p o e m a r i
36
P O E M A R I
description
poemari alumnes segon cicle primària
Transcript of p o e m a r i
P O E M A R I
N O M:_____________________
Els versos són orenetesDel bosc de les paraules,Els poemes són el ventOn s’engronsen ses ales.
(PEDRO VILAR / MARC GRANELL)
La poesía es la unión de dos palabras que uno nunca supuso que pudieran juntarse, y que forman algo así como un misterio.
FEDERICO GARCÍA LORCA
150 anys del seu naixement
Recordes el poema de la Vaca Cega?
La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,avançant d’esma pel camí de l’aigua,se’n ve la vaca tota sola. És cega.D’un cop de roc llançat amb massa traça,el vailet va buidar-li un ull, i en l’altrese li ha posat un tel: la vaca és cega.Ve a abeurar-se a la font com ans solia,mes no amb el ferm posat d’altres vegadesni amb ses companyes, no, ve tota sola.Ses companyes, pels cingles, per les comes,pel silenci dels prats i en la ribera,fan dringar l’esquellot, mentre pasturenl’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.Topa de morro en l’esmolada picai recula afrontada… Però torna,i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.Beu poc, sens gaire set. Després aixecaal cel, enorme, l’embanyada testaamb un gran gesto tràgic; parpellejadamunt les mortes nines i se’n tornaorfe de llum sota el sol que crema,vacil·lant pels camins inoblidables,brandant llànguidament la llarga cua.
JOAN MARAGALL
Al poema de Maragall, el petit vailet no queda massa ben parat... Pobre, queda com el més dolent del món per haver-li llençat la pedra a la pobra vaca!
Manuel Tosca el fa parlar a un altre poema. El pobre noi es mostra ben penedit del que ha fet...
EL VAILET DE LA VACA CEGA...
Si un foll desig de venjançava impulsar la meva mà,ara em resta la recançaque em puny del vostre mirar.
Perquè jo només voliaque la vaca fes el pasper la verda i ampla viade la prada, lluny del mas.
Però ella era tossudai, deixant els prats millors,volia l’herba molsudadel conreu més ufanós.
I una i una altra vegada,esquellejant pel sembrat,amb la passa adeleradas’allunyava del ramat.
Jo que només delejavaper abaltir-me en el verd,tota la sang em cremavade seguir el seu pas incert.
Sorgí com una sagetala pedra del nen mandrósi aquella ullada burleta
vaig deixar dins la foscor.
Ara, humil, amb el cap cot,per les ombres envoltada,em fa sentir ple de llotque vol seguir la ramada.
Si d’altres li fan de guia,ella mena el meu dolor;la segueixo cada diacercant l’aigua del perdó!
I, mireu, ploro per ella,perquè sé que li he robatel verd de l’herba novellai la blavor sobre el prat.
Ella amb la seva tenebraem fa viure en entrellum;voldria ser el millor orfebreper fer-li un collar de llum!
Si si un desig de venjançava impulsar la meva màno me’n deixeu la recançai vulgueu-me perdonar!
MANEL TOSCA
100 anys del seu naixement
Els núvols
Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matinspassen sense l'angúnia de cap ànima a dins...
Matins de març, on sembla que la vida comencii nosaltres tornem, verges en el silenci,
a l'esperança del primer dia del món!Els núvols fan el cel més blau i més pregon.
Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,
un límit en l'atzur. Fàcil com la cançódel flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,
la seva ombra camina sobre l'aigua captivadels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,
penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déusfan i desfan per sempre meravelles tan breus...
MÀRIUS TORRES
Un arbre(Màrius Torres)
Vius entre l'aire.De nit vas de la terra
a les estrelles.Quan seràs mort, encarafaràs créixer una flama.
CANÇÓ A MAHALTA MÀRIUS TORRES
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.
PIRINENQUES
A dalt del Pirineules flors són esblaimades,les flors són d’un blau clar,blavoses o morades:són tristes dels alts montsles crestes emboirades,i tristos els ramatsestesos per les prades,i la del dret pastorfigura solitària.El sol esblanqueïtno treu color ni escalfa;el bosc mesquí i llenyós,i l’herba curta i clara:pedrosos i grisencsels cims de les muntanyes,tots ditejats de neud’eternes clapes blanques,i fumejant arreula boira corre i passa.Al tard, de dins les vallsla boira va aixecant-se,i amb ella emmantellantse va solemnement l’alta muntanya.
MOSSÈN JACINT VERDAGUER
General, el teu tanc
(Bertolt Brecht)
General, el teu tanc és un vehicle poderós.Pot abatre un bosc i masegar cent homes.
Però té un defecte: Necessita un conductor.
General, el teu bombarder és potent.Vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant.
Però té un defecte:Necessita un mecànic.
General, l'home és molt útil. Pot volar i pot matar.Però té un defecte:
Pot pensar.
TORTUGA
El guerrer caigutdessota l’escutemparant-se, es fuga.
Cautelosaments’arrossega, lentcom una tortuga.
PERE QUART
SARGANTANA
Cocodril menut,lenguallarg i astutque has caigut en mansde petits humans,per salvar el teu cosn’has perdut un tros:la cua has donatper la llibertat!
ELEFANT
El teu nas ben bé és un braç,també et pot servir d’aixeta,i quan músic et faràs,¡ja tindràs una trompeta!
BALENA
Si se’t menja una balena,no et morissis pas de por:quan tindrà la panxa plena,¡sortiràs pel sortidor!
CAVALL
Morro endavant,boca rient,potes volant,crinera al vent.
Fort com un ruc,viu com el foc,sempre qu epucfaig catacroc.
RICARD BONMATÍ
MÉS DE VERDAGUER...
SOL SOLET
Quan jo era petitvivia arrauliten un carrer negre.El mur hi era humit,pro el sol hi era alegre.
Per llà a Sant Josepel bon sol soletlliscava i lluïapel carreró estret.
En mon cos neulitllavors jo sentiauna esgarrifançade goig i alegria.
L’ÀNIMA DE LES FLORS
Aquelles dues flors que hi ha posadesal mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?Qui sia, tant se val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistesposades a morir, mes sense dol.
“Morirem aviat, lluny de la planta, -elles deuen pensar;-
mes ara nostre brill el poeta canta,i això mai morirà.”
poesies que conten històries: EL ROMANÇ
A la voreta del mar,Hi ha una donzellaQue està brodant un vestitPer a la reina.Quan està a mig brodarLi falta sedaAlça els ulls cap a la marVeu una vela.Mariner, bon marinerSi porteu seda.De quin color la voleu :Blanca o vermella ?Vermelleta la vull joQue el cor alegra,Vermelleta la vull joPer a la reina.La donzella entra en la nau.Tria la sedaMentre va mercadejantLa nau pren vela.I amb el cant del mariner
Dorm la donzella,Amb la remor de la marElla es desperta.Mariner, bon mariner,Torneu-me a terraQue els ventijols de la marEm donen pena.Això sí que no ho faré,Que heu de ser meua,Tres anys que vaig navegantPer vos donzella.De tres germanes que som,Jo, la més bella.L’una casada amb un duc,L’altra, comtessa.I jo pobreta de mi, marinereta.I jo pobreta de mi marinereta.No en sou marinera, noQue heu de ser reina,Doncs jo sóc el fill del reiDe l’Anglaterra.
CANÇÓ DELS SOROLLS
Fa el gallquic-quici noxiu-xiu,tampocnyeu-nyeusi està cloc-piu.
Se sentxup-xupo béxip-xap,potserpif-pafsi faxim-xim.
Si tensrau-rauno fasnyec-nyecni diusric-ricsinónyam-nyam.
FRANCESC BOFILL
VINYES VERDES VORA EL MAR
Vinyes verdes vora el mar,ara que el vent no remuga,us feu més verdes i encarteniu la fulla poruga,vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,sou més fines que la userda.Verd vora el blau mariner,vinyes amb la fruita verda,vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,vora la vela que passa;cap al mar vincleu el cossense decantar-vos massa,vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledatdel verd en l'hora calenta.Raïm i cep retallatdamunt la terra lluenta;vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéual llagut i a la gavina,i al fi serrellet de neuque ara neix i que ara fina...Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...Dins del cep s'adorm la tarda,raïm negre, pàmpol d'or,aigua, penyal i basarda.Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,verdes a punta de dia,verd suau cap al tard...Feu-nos sempre companyia,vinyes verdes vora el mar!
JOSEP MARIA SAGARRA
Adios al verano
Huérfana queda la mar, de los cuerpos de verano, con el vaivén de las olas se queda sola pensando. Los sueños de piel canela, los tequieros entregados; vacaciones y caricias la arena los va enterrando. Que sola se queda el mar,` la playa pierde su encanto su sol y su cielo azul, sus secretos bronceados. Con las voces de los niños en ruinas se va quedando con principes y princesas su castillo imaginario. ¡Qué sola queda esta mar! ¡qué solo el Mediterráneo! con el otoño en los ojos, su soledad va llorando.
POEMA ANÓNIMOEscrito en un colegio...
SOL DE INVIERNO(Antonio Machado)
Es mediodía. Un parque.Invierno. Blancas sendas; simétricos montículos y ramas esqueléticas. Bajo el invernadero, naranjos en maceta, y en su tonel, pintado de verde, la palmera. Un viejecillo dice, para su capa vieja: «¡El sol, esta hermosura de sol!...» Los niños juegan. El agua de la fuente resbala, corre y sueña lamiendo, casi muda,la verdinosa piedra.
POR ESTA POESíA(Liliana Cinetto)
Por esta escaleratrepa la sonrisade la primavera.
Por esta ventanase asoma y me espía
la luna haragana.
Por esta canillasale agua traviesa
que me hace cosquillas.
Por este pasillola risa se esconde
dentro de un bolsillo.
Por este salónel viento me traepompas de jabón.
Por este caminoel sol se disfrazacon traje de lino.
Por este senderolas nubes pasean
con sombrero nuevo.
Por este jardínpasa la alegría
oliendo a jazmín.
Por esta veredadesfila una estrellacon blusa de seda.
Por esta poesíatodas las palabras
me hacen compañía.
Tormenta de verano(Baldomero Fernández Moreno)
Diciembre, tarde, calor,gran tormenta de verano.
Espesa nube de tierra,fuga de coches y autos.
Ramas de árbol por el suelo,grotesco rodar de bancos.Chillona danzas de hojas
y papeles de diarios.Alarmas en los hogares,
silbos, carreras, portazos...Parece que va a volar
el pueblo todo en pedazos.Han caído cuatro gotas
lo mismo que cuatro clavos.Y el pueblo está donde estaba:quieto, fresco, alegre, claro...
El lagarto está llorandoEl lagarto está llorando.La lagarta está llorando.El lagarto y la lagartacon delantalitos blancos.
Han perdido sin querer su anillo de desposados. ¡Ay! su anillito de plomo, ¡ay! su anillito plomado
Un cielo grande y sin gentemonta en su globo a los pájaros. El sol, capitán redondo, lleva un chaleco de raso.
¡Miradlos qué viejos son! ¡Qué viejos son los lagartos! ¡Ay, cómo lloran y lloran! ¡Ay, ay, cómo están llorando!
F. GARCÍA LORCA
Balada del caracol negro Caracoles negros.
Los niños sentados
escuchan un cuento.
El río traía
coronas de viento
y una gran serpiente
desde un tronco viejo
miraba las nubes
redondas del cielo.
Niño mío chico
¿donde estás?
Te siento
en el corazón
y no es verdad. Lejos
esperas que yo saque
tu alma del silencio
Caracoles grandes.
Caracoles negros
Federico García Lorca
CANCIÓN DEL PIRATA
Con diez cañones por banda,viento en popa, a toda vela,no corta el mar, sino vuelaun velero bergantín.Bajel pirata que llaman,por su bravura, El Temido,en todo mar conocidodel uno al otro confín.
La luna en el mar rielaen la lona gime el viento,y alza en blando movimientoolas de plata y azul;y va el capitán pirata,cantando alegre en la popa,Asia a un lado, al otro Europa,y allá a su frente Istambul:
Navega, velero míosin temor,que ni enemigo navíoni tormenta, ni bonanzatu rumbo a torcer alcanza,ni a sujetar tu valor.
Veinte presashemos hechoa despechodel inglésy han rendidosus pendonescien nacionesa mis pies.
Que es mi barco mi tesoro,que es mi dios la libertad,mi ley, la fuerza y el viento,mi única patria, la mar.
Allá; muevan feroz guerraciegos reyespor un palmo más de tierra;
que yo aquí; tengo por míocuanto abarca el mar bravío,a quien nadie impuso leyes.
Y no hay playa,sea cualquiera,ni banderade esplendor,que no sientami derechoy dé pechos mi valor.
Que es mi barco mi tesoro,que es mi dios la libertad,mi ley, la fuerza y el viento,mi única patria, la mar.
A la voz de "¡barco viene!"es de vercómo vira y se previenea todo trapo a escapar;que yo soy el rey del mar,y mi furia es de temer.
En las presasyo dividolo cogidopor igual;sólo quieropor riquezala bellezasin rival.
Que es mi barco mi tesoro,que es mi dios la libertad,mi ley, la fuerza y el viento,mi única patria, la mar.
¡Sentenciado estoy a muerte!Yo me ríono me abandone la suerte,y al mismo que me condena,colgaré de alguna antena,quizá; en su propio navío
Y si caigo,¿qué es la vida?Por perdidaya la di,cuando el yugodel esclavo,como un bravo,sacudí.
Que es mi barco mi tesoro,que es mi dios la libertad,mi ley, la fuerza y el viento,mi única patria, la mar.
Son mi música mejoraquilones,el estrépito y temblor
de los cables sacudidos,del negro mar los bramidosy el rugir de mis cañones.
Y del truenoal son violento,y del vientoal rebramar,yo me duermososegado,arrulladopor el mar.
Que es mi barco mi tesoro,que es mi dios la libertad,mi ley, la fuerza y el viento,mi única patria, la mar.
JOSÉ DE ESPRONCEDA
![M A N U A L P A R A C O M P R I M I R[1]](https://static.fdocumento.com/doc/165x107/58efafb71a28ab3a318b4605/m-a-n-u-a-l-p-a-r-a-c-o-m-p-r-i-m-i-r1.jpg)
