1963. Bateig, amb cava, de l’avenc Montserrat Ubach.

Introducció

L’avenc Montserrat Ubach es va explorar per primera vegada per Setmana Santa de 1963. El juny 1964, uns espeleòlegs el rebatejaven com bòfia de Torremàs, els mateixos que, durant cincquantaanys, han anat defensant i divulgant aquest nom amb insistència. Fins ara mai m’havia pronunciat al respecte, si be ho hagués fet, amb contundència, si els companys dels 9 clubs d’espeleologia que van participar en les primeres exploracions d’aquest avenc, haguessin decidit nomenar-lo Josep Subils, FèlixAlabart o Oleguer Escolà- per posar un exemple- i algú li hagués canviat el nom.

Però a aquestes alçades opino perquèem ve de gust i perquè quedi constància dels fets explicats per la persona que més els ha viscut i sap de que parla.

D’on surt aquesta obsessió.

El rebateig de l’avenc Montserrat Ubachés obra de cinc persones del GES del Club Muntanyenc Barcelonès (d’aquí en endavant “grup Torremàs”). És una mena espina que no s’han pogut treure de sobre. Si més no, ara, segur que aquest tema els rejoveneix i els trasllada a l’època que van ser espeleòlegs no només d’esperit sinó també d’acció. Per sort, la majoria són vives i amb admirable energia per seguir a la grenya durant, si poden, mig segle més. I ho fan, i ho han fet, des de totes les tribunes i ocasions possibles.

OBSESSIÓ PER L’AVENC MONTSERRAT UBACH

Per Setmana Santa de 1963 va tenir lloc la primera exploració de l’avenc.

El 30 de juny de 1963 els membres de l’Operació Solsonès bategen l’avenc amb el nom Montserrat Ubach.

La última que sabem, en un acte de caire espeleològic celebrat a Castellar del Vallès el mes de març. Però tambeho han fet en alguna altra situació, potser una mica fora de context. Dos exemples:

El 1982, Jordi Mir em fa una entrevista pel diari Avui -que reprodueixo- sobre excursionisme i espeleologia. En un moment determinat em pregunta si em complau que a un avenc català se li hagi donat el meu nom. I la resposta -una mica cursi, ho haig de reconèixer- és: “que fossin companys els qui em dediquessin aquest avenc, sense nom, que acabàvem de descobrir i, a més, que sigui al Solsonès, la comarca que espeleològicament més estimo, representa per a mi un dels fets més entranyables de la meva vida espeleològica”.

Doncs be, un membre del “grup Torremàs” amb el que no havia parlat mai ni ens havien presentat, es va prendre la molèstia de saber on vivia i deixar-me a la bústia el retall d’aquesta entrevista amb un missatge signat i manuscrit que deia:

“... per favor, t’hauries d’ajustar més a la realitat: l’avenc que et van dedicar els companys (cosa que trobo molt bé) ni era un avenc sense nom ni l’acabàveu de descobrir car a la propera masia de Cavallera el coneixien de tota la vida amb el nom de bòfia de Torremàs. Aprofito per saludar-te ben cordialment”.

I havien passat 20 anys d’aquella exploració!. Guardo la nota amb carinyo.

I una segona anècdota:

Vaig anar al funeral d’un company del GES que apreciava sincerament. A l’hora de donar el condol a la família, un dels assistents va i em presenta: “És Montserrat Ubach, la de l’avenc” i se sent una veu que diu: “Voldràs dir bòfia de Torremàs!”. I es va fer un silenci tens entre els presents, fins que el vaig trencar amb un somriure, tot dient: “Si, algú li diu aquest nom”, i tothom va descansar i varem seguir amb els condols i com si res.

Anem a pams.

Per Setmana Santa de 1963, quan Ramon Pujantell, fill de l’amo de la casa de Cavallera Baixa, on pertany el terreny on hi ha l’avenc, ens va indicar als meus pares i a mi on era la boca, ja feia un any que la meva mare i jo voltàvem per aquells indrets dels Solsonès, casa per casa, preguntant on hi havien coves i avencs. Tothom ens coneixia per “les dones que busquen forats”. I ens els deien i, sovint, ens hi acompanyaven. I nosaltres els exploràvem. Normalment soles, de tant en tant amb el pare i molt esporàdicament amb algun company de l’EDES de Manresa, grup al que pertanyíem.

Cambrils, Odèn, Canalda, Coll de Jou, el Cavall, Llinàs .....era una zona espeleològicament verge. Tot eren “primeres”. Per l’experiència de parlar

Parada a Canalda del camió de queviures del Lluís de l’Om de Solsona. La meva mare preguntant per forats a les clientes.

Preguntat als pastors del terme d’Odèn durant la Operació Solsonès.

amb uns i altres, les havíem catalogades en tres categories: les que tothom coneixia, com ara la cova de les Encantades de Cambrils o la Grallera d’Odèn, amb les seves llegendes, o balmes on hi tancaven el ramat o hi havia viscut gent; les que només sabien els pastors, que acostumaven a ser pous de boca petita i apartats dels camins; i finalment, els que havien servit per amagar-s’hi en temps de la guerra civil o, si més no, deixar-hi aliments, estris i objectes de valor perquè no els hi prenguessin. Aquests acostumaven a tenir les boques en llocs de difícil accés.

Els d’aquesta darrera categoria eren els que més costava “d’arrancar” a la gent. Quan ho havíem mig aconseguit, més d’un ens havia dit “Ja us indicaria on és, però... i si em torna a fer falta?”.

Curiosament, amb tot un any ningú ens havia parlat de cap forat a Cavallera, tot hi que la gent coneixia no només els dels voltants sinó els d’on havia nascut, fet de pastor o viscut abans de casar-se. Era normal trobar en una casa família d’una altra. Tampoc el sabia el nostre “guia oficial”, el Joanet, el masover de la veïna Casa Nova de Canalda, que ens havia acompanyat a un munt de coves i avencs.

Ni tan sols ens n’havien parlat les dues cases de Cavallera quan, l’any abans, hi havíem anat a preguntar. Possiblement els de Cavallera Alta perquè no el coneixien, donat que eren masovers que no feia gaire que hi vivien. Els de Cavallera Baixa, o be perquè no li donaven importància i en aquell moment “no hi queien”-com passava sovint al primer

L’Avenc Montserrat Ubach, classificat per nosaltres com de “categoria 3”per haver servit d’amagatall el temps de la guerra civil.

Amb el Joanet de la Casa Nova de Canalda, la seva dona Rosita, el seu fill Ramón i la Ramona.

intent- o, senzillament, perquèera un avenc “categoria 3”, donat que havien utilitzat la saleta superior com amagatall durant la guerra.

Sigui com sigui varem haver d’esperar l’any següent per obtenir-ne informació.

Es a dir: no és cert que fos un avenc amb nom conegut per a tothom, segons versió reiterada pel “grup Torremás”. El que si és cert, és que quan ells hi van anar el 1964, l’any després que es divulgués àmpliament la notícia de la primera exploració, no hi havia ningúd’aquells indrets que no en parlés. Tothom ja sabia que allà, a Cavallera, “aquelles dones que busquen forats”n’havien trobat un de tan important que “ho havien publicat els diaris i, fins i tot, havia sortit per la tele!”. I amb la curiositat de sempre per saber detalls de les coves i els avencs que exploràvem, ens preguntaven intrigats qui ens l’havia dit i si es necessitava corda per anar a veure la boca.

La història d’aquesta descoberta la relato en l’article de Muntanya núm 881.I també ara, després de 50 anys, l’hem recordat, plegats, amb el Ramon Pujantell, fill de Cavallera Baixa, el pastor que ens va ensenyar on era la boca. El seu nebot, actual propietari de la casa i del terreny i el que controla i autoritza -o no- les entrades a l’avenc, no havia ni nascut.

1963. Celebrant la primera exploracióde l’avenc a casa del Lluís de l’Om de Solsona, un dels millors col·laboradors de “L’Operació Solsonès”.

D’esquerra a dreta: Josep Ubach, Carme Tarrés, Montserrat Ubach, Josep Subils, Carles Rostand, Joan Senent, Oleguer Escolà, Emili Sabatéi Fèlix Alabart.

Abril 2012. Amb Ramon Pujantell, fill de la casa de Cavallera Baixa, on pertany l’avenc. El Ramón és el pastor que, farà 50 anys, ens va indicar on era la boca.

Més fons que l’Esquerrà, impossible!!

Per setmana Santa de 1963, després de baixar el primer pou d’aquest avenc de Cavallera, mentre els meus pares m’asseguraven, ja vaig veure que allò era cosa gran i que el nostre equip era del tot insuficient. Va ser quan vaig convidar a participar a l’OperacióSolsonès al Josep Subils. Ell i els seus companys del Puigmal havien fet d’instructors en el meu primer curset d’espeleologia organitzat pel CECB de Manresa.

Jo sabia per ells “els marros” que hi havien entre grups rivals de Barcelona. Explicaven que fins i tot al Garraf, s’havien tirat pedres. De fet, el “rival major” era el GES del Club Muntanyenc Barcelonès. La qüestió és que a la llista de grups catalans que em va proposar en Subils per convidar-los a participar en l’exploració de l’avenc -nou en total- el GES no hi era. Cal dir, en honor a la veritat que, amb esperit innocent i conciliador, vaig suggerir-li que hi fos. O no els hi va dir o li van dir que no.

L’exploració d’aquell avenc, que jo nomenava “avenc de Cavallera” o de “la boca del boix” per l’arbust que hi ha a l’entrada, va ser un èxit i els companys em sorprengueren dient que havien decidit batejar-lo amb el meu nom.

Seguidament, es publicava la notícia d’aquesta descoberta i es deia que l’avenc Montserrat Ubach passava a assolir el rècord de profunditat de Catalunya i el del món en conglomerats, superant, doncs, l’avenc de l’Esquerrà.

Anagrames dels 9 grups d’espeleologia que van participar a l’exploració de l’avenc Montserrat Ubach i en l’ Operació Solsonès. Reproduccions: Fèlix Alabart.

Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i fins i tot la prestigiosa revista Destino va publicar un ampli reportatge.

“El GES està que trina” -m’havien dit els companys de Barcelona- i més quan, algú d’aquest grup havia fet unes declaracions poc temps abans dient que “per les característiques geològiques de Catalunya no es podria trobar una fondària més gran que la de l’Esquerrà”.

A finals de 1963 en Subils em deia que havien vist un cotxe amb membres del GES amunt i avall per Coll de Jou “Ves en compte -m’advertia- no m’estranyaria que et piquessin alguna primera. No diguis on són”.

Però, no calia. S’ha de reconèixer que van ser del tot originals.

Un any després de la primera exploració, el GES rebateja l’avenc Montserrat Ubach

El divendres 26 de juny de 1964, més d’un any després de la primera exploració de l’avenc Montserrat Ubach, el diari La Vanguardiapublicava la notícia següent:

Importante descenso realizado por un grupo de espeleólogosbarceloneses. Alcanzó los 202 metros de profundidad en la sima “Bòfia de Torremàs” (Lérida).

Els participants son: Josep Mª Torras, Alicia i Cristina Masriera, Robert Parerai Daniel Vergés, del GES del CMB.

L’article remarcava, curiosament, que la “bòfia de Torremàs”, tot hi sent una gran cavitat, no superava l’avenc de l’Esquerrà.

Passat el primer moment de sorpresa, donat que la bòfia en qüestió la situen a Odèn (el terme on pertany Cavallera),a tots els

components de l’Operació Solsonèsens queda clar que es tracta del Montserrat Ubach.

Lògicament, anem a parlar amb en Joan Pujantell, el propietari de Cavallera Baixa. I ens ho confirma: uns nois i noies de Barcelona li havien anat a preguntar pel famós avenc. També estaven molt interessats en saber els noms geogràfics del terreny on era. I els n’hi havia dit uns quants:

La roca on s’obren les dues boques: el Tossal de l’Anella; el barranc: els Portals de l’Infern; les canals que hi ha banda i banda: la Canal Ampla i la Canal Estreta; el tossal del camí de sobre: el Tossal Rodó; el clot de la vessant on hi ha forat: el Clot de la Coma; i el tros on s’obre la boca: Torremàs. I opten per aquest nom per rebatejar el Montserrat Ubach.

Cal dir que alguns mal pensats de l’època van relacionar Torremàs amb el nom dels seus “descobridors”: el Torre(s) i les germanes Mas(riera).

Adjuntem l’article publicat a La Vanguardia i la carta que, en nom del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, va escriure Josep Ma. Villalba al president del Club Muntanyenc, queixant-se de l’actuació que qualifica “de una eventual excentricidad de uno o diversos afiliados” i demanant-li que públicament rectifiquin. La lectura que, en general, va fer el col·lectiu espeleològic de la nota publicada, coincideix amb la d’en Villalbaque diu:

Si bien -cuidadosamente- en el citadosuelto se evita pronunciar la frase

Josep Subils pujant pel Pou de la Xineta de l’avenc Montserrat Ubach, observat pel Joan Senent.

Canalda. Components de la Operació Solsonés.

“primer descenso”, está redactada de forma tan sibilina que lo deja suponer, implicando con ello una doble intención”.

Aquest fet que, fins i tot podria ser una broma dels seus autors i recordat amb els anys com un estirabot, “el grup Torremàs” n’ha fet sempre bandera i ha seguit insistint amb el nom de bòfia de Torremàs amb obstinada passió. I, lògicament ha tingut els seus adeptes, o be per simpaties, per antipaties, per modes, tendències o, senzillament, per desconeixement.

La meva activitat espeleològica, que encara no ha acabat, m’ha permès apassionar-me per molts projectes i moltes cavitats. Per tant, aquest tema mai m’ha tret la son, si be ara, ho haig de reconèixer, em quedo descansada.

Dono les gràcies als companys de l’Operació Solsonès que el varen batejar amb el meu nom, perquè -que voleu que us digui- qui no li faria gràcia que li dediquessin un avenc!. I també al col·lectiu espeleològic que durant 50 anys, sabent o no la història, ha seguit nomenant-lo Avenc Montserrat Ubach, potser per la senzilla raó que no ha qüestionat la decisió dels primers exploradors, com tampoc ha qüestionat, d’una llarga llista, el nom de la Cova Casteret, del Jean Bernard, del Fèlix Trombe, de l’Emili Sabaté, del Pompeu Fabra o de la cova Cuberes.

I si amb 50 anys no he entrat en polèmiques, tampoc ho faré ara. Això és el que és i el que hi ha.

.

1963. Josep Subils, pintant el nom “avenc Montserrat Ubach” a l’entrada.

Fotos de l’Operació Solsonès:

Fèlix Alabart(diapositives cedides per l’audiovisual sobre la primera exploració de l’avencMontserrat Ubach)

Carme TarrésMontserrat Ubach

Barcelona juny del 2012

Els meus respectes pel GES del CMB, que aprecio i on hi tinc companys i amics. I al “grup Torremàs” -i no va de broma-els meus desitjos de salut i energia per molts anys.