BUTLLETÍ DE BIOÈTICAHOSPITAL SANT RAFAEL

BARCELONA

EDITORIAL

Nº 4 OCTUBRE 2007

“DAME UN SILBIDITO……..”

www.hsrafael .com

Sigui quina sigui aquesta dignitat, ésobligatori respectar-la, i per això s’afirma:“El respecte i la dignitat són conceptesmútuament correlacionats”.

La societat actual, en infame demagògia,i acceptant l’impertorbable rostre petri delsdirigents de les grans nacions, sembla volerfer una constant crida a aquest respecte ala dignitat humana, però sense alçar gairesdits per a aconseguir-ho.

La veritat és que pot ser cansat i inútil

enumerar els documents signats per lesaltes instàncies mundials a favor seu, desde la “Declaració dels drets del bon poblede Virgínia” (1776) fins a la “DeclaracióUniversal dels Drets Humans” (1948).Abans d’aquests documents moderns, elmón ja es preocupava d’aconseguir el millorper a “una part” dels seus pobladors: Plató,Aristòtil, Sèneca… proclamaven la dignitatde l’home, considerant-lo superior al’animal, oblidant els esclaus i les dones.Al Renaixement, Pico della Mirandola(1463-1494) en el seu “Discurs sobre ladignitat humana” s’acostava una mica mésa la realitat. El filòsof alemany I. Kant(1724-1804) va introduir a la seva“Fonamentació de la metafísica delscostums” autèntics elements positius pertal d’entendre el que havia de ser el respectea la dignitat humana.

“Dame un silbidito...” és la consigna-conselldel Grill-Parlant, consciència personal delfamosíssim Pinotxo, ninot clàssic del contede Collodi, creat pel bon jan de Geppeto,humil fuster, i que és prou conegut de tots.Sens dubte, atrapat entre el bé i el mal, eltitella de fusta obtindrà la solució acudinturgentment a la seva consciència.

Aquest senzill record que convida asomriure no té res a veure amb la necessitatapressant d’acudir al greu xiulet d’alarma,al potent so d’una sirena que posi sobreavís la consciència col·lectivamundial, davant del constant iflagrant domini del mal i en contradel mínim respecte vers la tanponderada i pretesament defensada“Dignitat humana”.

Des de la nostra modesta tribuna,ens sentim en l’obligació moral detot ésser humà, i sobretot d’aquellsque estem implicats en la bioéticade sumar la nostra denúncia aaquells que, sense descans, alcenla veu per a cridar la nostra atenciósobre el tema.

Què és la dignitat humana? Aixòes poden demanar molts, desprésd’haver-ne sentit a parlar. “Digne”és un adjectiu que qualifica, quans’utilitza de manera absoluta, lapersona com a mereixedora de quelcomfavorable, en contraposició a allò que esconsideraria indigne i que correspondria aquelcom advers. Aquesta “dignitat”,considerada per F. Torralba com “la sublimdignitat de la persona humana” (hi dedica tot un capítol del seu llibre “Antropologiadel cuidar”), és classificada per aquest autordidàcticament en: 1. Dignitat ontològica,inherent al mer fet de ser persona, raó perla qual hi és intrínseca, i malgrat tot; 2. Unadignitat ètica, en relació als actes quedignifiquen o no, als qui els realitzen, i 3.Una dignitat teològica, derivada del fet quees dóna per suposat des del Gènesis quel’home ha estat fet a imatge i semblançade Déu. Julián Marías hi afegiria que “noés possible parlar de persona humana sensepensar en el rostre personal de Déu”.

Entre nosaltres ens crida l’atenció, estudiantla història no excessivament llunyana, latardana abolició de l’esclavitud, els guetoszoològics de personatges exòtics, lahumiliació i deixadesa vers el sexe femení,i en l’actualitat l’anomenat i oblidat quartmón, amb les seves bosses de pobresa,marginació, immigració i modernaesclavitud.

No volem enumerar els milers de notíciesi imatges que ens arriben diàriament delscamps de concentració, dels bombardeigs,

de les guerres ètniques, degenocidis constants, tortures,presons, actes vandàlics queautènticament fereixen qualsevolsensibilitat i ens obliguen, comestem dient, a la crida de laconsciència mundial per a detenirl’escalada del mal.

Com a contrapunt més grat iesperançador, hem de recordar elscents de persones i nombrosesorganitzacions que dediquen la vidaa expandir la bondat. Ens haomplert de satisfacció comprovarque s’està divulgant la “Carta dela Terra” (“Heart Charter”) tot ique, malgrat que la sevapresentació oficial fou l’any 2000,el seu coneixement no ha estatexcessiu. No només s’hi recullen

les normes de justícia social i econòmica,de democràcia, de no-violència i pau, sinóles d’integritat ecològica i respecte vers laterra i la vida en tota la seva diversitat.

Us convido a llegir-la i estudiar-la, ja queens orientarà de forma molt eficaç en lalluita pel respecte de la dignitat humana.

I als del nostre entorn sanitari, voldriarecordar-los que la bioética asistencial deldia a dia s’ha de basar, sens dubte, en elrespecte global i total als nostres pacients,en el respecte de la seva dignitat personal.

Dr. J.C. González Casanova

Paraula que ens sona molt a“confiança”, “refiar-se’n de”, “tenir feen”, i que està en relació directa amb“confidència”, que suposa unadeclaració reservada i amb confident,que per als ja adults deixa de perdre laconnotació d’amistat íntima, alegre ipura de l’adolescència i es transforma,sigui mitjançant les pel·lícules o a travésde la premsa, en un personatge dedubtosa honestedat per la seva funciód’espionatge o d’informació a lesautoritats per al seu pur benefici.

La confidencialitat, des del punt devista de l’ètica sanitària, l’hemd’entendre com una norma principal aseguir, conforme a la qual cap dadadocumental o verbal sobre un pacientpugui ser difosa o llegida per cappersona aliena o diferent delprofessional sanitari que l’atén. Aquestha de garantir que cap de les dadesconegudes serà comunicada a un tercer.

Aquest concepte va molt lligat ad’altres, com ara la intimitat o el secretprofessional.

La Constitució advoca pel dret a laconfidencialidad en la informació i enla protecció de la intimitat dels pacients,essent punible en moltes ocasions laviolació del secret mèdic. Aquest secretmèdic del qual ja se’n té coneixementals tractats hipocràtics, al JuramentHipocràtic, s’ha mantingut fins al’actualitat, quan possiblement sen’hauria de fer una revisió atès que lanova tecnologia sanitària ha fet canviarels conceptes d’aquest tema. Aquestprincipi fonamental de l’ètica mèdica,així com el secret, que en el concepte

L’ABECÉ DE LA BIOÈTICA

�������������

hipocràtic era simplement unacaracterística moral lligada al sacerdocio a la medicina, en l’actualitat, comhem dit, és un dret de tot ciutadà.

La intimitat, privacitat, no es trencas implement de forma verbalcomunicant a un tercer allò quepossiblement pugui danyar el pacient,revelant allò que hauria de romandreocult, sinó que en l’actualitat el perillqueda més limitat a la documentaciómèdica, que pot estar a l’abast de molts,i sobretot des del moment que lainformàtica ha ocupat el lloc del paperescrit. Ja no són només temes, potserara ja superats, com podrien ser en elsegle XIX ocultar malalties venèries,sinó que el fet de l’entrada en vigor dela medicina predictiva afecta elsenginyers genètics, el món de lesassegurances i el món laboral.

És molt important tenir en compte quehi ha dades de la documentació clínicaque poden catalogar-se com a més“sensibles”, relatives a la pròpia salut,malalties infeccioses, adopcions,maltractaments, etc. De tota manera, icom ens diu en Diego Gracia, noexisteix per definició cap principideontològic absolut, ni en el secretmèdic tampoc, per la qual cosa existirantres possibles excepcions:

1. Si mantenir la confidencialitat potsuposar un perill per a altres persones,és a dir, seguint les exigències del bécomú, amb l’eterna sospita de “comúper a qui?”,

2. Quan el pacient mateix hagi donatla seva autorització per a informar-nea tercers, i,

3. Quan la confidència puguitransformar-se en un boomerang queatempti contra la integritat del pacientmateix, com podria ser ocultar elmaltractament.

Cal estar ben atent pel que fa a l’àmbitde la salut, i evitar allò que en termesmolt planers podríem anomenar“xafarderies” que poden comportarconseqüències irreparables per al mónde les persones, de les relacionesfamiliars, de parella i laborals.

La discreció i la prudència han de sernormes ineludibles, inviolables iinoblidables de tot aquell que treballaal món de la salut.

Dr. J.C. González Casanova

www.hsrafael .com

pot inculcar por i pànic pel lloc a on ensporta. Si és alegre, eficaç i educat, potinduir en nosaltres una millora del nostreestat d’ànim.

Aquest ànim, per molt optimista que sesigui, mai no serà excessivament positiu,sobretot si es té en compte la humilitatobligada a què ha estat sotmès el pacientquirúrgic: nu però net, amb batatransparent, que molts condemnats de lainquisició haurien rebutjat, amb unaabsurda gorra de paper unisex, sense dents,colorets ni bijuteria, en la més apuradaindigència estètica i, sobretot, amb elspeus descalços.

I ja s’entra a l’altre món, al quiròfan,deixant enrere amics, família i el món méso menys normal. Aquí uns ulls somrients,sota la mascareta que oculta la resta de lacara, que previsiblement serà molt bella,ens donen la benvinguda i, prenent-nos lamà o passant-nos la seva pel front, ensanima a esperar l’àngel del son.L’anestesista pot, o no, fer que els momentssegüents siguin molt bons o molt dolents.Entrar al món potser de somni, quelcomoníric però autènticament real, on s’evitaràel dolor però on regna la incertesa i, perquèno dir-ho, també la por. Pot ser que el graud’inconsciència s’aconsegueixi ambl’anomenat coma farmacològic o anestèsiageneral o una punxada raquídia eficaç. Totaquell que entra en trànsit desitja que noacabi en un contratemps. En l’actualitat,cal dir-ho, les anestèsies són de granqualitat i deixen els pacients en condicionsperfectes per a ser sotmesos a la intervenciói recuperar-se’n amb rapidesa i facilitat.

És important en lesanestèsies en què elpacient roman ambclaredat mental, ja siguiper la utilització detècniques locoregionalso perquè la sedació siguisuau, evitar que l’equipquirúrgic faci comentarissobre la intervenció queestan realitzant, sobre totsi van d’algun problemaen e l seu desen-volupament, cosa quepreocuparia summamentel pacient, o sobre

BIOGEOPATOLOGIA HOSPITALÀRIA

QUIRÒFAN

El quiròfan és una de les zones de majorimportància dins de l’arquitecturahospitalària. És un departament aïllat,dotat de sales destinades a lesintervencions quirúrgiques i que fins arano fa gaire tenia la forma d’un amfiteatre,que amb la seva configuraciósemicircular i amb graderies feiaaccessible als estudiosos, estudiants,familiars i curiosos l’assistència seriosa,de vegades nauseabunda, a lesintervencions quirúrgiques.

La majoria dels pacients, en acostar-seal quiròfan, no saben ni volen saber quela paraula amb què es denomina la salaa on els porten etimològicament provéde “quiro”, prefix del grec “cheir”,“cheiros” i que significa “mà”, tot i que,no cal dir-ho, el sí que volen és ser en“bones mans”.

Aquesta estança hospitalària limitadaper les fronteres de NO ENTREU,ZONA ESTÈRIL, des de sempre ha estatconsiderada el “sancta sanctorum” delcentre hospitalari.

El fet de traspassar la zona de NOENTREU ja imposa a la majoria delsmortals un neguit considerable, quequeda augmentat per la normal angoixaque provoca allò desconegut, semprerelacionat això amb el grau devulnerabilitat individual i del possiblegrau d’agressió quirúrgica. És una zonaper la qual se sent una intensa relaciód’amor-odi, de desig o rebuig, de volero no voler.

Però es que per arribar a quiròfan hi haun llarg recorregut, ja no només devisites, proves i llistes d’espera moltesvegades eternes i fora dels cànons de lajustícia distributiva, amb uns sistemesde priorització dificultosos en l’aplicaciói en l’enteniment i de consentiments méso menys informats, sinó un trajecte físicque gairebé sempre es realitza en unallitera més o menys veloç, segonsl’habilitat i fortalesa del portalliteres. Elportalliteres, Déu meu! Que n’és,d’important, el portalliteres. Tant de boens en toqui un de seriós però agradable,que ens animi i que ens informidiscretament de la bondat del lloc a onens dirigim. Si és adust i malcarat ens

temes banals i frívols que no tinguin resa veure amb l’operació, cosa que pot ferpensar al pacient que no es prenenseriosament el que li estan fent.Sigui com sigui, el fet que el pacient alcap d’unes hores pugui escoltar els “pi-pi-pi” rítmics dels monitors amb els seusconcerts elèctrics fa que el pacient pensique la cosa ja està superada. Aquestes auscanores elèctriques poc tenen a veure ambel cant de la cadernera lliure, però sóngarantia que el que hi està connectatsegueix viu. I en vies de recuperació, ambuna moderna polsera de plàstic al canell,amb la seva història clínica i el seu procésen un gran sobre, amb les mans i la veudel cirurgià que li explica que tot estàsolucionat, i donant les gràcies per l’èxitde la intervenció al sant de la seva devoció,el pacient abandona en mans de l’eficaçportalliteres el quiròfan, amb els seus airesestèrils i els fluxos laminars, en ocasionsincòmodes, tot esperant ser rebut a plantao a cures postoperatòries amb el somriured’altres àngels de la infermeria quel’atendran en les hores següents.

I acabo amb humor de calendari: alquiròfan el pacient, ja a la taulad’operacions, reflecteix la preocupació ila por al seu rostre; el cirurgià eltranquil·litza amb algunes paraules. “Ésque aquesta és la meva primera operació”,s’excusa una mica avergonyit el malalt.“No s’amoïni. També per a mi és laprimera, i miri que tranquil que estic”, licontesta el cirurgià.

Dr. J.C. González Casanova

www.hsrafael .com

Per Jordi Vanrell

III JORNADA DE PASTORAL DE LA SALUT

El dia 18 de maig de 2007 va tenir lloc a Martorell laIII Jornada de Pastoral de la Salut amb el tema indicatmés amunt. Es va desenvolupar en jornada de matí i,com sempre, va tenir un nivell molt alt i unaparticipació igualment alta.

En la salutació inicial que dirigiren als participantsSor Rosa Mª Gutiérrez, Superiora i el Sr. José MªPeña, Gerent, concretaren quins eren els objectiusd’aquesta jornada. En primer lloc, un General de totes

les Jornades celebrades: “Reflexionar i prendreconsciència de la importància dels aspectes espiritualsen una oferta d’assistència integral”. Referint-se jaa enguany, els objectius que s’han proposat són:“centrar-nos en analitzar la realitat dels pacients quees troben en una situació especialment vulnerable,com ara els que són en fase terminal. Trobar entre totsles respostes més adequades per al nou contextsociosanitari”. D’altra banda hi ha l’objectiu de“Possibilitar la formació integral dels professionalsperquè atenguin totes les necessitats dels malalts,incloent-hi els aspectes religiosos i espirituals”.El malalt de cures pal·liatives conserva tots els seusdrets, entre ells el de ser tractat de forma integral finsal final de la seva vida, i fins i tot assegurar-li unabona mort.Tots dos insisteixen a la importància de l’equipinterdisciplinari del que formi part l’agent de pastorali el sacerdot, i d’incloure el malalt i la seva famíliaperquè trobin, també, un sentit a la situació que estàvivint.

Mons. Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell, va parlara la conferència inaugural sobre “La Pastoral de laSalut en el nou context sociosanitari. Acollir,Comprendre, Acompanyar”. Tenint com a fons lestres paraules clau del missatge dels Bisbes per a laCampanya del Malalt d’enguany que contempla laPastoral de la Salut dins d’un procés: Servei del’Església al malalt, als sans, al professional;sagraments, prevenció de la salut i promoció de lavida; una Pastoral de la Salut que, estant-ne separada,s’integra dins de la Pastoral general de l’Església; derealitzar-se a l’hospital o a casa passa, també, a seruna activitat parroquial dirigida a tota la societat.El context sociosanitari: Vivim en una societatfragmentada, on falta unitat. Gran part de la demandaassistencial no està relacionada amb allò orgànic, sinóamb una altra mena de demanda, atesa moltes vegadesper tècnics de la salut, on la persona perd capacitatd’autonomia i decisió

La Taula Rodona entorn al tema “Reflexions sobrel’atenció integral a les persones al final de la sevavida; importància dels aspectes espirituals i religiosos”fou moderada pel Dr. Manuel Sánchez, del Sagrat Corde Martorell, i hi van intervenir els ponents següents:

Dr. Joan Orrit. Gerent de Benito Menni de SantBoi. La seva participació versà sobre la “PerspectivaInstitucional”: Apostà per la integració dels valorsinstitucionals, alhora que es demanava què entenemper valors. La dimensió eticoestratègica, econòmicai psicològica, valors i praxis, i valors y pràcticadirectiva. La direcció és la primera que ha de presentar

INTEGRACIÓ DE LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL I RELIGIOSA PER A UNA ATENCIÓ DE QUALITAT AL MALALT SOCIOSANITARI

www.hsrafael .com

amb claredat els valors, encarnant-los en la vida.S’atura a definir els valors bàsics i els valors ètics.Els valors de sensibilitat i de compliment delscompromisos. Els valors han de ser concrets i afavorir,també, la rendibilitat i l’eficiència dels recursos.

• Benito Menni exemplifica la gestió per valors, en fou precursor i ho proclamà al segle XIX. Fou una persona senyera per al seu temps. Aquesta afirmació la fonamenta en les seves cartes, on ja es troben els principis generals sobre Direcció de persones, Política de Reclutament, Compromís de la direcció, Enfocament al Client, Gestió de Recursos Humans i Lideratge transcendent.

Mª del Mar Ruiz Vergara, Neuropsicòloga de laPsicoclínica N. S. de la Mercè. Presentà el tema desde “La perspectiva familiar”. Diu que es detecta unrebuig vers la mort i el patiment, a voler saber quèpassa i quina és la situació real per la que passa elfamiliar malalt, alhora que es donen un munt derespostes emocionals que, en repensar-les, s’ha adonatde com n’és d’important tenir-les en compte en unaoferta d’assistència integral també dirigida a la família.La família ajudada també s’erigeix en grup de suportnecessari per a una bona assistència. La informaciói la comunicació són necessàries, com tambél’expressió afectiva dels membres del grup. Si aquesteses donen, s’enforteix el sentit de família i de grup,cosa que repercuteix en una millor atenció al malaltfamiliar. D’aquí ve la importància de proporcionar,també a la família, l’atenció espiritual necessària.<<Si no som capaços de proporcionar unes paraulesde consol, serem capaços, al menys, de ser-hipresents>>.

Dr. Joan Beltrán. Especialista en Medicina Internade l’Hospital San Rafael. Parla del tema des de laperspectiva del malalt. Comença dient que, per a parlaramb propietat sobre aquest tema, considera importantacostar-se a la seva terminalitat i les necessitats quepugui tenir en aquell moment, ja que és difícil l’accésdes de l’experiència d’altri. Per a desenvolupar el seutema s’inspira en Dame Cicely Saunders, que va sentirla vocació de dedicar-se als malalts terminals quanuna malalta li va dir: “Dóna’m el que tens a la menti al cor”.Quan tracta de reflexionar sobre les característiquesdel malalt terminal, ens diu que és una situació d’altacomplexitat que presenta un ventall de símptomesque afecta no només el malalt, sinó totes les personesque l’acompanyen.Afirma que el tema de la religiositat i l’espiritualitat,en el malalt terminal, és un tema actiu en l’actualitattractat per nombrosos experts, fet que n’indica laimportància. El malalt terminal té els seus drets, quederiven en el dret a una atenció integral que tingui encompte els aspectes físics, socials, psíquics i espiritualsamb la seva necessitat d’esperança i confiança.El malalt terminal té unes reaccions davant de la sevasituació, entre elles la resposta física, que es compond’exasperació, ansietat i depressió.Totes deriven en el Dolor Total com a un gran dolor.Per a paliar el sofriment cal mantenir l’esperança,

generar confiança i ajudar-lo a trobar sentit i significata la seva vida, la que li resti.

Mª Dolores Penela. DUE PADES Sagrat Cor deMartorell, presenta la seva comunicació des de laPerspectiva del Professional Sanitari. L’acompanyamental procés de la mort. Quan es tracta d’acompanyar elfet de morir, hem de saber què és acompanyar i què ésmorir. Per això és necessari afrontar la pròpia mort. Ladificultat que entranya ser davant d’un malalt incurable.De vegades hom s’adona de la conspiració de silencique es crea al voltant del malalt quan encara té assumptespendents.La família necessita viure davant del malalt el procésdel dol. Presenta un cas que recull el procés viscut perun malalt terminal que ens ajuda a entendre el procésque es viu davant de la irrupció d’una malaltia incurable.El suport que necessiten el malalt i la família, i lesactituds que ha de viure el professional, entre elles elrespecte, la confiança, confidencialitat, tacte (de “tocar”),escolta activa, informació a demanda, deixar ques’expressi i acollir-ne els silencis.

Mossèn Esteve Fernández, Capellà del Sagrat Corde Martorell, exposa el tema de “L’atenció religiosa almalalt terminal”. Parla de l’experiència de cada dia coma expressió de la pròpia vida, i de com aquesta experiènciaens duu a veure la persona malalta terminal d’unadeterminada manera. Quan vol desenvolupar aquesttema es troba amb la pregunta: Nosaltres, com a Església,què li hauríem de dir al malalt? Amb quin amor ho diusi amb quin amor ho fas? De la resposta que es doni aaquestes preguntes en depèn la fecunditat de la nostratasca.

Com a resposta immediata davant d’un malalt terminal,l’Església té els tres sagraments, Reconciliació, Eucaristiai Unció de Malalts, que han de resoldre les necessitatsespirituals del malalt. Insisteix a la necessitat d’infondreesperança al malalt, terminal o no, per arriba a la curaciódefinitiva, a la Resurrecció que és l’oferta de salvacióde Jesucrist. La salut, diu, no és la mesura de la realitatde la persona humana, sinó la salvació ofertada des del’amor que brolla del Crist Ressuscitat.

Arribem a la Conferència final, que va anar a càrrec delDr. Ignacio Barrachina. Assessor de Planificació i Controlde HHSCJ de la Província de Barcelona. El tema és“Entorn Sanitari. Pla Director Sociosanitari. Departamentde Salut. Línies d’actuació i projectes d’atenció a lespersones al final de la seva vida”. Aquesta conferència,eminentment informativa, ens va obrir els ulls a laquantitat ingent de necessitats que té la nostra societati l’entorn en què vivim, i al que hem d’estar atents ioberts a ajudar.

Com a conclusió a tenir en compte de tot el que ens haofert aquesta III Jornada, es pot dir que si es vol prestaruna assistència integral al malalt terminal, o a altresmalalts, és necessari disposar d’Equips Multidisciplinarison no hi falti l’Agent de Pastoral de la Salut, integratalhora al Servei Religiós de l’Hospital com a equip.

Margarita Vicente Herrero. h.s.c.j.

EL ROTO