«La música rock també és una manera de pregar»Margarita Borrull Puigarnau

Simpàtic, divertit i espiritual. Així és el P. Jesús Javier Mora o, més co-negut pels joves, el pare Curry. Un home ple de contrastos que uneix l’humà i el diví. Va ser ordenat el 17 de maig del 2008 i, a més de vicari parroquial de Sant Joan Evangelista de Torrejón de Ardoz (Madrid), és un dels vocalistes del grup de rock-pop religiós La Voz del Desierto (www.lavozdeldesierto.es), format també per altres sacerdots i seminaristes.

Són compatibles rock i sacer-doci? Aquesta mena de música s’ha relacionat moltes vegades amb el satanisme...

Tot el que Déu ha cre-at pot ser i ha de ser un vehicle per arribar fins a Ell. Sant Agustí diu que quan les paraules no poden comunicar el que l’ànima sent, brolla el cant i la lloança. El rock és un estil del nos-tre temps i s’ha d’iden-tificar amb el satanisme, encara que sorgeixin al-guns grups d’aquest es-til dins del rock. El que té de bo aquesta música és la força que transmet. Així doncs, per què no fer-la servir per expres-sar a Déu el meu amor i el meu afecte? Jo com a sacerdot sóc fill d’aquest món i aquesta ha estat la música que he sentit des de molt jove, per tant és natural que m’agradi aquest ritme.

Suposo que la fi-nalitat de La Voz del Desierto és l’evange-lització...

Avui els joves no po-

Pensant-ho millorDes del carrer

Eduard BrufauMassa partidisme

La religió, l’ensenyament, la immigració, la llengua, el terrorisme o la història recent són, totes elles, realitats importants i complexes, i només poden ser tractades amb honradesa, amb un estat d’ànim serè i amb els mínims prejudicis possibles. Però per desgrà-cia poques vegades s’aborden com cal. Tot al contrari, diàriament aquests temes fonamentals són utilitzats sense miraments pels partits polítics per atacar-se i ar-replegar vots. La raó principal del partidisme, aques-ta manera de fer, és dissimular la flagrant manca de veritables idees polítiques, defecte terrible que cada

vegada es fa més evident. I una de les conseqüències del partidisme és que la mania d’encetar discussions estèrils sobre temes que haurien de ser tractats amb molta cura s’ha estès a tots els àmbits de la societat. Ara és difícil desfer aquest mal costum, però, ja que els polítics no semblen disposats a renunciar-hi, els ciutadans hem d’aprendre a no fer cas del partidisme polític, que s’apodera de qualsevol tema fins a fer-lo banal. Només si quedem al marge d’aquesta xerrame-ca buida podrem començar realment a atansar-nos a la realitat com Déu mana.

4023 octubre 2011

Rauxa

missatge de Crist d’una manera més superficial?

El missatge d’avui no pot ser des-cafeïnat, el que variarà és la manera com el fem arribar. Els joves no són rucs i no volen perdre el temps. Vo-len alguna cosa que respongui als desitjos del seu cor. A través de les nostres cançons i als nostres concerts volem convidar els joves que visquin al màxim la fe. Als joves no se’ls pot enganyar. Cal proposar-los Crist i la música és el mitjà per a la finalitat, que és la santedat.

En quin moment i a qui se li va encendre la bombeta per comen-çar el grup?

Va ser a l’època del seminari junta-ment amb el qui ara és el pare Julio. Teníem una guitarra elèctrica i ens reuníem per cantar cançons popu-lars d’Església amb una mica més de ritme. Després van nomenar delegat dels Joves i formador del seminari

un altre company nos-tre que també toca la guitarra, el pare Alber-to Raposo, alias Rapo. La idea va ser d’ell i es va decidir gravar el primer CD. A través de la música cadascú expressa la seva manera d’estimar i rela-cionar-se amb Déu. Tot neix del tracte amb Jesús al Sagrari, d’aquesta in-timitat amb Ell, del que jo li dic i del que Ell em diu a mi.

Per què el nom de La Voz del Desierto?

Joan Baptista va ser la Veu quer clama en el de-sert. Ell no es predicava a si mateix, sinó que pre-dicava Crist anunciant a la gent l’arribada del Messies. Joan Baptista és el qui prepara el cor perquè hi entri Jesucrist. I aquest és precisament l’únic desig que nosal-tres tenim: preparar el cor de cadascú perquè es puguin trobar amb l’amor de Déu.

Valentí Miserachs, prev.

President del Pontifici Institut de Música

Sacra

JMJ, algunes reflexions

No és que jo sigui, per principi, amic d’ac-tes religiosos multitudinaris. M’atrauen més les paràboles del silenci: el gra de mostassa, el sembrador, el llevat que fa fermentar la pasta, etc. Sembla que ara no ens hem de quedar enrere, i que també nosaltres, a imat-ge i semblança dels mega-festivals i de les mega-concentracions profanes de tot tipus, també haguem de muntar trobades «religi-oses» de signe globalitzant i multitudinari. Deu ser que ja ens anem fent vells i ens costa de sintonitzar amb aquesta mena de fenò-mens, que potser avui són escaients, útils i, potser, fins i tot necessaris.

Ja veieu que em refereixo a les Jornades Mundials de la Joventut (JMJ) que tant de mo-viment i d’animació van portat recentment a casa nostra, i que van culminar amb la pre-sència del Sant Pare Benet XVI a la capital de l’Estat. Si n’han fet córrer, de tinta, aquestes jornades, tant en pro com en contra!

No parlem de l’envestida de col·lectius i mitjans de difusió palesament hostils, que han fet els possibles per embolicar la troca i per denigrar gratuïtament l’esperit, l’orga-nització i els personatges mateixos d’aquestes jornades. No vull parlar tampoc dels qui s’es-quincen les vestidures per les despeses, cosa que tothom repeteix maquinalment d’una manera global, sense desglossar-ne mai els diferents capítols. Ja es pot suposar que actes de tal magnitud no es poden finançar només amb xavalla. D’altra banda, se’n fan tantes, de despeses, en espectacles i esports, per no parlar de les ingents quantitats dedicades a fer maldats de tota mena! Ja sabem qui va ser que va posar el crit al cel per les despeses fetes per honorar la persona de Jesucrist; em sembla que era un tal Judes. Tampoc no em vull referir als qui han anat, com llops enmig d’ovelles, per veure si podien «pescar» esce-nes i detalls comprometedors en un col·lectiu de joves que van deixar arreu una estela de joia, de pau, d’ordre i de civisme...

Em vull referir, en canvi, als «consells» que he llegit en certa premsa sobre allò que el Papa hauria hagut de dir als joves, ja que diuen que els joves d’avui no estan interessats pel missatge immutable de l’Evangeli, missatge que, amb el Papa, bisbes, preveres, religiosos i laics ens esforcem a proclamar amb fideli-tat. Què és això de parlar de matrimoni cris-tià, de castedat, de compromís, d’adhesió a l’Església? Tot això és cosa tronada i passada d’època! Perquè els joves cristians, que han vingut en nombre tan considerable, ja sabien que el Papa només els podia dir això, i mal-grat aquests doctors «que no suporten la sana doctrina» (2Tm, 4,3), han vingut, han passat uns dies inoblidables i se n’han tornat a casa plens de santa alegria.

Però això el «món» no ho pot entendre i, el que és pitjor, sembla que detesti que en-cara hi hagi gent capaç d’engrescar-se amb el missatge cristià, l’únic missatge que pot ésser encara una taula de salvació per a una societat que sembla complaure’s en la seva pròpia fallida.

EL PARE CURRY, VOCALISTA DEL GRUP DE ROCK RELIGIÓS «LA VOZ DEL DESIERTO»

den viure sense la música. Des que s’aixequen al matí van amb el seu reproductor rebent informació a través de les lletres de les cançons. El beat Joan Pau II deia que a temps nous, mètodes nous. Per això, la mú-sica també pot ser una manera nova d’expressar-se amb Déu, una manera de pregar. La pregària en silenci da-vant del Santíssim és molt important però això no significa que no hi pugui haver altres maneres de pregar. En el temps de transport cap a la universi-tat o la feina també podem lloar Déu al nostre cor escoltant cançons que continguin la seva Paraula.

Obliga això a transmetre el