Els materials.

L’Arena Malgrat a Mallorca no disposem de arena de riu, si que tenim arena marina –que les ones i el vent han caramullat en forma de dunes de la vorera de la mar–. És sabut que l’arena de molt a prop de l’aigua de mar, per l’acció dels temporals, conté gran quantitat de sal, perjudicial per fer morters. Així mateix, hi ha dunes no consolidades que es troben a una distància suficient de la mar per considerar-se apte per la construcció. Durant la segona meitat del segle XX, van aparèixer grans extraccions d’arena destinada a la gran demanda de la construcció. Aviat, però se n’adonaren del gran impacte ambiental que feien a les costes i es va optar per triturar restes de marès amb la consegüent obtenció del conegut picadís, utilitzat fins a l’actualitat. De la arena d’origen marí, sabem que el seu material procedeix de la deflació dels sediments litorals i d’arenes limoses durant regressions marines que continuaren afectant els sediments holòcens. La seva constitució es quasi totalment calcària, per tant, molt apta per mesclar amb calç. El gran problema en la utilització de l’arena era el seu transport, no tant sols per la llunyania, sinó per l’inconvenient de circular per zones dunoses i amb carros plens de forats que per tot vessaven. Per això, la utilització era molt limitada, emprant-se en el seu lloc les graves naturals dels afloraments del Keuper i els seus llims associats. Així, a les despeses d’un llibre de mestre d’obra de 1872, quan anomena l’arena, anota al costat “vulgo grava”. Però, hem de fer constar que Vitrubio ja aconsellava no emprar arena que aporti terra, sinó aquella que fa renou quan se’n frega una embosta. De l’arena extreta de la vorera de la mar, Vitrubio tampoc conta alabances, que ben segur, per experiència, devien conèixer els nostres mestres d’obra que la van repudiar molt temps. La terra La terra com a material de construcció s’utilitzava dins l’arquitectura de foravila, bàsicament per dos quefers: ─ Per a la fabricació de teules, rajoles i altres manufactures del fang per

coure i convertir en test. ─ Per a la realització del fang per les parets verdes i per col·locar damunt

les canyissades de les teulades. La terra d’argila està constituïda per agregats de silicats d’alumini hidratats. Té la característica de ser molt plàstica quan es mescla amb l’aigua. La

trobam a molts llocs de Mallorca, principalment al centre de l’illa. Presenta diferents coloracions segons la seva composició, essent l’argila més blanquinosa la més pura. A les teuleres que no disposaven d’argila empraven la terra de la zona, mesclada amb terra argilosa que havien d’importar d’altres pobles de l’illa on n’hi havia en abundància. La terra roja es va desenvolupar durant el gran interglaciar Midel-Riss i amb menor importància en el Eem (Riss-Würm)-Tirreniensa II. Està formada per molts fragments calcaris, que quan es mesclen amb l’aigua i es compacten, un cop endurida es molt més forta que la terra argilosa que es desintegra més ràpidament. Així, la terra roja resisteix més l’erosió per la proporció d’elements eòlics que conté en la seva fracció limosa i arenosa i la seva estructura de tipus globulós (lump), més resistent que les argiles plàstiques. L’almangra, formada per òxid vermell de ferro més o menys argilós, es troba abundant a la naturalesa. Va ser utilitzada durant molts temps mesclada amb calç com a morter impermeable, que necessitava constants reparacions. Va ser molt emprada per pigment, especialment per la construcció, tant per posar a la llinyola, com mesclada amb calç o simplement amb aigua per senyar les voltes i altres elements de l’obra. Les constàncies històriques que hi ha de la terra com a material de construcció són molt antigues. Ja l’any 1243, s’estableix un rafal a la ciutat de Mallorca a Guillemó Franques, especificant «podrà prendre terra del rafal per fer teules i altra obra». Finalment, caldria fer referència a la pols de test, obtinguda de la molta de trossos de teules rompudes, destinada al morter hidràulic per excel·lència dins la construcció tradicional illenca.

La grava La grava que es serveix a l’obra avui dia és pedra triturada en diferents granulometries que llavors es combinen per fer el formigó. No obstant això, abans l’única grava utilitzada era la que ens disposava el subsòl de la nostra terra anomenada grava del país –i tècnicament grava de fragmentació natural–, en contraposició a la mecànica. Però, no serà fins a mitjan segle XX quan les graveres actuals comencen a funcionar d’una manera productiva, Donades les característiques geogràfiques de Mallorca no disposem de rius que ens aportin una grava mes o menys accessible. Això no vol dir que no tinguem grava a les nostres terres, simplement que es troba compactada baix una capa de terra.

En relació a l’origen i la formació de la capa de grava natural, Rosselló ho descriu de la següent manera: «gran parte de las canteras explotadas para grava coinciden con afloramientos del Keuper superior de calizas dolomíticas intensamente milotinizadas, reducidas prácticamente a unos cubitos de un centímetro o poco más de dimensión». La capa de grava sol ser un sediment bastant antic estant un poc consolidat, cosa que fa que s’hagi de remoure abans de l’extracció. Antigament, els llocs d’on s’extreia la grava no sempre eren a peu d’obra, com passava amb les pedres, sinó que sovint s’havia d’acudir a indrets on hi havia algun jaciment, que acostumava a rebre el nom de clot o cova de sa grava. Quasi totes les zones de Mallorca disposen del seu clot de sa grava –un cop desaparegudes han fet perdurar el seu topònim–. És suficient observar alguna excavació recent propera a llocs on s’extreia grava per adonar-se de l’abundància d’aquest material. La grava no surt neta de la terra sinó en diferents granulacions i mesclada amb llims argilosos. Malgrat el sediment hagi estat més o menys consolidat, un cop extreta la grava permet ser porgada, encara que molt llim quedi aferrat a la pedra. Generalment, la grava no es porgava completament sinó que simplement es separava el granulat gros; mentrestant, el granulat requerit passava pel porgador amb els llims (que serien el substitut de l’arena), i, en tot cas necessaris, perquè la mescla fos grassa i lligués bé quan es mesclava la calç. Generalment, la grava era porgada al clot per les persones que es dedicaven a l’extracció. Segons la porgada o triada de la grava, era destinada a diferents usos i rebia el nom de grava grossa i grava petita. El fet d’haver de remoure el sediment, extreure’l i transportar-lo, encaria el producte. Aquest fet incidia directament sobre l’arquitectura de foravila que sempre anava a cobrir mínimament les necessitats. Contràriament, als edificis públics o llocs amb possibilitats econòmiques, la mescla de calç amb grava era utilitzada abundosament per a la construcció de les parets verdes. Les edificacions amb menys possibilitats ó simplement perquè ho consideraven suficient, utilitzaven la terra de call vermell compaginada amb la mescla de grava amb calç. També, fou utilitzada per construir parets de tapial, que n’era la matèria principal amb la calç com a conglomerant. La Pedra La pedra utilitzada per a la construcció de parets era la que hi havia a l’indret on s’ubicava la casa, donat que, en conjunt, se’n necessitava en grans quantitats per cobrir les necessitats existents. Així, a la zona de Santanyí, s’utilitzava el pedreny; a la zona del Raiguer, la coneguda amb el

nom de pedra de Binissalem; al pla, pedra viva grisenca com l’argila; al migjorn, pedra viva rogenca; a la vall de Sóller, negrenca i així podríem continuar arreu de Mallorca. Per la seva composició, podem classificar la pedra en tres varietats principals:

─ La pedra viva o pedra calcària, formada per carbonat càlcic, molt comuna a la muntanya i al Raiguer, encara que també en trobam a diferents lloc de l’illa.

─ La pedra mortenca, de manco duresa que l’anterior, que es troba a tot el pla de l’illa i és molt utilitzada en construcció de parets.

─ La pedra maresenca o de marès, integrada d’arena petrificada L’extracció de la pedra per a la construcció es podia fer de diferents maneres. La més comuna, era fruit d’espedregar les terres o dels clapers existents a les tanques properes al lloc de construcció. L’any 1591 els jurats de la vila de Campos paguen a Miquel Ginard «per pedra han comprada per peradar». Si es volia bona pedra a la zona del Raiguer, havien d’acudir a les pedreres del peu muntanyenc de Morneta, tot i que també n’empraven de l’espedregar les terres i dels clapers. A les zones maresenques, s’aprofitaven els trossos romputs de marès o el rendet de quan es comença una pedrera. A determinats indrets de l’illa, hi havia pedreres de lloses, que facilitaven l’extracció de pedra de gruix més o manco regular, que s’utilitzava per fer empedrats, malgrat els trossos més petits o quadradencs també es destinaven a la construcció de les parets. La pedra obrada. La zona del Raiguer, per la proximitat a les pedreres de caliza de diferents qualitats i colors, ha estat la cantera de pedra per obrar més important de l’illa. Berard va definir aquest material com «una piedra pedernal color plomo, sólido y de buen pulimiento». Per la seva tradició envers l’obrat de la pedra, sobre tot a Binissalem, ens han quedat magnífics exemples de la manufactura de la pedra a molts elements arquitectònics de la zona. La llunyania de les zones d’extracció de marès i les dificultats en el transport de materials feixucs, va fer aprofundir més en la utilització de la pedra viva obrada. A les poblacions es on es llueix més aquesta tasca, però no envà, les possessions importants utilitzen gran quantitat de pedra obrada en quasi tots els elements arquitectònics. També, la resta de les construccions en la mesura de les seves possibilitats, fan servir les pedres, sobretot per branques i llindàs de portals. Les zones de Santanyí, Ses salines i Felanitx, per la proximitat al pedreny, han fet altra tant en obrar aquesta pedra, intermitja entre la pedra viva i el marès, tant en duresa com en formes i utilització.

La resta de Mallorca ha tingut les seves pròpies pedreres de pedra per obrar, perquè amb les distàncies i amb les dificultats de transport no sempre es podia acudir on es volia. Així, hi ha constància de l’extracció de pedra vermella amb vetes blanques a Son Bernadí de Campos, pedra negre amb vetes taronges a Artà, pedra negre a Sóller, etc. No obstant això, les limitacions d’extracció d’aquests llocs i la poca tradició dels picadors locals aviat van ser abandonats. Un altre motiu bàsic fou l’avanç en el transport que facilità l’obtenció de pedra per obrar dels dos llocs més productors i amb més tradició: Binissalem i Santanyí. El marès Juntament amb la pedra, el marès ha estat un dels materials més emprats en la construcció dels edificis de foravila. Va ser un complement de la paret verda, va servir per mitjanades, per sòtils, per finestres, per portals i arcs, i finalment es va arribar a construir estructures senceres on el marès era el material predominant. Es poden distingir dos tipus de mares bàsicament per la seva formació:

─ El més antic, més blanc i compacte, de gra més fi; és una molassa de gra i ciment calis, que conté dents d’esquals (carcharodon, oxyrhina), mol·luscs característics (conus mercati).

─ El més modern; és una molassa quaternària de formació marina o terrígena, amb influència marina (duna) de gra més gruixut, que es troba a molts llocs de la costa mallorquina.

El nom de marès deriva de marí, suposam que per la seva procedència i formacions de fòssils marins que presenta. Els conjunt de la pedra s’anomena marès. Els blocs estrets de les canteres rebien el nom de cantons ó mitjans. Si aquest es subdividia es deien peces. Actualment, es mesclen o confonen aquests termes, amb la tendència a nomenar-ho tot marès. Per tant, en veu d’un antic picapedrer, sentim dir: «A la pedrera de marès de Son Garau, feien cantons o mitjans a escarada, que s’havien de dur a tall d’obra per fer-ne peces de vint». L’extracció es molt antiga i les tècniques no van canviar gaire des de l’època romana. Per altra part, hi ha tres tipus de pedreres, cadascuna de les quals utilitzen tècniques d’extracció diferents:

─ Pedreres de la vorera de mar ─ Pedreres d’interior obertes (amb rost o en pica) ─ Pedreres d’interior subterrànies

Les pedreres de la vorera de mar es veuen condicionades per les característiques que presenta el seu marès, és a dir, la presència de fil o llivanya (les direccions de les capes de sedimentació). Moltes vegades, les capes no anaven horitzontals, sinó que s’inclinaven en diferents plans, que

la pedrera havia de respectar, amb la incomoditat que això suposava pels trencadors de marès. Tenia l’avantatge que quan el cantó extret es volia subdividir, no feia falta la serra, ja que els fils anaven paral·lels a les cares i tot era xapar la peça amb manya. Aquest tipus de pedreres són de les més antigues que es té documentació i probablement fossin les primeres en ésser utilitzades. Les pedreres de marès de marina, tenien l’avantatge que servien peces de tots els gruixos. Els trencadors eren experts en xapar-les i si durant l’operació se’n rompia algun es deixava a la pedrera d’escombriaire. Les pedreres d’interior a cel obert, fins que van deixar de ser d’extracció completament manual, acostumaven a buidar-se amb rost, de la forma escalonada. També es podia fer en pica, talment un pou molt gran. Els restes de pedreres que hem estudiat, ens fa veure que sovint eren abandonades per la duresa que presentava el marès, inconvenient que es va solucionar amb la mecanització de l’extracció –donat que la força de la màquina era més potent que la de l’home–. Es rebuidaven els escalons amb l’escoda fent un tall de per llarg dita regata passada, llavors dues de través dites capcers. Finalment, s’arrabassava la darrera cara horitzontal aferrada amb les llaunes i els tascons. Si el marès en ésser arrabassat presentava irregularitats, s’arreglaven les imperfeccions amb el tallant. Antigament, les peces que s’extreien en aquestes pedreres feien el gruix d’emperador. No es feien peces més petites a la pedrera perquè no disposaven de llivanya o fil. Es necessitava el verduc, essent el propi picapedrer que les serrava a peu d’obra per fer peces més petites. Les pedreres subterrànies ja existeixen documentades en el segle XVI, però segurament són anteriors. La tècnica d’extracció es basava en fer cova seguint el marès de millor qualitat i d’una duresa acceptable per ser treballat per l’home. Per extreure els cantons, es picaven blocs verticals d’una alçada aproximada d’una cana (1,56m.). Es feien les regates amb l’escoda a les dues cares verticals que encara estaven en contacte amb el terrenys; les altres dues formaven cantó –possiblement l’origen del nom– creat per les darreres peces arrabassades. Llavors es feia una regata horitzontal –la més complicada–, també amb l’escoda. Finalment, s’arrabassava l’altra part amb els tascons. El picador sabia que anava a plom per l’ombra del llum d’oli, que feien coincidir amb el lloc on es picava. A les pedreres subterrànies de Son Garau (Campos), concretament la part més propera a la superfície, conserva encara restes de les taques d’oli dels llums, així com infinits cops d’escoda dels molts d’anys d’explotació. Com tot material, el marès de la nostra illa, presenta diferents qualitats, textures i colors, estudiades meticulosament per Garcia Inyesta i Oliver

Sunyer al seu magnífic treball sobre el marès. Pel tema que ens afecta, per construir a foravila s’acudia a les pedreres que es tenien més a mà. Costava molt fer-se amb marès de llocs llunyans fora degut als mitjans de transport rudimentaris abans d’introduir el carro de la roda amb berdoles –a partir de primer quart del segle XIX– i al mal estat dels camins. Dins una mateixa comarca on hi ha diverses tipologies, notem que es feia tot el que es podia amb el mares de més a prop; només quan no quedava mes remei i per exigències de l’obra, s’acudia a pedreres més llunyanes. Així, una possessió propera a la mar emprava el marès de marina per tot on es podia, però si havia de fer un portal obrat on els fils i grans grossos dificulten treballar, s’acudia a pedreres d’enfora per peces concretes. El mateix passava amb les possessions mes o manco llunyanes que tenien pedreres de gra fi a prop; l’utilitzaven per tot, mentre que si pel sòtil necessitaven marès llivanyós, anaven a cercar de la marina el just i necessari. Altra tant passava a la zona del Raiguer, on s’utilitzava pedra viva en substitució del marès per tot on es podia, mentre que per coses molt concretes, s’acudia als mitjans o cantons de marès si no els quedava més remei. Les canyes La canya és una planta de la família de les gramínies (Arundo donax). Fou un material important dins l’arquitectura de foravila, bàsicament per a la construcció de sostres i soleres de teulades, i en menor mesura per fer campanes de xemeneies. Les soleres de cobertes fabricades amb les canyes es deien canyissades i eren lligades mitjançant unes canyes, dites guies, que es fermaven amb cordets de palma o d’espart. Les guies, a més de subjectar, servien per adreçar la canya, perquè en la majoria dels casos no era ben dreta. Aquesta tècnica permetia aprofitar qualsevol canya, fos torta o dreta, cosa que feia que fos bastant rendible. Alhora, el seu poc pes, la seva durabilitat i la necessària capa de morter o simplement fang que aïllaven de la calor i el fred, va fer perdurar molt temps la seva utilització. També, va influir molt el seu poc cost en diners–cosa que sempre es va mirar molt a les construccions de foravila–; al contrari, si es posaven llivanyes o rodones de marès, el cost era considerable. Les canyes estaven sembrades prop dels habitatges perquè, a més de la construcció, també eren útils per altres menesters domèstics. Així mateix, hi havia zones humides de gran extensió, on les canyes creixien de manera silvestre i eren les més aprofitades per a la construcció. S’havien de tallar durant les llunes velles de desembre o de gener per evitar que es corquessin. Finalment, es netejaven i pelaven el nus i es guardaven a lloc sec i ventilat per quan fessin falta.

El guix El guix és sulfat de calci que en deshidratar-se per l’acció del foc –seguidament molt– dóna un substància que pastada amb aigua s’endureix ràpidament. La seva utilització a les obres mallorquines és molt antiga; l’any 1333 quedava anotat un pagament per guix emprat a una obra «Item: pagam an Bernat Pons picaperes per gix que compra per adobar la porta menor de la salla. II d.». La característica del seu enduriment ràpid va ser molt preuada pels mestres d’obres mallorquins que l’utilitzaven per abeurar peces de portals, arcs, finestres, cantonades i mitjanades de marès, abans de l’aparició del ciment mallorquí en el segle XIX. Per l’obtenció del guix, Mallorca ha contat amb pedreres d’Algeps o, més comunament, pedra de guix. A Calvià hi ha la famosa Punta del Guix, prop de les pedreres que actualment encara es troben actives. Valldemossa, Escorca, Sóller, etc. van ser termes que van disposar de pedreres d’extracció de la preuada pedra color groguenca. El procés de cocció és molt paregut al sistema emprat per la calç. La diferència bàsica és que s’ha de moldre la pedra cuita. A l’illa hi ha nombroses constàncies de molins dedicats a n’aquest menester que emprava la força del vent (s’Arenal i Portocolom); la força hidràulica i animal era utilitzada a altres indrets de Mallorca. Molts llocs que realitzaven la cocció de guix i la posterior molta, no tenien la matèria primera a prop, que la importaven per la mar sobretot de la costa de Calvià. Així, trobam nombrosos indrets a la costa illenca que en fan referència al seu embarcament i desembarcament. El guix resultava ser un producte bastant car; tant es així, que costava cinc vegades més que la calç (l’any 1659: calç, un sou la quartera; guix, cinc sous la quartera). Aquest fet limitava la seva utilització a tasques molt concretes de la construcció mallorquina. Quan es va mecanitzar la molta i es van modernitzar els forns, se’n va començar a emprar constantment per referir les parets interiors i sostres, a la vegada que es deixava d’emprar estructuralment, essent substituït per ciment comú o mallorquí. Existien diferents classes de guix segons la seva qualitat; així es diferenciava entre guix blanc o fi i guix negre o comú. El primer no s’acostumava a mesclar-se amb arena, mentre que el segon s’utilitzava per fixar galfons, bastiments, baules, etc. i si que es mesclava. Com més es matava el guix −es mesclava i remesclava− més fort tornava un cop era sec, encara que era més mal de posar en obra.

La Calç La calç és una substància blanca, lleugera i càustica, que fruit de la calcinació de la pedra calcària es converteix en òxid de calci. Va ser el conglomerant més usat per fer morters en la arquitectura mallorquina. Amb la calç i l’arena o la grava mallorquina es realitzava la mescla que podia ser més o menys grassa, segons on s’havia d’aplicar a l’obra. El procés per calcinar la pedra calcària es feia dins forns construïts expressament per aquest fi. Miquel Fullana, en el seu famós diccionari, va dibuixar la planta, l’alçat i la secció de com eren aquests forns de calç, avui dia en desús per mor de l’avanç de les noves tecnologies. També, dóna una breu explicació del seu funcionament, que l’he contrastada amb l’entrevista que va fer Joan Llabrés a dos calciners –que tota la vida havien fet feina amb aquesta infrastructura– publicades a la seva extensa obra Els nostres arts i oficis d’antany. D’ambdues narracions n’he extret un petit resum que he ampliat amb altres observacions tècniques a l’hora d’estudiar el comportament de la calç en el seu procés de cocció. La forma del forn és circular, amb la part exterior de la paret amb talús i la part interior a plom. No disposa de coberta que es farà amb el propi material de cocció. La seva situació s’apropa a terrenys amb pendent, de forma que una part del forn queda quasi enterrada i la part superior quasi a nivell de terra. D’aquesta manera facilita l’aportació i l’extracció de pedra a l’interior sense massa esforç. A la meitat del forn, hi ha la portada, per on s’entra i s’extreu part de la pedra per fer calç. Amb pedres i dues tafarres es tanca l’obertura, deixant un diminut forat que es diu boca, per on s’entraran els feixos de llenya que serviran de combustible. Cap de les dues explicacions consultades, ens diu com s’evita que les parets del forn, també fetes de pedra, no es calcinin durant la cocció i la infrastructura serveixi per altres vegades. Altres fonts m’han proporcionat el secret: es referien les parets del forn amb una capa gruixuda de fang abans de col·locar-hi les pedres per coure, i d’aquesta manera s’evitava que la calor travesses en excés i les parets del forn tornessin calç. La pedra es col·locava al voltant de s’olla del forn, formant una paret que de cada vegada anava tombant cap a l’interior i acabava en una rústega volta, creant el recinte de la combustió. Alhora que s’anava pujant les parets, s’anava posant feixos de llenya ben pitjats que servien de bastimenta per posar pedres i que en estar el forn a punt cremaven els primers. Part damunt la volta es seguia reblint de pedres a cremar fins que es sortia lleugerament del forn. La superfície superior era coberta amb una mescla feta de calç i fang anomenada el capell, que no arribava a tocar-se

amb el perímetre de les parets, sinó que quedava a un palm i servia de espirall. El forn quedava muntat, faltava calar-li foc; per això s’havien de disposar d’entre 1800 i 2000 feixos de llenya ben tupits, d’uns 40 kg cadascun, que s’anirien abocant al forn contínuament fins que la pedra fos tornada calç –solia ocórrer després d’uns 10 dies aproximadament–. Llavors es tapava la boca i l’espirall perquè refredés poc a poc i al cap d’uns dies es començava a treure les pedres convertides en calç.

Hi ha dos tipus bàsics de calç: l’aèria i la hidràulica (són dos noms molt tècnics que dins l’argot dels picapedrers no eren utilitzats). La calç hidràulica era l’obtinguda de la cuita de pedra calcària mesclada amb certes quantitat d’argila, que tenia la propietat d’endurir-se dins l’aigua. No hi ha constància d’haver-se emprat a foravila. La cal aèria és la cal comuna que surt de la calcinació exclusiva de pedra calcària. S’ha de fer esment que la composició de les pedres utilitzades variava lleugerament segons el lloc i, això, tenia la seva repercussió a la composició de la calç. Així, hi ha documents històrics que parlen de diferents tipus de calç segons la seva qualitat, fent referència a la calç d'engravar, calç de emblanquinar, etc. Quan es volia fer una casa o un ampliació important, tant prest com el mestre d’obres era avisat, enviava dos manobres i amb una dotzena de cantons feien una pica al solar on s’havia de construir, procurant que no molestés per l’edificació. Es posava dedins els terrosos de calç viva fins a la meitat de la pica i es cobrien d’aigua. El contacte de l’aigua amb la calç ho feia bullir, que no era més que tornar-li la hidratació perduda durant la cocció. Es remenava fins que fos ben fosa i es deixava reposar una setmana com a mínim si era per mescla i tres setmanes si era per a referits. La calç i les mateixes parets de la pica absorbien l’aigua que sobrava, quedant una pasta al fons. Quan la pasta començava a clivellar i les obertures tenien prop d’un dit de gruix volia a dir que estava a punt. Segons el perquè s’havia d’emprar, la pasta era porgada abans de mesclar-la amb l’arena, per llevar impureses i restes de calç no cuita o fosa. Altra tècnica consistia en fer la pica amb un forat al fons, que abocava dins un clot fet a la mateixa terra. Es deixava bullir la calç dins la pica i un cop bullida, es buidava pel forat que tenia una reixeta que filtrava les impureses. En caure dins el clot la terra absorbia l’aigua sobrant i passat el temps oportú s’anava traient la calç del clot així com s’havia d’emprar. Les impureses o els maquets que quedaven dins la calç un cop s’havia bullit, anomenats calells, eren molt perjudicials pel morter, donat que als referits o als trispols amb el temps esclafien bufegaven. El ferro

Malgrat el ferro fos un metall conegut a la nostra illa des de molt temps enrera, va ser un producte bastant escàs dins l’arquitectura rural mallorquina. Basta observar la quantitat de fusta d’alzina que empraven per a la construcció de maquinària, per a molins de tota mena, sínies, carros i altres estris, quan amb una simple barra de ferro es podia substituir una gran soca d’alzina i evitar un cost tan gran a la natura. Així i tot, ja molt avançada la revolució industrial, a fora vila es seguia emprant poc ferro, fos per inèrcia o perquè era realment costós. No solament incidia en el cost el metall en si, sinó que el carbó mineral necessari per a fer funcionar la fornal per donar-li forma, també era un producte car que no sempre es tenia a mà. Era molt comú trobar un fuster més o manco fixo a les grans possessions, però no totes tenien un ferrer. La presència del ferro a l’arquitectura tradicional mallorquina és limita a coses molt imprescindibles: per exemple, galfons i corretges de portes, ganxos per penjar romanes, baules per fermar animals, reixes de finestres i finestrons –sobretot, durant l’insegur segle XVII– i poca cosa més. Així i tot, molt d’ells són reciclats, com per exemple, una llàntia de carro per fer reixes a les finestres. Al llibre del mestre d’obres de la construcció de l’església parroquial de Campos (segona meitat del segle XIX), el ferro i les feines de ferrer són molt simples i senzilles; es limiten a fer a eines i plantilles per arcs, ben poca cosa per tractar-se d’una obra de gran envergadura. La fusta o el llenyam La fusta sempre ha estat un material important per a la construcció de foravila, utilitzat tant com element estructural com per fusteria de portam. Hi ha diferents classes de fusta, però la més utilitzada a fora vila és la que es tenia més a l’abast; així, l’alzina i el pi vam predominar fins a l’arribada de fusta d’importació. Tot seguit, farem un repàs per les diferent classes de fusta que trobam en major o menor mesura a les construccions de foravila, si bé algunes d’elles el seu ús és escàs, moltes vegades limitat al mobiliari. L’alzina (Quercus Ilex) Hi ha constància que Mallorca va estar bastant poblada d’alzinars en temps antics. No solament ho justifiquen les dades històriques, sinó els restes d’elements conservats d’aquesta fusta, com poden ser els congrenys, les jàsseres de les moles i part de la maquinària dels molins fariners, sínies, carros de roda plena, premses, etc. És una llenya molt forta, però de creixement lent i de troncs no sempre drets i llargs, encara que molt gruixats. A més de ser emprada per als mecanismes de molins, sínies i altres màquines, s’acostumava a fer-se soles o posts per les portes

principals de la casa i per alguna post de taula donada la seva duresa. El problema que presenta la fusta d’alzina, és el moviment que es produeixen quant s’asseca. S’evita aquest contratemps submergint-la dins un safareig durant almenys un any, estalviant haver de dur la fusta a la vorera de mar, ja que no necessitava aigua salada perquè no acostuma a ser atacada pel corc. L’ullastre (Lycium europaeum) De fusta tant forta o més que l’alzina. El tronc, a força de dur-lo ben podat, es podia fer tornar alt i més o manco adreçat. Si no es té esment, es transforma en un arbust amb diferents soques, alguna d’elles gruixada, però moltes tortes, que no el fa atractiu per a la construcció. Així mateix, el trobam des de molt antic a sòtils de barraques de roter, amb les seves formes sinuoses, aguantant lloses de pedra a sobre. També, algun portal o el seu esplendit disposa de barres d’ullastre a mode de llindar i a algun que altre sòtil molt arcaic. És molt resistent a les condicions atmosfèriques, cosa que el va fer útil per fer barreres de tanques i alguns elements de poc gruix de sínies, escales, mànecs d’eines, etc. El pi (P. Alepensis i P. Pinea) De presència no tant antiga als boscos mallorquins com ho va ser l’alzina, es va convertir en un arbre molt abundant, sobretot quan els pagesos mallorquins mantenien els seus voltants nets. S’esmotxaven les branques del pi perquè creixes alt i dret per mor que, pel seu bon desenvolupament, necessita ser aclarit tant l’arbre com les plantes dels seus voltants. La característica de poder disposar del seu tronc recte i alt el feien molt útil per servir de tauló a sòtils. El problema que presenta és bàsicament la predisposició a ser afectat ràpidament per insectes que li produeixen corcs. La solució que se va optar tradicionalment, va ser un cop serrada la fusta, amarar-la durant un cert temps. Procuraven tallar l’arbre dins darrera lluna vella de l’any o la primera de l’any entrant, ja que també influïa en el procés d’aparició del corc. Es marcava la fusta i es dipositaven a l’amarador, en remull amb aigua salada. Al cap d’un any es treien i es deixaven eixugar, d’aquesta manera s’aconseguia preservar la fusta durant molt temps. No és mal de conèixer si un tauló ha estat dins l’amarador, donat que la superfície es presenta fibrosa i sovint té eflorescències de sal per molt temps que hagi passat, a més de conservar-se lliure de corc. Les soques de pi eren arreglades a la mateixa pleta o bosc, utilitzant la destral d’entaulonar. S’arreglava la part més dreta del tronc a ull, llavors es feia una retxa amb la llinyola impregnada d’almangra, que servia de guia per arreglar les altres cares. Si el pi era de tronc gruixat i bastava per fer dos taulons, es posava damunt dues banquestes altes i amb l’ajuda del verduc de fuster es serrava de per llarg; quedaven dos taulons, dits de coster, que s’acabaven d’arreglar amb la destral d’entaulonar. Poques

vegades el pi era tant gros que servís per fer taulons amb bona quadricula; per això, els mestres antics anomenaven biga a la soca de pi arreglada i tauló a la fusta utilitzada en estructura que era de bona quadricula, és a dir, amb totes les cares serrades. La llargària era un factor important a tenir en compte, perquè es tallaven pins que permetessin cobrir la mida estandarditzada dels aiguavessos de vint-i-un palms (un destre). Així, si era pel sòtil pla es tallaven de 23 palms i si eren pel sòtil de coberta inclinada, de 24 ó 25 palms. A més de la seva utilització a l’obra, també trobam, sobretot a foravila, bancs, taules i portes fetes de pi. El Poll ó Pollancre (Populus nigra i Populus alba) Prové de l’arbre del mateix nom que es dona amb la varietat negre i blanc, els dos de l’espècie de les salicàcies. És de fulla caduca i creix a llocs frescs i humits. La seva fusta és lleugera però forta i, si bé algunes vegades la trobam a estructures de foravila, la seva presència és escassa. Hi ha constància històrica de la utilització d’aquesta llenya ja l’any 1465 a un pagament per la compra de materials d’obra trobem “... cals, guix, teules, cayrats de poll, jonchs, claus, arnelles de ferro e altres coses necessàries a la dita obre...”. Llenyam vermell Fusta molt resistent de color vermell, de grops molt grossos i negrosos. Utilitzada a Mallorca, sobretot per fer enteixinats, voladissos i portes a Ciutat. A foravila no és molt corrent trobar-la, a no ser a les cases de senyors d’algunes possessions. La procedència és discutida, malgrat sigui fusta de pi, no pareix haver crescut a Mallorca. S’aventura la possibilitat que s’importés de Tortosa d’un pinars avui dia desaparegut; d’altres situen el lloc d’origen de la fusta a Itàlia. Sigui com sigui, es va deixar d’utilitzar a l’illa, fa molts anys, si bé s’ha anat reciclant gran bigues per destinar-les a portam. La característica que presenta aquesta fusta és que la trobam de llargàries molt més grosses que les que s’acostumen a emprar-se amb el pi dels nostres boscos. Disposam de referències històriques que parlen d’aquesta fusta com a material de reciclatge; així, «llenyam vermell de cobertes de cases velles» o «cayrats de fusta vermella ja vells». Nord Vell (Pinus palustris) Fusta d’importació procedent d’Amèrica del Nord que va tenir gran difusió a Mallorca durant el segle XIX, tant per estructura com per portam. És d’excel·lent qualitat, per això, s’aprofita d’enderrocs i es recicla per portam. A foravila, la trobam molt poc, però curiosament les torres giratòries dels molins de vent d’extracció d’aigua estan fetes amb dues o

quatre pots de nord vell, donat que era una fusta que es proporcionava amb llargàries considerables. L’ametller (Prunus dulcis o amygdalus communis) Malgrat l’ametller sigui un arbre molt comú avui dia a Mallorca, no ho fou en temps antic. Però així i tot, a les voreres de les tanques, hi havia alguns exemplars que abastien d’ametlles necessàries pel consum propi. La seva fusta ha estat sempre molt preuada, per no pudir-se en contacte amb la humitat. A l’inventari de Guillem Bestard del segle XVIII, dins l’entrada de les cases figura «dos tions de ameller enteulats de cosa de deu pams de llargaria y un pam de amplaria quadrat». Finalment, esmentar que les bones comunicacions navals que ha disposat la nostra illa va fer que arribessin a Mallorca moltes fustes d’importació, algunes de les quals ja hem exposat, com el llenyam vermell, el nord vell, etc. També, hi hauríem d’afegir el sapí, molt emprat per estructures durant el segle XIX, fins i tot molt abans per mobiliari, d’acord amb el que consta en estims notarials. L’avet (vulgarment dit vet) el trobam bastant dins el segle XIX per estructures, però molt abans consta en estims notarials.