D’aquí a tres anys, pel setembre de 2018, en farà cent de la inauguració de la Biblioteca Popular en aquell templet neoclàssic, noucentista, enyorat enca-ra per molts olotins, a la “placeta de l’Estrella”. L’Eixample Malagrida tot just començava a ser urbanitzat, dues (o potser tres?) torres postmodernistes s’aixecaven enmig de parcel·les on es cultivava blat de moro. I un d’aquests pocs edificis fou la biblioteca, una de les quatre primeres de la flamant Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya, ideada i planificada per Eugeni d’Ors el 1915. És aquesta iniciativa el que celebrem enguany i que també es farà de ma-nera especial a les altres biblioteques “príncep” de Catalunya (Valls, Sallent i les Borges Blanques). La Mancomu-nitat de Prat de la Riba tingué una vida curta (nou anys), una capacitat pressu-postària i administrativa limitada i un ambient social difícil; però, en canvi, li sobrava ambició, excel·lència d’execu-ció i patriotisme. Fou la primera vega-da en la recent història del nostre país que uns governants catalans volgue-ren (i pogueren) construir “estructures d’estat”, per modernitzar i catalanitzar un territori nacional que feia dos-cents anys que havia entrat en un procés de castellanització i endarreriment. I en la construcció d’aquesta Catalunya ideal, les biblioteques hi tenien una funció primordial.

Afortunadament, o potser per l’excel·lència del model innovador i pioner de les biblioteques populars,

la Dictadura de Primo de Rivera, com després la de Franco, no va suprimir del tot aquestes petites perles del país, que amb els seus alts i baixos, varen se-guir donant servei al públic. Els criteris de funcionament d’aquella Xarxa del 1915, modèlics fins i tot en el context europeu de l’època, s’han mantingut fins als nostres dies: biblioteques en xarxa, no aïllades, formant part d’un sistema; importància emblemàtica i funcional de l’edifici; la col·lecció de llibres i altres materials són seleccionats amb criteris professionals i pensats per al ciutadà mitjà; el personal que hi tre-balla està format específicament com a bibliotecari. La manera d’utilitzar la biblioteca també és la mateixa: oberta al públic en general, materials de te-màtica generalista i d’accés lliure als prestatges, gratuïtat i prioritat al prés-tec a domicili de llibres i audiovisuals, secció infantil i juvenil i de revistes i diaris, horari ampli i adaptat als usua-ris, activitats culturals dinamitzadores. En fi, a pesar dels cent anys transcor-reguts, la nostra biblioteca actual del carrer del Pati té més semblances que no pas diferències amb aquella biblio-teca del templet neoclàssic, inaugurada el 1918, entremig de camps de blat de moro.

Actualment, les biblioteques públi-ques (ara no s’anomenen populars) són els equipaments estrella de les àrees de cultura dels ajuntaments. I jo encara diria més: s’ha fet evident la seva relle-vància en l’àmbit social i urbanístic de la població. El cas extrem del que estic

dient és la construcció de biblioteques públiques en els barris més depauperats i conflictius de Medellín (Colòmbia), que ha representat una regeneració social modèlica. Què tenen les biblio-teques que exerceixin aquesta bona in-fluència en el seu entorn? Donen pres-tigi, les persones se senten reconegudes com a ciutadans i l’autoestima dels seus pobladors puja. La imatge que oferei-xen és de modernitat, democràcia i ciu-tadania. Mai com ara els responsables polítics han apostat tant per aquests centres culturals i socials, que a mi m’agrada designar-los metafòricament com una mixtura de supermercats cul-turals, ateneus populars i ambulatoris d’atenció primària de la cultura.

La biblioteca d’Olot, al carrer del Pati, és un bon exemple del que aca-bem de dir: té una gran presència en el barri antic, molt utilitzada (535 persones cada dia, 300 documents sur-ten en préstec també cada dia) i és un equipament de referència per a tots els olotins. Però, al cap de divuit anys de la inauguració, se’ns ha tornat petita i s’està desgastant per l’ús. Necessita més espai i una remodelació general. A més, segons el Mapa del Sistema de Lectura Pública, a Olot hi cal una altra biblioteca, ubicada ara no en el centre sinó en un barri (Sant Miquel, Sant Roc?). Tant de bo es puguin realitzar aquests projectes, perquè les bibliote-ques públiques encara tenen un llarg recorregut per fer.

Carme SimonDirectora de la Biblioteca Marià Vayreda

ciutat, patrimoni, memòria núm. 87 / Olot, juny 2015Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / 100 ANYS DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES A CATALUNYA

1

El 18 de juny de 1915 es complei-xen cent anys de la creació de la Galeria d’Olotins Il·lustres, establerta al Saló de sessions de l’Ajuntament d’Olot. Aquell dia, la sessió plenària del consistori, presidida per l’alcalde Eveli Barnadas, va aprovar el reglament que havia de regular la inclusió d’un retrat de per-sonatges notoris de la societat local. El criteri adoptat primava el reconeixe-ment del mèrit “demostrado por obras o instituciones debidos a un talento o

caridad que sean de interés y dominio público” en els camps de la ciència, la literatura, les arts o la beneficència.

Els primers quadres d’homenatjats que van ingressar a la galeria olotina van ser els del jurista Joan Pere Fonta-nella (1575-1649) i el filantrop Camil Mulleras Garrós (1844-1909), pintats per Francesc Vayreda, i del literat Pau Estorch i Xiqués (1805-1870), obra de Rogeli López. Actualment, comprèn 18 olotins il·lustres.

ANIVERSARI / CENTENARI DE LA GALERIA D’OLOTINS IL·LUSTRES

2

aC

Ga

X. F

on

S À

nG

el

no

Gu

er

a m

aG

riÀ

La Junta de Govern Local de l’Ajuntament d’Olot va aprovar el 20 de novembre de 2014 un conveni amb Montserrat Noguera Falguera i Mar-garita i Àngel Casaponsa Noguera per a la donació i cessió de drets del fons fotogràfic del seu pare i avi, Àngel Noguera Magrià, amb destí al Servei d’Imatges de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa (ACGAX). Un fons fotogràfic que transcendeix el valor documental de les imatges i que aporta una mirada intel·ligent i extremament sensible.

Àngel Noguera Magrià va néixer a Olot l’1 de març de 1891. Era fill d’Eudald Noguera Marjantí i de Te-resa Magrià Punset. Estudià a l’Escola Pia i ja de jove va començar a ajudar el seu pare, que era barber, fins que, a la seva mort, el va succeir. Va ser una persona estretament lligada a l’Hospi-tal Sant Jaume. Era practicant infermer i acompanyava el metge en les visites diàries. Entre 1939 i 1940 va obtenir els títols de practicant en medicina i de podòleg. Feia d’anestesista, d’ajudant de quiròfan i s’ocupava del control i la higienització del material quirúrgic. Va ser membre fundador de la Creu Roja d’Olot i era un catòlic actiu en diver-ses confraries. També treballava en el negoci de fabricació i venda de cadires que regentava la seva dona, Dolors Fal-guera Pujol, a tocar de l’hospital, per la banda del carrer de Sant Rafel.

Després de la seva mort, el 4 de març de 1960, la seva esposa va repar-tir, entre les quatre filles vives (una ha-via mort al poc de néixer), les fotogra-fies del pare. Montserrat, la filla petita, va donar a la ciutat la seva part i la de la seva germana Angelina. A principis de 2015, Mariona Juvinyà Noguera, néta de l’Àngel i filla de Teresa No-guera, donà a l’Arxiu les fotografies que havia rebut la seva mare. La resta d’imatges, tres petites caixes amb este-

reoscòpies, és a mans de Car-me Noguera, una altra filla del fotògraf, que viu a Vic.

El fons que conserva l’AC-GAX, doncs, conté 1.523 unitats, que representen un total de 1.649 imatges (al-gunes estereoscòpies conte-nen dues imatges diferents), la gran majoria en suport de vidre, datades entre 1920 i les darreries de la dècada de 1950. Destaquen unes 160 còpies d’època, en paper, fetes pel mateix fotògraf al

laboratori que s’havia instal·lat a casa, que defineixen la sensibilitat de Noguera a l’hora de presentar la imat-ge final. No en va, formà part del grup d’aficionats a la fotografia que, entre 1926 i 1928, va gestar la creació de la primera agrupació fotogràfica d’Olot, coneguda com Art Fotogràfic del Cen-tre Catòlic.

Més enllà de la fotografia de pai-satge, que solia fer mentre es distreia de les seves cabòries passejant per Olot i els seus voltants, Noguera també va fotografiar el seu entorn més immedi-at: l’edifici de l’Hospital Sant Jaume, alguns malalts mentre eren atesos pel metge i, fins i tot, alguna operació qui-rúrgica. Muntant la càmera sobre el trespeus, també recollia escenes de la vida olotina, com el mercat, la Fira de Sant Lluc, les processons, la faràndu-la..., i estampes quotidianes d’alguns pobles de la Garrotxa, de les comar-ques veïnes i de la Costa Brava abans de l’arribada del turisme dels anys 1960. No era precisament un fotògraf d’acció o un fotoperiodista que perse-guia la notícia. I, tanmateix, trobem les seves fotografies en les publicacions de l’època: en els programes de les Festes del Tura i la Fira de Sant Lluc, en diver-ses guies turístiques d’Olot i comarca i en la Revista d’Olot i el setmanari Mi-sión, mostrant l’Olot idíl·lic, bucòlic i nostàlgic que tant s’estilava aleshores.

El juny de 1990, durant la Festa de la Germandat de Castellfollit de la Roca, el Grup de Joves va presentar al local de la Cooperativa l’exposició Temps era temps, amb una quarantena de fotografies d’Àngel Noguera, que definien com “una mostra gràfica prou representativa del que van ésser uns anys de postguerra marcats per l’auste-ritat i per unes condicions de vida molt precàries”.

anna BonFill

Quim roCa

La revista Les Garrotxes ha publi-

cat el número quinze, corresponent al període primavera-estiu 2015. En l’apartat d’entrevistes, Ramon Es-téban i David Pujol parlen amb el capellà Enric Sala i Villegas, exrec-tor del santuari del Mont; Joan Sala ens presenta el pintor Àngel Vinyet, i Salvador Cargol conversa amb el ra-mader Pere Coma Roqué, nascut a la Vall del Bac. També es fa un repàs als quaranta anys d’activitat de l’Associ-ació d’Amics de l’Alta Garrotxa.

El dossier central, que tracta de l’excursionisme, conté estudis intro-ductoris de Ramon Estéban i Jordi Galofré; Josep Vilar documenta una expedició de barcelonins per l’Alta Garrotxa, l’any 1914; Ricard Sarga-tal, Jordi Nierga, Laia Martí i Ariad-na Guasch descriuen la trajectòria de les principals agrupacions excursio-nistes d’Olot, en Bas i Besalú, i de les marxes Embardissada i Lletissonada; Domènec Moli, Ariadna Guasch, Sal-vador Vergés, Marta Carbonés i Gue-rau Palmada entrevisten els destacats excursionistes locals Tomàs Costa, Fi-del Balés, Joan Pujolriu, Tureta Ama-gat i Joaquim Roura, respectivament. També hi trobem una aproximació de Josep Vilar a Sadernes com a eix excursionista i d’Esteve Carrera, Joan Oller i Gemma Busquets a l’Hostal de la Muga i els refugis de Talaixà, Bassegoda i Sant Aniol d’Aguja.

En les seccions de patrimoni, Joan Sala descriu el casal de can Gri-dó, a Castellfollit de la Roca; Antoni Mayans i Xavier Puigvert repassen la nissaga dels Llongarriu, de la Vall del Bac; Josep Valls ens proposa el tradi-cional platillo de menuts amb bolets; Emili Bassols ens apropa l’escurçó i la pedra escurçonera, i Ester Sala parla de l’aprofitament humà del no-guer. Entre els itineraris proposats, Joaquim Agustí ens guia d’Olot a Ba-tet de la Serra, i Joan Pontacq, per la serra de Finestres fins al cim més alt de Mieres.

Finalment, l’espai de la memòria fotogràfica, de Núria Batllem, està dedicada a barbers i barberies.

BREVIARIREPERtORI dE fONS / EL FONS ÀNGEL NOGUERA MAGRIÀ

La família Noguera Falguera l’any 1933.

3

COL·LECCIÓ LOCAL

MONOGRAfIES

AGUSTÍ, Bibiana,Recordant el Sr. Ribera, Barcelona: Fundació Privada Aula, 2015, 287 p.

ALCALDE, Gabriel i MIRALPEIX, Francesc,Passió col·leccionista. El museu-bi-blioteca de mossèn Pere Valls i Vilà (1848-1925), Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 2014, 118 p.

ARNAU, Joan,Llegendes de les Planes d’Hostoles i altres romanços / Viure a pagès, les Planes d’Hostoles: Ajuntament de les Planes d’Hostoles, 2015, 199 p.

BASTONS, Carles i BASTONS, Mont-serrat,Gent que ha fet història: 115 perso-natges de les terres gironines, Barce-lona: Base, 2015, 564 p.

CARRERES, Joan,Fluvià, Viladamat: Gorbs, 2015, 295 p.

COLOMER, Glòria,Julieta, la vida en bicicleta, Barce-lona: Témenos, 2015, 80 p.

DELGADO, Francisco,El diablo vestido de fraile: la crisis del padre Soler en El Escorial, Ma-drid: Alpuerto, 2014, 166 p.

XXXVIII Embardissada: Tortellà, Monteia, La Calma, Sant Grau, Tortellà, Olot: Centre Excursionis-ta Olot, 2015, 88 p.

LAGARES, Sisu,Els germans Wallace i la llança de Sant Jordi, Girona: Mínima Llibres, 2014, 137 p.

MONTAÑÀ, Anna,Pinzellades i moments, Olot: Alio Collectio, 2015, 145 p.Il·lustracions de Jaume Plana.

RCR Arquitectes: Papers, Barcelona: Arts Santa Mònica, 2015, 35 p.

AGUSTÍ, Kim,“Records de l’excursionisme d’un altre temps. El passant del Gama-rús”, El Brull, núm. 28, 2015, p. 44-45.

BASEIRIA, Judit,“Ballem-la”, El Brull, núm. 28, 2015, p. 39-41.

BATALLER, Josep,“Montagut al Magisteri”, El Brull, núm. 28, 2015, p. 42-43.

CANAL, Jordi,“Presentación. El historiador y las novelas”, Ayer, núm. 97 [Dossier: Historia y literatura], 2015, p. 13-23.

“Can Bolíbar. Una casa noucentista al barri (segles XIX-XX)”, dins Festa del Barri dels Desemparats, Olot: Associació de Veïns del Barri dels Desemparats, 2015, p. [6-7].

DANÉS, Alba,“XXXVIII Embardissada a la Gar-rotxa”, dins XXXVIII Embardissa-da..., p. [5-37].

EXPÓSITO, Ricard,“La ‘regina del mondo’”, Capçale-ra. Revista del Col·legi de Periodis-tes de Catalunya, núm. 163, 2014, p. 50-53.

FUMANAL, Miquel Àngel,“Un segle i mig d’escrivans i nota-ris al vescomtat de Bas (ca.1211-1356)”, Estudis Històrics i Do-cuments dels Arxius de Protocols, XXXI, 2013 [2015], p. 7-34.

GUARDIOLA, Gaspar,“Notes de l’excursió a l’església de Sant Eudald de Jou i altres llocs”, El Brull, núm. 28, 2015, p. 46-47.

GUARDIOLA, Gaspar,“El castell de Montpalau”, Argela-ga, núm. 35, maig 2015, p. 28-29.

LOCKWOOD, Mike,“Els ocells de l’Embardissada”, dins XXXVIII Embardissada..., p. [43-56].

MERINO, Imma,“Orson Welles, un geni incompa-tible amb Hollywood”, L’Avenç, núm. 412, maig 2015, p. 45-48.

MILANS, Anna,“Servei General d’Informació de Muntanya. L’ermita de l’alpinis-me”, Vértex, núm. 259, març-abril 2015, p. 68-74.

MURLÀ, Josep,“De l’església de Sant Pere del Puig al començament de la Guerra Ci-vil”, Bisania, núm. 22, febrer 2015, p. 21.

PEREIRA, Sílvia,“Propuestas de mejora de la ejecu-ción hipotecaria: especial referen-cia a Ofideute”, Actualidad Civil, núm. 11, 2014, p. 1.156-1.169.

PLANAGUMÀ, Llorenç,“Coneixem el que trepitgem?”, dins XXXVIII Embardissada..., p. [82-85].

PUIGVERT, Xavier,“Bac de Canes, un topònim recupe-rat”, dins XXXVIII Embardissada..., p. [38-41].

VILAR, Josep,“El castell d’Oix”, El Brull, núm. 28, abril 2015, p. 30-31.

VILAR, Josep,“Sant Grau d’Entreperes”, dins XXXVIII Embardissada..., p. [74-80].

VIÑAS, Xavier,“Aspectes interessants sobre vegeta-ció, flora i geologia”, dins XXXVIII Embardissada..., p. [57-73].

PUIG, Miquel,“Besalú i municipis de la Garrot-xa en números vermells el 1719”, Olot 1700. [en línia]. 28 d’abril de 2015. Disponible a: <www.mi-quelpuig.cat>

PUIG, Miquel,“La mala salut de l’abat de Cam-prodon i senyor de Riudaura, el 1752”, Olot 1700. [en línia]. 22 de maig de 2015. Disponible a: <www.miquelpuig.cat>

ARtICLES

tEXtOS ELECtRÒNICS

4

dEL dINOU AL VINt-I-U / LES ALIANCES

Mai no em canso de dir que quan les classes mitjanes s’han aliat amb les classes populars, el país ha progressat i s’ha millorat en llibertats i igualtat. Per contra, quan s’han aliat amb els poderosos, les llibertats s’han restringit i hi ha hagut violència, inestabilitat i guerres. De la tercera possibi-litat, de l’aliança dels de dalt amb els de baix contra la classe mitjana, mai no en parlo. La considerava irrellevant. Però l’actual crisi m’ho ha fet replantejar. La campanya “Papers per a tothom” ha acabat sent una aliança entre els de dalt i els de baix de tot, contra la majoria dels treballadors. La política fiscal dels darrers vint anys, amb rebaixes als rics i als pobres mentre es colla els del mig, respon també a aquest patró. Per no dir que la política que s’ha practicat de sub-sidiar els jornalers a canvi de vots ha ajudat a mantenir els privilegis dels de sempre.

Fa dies que hi dono voltes i m’ha costat trobar un mo-ment històric modern que resisteixi un paral·lelisme amb aquesta aliança. Si l’espai no estigués restringit al nou-cents, seria més fàcil ja que, després del terratrèmol, el rei es va aliar amb els vilatans d’Olot per anar contra l’abat de Ri-poll. Però, de les revolucions francesa i bolxevic ençà, no he sabut trobar una aliança contranatura tan clara. El meu principal candidat és el lerrouxisme perquè, tot i que es pre-sentava com una lluita dels de baix contra els de dalt, en realitat era una confrontació dels de baix amb els del mig (menestrals, botiguers, pagesos, industrials), amb la finalitat de preservar el poder dels de dalt, que no el volien compar-tir amb l’emergent burgesia catalana.

A Olot, el republicanisme lerrouxista va tenir un gran

pes polític pels volts del canvi de segle. Dirigits pel ferreter Francesc Terradellas, els republicans progressistes (Francesc Badia, Virgili del Caso, Pius Orri, Gervasi Pau, Elies Vidal) varen saber vertebrar una sòlida coalició d’esquerres, amb les restes del partit liberal (Ramon Soler, Fèlix Planagumà) i amb alguns vells federals (Ramon Benet, Damià Juvinyà, Joan Meroles). Les forces polítiques autoqualificades d’ordre (conservadors i tradicionalistes) varen respondre a l’amena-ça republicana formant una Coalició Catòlica. Aquesta lluita de blocs antagònics, els de baix contra els de dalt i viceversa, va evitar que el catalanisme polític, que en altres poblacions liderava la voluntat de canvi de la burgesia catalana, es po-gués manifestar. I sempre que algun catalanista benestant va intentar desmarcar-se d’aquesta dinàmica, va ser acusat d’afavorir la revolució i l’odi a l’Església. L’esquerra catala-nista d’extracció burgesa (Joan Mestres, Lluís Viñas, Josep Pi, Carles Monsalvatge) va intentar plantar cara electoral al frontisme a través del Centre Nacionalista Republicà. Es varen presentar a les eleccions municipals del mes de maig de 1909, però varen patir el pitjor correctiu que uns polítics poden rebre: la ignorància dels electors.

Mentre el lerrouxisme va liderar l’esquerra local, la Co-alició Catòlica va guanyar totes les eleccions municipals. Tot i així, gràcies als tripijocs propis de la Restauració, Olot va tenir un alcalde liberal (Ramon Soler), un republicà (Da-mià Juvinyà) i un d’esquerres canviants (Joan Meroles). Cap d’ells, però, no va ser ben acceptat pels vencedors de les eleccions. Aquells ajuntaments eren un niu de baralles. Molt soroll i molt poca feina.

Joan BarnadaS (joan.barnadas@gmail.com)

hIStÒRIES / RECERCA HISTÒRICA, TREBALL DE CAMP I PATRIMONI

La documentació molt sovint m’ha portat a descobrir el territori, però també al revés. Les mil passejades que he fet pels pobles de la vall d’Hostoles, i també més enllà, mirant carrers, places i cases, buscant dates o desxifrant llindes, m’han portat a l’arxiu buscant una explicació. Per defecte, sempre entenc el paisatge, urbà o rural, des d’un punt de vista històric, en permanent transformació. És per això que considero indeslligable, sense excepcions, el treball de camp i la recerca arxivística; qualsevol dada que m’aporti un o altra, per petita que sigui, pot ser una pista no només valu-osíssima sinó fonamental.

Aquest va ser el punt de partida per començar a inves-tigar el creixement dels nuclis de les Planes, Sant Feliu, en Bas o el Mallol a cavall dels segles XVI i XVII, una època que emergeix amb tota potència i esplendor. Doncs, com és que en una cronologia tan acotada (1570-1660) es constru-eixin desenes de cases, neixin nous barris, es refacin desenes de masies i s’alcin nombroses esglésies i capelles? Tot això, encara dempeus, no pot ser casualitat ni coincidència. La clau és l’especialització artesana. La indústria dels draps de llana, de teixidors i paraires, transforma tots els aspectes econòmics i socials de la ruralia, on els elements més visibles són els molins drapers, saboneries, canals o rentadors que trobem en els cursos del Fluvià i el Brugent.

Els senyors jurisdiccionals d’aquestes viles i parròquies tampoc no es queden enrere i monumentalitzen els seus ca-sals, com els Desprat –amb un parell de torres defensives, una destruïda per un llamp– al puig de Sant Esteve d’en Bas o els Olmera de les Planes –amb la seva capella. Aquesta fa-

mília, a més, urbanitza un espai fora de la sagrera i al costat del seu casalot, que denomina “lo Quadre”, on construeix desenes de cases mitgeres en el darrer terç del segle XVI; avui la qualificaríem de simples especuladors. A Sant Feliu, tot el barri construït al voltant del camí ral –del puig de la rectoria a Sant Sebastià, on s’instal·len una colla de ferrers– ja es denomina “vila nova” el 1645 i reclama els seus drets de participació a la universitat, separadament.

També els pagesos grassos, enfortits després de la Sen-tència Arbitral de Guadalupe, van renovar les seves cases de pagès, com la Codina a les Encies i Vilamala d’en Bas. Un cas preciós és la construcció del mas Puigvert, a Sant Iscle de Colltort, que va encarregar el 1616 el canonge i ardiaca de l’Empordà, Jeroni Puigvert, al picapedrer francès Gui-llem Pusalgues: la correspondència entre el contracte i la casa –fins fa poc habitada– és exacta. I és que el paper dels immigrants francesos –molt qualificats en els oficis de la construcció: picapedrers, serradors i fusters– és fonamental en aquest procés, com el cas del mestre de cases i arquitecte Joan Cadirach (1575-1593), originari d’Auriac –diòcesi de Tulle, departament de la Corrèze–, que intervé en les esglé-sies de Sant Martí de Llémena, Sant Feliu de Pallerols, Sant Privat d’en Bas i al convent del Carme a Olot.

La recerca va desvelant, a poc a poc, els misteris del nostre entorn i del nostre passat. En un moment actual de revalorització del patrimoni –des del turisme o la universi-tat–, cal fer molta feina encara, donar-lo a conèixer, fer-lo entenedor.

Xavier SolÀ Colomer

5

ELS NOMS dE LA tERRA / ESTRELLA OFICIOSA

No és estrany que el nomenclàtor oficial ofegui denomi-nacions populars de vies urbanes. És una nàusea provocada per la dèria institucional de reservar una placa a mitja alçada en qualsevol cantonada a condecorar algú o alguna cosa. Contra el costum antic, els noms de carrers ja no tenen vo-luntat descriptiva sinó honorífica. Què hi farem!

Malgrat tot, sempre que un nom popular pot treure el cap entre tanta oficialitat, ho fa. Comproveu-ho, si no us ho creieu, a l’Eixample Malagrida, d’Olot, allà on Manuel Malagrida Fontanet, enriquit amb el tabac a l’Argentina, va comprar una gran extensió de terreny, el pla de Llacs, amb la intenció de bastir-hi una ciutat jardí. Un cop acabada la primera fase d’urbanització, pel juliol de 1915, el potentat va manifestar a l’Ajuntament el seu desig sobre el caire que havia de prendre la retolació de les vies que, amb compàs i escaire, havia dibuixat sobre els antics camps. Malagrida va suggerir que les dues avingudes diagonals portessin els noms “de España” i “de la República Argentina”, països que havi-en marcat el seu periple vital fins aleshores, i que la resta de carrers tinguessin el rang d’avingudes i adoptessin els noms dels arbres que hi volia fer plantar: “de los Arces”, “de los

Tilos”, “de los Castaños” i “de las Moreras”. Així mateix, va dictar que la gran plaça central, ja construïda i concebuda com a eix de distribució de la circulació, havia d’anome-nar-se “Estrella”. No cal dir que la corporació municipal va trobar molt encertades totes les propostes del promotor. La plaça Estrella, doncs, havia de ser el nom de la gran illeta central entre can Vayreda i el pont de Ferro. I, amb bon cri-teri, Malagrida va escollir el rètol viari amb una intenciona-litat descriptiva: s’havia de donar per bo aquell nom “dada la forma que tendrá”, deia l’indià, “cuando estén abiertas las diagonales”. Però la reformulació del projecte de ciutat jardí pel mateix Malagrida l’any 1925, quan va afegir un nou seg-ment a urbanitzar a l’altra banda del Fluvià, fins a la Torre Castanys, va destituir el nom encertat. No encaixava en el nou repartiment toponímic: si hi havia un hemisferi dedicat a països llatinoamericans amb un centre batejat “plaza de América”, la plaça estelada de l’altre hemisferi només podia adoptar la bandera “de España”. I així va ser.

Malgrat tot, la intenció primera de l’eixamplador perdu-ra. “Estrella” es manté en boca de tots, mentre que “Espa-nya” no és gaire més que una dada de formulari.

A PEU dE CARRER / EL DIA DE LA MARMOTA

Jo mai no he estat conscient de fer-me gran en una úni-ca ciutat. Potser per això miro amb una barreja equilibrada d’enveja i recança les persones del meu voltant que han nas-cut, han crescut i fins i tot s’han reproduït a Olot. Podria ser que fins ara no hagués parat gaire atenció a aquesta qüestió, o podria ser que les meves coneixences, com jo mateixa, cada cop són més grans, i, sense adonar-te’n, de tot fa vint anys, però em fa l’efecte que a Olot és on he conegut més gent que fa més temps que viu en un mateix lloc.

Hi pensava l’altre dia quan llegia una novel·la en què el protagonista adolescent, resident en una ciutat petita com la nostra, feia bestieses enmig del carrer a la vista de tothom. Aquell noi, quan creixi, pensava, recordarà aquell indret per aquells fets –i potser els passarà el mateix als seus veïns–, tot i que segurament el carrer en qüestió també acumulava una capa de memòries prèvies, de la infantesa, i és probable que després sumés una capa posterior de records de l’edat adul-ta. Quan passejo per Olot amb algú que hi ha viscut bona part de la seva vida, em fascina i alhora m’angunieja un xic pensar que aquella persona, més enllà del present en què vivim totes dues, té en aquell instant un entorn mental molt més complex que el meu, propiciat per tots els records que

l’assalten quan passa per punts concrets de la ciutat. Imagi-no com serien els carrers si poguéssim donar corporeïtat a totes aquestes memòries, i se m’afigura un muntatge a l’estil de la refotografia, amb records personals i col·lectius que se solapen per tot arreu.

A Olot aquesta operació de sobreposar records la faci-lita el fet que el centre de la ciutat no ha canviat gaire des que molts dels meus conciutadans eren petits. Han variat establiments i s’ha reduït el trànsit, sí, però l’entramat de carrers i bona part de les façanes continuen sent gairebé idèntics als de fa vuitanta anys, en molts casos. I no només el paisatge urbà continuista permet refotografiar el nostre passat; malgrat la renovació parcial del paisatge humà, per als locals encara persisteix força la idea que “aquí a Olot ens coneixem tots”, cosa que irremeiablement es tradueix en la sensació de tenir pertot testimonis dels nostres movi-ments, amb les conseqüències positives i negatives que se’n deriven.

Imagino que tenir les nostres vides impreses en els car-rers quotidians ens referma, i que intercanviar tot sovint unes paraules o una simple mirada amb aquelles persones que ens han conegut des de petits i ens aprecien, encara que només sigui en la categoria de saludats, ens assegura que ocupem un lloc en el món i ens dóna cos aquells dies que ens notem especialment incorporis i desubicats. Tot i així, malgrat aquests avantatges de néixer, créixer i reproduir-se en una ciutat petita com Olot, sempre penso en la dificultat que han d’afrontar els inclassificables, els desencasellats, els freaks, i en la valentia que han de mostrar per declarar en veu alta que ja no són aquell que venia a comprar caramels, ni aquell que feia la goma al Firal els diumenges a la tarda, ni aquell que intercanviava cromos a la plaça Clarà. O, més aviat, ho són, però són molt més. A tots aquells que s’han desfet de la closca protectora olotina, i, des d’aquí mateix, se n’han construït una altra de pròpia, la meva més sincera enhorabona. @agatalosantos

ÀGata loSantoS

aC

Ga

X. C

ol·

leC

Ció

d’im

at

Ge

S d

e J

oSe

p m

. do

u C

am

pS

Xavier puiGvert i Gurt

APUNtS I REPUNtS NAtURALS / EL LLIBRE DEL CEL

La lectura del treball de recerca Estudi dels núvols d’Olot de Joan Torrent, alumne de batxillerat de l’INS Montsaco-pa, presentat als premis Jordi Pujiula d’enguany, em va fer reflexionar. Sobretot la part pràctica de l’estudi que consistia a fotografiar el cel olotí durant dos mesos seguits (juliol i agost de 2014) i fer una predicció del temps per després contrastar-la amb els fenòmens meteorològics que s’havien esdevingut a continuació. La plana d’Olot es caracteritza per una elevada variabilitat de situacions atmosfèriques, de-guda a la situació geogràfica i per l’orografia singular que l’envolta. Això té una translació directa amb la diversitat de núvols que creuen el cel olotí. Núvols alts, mitjans, baixos, amb nomenclatures estandarditzades com cirrus, estratus, stratocumulus, cumulonimbus... noms que ens sonen però que ens costa associar-los a formes concretes. Núvols que presenten unes característiques físiques i visuals que sovint ens passen desapercebudes, com la direcció d’on provenen, la velocitat amb què circulen, la densitat que presenten, la coloració, l’evolució que segueixen... Cada dia al cel olotí hi tenim escrita la predicció del temps. Per conèixer-la només cal tenir uns coneixements bàsics, la motivació per fer el gest d’aixecar el cap i, sobretot, una inquieta curiositat. Interpre-tar els núvols és molt entretingut. Llegir el que ens escriuen,

apassionant. I intentar esbrinar el que succeirà a les poques hores, un bon entreteniment. Per contra, avui, quan neces-sitem un pronòstic fiable sobre el risc d’inestabilitat davant les incomptables activitats que s’organitzen a l’aire lliure, escoltem atentament els partes meteorològics amb què els mitjans de comunicació clouen les notícies. O ens traiem de la butxaca moderns dispositius mòbils amb aplicacions que ens ofereixen prediccions automàtiques basades en models estadístics que, per cert, no solen fallar. Fóra molt recoma-nable que la informació meteorològica, cada dia més precisa i acurada, es combinés amb apunts pedagògics per despertar l’interès dels ciutadans del nostre país per recuperar l’hàbit de llegir el cel. Sóc del parer que l’accés fàcil a la informació meteorològica ens està acomodant i allunyant de la saviesa popular que era capaç de predir el temps que faria unes ho-res després, o fins i tot l’endemà, només fixant-se en detalls i senyals que es mostren en el nostre entorn. Recordo en Joan Canal, conegut com en Joan de Falgars, traspassat el 2011, i com era capaç de clavar una previsió meteorològica observant el cel i el comportament del seu bestiar. Els núvols circulen per damunt nostre com les pàgines d’un llibre que el vent va fent passar. Llegir ens fa més lliures, però són poques les persones addictes a aquest tipus de lectura. Per sort, a Olot existeixen iniciatives molt interessants com MeteOlot, un portal d’Internet que ens ofereix una àmplia diversitat de dades locals, ens apropa la meteorologia i ens facilita poder contrastar els seus pronòstics amb les nostres observacions.

La societat s’ha anat allunyant del coneixement associat als núvols i a la predicció dels fenòmens que aquests desen-cadenen, tot i tenir tantes i tantes implicacions ecològiques, econòmiques i socials. Potser arribarà el dia que coneixerem més els núvols per la seva capacitat d’emmagatzematge de fitxers informàtics que no pas per la seva pròpia naturalesa i efectes sobre la biosfera. Una predicció massa irreverent per a una persona nascuda en una ciutat coneguda per ser l’orinal del cel. Espero equivocar-me.

ESCENES dEL MERCAt / UNA PINZELLADA FINAL

Tot el que té un principi té un final. La sèrie de comen-taris que s’havia proposat fer el faulista durant aquest curs 2014-2015 arriba a port. El vaixell, aquesta nova plaça, està ancorat al centre de la ciutat i gaudeix de bona salut. Vàrem començar aquestes petites cròniques en temps de cítrics, i les acabem just quan el vermell de les cireres i el taronja dels nispros omplen d’alegria les parades de fruita. La fruita és l’element de la plaça que més defineix els cicles naturals que marquen les estacions de l’any. O almenys així era quan cada cosa tenia el seu moment òptim. Ara, la veritat és que aquesta estacionalitat s’ha superat, i tenim melons tot l’any. És un més dels símptomes que marquen clarament que, en tots els aspectes, els postulats que guiaven la vida dels nos-tres avantpassats són història.

La plaça també ha canviat, físicament i conceptualment. Ja no s’embolcallen ous amb papers de diari, ni es venen pollastres vius. Estem caminant cap a una societat asèptica, cada dia més curosa en el tracte que es dóna als aliments. Estic convençut que si la meva àvia, mestressa de pagès de principis del segle XX, entrés avui a la plaça d’Olot, que-daria absolutament fascinada davant l’espectacle lluminós, net, ordenat que s’hi respira. Ha passat un segle, però un

segle en què la humanitat ha caminat com mai. Només cal pensar que, en no gaire més de cinquanta anys, hem tingut tres places, i que cada una d’elles no es pot ni comparar amb l’anterior. Ni en l’aspecte físic, ni en el concepte. I menys si pensem en els mitjans tècnics de què han disposat.

Però la plaça, per damunt de totes aquestes consideraci-ons, és dels placers i de la gent que hi accedeix. La plaça és, sobretot, humana. Dins aquella fàbrica, el que hi trobareu és gent. Sempre m’ha admirat el tracte directe, quasi sempre d’amistat, que s’estableix entre venedor i comprador. Tots els canvis estructurals i les novetats, aquí, per sort, no han aconseguit malmetre aquest clima admirable que els que ja hem passat, de molt llarg, la joventut, recordem d’aquella plaça a l’aire lliure i d’aquelles botigues de queviures que abundaven (encara en queden), arreu dels carrers de la ciu-tat. De tot el que la nova plaça aporta, la bonhomia, el trac-te, el núvol d’amabilitat que s’hi respira, per aquest faulista, representa el valor més positiu i engrescador. Pel que fa a la part operativa i física que mostra la nova plaça, cal remarcar que, potser per primera vegada, no s’ha sentit cap crítica negativa, cosa molt significativa en una societat en què en cada cap hi ha un arquitecte i un filòsof.

domèneC moli

emili BaSSolS i iSamat

6

e.B

.

7

CONVERSES AMB CONSOL dE GARGANtA / EL MEU GERMÀ MIQUEL

CaràCter

En Miquel tenia una aparença de seriositat. Tenia una miopia exagera-da. Havia de vigilar per no caure. Més tard va tenir cataractes. Va dur ulleres des que va anar a batxillerat. No veia els números de la pissarra. No va fer el servei militar perquè el van declarar inútil per la vista.

BarCelona

Quan en Miquel va acabar el batxi-llerat, vam marxar tots a Barcelona i el meu pare no li va provar. Vam estar-hi un any, al carrer de la Diputació. Des-prés, en Miquel s’estava en una pen-sió als salesians, al carrer de Rocafort. Més tard va canviar perquè el lloc no li feia ni una mica de gràcia i se’n va anar al carrer d’Enric Granados, que era un barri bo. Jo, mentrestant, estava en un internat del Sagrat Cor de Sarrià i hi feia el batxillerat, que no era oficial. Eren unes monges molt trempades. Hi havia moltes noies que eren de Barce-lona mateix. Les tenien internes per-què ho aprofitessin més. D’Olot, no n’hi havia gaires; recordo les Bassols i la Griñó. Veníem a Olot per Nadal i per Pasqua. En Miquel solia venir a veure’m els divendres, i venia en tren. Ens donaven una hora. Als nois els fe-ien entrar en un saló. Hi havia una sala molt grandiosa i una altra de més pe-tita per als joves, perquè no hi hagués cap esvalot. En deien el “Saloncito de San Ignacio”. Mentre els nois hi eren, vigilaven molt. Si hi havia el pare, ja anàvem al saló familiar. Els nois solien

tenir un director espiritual, cosa que era força normal abans de la guerra, i s’hi anaven a confessar. El d’en Mi-quel es deia Joan Sirvent, un capellà de Barcelona. El va triar al principi de la carrera. Em sembla que tenia un be-nefici a Betlem.

PolítiCa

A en Joan li agradava la política; a en Miquel li agradava estar informat. Va acceptar ser alcalde i, per tant, va tenir ben clar que havia de marxar. “Jo sóc una víctima de la bogeria”. Va ser una sort. N’hauríem fet un mal mer-cat.

exili

En Joan i en Miquel no van mar-xar junts. Encara devia ser el gener. La comitiva d’en Miquel eren uns deu: en Punset, sogre de l’Albesa; en Fageda, que negociava amb mobles escolars i que havia fet de nunci; en Bonavia, recaptador de contribucions; en Benavent, un metge de Sabadell; un noi de Sant Joan, molt jove, que s’hi va afegir. Van marxar a peu, per can Riu de Castellfollit. Els van detenir els carrabiners, que van ser generosos. En Miquel va anar a parar a Sant Llorenç de Cerdans, on va estar uns dies amb una gent que el va tractar molt bé. Feia d’empleat de farmàcia. Va coin-cidir amb en Gussinyé, metge de Cas-tellfollit, fadristern, que també havia marxat.

L’endemà va marxar en Joan, que era a Barcelona, en cotxe, amb en Mo-ret i en Danés. Eren pocs, potser algú més del Casal Català. Es va instal·lar a Perpinyà. Hi van estar poc temps. Amb la recomanació del botànic Cuatreca-sas, que era molt ben vist a Colòmbia, on ja l’havien cridat i havia treballat, van marxar a Colòmbia.

L’any 39 no van deixar passar cap carta. Vaig tenir les primeres notícies dels meus germans a França clandesti-nament, a través de dues dones que hi van anar a peu i ens en van dur notíci-es. Ens van escriure un parell de cartes. La primera, la vaig poder rebre gràcies a en Levín, un agutzil que havia cone-gut el meu pare en temps de la Creu Roja, que la va trobar intervinguda i la va donar al metge Josep M. Vayreda, que me la va dur un dia que va venir a visitar la meva mare. Eren cartes ober-tes, és clar. Quan eren a Colòmbia ens relacionàvem per carta.

El divendres dia 5 de juny a les set de la tarda, a la sala d’actes de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, Pau Llimo-na i Anna Escarpanter presentaran els resultats del treball amb el projecte del qual van obtenir la Beca Ernest Lluch de Ciències Socials i Humanes l’any 2013: El grup de cases de Sant Pere Màrtir i la seva integració amb la ciutat d’Olot.

•••

El dissabte 6 de juny tindrà lloc la sisena edició del cicle trimestral Itine-raris personals, organitzat per l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa i l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. En aques-ta ocasió, l’historiador Joan Barnadas (Olot, 1962), autor del llibre Orígens del moviment obrer a Olot (1840-1923), acompanyarà els visitants per “L’Olot obrer”, un recorregut pels espais de la ciutat que mantenen l’em-premta de l’activitat i la lluita obreres. L’itinerari, obert a tothom, s’iniciarà a les 11 del matí a la plaça d’Esteve Ferrer.

•••

Amb motiu del centenari de la cre-ació de les escoles normals de mestres (masculina i femenina) de Girona, l’Arxiu de la Universitat de Girona i la Facultat d’Educació i Psicologia han organitzat una exposició itinerant que dóna a conèixer la trajectòria històri-ca d’aquests centres d’ensenyament i l’evolució dels estudis de mestre a Girona en el darrer segle. L’exposi-ció es podrà veure a la sala d’actes de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa des del 12 de juny (inauguració a les set de la tarda) fins al 30 de juliol. Com a activitat complementària, el dijous 18 de juny, a les set de la tarda, tin-drà lloc en aquesta mateixa sala una taula rodona amb mestres olotins que van passar per les Escoles Normals de Girona, organitzada per la Universitat de Girona i els serveis educatius de la Garrotxa.

•••

De l’1 de juny al 30 de setembre, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa apli-carà l’horari d’estiu acostumat, de di-lluns a divendres, de 8 h a 15 h, per als investigadors i les consultes en ge-neral.

BREVIARI

antoni mayanS

aC

Ga

X. F

on

S Fa

míl

ia G

ar

Ga

nt

a

Això és una memòria del temps present, perquè no tinc memòria de quan no era per a vianants. Aquesta és una pla-ça dura i endreçada que, afortunadament, els nens més pe-tits es fan seva contravenint el senderi que prohibeix jugar-hi a pilota. Igual que les bicicletes, que la creuen en diagonal ignorant el cartellet de videovigilància. Els nens més grans ara vénen poc, habilitada per a ells la plaça de dalt, com en la perifèria de l’exili.

A la nit, a vegades, se sent olor de foc a terra. El que abans devia ser habitual ara és pintoresc. De dia se sent olor de kebab. El que era exòtic ara és habitual.

La Sardana de Corpus pot molt ben ser un lloc comú ex-tremament nostrat per als olotins, però no parlo d’aquests moments. Quan hi ballen els gegants o s’hi patina o hi can-ten els Manel aquest lloc és un altre lloc. La plaça m’agrada els dies de cada dia a una hora qualsevol.

Hi ha una gran peixera, com un buc embarrancat, que l’Ibra fa acollidora. A l’altra terrassa hi ha remor. La tercera d’arribar és, de moment, la més tristoia. I la quarta terrassa són els bancs sense respatller, on la gent menja iogurt. A vegades miro amunt i penso que tant de bo la moda barce-lonina de posar bars als terrats arribés aquí. Després potser rondinaria si sentís música chill out des de casa. Mai no

estem del tot contents.Aquesta plaça és poc un espai de convivència. És més avi-

at un espai de coincidència. Mentre hi escric aquestes ratlles, he vist alguns dels habituals, com un noi ros que deu treba-llar en un comerç perquè hi passa a un quart menys cinc de dues; o una noia amb pírcings i de cabell molt i molt allisat; o un nen toixonet que temps enrere s’enreveixinava de valent quan regatejant li prenien la pilota; o la noia sud-americana amb samarreta de talla enorme i de pas tranquil; o el panjabi de mirada serena que primer caminava amb un amic, des-prés sol, després amb la dona i ara amb la mainada. Si amb qualsevol d’aquestes persones ens trobéssim a Londres, ens diríem “tu ets d’Olot”. Aquí ens mirem tímids, sense acabar de saludar-nos. Però també he estat parlant amb veïns com l’Elda o en Yassin. Petits grans detalls que fan barri. I he vist passar les nenes d’en Hu, la petita xisclant darrere la gran, i en Fèlix –que sembla que vol ser músic– darrere la Petra.

Circuits quotidians, com el de la senyora Carme, de la biblioteca a la carnisseria. Paisatges habituals, com el senyor Lluís dinant. Sons fugaços, com bachata des d’un cotxe groc. Olors momentànies, com la de gespa tallada. Crits esporàdics, colofó de baralles de gossos, a vegades acompa-nyats dels de la Maria, de potentíssima veu. L’estrès sempre sota control de l’Emilio, missatger romanès i poliglot. Tea-tre esporàdic d’en Jaime, que viu en el seu bucle particular. Converses inintel·ligibles en idiomes que no sé identificar. Oh, meravella, ahir al vespre dos skaters van provar, unes tres-centes vegades cada un, de pujar i baixar del banc sense trencar-se la crisma.

A vegades faig l’exercici d’estar. No és fàcil, estar, en els temps que corren. Assegut mirant, saludant, xerrant, el mòbil apagat, sense abaixar el cap. I és un exercici ben sa. Ben humà.

Aquesta no és la plaça més bonica del món, però té una certa vida.

Jordi CalaBuiG i Serra

LOCUS AMOENUS / HOMENATGE ALS MEUS VEÏNS

ME’N RECORdO / 17Recordo la casa on vaig néixer, al

carrer dels Valls Vells, núm. 22, d’Olot; feia gairebé cantonada amb la plaça del Palau, que va ser el gran espai de jocs en la dècada dels cinquanta de bona part de la canalla del barri. Recordo que un any els Reis van portar-me un tambor que, tocant-lo al carrer, vaig ser el “terror” de la gent durant una colla de dies, fins que es va esventrar. Recor-do un dia d’estiu en què vaig clavar-me a la llengua el ganxo d’una balança romana, amb els crits i plors correspo-nents, l’avís al metge de capçalera Dr. Lluís Dou i, mentrestant, la cura im-provisada dels veïns que, amb l’intent d’arrancar-lo, a base de continus raigs de sifó anaven netejant la sang que no parava de fluir mentre persistien en el seu objectiu, finalment aconseguit. Recordo el pas tètric de les processons de Setmana Santa per sota del balcó de casa, amb el soroll de les cadenes que arrossegaven alguns penitents, la silue-ta negra dels quals es perdia en la fos-

cor d’un carrer amb un enllumenat pú-blic escàs i amb bombetes de 25 volts. Recordo com era de festiva i agraïda la cercavila dels nans, gegants i cavallets que, a primera hora del matí del 8 de setembre, passaven pel carrer, mentre jo obria els ulls com taronges. Recordo l’àvia Lluïsa, sempre vestida de color negre, que duia paper de diari sota els vestits per protegir-se els pits de les fre-dors hivernals. Recordo els viatges amb carrilet fins a Sant Esteve de Bas, per passar unes setmanes d’estiu a casa dels avis, a la plaça, on els galls i les gallines de les diferents cases picotejaven du-rant tot el dia i al vespre sabien a quin galliner tornar. Recordo, més enllà, les lliçons d’història que, al Grup Escolar, ens donava el mestre Francesc Ferrer, amb uns detalls i gestos que feien viu-re de manera molt intensa la narració. Recordo, ja a l’adolescència, les excur-sions matinals dominicals amb la colla, que ens van permetre poder conèixer la comarca i començar-la a estimar.

Recordo les sessions de ball enfollit a la discoteca Sansburg. Recordo un re-cital de Lluís Llach al Teatre Principal, amb paperetes i crits tot demanant uns canvis que trigaven a arribar. Recordo haver guanyat un premi Ciutat d’Olot i prendre, de seguida, la decisió de no participar mai més en cap altre concurs literari. Recordo el meu casament, el naixement de les filles, anar obrint-me camí per tirar endavant la família, saber compensar els moments dolços amb les sotragades més dures de la vida. Recor-do les hores i hores passades escrivint treballs d’investigació, informacions de premsa, col·laboracions, etc. I recordo, ja molt més cap aquí, quan les notíci-es van ser molt dolentes, l’acte de fe general (al metge, en el tractament, en l’ajuda dels qui m’envoltaven...) per superar les fases d’un mal terrible. Són tants records acumulats que es neces-sita força més espai per explicar-los... potser algun dia!

JoSep murlÀ

8

DL

GI-

1223

-201

4

Qu

im r

oC

a m

all

ar

aC

h