Francesc Marquillas i Masó

Data: 27/05/2012

Monestir de Sant Cugat

1/21

Índex

1.Introducció ....................................................................................... 3

2.Situació geogràfica............................................................................ 3

3.Situació política i social .................................................................... 3

4.El monaquisme.................................................................................. 4

5.El sistema feudal ............................................................................... 5

6.Història del monestir ......................................................................... 6

7.L'edifici ............................................................................................. 11

8.El claustre ......................................................................................... 13

9.La capçalera ...................................................................................... 14

10. Sala capitular ................................................................................. 15

11.La façana principal ..........................................................................15

12. El cimbori .......................................................................................16

13.L'església per dins ...........................................................................17

14.Obres més importants ......................................................................18

15.Conclusions ..................................................................................... 20

16.Bibliografia / Webgrafia .................................................................. 20

2/21

1.Introducció.

Per el treball del la HAU 5 he escollit El Monestir de Sant Cugat per dos motius: en primer lloc,per

conèixer millor aquest monument proper a la meva ciutat i en el que no he aprofundit mai, i en

segon lloc, per què el meu pare va passar la guerra i part de la seva joventut en aquest poble.

Al mateix temps, podré conèixer millor com era la vida durant l'edat Mitja al nostre territori, què va

portar a construir el monestir i com va afectar a la comarca.

2.Situació geogràfica.

El monestir de Sant Cugat es troba situat a la població amb

el mateix nom: Sant Cugat del Vallès, al Vallès Occidental.

No deu ser casualitat, que es trobi molt aprop de Barcelona,

però arraserada darrera la serralada de Collserola.

Aquest zona no disposa de cap riu important, però al trobar-

se en la plana entre la serralada del litoral i la del prelitoral,

devia estar ben regada per aigües subterrànies.

3.Situació política i social

En el segle IX, quan es va fundar el monestir per part dels benedictins, encara hi havia incursions

per part dels àrabs, que feia poc temps els hi havia arrabassat el rei Carlemany de França. Per tant

era en plena època de la reconquesta.

3/21

Il·lustració 1: Àrea de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

El 801 un exercit comandat per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, i Sant Guillem de Tolosa va

conquerir Barcelona. Així doncs, aquest territori va quedar annexionat a la Marca Hispànica,

concretament al comptat de Barcelona. El primer compte de Barcelona va ser Berà, fill de Sant

Guillem de Tolosa. Durant uns 300 anys, la frontera amb el califat de Còrdova va ser el riu

Llobregat.

El sistema polític estava basat en la jerarquia nobiliària i eclesiàstica, enfortit per el monaquisme i

el feudalisme. En aquella època de canvis, la societat reclamava un sistema estable que els permetes

estabilitzar-se.

4.El monaquisme

Entre el segle IX i mitjans del segle XI, el monaquisme va viure un esclat arreu de l’Occident

Cristià. Es tracta d’un fenomen religiós on la vida en comunitat assumia un paper bàsic dins

l’Església i dins la societat.

La ràpida expansió del monaquisme benedictí, es va iniciar sota l’impuls de la monarquia carolíngia

al segle IX, i és part del naixement d’un nou ordre social, el feudalisme. En la seva formulació, el

monaquisme hi va tenir un paper destacat com a instrument ideològic a través del qual es traslladà a

una societat temerosa de Déu el nou ordre social, basat en la divisió dels homes i dones en tres

categories: els que treballen, els que resen i els que guerregen. Va ser, en bona part, a les esglésies i

als escriptoris de les grans abadies d'on va sortir la idea del caràcter diví i etern del nou ordre social.

Va ser el principal instrument ideològic que varen fer servir la noblesa i el clergat per dominar als

camperols, comerciants i artesans.

El monacat és una forma de vida religiosa que ajuda a aquells qui practiquen una vida

contemplativa, allunyada dels afers mundans, dedicada a l'oració i regida per preceptes de pobresa i

de castedat.

L’expansió del benedictisme es va materialitzar en un ràpid augment del nombre d’establiments

monàstics. Entre els segles IX i X, es varen fundar bona part dels monestirs benedictins d’Europa

Occidental. A Catalunya, la febre monàstica, sustentada per la iniciativa dels comtes, dels estaments

eclesiàstics i la noblesa local, també va suposar la creació d’un nombre molt elevat de comunitats.

4/21

Les noves fundacions, majoritàriament ubicades en l’entorn rural, sovint se situaven en indrets

isolats, tal i com exigia la voluntat d’allunyar-se del món. És així com la fundació del monestir

esdevingué l’inici de la història de les comunitats agrícoles. Amb el recolzament de l’autoritat laica,

els monjos assumien la reordenació administrativa i eclesiàstica del territori i la transmissió dels

nous valors socials als homes i dones que poblaven l’indret. La cristianització, l’ensenyança de la

paraula i l’obra de Crist, esdevingué en darrer terme, l’ensenyança d’uns nous valors, d’una nova

reglamentació social i econòmica.

5.El sistema feudal

El sistema feudal, ens va arribar de la mà dels carolingis. Per tal

d'assegurar el manteniment d'un territori, el rei concedia la propietat

d'uns territoris conquerits a algun noble local o de la seva confiança, i

a canvi, aquest li prometia vassallatge. El vassallatge comportava una

relació de servei i amistat entre nobles, per la qual un d'ells (vassall)

prometia a un altre (senyor) fidelitat i serveis —específicament

militars i de cort—, a canvi de protecció i sosteniment del vassall per

part del senyor. El benefici era la concessió de l'aprofitament d'una

terra per pagar els serveis del beneficiari, especialment de cavalleria,

d'una manera temporal i revocable. Però la vinculació indissoluble

d'ambdues relacions, i sobretot la seva conversió de temporal o

vitalícia en hereditària, és el que segellà el nou pacte de feu, el qual es projectà també sobre d'altres

esferes diferents de la possessió de la terra, com l'exercici o les funcions públiques, drets de reg o

rendiments diversos, i pogué ser objecte d'alienació, de subinfeudació a un tercer.

5/21

Il·lustració 2: Prestació d'homenatge de fidelitat del vassall al senyor

6.Història del monestir

La fundació del monestir és un dels episodis més desconeguts de la seva història. La primera notícia

documental, datada l’any 878, ens dona dades sobre el primer abat conegut, Ostrofed.

La comunitat s’instal·là en un antic emplaçament cultual –la basílica paleocristiana- dins els límits

de la villae d’Octavià. Per les restes militars descobertes a l'interior del recinte monàstic, es podria

afirmar que el lloc l'ocupava una fortalesa romana que a l'època medieval s'anomenaria Castrum

Octavianum. La nova fundació va suposar la confluència de dos models socials fortament

diferenciats. Una societat d’homes lliures, que molt abans de l’arribada del monestir, ha accedit a la

propietat de la terra d’Octavià, les comunitats pageses. I una societat tancada en sí mateixa,

fortament jerarquitzada, que s’organitza segons una estricta disciplina i que renúncia als valors i

hàbits socials establerts, la comunitat benedictina.

Sembla que l'inici de la comunitat de monjos es deu a Carlemany, el rei francès, que amb les seves

ràtzies des de l'altre costat dels Pirineus va anar fent recular els àrabs cap al sud i va anar conquerint

el que era el Castrum Octavianum. Es creu que des de l'any 777, el metge benedictí Fulrado va ser

el capellà major de Carlemany i el que va començar a organitzar la comunitat, fins que, l'any 785, el

rei francès, devot de Sant Cugat, posà l'abat Deodat i amb dotze monjos de l'orde de Sant Benet i

fundà la comunitat. Els va dotar de diverses possessions i propietats, amb castells i esglésies, a més

de confirmar les que ja posseïa el castell d'Octavià. Tanmateix, la comunitat benedictina no acabaria

d'establir-se perquè els àrabs no paraven les seves incursions. L'any 852 els sarraïns varen arrasar la

comunitat, però ràpidament va ser reconstruïda per l'abat Donadeu.

En els inicis del segle X la importància del monestir comença a ser notable. Els abats de Sant Cugat

prenien part en actes de rellevància i les possessions de la comunitat s'amplien arribant a tenir terres

per la zona del Penedès i el Bages, restaurant i creant noves esglésies que resultaren transcendentals

en la repoblació d'aquestes zones. L'any 985, l'atac de les tropes sarraïnes capitanejades per

Almansor va afectar al monestir i fou la causa de la mort de l'abat Joan juntament amb dotze

monjos, alguns refugiats a Barcelona i altres al cenobi, que fou destruït i l'arxiu cremat. La desfeta

va ser molt greu i afectà tota la zona, inclosa la ciutat de Barcelona. Passat el perill, el 986, l'abat

6/21

Odó reféu el monestir i el patrimoni i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc

Lotari i sis anys més tard del papa Silvestre II.

L'abat Odó representa un dels moments més esplendorosos de la història del

monestir, sent un dels principals artífex del creixement temporal i espiritual

de l'abadia, però també és un dels millors exponents de la tènue distància

que separa els afers del món espiritual dels afers del món terrenal. Va

aconseguir que les propietats de l'Església no paguessin impostos. Fou, de

fet, un representant típic de l'estament religiós de l'alta edat mitjana. Es

comportava com un autèntic senyor feudal, religiós però alhora guerrer. La

seva tomba està situada a la nau esquerra de l'església i és prou visible per la

seva decoració gòtica que l'envolta.

L'abat Guitard (1010–1053), en el seu llarg abaciat, viurà els moments més difícils del monestir, a

causa de la pressió i l'agressió de la noblesa feudal, la qual trobarà en el monestir un competidor per

la terra de la frontera i per la renda agrària. El 1013, Guitard vengué diverses possessions per poder

continuar la restauració del monestir i sembla que va aixecar un claustre anterior a l'actual del qual

n'han quedat algunes restes enterrades al subsòl. Vers el 1063 es treballà en la construcció d'una

església de la qual només en resta la base del campanar.

La prosperitat del cenobi es deu a la suma de factors d'ordre divers, però que tenen molt a veure

amb l'elecció del seu emplaçament. Així, la fèrtil terra del Vallès, on se situa el nucli central dels

seus dominis, li proporcionarà una producció agrícola elevada que afavoreix les seves rendes en un

context generalitzat de creixement. La proximitat amb Barcelona li atorgarà el favor de la cort

comtal i episcopal. Finalment, la seva excel·lent posició estratègica el situaran en una posició

immillorable per participar en l'expansió territorial del comtat de Barcelona els segles X a XII. El

1039, Ermessenda de Carcassona va escollir el monestir de Sant Cugat per celebrar-hi el matrimoni

del seu nét, el comte Ramon Berenguer I, amb Elisabet de Nimes.

A la fi del segle XI, les disputes durant el coregnat dels comtes germans Ramon Berenguer II i

Berenguer Ramon II va disposar que el monestir quedés sotmès al de Sant Ponç de Tomeres

(Llenguadoc). No obstant això, el bisbe de Barcelona va reclamar els seus drets sobre el monestir

7/21

Il·lustració 3: Tomba de l'abat Odó

que va tornar a quedar sotmès a la diòcesi barcelonina.

Durant l'abadiat de Roland Oliver (1109-1131), un home molt inquiet i amb un llarg trajecte en la

conducció del cenobi, el patrimoni del monestir es va incrementar considerablement. Durant el

mandat de l'abat Ermengol (1131-1145), el bisbe de Vic, Ramon Gaufred, va confirmar al monestir

de Sant Cugat la possessió del de Santa Cecília de Montserrat, augmentant encara més la

importància del cenobi. Això va permetre atendre amb més rendes la urgent reparació dels

desperfectes soferts durant la darrera invasió musulmana.

A causa de la importància aconseguida pel Monestir, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV,

va celebrar corts al monestir l'any 1143, cosa que va ser repetida altres vegades pels successius

monarques. També, el 17 de gener de l'any 1145 s'hi celebrà un concili amb la participació dels

prelats Ramon Gaufred (bisbe de Vic), Berenguer Dalmau (bisbe de Girona) i Guillem de Torroja

(bisbe de Barcelona), per tractar temes importants, tant per l'Església com per l'Estat, ja que els

moros traspassaven la frontera amb massa freqüència.

A mitjan del segle XII es van iniciar les obres de construcció d'un nou monestir. D'aquesta època

serien les galeries baixes del claustre conservat i la part romànica de l'església. Al llarg del segle

XIII es va anar ampliant l'església existent en una obra que es va perllongar en el temps i per tant ja

amb el nou estil gòtic, ja que la seva construcció no va finalitzar fins l'any 1337.

L'any 1350 es van iniciar les obres de fortificació del monestir. El rei

Pere III va ampliar aquesta fortificació afegint algunes torres de

guàrdia. Per millorar l'abastament del monestir amb aigua al segle

XIV també es va construir un aqüeducte, del qual avui encara es

preserva el pont de Can Vernet. Durant l'abadiat de Pere Bosquets

(1351–1385), es construí el recinte emmurallat per la protecció del

monestir i per ordre de Pere el Cerimoniós. També procedí a

l'edificació del palau abacial.

Mentre el monestir continuava la seva expansió territorial i els edificis s'engrandien, al seu voltant

8/21

Il·lustració 4: Porta de llevant i torre de la fortificació

s'hi va anar formant una petita població que en molts documents surt anomenada com lloc

d'Octavià. Estava composta pels pagesos que conreaven les terres properes de l'abadia que

s'organitzaren entre l'anomenada Era dels monjos (avui plaça Octavià) i la plaça Major (avui plaça

de Pere San), on s'hi edificà la primitiva església de Sant Pere.

Aquesta comunitat era regida per un batlle elegit i imposat per l'abat del monestir i a qui havia de

retre comptes de la seva gestió. A més a més, el terme comptava amb nombroses masies algunes de

les quals han perdurat com la Torre Negra, Can Bell o Can Trabal.

A partir de l'abat Pere Bosquets (1385), els abats de Sant Cugat són nomenats pel papa o els reis i

no per la comunitat com fins aleshores. Alguns d'ells ni tan sols no visitaven el monestir. Encara que

es van seguir realitzant algunes obres, Sant Cugat ja no tenia el poder d'antany. El 1471 comença la

llista d'abats comendataris, normalment cardenals. La unió de la Corona d'Aragó i la Corona de

Castella provoca que Castella comenci la uniformació amb els seus patrons. Així, el monestir es veu

subjecte al segle XVI a un deliberat procés de castellanització, contra el que els monjos lluitaran.

D'aquest segle en són les galeries superiors del claustre, el pòrtic que el precedeix i les parts

superiors del campanar.

A partir de 1561 els abats ja són nomenats pel rei que a més a més de no ser català no resideix a

Catalunya. Durant la Guerra de Successió Espanyola, el monestir va ser ocupat per les tropes de

l'arxiduc Carles, ocupació que hi va causar greus desperfectes. S'hi va dur a terme una restauració

que va finalitzar el 1789, reformant el palau abacial, establint una nova sala capitular a l'ala del

claustre oposada a l'església i tancant el presbiteri amb una balustrada de marbre que ha perdurat.

La comunitat de l'abadia, integrada per una cinquantena de monjos als segles XII i XIII, es redueix

a una escassa vintena als inicis del segle XIX. El 1835 els monjos van haver d'abandonar el

monestir a causa de la llei de desamortització que obligava als ordes religiosos abandonar les seves

pertinències. El seu tresor documental i artístic es va perdre en gran part, però el temple, ara

convertit en parròquia, es va salvar així com el claustre i altres dependències de l'antic monestir.

Sant Cugat va quedar abandonat fins al 1851, any en el qual la Comissió de Monuments Històrics

va decidir restaurar-lo.

9/21

Des de l'any 1844 fins al 1931, el claustre va esdevenir escola pública del municipi malgrat que no

reunia les condicions necessàries. L'espai també servirà en altres ocasions com a caserna de la

policia local i com a seu de l'ajuntament.

A més, diferents elements constructius, provinents

principalment de la casa dels monjos, foren aprofitats

per noves construccions. Part de la riquesa artística es

repartí per museus i institucions diverses o entre els

mateixos vilatans. Les contínues reparacions que

necessitava el monestir des de la seva crema, al segle

XIX, ocasionà la necessitat de vendre moltes de les

seves propietats i valuoses obres d'art, com la

preciosa taula del degollament de Sant Cugat d'Aine

Bru (de principis del segle XVI), que fou venuda per

900 florins al Museu d'Art Decoratiu i Arqueològic de

Barcelona, i moltes altres peces valuoses que es

vengueren amb la mateixa finalitat, a part de les que

foren espoliades.

El 1931 va ser declarat Monument Històric Artístic, iniciant-se diverses restauracions a càrrec de la

restablerta Generalitat de Catalunya que finalitzaren sobtadament amb la guerra civil. Va ser assaltat

el juliol de 1936 i utilitzat posteriorment com a magatzem agrícola i caserna. L'octubre de 1938 s'hi

va celebrar una sessió de les Corts de la República. Acabada la guerra, l'any 1941, impulsat pel nou

rector Antoni Griera i Gaja, es creà el Patronat del Monestir de Sant Cugat, però l'arquitecte que

havia conduit la restauració deu anys enrere, Jeroni Martorell, ara treballava sense recursos.

Del 1968 al 1972 la facultat de lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona s'instal·là al claustre

i edificis annexos. El 1982, la Generalitat, novament restablerta, hi establí el Servei de restauració

de Béns Mobles, que posteriorment seria traslladat a Valldoreix.

10/21

Il·lustració 5: Degollament de Sant Cugat. Oli sobre fusta d'Aine Bru Segle XVI

7. L'edifici

1 – Església2 – Claustre3 – Sala capitular4 – Refectori i cuina5 – Infermeria6 – Palau Abacial7 – Muralles8 – Campanar9 – Cimbori10 – Façana església11 – Nau capelles

A l'entorn de l'any mil, sota l'impuls de l'abat Odó, comença la construcció d'un nou monestir

segons un projecte coherent que integrava totes les construccions a l'entorn d'un claustre i en la que

hi va intervenir l'arquitecte Fedanci. Aquesta ordenació, que encara perviu avui, va ser seguida en

altres centres monàstics i catedrals entre la segona meitat del segle X i el segle XI com Sant Pere de

Rodes, Sant Pere de Casserres, Sant Pere de la Portella o la catedral de Girona.

L'església, ubicada en el mateix lloc que l'actual, era de tres naus amb un absis principal i dues

absidioles obertes en el gruix del mur. Està situada en el costat sud del conjunt, amb la porta

orientada cap a ponent, lleugerament girada cap a nord-oest. Un espai cobert a manera d'atri o

galilea precedia l'entrada. El claustre també es trobava en el lloc de l'actual i era lleugerament més

gran. Estava format per quatre galeries amb arcs sostingut per pilars i columnes alternes i en el seu

pati s'hi conservava en ús l'església paleocristiana.

Al segle XII s'inicia un nou projecte constructiu per al monestir. No es varia l'ordenació general dels

edificis, sinó que aquells més importants són substituïts per uns de nous: l'església, el claustre i la

sala capitular.

La construcció de la torre del campanar, iniciada a la segona meitat del segle

XI, restà inacabada fins al segle XVII. Únicament correspon a l'obra

romànica el basament de la torre, caracteritzat a l'exterior pels frisos

11/21 Il·lustració 7: Campanar

d'arcuacions que decoren les façanes. El recinte es va envoltar d'un fossat defensiu fortificat, del que

només es conserva un petit fragment.

A mitjans del segle XII, es comença la nova església, que no s'acabarà fins ben entrat el segle XIV.

Primer, es construeix la capçalera i el primer tram de les naus amb un plantejament arquitectònic

totalment innovador; que anuncia ja les formes gòtiques. A partir de mitjans del segle XIII, es

construeix el segon tram i el cimbori, punt en què les obres s'aturen. A mida que s'avança,

s'enderroca l'edifici antic, de manera que bona part de les naus i la galilea del segle XI conviuen

força temps amb la nova arquitectura. Cap al 1190 es comença el nou claustre, tot mantenint els

edificis del segle XI on es reunien, dormien i menjaven els monjos. Acabat el claustre, es construeix

la nova sala capitular, més gran que l'anterior.

A l'entorn del 1300 es reprenen les obres de l'església i s'acaben el 1337 amb la nova façana i la

gran rosassa, per a la qual es van contractar vitralls el 1343. Les noves naus es construeixen ja en un

estil gòtic, plenament establert. L'afany de singularitat dels constructors de Sant Cugat es manifesta

a l'església, on s'abandona l'estructura tradicional de les tres naus, per formar un singular edifici de

quatre naus. En aquest mateix moment es planteja una remodelació total dels vells edificis que

envolten el claustre, que s'inicia pel costat de llevant, on es comença un gran edifici, amb arcs

diafragmàtics, que no s'arribarà a concloure. La resta d'obres destacades dels segles del gòtic es van

emprendre en temps de l'abat Busquets (1351-1381). L'aspecte més novedós és la fortificació del

monestir, amb accés per una porta fortificada, que delimita un nou recinte més ampli que el

claustral i que consolida el caràcter feudal del monestir. Les obres de l'església es van reprendre, a

partir del tram del cimbori, amb la continuació de les tres naus ja començades i amb l'afegit d'una

quarta nau al costat sud, arrenglerada amb el cos del campanar. Així quedava conclosa

definitivament la substitució de l'església del segle XI que, fins llavors, havia conviscut amb l'obra

nova. De totes maneres, el resultat no varia substancialment l'ordenació general del monestir amb

els edificis a l'entorn del claustre, establerta ja a l'entorn de l'any 1000. Aquestes obres, portades a

terme durant el govern de l'abat Busquets impliquen la construcció d'un nou palau abacial, i les

velles sales de l'abat, a l'ala oest del claustre, són remodelades per a formar part de l'arxiu del

monestir.

La darrera gran campanya constructiva data de la segona meitat del segle XVI. Com que els monjos

12/21

passen a viure en cel·les individuals, es construeix el claustre superior i la seva escala d'accés, així

com la llotja occidental. La nova obra amplia els espais claustrals de manera considerable i

comporta alguns canvis en la funció dels edificis preexistents. És la modificació més important de

l'antic monestir romànic. També data d'aquests moments l'ampliació de la muralla pel costat sud,

que tanca els horts dels monjos. En els segles XVII i XVIII es fan reformes importants a l'interior

de la base del campanar i a la nau sud de l'església. Aquesta es compartimenta i en resultaran tres

capelles, les quals rebran una rica decoració barroca. Acabada l'època de les grans ampliacions, el

monestir es transforma interiorment. S'amplia el recinte murallat, i es construeixen el claustre

superior i les cases de monjos i pabordes dins el perímetre de les muralles dels segle XIV. La

reordenació interna, obliga a la construcció de la llotja d'accés al claustre.

8.El claustre

El més destacat de tot el conjunt del monestir de Sant Cugat és el

seu impressionant claustre. Es tracta d'un clar exemple de l'art

romànic català i va ser construït al segle XII sobre un d'anterior. En

el segle XVI se li va afegir un segon pis i es va construir també

l'atri d'entrada. La seva planta té amb una longitud de més de 30 m.

Cada galeria consta de quinze arcs de mig punt sustentats en dotze

parelles de columnes i pilars als extrems i cada cinc arcs.

Cadascuna d'aquestes columnes està decorada amb capitells

finament elaborats, amb detalls variats que van des de la

representació d'animals a les escenes bíbliques.

Els 144 capitells del claustre, d'estil romànic, foren esculpits utilitzant pedra

de Montjuïc i les seves columnes amb pedra de Girona. Es poden distingir

dues fases en la seva confecció: la primera realitzada cap a finals del segle

XII i comprenent les galeries de llevant, ponent i nord; la segona,

probablement de principis del XIII, correspondria als capitells de l'ala

meridional.

13/21

Il·lustració 9: Capitell amb el tema : matança d'innocents i fugida a Egipte

Il·lustració 8: Vista del claustre amb les restes de l'església pre-romànica, el cimbori i el campanar

Es remarcable que l'autor, Arnau Cadell, signés la seva obra i a més a més

s'autoretratés en un dels capitells amb la figura d'un escultor treballant en un

capitell corinti.

Els murs exteriors estan recorreguts per un fris d'arcs cecs amb

mènsules decorades amb caps d'animals. El pis superior es va

construir al segle XVI i el fris en el que se sustentava la teulada, va

quedar com un element merament decoratiu.

9.La capçalera

La capçalera és obra del segle XII i pertany al segon romànic amb carreus

ben escairats, regulars i acuradament ajustats. Els tres absis estan assentats

sobre les restes de la fortalesa romana perfectament visibles. Els arquets de

la cornisa arrenquen de mènsules decorades amb

columnetes a intervals regulars amb capitell i base

encastades al llarg de les arestes dels angles que fan

un perímetre poligonal. L'absis lateral, corresponent a la nau esquerra de

l'església, està mancat de decoració. Les finestres, gairebé espitlleres, estan

decorades amb petites columnes amb base i capitell que sostenen

arquivoltes.

S'hi observa ràpidament que el gran finestral obert al centre de l'absis central és

posterior i degué substituir una finestreta de les mateixes dimensions que les altres

d'acord amb la tendència goticitzant de la resta. Segurament es va afegir al segle XIII.

14/21

Il·lustració 13: Vista exterior dels absis

Il·lustració 11 i 12: Detall de les mènsules del claustre

Il·lustració 15: Vista interior de l'absis central

Il·lustració 14: Detall de les mènsules dels absis

Il·lustració 10: Capitell amb autoretrat

L'absis central, més gran i discretament decorat, té planta poligonal. A la volta del central, sis

bocells radials arrenquen d'un altre bocell semicircular situat al capdamunt. Una sèrie d'arcs

recolzats en semicolumnes adossades i capitells articulen el mur.

10. Sala capitular

A la dreta dels absis arrenquen els edificis de l'ala de llevant del claustre, el

primer d'ells la sala capitular. L'angle esquerra està

compartit per les restes d'una torre cantonera del

Castrum Octavianum i l'antiga capella rectangular de

Tots els Sants, actualment reconvertit en sagristia. El

mur de llevant està il·luminat per un finestral romànic i

dos ulls de bou, un dels quals està tapiat, segurament barrocs. En aquesta sala

és on es trobaven tots els monjos després de la missa del matí, per parlar dels

assumptes de la comunitat, tant religiosos com econòmics o organitzatius.

Sobre la capella, i endarrerit s'aixeca el primer tram de la nau on s'hi obre un

finestral amb la complexitat decorativa pròpia del final del romànic.

11.La façana

La façana, construïda a la primera meitat del segle XIV, reflecteix les

tres seccions de les tres naus, una mica més alta la central. Està

centrada per la gran rosassa que il·lumina la nau central i traçada amb

figures que recorden l'aspecte de flors i altres

vegetals. Les seves dimensions, 8,2 m de

diàmetre, recorda la de la seu de Tarragona i la

de l'església de Santa Maria del Pi de Barcelona.

15/21

Il·lustració 18: Façana i de l'església

Il·lustració 16: Entrada de la sala capitular

Il·lustració 17: Part posterior de la sala capitular, amb l'ampliació i part del finestral romànic

Il·lustració 19: Rosassa central

La façana compta amb altres tres obertures: dues roses laterals

molt més petites i que indiquen les naus laterals i la porta

principal. La portalada és formada per arcs ogivals en

degradació, sobre capitells suportats

en columnetes. És coronada per un

timpà que en els seus orígens

contenia una pintura amb l'Epifania que encara actualment s'endevina. La

rosa esquerra va romandre oculta per l'edifici de l'arxiu fins que aquest

fou enderrocat a la primeria del segle XX.

Certes modificacions s'hi incorporaran més tard com el gablet del portal, coronaments i contraforts

a banda i banda de la rosassa.

12.El cimbori

Prenent distància, des d'aquest lateral s'observa el cimbori amb un cos

d'edifici prismàtic de vuit cares a cada una de les quals hi ha un gran

finestral. Cada aresta està reforçada amb un contrafort. Obra del principi del

segle XIII, amb les característiques del darrer romànic però amb àmplies

obertures que ja mostren les solucions gòtiques.

És coronat per un petit campanar de dos pisos amb un fris d'arquets

intersecats. Són posteriors la coberta piramidal de rajoles vidriades que el corona i els merlets

catalans escalonats que abunden arreu del monument.

Des de l'interior, podem observar que els quatre pilars sobre els que

descansa són els més gruixuts de l'edifici i es disposen de quatre arcs

de mig punt. Per convertir la planta quadrada a la vuitavada del

tambor s'utilitzen les trompes.

16/21

Il·lustració 22: Capitells dels arcs ogivals de la portalada

Il·lustració 21: rosassa nau dreta

Il·lustració 20: Rosassa nau esquerra

Il·lustració 23:

Il·lustració 24: Interior del cimbori

Mentre que els nervis que creuen les voltes situades davant els absis simplement

són sobreposats sense cap funció de suport, els vuit plements del cimbori recolzen

damunt quatre autèntiques ogives que permeten els vuit amplis finestrals gòtics.

Segurament fou la darrera part del temple construït en època romànica i després

d'un període d'inactivitat s'acabà la resta ja plenament de forma gòtica.

13.L'església per dins

L'interior, de tres naus, molt semblants en altura, i tres absis, fou bastit entre els segles XII i XIV.

Iniciat sota l'estil romànic, fou acabada en estil gòtic, amb la construcció de la cúpula i del cimbori

octagonal, en el creuer, mentre que a les cobertes s'introdueixen les voltes ogivals nervades i les

impostes són adornades amb elements vegetals.

La primera impressió que s'obté en entrar és la de sobrietat i senzillesa. La decoració hi és mínima i

la il·luminació discreta, sobretot a la capçalera romànica, només amb la llum del finestral de l'absis

central precisament posterior.

Les capelles lateral foren construïdes al mateix temps que la part adjacent del temple, al segle XIV,

tot aprofitant els contraforts de la paret de la nau central dreta. Aquesta sèrie de capelles varen ser

transformades i decorades posteriorment amb l'efusió pròpia de l'estil barroc. Conserven restes de

decoració pictòrica. Els esvelts finestrals d'origen no es poden veure ara des de l'interior a causa de

les esmentades superposicions.

Les capelles són les següents: Capella de santa Escolàstica, Capella de sant Benet i Capella de la Pietat.

17/21

Il·lustració 25: Clau de volta del cimbori

Il·lustració 26: Retaule de la capella de Santa Escolàstica

14.Obres més importants

Retaules de la nau esquerra

Retaule de Sant Miquel

És un retaule renaixentista del segle XVI en el qual s'hi pot

veure una imatge de Sant Miquel tota daurada, voltada amb

escenes de la vida de Sant Plàcid i altres sants benedictins, així

com unes imatges modernes de Sant Antoni a l'esquerra i una de

Sant Josep a la dreta.

Retaule de la Mare de Déu del Roser

És un altre retaule renaixentista del segle XVI en el qual s'hi

representa els quinze misteris del rosari. Com l'anterior, és

d'autor desconegut.

18/21

Il·lustració 27: Retaule de Sant Miquel

Il·lustració 28: Retaule de la Mare de Déu del Roser

Retaules a les capelles

Retaule de Sant Benet

A la capella de Sant Benet, hi trobem el retaule dedicat al

fundador de l'orde que seguí el monestir, sant Benet, obra dels

escultors Francesc Santacruz i Artigues i Francesc Santacruz i

Gener, pare i fill, i del santcugatenc Josep Sala i Gener, fillastre

del primer, que hi treballà l'any 1688. La imatge central és de

Sant Benet de Núrsia, envoltat d'escenes que representen

diferents moments de la seva vida. L'any 1735, el pintor Joan

Grau realitzà les pintures del retaule que juntament amb d'altres

de la capella completaren el conjunt. Cal apreciar la figura

central de la capella: El Trànsit o la Glorificació de Sant Benet

amb el gran escut del monestir amb el castrum coronat i voltat

d'àngels.

A sota hi ha una imatge de la Puríssima, en alabastre, datada del

1758. El sostre de la capella de Sant Benet és obra del pintor Pasqual Bailon Savall.

Retaule de Sant Bartomeu

A la capella del mateix nom,s'hi exposa el retaule de sant Bartomeu i al seu

davant una imatge de la verge de Montserrat. També és destacable un vitrall de

sant Jordi i la ceràmica vidrada o vitralls dels murs de la capella

Retaule de la Pietat

Hi ha una altra capella oberta a la base del campanar i que pertany

encara al temple romànic. Era l'antiga capella mortuòria dels

monjos i està situada sota l'orgue. El 15 de febrer de 1706, el

paborde major del monestir va encarregar a Josep Sala i Gener la

19/21

Il·lustració : Retaule de la Pietat

Il·lustració 29: Retaule de Sant Benet

Il·lustració 29: Vitrall de Sant Jordi

construcció del petit retaule de la Pietat, que encara es conserva. El contracte exigia que s'havia de

fer en sis mesos juntament a una Mare de Déu de Dulto, sota la invocació de la Pietat, segons el

model que li oferien les parts signants. El retaule, barroc, fou acabat al seu temps.

15.Conclusions

És curiós observar l'evolució dels monestirs i les seves transformacions des de la seva fundació i

fins a finals del segle XVI. Demostren fins a quin punt eren importants aquests centres per a la

zona, tant des de el punt de vista religiós, com per el cultural, l'econòmic i el polític. També és

evident el recolzament de la noblesa durant els primers segles, que els va permetre i recolzar

aquests canvis, per que ja a partir del segle XV, que la vida política surt de Catalunya, mica en mica

va parant l'embranzida que portava.

Ha sigut realment gratificant fer aquesta incursió en la vida monacal, que ha deixat una petjada tan

profunda en el nostre país.

16.Bibliografia / Webgrafia:

- http://www.museu.santcugat.cat

- Col·laboradors de la Viquipèdia. Monestir de Sant Cugat [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia

Lliure, 2012 [data de consulta: 17 de febrer del 2012]. Disponible en

<//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Monestir_de_Sant_Cugat&oldid=8938658>.

- Col·laboradors de la Viquipèdia. Llista de comtes de Barcelona [en línia]. Viquipèdia,

l'Enciclopèdia Lliure, 2012 [data de consulta: 5 de maig del 2012]. Disponible en

<//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Llista_de_comtes_de_Barcelona&oldid=9498897>.

- Colaboradores de Wikipedia. Sala capitular [en línea]. Wikipedia, La enciclopedia libre, 2010

[fecha de consulta: 25 de mayo del 2012]. Disponible en <http://es.wikipedia.org/w/index.php?

title=Sala_capitular&oldid=42096493>.

- Atles d'història d'Andorra, Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Enciclopèdia Catalana (2010)

- El feudalisme .[data de consulta 15 de maig de 2012] Disponible en

<http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0108829>

-

20/21

Imatges

Imatge portada: http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Monestir_de_Sant_Cugat_-_Vista_general.JPG

Imatge 1: maps.google.com

Imatge 2 : miniatura del Liber Feudorum Maior (s XIII) - © Fototeca.cat

Imatge 3, 4 i 7 a 28: producció pròpia

Imatge 5: http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html;jsessionid=6dfbbdf010ba0ac6cfb6108f5f99ca12369b8e3f1debe02084878792df5f0431?inventoryNumber=015840-000

Imatge 6: esquema monestir de Sant Cugat : http://www.museu.santcugat.cat/html/4646/s_XVIII.jpg

21/21