Acte de lliurament del V Premi Carme Romaní Escola Sant Josep – El Pi 29 d’octubre de 2012 Unes paraules d’agraïment Stefan Zweig diu d’un personatge de la seva novel�la Amok que “…avançava com qui va de cara a un huracà...” Així ens sentim de vegades, amb un vent que ens arrossega, que amenaça de fer-nos enrere. Però nosaltres seguim endavant, sempre endavant, sense por a l’huracà, perquè sabem que només a través del vent, arribarem al final, allà on sempre hem volgut ser-hi. Avui ens trobem per un altre Amok (que en la llengua malaia vol dir quelcom semblant a bogeria) la lectura, que juntament amb l’educació formen dues de les nostres grans passions. I m’ha tocat a mi rebre el Premi Carme Romaní. De premis n’hem rebut uns quants aquí a l’escola. I tots els hem agraït i els hem valorat. Com que em toca dir unes paraules d’agraïment, puc optar per fer un discurs literari de l’estil dels que fan els guardonats amb el Nobel però crec que s’adiu més amb l’estil, amb el tarannà festiu de la nostra escola, el model Òscars de Hollywood. Si heu vist mai la cerimònia dels Òscars, els premiats sempre diuen el mateix. Primer comentem les altres pel�lícules nominades i com en són de bones. Aquí podria dir quelcom de semblant i podria comentar que he tingut la sort de conèixer grans experiències de persones que fan molt més que nosaltres per la lectura i per la biblioteca escolar. Podria posar els exemples de la Dolors Bundó (escola Cossetània), de la Glòria Durban (escola del Clot) d’en Josep Borrut (escola Els Secallets), de la Paqui Serrano (escola Joan Maragall), de l’Enric Queralt, i moltes més experiències reeixides. Després, agraeixen a tot l’equip que ha fet la pel�lícula, des del regidor fins a l’equip de maquillatge, el seu compromís. De manera similar, vull agrair-vos a tots vosaltres, companys i companyes, per tot el que m’heu mostrat, totes les maneres de fer de mestre, maneres d’encomanar l’amor per la lectura... des dels llibres que el senyor Josa ens regalava a final de curs com a premi i que encara conservo, fins a les piles d’hores compartides dissenyant estratègies, jocs i activitats per impulsar la lectura en aquesta escola, on sempre intentem que cada dia sigui millor que l’anterior (tot i que de vegades no ho aconseguim). Gràcies també als Serveis Educatius de l’Hospitalet (a la Pilar Domínguez però també a la resta de persones com la Rosa Aparicio abans i encara més enllà en Manel Sorribes) que ens han fet costat i ens donat tot el suport. Un altre agraïment a l’Ajuntament de la ciutati especialment al Servei de Biblioteques perquè es perden en la memòria dels temps aquelles trobades

de la “sopa de llibres” que va impulsar la Nelly Peydró fa més de vint anys i que van permetre el treball conjunt de bibliotecaris/es i mestres de la ciutat. Gràcies a la Núria Vila, a la Rosa Tauste, a l’Anna Riera. En tercer lloc, els premiats amb l’Òscar, comenten la seva pel�lícula. Bé, no explicaré tot el que fem aquí, això ja ho sabeu. Bàsicament expliquem contes i llegim històries que ens fan reflexionar. Les traiem dels llibres, dels bons llibres que veieu per aquí. Voldria explicar el perquè de la frase que veiem quan entrem a aquesta biblioteva Joaquim Carbó i que va ser escrita per Jorge Luís Borges, un dels meus autors preferits i que us recomano especialment. Borges va escriure un conte anomenat la Biblioteca de Babel on hi ha la frase “siempre imaginé el paraíso como una biblioteca llena de libros y de silencio” Borges té moltes històries meravelloses, com la de Funes el memorioso, o la dels dos reis i els dos laberints que m¡’agradaria llegir-vos. Diu així:

Los dos reyes y los dos laberintos

Cuentan los hombres dignos de fe (pero Alá sabe más) que en los primeros días hubo un rey de las islas de Babilonia que congregó a sus arquitectos y magos y les mandó a construir un laberinto tan perplejo y sutil que los varones más prudentes no se aventuraban a entrar, y los que entraban se perdían. Esa obra era un escándalo, porque la confusión y la maravilla son operaciones propias de Dios y no de los hombres. Con el andar del tiempo vino a su corte un rey de los árabes, y el rey de Babilonia (para hacer burla de la simplicidad de su huésped) lo hizo penetrar en el laberinto, donde vagó afrentado y confundido hasta la declinación de la tarde. Entonces imploró socorro divino y dio con la puerta. Sus labios no profirieron queja ninguna, pero le dijo al rey de Babilonia que él en Arabia tenía otro laberinto y que, si Dios era servido, se lo daría a conocer algún día. Luego regresó a Arabia, juntó sus capitanes y sus alcaides y estragó los reinos de Babilonia con tan venturosa fortuna que derribo sus castillos, rompió sus gentes e hizo cautivo al mismo rey. Lo amarró encima de un camello veloz y lo llevó al desierto. Cabalgaron tres días, y le dijo: "Oh, rey del tiempo y substancia y cifra del siglo!, en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que veden el paso." Luego le desató las ligaduras y lo abandonó en la mitad del desierto, donde murió de hambre y de sed. La gloria sea con aquel que no muere. En quart lloc, els premiats pels Òscars que només tenen un minut i a alguns encara el sobra la meitat, agraeixen al jurat el premi rebut. Gracies doncs als jimbotians i a les jimbotianes pel premi. Espero que no sigui per qüestions d’edat, sinó per la feina que fem a l’escola. He de confessar que quan vaig rebre el correu electrònic no sabia de què anava la cosa ni havia sentit a parlar mai d’aquest premi. Sí que coneixia les vostres activitats, a través de la Sílvia, i si que havia entrat al vostre web però, ai! no m’havia fixat mai en l’apartat premi, perquè pensava que era cosa de bibliotecàries. Us agraeixo l’honor, en nom de tots els mestres, i tant de bo (no sé com ni des d’on) algun dia hi hagi una carrera de bibliotecari escolar reconeguda i puguem deixar de ser els “enteradillos”, i deixem de sentir allò

de “sí, sí, el dels llibres” perquè sí alguna cosa hem d’aprendre encara és que la lectura és cosa de tots, però aquesta és una discusió. Gràcies pel premi. Un premi simbòlic si voleu, però que té molt de valor emotiu i sentimental. El penjarem aquí a la biblioteca en lloc preferent i explicarem als nois i noies que també gràcies a ells i les seves famílies l’escola SANT JOSEP – E L PI és com és. Als premis Òscar acaben amb alguna referència personal del tipus “dedico aquest premi a...” Jo vull acabar amb un record a tots els mestres que he tingut, especialment als d’aquesta escola (al Lago, al Gris, a l’Alícia, a la senyoreta Busquets, al Pepe Deltell, i als que després m’heu fet companyia en aquests trenta-set anys. N’he conegut de bons, de molt bons i també de freaks... de tots he aprés alguna cosa. Recordo un mestre que teníem quan l’escola estava a l’altre edifici. Jo tenia deu anys i començava a estudiar una cosa que es deia “bachillerato elemental”. Aquest mestre que no era un mestre, era un boxejador que es deia Ortega. Vivia al barri i ens feia unes classes de gimnàstica sueca, una cosa surrealista, al terrat de l’edifici de Joan Maragall. L’Ortega va ser campió de Catalunya i va guanyar un cinturó. Jo li vull fer un homenatge i per això m’he posat aquest cinturó que ara engego i amb el que us convidaré a fer un brindis d’aquí a uns moments.

I com la cosa ha anat de Hollywood i dels americans que tenen coses bones com les biblioteques escolars, acabo amb el record d’un personatge americà de nom Ted Sorensen. Era l’home que posava les paraules als pensaments de John Fitzgerald Kennedy. Ted Sorensen va morir ara fa dos anys i va ser l’autor d’alguna de les frases més conegudes d’en Kennedy com aquella que diu:“no preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta’t que pots fer tu pel teu país”

Doncs en Sorensen sempre incloïa un poema de Robert Lee Frost. A mi el que més m’agrada és aquell que diu: Dos camins divergien davant d’un bosc i jo... Jo vaig triar el menys batut. I fou aquesta la diferència que em calia. Gràcies, novament. Jaume Centelles