1

ELS ULLS DE

MADINAT AL-ZHARA

2

Just quan la Laia acaba de restaurar un dels guixos del saló principal de Dar al-Mulk, en

Miquel puja al darrer vagó del tren que l’ha de conduir Península Ibèrica avall, força més enllà del

que un dia es va conèixer com a marca hispànica. S’asseu en una butaca vella, desgastada, llimada

pel frec de tants pantalons i tantes faldilles impacients per arribar puntuals al destí. S’acomoda i

deixa que el paisatge vagi corrent cap enrera, que es difumini a mesura que la velocitat augmenta.

Obre la motxilla i en treu una guia de color groc, comprada poques hores abans a l’FNAC, i

s’adreça a l’índex a la recerca d’algun topònim que li cridi l’atenció.

Just quan el tren passa prop de la pedrera romana del Mèdol, la Laia manté els ulls clavats

en els esgrafiats d’un dels pocs arcs de ferradura que es conserven a l’antiga casa militar, el Dar al-

Yund, davant per davant del saló principal d’Ab al-Rahman, separat d’aquest per les cavalleries.

Des d’allà estant, si es fa un silenci prou dens, encara es poden escoltar els trots dels cavalls que

enfilaven l’antic camí de Córdoba, uns cavalls magnífics, regis; corsers dignes de trepitjar les tres

terrasses amb que s’estructurava el palau. La Laia n’ha sentit el galop manta vegades. Es coneix

cada racó de l’antiga ciutat, n’ha regirat tots els salons, tots els jardins, totes les arcades, tots els

patis. S’ha empassat tones i tones de blanca pols, s’ha perfumat amb els aires saturats de tarongina, i

s’ha deixat abraçar per la màgia difusa d’un santuari amb nom de dona que va trigar 25 anys en

construir-se i tan sols 74 a esmicolar-se. Una perla blanca i vermella desgastada per segles d’espoli i

estimada gairebé en secret per una arqueòloga que acostuma a vestir texans de color blau i

camisetes de color taronja.

Just quan la Laia baixa de l’escala per recollir el petit pinzell amb que netejava una delicada

filigrana vegetal, en Miquel atura de cop la seva lectura accelerada dels antecedents històrics.

L’editor de la guia de Córdoba ha estat prou perspicaç per reproduir el quadre que Domingo

Baixeras pintà sobre Abd al-Rahman i que actualment es troba exposat al paranimf de la Universitat

de Barcelona. En Miquel s’entreté amb el dibuix dels coixins, amb la vaporositat del vestit del

califa, amb la seva pell morena i la seva barba espessa, tofuda, un triangle invertit de color negre. A

3

la dreta uns músics, a l’esquerra artistes i científics. Riquesa, art i ciència; tot allò que el segle X

podia oferir a l’home més poderós de la terra. I al seu costat, estirada al seu costat, una dona.

Just quan en Miquel es dirigeix cap al vagó restaurant per fer-hi un mos, la Laia descansa del

seu treball diari repassant una vegada més els plànols a mig acabar de les excavacions

arqueològiques. Des que fa prop de 3 anys en va aconseguir la direcció, cada dia hi dedica una

estona, els moments més intimistes de tota la jornada. La fascinen els papers arrugats, masegats per

tantes mans i tantes il.lusions mai prou correspostes. Els objectes adquireixen una aura imprecisa

però absolutament tangible si se’n fa un ús continu i delicat. S’ha passat dies i nits -setmanes

senceres- sense sortir un sol minut del recinte palauesc. L’olor de les seves pedres s’ha convertit en

la seva olor, el relleu dels seus arabescos ha esdevingut el seu relleu; Medina Azahara s’ha deixat

posseir per la Laia i la Laia s’ha deixat posseir per Medina Azahara. Dues virginitats evaporades en

la incerta penombra de les tardes andaluses.

Just quan la Laia retorna de dinar i es dirigeix -calmosament- cap a la terrassa inferior del

jaciment, a revisar els treballs de la mesquita aljama, en Miquel s’enfonsa en el fang que d’un temps

ençà li està empastifant la cara. Els ulls li pesen, les parpelles semblen demanar a crits una

migdiada, però els pensaments no volen deixar-lo descansar i retornen tossuts a la superfície del

cervell, gairebé sincronitzats del tot amb el constant balanceig del comboi. S’autocastiga, i es

repeteix a si mateix que el viatge és imprescindible. Li sap greu haver-ho d’admetre, però no pot

enganyar-se i fer veure que no passa res. Sap que com més desitja no pensar-hi, més hi pensa. Com

un cuc que li va foradant el cervell, un cuc enorme, ciclopi, immens... un cuc que lentament però

ferm va traçant el seu propi camí per les arrugues més fondes d’un encèfal que abans es creia seu.

Fugir és de covards, es diu, però quan una batalla està perduda, quan els dies de felicitat jauen

enterrats en el sot més profund de tot el cementiri, no treu cap a res començar a repartir

responsabilitats. A en Miquel, saber plegar i deixar el camí lliure de records estèrils, li sembla més

un darrer petó a la galta que no pas un acte de covardia. I una guia de color groc comprada amb

4

molta pressa més un bitllet de tren amb final a la ciutat que apareix a la portada no s’intueix pas

com una idea tan dolenta.

Just quan en Miquel aconsegueix plegar una estona i es lliura inconscientment al tendre món

dels somnis agredolços, la Laia s’està barallant amb el becari encarregat de la neteja del terra de la

mesquita. No es baralla gairebé mai, la Laia; ja fa molt de temps que va aprendre a solucionar els

problemes d’una altra manera. Tenia 19 anys, i aquell viatge de final de curs a Andalusia li va oferir

una oportunitat que no va deixar escapar. Va abandonar la carrera de periodisme, va deixar els seus

pares, els seus hàbits i aquella vida mesquina i roïna que li oprimia el coll i no li permetia respirar.

Només alguna nit de tant en tant, quan els plànols del jaciment se li entravessen més del compte, es

permet unes engrunes de nostàlgia. Va canviar Barcelona i una relació malaltissa per un pis

minúscul i uns braços estranys que la saberen consolar i li permeteren redibuixar la seva mirada

malenconiosa. Es doctorà en història medieval, tastà altres braços i altres dibuixos, i de tot plegat

en feu una amalgama que li sustentà la vida i li sacià la imperiosa necessitat de cremar els records

més tristos. El treball a Medina Azahara li aportà estabilitat, i d’aleshores ençà deixà de

col.leccionar vivències i aprengué a gaudir-les.

Just quan el sol comença a fondre’s rera les pedres desgastades del Pati dels Pilars i el Dar

al-Mulk, en Miquel es desperta de la llarga migdiada i torna a obrir la guia de color groc per la

pàgina del quadre de Baixeras. La dormida li ha servit per abandonar els anacronismes, per tancar

amb clau la porta del passat i encetar el futur amb una mirada nova, verge de neguits i de pors,

lliure de mentides esclerotitzades. Es torna a mirar el quadre, i ja no hi veu artistes ni científics, no

hi veu músics ni barbes espesses. Hi descobreix sentiments, amors i odis; hi percep esperances de

victòria i plaers subtils; es permet imaginar converses prohibides, xiuxiuejos a cau d’orella. Al cap

d’un instant, tot el quadre se li enfosqueix i una sola imatge se li perfila en la negror. És una dona.

Estirada sobre uns coixins, el seu rostre blanquinós destil.la una bellesa serena i natural, com

l’aleteig inconscient d’una cigonya o el lent caminar d’una tortuga mora. Tota ella traspua

5

placidesa; els seus cabells llargs, la seva boca de cirera, el seu vestit a ratlles blaves i taronges, les

seves mans, el seu nas, els seus ulls. Sobretot els seus ulls, uns ulls grisos, canosos, tenyits de boira

i de llum de lluna. Uns ulls glaucs on perdre’s segles sencers i no desitjar sortir-ne. Ratlles blaves i

taronges sobre el cos i ratlles grises amb guspires dins dels ulls. És Zahra, l’esposa preferida del

califa.

Just quan el tren que prové de Barcelona s’atura a l’estació central de Córdoba, la Laia

arriba a casa seva i es prepara un bany ple d’escuma aromatitzada. Des que l’al-Andalus la segrestà,

el sentit de l’olfacte se li ha desenvolupat d’una manera extraordinària. Li costà uns mesos

desempallegar-se de les crostes que el fum de Barcelona li feu créixer dins del nas, però quan ho

aconseguí, entrà en un univers ple de sensacions embriagadores; delirants discursos interns jugant

una partida d’escacs, amb les neurones fent de peons i l’ànima de reina negra. Les olors, els seus

significats i les pessigolles que produeixen a la columna vertebral han estat els descobriments que

més plaer li ha concedit a la Laia aquesta terra resseca i perfumada. Se’n va a dormir d’hora,

satisfeta amb si mateixa i amb la seva feina; amb la seva vida ordenada que li permet, de tard en

tard, saltar-se les pròpies normes. Viu sola, es deixa estimar sovint i només estima quan en té

necessitat. Saber que pot collir una rosa i decidir per ella mateixa si es vol punxar o no l’omple de

felicitat. Ha après a dir que no i gaudeix amb la conquesta.

Just quan el soroll del despertador fa aixecar d’un bot la Laia, en Miquel puja a l’autobús

que surt davant per davant de la Torre de la Malmuerta. Un autobús que l’ha de portar fins a Medina

Azahara per parlar amb en José -el cap de personal de les excavacions- el qual ahir a mitjanit va

rebre per sorpresa una trucada. Una trucada colpidora, una trucada tan enterca que l’arreplegà

desprevingut del tot i no va saber com dir que no a algú amb un fort accent català que buscava

feina. Arriba d’hora, força abans que les portes del complex permetin l’entrada franca, i per fer

temps, s’entreté contemplant la part de les runes que es poden veure a través de la xarxa metàl.lica

que les delimita. Escassament arriba a intuir unes quantes parets de poca altura i un parell d’arcs

6

que encara conserven part de l’antic esgrafiat arabesc amb restes molt destenyides de pintura

vermella. No pot veure gaire cosa més, però en té prou. Una hora i mitja més tard, al despatx d’en

José, en Miquel esgota la totalitat dels seus recursos intentant aconseguir una feina que li permeti

començar a oblidar el passat enmig d’unes pedres antigues i desgastades.

Just quan en José està decidint la millor manera de treure’s de sobre aquell pesat, s’obre la

porta del despatx i entra la Laia. Porta la cara emblanquinada pel polsim que desprenen els guixos, i

vesteix l’eterna samarreta taronja amb texans blaus... Perdona, no sabia que tuvieras visita, yo... la

Laia fa el gest de marxar, però en José no li permet, arreplegant al vol l’excusa que estava buscant...

Entra, te presento a Miquel, estábamos a punto de terminar... En Miquel es gira en sentir el soroll

de la porta, i durant uns breus segons, uns eterns i infinits breus segons, fixa la mirada en la Laia i li

sembla que torna a ser al tren, mirant el quadre de Baixeras. Blau i taronja sobre el cos, i dins dels

ulls, guspires grises i fragments de lluna; glauques cuques de llum dansant en un mar de boira... Te

presento a nuestra directora de excavaciones, se llama... però avançant-se a en José, des del racó

més amagat de la seva existència, la veu d’en Miquel dibuixa el compliment més gran que mai

ningú ha dirigit a la Laia... Zahra, supongo. I ella l’entén.

Força anys més tard, en Miquel continua treballant a Medina Azahara, i la Laia té un motiu

més per continuar enamorada d’uns palaus califals amb nom de dona.