NACIONALISTES D’ESQUERRA (1979-1984) · Per un veritable poder d’autogovern El diumenge 16 de...

NA

CIO

NA

LIS

TE

S D

’ES

QU

ER

RA

(19

79

-19

84

)NE 25 anys coberta 27/2/07 11:17 Página 1

EDITA

DIRECCIÓ

JOSEP VALL

COORDINACIÓ

ÀNGEL RAMOS

FOTOGRAFIA CONTRAPORTADA

MONTSERRAT MANENT

IMPREMTA

EIX DE SERVEIS

DIPÒSIT LEGAL

B-45.967-2004

PRESENTACIÓ1980CAMPANYA ELECTORAL AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

�� MONTSERRAT MANENT

NACIONALISTES D’ESQUERRA (1979-1984)⏐5

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

PRESIDENT DE LA

FUNDACIÓ JOSEP IRLA

A les primeres eleccions democràti-ques després del franquisme, el 15 dejuny de 1977, no hi havia cap opció elec-toral inequívocament independentista id’esquerres. L’històric Front Nacional deCatalunya es presentava dintre el PacteDemocràtic, amb CDC i el PSC-R, EstatCatalà ho feia amb el PT i la no legalitza-da ERC dintre Esquerra de Catalunya,mentre que el Moviment d’Unificació Mar-xista dels Països Catalans reclamava elvot per a les «candidatures catalanesd’esquerres», tot i que a Barcelona feiacostat a la Candidatura d’Unitat Popularpel Socialisme. Era evident que tot allòno podia acabar bé de cap manera, comaixí va ser. L’eclosió de sigles i grupus-cles independentistes era d’una diversi-tat extrema, a més dels noms que ja hemesmentat: PSAN, BCT, BEAN, etc, etc.L’esquerra d’alliberament nacional, comen dèiem aleshores, havia quedat des-col·locada davant la nova situació políticai fora del mapa parlamentari que ja s’a-nava configurant. La fragmentació grupalera tan gran com la radicalitat formal iideològica de les seves propostes, tal icom eren percebudes per la majoria de lasocietat catalana, una societat que aca-bava de sortir d’una dictadura i que ne-cessitava referents clars, segurs i, sobre-tot, que no fessin por.

És en aquest context que Jordi Carbo-nell es converteix en el motor aglutinadorno sols de bona part de l’independentis-me organitzat que procedia de l’antifran-quisme militant (FNC, PSAN, BCT), sinótambé de representants prestigiosos delmón de la cultura (Espinàs, Llach, Tísner,Joan Oliver, etc) i de sectors professio-nals destacats en l’àmbit dels drets hu-mans (M. Oranich, M. Palmés). Durantmesos, al llarg del 1979, recorre tot elPrincipat, amunt i avall, organitzant unmoviment independentista i socialista isumant-hi persones que no procedien decap militància anterior. Com una bola deneu, creix la nova alternativa que, inicial-ment, va estar a punt de dir-se SolidaritatCatalana, però que sortí a la palestraamb el nom de Nacionalistes d’Esquerra.La il·lusió que hi hagués una sola llistaindependentista, a les primeres elec-cions al Parlament de Catalunya, s’esva-neix aviat en no aconseguir-se una ente-sa amb el BEAN i en no saber valorar ladimensió sobiranista i el pòsit històricd’ERC.

No obtenir cap escó va ser una gerrad’aigua freda sobre els ànims de tots els«adherents», que així en dèiem dels mili-tants. Vist en perspectiva, NE va arribaruns quants anys abans del que li tocava

i tant les formes com el fons apareixiencom a massa avançades per a l’època.No érem un partit sinó un moviment, es-tablíem procediments actius de participa-ció democràtica, valoràvem els nous mo-viments socials quan encara no ho feianingú («dones, gais, ecologistes, nacio-nalistes d’esquerra», deia un adhesiu delmoment...) i disposàvem d’una estèticamolt moderna, començant pel mateixanagrama i les famoses tires per penjara les parets...

Va ser una gran aventura on tots vamparticipar amb entusiasme i una granil·lusió. Ressona encara a la meva me-mòria la veu d’en Llach desitjant «que tin-guem sort» i «bon viatge pels guerrersque al seu poble són fidels», al míting fi-nal de campanya. Han passat ja 25 anysi els antics «nacionalistes d’esquerra»ens hem retrobat en molts casos aixoplu-gats sota una mateixa sigla, per bé queen tot l’espectre català de tradició demo-cràtica podríem trobar-hi antics adhe-rents. Passa el temps, però la il·lusiócontinua. La Catalunya lliure i la societatculta i justa que volíem encara no hanarribat. Però no renunciem al somni!

No renunciem al somni!

HISTÒRIA 16 DESEMBRE 1979ACTE FUNDACIONAL DE NE A L’ALIANÇA DEL POBLENOU.


1. L’assemblea fundacional:Per una alternativa popular i nacional.Per un veritable poder d’autogovern

El diumenge 16 de desembre de1979, a l’Aliança del Poblenou, va tenirlloc l’assemblea de constitució de Nacio-nalistes d’Esquerra. En aquesta assem-blea, que va durar tot el dia i a la que as-sistiren un miler de persones que om-plien la sala, es va aprovar un manifestque contenia els punts programàtics delmoviment, un reglament interior provisio-nal i s’establiren les primeres disposi-cions organitzatives.

En la sessió pública del matí, van co-mençar prenent la paraula representantsde les organitzacions polítiques adheri-des al nou moviment: Josep Huguet delPSAN, Joan Oms dels Col·lectius Comu-nistes de Catalunya i Jordi Caupena delFNC. Posteriorment Miquel Peiró va pre-sentar un informe territorial i Jordi Car-bonell l’informe polític, on manifestà lavoluntat unitària del moviment i criticàdurament el procés de reforma política al’Estat espanyol. Carbonell va dir quel’objectiu de Nacionalistes d’Esquerraera «defensar a fons i amb amabilitat elsinteressos nacionals dels Països Cata-lans, és a dir, de les classes populars».

Per últim, va prendre la paraula JosepMaria Espinàs que va donar per consti-tuïda la nova organització.

A la sessió de la tarda, reservada alsadherents, s’aprovaren els sis punts bà-sics del Manifest de Nacionalistes d’Es-querra : «1) L’afirmació del dret d’auto-determinació (inclòs el dret a la inde-pendència), la defensa del marc nacio-nal dels Països Catalans i la conquestade la plena sobirania del poble català. 2)El plantejament d’una alternativa popu-lar de defensa de les exigències i delsdrets econòmics, socials i culturals delpoble treballador, i per l’alliberament dela dona i dels altres sectors oprimits imarginats; una alternativa de superaciódel sistema capitalista en el camí cap alsocialisme. 3) La realització d’una polí-tica de ruptura envers el nou sistemapolític i social instaurat per la Reforma[...] Una política contrària al consens, ales renuncies i a la submissió obligada[...] de la política catalana a la políticaestatal, que han portat al desencís i a ladesmobilització populars. 4) La con-fluència dels sectors populars en un mo-viment de base unitari, assembleari i re-presentatiu, que doni força a aquestapolítica d’alliberament nacional i social.5) La coordinació i la solidaritat activa


Nacionalistes d’Esquerra (1979-1984) FRANCESC POBLET

HISTORIADOR

amb tots els pobles que lluiten pel seualliberament. 6) La defensa de tots elsqui són represaliats pel fet de lluitar perles reivindicacions nacionals i populars».

Dins el Manifest, aquests principis deNacionalistes d’Esquerra venien prece-dits d’una anàlisi de l’actualitat política,social i econòmica del país, on s’avalua-va la doble crisi, nacional i econòmicaque Catalunya patia en aquells moments,amb l’afegit d’un «nou factor alarmant: eldesànim i la manca d’iniciatives perafrontar les dificultats». Seguia dient:«Però els partits catalans majoritarishan defraudat. Han acceptat la políticamarcada pel reformisme de Suárez i elsinteressos centralistes que aquestrepresenta (...)», i per això «Ha arribatl’hora de posar terme al desencís i a lapolítica de consens dels partits sucur-salistes. És l’hora de potenciar un movi-ment de les classes populars que afron-ti la greu realitat del nostre país, amb laconvicció que aquesta es pot resoldre sirecuperem plenament la nostra sobira-nia nacional».

Finalment, el Manifest enumerava elsobjectius principals i alhora de mínimsdel nou moviment, entre altres, el tren-cament dels actuals marcs constitucional

espanyol i estatutari català, el reconeixe-ment del dret a l’autodeterminació de lesnacions incloses a l’Estat espanyol, elreconeixement del dret d’una organitza-ció federativa de les comunitats autòno-mes que formen part dels Països Ca-talans, la desaparició de les províncies,l’oficialitat exclusiva del català, el plepoder legislatiu del Parlament de Catalu-nya, el ple poder judicial, les competèn-cies exclusives de la Generalitat en ordrepúblic, ordenació laboral, cultura i ensen-yament, política industrial i agrària, sani-tat i seguretat social, fiscalitat, etc.

10⏐NACIONALISTES D’ESQUERRA (1979-1984)

16 DESEMBRE 1979

L’ACTE FUNDACIONAL DE NE SE CELEBRÀ

A L’ALIANÇA DEL POBLENOU.

�� ROBERT /AVUI

2. El procés de formació deNacionalistes d’Esquerra:Diferents procedències, un sol projecte.

Nacionalistes d’Esquerra fou un movi-ment preparat de manera ràpida, condi-cionada per la imminència de les prime-res eleccions al Parlament de Catalunyade març de 1980. Però les intencionseren molt més amplies; es tractava d’or-ganitzar un moviment unitari que agluti-nés tot l’independentisme d’esquerresdel país i que funcionés de manera serio-sa i eficient, fugint d’estils polítics eixe-lebrats i del conflicte constant que havienmalbaratat el capital d’aquest espai polí-tic durant els darrers anys. Veurem comdes de bon principi Nacionalistes d’Es-querra va obtenir la complicitat, i enmolts casos la participació, de nombro-sos intel·lectuals catalans, un compro-mís entre política i cultura en un contextd’il·lusió col·lectiva que van fer possibleuna candidatura tant particular com ex-cepcional en la història política catalana.

El mes de setembre de 1979, JordiCarbonell, Josep Maria Espinàs, MaxCahner i Miquel Sellarés van intentar im-pulsar una proposta de candidatura alParlament de Catalunya en l’àmbit del na-cionalisme d’esquerres, que hagués po-

gut estar encapçalada pel senador JosepBenet. Es començà a redactar un progra-ma provisional per l’anomenat «grup d’in-dependents nacionalistes d’esquerra».Dins d’aquest àmbit, uns quants regidors—majorment del PSAN i del FNC— ialtres sectors d’independents havien es-tat maniobrant també a la recerca de lespossibilitats de coalicions electorals i del’atracció de personatges de prestigi queels hi donessin suport. Per altra banda,l’elaboració i les posicions respecte alreferèndum de l’Estatut de Sau havien fetsortir a la llum discrepàncies de tota me-na en la ja per altra banda difícil situacióde l’esquerra d’obediència catalana. Lamanifestació de la diada de 1979 fins almonument de Rafael Casanova s’haviafet per primer cop de manera no unitària:els partits parlamentaris que acceptavenl’Estatut per una banda i l’esquerra inde-pendentista, que aplegà unes 20.000persones, no sense diferències internes,per una altra.

El «grup d’independents nacionalistesd’esquerra» s’anava consolidant, i escollíun secretariat provisional format per Al-bert Abril, Jordi Carbonell, Jaume Fuster,Josep Ferrer, Josep Maria López-Llaví,Marc Palmés, Enric Pedrosa, Miquel Pei-ró i Jordi Vilanova, mentre es continuaven


MARÇ 1980

L’ASSEMBLEA DE LA DONA DE NE,

A LA MANIFESTACIÓ REIVINDICATIVA

DEL DIA DE LA DONA.


rebent adhesions i es preparava una as-semblea general. L’1 de desembre escelebrà una assemblea preparatòria del’assemblea constituent, on es feu unaanàlisi política de la necessitat d’existèn-cia d’un moviment com el que es prete-nia bastir. Es donaren, entre altres mo-tius, la progressiva espanyolització de lapolítica catalana i l’avenç del reformismei el conservadorisme. Contra això, Nacio-nalistes d’Esquerra, que ja es presentàamb aquest nom, declarava que «la polí-tica parlamentària només és entesacom una part de l’actuació del movi-ment, que atorga una atenció primor-dials als moviments populars de base».També es feu una crida en aquesta as-semblea preparatòria a la participació i ala discussió sobre les formes d’ organit-zació del moviment i sobre quins serienels seus punts programàtics definitius.

Els partits de l’esquerra nacional ex-traparlamentària havien anat perdent for-ça degut tant a diferències d’anàlisi polí-tica com a les creixents dificultats econò-miques. En aquest context, la disjuntivad’adherir-se al nou moviment per part departits com el PSAN i el FNC no feu sinóprecipitar uns problemes que ja existienal si d’aquestes formacions. El PSAN patíla seva tercera escissió el 13 de gener

de 1980 a Vinaròs, on es dividí entre elsanomenats «moderats», encapçalats perJosep Huguet i Francesc Codina, queapostaven per la lluita electoral i institu-cional mitjançant Nacionalistes d’Esquer-ra, i els «radicals», dirigits per JosepGuia, contraris a participar en les institu-cions del que anomenaven democràciareformista espanyola. El sector de JosepHuguet s’incorporà a Nacionalistes d’Es-querra on acabà dissolent-se després demantenir encara més d’un any les siglesPSAN. Per altra banda, el 2 de febrer, enun Congrés extraordinari a Vilafranca delPenedès, una part del FNC, encapçaladaper Francesc Espriu i Josep Guillem, en-tre altres, decidí donar suport a Nacio-nalistes d’Esquerra en contra de la direc-ció del partit. Els Col·lectius Comunistesde Catalunya (CCC), formació indepen-dentista que provenia del sector naciona-lista de Bandera Roja, liderats per JoanOms, s’incorporaren també a Nacionalis-tes d’Esquerra, així com també ho ferenpart dels militants del Bloc Català de Tre-balladors, entre els quals Josep-Lluís Ca-rod-Rovira.

A finals de desembre de 1979, PSAN,FNC i CCC signaren un comunicat conjuntdirigit a l’opinió pública catalana expli-cant el seu suport a la nova candidatura:


«Enfront de la política de claudicació irenuncia permanent que han exercit elspartits majoritaris, calia trobar unaforma d’entesa de tots aquells sectorsque estan per l’alliberament nacional ipopular. Per tant, no es tractava passimplement d’elaborar una candidaturaunitària al Parlament de Catalunya sinótambé d’establir el compromís políticd’impulsar un únic moviment nacionalpopular de caràcter assambleari». Elspunts bàsics de coincidència que s’argu-mentaven eren tres: política sense renún-cies contrària al consens i al possibilis-me, dret a l’autodeterminació inclòs eldret a la independència, i alternativa po-pular a la crisi del sistema capitalista enla perspectiva del camí cap al socialisme.

De totes maneres, una gran part delsd’adherents —no s’anomenaven mili-tants— de Nacionalistes d’Esquerra pro-venia de sectors i persones indepen-dents, entre els quals la perspectiva d’u-nitat i de feina ben feta que es proposa-ven va generar gran il·lusió. Sectors del’ecologisme, l’antimilitarisme, el movi-ment gai i lèsbic, el feminisme s’hi apro-paren ràpidament. Entre els adherentsindividuals destacaven gent de sectorsprofessionals com els advocats, profes-sors, arquitectes, economistes... a més

de les nombroses personalitats de lesarts i la cultura que acabarien formantpart d’una candidatura electoral excep-cional: Jordi Carbonell, Maria Mercè Mar-çal, Lluís Llach, Maria Àngels Anglada,Joan Oliver «Pere Quart», Avel·lí Artís-Ge-ner «Tísner», Josep Maria Espinàs, Ar-mand de Fluvià... Altres personalitats quehi donaren suport en el moment de laconstitució foren Xavier Bru de Sala, En-ric Cassasas, Josep Maria Flotats, PauGarsaball, Monserrat Minobis, Manuel dePedrolo, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Por-ter Moix, Vicent Andrés Estellés i MarinaRosell, entre molts altres. Miquel Sella-rés, com Max Cahner, es retiraria del pro-jecte abans de les eleccions de 1980 toti que tornà a donar suport al moviment ales eleccions de 1982.

Les setmanes abans de la constitucióde Nacionalistes d’Esquerra es varen ce-lebrar diverses assemblees preparatò-ries que al seu torn incorporaven grups isectors que de feia temps es movien enclau nacional, d’esquerres i al mateixtemps en clau unitària. Les assembleescomarcals constituïdes abans del 16 dedesembre eren: Montsià, Tarragonès,Baix Camp, Alt Camp, Conca de Barberà,Baix Penedès, Osona, Bages, Garraf iGironès. Estaven en procés de constitu-


1980

JOAN OLIVER «PERE QUART» FORMÀ PART

DE LA CANDIDATURA DE NE A LES

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA.


ció: Vallès Oriental i Occidental, La Selva,Maresme, Berguedà, La Garrotxa, Riberad’Ebre, Priorat, Terra Alta, Pallars Jussà,Noguera, Garrigues, Urgell, Baix Empor-dà, Baix Llobregat, i al Barcelonès la del’Hospitalet de Llobregat i les de diversosbarris de Barcelona.

El 31 de desembre de 1979 en unaassemblea on van assistir un tres-centsrepresentants, es van escollir els 57membres del Consell Polític: Maria MercèMarçal, Magda Oranich, Josep Maria Es-pinàs, Joan Oms, Roser Vilà, FrancescCodina, Lluís Llach, Carme Massó, JoanTarabal, Maria Olivares, Armand de Flu-vià, Jordi Gutiérrez, Bruno Raich, Avel·líArtís-Gener, Francesc Espriu, SalvadorCarmona, Josep M. Llonch, Antoni Reig,Joan Armet, Josep Pinyol, Vicenç Parras,Francesc Serrano, Alfred Paredes, AntoniMalaret, Josep Maria Casablancas, Jo-sep Guillén, Jordi Ballester, Joaquim Are-nes, Josep M. Iglesies i Oriol Pi de Ca-banyes foren escollits per l’assembleade representants. Per les assembleesterritorials ho foren: Teresa Viusà (Mares-me), Joan M. Guinovart (Alt Camp), Jo-sep-Lluís Carod-Rovira (Tarragonès), Al-bert Montserrat (Garraf) Ignasi Perramon(Bages), Llorenç Peláez (Vallès Oriental),Pere Crosses (Alt Empordà), Jaume Ro-

cabert (La Selva), Antoni Agustí (Baix Em-pordà), Pere Pugés i Vicenç Rodríguez(Baix Llobregat), Lluís Solà (Osona), Vi-cenç Altrió i Antoni Morros (Vallès Oc-cidental), Francesc Martínez de Foix, PepMartínez i Albert Comas (Barcelonès).Faltaven escollir representants d’algunescomarques en què la seva assembleaterritorial estava en procés de constitu-ció.

També es van escollir els quinze mem-bres del Secretariat: Lluís M. Bonet, Jo-sep Ferrer, Lluís Anglada, Jordi Carbonell,Marc Palmés, Miquel Peiró, Francesc Co-dina, Maria Antònia Olivé, Joan Armet,Joan Oms, Jordi Vilanova, Josep M. Clo-sas, Roser Vila, J. Llucià i Josep MariaLópez-Llaví.

Un total de 54 regidors de dotze co-marques s’adheriren també a Naciona-listes d’Esquerra. Alguns provenien delsectors del PSAN i del FNC que havieningressat al moviment. Tots ells es vanaplegar en la Coordinadora de Regidorsde Nacionalistes d’Esquerra. Les assem-blees sectorials començaren també afuncionar i una de les primeres fou la dedones, amb Maria Mercè Marçal, quecelebrà la seva primera assemblea aManresa el 3 de febrer de 1980.


3. La campanya electoral de 1980:Perquè no claudicarem. Per unaCatalunya lliure i socialista. Cap a lareconstrucció nacional dels PaïsosCatalans.

Al primer projecte de programa electo-ral s’incloïen unes propostes inicials d’a-plicació immediata, a traslladar al Par-lament de Catalunya per a la seva dis-cussió: moratòria nuclear i aturament dela recerca d’urani, llei de divorci no res-trictiva, despenalització de l’avortament,mesures econòmiques i socials contral’atur, control dels preus i de la distribu-ció dels productes agrícoles, evitar eltrasllat de mestres catalans fora delpaís, control sobre la ràdio i la televisió,polítiques per evitar la desertització d’al-gunes comarques, mesures per augmen-tar la presència del català al carrer, pro-tecció i foment de la producció culturalcatalana...

A les eleccions, Nacionalistes d’Es-querra havia de competir principalment,en quant a espai polític, amb el BEAN,plataforma creada a l’entorn de Lluís Ma-ria Xirinacs, amb la qual fracassà qualse-vol mena d’acord, ja que Nacionalistesd’Esquerra propugnava una unió per labase i no una mera i conjuntural coalició

electoral contraria al seu assemblearis-me. El 20 de desembre de 1979 unasèrie de grups independentistes, entreels que es trobava el Bloc d’EsquerraRepublicana de Catalunya, una escissiód’ERC; i 46 independents, donaren aconèixer un «Manifest per la unitat» dirigita les dues formacions, que s’amplià ambl’adhesió de nombroses persones quearribaren a constituir-se en grups organit-zats a l’efecte.

Durant la precampanya electoral, Na-cionalistes d’Esquerra va organitzar pre-sentacions en multitud de pobles i ciu-tats de tot el Principat a partir del primerde febrer de 1980; calia donar-se a co-nèixer com més millor. Per aquestes da-tes encara s’especulava amb una possi-ble llista conjunta amb el BEAN, tot i queja es veia quasi bé impossible, com aixíva ser.

A finals de gener s’aprovaren les llis-tes electorals. Nacionalistes d’Esquerrava haver de presentar-se com a agrupa-ció d’electors dins la coalició electoralentre el Partit Socialista de Mallorca i lesJoventuts Socialistes d’Alliberament Na-cional, una argúcia legal després d’haverestat refusada la seva inscripció al Re-gistre d’Associacions Polítiques de Ma-


1980

AUCA DE NE, ESCRITA PER «PERE QUART»

I IL·LUSTRADA PER «TÍSNER»

drid tres cops, amb diversos pretextosburocràtics, i després de sengles impug-nacions d’Esquerra Nacional i d’Estat Ca-talà. Així, Nacionalistes d’Esquerra eralegalment encara una organització políti-ca «en tràmit de legalització».

Per poder finançar la campanya elec-toral, que havia necessàriament de serintensa al presentar unes sigles desco-negudes, es va recórrer principalment ales aportacions dels adherents i simpa-titzants. A tal efecte es va gestionar a laCaixa de Catalunya una línia de crèditspersonals (d’entre 25.000 i 300.000pessetes). Les necessitats eren moltes iels recursos materials tan escassos comgran la il·lusió i la voluntat dels adhe-rents.

Es van celebrar multitud d’actes perpoblacions de tot el territori i pels barrisde les grans ciutats, amb gran èxit departicipació. Es va editar una auca, quees va fer molt popular, amb versos dePere Quart i ninots de Tísner que esvenia a 100 pessetes. L’acte central,anomenat «Gran Míting dels Països Ca-talans» es celebrà el 18 de març de1980 al Palau dels Esports de Barcelonai comptà amb les actuacions de CeldoniFonoll i Lluís Llach, i els parlaments de

Jordi Carbonell, Magda Oranich, JosepMaria Espinàs, Josep-Lluís Carod-Rovira,Laureà Solsona, Santi Vilanova, i repre-sentants de tots els Països Catalans:Vicent Andrés Estellés, Eliseu Climent,Biel Oliver, Sebastià Serra i Pere Jofre(Partit Socialista de Mallorca), JosepMaria Llompart, Isidor Marí, Miquel Mayol(Esquerra Catalana dels Treballadors, deCatalunya Nord), Andreu Murillo (PartitSocialista de Menorca) i Vicent Ventura.La gran assistència a aquest acte cen-tral, els suports rebuts i les primeresvaloracions positives de com havia trans-corregut la campanya van fer créixer l’op-timisme respecte als resultats electo-rals.

El mateix dia, la premsa publicà unanota de suport a Nacionalistes d’Es-querra encapçalada per quatre Premisd’Honor de les Lletres Catalanes: VicentAndrés Estellés, Josep Maria Llompart,Joan Oliver i Manuel de Pedrolo, amb eltítol «Nosaltres votarem, com milers devosaltres, Nacionalistes d’Esquerra, elvot útil, el vot patriòtic, perquè no clau-dicarem», que anava acompanyada d’unallista d’una seixantena d’artistes i in-tel·lectuals. Però Nacionalistes d’Esquer-ra també hagué de lluitar contra la hosti-litat del BEAN, i dels sectors del FNC i del


PSAN que no s’hi havien incorporat i quearribaren a publicar a la premsa en plenacampanya electoral anuncis contraris alvot a Nacionalistes d’Esquerra.

Les eleccions es van celebrar el 20 demarç amb una gran abstenció (38,55%).Els resultats electorals foren negatiusper Nacionalistes d’Esquerra, que tansols aconseguí 44.798 vots (1,66%) icap acta de diputat. El BEAN es quedàamb 14.077 vots (0,52%), mentre queERC, en aquells moments lluny de posi-cions independentistes, aconseguia240.871 vots (8,90%) i 14 diputats.

Per circumscripcions Nacionalistesd’Esquerra assolí els següents resultats:Barcelona, 32.324 vots (1,54%); Girona,5.427 vots (2,39%); Lleida, 2.880 vots(1,80%) i Tarragona, 4.167 vots (1,87%).


18 MARÇ 1980

EL PALAU D’ESPORTS DE BARCELONA,

PLE A VESSAR, EN EL MÍTING-FESTA FINAL

DE LA CAMPANYA AL PARLAMENT

DE CATALUNYA.


4. Anàlisi dels resultats electorals de1980: decepcions i perseverances.

El resultat va suposar una gran decep-ció, ja que les expectatives fins al darrermoment eren de treure al menys un dipu-tat. Però aviat del desencís es passà al’anàlisi dels esdeveniments i de la novasituació.

El Consell Polític del 23 de març feupublica una valoració de les eleccions ones sospesaven el nombre de vots obtin-guts en comparació a la curta existènciadel moviment i a la inferioritat de recur-sos amb que s’havia treballat. El segonpunt reafirmava la voluntat de continuïtati creixement del moviment, optimismeque es confirmava a l’haver rebut elsdies posteriors a les eleccions 128 no-ves adhesions. Es constatava la necessi-tat de posar en marxa un procés d’arre-lament popular en les zones on Na-cionalistes d’Esquerra va treure menysvots. El text concloïa: «Nacionalistesd’Esquerra es mantindrà fidel als seusobjectius fundacionals: ser la plataformaunitària d’una política que defensa unanació sense submissió i una esquerrasense claudicacions».

Com a causa del baix nombre de vots

s’adduí la rapidesa amb què s’haviahagut de concórrer a les eleccions i, pertant, la manca de temps per explicar unnou projecte amb unes noves sigles.L’atracció del nom d’ERC va ser tambéun gran handicap, incrementat per la mi-gradesa de recursos econòmics amb quèes va haver de fer front a la campanyaelectoral. Nacionalistes d’Esquerra teniaen aquells moments pocs polítics prepa-rats i, això sí, força gent amb moltail·lusió i molt bona voluntat. La connexióentre artistes i intel·lectuals i el nombrede vots que podien arrossegar també vaser molt inferior a l’esperada. Finalment,la manca d’unitat amb el BEAN i elsatacs dels sectors hostils del FNC i delPSAN igualment van tenir el seu pes en elfracàs de l’objectiu de l’obtenció de re-presentació parlamentària.

Malgrat tot, passats els primer mo-ments d’un cert desconcert, les valora-cions positives començaren a contrapo-sar-se. S’havia aconseguit donar a conèi-xer àmpliament el nou projecte i s’haviaimposat la voluntat de continuïtat delmateix.


1980

CARTELL DE LES ELECCIONS

AL PARLAMENT DE CATALUNYA

4. La travessia del desert i la consoli-dació del moviment unitari, popular iassambleari.

El primer de juny de 1980 es renova-ren els càrrecs del Consell Polític, quepassà a estar format per Lluís Anglada,Joan Armet, Avel·lí Artís-Gener, Jordi Car-bonell, Consol Casals, Romà Dolcet, Jo-sep Maria Espinàs, Francesc Espriu, Jo-sep Ferrer, Armand de Fluvià, Jordi For-tuny, Josep M. Fortuny, Josep Guillem, Jo-sep Huguet, Lluís Llerinós, Maria MercèMarçal, Carme Massó, Toni Montserrat,Maria Olivares, Joan Oms, Magda Ora-nich, Marc Palmés, Alfred Paredes, LluísPérez Vidal, Josep Pujol, Bruno Raich,Joan Rebull, Vicenç Rodríguez, ConradSanuy i Santi Vilanova. Com a represen-tats dels partits polítics s’hi escollirenJosep M. Pijoan pels CCC, Antoni Malaretpel FNC i Toni Ximenis pel PSAN. Per lesassemblees sectorials s’escolliren JordiGutiérrez per l’assemblea de joves, Xa-vier Garcia per l’assemblea ecologista,Andreu Solsona per l’assemblea de gaisi Laura Devesa per l’assemblea de do-nes. Finalment, en representació de lesassemblees territorials foren elegits Ra-fael Guasch (Alt Camp), Josep Maria Ca-sablancas (Alt Empordà), Toni Cusí (AltPenedès), Jesús Gutiérrez (Anoia), Mi-

quel Mas (Badalona), Ignasi Perramon(Bages), Toni Agustí (Baix Empordà), Sal-vador Carmona, Ramon Bosch i Toni Le-cha (Barcelona), Joan Vilanova (Gar-rotxa), Lluís Coromines (Gironès), TeresaCarreras (Maresme), Lluís Solà (Osona),Josep-Lluís Carod-Rovira (Tarragonès), T.Bundó, Josep Gili, Jordi Felip, M. JosepLoncà, Laureà Solsona, MontserratIbáñez i Josep Martí (Terres de Lleida),Toni Morros i Sebastià Ribes (Vallès Occi-dental) i Llorenç Peláez (Vallès Oriental).

També s’escolliren els quinze mem-bres del nou secretariat: Joan Armet,Josep Camí, Jordi Carbonell, SalvadorCarmona, Romà Dolcet, Jordi Fortuny,Josep Huguet, Josep M. Llonc, Joan Oms,Magda Oranich, Lluís Pérez Vidal, Sebas-tià Ribes, Francesc Serrano, Laureà Sol-sona i Santi Vilanova.

Passada ja la ressaca electoral, elConsell Polític celebrat el 6 de juliol de1980 afirmà la necessitat de mantenirun alt nivell d’iniciatives polítiques, tanten qüestions puntuals com en l’organit-zació i participació en campanyes popu-lars (antinuclear, anti-OTAN...), per tal demantenir la dinàmica del moviment i noperdre la presència pública que s’haviaaconseguit assolir. Al mateix temps es


constatava la manca de mitjans, tant per-sonals com, un cop més, econòmics, perpoder dur-ho a terme amb plenes garan-ties. També es manifestà la necessitatde plantejar relacions polítiques més am-plies i intenses amb altres forces delsPaïsos Catalans, voluntat que semprefou present en la història del moviment.

El juliol de 1980, el Secretariat vaemetre un comunicat de premsa contrales detencions de Raimon Martínez id’Eva i Blanca Serra. Nacionalistes d’Es-querra sempre va estar atent a les ac-cions repressives que es duien a termecontra l’independentisme català per de-nunciar qualsevol abús. El moviment esmostrà sempre partidari de la lluita polí-tica pacífica i contra qualsevol classe deviolència. El desembre de 1980 es de-clarà públicament contraria a les accionsarmades d’ETA a Catalunya amb motiude l’assalt a la caserna de Berga, en uncomunicat donat a conèixer per JosepHuguet i l’advocada Magda Oranich, almateix temps que es demanava la lliber-tat per quatre adherents de Nacionalis-tes d’Esquerra, Octavi Montagut, AntoniCabra, Josep Illa i Damià Francàs, detin-guts arran d’aquests fets.

L’Onze de Setembre de 1980, Nacio-

nalistes d’Esquerra no s’afegí a Barcelo-na a la convocatòria del matí del Fossarde les Moreres i decidí així mateix no par-ticipar a la manifestació amb els partitsparlamentaris, per desmarcar-se d’unareivindicació que es considerava abstrac-ta i interclassista. Nacionalistes d’Es-querra celebrà un míting a la tarda, a laPlaça del Rei, la qual quedà desbordadaper una assistència massiva d’adherentsi simpatitzants. Prengueren la paraulaMagda Oranich, Josep Molins i Santi Vila-nova i, després d’altres intervencions derepresentats de la resta de Països Ca-talans, Jordi Carbonell tancà l’acte fentèmfasi a la creixent desmobilització de lasocietat catalana.

Per tot el territori, Nacionalistes d’Es-querra havia realitzat nombrosos actesdurant les jornades prèvies a la diada,per exemple el dia 9 a Manresa ambJosep M. López-Llaví i Enric Frigola, i eldia 10 a Reus amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Ernest Benach, a Terrassa ambJosep Huguet i Xavier Garcia, a Sant Boiamb Jordi Carbonell i Laureà Solsona o aGirona amb Avel·lí Artís-Gener, tots ellsamb una notable assistència.

El mateix setembre, el Consell Políticde Nacionalistes d’Esquerra demanà


MARÇ 1982

PRIMERA LÍNIA, PUBLICACIÓ DE NE

DE L’ALT CAMP, EL BAIX CAMP

I TARRAGONÈS.

converses al Secretariat del BEAN per tald’intentar, altre cop, aconseguir algunamena d’unificació entre les dos forma-cions. Després d’uns contactes inicials,el BEAN declarà que les diferencies cons-tatades no permetien engegar cap pro-cés d’unitat, tot i que Nacionalistes d’Es-querra, que no ho veia així, deixà les por-tes obertes a posteriors intents. La vo-luntat unitària de Nacionalistes d’Esquer-ra fou una constant, no només en les se-ves manifestacions públiques sinó tambéen les seves actuacions.

El 9 d’octubre, diada del País Valen-cià, Nacionalistes d’Esquerra fou presenta tots els actes que es celebraren, prin-cipalment a la manifestació contra l’Es-tatut i per l’oficialitat del català, i el dia12 també participà al XXI Aplec del PaísValencià, celebrat a la plaça de bous deValència. Nacionalistes d’Esquerra eraun moviment limitat territorialment alPrincipat, però el seu inequívoc esperitde Països Catalans el feu relacionar-se,tant intensament com es pogué, ambaltres forces de l’esquerra nacionalistade tots els Països Catalans, i la seva pre-sència en actes en aquest territoris fou,dins de les seves possibilitats, forçaconstant al llarg de tota la seva existèn-cia. En el cas del País Valencià els princi-

pals referents foren primer EsquerraUnida del País Valencià però després, so-bretot, l’Agrupament d’Esquerra del Paísvalencià i l’Esquerra Independent de Cas-telló.

Davant les eleccions sindicals, Nacio-nalistes d’Esquerra manifestà «la neces-sitat d’endegar un moviment obrer, declasse i nacionalista, que ofereixi unaalternativa sindical revolucionaria ober-ta a tots els treballadors i treballadoresal voltant d’una opció pluralista nacionali de base”. Es proposà valorar, en cadacas i en cada lloc de treball, l’oportunitatde participar a les eleccions sindicals. Eldissabte 27 de setembre es celebrà laprimera Assemblea Obrera de Naciona-listes d’Esquerra, on es constituí la prò-pia assemblea i es presentaren els docu-ments de debat sindical dins del movi-ment. L’objecte d’aquesta assembleaera precisament generar aquest debatperò en cap cas esdevenir un sindicat. Esproposà organitzar assemblees obreresa les comarques i crear una coordinado-ra general de les mateixes.

A final de 1980 Nacionalistes d’Es-querra disposava de locals a Barcelona,Badalona, Girona, Lleida, Manresa, Olot,Reus, Sabadell, Tarragona i Valls i des-


plegava una intensa activitat de cursosde formació, xerrades públiques, reu-nions d’assemblees sectorials —obrera,dones, ecologistes, gais, joves, antire-pressiva, que actuaven de manera moltindependent—, i de presencia pública enmultitud d’actes i amb parades d’infor-mació i venda de productes propis amolts pobles i ciutats. La seva consoli-dació tant a nivell territorial com estruc-tural havia estat un èxit. El moviment es-tava organitzat en assemblees locals,territorials —o comarcals— i sectorials,amb una organització de joventut anome-nada Assemblea de Joves Nacionalistesd’Esquerra.

Nacionalistes d’Esquerra va començara generar moltes publicacions, algunesd’elles de pocs números i aparició irre-gular, però que mostraven l’empenta i lapluralitat, tant temàtica com d’implanta-ció per tot el territori, del moviment. MésLluny, portaveu de Nacionalistes d’Es-querra, havia tret un número 0 el mateixdia de la constitució del moviment, i elnúmero 1 sortí el 3 de febrer de 1980.La publicació mensual perdurà fins al1982. Calaix de Nacionalistes d’Esquer-ra, publicació més en clau interna, va sor-tir a la llum amb el número 0 el 23 demaig de 1980 i se’n publicaren 26 núme-

ros, fins al juny del 84. Hi apareixien in-formacions diverses, com els punts dis-cutits a les reunions del Consell Polític,els comunicats de premsa de la forma-ció, documents interns de discussió polí-tica, d’organització... Altres publicacionsgenerals foren els butlletins interns sotaels títols de Butlletí dels Nacionalistesd’Esquerra, òrgan intern dels adherents iButlletí intern de Nacionalistes d’Esquer-res.

Moltes assemblees locals o territo-rials generaren les seves pròpies publica-cions, per exemple, a Caldes de Montbui(Butlletí), Molins de Rei (Debat), Cerda-nyola (L’Estelada), Vallès Occidental (LaFinestra), les assemblees de l’Alt Camp,Baix Camp i Tarragonès (Primera Línia),Tarragonès (Caliu)... La Coordinadorad’Assemblees del Barcelonès editava unButlletí Informatiu i un full d’informacióinterna (NE del Barcelonès). Les assem-blees sectorials, com la d’ensenyants (ElTinter), l’assemblea de dones, l’antire-pressiva, de gais i lesbianes, l’ecologis-ta, d’obrers... també publicaren revistes,informes o fullets puntuals.

Al cap d’un any de la creació del movi-ment, Jordi Carbonell escrivia a l’editorialde Calaix de Nacionalistes d’Esquerra,


JULIOL 1980

BUTLLETÍ DELS NACIONALISTES

D’ESQUERRA, FOU UNA DE LES PRIMERES

PUBLICACIONS DE NE.

sota el títol de «Creiem en Nacionalistesd’Esquerra»: «[...som] optimistes sensefollia, perquè tenim la profunda convic-ció que la tossuderia característica delnostre poble [...] acabarà obtenint l’alli-berament total dels Països Catalanscom a nació lliure i oberta al mon, coma societat lliure de l’opressió de l’homeper l’home. Creiem en la tossuderia deNacionalistes d’Esquerra!». Un comuni-cat del sector del FNC dins de Nacionalis-tes d’Esquerra afirmava: «Per això, elFNC, fidel a la seva responsabilitat his-tòrica, es proposa crear l’instrument pereixamplar les bases socials de Naciona-listes d’Esquerra [...]». En la mateixalínia, el sector del PSAN apostava pel po-tenciament i la consolidació del movi-ment, i els CCC, constataven les dificul-tats de no haver obtingut representacióparlamentaria. Tots tres comunicats fina-litzaven amb un expressiu «Perquè noclaudicarem!».


1980RODA DE PREMSA ON EL FNC

ANUNCIA LA SEVA INCORPORACIÓA NE. D’ESQUERRA A DRETA: JOSEP MARIACASABLANCAS, FRANCESC ESPRIU, ANTONI

MALARET I JOSEP GUILLEM.


6. El segon any d’activitat: Reaccionscontra el 23-F, la LOAPA i l’entradaa l’OTAN. La participació en la Cridaa la Solidaritat.

El dimarts 24 de febrer, a les tres dela tarda, davant l’intent de cop d’estat ini-ciat a Madrid el dia anterior, el Secreta-riat Nacional de Nacionalistes d’Esquerrafeu publica una nota de suport a les ins-titucions democràtiques catalanes onfeia «palesa la nostra disconformitatamb les crides a la passivitat de la po-blació [...]. Nacionalistes d’Esquerra exi-gim l’immediat empresonament de totsels implicats en els fets i [...] que esfacin públiques les condicions pactadesamb els autors del cop militar». Davantd’un fet tan greu, la formació va sortir ala llum pública de manera immediata. Defet, Nacionalistes d’Esquerra es caracte-ritzà per una notable rapidesa de reflexesa l’hora de posicionar-se de manera claradavant les nombroses circumstànciespolítiques amb que es trobà confrontada.

El març de 1981 Nacionalistes d’Es-querra presentà un informe titulat «Latelevisió als Països Catalans. Anàlisi i al-ternativa», on es feia un repàs a la situa-ció d’aquest mitjà, especialment de lapoca programació en català que existia, i

es fixava com a objectiu la creació d’unatelevisió pública nacional dels PaïsosCatalans, independent de grups de pres-sió polítics i econòmics, i amb controlpopular. Nacionalistes d’Esquerra aniriaeditant periòdicament informes i butlle-tins de divulgació sobre temes diversos.

Però aquell mes de març, dins de l’en-rarit clima posterior al cop militar del 23-F, es produirien uns fets importants: eldia 12 Diario 16 publicava el «Manifiestode los 2.300» signat per intel·lectuals re-sidents a Catalunya com Amando de Mi-guel i Federico Jiménez Losantos ondeien denunciar la situació d’inferioritat ipersecució de la llengua castellana a Ca-talunya. El dia següent, el Consell de Mi-nistres comunicava a les Corts la neces-sitat d’una llei que limités el desenvolu-pament autonòmic de l’Estat, la LOAPA(Llei Orgànica d’Harmonització del ProcésAutonòmic). La reacció no es feu esperar:pocs dies després, el 18 de març, s’or-ganitzà un acte al paranimf de la Uni-versitat de Barcelona, presidit per AntoniBadia i Margarit, Jordi Carbonell, AureliArgemí i Joan Triadú, i amb l’assistènciad’unes 2.000 persones, que generariaun text de vuit punts «en defensa de lallengua, la cultura i la nació catalanes»al que s’adheriren més d’un miler d’enti-


tats del país i que va culminar amb la cre-ació del moviment de la Crida a la Solida-ritat.

La idea i l’impuls d’aquesta organitza-ció van sorgir inicialment de dins de Na-cionalistes d’Esquerra. Francesc Codina,Enric Pedrosa i Josep Ferrer van redactarun primer manifest i en una reunió a casade Josep Maria Espinàs va prendre elnom de la Crida a la Solidaritat. Aviat s’hiafegiren Magda Oranich i Marc Palmés, iaquest nucli inicial es posà en contacteamb Àngel Colom i Aureli Argemí del CIE-MEN, i amb Felip Solé Sabarís, que enca-ra estava al PSC. Així s’organitzà un pri-mer Secretariat on, entre altres, també hiparticipà Jordi Carbonell.

Per Sant Jordi, dins d’un veritable pro-cés d’involució política, Nacionalistesd’Esquerra feu una crida «als treballa-dors i treballadores (...) de Catalunyaperquè donguin suport a la campanya‘‘En defensa de la llengua, la cultura i laNació Catalana’’ i qualsevol iniciativadestinada a endegar un moviment deresistència i d’unitat popular davant l’o-pressió de les llibertats nacionals i declasse».

En un altre àmbit, el juny, Nacionalis-

tes d’Esquerra donà suport a la candida-tura de l’Esquerra Catalana dels Treba-lladors encapçalada pel Miquel Mayol ales eleccions legislatives a l’Estat fran-cès, «Perquè creiem que significa un pasendavant cap a la reunificació delsPaïsos Catalans, lliures, independents isocialistes».

Nacionalistes d’Esquerra estava tam-bé present en la lluita del moviment ciu-tadà, per exemple, en algunes campan-yes conjuntes amb la Federació d’Asso-ciacions de Veïns de Barcelona, contra lapujada de preus del transport públic, quees dugué a terme el juny de 1981.

Per Sant Joan es celebrà l’acte «Somuna Nació» dins la campanya «En defen-sa de la llengua, la cultura i la nació cata-lana», al camp del Barça, amb l’assistèn-cia d’unes 100.000 persones, acte quefou tot un èxit i que compta amb una grani visible presència de Nacionalistes d’Es-querra.

El Consell Polític del 18 de juny de1981 havia renovat els membres del Se-cretariat, que passaren a ser: Lluís An-glada, Armand de Fluvià, Xavier Garcia,Tona Gusi, Joan Itxaso, Miquel Mas, JordiMesalles, Toni Montserrat, Marc Palmés,


Josep Huguet, Joan Oms, Magda Ora-nich, Josep Lluís Pérez Vidal, SebastiàRibes i Jordi Carbonell, on només els sisdarrers repetien càrrec.

Els membres del Consell Polític elegitsper l’assemblea de representants foren:Lluís Anglada, Joan Armet, Jordi Car-bonell, Josep Maria Casablancas, ConsolCasals, Francesc Codina, Francesc Es-priu, Josep Ferrer, Armand de Fluvià,Jordi Fortuny, Xavier Garcia, Tona Gusi,Jordi Gutiérrez, Josep Huguet, Joan Itxa-so, Toni Lecha, Josep Maria López-Llaví,Toni Montserrat, Toni Morros, Toni Oliva,Maria Olivares, Joan Oms, Magda Ora-nich, Marc Palmés, Josep Pérez-Vidal, Jo-sep Pinyol, Pere Puges, Bruno Raich, Se-bastià Ribes i Jordi Vilanova.

Com a representants de les assem-blees sectorials s’escollí a Maria MercèMarçal per l’Assemblea de Dones, Mont-serrat Ponsa per l’Assemblea Ecologista,Josep Casals per l’Assemblea de Gais iSergi Gili per l’Assemblea de Joves. Coma representats de les organitzacions polí-tiques, Quim Anton pels CCC, Toni Xi-menos pel PSAN, Antoni Turró pel FNC iSantiago Medina pel Partit dels Treballa-dors de Catalunya que, en dissoldre’s,havia aportat part de la seva militància a

Nacionalistes d’Esquerra. A més, forma-ven part del Consell Polític un represen-tant de cada comarca, tres del Barcelo-nès, i dos del Baix Llobregat i del VallèsOccidental.

L’Onze de Setembre es celebrà unagran manifestació a Barcelona sota ellema «Som una nació», que organitzà unfront cívic en que participà amb força laCrida, amb l’assistència de més de100.000 persones. Nacionalistes d’Es-querra hi prengué part amb el lema «Somcatalans, no espanyols», però finalmentes retirà de la crida unitària perquèaquesta no feia esment a l’oposició a laLOAPA.

Després de la manifestació de la tar-da, Nacionalistes d’Esquerra celebrà unmíting sota el mateix lema i contra la lleid’harmonització, on van assistir unes3.000 persones. Van parlar-hi l’expresi-dent del Consell del País Valencià, JosepLluís Albinyana, el membre del ConsellGeneral Interinsular Biel Majoral i el re-presentant de la Catalunya Nord, RamonGual. Després van intervenir Ignasi Per-ramon, de la Coordinadora de Batlles iRegidors Nacionalistes, Independents id’Esquerres, Rafael Castellanos delBEAN i Josep-Lluís Carod-Rovira del Con-


11 SETEMBRE 1981

MÍTING DE NE PER L’ONZE AL FOSSAR

DE LES MORERES. D’ESQUERRA A DRETA:

JORDI CARBONELL, JOSEP-LLUÍS CAROD-

ROVIRA, JOSEP LLUÍS ALBINYANA, BIEL

MAJORAL I RAMON GUAL.


sell Polític de Nacionalistes d’Esquerra.La intervenció final va estar a càrrec deJordi Carbonell, que va proposar la realit-zació d’un front unitari dels parlamentariscatalans per defensar les llibertats deCatalunya.

Els dies 18, 19 i 20 de setembre vatenir lloc la I Escola d’Estiu de Naciona-listes d’Esquerra, a Tarragona, amb l’as-sistència d’unes 200 persones entremilitants i simpatitzants. Obrí les jorna-des Josep-Lluís Carod-Rovira, llavors pre-sident d’Òmnium Cultural de Tarragona.Durant els tres dies es parlà dels diver-sos temes que preocupaven al movi-ment. Sebastià Serrano, Josep Bargalló iJordi Carbonell parlaren de política lin-güística. D’ecologia i defensa de la terraen tractaren Xavier Garcia i Toni Mont-serrat. Amadeu Saurí i Josep Huguet par-laren sobre els moviments d’alliberamentnacional a Europa. També hi hagué espaiper debatre sobre «Sexualitat i política»amb Albert Rovira i Armand de Fluvià i«Dona i alliberament» amb Maria MercèMarçal. Josep M. Fortuny, Josep Ferrer iIgnasi Perramon parlaren de política ins-titucional. Magda Oranich, a l’acte declausura, tractà el tema de la oposició al’OTAN. El debat més intens fou el quesota el títol «L’anàlisi de la situació polí-

tica dels Països Catalans» moderà Josep-Lluís Carod-Rovira, on s’insistí en la ri-quesa de la diversitat dels Països Ca-talans i de la necessitat de la coordinacióde totes les seves forces nacionalistesd’esquerres. Hi participaren Joan Armetpel Principat, Miquel Mayol per la Ca-talunya Nord, Tomeu Carrió per les Illes iVicent Ventura pel País Valencià.

Al setembre, Nacionalistes d’Esquerraedità un butlletí de divulgació sobre laLlei d’Harmonització, la LOAPA; que aviates portaria a les Corts Espanyoles perconvertir-la en llei orgànica. Aquesta,sota el paraigua d’una pretesa solidaritatinterterritorial, no feia sinó limitar la ca-pacitat d’autogovern i retallar les compe-tències de l’Estatut de Catalunya. Nacio-nalistes d’Esquerra, com hem vist, esmostrà sempre molt actiu i bel·ligerantcontra la LOAPA.

També aquest setembre, Nacionalis-tes d’Esquerra, de la mà de Josep Ferrer,presentà una valoració crítica de la Crida.En l’aspecte positiu destacà l’acció unità-ria i l’aprofitament del moment de reac-ció al «Manifiesto». La resposta de movi-ments cívics i culturals havia estat formi-dable. En la part negativa situava la difi-cultat de comprensió del fet de trobar-se


SETEMBRE 1981

MÉS LLUNY, EL PORTAVEU DE NE, ÉS FÉU

RESSÓ DE LA CAMPANYA «SOM UNA NACIÓ»

IMPULSADA PER LA CRIDA

A LA SOLIDARITAT.

davant d’un llarg procés, on calia unadirecció oberta però representativa, con-creta i responsable abandonant, segonsFerrer, certs mètodes espontanis i falsa-ment assamblearis. En general, el balançque feia Nacionalistes d’Esquerra de l’ex-periència de la Crida no podia ser sinóclarament positiu.

El 4 de desembre de 1981, es produíla detenció múltiple d’independentistescatalans acusats de vinculacions ambTerra Lliure, entre ells Pere Anguera, quehavia anat a les llistes de Nacionalistesd’Esquerra a les eleccions al Parlamentde Catalunya. Nacionalistes d’Esquerras’apressà a fer públic, un cop més, uncomunicat de denuncia dels fets idemanà la derogació de la llei antiterro-rista. Jordi Carbonell declarà que no estractava més que d’un altre capítol de lasituació repressiva que s’encetà alscomençaments del segle XVIII, per finalit-zar declarant que «amb Espanya no hi hares a fer».

En l’anàlisi dels dos primers anys deNacionalistes d’Esquerra, Més Lluny des-tacà la tasca de «defensar coses apa-rentment massa elementals perquèningú més no ho feia. Hem fet moltes ve-gades de carn de canó de lluites nacio-

nals i populars, com la campanya endefensa de la llengua, la cultura i lanació, els comitès anti-OTAN, campan-yes ecologistes com la Marxa Antinu-clear [...]».

En l’apartat autocrític, es constatàque s’havien dedicat molts esforços acrear una organització operativa del movi-ment, on l’estructura assemblearia moltscops fallava i eren els òrgans centralsexecutius qui havien de prendre les deci-sions sense el suport actiu de les bases.La manca de fidelització dels adherentses presentava també com un problema amillorar, així com els endèmics proble-mes econòmics. Amb tot, el balanç d’ac-tuació es considerava altament positiu,especialment pel treball conjunt que esva poder fer amb gent que provenia dediferents sensibilitats, i per la capacitatd’unió i d’integració del moviment. Almateix temps, s’aprofitava per fer unacrida a no caure en el desencís i a seguirla lluita. Jordi Carbonell senyalava que elfracàs electoral de dos anys enrere i lesdificultats d’actuar com a força extrapar-lamentària ja s’havien superat definitiva-ment.,


7. Les eleccions generals de 1982:cap a la construcció d’un blocd’unitat popular i nacional.

Ja el maig de 1981 s’havia redactat elnou projecte de programa de Naciona-listes d’Esquerra on sota el títol de«L’alternativa nacional i popular» es feiaun extens repàs a la delicada situaciópolítica del moment. El programa en sicontenia un punt, «El model alternatiu desocietat», on es demanava la plena sobi-rania nacional dels Països Catalans, uncanvi cultural i un nou sistema d’organit-zació econòmica, política i social, basadaen un socialisme independent de basenacional. A mig termini, es fixava un con-junt d’objectius anomenat precisament«L’alternativa nacional popular» i la crea-ció d’una «Assemblea Popular Nacional»de la qual Nacionalistes d’Esquerran’hauria de ser l’embrió, basada en qua-tre punts: sobirania política, reconstruc-ció econòmica, cultura nacional i poderpopular. Per poder realitzar-ho, Naciona-listes d’Esquerra havia d’esdevenir un«moviment d’unitat popular i nacional debase assamblearia». Nacionalistes d’Es-querra s’autodefinia en aquest documentcom a moviment, especificant claramentque no era ni volia ser un partit polític ique, com a tal moviment, tenia una vo-

luntat unitària de reagrupament ideolò-gic.

El desembre de 1981, a l’editorial deMés Lluny es podia llegir: «pensem queés el moment de bastir una unitat d’ac-ció, una unitat popular entre els sectorsobrers i populars, intel·lectuals i profes-sionals i interessats a lluitar: contra l’a-tur [...] i l’expoliació fiscal de Catalu-nya, per la defensa del territori i les co-marques, contra la nuclearització, con-tra els intents de cop d’estat i l’entradaa l’OTAN, per la plena autonomia nacio-nal i la reforma de la Constitució, en elcamí del ple exercici del dret a l’autode-terminació, contra la marginació delsjoves, les dones i els gais. Aquests sónels punts mínims entorn dels quals espot bastir una unitat popular [...]».

El 27 i 28 de març Nacionalistes d’Es-querra celebrà una Assemblea Extraordi-nària de Representants de Base a l’Insti-tut Sant Josep de Calassanç de Barce-lona, que venia precedida d’amplis de-bats interns, per discutir el programa deles properes eleccions generals. A pro-posta del Secretariat s’aprovà un progra-ma per arribar a la consecució tant de l’a-lliberament nacional —autodeterminació,política de ruptura, reforma de l’Estatut,


DESEMBRE 1981

CALAIX DE NACIONALISTES D’ESQUERRA,

FOU LA PRINCIPAL PUBLICACIÓ DE CAIRE

INTERN ADREÇADA A TOTS ELS ADHERENTS.

confluència dels sectors populars— comdel personal —cap discriminació se-xual— i del social —polítiques econòmi-ques, socials, energètiques populars icontrolades pels poders locals. Altrespunts destacats eren el traspàs de totesles competències a la Generalitat, l’abo-lició de governs civils i diputacions, lasobirania fiscal, el poder judicial català,l’oficialitat única del català... punts quegeneralment s’anaven repetint en totsels programes i actes reivindicatius delmoviment.

El principal debat fou, en aquest cas,l’oportunitat o no de presentar-se a uneseleccions estatals. També es discutí so-bre si s’hauria de fer dins d’una ampliacoalició nacional popular que pogués te-nir una veu més forta a Madrid. Aquestadarrera proposta per un «Bloc Nacional iPopular» s’aprova amb un 72,9% delsvots amb els següents punts programà-tics bàsics a discutir amb altres forcespolítiques: dret a l’autodeterminació,defensa de la llengua i cultura catalanes,per un procés constituent d’autogovern iper una alternativa popular en front a lacrisi. Uns punts que s’anomenaren «laresposta popular catalana». Jordi Carbo-nell parlava de reviscolar l’esperit de l’As-semblea de Catalunya sota una nova

forma adequada a la realitat política pre-sent.

En aquesta assemblea van aparèixerdos grups, ideològicament similars, peròforça discrepants en l’estratègia: els«polítics», postura majoritària, que decidi-ren concórrer a les eleccions legislativesestatals, i els anomenats pels mateixospolítics com a «radicals», que creien queno era bona l’organització en partits, ique apostaven per un moviment socialque els pressionés, actuant com a con-trapoder en permanent campanya de con-questa de drets i llibertats. En aquest se-gon sector estaven Lluís Llach, Armandde Fluvià, Andreu Solsona, Xavier Garcia,Josep Miquel Servià i Josep Porter Moix.

En les següents setmanes es posà enpràctica l’intent de conformar el que s’a-nomenà un moviment radical no-margi-nal, entre col·lectius i moviments debase de l’ecologisme, el feminisme, elpacifisme i l’alliberament nacional. S’ini-ciaren contactes abans de l’estiu amb Jo-sep Benet i Felip Solé Sabarís i es vanconvocar assemblees comarcals per talde mirar de reviure l’ambient previ a leseleccions al Parlament de Catalunya de1980. S’iniciaren també contactes ambaltres partits, des de la Lliga Comunista


Revolucionaria fins a ERC, amb la basede negociació dels punts de «la respostapopular catalana». El Secretariat parlavad’obtenir 100.000 vots com a objectiuassolible fent una anàlisi de captació desufragis que havien de venir del desencíssocial per la desnaturalització de l’Esta-tut.

El 14 de març de 1982 es celebrà unagran manifestació en contra de la LOAPA,amb l’assistència d’unes 300.000 per-sones, on participà Nacionalistes d’Es-querra, que, segons La Vanguardia, re-presentà el segon bloc més nombrós demanifestants, amb la presència, entrealtres, de personalitats com Lluís Llach,Josep Maria Espinàs, Josep Maria Flotatsi Pere Quart.

Nacionalistes d’Esquerra organitzà un«Recital contra l’Harmonització» al pave-lló del Joventut de Badalona amb lesactuacions de Lluís Llach, Marina Roselli Josep Tero. Prèviament, en nombroseslocalitats de Catalunya, bé organitzadesper Nacionalistes d’Esquerra bé amb laseva presència i col·laboració destacada,s’havien desenvolupat multitud d’actes,per exemple el del dijous 4 de març a Tar-ragona amb la intervenció de MargaridaAritzeta, Josep Bargalló i Jaume Renyer.

La campanya contra aquesta llei unifor-mitzadora i contra els drets nacionals deCatalunya, s’estengué al llarg de l’anyamb activitats especialment significati-ves durant els dies de Sant Jordi, elPrimer de Maig i l’Onze de Setembre. ElPrimer de Maig era una data de primerordre per Nacionalistes d’Esquerra, unade les tres potes de l’alliberament: el so-cial, que juntament amb el nacional i elpersonal conformaven l’esquema del seuprograma. En aquesta ocasió, ultra la llui-ta contra la LOAPA, Nacionalistes d’Es-querra posà en primera línia la reclama-ció de la sobirania fiscal, una políticad’inversions al servei del poble, un sub-sidi d’atur indefinit i la jornada de 35hores.

Des de Nacionalistes d’Esquerra esvalorava positivament la contribució delmoviment a la inflexió produïda en el pro-cés desmobilitzador que es vivia des de1977. En aquest sentit cal citar tambéels centenars d’actes celebrats dins lacampanya «Ni OTAN, ni atur, no harmonit-zació, som una nació».

L’abril, l’editorial de Més Lluny afirma-va que s’havia d’anar formant un blocconstituent, i que calia radicalitzar lesposicions de les bases d’ERC i del PSUC


ABRIL 1982

MÉS LLUNY, EL PORTAVEU DE NE.

perquè no continuessin fent seguidísmede CiU i PSOE, els quals volien monopo-litzar el nacionalisme i l’obrerisme, res-pectivament. Això es concretà a la darre-ra Assemblea de Representants de Na-cionalistes d’Esquerra en l’aprovació delprograma i d’una oferta electoral, la jamencionada «resposta popular catalana»,és a dir, la unitat popular com a tàcticapolítica.

L’Onze de Setembre, Nacionalistesd’Esquerra assistí a la manifestació de latarda de la Diada Nacional amb duesgrans pancartes amb els lemes: «Somuna nació. Autodeterminació» i «Dona,terra, nació: fem créixer l’alliberament».La manifestació transcorregué amb for-ces al·lusions a la LOAPA i la LOFCA (LleiOrgànica de Finançament de les Comu-nitats Autònomes) i en un clima de desu-nió entre partits.

Els dies 24, 25 i 26 de setembre tin-gué lloc la II Escola d’Estiu de Naciona-listes d’Esquerra a Vic, sota el títol de«Reconstrucció Nacional i Popular» ambdues seccions: «Defensa de la Terra i re-construcció nacional» i «Ensenyament ireconstrucció nacional». En aquesta dar-rera es reclamà un ensenyament catalàindependent, públic, gratuït i laic.

El 15 d’octubre de 1982, a la revistaEl Món es podia llegir, en boca del movi-ment: «Nacionalistes d’Esquerra vol dirles coses pels seus noms, partint delprincipi que els Països Catalans somuna nació [...] La nostra defensa de lallengua, la cultura i la nació catalanespassa per la defensa del dret a l’autode-terminació amb una política de fermesadavant l’agressió de l’Estat espanyol iproposem obtenir per a Catalunya unconcert econòmic que eviti l’expoliació[...]». La mateixa revista presentava laformació com a «resum de la intel·lec-tualitat jove catalana: Sebastià Serrano,Maria Mercè Marçal, Jaume Fuster, Brude Sala, etc. junt amb ‘clàssics’ comPedrolo, Llompart i Espinàs», i també escitava a Montserrat Roig i Celdoni Fonoll.

Nacionalistes d’Esquerra es presentàals comicis amb l’eslògan «El vot de lafermesa, el vot lleial. Nacionalistes d’Es-querra. Socialisme. Autodeterminació».El 23 d’octubre es celebrà al Palau d’Es-ports de Barcelona el míting central de lacampanya, sota el lema «Socialisme ésautodeterminació», amb la presència delcap de llista al congrés Jordi Carbonell, lanúmero dos Magda Oranich i el candidatal Senat Avel·lí Ar tís-Gener «Tísner».Comptà amb les actuacions de Quico Pi


1982

CARTELL EDITAT PER L’ASSEMBLEA

DE JOVES DE NE PER A LES ELECCIONS

AL CONGRÉS DELS DIPUTATS.

de la Serra i Celdoni Fonoll.

El 26 d’octubre Magda Oranich decla-rava que Nacionalistes d’Esquerra esta-ria disposada a donar suport a FelipeGonzález contra Fraga, sempre que s’a-complissin les exigències de la retiradade la LOAPA, la sortida de l’OTAN i la pa-ralització de les centrals nuclears. Na-cionalistes d’Esquerra pensava podertreure els dos primers diputats per Bar-celona i dos senadors: Tísner per Bar-celona i Joan Culleré per Lleida. Les llis-tes anaven encapçalades a Barcelonaper Jordi Carbonell, Magda Oranich, JoanArmet, Josep Pinyol, Josep Huguet, JoanOms, Marc Palmés, i Consol Casals, ientre altres estaven inclosos Joan Tardà,Maria Antònia Oliver, Josep Maria López-Llaví, Jordi Altarriba i Jaume Oliveras. PerTarragona encapçalava Antoni Mont-serrat, per Lleida Josep Martí i per GironaJordi Vilanova.

El candidat al Senat per Barcelona,l’escriptor Avel·lí Artís-Gener «Tísner» jus-tificava la presència a les eleccions dientque «Aquest estat no és el nostre, ésl’Estat opressor i nosaltres no tenim al-tra solució que conduir la nostra lluitacontra l’agressió des de dintre del ma-teix país. Aquesta és la raó per la que

ens presentem: amb esperança de dur aterme aquest combat». A Tarragona espresentava Joan Rendé, a Lleida JoanCulleré i a Girona Francesc X. Corominas.

El programa electoral afirmava: «Laidea central del programa de Naciona-listes d’Esquerra és la construcció d’unprojecte nacional i social clars a partird’un bloc d’unitat nacional i popular.Partint de la base que som una nació,l’objectiu polític fonamental és organit-zar-se exercint el dret a l’autodetermi-nació [...]» El programa demanava, entremolts altres punts, la supressió dels go-verns civils, el concert econòmic i la sobi-rania fiscal, un programa de xoc contral’atur, ajuts a la llengua i a la cultura po-pular i nacional catalana, una legislaciólaboral una administració pròpia catala-na, el respecte a les llibertat personals,al medi ambient, la sortida de l’OTAN, l’a-dopció d’una política econòmica i energè-tica pròpia, al servei dels treballadors idel reequilibri territorial, i «una políticade ruptura respecte al nou sistema polí-tic i social instaurat amb la reforma del’estat franquista». El punt sisè del pro-grama repetia l’objectiu ben clarament:«La confluència dels sectors populars enun moviment de base, unitari, assamble-ari i representatiu, que doni força a


1982

CARTELL DE LA CANDIDATURA

DE «TÍSNER» AL SENAT.

aquesta política d’alliberament nacio-nal, de classe i personal».

El finançament de la campanya electo-ral fou principalment a càrrec de bonsd’ajut, dels ingressos de les parades devenda de la formació i de les nombrosesaportacions voluntàries de candidats,militants i simpatitzants. Les mancanceseconòmiques foren sempre un llastmassa feixuc pel moviment.

Les eleccions es celebraren el dia 28d’octubre. Nacionalistes d’Esquerra vatreure 30.643 vots (0,89%) i cap escó, elque va representar una altra gran decep-ció, doncs aquest cop no hi concorria elBEAN, que s’havia dissolt a principisd’any, i possibles rivals com el PSUC iERC també van tenir uns resultats do-lents. Per circumscripcions els resultatsforen: Barcelona, 24.382 vots (0,91%);Girona, 2.589 vots (0,97%); Lleida,1.630 vots (0,81%) i Tarragona, 2.042vots (0,71%).

Cal destacar, però, els 69.602 votsque obtingué Avel·lí Artís-Gener «Tísner»com a candidat al Senat per la circums-cripció de Barcelona. A la de Girona,Francesc Xavier Coromines obtingué4.860 vots. A la de Lleida, Joan Culleré

assolí 3.904 vots. I a la de Tarragona,Jaume Rendé arribà als 3.832 vots.

Alguns sectors van considerar un errorhaver-se presentat a aquestes eleccions.Els encapçalava Armand de Fluvià, mem-bre del Consell Polític i de l’assembleade gais, i ho argumentava amb un doblemotiu: «És un contrasentit, com a forçanacionalista, presentar-se a les elec-cions de l’Estat i, d’altra banda, fer-hoqüestiona el nostre caràcter de movi-ment, no centrat en la lluita pel poder il’electoralisme». Per la seva banda, JoanOms, es decantà per no donar en enda-vant tanta atenció al nacionalisme i apro-par-se més a la classe obrera, per inten-tar bastir per a les properes eleccionsmunicipals alguna mena de coalició ambel PSUC i el PCC, també debilitats.L’ecologista Xavier Garcia també esmostrà partidari de pactar amb altres for-ces d’esquerra, àdhuc extraparlamentà-ria.

El Consell Nacional posterior, recollítambé el malestar d’alguns sectors deles bases per una campanya «excessiva-ment patriòtica» i analitzà si això no hau-ria provocat una fuga de vots cap al PSC.Les assembles comarcals es decantavenen canvi per un acostament a forces més


1982

CARTELL EDITAT PER A LES ELECCIONS

AL CONGRÉS DELS DIPUTATS.

nacionalistes, com ERC, per a les prope-res eleccions municipals. Així les coses,el moviment va deixar plena autonomia ales assemblees locals per concretar encada cas la seva pròpia política d’alian-ces. Es deia que no es podia fer políticanacionalista a comarques i política d’es-querra a les gran ciutats, i que s’haviaque fer un esforç per conjuntar ambduesactuacions.

L’Assemblea General de Represen-tants de Base de Nacionalistes d’Es-querra reunida el novembre de 1982 de-cidí d’emplaçar a ERC i al PSUC, i a totsels grups d’esquerres nacionals a forma-litzar un pacte estable per l’agrupamentde l’esquerra catalana, per trencar lapolarització política existent.


3 NOVEMBRE 1982

RODA DE PREMSA DE VALORACIÓ

DE LA CAMPANYA AL CONGRÉS DELS

DIPUTATS. D’ESQUERRA A DRETA: ANTONI

MONTSERRAT, JOAN ARMET, «TÍSNER»,

JORDI CARBONELL, MAGDA ORANICH, JORDI

VILANOVA I JOSEP MARTÍ.

�� MONTSERRAT MANENT / AVUI

8. Continua l’activitat: Les eleccionsmunicipals del 1983. La presència alterritori de l’esquerra nacionalista.

El Primer de Maig de 1983 Naciona-listes d’Esquerra va fer una crida a parti-cipar a totes les manifestacions amb ellema «Prou d’atur i prou de pactes claudi-cants», en referència a l’Acord Marc Inter-confederal que promulgava una forta con-tenció salarial per intentar frenar l’atur ila crisi. L’assemblea obrera de Naciona-listes d’Esquerra havia ja engegat unacampanya contra el Pacte Social el juliolde 1981.

Per les eleccions municipals, Naciona-listes d’Esquerra intentà oferir una alter-nativa útil a la bipolarització política exis-tent. Per això es van mantenir conversesamb diverses forces polítiques i indepen-dents, d’entrada amb un resultat titllatpel propi moviment com a esperançador.

El programa municipal recalcava la vo-luntat d’aportar solucions progressistesals problemes locals, potenciar l’autono-mia municipal, demanar l’augment derecursos i atribucions dels ajuntaments,augmentar la participació ciutadana i ferque aquesta fos més directa organitzantassemblees populars o consells munici-

pals, tot plegat per poder millorar la qua-litat de vida, sobre tot de les classespopulars.

Allí on Nacionalistes d’Esquerra teniamolta implantació es presentà amb llis-tes pròpies. En altres poblacions, es pre-sentà dins de les candidatures del’Agrupament de l’Esquerra Catalana,amb adherents a Nacionalistes d’Esquer-ra i independents. En altres indrets Na-cionalistes d’Esquerra participà dins dellistes d’independents, algunes formadesper batlles i regidors enquadrats a la Co-ordinadora de Batlles i Regidors Nacio-nalistes, Independents i d’Esquerra. Aaltres llocs, com la Ribera d’Ebre, on vansorgir candidatures antinuclears, Nacio-nalistes d’Esquerra s’hi afegí. El movi-ment decidí no presentar-se a Barcelonaal no reeixir a formar una candidaturad’agrupació d’esquerres que poguéssuperar el 5% necessari per tenir repre-sentació municipal.

Nacionalistes d’Esquerra es presentàen solitari amb els següents caps de llis-ta a Amposta (Rafael Balada), Cadaqués(Esteve Molina), Caldes de Montbui(Francesc Guarch), Malgrat de Mar (LluísLlerinós), Manresa (Ignasi Perramon), elMasnou (Jaume Oliveras), Molins de Rei


1983

CARTELL DE SUPORT AL CANDIDAT DE NE

A L’AJUNTAMENT DE REUS, INCLÒS COM A

INDEPENDENT A LA LLISTA DEL PSUC.

(Ramon Nicolau), Pau (Josep Blanch),Sant Cugat del Vallès (Tomàs Alcoberro) iVidreres (Leandre Herrera).

En alguns llocs, Nacionalistes d’Es-querra es presentà amb altres partits,com a Girona, Sant Feliu de Llobregat oBerga, amb ERC; Arenys de Mar, Cerda-nyola del Vallès, l’Hospitalet de Llobre-gat, Reus, Sabadell, Terrassa i Valls ambel PSUC; Mollet del Vallès amb el PCC iSalt, Tona i la Pobla de Segur amb elPSC.

El diumenge 8 de maig de 1983 se ce-lebraren les eleccions municipals. Nacio-nalistes d’Esquerra va aconseguir unscent regidors a tot Catalunya, entre adhe-rents i, en molts casos, simpatitzants iindependents propers, i va iniciar unaexperiència nova de govern municipal allocs com Sabadell i Arenys de Mar ambel PSUC, entre altres. Per primer cop s’a-conseguí a les urnes representació insti-tucional i això va representar una granalenada moral per continuar el camí.

Per l’Onze de Setembre, Nacionalistesd’Esquerra demanà a tots els ajunta-ments on tenia representació, que no-més es pengés la bandera catalanaaquest dia, mitjançant la Coordinadora

de Batlles i Regidors Nacionalistes,Independents i d’Esquerres. Això provocauna anomenada «guerra de les bande-res», que generà una gran polèmica i quedonà un gran ressò mediàtic al movi-ment.

Els dies 10 i 11 de desembre escelebrà al Born, a Barcelona, la I Festade la Terra organitzada per Nacionalistesd’Esquerra. La festa va servir d’aparadorde la vessant nacional-ecologista del mo-viment, i en ella s’organitzaren exposi-cions sobre temes de defensa de la natu-ra, xerrades, pel·lícules de temàticaecològica, actuacions, venda de produc-tes naturals... Unes 7.000 persones vanpassar per la festa, la qual cosa es vavalorar com un gran èxit. L’ecologismesempre va estar en primera línia d’actua-ció de Nacionalistes d’Esquerra, ambfigures representatives com Santi Vila-nova i Xavier Garcia. S’organitzaren cam-panyes, per exemple, pel control i planifi-cació dels recursos naturals propis perpart del govern i el poble, per la naciona-lització de les empreses energètiques,per l'aprofitament de les energies alter-natives i el ús racional de les tradicionalsi, no cal dir-ho, contra l’energia nuclear.

Del 14 al 16 de desembre de 1983,


11 DESEMBRE 1983

I FESTA DE LA TERRA DE NE,

CELEBRADA AL BORN DE BARCELONA.

�� FERRAN SENDRA / AVUI

una delegació de Nacionalistes d’Es-querra assistí al 4t Congrés de la Uniondo Pobo Galego, partit dinamitzador delBNG; celebrat a Santiago de Compos-tel·la. Per part de Nacionalistes d’Esquer-ra hi intervingué, en llengua gallega,Joaquim Ventura, que també havia estatpresent, per segon cop, a la 6a Festa delPoble Bretó organitzada per la UnionDémocratique Bretonne a Brest els dies15 i 16 d’octubre anteriors. En canvi noes va poder anar al congrés anual delSinn Féin però s’hi trameté un comunicatde solidaritat en uns moments en que elgovern britànic el pretenia il·legalitzar.L’intercanvi de salutacions era un delspocs aspectes en que es podien mate-rialitzar les relacions internacionals deNacionalistes d’Esquerra, tant per mancade possibilitats econòmiques com d’in-fraestructura. Tot hi així, s’anaren mante-nint relacions més o menys periòdiquesamb l’UDB, l’SNP, Euskadiko Ezkerra,LAIA; el BNG, el Sinn Féin, el MIR Xilè,l’OAP palestina, el Front Polisari, elMoviment Cors per l’Autodeterminació...La Secretaria de Relacions Internacionalshavia passat un any abans a formar partdel Secretariat de Nacionalistes d’Es-querra per tal de mirar d’intensificar i deseguir més de prop aquests contactes.


1983

DOCUMENT MUNICIPALISTA DE NE.

9. De Nacionalistes d’Esquerra al’Entesa de l’Esquerra Catalana: la fid’una organització, la pervivéncia d’unprojecte.

Passades les eleccions municipals,Nacionalistes d’Esquerra insistí en la ne-cessitat d’un gran pacte nacional i d’es-querres i tornà a acostar-se a ERC i alPSUC. La resposta d’ambdós partits fou,un cop més, negativa, tant respecte a unpacte tripartit, com respecte a un pactesbilaterals amb Nacionalistes d’Esquerra.El PSUC exigia la integració a les sevesllistes en les futures eleccions al Parla-ment de Catalunya com a pas previ aqualsevol pacte, cosa que Nacionalistesd’Esquerra considerà innegociable.

Pel novembre de 1983 la premsa co-mentava la possible creació d’una novacoalició nacionalista entorn a Naciona-listes d’Esquerra. Temps enrera haviaarribat a semblar possible una entesaamb ERC a la que s’hi podrien afegiraltres independents, però en aquell finald’any ja no es veia gens clar. ERC seguiavolent que qualsevol acord electoral esfes sota les seves sigles mentre que Na-cionalistes d’Esquerra demanava unacoalició d’igual a igual.

Felip Solé Sabarís, exsenador de l’En-tesa dels Catalans i exregidor socialistade l’Ajuntament de Barcelona, junt ambaltres polítics independents, va promoureun manifest pel reagrupament de l’es-querra nacionalista. Un altre dels promo-tors fou mossèn Josep Dalmau, que a lesanteriors eleccions havia fet campanyaper ERC. El manifest presentat estavasignat, entre altres personalitats, perJoan Oliver, Paco Candel i Sebastià Ser-rano. La idea era la de propiciar una coa-lició entre ERC i Nacionalistes d’Esquerrai, si aquesta no fos possible, d’afegir-secom a independents a Nacionalistesd’Esquerra.

L’Assemblea General de Represen-tants de Base de Nacionalistes d’Esquer-ra celebrada el 18 de desembre de 1983decidí no acceptar una contraofer tad’ERC malgrat les pressions rebudes perpart d’independents, per tal de que s’ac-ceptés un pacte. Una carta pública sig-nada per diferents personalitats, com araPere Quart, Montserrat Roig o Manuel dePedrolo, demanava una entesa entre Na-cionalistes d’Esquerra i ERC. Naciona-listes d’Esquerra s’ho plantejava, no no-més com una coalició merament electo-ral, sinó com un primer pas cap a unaconfluència de les forces de l’esquerra


catalana mentre que des d’ERC sembla-va que es plantegés més aviat com unaabsorció.

El gener de 1984, Jordi Carbonell de-clarà: «Nosaltres som partidaris de pro-moure un bloc d’esquerra nacional, quehauria de tenir un mínim pel que fa a ladefensa dels drets nacionals: la defensadel dret d’autodeterminació».

En aquells moments, existia un sectorde «renovadors» dins ERC, encapçalatsper Jaume Nualart, decidit a pactar ambNacionalistes d’Esquerra, en contra de lavoluntat de la direcció d’Heribert Barrera,«per desmarcar-se del centrisme conver-gent i del centralisme socialista», afirma-ven. El sector de Nualart estava enfron-tat a Barrera pel suport que ERC donavaa Jordi Pujol.

El Consell Polític de Nacionalistesd’Esquerra celebrat el 15 de gener perpreparar les properes eleccions al Parla-ment de Catalunya creà una comissiód’enllaç amb els sectors i grups que esconsiderà que podien confluir en la for-mació d’un Agrupament de l’Esquerra Ca-talana i que, de moment, es formà ambels independents i amb el sector renova-dor d’ERC.

Al febrer es seguia parlant de la pos-sibilitat d’anar a les eleccions amb ERC.Fins i tot s’havien pactat unes llistes, so-ta les seves sigles, amb Jordi Carbonellal número tres, Felip Solé Sabarís al cinci Joan Armet al nou. Carod-Rovira aniriacom a cap de llista per Tarragona i era undels impulsors d’aquesta entesa, con-vençut de la utilitat del pacte unitari. PeròERC no volia a les llistes cap dels seus«renovadors», com Nualart, i Barrera vaanar contemporitzant amb les negocia-cions obertes. Solé Sabarís comentà quesi no s’hagués perdut tant de temps ambles negociacions i s’hagués fet una can-didatura forta, aquesta s’hagués pogutconvertir en la tercera força de Catalu-nya. Per a aquesta possible llista tenienja el suport d’Olga Xirinacs, MontserratRoig, Fèlix Cucurull, Manuel de Pedrolo ialtres personalitats.

El 8 de febrer s’establí una «comissiód’enllaç» que posteriorment acordà parti-cipar a les eleccions amb el nom d’En-tesa de l’Esquerra Catalana (EEC). En-tretant s’anaren constituint comissionsd’enllaç a nivells local i comarcal. Elmateix 8 de febrer la comissió feu públicun text, el «Manifest de la Comissió d’En-llaç de l’Entesa de l’Esquerra Catalana»,on els tres grups signants afirmaven en-


gegar «un projecte polític nacional i d’es-querres que permeti unir les classespopulars catalanes. Un projecte que par-teixi del principi del dret a l’autodeter-minació, que es proposi la conquestadels nivells més alts possibles d’autogo-vern, per poder donar solucions als pro-blemes de la nostra societat, especial-ment els de les classes i sectors mésoprimits (...) Les properes eleccionspoden ser un primer pas vers la consoli-dació d’aquest objectiu».

Els tres caps visibles del pacte erenJordi Carbonell per Nacionalistes d’Es-querra, Jaume Nualart pels Renovadorsd’Esquerra i Felip Solé Sabarís pels In-dependents per l’Esquerra Nacional —entre els que es trobaven socialistes inacionalistes independents com IgnasiFina o Josep Dalmau—, que el desembrede 1985 fundarien l’Entesa dels Nacio-nalistes d’Esquerra.

El 26 de febrer, Nacionalistes d’Es-querra ratificà l’acord en una AssembleaGeneral Extraordinària de Representantsde Base i acordà incloure a les llistes alssegüents candidats: per Barcelona JordiCarbonell, Joan Armet, Sebastià Ribes,Xavier Garcia, Antoni Montserrat, IgnasiPerramon, Josep Huguet, Jaume Olive-

ras, entre altres. A les altres circums-cripcions s’acordà donar llibertat a lesrespectives assemblees, però la de Tar-ragona ja comunicà el primer lloc de Jo-sep Lluís Carod-Rovira i el segon d’AntoniOliach, regidor de Reus. A partir d’aquíes posaren en marxa nombrosos actesde precampanya per tot el territori perpresentar la nova candidatura.

Les condicions bàsiques de Naciona-listes d’Esquerra per poder establir unpacte eren, la independència de lligamsorgànics amb organitzacions polítiquesespanyoles, el seguiment d’una políticanacional i d’esquerres independent deCiU i del PSC, la superació del reformis-me a través d’un procés constituent ca-talà i la voluntat de confluir en una orga-nització comuna. Pel març, es constatàque amb aquestes premisses no espodia anar més enllà de l’actual EEC i esdonà com a bona aquesta entesa, sem-pre amb la voluntat d’anar-hi incorporantaltres grups i persones.

Però un sector de Nacionalistes d’Es-querra, encapçalat per Joan Oms, va ma-nifestar el seu desacord amb la nova coa-lició per anar a les urnes. Aquest sectorcriticava l’excessiu electoralisme del mo-viment que, obsessionat precisament


pels resultats a les urnes i vivint sobreels successius fracassos, deien quesemblava més un moviment estètic queno pas polític. Recordaven que el darrerany, l’informe polític general de Naciona-listes d’Esquerra havia apuntat dos sen-tits bàsics d’actuació: el reforçament delmoviment de Nacionalistes d’Esquerra il’intent d’emplaçar en un front ampli al’esquerra nacionalista catalana. Oms cri-ticava que només s’havia treballat en elsegon sentit, i només per una unió ambERC, que a més havia fracassat. Aquestsector acabaria poc temps després cre-ant la Coordinadora d’Assemblees de Na-cionalistes d’Esquerra, una escissió quemés endavant passaria a denominar-seMoviment d’Esquerra Nacionalista(MEN).

El 7 d’abril començava la campanya iel 29 d’abril es celebraren les segoneseleccions al Parlament de Catalunya.L’Entesa de l’Esquerra Catalana va reco-llir 35.937 vots (1,25%) i no s’obtingué,altre cop, cap acta de diputat. Per cir-cumscripcions els resultats foren: Barce-lona, 24.702 vots (1,12%); Girona,3.861 vots (1,56%); Lleida, 2.913 vots(1,63%) i Tarragona, 4,461 vots (1,82%).

El fracàs electoral es justificà aquest

cop per la gran força d’atracció de Pujol iCiU, que deixà tant ERC com l’EEC moltafeblides. En l’anàlisi postelectoral, Jo-sep-Lluís Carod-Rovira apuntava com araó del fracàs el canvi permanent de nomdels projectes i els canvis constants d’a-liats, al mateix temps que es reafirmavaen l’existència d’un gran espai per l’es-querra d’alliberament nacional. Respectea l’EEC, Carod-Rovira afirmava que s’ha-via «d’anar posant les bases, lentamentperò ferma, d’una esquerra nacional avuidifícil de vertebrar, però possible [...]recollint, en definitiva, tota la tradicióplural de l’esquerra d’aquest país: la tra-dició republicana i l’aportació llibertària[...]».

El 17 de juny es celebrà la Conferèn-cia d’Obertura del Procés Constituent del’Entesa de l’Esquerra Catalana. Naciona-listes d’Esquerra va prendre l’acord d’au-todissoldres en el moment de cloureaquest nou procés constituent. En aques-ta conferència s’escollí el Consell Gene-ral de la nova formació, on 18 membresd’elecció directa (d’un total de 30) cor-responien a Nacionalistes d’Esquerra:Jordi Altarriba, Joan Armet, Jordi Carbo-nell, Josep-Lluís Carod-Rovira, Xavier Gar-cia, Josep Huguet, Octavi Julià, ManelMartínez, Toni Montserrat, Magda Ora-


1984

CARTELL DE L’ENTESA DE L’ESQUERRA

CATALANA A LES ELECCIONS

AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

nich, Marc Palmés, Ignasi Perramon,Martí Pujol, Jaume Renyer, Sebastià Ri-bes, Josep Rubirosa, Francesc Rocasal-bers i Jordi Vicente.

També en aquest marc es va aprovarla declaració de principis en la que es de-finia a l’Entesa de l’Esquerra Catalanacom un moviment polític organitzat, i comun dels principals objectius polítics «eldret a l’autodeterminació, inclòs el dreta la independència i a la construcciód’una alternativa econòmica de supera-ció del sistema capitalista, en el camícap al socialisme». Al mateix temps esseguia apostant per la unitat d’acció dinsl’espai de l’esquerra nacionalista.

Un discurs tan conegut com difícil deposar a la pràctica. Nacionalistes d’Es-querra fou segurament un movimentavançat al seu temps. L’esperit unitari,l’assemblearisme, la varietat de nousfronts que va obrir i va mantenir actius,juntament amb la participació i el suportde multitud de destacades personalitatsde les arts i la cultura van fer d’aquestmoviment una formació política tan atípi-ca com excepcional i innovadora que,malgrat tot, no arribà a connectar ambels electors tal com s’esperava. No hi hacap dubte que el seu pensament i el seu

treball durant aquell temps va deixar unpòsit al país que anà donant els seusfruits els anys posteriors, tant en l’as-sumpció social de moltes de les novespropostes que Nacionalistes d’Esquerrapopularitzà, com en el propi planter depolítics que aquella experiència repre-sentà.


ENTREVISTES1982«TÍSNER» I JORDI CARBONELL GRAVANT L’ESPOT DE LES ELECCIONSA LES CORTS GENERALS


� ÀNGEL RAMOS

La teva vinculació a NE, com es pro-dueix?

Entro a militar al FNC el 1968. Era elmoment en què s'estava gestant el maigfrancès i tota la moguda del 68 i dintredel FNC, el PSAN. Sóc de l'executiva delPSAN a partir del 1973 i el gener del1977 pleguem del PSAN perquè perdemla batalla davant Josep Guia i els seus itreballem com a col·lectiu primer inde-pendentment i després al BEAN i el 1980ens vinculem a NE. Al començament nohi participo, havia plegat del BEAN i totallò em semblava una lluita fratricida, pe-rò després sí que m'hi involucro.

La imatge corporativa de NE, en bonapart va ser una decisió teva, no?

Més aviat de l'estudi on estàvem. No-saltres teníem un estudi que es deia En-caix, on hi havia entre d'altres el MartíMetge, que ara milita a ERC. I amb elVíctor Vilaseca, que era i és més dissen-yador gràfic i també el Miquel Alzueta quealeshores estava de secretari de NE vamdecidir la imatge corporativa de NE. No-saltres estàvem mig vinculats a NE enca-ra que no tinguéssim carnet. Hi simpa-titzàvem. En destacaria, en certa mane-ra, que la imatge volia recollir la tradició

de l'esquerra independentista però inno-vant-la i fent-la diferent i recollint el triplealliberament que precontizava NE: allibe-rament nacional, de classe i personal.

L'experiència entre la gent de partitsi la gent que no tenia una militància prè-via, va ser fàcil?

Diria que sí, potser hi havia més recelentre els que veníem del PSAN del 1977amb els de l'Huguet, que havien plegatdel PSAN el 1979. Amb la gent que notenia militància prèvia o els que van venird'altres partits, que en certa manera te-nien la fe del convers, no hi havia gransdiscrepàncies. La gent que venia delPSAN teníem un punt de cremats: aque-lla sensació que aquell projecte que te-nies, no ha funcionat, te l'han fotut enl'aire i no l'has sabut gestionar.

Amb NE, el dia millor és el dia abansde les eleccions del 1980 al Parlamentde Catalunya. A partir d'aquell dia és unaespècie de mort anunciada. El fet de nohaver tret cap diputat va ser letal.

Per què va fracassar allò?Comparteixo el que diu sovint en Joan

Armet. Ell sempre explica que el dia deles eleccions va anar a un col·legi electo-ral i algú li va dir: «Molt bé, els he votat avostès els d'Esquerra». O sigui, el nom


BARCELONA, 1947

EDITOR

JORDI ALTARRIBA

«La imatge de NE volia recollir la tradicióde l’esquerra independentista però innovant-la»

no va quallar. Els vots que va treure ERCsón brutals, no els havien somiat mai.Ens van xupar molt vot. El dia abans deles eleccions vam omplir el Palau d'Es-ports i vam tenir menys vots! Es va con-fondre el missatge. Si haguéssim anatamb el BEAN potser haguéssim tret dosdiputats. A les eleccions al Congrés delsDiputats del 1982 vam anar a les elec-cions amb un lema que es deia «El votlleial, el vot de la fermesa» i uns quantsvam pensar que aquests eslògans erenmés aviat eslògans del passat. No anavaper aquí la cosa. Vam intentar totes lesvies però no ens en vam sortir. Cada copérem menys.

Actualment ets un dirigent d'ICV...Amb la perspectiva de l'esquerra na-

cional només hi havia ERC i PSUC i deci-dim reforçar aquest àmbit. Pensem quetenim millor resposta. Clar, en aquell mo-ment en Joan Hortalà marca molt. L’ERCd'aquell moment és molt diferent de laque pot ser després. En Carod, l'Huguetfan una aposta més estratègica, a migtermini pensant que poden transformarel partit i se’n van de NE. Nosaltres elsque quedem a NE i que en una rebrotadahem incorporat nous col·lectius i afegimEntesa a Nacionalistes d’Esquerra per re-marcar aquest fet d’ampliació fem una

aliança no tant a llarg termini sinó quediem que l'esquerra nacional catalanaestà molt malament i apostem per unaaliança de PSUC, PCC i nosaltres permirar de jugar un rol polític, El que passaés que poc després d'entrar ens falla lagent de Manresa, de Vic i després els jo-ves. I això, en aquell moment, ens deixaafeblits davant el PSUC

Avui, que ja no treballem com a partitsdins ICV sinó com a adherits individual-ment, per sort el sector més nacionalis-ta, més catalanista d'ICV, no és el queprocedeix de NE sinó que és gent de lanova fornada. ICV és el partit que té ladirecció més jove, hi ha hagut una reno-vació total. Nosaltres, la gent de NE quemilita a ICV i que som els hereus legítimsi legals d'aquella experiència que fou NE,creiem que hem fet moltes aportacions ala teoria i a la pràctica d’ICV i ens hi sen-tim molt còmodes dins d'ICV.


� ÀNGEL RAMOS

Quin és el teu periple polític abans deNE?

Vaig iniciar la meva activitat política apartir del 1962 en què em vaig incorpo-rar al FNC. Després vaig ser un dels fun-dadors del PSAN. I quan va sorgir la ideade NE em va semblar que podia servirper superar el període de múltiples escis-sions que s’estava registrant en aquellmoment i de manca de sentit de la reali-tat que davant de la nova etapa políticahavia caigut el nacionalisme d’esque-rres. Em vaig incorporar a NE fins ara quesóc membre de la secretaria políticad’ICV i president de la mesa del ConsellNacional d’ICV.

Per què a les eleccions al Parlamentde Catalunya del 1980 no va ser possi-ble un acord de tots aquells qui us re-clamàveu del mateix àmbit ideològic, del’esquerra nacional?

A NE ja hi havia gent de procedènciesmolt diferents. Per altra banda hi haviagent que s’havia agrupat al voltant delBEAN i de la figura d’en Xirinachs, unapersona que ens semblava que tenia es-cassa visió política. NE representava unavocació d’intervenció política directa inormalitzada i el BEAN tenia unes acti-

tuds que portaven a una política de ca-ràcter molt testimonial.

La derrota de NE va propiciar un pro-cés lent de descomposició de l’organit-zació?

Vam pecar d’un excés d’optimisme, depensar que en sis mesos podíen cons-truir una nova organització política, aglu-tinar i vertebrar sectors que no havientreballat entre ells i sense que existís unnucli aglutinador important. Jo crec quemalgrat tot vam aconseguir una cosamolt important: vam donar una nova visiópolítica a l’esquerra de Catalunya. Cosesque avui en dia semblen normals com ésl’ecologisme, el pacificisme, el feminis-me, com és considerar les llibertats per-sonals en l’eix de la lluita de les esque-rres, penso que són aportacions que vafer NE i que avui, d’una manera o unaaltra, continuen pervivint en els partitsen els quals hem continuat alguns de no-saltres. El problema que vam tenir és queel pes de l’intel·lectual dins de NE va sersuperior al pes del polític i amb això emrefereixo a que hi havia una tendènciamés ètica que no política en les orienta-cions que va prendre NE. I en no treurerepresentació —la política en una situa-ció democràtica bàsicament es juga apartir de les institucions—, les coses es


JOAN ARMET

«Moltes formes que avui en dia es considerenmodernes i novedoses ja les va inventar NE»

BARCELONA, 1942

ECONOMISTA

van anar precipitant. Amb tot, també desdel punt de vista organitzatiu, NE va re-presentar una novetat en el panoramapolític català. Les formes d’actuació as-sembleària, la capacitat de participació ide decisió de tots els militants, el no bu-rocratisme, van ser aportacions positi-ves. Moltes formes que avui en dia esconsideren modernes i novedoses ja lesva inventar NE en el seu moment.

I més enllà de les sigles, com veus elmoment actual de l’esquerra nacional?

El veig bé. El govern tripartit és una ex-periència extraordinàriament positiva per-què parteix d’un fet real i és que les es-querres a Catalunya som diferents peròno som antagòniques. La capacitat deconvivència que ha demostrat el tripartités positiva i jo des d’ICV i altres des d’al-tres llocs estem intentant bastir unaesquerra d’avui que sense abandonar elsseus principis bàsics, llibertat, igualtat isolidaritat, enllaci amb els problemesnous i cabdals de la nostra societat comper exemple l’ecologisme i les llibertatspersonals com a fonament d’una novasocietat i, naturalment, la solidaritat in-ternacional.


1982

GRAVACIÓ DE L’ESPOT ELECTORAL

A LES ELECCIONS AL CONGRÉS

DELS DIPUTATS.

D’ESQUERRA A DRETA: JOAN ARMET, JORDI

CARBONELL I MAGDA ORANICH.


� ÀNGEL RAMOS

De quina manera es produeix la tevavinculació a NE?

Militava al PSAN. Hi va haver un grupde gent que va marxar i va fundar el Mo-viment d’Unificació Marxista (MUM), en-tre els quals hi havia Josep-Lluís Carod-Rovira. No vaig marxar en aquest mo-ment, però al cap dels anys, quan elMUM passa a ser altres coses, com elBEAN, i posteriorment NE, acabo aban-donant el PSAN. Un temps després, aprincipis dels 80, començo a col·laboraramb NE.

Com definiries NE?NE era segurament el partit que en

aquell moment tenia la raó —la propostapolítica més clara de futur en el sentit deplantejar que el nacionalisme català ha-via de ser d’esquerres i que l’esquerracatalana havia de ser nacionalista— peròen un moment encara de transició, enquè els paràmetres eren uns altres, enquè es venia d’una tradició molt diferenti que a més hi havia unes hegemonies,especialment en el camp de l’esquerra,que feien impossible que el missatge po-gués ser fructífer.

A les primeres eleccions al Parlament

de Catalunya el nacionalisme progres-sista s’hi va presentar dividit. Per quèno fou possible un acord electoral?

Perquè al nacionalisme progressista liva costar molts anys entendre que a leseleccions s’hi anava per intentar guanyar-les, no només per expressar el missatgepur. El missatge pur l’has d’explicar ipracticar cada dia però les eleccionss’han de guanyar, i es guanyen amb can-didatures potents i que aglutinin. Hi haun cert sector de l’independentisme queencara està situat en aquest àmbit avuidia, però a la llarga la majoria ha entèsque la societat es transforma no només,però també, a base d’eleccions. I que siet presentes a les eleccions és per treu-re representació i no quedar-te en la mar-ginalitat.

NE generà una àmplia il·lusió entremolta gent però no aconseguí represen-tació parlamentària. Per què?

Crec que va generar una àmplia il·lu-sió no en molta gent sinó en un sectormolt concret de gent. És a dir, en el mónintel·lectual, universitari i en el món decerta opinió publicada va generar moltail·lusió, però no va passar d’aquí. I el pro-blema va ser que NE en els primers anysva creure que aquest món era importantper transformar la societat. Segurament


TORREDEMBARRA, 1958

CONSELLER EN CAP

DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

JOSEP BARGALLÓ

«L’ideari de NE és el pal de pallerde la política catalana en aquests moments»

ho és per transformar-la a la llarga, peròper guanyar les eleccions s’ha de sortiral carrer, estar amb el contacte amb lagent, les associacions... I aquí NE no hiva tenir cap tipus d’entrada, excepte encasos molt concrets i aïllats.

Més enllà del fracàs electoral, quèaportà NE al panorama polític català delmoment? Quin balanç en fas?

Crec que va aportar la llavor del futur.El futur ha existit gràcies a què NE teniauns plantejaments que eren de moderni-tat, i que van servir per regenerar moltspartits polítics, especialment dos, Hi hauna regeneració del PSUC cap a Iniciativaper Catalunya. I hi ha més lenta però méspotent a la vegada d’ERC, que sense NEtampoc no s’entén, encara que no siguil’únic ingredient. En aquest moment lesdues forces polítiques que aporten sen-sibilitats diferents al socialisme tradicio-nal en el govern de la Generalitat i amolts ajuntaments de Catalunya deuenmolt a NE.

Segons el teu parer, quina valoracióen fas de l’actual moment de l’esquerranacionalista?

Sens dubte, és el millor moment desdels anys de la República. En aquestsmoments els debats importants de políti-

ca catalana se centren en temes coml’autodeterminació, el concert econòmic,la definició de Catalunya com una nació,o la presència de Catalunya en el món.Això és l’ideari de NE i això és el pal depaller de la política catalana en aquestsmoments.


CIRCA 1979

JORNADA DE FORMACIÓ DE NACIONALISTES

D’ESQUERRA A TARRAGONA.

TAULA RODONA SOBRE LA LLENGUA AMB

SEBASTIÀ SERRANO I JORDI CARBONELL,

MODERADA PER JOSEP BARGALLÓ.

� ÀNGEL RAMOS


Es produeix molt directament, és a dir,havia tingut algun contacte amb el PSANsense entrar a militar-hi i, llavors, a partird'aquí, m'arriba la notícia que s'està or-ganitzant NE com a moviment polític; en-tro en contacte amb una sèrie de gent deReus, tenim algun contacte amb el Ca-rod-Rovira a nivell de Tarragona i, a partird'aquí, un es comença a entusiasmar pelprojecte i, per tant, a participar-hi.

Com definiries NE?Doncs, ho definiria com una aventura

utòpica, romàntica, gairebé impossible,però absolutament necessària. Sempreem pregunto què hauria passat si ha-guéssim entrat al Parlament. Però, bé, enqualsevol cas, era el primer intent seriósd'articular l'independentisme polític alnostre país, des del punt de vista de pre-sència a les institucions.

A les primeres eleccions al Parlamentde Catalunya el nacionalisme progres-sista s’hi va presentar dividit. Per quèno fou possible un acord electoral?

No va ser possible perquè suposo quepatíem dels mals de sempre, no? En

aquest sentit, crec que la Transició es vafer com es va poder. Segurament que elmal no venia tant de les primeres elec-cions al Parlament, sinó, fins i tot, de lesprimeres eleccions al Congrés dels Di-putats, que els independentistes van re-nunciar-hi i, aleshores, això va provocaruna situació de força indefinició. En qual-sevol cas, un acord del nacionalisme pro-gressista hauria estat clarament benefi-ciós per al país.


Doncs no vam aconseguir representa-ció parlamentària perquè, segurament,els missatges potser no eren prou clars ihi havia una certa no diria negativitat entot plegat, però gairebé. Llavors segura-ment que no vam saber arribar a presen-tar-nos com una opció útil, mentre que al-tres formacions polítiques ho van fer moltmillor. Ens vam quedar una mica en elterreny bàsicament de la teoria.


Bé, hi va aportar, entre altres coses,molts dels quadres que avui dia són endiversos partits, però que tenen respon-


REUS, 1959

PRESIDENT DEL

PARLAMENT DE CATALUNYA

ERNEST BENACH

«NE va ser una aventura utòpica, romàntica,gairebé impossible, però absolutament necessària»

sabilitats molt importants, per exemple,no? I hi va aportar també, diria, el primerintent seriós, com he dit abans, que elnacionalisme d'esquerres, l'independen-tisme polític pogués tenir representacióparlamentària, cosa que evidentment vapassar amb ERC, però també, després,amb el temps, s'ha anat incrementant.Crec que la força actual d'ERC és la su-ma de moltes coses, moltíssimes: de lahistòria, de la tradició, de l'ERC dels anys70, de la lluita contra el franquisme, dela gran funció que va fer gent com Heri-bert Barrera... i una petita part pensoque també els Nacionalistes d'Esquerrahi van aportar el seu granet de sorra. Elbalanç, evidentment, és positiu, perquèuna aventura d'aquestes no es pot en-tendre d'una manera que no sigui positi-va. Penso que tots els que hi vam pas-sar, personalment, en tenim un excel·lentrecord i tots vam aprendre molt.


L'actual moment de l'esquerra nacio-nalista és bo, però encara no òptim.Penso que encara podem créixer més i,en definitiva, segurament que ara podemconvertir-nos en l'espai hegemònic d'a-quest país, des del punt de vista polític.

Per fer-ho, cal, segurament, superar en-cara alguns elements que potser no aca-bem, tots plegats –no ERC, sinó tots ple-gats–, de definir prou bé. Ara, és evidentque aquest país només aconseguirà la lli-bertat plena i tindrà clar quin ha de seruna mica el seu perfil social quan l'es-querra nacionalista tingui realment unpaper encara més destacat en el que ésel context polític català.


MARÇ 1980CARTELL ELECTORAL

DE LA CANDIDATURA AL PARLAMENTDE CATALUNYA PER LA CIRCUMSCRIPCIÓ

DE TARRAGONA.


� JORDI FERRER / FRANCESC POBLET

Per què neix NE?Neix per un descontentament sobre la

manera com anava la Transició. La Tran-sició no va ser el resultat d’una tensió isense tensió no hi ha avenç. El que hi ha-via hagut era claudicació en alguns mo-ments i en alguns altres cessió, segui-ment... Es tenia un complex de por internperò no es tenia consciència de la porque nosaltres fèiem als altres.

De cara a les primeres eleccions alParlament de Catalunya, el desembre de1979 ens vam reunir una sèrie de perso-nes que havíem estat en aquesta línia;en Josep Maria Espinàs, la Magda Ora-nich, en Marc Palmés, en Joan Armet, enJosep Ferrer, que va treballar moltíssim...Nosaltres preteníem, tenint en comptequina era la situació del moment, agru-par el FNC i el PSAN. Això només va serpossible en part. De fet, s’hi van afegirtambé gent d’altres procedències itambé dels moviments socials emer-gents. Vam intentar també un acord ambel BEAN però aquest acord va fracassarperquè en aquest grup hi havia gent queprocedia d’una tradició marxista leninistaque opinaven que quan es tractava ambun altre se’ls havia de fuetejar. La sevateoria era que quan t’has de posar d’a-

cord amb un altre el que has de fer ésdonar-li garrotades perquè així el debili-tes...

Com recordes aquella primera campa-nya?

Va ser la millor campanya de NE i onvam treure el millor resultat que va tenirNE. Una campanya molt compacta i molteficaç. Teníem un problema de base i ésque no disposàvem d’un gruix econòmicimportant. Els diners els aconseguíem apartir de crèdits individuals. I de les apor-tacions d’Antoni Malaret, aleshores alcal-de de Sant Just Desvern i dels diners queaconseguia en Lluís Llach. La falta dediners va ser un inconvenient molt gran alqual cal afegir que nosaltres ens vamdespertar tard, el temps de preparació vaser petit. I també cal considerar el fetque NE era un moviment polític i no pasun partit. No teníem tensions internes iestàvem molt d’acord. Entre nosaltresmolts érem socialistes, alguns, moltpocs, comunistes i d’altres nacionalistesi prou. Malgrat això un partit organitzatés una cosa més eficaç que no pas unmoviment assembleari que té un certpunt, no diria de desordre però on no hiha la disciplina compacta que requereixun partit polític i que és el que funcionaper anar a les eleccions. NE recollia un


BARCELONA, 1924

MEMBRE EMÈRIT

DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

JORDI CARBONELL

«NE recollia l’esperit més nacionalistai més esquerrà de l’Assemblea de Catalunya»

cert esperit de l’Assemblea de Catalu-nya, l’esperit més nacionalista i més es-querrà.

Com és que no va ser possible conso-lidar, en aquell moment, l’espai de l’es-querra nacional?

En aquells moments a ERC hi haviauna presència molt gran de liberals. I elsplantejaments de NE eren d’esquerra de-mocràtica. Hi havia socialdemòcrates,socialistes i comunistes. Ens vàrem pre-sentar sols i no ens en vam sortir. Nos’han de buscar excuses. En una etapaposterior sí que hi va haver temptativesd’arribar a un acord amb ERC. Temp-tatives que alguns, dins de NE van boico-tejar. I dins d’ERC també n’hi va haver al-guns, que ara ja no hi són, que van posar-hi traves. Al final però, la immensa majo-ria de la gent que era de NE avui són aERC.

Tu concretament t’incorpores a ERCel 1992

Abans de 1992 ERC va fer un canviideològic important que va ser la reivindi-cació de la independència. A la darreriade 1991 es formà un grup, amb el nomde Reagrupament dels Nacionalistesd’Esquerra, que, el 10 de gener de 1992,signà un manifest, encapçalat per Avel·lí

Artís Gener i jo mateix, proposant l’ingrésa ERC. El grup incloïa, entre molts d’al-tres, persones tan significatives comIgnasi Perramon, Francesc Codina, LluísSolà, Josep Pinyol, Jordi Xena, Jordi Cots,Josefina Mases, Hortènsia Curell, JordiMorera, Anna Almazan... El Tísner i jovam anar sempre de tronc, des de la fun-dació de NE i ja abans, en l’Assembleade Catalunya. La meva amistat i la mevaadmiració pel Tísner han estat infinites.Una altra persona amb qui vaig tenir unagran amistat i una gran admiració i queva donar suport inicialment a NE i quedesprés va pasar a donar suport a ERCés en Joan Oliver «Pere Quart» que vaescriure l’auca de NE, amb dibuixos d’enTísner,

Quina valoració de conjunt fas d’a-quella experiència?

Allò va ser un clam contra una situacióque s’estava deixatant en el conjunt deles forces polítiques i NE va tensionar elsplantejaments. Allò no va ser una cosainútil. Em sento orgullós d’haver estat deNE, no abdico del que defensava a NE,que en bona mesura ara defensa ERC.


OCTUBRE 1982

CARTELL D’UN MÍTING-FESTA DE LA

CAMPANYA AL CONGRÉS DELS DIPUTATS.

� ÀNGEL RAMOS

Políticament, d’on vé en FrancescCodina?

Em vaig afiliar al PSAN el 1972 i envaig ser membre del comitè executiu apartir del 1977. El 1979 vaig formar partdel sector que va participar en la cons-trucció de NE, juntament amb en JosepHuguet, en Llerinós... Dins del PSAN hi vahaver una divergència entre dues posi-cions estratègiques absolutament oposa-des. Una no acceptava la situació políticaque s’havia creat amb la reforma i erapartidària d’una estratègia rupturista, al’estil d’Herri Batasuna i els altres éremconscients que la situació dels PaïsosCatalans era diferent i que calia, senserenunciar a cap dels objectius, adaptar-hiles formes de lluita. Vam intentar mante-nir el nostre PSAN dins de NE durant unparell d’anys, però ens vam autodisoldredins de NE.

A les primeres eleccions al Parlamentde Catalunya no es pot aconseguir launitat de tot el nacionalisme d’esquerra.Les diferències eren d’ordre personalis-ta o tenien més gruix?

Penso que el personalisme hi va tenirun gran pes. Totes les persones i organit-zacions que havien confluït a NE defensà-

vem un procés d’unitat per la base, men-tre que el BEAN encapçalat per Xirinachsvolia un pacte entre el BEAN i NE, la qualcosa desvirtuava tot el moviment que es-tàvem impulsant perquè l’objectiu eracrear una plataforma nova de l’esquerraindependentista que superés la grupus-cularització que hi havia hagut fins aquellmoment.

Com era la implantació de NE a Oso-na?

A Osona el PSAN ja hi tenia una im-plantació bastant important. La implanta-ció de NE a la comarca es va fer a partirdel PSAN. Hi van destacar en Lluís Solàque havia sigut regidor a l’Ajuntament pelPSAN, en Josep Romeu que va ser regi-dor a la segona legislatura per NE i totd’altra gent, independents sobretot,molts d’ells procedents de l’Assembleade Catalunya. Inicialment es va constituiramb molta força, amb unes assembleeslocals molt nodrides i amb una participa-ció molt alta que es va anar diluint des-prés del segon fracàs a les eleccionsgenerals de 1982.

I a les municipals, com va anar lacosa?

De candidatures amb les sigles de NE,n’hi va haver molt poques. A més de Vic.


GRANOLLERS, 1954

PROFESSOR

DE LA UNIVERSITAT DE VIC

FRANCESC CODINA

«L’objectiu de NE era superar la grupuscularitzacióde l’esquerra independentista del moment»

també es va intentar a Manresa, on a leseleccions anteriors Ignasi Perramon ha-via estat regidor del PSAN, però aquestavegada no vam obtenir cap representa-ció. En total es van obtenir més de centregidors amb candidatures d’indepen-dents o amb coalicions amb altres par-tits. Era una època en què costava fercandidatures municipals, perquè hi haviapoca gent que es volgués comprometreamb una opció que tenia poques possibi-litats electorals d’entrada.

Fins a quin punt ERC es pot sentir ellegítim hereu de NE?

El corrent principal de NE i, sobretot,la seva base social i electoral avui estroba a ERC, sens dubte. El que passa ésque ERC ha tingut també altres aporta-cions, des de la Crida a la Solidaritat finsa Catalunya Lliure. Certament, la majorpart de l’herència de NE es troba a ERC,però això no vol pas dir que no hagi exer-cit una certa influència en altres forcespolítiques, com ara ICV, en els planteja-ments de nova esquerra, d’ecologisme...


� ÀNGEL RAMOS

Fa vint-i-cinc anys, políticament on ettrobaves?

Acabava de sortir de Convergència So-cialista de Catalunya. Quan ConvergènciaSocialista es va fusionar amb el PSOEuns quants ho vam deixar córrer: en FèlixCucurull, en Santiago Albertí i uns quantsmés. Aleshores en Max Cahner, que jaconeixia de la Gran Enciclopèdia Catala-na, em va cridar per assistir a una reunióa Pompeia on s'estava començant a ges-tar NE i m'hi vaig vincular.

Abans de Convergència Socialista tuformaves part del secretariat polític deCatalunya del comte de Barcelona. Quèera i per què t'hi vas involucrar?

A l'època que estudiava dret a la uni-versitat considerava que la maneramenys violenta i millor per sortir de la dic-tadura franquista era la monarquia per-què en aquells moments ni l'església nila banca ni l'exèrcit haguessin donat su-port a la república que representava elque representava. Creia en una monar-quia democràtica, constitucional, parla-mentària. i em vaig abocar a la militància,diguem-ne, monàrquica al costat de gentcom Antoni de Senillosa, Santiago Nadal,Antoni Muntanyola, el comte de Mont-

seny... i vaig estar represalitat i engarjo-lat dues vegades. Quan el príncep va ju-rar els principios del Movimiento i el pareva dissoldre el seu consell privat i el se-cretariat polític, vaig deixar-ho córrer. Pe-rò vaig seguir fidel personalment al queconsiderava el rei fins que aquest va mo-rir. Fins fa poc era escèptic en formes degovern però ara em sento republicà.

NE va saber captar la importànciadels nous moviments socials...

Sí. Vaig ser un dels fundadors de l'as-semblea de gais de NE i vaig formar partde diversos òrgans de direcció. A leseleccions al Parlament de Catalunya vahaver-hi una votació assambleària i vaigser el novè més votat. Recordo que aixòva provocar que alguna gent del FNC esva queixar perquè ells havien tret el nú-mero deu i això que un gai els passés perdavant no els hi semblava gaire bé. Enca-ra hi havia una certa homofòbia per partd'algú.

Les demandes que formulàveu al con-junt de NE en tant que gais, eren benacollides pel conjunt del moviment?

Sí. Vam formular alguna queixa perquèrecordo que sovint en Carod en els seusdiscursos parlava de les dones, els jo-ves, els ecologistes, etcètera. Fins que


BARCELONA, 1931

ASSESSOR D’HERÀLDICA

I GENEALOGIA

ARMAND DE FLUVIÀ

«Des de l’Assemblea de gais de NEvam aconseguir canviar certs tòpics ofensius»

un dia li vam dir que ja n'estavem can-sants de ser els etcètera. També vamaconseguir que certs tòpics i cert llen-guatge ofensiu cap als gais, fruit d'unacerta inèrcia cultural, anés canviant demica en mica.

Com valores l'acció d'aquest primerany del tripartit?

Encara els hi dono un marge de con-fiança a veure què passa amb la qüestióde l'Estatut, de l'autodeterminació, delfinançament, de les seleccions catala-nes... S'ha d'esperar encara; estic a l'ex-pectativa donant suport i votant ERC peròm'agradaria que el que es diu que esfarà, es faci.


CIRCA 1981

ACTE AMB ARMAND DE FLUVIÀ

I MARIA OLIVARES.


� ÀNGEL RAMOS

Algunes vegades t’has autodefinitcom un «home de fer feines». El teu pasper la política s’ha d’entendre com una«feina» de les moltes que has dut a ter-me?

Crec que sí. Per haver viscut la post-guerra franquista, la meva generació —no sóc pas l’únic— a vegades feia cosesque no volia fer. No vull dir que les fessiscontra la teva voluntat, sinó per un sentitde deure cívic però sense ganes de se-guir per aquest camí. Amb la sensaciósempre de temporalitat. Et diuen aques-ta cosa tan lletja de polifacètic però joem sento igual quan escric un llibre,quan faig l’article al diari o quan feia unacançó. I en aquest cas de NE era el ma-teix; era una peça de la meva persona.No hi havia diferències.

Deies en una entrevista d’ara fa vint-i-cinc anys que «ésser nacionalista d’es-querra és una afirmació substancial quesupera l’opció i el vot polític accidentalo tàctic (...) trio la llibertat de dir-mecom em sento». Avui com ahir, et seguei-xes sentint nacionalista d’esquerra?

Sí. No he estat mai un home de partit.Vaig estudiar dret i en aquell temps vaigconèixer en Joan Raventós, en «Guti», un

noi que es deia Jordi Pujol... Des de lla-vors tinc un gran respecte per a tots elslíders polítics i perquè en aquells mo-ments se la jugaven, el respecte cívicque en un país normal s’ha de tenir. Arabé, va arribar un moment en que emsemblava una idea bàsica que hi haviad’haver un corrent nacionalista més con-servador i un de més esquerrà. Un d’a-quests sectors estava clar i a l’altre hihavia un garbuix d’idees, de partits... Nohi havia aquell partit català nacional d’es-querres. I em va semblar que jo hi podia,també, fer-hi feina.

Una representació significativa delmón de la cultura es va implicar en elprocés de constitució de NE. Per quècreus que això es va produir?

Suposo que això hauria passat o hapassat en molts paÏsos. I això no sé si ésun bon senyal o un mal senyal perquè laprova és que no va tirar endavant. Peròés un signe d’identificació amb una pos-sibilitat. Els artistes, els pintors... tenenaquesta fe en l’evolució de la humanitatperò s’hi apunten sense convertir-se enpolítics perquè deixarien de ser ells.

NE neix per impugnar la Transició iimpugnava, pel seu caràcter assemblea-ri, el funcionament tradicional dels par-


BARCELONA, 1927

ESCRIPTOR

JOSEP MARIA ESPINÀS

«L’entusiasme que es respirava a NEem recordava molt el de la Nova Cançó»

tits. Uns objectius massa ambiciosos?Possiblement sí. Com que vaig entrar

sense ser un polititzat tàctic, no em plan-tejava tot això. No em feia grans plante-jaments teòrics. A mi em semblava quehi havia el perill que el país no progres-sés nacionalment tant com podia feraprofitant aquell moment si no hi haviauna riquesa d’opcions i una vivesa políti-ca i tot quedava paralitzat per un conser-vadorisme. En el fons, si em distingiauna mica d’alguns, era perquè no creiaque la meva fos l’opció bona sinó perquèera una opció necessària.

NE va fracassar electoralment peròl’esperit aquell d’aplegar el nacionalis-me progressista, vint-i-cinc anys des-prés, ha fet fortuna?

Home, d’una altra manera. Al cap devint-i-cinc anys és evidfent que no res ésigual. El que és curiós és que van tenirels vots que van tenir però vam fer unacte al Palau d’Esports i allò es va om-plir. Hi havia una certa flama, un cert en-tusiasme però molt reduït a uns grupsconcrets. Un dels motius pels quals joem vaig involucrar va ser per amistat iadmiració amb en Jordi Carbonell, d’unasimpatia i d’una generositat magnífica.L’entusiasme que es respirava a NE emrecordava molt el de la Nova Cançó.


20 MARÇ 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS I JORDI CARBONELL

SEGUINT L’ESCRUTINI DELS RESULTATS

DURANT LA NIT DELS COMICIS

AL PARLAMENT DE CATALUNYA.


� ÀNGEL RAMOS

En quines circumstàncies arriba l’in-dependentisme a la Transició?

El PSAN, just en el moment en què lescoses es comencen a precipitar, es dedi-ca a la baralla interna. D’aquí ve l’escis-sió del MUM. I el FNC havia patit escis-sions i la sortida dels Cornudella i tambées troba molt afeblit. Des del punt de vis-ta organitzatiu i fins i tot ideològic, de ca-ra a poder presentar una alternativa ente-nedora per al país, l’independentisme en-tra en el debat de la Transició molt mala-ment, amb el peu girat.

Una mica per resoldre aquest atzucacneix NE...

Sí, justament. NE va ser un intent defer les coses ben fetes: no barallar-nosper matisos ideològics, establir un marcampli on pogués cabre la màxima gentpossible, dins una voluntat d’allibera-ment nacional i social. Fins i tot en la de-claració de principis ni tan sols es parlad’independència; es parla de sobirania.Aquesta voluntat de fer foc nou és un ele-ment important —a part les qüestionspersonals— per a comprendre la dificul-tat d’entesa amb el BEAN, l’estil del qualxocava molt amb la nova sensibilitat con-griada al voltant de NE.

El caràcter assembleari de NE va seruna nosa de cara a la seva consolida-ció?

És que de cara a unes eleccions im-mediates era molt difícil crear un partitde cap i de nou; era més factible invitartothom a sumar-s’hi sense demanar re-núncies prèvies. A la llarga, si els primersresultats electorals haguessin estat míni-mament positius, NE hauria esdevingut,sens dubte, un partit polític. No crec queningú, amb sentit polític, s‘hagués cregutmai que això de l’assemblearisme podiadurar eternament. Allà hi havia gent demolt bona fe, centenars de patriotes, pe-rò no hi havia polítics preparats. Políticsamb fusta de tal devien ser mitja dotze-na, una dotzena a tot estirar, i amb moltsvicis adquirits per les condicions de laclandestinitat, o, dit altrament, amb mol-ta experiència per adquirir en condicionsobertes de lluita democràtica.

I la convivència entre gent de partitsi independents va ser fàcil?

Va ser fàcil perquè, de fet, hi havia unobjectiu a cobrir que eren les eleccions.Però un cop passat això, i a més a mésamb molt mal resultat, és quan van sor-tir aquestes contradiccions. De tota ma-nera, com que no hi havia ningú amb lavoluntat d’imposar res, baralles, pròpia-


BARCELONA, 1941

CAP DELS SERVEIS LINGÜÍSTICS

DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

JOSEP FERRER

«La gent que va entendre el projecte de NEhi va posar el coll amb un entusiasme extraordinari»

ment dites, no n’hi va haver. El que vapassar és que l’interès de molta gentminvà ràpidament.

I segons tu, la clau que explica elfracàs electoral, on cal buscar-la?

Doncs que l’electorat no va tenir proutemps per a entendre el projecte i per adistingir-lo d’altres ofertes, que ja erenconegudes. Per exemple, ERC tenia totauna part d’electorat fidel que venia d’a-bans de la guerra. Era la gent que haviavibrat per la República, per en Macià.Aquests haurien pogut votar NE, però laseva imatge era ERC, no pas NE. JordiPujol tenia el seu públic i els socialistestambé. Nosaltres, el públic ens l’havíemde fer i no hi va haver temps de crear unespai electoral propi. Vam aconseguir demobilitzar unes quinze o vint mil perso-nes que van entendre la nova proposta,que eren sobretot sectors professionals iintel·lectuals, professors, gent de la cul-tura nacional... Amb això es van aconse-guir uns quaranta mil vots, que déu-n’hi-do, però que eren insuficients. Ara, caldir que en molt poc temps es va fer unacosa que semblava impossible i és per-què la gent que va entendre el projecte hiva posar el coll amb un entusiasme extra-ordinari.


15 FEBRER 1980

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

I JOSEP FERRER SUPERVISANT

LA IMATGE GRÀFICA DE LA

CAMPANYA AL PARLAMENT DE CATALUNYA.


� ÀNGEL RAMOS

Ara fa vint-i-cinc anys, què estavesfent?

Treballava a l’Avui i políticament el1974 havia començat a Convergència So-cialista de Catalunya i quan vaig veure,no només per l’aliança amb el PSOE sinótambé per tota una sèrie de raons com eltema ecològic, que allò no era el que es-perava, m’hi vaig desvincular. I quan esva engegar NE m’hi vaig involucrar junta-ment amb gent del moviment ecologistade Barcelona i de comarques.

Qui conformava l’assemblea ecologis-ta de NE?

Aquesta assemblea la vam muntar apartir d’una sèrie de gent que ja feia unsanys que treballàvem en l’àmbit ecològicen general: des de gent que es dedicavaa l’ensenyament, a la investigació, a lacrònica periodistíca i a la divulgació decampanyes com la Campanya de Salva-guarda del Patrimoni Natural del Congrésde Cultura Catalana... Hi havia en San-tiago Vilanova, la Montse Ponsa, del Col-legi de Llicenciats, en Rafael Balada, deldelta de l’Ebre, en Ramon Folch, en JordiSargatal, dels aiguamolls de l’Empordà,en Toni Montserrat, que en aquella èpocahavia fundat el Comitè Antinuclear de Ca-

talunya; en fi tota una sèrie de gent de di-versos àmbits professionals i de distin-tes procedències polítiques que vamveure en el moviment popular de NE unagran possibilitat de treballar conjunta-ment perquè ni el catalanisme de dretesni l’esquerrà no havia reflexionat sobre laqüestió ecològica, que no era només unaqüestió ambiental sinó d’estructura pro-ductiva la conseqüència de la qual eral’alteració dels nostres recursos natu-rals, el desorde dels nostres ecosiste-mes i per tant amb una incidència econò-mica sobre les classes populars.

En una entrevista del 1980 deies:«Per afrontar els reptes cada cop méssofisticats, ocults i incontrolats del sis-tema capitalista cal una organitzaciógenerosa, no dogmàtica i àmplia». NEfou aíxò?

Crec que la intenció era que ho fos. Ien algun període, malauradament breu,ho fou, Però com sempre que s’organit-zen moviments socials i polítics amplisen el nostre país, aquest temps de tre-ball per desgràcia és massa breu. El1979 i 1980, quan va engegar el movi-ment, després de quaranta anys de dic-tadura i amb una transició que s’estavacoent a l’esquena dels interessos popu-lars, vam pensar que la sensibilitat ecolò-


VILANOVA I LA GELTRÚ, 1950

PERIODISTA

XAVIER GARCIA

«A NE el catalanisme d’esquerres reflexionàper primera vegada sobre la qüestió ecològica»

gica podia ser factible per, si més no, ferveure clar una sèrie de coses i sobretotper tenir uns resultats pràctics a l’horad’encarrilar un futur una mica més con-forme per al comú de la gent.

NE va saber recollir el neguit ecolo-gista que es vivia al país?

Aquí lògicament hi ha visions diverses.Dintre d’aquesta assemblea ecologistahi havia qui tenien més pressa que d’al-tres a l’hora de desencallar la qüestió.Per la nostra sensibilitat la qüestió eco-nòmica i ecològica anava molt lligada. Elfranquisme va provocar damunt el nostreterritori i les classes populars més fotu-des una clatellada sense precedents.Dintre de NE el que vam procurar és ferveure aquestes contradiccions que po-dria tenir un catalanisme d’esquerresque no tingués en compte la situació realdel territori. I en tot cas, vint-i-cinc anysdesprés, veiem com la qüestió ecològicaés central en els partits polítics, no pasperquè hagin estat previsors, sinó per-què la dramàtica realitat del capitalismeglobalitzat s’ha imposat per damunt defronteres, ideologies i classes.


MARÇ 1980CARTELL ELECTORAL

DE LA CANDIDATURA AL PARLAMENTDE CATALUNYA PER LA CIRCUMSCRIPCIÓ

DE BARCELONA.

� ÀNGEL RAMOS

El FNC té un paper important durantel primer franquisme, en quines cir-cumstàncies arriba a la Transició?

El FNC no va ser un partit amb vocacióde poder, més aviat va ser un partit delluita. Un dels intents polítics del FNC ésl'entrada a NE perquè era una projeccióprometedora de cara al futur que tambéva ser frustrada per diferents motius, und'ells va ser la pròpia ERC que va fermans i mànigues perquè no prosperésNE. ERC pretenia, amb Heribert Barrera,ser el pal de paller, allò que després vaser CDC, A partir de la refundació d’enCarod i del Colom, la cosa va canviar.

El FNC, doncs, no va saber trobar lamanera per tal de fer forat electoral-ment...?

La primera opció va ser entrar al PacteDemocràtic per Catalunya i no se'n vatreure profit. I aleshores el líder indiscuti-ble, Joan Cornudella, va abandonar elFNC i va optar per anar-se’n al PSC.

El debat sobre la incorporació delFNC a NE va comportar discussions.Com ho recordes?

Les dissencions del FNC vénen perquèhi ha els partidaris del Jordi Casas–Sa-

lat, que és una opció, i els qui vam optarper entrar a NE sense perdre la persona-litat del FNC. Casas–Salat, el secretarigeneral, s'hi va oposar perquè ERC sesuposa que li havia promès un escó. Esconvoca un Congrés i els detractors deNE van anar a Madrid per fer-se amb lessigles i ho van aconseguir. Malgrat totl'últim acte del FNC és entrar a ERC queja no és l’ERC d’en Barrera i en Fornas,sinó d’una altra generació.

A les primeres eleccions, el 1977, esva intentar un Front d'Esquerres amb enJosep Pallach i qui va trencar el Frontd'Esquerres sembla ser que va ser ERCperquè volia el 50% de la candidatura,condició que no és acceptada pels altresperquè ERC ja no és la dels anys trenta.Si hagués viscut el Pallach el nostre paísfora un altra cosa. El socialisme demo-cràtic amb arrels autènticament catala-nes era el projecte d’en Pallach, un Pa-llach que tenia una autèntica vocaciópolítica.

Recordi’m alguna de les persones delFNC d'aquella època

Hi havia l’Antoni Malaret, que hi apor-tava diners perquè estava més ben situatque nosaltres i tenia una finca al Mont-seny que servia per fer reunions i que vaser alcalde de Sant Just Desvern per


SABADELL, 1919

JUBILAT

JOSEP GUILLEM

«Vam optar per entrar a NEsense perdre la personalitat del FNC»

ERC, tot i ser del FNC. En Casas–Salat,en Ferrer Mallol, en Josep Maria Casa-blancas, n’Eugeni Xammar, en Culleré,en Francesc Espriu...

Us vau sentir ben acollits dins NE?O i tant! Nosaltres estàvem en contra

de l’opció d’aquells qui volien un càrrec aqualsevol preu. Hi ha un fet que nomésconec jo i que val la pena que se sàpiga.En una reunió del FNC entre els partida-ris de NE i els d’ERC, en Casas–Salatque tenia promès un lloc dins la candida-tura d’ERC que li assegurava l’acta, a miem va dir, en aquella reunió, que portésel missatge que si ell anava de primer ala candidatura de NE, hi estaria d’acord.Nosaltres vam continuar treballant dinsde NE però mai ens hi vam dissoldre. Ladissolució definitiva del FNC vé quan ple-guem definitivament perquè creiem quehem complert una missió històrica i l’úl-tim servei polític que fem és entrar enbloc a ERC.

I com veus l’esquerra nacional avuiper avui?

La veig precària; tot i la bona voluntatde la gent d’ERC no sé si podrem véncerl’arrelament que a través de les circums-tàncies va agafant el PSC, que manenaquí, que manen a Madrid, que tenen els

mitjans de comunicació controlats... ElPSC és capaç de carregar-se ERC. Si ERCno creix a costa del PSC, el PSC creixeràa costa d’ERC. I que consti que jo emsento d’ERC, no hi milito perquè ja notinc esma de fer coses però sí jo haguésde fer alguna cosa la faria amb ERC.


FEBRER / MARÇ 1980

JOSEP FERRER I JOSEP GUILLEM

EN LA «SAMFAINA VALLESANA»

ORGANITZADA PER NE

AL VALLÈS OCCIDENTAL.


� ÀNGEL RAMOS


Era dirigent del PSAN i membre delseu Comitè Executiu des del 1976. Unsquants membres del PSAN veiem la ne-cessitat de fer una oferta més àmplia pertal d’aglutinar una sèrie de gent que esdefinien d’esquerres però sense arribaral grau de precisió del PSAN, que es defi-nia com un partit comunista i indepen-dentista. La proposta de Jordi Carbonellconsistia en crear una organització mésàmplia formada per intel·lectuals queeren crítics amb el model de transició.Però per fer-ho era necessari comptaramb l’estructura dels partits, i el partitmés consolidat i que no havia jugat a latransició era el PSAN.

Com definiries NE?Com un moviment per a l’autodetermi-

nació i de reacció a una transició ambmassa renúncies. Potser tenia un puntd’ingenu, perquè agrupava totes les pla-taformes del no. Això va fer que NE fos elcalaix de sastre d’uns valors en que totshi creiem: el progressisme i l’autodeter-minació. NE no es pronunciava directa-ment per la independència, però tots hoérem. NE va agrupar aquesta actitud crí-

tica cap a la reforma i volia trencar lapolarització dels partits. No hi havia unaalternativa que superés aquesta dicoto-mia entre el catalanisme de dreta, i unaesquerra cada cop més espanyola.

A les primeres eleccions al Parlamentde Catalunya el nacionalisme progres-sista s’havia dividit. Per què no fou pos-sible un acord electoral?

La situació minoritària amb la qualapareixien les forces, perquè no s’havienpresentat a les primeres eleccions es-panyoles, era un handicap. No teníemcap diputat a Madrid ni representació mu-nicipal i veníem d’una tradició sectària. Iaquesta minoria va passar a ser marginali feia que dominés el sectarisme. Es vapresentar la candidatura d’en Lluís MariaXirinachs per anar al Congrés amb elBEAN, però es va frustrar. Va acabar ma-lament i no es va arribar al Congrés, i esva generar un conflicte entre el PSAN i elBloc Català de Treballadors.

Més enllà del fracàs electoral, quèaporta NE al panorama polític del mo-ment? Quin balanç en fas?

Era la veu i consciència crítica de latransició, de la gent que no renunciàvema continuar lluitant per uns objectius queanessin més enllà del que s’estava acon-


MANRESA, 1951

CONSELLER DE COMERÇ,

TURISME I CONSUM

DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

JOSEP HUGUET

«NE era un moviment per a l’autodeterminaciói de reacció a una transició amb massa renúncies»

seguint. Crec que ara, després de 25anys, aquell esperit està guanyant. Ara el2004, molta gent de NE està en llocs dedirecció d’ERC i, amb el suport electoral,hem estat els generadors i catalitzadorsdel canvi.

Segons el teu parer, quina valoraciófas de l’actual moment de l’esquerra na-cionalista?

Ara mateix no m’agrada la definiciód’esquerra nacionalista perquè crec queERC no ho és. És el partit d’esquerra deCatalunya i volem una Catalunya lliure.Les esquerres estem per la llibertat, deles persones i de les nacions. L’estat ésun instrument per aplicar la democràcia,i la justícia social la vull a casa meva.ERC és actualment la tercera força políti-ca a les principals eleccions de Catalu-nya, i la segona o primera fins i tot enbona part del territori municipal. Això voldir un canvi de cicle molt important ambuna proposta que en aquests momentsés molt hegemònica i som l’alternançaen dos terceres parts del país. Això voldir que l’esquerra nacional i independen-tista és la que té possibilitats. Amb tot,no hem d’oblidar mai que fins que noaconseguim una democràcia plena, i aixònomés serà possible si gaudim d’Estat,un partit com el nostre no pot ser només

un partit de Govern sinó que ha de ser unpartit també de lluita.


MARÇ 1980

RODA DE PREMSA DURANT LA CAMPANYA

ELECTORAL AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

D’ESQUERRA A DRETA: JOSEP PINYOL,

FRANCESC ESPRIU, JOAN OMS

I JOSEP HUGUET.


� ÀNGEL RAMOS

La teva participació no només va con-sistir en deixar-te utilitzar per NE sinóque hi vas participar del tot. Vas ser-neun inductor...

Des de la petitíssima part que em cor-responia en aquell moment, semprem'he sentit «iaia» fundadora de NE per-què em sembla que vaig estar molt a lesprimers conspiracions. Però després elque passa és que els que teníem de que-dar al marge, fins i tot quan la cosa vadeixar de ser un nucli de mitja dotzena depersones, ens vàrem posar en el lloc queens correponia perquè hi havia gent mésinteressant i més disposada. Però sí,m'afalaga pensar que he estat «iaia» fun-dadora d'aquell grup de gent on a més amés hi havia molt bona gent per metrequadrat.

I què et va motivar, tu que eres unapersona, ja en aquell moment, molt im-portant del país d'involucrar-te tan di-rectament en una organització política?

Del compromís n'he fet gairebé unofici, encara que sigui molt lleig de dir-hoaixí. Durant tota la transició i després,fins i tot durant NE, només he participaten coses unitàries. Però les circumstàn-cies polítiques d'aquell moment em van

semblar de gran urgència perquè pernosaltres en aquells moments hi haviaun buit. A mi em sembla que el buit esta-va perquè el PSUC encara era molt PSUCi ERC encara era molta ERC. I afegeixo,antiga. Això no vol ser pejoratiu perquèl'antiga ERC ha estat primordial peraquest país. Tant el PSUC com ERC pa-tien els vicis d'una clandestinitat, d'unaremodulació en temps de predemocràcia,d'una transició dificílissima. I després hihavia el PSC, que forçat per la seva im-pressió que si no hi havia un pacte ambel PSOE, hi hauria dos socialismes, l'es-panyol i el català, el PSC, gran part delPSC, es va sacrificar i va renunciar a unscerts paràmetres de catalanisme i aixòfeia que hi hagués un buit. Entre aquestsespais quedava un lloc. I ens semblavaque era un lloc importantíssim perquèera des d'aquell lloc que es podria iniciarun moviment de catalanisme esquerra-nós modern, per dir-ho d'alguna manera iamb la pretensió de ser una plataformaque unís més que desunís. En aquellmoment, la societat m'havia donat uncert protagonisme pel fet de ser cantant,un protagonisme excessiu de totes totes,però vaig pensar que ja que tenia unpaper a fer, el feia. Aleshores quan em vaarribar el Jordi Carbonell i el Josep MariaEspinàs —jo estava molt unit, i estaré


VERGES, 1948

CANTANT

LLUÍS LLACH

«A NE hi havia molt bona gent per metre quadrat»

sempre unit a l'Espinàs— m’hi vaig invo-lucrar des de les primeres reunions.

Tothom recorda aquella experiènciad'una manera molt satisfactòria...

Sí perquè hi havia molt terrenys enquè hi mancaven formulacions. El progra-ma que vàrem fer l'Armand de Fluvià i jo,sobre els drets sexuals de la gent, enca-ra ara manté una plena actualitat.

Una altra cosa que sorprén de NE ésla quantitat de personaltiats rellevantsdel món de la cultura que es va vincularal moviment...

Tot això no serveix de res políticamentparlant, no serveix per guanyar unes elec-cions. El gran mèrit de NE és que sensevoler ha canviat ERC i el PSUC. Això no ésni una boutade ni una pedanteria. Perquè? Perquè hi havia un gruix de reflexiói de pensament que era molt difícil que,una vegada tot això vehiculat i formulat,no tingués incidència sobre movimentsque en aquells moments vàrem competirperò que en realitat eren moviments quees complementaven i que estàvem ager-manats.

El fracàs on va estar, doncs?No crec que fos una qüestió de mit-

jans. Nosaltres no teníem ni el Flic ni el

Floc, ni la Banca Catalana ni res de totaixò. Però érem una plataforma d'un granpoder mediàtic; jo per exemple era unsdels que venia més discos a nivell del’Estat, La Magda Oranich era una perso-na reputadíssima, i en Carbonell i l'Es-pinàs i en Manuel de Pedrolo, que hi vaparticipar al principi... crec que el fracàsés un fracàs compartit amb tota l'esque-rra catalana. El món de la clandestinitat ide la divisió ens va abocar a un tipus defuncionament que la gent no entenia.


MARÇ 1980

CARTELLS DEL MÍTING-FESTA FINAL DE LA

CAMPANYA AL PARLAMENT DE CATALUNYA,

ENGANXATS ALS CARRERS DE BARCELONA.


� ÀNGEL RAMOS


Després de les eleccions al Parlamentde Catalunya de 1980, hi entro a militar.La vinculació es produeix en un doblesentit: a través de l’Assemblea de Jovesde Nacionalistes d’Esquerra i creant lasecció local del Masnou.

Com definiries NE?Com un moviment de base, naciona-

lista i d’esquerres. Mantenint com objec-tiu final la independència —però sovintno d’una manera explícita— i aglutinantdiferents sensibilitats d’esquerres, fruitde les diverses procedències d’organitza-cions polítiques que conflueixen dins NEdel que era l’esquerra d’alliberament na-cional: socialista, comunista o més alter-nativa. Però també amb una forta presèn-cia d’independents i de gent del món dela cultura.


La divisió que va afectar a l’esquerrad’alliberament nacional va ser la presen-tació de dues candidatures: BEAN i NE.

ERC, que va treure uns grans resultats,representava en aquell moment tota unaaltra tradició històrica de l’esquerranacional: el republicanisme. El BEAN eraun projecte que ja havia patit una derrotaelectoral a les eleccions espanyoles de1979 i després va començar a tenir dife-rents escisions. NE sorgia amb l’aval detenir unes cares més conegudes i popu-lars. El BEAN estava excessivament su-peditat a la figura de Xirinacs. L’acord vaser impossible reproduint la tendència del’esquerra d’alliberament nacional al frac-cionament i a la divisió interna per en-frontaments de tipus retòrics i personals.


NE sempre es va moure entre duesaigües. Entre l’independentisme comba-tiu —el que més tard portarà al naixe-ment de l’MDT— i el possibilisme institu-cional de forces com ERC o el PSUC.S’utilitzava una retòrica rupturista, peròal mateix temps s’intentava accedir a lapolítica institucional. Al final, no va ser niuna cosa ni l’altra. El vessant excessiva-ment culturalista de bona part de la sevadirecció no va permetre la seva estructu-ració com a formació política. També vaser un intent fallit d’un sector de l’es-


EL MASNOU, 1962

VICEPRESIDENT TERCER

DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA

JAUME OLIVERAS

«El culturalisme de bona part de la direcció de NEno va permetre la seva estructuració política»

querra d’alliberament nacional de no per-dre el tren del moment polític quan la re-forma ja s’anava consolidant.


Malgrat les mancances el balanç éspositiu. Va provocar un cert revulsiu endeterminats sectors de la població quanes consolidava ja el nou sistema polític,va aportar una manera fresca i directa defer política i va contribuir també a modu-lar el discurs de l’esquerra d’allibera-ment nacional. Aquesta experiència, comtambé la que representava l’independen-tisme més combatiu i rupturista, malgratels defectes que pogués tenir tot plegat,vist des de l’actual perspectiva, han aju-dat a contribuir al nivell de conscienciaciói a la reivindicació independentista del’actualitat.


El moment polític és bo, però alhorade grans canvis. Per primera vegada desd’una opció com ERC es tenen moltesresponsabilitats: els molts governs muni-cipals, el Govern de la Generalitat i ungrup parlamentari propi amb capacitat de

decisió a Madrid. És una realitat absolu-tament nova que requereix un cert tempsd’adaptació. El projecte polític de l’es-querra nacional cada cop és més sòlid, iel més important, hi ha tota una estruc-tura orgànica al darrera cada cop mésforta. La consolidació d’ERC com a partiti l’arrelament en l’àmbit municipal sóndues garanties fonamentals per afrontartots els altres reptes.


25 ABRIL 1982

MANIFESTACIÓ COMMEMORATIVA,

A CASTELLÓ DE LA PLANA,

DE LA BATALLA D’ALMANSA.

JAUME OLIVERAS (EL TERCER PER LA

DRETA), A LA CAPÇALERA DE LA PANCARTA

DE L’ASSEMBLEA DE JOVES DE NE.

� ÀNGEL RAMOS

D’on provens políticament?Jo venia de Bandera Roja de Catalunya

i formava part de la majoria que es vadecantar a Catalunya en l’última crisi queva tenir Bandera Roja per fer el que endèiem una política de bloc nacional d’es-querres. N’era el responsable polític.

Vas participar en l’assemblea consti-tuent de NE en nom dels Col·lectius Co-munistes de Catalunya. Què eren elsCol·lectius?

De fet estàvem en una fase, la prime-ra etapa de la transició, en què tots viví-em una gran decepció, i a més a més onl’escenari polític venia dominat per for-ces polítiques que havien tingut un paperinsignificant en la lluita contra la dictadu-ra. Per tant nosaltres, en la darrera criside Bandera Roja, una organització del’espai comunista però no stanilista, vamadoptar l’opció de política de bloc nacio-nal d’esquerra o de bloc nacional revolu-cionari, llavors s’utilitzava un llenguatgemolt cridaner, i vam participar en el pro-cés de NE mentre que l’altre sector deBandera Roja, per una qüestió de dog-matisme i de no entendre les noves con-dicions en què es desenvolupava l’acciópolítica acabaria, finalment entrant al

PSUC de la mà d’en Ferran Fullà que vaestar conjuntament amb mi a la presó,però era un sector minoritari que no ana-va més enllà del 25% de l’organització.

Quines persones destacaries de lesque em tu van entrar a NE?

Hi havia en Toni Motserrat, la ConsolCasal, Vicenç Casal, gent que en algunscasos eren dels promotors de l’ecologis-me a Catalunya, en Bruno Raich, que erael responsable d’organització i que vamorir en un desafortunat accident, la Ro-ser Veciana, la Maria Olivares, la LauraDevesa, en Pep Martínez... Altres com enSanti Medina s’hi van incorporar més en-davant.

El marxisme d’aquells anys tenia unavisió molt reduccionista sobre el nacio-nalisme. Com ho vivíeu vosaltres?

Si es repassen els documents teòrics,i les revistes d’aquells anys es veu que hiha dos elements que van tirar amb moltaforça de l’evolució de Bandera Roja: eltema nacional i el tema ecològic. Dos ele-ments que van determinar molt l’evolucióteòrica i política de l’organtizació. Perexemple el nom de NE va ser fruit d’ungran debat. Al començament es va parlarde fer servir el nom de Solidaritat Catala-na. Finalment vam arribar a una bona sín-


BARCELONA, 1947

PROFESSOR DE FORMACÍO

PROFESSIONAL SUPERIOR

JOAN OMS

«NE fracassà per l’enorme precarietat de mitjansi per un encerclament mediàtic»

tesi, alternativa, nacional i d’esqueres iamb tots els continguts nous: l’ecologis-me, l’alliberament personal...

Per què va fracassar NE?La creació de NE respon a una situa-

ció d’emergència, NE neix per una neces-sitat objectiva, sinó no hagués nascut, i amés agrupa a gent molt diversa queentén aquesta necessitat però amb unaenorme precarietat de mitjans i amb unencerclament mediàtic. Crec que el fra-càs, les contradiccions que porten a ladivisió de NE, venen determinades per-què no saben compaginar el desenovlu-pament d’un moviment sociopolític, —que així es definia NE en els seus esta-tuts— amb la intervenció política perquèens agafa en un cicle de constants cam-panyes electorals. Si haguéssim sabutfixar una política d’aliances a tres ban-des (ERC, PSUC, NE) tot preservant NEcom una realitat autònoma, en comptesd’anar darrere les escorrialles del PSUC,n’hauríem pogut assegurar la continuïtat.


MARÇ 1980

RODA DE PREMSA DURANT LA CAMPANYA

ELECTORAL AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

D’ESQUERRA A DRETA: JOSEP PINYOL,

FRANCESC ESPRIU I JOAN OMS.


� ÀNGEL RAMOS

Quins foren els teus primers passosen el món de la política?

Em vaig polititzar més, en el sentit dela defensa dels drets humans, quan totjust acabada la carrera i em va tocar de-fensar un pres polític i vaig veure la tor-tura de prop. I a partir d'aquí, clar, vanser molts anys d'estar tot el dia als tri-bunals d'ordre públic o al tribunals mili-tars. Era descoratjador veure com a forala vida seguia normal mentre es perse-guia la gent i se la torturava. En la defen-sa d'aquesta gent hi vaig dedicar la mevajoventut. A partir d'aquí em vaig vinculara l'Assemblea de Catalunya, com a mem-bre del grup dels advocats demòcrates.Hi era també al 28 d'octubre de 1973quan la caiguda dels 113. I vaig compar-tir la cel·la amb la Teresa Comas.

Parlar amb tu ens obliga a parlar delfeminisme. El 1976 se celebren les Jor-nades Catalanes de la Dona. Tota aques-ta eclosió del moviment feminista, quèva representar per la Catalunya d'ara favint-i-cinc anys?

Quan em vaig col·legiar d'advocada inomés n'érem l’1%. Pensa que estavaprohibit, per exemple, ser jutgesa. Emvaig conscienciar moltíssim veient com

eren les lleis. Quan les coses no anavenbé, la llei donava una prerrogativa alshomes. Pensa que hi havia un article, el428 del Codi Penal, que deia que el maritque trobés a la seva dona in fraganti ambun altre i els matés als dos, tenia migany de desterrament. En aquest sentitles Jornades, efectivament, foren un au-tèntic esclat. A mi em va tocar fer la po-nència jurídica. I tot allò que vaig posar ala ponència, amb l'excepció d'alguna co-seta, tot ha estat aconseguit.

I tot aquest bagatge adquirit el por-tes a NE?

Sí. Em vaig dedicar al dret de família.A mi a NE em va embolicar en Lluís Llach.Vaig anar a les primeres reunions prèviesa la constitució. Recordo algunes donescom la Montserrat Minobis, la Isabel Cla-ra Simó, la Maria Mercè Marçal... Però elmoviment feminista català, que Le Mon-de va considerar el més intel·ligent d'Eu-ropa, tampoc era una organització con-vencional. Quan entro a NE organitzeml'assemblea de dones. A NE, que éremvisionaris, hi havia l'assemblea de gais,que llavors era una cosa escandalosafins i tot als partits d'esquerra tradicio-nal, l'assemblea ecologista... Crec queérem un dels motors de NE. Però jo erapartidària no tant d'enfortir l'assemblea


BARCELONA, 1946

ADVOCADA

MAGDA ORANICH

«A NE érem visionaris, hi havia l’assembleade dones, l’ecologista, la de gais...»

de dones sinó que el tema de la dona fospresent per tot. Recordo aquella expe-riència com una de les més maques de lameva vida.

Però malgrat aquesta il·lusió que hivau posar, NE va fracassar. Per què?

No va fracassar del tot. Es cert queens van faltar recursos i amb el volunta-risme no n'hi havia prou. Però mai ningúet dirà que allò va ser un fracàs perquèno vam treure diputats però vam compar-tir moltes il·lusions. Crec que vam obrirmolts camins i vam saber fer veure queser progressista implicava també ser na-cionalista.

I el teu periple polític posterior?Sempre he sigut independent política-

ment excepte a l'època de NE. Semprehe militat, m'aboco en les coses. Quanl’ENE va fer un pacte amb el PSUC, vaigseguir però no m’hi vaig sentir tan còmo-de com a NE. Jo vaig sortir diputada perIC però com que no m'hi vaig entendregens, vaig marxar però vaig seguint fentcoses. I anys després em vam proposaranar a les llistes de CiU, però hi vaig anarcom a independent. Segueixo sent inde-pendent i pensant el mateix però teninten compte que la situació ha canviat.


OCTUBRE 1982CARTELL ELECTORAL

DE LES ELECCIONSAL CONGRÉS DELS DIPUTATS.

� ÀNGEL RAMOS

Vas militar en algun partit abans deNE?

No. Em vaig implicar molt en la defen-sa de presos polítics, pensa que vaig por-tar a la ratlla de cent-cinquanta assump-tes relacionats amb qüestions polítIquesal TOP, i no militant enlloc podia defensartothom independentment de les sevesidees i conviccions. Bàsicament es trac-tava de gent de Bandera Roja, el PartidoComunista Internacionalista i també d'a-quells afiliats a CCOO que no tenien unamilitància concreta perquè la gent delPSUC ja tenien els seus propis advocats.Fins que no es va morir Franco no vaig co-mençar a plantejar-me seriosament el fetde militar. I llavors com que no hi haviacap partit que m'acabés de fer el pes ivam coincidir amb bastant gent que pen-sava el mateix, vam decidir fer-ne un...

Com va anar tot plegat?Va haver-hi una primera reunió de tres

persones: en Josep Maria Espinàs, enLluís Llach i en Jordi Carbonell. Més tardcadascú d'aquests va avisar-ne cinc osis. I en Lluís Llach va avisar-nos a laMagda Oranich i a mi. En aquesta sego-na reunió ens vam aplegar una quinzenade persones al despatx d'en Miquel Se-

llarès. La cosa va anar quallant, ambmolt d'entusiasme, amb molta convicció.

Va ser fàcil la convivència entre lagent que no tenia cap adscripció políti-ca i les persones enquadrades en partitso moviments socials?

No va haver-hi cap problema. Va venirmolta gent del PSAN, en Carod, l'Huguet,n'Armet... Si que hi va haver certes reser-ves quan s'hi va incorporar en Joan Omsi els seus però em resulta difícil recordardiscussions entre nosaltres. Hi havia uncompromís per tal de no buscar influèn-cies ni problemes de partit allà dintresinó per defensar el nostre projecte queera prou ampli i perfectament assumibleper tothom.

L'espai nacionalista i progressista espresentà a les eleccions molt dividit.Per què no va ser possible anar plegats?

Per raons diferents. Perquè es tracta-va de crear una cosa nova. La dreta, ja sesap, sempre es posa d'acord per defen-sar els seus interessos en canvi a la gentd'esquerra ens bé d'una coma. Sovint pi-cabaralles per iniciats que la gran massaelectoral no va entendre. Ens vam plan-tejar una coalició amb ERC —jo era elrepresentant legal de NE— però HeribertBarrera volia la simple integració i nosal-


BARCELONA, 1943

ADVOCAT

MARC PALMÉS

«El procés fundacional de NE va anar quallantamb molt d’entusiasme, amb molta convicció»

tres enteníem que ERC era un partit sen-se les suficients garanties des del puntde vista progressista.

Les coses haguessin anat d'una altramanera si NE hagués aconseguit algunaacta de diputat?

Crec que sí. Evidentment haguessincanvia les coses. Haguéssim pogut nego-ciar amb ERC des d'una altra perspecti-va. Ells eren parlamentaris i nosaltres ex-traparlamentaris; en aquell moment aixòtenia molta força.

I ara, com veus el nacionalisme d'es-querra?

Crec que està bastant ben representatper ERC. Una altra cosa és que la políti-ca parlamentària i de passadissos obligaa fer una sèrie de coses... Aquí em menjoun gripau, aquí faig que se'l mengi unaltre... Penso que ara, amb el tripartit, ésel cop que el nacionalisme d'esquerraestà tenint una influència activa i decisi-va en la política del govern. En aquestsentit em sembla interessant i vàlid.


15 FEBRER 1980

REUNIÓ DEL COMITÈ DE CAMPANYA.

MARC PALMÉS AMB JORDI CARBONELL.


� ÀNGEL RAMOS


La meva relació amb NE ve de la mevamilitància al PSAN, i de la decisió que và-rem prendre que calia crear un movimentmés ampli per recollir més sensibilitats itenir més capacitat per transformar la so-cietat. La decisió d’impulsar NE va provo-car una ruptura al PSAN perquè un sectorho considerava rebaixar plantejaments.

Com definiries NE?NE va ser un moviment assembleari

capaç de generar il·lusió en moltes per-sones que no es sentien representadespel sistema de partits que hi havia lla-vors, i que estàvem insatisfets del resul-tat de la transició política. ERC el vèiemun partit amb dirigents molt grans i pocconnectats amb la gent que va lluitar a latransició. El PSC s’havia supeditat alPSOE, el PSUC depenia força del PCE iCDC era a la nostra dreta..

NE va apostar clarament per l’allibera-ment social, per l’alliberament nacional iper l’alliberament personal. La presènciadel feminisme, del moviment gai erenimportants a NE. Lluitàvem conta qualse-vol forma d’opressió. No volíem ser no-més d‘esquerres o només nacionalistes.

Érem les dues coses alhora.


L’acord electoral que es va buscar finsa l’últim moment no va ser possible. Lapreeminència i el personalisme de LluísMaria Xirinacs al BEAN, l’altra candidatu-ra que es va presentar, topava en certamanera amb una direcció més col·legia-da i compartida per part de NE.

A les segones eleccions al Parlamentde Catalunya va estar a punt de produir-se una candidatura conjunta entre ERC iNE. Però el procés encara no era proumadur.


NE no va aconseguir representacióperquè tot i tenir un suport important enel mon intel·lectual i artístic, l’indepen-dentisme va anar dividit. El PSC i el PSUCeren molt forts. ERC tenia la confiançade molta gent que l’havien votat durant laRepública. I CiU tenia en Jordi Pujol unlíder carismàtic que va arrossegar moltfort.


MANRESA, 1951

REGIDOR D’HABITATGE I CONSUM

DE L’AJUNTAMENT DE MANRESA

IGNASI PERRAMON

«NE va tenir força sense tenir representació.Va ser una escola de quadres polítics»


NE va tenir força sense tenir repre-sentació. Va ser una escola de quadrespolítics. I una mena de catalitzador queva condicionar el missatge d’alguns par-tits i els va ajudar a transformar-se: ElPSUC en el seu trajecte a ICV, i sobretot,va impulsar una profunda renovació enERC, de forma que una part importantís-sima dels dirigents actuals d’ERC vénende NE.


L’esquerra independentista, represen-tada per ERC, avui és forta i està al da-vant d’un procés històric per fer una se-gona transició. Ha anat tibant als altrespartits per fer un nou Estatut, per tenirmés autogovern, i aconseguir el finança-ment per fer-lo efectiu. Està aconseguintque moltes més persones vinculin nacio-nalisme i progrés social. I que s’adoninque ERC, no té dependències de grupseconòmics ni és sucursal de ningú. Quedes del govern dels ajuntaments i des dela Generalitat està treballant per una so-cietat més justa en un país més lliure.


1983

PROPAGANDA ELECTORAL

DE LA CANDIDATURA MUNICIPAL

DE NE A MANRESA

� ÀNGEL RAMOS

On eres políticament ara fa vint-i-cincanys?

Primer vaig estar a Convergència So-cialista de Catalunya, després al PSC-Congrés. Quan es va convertir en la Fede-ració Catalana del PSOE, m’hi vaig opo-sar i vaig muntar, amb altres, la tendèn-cia Segon Congrés, que s’oposava aaquesta conversió. Quan es va consumarl’entrada al PSOE, no vaig seguir. Méstard vaig entrar en contacte amb gentcom en Jordi Vilanova i del FNC, que vo-lien muntar un partit socialista català.Els vaig proposar el nom de la històricaUnió Socialista de Catalunya. I com a talens vam incorporar a NE.

En el teu cas la teva incorporació aNE neix del rebuig del procés de reformapolítica.

I de la desaparició d’una esquerra ca-talana, d’una esquerra nacional. Quan elPSC, que havia estat la força més votadael 1977, i aglutinava una part vital del po-ble català, per exemple el moviment derenovació pedagògica o molts sectors alvoltant dels col·legis professionals, pas-sa a ser una federació del PSOE, la pri-mera conseqüència d’aquesta supedita-ció és l’acceptació de la reforma, de la

monarquia postfranquista i la Constitucióde 1978. Tant l’absència de ruptura comla dificultat d’un partit socialista sobiràes deuen a les circumstàncies i les aju-des internacionals. La Internacional So-cialista, i especialment, els socialdemò-crates alemanys, hi van jugar a fons. Totel procés de transició espanyola va sercondicionat per les potències estrange-res. En Joan Garcés, el secretari del pre-sident xilè Salvador Allende, ens va ferveure com les diplomàcies europea iamericana movien els fils de la transicióen una conferència que va fer a Barcelo-na quan encara existia Convergència So-cialista de Catalunya. Després ha posatde relleu els paral·lelismes entre la tran-sició espanyola i la xilena, com la impu-nitat dels crims del franquisme i els dePinochet.

Per què no va reeixir NE?Perquè, acabada la dictadura, es va

produir el pas de la política feta des del’activisme a la política feta des dels mit-jans de comunicació, en especial la tele-visió. I aquests a l’Estat espanyol duranttota la Transició, seguint un model quetambé seguirà Xile, estan sempre contro-lats pels mateixos que abans, per l’oli-garquia. Quan la política passa a ser demasses és imprescindible la presència


CORNELLÀ DE LLOBREGAT, 1952

EMPRESARI

JOSEP PINYOL

«Tot i la bona voluntat NE no va articularun discurs homogeni de cara al gran públic»

als mitjans de comunicació i NE no n’hitenia, ni influïa sobre cap. Aquest és unprimer handicap. En segon lloc hi haviaun problema més intern: NE era un movi-ment de confluència de diversos sectors.Tot i la bona voluntat va ser molt difícilarticular un discurs homogeni de cara algran públic: encara pesaven molt elsplantejaments en certa manera fonamen-talistes, que no es traduïen en un llen-guatge proper a la gent. Més que no pasde programes dominaven els posiciona-ments ideològics. En tercer lloc a nivellintern, va faltar estructura organitzativa iterritorial, la que assegura el funciona-ment quotidià d’un partit. Tanmateix hihavia un espai polític —s’ha demostratque hi era— i també hi havia capacitatpolítica.

I vint-i-cinc anys després com veusaquest espai?

En la pràctica quotidiana s’ha abdicatdel posicionament rupturista. Hi ha diri-gents de NE a CiU, a ICV i a ERC, peròtots donen per suposat que és impossi-ble trencar el marc de la Constitució de1978 i iniciar un nou procés constituent.Només es veuen possibles petites millo-res dins d’aquest règim. No hi ha capestratègia per assolir aquesta fita, ni perconsolidar una base social catalana, ni

fer generar una alternativa republicana anivell estatal. L’esquerra nacional ha in-terioritzat la rutina institucional. Confiaen l’amalgama del tripartit, i l’ha arribata presentar com l’hereva dels temps miti-ficats de l’Assemblea de Catalunya, de lanova cançó... La dissolució del naciona-lisme d’esquerres en «l’esquerra catala-nista» acabarà convertint ERC en un es-colanet del PSC-PSOE, com ja ha passatamb ICV.


CIRCA 1981

REUNIÓ DEL CONSELL POLÍTIC.

D’ESQUERRA A DRETA: IGNASI PERRAMON,

JOSEP PINYOL, JOSEFINA MASES, JOSEP

MARIA CASABLANCAS I JOAN ARMET.


LLISTES ELECTORALS1980CAMPANYA ELECTORAL AL PARLAMENT DE CATALUNYA.


Circumscripció de Barcelona1 Jordi Carbonell de Ballester2 Magda Oranich Solagran3 Josep Maria Espinàs i Massip4 Xavier García Pujadas5 Josep Huguet i Biosca6 Joan Oms Llohís7 Josep Guillem i Vallribera8 Lluís Llerinós i Gomés9 Marc Palmés Giró

10 Armand de Fluvià i Escorsa11 Lluís Solà Sala12 M. Dolors Irún Ruiz13 Ignasi Perramón Carrió14 Vicenç Rodríguez i Amat15 Josep V. Martinez Barceló16 Pilar Font Fabregó17 Josep Pinyol Balasch18 Ramon Pros Vila19 Albert Comas Codinach20 Josep Molins i Casas21 Joan Josep Armet i Coma22 Roser Vila Roca23 Carme Masó Soler24 Maria Olivares i Usac25 Josep Cumeras Costa26 Consol Casals Genover27 Jordi Sambola Serres28 Lluís Pérez i Vidal29 Martí Metge i Bellavista30 Eva Labarta Ferrer31 Antoni Morros Aparicio32 Jordi Ballester i Claveguera33 Salvador Carmona i León

34 Joan Carles Doval i García35 Pere Carbonell Sebarroja36 M. Magdalena Farrés Buisán37 Jaume Parras Salvador38 Francesc Codina Valls39 Josep M. Llonc i Sabater40 Alfred Paredes Poy41 Pere Pugés Dorca42 Bruno Raich Perales43 Antoni Montserrat i Moliner44 Macià Padrosa i Claret45 Maria Febrer i Montarnau46 Jordi Saurí i Conejero47 Jordi Gutiérrez Suàrez48 Montserrat Carbonell Sebarroja49 Roser Veciana Olive50 Lluís Alegre i Fainé51 Albert Barreda Sáenz52 Concepció Garriga i Sató53 Jaume Planas i Alemany54 Josep M. Miquel Mata55 Enric Borràs i Calvo56 Carme Jordan i Marchite57 Pedro Veciana Olivé58 Laura Davesa i Vernetta59 Jordi Carbonell i Curell60 Montserrat Campillo i Taradell61 Ramon Ferrer i Valero62 Elena Matheu Devos63 Josep Albanell i Tortades64 Vicenç Altaió i Morral65 Miquel Alzueta i Montalà66 Alex Broch i Huesa67 Joaquim Carbó i Masllorens

68 Josep M. Casablancas Muntanyola69 Jordi Coca Villalonga70 Josep Desumbila i Enrich71 Maria Favà i Compta72 Jordi Fortuny i Batalla73 Jaume Fuster i Guillemó74 Pau Garsaball i Torrens75 Josep M. López Llavi76 Enric Padrosa i Campderrich77 Josep Oriol Pi de Cabanyes78 Josep Porter i Moix79 Josep Soler Vidal80 Andreu Solsona i Planas81 Josep Cifuentes Uclés82 Josep Vila i Closes83 Enric Casassas i Simó84 Avel·lí Artís-Gener85 Joan Oliver i SallarèsS1 Eulàlia Abelló i PlaS2 J.M. Joaquim Alcoverro i PedrolaS3 Mercè Berengué IsartS4 Elisenda Domènech i PascualS5 Josefina Mases i BallesterS6 Pere Notó i BrullasS7 M. Lluïsa Ibáñez BlanquerS8 M. Neus Julià i DíazS9 Victòria Rabassa i Gamecho


ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 1980


Circumscripció de Girona1 Santiago Vilanova i Tané2 Josep Pujol Codina3 Joan Carreras Pera4 Ramon Torramadé García5 Enric Marqués Ribalta6 Josep Santana Torner7 Miquel Farré Brugat8 Joan Josep Torres Nalda9 Ferran Ymbert Almodín

10 Josep M. Puigvert Roca11 Jaume Turra Isach12 Joan Antoni Parés Álvarez13 Bernardino Coronado Martínez14 Francesc X. Corominas i Maynegre15 Pere Carbonell i Mitjans16 M. Àngels Anglada de Abadal17 Lluís Llach GrandeS1 Núria Palleja PalomaS2 Núria Geli AngladaS3 Lluís Corominas MaynegreS4 Joan Vilanova TanéS5 Àngela Mollera Casellas

Circumscripció de Lleida1 Laureà Solsona Bosch2 Pere Culleré Ruciero3 Anton Bundo Nin4 Montserrat Ibáñez Miquel5 Sebastià Serrano Farrera6 Àngel Ros Villarte7 Josep Antoni Benet Sementé8 Aleix Creus Esteve9 Josep Lluís Balsells i Balsells

10 Josep Borrell Figuera11 Jordi Bardia i Aldomá12 Josep Cornudella Barberá13 Dolors Sistac Sanvisen14 Joan Culleré Ibars15 M. Mercè Marsal i SerraS1 Josep Camí i MónicoS2 Joan Cornudella i ArrufatS3 Antoni Sans Safont

Circumscripció de Tarragona1 Josep-Lluís Carod-Rovira2 Joan Rebull Llambrich3 Josep M. Fortuny Nel·lo4 Ernest Benach i Pascual5 Joan M. Guinovart Llagostera6 Joaquín Pedrola Garde7 Jordi Fermí Caballé Mateu8 M. Lourdes Latorre Capella9 Josep M. Guitart Oliver

10 Miquel Miquel Mañé11 Dolors Clavería León12 Gabriel Guasch Secall13 Pere Anguera Nolla14 Núria Grau i Elias15 Joan Coll Calaf16 Ignasi Corbella March17 Joan Rendé Masdéu18 Gabriel Xammar SalaS1 Xavier Inglès BoS2 Àngel Riera BailS3 Josep Amill PaganiS4 María Vives Ferrerons


Circumscripció de Barcelona1 Jordi Carbonell de Ballester2 Magda Oranich i Solagran3 Joan Josep Armet i Coma4 Josep Pinyol i Balasch5 Josep Huguet i Biosca6 Joan Oms i Llohís7 Marc Palmés i Giró8 Consol Casals i Genovés9 Josep Molins i Casas

10 Lluís Solà i Sala11 Ramon Pros i Vila12 Sergi Gili i Mir13 Joan Tardà i Coma14 Josep Manuel Moreno i Aguilera15 Pilar Font i Fabregó16 Josep Cifuentes i Uclés17 Maria Antònia Oliver i Cabrer18 Josep Maria López i Llaví19 Pere Vegué i Lligoña20 Sebastià Ribes i Garolera21 Jordi Altarriba i Ros22 Jaume Oliveras i Maristany23 Pere Rovira i Alemany24 Jordi Pino i Pruna25 Joan Itxaso i Paternain26 Robert Genovés i Nuñez27 Josep Maria Lluch i Rovira28 Roser Margarit i Tayà29 Jordi Gutiérrez i Suárez30 Joan Canet i Calvo31 Octavi Julià i Arcusa32 Maria Olivares i Usach33 Josep Maria Comas Juanco

S1 Josep Grau i JofreS2 Francesc Codina i VallsS3 Alfons Cervera i HurtadoS4 Montserrat Campillo i ParadellS5 Joaquim Ventura i RuizS6 Dolors Solà i Noguera

Circumscripció de Girona1 Jordi Vilanova2 Ramon Torremadé3 Josep M. Casablancas Muntanyola4 Jaume Ribera5 Maria Consol Rovira

Circumscripció de Lleida1 Josep Martí2 Josep Borrell Figuera3 Pere Culleré Ruciero4 Joan Salat

Circumscripció de Tarragona1 Antoni Montserrat2 Joaquim Pedrola Garde3 Robert Casadevall Camps4 Núria Grau5 Pere Anguera Nolla

ELECCIONS AL CONGRÉS DELS DIPUTATS 1982 ELECCIONS AL SENAT

Circumscripció de BarcelonaAvel·lí Artís Gener «Tísner»

Circumscripció de GironaFrancesc X. Coromines Mainegre

Circumscripció de LleidaJoan Culleré Ibars

Circumscripció de TarragonaJoan Rendé Masdéu


Circumscripció de Barcelona1 Jordi Carbonell de Ballester2 Jaume Nualart Serrats3 Felip Soler Sabaris4 Joan Josep Armet i Coma5 Aquil·lí Mata Mier6 Ignasi Fina Sanglas7 Sebastià Ribes i Garolera8 Ramón Masip Magriñá9 Pilar Llopart Mir

10 Joan Oms Llohís11 Rosa Anna Guigo Serra12 Carles Jordi Guardiola i Noguera13 Xavier García Pujadas14 M. Lourdes Torres Prat15 Enric Padrosa i Campderrich16 Antonio Montserrat i Moliner17 José M. Meléndez Fernández18 Ignasi Perramón Carrió19 Margarida Badi Mendieta20 David Casas Vázquez de Novoa21 Josep Huguet i Biosca22 Jaume Oliveras i Maristany23 Pere Mascareñas Rubies24 Josep Robirosa Boltes25 Jordi Altarriba Bos26 RamOn Sans Camardon27 Francesc Permanyer Corominas28 Tomás Alcoverro i Pedrola29 Francesc Codina Valls30 Neus Cañelles Vilardell31 Sergi Gili Mir32 Miquel Estruch Traite33 Jordi Gutiérrez Suàrez

34 Ramón Miranda i Grima35 David Sancho Català36 Octavi Montagut Cardona37 Consol Casals Genover38 Josep M. Romeu Bisbe39 Ceferí Barbero García40 Manuel Martínez Díaz41 Marc Ibáñez i Vilarrasa42 Jordi Vicente Cruañas43 Francesc Martínez Lombardía44 Montserrat Cortés Colomé45 Josep M. Lluch i Rovira46 Joseba-Jokin Quevedo Casín47 Roser Margarit Tayà48 Josep M. Miquel Mata49 Montserrat Parera Domènech50 María Ferrer Fontarnau51 Raimon Piña Cortés52 Eva Labarta Ferrer53 Joaquim Ventura Ruiz54 Ferran Cobo Forns55 Victòria Alsina Keith56 Josefina Mases i Ballester57 Pere Vega Sánchez58 Martí Pujol Brustenga59 M. Lourdes Pallas i Pallas60 Josep Esteve Huguet61 Jaume Costa Puig62 Flora Marqués Carreras63 Eugeni Mascareñas Rubíes64 Isidre Tiana Ruiz65 Josep Emili Puig Soler66 Marc Benguerel García67 Alfred Paredes Poy

68 Ramon Guinovart Ferreres69 Carmen Bertrán González70 Francesc X. Hernández Cardona71 Salvador Gázquez Gandía72 Joan Baptista Costa i Blázquez73 Mercè Berengué Isart74 Hug Franquesa Gil75 Josep Manuel Casas Campo76 Joan Carles Melgarejo Draper77 Jordi Amorós Morales78 Antonio Morros Aparicio79 Josep Cifuentes Uclés80 Josep Pinyol Balasch81 Marc Palmés Giró82 Magda Oranich Solagran83 Avel·lí Artís-Gener84 Andreu Murillo Tuduri85 Isidor Balaguer SanchísS1 Agustí Costa i CorominasS2 Josep M. Comas JuancoS3 Josep Esteve i GarciaS4 Antoni Oliva i PérezS5 Serafí Casanovas MestreS6 Valentín Gras CanalsS7 Josep M. Llonc i SabaterS8 Joaquim Pomares i NavarraS9 Dolors Martínez i Gesa

S10 Lluís Gonzaga Bosch PascualS11 Gustau Erill i PiñotS12 Ramon Nicolau i CollS13 Llibert Esteve i GarcíaS14 Josep M. Dachs i OsetS15 Jordi Moreno i Franquesa

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 1984


Circumscripció de Girona1 Joaquim Domingo Panella2 Baptista Gallart Pascual3 Josep M. Casablancas Muntanyola4 Antoni Doménech Roca5 Miquel Murla i Franch6 Emili Ayats i Padrosa7 Miquel Jiménez González8 M. Àngela Cirera Sala9 Josep Costa Ricart

10 Ferran Ymbert Almodín11 Antoni Ruscalleda Nadal12 Jordi Riera Daviu13 Lluís Corominas Maynegre14 Josep Guinart i Sajovitz15 M. Consol Rovira Pons16 M. dels Dolors Codina Pujol17 M. Àngels Anglada de AbadalS1 Isidre Vicens i CubarsiS2 M. Assumpció Cantalozella i MasS3 Jaume Rivera i PlanellaS4 Joan Perelló GinardS5 Vicent Pitarch i Almela

Circumscripció de Lleida1 Santiago Torres Romaña2 Josep Borrell Figuera3 Joan Culleré Ibars4 Sebastià Serrano Farrera5 Francesc Teo Macià i Fusté6 Josep M. Alba Barri7 Josep Martí Triquell8 Josep M. Orteu Balust9 Jaume Ramón Solé

10 Esther Dalmau i Roca11 Antoni Bertrán i Rius12 Dolors Sistac Sanvisen13 Jordi Guivernau Vila14 M. Dolors Solé i Culleré15 Joan Pau Rue PeraltaS1 Jesús Canadell i FresnoS2 Joan Marc Jové Porta

Circumscripció de Tarragona1 Josep-Lluís Carod-Rovira2 Santiago Blanco Viñas3 Antoni M. Correig Blanchar4 Francesc Ramon Terreu Serra5 Montserrat Pujals Recasens6 Francesc Díez Ral7 Josep Pujals i Carraté8 Josep M. Descárrega Roig9 Pere Valls Recasens

10 Xavier Inglès Bo11 Josep Maria Combalia Prats12 Pere Roig Alzamora13 Jordi Guardiola Marsal14 Joan Sebastià Valmaña Masdéu15 Joaquim Pedrola Garde16 Salvador Giró Escarrà17 Josep Amill Pagani18 Josep Lluís Millán MasdéuS1 Antoni Oliach i GüellS2 Josep Bargalló i VallsS3 Joan Rendé MasdéuS4 Margarida Aritzeta AbadS5 Gabriel Oliver OliverS6 Vicent Ventura Beltrán

NA

CIO

NA

LIS

TE

S D

’ES

QU

ER

RA

(19

79

-19

84

)

NE 25 anys coberta 27/2/07 11:17 Página 1

NACIONALISTES D’ESQUERRA (1979-1984) · Per un veritable poder d’autogovern El diumenge 16 de...

Documents

Transcript of NACIONALISTES D’ESQUERRA (1979-1984) · Per un veritable poder d’autogovern El diumenge 16 de...