Llibret jocs florals escolars 2016

Nou Barris

Obres guardonades

Jocs Florals Escolars de Nou Barris 2016

- 2 -


- 3 -

ÍNDEX

Presentació

Jurat 5

Centres participants 6

Categories 6

Primers premis poesia

La tardor, Helena Torner Cerdà 9

Tinc por a no dormir, Oriol Sicilia Martín 10

El temps d’un rellotge, Gerard Tomé 11

Els tipus de por, Anthony Rivas González 12

Lluita a Cal Traviu, Adrián Vizcaino Rodríguez 13

Enyorança, Meritxell Osorio Gálvez 14

Segons premis poesia

Les estacions, Álex Bayascas Guasch 17

La pau, José García Díaz 18

Els colors, Gael Grau Rios 19

Poema vocalitzat, Joan Alós Palacios 20

On tot és possible, Mònica Borrell Cabeza 21

I què vols que et digui, Alba Sosa García 22

Nit, Gerard Gil Candelario (accèsit) 23

Primers premis prosa

Els dibuixos màgics, Ian Iglesias Medina 27

Jo ja no sé a quin món estic, Laia Parent Benito 28

El color de les emocions, Qin Olivé Adrados 30

El mar, Mia Guaitoli 33

Vull anar a Europa, Laura Minguella Ayuso 35

Gris, Ània Custodio Folch 37

Segons premis prosa

La muntanyeta, John Janner Ramírez 43

La flor de lluna, Dayana Salazar Antezana 44

La dona de les francesetes, Greta Vilajosana Longan 45

Noves experiències, Lucía Momblant Marín 48

Tot en silenci, Lucía Uribe Zamora 49

Dia 256, Sheila Boudount 52


- 4 -

Premis poesia o prosa categories G (NEE Primària) i H (NEE Secundària) Primers premis

M’agrada cuinar, Monica Vilchez Fresenko 57

La princesa de la lluna, Luisa Constantin, Belén Benslimane i Oscar Barea

58

Segons premis

El cavaller dolç, Ismael Lobos, Shahzaib Shahzaib i Xavier Samper 59

Premis Conte audiovisual il·lustrat Primer premi

El cervolet, 1r primària IEA Oriol Martorell 75

Segon premi

Sant Jordi, Maria Gil Pujol, Edgar Petit Bel i Mar Toledano Moreno. 75

Escola Splai


- 5 -

JURAT

Representants dels centres docents

Marta Ballesteros Mestra del CEE Sant Joan de la Creu

Caterina Clermont Mestra de l’escola Prosperitat

Josep Maria Domènech Mestre del C. Amor de Dios

Daniel Espresate Mestre de l’escola Àgora

Concha Marín Mestra jubilada de l’escola Splai

Blai Serrador Professor de l’institut Roger de Flor

Remei Solé Professora de l’institut Barcelona-Congrés

Representants del Districte de Nou Barris

Emília Sánchez Directora de la Biblioteca Nou Barris

Àngels Rabadà Consellera d’educació, infància i gènere

Representants del Servei Educatiu de Nou Barris

Domènec Garrido Assessor LIC del SE Nou Barris

Modalitat contes audiovisuals il·lustrats

Sebastià Capella Mestre jubilat CRP Nou Barris

Vicenç Gil Mestre de l’escola Mercè Rodoreda

Secretàries

Xintu Ferrer Mestre del CRP Nou Barris

Núria Solé Mestra del CRP Nou Barris


- 6 -

CENTRES PARTICIPANTS

CEE Sant Joan de la Creu

Escola Àgora

Escola Aiguamarina

Escola Antaviana

Escola Ferrer i Guàrdia

Escola Marinada

Escola Mercè Rodoreda

Escola Mestre Morera

Escola Palma de Mallorca

Escola Prosperitat

Escola Sant Jordi

Escola Splai

Escola Tibidabo

Escola Timbaler del Bruc

Escola Tomàs Moro

Escola Víctor Català

Escola Valldaura

IEA Oriol Martorell

Institut Escola Turó de Roquetes

Institut Barcelona Congrés

Institut Flos i Calcat

Institut Roger de Flor

Institut Sant Andreu

Institut Valldemossa

C Amor de Dios

C Cor de Maria Sabastida

C Escola Pia Luz Casanova

C FEDAC-Amílcar

C Grey

C Prínceps 23 d’abril

C Sant Ferran

CATEGORIES

Categoria A Cicle inicial d’educació primària

Categoria B Cicle mitjà d’educació primària

Categoria C Cicle superior d’educació primària

Categoria D 1r i 2n d’educació secundària obligatòria

Categoria E 3r i 4t d’educació secundària obligatòria

Categoria F Batxillerat i cicles formatius (fins a 25 anys)

Categoria G NEE d’educació primària

Categoria H NEE d’educació secundària

Categoria conte audiovisual il·lustrat Educació primària i NEE


7

PRIMERS PREMIS

POESIA


8


9

La tardor

Quan és tardor,

el sol sembla de formatge.

La llum és taronja

i la lluna és flonja.

Els colors de la tardor

són vermell, taronja i groc,

els colors de l’albercoc.

El color de la tardor és enlluernador.

Els mosquits tan eixerits

es moren encongits.

Les fulles que cauen i giren

tenen vertigen,

volen amb el vent

i cauen rabent.

Jo a la tardor

sento calor i claror.

M’agrada la tardor.

Helena Torner Cerdà, 7 anys

Pseudònim: Pasta amb pesto

IEA Oriol Martorell


10

Tinc por a no dormir A les 11 de la nit

tinc por d’anar-me’n al llit.

Sense un conte per explicar

dono voltes sense parar.

El meu germà ja està adormit

i jo continuo encongit.

Estic molt desesperat

Aiiiixx que cansat!!!

El cor em va a 1.000 per hora.

“Si us plau , Oriol millora”.

Els meus pares se’n van a dormir...

I ja són les 3 del matí!!!

I de sobte... La televisió

s’encén per art de màgia.

Algú m’està donant una lliçó?

També se sent una rialla

I jo li dic: ssssshhh calla, calla!!!

Són el pare i la mare

que ja s’han aixecat.

Estic cansat

però la nit ja se n’ha anat!!!

Oriol Sicilia Martín, 9 anys Pseudònim: Pesudònim IEA Oriol Martorell


11

El temps d’un rellotge

El meu pare se n’ha anat de Catalunya,

i cada vegada més s’allunya.

Avui una carta d’ell m’ha arribat,

i jo he posat cara d’entusiasmat.

Fa anys va dir que tenia un regal especial,

dins d’una capsa de fusta tropical.

En obrir el paquet, veig un trist rellotge

que em sorprèn i em fa posar ferotge.

-Que és això?- pregunto a la mare estranyat.

-El rellotge del pare! Te l’ha regalat!

A la carta posava

que ara a mi em tocava

conservar de la família el tresor:

un magnífic rellotge d’or.

Una llegenda em va explicar:

“la família Tomé el vol robar”.

A mi no em sembla car ni lluent.

No sé perquè el vol aquesta gent!

Quan me l’he volgut provar

ha començat a brillar


12

i quan les agulles s’han anat movent

jo m’he sentit més i més content.

Em vénen records d’infant

al costat del pare jugant

i noto que no puc estar enfadat

quan el porto posat.

És màgic de veritat!

per això és tan valuós.

El secret haig de tenir amagat.

Haig de ser molt cautelós.

He pensat guardar-lo sota el llit

i així quan arribi la nit

me’l posaré com ho feia el pare, al canell

i m’adormiré pensant en ell.

Gerard Tomé, 12 anys Pseudònim: Críper IE Turó de Roquetes


13

Els tipus de por

Ara jo us explicaré.

ja sigui expressant comèdia o tragèdia,

en to dràstic o sarcàstic,

les situacions de por que hi ha,

i potser diré com s’han d’enfrontar.

Aquestes són:

Por a la foscor,

els llums s’apaguen i hi ha absència de

claror,

el pànic s’estén, per tant si una petita

flama encens,

pots reduir l’estrès.

Por a les aranyes, com quan només

veus una i t’espantes,

doncs, agafes l’escombra,

i la colpeges, amb uns quants pals fins

cansar-te’n.

Por a quedar-te sol,

si és a casa, encara pitjor,

ja que, se senten les passes de les

musaranyes,

corretejant per la teulada.

Els fantasmes i els esperits sense

cames,

s’alliberen i rondinat per la casa,

t’esperen.

Por a veure una pel·lícula de terror, al

cinema, sobretot,

abraça’t a la persona del costat,

tanca els ulls i deixa el temps passar.

Pitjor si ho veus amb ulleres de tres

dimensions,

els monstres, els esperits i les ànimes

mortes surten de la pantalla,

i amb els espectadors,

comença la baralla,

vés en compte de no patir un malson.

Por a dormir sol,

s’ha de romandre amb els ulls oberts,

així passa més ràpid el temps.

Les joguines cobren vida i per la casa

es donen un passeig.

Tot fa la sensació de terror,


14

fins i tot si la finestra es mou,

fa molta por.

Por als lladres,

qui sap si pot venir el temut “home del

sac”,

per emportar-se a qualsevol ésser

humà.

Por als malsons,

et pots trobar en qualsevol situació,

i llevar-te amb un crit de desesperació,

o en el cas dels infants,

deixar moll el matalàs.

Por a les notes,

pots quedar-te a gust,

o pots caure desmaiat d’un disgust.

I en el cas dels nens, por a la mare,

si alguna acció li desagrada,

millor, corre que t’enxampa.

Aquí acaba tot,

i espero que després d’això,

ja no tingueu por,

o potser estigueu pitjor.

Anthony Rivas González, 13 anys

Pseudònim: Obama

Col·legi Sant Ferran


15

Lluita a Cal Traviu

A Cardona hi ha disputa

dos amos s'han empipat.

Un es diu Trívoli,

l'altre Travis Serrat.

Ell, bon comte i marit,

l'altre, cavaller adolorit.

Trívoli té un maligne desig:

que un dels dos no dormi més a la nit.

Trívoli, bon comte i senyor,

li diu a Travis que son servent ha

comès un error.

Travis, consternat,

ordenà a Trívoli que li digui què ha

passat.

Trívoli, llavors,

explicà el perquè dels seus dolors.

— Son servent arribà a mon castell

i birlà mon anell!

— Mon servent Traviu,

el que és encara viu?

— Son servent Traviu,

el que és encara viu i per dintre riu!

— Oh, gran comte i senyor,

crec que tot això ha sigut un error.

— Embaucador! Traviu m'ha pispat

mon tresor!

— Anem doncs a cal Traviu,

per veure si és ell el que se'n riu.

Trívoli i Travis arriben a sa masia,

per veure si li ha arribat el seu dia.

— Això és cal Traviu, el que no diu ni

piu?

— El mateix que viurà per aquest estiu!

Trívoli, molt sorprès,

es girà per veure qui l'ha atès.

Era Traviu, el fill adoptiu

de la família Bertaniu.

Travis s'aparta de la baralla,

i es queda per veure qui guanya.

Arrupit en un proper tronc,

fa d'espectador ronc.

— Traviu, et sembla bé prendre mon

anell,

i encara avui, no saber raonar amb tu

mateix?

— I tu comte Trívoli, que has pres la

meva esposa,

i encara avui, no fer-te gens de nosa?

— Cap bandoler, que birles mos

vedells!,

cap esgarrifat, que per riure no tens

pells!


16

— Jo vaig birlar sos vedells per poder

menjar i riure,

perquè tu, comte Trívoli, me'ls vas

prendre, i no per viure!

— Et faré tallar el cap

i et penjaré com un sac!

— Trívoli? El del gran comtat?

El que és més presumit que un gat?

— Trívoli? El del conte contat?

Aquell que ara ja està acabat?

— Jo mateix! Et trepitjaré amb mon

cavall

i et faré un gran tall, com li vaig fer a

Maragall!

Travis llavors s'adonà

de que Trívoli és molt malvat,

i planeja el seu atac

si son servent surt mal parat.

Un pagès valencià que passava per

enllà

va fer una crida per lluitar a pedrejar:

— Lluita a cal Traviu! Lluita a cal

Traviu!

I que només en quedi un de viu!

Trívoli la seva espasa va treure,

i a Traviu li volia dir "a reveure!"

Traviu, sense armes per lluitar,

no va poder fer res pel seu defensar.

Arriba son amo amb bona capa i gesta,

i li clava son punyal d'una gran

empenta.

Trívoli mor, afligit pel seu cor.

Traviu viu, feliç com una perdiu.

El pagès valencià va retornar,

i va dir llavors la seva crida final:

— Lluita a cal Traviu! Lluita a cal

Traviu!

I només n'ha quedat un de viu!

Adrián Vizcaíno Rodríguez, 14 anys Pseudònim: Trobador de Cardona Institut Sant Andreu


17

Enyorança Com la cendra

que resta

quan amb el teu foc

incendies tot el teu pas.

Com l’escuma que

el mar deixa

a la riba de l’onada

esperant el retorn, el teu.

Cerco en la teva paraula

la calma,

cerco els teus vèrtexs,

la tempesta

I la humitat de l’onada

I l’ambient salí.

Marí

Del després

del desprès.

Que regala tot

quedant-se sens res.

M’ets la terra,

la llar del roser

que sempre hi és,

tot i les espines.

Encara que les flors

siguin albines

em situo a l’abisme

i rebo la cordial salutació

del vent,

que m’empenta

tant o més

que el record

de les situacions anaeròbies

a la vora dels teus llavis.

Meritxell Osorio Gálvez, 18 anys Pseudònim: Xaloc Institut Sant Andreu


18


19

SEGONS PREMIS

POESIA


20


21

Les estacions

Ja arriba l'hivern,

que mai és calent.

Si es tracta de fred

ell sempre porta vent.

A aquesta estació,

es celebra el Nadal

i en honor a l'hivern

es toca el timbal.

És tant divertit,

que no tornaria a casa

encara que em donessin un crit!

Aquesta és la primavera

l'estació de les flors

es celebra la Pasqua

on sempre hi ha ous.

Arriba l'estiu

tot ple d'emocions

arriben les vacances

amb moltes cançons.

Aquí fa calor,

t'acostumes al final

et tires a l'aigua,

ja t'has refrescat!

Ha arribat la tardor,

jo tinc una mica de por

però sóc divertit

encara que a Halloween,

igual dones un crit!

Álex Bayascas Guasch, 8 anys

Pseudònim: Titán C. Amor de Dios


22

La pau

Et miro Terra

I et veig tan negra.

Tota plena de tristor!

Expulsar tanta tristesa

seria el meu desig,

fer fora la pobresa

i tothom seria feliç.

Dir adéu a les guerres

que només porten terror,

dir adéu a les penes

i junts fer un món millor.

José García Díaz, 9 anys Pseudònim: Àgora Studiant Escola Àgora


23

Els colors

Hi ha milers de colors

en aquest món tan preciós.

Hi ha clars,

hi ha rars,

hi ha divertits,

hi ha avorrits.

I els de l’arc de Sant Martí?

Vermell, taronja o blau marí?

Des del marró del fang,

fins al groc d’un sol radiant.

Des del blau del cel,

fins al taronja d’un caramel.

Des del vermell de la maduixa,

fins al cabell negre d’una bruixa.

Des del verd d’una planta,

fins al gris de qualsevol manta.

I el blanc, el més bonic color?

que el formen els altres amb pau i

claror!

Però el millor, el transparent,

que no el veuràs, ni que estiguis atent.

Gael Grau Ríos, 11 anys Pseudònim: Mamadou Escola Splai


24

Poema vocalitzat

Apa, amics,

animeu-vos a anar a Amèrica amb avió.

Així abraçareu altres aprenentatges.

Estareu entre enormes elefants elegants,

en espais exageradament extraodinaris.

Identificareu intel·ligents infants intentant

idear invents impossibles,

inspirant imatges invisibles.

Obtindreu ocasionals olors oceàniques

o observareu obres occidentals originals.

Utopia urgent: UNICOLOR UNIVERSAL!!!

Alternant Esperança, Indignació, Orgull, UNIÓ!!!

Joan Alós Palacios, 12 anys Pseudònim: KIKO88 IEA Oriol Martorell


25

On tot és possible

Hi ha un lloc on tot és possible,

no hi ha límits d’espai ni de temps.

on el fons del teu cor és visible

i pots ser realment com vols ser.

Contemplar la bellesa en silenci,

mirar el cel i la pluja d’estels,

el sol que es pon sobre la mar en calma,

els prats en flor i els cavalls corrent.

Deixar-te caure i volar com ocell,

sense por de cap mal ni perill.

on la música pot sortir del cor

i fluir a través dels teus dits.

On ningú ja no jutja els teus actes

i s’esborren els errors que has comès.

On comences de nou cada dia

i pots parlar amb el que ja no hi és.

Allà els instants feliços,

no s’acaben mai més.

És el lloc dels teus somnis...o el cel !

Mònica Borrell Cabeza, 15 anys Pseudònim: Limebú Fundació Cor de Maria-Sabastida


26

I què vols que et digui

I què vols que et digui quan em mires fixament?

Busques en mi respostes que mai no podré donar.

M’enfonso lentament en el deserts dels teus ulls mel,

I per molt que camino, no aconsegueixo escapar.

Dintre teu no hi ha rellotges perquè no existeix el temps.

Mesos i anys només compten tot allò que ja no torna.

És eterna la vida, però el que ara veus s’evapora.

M’obligues a plantejar-me què vol dir ser permanent.

Dues lletres d’un llibre que mai no s’acabarà,

Brisa que sense rumb vaga i que veu com el món cau;

Grans de sorra arrossegats dins les entranyes del blau.

Potser no tinc respostes, però podríem ser immortals.

Alba Sosa García, 16 anys Pseudònim: Maia Escola Valldaura


27

Nit

Mai he sigut de dormir. Camino descalç

Per les fràgils làmines de fusta quan

Les làmpades, els quadres, les bigues,

I les parets guarden un silenci inestable.

Contemplo la immensitat de la nosta

Ciutat; aquelles barres privaran la meva il.lusió.

En el dormitori tu encara dorms, encongida.

Com tantes vegades m’estiro al teu costat,

Sota els llençols tebis del teu cos. Aviat

El sol entrarà per les escletxes de la persiana.

Tanco els ulls.

Sempre m’ha agradat

Despertar amb tu.

Gerard Gil Candelario, 17 anys Pseudònim: Abrat Ins Valldemossa -accèsit-


28


29

PRIMERS PREMIS

PROSA


30


31

Els dibuixos màgics

Una vegada, en una biblioteca de nou Barris de Barcelona, hi havia molts nens i nenes.

Va passar que un nen va agafar un llibre, se'l va llegir, sense voler se'l va deixar obert i

un dels personatges es va escapar. Cada nit se n'escapava un, fins que ja no en

quedava cap. Els personatges escapats s'ho estaven passant genial, veient pel·lícules,

vivint aventures, escalaven plantes, flors i muntanyes, ... Fins i tot van pujar en avió i

van veure com passava el mar per la finestra. Van arribar a passar un any a Nova

York!! I van tornar a Barcelona. Aquell dia a Barcelona estava plovent molt fort i

queien llamps i se sentien trons.

El noi que havia agafat aquell llibre va veure els personatges al carrer Ciutat de

Granada i els va dir:

- Torneu, que no heu sentit els trons? Aneu corrents a la biblioteca, que allà us

estimarem!!

Els personatges li van fer cas i van apretar a córrer i van arribar a la biblioteca. Van

trobar el llibre obert i van entrar cadascú a la seva pàgina. I ja van tornar a estar a la

biblioteca!

Vigileu quan llegiu un llibre que no sigui que els personatges s’escapin.

Ian Iglesias Medina, 7 anys Pseudònim: Suárez IEA Oriol Martorell


32

Jo ja no sé en quin món estic

Hi havia una vegada fa molt i molt de temps... bé tampoc tant. D’acord, va ser ahir. En

una muntanya molt llunyana... bé, tampoc tant. D’acord, aquí, a Collserola...En un

bosc molt tranquil i tot al seu lloc: el llop buscant menjar, l´àvia al llitet i la caputxeta

alegre i tranquil·la!

I ara em preguntareu: per què no hi ha emoció en aquest conte? Doncs ara us ho

explicaré...o no. No tinc ni idea del què passa a la muntanya i per què, de sobte, la

caputxeta està en un gimnàs i ja no és vermella sinó negra. Sí, sí, m’heu sentit bé,

negra, negra com el carbó. I si continuo trobem al llop en una manifestació cridant:

“PAU, PAU!!!” vestit súper frikicament i francament lleig...

I si continuo trobem l´àvia en un centre de ioga fent hip hop amb un xandall totalment

nou (no m’estranya, està tot el dia en el llitet) i també amb una cinta que no li agafa ni

un sol pèl, i el més fort d´explicar: amb unes bambes “heilers”, d’aquelles de rodes per

fer-se una nata de sant déu!!!!

L’endemà vaig voler esbrinar què passava amb aquests personatges... I pensant,

pensant, vaig arribar a la conclusió de què havia sigut algun mag o algú semblant, el

responsable d’aquell desastre. Vaig arribar a aquesta conclusió d´aquesta manera:

quan vaig tancar la porta de casa vaig veure que a la clau hi havia escrit: “darrere

d’aquesta porta tot és possible”. I em va recordar al món de la fantasia.

Quan vaig arribar a la muntanya, efectivament, es tractava d’un mag. Quan el vaig

veure no sentia por, al contrari, sentia admiració; era brutal el que veien els meus


33

ulls!!!! De cop, vaig notar una empenta i vaig caure a dins d’on ell estava fent una

poció. Ell em va mirar amb un cop d’ull sec.

-QUI ETS TUUUUUU -em va dir amb veu ronca però forta, i jo vaig contestar amb veu

tremolosa:

-Sóc una ciutadana d’aquí al costat.

-Aaaah! Una altra friki d´aquestes! -va riure.

-Escolti’m: jo no sóc una friki, jo simplement vull salvar allò que és normal.

-Ningú no interromprà el meu projecte – va objectar el mag.

-Això ja ho veurem! Què he de fer? Faré el que sigui per salvar la realitat.

-Molt bé, així que arrisques la vida per salvar la caputxeta vermella, o, més ben dit, la

caputxeta negra! Oi?

-Sí, exactament, tots tres vinc a salvar!

-Tots tres?

-Jo només vaig transformar la caputxeta – es va explicar.

-Quèeeee? En sèrioooo? Hauré de seguir buscant l’àvia i el llop? Aixxx! -vaig dir

sospirant. -Bé, digues, mag, què he de fer?

-Per al conjur desenllaçar,

uns enigmes hauràs de realitzar- va recitar.

I continuà:

-“Un avió s’estrella entre la frontera d’Alemanya i França. A on s’enterren els

supervivents?”


34

-Mmmmm? Alemanya....França...frontera....supervivents. Aaah! Un moment, ha dit

supervivents- vaig pensar- Ja ho se! Enlloc, perquè són supervivents!

De sobte, el mag va fer una cara trista, va treure una bola màgica, i no em podia

creure el què veien els meus ulls: era la caputxeta! Què feliç estava!

Vaig continuar buscant i vaig trobar darrere d’unes estàtues, a un altre mag. Però

aquell semblava ser més poderós. Semblava que podria transformar a dues persones!

Vaig apropar-me i em va dir:

-Ja sé el què vols:

-“Quantes gotes caben en un got ple?”

Em vaig quedar bocabadada, però després vaig pensar: és normal, és un mag i m’ha

endevinat la ment. Vaig començar a pensar....Gooots...hi caben....got ple....Ahhhh! És

un got ple, no hi caben més gotes!

-Arrrggg!!! -va remugar enfadat- no te’m trauràs de sobre tan fàcilment!

I a continuació va llençar:

-“Què enganxa més que un ganxo?”

-Tu tampoc no em trauràs de sobre tan fàcilment!!! -el vaig desafiar.

-Dos ganxos!- vaig dir satisfeta.

El mag es va enfadar i va dir:

-Sóc un mag dolent, mai no compleixo la meva paraula.

-Nooooo!- vaig cridar. El mag se n’havia anat, ja no tenia res a fer.


35

De sobte, em va caure una llàgrima. Vaig reunir tota la ràbia, la força, l’alegria, la

tristesa i la por en una segona llàgrima que...va fer una reacció màgica. De sobte,

l’aigua s’anava fent gran i anava mullant tota la muntanya. Tot tornava a la normalitat.

Tot va tornar a començar!

Laia Parent Benito, 9 anys Pseudònim: Mahatma Ghandi IEA Oriol Martorell


36

El color de les emocions

En una illa plena de colors, vivien moltes emocions: l’alegria, la tristesa, la ràbia,

l’egoisme, la por, la saviesa...Eren moltes emocions, i un dia l’illa s’enfonsà. L’aigua

anava pujant a poc a poquet i les emocions anaven agafant vaixells. Només una

emoció no tenia vaixell, aquesta era l’alegria.

Quan l’aigua del mar ja li començava a pujar pels genolls va demanar ajuda al vaixell

de la tristesa (el va reconèixer perquè era de color blau) però, com estava plorant no

va poder sentir els crits de l’alegria.

Després va passar un altre vaixell, aquest era de color vermell, era el vaixell de la ràbia

i l’alegria implorà:

- Si et plau ràbia ajuda’m a mi! Que d’aquí on estic no en puc fugir!

Però la ràbia estava enfadada amb tothom i no va voler acollir-la.

També va passar un vaixell, aquest era d’or, a dins hi havia l’egoisme; l’alegria li va

demanar pujar, però l’egoisme li va dir:

- Sí home, tu no puges al vaixell que me l’embrutes en un moment! – Cridà

l’egoisme.

Poc després passà una taca negra, més negra que la nit. Aquest era el vaixell de la

por, que tampoc va deixar pujar a l’alegria perquè deia que li tenia por. La va fer fora:

- No vull que puguis, fuig d’aquí, que em fas por; a veure si m’enfonses el

vaixetó!

Desesperada l’alegria cridà, i un vaixell mig nou mig vell va aparèixer seguidament. Era

el vaixell de la saviesa, ella va dir:

- Vine alegria, vine aquí, que jo t’ajudo a sortir d’aquí!


37

Quan van arribar al port l’alegria li va donar les gràcies i li va dir:

- Per què m’has ajudat de tan bon grat?

I la saviesa li va contesta que amb el temps ho entendria. L’alegria, molt després, va

entendre que la saviesa l’havia ajudat perquè sense l’alegria no hi ha vida!

Qin Olivé Adrados, 12 anys Pseudònim: 2K13 C. FEDAC-Amílcar


38

El mar

Es va despertar en sentir un soroll, va obrir els ulls i va veure com la seva mare recollia

les poques coses que tenien per casa i les posava totes a dins d’una bossa. Es va

aixecar del llit estranyat; no acostumaven a anar de viatge i menys ara que hi havia la

guerra i que no li sobraven els diners. La seva mare el va mirar i li va dir:

-Hisham, posa’t una jaqueta i ajuda el teu germà a posar-se les sabates, ens n’anem

d’aquí a mitja hora.

Es va quedar una estona quiet sense saber què fer fins que la seva mare el va mirar

amb uns ulls tristos i plens de por i li va dir:

-Va, Hisham, fes el que et dic i ja t’explicaré tot.

Ell va quedar-se una estona més parat i després va fer el que li deia sa mare. Es va

posar l’única jaqueta que tenia i va ajudar el seu germà a posar-se les sabates. Ell

tampoc semblava que sabés res del que estava passant.

Al cap de mitja hora es van trobar tots tres davant de casa amb una maleta i van

començar a caminar darrere un grup de gent que semblava que es trobava en la

mateixa situació que ells. Caminaven per petits carrers foscos, tots tres agafats de la

mà, com si això pogués disminuir la por que sentien. Ningú deia res, tots miraven

endavant i seguien caminant.

Van caminar durant tot el dia; no es van parar ni per menjar. En aquella temporada el

menjar no abundava. Només es van parar quan ja era fosc i el sol feia temps que

s’havia amagat darrere les muntanyes. Havien arribat a un lloc que en Hisham no

coneixia. Hi havia un prat a la dreta del camí i un grupet de cases abandonades a

l’esquerra. Des de lluny es podia veure com un altre grup de persones arribava


39

caminant lentament fins on eren ells. L’home que havia guiat el grup fins allà va parlar

per primera vegada:

-Per avui dormirem en aquestes cases, demà anirem cap al mar.

Mar, aquella paraula era nova al vocabulari d’en Hisham. N’havia sentit a parlar alguna

vegada quan era petit, però no li havia prestat gaire atenció. Volia preguntar a la seva

mare per què eren allà i per què havien d’anar al mar però a l’hora de preguntar-li-ho

va veure la seva cara plena de fatiga i tristesa i va decidir esperar. Es van dirigir cap a

una casa amb una vintena de persones més i es van estirar els tres junts per escalfar-

se mútuament.

Es va despertar per la llum que entrava pel forat on hi hauria d’haver una porta i va

mirar al seu voltant. Tots s’estaven despertant i d’un en un anaven sortint d’aquella

casa per trobar-se amb un grup més gran de gent. Van menjar algunes coses que

s’havien emportat de casa i van començar a caminar una altra vegada cap al mar. La

seva mare aquell dia semblava una mica més relaxada que el dia anterior així que en

Hisham es va atrevir a preguntar-li:

-Mama, on estem anant? Qui és aquesta gent? Què vol dir mar?

Potser va ser perquè va fer massa preguntes o perquè sa mare estava massa cansada,

però ella li va dir que no podia contestar-li i que ja li ho explicaria en un altre moment.

Devien ser les cinc de la tarda quan van arribar a una gran ciutat. Allà el guia del grup

es va parar a preguntar a un senyor d’aquella ciutat alguna cosa. Mentrestant en

Hisham va aprofitar per mirar al seu voltant. Les cases eren més grans que a la seva

ciutat i estaven menys destruïdes. Segurament la guerra no els havia afectat. Va

començar a pensar com devia viure aquella gent, on devien dormir i si els nens de la

seva edat anaven a l’escola. De cop va sentir el seu germà que li va estirar la màniga i

li va assenyalar cap endavant, on el grup estava avançant. Ell li va fer que sí amb el

cap i van seguir avançant.


40

Van seguir caminant unes dues hores i de cop es va obrir davant d’ells una gran

quantitat d’aigua on navegaven vaixells. Allò devia ser el mar. En Hisham va quedar

meravellat de tanta bellesa. De cop, es va veure portat per una gran massa de gent

cap a un costat i va haver de treure la vista del mar per poder buscar la seva família.

Els va trobar i van anar caminant cap a on anava la gent. Van arribar a una espècie de

port on hi havia uns vaixells bastant grans, als quals la gent pujava en grans

quantitats.

-Nosaltres també haurem de pujar en un d’aquests vaixells? -va preguntar el germà

d’en Hisham.

-Sí -va respondre la seva mare-, ens portarà a un lloc millor.

A en Hisham li fascinava la idea d’anar navegant pel mar, però en veure l’expressió de

la seva mare quan havia respost la pregunta del seu germà va entendre que no devia

ser una cosa gaire divertida.

Van anar avançant fins que va ser el seu torn de pujar en el vaixell. Un senyor els va

ajudar a pujar i finalment van ser a dins. Estaven tan apretats els uns contra els altres

que gairebé no es podien moure. En Hisham va intuir que s’hauria de quedar molta

estona dret sense poder-se moure. Va acabar de pujar la gent, segurament el doble de

la capacitat del vaixell.

Van deslligar la corda que els lligava a la terra i van començar a endinsar-se en el mar.

Es va fer de nit i regnava el silenci, encara que tots estaven desperts. Les onades feien

moure el vaixell cap a un costat i cap a l’altre suaument i la lluna il·luminava tots els

caps d’aquella gent. De cop, va començar a ploure. Al principi poquet, però cada

vegada la pluja es feia més forta fins que va començar una gran tempesta. La gent es

va començar a inquietar. I si ens cau una onada a sobre i ens enfonsem? I si el motor

es para i ens quedem aquí? Totes aquestes preguntes regnaven per les ments


41

d’aquelles persones. Quan la cosa es començava a calmar una mica, una gran onada

va arribar des de la dreta, va tombar el vaixell i tots van caure a l’aigua.

La majoria no sabia nedar i als pocs que en sabien no els servia de res. A en Hisham

els pulmons li començaven a cremar. Una altra bombolla d’aire se li va escapar per la

boca. No podria aguantar gaire més estona sota l’aigua. Havia de sortir d’allà d’alguna

manera, però els corrents marins d’aquells mars eren massa forts. Després de molts

intents de sortir de l’aigua es va rendir. No podia fer res més. Es va acomiadar

mentalment de totes les persones a les quals estimava, va tancar els ulls, va deixar

anar tot l’aire que li quedava a la boca i es va sentir feliç, feliç de deixar un món

conflictiu, feliç d’haver acabat lluitant, feliç d’haver acabat sentint llibertat.

Mia Guaitoli, 12 anys Pseudònim: Anònim 5 IEA Oriol Martorell


42

Vull anar a Europa

Les ones. Vénen i se’n van, juguen sobre el meu cos. Les onades, aquelles mateixes

onades amb què havia jugat a la platja anys enrere, aquelles en què havia nedat amb

el pare i la mare, aquelles que m’havien arrossegat fins aquí... aquelles que ara

m’acotxaven suaument i amb delicadesa, tal i com ho feia la mare quan érem a casa, i

que m’aporten tranquil·litat però, alhora, em mullen la roba i m’omplen el cos de fred.

I a la cara, sorra. Sorra que se m’enganxa a la cara i me l’esgarrapa, que em recorda

la barba del pare, que de tan aspra que era em pessigollejava la cara quan em feia

moixaines. No em puc moure, per molt que ho intenti no puc, el meu cos no respon. A

poc a poc el fred m’envaeix tot el cos, un suau pessigolleig apareix i començo a tenir

son. De sobte, sento una veu. És un home. Crida. Tot d’una noto que s’apropa i que

m’agafa, les ones deixen d’acotxar-me, però jo ja no sento res; la son, el fred i el

pessigolleig -que ara ja no és tan agradable- s’han apoderat de mi.

Aquell matí no vaig anar a l’escola. La nit anterior els pares estaven nerviosos, no

paraven de rebregar els calaixos, traient i ficant roba, objectes i alguna foto en una

petita motxilla groga. Ens havíem llevat molt d’hora, quan el cel encara era negre i les

estrelles més gandules encara es deixaven veure. Vam agafar un autobús ple de gent

i vam abandonar la ciutat. Ja feia mesos que molts autobusos semblants marxaven de

la ciutat plens de gent. Ja feia temps que durant tot el dia uns grans avions ens

sobrevolaven i feien esclatar uns focs artificials de fum que feien un soroll molt

desagradable. El pare deia que es deien bombes. A l’escola ens havien explicat que

aquelles bombes eren dolentes, i ens havien ensenyat a amagar-nos-en dins el vell

edifici de l’escola.

Es comentava que, no gaire lluny d’aquí, en un lloc anomenat “Europa”, no hi havia

bombes dolentes i es vivia millor que a la nostra ciutat. Jo també volia marxar cap a

Europa, ja que des que van començar a aparèixer les bombes, veia que els pares

estaven molt nerviosos, i no m’agradava gens veure’ls així.

Durant el trajecte en autobús la mare em va explicar que marxàvem de la ciutat i

anàvem cap Europa, però que el viatge fins allà seria molt llarg. Quan vaig sentir el

que deia la mare em vaig sentir molt feliç, va ser com si jo fos un got buit i, de cop,


43

m’omplissin fins dalt de felicitat. Vaig preguntar a la mare si allà, a Europa, podria

jugar al parc tranquil·lament; si el soroll de les bombes no em faria plorar mai més; si

ella i el pare tornarien a somriure i, sobretot, si podria tornar a menjar el seu arròs. La

mare no va respondre, però va somriure, em va fer un dolç petó al front i,

seguidament, em va dir que intentés dormir una estona.

Vam caminar durant una bona estona per una ciutat atapeïda de gent, on els cotxes

ocupaven tota la carretera i anaven a tota pastilla. Vaig imaginar-me a mi mateix

mirant per la finestra de l’últim pis d’un d’aquells edificis que semblava que arribaven

fins al cel. Segur que des d’allà es podria veure Europa.

Travessant un munt de carrers estrets, vam arribar a una botiga atrotinada des de

la qual es veia el mar. El pare va entrar-hi, però la mare i jo vam quedar-nos fora. La

mare m’agafava fort de la mà mentre mirava el mar amb preocupació.

El pare va sortir de la botiga. Un home amb cara de pocs amics l’acompanyava. Vaig

fixar-me que el pare portava uns objectes de tela color taronja fluorescent. Què devien

ser? Tenien un color que ressaltava molt, semblava com si volguessin cridar-me

l’atenció per dir-me alguna cosa. Caminant cap al port de la ciutat d’alts edificis el pare

va posar-me

un d’aquells objectes de roba, i em va dir que eren armilles salvavides i que, per res

del món, em tragués la meva mentre érem al mar. Jo no me la pensava treure, era

molt bonica.

Una estona després, el pare, la mare i jo érem en una barca del mateix color que

l’armilla que jo portava. A la barca, però, no estàvem sols. Hi havia un munt de

persones més. Amb el pare vam jugar a comptar les persones que hi havia, i vam

comptar-ne com a mínim 36. Tots els que anaven a la barca amb nosaltres portaven

una armilla com la nostra, encara que alguns en portaven una de color blau.

A poc a poc, la ciutat dels edificis alts i dels cotxes ràpids s’allunyava i es feia petita

petita, tant que el meu ditet semblava tan alt com un dels edificis alts que, en realitat,

no arribaven fins al cel. El mar cada cop es feia més ample, i les ones van començar a

fer-se grans. Molta gent va començar a posar-se nerviosa, i algunes persones cridaven.

Feia molt de fred, la meva roba era xopa i, com feia molt de vent, la sensació de fred

augmentava. El pare abraçava la mare, i la mare m’abraçava molt fort a mi, fent-me

sentir més segur i donant-me una mica de calor. Jo tenia por i volia marxar d’allà, ja

que els crits de la gent em posaven molt nerviós, i el fred i la roba molla em


44

molestaven molt. Però vaig recordar que anàvem cap a Europa, així que vaig decidir

aguantar, ja que d’aquí poc arribaríem al nostre destí. En tenia moltes ganes. Volia

arribar a Europa de seguida.

Aleshores algú va començar a cridar “Terra! Terra!” i tothom es va posar molt

content. Jo vaig somriure i, per un moment, vaig oblidar el fred que sentia. Però

aleshores una onada molt gran va aterrar a la barca, fent-la moure molt i deixant-nos

a tots molls. Un grapat de passatgers va caure al mar, i l’aigua era molt freda. La barca

no va parar de moure’s amunt i avall, cap a la dreta i cap a l’esquerra, i ningú la podia

controlar.

La gent va tornar a cridar, i molts ploraven. Vaig mirar cap enrere i vaig veure les

armilles salvavides de la gent que abans havia caigut al mar, flotant. Quan vaig tornar

a girar el cap, vaig veure que estàvem a punt d’estampar-nos contra unes roques. Pocs

segons després, la barca es va tombar i tothom va caure a l’aigua. No veia els pares i

estava molt espantat, però vaig decidir no treure’m l’armilla i deixar-me portar pel mar.

L’aigua era molt freda i ja duia molta estona quiet, deixant-me emportar per les

onades. Em sentia dèbil, cansat i tenia molta son. De sobte, vaig parar de balancejar-

me i vaig arribar a la sorra d’una platja. Vaig intentar caminar, però tenia les cames

congelades i la roba molla, així que no vaig poder fer més de dues passes abans de

caure a terra.

Un pensament va aparèixer al meu cap: ho havia aconseguit, havia arribat a Europa.

Per fi. Ara tot seria millor; no sentiria el soroll de les bombes; podria tornar a menjar

l’arròs de la mare; veuria els pares feliços i podria jugar al parc, i fins i tot tenir un gos

com el del veí. Havia arribat a Europa.

L’home que m’ha agafat en braços corre cap a una tenda blanca amb una creu

vermella. No para de cridar i, encara que no l’entenc, sé que està espantat i demana

ajuda. Un cop som dins la tenda, em deixa en un petit llit, on un altre home em mira.

Porta una mascareta, un estetoscopi i una bata blanca. És un metge, un metge

europeu. L’home m’ausculta, i el contacte de l’estetoscopi amb la meva pell és fred,

com si un glaçó de gel es passegés pel meu pit. L’home fa un gest de negació amb el

cap i marxa fent uns signes cap enrere. Uns homes em traslladen cap a un altre lloc i

em tapen amb una manta molt calentona. Allà, tapadet, m’adono que tothom que

passa pel meu davant sembla trist i, de tant en tant, a algú li cau una llagrimeta. Una

estona després em posen en una llitera de plàstic fi i em traslladen a un vehicle que


45

sembla gran i que deixa anar una forta olor de gasolina. Aleshores, sento com les

gotes de pluja xoquen contra el metall del vehicle. Plou. Per què plores, Europa, si per

fi he arribat?

Laura Minguella Ayuso, 15 anys Pseudònim: Pinpilinpauxa Institut Valldemossa


46

Gris

Immers en aquella meravellosa simfonia que el traslladava a mons alternatius amb

històries inimaginables, ara ignorava tot allò que no fos música, el reflex més sincer i

autèntic de l’ànima.

Es despertà bruscament amb un dels sons més repugnants de la seva rutina i a la

vegada el més semblant a la música: el despertador. S’obligà a mantenir els ulls oberts

mentre temptejava l’interruptor. Quan el polsà, un doll de llum blanca, semblant a la

dels hospitals, es vessà sense pietat al seu damunt i no va poder evitar tancar els ulls.

Es dirigí a la cuina i es preparà el que ara anomenaven cafè: una beguda negre

atzabeja però exageradament dolça amb la qual aconseguia despertar-se

immediatament.

Un cop es va haver posat la seva granota de treball gris estany, la porta metàl·lica i

pesant s’obrí mentre un xiulet el rítme del qual li recordava la cinquena simfonia de

Beethoven (una de les poques simfonies que recordava) sonava estrident, advertint el

compte enrere pel seu tancament imminent. Sabia que aquella porta no s’obriria fins a

les cinc de la tarda i que, tot i que sempre ho havia sabut, aquell dia aquella

informació era especialment rellevant.

Va travessar el llindar i es va parar al replà, les parets formigonades del qual li

semblaven cada dia més estretes.

S’uní als milions de treballadors que baixaven les escales al mateix rítme, totalment

coordinats sota un silenci eixordador. Un cop a l’autobús que els portaria a la fàbrica,

s’assegué al seient gris blavenc de la finestra, per la qual va entreveure la lleugera

però càlida llum del sol, que passats uns segons va quedar tapada per les pantalles


47

que lliscaven per les finestres, en les quals apareixien anuncis i notícies. El volum era

tan elevat que a penes li deixava espai per pensar. Seguidament tancà els ulls, ja que

la llum de les pantalles li començaven a cansar la vista.

Estava fart —Les noves galetes ara més nutritives…—, havia aguantat massa temps —

Amb la nova màquina d’afaitar…—, estava decidit a fer-ho —No te’ls perdis a les

nostres principals plataformes …— tot i que li costés la vida —No surtis de casa sense

el cafè, ara més enèrgic que mai!

Un cop a la fàbrica es situà al seu lloc i es dedicà a fer el que portava ja massa

monòtons anys fent: omplir pots de cafè mòlt. Tot i que l’olor endolcit el repugnava, ja

s’hi havia acostumat i, tot i que aquell moment semblava idoni per a refugiar-se i

deixar-se portar pels pensaments i els records d’un passat millor, mai ho havia

aconseguit. Els records s’havien esborrat pràcticament de la seva memòria i tot just li

quedaven un parell de melodies inacabades sense sentit, que a poc a poc amb el pas

del temps anirien desapareixent. Era totalment conscient que aleshores no li quedaria

absolutament res.

Quan la tediosa jornada s’acabà, es va trobar davant de la porta metàl·lica de la seva

habitació. Les 4:59 —només quedaven uns segons per a la seva apertura—, pensà. La

porta s’obrí lentament i la seva trista i desmanegada habitació aparegué, tot i que ell

ja tenia la vista clavada al calaix de l’armari, un calaix que mirava sovint desitjant

reunir el valor suficient per obrir-lo.

Un moment de dubte s’apoderà dels seus nervis i es quedà paralitzat mirant la porta

que es tancava rere seu. Seguidament va tornar a mirar el calaix. Allà es trobava el

motiu pel qual segurament el condemnarien. Agafà el que probablement era l’únic disc

del país i l’introduí al ràdiocasset. Les mans li tremolaven quan va prémer el botó.


48

Les primeres notes de la quarta simfonia de Brahms van sonar com si s’haguessin

despertat d’un llarg i profund somni. Sabia que les parets eren massa fines i que no

trigarien a arribar, però va ignorar la seva sentència i tancà els ulls desapareixent per

sempre d’aquell món rodejat de grisos.

Ània Custodio Folch, 16 anys Pseudònim: 17 IEA Oriol Martorell


49

SEGONS PREMIS

PROSA


50


51

La muntanyeta

Hi havia una vegada una muntanyeta que es deia Natàlia i vivia a Rússia. Era petita,

baixa i grossa.

Però un dia la Natàlia es va adonar que no era alta. Ella volia ser tan gran i alta com

les altres muntanyes que veia. Li feia molta vergonya ser tan baixeta.

Finalment, li va explicar a la mare i ella li va dir que era un turó i que els turons tenen

una cosa molt bona: la gent no es cansa tant al pujar-los. La Natàlia va viure feliç de

ser un turó baixet però molt visitat.

John Janner Rodríguez, 7 anys Pseudònim: Muntanya Centre escolar Grey


52

La flor de lluna

Fa molt i molt de temps que va néixer una flor de lluna al mig d’un camp de gira-sols.

El camp tenia al costat moltíssimes flors: roses, margarides, dàlies, violetes... Però la

flor de lluna estava sola, enmig d’aquell camp.

Els gira-sols, cada matí, quant sortia el sol, es posaven a seguir-lo cap aquí i cap allà.

Ella també volia seguir la lluna però s’havia d’esperar fins la nit. Quant la nit va

arribar, estava molt i molt il·lusionada perquè anava a veure la lluna. Però estava

ennuvolat. La lluna no va sortir i ella es va posar molt trista.

L’endemà al matí, seguia molt però que molt trista perquè es pensava que mai sortiria

la lluna i no podria mirar-la ni seguir-la amb els seus pètals. Va esperar impacient que

arribés la nit. Quan es va fer fosc, la flor de lluna es va posar a cantar amb tota

l’alegria. De cop i volta, va sortir un trosset de la lluna i ella, mirant-la, va notar que es

feia una mica més gran.

Al matí, estava molt contenta perquè, per primera vegada havia vist la lluna.

Quant va tornar a fer-se fosc la flor de lluna va començar a cantar. Però aquella nit, al

camp, hi havia una nena passejant que la va veure enmig del camp de gira-sols.

Quan la flor de lluna se’n va adonar, va parar de cantar i es va amagar dins dels seus

pètals i es va fer molt petita.

Al matí semblava que la flor de lluna ja no hi era perquè s’havia fet tan petita que no

es veia gens ni mica. Quan va arribar la nit, no volia sortir perquè tenia por que algú

l’escoltés, ja que, segons deia la llegenda, si algú la tornava a sentir cantar,

desapareixeria per sempre .


53

Així que no va cantar a la lluna i com que no va cantar, la lluna no va sortir. Quan el

sol estava a punt de sortir la flor de lluna es va posar a cantar. La lluna la va escoltar i

va sortir plena de curiositat. Com que també era hora que sortís el sol així va ser.

Aquell dia van sortir la lluna i el sol al mateix temps. La flor de lluna es va quedar

mirant-la. Mentre els gira-sols seguien el sol ella seguia la lluna amb els pètals mentre

cantava.

Aquell matí, la flor de lluna es va acabar dormint amb la llum del sol a la cara. Va anar

tancant els ulls poc a poc fins que es va quedar adormida.

A partir d’aquell dia la flor seguia cantant a la lluna cada nit i la lluna seguia sortint,

llavors tombava el seu cap per a seguir-la.

Un dia que estava molt i molt trista va cantar tant fort que la lluna es va fer plena.

Van passar mesos i mesos d’això. Amb el temps, la flor de lluna es va fer un arbre

molt i molt gran ple de flors de lluna. Era molt bonica, envoltada de gira-sols, però

quan veia a una persona amagava les seves flors tancant-les i deixava de cantar.

Després, tornaven a cantar totes juntes. Era tant bonic que els ocells quan passaven

s’aturaven a escoltar el seu cant.

I conte contat, aquesta flor ja s’ha amagat!!

Dayana Salazar Antezana, 9 anys Pseudònim: Anayad Escola Palma de Mallorca


54

La dona de les francesetes

Hi havia una vegada, una i unes quantes, una dona molt vella i bella que vivia en una

ciutat molt moderna. En aquella ciutat, tothom anava boig per la tecnologia i els mòbils

més moderns. Les màquines els rentaven els plats i els escombraven el terra; i el

temps lliure que guanyaven, el dedicaven a crear perfils de Facebook impressionants.

Però en un petit barri del centre, hi havia una excepció. Aquella dona mai havia tingut

cap andròmina moderna, ni la volia, cuinava amb fogons antics, rentava la roba al

safareig i el seu temps lliure el dedicava a escoltar antigues cançons en un vell

tocadiscos i a llegir velles novel·les d’espies anglesos.

***

Capítol 1 . Aquella Dona.

Aquella dona tan vella i bella es deia Elisabeth. Tenia uns 99 anys, i sempre vestia

amb uns vestits amb moltes coloraines, amb papallones i floretes, perquè li agradava

que la gent la saludés i li digués que era molt bonica.

L’Elisabeth vivia en el passat. En comptes d’escoltar música en un d’aquells aparells

d’última generació, l’escoltava en vinil, i en comptes de fer-se selfies, pintava

paisatges. A l’Elisabeth li horroritzaven les màquines i els aparells nous i es va jurar a

ella mateixa que, mai de la vida, cap d’aquelles andròmines sense ànima entraria a

casa seva.

Una tarda de primavera, l’Elisabeth va anar al mercat a comprar unes francesetes

(que, de tot el món, eren les seves flors preferides), quan un senyor va topar amb ella.

-Perdoni- va dir el senyor distret, sense mirar-la.


55

L’Elisabeth, en canvi, se’l va mirar de cap a peus: era un senyor gairebé tan vell com

ella, duia roba del que ara se’n diu “running”, amb unes nike als peus i uns cascos a

les orelles des d’on sortia una música tan cridanera que la Elisabeth es va sobresaltar.

-No el perdono- va dir la Elisabeth, contrariada.

-Senyora…- va dir ell intentant protestar. Però llavors la va mirar; els seus ulls van

mirar els ulls de l’Elisabeth, i alguna cosa va passar: aquell home s’acabava

d’enamorar.

Capítol 2. Aquell home.

Aquell home tan vell i tan modern es deia Gavin. En Gavin tenia uns 98 anys i li

agradava molt la tecnologia, tenia iPod, iPad i iPhone, i perfil a totes les xarxes socials

que existien. Potser no era un home molt guapo, però era molt ben plantat i lluitador.

Per això, quan va veure l’Elisabeth, va pensar que no podia deixar-la escapar. Al seu

cap ressonaven les paraules de l’Elisabeth: “No el perdono”. I en Gavin va decidir que

aconseguiria que el perdonés i la conquistaria.

-Em sap molt de greu senyora…

-Elisabeth- va dir ella.

Oh, quin nom tan bonic..., va pensar en Gavin, i va somriure.

-Jo em dic Gavin.

Però l’Elisabeth va girar cua i es va apropar a la parada de flors de la senyora Petúnia.

-Bon dia, senyora Elisabeth. Avui està preciosa. Què farem? Unes francesetes, com

sempre?- li va dir la Petúnia.


56

Capítol 3. La porta de l’Elisabeth.

Al dia següent, a la porta de l’Elisabeth, estava en Gavin, tan ben plantat com sempre,

i vestit de negre molt elegant. Va picar a la porta molt decidit i al cap de 30 segons,

l’Elisabeth va treure el cap per la finestra. En Gavin va somriure al veure aquella cara

tan bella que li agradava tant i li va dir amb veu més aviat alta per a que se’l sentís:

-Et demano, siusplau, si vols venir aquesta nit amb mi a un concert de JAZZ modern.

És un dels grups amb més “likes” dels Estats Units- va dir per impressionar-la.

Però en Gavin no va obtenir resposta.

Tot i així, no es va rendir. Al dia següent va tornar vestit tal i com anava cada dia a

córrer. Potser el millor era tornar a la primera impressió, va decidir al fer-ho. Va picar a

la porta i al cap de 50 segons justos va sentir el soroll de la porta de la finestra, va

mirar amunt i va veure aquells ulls tan grans que li agradaven tant i li va dir amb veu

mes aviat alta, per a que se’l sentís:

-Et demano, siusplau, si vols venir amb mi a córrer. T’he portar un xandall i unes nike

que serveixen per fer una marató- va dir per impressionar-la.

Però en Gavin tampoc va obtenir resposta.

Aquella mateixa tarda, rumiant molt, va decidir que havia de fer alguna cosa més

dràstica, més… atrevida, si volia conquistar l’Elisabeth. Finalment va tenir una idea: “Ja

sé! Li compraré un iPad.” I així de decidit va anar a la botiga d’Apple i li va comprar el

millor iPad. El va ficar dins d’una caixa i va escriure : Per a l’Elisabeth. I va deixar el

paquet davant de la seva porta.

Al dia següent, quan en Gavin es va llevar i va sortir a córrer, es va trobar la caixa

davant la seva porta. També hi havia una nota on hi deia: Per a en Gavin.

“No et perdono”, va tornar a ressonar dins el cap d’en Gavin.


57

Capítol 4. El pom de francesetes.

En Gavin passejava pel mercat molt trist. Ja no tenia cap altra idea més. Havia buscat

per Instagram #comdemanarperdo i #declaraciodenamorat i havia demanat ajuda per

Facebook a les seves amistats, però ningú sabia donar-li cap altra idea.

-Hola, maco- va cridar la Petúnia des de la seva parada de flors-. Què et passa que se’t

veu tan trist? Té, unes francesetes, que t’alegraran el dia.

I la Petúnia li va allargar un pom de francesetes blanques i taronges.

Llavors li va venir al cap la imatge d’aquell dia al mercat, quan va topar amb l’Elisabeth

per primer cop, i ella duia a la mà unes francesetes. En Gavin va rumiar uns segons i

després, amb un somriure d’orella a orella va apretar a córrer.

Va deixar el ram davant la porta de l’Elisabeth i va marxar. Al dia següent, quan es va

llevar per anar a córrer, es va preguntar si a l’obrir la porta, tal i com va ocórrer amb

l’iPad, també es trobaria el pom de francesetes allà, rebutjades per l’Elisabeth. I va

pensar que si fos així, no ho podria suportar, però quan va obrir la porta, el pom de

francesetes no hi era. L’Elisabeth se les havia quedat! I aquell matí va córrer tan àgil

com quan tenia 90 anys. De tornada a casa, va passar per la floristeria de la Petúnia i

va comprar un altre pom de francesetes, aquest cop blanques i roses, i les va deixar

davant la porta de l’Elisabeth. I així ho va tornar a fer al dia següent i al cap de dos

dies i també al tercer. Al quart, després de deixar el pom davant la porta, va poder

veure ja de lluny com ella sortia, amb el seu vestit estampat de floretes liles i un

somriure radiant, agafava el pom i l’olorava, molt alegre. I en Gavin es va sentir molt

feliç. Més feliç que quan corria. Molt més feliç que quan tenia més de cent “likes” a

Instagram, molt més feliç que quan va comprar-se el seu nou GPS. Portar-li flors a


58

l’Elisabeth el feia tan feliç que va decidir que ho faria cada dia mentre visqués. I així ho

va fer.

Un matí de tardor, però, quan en Gavin es va ajupir i va deixar un pom de francesetes

davant la porta de l’Elisabeth, va sentir un grinyol i la porta es va obrir.

En Gavin va alçar la vista, i la va veure. La va mirar als ulls i l’Elisabeth el va mirar a

ell.

- Vols passar i m’ajudes a posar-les en aigua?

Greta Vilajosana Longan, 11 anys Pseudònim: Trotamons IEA Oriol Martorell


59

Noves experiències

OBSERVANT LA GENT DEL METRO

Acaba de sortir del metro. Està pujant unes escales. Passa per un passadís. És

interminable. Hi ha molta gent. Se sent petita al volant de tantes persones, totes

diferents a ella. Sembla que aquell home té pressa, fa estona que el veu a la llunyania.

Porta un abric marró amb bufanda de quadres. Quan arriba a la seva altura de seguida

el perd de vista. Ara veu una dona d’espatlles que porta de la mà una nena petita.

Possiblement deu ser la seva filla. Porta els cabells llargs i arrissats. Un vestit negre i

elegant ocupa el seu cos. Sembla que anirà a una boda. La nena, en canvi, va amb un

abric petitó i porta els cabells recollits en dues cues. No els ha vist la cara però li

sembla que deuen ser molt maques...Una noia d’uns vint anys es posa davant d’ella.

Només li ha vist la cara uns segons. És molt maca, encara que va vestida amb un estil

gòtic que fa una mica de por. Porta els cabells negres i la cara maquillada de morat i

negre. Porta un vestit negre que li arriba pels genolls. El look el complementa amb

unes mitges i unes botes negres i auriculars blancs. Encara que no és el seu estil li

agrada. És molt diferent que el d’ella. Un grup de noies passa pel seu costat rient-se’n i

assenyalant-la.

Algú l’ha empentat i ha caigut. S’ha fet mal al genoll. Es gira amb cara de pocs

amics. Els seus ulls es troben amb un noi no molt gran, potser un o dos anys més que

ella.. Ell també és a terra. És maco. Té els cabells castanys i els ulls blaus. A les dents

porta brackets i encara que són transparents, es noten. Porta una dessuadora blava,

els pantalons són trencats pels genolls. Als peus porta unes bambes Nike, però el que

destaca és un monopatí. Llavors, no l’ha empentat, l’ha atropellat amb el monopatí.

Allò és denunciable. El noi es posa dret i mira la Laura. De seguida li demana perdó i


60

l’ajuda a aixecar-se. El noi es presenta. Es diu Marc. En Marc li explica que anava

massa de pressa i a més a més anava distret. La Laura accepta les disculpes però li diu

que ha d’anar més amb compte. Llavors la Laura mira el rellotge i li diu a en Marc que

ha de marxar. S’acomiaden i cadascú va cap a una direcció.

PER FI S’HA ACABAT.

Ja està acabant el passadís. Porta uns deu minuts caminant per allà. Al final del

passadís hi ha un cercle de gent. Envolten alguna cosa. A mesura que s’apropa escolta

amb més claredat una discussió. No es vol parar. Prefereix continuar el seu camí, però

el cercle s’ha fet més gran i ara no sap per on sortir. Hi ha massa gent. Llavors

decideix mirar què està passant. S’apropa i veu dos homes. Un d’ells sembla més fort.

En canvi l’altre és molt més prim. La seva roba no és gaire neta. Pel que veu al seu

voltant aquest home estava tocant i cantant una cançó. S’estan barallant. En realitat el

primer es fica amb l’altre. El segon només es defensa. Una gran part de la gent anima

el primer home. Només uns quants defensen el pobre home que cantava. Uns homes

de seguretat també s’apropen i fan fora a tots. Surt empentada per la gent. Per fi. Puja

fent salts a les escales fins que arriba a dalt. Ja ha arribat.

EPÍLEG.

Acaba d’arribar a casa. Ja ha estat amb l’Elena i ha dinat amb ella. Després ha

tornat a agafar el metro. No ha estat per a tant. Ara pensa en tot el que ha succeït. Ha

observat diferents persones, molt diferents a ella. Ha presenciat una baralla entre dues

persones. Ha vist com insultaven una noia. Ha estat un dia entretingut, però encara no

s’ha acabat. Ha de fer els deures per demà i ha d’estudiar. S’asseu a la cadira i agafa

els llibres de Naturals. Intenta concentrar-se, però uns crits que provenen del carrer

distorsionen els seus pensaments. Deixa el bolígraf a l’escriptori i es dirigeix cap a la

finestra. L’obre i treu el cap. Just al davant de casa seva un grup de nois i noies es

fiquen amb un noi. El noi és baixet i amb els cabells castanys. No li ha vist la cara


61

perquè és massa lluny. El grupet l’insulta cada cop amb paraules més ofensives. Un

d’ells empaita el noi que cau irremeiablement a terra. Un home que passeja pel costat

amb la seva dona es para per ajudar-lo. Aquest mateix home truca a algú, segurament

a la Policia. El grupet de seguida se’n va. La Laura també. Tanca la finestra i torna a

seure a la cadira. Sembla mentida que encara continuïn existint persones com

aquelles. Persones que critiquen els defectes per sentir-se perfectes. Persones que

jutgen la resta pel seu físic. Persones que s’ho passen bé fent mal als altres. Sembla

mentida que encara vivim en una societat com aquesta.

Lucía Momblant Marín, 12 anys Pseudònim: Esmeralda Institut Sant Andreu


62

Tot en silenci

Són les set de la tarda. El meu món està en silenci. Surto de casa, comprovo que no

em deixo res i tanco la porta. Tinc les idees molt clares, però estic molt nerviosa. No

estic del tot convençuda que les coses surtin com desitjo. Pico l’ascensor i espero

pacientment que pugi. Busco qualsevol cosa per distreure’m, però segueixo pensant en

el mateix. El meu cap no deixa de repetir-se la mateixa pregunta una vegada i una

altra: serà avui el gran dia?

Entro a l’ascensor i reso per no trobar-me la mateixa veïna de sempre. Per mala sort sí

que hi és. Espero que no em digui res. De vegades em pregunto si aquesta senyora es

mou en algun moment del dia d’allà. Es passa les estones tafanejant les vides dels

altres. Crec que no entén la meva situació. Sempre em parla. Jo mai no l’entenc, però

li assenteixo amb el cap i li faig gestos per indicar-li que haig de marxar. En aquest

cas, només la saludo amb la mà, somric i segueixo caminant cap al meu objectiu.

Intueixo que ella també m’ha saludat, però no estic del tot segura de si m’ha dit

alguna cosa més. Si més no, no l’he sentit.

Ja sóc al carrer. S’està fent fosc, plou a bots i barrals i fa un vent terrible. Em paro a

pensar que podria pujar a casa per agafar un paraigua i roba d’abric. Però decideixo no

fer-ho. D’aquesta manera, m’asseguro de no haver de passar per la tortura de què fa

tan sols uns segons acabo de sortir: la veïna. Per tant, em poso la caputxa de la

jaqueta per no mullar-me tant i començo a caminar.

Mentre camino amb rapidesa cap a la parada d’autobús, vaig observant la quantitat de

gent que corre per no quedar xopa i dedueixo que fa només uns escassos minuts que

ha començat a ploure, ja que tothom està esverat i la gent està sorpresa. Però oblidant

aquest tema completament, intento imaginar-me com serà la meva vida si tot va bé i

totes les coses que faré. Penso que el meu somni potser es fa realitat. És possible que


63

pugui arribar a tocar un instrument per mi, a fer música i a deixar de fer silencis.

Desitjo parar d’escriure i poder començar a parlar. I encara que sembli mentida, desitjo

deixar de saludar amb la mà la veïna tafanera i passar-me una tarda sencera

conversant amb ella… Pensant en això, se m’escapa un somriure i m’adono que

l’autobús que haig d’agafar s’acosta a la parada. Així que arrenco a córrer i, per sort,

encara que mig ofegada, arribo a temps. Entro, somric al conductor, passo la targeta

per la màquina i busco un seient lliure.

Ja asseguda, decideixo començar a preparar-me mentalment per al que vindrà i busco

informació a través del mòbil. Obro l’aplicació de Google i teclejo: Implant coclear. Pico

a Viquipèdia i començo a llegir: “L'implant coclear és un producte sanitari implantable

actiu que consisteix en un transductor que transforma els senyals acústics que

estimulen el nervi auditiu”. Llegeixo l’article tan ràpid com puc per arribar als punts que

més m’interessen abans d’haver de baixar de l’autobús, però, just quan arribo a “La

cirurgia”, m’adono que he arribat a la parada.

Baixo de l’autobús, però decideixo no deixar de llegir, per tant, començo a caminar

amb el mòbil a la mà i els ulls clavats a la pantalla: “La intervenció es realitza sota

anestèsia general. La duració aproximada de l'operació és de 2-3 hores. Exigeix un

període d'hospitalització de més o menys 48 hores. A partir d'aquest moment s'ajusten

les parts externes de l'implant i ja es pot procedir a l'obertura de canals. Aquest procés

significa que s'exciten els elèctrodes i es comença a enviar informació sonora”.

I finalment, aconsegueixo arribar a la part més interessant per mi. I encara que ja sé

més o menys en què consisteix, no em puc resistir a llegir-la: “Com ajuda al pacient

un IC (implant coclear)?” Llegeixo el que ve a continuació fixant-me en cada paraula,

en cada punt i en cada coma. Perquè la meva vida en poques hores canviarà

justament d’aquesta manera i això vol dir que, per fi, podré sentir i escoltar la major

part del sons, la meva veu, la veu dels que m’envolten, els sorolls dels cotxes i els seus


64

clàxons, la música… Quan arribo al punt i final de l’article, desenganxo els ulls del

mòbil. Ja puc veure l’hospital, el lloc que em canviarà la vida. Me’l quedo mirant tan

fixament, que no m’adono que la gent del meu voltant m’està mirant amb cara de

desesperació. Crec que criden. No saben que no els sento, però dedueixo que alguna

cosa no va bé. Una llum m’està enlluernant. Giro el cap lentament cap a la meva dreta.

Veig les llums d’un cotxe. Em paralitzo. No tinc temps per reaccionar. Ja és massa tard.

Lucía Uribe Zamora, 14 anys Pseudònim: Plusquamperfet de subjuntiu IEA Oriol Martorell


65

Dia 256

Arriba un moment que ja ni penso en el dia que se suposa que he d’estar.

La setmana passada, mentre passejava morint-me de set buscant aigua, era a l’any

2863 a.C quan vaig acabar bevent i mullant-me els peus al riu Nil. Portava una faldilla

blanca agafada amb un cinturó daurat, unes sandàlies i un maquillatge una mica

estrambòtic. Se suposava que jo havia de ser el faraó Adyib. Per sort, hi vaig estar allà

menys d’un dia, si no hauria enderrocat alguna piràmide o provocat alguna catàstrofe

com quan vaig ser a Roma: fent de patrici se’m va cremar la meva pròpia villa.

Encara no sé com fer parar aquesta màquina. Maleït el dia en què se'm va ocórrer

construir-la o plantejar-me fer realitat aquells invents de les pel·lícules.

Vull tornar a casa. Estic cansat.

Avui, després d’intentar treure el fum que sortia de la polsera aquesta que em

transporta d’un lloc a un altre sense cap tipus d’ordre, he acabat enmig del camp. A

prop meu hi ha un cavall amb un pelatge marró molt ben cuidat i una sella de muntar.

Al costat hi ha dos homes, també a cavall, vestits d’una manera una mica ridícula i

amb unes trompetes a les mans.

Ara que m’hi fixo, anem tots tres vestits iguals. Porto unes mitges de color verd fosc,

unes botes negres, un vestit una mica pompós que m’arriba fins als genolls de color

marró i, al cap una mena de barret amb una ploma molt elegant.

-Ei! Què, ja has acabat d’orinar? Encara ens queda un bon camí…- em crida un d’ells.

-Sí, sí. Ja hi vaig!-. Intueixo que he de fer alguna cosa, si no, no tindríem tanta pressa.

Pujo al cavall i intento seguir la història, com si res no hagués passat. Ja he après la


66

lliçó quan un dia intentant explicar que jo era un professor d’història científic i perquè

servia una màquina del temps quasi acabo a la foguera de la plaça del poble.

Fent veure que sé sobre el tema, aconsegueixo esbrinar cap a on anem i què hem de

fer, mentre intento aguantar l’equilibri i no caure del cavall.

Avui m’ha tocat ser l’herald de Sa Majestat el rei de la Corona d’Aragó, Jaume I, i se

suposa que he d’entregar un missatge molt important a la comtessa d’Urgell,

Aurembiaix (Auri pels amics), que de moment està vivint a Valladolid.

Entre vosaltres i jo, crec que aquests dos alguna cosa es porten entre mans. Crec que

tot això és interès polític, però ara mateix la meva opinió sobra.

He llegit per sobre la carta i, d’aquí un parell de dies se celebrarà una cerimònia en

honor a Ermengol VIII d'Urgell, el pare de la nena, i el que nosaltres coneixem com

Sant Hilari. El motiu crec que és la victòria d’una de les guerres, però tampoc és

rellevant, és només una excusa per reunir-se.

Ja estem de tornada a Miravet, on tindrà lloc la celebració. Tota la ciutat està

entusiasmada i eufòrica per la imminent arribada dels comtes d’Urgell.

A les portes de la muralla hi ha diversos oficials: uns amb florets a les mans i, altres

subjectant banderes a banda i banda de l’entrada. Mentre anem de camí al castell,

passejant per la ciutat veiem dones amb cotilles decorades i faldilles llargues fins als

peus fent els últims retocs, els soldats amb armadures excel·lents supervisant cada

detall, homes carregant sacs i portant carretes de fusta d’un lloc a un altre...

És evident l’esperit de festa: nens corretejant, joves ballant a les places acompanyats

de flautistes, mercaders preparant les paradetes de formatges i mels amb banderoles

de colors, joglars i bufons entretenint als veïns... la olor de l’alegria s'estén per tots els

carrerons.


67

Estem a punt d’entrar al castell per avisar la nostra tornada. Tot m’està sortint bé… i

m’estranya molt. En un moment o altre l’espifiaré.

-Au vinga, ara entrarem a la sala i li has de dir que ja hem tornat i que hem fet tot el

que ens ha manat.-

-Jo?- contesto a un dels homes que han estat amb mi aquest parell de dies.

-Home, i si no qui? Ha estat la teva responsabilitat, nosaltres només t’hem guiat…-

-Ostris, si, si...-

-Què vols dir amb ostris?-

-No res, tranquils…- se m’havia oblidat que no hi era al segle XXI.

Dos soldats ens obren les portes i, amb seguretat entro disposat a parlar amb el rei.

M’he quedat bocabadat quan l’he vist al tro: és un nen, i tindrà com a molt deu anys!

No m’ho puc creure, però intento tancar la boca i improvisar algunes paraules.

-Hola, vull dir… Bona tarda Sa Majestat. Hem obeït les ordres de la vostra mercè i ja

estem aquí. La il·lustre Aurembiaix ha acceptat sense protestar i amb un generós

somriure als llavis la vostra invitació. A l'alba, entraran els seus carruatges per la ciutat

amb… amb...-.

Nooo, està tornant a sortir fum de la polsera. Pffff…

-Agafeu-lo, que no s’escapi, al calabós!- ordena de seguida el petit que està assegut a

la seva enorme cadira.

Òstima amb el nen… Quin vocabulari, ni que jo hagués decidit engegar això.

Espero que en no res torni cap a casa, i si no és així, hi haurà un capítol més en aquest

diari. La veritat és que no sé com acabarà això, i tampoc vull saber-ho.

Laila Boudount, 17 anys Pseudònim: Papaguena Institut Barcelona-Congrés


68


69

PREMIS

POESIA O PROSA

NEE (CAT. G i H)


70


71

M’agrada cuinar

M’agrada cuinar molt

O croquetes o galetes

No m’agrada cuinar bolets,

I gaudeixo llegint receptes.

Cada vegada que cuino,

Alegre em poso.

Monica Vilchez Fresenko, 13 anys Pseudònim: Cuinera Escola Mestre Morera


72

La princesa de la lluna

Una vegada hi havia un rei que vivia a la lluna amb la seva filla, la princesa Ainoa. La lluna era blanca, petita i al voltant, hi havia moltes estrelles. Un dia va aparèixer un porc volador i va aterrar a la lluna, per a conquistar-la, però el rei li va dir que a la lluna només vivia ell i la seva filla. Ja no els hi cabien més. El porc, que era molt dolent, va raptar a la princesa Ainoa i se la va portar a un planeta que es deia la Terra, concretament a una escola anomenada “Sant Joan de la Creu”. Allà mai la trobaria el rei. La princesa estava molt trista perquè mai podria veure el seu pare que li estimava molt. Un dia un grup d’ alumnes que estaven treballen a l’hort van sentir un petit soroll al costat del compostatge,( és un cubell per ficar les fulles i les males herbes). L’Oscar va cridar corrent a la mestra per dir-li que hi havia una cosa molt estranya i que vingués per mirar-ho. Tots estaven sorpresos, mai havien vist una nena tan petita i lletja. Li van preguntar que feia, i ella, que estava molt espantada, va explicar que un porc volador l’ havia separat del seu pare que vivia a la lluna. Els alumnes volien ajudar-la , però no sabien com fer-ho. Mirant un conte, dues amigues de l’ Oscar ( la Luisa i la Belén) van veure un ogre i van pensar: i sí ens ajuda a salvar a la princesa?, com podem treure l’ogre del conte?- es van preguntar les dues amigues. De cop i volta, el llibre es va obrir i va sortir l’ogre del conte, la Luisa i la Belén es van espantar molt. L’ogre va cridar-les dient que elles li havien demanat ajuda. Elles van explicar-li que a l’escola s’havien trobat una princesa dintre d’un cubell de compostatge i que volien tornar-la a la lluna. L’Ogre va anar a


73

l’hort i va agafar la princesa per la mà, donant-li diverses voltes la va enviar on vivia. El rei, que estava molt trist, va veure que s’apropava una bola de foc i es va amagar en un cràter, la bola va caure davant d’ell i del foc va sortir la princesa mig marejada i molt bruta. El rei al veure-la, va anar corrent a abraçar-la i ella li va explicar tot el que li havia passat i que un grup de nens amb l’ajut d’un ogre l’havien enviat a casa. Per renyar al porc, l’ogre el va agafar i el va tancar dins d’un conte, perquè no pogués sortir mai més. Els nens com agraïment a l’Ogre, li van regalar una rosa i un punt de llibre. I cada any quan s’apropa aquest dies miren a la lluna tot recordant a la princesa i ella des de la lluna fa que els estels estiguin més brillants.

Luisa Constantin. Belén Benslimane i Oscar Barea, 15 anys

Pseudònim: Ainoa CEE Sant Joan de la Creu


74

El cavaller dolç

Hi havia una vegada un cavaller que es deia “Nicolai” que vivia en una illa molt petita. A prop de l’illa hi havia un riu on vivia un follet que vigilava un mapa d’un tresor. Com que el “Nicolai” li agradaven molt les “xuxes”, va pensar que podria anar a buscar el tresor. - però com ho faria?, si no tenia cap transport per anar-hi? Va pensar i pensar, però no trobava cap solució, fins que a la fi va decidir: Li demanaré a la meva amiga la princesa ” Maria” perquè em porti amb el patinet fins on està el tresor; però la princesa estava tant cansada que no volia portar-lo. Al final varen decidir que anirien caminant fins el riu. Després de dues hores de caminar i caminar varen arribar. Van buscar el follet i el van trobar descansant sota d’un bolet. Com que el follet, que era molt bromista, els hi va preparar un joc de pistes amb moltes proves i jocs perquè trobessin el tresor. Poc a poc i amb molta paciència varen anar descobrint tots les endevinalles que els hi anava posant el follet. Ara només quedava treure el tresor. Amb les mans i uns pals varen fer un forat molt gros, Van treure una caixa molt gran. La van obrir i sabeu que hi havia? una super caixa de “xuxes”, el cavaller i la princesa estaven tan contents que varen celebrar una festa on varen convidar tots els seus amics.

Ismael Lobos, Shahzaib Shahzaib i Xavier Samper, 15 anys Pseudònim: Nicolai CEE Sant Joan de la Creu


75

PREMIS

CONTES

AUDIOVISUALS

IL·LUSTRATS

1r Premi: El cervolet (https://youtu.be/s_K8HV1b1Ns)

De l’alumnat de 1r de primària de l’IEA Oriol Martorell:

Bettina Barlett, Pere Cabré, Nicolau Canas, Nadia Carriqué, Airí Codina, Ona Friedman, Marc Gómez, Naroa Guzmán, Nadege Hughes, Alma López, Donnacha Malone, Neus Ortolà, Bernat Palacios, Fèlix Petit, Joana Santandreu, Maria Sardà, David Sicília, Natàlia Taberner, Isona Velàzquez. Mestres: Núria Amat Xatart, Carme Navarro Gonzalez.

2n Premi: Sant Jordi (https://youtu.be/QKJhKZ0shT0)

De l’alumnat de 6è de primària de l’escola Splai:

Maria Gil Pujol, Edgar Petit Bel i Mar Toledano Moreno. Mestra: Àngels Segarra Sales

https://youtu.be/s_K8HV1b1Ns

https://youtu.be/QKJhKZ0shT0


76

Llibret jocs florals escolars 2016

Documents

Transcript of Llibret jocs florals escolars 2016