Passejada vora Ter

A redós d’una petita presa, hi creix una pollancreda de dimensions considerables. Són arbres ja

fets, amb els seus tics i les seves manies, que cal conèixer per tal d’evitar ensopegades. És

precisament el riu qui millor sap percebre’ls. Ell ja hi era quan nasqué el més vell, i també hi

serà quan mori el més jove. Sap, amb certesa, que cap època de l’any és millor que l’hivern per

establir una conversa.

A la primavera, quan tot just els hi comencen a sortir les primeres gemmes, es tornen creguts, i

esdevenen una companyia complicada. A mesura que les fulles els van creixent s’obliden de

tothom, i tot el dia senyoregen amb aquell verd llampant que cada any es renova. A mig estiu

s’aclofollen i es relaxen. S’adormen en una lenta i plaent migdiada, entomant el sol

estoicament, segurs del plaer que provoquen amb la seva ombra.

A mesura que la tardor s’atansa els envaeix una estranya malenconia. No suporten ser els

primers en perdre la fulla, i lluiten amb desfici contra les fredorades nocturnes. El sol del

migdia els retorna tímidament l’esperança, però del seu fosc intel·lecte no

poden esborrar aquella tarda ventosa de finals de setembre que, invariablement, els roba les

fulles. Aleshores cauen en una mena de desànim del qual no en surten fins que apareixen les

primeres volves de neu. El riu ho sap, i no és fins aleshores que els comença a parlar amb cura,

amb molta cura, esplaiant les paraules amb llargs silencis. Més que parlar, xiuxiueja a cau

d’orella mots que els complauen.

Així passen els dies, s’escolen les reticències i arriba puntual el fred, i amb ell les matinades

humides i els capvespres solitaris, quan les boires intensifiquen els grisos de les muntanyes i

acaronen els seus mots, i els avelluten. Tan sols alguna fotja o algun coll-verd es mouen al

ritme lent de la conversa, endormiscant-se amb els adjectius, revivint amb cada verb i parant

atenció a cada nom. Cada article, cada punt, cada coma. Cada cadència i cada exclamació són

excusa per inventar una nova ruta, per obrir un nou camí, per explorar una mica més lluny, un

xic més enllà, i així cada dia. Ahir, avui, demà. Fins al despertar de la primavera, quan les

primeres gemmes comencin a treure el nas.

M’aixeco tard,

però com que tinc tota la feina feta,

ningú sembla preocupar-se’n gaire.

Esmorzo a poc a poc,

sense aquella pressa que, malauradament,

va trigar tants anys a abandonar-me.

Em vesteixo amb pulcritud,

gaudint en secret d’aquest petit plaer,

ja fa temps que ningú hi para esment.

Surto al carrer ben afaitat,

més que res per compensar els anys viscuts

massa allunyats d’una bona rasurada.

Camino descompassadament,

cansat de perdre la vista resseguint

amb exasperació les línies rectes de la vida.

M’assec en un banc,

preferentment de cara al mar, prevenint

el cansament descansant amb desmesura.

Mai llegeixo cap diari,

em conec de fa temps les notícies de memòria,

i això que, val a dir-ho, no me’n queda gaire.

Torno a casa a mitja tarda,

quan les ombres s’allargassen i la prudència

em dicta que ja hauria de tornar a tenir gana.

Menjo per compromís,

la meva excel.lent cuinera desconeix

els anys viscuts amb el mateix gust a la boca.

Engego la tele puntual,

i m’estic un parell d’hores assegut al seu davant,

ocasionalment també la miro.

Sopo poc,

per almenys un cop al dia fer cas del metge,

que diuen que és dels bons. I potser ho és.

Necessito posa cosa,

essent, de molt, la millor manera

de tenir tot allò que un desitja.

Si vols, podem enamorar-nos cegament,

cercar-nos cada dia i cada nit,

evitar que la rutina apagui el sol i tancar

ben fort les finestres del nostre cos

per no haver de témer el vent gelat del Nord.

Si vols, podem besar-nos amb tendresa,

fer de l’acte una promesa eterna,

defugir tanmateix les esperances de victòria

per després d’una llarga caminada

poder confiar-hi plenament.

Si vols, podem jugar a ser diferents,

a parlar sense entrebancs,

a ser conscients que saber escoltar

significa respectar els silencis i deixar

de peritar les opinions.

Si vols, podem ballar tota la nit,

tancar el ulls per poder veure-hi més clar,

arriscar amb cada cadència la seguretat

dels anys viscuts i bastir una nova història

que parli de nosaltres en futur.

Si vols, podem volar per sobre el mar,

arribar allà on mai ningú ha arribat,

forjar les idees més estranyes

que tots dos dins d’una boira espessa

ens atrevim a imaginar.

Si vols, podem fer un nou diccionari,

relligar cada matí les noves planes,

inventar-nos mots fantàstics i cercar

en el cau més amagat de la nostra ànima

la tendresa necessària perquè es facin realitat.

Si vols, podem encendre una foguera,

cremar amb delit totes les barreres,

deixar que el foc envaeixi amb llibertat

els racons que més li plaguin i acomodar-nos

al seu joc sense jutjar-lo.

I si encara vols, al final podem morir plegats,

dir-nos adéu amb un somriure als llavis,

demostrar per última vegada que en aquesta vida

hi ha coses pitjors que estalviar-se una tomba

quan és l’hora de marxar.

dibuixa’m un amic per a mi sol, que sigui alt, que sigui fort, que em rigui els acudits, que em

cobreixi les espatlles, que aplaudeixi els meus criteris, que m’escolti, que em somrigui, que

m’animi, que parli amb determini, que em porti a sopar a un lloc exòtic, que segueixi els meus

consells, que sigui llest però no massa, i si ho és, que jo no me n’adoni.

si això és demanar massa, també passaria amb un xic menys

dibuixa’m un amic per a mi sol, que no em doni consells que a mi no em plaguin, que no surti

a sopar amb la noia que m’agrada, que no em jutgi, que no em cridi, que no em pegui, que no

em deixi pagar-li tots els beures, que no vagi a esquiar quan jo no pugui, que no em deixi tirat

a la cuneta, que no practiqui el sexe amb desmesura, i si ho fa, que jo no ho vegi.

Que les coses impossibles siguin impossibles està molt bé.

Ens estalviem un munt de feina.

El cas del geni i la làmpada meravellosa n’és un clar exemple.

En escoltar allò dels tres desitjos, la salut segur que ens ve al cap.

Salut per a nosaltres, per als nostres pares i germans, per als nostres amics... potser també per

als seus pares i germans, els nostres avis, els seus avis, per a tots els coneguts, potser fins i

tot per a la gent que encara hem de conèixer, o pels companys de feina, i pels companys de

feina dels nostres amics -els actuals i els que encara han de venir-, pels nostres fills, pels fills

dels nostres fills i pels fills dels fills dels nostres fills.

Ja que hi som, per tots els que ens envolten i els amics i parents dels que ens envolten, i els

amics i parents dels amics i parents dels que ens envolten... potser per a tothom?

I en qualsevol cas, quin grau de salut?

Que ens permeti anar tirant?

Que no agafem cap refredat, o potser això és massa trivial?

Diguem que no ens posem mai malalts... que no haguem de patir ...i que no ens morim?

O que ens morim quan ens toqui?

I quan ens toca morir-nos?

Als 60, als 70, quan estiguem molt malament -i com podem arribar a estar molt malament, si

sempre tenim tanta salut?-

Massa variables a considerar en un moment de tanta transcendència.

caminar per l’estreta franja

que separa els fets certs dels

imaginats és un privilegi que molt

poca gent està disposada a gaudir.

Caldria preguntar-se si per

manca de confiança en un mateix

o tal vegada per un excés; ja se sap

que els extrems es toquen sempre.

I en qualsevol cas, l’interrogant

inevitable és si és més gran el benefici

que se n’obté o les pèrdues que

es produeixen. Qui gosaria respondre.

EN ADONAR-NOS QUE L’INICI I LA FI DE TOTS

ELS CAMINS COINCIDEIXEN EN UN MATEIX PUNT, I QUE AQUEST PUNT ES

TROBA DINS NOSTRE, DEIXEM DE SER ATRETS PER COMENÇAR A ATRAURE.

EN ADONAR-NOS QUE LA RECERCA QUE ENS HA DE PORTAR A TROBAR LA PERSONA ESTIMADA NO CAL FER-LA CAP ENFORA SINÓ CAP ENDINS, ENS SITUEM EN EL PUNT DE PARTIDA NECESSARI PER TAL QUE LES PORTES QUE ENS CAL TRAVESSAR NO COSTIN TAN D’OBRIR.

EN ADONAR-NOS QUE SOM CAPAÇOS DE TENIR TOT ALLÒ QUE NECESSITEM DINS DE NOSALTRES MATEIXOS, ENS FAN FALTA

TAN POQUES COSES QUE SEMBLA QUE RESTEM INERTS

EN ADONAR-NOS QUE LA ÚNICA MANERA DE NO PERDRE LA VIDA ÉS DONANT-LA, ESTAREM EN LA MILLOR DISPOSICIÓ POSSIBLE PER A SER FELIÇOS FENT FELIÇOS ALS ALTRES, ESSENT AQUESTA LA MILLOR MANERA D’ARRIBAR A LA FELICITAT.

EN ADONAR-NOS QUE LA SAVIESA NO ÉS EL FRUIT D’UNA ESTRANYA PLANTA EXÒTICA SINÓ EL CONGLOMERAT IRREGULAR DE MOLTES FLORS SILVESTRES, DEIXAREM DE PREOCUPAR-NOS PEL CULTIU DE LES ORQUÍDIES I ENCAMINAREM ELS NOSTRES PASSOS CAP A LA RECOL·LECCIÓ DE FLORS CAMPESTRES.

Si se’m permet somniar, ho faré amb algú que s’assembli molt a tu. Algú que em faci viure en

la tendresa, pensar un xic més enllà per al final poder adonar-me que limitat que sóc; algú que

em bufi fort les veles i que em tregui el llast dels dubtes que tant em neguitegen; algú que

sigui capaç d’equivocar-se, que es faci així humà i que no calgui una escala gaire llarga per

poder dir-li t’estimo; algú que em faci un petó quan jo no li demano, perquè els acordats no

arriben a tenir mai el mateix gust de maduixa; algú amb qui enfonsar-me els dies de tempesta,

que no em reculli de la coberta encara que em vegi marejat, que vomitar de tant en tant ajuda a

buidar el ventre; algú que a mig estiu em regali un jersei de llana amb tota naturalitat, la calor

segur que marxa i l’hivern pot durar mesos, anys, mil.lenis; algú que em miri mentre esmorzo,

que em somrigui amb la mirada, que em jutgi les rialles, però que es quedi per a ella la

sentència, no necessito pas sentir-la; algú que sàpiga parlar molt, que ompli els meus silencis,

que buidi els meus malsons i que em desperti aquella espurna que arrenca el meu motor; algú

que s’assembli molt a tu.

Com és que gaudim tant amb el dolor? Com és que disfrutem amb la contemplació de les coses

que ens fan mal? Com és que cerquem desesperadament la confirmació de les desgràcies i que

ens decepcionem en adonar-nos que no n’hi havia per tant? Com és que ens entossudim en

cercar l’origen de la nostra angoixa quan sabem positivament que això no servirà per desterrar-

la sinó només per fer-la més evident? Com és que insistim en encetar converses que

inevitablement ens portaran a entristir-nos, que amb tota seguretat ens capficaran, sabent del

cert quin és el seu camí, i que malgrat tot no evitem recorre’l? Com és que ens plau més

rememorar les caigudes que no pas les caminades en terreny pla? Com és que tenint tan

present els nostres errors més grans som tant proclius a repetir-los? Com és que som esclaus

del capteniment i no ho som de l’expansivitat? Com és que al mateix temps que manifestem les

nostres pors i que cerquem consell per tal de combati-les ens entossudim a no voler-les deixar

anar de la mà? Com és?

són bonics els estels que de nit ens il·luminen. Quan degut a l’atmosfera que ens

envolta els veiem fer pampallugues, que gràcils se’ns presenten. Qui no ha escrit

mai uns versos lloant la seva bellesa i comparant-los amb els ulls de l’estimada. Són

tan lluny, i alhora els notem tan a prop nostre... que senzilla es veu la vida a les

càlides nits d’estiu, estirats damunt la gespa amb el cel tacat de llum com a teulada.

Contemplant els estels estem, sense saber-ho, duent a terme el major exercici

retrospectiu que la vida ens pot brindar. La llum que nosaltres veiem fou emesa fa

centenars de milions d’anys, milers en alguns casos. Allò que veiem ja no existeix,

és un espectre, un record, o potser ja ni tan sols això, només un testimoni d’altres

temps que ens arriba amb tant retard que ni tan sols entonar un Rèquiem val la

pena.

Serà que no estem prou segurs de poder viure feliços i que en conseqüència preferim tenir la

comoditat de saber que vivim infeliços a no saber massa com vivim? Serà que ens resulta més

atractiva l’autocomplaença que no pas l’esforç de la superació? Serà que per atraure l’atenció

de l’altra gent estem disposats a fer el que sigui, i que si no podem passar a la història com a

sants, passem-hi almenys com a dimonis? Serà que la dolçor de les metzines és una droga molt

més potent que l’amargor de les medecines? Serà que ja no en tenim prou amb la vida de cada

dia i que ens cal poder explicar alguna història transcendent? Serà que cal una dosi massa forta

de saviesa per aprendre a dir que no? Serà que el temps ja ens ha rovellat tant els ossos que fer

el més petit moviment per compte propi se’ns fa una muntanya, i ens escudem en la força del

corrent multitudinari que ens empeny riera avall, a mercè de la torrentada? Serà que naixem

cansats, avorrits de la vida, tant poc esperançats que els braços ens pesen i les mirades se’ns

enfosqueixen? Serà això?

Tinc una pell massa fina.

No suporto les rascades,

i en dies de molta pluja,

quan s’estoven els meus ossos,

n’hi ha prou amb la mirada

perquè em sagnin les ferides.

Tinc una pell massa fina.

No suporto les gelades,

i en dies de molta neu,

quan els colors desapareixen,

visc clavat al fons del llit,

aquell que dolçament m’acotxa.

Tinc una pell massa fina.

No suporto les nits màgiques,

i en dies de lluna plena,

quan tot esdevé possible,

tanco els ulls als colors aspres

per guardar-me de les flames.

Tinc una pell massa fina

No suporto els dies grisos,

i en dies de boira intensa,

quan tot és fosc i tot és negre,

una fletxa molt petita

pot ferir-me el cor per sempre.

Tinc una pell massa fina.

No suporto les mentides,

i en dies de calma tensa,

quan es formen les tempestes,

noto un pes feixuc al ventre

que m’esclavitza la conversa.

Tinc una pell massa fina.

No suporto ser un imbècil,

i en els dies de renúncia,

quan els balanços passen llista,

sempre em cal ser conseqüent

i seure a l’última fila.

Tothom dorm, és massa d’hora, però el dia ja comença a desvetllar-se i es maquilla. Enceta el

color gris, de boira intensa, i es pinta tot ell, embolcallant-se. Dins del dibuix la boira surt

espessa, i sembla que tot ho tapi. És un color un xic lleig, però no importa; tothom dorm, és

massa d’hora. A poc a poc quatre línies retallades comencen a despuntar. El gris es va aclarint,

fins a esdevenir un blanc tacat, com el color dels xais en el pessebre o la barba del rei blanc.

Els perfils es van insinuant amb lenta parsimònia; fa una estona una teulada, ara una casa

sencera. No hi ha més colors que el blanc i el negre, això sí, amb mil matisos. No és pas gens

senzill comprendre la riquesa que els dos colors poden compondre. Depèn de com s’assembla

força al misteri de la vida en parella: com pot ser que amb tanta poca gent s’aconsegueixin

situacions tant diverses? I com pot ser, alhora, que petits canvis en els tons aconsegueixin

variacions tan grans en l’estat d’ànim?El sol comença a despuntar, i un pic de groc va a retocar

l’escena. El dia vol ser puntual a la seva cita, que malgrat ser Nadal ell no fa vacances. La

pintura ocre escasseja, de manera que el diorama no llueix gaire, però lentament es va fent

visible l’eterna curvatura celestial. Una dona atrafegada acaba de retocar el naixement que ahir

va muntar sobre la vella calaixera, poc abans que el seu nadó, llec en temes d’art tradicional, li

esguerri altra vegada.

El blanc mantell a poc a poc s’aixeca, i el groc esclarissat es converteix en camps de blat a mitja

primavera, i més tard en quarteres de girasol, acabant per ser feridor com l’acidesa de les

llimones. Hi ha gent que es torna així, amb els anys. Si de cas mai ens cal demanar un desig,

podríem escollir no acabar sent com ells. A mig matí els blaus s’imposen. Lluny queden les

penombres de l’albada, i aquells que tenen mala memòria o que es deixen convèncer fàcilment,

comencen a dubtar que hagin existit. Són blaus amb tocs d’escuma aquí i allà, que no

l’embruten sinó que li rebaixen l’arrogància. Els colors massa purs, igual que les idees, no

porten enlloc, s’autoexclouen, i acaben admirant-se ells tots sols a l’etern mirall del temps, que

els torna una imatge que sempre els satisfà, però que a la resta ens atipa. Cap al migdia es van

formant les immenses tonalitats terroses. El sol ha ressecat l’atmosfera, i ara els colors ja no

tenen aquella lluïssor que la humitat els conferia. Semblen colors poc predisposats a mantenir

cap conversa, destinats a un ensopiment temporal, a l’espera de notícies més atraients. Són

colors de pessebre mústic, quan pels volts del dia de Reis la molsa s’ha assecat i la sorra dels

camins es confon amb la farina que imitava la neu. Però la imatge és enganyosa, la terra vull de

vida, sota seu, a recer del fred i el sol que gens no escalfa, el ritme s’accelera per moments,

esdevé frenètic, adquireix aquella por a fer tard, a ja no ser-hi a temps, a oportunitat perduda.

Quants mots amables s’han quedat sense sortir de la boca? No tenim temps, diem, no tenim

temps. No val la pena, pensem massa sovint. I ens equivoquem. Sempre val la pena, mai és

massa tard per recuperar olors oblidats, mirades oblidades, petons oblidats.

A mitja tarda els ataronjats reclamen el seu reialme. Primer suaument, després amb molta

força. Són colors acostumats a viure poc, a ser efímers, però no per això han perdut el seu

orgull. De seguida els vermells els substitueixen, i aquests passen als lilosos amb vertiginosa

velocitat. El color de les taronges dóna pas a les maduixes, a les cireres, a les magranes, a les

prunes violetes i al raïm madur a punt per la verema. Un feix de fruites que ens recorda el pas

del temps i la necessitat de no oblidar-nos de cap d’elles. El vi novell agafa cos amb el temps i

la paciència, però sempre recorda el seu origen, a la vinya, a la terra, a la vida. Els recorda, sí, i

els aprecia. No n’hi ha prou de recordar-nos uns dels altres, cal fer un pas més i regalar-los ni

que sigui un somriure. I es fa fosc, i tornen de nou els grisos. Uns grisos més densos i

consistents, més calents, amb més vida viscuda. I es fa fosc, i arriba el negre, que tot ho tapa,

que tot ho sap, que tot ho veu, que tot ho calla. Fins demà de bon matí, quan el vent hagi

refredat els pinzells i les pintures, quan els nostres cossos cansats de tant mirar tornin a

necessitar els colors que ens donen vida. Fins demà de bon matí, quan els pecats ja s’hagin

perdonat, les amargors dissoltes i les nostres animetes facin punt i ratlla nova.

Naixem,

i en fer-ho,

signem la sentència de mort.

Respirem,

i en notar-ho,

intuïm el darrer alè.

Obrim els ulls,

i en veure-hi,

sabem que un dia els tancarem.

Per tot plegat,

en néixer,

plorem.

Un somriure als llavis, innocent, infantil,

un somriure als ulls, esperançat, alegre,

un somriure a les mans, juganer, maldestre,

un somriure als peus, inquiet, insegur,

un somriure al cor, enorme, immens.

un somriure que no s’hauria d’acabar mai.

No sé què tinc.

Un pas endavant.

Tinc fred, tinc gana, tinc son. Un pas endavant.

Tinc por, tinc dubtes, tinc vergonya.

Un pas endavant.

Tinc angoixa, tinc insomni, tinc enveja. Un pas endavant.

No sé què tinc. I no camino més.

Els infants i els vells no deixen d’assemblar-se.

Una cambra fosca, dins d’una casa fosca, bruta i fosca. Un botó vermell, amb una llum vermella

que l’envolta. Una taca de color vermell dins d’una cambra fosca i bruta. I un nen que juga.

Uns ulls que a poc a poc s’acostumen a la fosca. Un nen que juga a pilota, tot sol, una pilota

que s’ha perdut i el nen la busca. Una porta bruta que s’obre, una cambra fosca que mig

s’il.lumina. I un botó vermell al mig de la cambra.

Un batec infantil al cor d’un nen. Un nou joc, un nou món de possibilitats per explorar. Una

llum vermella que el crida i l’acarona. Al fons de tot, una pilota oblidada.

Una mà que s’acosta al botó, i una ment que es pregunta quina cosa passarà, i que s’il.lusiona.

Uns dits que ja noten la fredor, un univers de mil colors dins d’una cambra bruta i fosca.

Un dubte, un ràpid arc reflex del braç a l’espinada. Una mà que torna enrera, i una ment que

per primer cop es pregunta si no seria millor deixar-ho estar. Pel que pugui passar. Veu la

pilota, i se l’emporta.

Una llàstima. Un nen que, de cop, s’ha fet gran.

Un petó petit, petit i prim,

pintat sense permís, pacient, precoç,

pidolat al paradís, privat, primmirat,

pastat amb parsimònia, preuat per prohibit,

perdut entre la pluja.

Un petó amb poca poesia.