Per què llegir Mercè Rodoreda?

per Joan Todó

Conferència a la Biblioteca Institut Sòl-de-Riu

http://bibliotecaiesalcanar.blogspot.com.es/2014/05/per

-que-llegir-merce-rodoreda-per-joan.html

1

El títol d'aquesta conferència, “Per què llegir Mercè

Rodoreda?”, em resulta antipàtic, tot i que l'he posat jo.

Em resulta antipàtic pel seu aire de pregunta retòrica,

que dóna per suposat que cal llegir els llibres de Mercè

Rodoreda, com si fos una obligació de qualsevol persona.

I jo, si hi penso prou, no ho veig tan clar. Dubto molt que

en la vida hi hagi cap llibre de lectura obligada per a

tothom, cap llibre que tothom hagi de llegir. Hi ha llibres

que, quan arribem a una determinada edat, descobrim

que els havíem de llegir, els llibres que, si no els

haguéssim llegit, no seríem qui som, els llibres que ens

ajuden a explicar-nos a nosaltres mateixos; els llibres

que tenim la sensació que, si escriguéssim, els hauríem

pogut escriure nosaltres. És a dir, els llibres que, més que

llegir-los nosaltres a ells, ens llegeixen ells a nosaltres.

Però ningú pot dir-nos quins són aquests llibres; ningú

pot dir-me a mi quin llibre he de llegir, i jo no sóc qui per

dir-vos a vosaltres que llegiu Rodoreda. Tampoc per dir-

vos que no ho feu. Tard o d'hora, els llibres que hàgiu de

llegir us trobaran. Per això respondre la pregunta de per

2

què llegir Mercè Rodoreda no només és antipàtic; a més

a més, és fútil. En realitat, no heu de llegir Rodoreda per

res que us digui jo, sinó perquè voleu. I si no voleu, cal

que no la llegiu en absolut. Potser el més interessant,

doncs, serà explicar-vos perquè jo he llegit els seus

llibres, perquè fins i tot els he rellegit.

Si tinc aquesta consciència de l'antipatia de les

lectures obligatòries, però, és perquè al principi va ser

així que em vaig topar amb La plaça del Diamant. Jo

acabava la Secundària, calia fer la Selectivitat, i per

aprovar-la havia de llegir la novel·la, aprendre'n una

sèrie de coses i repetir-les el dia de l'examen. O sigui, la

llegia forçat, i sobretot se'm forçava a llegir-la d'una

determinada manera. Val a dir que això no va aconseguir

que el llibre se'm fes odiós, però no era una forma de

començar amb bon peu. Però és que encara hi havia

hagut un episodi previ: el meu record més antic de la

Colometa és, quan era molt menut, anar al cine a veure

la pel·lícula de La plaça del Diamant que van fer el 1982,

protagonitzada per Sílvia Munt. O potser va ser la versió

en forma de sèrie de televisió. En tinc un record molt

3

vague, però tinc la sensació que va ser un mal inici; tot i

que en el seu moment va ser molt popular, el cas és que

la sèrie, o la pel·lícula, no li fa justícia al llibre. A la

mateixa escriptora només li va agradar l'actriu

protagonista, Sílvia Munt. I tampoc una producció més

recent, Mirall trencat, una sèrie de TV3, li fa justícia a la

novel·la del mateix títol. Ni La plaça del

Diamant ni Mirall trencat, vull dir, són a l'alçada, crec

jo, de l'original literari.

Són, però, fracassos molt significatius, que em van

molt bé per explicar perquè aquella Rodoreda

obligatòria no em va fer ni fred ni calor. I és que, en el

pas del llibre a la sèrie, els guionistes havien de prendre

una sèrie de decisions que transformaven l'obra literària

en un fulletó. Clar, a mi, quan era jove això no

m'interessava. Tampoc m'interessa ara, la veritat. Però

passa que, si les novel·les de la Rodoreda, adaptades,

reduïdes al seu esquema argumental bàsic, donen un

fulletó, és perquè els seus esquemes argumentals

deriven del fulletó. Sobretot Mirall trencat. El material

bàsic són els amors, els desamors, les intrigues familiars,

4

els triangles amorosos, els escenaris més o menys

d'època. I això no m'interessava, de jove. No em deia res,

la història d'una noia que es casa amb un noi que coneix

en un ball, té dos fills amb ell, el perd a la guerra i acaba

casant-se amb un altre home després de passar moltes

penalitats. Ni els embolics d'una família de l'alta

burgesia barcelonina, consistents bàsicament en posar-

se les banyes, anar tenint fills i acabar que aquests fills,

que no saben que ho són, acaben cometent un incest. I

encara hi ha El carrer de les Camèlies, la història d'una

noia òrfena que acaba fent carrera com a prostituta,

o Jardí vora el mar, un altre fulletó explicat des del punt

de vista del jardiner. A l'època en què em van fer llegir La

plaça del Diamant, el que s'hi explicava no

m'interessava gens, i per tant em vaig limitar a fer el que

fos estrictament necessari per aprovar la selectivitat, res

més.

El cas és que a mi en aquell moment el que

m'interessava era la literatura fantàstica i de terror:

Tolkien, Lovecraft, Stephen King, Edgar Allan Poe.

M'interessaven més els mons imaginaris, les aparicions

5

i els monstres que les peripècies d'un jardiner, o d'una

dona de fer feines aparentment ingènua. I curiosament,

va ser a través de la fantasia i del terror que vaig

descobrir de veritat la Rodoreda. Quan dic “descobrir-la

de veritat”, vull dir descobrir-la pel meu compte, sense

que ningú m'ho demanés. Un dia, suposo que quan ja era

per la universitat, em va caure a les mans La mort i la

primavera, que és l'últim llibre de Rodoreda. I La mort

i la primavera és tota una altra història. Al primer

capítol, per exemple, hi diu això:

Els cavalls només eren per menjar. Ens els menjàvem

cuits damunt d'un foc de llenya, sobretot a les festes

d'enterrament. I de la manera que mataven els cavalls els

homes de l'escorxador, amb l'home de la sang que els

manava, i que només servien per matar cavalls perquè

s'havien fet vells i no servien per res més, no els quedava

ni una gota de sang a dintre i la carn tenia un gust més fort

de no res i d'estella. (...) I els vells explicaven que el vent

de la Maraldina, ajupit per entre matolls quan a la

muntanya no hi havia ningú, era un vent carregat

d'ànimes que voltaven per la muntanya només per fer el

6

vent més fort quan era l'hora d'anar a buscar la pols, per

fer-nos la feina pesada i per dir-nos que tot el que fèiem

més hauria valgut que no ho haguéssim fet perquè no

servia per res. I com que no tenien boca les ànimes ens ho

deien amb la veu del vent.

El de La mort i la primavera és, potser, l'univers

més estrany de la literatura catalana. També és cert que

aquí no ha abundat gaire la novel·la fantàstica. Però pocs

casos recordo d'un món tan estrany com que el que

Rodoreda hi descriu. Els habitants del poble mengen

carn de cavall, i de fet no fan servir els cavalls per res més

que per menjar, com si fossin gallines. Les cases són de

color de rosa. El poble està edificat vora una muntanya

partida, i sobre un riu subterrani; hi ha homes que es

fiquen en aquest riu subterrani per una banda, i surten

per l'altra, “de vegades (...) amb la cara feta malbé i de

vegades amb la cara arrencada”. Regnen les

supersticions: a les embarassades “els tapaven els ulls

perquè mirant els altres homes les criatures que duien a

dintre no els miressin també i s'hi anessin assemblant”,

7

als morts els omplen la boca de ciment i els enterren dins

un arbre, al bosc dels Morts. Tenen un presoner que,

tancat dins una gàbia, renilla i va transformant-se en

cavall. Dalt de la muntanya partida hi viu un senyor.

Terres enllà hi ha els caramens, “uns homes que vivien

de matar i sense por de res” que no ha vist mai ningú.

Tot passa en una època incerta, aparentment primitiva,

en un indret imaginari.

No és, no vull enganyar-vos, ben bé una novel·la de

terror: no té res a veure amb això. No hi ha ensurts, no

hi ha ben bé monstres, tot i que la major part dels

personatges tenen alguna deformitat física (la marastra

del narrador, per exemple, té un braç petit). Però

provoca una forta sensació de neguit, d'angoixa, en

algun moment fins i tot de fàstic. La mort i la

primavera és una lectura per a valents, no apta per a tots

els estómacs; i ho és perquè ens submergeix en un món

completament insòlit, sense referents coneguts.

Podríem dir que mentre, generalment, en la literatura de

terror hi ha sempre un univers normal on apareix una

amenaça monstruosa, en aquesta novel·la ens veiem

8

immergits en un univers monstruós on nosaltres, posats

en la pell del protagonista, tampoc acabem de ser del tot

normals. No hi ha cap agafador. Fins i tot hi ha plantes,

les “roses de gos”, o animals, els “lluents” (una mena de

llops) i els “endolats” (una espècie d'ocells), que no

existeixen. Un món que quan tenia vint anys em va

fascinar. I que no tenia res a veure amb el fulletó.

No estic gens segur, però, de si us recomanaria

llegir La mort i la primavera. Té un gran obstacle, que

en dificulta enormement la lectura: és una novel·la

inacabada. No és que no tingui final; en té, i és

impressionant. Però Rodoreda va morir abans

d'enllestir-ne la versió definitiva. Va morir,

concretament, un 13 d'abril; a la primavera. El 1986 va

sortir-ne una versió construïda per l'editora, Núria

Folch, que resulta prou llegidora però que va aixecar

moltes suspicàcies, perquè es basava en manuscrits que

l'autora havia descartat; el 1997 Carme Arnau va fer-ne

una edició crítica on, en realitat, hi havia dues versions.

I el 2008 en va aparèixer una altra. No us vull marejar:

de La mort i la primavera jo n'he llegit quatre versions

9

diferents, i encara ara no sé quina és la definitiva. Els

especialistes segueixen discutint-ho. Això fa, però, que

llegir La mort i la primavera sigui un maldecap.

Hi ha, però, Quanta, quanta guerra... I hi

ha Viatges i flors. Tots tres llibres formen una mena de

trilogia fantàstica dins la qual La mort i la primavera és

l'obra més radical, més extrema, però també la més

difícil. Són tres llibres que aparentment no tenen res a

veure amb l'obra anterior de Rodoreda. I que es van

publicar tots tres als anys vuitanta. Això ha provocat la

falsa sensació que en l'obra de Rodoreda hi ha dues

etapes diferents, una etapa realista i una etapa

fantàstica, i que una ve després de l'altra. I bé: això és

mentida. La fantasia, la crueltat, l'atmosfera de malson,

va ser-hi sempre. Però perquè ho entengueu el millor

serà explicar-vos la vida de Mercè Rodoreda des del

principi.

Rodoreda va nàixer el 1908. Va anar a l'escola

només 3 anys, cosa que en aquella època no era tan

estranya, en un cert nivell econòmic i en el cas d'una

dona; en qualsevol cas, sempre que us trobeu davant un

10

llibre seu, recordeu això: aquella persona, aquella

autora, era autodidacta. Tot ho va aprendre pel seu

compte. El 1928, just el dia que feia vint anys, la van

casar amb el seu oncle, és a dir, amb el germà de la seva

mare, un senyor de 34 anys que s'havia fet ric a

l'Argentina i que en teoria havia de treure la família de la

misèria. El 1929, amb 21 anys, va tenir un fill. I va

publicar la seva primera novel·la el 1932. Es titulava,

agafeu-vos, Sóc una dona honrada? Durant aquella

època, la Segona República, va treballar molt, fent de

periodista i publicant quatre novel·les, que després va

rebutjar. Es va implicar tant, de fet, que quan Franco va

guanyar la Guerra Civil no va tenir més remei que

marxar fora del país, deixant aquí l'home i el fill; de tota

manera, el matrimoni havia estat un fracàs. Refugiada a

França, va conèixer un tal Joan Prats, que signava amb

el nom d'Armand Obiols, un jove escriptor de Sabadell, i

que havia de ser l'home de la seva vida. Però que també

estava casat.

Hi ha un conte que es diu “La salamandra”, recollit

al llibre La meva Cristina i altres contes, que potser

11

parla d'això. La protagonista, un vespre, passeja pels

afores del poble, i és seduïda per un home. Rodoreda ho

explica així:

I aleshores, mirant-me als ulls, em va anar estrenyent

contra el salze, i jo, amb els cabells desfets, entre el salze i

ell, vaig mossegar-me els llavis per no cridar pel mal que

tenia en el pit amb tots els ossos com si estiguessin a punt

de trencar-se. Em va posar la boca al coll i allà on va

posar-la vaig sentir una cremada.

És tot (Rodoreda domina l'art d'explicar aquestes

coses amb una enorme elegància). Ell és un home casat.

L'endemà hi tornen, però són enxampats per la muller

d'ell. La dona li dóna la culpa a la protagonista,

l'anomena bruixa. Des d'aquell dia, la gent del poble

començar a mirar-la malament: els nens li diuen bruixa.

Li pengen, a la porta de casa, “un cap de bou amb dues

branquetes tendres clavades als ulls”, coloms sense cap,

fetus d'ovella avortats, orelles de rata. Fan una processó

i li cobreixen la casa d'aigua beneïda. I finalment la

12

cremen, al mig de la plaça. Enmig de la foguera, però,

ella es transforma en una salamandra, i com a tal segueix

vivint, sota el llit de la casa de l'home que l'havia

enamorada. Doncs bé: el cas d'aquesta dona que

s'enamora de l'home d'una altra i és rebutjada per la

societat és ben bé el de la Rodoreda quan va conèixer

Joan Prats. “La salamandra” és un conte molt

transparent, al respecte. Perquè en aquell moment, dins

la petita societat dels escriptors exiliats a França, allò va

ser un petit escàndol. I ella ho va pagar.

No és només la vida sentimental, però: en esclatar

la Guerra Civil, a Mercè Rodoreda se li va enfonsar el

món on sempre havia viscut, el món de la Catalunya

republicana, on ella podia ser una dona moderna, una

periodista, una novel·lista prometedora, i fer-ho en

català. En marxar a l'exili, es va trobar al bell mig de la

Segona Guerra Mundial. Joan Prats i ella van fugir de

París a peu, fugint dels alemanys, i van anar a parar a

Llemotges, on van viure sis anys passant misèries. En

una carta (no un relat, una carta) a Anna Murià explica

així aquell viatge:

13

Travessàrem Meung en ruïnes. Per terra, obstruint el pas,

hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls

menjats de mosques voltats d'un bassal de sang. Davant

nostre, a l'altra banda del carrer, asseguda en una cadira,

tota vestida de negre i amb les mans blanques i

encarcarades sobre la falda hi havia una vella morta.

Això ja és, exactament, el que explicarà a Quanta,

quanta guerra... Però en aquest moment és veritat.

Acabades les dues guerres, Rodoreda i Prats se'n van a

París. En algun curt viatge a Barcelona, Rodoreda va

descobrir que la ciutat havia canviat molt; havien

prohibit el català, el món que ella havia conegut havia

estat esborrat. Va decidir no tornar. El 1953, Prats se'n

va anar a Ginebra, i va començar a treballar a les Nacions

Unides; ella va seguir-lo l'any següent. Però ell feia cada

cop més viatges a Viena, i el 1960 s'hi va establir, però

ella va romandre, sola, a Ginebra. Quan l'any 1971 Joan

Prats va caure malalt i Mercè va acudir a Viena a vetllar-

lo en el seu llit de mort, diuen que va trobar-hi una altra

dona.

14

El 1938 havia publicat una novel·la titulada Aloma.

El 1958 va aparèixer el recull Vint-i-dos contes. Durant

aquests vint anys, Rodoreda no havia publicat res;

durant llargues temporades, de fet, ni tan sols havia

pogut escriure, abassegada per l'economia. Treballava

cosint; l'ansietat li va provocar una paràlisi a les mans

que li va impossibilitar escriure a mà, i durant una

temporada va escriure poemes a màquina, teclejant amb

un sol dit. Ho explica, de fet, en dos contes, “Fil a

l'agulla” i “Paràlisi”. Finalment, durant la segona meitat

dels anys cinquanta, un cop està establerta a Ginebra i la

feina de Joan Prats a les Nacions Unides li permet

oblidar-se de les angoixes econòmiques, torna a fer

novel·la. N'escriu tres alhora: la que es dirà Jardí vora el

mar, la que es dirà La plaça del Diamant i la que es

dirà La mort i la primavera. També escriu unes proses

estranyes, poètiques, titulades “Flors de debò”. El cas,

però, és que la novel·la que us he dit que a mi em va

atrapar, i que va ser l'última a publicar-se perquè en

realitat no la va acabar mai, l'havia començada el 1960.

Els homes sense cara, el riu subterrani, el pres a la gàbia,

15

els morts plens de ciment dins els arbres, van

acompanyar Rodoreda més de vint anys.

Rodoreda va presentar les tres novel·les a tres

premis literaris, i les tres van perdre. En el cas de La

plaça del Diamant, però, va haver-hi un cop de sort: un

membre del jurat, Joan Fuster, va recomanar-la a un

editor, Joan Sales, que va decidir publicar el llibre. I

quan va aparèixer l'any 1962 va ser un èxit, des del

primer dia, tot i que la major part del món intel·lectual

va donar-li l'esquena. D'alguna manera, aquella novel·la,

aquell personatge, Colometa, va saber connectar amb els

gustos populars, mentre la gent docta no entenia res.

D'alguna manera, aquesta última tenia unes nocions

preconcebudes sobre què havia de ser una novel·la en

aquell moment que no coincidien amb la proposta de

Rodoreda, ni amb el que necessitava el públic; volien un

testimoni històric, objectiu, una crònica sociològica, i

Rodoreda, des del cor d'Europa, els oferia una altra

cosa. Jardí vora el mar va aparèixer cinc anys més tard,

després d'El carrer de les Camèlies, escrita entremig. La

mort i la primavera, mentrestant, va quedar

16

postergada. Si ja costava pair la història de Colometa,

aquesta novel·la fantàstica era impossible de publicar en

el context de la literatura catalana sotmesa al franquisme

i reduïda a uns quants cercles formats per quatre gats

mal avinguts. Fins i tot el seu editor, Joan Sales, era

partidari de publicar novel·les realistes, i això va ser el

que Rodoreda li va donar: novel·les protagonitzades per

dones de classe baixa, per famílies burgeses,

descripcions prou directes de la desolació de la

postguerra, cròniques d'amors i desamors.

El punt d'inflexió és Mirall trencat, publicada el

1974. Joan Prats havia mort feia tres anys, Mercè

Rodoreda havia tornat a Catalunya, i va fer un últim

intent de guanyar un premi. I va tornar a perdre. Però, a

més, els organitzadors van voler silenciar que s'hi havia

presentat, perquè des del primer moment el fet que La

plaça del Diamant hagués perdut un premi havia estat

un petit escàndol; en lloc de Mirall trencat, van dir que

s'hi havia presentat una obra titulada Una dona

separada, d'un tal Joan Prat. Segons Sales, era

“filldeputisme”; entre moltes altres coses, a Rodoreda no

17

se li perdonava, a les alçades de l'any 74, la seva vida

conjugal irregular. Aquest va ser l'últim intent de ser

reconeguda pel món cultural català, com a mínim pels

qui en remenaven les garrofes (l'èxit popular ja el tenia).

El 1978 va publicar Semblava de seda i altres contes, el

1980 Viatges i flors i Quanta, quanta guerra... I va

tornar a emprendreLa mort i la primavera; si a

principis dels seixanta n'havia acabat una versió que no

li resultava satisfactòria, ara va començar a refer-la de

cap i de nou (i per això n'hi ha dues versions, una

d'acabada però no definitiva, una de posterior però no

acabada). Són textos que ja no intenten agradar ningú;

Rodoreda havia intentat seguir les regles per assolir la

consagració literària, però un cop va veure que aquesta

li era negada un cop i un altre, va decidir fer el que li

donava la gana. Que no era literatura realista. La llavor,

però, ja era al principi: la primera versió de La mort i la

primavera i les “Flors de debò” que havia escrit a

Ginebra i que ara formen part de Viatges i flors.

He començar dient-vos que de jove em tirava enrere

la gramàtica fulletonesca d'algunes novel·les de

18

Rodoreda, i que aquesta es fa més evident en les

adaptacions televisives. El que també passa, però, és que

els guionistes, a l'hora de traduir en imatges una

novel·la, ha de reduir-la a un esquelet d'accions i diàlegs,

i pel camí s'hi perd, per exemple, l'estil. Al pròleg

deMirall trencat, Rodoreda insisteix, dos cops: “Una

novel·la són paraules”. Quan jo, de jove, sentia un

distanciament respecte a allò que conta la Rodoreda en

les seves novel·les, també ignorava això. Perquè cap

guionista sabria estar a l'altura de les troballes verbals

rodoredianes. Ella també diu, al mateix pròleg:

Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la

màxima simplicitat les coses essencials. No

s'aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula;

les més anodines poden brillar encegadores si les

col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase

amb un gir diferent, tinc una petita sensació de

victòria.

19

“Una frase amb un gir diferent”, diu. A La plaça del

Diamant, al capítol XI, Colometa acaba de tenir el seu

primer fill, i el nen encara té el cordó umbilical. La

llevadora li diu: “Abans de néixer som com peres: tots

hem estat penjats d'aquesta corda”. Vet aquí el gir

diferent, “som com peres”, una comparació ben xocant

però ràpidament comprensible que Rodoreda té la traça

d'inserir amb tota naturalitat en una conversa

quotidiana. Però és que la cosa no acaba aquí. Al final de

tot de la novel·la, la protagonista jau al llit al costat del

seu segon marit:

I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel

ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap

contra la seva esquena vaig pensar que no volia que

se'm morís i li volia dir tot el que pensava, que

pensava més del que dic, i coses que no es poden dir,

i no vaig dir res i els peus se m'anaven escalfant i ens

vam adormir així i, abans d'adormir-me, mentre li

passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li

vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no

20

se'm buidés tot ell per allí... Tots, quan naixem, som

com peres...

Aquí, al final, la comparació reapareix, i ens diu

alguna cosa sobre l'amor que Natàlia sent per aquest

home, una cosa que no es pot dir, que excedeix el que ella

diu; que el seu amor per ell és més semblant a l'amor pel

seu fill que no a l'amor que ha sentit per Quimet. “Pera”,

de fet, és un mot ben anodí que, col·locat en aquest lloc,

brilla encegador. L'obra de Rodoreda n'és plena; per

exemple, les “roses de gos” de La mort i la primavera,

que mai són descrites amb precisió però que, només pel

seu nom, la reunió de dos mots ben banals, “roses” i

“gos”, ens podem imaginar. Doncs bé: això la televisió no

pot donar-ho. Tampoc el cinema. Cap guionista

s'entretindria a donar-nos la imatge d'un home-pera;

seria absurd. I quan a La plaça del Diamant li treus això,

les comparacions, les imatges, per exemple la similitud

dels fills de Colometa amb els ous de colom en un

moment molt determinat de la història, però sobretot la

cadència particular de la veu de la pròpia Colometa

21

explicant-nos la seva història, quan li treus això, et

queda un fulletó cru i pelat, i mediocre.

Hi ha un esquema recurrent en les narracions de

Rodoreda: la sortida d'un món opressiu a través de la

imaginació. Ja ho hem vist a “La salamandra”: la

protagonista viu en un cercle de rebuig cada cop més

estret, que culmina quan la cremen viva, i se'n surt

transformant-se en rèptil. A La plaça del Diamant,

Natàlia es casa amb Quimet, un noi que li canvia el nom,

que l'anomena Colometa, i li omple la casa de coloms;

tota la primera part del llibre, vista amb els nostres ulls

d'avui, és escruixidora per la manera com ella se sotmet

als designis més aviat capriciosos d'aquell home.

Sobretot perquè no hi ha cap moment, absolutament

cap, en què Natàlia ens digui què sent per Quimet. Fins

que diu prou. I comença matant tots els coloms.

Mentrestant, esclata la guerra civil, i Quimet mor. Ella,

viuda amb dos fills, passa gana, i decideix suïcidar-se,

enverinant-se, ella i els nens, amb salfumant. I en aquell

moment té una visió, en una església, de les ànimes de

tots els soldats morts a la guerra: “Eren morts els que

22

havien mort i els que havien quedat vius, que també era

com si fossin morts, que vivien com si els haguessin

matat”. És el seu equivalent de la transformació en

salamandra; des d'allà reviscolarà, trobarà un nou marit,

reconstruirà la seva vida. També Cecília Ce, la

protagonista d'El carrer de les Camèlies, va d'home en

home fins que decideix prendre les regnes de la seva

vida, i ho fa en un moment de revelació, tot mirant-se al

mirall.

Quanta, quanta guerra... és la història d'Adrià

Guinart, un jove amb una taca al front que se'n va a la

guerra però no arriba a combatre mai; es passa la

novel·la anant d'una banda a l'altra, escapant de la mort,

patint gana, trobant-se amb estranys personatges. Un

d'ells és Pere Ardèvol, un savi que viu vora la mar i que

en morir li deixa tots els seus béns. En una llarga carta,

Ardèvol explica la seva vida, i diu: “¿De quina manera el

mateix pot esdevenir un altre?” És a dir: com ens podem

transformar en una altra cosa per escapar de la nostra

presó. Perquè un dia, tot mirant-se al mirall, com feia

Cecília Ce:

23

...van aparèixer uns ulls d'una fixesa inquietant com

aquells del gat de la placeta. Més grossos que els d'ell,

menys separats, amb el blanc més generós. Uns ulls que

preguntaven. Sentia, i és el que més va anguniejar-lo, que

eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells ulls volien

explicar coses que no podia comprendre.

Per a la jove Rodoreda, mare de 21 anys atrapada en

un matrimoni infeliç, la literatura va ser des del primer

dia una fugida, una forma d'evasió. Al pròleg de Mirall

trencat recorda una frase de Saint-Real: “Una novel·la:

un mirall que hom passeja al llarg d'un camí”. La frase

l'ha fet famosa Stendhal, i sempre s'ha considerat una

mena d'afirmació del realisme: la novel·la, si és un

mirall, ha de reflectir la realitat. Rodoreda, per la seva

banda, diu això:

Una novel·la és un mirall. Què és un mirall? L'aigua

és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el

salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són

el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall dels

egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com

24

les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics.

Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses.

Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a

nosaltres mateixos. Darrera el mirall hi ha el somni; tots

voldríem atènyer el somni, que és la nostra més

profunda realitat, sense trencar el mirall.

A Mirall trencat, però, com és evident, el mirall es

trenca. I també a Quanta, quanta guerra... Adrià trenca

a cops el mirall de Pere Ardèvol, com si volgués defugir

aquella consciència de si mateixa que tenia Cecília Ce.

Però no li serveix de res: en cert moment, arriba vora un

llac, i en acostar-se a l'aigua s'hi veu reflectit (Rodoreda,

ja ho hem vist, ja havia avisat que l'aigua és un mirall):

“A dintre de l'aigua sota de la meva cara hi havia una

altra cara, igual que la meva amb el senyal al front”

L'itinerari de Guinart és una fugida contínua a través

d'un paisatge desolat, ple de morts, semblant al que

Rodoreda va veure en fugir per França. I acaba tenint

una visió molt semblant a la de Colometa a l'església: un

àngel construeix una església per als morts de la guerra.

I Adrià diu:

25

Des d'aquesta muntanya tan vella, sense església i sense

altar de fusta, més enllà dels mars, més enllà dels rius, des

d'aquest cim amb cresta de núvol i amb fonaments de

boira, beneiré els assassins i els assassinats, les carns que

es desfan, els ossos que es separen, les venes que han

xopat la terra de sang. Beneiré aquests batallons d'ànimes

que s'acosten, atretes per la meva pietat en busca del meu

perdó. I la figura d'ombra va estirar els braços endavant i

de les puntes dels dits li sortien fils de color de llamp que

baixaven a donar repòs als morts de les dues ribes... i un

caball blanc esquitxat de sang...

Insisteixo: quan Rodoreda començava a publicar,

era enmig de l'esperança que va significar la segona

república per a Catalunya. Una esperança que va acabar

decebuda, i va deixar pas a un paisatge de destrucció.

Tota l'obra literària de Rodoreda ve després d'aquesta

destrucció. Hi ha hagut l'esperança en una utopia, una

confiança determinada en la tradició cultural europea

com a forma de millorar l'home, i el resultat ha estat un

munt de morts; els mateixos que Adrià vol perdonar i

enterrar. Però aquesta Rodoreda última és, a banda de

26

fantàstica, decididament pessimista. La llibertat, diu,

“només mena a un canvi de presó”; la transformació en

salamandra (això no ho he explicat abans) no salva a la

protagonista del conte, sinó que li complica encara més

la vida. El fracàs del seu matrimoni, el desengany amb

Joan Prats, les dues guerres que havia viscut, la

Catalunya miserable que es va trobar a la tornada, pesen

sobre la seva imaginació. A La mort i la primavera,

l'única sortida que trobarà el protagonista serà el suïcidi:

tancar-se dins d'un arbre. L'última frase de la darrera

versió del llibre és aquesta: “la meva vida és closa. Com

una bombolla de sabó feta vidre no en puc treure res ni

ficar-hi res. No puc canviar res de la meva vida. La mort

va fugir del cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em

vaig morir...”

Aquesta és l'última metamorfosi, l'última fugida

d'un personatge de Rodoreda, la definitiva. L'última cosa

que va escriure ella. És terrorífic. Per això, la conclusió

seria que llegiu el que vulgueu, llegiu el llibre que

vulgueu de Rodoreda, però, si podeu, eviteu La mort i la

primavera.

27