PAU: Economia de l'empresa -...

Economia de l’empresa PAU 2012-2013

-1-

PAU: Economia de l'empresa

Bloc 1. La informació econòmica i financera de a l'empresa

La Comptabilitat

Concepte: És la ciència que estudia el patrimoni empresarial, de manera estàtica (patrimoni en un moment concret) o dinàmica (variacions que es donen en el patrimoni). També es defineix com la ciència que informa els agents econòmics de la composició del seu patrimoni, així com de les operacions que el modifiquen, emprant amb aquesta finalitat llibres i registres específics.

Objectiu: La finalitat de la comptabilitat és proporcionar informació econòmica i financera a l’empresari. Aquesta finalitat es pot desglossar en els tres objectius següents:

Objectius

de la

comptabilitat

Encara que la comptabilitat està al servei de l’empresari, són moltes les persones, tant físiques com jurídiques, interessades en la informació comptable de l’empresa.

Entre d’altres, tenen interès a conèixer la situació patrimonial, econòmica i financera els següents grups de persones:

• La direcció, per prendre millors decisions.

• Propietaris, per saber el grau de protecció dels seus ingressos.

• Treballadors, per saber si conservaran o no el seu lloc de treball.

• Creditors, per saber si podran recuperar els diners prestats.

• L’Agència Tributària (Hisenda), per poder comparar les liquidacions fiscals amb la informació comptable de l’empresa.

Informar de la situació econòmica i financera de l’empresa i del seu patrimoni. Aquesta informació es recull en balanços i inventaris, i més recentment en l’estat de canvis del patrimoni net.

Informar dels resultats, de les pèrdues o del guanys que s’obtenen en el desenvolupament de l’exercici econòmic de l’empresa. Per a mostrar aquets resultats s’utilitza el compte de pèrdues i guanys.

Informar de les causes per les quals s’ha arribat als resultats obtinguts, així com de les modificacions més significatives que hi ha hagut en el patrimoni. El document comptable que informa d’aquestes circumstàncies s’anomena memòria.


-2-

El Patrimoni empresarial

Concepte: El patrimoni empresarial és el conjunt de béns, drets i obligacions que té una empresa degudament valorats en relació amb la finalitat a què es destinen.

Actiu: Representa el total d'inversions fetes per l'empresa; són els béns i drets de l'empresa.

Patrimoni Net: Són les fonts de finançament pròpies de l'empresa. Passiu: Representa les fonts de finançament alienes de l'empresa; són les obligacions.

Masses patrimonials: El conjunt d’elements patrimonials es classifiquen en grups o masses patrimonials que aglutinen elements homogenis segons el criteri següent: els elements d’actiu s’agrupen i s’ordenen segons la menor a major disponibilitat (facilitat de convertir-se en diners líquids) i els de passiu segons la major o menor exigibilitat (moment en què l’obligació ha de ser pagada).

Masses patrimonials d’actiu:

• Actiu no corrent: Està format per aquells elements del patrimoni vinculats a l’empresa durant més d’un exercici econòmic. L’actiu no corrent està format per les masses següents:

Immobilitzat intangible: formada per aquells béns que l’empresa necessita per produir però que no tenen una materialitat corpòria.

Immobilitzat material: formada per tots aquells actius tangibles i corporis, propietat de l’empresa i que aquesta empresa destina a la seva activitat productiva durant una sèrie de períodes.

Inversions immobiliàries: formada per aquelles inversions en béns immobles (terrenys, habitatges, naus industrials, locals comercials, etc.) que no intervinguin en l’activitat pròpia de l’empresa, per tant es tracta d’elements per a obtenir rendes o plusvàlues.

Inversions financeres a llarg termini: composta per qualsevol inversió en actius financers a llarg termini (obligacions, bons, deute públic, etc.) o en participacions de capital (accions) que l’empresa té amb la intenció mantenir-les durant un període llarg de temps.

• Actiu corrent: Està constituït per aquells elements que es troben en constant rotació, és a dir, que es renoven diverses vegades en un mateix exercici econòmic. L’actiu corrent està format per les masses següents:

Existències: formada per aquells materials que s’utilitzen en l’elaboració del producte, o bé per les mercaderies ja elaborades que comercialitza l’empresa. Tots aquets béns han de patir una transformació o una venda per poder-se convertir en líquid després d’un període.

Realitzable: representa els crèdits i els drets de cobrament de l’empresa per operacions que ja estan consumades i que li permetran disposar de recursos efectius en un termini relativament curt de temps.

Disponible: format pel elements líquids de l’empresa i que, per tant, presenten una disponibilitat immediata.


-3-

Masses patrimonials de passiu:

• Passiu no corrent: Està format per aquelles fonts de recursos que s’han de tornar en un període superior a la durada d’un exercici econòmic, és a dir, per aquells elements del patrimoni que impliquen una obligació a llarg termini (més d’un any) per a l’empresa. També s’anomena exigible a llarg termini.

• Passiu corrent: Està format per aquells deutes que l’empresa ha de tornar abans d’un any, és a dir, les obligacions a curt termini. També rep el nom d’exigible a curt termini. La representació del patrimoni agrupant els béns, els drets i les obligacions en les masses patrimonials esmentades anteriorment i ordenades s’anomena balanç de situació de l’empresa.

La partida doble i la normativa comptable

Partida doble: Per comptabilitzar un fet comptable (operació que altera el patrimoni de l'empresa), s'utilitza el mètode de la partida doble. Aquest mètode consisteix a anotar simultàniament en dos (o més) comptes la variació que es produeix en el patrimoni a causa d'un fet comptable.

Utilitzant el mètode de partida doble, en cada operació la suma dels imports anotats al deure d’un o més comptes ha de ser igual que la suma dels imports anotats a l’haver d’un o més comptes.

Normativa comptable: És la manera d'homogeneïtzar la informació, és a dir, hi ha d’haver unes normes de funcionament comunes a tots els usuaris de la comptabilitat, que facilitin la interpretació, l’anàlisi i la comparació dels informes comptables externes de les empreses.

La manera com els diferents països poden aconseguir aquesta homogeneïtzació és amb la creació dels anomenats plans generals de comptabilitat.

Actualment, el Pla General de Comptabilitat és d’aplicació obligatòria per a totes les empreses, sigui quina en sigui la forma jurídica, és a dir, individual o societària. El 16 de novembre de 2007 es va aprovar el nou Pla General de Comptabilitat (NPGC), que es va posar en pràctica el gener de 2008. Aquest canvi ha comportat una modernització de la comptabilitat en adoptar un conjunt de mesures per normalitzar-se a escala internacional.

El nou pla s’estructura en cinc parts: 1. Marc conceptual (obligatori) 2. Normes de registre i valoració per a pimes (obligatòries) 3. Comptes anuals (obligatori) 4. Quadre de comptes (voluntari) 5. Definicions i relacions comptables (voluntàries).

1. Marc conceptual: Inclou els aspectes essencials a partir del quals es desenvolupa la normativa comptable.

2. Normes de registre i valoració per a pimes: Amplien i detallen els criteris comptables i els criteris de valoració compresos en el marc conceptual.

3. Comptes anuals: Descriu les normes d’elaboració dels comptes anuals i el model de cadascun.

4. Quadre de comptes: Recull, en una llista codificada numèricament, les denominacions dels diversos comptes. En el PGC hi ha 9 grups de comptes, mentre que en el PGCPIMES n’hi ha 7.

5. Definicions i relacions comptables: Explica la definició de cadascun dels comptes i els motius de càrrec i d’abonament, és a dir, quan correspon fer anotacions al deure o a l’haver d’un compte.


-4-

El cicle comptable.

Concepte: El cicle comptable comprèn totes les operacions que es realitzen des de que s’obre la comptabilitat d’un exercici, fins que es tanca i s’obté el balanç de situació final i el compte de pèrdues i guanys. Aquestes fases es van repetint cada període, de tal manera que els saldos finals d’un d’elles seran els inicials del període següent.

També anomenem cicle comptable a les diferents passos que hem de seguir per tal d'elaborar de forma sistemàtica els comptes anuals de final d'exercici -balanç de situació, compte de pèrdues i guanys i memòria econòmica- partint del balanç de situació d'inici d'exercici.

Les anotacions que es fan periòdicament dels fets comptables en el llibre diari s’anomenen assentaments.

Fases: N'hi ha sis:

1. Assentament d'obertura

2. Registre en els llibres diari i major

3. Balanç de comprovació o de sumes i saldos

4. Correccions i assentaments de final d'exercici

5. Obtenció del resultat de l'exercici

6. Balanç de situació final i tancament de comptes

** És important tenir en compte que el balanç de final d’any d’un exercici comptable coincideix exactament amb el balanç d’inici de l’exercici següent. És a dir, si tenim el balanç de 31 de desembre de l’any 2011, aquest serà el que tindrem per iniciar l’activitat econòmica de 2012 i, per tant, també serà el balanç inicial d’aquest any.

** Al final de l’exercici comptable, abans de procedir al tancament de comptes i a l’elaboració dels comptes anuals, cal fer les correccions del final de l’exercici en els comptes d’Existències i d’immobilitzat.

Anàlisi d'estats financers.

Concepte: L'anàlisi d'estats financers consisteix en l'aplicació de tècniques i eines a dades i documents financers, amb la finalitat d'obtenir mesures i relacions significatives (informació útil) per a la presa de decisions.

La finalitat del estats financers és orientar els usuaris de la informació comptable de l’empresa i servir-los de guia. Aquets estats donen una informació detallada dels diferents aspectes de l’activitat economicofinancera de l’empresa i, en conjunt, resumeixen tot allò que ha sorgit a l’empresa durant l’exercici econòmic; és a dir, el rendiment, l’estat patrimonial i les perspectives de futur.

Objectius: Aconseguir tenir el màxim d'informació possible sobre l'empresa per tal de prendre les millors decisions i poder millorar l'empresa.


-5-

Aquest estudi es porta a terme amb l’objectiu d’aconseguir informació que tingui utilitat per a diferents agents econòmics relacionats amb l’empresa, que són els següents:

- Els propietaris de l’empresa, que volen saber quin és l’estat de les seves inversions, els resultats i la futura evolució.

- Els administradors o gestors de l’empresa, que volen conèixer el resultat de la seva gestió, per proposar millores o correccions en la direcció de l’empresa.

- Els inversors potencials, que volen saber si la inversió serà profitosa.

- Els creditors de l’empresa, sobre tots els bancs, que volen saber si l’empresa té capacitat per atendre els seus deutes i les seves obligacions; és a dir, si pot pagar en els terminis establerts.

- I, en general, un conjunt d’agents com ara els auditors, els sindicats, l’administració tributària, etc., que tenen interès a conèixer la situació economicofinancera de l’empresa i la seva evolució per raons específiques.

Confecció dels comptes anuals.

Els comptes anuals són els documents comptables que, formant una unitat i respectant el Codi de comerç i la resta de normes de caràcter mercantil, mostren la imatge fidel del patrimoni, de la situació financera i dels resultats de l’empresa.

Els comptes anuals són uns estats financers que tenen la missió d’informar de la situació patrimonial, la situació financera i els resultats de l’empresa.

Han de ser elaborats de manera obligatòria per l’empresari o pels administradors de l’empresa en un termini màxim de tres mesos a partir de la data de tancament de l’exercici.

Hi ha de figurar la data de la seva formulació i és necessari que estiguin signats per l’empresari, per tots els socis responsables (en el cas d’una societat col·lectiva o comanditària) i pels administradors (en el cas de les societats de responsabilitats limitada o les societats anònimes). En cada un dels documents hi ha de constar la identificació de l’empresa, el nombre i l’exercici a què fa referència.

� Els documents que formen els COMPTES ANUALS són els següents:

El balanç: Comprèn de manera separada els elements d’actiu, patrimoni net i passiu. És el document que reflecteix la imatge fidel del patrimoni i de la situació financera de l’empresa.

El compte de pèrdues i guanys: Recull la gairebé totalitat dels ingressos i de les despeses de l’exercici, i ha de mostrar la imatge fidel dels resultats de l’empresa, sense recollir aquells pocs ingressos i despeses que eventualment s’hagin d’imputar directament al patrimoni net en l’estat de canvis en el patrimoni net.

L’estat de canvis en el patrimoni net (ECPN): Aquest document informa de les causes de les variacions que hi ha hagut en el patrimoni de l’empresa.

La memòria: És un document que comenta i amplia la informació continguda en la resta de comptes anuals.

L’estat de fluxos d’efectiu: Informa sobre l’origen i la utilització dels actius monetaris representatius d’efectiu i d’altres actius líquids. És un document que no apareix en PGCPIMES i que només tenen l’obligació de presentar les empreses que aplicant el PGC no puguin fer ús dels models abreujats.


-6-

Les empreses que puguin acollir-se al PGCPIMES només han de presentar els quatre primers documents.

Les empreses que necessàriament han d’aplicar el PGC tenen dues possibilitats: presentar models normals o bé models abreujats, que són pràcticament iguals que els models que hi ha al PGCPIMES.

BALANÇ DE SITUACIÓ

ACTIU (Estructura econòmica o capital en

funcionament)

PATRIMONI NET I PASSIU (Estructura financera o capital financer)

ACTIU NO CORRENT • Immobilitzat intangible

� Investigació i desenvolupament � Concessions administratives,

propietat industrial i drets de traspàs � Aplicacions informàtiques

• Immobilitzat material

� Terrenys i béns naturals � Construccions � Instal·lacions tècniques � Maquinària � Utillatge � Mobiliari � Elements de transport � EPI � Altre immobilitzat material

• Inversions immobiliàries � Inversions en Terrenys i béns naturals � Inversions en Construccions

• Inversions financeres a llarg termini

ACTIU CORRENT • Existències

� Comercials � Matèries primeres � Productes en curs � Productes acabats

• Realitzable � Clients � Deutors � Hisenda. Pública, deutora per

diversos conceptes � Organismes de Seguretat Social

deutors • Disponible

� Bancs i institucions de crèdit � Caixa

PATRIMONI NET • Capital / Capital social • Reserves • Resultat de l'exercici. PASSIU NO CORRENT • Proveïdors d'immobilitzat a ll/t • Deutes a ll/t amb entitats de crèdit PASSIU CORRENT • Proveïdors • Creditors per prestació de serveis • Proveïdors d'immobilitzat a c/t • Deutes a c/t amb entitats de crèdit • Hisenda Pública, creditora per conceptes

fiscals • Organismes de la Seguretat Social

creditors


-7-

Per a poder optar a presentar models abreujats de comptes anuals s’han de complir una sèrie de requisits que estan delimitats en el PGC.

** Requisits que han de complir les empreses que estan obligades a utilitzar la versió completa del Pla General de comptabilitat:

• Que l’empresa hagi emès valors admesos a la negociació en mercats regulats de qualsevol dels països que integren la Unió Europea.

• Que formi part d’un grup d’empreses que formuli o hagi formulat comptes anuals consolidats.

• Que la seva moneda funcional sigui diferent de l’euro (com a novetat respecte de l’antic PGC, és possible triar una moneda de presentació dels comptes anuals diferent de l’euro).

• Que es tracti d’entitats financeres per a les quals hi hagi disposicions específiques en matèria comptable, com és el cas de les que capten fons del públic assumint obligacions respecte d’aquests fons, com també les entitats que assumeixin la gestió de les anteriors.

Les grans empreses, en canvi, no poden acollir-se al PGCPIMES ni als models abreujats de comptes anuals del Pla general de comptabilitat que hem comentat, i hauran de presentar els cinc comptes anuals.

* Els comptes d’immobilitzat es presentaran pel seu valor net comptable (cost d’adquisició o cost de producció menys amortització).

PÈRDUES I GUANYS

+ Ingressos d'explotació: a. Import net de la xifra de negocis b. Variació de les existències de productes acabats i en curs c. Altres ingressos d'explotació

- Despeses d'explotació:

a. Proveïments (Compres ± Variació d'existències comercials i matèries primeres) b. Despeses de personal c. Amortització de l’immobilitzat d. Altres despeses d'explotació

RESULTAT D'EXPLOTACIÓ = RESULTAT ABANS D'INTERESSOS I IMPOSTOS (BAII)

+ Ingressos financers RESULTAT FINANCER - Despeses financeres + ó - RESULTAT FINANCER = RESULTAT ABANS D'IMPOSTOS (BAI)

- Impost sobre beneficis = RESULTAT NET (BN)


-8-

* Amb el Nou Pla General Comptable els ingressos i despeses extraordinaris es comptabilitzen dins de l’explotació de l’empresa d’acord amb la seva naturalesa.

Fons de maniobra. Actiu, passiu i recursos permanents.

Concepte: El fons de maniobra (fons de rotació, capital corrent o capital de treball) és el conjunt de recursos que l'empresa necessita per poder-se finançar durant el període comprès entre el moment en què es paga als proveïdors i el moment en què es cobra als clients. És a dir, la part de l'actiu corrent finançada amb fons del PN o del Passiu no Corrent.

La importància del seu anàlisi està en que permet conèixer l’estructura patrimonial que més li convé a l’empresa. Tenir un fons de maniobra suficient és garantia per a la estabilitat de l’empresa.

Càlcul: Hi ha dues maneres de calcular-lo, ambdues amb el mateix resultat.

1. FM = AC – PC

2. FM = (PnC + PN) - AnC

Interpretació: Un FM positiu, ens indica una situació d'estabilitat financera de l'empresa i que, per tant, l'empresa podrà assumir tots els deutes a c/t amb l'Actiu Corrent del qual disposa. En canvi, un FM negatiu ens pot indicar dues coses. La primera és que l'empresa es trobi en una situació de suspensió de pagaments també anomenada concurs de creditors,que fa referència a una situació de desequilibri financer a curt termini. Es dóna quan l’exigible a curt termini finança el fons de maniobra (que és negatiu). Una empresa en suspensió de pagaments té problemes de liquiditat a curt termini pel el perill de no poder afrontar les obligacions de pagament a curt termini o fins i tot, en un cas extrem, acabar en situació de fallida. La fallida és un desequilibri financer greu, ja que la empresa està totalment descapitalitzada. Una part de l’exigible s’ha destinat a finançar un Actiu que dona cap rendiment (com és el cas de pèrdues acumulades). La empresa té el risc de desaparèixer, ja que les mesures per resoldre la situació passen per augmentar el capital de manera que es compensin les pèrdues i es doni una base a la recuperació financera de l’empresa. Caldria renegociar les deutes amb els creditors. El FM Negatiu correspondria a empreses en què la rotació és superior al termini de pagament dels deutes (per exemple: un supermercat o una asseguradora), i per tant el FM, negatiu és una situació normal. Actiu corrent: Actius lligats a l'explotació i que suposin una inversió a c/t, són elements que perduren poc a l'empresa i que formen part del cicle d'explotació. Actiu no corrent: Conjunt d'actius que té l'empresa durant un període superior al d'un exercici econòmic. Són una inversió permanent per a l'empresa.

Passiu corrent: És aquella massa patrimonial formada per tots el deutes de l’empresa amb un venciment t igual o inferior a l’any, i per tant, es tracta de deutes a curt termini.

Recursos permanents: Són els recursos que no varien durant l'exercici econòmic, constituïts pel net patrimonial (Recursos Propis) i el passiu no corrent (exigible a ll/t).


-9-

El cicle d'explotació

Cicle d'explotació: Comprèn el conjunt d'activitats corrents que tenen lloc a l'empresa de forma repetitiva i continuada des de que comença la inversió en béns i serveis per a la producció fins que aquesta inversió es recupera mitjançant el cobrament de la producció venuda.

PERÍODE MITJÀ DE MADURACIÓ ECONÒMICA

- EMPRESA INDUSTRIAL: �� PME = PMa + PMf + PMv + PMc

- EMPRESA COMERCIAL: �� PME = PMa + PMc

Interpretació: Temps que dura tot el cicle d'explotació des que es produeix l'entrada de les matèries primeres al magatzem fins que es cobren les factures i les lletres dels clients. Es la durada mitjana del cicle d’explotació d’una empresa.

PERÍODE MITJÀ DE MADURACIÓ FINANCERA

Càlcul: PMF = PME - PMp

Interpretació: Temps que l'empresa triga a recuperar els diners que ha invertit en la compra de materials per a la producció. Nombre de dies que ha de finançar totalment l'empresa. Quan l’empresa no paga les factures al comptat, tal com succeeix habitualment, disposa d’un període de finançament automàtic. Per tant, és el temps que passa, de mitjana, des que es paga als proveïdors fins que es duu a terme el cobrament dels clients.

Què significa, des del punto de vista financer, treballar amb períodes mitjans de maduració negatius?

Treballar amb períodes mitjans de maduració negatius implica tenir finançament aliè gratuït, ja que cobrem dels clients abans de pagar als proveïdors.

Anàlisi financera: ràtios RÀTIO DE DISPONIBILITAT

− Càlcul: correntPassiu

Disponible

− Òptim: 0,3

− Interpretació: Mostra la proporció dels deutes a c/t que es podrien liquidar amb els comptes de tresoreria de l'empresa.

RÀTIO DE TRESORERIA


Disponible eRealitzabl +

− Òptim: 0,8 - 1,2

− Interpretació: Indica la capacitat de l'empresa per liquidar els seus deutes a c/t sense córrer el risc de la suspensió de pagaments. Aquesta ràtio és la que utilitzem per a avaluar la solvència d’aquelles empreses que treballen sense existències o amb un volum molt reduït.


-10-

RÀTIO DE LIQUIDITAT


correntActiu

− Òptim: 1,5 - 2

− Interpretació: Mostra la capacitat d'afrontar el pagament de la totalitat dels deutes a c/t únicament amb els elements d'actiu corrent. És preferible que sigui superior a 1 perquè la possible morositat dels clients no interfereixi en el retorn dels deutes.

RÀTIO DE SOLVÈNCIA (O GARANTIA)

− Càlcul: *Deutes

Actiu *

− Òptim: >1

− Interpretació: Mesura la capacitat total de l'empresa per afrontar els seus deutes.Com més alta sigui aquesta ràtio, més garanties ofereix l’empresa davant dels creditors i, per tant, tindrà menys problemes de solvència a llarg termini.

RÀTIO D'ENDEUTAMENT

Càlcul: Passiu i PN

Deutes

− Òptim: 0,4 - 0,6

− Interpretació: Mesura el pes del deute, sobre el total del valor Actiu* (Actiu = PN + Deutes). La ràtio d’endeutament, indica l’excés o la manca de dons propis, i en cap cas hauria de tenir un valor inferior a 0,4. En canvi, si el valor de la ràtio és superior a 0,6, això voldrà dir que l’empresa té un excés de deutes i que li manquen fons propis. Cal aclarir, però, que això és molt arriscat, ja que fa que depengui de tercers.

** Un excés de fons propis pot significar que l’empresa està exigint un sobreesforç innecessari als seus socis. Seria un cas similar al d’una família que comprés un pis al comptat, sense demanar cap préstec hipotecari per fer-ho.

RÀTIO D'ESTRUCTURA DEL DEUTE

− Càlcul: Deutes

CorrentPassiu

− Òptim: Com més petit millor.

− Interpretació: Indica la proporció dels deutes de l'empresa que són exigibles a c/t. En la ràtio d’estructura del deute no hi trobarem cap valor de referència, ja que habitualment es considera que com més petit sigui el seu valor, millor per l’empresa, ja que el deute és millor des de l’òptica del venciment.

** Mantenir un excés de liquiditat pot ser perjudicial per a l’empresa, ja que, tot i que no tindrà problemes de solvència, sí que els tindrà de rendibilitat, i això és un problema d’eficiència.

* Deutes = Passiu Corrent + Passiu no Corrent


-11-

** Les inversions en actiu corrent donen menys rendibilitat que les de l’actiu no corrent i, per tant, no convé mantenir més actius líquids dels necessaris. Per exemple, els diners en els comptes corrents donen menys interessos que si estan en un dipòsit a termini.

Anàlisi econòmica: ràtios

RENDIBILITAT ECONÒMICA

− Càlcul: Actiu

Vendes

Vendes

BAII

Actiu

BAII⋅=

− Càlcul: Actiu Total

(BAII) impostos i interessosd' abans Benefici

− Interpretació: Indica el rendiment de l'actiu, de les inversions totals de l'empresa.

− Mesura la capacitat dels actius d’una empresa per generar valor independentment del seu finançament. Mesura l’eficiència de la gestió empresarial.

RENDIBILITAT FINANCERA

− Càlcul: Net Patrimoni

Actiu

Actiu

Vendes

Vendes

BN

Net Patrimoni

(BN)Net Benefici⋅⋅=

− Càlcul: Net Patrimoni

Net Benefici

− Interpretació: Mostra el benefici generat per l'empresa amb relació al capital aportat pels socis. És la ràtio que més interessa als propietaris del capital de l’empresa.

− És la relació entre el Benefici Net obtingut per l’empresa i el seu Patrimoni Net. També s’anomena rendibilitat del capital, ja que mostra el benefici generat per l’empresa amb relació al capital aportat pel socis.

L’anàlisi dinàmica de la rendibilitat permet veure com evoluciona aquesta en el decurs del temps i, per tant, és fonamental per a la presa de decisions.

RENDIBILITAT DE LES VENDES

− Càlcul: negocis Net xifraImport

BAII

− Interpretació: Mostra el resultat d'explotació amb relació al volum total de les vendes.

** Normalment, l’import de les vendes és el component principal dels ingressos d’explotació i per aquest motiu s’utilitza per analitzar els resultats de l’empresa. També es consideren les vendes netes o la xifra de negoci (Import net de la xifra de negocis), quan es dedueix del total de vendes l’import de: devolucions de vendes, descomptes i ràpels concedits als clients.


-12-

La verificació comptable: la auditoria. Concepte i tipologia.

Verificació comptable: Malgrat l’existència de totes les normes comentades anteriorment (PGC), les persones que s’encarreguen de dur a terme la comptabilitat a les empreses tenen una certa llibertat a l’hora d’aplicar-les. Això fa que, d’altra banda, las persones que han de servir la informació procedent de la comptabilitat desconfiïn de la seva veracitat. Per aquest motiu, hi ha alguns mecanismes que garanteixen les dades que es reflecteixen en la comptabilitat. La verificació comptable es materialitza mitjançant una tècnica que s’anomena auditoria.

L’auditoria: Concepte. L’auditoria consisteix a analitzar si les anotacions que estan plasmades en els documents comptables descriuen adequadament els fets que les han produït. A més, té com a objectiu primordial elaborar un informe sobre la fiabilitat de la informació economicofinancera analitzada. L’auditoria ha de ser analitzada per un auditor de comptes, i la informació que es desprengui del seu informe es destina a totes les persones que tinguin una relació amb l’empresa per qualsevol motiu i que en necessitin una informació clara i autèntica, com ara directius i administradors, propietaris i accionistes, bancs, creditors, treballadors, autoritats públiques, etc. Malgrat això, l’informe de l’auditor i els comptes anuals s’han de dipositar en el Registre Mercantil; són de consulta pública, és a dir, tothom qui vulgui pot accedir a la informació. No totes les empreses esta obligades a realitzar auditories.

En principi, l’adaptació de la legislació mercantil en matèria de societats que es va fer a Espanya per ajustar-se a les directives de la UE va provocar, la modificació d’alguns aspectes del Codi de comerç, com també l’elaboració d’un nou text de la Llei de societats anònimes i un nou Pla General de Comptabilitat. El Codi de comerç diu que tot empresari està obligat a fer auditar els comptes anuals de la seva empresa quan un jutjat competent ho cregui convenient.

** D’altra banda, la Llei de societats anònimes estableix que han de ser auditats el comptes anuals i l’informe de gestió de les societats quan aquestes societats no puguin presentar els comptes anuals de les pimes, per la qual cosa han de presentar el model general, o quan ho sol·licitin els accionistes que representin, almenys, el 5% del capital de la societat.

A més a més, es dicta la Llei 19/1988, de 19 de juliol, sobre l’auditoria de comptes, que, sense anul·lar el que està establert en altres disposicions, regula que s’han de sotmetre a l’auditoria de comptes les empreses, sigui quina en sigui la forma jurídica, que tinguin unes circumstàncies determinades, redactades a la llei esmentada. Malgrat aquestes normatives, les empreses que ho vulguin, encara que no estiguin obligades a auditar-se, poden fer-ho a petició de la junta d’accionistes o de l’administrador de la societat.

L’auditoria de comptes és obligatòria per a les grans empreses, i per a totes aquelles a les quals se’ls requereixi per disposició legal. Ha de ser realitzada per un tècnic qualificat professionalment, encara que l’empresa pot disposar del seu propi departament d’auditoria interna.

El treball de l’auditor de comptes conclou amb l’emissió de l’informe d’auditoria, el qual, d’una manera clara, objectiva, concisa i donant conformitat a tot el treball realitzat, manifesta la seva opinió sobre els comptes auditats.


-13-

� Hi ha tres classes d’opinions tècniques:

• Opinió favorable: l’auditor manifesta en tots els extrems que els comptes anuals auditats reflecteixen la imatge fidel del patrimoni, la situació financera i els resultats de l’empresa.

• Opinió amb excepcions: quan hi ha alguna circumstància que impedeix emetre una opinió totalment favorable.

• Opinió desfavorable: quan l’auditor manifesta que els comptes anuals no reflecteixen la imatge fidel del patrimoni, la situació financera o els resultats de l’empresa.

** L’article 208 del text refós de la Llei de societats anònimes estableix que “els auditors de comptes, actuant de conformitat amb les normes que regeixen l’auditoria, comprovaran si els comptes anuals ofereixen la imatge fidel del patrimoni, de la situació financera i dels resultats de la societat”.

Tipologia: Les auditories es poden classificar de diverses maneres. Per exemple, segons la procedència i la professionalitat de les persones que han de dur a terme l’auditoria. Distingim entre:

Auditoria externa: Consisteix en una revisió dels comptes anuals feta per professionals independents a l’empresa, aplicant unes normes acceptades legalment.

Auditoria interna: És la realitzada per personal de l’empresa i consisteix a verificar l’existència, el compliment i l’eficàcia dels controls interns de l’organització de l’empresa.

� Una altra manera de classificar-les és segons el contingut i la finalitat de l’auditoria:

Auditoria operativa: Tracta de revisar els procediments portats a terme per l’organització de l’empresa amb la finalitat d’analitzar l’eficàcia i l’eficiència de l’estructura global de l’empresa quant a objectius, planificacions, etc. Aquest conjunt de procediments s’anomena control intern de l’empresa.

Auditoria financera: Consisteix a examinar i verificar els comptes anuals de l’empresa, a fi de confirmar les dades que s’hi reflecteixen, així com els estats financers de l’empresa.

L’ecoauditoria: Controla l’impacte mediambiental de les empreses.


-14-

Bloc 2: Gestió financera

Estructura econòmica i financera. Fonts de finançament

L’estructura econòmica i financera de l’empresa: Les empreses, per a poder tirar endavant la seva activitat econòmica, disposen d’un conjunt d’elements com ara màquines, instal·lacions, etc., que anomenem actius i que configuren la seva estructura econòmica. Però, per disposar d’aquestes actius i fer-los funcionar, també cal tenir els recursos financers suficients i apropiats, els quals formen l’estructura financera de l’empresa.

L’estructura econòmica de l’empresa està formada pel conjunt d’inversions de tota mena que aquesta realitza; i l’estructura financera, pel conjunt de fons amb què s’implementen el seus projectes d’inversió.

Convé destacar que la inversió i el finançament són dues funcions que operen de manera conjunta i que es retroalimenten, ja que tota inversió requereix un finançament, però al mateix temps la inversió genera fons, una part dels quals s’apliquen en el mateix projecte d’inversió o bé en d’altres.

Classificació de les principals fonts de finançament: Un cop hem vist la correspondència que hi ha entre la inversió i el finançament, descriurem les diverses maneres que l’empresa té per a obtenir finançament. Les diferents fonts de finançament es classifiquen en dos grans grups:

• Fonts de finançament propi.

• Fonts de finançament aliè.

FONTS DE FINANÇAMENT PROPI:

El finançament propi és el que aporta l’empresa, forma part del seu patrimoni net i no és exigible. El finançament intern propi es deriva del procés productiu de l’empresa i es materialitza en el benefici generat en cada període. També s’anomena autofinançament.

Quan parlem de finançament propi ens referim tant al finançament intern, o autofinançament, com al finançament extern propi.

Recursos Propis: Els recursos propis constitueixen una font de finançament intern per a l’empresa, de caràcter estable, ja que no s’han de tornar en tota la vida de l’empresa. D’altra banda són els que tenen més rics ja que en cas de fallida els socis són el últims a rebre la part corresponent de la liquidació de l’empresa. Estan formats pel: capital, las reserves, els fons d’amortització, provisions i benefici retingut de l’exercici.

• Capital: Està format per les aportacions dels socis en formar-se la societat i per les ampliacions de capital que es puguin produir.

• Reserves: Són l'autofinançament intern de l'empresa i provenen dels beneficis no distribuïts per l'empresa. N'hi ha de diversos tipus: legals (obligades per l'Estat), estatutàries (quan ho marquen els estatuts de la societat), voluntàries, etc. -Autofinançament d'enriquiment-

• Amortitzacions: Formades pel valor que perd l'immobilitzat en el procés de producció. Al final de cada exercici econòmic es calcula el valor que ha perdut i se suma al fons d'amortització. -Autofinançament de manteniment-


-15-

• Provisions: Són fons que es reserven per a cobrir insolvències i altres riscos. -Autofinançament de manteniment-

• Benefici retingut de l’exercici: Resultat positiu del darrer exercici tancat i no distribuït.

Finançament intern o autofinançament està constituït per aquelles fonts que han estat generades per la pròpia activitat de l’empresa i que es destinen a l’ampliació o al manteniment de la seva activitat. Dins de l’autofinançament, es distingeixen dos tipus:

• L’autofinançament d’enriquiment és aquella part del resultat de l’exercici que no es distribueix entre els accionistes, i passa a formar part de les reserves de l’empresa.

• L’autofinançament de manteniment es deriva de l’amortització i servirà per substituir l’immobilitzat en el futur. Aquests recursos es destinen a mantenir la capacitat productiva de l’empresa.

** L’autofinançament presenta diferents avantatges i inconvenients, i l’empresari ha de tenir-los molt presents en tot moment si vol estar previngut davant de qualsevol eventualitat.

� Entre els avantatges principals d’aquesta forma de finançament destaquem els següents:

• Més autonomia a l’hora de decidir en què cal invertir aquets recursos, sense haver de negociar amb entitats de finançament. Cal considerar també que hi haurà un risc més baix, en general, d’endeutament per part de l’empresa.

• Inexistència d’un cost financer explícit, ja que mentre que pels deutes s’han de pagar interessos i pel finançament que aporten els accionistes s’han de pagar dividends, els beneficis retinguts no suposen cap remuneració, tret del cost d’oportunitat de no invertir els beneficis retinguts en actius externs a la societat.

• Disminució del risc pel fet de disminuir el grau de palanquejament financer (Actiu/PN), ja que les empreses que estan més endeutades sovint són les que poden tenir més problemes financers. Si el finançament es fa a partir de beneficis no distribuïts, el risc de la inversió és més baix i no cal pagar interessos a ningú ni amortitzar préstecs.

� Els inconvenients de l’autofinançament, en canvi, són principalment els que detallem a continuació:

• L’autofinançament és contrari als interessos de la majoria dels accionistes, que han invertit en el capital de l’empresa per tal d’obtenir uns rendiments en forma de dividends.

• La retenció de beneficis a costa de reduir la retribució dels accionistes dóna lloc a un valor de mercat de les accions més baix, ja que els inversors en borsa preferiran comprar accions d’empreses que paguen alts dividends.

• Disminució de la rendibilitat de l’accionista quan existeix l’efecte de palanquejament positiu i l’accionista té alternatives d’inversió.

** El palanquejament pot tenir un efecte positiu o negatiu sobre la rendibilitat. Serà positiu quan el cost financer del deute és menor que la rendibilitat econòmica. En aquest cas, convé augmentar el passiu per tal d’incrementar els beneficis de l’empresa i, consegüentment, la rendibilitat financera. Serà negatiu al contrari.


-16-

FONTS DE FINANÇAMENT ALIÈ:

El finançament aliè està format pel conjunt de deutes que l’empresa contreu per finançar una part dels seus actius, els quals impliquem el pagament d’uns interessos i altres costos.

• Préstecs: Diners demanats a una entitat de crèdit que s'han de tornar en el termini estipulat i amb els interessos corresponents a les condicions establertes. [Curt / Llarg termini]

• El crèdit: És aquell en què la entitat financera s’obliga a posar en disposició del client fons fins a un límit determinat i un termini prefixat, percebent periòdicament els interessos sobre les quantitats disposades, moviments que es reflectiran en un compte corrent.

• Emprèstits: Consisteix en l’emissió de bons o obligacions per part de l’empresa que són adquirits per particulars que abonen un import (a canvi d’un interès que pot ser fix o variable). D’aquesta manera el conjunt de particulars permeten que l’empresa es pugui finançar a llarg termini.

A través d’aquestes emissions es pot captar l’estalvi que d’altra forma seria molt difícil d’aconseguir. Podríem considerar que l’emprèstit seria un préstec que l’hem fraccionat en diversos petits préstecs, els títols del quals s’anomenen obligacions.

• Lísing (leasing o arrendament financer): Instrument de finançament de béns mobles o immobles que consisteix en la cessió, per part de l’empresa propietària del bé (societat de lísing), dels drets d’utilització d`aquest bé a l’empresa contractant del lísing, durant un període de temps pactat a canvi d’una quota d’arrendament.

El contracte de lísing inclou obligatòriament una opció de compra del bé, que l’empresa pot exercir finalitzat el període establert d’arrendament. En cas que no li interessi adquirir la propietat del bé, no exercirà l’opció de compra i el tornarà a l’entitat de lísing o bé renovarà el contracte de lloguer. Habitualment, quan es contracta un lísing, l’objectiu és l’adquisició del bé mitjançant l’execució de l’opció de compra. És per això que la finalitat principal acostuma a ser la d’obtenir finançament per tal d’adquirir el bé. [Llarg termini]

� Avantatges:

a) El lísing és un instrument eficaç i flexible per a l’obtenció de finançament destinat a l’adquisició de béns que es destinin al desenvolupament d’una activitat econòmica, ja que permet finançar el 100% de les inversions realitzades. Ens permet gaudir d’una major liquiditat que si compréssim el bé utilitzant recursos propis, perquè no s’ha de desemborsar des del principi de tot el preu del bé.

b) El règim fiscal especial que té, ens permet deduir pràcticament la totalitat de les quotes d’arrendament financer.

� Inconvenients:

a) Com a inconvenient cal destacar la càrrega financera que hem de suportar i que no es donaria en cas que compréssim el bé al comptat. D’altra banda, també cal destacar que els tipus d’interès acostumen a estar per sobre dels que s’apliquen als préstecs hipotecaris.


-17-

b) La duració del contracte d’arrendament financer és irrevocable, i la resolució del contracte per causes imputables a la nostra empresa ens pot comportar greus conseqüències.

• Rènting: Consisteix en el lloguer de béns mobles i immobles a llarg termini, en el que l’arrendatari es compromet a prestar una sèrie de serveis addicionals com el manteniment del bé, l’assegurança, facilitar l’ús del bé durant el termini del contracte, etc. Al final del contracte, les opcions per al llogater són substituir el bé o renovar el contracte per a un nou període. [Llarg termini]

• Pòlissa de crèdit: Consisteix en la signatura d'un contracte amb una entitat financera que posarà a la disposició de l'empresa un compte corrent amb un límit. L'empresa pot disposar dels diners d'aquest compte, ha de pagar uns interessos pels diners que utilitza i una comissió per mantenir oberta la línia de crèdit. El banc s’obliga, a canvi d’una comissió, a posar a disposició del client i dintre dels límits establerts les quantitats que li reclami en el termini fixat.

� Les despeses que la graven:

a) L’import de la pròpia pòlissa.

b) Una comissió d’obertura.

c) El corretatge (corredor de comerç).

d) Una comissió sobre el saldo no disposat.

e) Els interessos sobre les quantitats disposades.

La pòlissa de crèdit es demana, normalment, per fer front a possibles necessitats futures i l’empresa no sap exactament quina quantitat necessitarà. [Curt termini]

• Crèdit comercial (o de proveïdors): És la quantitat de finançament que l’empresa obté dels subministradors dels béns i serveis que utilitza en la seva explotació (proveïdors). Formen part d’aquesta font de finançament a curt termini tots el ajornaments de pagaments (habitualment, l’acceptació d’efectes comercials a 30, 60 o 90 dies) que l’empresa ha de fer als seus subministradors.

Si aquest finançament s’efectua sense recàrrecs per ajornaments ni descomptes per pagament avançat, no té cap cost, és a dir, que el finançament seria gratuït i equivaldria a una reducció del preu. Però, si els proveïdors ens apliquen descomptes per pagament avançat, llavors aquest crèdit sí que tindria cost (cost d’oportunitat), ja que si no féssim l’ajornament (no tinguéssim crèdit) obtindríem un descompte que perdem pel fet de fer el crèdit.

És el finançament automàtic que aconsegueix l'empresa quan deixa a deure les compres que fa als proveïdors. Sempre que el proveïdor no faci un descompte per pagar al comptat, és una font de finançament gratuïta. [Curt termini]

• Descompte d'efectes: Consisteix a portar al descompte les lletres de clients que té en cartera abans del seu venciment. L'entitat de crèdit li avançarà els diners de les lletres, però l'empresa haurà de pagar uns interessos en funció dels dies que faltin per al seu venciment. A més, l'empresa respon davant el banc de la solvència dels seus clients. [Curt termini]


-18-

• Facturatge o factoring: És un tipus de contracte pel qual una empresa cedeix a una altra, anomenada factor, el cobrament dels deutes del seus clients, que proporciona una liquiditat immediata a l'empresa però que a canvi té un elevat cost d'interès. [Curt termini]

� Avantatges:

a) L’estalvi de les tasques administratives per cobrar els deutes.

b) Facilitar de manera immediata uns recursos financers que no s’obtindrien fins passat un període més llarg.

c) Eliminar el risc dels morosos.

� Inconvenients: És que té un cost elevat.

• Altres instruments de finançament a llarg termini: Les empreses disposen en l’actualitat de nous instruments de finançament a llarg termini com les subvencions de capital, destinades a finançar actius no corrents, i les subvencions d’explotació, que són una aportació als ingressos de l’exercici.

També hi ha el finançament de les societats de capital risc, que consisteix en la inversió temporal en el capital social d’una PIME que desenvolupa una activitat innovadora, i el servei d’avals i garanties de les societats de garantia recíproca.

DIFERÈNCIES ENTRE RÈNTING I LÍSING

LÍSING RÈNTING

Deduccions fiscals

- Els interessos i una part del cost del bé.

- La totalitat de la renda

Tipus de béns - Nous - Poden ser nous o no

Durada mínima - 2 anys per a béns mobles - 10 anys per a béns immobles

- No

- Retornar el bé - Comprar el bé

- Substituir els equips - Renovar el contracte

Manteniment - No - Inclòs

Assegurança - No - Inclosa

� Diferències entre un crèdit i un préstec:

La diferència essencial entre ambdues operacions rau que en el préstec el lliurament dels diners és simultània a la signatura del contracte, mentre que a les operacions de crèdit és un compromís de lliurament de diners fins a un límit màxim mitjançant la disposició per part del prestatari en el compte corrent obert a aquest efecte.

� Quins avantatges té per al finançament de l’empresa la formació de reserves?

La formació de reserves presenta avantatges per a la gestió empresarial, donat que assegura el desenvolupament o expansió de l’empresa, especialment en aquells casos en que resulta impossible, o de gran dificultat, el finançament exterior. És especialment interessant en les

*


-19-

petites i mitjanes empreses, pel fet de tenir més dificultats per accedir als mercats de capitals, i també en aquells altres casos en què el risc de les noves inversions és excessiu per confiar-los al finançament aliè, degut al seu elevat cost.

Concepte i tipologies d'inversió

Concepte: La inversió és l’aplicació de recurs financers, propis o aliens, per a l’adquisició d’actius o productes financers amb la intenció d’obtenir uns rendiments, normalment a llarg termini.

La inversió és l'acte mitjançant el qual es produeix el canvi d'una satisfacció immediata i certa a què es renuncia per l'esperança que s'adquireix, de la qual el bé adquirit és el suport. La inversió de les empreses en possibilita el creixement econòmic.

La inversió en Actiu no corrent (Actiu fix) té com a finalitat garantir l’ampliació o la supervivència de l’empresa i el control d’altres empreses.

Comptes: Maquinària, Propietat industrial, Inversions financeres permanents en capital...etc.

La inversió en Actiu corrent (Actiu circulant) assegura el cicle d’explotació de l’empresa.

Comptes: Clients, Clients efectes comercials a cobrar, Comercials...etc.

Tipologies:

a) Segons el suport de la inversió:

• Físiques: Inversió en actius materials.

• Intangibles: Inversió en actius intangibles.

• Financeres: Adquisició d'un actiu financer (obligacions, accions, dipòsits bancaris).

b) Segons el període de temps que dura la inversió:

• A llarg termini: Inversió > 1 any. Aquelles que tenen lloc durant un període de temps superior a un exercici econòmic, normalment un any.

• A curt termini: Inversió < 1 any

c) Segons la finalitat de la inversió dins l'empresa:

• De reposició, reemplaçament o renovació: Es tracta de canviar un actiu vell per un altre de nou, sense que això modifiqui la capacitat productiva de l’empresa.

• Expansives: Tenen com a objectiu l’ampliació de la dimensió de l’empresa i l’augment de la capacitat productiva de l'empresa, per a atendre una demanda creixent.

• Estratègiques: Tenen com a objectiu consolidar l’empresa en el mercat i reduir riscos inherents al progrés tecnològic i a la competència.

• Inversions d’innovació o modernització. Es fan per mantenir i millorar la producció i situació en el mercat de l’empresa. Adaptació als canvis tecnològics per incrementar la competitivitat.


-20-

d) Segons la relació amb altres inversions:

• Substitutiva: Limita altres inversions.

• Complementària: Facilita altres inversions.

• Independent: No afecta altres inversions.

MÈTODES DE SELECCIÓ D'INVERSIONS ESTÀTICS

Aquests mètodes de selecció d’inversions reben el nom de mètodes estàtics perquè no tenen en compte el factor temps; per tant, els fluxos de caixa tenen el mateix valor, encara que es produeixin en diferents moments.

Això suposa una aproximació, ja que el diner té un valor diferent en el temps com a conseqüència: del tipus d’interès i de la inflació.

Els mètodes de selecció d’inversions estàtics no s’haurien d’utilitzar, ja que poden conduir a decisions equivocades. Tot i això, és important de conèixer-los, ja que a la pràctica s’utilitzen per obtenir una primera valoració i fer una selecció prèvia de les diferents alternatives que es presenten.

� Els més importants són els que detallem a continuació:

• Flux net de caixa total per unitat monetària compromesa.

• Flux net de caixa mitjà anual per unitat monetària compromesa.

• Termini de recuperació o payback.

• Taxa de rendiment comptable.

PAYBACK O TERMINI DE RECUPERACIÓ DE LA INVERSIÓ

Aquets mètode consisteix a esbrinar el termini de recuperació del desemborsament inicial i és, per tant, d’una enorme importància. Es tracta més d’un criteri de valoració de la liquiditat d’un projecte d’inversió que no pas de la seva rendibilitat.

Aquest sistema de seleccions d’inversions és molt convenient per a operacions molt arriscades en què interessa recuperar la inversió inicial al més aviat possible.

El càlcul és molt senzill, ja que es tracta d’anar acumulant els successius fluxos de caixa fins que la seva suma iguali o superi el desemborsament inicial.

Interpretació: És el temps que passa fins que es recupera una inversió.

Flux Net de Caixa (mitjà i total) !!

MÈTODES DE SELECCIÓ D'INVERSIONS DINÀMICS

Aquests mètodes tenen en compte el moment concret en què es produeix l’entrada o la sortida de les quantitats monetàries. Representen un plantejament molt més realista que els mètodes estàtics. Dues quantitats monetàries que s’obtenen en un temps diferent tenen valor diferent, ja que els diners es poden capitalitzar a un tipus d’interès real determinat i, a més a més, el poder


-21-

adquisitiu dels diner varia en diferents períodes a causa de la inflació.

D’entre els diversos mètodes dinàmics de selecció d’inversió, destaquen especialment els següents:

• Valor actual net (VAN) o valor capital (VC).

• Taxa interna de rendibilitat (TIR) / Taxa de rendibilitat interna (TRI)

VALOR ACTUAL NET (VAN):

Càlcul: n

n3

32

21

1

i)(1

F

i)(1

F

i)(1

F

i)(1

F

+

+⋅⋅⋅+

+

+

+

+

+

+−= AoVAN

Si al final de la vida la inversió l’actiu tingués un valor residual, la fórmula s’expressaria de la manera següent:

n

n3

32

21

1

i)(1

F

i)(1

F

i)(1

F

i)(1

F

+

++⋅⋅⋅+

+

+

+

+

+

+−=Vr

AoVAN

Interpretació: Consisteix a actualitzar tots els fluxos de caixa al moment zero per tal d'obtenir el valor capital en el moment actual. Si el VAN és negatiu vol dir que la inversió genera més despeses que ingressos, i en canvi si és positiu ens indica justament el contrari. En cas que sigui igual a zero, la inversió serà indiferent.

El criteri per seleccionar una inversió segons el VAN és el d’escollir, d’entre les que tenen un valor positiu, aquella que el tingui més alt.

Si el resultat del VAN és negatiu vol dir que la suma total de les sortides que provoca el projecte d’inversió és superior a la suma de les entrades, valorades en un mateix instant, en aquest cas en el moment inicial. Per tant, en aquesta ocasió la inversió no s’efectuarà. La inversió no genera riquesa per a l’empresa.

VAN < 0 �� a priori, Projecte no rendible (no acceptem el P. I.)

Si el resultat del VAN és positiu vol dir que la suma actualitzada de totes les entrades de quantitats monetàries que provoca la inversió és superior a la suma actualitzada de les sortides i que, per tant, la inversió es pot fer. La inversió genera riquesa per a l’empresa i és aconsellable realitzar-la.

VAN > 0 �� a priori, Projecte rendible (acceptem el P. I.)

Si el VAN dóna el resultat de 0, la inversió és indiferent. VAN = 0 �� Rendibilitat nul·la (indiferència)

TAXA INTERNA DE RENDIBILITAT (TIR):

Càlcul: 0r)(1

F

r)(1

F

r)(1

F

r)(1

FVAN

n

n

3

3

2

2

1

1=

+

+⋅⋅⋅+

+

+

+

+

+

+−= Do

Interpretació La TIR proporciona una mesura de la rendibilitat de la inversió. És la taxa d'actualització o descompte, anomenada r, que fa que el valor del VAN sigui 0, i ens indica la rendibilitat màxima que genera la inversió. Sempre s'ha de comparar la r amb la k.


-22-

Si r > k, convé fer la inversió, ja que s’obté una rendibilitat superior a la del mercat, el VAN donarà un resultat positiu i l’empresa obtindrà uns guanys de la seva inversió; és a dir, esdevindrà més rica.

Si r < k, la inversió no s'ha de fer, ja que el valor del VAN donaria un resultat negatiu i l’empresa tindria pèrdues amb aquesta inversió.

Si r = k, la inversió és indiferent l’empresa no es farà ni més rica ni més pobra, es mantindrà igual, ja que els rendiments obtinguts permeten amortitzar la inversió.

Si al comparar entre diferents projectes d’inversió, caldria triar aquell que tingués un valor de la TIR més alt. En aquest cas el VAN serà positiu.

Exemple:

Bloc 3. Direcció estratègica i creixement empresarial

La direcció estratègica

� Què s’entén per estratègia empresarial?

L’estratègia és la determinació d’allò que l’empresa es proposa assolir a llarg termini, de la manera com ho pensa fer i del mitjans de què disposa per aconseguir-ho. Per tant, suposa la determinació dels objectius bàsics a llarg termini d’una empresa i l’adopció de les actuacions per aconseguir l’objectiu que s’ha proposat.

Concepte: La direcció estratègica significa el procés de gestió d'una estratègia empresarial (o un conjunt d'estratègies) dins de l'empresa, que s'ha d'adaptar a un entorn canviant, a una competència que reacciona, i tenint com a finalitat principal assolir l'èxit de l'empresa –millorant la seva posició competitiva o resolent els problemes que amenacen l'empresa–.

Necessitat: Cal determinar quin tipus d’estratègia es vol implantar, ja que cada tipologia estratègica respon a unes característiques de l’empresa o del seu entorn. Fonamentalment es distingeixen tres tipus d’estratègies: corporatives, de negoci i funcional (o operativa).

Nivells d’estratègia: Es poden definir el tipus d’estratègia d’acord amb l’abast de la seva direcció, amb relació als objectius que es volen assolir i als recursos que es volen utilitzar. Dins de l’empresa es pot considerar que hi ha tres nivells de decisions estratègiques bàsiques: l’estratègia corporativa, l’estratègia de negoci i l’estratègia funcional o operativa.


-23-

* L’estratègia corporativa: Les estratègies corporatives fixen els criteris i defineixen les orientacions en què ha de basar-se la resta de decisions empresarials. Representen, per tant, un marc de referència per a la presa de decisions de l’empresa.

Són aquelles que s’encarreguen de prendre les decisions relacionades amb l’objectiu o abast global de l’empresa amb la intenció de satisfer les expectatives dels propietaris o dels gestors i afegir valor a les diferents parts de l’empresa. Correspon a las decisions estratègiques que prenen els directius que ocupen els nivells jeràrquics més elevats de l’organització. Són decisions que tenen a veure, entre d’altres, amb la relació de l’empresa, amb el seu entorn, amb el creixement futur de l’empresa, amb la composició i el perfil de la cartera de negocis i amb els camps d’activitat en què vol ser present.

� Es caracteritzen per:

- Establir el marc de referència per a la presa de totes les decisions. Per exemple, si la direcció estratègia estableix que el preu baix és una referència, l’encarregat de les compres de l’empresa triarà el proveïdor més barat, però si la referència és la màxima qualitat del producte llavors triarà el proveïdor que li ofereixi més qualitat, independentment que el preu sigui superior.

- Ser globals, ja que són el nivell més superior de l’abast de la direcció estratègica. Això implica que són habitualment aplicades per grans empreses o grups econòmics que formen una àmplia gamma de productes o unitats de negoci.

- Tenen una dimensió temporal a llarg termini.

* L’estratègia de negoci: fan referència a aspectes més concrets, com ara la definició dels elements que poden fer competitius els productes de l’empresa dins del seu mercat o segment de mercat. Dins de cada Unitat Estratègica de Negoci (UEN) s’ha de determinar quina estratègia cal seguir. Les principals decisions en aquest nivell són com competir en el mercat, quina gamma de productes és la millor i com desenvolupar recursos i capacitats dins del negoci per fer front als objectius proposats. Cal tenir en compte que cada negoci és lliure de posar la seva estratègia i, per tant, dins d’una mateixa empresa pot haver-hi negocis amb estratègies molt diferents entre ells.


- Tenir un abast més concret, pel que fa al producte que l’empresa vol potenciar o de la unitat de negoci que es vol desenvolupar o fer més competitiva. Per aquesta raó, són les normalment apliquen de manera exclusiva les pimes, ja que acostumen a explotar un sol producte o una gamma reduïda de productes.

- Tenen una dimensió temporal a mitjà termini.


-24-

* L’estratègia funcional o operativa: Es refereix a aquella relacionada amb les àrees funcionals de l’empresa.

Són les que es preocupen de gestionar de manera eficient els recursos que hi ha en l’empresa tant a escala d’un departament com a escala més general, tenint com a marc de referència l’estratègia de l’empresa. És el conjunt de les decisions que prenen els directors dels diferents departaments funcionals de l’empresa. Dins de cada àrea funcional de cada negoci (màrqueting, producció, finances, etc.) s’ha de decidir com s’utilitzen, es coordinen i es gestionen els recursos amb què compten per poder assolir els objectius fixats.


- Estar relacionades amb el dia a dia. Per exemple, revisar i solucionar incidències que es puguin presentar al departament.

- Són específiques. Per exemple, l’encarregat del departament de producció només pren decisions relacionades amb les funcions pròpies del seu departament.

- Tenen una dimensió temporal a curt termini.

Els tres nivells de decisions estratègiques han d’anar estretament coordinats per assolir els objectius proposats per l’empresa. Això implica que hi ha una jerarquia de decisions: les estratègies corporatives, que són en un nivell superior, condicionen les estratègies de negoci i, finalment, aquestes determinen les estratègies funcionals (operatives), en un nivell inferior.

Procés de disseny i presa de decisions estratègiques: El procés de disseny d'un nou producte o servei és la primera decisió que s'ha de prendre a l'hora de preparar un nou sistema de producció. A més, últimament se li dóna molt valor al disseny de nous productes en el mínim de temps, ja que això suposa un avantatge competitiu (“competència basada en el temps”) per a l'empresa. La presa de decisions estratègiques són aquelles decisions que defineixen el futur de les empreses i requereixen comprometre els recursos presents i futurs tot i saber que els resultats seran incerts. Per tant, per tal de minimitzar el risc que ha de prendre l'empresa i maximitzar les possibilitats d'èxit, és molt important avaluar les particularitats de cada situació en què s'hagin de prendre decisions.

De la definició de la visió i la missió a la implementació de l’estratègia:

L’entorn cada vegada evoluciona més ràpidament i amb canvis més dràstics i, per tant, és cada cop més difícil fer prediccions. Així, doncs, l’objectiu final en la direcció d’una empresa és anticipar-se als canvis per poder donar una resposta tan ràpida i adequada com sigui possible. Aquest model racional de direcció estratègica, va ser desenvolupat al llarg dels anys 70 i 80 per acadèmics de la Business School de Harvard, que van desenvolupar un model de presa de decisions empresarials per anticipar-se als canvis de l’entorn, és un model teòric compartit per la majoria dels acadèmics i homes d’empresa, que serveix com a norma per a entendre la manera de dirigir i prendre les decisions estratègiques de l’empresa actual. Es tracta de la descripció d’un procés de presa de decisions per part dels directius de l’empresa.

* Fase I: anàlisi estratègica. En aquesta primera etapa, cal definir exactament quin és el problema, fer un diagnòstic de les causes i determinar els objectius que es volen aconseguir. Per això es tracta de realitzar una anàlisi de l’entorn (el que envolta l’empresa) i detectar quins elements comporten amenaces o oportunitats. També cal fer una anàlisi interna (a l’interior de l’empresa) i veure quins aspectes de l’empresa constitueixen fortaleses o debilitats davant els nostres competidors. Finalment, en aquesta fase, en construeix la matriu DAFO (debilitats,


-25-

amenaces, fortaleses i oportunitats), on es resumeix tota la informació obtinguda després del diagnòstic.

* Fase II: formulació de l’estratègia. Una vegada s’ha analitzat quina és la situació i es tenen clars el objectius empresarials que es volen aconseguir, cal definir les possibles estratègies alternatives (tant en l’àmbit corporatiu com de negoci i funcional) i, posteriorment, d’entre tot el ventall d’estratègies possibles, escollir les més adequades per a l’empresa. Per això, en aquesta fase, per a cadascuna de les estratègies caldrà estudiar la seva factibilitat ateses les circumstàncies de l’empresa i també avaluar-ne la seva viabilitat econòmica. El resultat final d’aquesta fase és l’elecció i la formulació de l’estratègia que millor serveixi per a aconseguir els objectius proposats.

* Fase III: implantació i control de l’estratègia. Finalment, en l’última etapa, cal posar en marxa les estratègies escollides. Aquí és quan es formalitza i planifica l’acció estratègica: s’elaboren els plans, els pressupostos i els programes empresarials. Posteriorment, a mesura que es van implementant les actuacions planificades, caldrà anar controlant els resultats obtinguts amb relació als objectius proposats, de manera que, si existeixen desviacions, es podran corregir prenent noves mesures.

En aquest moment es produeix un procés de retroalimentació que implica la revisió i la modificació constant de tot el procés segons els resultats obtinguts. Així, doncs, hem d’entendre aquest model com un procés sempre inacabat, ja que una vegada iniciat no té final.

Anàlisi extern: Competidors, mercat, barreres d’entrada i sortida, proveïdors, clients i poder negociador.

Els directius de l’empresa, per prendre les decisions que han de guiar l’actuació del conjunt de l’organització, necessiten tenir en compte els elements de l’entorn que, tot i que es troben fora de l’empresa, poden suposar fortes amenaces o, al contrari, bones oportunitats que no es poden deixar escapar.

És per això que hi ha certs aspectes del mercat o del sector en què competeix l’empresa que són fonamentals i que cal conèixer i analitzar per tal de no prendre decisions equivocades.

L’anàlisi extern: té per objectiu identificar els elements que poden constituir una amenaça per a l’empresa, que caldrà afrontar, o bé una oportunitat, que caldrà aprofitar.

Per tant, la informació que obtingui l’empresa sobre la situació exterior que l’envolta serà cabdal per a formular l’estratègia més adequada. De fet, una bona part de la rendibilitat i dels beneficis que pot aconseguir una empresa vénen condicionats per la situació de competència del mercat on opera l’empresa.

Precisament, la primera fase del model racional de la direcció estratègica és la que dedica a realitzar una anàlisi de l’entorn que envolta l’empresa. Dins d’aquest diagnòstic extern, els directius han d’obtenir informació sobre cinc elements de l’entorn: la intensitat de la competència, l’amenaça d’entrada de nous competidors, l’existència de productes substitutius, la força de negociació de clients i la força de negociació de proveïdors.

En situació d’alta rivalitat entre empreses, el consumidor hi sortirà guanyant, però l’empresa perd beneficis. Per això les empreses en moltes ocasions intenten arribar a pactes per no haver de competir.

En aquest sentit, en els països de lliure mercat, existeixen tribunals de defensa de la competència, que vigilen els possibles pactes de preus entre empreses.


-26-

* La intensitat de la competència. La intensitat de la competència serà forta o baixa segons el grau de concentració o el nombre de competidors d’un sector. Com més empreses rivals hi hagi en un mercat, més intensa serà la competència i més baixos els beneficis. Al contrari, si hi ha menys empreses, la lluita no serà tan forta i s’obtindran majors beneficis. Per exemple, si en un mercat només existís una única empresa que produís un producte concret (monopoli), aquesta empresa seria lliure de posar el preu que volgués i, consegüentment, amb tota la probabilitat els beneficis serien molt elevats.

En aquest sentit, es diu que un sector es troba concentrat quan hi ha poques empreses que tenen una elevada quota de mercat (percentatge de vendes sobre el total de vendes del mercat), mentre que un sector es considera fragmentat quan existeix un gran nombre d’empreses petites i mitjanes i cap d’elles té una participació important al mercat. Evidentment, el nivell de beneficis de les empreses dels sectors concentrats és molt més elevat que en els sectors fragmentats.

Un exemple de sector fragmentat seria el de la restauració, ja que el forma una gran multitud de bars, restaurants, cafeteries, etc.

Al contrari, un sector concentrat és el de l’automòbil, on hi ha molt poques empreses que hi competeixin, com, per exemple, Seat, Toyota, Ford, Renault, etc.

* Barreres d’entrada a un sector. Si l’atractiu d’un sector és gran, les empreses que el conformen presenten o esperen elevats beneficis i hi haurà moltes empreses disposades a entrar-hi. Per això les empreses ja establertes es veuran més o menys protegides dels competidors potencials segons que hi hagi o no barreres d’entrada al sector.

Les barreres d’entrada són aquells obstacles que dificulten l’accés de noves empreses mitjançant la disminució de les expectatives de beneficis dels possibles nous competidors. Les barreres frenen els nous entrants protegeixen les empreses existents salvaguardant el seu nivell de beneficis.

Existeixen molt tipus de barreres d’entrada de diferent naturalesa, però les més destacades són: les necessitats de capital inicial, les economies d’escala, la política governamental i l’accés als canals de distribució.

Hi ha sectors que es troben molt protegits per part de les Administracions Locals, de manera que una empresa no és lliure d’establir-se si no aconsegueix primer una llicència per part dels ajuntaments. Per exemple, aquest seria el cas de les farmàcies, els taxis o els estancs.

* Poder negociador de proveïdors i clients. L’empresa, dins del seu entorn, ha de tractar i negociar constantment amb els proveïdors que li proporcionen les primeres matèries necessàries per a fabricar els seus productes i, d’altra banda, amb els clients a qui s’adrecen els seus productes o serveis. En aquestes transaccions, però, sempre hi ha algú que té més força de negociació.

S’entén per poder o força de negociació d’una empresa la capacitat d’aquesta d’imposar qualsevol condició de l’operació de compravenda realitzada, ja sigui fixant els preus, les qualitats dels productes, els terminis de lliurament o les formes de cobrament o pagament.

Si la força de negociació la té l’empresa fabricant del sector, els majors beneficis seran per a aquesta, però si són els proveïdors o el clients els qui tenen el major poder, seran aquests els qui en treguin més beneficis. Els elements que donen força o poder a una empresa per a negociar són els següents: el grau de concentració, el volum de transaccions realitzades amb l’empresa i el grau d’informació.


-27-

Grau de concentració: un elevat grau de concentració, és a dir, un nombre reduït d’empreses grans en un sector, els dóna molt poder de negociació. Si, en canvi, els que es troben concentrats són els clients (molt poques empreses compradores), aquests seran els que imposin les condicions. En l’altre extrem, si són poques les empreses que proveeixin una primera matèria concreta, seran elles les que tinguin el poder de negociació.

Volum de transaccions realitzades amb l’empresa: com més grans siguin les compres d’un client a una empresa, més força tindrà a l’hora de negociar les transaccions, ja que suposarà la majoria dels ingressos de l’empresa. Al contrari, si el percentatge de les compres d’un sol client és petit, la seva força per a demanar rebaixes de preus disminuirà ostensiblement.

Grau d’informació: com més important sigui la informació sobre l’estructura de costos de l’empresa client o proveïdora, més poder de negociació es tindrà, ja que se sabrà per quina banda es pot forçar millor la baixada de preus.

Anàlisi intern: Concepte i anàlisi de cadena valor.

Anàlisi intern: té com a objectiu identificar dins de l’empresa els punts dèbils que ha de millorar i els punts forts que ha d’aprofitar per formular després la millor estratègia empresarial.

Es tracta, doncs, de veure quines capacitats i habilitats de l’empresa li permeten distingir-se dels seus rivals. Quan algunes capacitats són exclusives de la nostra empresa, resultaran bàsiques per a fonamentar l’estratègia empresarial. Consegüentment, l’avantatge competitiu sorgeix de la comparació de les capacitats i les habilitats amb la resta de les empreses competidores.

Cadena de valor: És un instrument molt utilitzat per realitzar el diagnòstic intern de l’empresa. Consisteix a descompondre i analitzar cadascuna de les activitats que es duen a terme en una empresa per fabricar i vendre un producte o un servei. Així, serà possible estudiar l’aportació de valor i el cost de cadascuna de les activitats, identificar quines són les l’aportació de valor i el cost de cadascuna de les activitats, identificar quines són les fonts d’avantatge competitiu i poder formular posteriorment les estratègies competitives més adequades. Model teòric que permet descriure el desenvolupament de les activitats d'una organització empresarial generant valor al client final. La cadena de valor categoritza les activitats que produeixen valor afegit en dos tipus: les activitats primàries (logística, producció, màrqueting...) i les activitats auxiliars.

Consegüentment, l’objectiu de l’anàlisi de la cadena de valor és identificar quines són les fonts d’avantatge competitiu per poder formular posteriorment les estratègies competitives més adequades.

La cadena de valor consisteix a descompondre i analitzar cadascuna de les activitats que es duen a terme en una empresa per fabricar i vendre un producte o un servei determinat. Es tracta, doncs, d’analitzar el valor i el cost de cadascuna d’elles per separat, ja que cada activitat genera una part del valor associat del producte final i també representa una part del cost total del producte.

Avantatge competitiu: és el conjunt de característiques internes que l’empresa ha de desenvolupar per obtenir i reforçar una posició d’avantatge davant dels seus competidors. La possessió d’avantatges competitius permeten obtenir beneficis i rendibilitats superiors a la mitjana obtinguda per les competidores.


-28-

En l’àmbit de la competència entre empreses, una empresa es pot trobar en una situació d’avantatge davant de la resta, és a dir, que disposa d’un avantatge competitiu. Aquests tipus d’avantatges permeten obtenir beneficis i rendibilitats superiors a la mitjana obtinguda per la resta de les empreses rivals.

Aquesta situació competitiva favorable és conseqüència de la possessió d’alguna capacitat o habilitat distintiva que li permet aconseguir dos tipus d’avantatges competitius bàsics: obtenir un producte a un menor cost o, al contrari, obtenir un producte clarament diferenciat.

Avantatge que té una companyia respecte a altres companyies competidores a l'hora de realitzar activitats de manera més eficient, fet que s'ha de veure reflectit en un preu inferior o en un valor més gran. Per ser realment efectiva, ha de ser: difícil d'igualar, única, possible de mantenir i superior a la competència.

En aquest apart definirem quines són les diferents estratègies genèriques que una empresa pot implantar per obtenir un avantatge competitiu:

• Estratègia de preus reduïts, de manera que s’ofereix un preu inferior a la competència, però proporcionant el mateix valor afegit, o similar grau de satisfacció de necessitats del clients.

• Estratègia híbrida, preu reduït-diferenciació, on l’empresa pugui oferir un producte amb un factor diferenciador important i, a més a més, preus inferiors als de la competència.

Estratègies de Desenvolupament: Les estratègies relacionades amb la dimensió, el creixement i el desenvolupament de l’empresa són estratègies de tipus corporatiu, decidides pels directius dels nivells jeràrquics més elevats de l’empresa, ja que afecten de manera global tota l’empresa en el seu conjunt. També impliquen la definició del camp d’activitat i de les unitats estratègiques de negoci en què es vol que actuï l’empresa.

Es parla de desenvolupament quan es fa referència a canvis qualitatius en les característiques dels negocis de l’empresa.

Procés per mitjà del qual l'empresari i el seu personal adquireixen o enforteixen habilitats i destreses que afavoreixen l'ús eficient i eficaç dels recursos de l'empresa.

L’estratègia de lideratge en costos: Consisteix a fabricar un o diversos productes, o dur a terme uns serveis amb uns costos inferiors als de la competència, sense ignorar altres variables com la qualitat o el servei. Explota els avantatges competitius en costos i es dóna quan l’empresa suporta uns costos inferiors als de la competència per a determinat producte o servei de nivell de qualitat similar.

L’elecció de l’estratègia de lideratge en costos vindrà donada en part per l’avantatge competitiu que tingui l’empresa en la seva cadena de valor, així com per les estratègies que utilitzi la resta de les empreses competidores al mercat.

L’empresa que tingui els costos més baixos tindrà una avantatge competitiu que li permetrà


-29-

obtenir una major rendibilitat, ja que si no canvia els preus, pot tenir un marge més gran i aconseguir més beneficis per cada unitat venuda. També pot traslladar la rebaixa de costos als preus, de manera que, tot i que el marge sigui més petit, aconseguirà majors vendes per la reducció de preus.

Existeixen diferents maneres d’aconseguir reduir el cost del producte o del servei ofert: assolir economies d’escala (produir i vendre molt volum de producte per tal de reduir-ne el cost unitari), adoptar noves tecnologies que redueixin els costos de personal, redissenyar el producte per estalviar en materials o energia, localitzar l’activitat en països amb condicions favorables, controlar estrictament els costos en totes les activitats de la cadena de valor, etc.

L’estratègia de diferenciació: Consisteix a oferir un producte o servei “únic”, de manera que el consumidor el consideri diferent als que ofereix la competència, i per això estigui disposat a pagar un preu superior. Explota els avantatges competitius de les característiques diferents dels productes o serveis en relació als de la competència, tractant que el client pagui un preu superior per aquesta diferenciació.

El consumidor ha de percebre que allò que compra val més perquè és millor que el que ofereixen els competidors, ja sigui perquè és de major qualitat, perquè té un disseny més bonic o un millor servei postvenda.

Cal dir que és essencial el valor percebut del client i, per tant, és important allò que l’empresa sap transmetre al comprador. Una empresa que tingui el millor producte però no aconsegueixi comunicar-ho correctament no aconseguirà que els consumidors estiguin disposats a pagar el sobrepreu que va lligat al producte.

Hi ha moltes maneres de diferenciar un producte, ja sigui per mitjà de les característiques tangibles del mateix producte (disseny, envàs, tecnologia, innovació, dimensió, rendiment, etc.) o de la resta dels complements que van associats al producte (serveis postvenda, accessoris, formes de finançament, rapidesa i comoditat de lliurament, etc.). Així mateix, les característiques intangibles són també una font molt utilitzada de diferenciació, com , per exemple, les consideracions de tipus social, psicològic, emocional, la imatge de marca, etc.

És important tenir en compte que l’estratègia de diferenciació no implica que l’empresa s’oblidi dels costos, sinó que els costos no són un avantatge competitiu.

L’empresa, per diferenciar el producte, assumeix un cost unitari superior, però, a canvi, aconsegueix que el client pagui un preu proporcionalment molt més elevat. Així pot provar d’aconseguir un marge més gran.

L’estratègia d’enfocament, alta segmentació o d’especialització: Consisteix a centrar-se amb exclusivitat en un segment de la línia de producte, en un grup concret de clients o en una determinada àrea geogràfica. Aquest segment de mercat estretament definit que els competidors bé poden passar per alt, ignorar o tenir dificultats per atendre (cas d’àrea geogràfica específica), o bé grups especialitzats de clients (com ara adolescents, metges, jubilats, entre d’altres) es denomina nínxol.


-30-

Aquesta estratègia consisteix a aplicar els avantatges competitius de l’empresa, ja siguin de lideratge en costos o de diferenciació del producte, en un segment de mercat concret. És a dir, en lloc de dirigir-se de la mateixa manera a tot el mercat en conjunt, sense cap distinció entre els consumidors, es tracta d’adaptar l’estratègia competitiva de manera diferent a cadascun dels diferents grups de consumidors d’un mercat en concret. Per aplicar aquesta estratègia, cal realitzar un procés de segmentació del mercat.

� La segmentació del mercat és un procés que consisteix a dividir el mercat total d’un bé o un servei en diversos grups més petits i internament homogenis.

Com a resultat d’aquest procés, s’obté la identificació dels segments de mercat, que consisteix en uns grups homogenis de consumidors que tenen desitjos, necessitats, poder de compra, actituds o hàbits de compra similars i que reaccionaran de la mateixa manera a l’estratègia competitiva de l’empresa.

Per identificar els diferents segments de consumidors, o targets, per establir l’estratègia més competitiva, es poden aplicar diversos criteris de classificació. L’elecció d’un o d’un altre vindrà determinat pel tipus de producte i de mercat en què l’empresa opera. Alguns d’aquests criteris o variables tenen a veure amb les característiques del producte o servei ofert per l’empresa (preu, disseny, qualitat, lloc de compra, preferències, utilitat, envàs i embalatges, etc.) i també amb les característiques del consumidor: geogràfiques, sociodemogràfiques i psicològiques.

• Geogràfiques: ciutat, província, país etc.

• Sociodemogràfiques: edat, sexe, estat civil, nivell de renda, ocupació, formació, religió, etc.

• Psicològiques: estil de vida, personalitat, hàbits de comportament, afinitat política, etc.

Aquesta estratègia s’anomena de moltes maneres diferents: estratègia d’enfocament o d’especialització, o de segmentació o de nínxol de mercat.

Moltes vegades no es considera com una estratègia en ella mateixa, ja que, en realitat, és el resultat d’aplicar l’estratègia de lideratge o la de diferenciació no a tot el mercat, sinó a una part d’aquests.

Factors que condicionen les decisions de localització i la dimensió de l'activitat econòmica de l’empresa:

Localització de l’empresa Podem definir el terme de localització com el lloc que s’escull físicament per ubica una empresa o un negoci. Normalment, quan es decideix crear una empresa, es planteja el problema de la ubicació. Per escollir un lloc adient s’han de valorar una sèrie de variables externes:

• Demanda del mercat: Si hi haurà futurs consumidors i l'estat de la competència.

• Proveïment de matèries primeres: Qualitat, cost i facilitat per obtenir-les.

• Mercat de treball: Situació i nivell dels futurs empleats, legislació laboral, qualificació dels treballadors, etc..

• Comunicacions i transport: La proximitat amb vies de comunicació i de transports i si és


-31-

un lloc de fàcil accés per al transport.

• Subministraments: Llum, aigua, electricitat, Internet, etc.

• Cost de la construcció i del solar.

• Legislació: Cal tenir en compte la normativa legal, tant la fiscal, la mercantil o la social.

• Inversió i finançament: Cal buscar zones on les institucions financeres facilitin crèdit, per afrontar les inversions.

• Desenvolupament econòmic de la regió, ja que si aquest és positiu pot ajudar a l’empresa a tirar endavant.

La dimensió de l’empresa: Quan parlem de la dimensió de l’empresa, no ens referim a la seva grandària, sinó a la seva capacitat de producció, que és determinada per una sèrie de factors com ara la tecnologia, el nombre de treballadors i el mercat.

Si recordem el concepte de localització, podem dir que la localització i la dimensió són dues decisions que s’han de prendre simultàniament a l’hora de crear una empresa, ja que són interdependents i depenen dels mateixos factors i, sobretot, dels seus costos.

Per tant, per decidir la dimensió de l’empresa, o dit d’una altra manera, la capacitat productiva de les instal·lacions de l’empresa, primer s’ha de saber quina és la capacitat necessària i quina en serà la localització.

Quant a la capacitat necessària, s’entén com el nivell màxim de producció que es pot obtenir en un període de temps determinat. Per conèixer aquesta dada, abans s’ha de fer una previsió de la demanda; és a dir, un estudi de mercat. Posteriorment s’han d’analitzar la producció, els costos i tots els altres factors influents, tant en la localització com en la dimensió, avaluar les diferents alternatives i prendre la decisió oportuna.

Al marge de la dimensió inicial, entre les finalitats de l’empresa hi ha la d’anar augmentant la capacitat productiva al llarg de la seva vida; és a dir, la seva dimensió. L’empresa pot créixer de dues maneres: internament i externament.

La deslocalització: És un fenomen que sorgeix de la globalització. Significa traslladar alguna de las fases de la cadena de producció o tot el procés de producció d’una empresa a un altre país menys desenvolupat amb el objectiu principal de reduir costos, obtenir incentius fiscals o financers, per tal d’augmentar a rendibilitat empresarial.

La globalització també ha fet que les empreses hagin hagut de recórrer a la deslocalització.

La deslocalització és un fenomen nou, però que ja està molt estès. No hi ha gaires definicions sobre la deslocalització, però n´hi ha una que la defineix perfectament:

“És el trasllat d’activitats productives des de països industrialitzats cap a països en desenvolupament que es caracteritzen per tenir nivells sensiblement inferiors de la seva renda per càpita i , per consegüent, del salari mitjà de la població”.

El terme deslocalització consisteix en el tancament total o parcial d’una empresa i el seu trasllat a un altre país estranger, como podria ser el cas de l’Europa de l’Est, la Xina o l’Índia.

És a dir, hi ha empreses que decideixen traslladar la seva producció a un altre país, normalment


-32-

menys desenvolupat que el seu (fins i tot, pot estar en vies de desenvolupament) i amb salaris més baixos que els salaris dels treballadors del país d’origen, amb l’única finalitat de minimitzar costos.

Normalment, el cost més elevat de l’empresa és el personal, però n’hi ha d’altres, com ara el de les primeres matèries, els costos financers i, naturalment, els costos fiscals, que també són importants per a l’empresa, que s’afegeixen al preu final del producte i que es valoren en deslocalitzar-se. En minimitzar costos, les empreses aconsegueixin produir a preus més barats que la competència i ser més competitives, ja que podran vendre a preus més baixos.

La deslocalització internacional implica profunds canvis en l’organització del treball, en la propietat i l’estructura de les empreses i, en definitiva, en l’estructura del sistema econòmic i social de la majoria de les economies occidentals.

Els anuncis de tancaments i trasllats, ja siguin totals o parcials, de fàbriques i línies de producció tenen efectes socials i econòmics negatius. Entre altres conseqüències negatives, es produeix la pèrdua de llocs de treball directes e indirectes (a causa d’altres empreses que depenien de la multinacional deslocalitzada), la desindustrialització de determinats territoris, una disminució del teixit empresarial i la davallada del ritme de creixement econòmic en general.

Tots aquests fets preocupen molt els poders públics dels diferents governs nacionals, ja que poden afectar molt negativament la taxa d’atur d’algunes regions.

Tot i això, les deslocalitzacions presenten també diverses conseqüències positives, tant per als països en vies de desenvolupament que reben les inversions com per al països més desenvolupats que les perden.

En relació amb el països emergents, gràcies a les deslocalitzacions es pot modernitzar i ampliar el seu teixit empresarial i adquirir un know how ( es pot definir com el conjunt de coneixements adquirits per un persona o una empresa a través de l’experiència, aplicats posteriorment en una iniciativa empresarial), al que no podrien accedir de cap altra manera.

En canvi, als països desenvolupats l’amenaça de les deslocalitzacions és una font de pressió per ser cada vegada més competitius i per realitzar activitats de més alt valor afegit si es vol continuar creixent.

Entre el factors que influeixin en els processos de deslocalització destaquen, entre d’altres, la reducció dels costos de producció (sobretot els salaris), els diferencials de tipus de canvi de les monedes (per exemple, l’elevada cotització de l’euro fa menys competitius els països de la zona euro), el desig de créixer cap a nous mercats molt més joves i dinàmics atesa la maduresa de la demanda de les economies occidentals i, finalment, les diferències legislatives entre països en els àmbits fiscal, laboral o mediambiental.

Per exemple, Catalunya, en l’última dècada, ha viscut significatius casos de deslocalització empresarial que han tingut una gran repercussió mediàtica i han provocat una certa inquietud sobre la capacitat del seu teixit productiu per competir en un entorn global.

Alguns d’aquestes casos són els de Nissan Motor Ibérica, Samsung, Volkswagen-Seat, Lear Automotive, Braun, Panasonic, Levi Straus o Sony.

** Hi ha empreses que deslocalitzen o externalitzen només una part de la seva producció, és a dir, subcontracten (outsourcing), també amb la finalitat de reduir costos. Aquests procés també es coneix com a externalització de costos.


-33-

Els clústers: Ara fa uns anys que els responsables de la política de Catalunya van introduir en el seus discurs un mot, procedent d l’anglès, desconegut fins llavors per l’opinió pública però que vindrà a revolucionar la manera com l’administració i les empreses s’havien de relacionar a partir d’aquell moment. El terme era clúster: literalment “grup o conjunt d’objectes”, i en el context que ens afecta, “grup d’empreses que coexisteixen en un mateix territori i que han fet d’aquesta singularitat un factor de la competitivitat”.

Un clúster és un grup d’empreses del mateix negoci que comparteixen reptes estratègics. El clúster és un instrument altament efectiu per endegar iniciatives per reforçar la competitivitat de les empreses ja que permet desenvolupar habilitats clau, tecnologies, relacions en xarxa entre els fabricants, clients i els proveïdors. Els principals protagonistes dels clústers són els empresaris, en formen la base i en parlen en clau d’estratègia competitiva.

El treball de dinamització de clústers permet incrementar la competitivitat de les empreses a partir de la detecció i implementació de les estratègies d’èxit del negoci. Està àmpliament constatat que no hi ha sectors d’èxit, ni sectors en crisi, sinó estratègies guanyadores, i estratègies obsoletes en tots el sectors.

La competitivitat de l’empresa depèn bàsicament de l’estratègia individual que aquesta adopti en el seu procés de presa de decisions, i de la qualitat de l’entorn on competeix (existència d’infraestructures, indústries relacionades, demanda exigent, provisió de formació i recursos humans...). En aquest sentit, qualsevol empresa, independentment del seu sector i de la tecnologia amb que operi, pot esdevenir internacionalment competitiva si aconsegueix elements de diferenciació estratègica.

En aquest sentit, es van impulsar les clústers urbans, és a dir, concentracions d’empreses i institucions en un mateix territori destinats a promoure la competitivitat i la projecció i lideratge internacional en els seus sectors.

Els clústers urbans s’han anat implantant amb la mateixa fórmula: la presència d’empreses de referència en el sector; el suport i la presència de les institucions més rellevants; l’existència d’espais per a petites i mitjanes empreses; la instal·lació d’universitats i centres de formació, i la construcció d’incubadores empresarials, entre altres.

Catalunya va ser pionera en l’impuls a les polítiques de clústers, que es van a començar a aplicar el 1993, coincidint amb el repte que va significar l’entrada en vigor del Tracta de Maastricht.

Anàlisi de les estratègies de creixement intern i extern de l’empresa (integració de societats: fusió pura i fusió per absorció)

Creixement intern: El creixement intern de l’empresa consisteix en l’ampliació de la seva capacitat i del seu volum d’operacions per mitjà d’inversions en la seva pròpia estructura. Sovint s’anomena també creixement natural o orgànic.


-34-

El creixement intern es dóna quan l’empresa realitza un augment de la seva dimensió per mitjà d’inversions a la seva pròpia estructura. Increment de la capacitat productiva o diversificar la producció per assolir nous mercats.

Per diversificar la producció s'acostuma a optar per produir béns complementaris als que ja es produeixen, ja que l'empresa ja té informació sobre aquell mercat.

Per incrementar la producció s'acostuma a optar per estratègies de màrqueting per estimular la demanda i haver de produir més.

� L'empresa creix, i això comporta un increment del seu patrimoni.

El creixement intern té diversos avantatges entre els que destaquen:

• Permet l’adquisició de factors més recents (el personal amb formació més actualitzada, novetats tecnològiques, maquinària, dissenys, etc.).

• Presenta la possibilitat d’un creixement molt planificat, optimitzant tot el procés i de manera molt gradual; per tant, permet que es vagin realitzant els canvis necessaris d’adaptació de l’estructura organitzativa a la nova dimensió.

Tot i això, el principal inconvenient és que es tracta d’un mecanisme de creixement excessivament lent, ja que només es disposa dels recursos i capacitats propis de l’empresa i això pot ser un greuge molt important a causa de l’entorn de ràpids canvis en què vivim actualment.

Creixement extern: En societats és dóna quan una empresa compra part del capital social d’una altra empresa amb la intenció de dominar-la, ja sigui de manera parcial o total. La participació en empreses comportarà diferents nivells de control segons el percentatge de capital adquirit.

Consisteix en l’ampliació de la capacitat i del volum d’operacions per mitjà de l’adquisició, la participació o el control d’altres empreses ja existents.

En aquest sentit, el creixement extern no comporta un creixement econòmic real, sinó que tant sols implica que algunes empreses canviïn de propietaris. Per tant, mitjançant el creixement extern, l’empresa creix però no ho fa el sistema econòmic, mentre que amb l’intern si que es produeixen els dos creixements.

El creixement extern presenta diversos avantatges respecte de l’intern, entre els quals destaquen els següents:

Avantatges:

a) Un important estalvi de temps, ja que és molt més ràpid que el creixement intern i permet augmentar la dimensió des del mateix moment en què es tanca la negociació d’integrar la nova empresa.

b) Pot ser l’única manera de superar una determinada barrera d’entrada a un sector o un mercat geogràfic en el qual el creixement intern resultaria impossible.

c) És una via més fàcil en el cas de mercats o sectors madurs, ja que normalment aquets es troben sobredimensionats i no tindria sentir afegir més sobredimensió mitjançant el creixement intern d’una empresa.


-35-

Inconvenients:

a) És generalment més car que el creixement intern, ja que s’ha de pagar un sobrepreu pel fet de comprar una empresa en funcionament.

b) Els processos de creixement extern poden presentar problemes d’integració de dues empreses que poden ser molt diferents entre elles. Aquest fet implica un cost important derivat de la reestructuració de la nova empresa, del nou disseny de departaments, de la relocalització d’activitats, de l’eliminació de les tasques duplicades, de l’acomiadament del personal sobrant, etc.

� Existeixen dues vies per a formular estratègies de creixement extern: la integració de societats i la participació en societats.

La integració de societats consisteix en la unió entre dues o més empreses amb la pèrdua de personalitat jurídica d’alguna de les participants. Hi haurà, doncs, dues fórmules diferents d’integració:

• Fusió pura: Es produeix quan dues o més empreses, generalment de dimensions equivalents, acorden unir-se i creen una nova empresa, de manera que desapareixen a continuació les empreses o formes jurídiques anteriors. La nova empresa que sorgeix assumeix els drets i les obligacions de les que es dissolen i formen un patrimoni únic.

• Fusió per absorció: Una de les empreses implicades desapareix i s’integra totalment en el patrimoni de l’empresa absorbent.

La participació en societats es dóna quan una empresa compra una part del capital social d’una altra empresa amb la intenció de dominar-la, ja sigui de manera total o parcial, i cap de les empreses no perd la seva personalitat jurídica. La participació en empreses donarà lloc a diferents nivells de control segons el percentatge de capital adquirit i segons la manera com estigui distribuïda la resta de les participacions de capital. Es diu que el control és absolut quan es compra més del 80% del capital social d’una empresa. En canvi, el control és majoritari quan s’adquireix més del 50%. Finalment, el control és minoritari quan l’adquisició és inferior al 50%.

Estratègies de diversificació i hòldings empresarials: concepte i valoració de la seva incidència sobre els mercats:

Concepte: Fa referència a l’adquisició, el control, l’absorció d’empreses, la fusió d’empreses que ja existeixen o la cooperació amb altres empreses amb la finalitat d’accedir a nous mercats o formar acords entre si. Quan el mercat nacional no és suficient per al creixement extern de les empreses, aquestes empreses s’internacionalitzen, és a dir, intenten obrir-se camí cap a l’exterior.

Correspon a la unió d'empreses per tal d'accedir a nous mercats ja siguin a nivell estatal o internacional. Hi ha diverses maneres de créixer externament:

• Fusió d'empreses: Unió de societats per crear-ne una de nova.

• Absorció d'empreses: Una empresa adquireix una o més empreses que desapareixen i el seu patrimoni passa a ser de l'empresa compradora.

• Cooperació d'empreses: Relacions especials entre empreses independents que comparteixen recursos per minimitzar costos i riscos.


-36-

• Trust: Concentració vertical d'empreses que s'encarreguen de diverses fases del procés productiu.

• Càrtel: Concentració horitzontal d'empreses del mateix procés productiu que dominen el mercat, acorden preus i estratègies de venda.

• Holding: Un únic òrgan directiu (d'una companyia matriu) que controla diverses empreses.

Hi ha holdings que es creen a través dels bancs i altres entitats financeres, holdings que parteixin del patrimoni d’una família i també n’hi ha de formats per empreses estatals. Històricament, els holdings es formaven perquè era una manera d’aconseguir que el sector financer s’introduís al sector industrial.

Uns dels avantatges de la creació de holdings és que controlen diversos sectors i hi ha una integració empresarial, a més de buscar un benefici o eficiència fiscal, ja que els resultats consolidats de totes les societats són millors que els de cada empresa individual (una pràctica habitual és tenir la seu en un país on la legislació fiscal és més permissiva i amb tipus impositius més baixos), o també senzillament buscar millor rendibilitat dels seus capitals.

Un exemple de holding a Espanya és la Nova Rumasa, que posseeix empreses d’alimentació (Dhul, Trapa, Clesa), begudes (Garvey), etc. Crear un holding actualment es pot considerar una pràctica monopolística, i les lleis antimonopoli els intenten restringir.

� Quina és la diferència entre fusió i absorció d’empreses?

En la fusió d’empreses s’uneixen diverses societats per crear-ne una nova, de manera que desapareixen les empreses o formes jurídiques anteriors. L’empresa que sorgeix com a fruit de la negociació de les altres assumeix els drets i les obligacions de les que es dissolen (sense liquidar-se) i formen un patrimoni únic.

En canvi, en l’absorció, una de les empreses implicades desapareix i s’integra totalment en el patrimoni de l’empresa absorbent.

El Procés d'internacionalització de l'empresa

Concepte: La internacionalització és un tipus concret d’estratègia de creixement d’una companya, del més alt nivell corporatiu, que suposa l’obertura de la companya als mercats internacionals, és a dir, les operacions que fa una empresa per vincular-se amb els mercats internacionals.

Aquest procés s'inicia quan una empresa vol créixer i és una decisió de gran envergadura que sol donar-se amb una nova idea.

Alguns dels motius que poden portar una empresa a internacionalitzar-se són: buscar mercats menys competitius, incentius governamentals als altres països, diversificar riscos, tenir mà d'obra més barata, guanyar prestigi, minimitzar els riscos d'una crisi en el mercat intern, etc. Però la internacionalització no és un procés fàcil, i hi podem trobar alguns obstacles com per exemple: la falta d'experiència en altres cultures, forts competidors estrangers, costos del transport, la falta de personal qualificat, etc.

Podríem dividir el procés d'internacionalització de l'empresa, després d'haver pres la decisió de


-37-

vendre a l'estranger, en cinc fases que solen desenvolupar-se de manera seqüencial:

1. Exportacions

2. Aliances estratègiques

3. Sucursals

4. Subsidiàries

5. Multinacionals

Estratègies d’internalització: Multidomèstica, global i transnacional.

Les estratègies d’internalització: Es defineix internacionalització com l’obertura als mercats internacionals, és a dir, les operacions que una empresa fa per vincular-se amb els mercats internacionals.

Es poden considerar un tipus concret d’estratègies de creixement del més alt nivell corporatiu, ja que la seva implantació a l’empresa té fortes repercussions organitzatives i, normalment, impliquen forts canvis culturals i de manera de pensar i d’actuar de l’empresa.

Avui dia existeixen diferents aspectes econòmics, tecnològics i competitius que es caracteritzen per pressionar, en un doble sentit, l’empresa que opera internacionalment: d’una banda, unes forces que actuen fomentant la integració global; d’altra banda, unes altres forces que impulsen l’empresa cap a una resposta més local.

Les empreses multinacionals poden presentar diferents enfocaments estratègics en la manera d’organitzar i gestionar la seva activitat internacional, segons com reaccionin davant d’aquestes forces oposades. D’aquesta manera, si se cedeix més a les pressions locals, l’empresa acabarà sense cap dubte adoptant una òptima multidomèstica, però si predomina la necessitat d’integració, la multinacional serà de caràcter global.

En canvi, si s’intenten equilibrar totes dues forces, l’enfocament escollit serà el transnacional.

Multidomèstica: És aquella que entén que els mercats internacionals són diferents, per la qual cosa l’empresa s’ha d’adaptar a cada un d’ells i atendre les diversitats culturals.

Les empreses que perceben amb una major intensitat les pressions localitzadores són sovint les que implementen l’estratègia internacional multidomèstica.

Per tant, la seva prioritat és la sensibilitat a les diferències entre els mercats dels diferents països i, per aquest motiu, l’empresa multidomèstica aborda la seva activitat internacional país a país adoptant una estructura totalment descentralitzada que dóna una elevada autonomia als directius de les filials locals, que, en general, solen ser originaris del mateix país.

Com a resultat, la multinacional es converteix en un conjunt d’unitats disperses amb una escassa interrelació, unides per una propietat comuna i amb poca eficiència global. Evidentment, es poden donar casos d’algunes filials que presentin gammes de productes molt diferenciats de la resta de la multinacional.


-38-

Les filials exteriors, per tant, disposen d’elevats nivells d’autonomia pel que fa al mercat local, més enllà, del qual no transcendeix la seva activitat. Els mecanismes de coordinació utilitzats se solen basar en el control financer de les filials.

Global: La que entén que els mercats internacionals són homogenis.

Les empreses que adopten un enfocament estratègic global tracten de lluitar contra la duplicitat d’activitats i de funcions que té l’empresa multidomèstica, racionalitzant les seves activitats mundialment. Aquestes empreses perceben el món com un únic mercat homogeni al qual ofereixen productes iguals, amb les mateixes marques i elaborats en plantes de fabricació especialitzades des d’on es cobreix tot el món.

Per tant, aquestes empreses no tenen en compte les diferències entre països, ja que necessiten aconseguir les economies d’escala que els permetin ser competitives en cost.

L’empresa global té una estructura molt centralitzada, on la matriu és qui té tota la capacitat de decisió, on es formulen les estratègies i on es dissenyen els productes. La direcció de la multinacional global es realitza des del punt de vista del país d’origen de la corporació, ja que no es perd mai la identitat nacional de la matriu i fins i tot els directius de les filials estrangeres solen ser del país de la mateixa matriu.

Consegüentment, el paper de les filials exteriors és totalment passiu, ja que es limiten a implantar les ordres de la matriu en el mercat geogràfic que els toca.

Transnacional: Totes les empreses que operen en un àmbit mundial tenen la necessitat d’aconseguir, simultàniament, l’eficiència global i la sensibilitat nacional. L’empresa transnacional és l’organització capaç d’assolir els dos objectius alhora.

La companyia transnacional destaca perquè és una xarxa internacional de recursos i capacitats que persegueix equilibrar forces contràries encaminades a aconseguir els avantatges d’una estratègia global, però, al mateix temps, respon de la millor manera possible a les diferents necessitats locals.

Las filials de cada país fan aportacions diferenciades, en funció de les circumstàncies i de les seves pròpies característiques. Malgrat que funcionen amb una elevada autonomia, són una font d’idees i habilitats que poden ser utilitzades en benefici del conjunt de la multinacional. Per la seva banda, el paper de la matriu és el de la coordinació, ja que els avantatges competitius poden ser generats en qualsevol filial i el més important és conèixer on són per poder-los compartir.

Pimes i multinacionals. Avantatges i inconvenients de cadascuna enfront un mercat global.

Aquests tipus d’estratègies de creixement, resulten d’una gran importància per la petita i mitjana empresa (PIME), ja que, davant d’aquest món tant global, la seva supervivència dependrà en part del seu creixement i desenvolupament de cara al futur.

Els límits per a definir què és una PIME no són gens clars, ja que depèn de l’entorn que les envolta. Una empresa pot semblar molt petita en un país o sector d’activitat determinat, en què la presència de grans empreses és molt habitual, però podria ser molt gran en un altre país o sector molt diferents, on el teixit empresarial és de petita empresa. Consegüentment, es pot afirmar que la dimensió de l’empresa és relativa segons el context en què es troba.


-39-

Tanmateix, existeixen diferents intents de posar límits a la classificació de la dimensió empresarial. Concretament, en l’àmbit europeu, els més conegut són els criteris i trams establerts per la Recomanació 2003/361/CE de la Comissió Europea, de 6 de maig de 2003, sobre la definició de les PIME:

* Una gran empresa és aquella companyia que té mes de 250 treballadors, uns ingressos superiors als 50 milions d’euros i més de 43 milions d’euros en actius total.

* Una mitjana empresa és aquella companyia que ocupa menys de 250 persones i el seu volum de negocis anual no excedeix els 50 milions d’euros o el seu balanç general anual no excedeix de 43 milions d’euros.

* Una petita empresa és aquella que ocupa menys de 50 persones i el seu volum de negocis anual o el seu balanç general anual no supera els 10 milions d’euros.

Aquests tipus d’empreses representen més del 90% del total de les empreses espanyoles. Per tant, tenen molta importància, socialment i econòmicament, perquè en depenen moltes famílies a les quals proporcionen feina. Normalment, el capital de les pimes és propietat d’una sola persona o de pocs socis.

Les característiques bàsiques de les pimes són:

• Poca formació empresarial.

• Poca capacitat financera.

• Qualificació i formació tècnica del personal i obsolescència tecnològica.

• Organització flexible i, per tant, facilitat de comunicació.

• Integració del personal.

• Desenvolupament en mercats intersticials. És a dir, aprofitament dels espais buits que deixen les empreses grans en els mercats.

• Creadores de feina.

Les multinacionals són societats mercantils que opera en dos o més països i que tenen una gran capacitat productiva o que són el resultat d’una concentració i fusió d’empreses que busquen nous mercats. Com més necessitats tinguin aquets mercats, més incentius hi haurà perquè les empreses s’hi instal·lin. Aquests mercats es troben a països diferents dels països d’origen de les empreses.

Són societats mercantils que sorgeixen d’un procés d’ampliació de mercats per part de les grans empreses al operar en dos o més països i, per tant, són el màxim exponent de la globalització. Una de les característiques més importants de les multinacionals és que s'aprofiten de la deslocalització* per tal de minimitzar els costos de producció, i ho fan sense perdre la vinculació amb el país, ja que allà s'hi segueixen duent a terme les feines més altament qualificades.

A l’hora d’escollir el país, al marge d’estudiar el mercat, hi ha altres motius que animen les empreses a instal·lar-se en un país o l’altre. Per exemple, hi ha governs de països en vies de

* Deslocalització: Trasllat d'activitats productives de de països industrialitzats cap a països en desenvolupament que es caracteritzen per tenir nivells sensiblement inferiors de la seva renda per càpita i, per consegüent, del salari mitjà de la població.


-40-

desenvolupament que ofereixen a les empreses molts avantatges econòmics, fiscals o laborals (cost del treball), ja que això els ajudarà econòmicament i, en definitiva, els permetrà desenvolupar-se. Però, bàsicament, la decisió d’escollir el lloc adequat i d’invertir-hi està determinada pel mateix rendiment de l’empresa, és a dir, pels beneficis que s’esperen.

Les multinacionals estan formades per un conjunt d’empreses. Una de les empreses és l’empresa matriu, que continua operant al lloc d’origen; les altres són filials d’aquesta empresa, estan a la resta dels països i es relacionen entre si.

Aquestes empreses tenen una sèrie de característiques que les diferencien de la resta. Tot i seguit, assenyalem dues d’aquestes característiques:

• Són empreses que, gràcies al fet que els resultats del seu conjunt (empresa matriu i filial), es compensen i s’equilibren, tenen una gran resistència en el mercat i, per tant, en certa manera juguen amb avantatge respecte de la resta d’empreses.

• Tenen tecnologia punta; per aquest motiu, estan en creixement constant i, de mica en mica, absorbeixen el mercat i es van fusionant amb empreses més petites.

Efectes de la globalització en l’estratègia de les petits i mitjanes empreses.

La globalització és un procés que es ve donant en els últims anys, pel qual les economies dels països més desenvolupats van unificant les seves estratègies ampliant la visió dels seus mercats fent que sigui molt més fàcil la visió de mercat compartir coneixements i estratègies. La globalització ha aportat diferents conseqüències a nivell d’estructura d’empresa fent créixer cada cop més la dimensió de les empreses, això implica que el nombre de Pimes a nivell mundial caigui degut a que la seva capacitat exportadora és menor al seus nivells de productivitat també i tenen més difícil accés a l’activitat innovadora ja que normalment operen en sectors madurs.

La globalització afecta que les Pimes trobin més difícils de diferenciar-se, diferenciar el seu producte, en canvi per a ales multinacionals els efectes són diferents ja que a elles els hi consta menys accedir a la tecnologia i per tant inverteixen més en R+D acostumant a tenir majors productivitats i una altre conseqüència són les economies d’escala que impliquen que amb iguals inversions productives el rendiment sigui major que en les Pimes.

Però no només les empreses multinacionals s'han vist involucrades en el procés de globalització, sinó que les pimes també s'hi han afegit. Les pimes són aquelles empreses petites i mitjanes segons el nombre de treballadors i el volum de facturació i que en els darrers anys estan assimilant la necessitat d'obrir-se a l'exterior per tal de guanyar en competitivitat.

� En general, les PIME són menys competitives, principalment per les raons següents:

• Presenten nivells de productivitat del treballs inferiors, el seus productes presenten un marge de benefici inferior a les grans empreses.

• Tenen una inferior actuació internacional, ja que, molt poques realitzen exportacions als mercats estrangers.

• Tenen forts dèficits en activitat innovadora, ja que és imprescindible tenir uns forts recursos financers a causa de la gran inversió que comporten i de la gran incertesa dels resultats.


-41-

• Operen amb productes relativament madurs, amb un posicionament en el mercat sovint poc diferenciat i de baix valor afegit.

És per això que les PIME, en la mesura del possible, han d’intentar implementar estratègies de creixement per millorar la seva competitivitat davant d’un món cada vegada més incert i global. El creixement de l’empresa va lligat sempre a la idea de la seva fortalesa, vitalitat i salut. Per això, a mesura que l’empresa creix, fa la impressió de progressar, de no trobar-se estancada i de tenir possibilitats de futur.

Tanmateix, cal tenir en compte que una gran dimensió també pot presentar certament inconvenients de cara a l’eficiència de l’empresa. Entre altres inconvenients cal destacar, sobre tot, l’augment de la burocràcia i la complicació, en general, de l’estructura organitzativa operativa de l’empresa, que pot derivar en una pèrdua important de flexibilitat i en una gran lentitud d’adaptació als canvis de l’entorn.

Sobretot els efectes de la globalització, són els que comporta l'existència d'una economia mundial en què totes les economies en depenen. Per citar-ne alguns podríem anomenar: els processos de deslocalització, l'augment de l'atur en algunes zones dels països industrialitzats, l'abaratiment dels costos dels productes, l'augment de la contaminació, etc.

El lliure comerç millora l'eficiència en la utilització de recursos, permet millorar l'especialització dels béns i serveis que cada país sap fer millor i permet que els consumidors treguin profit dels mètodes de producció més eficients gràcies a preus més baixos.

Un efecte negatiu del lliure comerç és el del trasllat de llocs de treball de països desenvolupats cap al tercer món, que provoca grans costos. A llarg termini, el lliure comerç pot portar a un major bé, però a curt o mitjà termini, en qualsevol país desenvolupat, significa un gran patiment per molts i un gran guany per pocs. Els beneficis del comerç es distribueixen de manera desigual. Maximitzar el flux de béns i serveis no ha de ser l'únic objectiu de l'economia d'un país, hi ha altres consideracions que poden ser més importants que la de només augmentar l'eficàcia de l'economia internacional.

Bloc 4. El projecte empresarial

Idea de negoci, promotors i requisits previs

Idea de negoci: És la idea bàsica en la qual es fonamenta tot el projecte empresarial Concretament fa referència a l'activitat empresarial o novetat que es vol dur a la pràctica.

Les idees de negoci poden sorgir des de diferents àmbits, tant personals com de l’entorn que ens envolta.

� Com sorgeixen les oportunitats de negoci?

• De les aptituds, relacions i característiques personals. En aquest sentit, les principals fonts d’idees serien:

- La formació acadèmica.

- Les aficions (hobbies).

- L’experiència laboral.


-42-

- Les amistats i les relacions personals.

• De l’observació del mercat. És probablement d’on prové la gran majoria de les idees de negoci. Alguns exemples serien :

- La detecció de necessitats no cobertes o cobertes només parcialment.

- La millora de negocis ja existents mitjançant millores en alguns atributs.

• La còpia o importació d’idees ja existents. En aquests sentit, podríem parlar de les franquícies com a principal model de noves empreses, ja que la gran majoria de nous negocis que s’inicien ho fan sota aquesta modalitat.

• De l’observació d’entorn general. Els canvis socials, culturals, demogràfics, tecnològics o legals també ofereixen noves oportunitats de negoci a aquells que són capaços de veure-les. Alguns exemples serien els següents:

- Empreses dedicades a oferir serveis a singles, com per exemple la recent creació d’agències de viatges especialitzades.

- Empreses de menjar preparats, atès que cada vegada són més les famílies que no disposen de prou temps per a cuinar a casa.

- Empreses dedicades a les persones grans, com a conseqüència del creixement envelliment de la població.

- Empreses especialitzades en la instal·lació de panells termosolars, atès que la nova legislació obliga els constructors a instal·lar-les en tots els edificis i habitatges de nova construcció.

- Empreses especialitzades en el comerç electrònic o en la venda per mitjà d’Internet.

Promotors: Són aquelles persones que tenen la idea i l'empenta per tirar endavant una idea de negoci. A l'hora de començar l'empresa cal tenir en compte les característiques personals de cada promotor: currículum, responsabilitat i involucració futura, aportacions que pot fer, etc.

Això succeeix perquè, cada vegada més, en un món globalitzat on tothom té accés pràcticament als mateixos mitjans materials i tecnològics, el fet diferencial més important de les empreses són les persones. Per tant, el perfil dels emprenedors, les seves aptituds, habilitats i coneixements poden ser determinants per a l’èxit d’un negoci.

Requisits previs: Bàsicament, abans de començar un negoci, els únics requisits que haurien de tenir en compte els promotors haurien de ser: tenir els recursos necessaris per iniciar l'activitat empresarial o la viabilitat futura de l'empresa (en els diversos aspectes), entre d'altres.

L’esperit emprenedor és el conjunt de valors, d’aptituds i actituds que té una persona (iniciativa, confiança en sí mateix, empenta, creativitat, lideratge, intuïció, responsabilitat, capacitat per assumir riscos, capacitat de treball i perseverança, capacitat de treball en equip, etc.)., necessàries per engegar un projecte empresarial.

És aquella persona que concep una idea original de negoci, el projecta i busca mitjans humans i materials per posar-lo en funcionament. L’emprenedor ideal és algú dotat d’una sensibilitat especial per detectar les inquietuds i necessitats alienes, no satisfetes pel mercat, que poden ser l’origen d’un negoci. A partir d’un projecte empresarial viable, l’emprenedor pot iniciar una nova empresa. Per tant, ara podem començar a percebre d’on treuen els emprenedors les seves idees de negoci.


-43-

Caldria deixar clar que no sempre la idea acaba convertint-se en realitat. Perquè una idea prengui forma, cal una acció o un conjunt de actuacions per part de l’emprenedor o emprenedora. Això sovint és encara més difícil que tenir la idea, ja que és necessari trobar el moment adient per a materialitzar-la.

� Els principals factors de què depèn aquesta acció podrien ser els següents: • Les circumstàncies personals o familiars de l’emprenedor o emprenedora. Moltes

vegades és la situació personal la que determina que ha arribat l’hora de dur-la a terme. • La situació laboral canvis en la situació laboral també poden incitar algú a donar el pas

per obrir un negoci, per exemple, algú que ha perdut la feina a la seva antiga empresa i que està convençut que podrà exercir pel seu compte.

• Les condicions que ofereix el mercat o l’entorn. L’oportunitat o el moment pot venir del mercat, per exemple, un canvi en la legislació que obligui les empreses a auditar els seus comptes anuals pot propiciar l’aparició de noves empreses auditores.

• La disponibilitat de recursos productius per exemple, el fet de tenir un cotxe d’època pot fer decidir el seu propietari a llogar-lo per a cerimònies.

• La capacitat d’assumir el risc que comporta un negoci. Hem de tenir present que tirar endavant un projecte empresarial comporta un risc en temps i diners, i no tothom que té una idea està disposat o disposada a assumir-lo.

• La capacitat per trobar finançament de vegades, la possibilitat o la impossibilitat de trobar finançament condiciona la materialització del projecte. Per exemple, la crisi financera de mitjan 2008 va fer que els bancs i les caixes reduïssin els seus crèdits a tothom, i això esdevé en una important barrera per a la creació d’empreses.

� Perfil d’un emprenedor: (Habilitats de gestió que ha de tenir l’emprenedor)

a) Cal que assumeixi reptes i riscos per tal de tirar endavant els projectes. b) Ha de tenir noves idees. c) Capacitat tècnica de crear i dirigir una organització. d) Capacitat personal de fer, de la seva idea, un projecte col·lectiu. e) Poder adaptació i negociació. f) Descripció del currículum: dades personals, formació, experiència professional. g) Grau en què es vol involucrar en l’empresa. h) Nivell de responsabilitat que vol assumir. i) Aportacions econòmiques o de qualsevol tipus que pot fer. j) Nivell de remuneració econòmica a què vol arribar.

Un estudi de viabilitat del projecte empresarial consisteix en analitzar tant les dades internes del projecte con les de l’entorn de l’empresa. Aquest estudi determina la conveniència de crear o no l’empresa. Cal analitzar: a) La viabilitat legal: Assegurar el compliment de les normatives i obligacions en tots el

àmbits.


-44-

b) La viabilitat comercial: Ha de determinar la venda del producte i el seu desenvolupament dins del mercat.

c) La viabilitat econòmica: Comprovar si l’activitat de l’empresa permetrà generar beneficis.

d) La viabilitat financera: Planificar les inversions de l’empresa i el seu finançament. e) La viabilitat ambiental: Comprovar que es respecten les normatives ambientals, que

asseguren la preservació del medi ambient. f) La viabilitat tècnica (tecnològica), que ha de verificar si la tecnologia és eficient per

assegurar una producció de qualitat.

Creació d'una empresa. Passos i continguts del pla d'empresa

Un pla d'empresa -o pla de negoci - és una planificació estratègica que afecta tots els àmbits de l'empresa durant un llarg període de temps i que té com a objectiu analitzar la viabilitat del projecte empresarial, examinant-ne els objectius i descobrint-ne els inconvenients.

Així, el seu objectiu bàsic no es redueix únicament a analitzar fins a quin punt la idea de negoci té possibilitats d’èxit sinó que també té la funció de planificació i de crear un pont entre la situació real actual i una situació futura desitjable. Aquesta planificació és la base sobre la que es fonamenta una correcta gestió, ja que fa possible una determinada organització, direcció i control empresarial que d’altra forma es faria quasi impossible (avantatges interns). Per altra banda, sobre la base de la planificació feta és més fàcil aconseguir recursos externs que permetin el correcte desenvolupament de l’empresa i, alhora, convèncer més fàcilment els proveïdors i els clients (avantatges externs). Així, la finalitat del pla d’empresa és doble: serveix internament a l’emprenedor com a eina de treball i externament com a targeta de presentació del projecte. És un document que descriu les característiques d’un projecte empresarial que serveix per informar a tots aquells que puguin estar interessats en ell: possibles inversors, entitats bancàries, organismes públics.

El principal objectiu del pla és dotar els emprenedors o emprenedores involucrats d’una eina de treball amb la qual puguin analitzar sobre paper tot els aspectes rellevants per determinar la viabilitat o no del projecte. Ha de ser un document flexible, ja que les idees van evolucionant amb el temps i l’entorn que ens envolta també canvia cada vegada més ràpidament.

En cas que l’anàlisi ens porti a la conclusió que el negoci no és viable, ens servirà per estalviar temps i diners, o potser ens mostrarà dificultats en els quals no havíem pensat i que constitueixen barreres insuperables per a l’èxit del negoci.

Si, per contra, les dificultats que afloren a la seva elaboració són salvables i ens monstre la viabilitat de la idea, aleshores ens servirà com a carta de presentació davant de totes aquelles persones amb qui vulguem contactar (entitats financeres, inversors, organismes oficiales...). La manera d’estructurar el pla d’empresa pot variar una mica tant en l’ordre com en el contingut, depenent de qui el faci.


-45-

Passos a seguir pel pla d'empresa:

1. Presentació del projecte

2. Promotors del projecte

3. Forma jurídica i òrgans de govern de l'empresa

4. Localització i situació

5. Estudi de mercat

6. Pla de màrqueting

7. Pla operatiu

8. Aspectes legals

9. Pla econòmic i financer

10. Conclusió

� Quins avantatges aporta l’elaboració d’un pla d’empresa?

La realització d’un pla d’empresa permet:

a) Definir totes les característiques del projecte i sintetitzar la concepció del negoci i l’estratègia amb argumentacions coherents.

b) Informar a totes les parts interessades: inversors potencials, entitats bancàries, organismes públics, etc.

c) Proposar una guia per tirar endavant el projecte, indicant què cal fer en cada fase, com fer-ho, quan i per què.

d) Analitzar si la idea de negoci té possibilitats d’èxit.

e) Planificar des de la situació actual fins a una situació futura desitjada.

f) Fomentar una correcta gestió, organització, direcció i control empresarial (avantatges interns).

g) Aconseguir recursos externs, convèncer a proveïdors i clients (avantatges externes).

Viabilitat Legal: elecció de la forma jurídica. Principals formes jurídiques de l’empresa. Viabilitat legal: Els aspectes legals i normatius han adquirit avui dia un protagonisme molt important en el món empresarial, ja que és essencial conèixer l’entramat legal per no trobar-nos amb sorpreses desagradables. Hem de considerar la legislació vigent, tant la del país on des desenvolupa l’activitat com la dels possibles països on volem vendre. Les principals normes que s’han de tenir en compte són les següents: MERCANTIL Tipus de formes jurídiques, tràmits de constitució, etc. FISCAL Tributs i impostos que està obligada a satisfer l’empresa. MEDIAMBIENTAL Soroll, residus, etc. LABORAL Contractació i altres aspectes similars.


-46-

Elecció de la forma jurídica: Una vegada analitzada la viabilitat del negoci, i en cas que decidim tirar endavant, haurem d’escollir la forma jurídica que millor s’adapta a l’empresa que volem crear. Aquesta decisió s’ha de prendre després d’elaborar el pla d’empresa, ja que en funció del risc i beneficis esperats, de la quantitat d’emprenedors o de les necessitats inicials de capital, pot ser més adient una o altra forma jurídica. Aquets són els punts que cal tenir en compte a l’hora d’escollir:

• Risc associat al negoci. Aquesta variable l’haurem de tenir en compte per triar una forma jurídica de responsabilitat il·limitada, en la qual l’emprenedor respon de les deutes de l’empresa, amb el seu patrimoni personal més el capital aportat al negoci. Si es de responsabilitat limitada, en la qual només s’arrisca el capital aportat al negoci.

• Beneficis esperats. El impostos que pagarà l’empresa dependran de la forma jurídica adoptada i dels beneficis obtinguts. Si els beneficis són molt alts, es pagarà menys per l’impost de societats (al qual estan subjectes les societats) que per l’IRPF (al qual estan subjectes els empresaris i empresàries individuals). En canvi, si els beneficis no són gaire alts, es donarà la situació contrària.

• Quantitat d’emprenedors. La llei obliga a un nombre mínim de socis per constituir cada tipus d’empresa.

• Necessitats inicials de capital. La legislació determina per a cada forma jurídica el capital mínim necessari per a poder-la constituir. El ventall de possibilitats de formes jurídiques empresarials que ofereix la legislació espanyola és molt ampli.

L’empresari o empresària individual és la forma més senzilla d’empresa, tant pel que fa a la seva constitució com per les obligacions fiscals i comptables a les quals està subjecta. Per aquest motiu és la més nombrosa al nostre país, ja que, el desembre de 2008, n’hi havia una mica més de 3 milions. ** En el cas de la responsabilitat il·limitada, els creditors de l’empresa poden anar contra els béns particulars de l’empresari o empresària. En el cas de la responsabilitat limitada, els béns particulars estan salvaguardats.


-47-

� Principals formes jurídiques de l'empresa:

EMPRESA INDIVIDUAL

SOCIETAT ANÒNIMA (S.A.)

SOCIETAT DE RESP.

LIMITADA (S.L.)

COOPERATIVA

1R GRAU

2N GRAU

Personalitat Física Jurídica Jurídica Jurídica

Socis 1 1 o més 1 o més 3 o més 2 o més

Divisió del capital

- Accions Participacions -

Responsabilitat Il·limitada Limitada al capital

aportat Limitada al capital

aportat Limitada al capital

aportat

Capital mínim - 60.101,21 € 3.005,06 € Marcat pels estatuts

Raó social Nom de

l'empresari Qualsevol + S.A. Qualsevol + S.L.

Qualsevol + S. Coop. + CA

Òrgans - • Junta General • Administradors

• Junta General • Administradors

• Assemblea General

• Consell Rector • Comitè de

Recursos • Interventors

Tributació IRPF IS IS IS(règim especial)

� En el finançament a llarg termini, quines diferències i similituds hi ha entre accions i obligacions:

Les accions i les obligacions són fonts de finançament per a l’empresa i les dues suposen una font de finançament externa a llarg termini.

Una acció es una part alíquota del capital social. Els accionistes són el socis o propietaris de l’empresa.

Una obligació és un títol que representa una part alíquota d’un préstec concedit a una empresa i que converteix al seu propietari en creditor de l’empresa i li dóna dret al cobrament dels interessos generats i al reemborsament del crèdit, en el termini acordat.

L’accionista cobrarà un dividend que dependrà dels beneficis de l’empresa i de la decisió acordada en la Junta General d’accionistes, per tant, es tracta d’una remuneració de caràcter variable. L’obligacionista cobrarà l’interès acordat en l’emissió de l’emprèstit, i es tracta, d’una remuneració de caràcter fix i coneguda prèviament.


-48-

� Diferències i semblances entre les formes jurídiques: societat limitada (SL) i societat anònima (SA):

Les semblances són:

a) El nombre de socis mínim és de 1 o més.

b) La responsabilitat davant tercers és limitada.

c) El tipus de règim fiscal és el impost de Societats.

d) Ells llibres de comerç són: Llibre Diari, Llibre Inventari i Comptes, Llibres Actes, Llibre Registres Socis.

La diferència és:

a) El Capital mínim necessari en la S.L. és de 3.005,06 euros i la S.A. és de 60.101,21 euros.

Viabilitat Comercial del projecte empresarial. L’estudi de mercat. Anàlisi DAFO.

Viabilitat comercial: Consisteix en la verificació que el producte (bé o servei) tingui possibilitats de venda i de desenvolupament en el mercat. Per tal d'estudiar-la s'utilitzen els estudis de mercat, l'anàlisi DAFO i el pla de màrqueting.

Un estudi de mercat consisteix a recopilar, elaborar i analitzar informació sobre l'entorn general, la competència i el consumidor. Els estudis de mercat segueixen les següents fases:

1. Definició de l'objectiu de la investigació

2. Disseny del model d'investigació

3. Recollida de dades

4. Classificació i estructuració de les dades

5. Anàlisi i interpretació de les dades

6. Presentació dels resultats amb unes conclusions

La recollida de dades es pot fer seguint els següents mètodes: l'enquesta (entrevista, enquesta per correu, per telèfon...), l'observació o l'experimentació.

� Els elements fonamentals que ha de tenir un estudi de mercat són:

• Anàlisi de l'entorn general: S'ha d'estudiar l'entorn legal, econòmic, tecnològic i social.

• Anàlisi de la competència: S'ha de conèixer què fan les empreses amb qui es comparteix el mercat i quins espais d'aquest mercat estan poc o gens explotats per aprofitar-ho.

• Anàlisi dels consumidors: S'ha d'estudiar el comportament dels consumidors (les seves necessitats) i els seus hàbits de compra.

• Estudi de la localització: En funció de la localització, tot l'estudi de mercat es veurà afectat.


-49-

Mitjançant l'anàlisi DAFO, podem fer un estudi sobre la viabilitat comercial, ja que el DAFO ens indica quins factors, interns o externs, ens perjudiquen o afavoreixen.

Factors interns Factors externs

DEBILITATS D A AMENACES

FORTALESES F O OPORTUNITATS

La matriu DAFO persegueix la tria de les estratègies i les actuacions més adequades per assolir els objectius que es planteja l’empresa i ajuda a analitzar la viabilitat comercial d’un projecte empresarial. Els elements d’una matriu DAFO són: debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats.

Debilitats: Factor intern que pot limitar la bona marxa de l’empresa i la capacitat d’actuar o d’aconseguir millorar els resultats.

Amenaces: Factor de l’entorn que pot afectar la bona marxa de l’empresa, incrementar els riscos a què es veu exposada o bé a reduir-ne l’èxit.

Fortaleses: Factor intern d’una empresa que pot facilitar l’obtenció de bons resultats o esdevenir un avantatge.

Oportunitats: Factor de l’entorn que pot representar per a l’empresa un avantatge o una possibilitat perquè millori el seu funcionament, els seus resultats o els seus serveis.

Pla de màrqueting. Estratègies per a cada variable del màrqueting mix.

El pla de màrqueting proporcionarà la informació referent a la comercialització del producte/servei.

Es definirà el producte/servei que s’ha de comercialitzar, política de producte/servei. Es considerarà el nombre, el disseny, els aspectes innovadors, la fase del cicle de vida del producte, etc.

� Aquestes característiques es compararan amb les dels productes/serveis oferts per la competència.

� S’especificarà com es donarà a conèixer el producte/servei, política de comunicació.

� Es descriuran els mitjans més adequats (internet, premsa local, fullets, etc.) i les accions (publicitat i promoció de vendes) a través de les quals es donarà a conèixer el nostre producte/servei. La publicitat pretén donar a conèixer els nostres productes o serveis, mentre que la promoció de venda serà el conjunt d’activitats de màrqueting que donen suport a la venda i que estimularan la compra del nostre producte/servei per part dels clients potencials.

� S’indicarà com es farà arribar al client, és a dir la política de distribució.

� S’especificarà si s’utilitza la venda directa o indirecta. En cas de que es tracti de venda indirecta, se’n detallaran els canals o vies de distribució (majorista, detallista o tots dos) a


-50-

través dels quals es farà arribar el producte/servei al client final. El paper que poden tenir els intermediaris (agents, distribuïdors, representants, etc.) pot ser fonamental i ajudar a les tasques de distribució.

� S’indicarà a quin preu es vendrà, política de preus. Es detallarà l’estratègia de preus més adequada per a la nostra empresa amb la finalitat de fixar el preu de venda del producte/servei.

El pla de màrqueting, és un document pel qual es regula tota la política comercial de l'empresa: objectius, accions concretes i calendari en què es durà a terme cadascuna. Té les següents etapes:

1. Anàlisi de la situació i anàlisi DAFO

2. Determinació dels objectius

3. Elaboració i selecció d'estratègies

4. Pla d'acció

5. Elaboració del pressupost

6. Mètodes de control

El màrqueting mix: són aquells elements de màrqueting controlables per l'empresa: producte, preu, promoció i distribució.

Estratègies relacionades amb el producte:

• Estratègia de marca única: usar el mateix nom per a tots els productes de l'empresa

• Estratègia de marques múltiples: usar diferents noms per als diferents productes.

• Estratègia de marques de distribuïdor: usar el nom del distribuïdor i no el del productor.

Estratègies relacionades amb el preu:

• Estratègia de preus màxims: Començar amb un preu molt elevat (productes de prestigi).

• Estratègia de preus de penetració: Introduir un producte amb un preu més baix que el de mercat.

• Estratègia de preus psicològics: Basat en les relacions de preu i atributs que fa el comprador.

• Estratègia en funció del cicle de vida del producte: Començar amb un preu elevat i anar-lo disminuint.

Estratègies relacionades amb la promoció:

• Estratègia publicitària: Donar a conèixer el producte a través de la publicitat.

Estratègies relacionades amb la distribució:

• Estratègia de distribució exclusiva: Hi ha un únic intermediari per a la zona.


-51-

• Estratègia de distribució selectiva: El fabricant selecciona un nombre limitat de distribuïdors.

• Estratègia de distribució intensiva: El fabricant intenta que a la majoria de punts de venda s'hi trobi el seu producte.

� Un segment de mercat està constituït pel conjunt de compradors que demanden un producte o servei amb característiques molts similars. Es poden enumerar bastants criteris de segmentació:

• Per edat.

• Per nivell d’ingressos.

• Per zona de residència.

• Sensibilitat al consum.

• Altres: tipus de famílies, activitat professional, diferents estils de vida...etc.

Viabilitat Econòmica: concepte i càlcul del punt mort o llindar de benefici.

Concepte: La viabilitat econòmica del projecte empresarial implica comprovar si l’activitat de l’empresa permetrà generar beneficis o no. Per verificar aquest fet cal tenir una idea clara de l’estructura de costos i ingressos de l’empresa; saber-ho per endavant en aquest cas és molt important. Cal determinar una estimació dels aspectes següents:

a) Costos fixos: Aquells que no varien amb el volum de producció (lloguer del local, amortització de la maquinària o mà d’obra del personal administratiu).

b) Costos variables: Aquells que són proporcionals al volum de producció (consum de matèries primeres, mà d’obra directa o consum d’energia).

c) Preu de venda del producte: Objecte de l’activitat de l’empresa, que inclou el marge de beneficis d’acord amb l’elasticitat de la demanda i de la competència.

Amb aquestes informacions s’utilitza una eina que ajudarà a determinar la quantitat mínima de producte que s’ha de vendre per no tenir pèrdues; és a dir, que els costos totals de producció siguin iguals als ingressos totals. Això és el llindar de rendibilitat o punt mort de l’empresa, que es defineix com la quantitat de producció venuda a partir de la qual es comença a obtenir beneficis.

Viabilitat Econòmica: Les necessitats del pla d’inversions que s’inclou en el projecte empresarial estan determinades, per una part, per la xifra de vendes o nivell d’activitat que es preveu i, per altra, per la tecnologia disponible per als equips productius. Un cop determinat el nivell d’activitat i elegida la tecnologia que s’utilitzarà, el pla d’inversions detallarà, element a element, els components de l’estructura de l’Actiu (no corrent i corrent) amb la quantificació monetària corresponent i amb la indicació del moment de la seva adquisició. En el cas dels elements de l’actiu corrent, s’ha de tenir en compte que les exigències financeres de l’existència d’un determinat període mitjà de maduració obligaran la constitució del fons de maniobra inicial.

Càlcul: (veure annex 6)


-52-

Viabilitat Financera: anàlisi de la inversió. Pla d’inversions i finançament.

La viabilitat financera: De l’estudi i l’anàlisi dels plans d’inversions i de finançament hem de determinar si el projecte es pot fer realitat. Cal tenir en compte que en determinades circumstàncies és molt més difícil obtenir finançament aliè.

Finalment, cal determinar la coherència global del projecte, que serà conseqüència de les conclusions a les quals hàgim arribat després de totes les anàlisis anteriors.

Del projecte d’iniciativa empresarial, qui està determinada en primer lloc per la planificació i la relació entre dos factors fonamentals:

a) Inversions de l’empresa: Maquinària, local, instal·lacions, equipaments informàtics, mobiliari, etc.

b) Finançament de les inversions: Capital aportat pels socis, préstecs i crèdits bancaris, crèdits dels proveïdors, subvencions i ajuts oficials, etc.

Per aquesta raó cal organitzar una planificació conjunta: un pla d’inversions i un pla de finançament totalment relacionats entre si, encara que moltes vegades la inversió inicial mínima per començar l’activitat empresarial és una de les variables que interessa més determinar.

A més de planificar les inversions necessàries i el seu finançament, també és important conèixer alguns criteris que permetin seleccionar la millor inversió d’acord amb la rendibilitat. Els criteris bàsics que cal considerar són el criteri del valor actual (VAN) i el criteri de la taxa interna de rendibilitat (TIR).

Pla d'inversions i finançament

El pla d'inversions: és un document que recull totes les inversions que seran necessàries en una empresa en un determinat període de temps que sol ser d'un any.

En aquest apart cal preveure tots els aspectes relacionats amb les inversions que hem previst que són necessàries per a tirar endavant el nostre projecte, així com les fonts de finançament que utilitzarem per a realitzar-les.

Així, no només considerarem les inversions en Immobilitzat, sinó també les inversions en Existències i altres elements de l’Actiu corrent.

Les inversions que cal fer seran diferents en funció de les decisions que s’hagin pres prèviament respecte de l’adquisició o no de determinats béns.

Per exemple, si necessitem un local, sabem que podem decidir comprar-lo o bé llogar-lo. I, si necessitem un vehicle, també tenim l’opció de comprar o bé d’utilitzar altres instruments com el lísing o el rènting.

Les opcions de lísing o rènting són molt atractives per a les empreses que comencen.

D’aquesta manera, es pot evitar el fort desemborsament inicial que suposa la compra del bé i es redueix el risc de la inversió.


-53-

El pla de finançament: és un document que detalla l'origen dels fons amb els quals es finançaran les inversions especificades en el pla d'inversions

És per això que la suma total del pla d'inversions i la del pla de finançament ha de ser igual.

El pla de finançament inclou l’estructura financera inicial de l’empresa, amb especificació de les diferents fonts de passiu necessàries per a fer front al desemborsament inicial en funció dels requeriments i característiques especificades en el pla d’inversions, i definint les quantitats que s’han d’obtenir amb recursos propis i amb recursos aliens. Tot això es planifica en un horitzó temporal previst per a la duració del projecte empresarial.

En el moment inicial, el finançament que es necessita serà igual, almenys, als imports previstos en el pla d’inversions, de forma que l’empresa pugui iniciar la seva activitat amb una estructura financera adequada sense riscos d’insolvència. Un cop iniciada l’activitat, el cicle d’explotació ha de proveir l’autofinançament que, amb l’aporta addicional d’altres fonts alienes, sigui suficient per assegurar el creixement empresarial futur.

Viabilitat tècnica, Viabilitat juridicolegal i mediambiental.

Viabilitat tècnica: Consisteix a comprovar que la tecnologia, la maquinària i els equipaments productius són suficients per suportar l'activitat empresarial amb eficàcia i qualitat.

Viabilitat juridicolegal: Verificar que l’activitat del projecte empresarial respecta i compleix les normatives legals, els reglaments i les obligacions jurídiques en els àmbits mercantil, laboral, fiscal, etc.

Com a conclusió, cal dir que es necessita tenir tota la informació possible referent a la viabilitat global del projecte d’iniciativa empresarial per tal de decidir si es crearà l’empresa o no.

Viabilitat mediambiental: El respecte del medi ambient i el compliment de les normatives protectores són molt importants per tal que el projecte empresarial sigui sostenible i viable amb relació al seu entorn natural. Donada la importància que ha pres la protecció del medi ambient, aquest apartat de la viabilitat en una gran majoria d’activitats esdevé una variable crucial i definitiva.

A més, no hem d’oblidar que per a un emprenedor la conservació i la preservació del medi ambient i el fet que es compleixin de manera específica totes les reglamentacions mediambientals no és únicament una obligació que s’ha d’assolir quant a la viabilitat. També es tracta d’una oportunitat que es pot deixar de considerar. El conjunt d’idees de negoci que s’originen en el respecte del medi ambient i en les regulacions que el determinen pot tenir una dimensió prou gran perquè sigui una variable que cal considerar molt seriosament.

PAU: Economia de l'empresa -...

Documents

Transcript of PAU: Economia de l'empresa -...