Forma part d’aquells autors que fugen de lafama. Ens aproximem a la seva figura i la sevaobra, reconeguda internacionalment

Dolori lliçonsd’empatiaEntrevista ambLeslie Jamison,referènciadel nouassagismePÀGINA 4

Aquellparadísde l’artVilla Flora,a Suïssa, vareunir pintorsi mecenesPÀGINA 16

L’estilRoviraBeletaLa Filmotecaret homenatgea l’autor de‘Los tarantos’PÀGINA 24

PÀGINES 28 A 31

693 DISSABTE3D’OCTUBREDEL2015

La misteriosaElena Ferrante

28

Cultura|sLaVanguardia

Dissabte,3octubre2015

MIRADES

LamisteriosaElena Ferrante

Mirade|s

ROBERT SALADRIGASIL∙LUSTRACIONS: JULIET POMÉS LEIZVaig contactar per primera vegadaamb Elena Ferrante el 2011, quanva aparèixer a Lumen –editorialquehapublicat la traducció de totala seva obra– un volum que amb eltítol de Crónicas del desamor reco­llia, i en certa manera unificava icohesionava, les seves tres prime­res novel∙les. Dues, El amor moles­to i Los días del abandono, s’havieneditat en castellà el 2002 i el 2006,però no van tenir gaire ressò. Tot iaixò, de sobte, quan em va arribarCrónicas del desamor vaig fer dosdescobriments capitals. Abans queres emva revelar l’existència d’unatal Elena Ferrante que personifi­cava un misteri. Qui era Ferrante?Una dona darrere de qui potsers’ocultava un home? En quin llocd’Itàlia havia nascut i a què s’haviadedicat fins al moment de mostrarels seus atributs de narradora, percert excepcional?No hi havia respostes i continua

sense haver­n’hi, encara que avui,tot just quatre anys més tard, sa­bem l’essencial: en efecte, Ferranteés una gran creadora –per a mi,després de llegir tots els llibres pu­blicats fins ara, és una dona que es­criu si bé la identitat del seu sexeéselquemenys importa–, propietàriad’un món específic i d’una maneranomenys singular d’entendre la li­teratura, més en concret la no­vel∙la, que sens dubte la converteixen figura destacada de la narrativaitaliana actual i constructora d’unasòlida i audaç expressivitat quevincula el llegat neorealista amb el

naturalisme per descriure les du­res tensions interiors de la donad’aquest temps.Per resumir diré que les tres pri­

meres novel∙les de Ferrante, basa­des en històries de dones posadesdavant de situacions candents, sóntres obres mestres encarnades pertres dones inoblidables. Vet aquíunbreu recordatori. AEl amormo­lesto, Delia, de 42 anys, ha d’en­frontar­se a l’estranya mort de laseva mare Amelia, de 62, que haaparegut ofegada i només vestidaamb un luxós sostenidor. La bru­talitatde l’esdeveniment faqueDe­

lia admeti amb ellamateixa la con­flictiva relació amb la mare i elsseus propis i profunds problemesd’identitat, exposats amb una sor­prenent varietat dematisos i subti­leses. A la segona peça, Los días delabandono, crec que Ferrante vaavançar unpasmés, rebaixant el todramàtic i en contrapartida accen­tuant el seu domini dels ressortsocults de la psicologia femenina. AOlgaacabadedeixar­lael seumaritde manera sobtada, sense donarexplicacions, i queda amb dos fillsmenors al seu càrrec; es deixa vèn­cerper ladesesperació,peròencapcas no se sent desconcertada per laresponsabilitat que cau completa­ment sobre ella; el que la preocupaés conservar la seva indispensableautoestimaprovant de respondre a

la pregunta de per què ha estatabandonada pel marit. La tercera,La hija oscura, narra la història deLeda, també en la quarantena i se­parada, amb les filles lluny, aradoncs sense càrregues familiars,que decideix passar les vacancesenunaplatja i allà la sevaatencióésatreta per una família napolitana.Aquesta mirada obsessiva, im­pertinent, que fixa en el grup dedesconeguts, convoca els seus re­cords i l’autora, amb una insòlitamestria, aprofita per desplegar da­vant nostre, els lectors, el cúmul dedeutes que Leda té contrets amb el

passat coma filla, esposa imare, i lalenta catarsi que viu sota l’inquie­tant encanteri visual de la famílianapolitana.En aquestes tres novel∙les breus,

intenses, convertides ja des delprincipi en referents del talent deFerrante per a la creació de per­sonatges de dona com valuosespeces d’enginyeria literària, lle­gint­les amb la barreja de serenitati apassionament que reclamen,vaig advertir que si bé els relats deles històries de Delia, Olga i Ledatenenzones fosquesen lesqualsunha d’evitar que les tenebres l’en­goleixin, paradoxalment la litera­tura de Ferrante, les seves no­vel∙les,percomplexesquesemblin,són d’una claredat que poques ve­gades es dóna en obres modernes

el propòsit de les quals és explorara fons els sentiments de certs per­sonatges i inserir­los en el contexthistòric i social que els emmarca idetermina.Em sento obligat a afirmar que

mai, transitant pel dens universcreatiu d’Elena Ferrante, no m’henotat confús o a punt de l’extravia­ment. És curiós que algú que a par­tir delmisteri en què s’embolica enentronitzar un pseudònim literariquesimésnopropaga l’ambigüitat,aquesta Elena Ferrante, sigui quisigui, és d’una claredat que en oca­sions gairebé frega la transparèn­cia. Una dada més que sumar a laseva condició d’escriptora –insis­teixoenquèperamihoés– literal­ment fora de sèrie.Per si als lectors de Crónicas del

desamor ens havia quedat algunvestigi de dubte, el 2011 Elena Fer­rante va oferirLaamiga estupenda,primer lliuramentd’unanova trilo­gia –al final convertida en una te­tralogia, ara completada– que técom a teló de fons Nàpols (es diuque la capital de la Campània és onva venir al món Ferrante) i narrades del 1944 fins a pràcticamentara mateix la història de dues ami­gues íntimes, Lina (Raffaela Ceru­llo) i Lenú (ElenaGreco), nascudeselmateixmesdelmateix any enunbarripobredeNàpols.Començaenl’època actual quanLenú, escripto­ra famosa que al cap dels anys resi­deix a Torí, rep la notícia que Lina,la seva amiga de la infantesa, hadesaparegut. Llavors Lenú deci­deix comptar des del present i sen­se pudor la història de totes dues

Ferrante forma part d’aquells creadors quefugen de l’artifici i de la fama, i només busquenlegitimar el seumón en lamàgia de l’escriptura

Ningú no sap amb seguretat qui és l’escriptora italiana Elena Ferrante. Enrealitat ni tan sols sabem si al darrere d’aquest nom s’amaga una dona,però no hi ha dubte que estem davant d’una autora excepcional, amb granressonància internacional, que reflecteixmagistralment a les seves novel∙lesles tensions interiors de la dona d’avui. Es publica ‘La niña perdida’

>

29

Cultura|sLaVanguardia

Dissabte,3octubre2015

MIRADES

30

Cultura|sLaVanguardia

Dissabte,3octubre2015

MIRADES –infantesa, joventut,maduració i

vellesa– a través demés de seixan­ta anys de relació agitada, així comdures històries de la gent del barri,de la ciutat deNàpols, de l’evoluciód’Itàlia i el món occidental al llargd’aquelles sis dècades amb lesquals omplirà els quatre volums(La amiga estupenda,Unmal nom­bre,Las deudas del cuerpo iLa niñaperdida), un total de gairebé duesmil pàgines en l’edició espanyola;per ser exactes, 1.955.El fil conductor d’aquest relat

tanextenscomfluid, impossibledecomprimir, és el desenvolupamentfísic i emocional de les dues nenesque es complementen i després di­fereixen l’una de l’altra modeladespel temps i les opcions de vida. Le­nú, induïda per la fascinació queexerceix sobre ella la inquieta, in­tel∙ligent i coratjosa Lina, davant laqual se sent inferior, es rebel∙lacontra l’entossudiment, la violèn­cia, la rigidesa i la ignorància delbarri–representat pernou famíliesamb els membres de les quals jugal’autora per definir un espai de­gradat de Nàpols i la seva evolu­ció–, així que estudia, llegeix, es­criu, es distancia de l’envilimentsocial, coneix gent important, escasa amb un professor de la Uni­versitat de Florència, persegueixl’èxit, estima diversos homes, tétres filles, viu el compromís polític,tornaal barri, esmira almirall de laseva amiga –Linamai no ha pujat aun avió– i no li agrada el que veu,una imatge oposada però alhoracomplementària de si mateixa, perfi inserida en una classe socialsuperior a la de Lina encara quemai no deixi de sentir­se huma­nament inferior a la dona que no­més es rendeix al dolor d’una fillade quatre anys, Tina, que de sobtedesapareix, li és perversamentarrabassada per ves a saber qui iper què.Demanera que tot el que veiem,

tot el que sabem, és a través de lamirada deLenú, que, de lamateixamanera que Leda –la protagonistadeLa hija oscura–, indaga en el seupropi interior amb els ulls que mi­renLina i totselspersonatgescom­plementaris que deambulen pelsquatre volums. L’últim que m’heempassat –literalment– aquestsdies em sembla digne de tot elogi.Unmagistral colofónarratiu, gene­rós en registres d’impecable factu­ra que et porten d’aquí cap allà se­gons desitja la narradora. La histò­ria suposa, de principi a final, laresposta a un repte que ha aconse­guit tirar endavant sense titubejosni caigudes una escriptora per des­comptat excepcional, comparableals creadors d’autèntica categoriaque fugendel soroll i de l’artifici dela fama i només–només!–busquenlegitimar el seu propi concepted’un món complex però intel∙ligi­ble, a l’abast de tots, que neix de lesparaules ies farealen lamàgiade laseva escriptura. Entenc que aquírau el veritable i enlluernadormis­teri d’Elena Ferrante. |

>

Ferrante segons Ferrante

“Lesmeves protagonistessón ecos de dones reals”CARLESBARBAElena Ferrante ha amagat el seurostre, el seusexe i la seva identitat,perònoelseupensament.Enelsúl­tims anysha acceptat unes quantesentrevistes, totes per correu elec­trònic –entre elles, la clàssica de laParisReview–, i llegint­leséspossi­blesituarlasevapersonaenuncon­text biogràfic, i la seva obra dinsd’una reconeixible tradició literà­ria. I tambéresultaméscomprensi­ble la seva invisibilitat.

Vida pública, vida privada. Vetaquícomexplicaperquènodónalacara i s’escuda enunnomdeplume.El 1992 va publicar a Itàlia la sevaprimera novel∙la, El amor molesto,que va tenir unamolt positiva aco­llida per part de lectors i crítica.“Llavors el realitzadorMarioMar­tone la va llegir i la va convertir enun filmmemorable. Això va ajudarel llibre, però també va fer que elsmitjans es fixessin enmi personal­ment. En part per això vaig decidirno publicar res en els següents deuanys,alcapdelsquals,ambtremen­da ansietat, vaig decidir donar almeueditorLosdíasdel abandono”.Novament la novel∙la va aconse­

guir un èxit més gran i tot, ampli­ficatper lapel∙lículaquetambése’nva rodar. “Va ser a partir d’aquestmoment quan vaig determinar, de­finitivament, separar la meva vidaprivadadelavidapúblicadelsmeus

llibres, la qual cosa va comportarinnombrables dificultats que enca­raduren.Entotcaspucdirambcertorgull que al meu país els títols deles meves novel∙les són més cone­gutsqueelmeunom.Icrecqueaixòésunbonèxit”.

Dones protagonistes. Fora d’aixòElena Ferrante, en les seves comp­tades declaracions a la premsa, noha posat objeccions a estendre’ssobre els temes fonamentals de laseva literatura:Nàpols, elmón gre­collatí, la capacitat de la ficció perendinsar­se en el caos de la vida i,sobretot, les relacions turbulentesentre lesdones, especialmententreamigues i entre mares i filles. “Lesprotagonistes de les meves histò­ries són totes ecos de dones realsque, ja sigui pel seu patiment o laseva combativitat, han activat lameva imaginació: la meva mare,una amiga d’infantesa o relacionspròximes els avatars de les qualsm’ha estat donat conèixer. Lesme­ves dones són fortes, educades, au­toconscients i estan al corrent delsseus drets, però alhora estan expo­sades a crisis inesperades, a subor­dinacions de tota classe i a malin­terpretar les sevesemocions”.

Clixés masculins. Ferrante nooculta que per descriure amb au­tenticitat els fluxos de consciènciade lapsique femenina, abanshaha­

gut de demolir una sèrie de clixésarrelats al seuentorn social i nacio­nal. “Vaig créixer en la idea que sino em deixava absorbir pel móndels homes eminents, si no m’en­comanava de la seva excel∙lènciacultural, corria el risc de no existir.De sobte vaig començar a llegirllibres que exaltaven la diferènciafemenina, i el meu pensament vapatir una convulsió. Em vaig ado­nar que havia de fer el contrari.Havia de començar ambmimatei­xa i amb les meves relacions ambles dones si volia donar­me a mimateixa una forma”. A través de laficció ha estat precisament comFerrante ha explorat la terra incog­nita de les pulsions femeninesmésinaprehensibles, i en especial la vi­olència, la ràbia i l’erotismequepo­denniar enuna amistat entrenoiescom lesdels seuspersonatgesLila iLenú. Aquesta brutalitat ha afavo­rit irònicament que s’hagi cregutque els seus llibres només podienhaver estat escrits per un home. Ique el pobre novel∙lista napolitàDomenico Starnone cada vegadaque és entrevistat hagi de desmen­tir haver escrit La hija oscura o Laamigaestupenda.Malentesos com aquests no te­

nen per a la nostra autora cap altracausa que la colonització masculi­na de la realitat. “Undia rere l’altreles dones estan exposades a totaclassed’abusos.Peròencarapersis­

BIBLIOGRAFIA

Crónicas deldesamorTrilogiaque recullles novel∙les:

El amormolesto

Los días delabandono

La hija oscura

Dos amigasTetralogiaque incloules novel∙les:

La amigaestupenda

Un mal nombre

Las deudasdel cuerpo

La niña perdida

TOTES LES NO­VEL∙LES EDITADESEN CASTELLÀ PERLUMEN

31

Cultura|sLaVanguardia

Dissabte,3octubre2015

MIRADES

GrupGodóPresidentJavierGodó,comtede

Godó.ConsellerDelegatCarlosGodó

VallsLaVanguardiaDirectorMàriusCarol.Cultura|sRedactoren

capSergioVila­Sanjuán.Cap

seccióIsabelGómezMelenchón.RedaccióAnna

Duran,CarinaFarreras,IgnasiM

oya.Disseny

Anna

Belil,CarolTéllez

Cultura|s.Edita:LaVanguardiaEdiciones,S.L.Imprimeix:CRE­A,Impressionsde

Catalunya,SL.Dipòsitlegal:B­6389­1958Portada:

Portada:Il∙lustraciósobreElenaFerrantede

JulietPom

ésLeiz(Mirades,pàgina

29).

I quèimporta?

No sé si Elena Ferrante éshome o dona, però nom’importa. I no perquèsubscrigui el gastat ar­gument de “m’és igual elsexe, nomésmiro la quali­tat” (a mi sí quem’importael sexe: la meva visió delmón serà coixa si procedeixd’un de sol dels dos quecomponen la humanitat),sinó perquè seria frívolintentar dirimir una qüestiócomplexa reduint­la a uncas singular.No hi ha cap dubte que

la literatura de dones técaracterístiques pròpies.Quines? Les mateixes que laliteratura gai, afroamerica­na, o dels pobles colonit­zats, a saber: l’autoretratcol∙lectiu. Dit més plane­rament: les dones, quanescriuen, retraten dones, espregunten què és femení,presten una intensa atenciócrítica a les relacions depoder entre els sexes; i elmateix succeeix amb altresgrups subalterns. I és quetotes aquestes identitatssubalternes són proble­màtiques; han estat defi­nides per d’altres, des defora, són discriminatòries,i els qui les pateixen ne­cessiten qüestionar­les.Els grups dominants

tendeixen a no veure lespersones dominades o lesveuen des de fora: mésque veure­les com són,hi projecten les seves pròpi­es fantasies i interessos(com tan bé va explicarEdward Said aOrientalis­me). En la literatura delshomes, per exemple, ambprou feines hi ha criades,i si apareixen és com a se­ductores: la Pamelade Richardson.Els subalterns, per la seva

banda, ens presenten unesexperiències (com la por i lahumiliació patides pelsnegres als Estats Units; ol’avortament) que sense elseu testimoni continuariensent invisibles. Escriure,doncs, partint de la pròpiaexperiència com a dona, ogai, o colonitzat, no limita,sinó que enriqueix la lite­ratura. Però estic parlantde grans corrents. Que aquío allà, per circumstàncies x,Marguerite escrigui com sifos Adriano o Elena es diguien realitat, què sé jo, Giu­seppe, no canvia res; eldebat és un altre.

LAURA FREIXAS

teix la idea que les vides de les do­nes,perplenesdeconflictesquees­tiguin, no poden ser expressadesmésqueambelsmòdulsqueelmónmasculi defineix com a femení. Situ transgredeixes aquesta certesamil∙lenària inventada per ells, lla­vors noetsenabsolutunadona”.

La paraula justa. Resulta curiós,enfullejaraquestgrapatd’entrevis­tes,veurecomunaautoratanreser­vada amb la seva intimitat, a l’abricde laconversaesdeixaanar i revelasecrets del seu taller inventiu. Enparlar de la sinceritat en la litera­tura –aspectemolt elogiat en la se­va– diu sense embuts: “La qüestiómés urgent per a un escriptor sem­bla ser: ¿amb quines experiènciescompto, quines experiències emsentocapaçdenarrar?Peròaixònoés l’essencial. L’assumptemés can­dentés: ¿quinaés laparaula,quinelritmede la frase, quin to s’adequa ales coses que conec? Sense les pa­raules pertinents, sense una llargapràctica en enllaçar­les bé, res noesdevéviuniveritable”.Paradoxalment, un zel tan flau­

bertiàper lemotjustenoimpedeixaFerrante d’agermanar­se amb elsnarradors amb força. “Jo sóc unastoryteller. Semprem’ha interessatmésexplicarcosesqueperdre’menfiligranes d’escriptura. Itàlia té unatradiciópobra enaquest sentit, finsi tot avui.Abundenaquí lespàginesboniques i sumptuoses però no elraig de la narració que t’arrossegafins i tot quan es torna densa. Unexemple enlluernadord’això ésEl­saMorante.Tractod’aprendredelsseus llibres, però emsemblen insu­perables”.

Nàpols, Itàlia. Itàlia, per cert, estàenlamedul∙ladelasevatrilogiai te­tralogia narratives, i encara queFerrant creu que “avui dia resultaardu ser un bon italià, diferent del

modelqueproposen tant lapremsacom la televisió, existeixen italiansexcel∙lents a qualsevol cantonadadelanostravidacívica,malgratqueno surtin a la televisió”. I si la Itàliadels últims cinquanta anys im­pregna el seu corpus, no diguemNàpols i la Campània, escenaris delasevainfantesaiprimerajoventut.“Allà vaig aprendre abans dels vintanys, i molt de pressa, tot el bo i eldolent del país i del món. De ma­nera que recomano a tothom quevingui i resideixi aquí encara quesigui unes quantes setmanes. Ésuna escola d’aprenentatge infal∙li­ble, i per les vies més inimagi­nables”.

les frases

“Almeupaísels títolsde lesmevesno­vel∙lessónméscone­gutsqueelmeunom.Iaixòésunbonèxit”

“Sócuna ‘storyteller’.Semprem’hainte­ressatmésexplicarcosesqueperdre’menfiligranesd’es­criptura”

“Lesmevesdonessónfortes,educades,autoconscients,peròestanexposadesacrisis inesperades”

L’estil ideal. Ferrante, en fi, haconfessat en aquestes entrevistescomdedifícilliharesultatatotaho­ra saber si havia trobat l’estil ideal.“Qualsevol que posi l’escriptura enel centre de la seva vida acaba en lasituació de Descombe, el perso­natge del relat The middle years deHenryJames, queapuntdemorir ial cim de l’èxit espera tenir encaraunaocasióperprovar­seasimateixi veure si ho podia fer millor. Ditd’una altra manera, vivim sempreamb el sentiment desesperat ex­pressat en l’exclamaciódelBergot­te de Proust quan veu aquella tacadegrocenunVermeeriesdiu: ‘Aixíéscomjohauriad’haverescrit’”.

L’autor, la seva imatge i la sevaobra.Unade lesraonsquehagipre­feritserforadefocustindriaaveureamb aquesta autoexigència com aartista. Iambcertahostilitatenversels mitjans que segons ella “hanimposat obsessivament entre elsautors un reflex d’autopromoció”.“Elsmitjans sembla que no puguindebatre sobre una obra literàriasense remetre’s a un escriptor­he­roi singularitzat.Perònohihaobraliterària que no sigui fruit de la tra­dició, de moltes i variades destre­ses, i d’una mena d’intel∙ligènciacol∙lectiva”.Ambl’anonimat,ende­finitiva,Ferrantehaprovatd’eludiruna imatge manufacturada de simateixa i “al llarg de vint­i­cincanys, l’absènciahamantingutobertper ami l’espai creatiu. I una vega­dahesabutqueel llibreacabat fariael seucamísensemi, comsiel llibrefosunpetitgosijoelseuamo,heex­perimentat una sensació exaltantsobre la pràctica d’escriure. M’hesentitcomsihaguésalliberatlespa­raulesde lapresódelmeu jo”. |

(EXTRACTES DE ‘THE NEW YORK TIMES’ 10/XII/2014,

‘VANITY FAIR’ 27/VIII/2015, ‘PARIS REVIEW’ N. 228, I

‘THEGUARDIAN’, 2/IX/2015)