NOVES TÈCNIQUES EN PALEOPATOLOGIA · 2017. 9. 14. · de l’esmalt dental i les osteoporosi...

11Gimbernat, 2009 (**), vol. 52, pàg. 11-27, ISSN: 0213-0718

Gimbernat, 2009 (**), 52, 11-27

NOVES TÈCNIQUES EN PALEOPATOLOGIA

CAMPILLO, Domènec1

GARCIA-GUIXÉ, Elena1

CARVAJAL, Antonio2

VILA, Santiago1

Laboratori de Paleopatologia i Paleoantropologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya (Barcelona) (MAC)1

UDIAT - CD. Corporació Parc Taulí (Sabadell)2

RESUM:La introducció de técniques de recerca modernes ha permès fer avenços

importants en els estudis de paleopatologia. Es fa una revisió, entre altres, de les

aportacions fetes en paleobioquímica, bacteriologia, estudis d’ADN, análisis histològiques,

i diversos aspectes de la radiología. Iconografia.

Paraules clau: Paleobioquímica, paleoradiologia, paleobacteriologia, paleohistologia.

RESUMEN: La introducción de técnicas de investigación modernas ha permitido progre-

sos importantes en los estudios de paleopatología. Se revisan, entre otras, las aporta-

ciones realizadas en paleobioquímica, bacteriología, estudios de ADN, análisis

histològicos, i diversos aspectos de la radiología. Iconografia.

Palabras clave: Paleobioquímica, paleoradiologia, paleobacteriologia, paleohistologia.

*

1. INTRODUCCIÓ

La paleopatologia, com altres ciències biològiques, s’ha beneficiat dels avenços científics

esdevinguts des de finals del segle XIX, en que els pioners en aquesta disciplina acolliren

les noves tecnologies. A partir de 1895, després del descobriment de Röntgen dels RX,

comença a aplicar-se aquesta nova tecnologia als estudis paleopatològics cosa que va

significar un salt quantitatiu i qualitatiu en els diagnòstics. També es van començar a

practicar estudis bacteriològics i histopatològics en mòmies (Ruffer, 1910). Durant el

segle XX aquestes tecnologies van millorar fins assolir uns nivells insospitables i també

n’han aparegut moltes altres, que han permès notables avenços en els estudis

12 Gimbernat, 2009 (**), vol. 52, pàg. 11-27, ISSN: 0213-0718

Domènec Campillo - Elena García-Guixé - Antonio Carvajal - Santiago Vila

paleopatològics, tant en les restes òssies com momificades, i també basant-se en lesrestes procedents del metabolisme humà. D’entre aquestes noves tecnologies cal des-tacar les anàlisi paleobioquímiques i paleomoleculars, així com l’enorme progrés de lestècniques de diagnòstic per imatge.

2. ANÁLISI PALEOBIOQUÍMIQUES

Fonamentalment, existeixen dos tipus d’anàlisi paleobioquímiques que es realitzen so-bre ossos humans arqueològics i que ens poden aportar dades en paleopatologia: lesanàlisi d’elements traça i d’isòtops estables.

Els elements traça, minoritaris o oligoelements, es troben en petites proporcions enl’organisme viu (representen menys del 0,01% de la massa corporal), essent molts d’ellsessencials per la vida. Els elements més freqüentment analitzats són: bari, magnesi,estronci, zinc i coure, encara que també se’n poden analitzar d’altres (ferro, plom,...). Laseva anàlisi es realitza sobre la fracció inorgànica de l’os (la matriu d’hidroxiapatita),quantificant-se la concentració d’un o diversos elements traça mitjançant unespectrefotòmetre (ICP/AES). Aquest tipus d’anàlisi pot ser un indicador paleopatològictant per excés com per defecte d’elements traça en l’organisme. Si detectem un dèficitd’elements traça essencials per la vida (com el ferro) podria estar relacionat amb unaanèmia o dèficit nutricional, o amb alguna malaltia carencial concreta (ex. Carlson et al.,1974; Gilbert, 1985; Subirà et al., 1992; Von Endt y Ortner, 1982). En canvi, si detectemen l’organisme un excés d’elements traça tòxics (com el plom), ens podria estar indicantuna intoxicació o una contaminació por hàbit repetit, com per exemple, menjar ambvaixella de plom (ex. Aufderheide et al., 1981, 1992; Baxarias et al., 2004; Nriagu, 1983;Waldron et al., 1976).

En el nostre laboratori, s’ha realitzat un estudi per veure si hi havia diferències en laconcentració d’elements traça en individus que patien determinades patologiesrelacionades amb estrès nutricional (com ara els diversos tipus de cribres, les hipoplàsiesde l’esmalt dental i les osteoporosi hiperostòsiques) i els que no tenien rastres esquelèticsd’aquest tipus de lesions. Concretament, es van analitzar 118 individus de la necròpolistardorromana de Prat de la Riba (Tarragona). Els elements analitzats van ser estronci,bari, zinc, coure i magnesi. Els resultats no van demostrar cap associació estadísticamentsignificativa entre concentracions baixes d’aquests elements i presència de les lesionsòssies abans esmentades (Garcia et al., 2002; Garcia, 2003). En un altre estudi, realitzaten la població tardorromana de Mas Rimbau (Tarragona) es van seleccionar 30 individusi es va analitzar el plom, per veure si es detectaven nivells elevats d’aquest elementdegut al contacte de l’aigua i dels aliments amb aquest metall per mitjà de les canonades


Noves tècniques en paleopatologia

o l’ús de vaixella de plom. Els resultats no mostren nivells tòxics d’aquest metall en elsindividus analitzats (Baxarias et al., 2004).

No obstant, aquest tipus d’anàlisi ha caigut en desús els últims anys, degut, principalment,al problema de la diagènesi (ex. Price et al., 1992). La diagènesi és l’intercanvi d’elementsquímics entre l’os i el sediment a on està enterrat, que es dóna de manera natural.Aquest procés dificulta la interpretació dels resultats i, fins i tot, invalida aquest mètodecom a indicador paleopatològic o paleonutricional.

L’altre tipus d’anàlisis paleobioquímiques que es realitzen sobre ossos o dents humanesantigues són les anàlisi dels isòtops estables del carboni i nitrogen, principalment. Elsisòtops estables són àtoms d’un element químic que tenen la mateixa estructura atòmicaperò diferent massa atòmica: tenen igual nombre d’electrons i protons però diferentnúmero de neutrons. Els diferents isòtops d’un element són químicament idèntics peròels més lleugers (els que tenen menys neutrons) tendeixen a ser més actius o ràpids enles reaccions. Per aquest motiu, es produeix un procés de fraccionament isotòpic. Es diuque ha tingut lloc un procés de fraccionament quan la proporció d’isòtops en el producted’una reacció o reaccions químiques és diferent a la proporció en els reactius originals.Tot el carboni i nitrogen dels teixits orgànics deriven, en última instància, del CO

2 i N

2

atmosfèric, després d’una sèrie de reaccions físico-químiques. En cada una d’aquestesreaccions hi ha una selecció a favor o en contra d’un isòtop. Aquestes propietats delsisòtops estables els conformen com a una eina molt eficaç per a la reconstrucció del’alimentació de les poblacions del passat, coneguda com paleodieta (Garcia, 2005).

La seva anàlisi es realitza sobre la fracció orgànica de l’os: el col·lagen. Fins al moment,només tenim constància d’un estudi que intenti relacionar els isòtops estables delcarboni i nitrogen amb l’os paleopatològic (Katzenberg i Novell, 1999), però ens semblauna eina que pot fer unes aportacions molt interessants. En aquest estudi es van analitzarmostres d’os de 7 individus autopsiats amb l’objectiu d’intentar relacionar els valorsd’isòtops estables obtinguts amb determinades patologies (Figura 1). Dels individusanalitzats, 3 no tenien cap condició patològica coneguda i es van utilitzar com a controls(símbols negres en la gràfica) i 4 mostraven diferents patologies òssies.

Un dels individus analitzats presentava una atrofia post-paralítica (polineuritis idiopàtica,segurament per infecció vírica). No es van observar diferències entre els tres segmentsd’os analitzats, degut a que aquest estava totalment afectat per igual. Els valors de ä15Nens indiquen que aquesta atròfia no va ser el resultat d’un estrès nutricional, ja ques’haurien obtingut valors més elevats (en aquest cas va ser el resultat d’una infeccióvírica). Aquest individu presenta valors molt elevats de carboni (menys negatius) degut aque menjava una gran quantitat de plantes de tipus C

4.


Un altre dels individus analitzats presentava una periostitis activa en el peroné, relacio-nada amb una infecció localitzada, secundària a un accident laboral patit 3 anys abansde la mort. No es van obtenir diferències en els nivells de carboni o nitrògen, entre elssegments d’os afectats per la periostitis i els no afectats.

Un altre individu analitzat presentava una fractura consolidada de peroné, patida 5 anysabans de la seva mort. El segment d’os analitzat que corresponia al call de fractura(cercle gris amb un punt negre al centre) presenta uns nivells de nitrògen un 1‰ mésbaixos que els segments sense call ossi, segurament degut a una alimentaciólleugerament diferent, i d’un nivell tròfic més baix, durant la convalescència.

L’últim individu analitzat va morir per SIDA i presentava una osteomielitis de tíbia. Podemobservar que el segment d’os osteomielític (cercle gris amb un punt negre al centre) téun 2‰ més de nitrògen que els segments d’os sense infecció. Es creu que això és deguta que el col·lagen del segment infectat es va formar amb el catabolisme de proteïnes jaexistents en l’organisme.

Aquest treball és pioner en el camp de la Paleopatologia ja que intenta establir relacionsentre certes patologies i la composició química del col·lagen dels ossos. No obstant, ésnecessari analitzar un nombre molt més elevat de casos per a que aquesta aplicaciósigui fiable per a la seva valoració en restes òssies antigues, doncs es tracta d’ossosprocedents d’un reduït nombre d’autòpsies amb un diagnòstic paleopatològic conegut.Tot i ésser limitat, aquest treball aporta dades interessants que ens alerten de situacionsen les quals els valors d’isòtops estables en el col·lagen extret de restes òssies humanes,no només reflecteixen l’alimentació dels individus sinó que també varien segons lescondicions patològiques, que podrien passar desapercebudes per l’investigador.

3. ANÀLISIS PALEOMOLECULARS

Les anàlisi d’ADN de les restes humanes i animals exhumades pels arqueòlegs, podenaportar dades sobre les malalties que van patir les poblacions pretèrites. L’ús de lestècniques d’ADN antic (ADNa) en paleopatologia ha patit un augment exponencial durantels últims anys. No obstant, aquests estudis no estan exempts de crítiques sobre lametodologia empleada i de dubtes sobre l’autenticitat dels resultats (Montiel, 2003).Bàsicament, es tracta de tres tipus d’estudis:

1.- Paleobacteriologia. El principal auge s’ha desenvolupat en les anàlisi deseqüències d’ADNa de virus o bactèries infeccioses sobre restes òssies antiguesamb indicadors patològics clars de patir una determinada malaltia infecciosa.



Aquest camp ha aportat dades importants en l’estudi de malalties com latuberculosi (Fusegawa et al., 2003; Konomi et al., 2002; Mays et al., 2001;Nerlich et al., 1997; Salo et al., 1994), lepra (Montiel et al., 2003; Rafi et al.,1994), pesta (Drancourt et al., 1998; Gilbert et al., 2004), hepatitis (Marota etal., 1998), malària, i, fins i tot, en l’estudi de la càries (Malgosa, 2005).

En un dels casos de tuberculosi òssia (Figura 2) estudiats en el nostre laboratori es vaaconseguir extreure l’ADNa de Mycobacterium tuberculosis, confirmant-se així undiagnòstic realitzat a partir de l’anàlisi macroscòpica de les restes (Baxarias et al., 1998;Campillo et al., 1998). En aquests casos, les anàlisi d’ADNa de patògens són una tècnicadiagnòstica complementària a les tècniques paleopatològiques clàssiques, com són lainspecció visual (macroscòpica) i la realització de radiografies, i permet un diagnòsticpaleopatològic de certesa, cosa que poques vegades s’aconsegueix sense l’aplicaciód’aquesta tècnica.

2.- Anàlisi de mutacions puntuals que donen origen a malalties genètiques.Així, en el material genètic extret d’ossos arqueològics s’ha aconseguit ampli-ficar el gen de la fibrosis quística (Pérez-Pérez, 1992; Prieto et al., 1997), de lahemocromatosis, o de la ß – talassèmia (Béraud-Colomb et al., 1992, 1995).En el cas de les ß – talassèmies, els individus analitzats presentavenosteoporosis hiperostòsica, una lesió cranial compatible amb les que provo-quen les anèmies. Una altra vegada, el diagnòstic paleopatològic previ ésimprescindible per realitzar aquest tipus d’anàlisi.

3.- Estudi de marcadors genètics associats a malalties concretes. Una altrapossibilitat és, per exemple, l’estudi de marcadors genètics associats amalalties determinades com serien les malalties reumatoidees, però donadala gran varietat d’etiologies, és un camp que encara està desenvolupant-se.

4. BACTERIOLOGIA

A part de l’anàlisi de l’ADNa de microoganismes, també es pot detectar el bacteri o elvirus en restes momificades o ossos humans mitjançant proves microscòpiques oimmunohistoquímiques. Els primers treballs van començar a desenvolupar-se pocs anysdesprés del descobriment de Pasteur dels gèrmens patògens. Molts diagnòstics vanésser erronis, tot i que alguns van ser positius, com per exemple la troballa d’ous calcificatsde la Bilharzia haematobia per Ruffer (1910) en els ronyons de mòmies egípcies, eldescobriment de paràsits fecals en copròlits (Heizer, 1980), la detecció mitjançant elmètode de tinció de Ziehl-Nielsen del Micobacterium tuberculosis en unes mòmies xilenes



(Allison et al., 1981) i el descobriment del virus de la verola en una mòmia infantil de lanecròpolis napolitana de San Domenico Maggiore (Fornaciari, 1984). Lamentablement,aquestes troballes són poc freqüents.

5. ANÀLISIS HISTOLÒGIQUES

Com ja hem dit al començament, les primeres aplicacions de tècniques histològiques ala paleopatologia es van iniciar a finals del segle XIX, emprant la rehidratació dels teixitsen les restes momificades. Una vegada obtingut el teixit rehidratat, es procedeix a lacongelació o la immersió en parafina o materials plàstics, amb el que s’obté un bloc sòlidque permet tallar-lo amb el micròtom, procedint tot seguit a la fixació i tinció amb elscolorants habituals per així poder-los estudiar amb el microscopi. Tot i així, les alteracionspòstumes que afecten els teixits dificulten el diagnòstic, ja que moltes estructures, enespecial les nuclears, s’han destruït. Esbrinar entre normalitat i anormalitat és difícil,molt més, si es tracta de teixits neoformats.

En el que fa als ossos, la dificultat es veu augmentada, tant si es practica la tècnicaabrasiva seguida de tinció, en general, amb blau de metilè, com si es procedeix a ladescalcificació, que una vegada assolida, permet que siguin tractats com els teixits tous.Pocs són els treballs que han aconseguit diagnòstics de certesa, raó por la qual el seu usno s’ha prodigat, sobre tot amb les restes òssies.

La nostra experiència és escassa, tot i que en un cas molt dubtós, que després de lainspecció ocular, la pràctica de la radiografia convencional i la Tomografia computada, eldiagnòstic no era clar, es va procedir a l’estudi histopatològic (J.L. Cases), que va permetrearribar a la conclusió de que la lesió corresponia a un aneurisma arteriovenós retro-ocular, parcialment calcificat (Campillo et al., 1983-1984).

6. RADIOLOGIA

Al 1895 Wilhem Conrad Röntgen (1845-1923) va descobrir els Raigs X i a començamentdel segle XX es van començar a emprar per al diagnòstic paleopatològic. Segons sembla,va ésser Elliot Smith qui a principis del segle passat els emprà en l’estudi d’algunesmòmies egípcies. Aquesta tecnologia s’ha anat perfeccionant de forma progressiva i laconeixem com radiografia convencional, que ha estat molt emprada i encara segueix enús, aportant importants dades als estudis paleopatològics, en especial en les restesesquelètiques.



Per a l’estudi de l’aparell mastegador ossi, sobre tot per la patologia dental, és interessantl’Ortopantografia (Vila, 1995), que permet obtenir una imatge quasi plana d’aquestesestructures.

Les restes momificats es van veure beneficiades amb la xerorradiografia i també ambl’aplicació dels mamògrafs, que permeten la discriminació dels teixits tous deshidratatspels processos de momificació, però les TC helicoidals computades han arraconataquestes dues tècniques.

6.1. Tomografia computada

La idea va ésser de l’informàtic britànic Godfrey Hounsfield a principis de 1967. Poc després,amb l’aportació de l’empresa EMI en l’Hospital Atkinson-Morely i amb la col·laboració delradiòleg Felson, es va aconseguir el primer prototip d’escàner el 1971.

Les imatges dels primers escàners, degut a que els píxels eren d’àmplies dimensions(1’5x1’5x13 mm) (Felson, 1979), tenien una definició de l’os bastant deficient però toti així van representar un gran avanç. Sortosament, l’avanç dels tomògrafs computats(TC) ha estat vertiginós a la darrera dècada del passat segle, permetent unes imatgesde gran claredat, gràcies a la progressiva disminució dels píxels i als programes decomposició d’imatges.

6.2. Tomògrafs helicoidals

La gran revolució han estat els tomògrafs helicoidals d’alta definició, que permetenplans de 0’5 mm i que, amb el sistema MPR (Multi Planner Reconstruction), permeten lesimatges tridimensionals (3D). El seu poder de reconstrucció és tan ampli que permet, amés a més, que les seqüències no hagin de ser semiaxials, com en els primitius tomògrafs,podent realitzar la reconstrucció en qualsevol sentit i en les cavitats com és el cas delcrani, tant per la cara interna com per l’externa. Aquesta tècnica és molt útil en el cas demòmies, ja que és una tècnica diagnòstica no invasiva (Hoffman et al., 2002), i també enel cas dels cranis, ja que permet veure amb claredat l’endocrani.

6.3. Estudis patològics

Tot seguit presentem alguns casos d’estudis radiogràfics amb les diverses tecnologies.



Cas 1: Crani de l’Edat del Bronze exhumat en el poblat de El Puig (Alcoi, Alacant).Presenta una ferida incisa d’arma blanca seguida de guarició, que en laradiografia mostra reacció osteogènica cicatricial i la formació de ponts ossisentre les dues vores de la ferida (Figura 3) (Campillo, 1977).

Cas 2: Espondiloartritis anquilopoiètica en un individu d’època medievalexhumat en la necròpolis de Castell de Calafell (Baix Penedès). La radiografia,del bloc format per l’escata occipital, la columna cervical i les tres primeresvèrtebres dorsals, mostra els sindesmofits, les ossificacions de les càpsulesarticulars i la típica imatge en canya de la malaltia de Bechterew (Figura 4)(Campillo, 1993). R, costat dret.

Cas 3: Intens torus màxil·lo-mandibular en un individu procedent de la necròpolismedieval de Sant Sebastià de Bagà (Berguedà) (Figura 5). (Cortesia L. Devenat)

Cas 4: Greu traumatisme cranial perimortem amb ensorrament parietal en unindividu neolític de El Collet de Puiggròs (Les Garrigues) (Figura 6). Tomografiahelicoïdal que mostra el punt d’impacte, les fissures radials que es despreneni un ensorrament hexagonal en bloc, de majors dimensions a la taula internaque a l’externa, fet que confirma el traumatisme fortuït o agressiu.

Cas 5: Individu núm. 453 de la necròpolis medieval de sant Sebastià de Bagà(Berguedà) afecte d’acromegàlia. La radiografia lateral del crani (Figura 7)mostra una sella turca de morfologia normal, el que feia pensar que era deguta una hiperfuncionalitat de la hormona del creixement hipofisari. Per comple-mentar l’estudi, es va practicar una tomografia helicoïdal (Figures 8 i 9) quedemostren que hi ha una destrucció de l’hemi-sella turca dreta i que la causade l’acromegàlia, com és molt freqüent, va ésser un adenoma eosinòfil. (CortesiaL. Devenat).

Cas 6: Individu exhumat a la necròpolis medieval de Santa Llúcia (Santa Pau,La Garrotxa) afecte d’un aneurisma de l’artèria vertebral dreta. La tomografiacomputada (Figura 10) evidencia la cavitat i en l’esquema (Figura 11) mostremcom era la probable malformació.

7. CONCLUSIONS

Les anàlisi d’elements traça, d’isòtops estables i d’ADN antic sobre restes humanesantigues, són molt eficaces per complementar els estudis paleopatològics clàssics però



són necessàries més investigacions en aquests camps ja que els estudis són escassos.Es tracten de proves paleobioquímiques i paleomoleculars d’un elevat cost econòmicque no permet la seva aplicació rutinària en els laboratoris d’Antropologia i Paleopatologia.A més a més, són tècniques destructives que requereixen la destrucció d’un petit fragmentd’os o dent, i la seva aplicació s’ha de supeditar als següents paràmetres:

1.- Realitzar la presa de mostres de manera que no es comprometin altresestudis (morfològics, mètrics, etc.).2.- Ésser previstes en els plantejaments de l’estudi global. Això permetràprendre, des de l’inici de la manipulació dels esquelets, totes les precaucionsnecessàries per a que es puguin aplicar les tècniques amb la màxima garantia(evitant la contaminació amb l’ADN de l’arqueòleg o de l’antropòleg, no res-taurant els ossos i dents amb productes químics que poden comprometre lesanàlisi paleobioquímiques, etc).3.- Disposar dels mitjans tècnics i dels recursos econòmics necessaris perpoder portar a terme la totalitat de l’estudi planejat.4.- Tenir, a priori, certa garantia d’èxit.

L’obtenció d’un diagnòstic paleopatològic sempre és molt complex, ja que patologiesmolt diverses poden donar lloc a alteracions molt semblants i àdhuc quasi idèntiques,degut a que els organismes vius tenen unes formes de reaccionar limitades i poquesvegades específiques. Així, les síndromes que són la base del diagnòstic, enpaleopatologia, com resulta lògic, no conten amb els signes subjectius ni amb unaanamnesi, bàsics per definir una síndrome. Quasi ens atrevim a dir que no existeix enaquesta especialitat històrico-mèdica cap síndrome patognomònica.

Segons la nostra experiència, la inspecció visual segueix essent fonamental i són bàsicsuns ferms coneixements en patologia macroscòpica, per poder relacionar les possiblesrelacions que puguin tenir les alteracions trobades en diferents llocs, intentant associar-les a patologies conegudes, ja que les que van existir en els temps pretèrits i no hanarribat als nostres dies, mai les podrem diagnosticar.

Totes les tecnologies noves que han anat apareixent ens ajudaran en el diagnòstic, peròno podem sobrevalorar-les, doncs els marges d’error són molt amplis.

En osteo-paleopatologia, al nostre entendre, la major ajuda l’obtindrem de les tècniquesradiogràfiques, però no hem d’oblidar que els nostres diagnòstics, en la majoria delscasos seran de probabilitat i poques vegades de certesa.



AGRAÏMENTSJoaquim Baxarias, Laura Devenat, M. Milagros Cuesta, Oriol Clavell, Julià Martínez, AmàliaValls, Anna Pla, Arqueociència – Serveis Culturals i Caixa Manresa.

BIBLIOGRAFIA

Allison, M.J., Gerszten, E., Munizaga, J. Santoro, C. and Mendoza, D. 1981. Tuberculosis in Pre-Columbian Andean

Populations. En: J. Buikstra (Editor): Prehistoric Tuberculosis in the Americas, Evanston, Northwestern UniversittyIllinois. pp. 49-61Aufderheide, A.C., Neiman, F.D., Wittmers, L.E. and Rapp, G. 1981. Lead in bone. Skeletal-lead content as anindicator of lifetime lead ingestion and the social correlates in an archaeological population. American Journal of

Physical Anthropology, 55(3):285-292.Aufderheide, A.C., Rapp, G. Jr, Wittmers, L.E. Jr, Wallgren, J.E., Macchiarelli, R., Fornaciari, G., Mallegni, F. andCorruccini, R.S. 1992. Lead exposure in Italy: 800 BC – 700 AD. International Journal of Anthropology, 7(2):9-15.Baxarias, J., García, A., González, J., Pérez-Pérez, A., Tudó, B.G., Campillo, D. and Turbón, D., 1998. A rare case oftuberculous gonarthropathy from the Middle Ages in Spain: an ancient DNA confirmation study. Journal of Paleopathology,10(2):63-72Baxarias, J., Subirà, M.E., Berrocal, M.I., Garcia, E., Corbella, J., Torra, M. and Campillo, D. 2004. Lead concentrationsin the roman Hispanic population. Was the Saturnism a prevalent illness in Imperial Tarraco? Journal of Paleopathology,

16(2): 79-85.Béraud-Colomb, E., Tiercy, J.M. and Quérat G. 1992. Human ß thalasemia gene detected in 7000 year old fossil

bones. 3rd International Congress on Human Paleontology. (Abstract).Béraud-Colomb, E., Roubin, R., Martin, J., Maroc, N., Gardeisen, A., Trabuchet, G. and Goossens, M. 1995. Human ß-Globin gene polymorphisms characterized in DNA extracted from ancient bones 12000 years old. American Journal

of Human Genetics, 57:1267-1274.Campillo, D. 1977. Paleopatología del cráneo en Catalunya, Valencia y Baleares. Barcelona, Montblanc – Martín.Campillo, D., Turbón, D., Camacho, L., Cases, J.L. 1983-1984. Probable aneurisma retro-ocular derecho conosteoma reactivo en el individuo nº 7 de la necrópolis visigótica de Clunia (Burgos), correspondiente a los siglos V –VI. Empúries, 45-46:342-350.Campillo D. 1993. La malaltia a la prehistòria. Barcelona, Fundació Uriach, 1838.Campillo, D., Baxarias, J., García, A., González, J., Tudó, G., García-Bour, J., Pérez-Pérez, A. y Turbón, D. 1998. El ADNconfirma la presencia y expansión de la tuberculosis en el medievo. Empuries, 51:256-265.Carlson, D.S., Armelagos, G. and Van Gerven, D.P. 1974. Factors influencing the etiology of cribra orbitalia inprehistoric nubia. Journal of Human Evolution, 3:405-410.Drancourt, M., Aboudharam, G., Signoli, M., Dutour, O. and Raoult, D. 1998. Detection of 400-year-old Yersinia pestis

DNA in human dental pulp: an approach to the diagnosis of ancient septicemia. Proceedings of the Natural Academy

of Sciences, 95(21):12637-12640.Felson, B. 1979 (Director). Tomografía craneal computarizada. Barcelona, Toray.Fornaciari, G. 1984. The mummies of the Abbey of Saint Domenico Maggiore in Naples: a preliminary survey. En: V.Capecchi and E. Rabino Massa (editors): Vth European Meeting of the Paleopathology Association, pp:97-104.Fusegawa, H., Wang, B.H., Sakurai, K., Nagasawa, K., Okauchi, M. and Nagakura, K. 2003. Outbreak of tuberculosisin a 2000-year-old Chinese population. Kansenshogaku Zasshi, 77(3):146-149.Garcia, E., Berrocal, M. I., Baxarias, J., Campillo, D. and Subirà, M. E. 2002. Cribra and Trace Elements in the “Pratde la Riba” Necropolis (Tarragona, Spain, III – V century a.C.). Antropologia portuguesa, 19(1): 71-83.Garcia, E. 2003. Aplicació de les anàlisis d’elements traça en els estudis de paleopatologia. El cas de la necròpolisde «Prat de la Riba». Suficiència investigadora defensada a la Universitat Autònoma de Barcelona.



Garcia, E. 2005. Aplicación de los análisis de isótopos estables en la reconstrucción de la dieta de poblacioneshumanas antiguas (paleodietas). En: Alcorlo P., Redondo R. y Toledo J. (Eds.): Nuevas Técnicas metodológicas

aplicadas al estudio de los sistemas ambientales: los isótopos estables. Madrid/Spain. Universidad Autónoma deMadrid. pp. 213-233.Gilbert, M.T., Cuccui, J., White, W., Lynnerup, N., Titball, R.W., Cooper, A. and Prentice, M.B. 2004. Absence ofYersinia pestis-specific DNA in human teeth from five European excavations of putative plague victims. Microbiology,150(2):341-354.Gilbert, R.I. 1985. Stress, paleonutrition and trace elements. En: R.I. Gilbert, Jr. y J.H. Mielke (eds), The analysis of

Prehistoric diets. Academis Press: USA. pp. 339-358.Heizer, R.F. 1980. La antropología de los coprolitos humanos prehistóricos de la Gran Cuenca. En: D. Brothwell y E.Higgs: Pp:149-255.Hoffman, H., Torres, W.E., Ernst, R.D. 2002. Paleoradiology: Advanced CT in the evaluation of nine Egyptianmummies. RadioGraphics, 22:377-385.Katzenberg, M.A. and Lovell, N. C. 1999. Stable isotope variation in Pathological bone. International Journal of

Osteoarchaeology, 9:316-324.Konomi, N., Lebwohl, E., Mowbray, K., Tattersall, I. and Zhang, D. 2002. Detection of mycobacterial DNA in Andeanmummies. Journal of Clinical Microbiology, 40(12):4738-4740.Malgosa, A. 2005. Contribuciones de la Paleomicrobiología al estudio de la enfermedad en las poblaciones delpasado. Últimas tendencias. Resúmenes del VIII Congreso Nacional de Paleopatología, Cáceres 16-19 Noviembre,

2005.Marota, I., Fornaciari, G., Rolla, F. 1998. Hepatitis E virus (HEV) RNA sequences in the DNA of Maria of Aragon(1503-1568): Paleopathological evidence or anthropological marker? Journal of Paleopathology, 10(2):53-58.Mays, S., Taylor, G.M., Legge, A.J., Young, D.B., Turner-Walker, G. 2001. Paleopathological and biomolecular studyof tuberculosis in a medieval skeletal collection from England. American Journal of Physical Anthropology, 114:298-311.Montiel, R. 2003. En: Aplicación de las técnicas de ADN antiguo en paleopatología. Problemas y perspectivas. En:A. Isidro y A. Malgosa (eds.) Paleopatología. La enfermedad no escrita. Barcelona: Masson. pp. 75-93.Montiel, R., García, C., Cañadas, M.P., Isidro A., Guijo, J.M. and Malgosa A. 2003. DNA sequences of Mycobacterium

leprae recovered from ancient bones. FEMS Microbiology Letters, 226:413-414.Nerlich, A.G., Haas, C.J., Zink, A., Szeimies, U. and Hagedorn, H.G. 1997. Molecular evidence for tuberculosis in anancient Egyptian mummy. The Lancet, 350:1404.Nriagu, J.O. 1983. Saturnine gout among Roman aristocrats. Did lead poisoning contribute to the fall of the empire?New England Journal of Medicine, 308:660-663.Pérez-Pérez, A. 1992. Ancient bone analysis in Spain: Cystic Fibrosis and mtDNA. Ancient DNA Newsletter, 1(1):33-34.Price, T.D., Blitz, J., Burton, J. and Ezzo, J.A. 1992. Diagenesis in prehistoric bone: problems and solutions. Journal

of Archaeological Sciences, 19:513-529.Prieto, L., Arroyo-Pardo, E., García-Bour, J., Pérez-Pérez, A., Arenal, I., García Poveda, E., Ruiz de la Cuesta, J.M. andTurbón D. 1997. Screening cystic fibrosis deletion DF508 in two ancient Basque populations. Advances in Forensic

Haemogenetics, 7:454-457.Rafi, A., Spigelman, M., Stanford, J., Lemma, E., Donoghue, H. and Zias, J. 1994. Mycobacterium leprae DNA fromancient bone detected by PCR. The Lancet, 343(8909):1360-1361.Ruffer, M.A. 1910. Note on the presence of “Bilharzia haematobia” in Egiptian mummies of the Twentieth Dynasty(1250-1000 B.C.). British Medical Journal, 1:16.Salo, W.L., Aufderheide, A.C., Buikstra, J. and Holcomb, T.A. 1994. Identification of Mycobacterium tuberculosis DNAin a pre-Columbian Peruvian mummy. Proceedings of the National Academy of Sciences, 91:2091-2094.Subirà, M.E., Alesan, A. and Malgosa, A. 1992. Cribra orbitalia y déficit nutricional. Estudio de elementos traza.Munibe (Antropologia - Arkeologia), supl. 8:153-158.



Vila, S., Vazquez, M.C. y Campillo, D. 1995. La Ortopantografía en cráneo seco. En: A. Pérez-Pérez (Editor): SaludEnfermedad y Muerte en el Pasado. pp.289-295.Von Endt, D.W. and Ortner, D.J. 1982. Aminoacid analysis of bone from a possible case of iron deficiency anemiafrom the American Southwest. American Journal of Physical Anthropology, 59:377-385.Waldron, H.A., Mackie, A. and Townshend, A. 1976. The lead content of some Romano-British bones. Archaeometry,

18:221-227.


NOVES TÈCNIQUES EN PALEOPATOLOGIA · 2017. 9. 14. · de l’esmalt dental i les osteoporosi...

Documents

Transcript of NOVES TÈCNIQUES EN PALEOPATOLOGIA · 2017. 9. 14. · de l’esmalt dental i les osteoporosi...