L’EMPIRISME DE JOHN LOCKE

CURS 2012-13 / ESCOLA PIA MATARÓ

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

Introducció

Chapter 1

Biografia i Context Històric

John Locke (1632 - 1704)

L'empirisme, ja present en l'obra de Francis Bacon i Thomas Hobbes, assumeix gràcies a John Locke la seva primera formulació paradigmàtica, metodològica i críticament conscient. John Locke va néixer a Wrington (prop de Bristol) el 1632, el mateix any que va néixer Spinoza . Va estudiar a la universitat d'Oxford, on va obtenir el 1658 el títol de Master of Arts i on després va ensenyar (com a tutor) grec i retòrica, sent nomenat censor de filosofia moral.

Va quedar bastant descontent amb els ensenyaments filosòfics rebuts a Oxford, els quals va considerar com «un peripatetisme ple de paraules obscures i de recerques inútils». Per tant, és comprensible que tractés de satisfer en altres àmbits les exigències concretes del seu esper i t , es tud iant medic ina ,

anatomia, fisiologia i física (el físic R. Boyle va exercir una notable influència sobre ell), així com teologia. No va obtenir cap títol acadèmic en medicina, però sel va anomenar «doctor Locke» a causa de la competència que havia adquirit en aquesta matèria.

Al 1668 va ser nomenat membre de la prestigiosa Royal Society de Londres, on Hobbes no havia estat acceptat, per les polèmiques i els desacords que havien suscitat les seves tesis fonamentals. Però és l'any 1672 el que marca un gir molt important en la vida de Locke. És nomenat secretari de lord Ashley Cooper, canceller d'Anglaterra i comte de Shaftesbury, amb la qual cosa ha d'ocupar-se activament de qüestions polítiques.

Al 1675, després de la caiguda de lord Shaftesbury, Locke es va traslladar a França, on va arribar a conèixer el cartesianisme. Els anys 1679-1682 va estar un cop més al costat de lord

Section 1

Biografia i Context històric

3

Thomas Hobbes

Shaftesbury, qui havia aconseguit recuperar les posicions polítiques perdudes. En 1682, però, lord Shaftesbury es va veure implicat en la conjura del duc de Monmouth contra el rei Carles II, i va haver de refugiar-se a Holanda, on va morir. A l'any següent Locke també va haver d'abandonar Anglaterra i refugiar-se a Holanda, on va treballar activament en els preparatius de l'expedició de Guillem d'Orange.

En 1689 Guillem d'Orange i la seva esposa María Estuardo van ser cridats al tron pel Parlament. Els defensors de la monarquia parlamentària aconseguien així una completa victòria (Locke sempre havia lluitat per aquest ideal). En tornar a Londres, va poder recollir l'èxit obtingut. Li van ser oferts càrrecs i honors, i la seva fama es va propagar per tot Europa. No obstant això, va rebutjar les ofertes més comprometedores, per dedicar-se bàsicament a la seva activitat literària. En 1691 es va traslladar al castell de Oates, a Essex, com a hoste de sir Francis Masham i de la seva dona Damans Cudworth (filla del filòsof Ralph Cudworth), on va morir el 1704.

L'obra mestra de Locke és el seu imponent Assaig sobre l'intel·lecte humà, publicat en 1690, després d'una elaboració que va durar gairebé vint anys. En 1689 havia vist la llum l'Epístola sobre la tolerància. En el mateix any que l'Assaig van ser publicats els Dos tractats sobre el govern civil. En 1693 van aparèixer els Pensaments sobre l'educació, i el 1695 es va publicar La raonabilitat del cristianisme. Amb caràcter pòstum es van publicar alguns escrits, entre els que mostren una importància particular les Paràfrasi i notes de les Epístoles de sant Pau als Gàlates, als Corintis, als Romans i als Efesis, i l'Assaig per a la comprensió de les Epístoles de sant Pau.

Durant la seva vida, Locke va tenir 4 classes d'interessos:

a) el gnoseològic, del qual va sorgir l'Assaig

b) l'ètic-polític

c) el religiós

d) el pedagògic, que es va manifestar a través dels Pensaments sobre l'educació.

4Duc de Monmouth

Chapter 2

La Teoria del Coneixement

Francis Bacon ja defensava la idea d’«introduir un ús millor i més perfecte del intel·lecte». Locke fa seu aquest programa, però el nostre filòsof no es dedica a examinar l'ús de l'intel·lecte humà pel que fa a determinats àmbits del coneixement, sinó que estudia l'intel·lecte en si mateix, les seves capacitats, les seves funcions i els seus límits.

Per tant, no es tracta d'examinar els objectes, sinó el mateix subjecte. D'aquesta manera es va destacant cada vegada millor el centre d'interès de la filosofia moderna i es dibuixa cada vegada amb més nitidesa el camí que conduirà al criticisme kantià com a meta final. L'objectiu consisteix a establir la gènesi, la naturalesa i el valor del coneixement humà, i d'una manera particular definir els límits dins dels quals l'intel·lecte humà pot i s'ha de moure, i quines són les fronteres que no pot travessar, és a dir, aquells àmbits que es troben estructuralment vedats per a ell.

El propòsit general de l'Assaig i de la nova filosofia de Locke s'expressa amb plena consciència crítica en la seva Introducció, que és la clau de tota l'obra:

Si coneixem la nostra força, sabrem millor què podem emprendre amb esperances d'èxit; després d'examinar adequadament els poders del nostre esperit i d'establir què és el que podem esperar d'ells, no ens veurem inclinats a romandre inactius, sense posar a treballar el nostre pensament, desesperant de conèixer res, ni tampoc posarem en dubte totes les coses i menystindrem tot coneixement perquè hi hagi algunes coses que no puguem entendre.

L’Assaig sobre l'intel·lecte humà de Locke es presenta doncs com una anàlisi dels límits, les condicions i les possibilitats efectives del coneixement humà. Per tal de portar-ho a terme, Locke va integrar alguns elements procedents de la filosofia cartesiana i, especialment, el principi segons el qual l'únic objecte del pensament humà és la idea. La tesi més destacada de Locke és que les idees procedeixen de l'experiència i que, per tant, l'experiència constitueix el límit infranquejable de tot possible coneixement.

Section 1

Què és planteja Locke amb l’“Assaig sobre l’Enteniment Humà”?

6

Edició de 1700 (la 4a.) de l’Assaig sobre l’Enteniment Humà7

L'elecció cartesiana del terme «idea» per indicar un simple contingut de la ment i del pensament humà implica una superació de l'antiga problemàtica metafísica (platònica i medieval) de la idea i l'aparició d'una mentalitat completament nova, que Locke contribueix a imposar de manera definitiva. A la Introducció a l’Assaig es pot llegir:

He de (...) demanar autorització a tothom que ho llegeixi per utilitzar amb freqüència la paraula idea, com es veurà en aquest tractat. Aquest és el terme que serveix millor -al meu entendre-per representar una cosa que sigui objecte de l’intel·lecte quan l'home pensa. Per tant, l'he utilitzat per expressar tot el que pot ser entès com a imatge, noció, espècie o tot allò al voltant de la qual cosa pot ocupar l'esperit en pensar.

No obstant això, es trenca l'acord amb Descartes quan es tracta d'establir en quina manera arriben a l'esperit aquestes idees. Descartes s'havia pronunciat a favor de les idees innates. Locke per contra, nega tota forma d’innatisme i busca demostrar que les idees procedeixen sempre i únicament de l'experiència. Com a conseqüència, la tesi de Locke consisteix en el següent:

1) no hi ha idees ni principis innats,

2) cap intel·lecte humà, per fort i vigorós que sigui és capaç de forjar o d'inventar (és a dir, crear) idees, igual que no és capaç de destruir les que existeixen

3) per tant, l'experiència és l'origen de les idees i, alhora, el límit i l'horitzó al qual es troba vinculat l’intel·lecte.

La critica de l'innatisme, per tant, és considerada per Locke com un element decisiu. A causa d'això li dedica en la seva integritat el primer llibre de l'Assaig.

Section 2

Un nou concepte de “Idea”

8

Com ja sabem, els innatistes (com Descartes) sostenen la presència en la ment de continguts anteriors a l'experiència, que han estat impresos en ella des del primer moment de la seva existència.

El criteri bàsic a què es remeten els defensors de l'innatisme de les idees i dels principis (teòrics o pràctics) és el consens universal del que unes i altres gaudeixen en tots els homes. Però Locke apel·la als següents arguments bàsics per refutar aquesta prova:

a) El consens universal dels homes sobre determinades idees i determinats principis (en el cas que existeixi, cosa que es posa en dubte) també podria explicar-se sense la hipòtesi de l'innatisme, mostrant senzillament que hi ha una altra manera d'arribar-hi.

b) En realitat aquest consens universal no existeix, com es constata a través del fet que els nens i els deficients mentals no són conscients per res del Principi d'Identitat, o del Pricipi de no Contradicció, ni dels principis ètics fonamentals.

c) Per oposar-se a l’objecció “b” seria absurd afirmar que els nens i els deficients posseeixen aquests principis innats, però que no en són conscients. Dir que hi ha veritats impreses en l'ànima, però que no són percebudes, no té sentit, ja que la presència d'un contingut en l'ànima i la consciència d'aquesta presència són elements que coincideixen. Locke sosté:

Dir que una noció es troba impresa a l’esperit i al mateix temps dir que l'esperit la ignora i que fins ara mai no se n’havia adonat, significa convertir en res aquesta impressió. No es pot afirmar de cap proposició que sigui en l'esperit, però que l'esperit mai la va conèixer o mai no en va ser conscient...

La tesi que hi ha principis morals innats es veu desmentida pel fet que alguns pobles es comporten exactament al revés del que postularien aquests principis, cometent accions que per a uns altres serien perverses, sense experimentar per això el més mínim remordiment, la qual cosa significa que ells consideren que la seva conducta no és en absolut perversa, sinó completament lícita.

Section 3

Antiinatisme

9

d) La idea mateixa de Déu no es pot dir que tots la tinguin, ja que hi ha pobles que no tenen ni tan sols un nom per designar a Déu, no tenen religió ni cultes.

Podria formular-se la hipòtesi segons la qual l'intel·lecte, encara que no tingui idees innates, podria però crear idees o, si es prefereix, podria inventar-les. Però Locke exclou categòricament aquesta hipòtesi. El nostre intel·lecte pot combinar de diverses maneres les idees que rep (de l’experiència), però de cap manera es pot concedir a si mateix idees simples, i tampoc -una vegada que les té -pot destruir-les, aniquilar-les o anul·lar-les. Locke assenyala:

Ni tan sols la intel·ligència més notable o l'intel·lecte més ampli tenen el poder, per vivaç i variat que resulti ser el seu pensament, d'inventar o forjar una sola idea simple i nova per a l'esperit, que no hagi estat apresa de les maneres ja esmentades, i la força de l'intel·lecte tampoc no pot destruir les que ja existeixen... Si algú vol forjar amb el seu propi intel·lecte una idea simple, que no hagi estat rebuda des dels objectes externs a través dels sentits o des de la reflexió sobre les operacions del seu esperit, es trobarà amb la mateixa incapacitat. Voldria que algú tractés d'imaginar-se un gust que mai hagués arribat fins al seu paladar o de donar-se la idea d'un perfum que mai no hagi olorat. Quan ho aconsegueixi, estaré disposat a acceptar que un cec pot tenir les idees dels colors i un sord, nocions clares dels sons.

L'intel·lecte, en conseqüència, rep el material del coneixement només a través de l'experiència. L'ànima pensa únicament després d'haver rebut aquests materials:

No veig cap raó per creure que l'ànima pensi abans que els sentits li hagin proporcionat idees sobre les quals pensar. A mesura que aquestes augmenten de quantitat i l'esperit les conserva, l'ànima -gràcies a l'exercici- millora la seva facultat de pensar en totes les seves diverses parts. A continuació, combinant aquestes idees i reflexionant sobre les seves pròpies operacions, incrementa el seu patrimoni i la seva facilitat per recordar, imaginar, raonar i utilitzar altres maneres de pensar.

ACTIVITATS

1. Reflexiona sobre l’afirmació de Locke, segons la qual els humans som incapaços de crear una sola idea. Hi estàs d’acord? Penses que el temps li ha donat la raó a Locke, o que, per contra, l’ha contradit?

10

Locke replanteja l'antiga tesi de l'ànima com a tabula rasa en la qual només l'experiència n'inscriu continguts:

Suposem que l'esperit sigui un full en blanc, sense cap lletra, sense cap idea. Com arribaran aquestes allí? D'on prové aquell vast dipòsit que la fantasia industriosa i il·limitada de l'home ha traçat allà, amb una varietat gairebé infinita? D'on procedeix tot el material de la raó i del coneixement? Responc amb una sola paraula: de l'experiència. Tot el nostre coneixement es basa en ella i d'ella prové en última instància..

I l'experiència pot ser de dos tipus:

a) experimentem objectes sensibles externs, o

b) experimentem les operacions internes del nostre esperit i els moviments del nostre ànim.

D'aquesta doble font de l'experiència es deriven 3 tipus diferents d'idees simples.

a) De la primera classe d'experiència provenen les idees de sensacions, ja siguin donades per un únic sentit (com les

idees de colors, de sons o de sabors), o per diversos (com les idees d'extensió, figura, moviment i immobilitat ).

b) De la segona classe procedeixen les idees simples de reflexió (com la idea de percepció i de volició).

c) També tenim idees simples que sorgeixen conjuntament de la reflexió i la percepció, per exemple, la idea de plaer, dolor, força, etc.).

Així doncs, per la sensació obtenim idees de les coses que suposem que existeixen fora de nosaltres en el món físic, i per la reflexió arribem a tenir idees de les nostres operacions mentals_ Així, per exemple, "dur", "vermell", "fort", "fred", "dolça" i "aromàtic" són totes les idees de la sensació, mentre que "percepció", "recordar", "abstracció" i "pensar "són idees de reflexió_

Les idees estan en la ment de l'home, però fora d'aquesta hi ha alguna cosa que té el poder de produir-les en la ment. Locke denomina aquest poder que les coses tenen de produir idees en

Section 4

Teoria empirista de les idees

11

nosaltres amb el terme (pres de la física del seu temps) de «qualitat»:

Anomeno idea »a tot el que l'esperit percep en si mateix o que és objecte immediat de la percepció, el pensament o l'intel·lecte. En canvi, del poder de produir una idea en el nostre esperit en dic qualitat del subjecte en què es dóna aquest poder. Així, per exemple, una bola de neu té la qualitat de produir en nosaltres la idea de blancor, de fred i d'esfera, i anomeno “qualitat” als poders de produir aquestes idees en nosaltres, tal com es troben en la bola de neu. En canvi, en la mesura que són sensacions o percepcions del nostre intel·lecte, les anomeno idees.

Locke introdueix aquesta distinció a fi de poder recollir la doctrina, ja molt difosa, de les qualitats primàries i secundàries (per exemple Descartes). Les primeres són les qualitats primàries i reals dels cossos, que sempre es troben en ells (la solidesa, l'extensió, la figura, la quantitat, el moviment i el repòs ...) Les altres, les secundàries, no són més que els poders de diverses combinacions entre les primàries, per exemple, colors, sabors, olors, etc.

Les qualitats primàries són objectives, en el sentit que les corresponents idees que es produeixen en nosaltres constitueixen còpies exactes d'aquelles. Les qualitats secundàries, en canvi, són subjectives, ja que no s'assemblen exactament a les qualitats que existeixen en els cossos, tot i que

són produïdes per aquestes. Les qualitats primàries són qualitats dels cossos mateixos, i les secundàries sorgeixen mitjançant la trobada dels objectes amb el subjecte, però sempre tenen la seva arrel en l'objecte.

Aquesta doctrina té un origen antiquíssim. Demòcrit havia estat el primer a anticipar-la, a través de la seva cèlebre sentència: «opinió el dolor, opinió l'amarg, opinió la calor, opinió el fred, opinió el color; veritats, els àtoms i el buit.»

Tipus d’idees: simples, complexes, generals...

Segons Locke, el nostre esperit rep passivament les idees simples. Això és així perquè les idees simples són les que són rebudes directament de l'experiència. Com que la nostra ment està en blanc, les idees simples se'ns imposen. La nostra ment es limita a reflectir-les com en un mirall. Les idees simples mereixen la mateixa confiança que les imatges dels miralls.

Un cop les ha rebut, la ment té poder per actuar-hi de diverses maneres, i en particular pot combinar les idees entre si, formant idees complexes; també pot separar determinades idees d'altres amb les que estiguin en connexió (abstraure), formant idees generals.

Idees complexes

12

Locke les divideix en tres grans grups:

a) idees de substàncies

b) idees de modes

c) idees de relacions.

Les substàncies són existències independents. Éssers que compten com a substàncies inclou a Déu, els àngels, els éssers humans, animals, plantes i una varietat de coses creades. La idea de substància neix del fet que constatem que algunes idees simples sempre van unides i, per tant, ens acostumem a suposar que hi ha un substrat que els permet subsistir i al qual estan subordinades, encara que no sapiguem en què consisteix.

Els modes són idees complexes que combinen elements més simples per formar un nou tot que se suposa que és incapaç d'existir, excepte com una part o una funció d'una altra cosa_ Les idees de "tres", "setanta-cinc anys," i fins i tot "infinit", per exemple, són totes "modes" derivats de la simple idea de "unitat". Per tant, els modes, són existències dependents, que inclouen les idees matemàtiques i morals, i tot el llenguatge convencional de la religió, la política i la cultura.

La segona acció que la ment porta a terme és la unió de dues idees, ja siguin simples o complexes, per tenir una visió d'elles al mateix temps sense que calgui unificar-les en una única idea. Això ens proporciona les idees de relacions. Les idees de

relacions sorgeixen doncs de confrontar idees entre si, i de la comparació que efectua l'intel·lecte entre elles. Cada idea pot ser posada en relació amb altres coses de infinites maneres (un home, per exemple, pot ser que faci a altres homes de pare, germà, fill, avi, nét, sogre, etc.). Hi ha idees de relacions que tenen una importància particular, com ara la de causa i efecte, o la d'identitat, o bé la idea de relacions morals, que serveixen de fonament a la ètica.

El tercer acte de la ment és la producció de les nostres idees generals per abstracció del particular, deixant de banda les circumstàncies particulars de temps i lloc, ja que això limitaria l'aplicació d'una idea a un individu en particular. A més d'aquestes capacitats, hi ha facultats com ara la memòria, que permeten l'emmagatzematge de les idees.

Podem resumir-ho tot amb el següent esquema:

13

La idea a la qual donem el nom general de substància, no és més que la base suposada però desconeguda d'aquelles qualitats que descobrim i que no podem imaginar com a subsistents sense alguna cosa que les sostingui, per tant, a aquest suport l’anomenem substantia, la qual cosa, segons l'autèntic valor de la paraula, en anglès corrent significa “que està sota” o “sostenir”.

Per a Locke, fidel a la tradició empirista, les substàncies, és a dir, allò que les coses són intimament, més enllà del que copsem d’elles a través dels nostres sentits, si existeixen (que no ho sabem), estan fora de l’abast del coneixement humà. En contra de Descartes, manté que aquestes són un producte de la ment humana, i que, més enllà de la pròpia ment, només podem estar segurs que coneixem coses individuals, amb característiques particulars: pelut, quadrat, dur, dens, calent, fred, ... que les composen, i que també podem trobar en altres objectes particulars. Per tant, no podem conèixer la substància general “home”, “cavall”, “taula” o “gos”.

Locke afegeix a la seva anàlisi una consideració sobre l’important paper que juga el llenguatge (Nominalisme) a l’hora

de fer-nos veure la realitat com si aquesta estigués formada per substàncies o essències, quan en realitat el llenguatge només posa nom a les coses, les etiqueta, però no les substancialitza. Creure el contrari seria un error:

És evident que allò general i allò universal no pertanyen a l'existència real de les coses, sinó que són invencions i criatures de l'intelecte, fetes per ell per al seu propi ús, i només fan referència als signes, ja es tracti de paraules o d 'idees. Les paraules són generals quan són emprades com a signes d'idees generals i poden aplicar-se així indistintament a moltes coses particulars; les idees són generals quan representen moltes coses particulars.

Però la universalitat no pertany a les coses mateixes, les quals són totes particulars en la seva existència. Per això, quan ens allunyem del particular, el que queda en general és només una criatura fabricada per nosaltres, en efecte, la seva naturalesa general no és més que la capacitat que l'intel·lecte li confereix per significar o representar moltes coses particulars. El significat que posseeix únicament és una relació que l'esperit humà afegeix a aquestes coses particulars.

Section 5

El problema de la substància

15

ACTIVITATS

1. Penses que existeix “l’home” en general? Si penses que sí, on l’has vist? Si penses que no, què és el que estudia la medicina?

2. Quin filòsof anterior a Locke és considerat com el pare del Nominalisme?

3. Aristòtil distingia entre “substàncies primeres” i “substàncies segones”. Quina relació té aquesta distinció amb el que defensa Locke?

4. Penses que hi ha una “substància humana” que tots compartim? Si penses que sí, en què consisteix aquesta substància? Penses que pot tenir a veure amb el concepte d’”ànima”?

16

Les idees, en totes les varietats abans descrites, constitueixen el material del coneixement, però no són encara el coneixement en sentit estricte, ja que per si mateixes estan més ençà de la veritat i de la falsedat. No hi ha coneixement si no es produeix la percepció d'un acord (o un desacord) entre idees o grups d'idees, i només llavors es dóna la veritat i la falsedat. Aquest tipus d'acord o des acord pot ser de quatre classes:

a) identitat i diversitat

b) relació

c) coexistència i connexió necessària

d) existència real

Ara bé, en general, l'acord entre idees es pot percebre de dues maneres diferents:

1) per intuïció

2) per demostració

1) L'acord entre les idees que es percep mitjançant la intuïció és el que es posseeix per evidència immediata. Locke mateix ho explica dient que:

En aquesta, l'esperit no es pren el treball de provar o d'examinar res, sinó que percep la veritat com l'ull veu la llum , únicament dirigint-se cap a ella. Així, l'esperit percep que el blanc no és negre, que un cercle no és un triangle, que tres són més que dos, i igual a un més dos. L'esperit percep aquesta espècie de veritat en el mateix moment que veu juntes les idees, per pura intuïció, sense que intervingui una altra idea, i aquesta mena de coneixement és el més clar i cert del que és capaç la fragilitat humana... De tal intuïció depèn tota la certesa i l'evidència de tot el nostre coneixement.

2) Es dóna una demostració quan l'esperit percep l'acord o el desacord entre les idees d'una forma no immediata. La demostració procedeix a través de passos intermedis, és a dir, mitjançant la intervenció d'altres idees (una o més, segons els casos), i és justament aquesta forma de procedir el que s'anomena «raó» i «raonar». El procediment demostratiu consisteix a introduir una sèrie de nexes evidents per si

Section 6

El coneixement, el seu valor i la seva extensió

17

mateixos -és a dir, intuïtius-, per demostrar l'existència de nexes no intuïtius en si mateixos. Per tant, en última instància, la validesa de la intuïció fonamenta la validesa de la demostració. Penseu, per exemple, en la demostració dels teoremes geomètrics, que uneixen determinades idees el nexe de les quals no resulta evident de manera immediata, a través d'una sèrie de passos, cadascun dels quals és immediatament evident. Per tant, la demostració avança i es desplega a través d'una sèrie d'intuïcions encadenades en la forma escaient.

Tot això no planteja problemes especials quan es tracta dels tres primers tipus d'acord o de desacord entre les idees, que s'han esmentat al principi d'aquest paràgraf: a) identitat-diversitat, b) relació; c) coexistència i connexió necessària. En aquests casos no se surt de l'àmbit de les pures idees. En canvi, els problemes es plantegen quan es tracta del cas d) existència real, on ja no està en qüestió el simple acord entre idees, sinó l'acord entre les idees i la realitat externa.

Apareix aquí la vella noció de veritat com adequatio intellectus ad rem, com a acord entre les idees i les coses, per sobre del simple acord entre les idees. Locke tracta de resoldre la dificultat que presenta aquest tipus de veritat en la següent forma. Nosaltres tenim coneixement:

1) de la nostra existència, mitjançant intuïció

2) de l'existència de Déu, per demostració

3) de l'existència de les altres coses, per sensació

1) Per justificar l'afirmació segons la qual coneixem la nostra existència per intuïció, Locke apel·la a fórmules típicament cartesianes, si bé menys contundents:

Res no pot ser més evident per a nosaltres que la nostra pròpia existència. Penso, raono, sento plaer i dolor: pot alguna d'aquestes coses ser per a mi més evident que la meva pròpia existència? Si dubto de totes les altres coses, aquest mateix dubte em fa percebre la meva pròpia existència, i no em permet dubtar d'ella. Si sé que sento dolor és evident que tinc una percepció certa, tant de la meva pròpia existència, com de l'existència del dolor que sento. Si sé que dubto, tinc la percepció certa de l'existència de la cosa que dubta, així com del pensament que anomeno «dubte». L'experiència ens persuadeix que tenim un coneixement intuïtiu de la nostra pròpia existència i una infal.lible percepció interna que existim. En qualsevol acte de sensació, raonament o pensament, davant nosaltres mateixos som conscients del nostre propi ésser, i referent a això no ens cal cap grau més elevat de certesa.

2) Locke demostra l'existència de Déu apel·lant a l'antic principi metafísic ex nihilo nihil i al principi de causalitat. Si nosaltres sabem que existeix un ésser real, i que el no-ens (no-res) no pot produir un ésser real, aquesta és la demostració evident que des de l'eternitat hi ha hagut alguna cosa, perquè el que no existeix des de l'eternitat ha tingut un començament, i el

18

que ha tingut un començament ha d'haver estat produït per un altre. Locke demostra així que aquest altre del qual deriva el nostre ésser ha de ser omnipotent, omniscient, etern.

Cal posar en relleu el fet que l’empirista Locke consideri que l'existència de Déu és més certa fins i tot que el que ens manifesten els sentits. Aquestes són les seves paraules:

Del que ha estat dit, per a mi resulta clar que tenim un coneixement de l'existència de Déu que és més cert que qualsevol altra cosa que els sentits ens manifestin d'una manera immediata. Encara més, m'atreveixo a dir que coneixem que existeix un Déu amb més certesa que aquella amb la que coneixem que hi ha alguna cosa fora de nosaltres .. »

3. Com hem vist abans, Locke afirma que estem menys segurs de l'existència de les coses externes del que ho estem de la nostra pròpia existència o de la de Déu:

...tenir en el nostre esperit la idea d'alguna cosa no demostra l'existència d'aquesta cosa, així com el retrat d'un home no converteix en evident la seva existència en el món, o les visions d'un somni no constitueixen com a tals una història veritable .

S'aprecia amb claredat que, atès que nosaltres no produïm les nostres idees, aquestes han de ser produïdes per objectes externs. No obstant això, podem estar segurs de l'existència d'un objecte que produeixi en nosaltres la idea, només en la mesura que la sensació sigui actual. Estem segurs de l'objecte que veiem

(aquest ordinador, per exemple) només mentre el veiem i fins que deixem de veure-ho. Quan es retiri de la nostra sensació actual, ja no podrem tenir la certesa de la seva existència (podria haver-se trencat o destruït). En qualsevol cas, Locke considera que aquest tipus de certesa de l'existència de les coses fora de nosaltres és suficient per als objectius de la nostra vida.

ACTIVITATS:

1. Per què, segons Locke, “tenir moltes idees” no equival a tenir coneixement?

2. Quina diferència hi ha entre “intuir” una veritat i “demostrar-la”? Posa’n algun exemple.

3. En quins arguments es basa Locke per “demostrar” l’existència de Déu? En quin altres filòsofs anteriors hi trobaríem una demostració semblant?

4. Com t’expliques que un empirista com Locke defensi l’existència de Déu? Creus que és una contradicció en la seva filosofia?

5. Si deixem d’observar un objecte, aquest segueix existint? Com ho saps?

19

Chapter 3

La teoria moral i política

1. Ètica

Les idees morals i polítiques de Locke són molt menys rigoroses, encara que també interessants. Els conceptes bàsics són els següents.

Com s'ha vist extensament, no tenim lleis i principis pràctics de caràcter innat. El que empeny l'home a actuar i el que determina la seva voluntat i les seves accions és la recerca del benestar i de la felicitat i, com diu Locke en un text molt suggerent, el sentit d'incomoditat en què es troba contínuament:

Què és el que determina la voluntat amb referència a les nostres accions? Si ho pensem bé, em veig obligat a creure que no és -com pel comú se suposa- el major bé que hi hagi a la vista, sinó una certa incomoditat que afligeix l'home. Això és el que determina la voluntat en cada cas i ens mou cap a les accions que realitzem. A aquesta incomoditat la podem anomenar «desig», que és una incomoditat de l'esperit a causa de la necessitat d'un bé absent.

Locke ja no considera la llibertat en el sentit del lliure arbitri, la qual cosa hauria implicat consideracions metafísiques alienes al seu empirisme. Per tant, en criteri de Locke, la llibertat no rau en el voler, sinó en el poder actuar o abstenir-se de l'acció. A més l'home té el poder de suspendre l'execució dels seus desitjos, per examinar-los amb atenció i ponderar-los, reforçant així aquell poder concret.

L'ètica de Locke, com qualsevol altra ètica de rerefons empirista, és utilitarista i eudemonista. El bé i el mal ... no són més que plaer o dolor. El bé és allò que ens produeix o ens procura plaer. El bé i el mal morals, doncs, són únicament la conformitat o el desacord de les nostres accions voluntàries amb una llei, mitjançant la qual les voluntats i el poder del legislador atreuen sobre nosaltres el bé o el mal, i aquest bé o mal, aquest plaer o dolor, que acompanyen per decret del legislador el nostre compliment o la nostra infracció de la llei, és el que anomenem «recompensa» o «càstig».

Ara bé, les lleis a les quals els homes refereixen les seves accions són de tres tipus diferents:

Section 1

La teoria moral i política de J. Locke

21

1) lleis divines: segons aquest paràmetre, les accions són pecats o deures

2) lleis civils: segons aquest paràmetre, les accions humanes són delictives o innocents.

3) lleis de l'opinió pública o reputació: segons aquest paràmetre, les accions humanes són virtuts o vicis.

Segons Locke, la llei revelada es troba a la base de la moralitat. D'altra banda, Locke fa coincidir la llei divina amb la «promulgada a través de les llums de la naturalesa», és a dir, amb la llei que la pròpia raó humana és capaç de descobrir.

2. Teoria Política

En els seus escrits polítics Locke va elaborar teòricament aquella forma de constitucionalisme liberal pel qual havia lluitat i que es va imposar a Anglaterra mitjançant la Revolució Gloriosa de 1688. Així, segons aquesta teoria, la monarquia no es fonamenta en el dret diví. Segons Locke, aquesta tesi no es troba en les Escriptures ni en els Sants Pares. La Societat i l'Estat neixen del dret de naturalesa, que coincideix amb la raó, la qual afirma que: -sent tots els homes iguals i independents- ningú no pot ni ha de provocar en els altres cap dany a la vida, la salut, la llibertat i les possessions». Per tant, el dret a la vida, el dret a la llibertat, el dret a la propietat i el dret a la defensa d'aquests drets constitueixen drets naturals.

El fonament i l'origen de l'Estat és la raó. En reunir-se i viure en societat, els ciutadans renuncien únicament al dret de defensar-se cada un pel seu compte, de manera que no debiliten els seus altres drets, sinó que els enforteixen. L’Estat té el poder de fer les lleis (poder legislatiu), d’imposar-les i de fer-les complir (poder

22

Guillem d’Orange arribant a Anglaterra durant la Revolució Gloriosa de 1688

executiu). Els límits del poder de l'Estat estan establerts pels drets dels ciutadans, per la defensa dels quals es va instituir precisament l'Estat. Per tant, els ciutadans conserven el dret de rebel·lar-se contra el poder de l’estat, quan aquest actuï en contra de les finalitats per a les què va néixer. Els governants sempre es troben sotmesos al judici del poble.

En contra del que pensava Hobbes, per a Locke l'estat no ha de ficar-se en temes de religió. Com que la fe no és una cosa que es pugui imposar, caldrà tenir respecte i tolerància cap a les diferents fes religioses:

La tolerància cap als qui dissenteixen dels altres en qüestió de religió és tan coincident amb l'Evangeli i amb la raó, que és monstruós que hi hagi homes cecs davant tanta llum.

Tot i la defensa d’un Estat laic i de la llibertat religiosa, Locke no accepta l’ateisme, perquè considera que els ateus -negant Déu- dissolen els principis morals que, a parer seu, són la base i el fonament de la societat civil.

23

Chapter 4

Diferències: no tothom pensa de la mateixa manera...

Diferències entre la filosofia de John Locke i la d’altres filòsofs destacats

El que en primer lloc distingeix Locke de Descartes és el seu concepte de la raó. Per a Descartes la raó és una força única, infal·lible i omnipotent: única, perquè és igual en tots els homes i tots la posseeixen en la mateixa mesura, infal·lible, perquè no pot errar si segueix el seu mètode que és únic en tots els camps de les seves possibles aplicacions; omnipotent, perquè extreu de si mateixa el seu material i els seus principis fonamentals que li són "innats", és a dir, constitutius.

Per Locke, que s'inspira en Hobbes, la raó no té cap d'aquests caràcters. No existeix la unitat de la raó, sinó que, més aviat, aquesta s'ha de formar i garantir mitjançant un ensenyament i educació adequats.

La infal·libilitat de la raó és impossible per la limitada disponibilitat de les idees, per la seva freqüent foscor, per la manca de proves, per la presència a la ment humana de falsos principis, i finalment pel caràcter imperfecte del llenguatge que, no obstant això, la raó necessita (Assaig, IV, 17, 9-13).

I pel que fa a l'omnipotència, Locke l’exclou negant que la raó pugui produir per si mateixa els principis i el material de què es serveix (recordem que les idees innates no existeixen).

Tot i això, Locke atorga a la raó un paper fonamental en l'esfera del coneixement probable, àmbit on la raó es converteix en la guia o disciplina de tot el saber, per modest que sigui, i fora d'ella només queden (segons les paraules de Locke) aquelles opinions humanes que són purs "efectes de la casualitat i de la fortuna”.

Podem resumir aquestes diferències amb el següent esquema:

Section 1

Diferències entre Locke i Descartes

25

Chapter 5

Conclusions

Locke, com s'aprecia amb claredat en els seus escrits, va ser un home molt moderat. Va ser empirista en la mesura que la percepció sensible i la reflexió proporcionen tot el material del nostre coneixement, però no ho va ser (no va ser un empirista radical) en la mesura que no pensa que coneguem únicament les coses percebudes a través dels sentits. D'una manera elemental defensa el paper de la raó, perquè està convençut de la primacia del judici racional sobre totes les opinions i les fes, i perquè no està d'acord amb què es substitueixin els judicis basats en la raó per expressions emocionals ni per sentiments.

Fidel a aquests postul·lats, es va oposar al principi d'autoritat, tant en el terreny intel·lectual com en el polític. Va ser un dels exponents del principi de tolerància i, aliè a l'anarquia, acceptà l'existència d'unes fronteres que delimitaven el camp dins del qual volia aplicar aquest principi. Va ser un esperit religiós, però allunyat del fanatisme o d'un zel exagerat. En ell no hi trobem expressions brillants i genials, sinó mesura i sentit comú en tots els casos.

En conclusió, podem dir que al segle XVIII Anglaterra representarà per a la intel·ligència europea el país de la llibertat, i

Locke en serà el representant i defensor màxim, tant de la llibertat com de la raó que ha de presidir tota manifestació de la vida humana.

Section 1

El llegat de John Locke

28

Empirisme

Teoria filosòfica segons la qual tot el coneixement prové dels sentits, i de l’experiència acumulada a partir dels sentits, per la qual cosa nega l’existència de cap contingut de coneixement innat: tot el que sabem és “a posteriori” de l’experiència.

Related Glossary Terms

Index

Drag related terms here

Find Term