amb llances i amb
els seus aparells i que anassin amb aixades; i que, per tal que els sarraïns no els veiessin,
que anassin per la part més alta i que llançassin l’aigua allà on estaven les provisions, i
que la terra s’hi inundàs, i així s’apagaria el foc. I tal com fou pensat, es féu. I després
els moros no ho tornaren a intentar.
Però venguéren, més tard, a les caves que nosaltres fèiem sota terra, i ells en varen fer
una altra en sentit contrari a una de les nostres, i la feren tan baixa que es trobaren amb
els nostres a la cava. I els sarraïns feren eixir els nostres de la cava. I ens vengué un
missatge dient-ho, i que l’havien ocupada. I hi enviàrem una ballesta de torn, i ferí de tal
manera a dos sarraïns escudats que eren els primers de la cava, que ambdós els va matar
d’un sol colp, malgrat els escuts. I quan els de dins veieren aquest colp, abandonaren la
cava; i d’aquesta manera feren les caves sota terra, arran del vall.
74. [DE COM ELS DE LA CIUTAT DE MALLORCA TEMPTAREN DE PACTAR AMB EL REI EN
JAUME]
I, després d’això, els sarraïns comprengueren que no ho podien impedir, i ens enviaren
un missatge dient que, si els trametíem missatgers, volien parlar-los; i demanaven que
aquests fossin persones de les quals nós ens fiàssim. I acordàrem amb els bisbes i amb
els nobles que eren en la host que, com ells volien parlar amb nós, ningú no els ho devia
impedir, sinó que era bo que algú hi anàs. I hi enviàrem don Nuno amb deu cavallers
seus i un jueu de Saragossa, que es deia don Bahiel i sabia algaravia, per intèrpret.
I quan ells hi foren, els sarraïns preguntaren a don Nuno què volia i si els volia dir res. I
digué don Nuno:
—Jo no he vengut aquí per açò, sinó que vosaltres enviàreu missatge al meu senyor, el
rei, dient que us enviàs un missatger en el qual ell tengués molta confiança, i em trià a
mi, perquè, a més, som parent seu. I per això i per honor vostra m’ha enviat; i per sentir
què li voleu dir vosaltres.
I el rei de Mallorca li respongué, i li digué que se’n tornàs, que ell no li volia dir res; i
don Nuno se’n vengué.
I immediatament manàrem convocar tot el nostre consell, els bisbes i els nobles. I don
Nuno, abans de començar a parlar, es posà a riure; i nós li preguntàrem per què reia. I
ell digué que bona raó tenia, perquè el rei de Mallorca no li havia dit res, sinó que
només li havia preguntat què volia.
—I jo li he dit que m’estranyava molt que un home tan savi com és ell us hagués enviat
missatge dient-vos que vós li enviàssiu un home en què vós tenguésseu molta confiança,
i que després ell em preguntàs què li volia dir. I li hem respost que ell ens ho hauria de
dir, ja que ell havia enviat per nós, i no li diríem res si ell no ens deia per què ho havia
fet.
I tot el nostre consell digué:
—Temps vendrà que ell parlarà de bon grat.
I després d’això ens separàrem.
75. [COM EL REI VEDÀ A DON PERO CORNELL QUE PACTÀS AMB UN CRISTIÀ RENEGAT]
I al cap d’una estona que ells se n’havien anat, don Pero Cornell, que havia assistit al
consell, ens digué:
—Gil d’Alagó, que s’anomena Mahomet, m’ha enviat a dir dues vegades que vol parlar
amb mi, i, si vós ho voleu, jo li parlaré, que potser ens vol revelar alguna cosa important
que serà a profit vostre.
I nós diguérem que ens semblava bé, i ell hi anà. I l’endemà d’haver vengut, de bon
matí, ens digué tot el que li havia dit Gil d’Alagó, el qual, primerament, havia estat
cristià i cavaller, i després s’havia fet sarraí. I li havia dit que ell faria que el rei de
Mallorca i tots els sarraïns i els vells de l’illa i de la terra, ens pagassin totes les
despeses que nós i els rics-homes havíem fet per al passatge, i que ens deixarien
embarcar salvament i segurament; i que això ens ho garantirien de manera que nós
n’estaríem ben segurs.
I, quan nós haguérem oït el que deia, li diguérem:
—Don Pero Cornell, ens estranya molt que vós escolteu aquests tractes d’aquell sarraí,
perquè nós hem promés a Déu, per la fe que ens ha encomanat i donat, que, encara que
algú ens donàs tant d’argent com cabria des d’aquella muntanya fins a la host, nós no ho
acceptaríem; i tampoc no poden fer amb nós cap tracte sobre Mallorca, si nós no prenem
la vila i el regne, ja que mai no passaríem a Catalunya si primer no posseíem Mallorca. I
us manam, si no voleu perdre la nostra amistat, que no parleu mai més amb nós
d’aqueix pacte.
76. [DE COM EL REI DE MALLORCA PROPOSÀ AL REI EN JAUME DONAR-LI DINERS PERQUÈ
ABANDONÀS LA CONQUISTA]
I, més tard, el rei de Mallorca ens envià altra vegada missatge dient que li enviàssim don
Nuno i parlaria amb ell. I nós l’hi enviàrem. I eixí el rei de Mallorca per la porta de
Portopí, i féu parar una tenda i sitials perquè hi seguessin ell i don Nuno. I don Nuno
anà a ell. I tota la host cessà de combatre mentre tengueren lloc aquells parlaments, i no
feien mal als de dins, ni els de dins atacaven els de fora. I quan estigueren l’un prop de
l’altre, el rei de Mallorca i don Nuno davallaren i anaren cap a la tenda. I solament
parlaren el rei i dos dels seus vells, don Nuno i l’alfaquí que hi havia anat per intèrpret. I
els cavallers que havien anat amb don Nuno eren fora, amb alguns sarraïns que es
trobaven amb ells.
I don Nuno digué al rei de Mallorca que digués per què havia enviat per ell. I ell li digué
que per aquesta raó:
—Perquè, jo pens que no he fet cap dany al vostre rei; i m’estranya que ell estigui tan
indignat contra mi que em vulgui prendre el regne, que és allò que Déu m’ha donat.
Així que jo li pregaria, i a vosaltres us demanaria que li ho aconsellàssiu, que no em
volgués prendre la meva terra; i que si ell ha fet cap despesa, o vosaltres que heu vengut
ací, jo i la gent de la terra us ho pagarem. I si us n’anau, en pau i en bé, ell i tots els qui
heu vengut aquí amb ell, ningú no us farà altra cosa sinó plaer i amor. I com tan gran
cabal hauríem de pagar-vos, nós i la gent de la terra, ho faríem dintre cinc dies. I a més,
per la mercè de Déu, nós tenim aquí prou d’armes i de menjar, i de totes les coses
necessàries per a la defensa d’una ciutat. I per tal que cregueu millor el que us he dit,
que el vostre senyor, el rei, enviï dos homes o tres de la seva confiança, i pel meu cap us
assegur que podran venir i tornar-se’n segurs i intactes, i els ensenyarem els queviures i
les armes. I si no és així com ho diem, que no ens accepti els tractes de què li parlam. I
heu de saber que no ens importa massa que hàgiu enderrocat les torres que ens
enfonsàreu, perquè no tenim por que per aquí hom pugui entrar en la ciutat.
77. [DE COM DON NUNO JUSTIFICÀ L’ACCIÓ DEL REI EN JAUME]
I, oïdes aquestes paraules, don Nuno li respongué, i li digué:
—En això que dieu, que no heu fet cap gran ofensa al nostre rei, us hem de dir que sí
que ho féreu, en prendre una tarida del seu regne amb gran quantitat de mercaderies que
duien els mercaders. I ell, llavors, us en trameté missatge i us intercedí amb molta amor
per un home de la seva casa que es deia Jaques, i vós li responguéreu amb molta
insolència i duresa, i li preguntàreu que qui era el rei que demanava la tarida, i ell us
respongué que era fill del qui vencé la host en la batalla d’Úbeda. I vós us indignàreu i
us irritàreu contra ell, i li diguéreu que, si no hagués estat perquè era missatger, li hauria
costat car d’haver pronunciat aquelles paraules. I ell us respongué que havia vengut
assegurat per vós i que podíeu fer d’ell el que us semblàs, i que bé calia que sabéssiu el
nom del seu senyor, que tots els homes del món el sabien, i saben com és poderós i
venerat entre els cristians, per la qual cosa no us havia de ser indiferent desconèixer el
seu nom. I per això us he dit aquestes paraules, per la mala resposta que vós li donàreu.
I respecte a l’altra qüestió, us responem que nostre senyor el rei és jove, que només té
vint-i-un anys, i aquesta és la primera gran cosa que ha iniciat, i heu de saber que té el
desig, i és la seva voluntat, de no anar-se’n d’aquí, per res del món, fins que tengui el
regne i la terra de Mallorca. I, encara que nós li ho aconsellàssim, sabem certament que
ell no en faria cas. Però d’altres coses podeu parlar; i parlau-ne, que això que heu dit
fins ara, no és negociable, que ni ell ho faria ni nosaltres li ho aconsellaríem.
78. [DE COM EL REI DE MALLORCA PROPOSÀ UN PACTE DE RENDICIÓ, I DEL CONSELL QUE
SE CELEBRÀ EN LA HOST DELS CRISTIANS]
I, després d’això, digué el rei de Mallorca:
—Ja que aquestes paraules que us hem dit no voleu seguir, jo faré açò: li donaré cinc
besants per cada cap d’home, de dona o d’infant; i abandonarem la vila, si ell ens dóna
part de les naus i dels vaixells que té, per anar-nos-en a Berberia; i els qui vulguin
romandre, que hi romanguin.
Així que don Nuno, escoltades les paraules que el rei havia dit, vengué a nós molt
alegre. I no ho sabia ningú, sinó ell i l’alfaquí, i ens digué a l’orella que ens diria bones
noves. I nós diguérem que enviaríem a cercar els bisbes i els nobles, per tal que hi fossin
presents quan ell parlaria, i que, com s’havien de fer públiques, més valia que ho digués
davant de tots. I li semblà bé, i nós els enviàrem a cercar. Però, mentre ells venien, ens
contà tot el fet. I quan ells venguéren digué que havia parlat amb el rei de Mallorca i
que ell li havia respost; però que aquestes eren, en resum, les seues paraules: que ell
rendiria la vila, i que donaria cinc besants per cada persona que estigués en la vila, i que
ho hauria satisfet dintre cinc dies, i que nós el féssim passar a Berberia, a ell i al seu
llinatge i tota la seva casa, homes i dones, i que aquelles naus o vaixells en els quals ells
farien la travessia, que els deixassin a terra, que ells en tendrien prou amb que hom els
fes això.
I el comte d’Empúries, que estava en la host, no volgué prendre part en cap dels consells
que nós convocàrem amb els nostres rics-homes; sinó que era en una cava, i deia que
mai més no n’eixiria fins que la vila fos presa; i per això no poguérem comptar amb ell
en aquell consell. I hi havien quedat, dels parents d’en Guillem de Montcada, en Ramon
Alemany i en Guerau de Cervelló, fill d’en Guillem de Cervelló i nebot d’en Ramon
Alemany, i en Guillem de Claramunt, el bisbe de Barcelona, que prenia part en el
consell, el bisbe de Girona, el prebost de Tarragona i l’abat de Sant Feliu; i tots digueren
al bisbe de Barcelona que donàs el seu parer.
I respongué el bisbe, i digué que gran dany havien pres en aquella illa, de tants nobles i
tan bons com hi eren morts, i que qui els pogués venjar servint a Déu, la venjança seria
bona; però que els rics-homes i els cavallers entenien més en qüestió d’armes que no ell,
perquè ells hi estaven acostumats; i que ells hi diguessin, i que diguessin a don Nuno
que hi donàs el seu parer.
I don Nuno parlà d’aquesta manera:
—Barons, tots hem vengut aquí per servir a Déu i a nostre senyor el rei, que és aquí; i hi
venguérem per prendre Mallorca. I em sembla que si nostre senyor el rei accepta els
tractes que li proposa el rei de Mallorca, complirà allò perquè hi vengué. I jo no hi vull
dir res més, ja que som el portador del missatge, però vosaltres donau-hi el vostre parer.
I començà a parlar en Ramon Alemany, i digué:
—Vós, senyor, venguéreu aquí, i nosaltres amb vós, per servir a Déu, i heu perdut aquí,
morts en servei vostre, vassalls tan bons com cap rei no en tenia; i Déu us ha donat
ocasió de poder-los venjar, i, venjant-los, tendreu tota la terra. I a més, el rei de
Mallorca té tant de seny i coneix tan bé la terra de Mallorca que, si passa a Berberia,
amb el que ell podria dir i amb el coneixement que té, duria tanta gent de sarraïns a
aquesta terra, que així com vós l’heu guanyat amb l’ajuda de Déu i de nosaltres, encara
ens la podria llevar. Per la qual cosa vós no us hi podeu aturar. I, ja que en teniu
oportunitat, venjau-vos d’ells, i guanyareu la terra, i després no us caldrà tenir por de
Berberia.
I en Guerau de Cervelló i en Guillem de Claramunt digueren tots a una veu:
—Senyor, per Déu us pregam que recordeu en Guillem de Montcada, que tant us amava
i us servia, i en Ramon, i els altres rics-homes que amb ells han mort en el camp.
79. [DE LA RESPOSTA DELS CRISTIANS, I DEL CONSELL REUNIT PEL REI DE MALLORCA]
I, després d’haver escoltat el seu consell, nós els diguérem:
—Respecte a la mort dels rics-homes, no hi podem posar ja cap remei, perquè allò que
Déu vol complir, cal acceptar-ho. I, a més, com que la nostra intenció, en venir a
aquesta terra, era de conquerir-la i de servir a Déu, i nostre Senyor ha volgut dur a bon
terme la nostra voluntat, i amb aqueix tracte s’acompliria la conquesta de la terra i
guanyaríem grans riqueses, ens sembla que nós hauríem d’acceptar aquest pacte. Perquè
aquells qui ja són morts, en tenir la glòria de Déu, tenen més terra que nós. Tot i amb
això, el consell que jo hi don, el don a part del consell que vós em doneu.
I tot aquell llinatge, i els bisbes, a una veu, digueren que valia més que hom prengués la
vila per força que no acceptar aquell pacte. I enviàrem missatge al rei de Mallorca dient-
li que fes el que pogués, i que nós faríem el que podríem. I, quan aquells parlaments
foren acabats i els sarraïns saberen la decisió que els comunicàrem, s’alarmaren.
I, en veure el rei de Mallorca com s’hi espantaven, convocà consell general i els digué
en la seva algaravia:
—Barons, bé sabeu vosaltres que aquesta terra ha tengut Miramamolí durant més de
cent anys, i volgué que jo fos senyor de vosaltres, i l’ha tengut a pesar dels cristians, que
mai no han gosat, fins ara, atacar aquesta terra; i aquí tenim les nostres mullers i les
nostres filles i els nostres parents. I ells ara ens diuen que els deixem la terra, i de tal
manera que esdevindrem els seus captius. I encara ens diuen una cosa pitjor, a part del
captiveri: que ens guardaran les nostres mullers i guardaran el que en treguin, i, una
vegada estiguin en poder seu, les forçaran i en faran tot el que voldran. I jo, que he
vengut aquí entre vosaltres, m’estimaria més haver perdut el cap que acceptar contra la
nostra llei una cosa tan cruel. Però vull saber què us en sembla a vosaltres, i que me’n
digueu el vostre parer.
I tot el poble cridà a una sola veu, i digueren que més s’estimaven morir que patir una
vergonya tan gran com seria aquesta. I digué el rei:
—Doncs, ja que jo us veig en tan bona disposició, preparem-nos a defensar-nos bé, de
tal manera que un home valgui per dos.
I, després d’això, se separaren i tornaren al mur, i cada sarraí valia més que dos no en
valien abans.
80. [DE COM ELS CONSELLERS DEL REI EN JAUME SE’N PENEDIREN D’HAVER REFUSAT EL
PACTE PROPOSAT PEL REI DE MALLORCA]
I més endavant, al cap de pocs dies, nós diguérem a don Nuno:
—Don Nuno, em sembla que els nostres rics-homes no voldrien haver donat el consell
que l’altre dia donaren; que ara voldrien acceptar els tractes, encara que de primer no ho
volien.
I diguérem als qui havien donat consell sobre el pacte:
—Què us sembla? No hauria valgut més que haguéssim acceptat aquell pacte que ens
proposaren, que no ara, que es defensen bé?
I callaren, i s’avergonyiren d’allò que havien dit.
I, quan fou vespre, el bisbe de Barcelona i en Ramon Alemany, dos dels qui havien
aconsellat allò, venguéren a nós i ens digueren:
—Per què no feu reprendre els tractes de què l’altre dia parlàvem? I nós els diguérem:
—No hauria valgut més que aleshores hi haguéssiu accedit que no dir-me ara que jo ho
faci? I us dic que no em semblaria ben fet, perquè si ara els iniciàvem, seria mostra de
debilitat. Tanmateix, si ells ens feren parlamentar altra vegada sobre aquell pacte que
l’altre dia ens proposaven, us semblaria bé que ho acceptàssim?
I digueren que hi estaven d’acord i que farien acceptar-ho a aquells qui no ho volien. I
diguérem:
—Si ells ens envien missatge ara, com que us sembla bé, ho farem, ja que ho
acceptarem amb la vostra conformitat.
I tot seguit ens n’anàrem. Però nostre Senyor, que dirigeix els qui segueixen el seu camí,
no volgué que es fes d’aquella manera que ens havien proposat els sarraïns i hi va donar
un remei millor. I el consell fou aquest: que, així com els sarraïns s’havien encoratjat
pel parlament del rei de Mallorca, Déu volgué que els cristians també s’enfortissin i que
els sarraïns s’anassin afeblint. Però, a pesar que es continuaren les caves, a la fi totes
s’hagueren d’abandonar, fora d’aquella que anava sobre terra; i en aquella ens
esforçàrem tant, que es pogué acabar, a desgrat d’ells.
81. [DELS DARRERS PREPARATIUS PER A L’ASSALT DE LA CIUTAT DE MALLORCA]
Mentrestant, quatre dies abans d’envair la ciutat, nós, els nobles i els bisbes acordàrem
convocar un consell general, i que en aquell consell tothom juràs sobre els sants
Evangelis i sobre la creu de Déu que, en entrar a Mallorca, quan fos assaltada, cap ric-
home, cavaller ni home de peu, se’n tornàs enrere, en dirigir-se a la ciutat, i que no
s’aturàs mentre no hagués rebut un cop mortal; i si rebia ferida mortal i al seu voltant hi
havia cap parent seu o cap home de la host, que el traguessin i el deixassin en un lloc
arrecerat, i que seguissin endavant; i que s’entràs a la vila per força, sense girar el cap ni
el cos, i que fos tengut per traïdor qui ho fes d’altra manera, com aquells qui maten el
seu senyor. I en aquell jurament nós volguérem jurar així com juraven ells, i els nobles
ens impediren que ho féssim; però els diguérem que nós ho consideràvem de la mateixa
manera que si ho haguéssim jurat. I, quan aquest jurament hagué estat fet, els bisbes i
els nobles es reuniren a part amb nós, i un de la nostra companyia, del qual no recordam
el nom, ens parlà d’aquesta manera:
—Senyors, si no fem una cosa, no haurem fet res, perquè si els sarraïns de l’illa
trenquen els pactes que han fet amb nostre senyor el rei, i per ventura n’entren a la ciutat
mil o dos mil, o tres, o quatre o cinc mil, no seria tan fàcil de prendre Mallorca, ja que
ells tenen prou menjar, i, si es reforçassin amb més gent, defensarien bé la ciutat. Per la
qual cosa jo aconsellaria que estiguéssim prop de la ciutat, per tal que ningú no hi
pogués entrar.
I tots digueren a una veu que el consell que donava era bo, i que calia acceptar-lo.
82. [DE COM SEGUIREN ELS PREPARATIUS PER A L’ASSALT DE LA CIUTAT DE MALLORCA]
I l’endemà els batles que nós havíem enviat a les partides de Mallorca, en Jaques i en
Berenguer Durfort, venguéren d’allà, perquè no gosaven quedar-hi per por que els
sarraïns no els fessin mal. I, quan els veiérem venir, digueren els uns als altres:
—Encara sembla ara millor el consell que no ho era en principi.
I decidírem establir tres guaites. Una guaita era a les màquines de guerra i a les cledes;
l’altra era davant de la porta de Barbelec, que està prop del castell que nós donàrem
després al Temple; la tercera era davant de la porta de Portopí. I cada guaita era de cent
cavalls armats.
I aquell temps era entre Nadal i Cap d’any, i feia un fred tan gran que les guaites, quan
eren fora i havien caminat una llegua o dues, se’n tornaven a les tendes i a les barraques,
pel fred que tenien, i trametien escortes a veure si podien venir a la host. I nós, de nit,
enviàrem missatge allà on havíem posat les guardes per veure si hi eren, i ens digueren
que no hi eren. I nós ens alçàrem de nit, i els reprenguérem pel mal que havien fet, i n’hi
posàrem de fresc, de la gent dels rics-homes i de la nostra mainada.
I això durà cinc dies. I els tres darrers dies, d’aquells cinc, no dormírem ni de nit ni de
dia, perquè tothom ens cridava perquè els donàssim consells sobre tot el que calia fer,
tant respecte a les caves, com respecte al pas per on s’havia d’entrar a la vila, de manera
que ningú en la host no volia fer res que valgués dotze diners si a nós no ens ho
consultava. I nós empràrem, dels mercaders que estaven en la host, seixanta mil lliures,
a pagar-les quan haguéssim pres la vila, per tal de poder fer tot allò necessari al profit de
la host, perquè la vila estava a punt de ser presa. I vetlàrem tres dies i tres nits, que quan
estàvem a punt d’adormir-nos venien missatges de part dels qui necessitaven el nostre
consell, i quan ens volíem adormir no ho podíem fer, que teníem el son tan lleuger que,
quan algú s’acostava a la tenda, de seguida ho sentíem.
83. [DEL CONSELL QUE DONÀ LLOP XEMENIS DE LLUCIÀ AL REI EN JAUME]
Mentrestant arribà la nit anterior a la vespra de Cap d’any, i fou decidit en la host que, a
la matinada, oïdes les misses, rebéssim tots el cos de Jesucrist, i que tothom es preparàs
com per combatre. I aquella nit, després del primer son, Llop Xemenis de Llucià vengué
al llit i ens cridà, i ens digué:
—Senyor, jo vénc de les caves, i he manat a dos escuders meus que entrassin a la vila, i
hi han entrat, i han vist que molta gent és morta per les places, i que de la cinquena fins
a la sisena torre no hi havia vetlant cap sarraí.
I ens aconsellà que manàssim que la host s’armàs, perquè prendríem la vila, ja que no hi
havia qui la defensàs, que mil, o més de mil, hi podrien entrar sense que ni tan sols se
n’adonassin.
—Ah, don vell! Aquest consell em donaríeu, que hom entri a la ciutat de nit, i amb nit
fosca? De dia, els homes no s’avergonyeixen de ferir amb les armes. I voleu que els
ordeni que entrin de nit, quan l’u no pot reconèixer l’altre? Si una vegada entren els de
la host a la vila i els n’expulsen, després, mai més no prendríem Mallorca!
I ell comprengué que allò que dèiem era veritat, i ens ho va reconèixer.
84. [DE COM ENTRÀ LA HOST CRISTIANA A LA CIUTAT DE MALLORCA]
I quan vengué l’alba, començàrem a oir les misses i rebérem el cos de Jesucrist. I, oïdes
les misses i rebut els cos de Jesucrist, diguérem que tothom s’armàs, cadascú amb les
armes que havia de portar. I eixírem tots davant la vila, a la plaça que hi havia entre
nosaltres i ells. I això ja era en l’hora en què el dia es va fent clar.
I nós ens acostàrem als homes de peu, que eren davant dels cavallers, i els diguérem:
—Via, barons! Començau a caminar en nom de nostre senyor Déu!
I per aquestes paraules ningú no es va moure, encara que bé les havien sentides tots, tant
els cavallers com els altres. I quan nós veiérem que ells no es movien, ens vengué una
gran angoixa, perquè ells no complien el nostre manament. I ens aclamàrem a la Mare
de Déu, i diguérem:
—Ah, Mare de Déu Senyor! Nós venguérem aquí perquè el sacrifici del vostre Fill hi
fos celebrat: pregau-li que no rebem aquesta deshonra, jo i els qui em serveixen a mi en
nom vostre i del vostre estimat Fill!
I els cridàrem altra vegada:
—Via, barons, en nom de Déu! De què dubtau?
I ho diguérem tres vegades. I, després d’això, els nostres es posaren a caminar pas a pas.
I, quan tots es posaren a caminar, els cavallers i els servents, i s’anaren acostant al vall
on hi havia el pas, tota la host començà a cridar:
—Santa Maria! Santa Maria!
I aquesta invocació no s’apartava de la seva boca, que quan l’havien dita la tornaven a
repetir i, com més la deien, més forts eren els crits. I la digueren ben bé trenta vegades o
més; i, quan els cavalls armats començaren a entrar, callaren.
I, quan s’obrí el pas per on havien d’entrar els cavalls armats, ja hi havia allà dins uns
cinc-cents homes de peu. I el rei de Mallorca, amb tota la gent de sarraïns de la ciutat, ja
havien vengut tots al pas; i atacaren de tal manera als de peu que hi havien entrat que, si
no hi haguessin arribat els cavalls armats, tots haurien estat morts.
I segons que ens contaren els sarraïns, primer veieren entrar a cavall un cavaller blanc
amb armes blanques; i la nostra creença és que fos Sant Jordi, perquè en històries
trobam escrit que en altres batalles de cristians i de sarraïns se l’ha vist moltes vegades.
I el primer que hi entrà, dels cavallers, fou Joan Martines d’Eslava, que era de la nostra
mainada, i després en Bernat de Gurp, i, prop d’en Bernat de Gurp, un cavaller que
anava amb sire Guilleumes, que s’anomenava Soïrot —i aquest nom li havíem posat per
burla—; i després d’aquests tres, don Ferran Peris de Pina. I els altres no els recordam,
però cadascú d’ells entrava tan ràpidament com podia. I n’hi havia en la host cent, o
més, que si haguessin pogut entrar primer, haurien fet allò que el primer féu.
85. [D’UN EPISODI DE LA LLUITA]
I el rei de Mallorca, Xec Abohehie, vengué cavalcant un cavall blanc, i cridà als seus:
«Roddo!», que vol dir: «Aturau-vos!». I dels cristians de peu n’hi havia ben bé vint o
trenta que tenien els escuts abraçats, i també hi havia servents mesclats amb ells; i a
l’altre cantó estaven els sarraïns amb les adargues. I tant els de l’una banda com els de
l’altra havien tret les espases, però no gosaven atacar-se. I, quan entraren els cavallers
amb els cavalls guarnits, els anaren a ferir. I tanta era la multitud dels sarraïns, que els
pararen les llances, i els cavalls s’encabritaren, perquè no podien passar a causa de
l’espessor de les llances, de tal manera que hagueren de donar la volta. I mentrestant,
donada la volta, recularen un poc, i els cavalls anaren entrant fins que n’hi hagué uns
quaranta o cinquanta. I els cavallers i els homes de peu que duien escut estaven tan a
prop dels sarraïns que amb les espases podien ferir-se, de tal manera que ningú no
gosava traure el braç, per por que de l’altra banda alguna espasa el ferís en la mà. I, un
poc després, quan els cavallers ja foren ben bé quaranta o cinquanta, amb els cavalls
armats, cridaren tots a una veu:
—Ajuda’ns, Santa Maria, mare de nostre Senyor!
I cridàvem:
—Vergonya, cavallers!
I els envestírem i els férem fugir.
86. [DE COM ELS SARRAÏNS COMENÇAREN A ABANDONAR LA CIUTAT DE MALLORCA]
I, quan els sarraïns de la vila veieren que la ciutat era envaïda, n’eixiren, entre homes i
dones, ben bé trenta mil, per dues portes, per la del Berbelet i per la de Portopí; i se
n’anaren a la muntanya. I eren tantes les riqueses i el guany que els cavallers i els homes
de peu trobaven per la ciutat, que no es preocupaven dels qui fugien. I el darrer sarraí
que se n’anà d’aquell lloc fou el rei de Mallorca. I els altres sarraïns, quan veieren que
els cavallers amb cavalls armats i els homes de peu havien desfet aquell lloc, anaren a
amagar-se per les cases, cadascú com millor podia. Però no aconseguiren amagar-se tan
fàcilment que no en morissin vint mil en entrar; de manera que, quan nós fórem a la
porta de l’Almudaina, n’hi trobàrem uns tres-cents morts; que, quan havien intentat
entrar a l’Almudaina, els altres els havien tancat la porta i, en arribar els nostres, els
cristians, els mataren. I, quan nós hi aplegàrem, no es defensaren, sinó que un sarraí que
sabia el nostre llatí ens digué que els donàssim homes que els guardassin de morir, i que
rendirien l’Almudaina.
87. [DE COM EL REI EN JAUME FÉU PRES EL REI DE MALLORCA, I DE COM OCUPÀ
L’ALMUDAINA]
I mentre nós estàvem parlant d’això, venguéren dos homes de Tortosa i ens digueren
que volien parlar amb nós d’un afer que ens seria molt profitós. I nós ens retiràrem a
una part i els escoltàrem; i digueren que si els concedíem una mercè, ells ens donarien el
rei de Mallorca. I nós els preguntàrem què en demanaven; i ells digueren que en volien
unes dues mil lliures. I nós els contestàrem que en demanaven massa, perquè com el rei
es trobava a la vila, nós al capdavall el prendríem. Però, no obstant això, per tal de no
perjudicar-los, els en donaríem mil lliures. I ells digueren que hi estaven d’acord.
I deixàrem un ric-home en lloc nostre, i manàrem que ningú no combatés l’Almudaina
fins que nós haguéssim tornat. I férem cridar don Nuno i li diguérem que havíem trobat
el rei de Mallorca, i que se’n vengués amb nós. I ell digué que li plaïa molt, i hi anàrem.
I ens dugueren a la casa on ell estava, i nós i don Nuno descavalcàrem, armats tal com
anàvem, i entràrem a la casa. I tres eixortiquins el defensaven amb les seues atzagaies. I,
quan fórem prop d’ell, s’alçà. I anava vestit amb la seva capa blanca, però duia un gonió
sota la capa, i, a sota, un guardacòs de xapsir blanc. I li férem dir en algaravia, per un
d’aquells homes de Tortosa, que li deixaríem dos cavallers i homes nostres, i que ja no
tengués por de morir, perquè estava en poder nostre. I hi deixàrem alguns homes nostres
per a impedir que no el tocassin.
I nós tornàrem a la porta de l’Almudaina, i els diguérem que ens donassin ostatge i que
eixissin al mur vell a parlar amb nós. I ens tragueren el fill del rei de Mallorca, que
podia tenir fins a tretze anys, i digueren que aquest era l’ostatge que ens donaven; i que
ens obririen la porta, però que vigilàssim bé qui hi deixaríem entrar. I hi férem entrar
dos frares dominicans, per tal que guardassin les cambres del rei i el tresor, i deu
cavallers amb ells, bons i assenyats, perquè amb els seus escuders ajudassin a guardar i
vigilar l’Almudaina, perquè nós estàvem massa cansat i volíem reposar, que el sol ja era
post.
88. [DELS PRIMERS DIES DESPRÉS D’HAVER ENTRAT A LA CIUTAT]
I al matí, nós revisàrem les nostres coses, per posar-hi ordre. I vegeu com ho arreglà
nostre Senyor, que tots els de la host trobaven tant què prendre que no els calia lluitar
entre ells, i cadascú es pensava ser més ric que l’altre. I don Ladró, un ric-home que
estava amb nós, ens convidà, i ens digué que un home seu l’havia vengut a veure i li
havia dit que tenia una bona casa, i que havia preparat de menjar una bona vaca, i que
allí podríem dormir. I nós li diguérem que li ho agraíem molt, i que hi aniríem. I quan
fou matí cap home de casa nostra tornà a nós, ni després, per l’espai de vuit dies; perquè
cadascú tenia allò que havia pres, i li agradava tant, que ningú no volia tornar a nós.
89. [DE COM ELS NOBLES VOLGUEREN SUBHASTAR EL BOTÍ]
I, presa la vila, es reuniren els bisbes i els rics-homes, i digueren que volien parlar amb
nós. I digueren que calia fer subhasta dels moros i de la roba que hi havia, i de totes les
coses. I nós els diguérem que no ens semblava bé, per aquesta raó: que si fèiem la
subhasta, estaríem molt de temps; i que convenia més que, aprofitant la por que els
sarraïns tenien aleshores, conqueríssim les muntanyes, i que es repartís el botí. I ells
preguntaren:
—I com repartirem el botí?
I nós diguérem que per quadrelles:
—I si repartim aviat els sarraïns i el botí, la gent n’estarà contenta. I cal que ho facem en
vuit dies, i després anirem contra els sarraïns que estan a fora, i els conquerirem. I
reservarem els havers per a les galeres. I això és el millor que nós podem fer.
I en Nuno, en Bernat de Santa Eugènia, el bisbe de Barcelona i el sagristà, volien fer
subhasta de totes totes. I tots ells n’estaven d’acord per tal com es pensaven enganyar
tots els altres amb la seva astúcia, creient que, com que hi entenien més que els de la
host, aquests no s’adonarien del seu propòsit. I els diguérem:
—Ens sembla que aquesta subhasta no serà tal, sinó engany. I nós tenim por que els
sarraïns no es facin forts, perquè després no els podrem conquerir tan fàcilment. Així
que valdria més que els conqueríssim ara que tenen por, que no després, quan s’hauran
refet.
I ells digueren que per què insistíem a dir que això valia més. I nós diguérem:
—Déu ho permeti, doncs. Però nós tenim por que no ens n’hàgim de penedir.
90. [DEL PRIMER AVALOT QUE ES MOGUÉ PER CAUSA DE LA SUBHASTA DEL BOTÍ]
I començàrem a fer la subhasta, que s’inicià a Carnestoltes i durà fins a Pasqua. I, quan
acabàrem de fer-la, els cavallers i el poble es pensaven que hom els en donaria part, i
cadascú s’esperava una part, ja que no havien volgut satisfer les pagues. I els cavallers
s’avingueren amb el poble, i tots deien per la vila:
—Mal està, mal està!
I amb això, s’avalotaren, i cridaren a una veu:
—Anem a saquejar la casa de Gil d’Alagó.
I hi anaren, i la saquejaren.
I, quan nós haguérem eixit a fora per anar a ells, ja l’havien saquejada; i els diguérem:
—Qui us ha manat a vosaltres saquejar la casa de ningú, estant nós aquí, sense haver-
nos-en presentat cap queixa?
I ells respongueren a això:
—Senyor, cadascú de nosaltres mereix tenir part en les coses que han estat preses, així
com els altres que en tenen; i nosaltres no en tenim la part nostra, i ens morim de fam,
aquí, i ens en voldríem tornar a les nostres terres. I per aquesta raó la gent fa el que fa.
—Barons —diguérem nós—, heu fet mal, i us en penedireu. I no ho torneu a fer, que
heu de saber que no ho aguantaria; i seria pitjor si nós n’havíem de fer un gran
escarment, que a vosaltres us doldria molt el mal que rebríeu i nós sentiríem molt el mal
que hauríem de fer.
91. [DEL SEGON AVALOT I DE COM EL REI EN JAUME PACIFICÀ EL POBLE]
I, al cap de dos dies, ells es revoltaren una altra vegada, i es posaren a cridar:
—Anem a la casa del prebost de Tarragona!
I se n’anaren a la casa del prebost de Tarragona, i li saquejaren tota la casa i tot el botí
que hi havia, i, llevat de dues bèsties en les quals ell cavalcava, que es trobaven en el
nostre alberg, no li deixaren res més.
I, amb això, els rics-homes i els bisbes venguéren a la nostra presència, i els diguérem:
—Barons, açò no es pot consentir, que si els ho anam aguantant, no n’hi haurà cap de
vosaltres a qui no donin mort o no li saquegin el que té. Però nós us indicarem la solució
que cal prendre: que, en la primera acció que empreguin, estiguem preparats per armar-
nos i armar els nostres cavalls, i que anem a la plaça, que no hi ha barrera ni cadena, i
d’aquells que trobem que facin mal, en penjarem vint. I, si no en trobam d’aquells,
prenguem dels primers que trobem, i pengem-los, per tal que s’escalivin. I, si no fem
açò, tots estarem en gran perill. I la nostra part, que nós tenim a l’Almudaina, la
transportarem al Temple. I nós en persona, la protegirem fins allà, perquè ens la
guardin.
I, després d’això, parlàrem amb el poble de la vila i els diguérem:
—Barons, vosaltres heu començat a fer la cosa més insòlita que mai no s’hagi vist, en
saquejar cases, i, majorment, d’aquells qui no us han fet ofensa alguna, ni poca ni molta.
I us faig saber que, d’aquí en endavant, no us serà tolerat, sinó que en farem penjar tants
pels carrers que la vila us pudirà. I tant jo com els rics-homes que aquí són, volem que
us sigui donada part, tant de l’haver com de les terres.
I, quan oïren aquestes bones paraules que jo els deia, s’aquietaren i deixaren la malesa
que havien començat. Però no asseguràrem als bisbes ni al prebost que poguessin
arriscar-se a eixir de l’Almudaina per tot aquell dia, fins que el poble fos calmat, perquè
els havíem dit que faríem els comptes i després els donaríem la seva part. I a la nit, quan
el poble fou aquietat, cadascú se n’anà a casa seva.
92. [DE LA MORT PER MALALTIA D’ALGUNS NOBLES]
I, passada la Pasqua, don Nuno armà una nau i dues galeres per anar com a corsari a les
parts de Berberia. I en l’espai de temps en què ell armà la nau, en Guillem de Claramunt
es posà malalt, i, vuit dies després d’haver-li començat la malaltia, morí. I en soterrar-lo,
en Ramon Alemany i don Garcia Peres de Meitats, que era d’Aragó i era home de bon
llinatge i de la nostra mainada, caigueren malalts, i al cap de vuit dies tots dos moriren.
I, després de morir aquests dos, en Guerau de Cervelló, fill d’en Guillem de Cervelló,
germà gran d’en Ramon Alemany, es posà malalt, i al cap de vuit dies morí. I el comte
d’Empúries, quan veié la mort d’aquests tres, digué que tots els qui eren del llinatge de
Montcada hi haurien de morir, i de seguida caigué malalt, i només estigué malalt vuit
dies, i al cap d’aquells vuit dies, morí. I aquests quatre nobles i grans homes de
Catalunya, moriren en l’espai d’un mes.
I nós, en veure que aquesta mortaldat havia afectat homes tan importants de la host, ho
sentírem molt. I don Pero Cornell ens féu saber que aniria a Aragó, i ens digué que, si
nós li fèiem donar cent mil sous, hi tornaria amb cent cinquanta cavallers, és a dir, cent
pels diners i cinquanta per la honor que tenia en nom nostre. I nós els hi donàrem, i el
férem anar a Aragó.
93. [DE LA PRIMERA CAVALCADA CONTRA ELS MOROS DE LA MUNTANYA]
I acordàrem amb don Nuno, que havia quedat amb nós, i amb el bisbe de Barcelona, que
com els cavallers en Guillem i en Ramon de Montcada, i aquells rics-homes que més
amunt he dit, havien mort, calia enviar cartes a don Ató de Foces i a don Rodrigo
Liçana, els quals eren a Aragó, dient-los que venguéssin a servir-nos per la honor que
tenien en nom nostre. I així ho férem, i ells ens trameteren cartes dient que hi vendrien
de bon grat.
I, mentre aquells es preparaven per venir, acordàrem de fer una cavalcada; que els
sarraïns havien pujat a la muntanya de Sóller, d’Almeruig i de Baialbaar, i ocupaven
totes aquestes muntanyes i les defensaven contra els cristians, que només hi podien fer
mal fins a Pollença. I eixírem de la vila i ens n’anàrem per una vall que té per nom
Bunyola, amb els cavallers i homes de peu que nós poguérem trobar, perquè la major
part se n’havien anat, els uns a Catalunya i els altres a Aragó. I amb els que poguérem
reunir, començàrem a fer aquella cavalcada. I deixàrem de banda un castell que hi ha en
aquella muntanya, que té per nom Alaró i és el castell més fort de la part dreta del regne
de Mallorca.
I, quan nós fórem dalt de la muntanya, el qui era cap de la davantera nostra ens envià a
dir que els peons no volien acampar en el lloc on ell els havia manat, sinó que se
n’anaven cap a Inca. I nós deixàrem la nostra rereguarda a en Guillem de Montcada, fill
d’en Ramon de Montcada, i anàrem a cercar-los, pensant que els trobaríem i que els
faríem quedar-s’hi. I, quan nós fórem allà, els veiérem al peu de la costa, que ja se
n’anaven a una alqueria anomenada Inca. I en veure allò, no gosàrem abandonar la
companyia que portàvem. I sentírem a dir que els moros havien assaltat la companyia i
n’havien pres dues o tres bèsties. I tornàrem corrent a la rereguarda, amb tres cavallers
que eren amb nós. I, quan nós hi arribàrem, la rereguarda nostra ja havia carregat i els
havia fet pujar per una costa suau que hi havia, i ja havia recuperat les bèsties.
94. [DE L’OCUPACIÓ D’INCA]
I, quan nós arribàrem, trobàrem els nostres que havien tornat al camí, i veiérem uns sis-
cents sarraïns, o més, que estaven en un puig, observant-los, per veure si els podrien fer
mal. I per això havien atacat la companyia, quan se n’havia anat la davantera. I
nosaltres, tots junts, ens n’anàrem a aquell lloc on havíem d’acampar i allí acordàrem
què calia fer. I en Guillem de Montcada, fill d’en Ramon, don Nuno i don Pero Cornell,
que ja havia tornat, i altres cavallers que entenien en fets d’armes, ens digueren que no
seria prudent que acampàssim tan prop de les seves forces, perquè ells n’eren ben bé
tres mil, i nosaltres no podíem comptar amb les atzembles, la major part dels queviures i
dels homes de peu, que tots se n’havien anat, i que no seria bo quedar-se en aquell lloc.
Així que acordàrem anar-nos-en aquella nit a Inca. I posàrem les nostres atzembles
davant d’aquelles que ens havien restat. I quan veiérem que eren avall, al peu de la
costa, davallàrem a poc a poc. I, en tota aquella rereguarda, no n’hi havia ni quaranta
cavallers. I, quan els sarraïns veieren que ens canviàvem de lloc, no gosaren venir
contra nosaltres. I ens n’anàrem a acampar a Inca, que és l’alqueria més gran que hi ha a
Mallorca. I després tornàrem a la vila.
95. [DE COM HUG DE FULLALQUER, MESTRE DE L’HOSPITAL, ARRIBÀ A MALLORCA I
DEMANÀ UNA PART PER AL SEU ORDE]
I, quan tornàrem a Mallorca, vengué el mestre de l’Hospital, n’Hug de Fullalquer; i
venguéren amb ell frares seus i fins a quinze cavallers. I vengué a nós, amb els quinze
cavallers, quan sentí a dir que Mallorca era presa, perquè no havien estat en la
conquesta de Mallorca. I a Hug de Fullalquer nós l’havíem fet mestre de la nostra terra,
que ens ho havia pregat el mestre major d’Ultramar, i era un home que nós estimàvem
molt, i ell també a nós.
I, en arribar, digué que volia parlar amb nós, solament en companyia dels seus frares. I
ens pregà amb molta insistència que, per l’amor que li teníem i per la fe que ell tenia en
nós, nós volguéssim que l’Hospital tengués part en aquella illa, i que ho tractàssim amb
els bisbes i amb els rics-homes; que per sempre més estaria deshonrat l’Hospital, si no
prenia part en aquell fet tan bo com havia estat la conquesta de Mallorca:
—I que Déu us hagi permès de prendre-la a vós, que sou el nostre senyor, i l’Hospital
no hi tengui cap part! La gent dirà, a partir d’ara: «Ni l’Hospital ni el mestre
intervengueren en un fet tan gran com el de Mallorca», el qual Déu us ha permès de
portar a bon terme. I nosaltres restaríem morts i avergonyits per sempre més.
I nós els responguérem que bé sabia ell que sempre l’havíem amat i honrat, a ell i a
l’Hospital, i que faríem allò que ells ens demanaven, de bona voluntat i de bon grat, i
que ens complaïa molt. Però la dificultat més gran que hi trobàvem era aquesta: que la
terra i els havers ja eren repartits, i que n’hi havia molts, d’aquells qui havien pres la
seva part, que se n’havien anat; que d’altra manera ens hauria estat fàcil de fer:
—Però, malgrat tot, no us mancarà la meva ajuda, de manera que vosaltres us n’anireu
de la meva presència satisfets.
96. [DE COM EL REI EN JAUME ARBITRÀ UNA SOLUCIÓ PER PODER LLIURAR TERRES I BÉNS
A L’ORDE DE L’HOSPITAL]
I ens reunírem amb el bisbe de Barcelona, amb don Nuno i amb en Guillem de
Montcada, i amb els qui nós poguérem trobar dels qui eren a la terra, i els vaig pregar
amb molta insistència que donàssim al mestre una part del que havíem guanyat.
Però els vaig trobar molt mal disposats a fer-ho, perquè deien que com podia ser això,
que després d’haver estat tot repartit, se’ls en donàs part; i que no era cosa que es
pogués fer, més encara perquè els rics-homes no hi eren, que se n’havien anat.
I nós els diguérem:
—Barons, nós hi sabem una solució. I, com hi ha solució, ens sembla encertat retenir el
mestre i l’Hospital.
I ells preguntaren quina era, aquella solució. I nós diguérem:
—Nós tenim la meitat de la terra; i de la nostra part li donarem una alqueria bona i
honrada. I anem a veure en Ramon d’Empúries, que sap les vostres parts. Vosaltres, en
canvi, no podríeu donar cap alqueria sense que no s’hagués de prendre a un o altre; però
si prenguem terres segons les parts que vosaltres heu pres, amb aqueixes terres i
l’alqueria que nós li donarem, tendrà ben complida la seva part. I us hauria de plaure,
perquè a un home com és aquest i a un orde com aquest, no és bo de tenir-los enutjats,
sinó que cal complir la seva voluntat. I, pel que respecta a nós, no ens fa res.
I amb això que els diguérem, els convencérem perquè acceptassin la nostra voluntat, i
digueren que ho farien, ja que tant ho desitjàvem.
97. [DEL LLIURAMENT D’UNA ALQUERIA, TERRES, I BÉNS AL MESTRE DE L’HOSPITAL]
I els rics-homes ens digueren que donàssim la resposta en nom de tots, i enviàrem a
cercar el mestre. I, quan ell vengué, li diguérem:
—Mestre, vós heu vengut ací per servir a Déu, primerament, i després a nós, en aquesta
conquesta que hem fet. Ara, heu de saber que nós i els rics-homes tenim la intenció i la
voluntat de fer allò que ens heu demanat, però la dificultat que nós hi trobam és aquesta:
que les parts ja estan fetes, i la major part dels qui han pres la terra se n’han anat; però,
això no obstant, no deixarem de donar-vos la part corresponent a trenta cavallers, i us ho
farem anotar en el llibre, com als altres. I nós us donarem una alqueria de les nostres,
bona i honrada; però, com que els altres no us poden donar cap alqueria, us donaran una
part de les terres que posseeixen, segons la part que hi tenen, tan gran que us bastarà per
a repartir-ne a trenta cavallers. I us fem gran honor, perquè us donam la mateixa part
que al Temple, que hi intervengué.
I el mestre i els frares que hi eren presents s’alçaren i ens volgueren besar la mà; però
nós no la donàrem a besar a ell, encara que sí als altres frares. I després digueren:
—Senyor, ja que tanta de gràcia heu feta al mestre i a l’Hospital, us pregam que ens
doneu part dels béns mobles i cases on ens puguem estar.
I nós ens giràrem cap als rics-homes, i els diguérem, rient:
—Què us sembla, a vosaltres, d’això que el mestre i els altres frares ens demanen?
—Senyor —digueren ells—, això no es podrà fer, que aquells qui ja tenen els seus
diners i el seu botí, no ho tornaran. Respecte a les cases, és bo que les fem cercar, o bé
algun lloc on les puguen construir.
I diguérem nós:
—I, si algú us donàs solució a tot això, que no us costàs res, l’acceptaríeu? I tots
digueren que els semblava bé.
—Donem-los, doncs, l’edifici de la drassana, que ja hi té construïdes les parets, i allà
podran fer bones cases; i dels béns mobles, donem-los quatre galeres que són aquí, com
a bé moble, les quals trobàrem que havien estat del rei de Mallorca. I així tendran part
de tot.
I el mestre i els frares estigueren molt contents i ens besaren les mans, i els frares ens les
besaren plorant. I això plagué al bisbe i als rics-homes, per la bona ocasió que els
n’oferíem.
98. [DE COM EL REI S’ABSTENGUÉ D’ATACAR ELS MOROS DE LA MUNTANYA]
I en Nuno, el bisbe de Barcelona i don Eiximèn d’Urrea encara eren amb nós en l’illa,
quan eixírem per entrar a la muntanya contra els sarraïns. I, quan arribàrem a Inca, el
mestre de l’Hospital hi vengué; i enviàrem a cercar els rics-homes, per tal que
acordàssim com ho havíem de fer i com no, amb els guies que ens conduïen i que
coneixien els camins del territori. I el consell de don Nuno, de n’Eiximèn d’Urrea i del
mestre de l’Hospital fou que, com érem tan poca gent en la companyia, no semblava
oportú que nós entràssim en la muntanya, perquè ben bé hi havia tres mil moros armats
que estaven en aquelles muntanyes de Sóller, d’Almeruig i de Bonalbaar, on nós devíem
entrar. I el seu cap era Xuaip, que era natural de Xurert, i hi tenia amb ell vint o trenta
homes a cavall. I ens aconsellaren que no hi entràssim, que ens posaríem en gran perill
de perdre’ns a nós i a la nostra companyia. I comprenguérem que donaven bon consell i
el seguírem, però ens dolgué molt no poder dur a terme aquell projecte.
99. [DE COM EL REI I LA HOST S’ASSABENTAREN DE L’EXISTÈNCIA D’UNS SARRAÏNS
REFUGIATS EN UNES COVES DE LA MUNTANYA]
I, després d’anar-se’n ells i de tornar al seu allotjament, férem cridar els guies, perquè
venguéssin a la nostra presència. I hi venguéren, i parlàrem amb ells privadament; i no
hi hagué altra persona sinó nós i ells. I els diguérem:
—Us manam, per la fidelitat que ens deveu, que digueu la veritat en allò que us
preguntarem: Cap de vosaltres sap si hi ha sarraïns en altre lloc de l’illa de Mallorca,
fora d’aquesta serra? I ens sembla que aquesta serra que nós veiem des d’ací és molt
alta, i voldríem saber si n’hi ha cap, de vosaltres, que hi hagi estat.
I digué un d’ells:
—Jo hi he estat en una cavalcada, no fa més de vuit dies, i estiguérem a punt
d’apresonar sarraïns en una cova, en aquella serra que vós veieu. I, quan nosaltres ens
pensàvem apresonar-los, eixiren ben bé seixanta sarraïns amb armes per tal de protegir-
los l’entrada, i ells entraren dins la cova.
I, quan nós oírem aquestes paraules, ens plagueren molt; i immediatament enviàrem a
cercar don Nuno, el mestre del Temple, i don Eiximèn d’Urrea i cavallers entesos en
armes que eren amb nós en la cavalcada, i els diguérem:
—Hem trobat una solució, si no volem tornar tan malauradament a Mallorca; perquè, si
diuen que nós hem vengut per atacar aquesta muntanya i no hem fet res, hi tornarem
amb deshonor.
I ens preguntaren quina solució havíem trobat. I nós diguérem:
—Ací hi ha un guia que ens proporcionarà una bona cavalcada de sarraïns, i no fa vuit
dies que els hi deixà; i estan en aquesta part de la muntanya que jo us mostraré, i és la
muntanya de la serra d’Artana.
I digueren:
—Déu ens ajudi, que bo és que la facem!
I vengué el guia i ens contà com els hi havia trobat.
100. [DEL COMENÇAMENT DE L’ATAC ALS SARRAÏNS DE LES COVES]
I prenguérem l’acord que, de bon matí, féssim plegar les nostres tendes i la nostra roba,
i que ens n’anàssim cap allà, i que designàssim corredors que els impedissin el pas i que
no poguessin eixir-se’n fins que nós hi arribàssim. I, tal com fou decidit, es complí. I
nós arribàrem a l’hora de vespres, i venguéren els nostres corredors i ens digueren:
—No us cal buscar-los molt, que han tengut torneig amb nosaltres, i aquí els teniu.
I, de seguida, els sarraïns adreçaren les seves alimares cap a la muntanya on hi havia la
major part dels sarraïns.
I les nostres atzembles estaven cansades per la calor que feia, així que acampàrem a la
vora d’un riu que era allà baix, al peu de la costa.
I acordàrem que, quan fos l’alba, ens prepararíem nosaltres i els nostres cavalls. I els qui
anàvem amb cavalls guarnits podíem ser fins a trenta-cinc. I fou acordat que els servents
anassin a combatre la roca, i que nosaltres pujàssim per un collet sobre la roca, per tal
d’impedir-los d’eixir d’allà dins, i que, mentrestant, acordaríem què podíem fer. I així es
féu.
I els nostres els combatien per l’entrada de la cova. I la muntanya era tan pendent i tan
alta, que acabava en punta, i la roca eixia fora; i enmig d’aquella roca havien estat fetes
les coves, de manera que cap pedra que vengués de dalt no podia fer mal a les coves on
els moros es trobaven, però es podien tirar pedres a algunes de les barraques que ells
havien fet. I quan els nostres els combatien i ells volien eixir a impedir l’atac, algunes
de les pedres que els nostres els tiraven els feien dany. I això durà una gran estona; que
prou que ho sabia, qui veia com es combatien.
101. [DE COM EL REI I DON NUNO DECIDIREN BAIXAR A MENJAR]
I, amb això, digué don Nuno:
—Senyor, per què estam aquí, vós i nosaltres? Que no serveix de res tot el que nosaltres
fem; perquè les pedres que els llançam no els poden fer mal, i tampoc des de baix no
se’ls pot inquietar. I ja és ben bé migdia, i fóra bo que en davallàssiu, que dia és de
dejuni, i menjaríeu; i després prendríeu un acord respecte a com ho haurem de fer.
I nós diguérem a don Nuno:
—Feu allò que us cal, no us acaloreu i no us preocupeu tant, que, en bona fe, els
tendrem!
I digué el mestre de l’Hospital:
—Don Nuno, ens sembla bé que el rei us digui la veritat i que us doni bones raons, però
podeu fer-ho així: anau a menjar el rei i vós i, en haver menjat, enviau ací companyia, i
acordarem com ho hem de fer.
I diguérem nós:
—Molt bé ho diu el mestre.
I nós i don Nuno seguírem el consell que ell ens havia donat, i en davallàrem.
102. [DE COM ES FEREN ELS TRACTES DE RENDICIÓ DELS SARRAÏNS DE LES COVES]
I, mentre nós menjàvem, el mestre féu cadena de les seves bèsties, i lligà l’una amb
l’altra; i amb una corda bona féu baixar un home, i al capdamunt de la cadena féu
encendre foc amb llenya seca en un calderó; i deixaren anar aquest home suaument i a
poc a poc amb aquell foc encès. I, quan veié que era davant de les barraques, en calà foc
a una; i com feia molt de vent, s’encengueren l’una després de l’altra, amb què se’n
cremaren unes vint. I nós quan veiérem aquell foc, mentre menjàvem, tenguérem una
gran alegria.
I el mestre els féu dir que es rendissin, perquè, si no ho feien, tots eren morts. I ells
digueren que farien aquest tracte: que des del matí de l’endemà, que era el dia de sant
Llàtzer, de quaresma, fins a vuit dies, si els de la muntanya no els havien socorregut,
que ens n’anàssim, que ells es rendirien, però no com a captius. I que rendirien la
fortificació i tot allò que hi havia. I el mestre vengué a la nostra presència a dir-nos
aquest tracte, i ens digué abans que nós li responguéssim:
—No l’accepteu si no es rendeixen a vós com a captius; que s’ofeguin i morts són, els
vilans.
I tots acordàrem que això es fes d’aquella manera. I el mestre tornà allà dalt, i
concediren que es rendirien a nós com a captius, si els de la muntanya no els havien
socorregut al cap de vuit dies.
I el dia que feia vuit era Diumenge de Rams, i pel tracte ens donaren per ostatges els
fills dels deu homes millors que eren a les coves. I nós reposàrem aquí esperant aquell
dia, però en l’endemig, llevat dos dies que ens durà un poc de pa que teníem, el darrer
dia, nós i don Nuno passàrem, ben bé amb cent homes que menjaven amb nosaltres,
amb set pans. I els de la host no tenien pa, sinó que anaven a cercar forment en les
alqueries dels sarraïns, i el torraven i en menjaven.
I ens venguéren a demanar si podien menjar carn, i nós els donàrem llicència que en
poguessin menjar.
103. [DE COM ES RENDIREN AL REI ELS SARRAÏNS DE LES COVES]
I don Pero Maça féu una cavalcada amb cavallers i amb homes de la host, i amb
almogàvers. I trobaren una cova on hi havia sarraïns, i ens envià missatge dient-nos que
li trametéssim ballestes, sagetes i pics. I ho vàrem fer. I els combateren durant dos dies,
i en tragueren cinc-cents sarraïns.
I quan arribà el Diumenge de Rams, en eixir el sol, enviàrem missatge als sarraïns de les
coves dient-los que ens complissin el tracte que ens havien fet. I digueren que encara no
era hora de tèrcia, i que l’havíem d’esperar. I nós els diguérem que tenien raó, però que
es preparassin a baixar. I ells es disposaren i recolliren la roba de vestir, i ens deixaren
allà dalt molt de forment i d’ordi. I passada l’hora de mitja tèrcia començaren a davallar,
i n’eixiren mil cinc-cents. I prenguérem dos mil sarraïns, que ocupaven ben bé una
llegua de la roca; i la cavalcada havia pres unes deu mil vaques i trenta mil ovelles. I,
així, entràrem alegrement i satisfets a la ciutat de Mallorca.
104. [DE L’INTENT DE DON ATÓ DE FOCES I DE DON RODRIGO DE LIÇANA PER PASSAR A
MALLORCA]
I arribà missatge d’Aragó, dient que don Ató de Foces i don Rodrigo Liçana venien a
nós; i ens alegràrem molt de la seva vinguda, per raó de la gran fretura de gent que
teníem. I don Rodrigo Liçana féu noliejar una tarida d’aquelles que havien estat en la
travessia de Mallorca i altres dos vaixells per tal que li duguessin queviures. I la tarida
era bona per a dur els cavalls, i les altres embarcacions portaven els seus queviures. I
arribà a Pollença; i vengué amb trenta cavallers ben preparats de tot allò que els calia,
d’armes i de queviures.
I don Ató de Foces llogà una coca de les de Baiona; i quan foren en la mar, la coca feia
molta d’aigua, de tal manera que per dos o tres llocs en treien l’aigua amb calderes
menudes i hagueren de calafatar amb estopa allò que podien, de manera que bé
haguessin volgut arribar a terra en el primer lloc on haguessin pogut desembarcar, tant
si era Catalunya com si era Mallorca. I la coca en què venien don Ató de Foces i don
Blasco Maça, amb les companyies de cavallers que venien amb ells, hagué de tornar-
se’n, per causa del temporal, a Tarragona, perquè l’oratge els hi dugué. I pensaven que
allí moririen tots junts, perquè la coca feia molta aigua i era vella, així que, amb prou
feines, en pogueren traure la roba i els cavalls; i, quan ho hagueren tret, la coca s’obrí i
es trencà tota sobre la mar.
105. [DEL COMIAT DEL REI ABANS D’ANAR-SE’N A CATALUNYA]
I, després d’haver estat tot aquell estiu a Mallorca, vengué a nós en Bernat de Santa
Eugènia, senyor de Torroella, i li pregàrem, ja que nós havíem estat a Mallorca molt de
temps, des que havia estat presa, i ens en volíem anar a Catalunya, que ell ocupàs el
nostre lloc a Mallorca, i que manaríem als cavallers i a tots els altres homes que fessin
per ell així com farien per nós. I ell ens digué que ho faria, però que ens pregava, per tal
que la gent veiés que ell era estimat per nós, que li donàssim Pals, un castell que està
prop de Torroella i de Palafrugell, mentre visqués, i així la gent comprendria que nós
l’amàvem. I nós li ho concedírem; i ell s’estimava més l’amor que li mostràvem que no
la donació, perquè aquell lloc no valia molt de renda. I, quan haguérem fet açò, li férem
un document on reconeixíem que nós li pagaríem tot el que ell gastàs en les necessitats
de Mallorca. I convocàrem consell general, és a dir, de tots els cavallers i de tots els
pobladors que eren a Mallorca, i els parlàrem d’aquesta manera:
—Barons, nós havem estat ací catorze mesos, i en cap circumstància no hem volgut
separar-nos de vosaltres. Però ara és a l’entrada d’hivern, i ens sembla que la terra no ha
de témer res, per la mercè de Déu; i ens en volem anar, perquè major ajuda us podríem
donar des d’allà que no estant aquí amb vosaltres, tant d’enviar-vos companyies
suficients perquè l’illa es pugui defensar, com de venir nós en persona, si us calgués. I
heu de creure en bona fe que no hi haurà cap moment, del dia o de la nit, en el qual la
part més principal del nostre pensament no es trobi amb vosaltres. I ja que Déu ens ha
fet tanta de gràcia que ens ha donat un regne dins de la mar, cosa que mai no pogué
aconseguir cap rei d’Espanya, i com nós hem edificat ací una església dedicada a nostra
dona Santa Maria, i tantes d’altres com n’hi haurà, heu de saber que no us desempararé,
sinó que per la meva ajuda o en persona, sovint i a cada moment ens veureu i ens
tendreu entre vosaltres.
I ens posàrem a plorar, i ells s’acomiadaren. I, quan haguérem estat una estona nós i
ells, no podent parlar pel dolor que sentíem, els diguérem que els deixaríem per cap en
Bernat de Santa Eugènia, i que fessin per ell així com farien per nós; i que, si cap notícia
ens arribava, de qualsevol part, referent a si algun estol els vengués a atacar, d’immediat
hi acudiríem personalment.
106. [DEL RETORN DEL REI EN JAUME A CATALUNYA, I DE LA NOTÍCIA DE LA MORT DEL
REI DE LLEÓ]
I, després d’això, nós ens n’anàrem, i ells hagueren de comportar la nostra partida, que
millor era per a ells que per a nós. I hi havia dues galeres: l’una que era d’en Ramon de
Canet, i l’altra que era de Tarragona. I deixàrem els cavalls i les armes a aquells que hi
quedaven i les necessitaven. I ens n’anàrem a la Palomera, i ens embarcàrem en les
galeres: nós en la de Ramon de Canet, que era una de les millors galeres que hi havia en
tot el món, i una part dels qui anaven amb nós en l’altra. I el dia dels sants Simó i Judes
ens férem a la mar, i hi estiguérem tot aquell dia, la nit i un altre dia. I al tercer dia, a
mitjanit, arribàrem, amb molt bona mar, a la Porrassa, que és entre Tamarit i Tarragona.
I aquí trobàrem en Ramon de Plegamans, i ens va saludar i ens besà la mà; i en saludar-
nos es posà a plorar de la molta alegria que tengué en veure’ns. I ell coneixia els pactes
que hi havia entre nós i el rei de Lleó, el qual ens havia de donar el seu regne, i la seva
filla per muller; i ens digué que el rei de Lleó havia mort. I nós li preguntàrem si ho
sabia de cert. I ell digué que a Barcelona havien arribat homes de Castella que ho
contaven.
I, quan nós oírem aquelles paraules, ens sabé molt greu, però, encara que ens dolia molt,
ens aconsolàrem, perquè més valia, a honra nostra, la conquesta que nós havíem fet
prenent Mallorca, que no el guany que hauríem fet posseint aquell regne. I, si Déu no ho
volia, no ens devíem ficar en allò que ell no volia. I dormírem aquí fins que fou de dia.
107. [DE L’ARRIBADA DEL REI A TARRAGONA, I L’ANADA A ARAGÓ]
I, quan fou dia clar, ens embarcàrem a les galeres, i entràrem a força de rems al port que
hi ha a la platja de Tarragona. I la gent de la vila, homes i dones, ens reberen alegrement
i amb senyeres. I, quan nós haguérem menjat i haguérem tret de les galeres tot el botí
que tenien els nostres homes i els mariners, s’alçà vent de llebeig. I el féu tan fort que en
aquelles galeres que estaven amarrades davant del port —davant l’església de Sant
Miquel que manà construir l’arquebisbe n’Aspàreg— i on havien quedat tres homes en
cadascuna, quatre d’ells en moriren i se’n salvaren els altres dos. I en això ens mostrà
nostre Senyor gran miracle.
I, després d’estar a Tarragona, ens n’anàrem a Montblanc i a Lleida, i a Aragó. I tothom,
per allà on passàvem, ens rebia amb processons i alegrement, com mai ningú no havia
rebut el seu senyor; i nós donàvem gràcies a Déu per tot el bé que ens havia fet.
108. [DE LES NOVES QUE ARRIBAREN, DIENT QUE EL REI DE TUNIS VOLIA RECONQUERIR
MALLORCA, I DE LES DISPOSICIONS REIALS]
I, havent passat aquell hivern a Aragó, ens en tornàrem a Catalunya. I, mentre érem a
Barcelona, ens arribaren notícies que deien que el rei de Tunis volia passar a Mallorca i
s’hi preparava, i que es prenien les naus dels pisans i dels genovesos i de tots els
cristians i, també, les mateixes persones. I sobre açò demanàrem consell als nobles que
eren amb nós i als prohoms de Barcelona, per veure com respondríem davant d’aquelles
noves que ens havien arribat. I ells digueren que fóra bo que coneguéssim la cosa amb
més certesa que no la sabíem, perquè de terres llunyanes es conten moltes novetats que
no són vertaderes.
I per raó d’uns plets que en Guillem de Montcada tenia amb homes de Vic, haguérem
d’anar allà. I, quan feia un dia que érem a Vic i era prop d’hora de mitja tèrcia, arribà,
després de caminar tota la nit, un missatge que ens envià en Ramon de Plegamans, i ens
digué que havien arribat notícies certes a Barcelona que deien que el rei de Tunis ja
devia ser a Mallorca. I, quan oírem aquestes paraules, ens donàrem tanta pressa com ens
fou possible, per temor que no ens en vengués cap desgràcia; i dinàrem molt poca cosa i
no férem més que cavalcar, i a hora de vespres arribàrem a Barcelona. I, com que
havíem fet una gran jornada, aquella nit reposàrem.
I, quan vengué el matí, cavalcàrem cap a la vora de la mar per saber noves. I veiérem
venir una nau de vela, i els esperàrem ; i ells, com tenien bon temps, arribaren ben aviat.
I era un vaixell que era de Mallorca, i un home d’aquell vaixell eixí primer que els altres
en una barca; i li demanàrem quines notícies portava de Mallorca. I ell arribà a la nostra
presència tot descolorit, i digué:
—Senyor, creiem que ja hi deu ser el rei de Tunis.
I nós diguérem:
—Males noves portau! Però nós tenim confiança en Déu que hi serem abans que ell.
I, el dia que havíem decidit, arribàrem a Tarragona; i sobre el que ens havien aconsellat
a Barcelona, diguérem nós:
—No ens sembla que aquest sigui bon consell per a nós ni per a la terra. Perquè la
millor cosa que s’ha fet, des de fa cent anys, ha volgut nostre Senyor que la féssim nós
en prendre Mallorca; i si Déu ens l’ha donada, no la perdrem per peresa ni per covardia,
sinó que volem anar-hi a ajudar. Així que aquesta és la nostra decisió: assenyalarem dia
a aquells qui foren amb nós a la conquesta de Mallorca, i enviarem cartes a Aragó, dient
que, aquells qui tenen honor en nom nostre i els qui són de la nostra mainada, ens
vénguin a ajudar amb tot allò que tenguin i puguin aconseguir; i, al cap de tres
setmanes, que es reunesquin amb nós al port de Salou. Perquè, més ens valdria de rebre
mort estant a Mallorca, que si nós la perdíem per culpa nostra. I heu de saber que no la
perdrem, i, si de cas és així, Déu i els homes coneixeran que no ha estat per negligència
nostra.
I d’aquella mateixa manera com ho diguérem de paraula, ho complírem de fet.
109. [DE COM L’ARQUEBISBE DE TARRAGONA I EL CONFESSOR DE POBLET INTENTAREN
DETENIR L’ANADA DEL REI A MALLORCA]
I aquell dia, i fins i tot abans d’aquell dia, fórem a Tarragona. I havíem noliejat naus i
tarides, i una galera en què nós estàvem per saber noves de si els sarraïns eren a
Mallorca. I les naus i tarides foren preparades per a tres-cents cavallers, i en venguéren
dos-cents cinquanta; i amb cinquanta que en trobàrem en la terra, fórem tres-cents
cavallers allà. I abans que féssim la travessia, ens vengué l’arquebisbe de Tarragona,
que era del llinatge de la Barca i era parent nostre, i en Guillem de Cervera, que era el
confessor que teníem a Poblet, i ens pregaren per Déu i per la fidelitat que ells ens
tenien i pel consell que ens solien donar, que no arriscàssim la nostra persona, sinó que
hi enviàssim els cavallers que s’havien reunit allà per la travessia, i que don Nuno fos
cap d’ells. I es posaren a plorar tan fort com podien, però en cap moment nós no
tenguérem compassió del seu plor. I els responguérem que aquella era una travessia a la
qual per res del món deixaríem de prendre part. I s’esforçaren molt a abraçar-nos, per tal
de retenir-nos, però nós els esquivàrem, i ens separàrem d’ells i anàrem a Salou. I
havíem bescanviat la terra de Mallorca amb l’infant don Pedro de Portugal, i li havíem
enviat a dir, una vegada o dues, que s’afanyàs a anar a socórrer l’illa de Mallorca. I ell
ens donà bona resposta, però mai no va posar res en obra.
110. [DE L’ARRIBADA DE L’INFANT DON PEDRO DE PORTUGAL PER TAL DE PASSAR A
MALLORCA]
I sobre la mitjanit, quan nós fèiem llevar l’àncora a la galera i als altres vaixells per
passar a l’esmentada terra, vengué don Nuno a la vora de la mar, i cridaren en veu alta:
—Oh, de la galera!
Respongueren:
—Què?
I digueren:
—Don Nuno us diu i us prega que l’espereu un poc, que aquí es troba l’infant de
Portugal, que vol parlar amb vós.
I nós volíem salpar; però després pensàrem que, ja que havia vengut, el devíem veure,
que per ell no deixaríem de salpar. I el veiérem, que vengué en una barca, amb don
Nuno; i pujà a la galera i li preguntàrem què volia. I digué l’infant que hi havia vengut
per passar a Mallorca.
—I quants cavallers teniu amb vós, aquí?
I digué:
—Bé n’hi ha quatre o cinc, i els altres vénen.
I li diguérem:
—Déu m’ajudi, però si no veniu ben preparat per passar! Tanmateix, ací teniu les
nostres naus i les tarides que salparan aquest matí; i, si us voleu embarcar, entrau en
bona hora, que nosaltres no deixarem d’anar-hi, perquè, de totes maneres, el rei de
Tunis i la seva host són a Mallorca.
I ell digué que es quedaria en la galera amb un cavaller i amb un escuder, i que don
Nuno manàs als altres que passassin. I fàcilment els podien passar, que llevat dels quatre
cavallers que venien amb ell, no n’hi havia més ni en venien més. I don Nuno eixí de la
galera i ell es quedà amb nós.
111. [DE L’ARRIBADA DEL REI EN JAUME A SÓLLER]
I férem llevar l’àncora, i hom posà mà als rems, i eixírem fora, al pèlag. I tant anàvem
amb vela com amb rems, així que, al segon dia, a l’hora de migdia, arribàrem a Sóller; i
hi trobàrem una naveta de genovesos, i, quan ens veieren entrar, tengueren una por
immensa; però després, quan veieren la nostra senyera, comprengueren que la galera era
nostra, i, lliures de temor, es deixaren caure en la barca. I de seguida venguéren a la
nostra presència, i els preguntàrem:
—Barons, i quines notícies portau de Mallorca?
I ells digueren:
—Bones.
I els preguntàrem si hi havia arribat l’estol del rei de Tunis, i digueren que no hi havia
cap sarraí foraster, a l’illa. I nós estiguérem molt content de les bones noves que ens
havien contat. I ens dugueren gallines. I enviàrem dos homes de la nau a Mallorca, per
fer-los saber que nós érem a Sóller. I ens eixiren a rebre amb gran alegria, i ens portaren
ben bé cinquanta bèsties ensellades perquè entràssim a la vila de Mallorca.
112. [DE L’ARRIBADA DEL REI A LA CIUTAT DE MALLORCA, I DE LES DISPOSICIONS QUE ES
FEREN PER A LA DEFENSA DE L’ILLA]
I nós entràrem a la vila, i la galera entrà, a força de rems, al port de la vila. I aquells que
nós hi havíem deixat ens digueren que bé semblava que prou ens recordàvem d’ells i de
l’honor que Déu ens havia fet en conquerir aquell regne, i no es podien estar de plorar,
de l’alegria que sentien per la nostra vinguda. I, després de tres dies d’arribar nós a
Mallorca, venguéren les nostres naus i les nostres tarides amb els cavallers, que
arribaren bé i tranquil·lament, sense cap mal.
I acordàrem què havíem de fer si els sarraïns venien; i decidírem d’establir les nostres
talaies, perquè abans que ells arribassin ho sabéssim nós de la vila estant. I nós els
diguérem que els ensenyaríem una manera en què els podríem vèncer: que, a la part on
ells dreçarien les veles, ni nosaltres, els cavallers, ni aquells qui eren bons per a les
batalles no ens acostàssim a la mar, i que ens posàssim a l’aguait en la drecera per on
ells havien de passar, i que als altres els donàssim homes a cavall, dels qui no tenguessin
cavalls armats, i que amb ells anassin fins a dos mil homes de peu. I aquests simularien
que els impedien de desembarcar a terra i, quan una gran part d’ells n’hagués eixit, que
començassin a fugir en direcció a la nostra emboscada:
—I així es pensaran que només hi ha aquells de cavall i aquells de peu.
I en passar per la nostra emboscada, llavors, els donaríem assalt amb els cavalls armats i
amb els homes que ens haurien restat, a més d’aquells dos mil; i que els dos mil i els
altres a cavall que els haurien dut a l’emboscada tornassin a nós, i que fins a la mar no
es fes altra cosa sinó atacar-los. I quan els de les naus veiessin que els primers serien
morts i vençuts, no gosarien prendre terra pel mal que haurien rebut els seus.
I ben bé per l’espai de quinze dies tengueren talaies per tota l’illa, perquè ens fessin
senyals amb llums si veien venir l’estol del rei de Tunis.
113. [DE LA CONQUESTA DE LES MUNTANYES DE L’ILLA DE MALLORCA]
I al cap de quinze dies sabérem que ni el rei de Tunis ni aquell estol no vindrien contra
la terra de Mallorca. I aleshores emprenguérem la conquesta de les muntanyes i dels
castells que ells tenien, anomenats Oloró, Pollença i Santueri. I els sarraïns podien ser
ben bé tres mil homes d’armes, i dels altres n’hi havia ben bé quinze mil, entre dones i
infants. I aquell que havien fet cap i senyor, que es deia Xuaip i havia estat de Xiver,
ens féu parlar tractes respecte a tots els sarraïns de les muntanyes i dels castells, que si
nós li teníem mercé i li féiem bé, de manera que, ell pogués viure honorablement, ell
ens rendiria els castells i les muntanyes. I com aquest tracte era bo per a nós i per a tots
els cristians que aquí habitaven i hi habitarien, i com l’illa no podia estar segura mentre
hi hagués una guerra tan gran, els nobles que eren allà amb nós, els cavallers i tots els
altres, acordaren acceptar aquell pacte.
I les condicions eren aquestes: que nós heretàssem a ell i als altres quatre que eren del
seu llinatge, i que els donàssem cavalls i armes, i a cadascú un rocí, o mul o mula, que
fos bo; i que els sarraïns poblassen la terra, els que volguessen viure amb nosaltres, i
que d’aquells que no volien obeir-lo ni incloure’s en el pacte, que en féssem allò que
volguéssem. I açò fou escrit en documents i s’acomplí tal com havia estat decidit. Però,
encara restaren uns dos mil sarraïns en les muntanyes que no es volgueren rendir a la
nostra mercé.
114. [DE LA TORNADA DEL REI A CATALUNYA, I DE LA CONTINUACIÓ DE LA GUERRA A LES
MUNTANYES DE MALLORCA]
I quan estiguérem segurs que aquell estol no vendria, ens en tornàrem i hi deixàrem en
Bernat de Santa Eugènia i don Pero Maça, que era senyor de Sant Garrén i era de la
nostra mainada, i de dotze a quinze companyies de cavallers i escuders que volgueren
quedar-hi, amb don Pero Maça. I nós ens n’anàrem a Catalunya, i ells començaren a fer
guerra amb els de la muntanya; i aquella guerra durà tot l’hivern, fins a maig. I els
sarraïns tenien tan bones fortificacions en les muntanyes, que no els podien fer mal en
les persones. Però només podien collir els blats en alguns llocs poc productius, que no
els podien bastar, de forma que arribaren a una tan gran necessitat, que es menjaven les
herbes per les muntanyes, a manera de bèsties.
I en Bernat de Santa Eugènia i don Pero Maça acordaren d’enviar gent a les muntanyes,
i que es rendissin a ells; i els ho enviaren a dir amb cartes i per un sarraí que els portava.
I els sarraïns respongueren, per carta, que mai no es rendirien a ells, sinó al rei que havia
guanyat la terra. I quan en Bernat de Santa Eugènia i don Pero Maça i els cavallers de la
terra veieren açò, decidiren que ells dos venguéssin a la nostra presència, i que hi
anàssim, perquè així conquistaríem tota la terra.
115. [DE COM EL REI FOU REQUERIT PER PASSAR A MALLORCA]
I venguéren a nós, a Barcelona, i digueren que volien parlar-nos, per donar-nos bones
notícies. I els diguérem que fossin benvinguts, i que els escoltaríem i rebríem les seves
bones noves. I ens digueren que pensàssim d’anar a Mallorca, perquè es rendirien
només amb la nostra presència, ja que així ho havien convingut amb ells. I nós els
diguérem que fossin benvinguts, que bones notícies duien, i que hi aniríem. I els qui
venien d’allà acordaren que no calia que hi anassin cavallers ni altres homes, sinó la
nostra persona i alguns homes que ens servissin; perquè amb la nostra persona i amb
aquells qui estaven allà, ells en tenien tant per conquerir les muntanyes com si hi hagués
mil cavallers. I digué en Bernat de Santa Eugènia:
—Senyor, manau armar dues o tres galeres, i pujau-hi, que nosaltres anirem amb vós. I,
en veure-us els sarraïns, es rendiran a vós.
116. [DE L’ARRIBADA DEL REI EN JAUME A MALLORCA PER TERCERA VEGADA]
I, tal com ell ho digué, férem armar tres galeres, entre Barcelona i Tarragona; i al cap de
quinze dies foren amb nós a Salou. I feia una nit fosca i torbada, però salpàrem, a pesar
dels mariners. I, quan haguérem navegat deu milles amb un poc d’oreig que teníem, ens
vengué una bella nit i una mar bona i una bella lluna; de manera que en Berenguer
Sesposes digué que Déu ens estimava tant que en galotxes hauríem pogut passar la mar:
—Que nosaltres pensàvem que tendríem mal temps i el teniu tal com demanen galeres
armades, i sembla que Déu ho faci per vós.
I nós li diguérem que servíem tal senyor que no pensàvem equivocar-nos en cap cosa
que féssim en nom d’ell, i que li ho agraíem tant com podíem i sabíem.
I al tercer dia, de bon matí, entre l’eixida del sol i l’hora de tèrcia, arribàrem a Portopí, i
hissàrem les nostres senyeres en cadascuna de les galeres, i fent sonar les nostres
trompes entràrem al port de la ciutat de Mallorca.
117. [DE COM EN RAMON DE SERRA ACONSELLÀ AL REI DE CONQUERIR MENORCA]
I, quan els de la ciutat ens veieren venir, conegueren que érem nós, i que aquells que ells
havien enviat havien aconseguit el propòsit del seu missatge. I tots junts, homes, dones i
infants, eixiren al port amb molta alegria i amb molt gran plaer perquè nós veníem; i
també els del Temple i de l’Hospital, amb els cavallers que eren a la ciutat.
I, quan haguérem arribat al nostre alberg, a l’Almudaina, ens digué en Ramon de Serra,
el jove —que així l’anomenàvem perquè hi havia un altre Ramon de Serra, comanador
de Montsó—, el qual llavors era comanador dels frares del Temple en l’illa:
—Senyor, voldria parlar-vos en privat.
I nós l’escoltàrem, i digué:
—Voleu fer un bon fet d’armes? Si enviau a Menorca les galeres, armades tal com han
vengut, i els feu saber que vós heu vengut a Mallorca, ells tendran por. I feu-los saber
que, si es volen rendir a vós, ho acceptareu, i que molt us doldria la seua mort, cosa que
vós no voleu, si ells no la volen. I com tendran molta por, jo crec que es rendiran a vós,
amb què guanyareu bon profit i honor.
I nós cridàrem en Bernat de Santa Eugènia, don Assalit de Gudar i don Pero Maça, i els
comentàrem el consell que ens havia donat el comanador, en presència d’ell. I tots
digueren que n’estaven d’acord, i que convenia fer allò que havia dit el comanador.
118. [DE COM EL REI ENVIÀ MISSATGERS A MENORCA PER ACONSEGUIR LA SEVA
SUBMISSIÓ]
I manàrem a en Bernat de Santa Eugènia, a don Assalit de Gudar i al comanador, que
era qui ho havia aconsellat, que cadascú d’ells hi anassen en una de les galeres i que els
diguessin que nós havíem vengut amb la nostra host i que no volíem la seva mort; i que
ja havien vist i oït què els havia esdevingut als de Mallorca que no s’havien volgut
rendir a nós, en prendre’ls. I que, si ells es volien retre a nós i fer amb nós com feien
amb el rei de Mallorca, els acceptaríem. I que si s’estimaven més la mort i la presó que
venir a la nostra mercè, no els podríem lliurar, que haurien de passar per allò.
I per un alfaquí nostre de Saragossa, anomenat don Salomó, germà de don Bahïhel, els
férem fer carta de creença, en algaravia, per tal que es fiassin d’aquells tres que els
dirien el missatge en nom nostre. I encara els diguérem que nós ens acostaríem al cap de
Pera, des del qual hi ha, anant a Menorca, fins a trenta milles de mar; i que quan
sabríem la seva decisió allí ens trobarien.
119. [DE L’ARRIBADA DELS MISSATGERS A CIUTADELLA]
I férem navegar les galeres amb els missatgers de nit; i l’endemà arribaren a Menorca,
entre hora nona i vespres. I l’alcaid i tots els vells i el poble de la terra eixiren contra les
galeres al port de Ciutadella, i preguntaren:
—De qui són les galeres?
I digueren que del rei d’Aragó, de Mallorca i de Catalunya, i que eren missatgers seus
que anaven cap a ells. I els sarraïns, quan oïren això, feren que tots els altres sarraïns
deixassin les armes i les posassin a terra. I els digueren que fossin benvinguts i que
desembarcassin segurs i estalvis sobre la garantia dels seus caps, i que els tractarien amb
plaer, honor i amistat.
I les galeres posaren les popes en terra. I ells havien enviat a cercar almatracs, estores i
coixins, per tal que seguessin i es reunissin. I tots tres eixiren de les galeres, amb un
jueu que nós els havíem donat per intèrpret. I l’alcaid, el seu germà i l’almoixerif —el
qual nós, després, férem rais de Menorca, que era natural de Sevilla—, i tots els vells,
escoltaren amb gran atenció i amb gran acatament la carta i el missatge que nós els
havíem enviat, i digueren que prendrien acord.
120. [DE L’ESTRATÈGIA QUE FÉU EL REI, QUE ROMANIA AL CAP DE PERA]
I acordaren pregar-los que esperassin fins l’endemà, perquè havien de fer venir els altres
vells de l’illa que no es trobaven en aquell lloc, per tal que poguessin prendre una
decisió comptant amb el seu consell. I en Berenguer, don Assalit i el comanador
respongueren que, si ells ho desitjaven, ho farien. I immediatament els convidaren a
entrar, si volien, a la vila de Ciutadella, que ells els farien gran honor per amor al senyor
rei de qui eren súbdits. I ells els digueren que no hi entrarien fins que els fos donada la
resposta, que no els havia estat manat per nós. I ells digueren que fos com ells
volguessin. I al cap de poca estona els feren portar deu vaques, cent moltons i dues-
centes gallines, i tant de pa i de vi com en volgueren; i estigueren amb ells fins hora de
vespres per distraure’ls. I al vespre, quan els sarraïns entraren en la vila, els nostres
missatgers se n’entraren a les galeres.
I aquell dia, a l’hora de vespres, nós estiguérem al cap de la Pera, des d’on es veu
Menorca. I mirau quina gran host de rei portàvem, que només hi havia amb nós sis
cavallers i quatre cavalls, un escut i cinc escuders que ens servien, deu homes de
criassó, i els troters! I quan començava a fer-se fosc, abans de menjar, férem foc, i
diguérem als nostres que venguéssin tots amb nós, i calàrem foc a més de tres-cents
llocs per les mates, d’ací i d’allà, perquè semblàs que allà estava acampada una gran
host. I quan els sarraïns veieren açò, per dos vells enviaren a preguntar als nostres
missatgers què eren aquells focs que hi havia al cap de Pera. I els nostres digueren que
allò era que el rei es trobava allà, amb les seves hosts; perquè així els n’havíem advertit:
—I vol oir en breu la vostra resposta en un sentit o en altre.
I quan els sarraïns sentiren açò, tengueren gran por entre ells. I, quan vengué el matí, els
digueren que esperassin un poc, que en breu tendrien la resposta. I ells digueren que ho
farien.
121. [DE LA RENDICIÓ DE L’ILLA DE MENORCA]
I, quan vengué el matí, i els sarraïns hagueren fet la seva oració, l’alcaid, el seu germà,
l’almoixerif, els vells i uns tres-cents moros, dels millors homes de l’illa, eixiren i
digueren que agraïen molt a Déu i a nós el bon missatge que els enviàvem, que bé
comprenien que no es podien defensar per molt temps de nós; i que farien escriure,
d’acord amb nós, el pacte que ells farien. I els tractes foren aquests: que deien que l’illa
era molt pobra i que en aquella illa no tenien lloc on poguessin fer sementer que bastàs a
la desena part de la gent que hi havia; però que ens tendrien per senyor seu, i que allò
que ells tendrien ho partirien amb nós, perquè era just que el senyor rebés una part del
que tenien els seus homes. I així, que ens donarien cada any tres mil quarters de forment
i cent vaques i cinc-cents caps de bestiar, entre cabres i ovelles; i que nós els féssim un
document per garantir-los que els guardaríem i els defendríem com a homes i vassalls
nostres; que aquest pacte el complirien a nós i als nostres per sempre.
I digueren els nostres missatgers que encara haurien de fer una altra cosa, és a dir, que
calia que ens donassin potestat sobre Ciutadella i el puig on està el castell més gran de
l’illa, i que, si hi havia altres fortaleses, que ens en donassin la potestat sobre totes. I ells
hi consentiren per força i a desgrat, però finalment es posaren d’acord i digueren que, si
nós ho volíem, ho farien; perquè havien sentit a dir que nós érem bon senyor per a la
nostra gent, i que ells tenien esperança que així ho seríem amb ells.
I en aquest pacte, això és, en fer els documents i fer-lo jurar sobre l’Alcorà a tots els
homes majors i millors de l’illa, hi estigueren tres dies per acabar-ho. I don Assalit féu
escriure als documents que cada any ens donassin dos quintars de mantega, i dos-cents
bessants i barques per a transportar bestiar.
I, mentre estiguérem al cap de Pera, esperant sempre les galeres amb els missatgers que
nós havíem enviat, férem cada dia aquells focs que havíem fet la primera nit.
122. [DE COM EL REI REBÉ ELS REPRESENTANTS DE MENORCA]
I al cap de quatre dies, de bon matí, quan hagué eixit el sol i haguérem oït la nostra
missa, ens vengué un missatge dient que les galeres havien arribat. I ens enviaren a dir
els nostres missatgers que disposàssim bé la casa on nós estàvem. I la férem embellir i
enjoncar bé amb molt de fenoll, perquè no teníem altra classe de jonc; i posàrem
cobertors nostres i dels que es trobaven amb nós per les parets de la casa, en la part on
ells s’havien de ficar, i ens vestírem els millors vestits que teníem, nós i aquells qui ens
acompanyaven.
I aquests foren els missatges que venguéren de Menorca: el germà de l’alcaid,
l’almoixerif i cinc vells dels més honrats de l’illa. I nós els enviàrem cavalls i altres
cavalcadures, per tal que elles hi venguéssin. I, quan foren davant nostre, ens saludaren
amb gran reverència i s’agenollaren, i digueren que ens saludaven de part de l’alcaid
cent mil vegades, com a senyor en qui ell tenia tota la seva esperança. I nós els
responguérem que Déu els donàs bona ventura i que la seva vinguda ens agradava molt.
I perquè els de la host no ens destorbassin ni fessin pressió en les converses que nós
havíem de tenir amb ells, ens n’anàrem a un altre lloc, per tal de poder parlar millor amb
ells. I ells donaren moltes gràcies a Déu i a nós per les paraules que nós els diguérem.
123. [DE L’ACCEPTACIÓ DELS PACTES PER PART DEL REI]
I els missatgers començaren a exposar el seu missatge i la seva resposta. I ens
preguntaren si ens plaïen els documents que havien pactat amb ells. I nós diguérem als
nostres:
—Bé hem d’estar agraïts a nostre Senyor, perquè ens dóna allò que nós no tenim, sense
pecat i a gran honra nostra. L’únic acord que hi ha és que acceptem el que vosaltres heu
fet i que agraïm al nostre Senyor la mercè que ens fa.
I els diguérem que ens agradava el pacte que els nostres havien fet amb ells; i férem els
nostres documents amb el segell nostre, concedint-los que fossin nostres i dels nostres
per sempre més, si ells ens feien sempre aquell tribut a nós i als nostres.
124. [DEL QUE ACONSEGUÍ EL REI EN AQUEST TERCER VIATGE A L’ILLA DE MALLORCA, I
DEL SEU RETORN A CATALUNYA]
I, després d’haver fet aquest pacte amb ells, n’hem obtengut altre tant o més que
aleshores, perquè ells, quan els ho demanam convenientment, ens donen tot allò que hi
volem. I cada any rebem d’ells, sense que els ho demanem, coses ben bones.
Dels sarraïns de l’illa que s’havien alçat a la muntanya, en captivàrem per fer-ne el que
volguéssim, i en donàrem a qui en volia, perquè els fessin habitar en el territori com a
captius. I aquests dos fets duguérem a terme, en aquest viatge fet només amb tres
galeres, perquè així ho volgué aquell Senyor que ens havia creat.
I després ens en tornàrem a Catalunya i a Aragó; i des d’aleshores, per la gràcia de Déu,
l’illa de Mallorca no ha necessitat la nostra ajuda, sinó que Déu l’ha feta prosperar de
manera que val el doble que no valia en temps dels sarraïns.
125. [DELS PREPARATIUS DE LA CONQUESTA D’EIVISSA]
I, després de dos anys, el sagristà de Girona, Guillem de Montgrí, que havia estat elegit
arquebisbe de Tarragona, vengué amb en Bernat de Santa Eugènia i el seu germà a
Alcanyís; i nós estiguérem molt content de la seua elecció. I, quan es trobà davant
nostre, ens pregà que ens fos grata la seva vinguda, i ens digué que si nós li volíem
donar Eivissa, ell la conqueriria, amb el seu llinatge. I que, com nós no la posseíem i
teníem altres coses per fer, bé havíem de voler que ell la conquerís, per tal que hom
digués que l’arquebisbe de Tarragona havia conquerit Eivissa; i que ell la tendria per
nós. I nós prenguérem el nostre acord i, com compreníem que ens feia honor, conquerint
la terra i posseint-la en nom nostre, hi accedírem.
I ell es preparà, amb el seu llinatge, i disposà les coses necessàries a la seva travessia, i
féu fer un trabuquet i un fonèvol. I quan l’infant de Portugal i don Nuno veieren açò,
s’entrevistaren amb l’arquebisbe i li digueren que ells anirien per ajudar-lo, i que els
donàs la part corresponent als homes de cavall i de peu que ells durien en ajuda seva. I
l’arquebisbe hi accedí, i tots formaren part d’aquella companyia.
126. [DE LA CONQUESTA D’EIVISSA]
I passaren a Eivissa, i desembarcaren sense que els de l’illa se’ls oposassin. I anaren,
amb els cavalls armats, amb les naus i amb els vaixells, al port d’Eivissa, i allà
acamparen i li donaren combat. I, quan hagueren situat les màquines de guerra, el
fonèvol i el trabuquet, tiraren al castell i a la vila; i hi havia tres murs, l’un sobre de
l’altre; i el fonèvol, que no tirava tan lluny, tirava a la vila, i el trabuquet al castell. I
quan veieren que el mur de la vila s’enderrocava pels trets del fonèvol, començaren a
cavar. I quan els de la host veieren que era hora de combatre’ls, primerament els
assetjaren amb batalles menudes; i, quan veieren que era hora de donar-los combat,
s’armà tota la host, i prengueren tot el primer tancat de la vila. I, quan els sarraïns
veieren que l’havien perduda, es varen desanimar i parlaren tractes dient que es
rendirien.
I Joan Xico, que era de Lleida, fou el primer home que entrà en el tancat del mur de la
vila. I així guanyaren, d’aquesta manera, la vila i el castell, i el trabuquet no hi arribà a
tirar deu pedres. I després que Eivissa fou presa, moltes vegades hi anaren galeres de
sarraïns, però, per la gràcia de Déu, cada vegada hi reberen més mal que no en pogueren
fer.
Índex
Introducció I. El Llibre dels Fets
1. La tradició cronística llatina anterior a Catalunya
2. Les Quatre grans cròniques. Consideracions generals
3. El Llibre dels fets: descripció i aspectes generals
4. Autoria
5. Etapes de redacció
6. Tipus d’obra
7. Prosificacions
8. Estil i tècnica
9. La versió de Marsili
10. Les altres cròniques
II. La conquesta de Mallorca
1. L’empresa conqueridora i els seus efectes
2. Algunes qüestions d’interès lingüístic
3. L’altra versió dels fets: el testimoni dels vençuts
III. La nostra edició
IV. Esquema cronològic
Bibliografia
Sobre el Llibre dels fets
Sobre la conquesta de Mallorca i les Pitiüses
Llibre dels fets: Conquestes de Mallorca i Eivissa i submissió de Menorca