Anv VIIL-Núm. 387 Barceiorn. 1. er de juny de 1929 Preu: 10 centims

SUPLEMENT IL • LUSTRAT D «EN PATUFET»

PèHx, corredor de finquesoo,o

d^ meo _

„' llli^ • u o °

QU o . // O•

Q y/;. tel ^

Ningú no cm compra la hisenda —La vendré. No es desconsoli Pinta el tronc d'un roig mollque temps ha la tinc en venda. doni'm un pot de petroli. i llença el petroli al riu.

r

oe`OA7

0 ^^

Un pescador ha badat Quan per atzar s'aixecà Veient -lo el brau ja s'irritai s'asseu al tronc pintat. un seient vermell mostrà. contra el color que l'excita.

- rry+

LZ

r.me -•-.-.--

. i

ï ^I"--tea O!-Q.!'^-Q n

I tossant el pescado Cau el pescador al riu. I ara la hisenda ha compratli fa fer aviació. —Aquí hi ha petroli, diu. gràcies a l'enginy del gat.

170

VIROL ET

PROESES DE PERET E L I E S

Si llegim le, gestes dels herois me-dievals o les proeses de qualsevol pro-tagonista dels contes d'Andersen, deGrimm, Perrault, etc., no ens arribena emocionar, perquè pensem en els me-dis amb què compta l'home modern,i, per tant, creiem que allò en quèells esmerçaren tot el seu esforç tità-nic, nosaltres ho aconseguiríem en unobrir i tancar d'uUa...

Això ho pensava Peret Elies ambun llibre dels esmentats contes entre

tra d'un castell, d'aspecte ombriu. Esla muller de Barba-Blava que plora laseva desventura.

—Veniu amb mi! —els diu Peret,Compadit.

—No pot ésser, senyor — contesten

les mans, damunt del qual s'adormí...I somià_..

Somià que ell també era un guerreri que tenia el deure d'anar a salvaralguna princesa reclosa. No caminàmolt quan es trobà amb un bé de Déude joves decebuts al peu del cama.

—Es inútil que cam rieu avant, jo-

-¿Què us passa, bona dona? —li diuPeret, en veure-la.

Ai!,, ¿què serà de mi quan el meumarit arribi? Aquesta taca de sang enla ditxosa clau, que involuntàriament

ells, alhora—estem extenuats; a mésell va proveït d'unes sabates que cor-ren una llegua cada hora.

—¿Una llegua cada hora? Bah!, quèés això, comparat amb el meu poderósvuit cilindres, que fa 3o quilòmetresper hora!

no? 1s inútil; res no pocira trencarel seu son, que durarà cent anys.

—¿Que no? Peret s'encamina versallí, deixà al costat del Llit un objec-te, i desaparegué. L'efecte fon merave-llós; acte seguit la princesa es desper-tà i fins ella mateixa sortí a saludarel seu alliberador, portant entre lesmans l'objecte que l'havia desencisa-

Pde les maneres...

—Això és, senyora—digué en Peret,amb aire confiat—perquè encara no co-neixeu el famós lleva-taques «Mera-vella». Proveu-ho, i jo us asseguro que ``fins ara no n'hi hagut cap que s'hagi

-resistit a la seva influència—. Ho féuaixí i reeixí.

Finalment, en un revolt del camí .'trobà els set germans, perseguits perrtl'ogre.

En efecte, els fa pujar al seu auto; 0i probablement hauria tingut ocasió derealitzar algunes proeses més a no ésserel despertador que, a la manera d'a-quell de la princesa, desféu l'encís enquè estava situat.

VIROLET 171

Burlar-se d'un desgraciatsol donar mal resultat.

Lil^0 ú C^ [^ Oa

El geperut passa totsels jorns davant dels burots.

Tots ja el coneixen, és clar,i amb ells s'atura a parlar.

Un dels burots, molt formal,comprà un dècim de Nadal.

198

o

Es formal, pro té el mal grosd'ésser molt supersticiós.

—Nois, aquest dècim treurà.—¿Vols dir ?—Sí, no fallarà:

Quan el geperut passavaper l'esquena li el fregava.

Però nota amb gran espant Ics que el bribó hi duia allí —Veus, no has tret. Tot ho hasque la gepa es va abaixant. un enorme bot de vi. [percut!

—Es clar! no era geperut!

172 VIROLET

Heroïcitat

y1// ¿1

,51r

idLa Roser estava esperant el seu promès, mentre el. seu En el moment que arribava en Jordi, una cabra, que

germà petit estava mirant els peixets del riu.

s'havia fixat amb la forma en què estava el noi, li dónaun cop i el tira al riu.

^i^ I 1 ^? v

En Jordi, empipat. fa fugir la cabra, mentre la Roserli està cridant que son germà s'ofega.

Í^^í

1% -;¢

.►̂•. ,.-..`•

Amb la capsa de bombons que havia dut per a la sevandvia s'empesca la manera de salvar el noi sense mullar -se.

0

í ,1.71 VI). _e'

I naturalment, es igosa a caminar per sobre cl riu coeuaquell que camina pel Passeig de Gràcià.

I salva d'aquesta manera cl germanet de la Roser, almateix temps que queda fet un heroi davant d'ella.

VIROLET

173

El meu amic X presumia d'ésser l'home de més buf delmón. En el capítol de la bufera n'explicava de crespes.Tinc els meus dubtes, però, de la seva veracitat. A veurea vosaltres, nebots, què us en semblarà..

Uf r^ ^ ^^ r• Ir /^

com el què fa bombetes de sabó, anib la goma de la manxa-a tall de palla.

Era professor de contra- trombó de l'orquestra del Liceu.Aquest instrument necessita, solament per fer-lo sonar,un instrumentista que tingui cls pulmons com una manxaele menescal.

Diu que un dia, en plena carretera, se'ls va desinflarun «ballon» i que—per pega—la manxa no anava bé. Iencara hi foren, si ell no arriba a omplir el gros neumàtic

Doncs bé: una nit, en el moment d'atacar un «fortís-simo» va ésser tal el torrent d'aire que sobtadament vainjectar en el contra- trombó, que aquest va desenrotllar-secom un mata-sogres de paper fi.

Però quan al meu amic se 11 fa la boca aigua, és enrecordar el seu triomf en les regates de Mònac. Aquel] dia,el ventijol era tan feble, que la cursa es desenrotllavapàllidament, sense pena ni glòria.

L'amic X es va posar nerviós. De sobte una idea liacut: Salta a popa, agafa 1'arjau i comença a bufar comun desesperat... Va arribar el primer amb un avantatge dedos cents cinquanta metres.

M

174 VIROLET

i A Uo a s i

Un viatger fatigatcaminava pel desert.Veia al lluny un clap de verdi hi anava adelerat.

Però quan arribat foua aquell oasi llunyàque no hi havia trobàfruita als arbres ni aigua al pou

—Oh, Allà, ¿m'hauré de moride defalliment i set?Ajuda'm, oh Mahometdóna'm pa i aigua o bé vi.

Veu dessota una palmeraun sac com de provisiói hi corre amb gran illusiópensant menjar de primera.

—Sembla que són avellanes,diu desfent el sac de pressa.A terra el contingut vessai en surten perles indianes!

tDavant d'aquella riquesal'home queda desolat.D'allò no en pot pas fer platni guarir de sa flaquesa!

Ja ve d'allà a l'horitzóun camell tot galopant,porta a sobre el ric marxantque ha perdut aquell tresor.

—Les perles! —Té, són aquí,no cm serveixen pas de res.—Té doncs un premi.—Dinés!m'estimo més un bocí!

I el viatgcr satisfetmenja i beu i es pot salvari diu: —Val més bon menjar wque perles en el desert. 4.

41 rl.

Amo (entrant al despatx) : ¿Què significa això?Dependents (que resolen un jeroglífic) : ¿Vol provar-ho vostè, si ho eri-

devina?(De Tlze Passing Shoze . )

VIROLET 175

1 ► IIIII ► II^II ► I ► IIIII ► IIIII ► III 1 1 I.9 b i e c t e c 'art 1 1 II ►i ►►IIII ►►IIIIIIIMIftll ►It 1

T o'THOM sap què són aquests «ob-jectes d'art », gerros de porcella-na, estàtues, centros i altra ter-

regada que hom regala per compromísi per compromís accepta i que s'hande tenir en lloc prominent del saló odel rebedor, per mal d'ulls que facin,perquè el qui els ha regalat, tieta, co-

La tiple:— «Doolça Catalunya..»El calb:—Vostè plora! ¿Es català?El pelut:—No, sóc músic!

(De Tlze Passíng Slzoze,

sinet, padrí o amic de fora, rio s'en-,fadï en veure que no hi són.

Uà objecte d'art de la classe menysartística fou eI regal de noces que féala tieta Duloras, acabalada soltera ve-lla, al jove matrimoni Rafeques. EnRafeques, xicot amb pretensions d'ar-)ista, que duia corbata de gran llaç

egrc_i barret d'ales amples i feia co-èdia en una çompanyia . d'aficionats

força passadora, no se'n sabia aconso-lar d'haver de tenir aquell adefesi alsüló i només cedí després que la sevamuller quasi plorant li hagué recontatper milléssima vegada les riqueses de^a tieta Duloras i com calia tenir-laçpntenta per'mor que si s'enujava hodeixaria tot a l'Hospital de Gats i Gos

-s, perquè era molt Protectora d'Ani-r als.

L'objecte—un gerro de pisa pintadaamb uns aligots i uns dragons i unessirenes que feien mal de cap—, fouinstallat en lloc de preferència en els lonet de confiança, al costat de l'es-túdi d'en Rafeques, i s'anà omplint depels i teranyines per dintre, encara quepçr fora hom procurava mantenir-lodignament lluent per'mor de la tieta.

r.^ x

Alguns mesos més tard, la tieta es-va malalta i la muller d'en Rafeques

s' nressà a anar a cuidar-la amb totafVste i desinterès. Mentrestant, enR feques, sol a casa, pogué dedicar-selljbrement a la seva afició favorita defei comèdia amb els companys. Cadavepre, havent sopat al bar de la can-tonada se n'anava a la Penya a assajar

un drama que volien representar perfinal de temporada titulat «Los Ojosdel. Alma», en el qual ell feia de pro-tagonista. Un protagonista cec, queamb els ulls de l'ànima veia coses queels altres agonistes no veien amb elsdel cos. I que el feia bé, en Rafequesel paper de cec. Naturalment, és fa-cilíssim. N'hi ha prou amb caminar apassos curts, amb els ulls ben esbata-nats i fixos i les mans endavant, apunt d'aguantar qualsevol topada.

Després de l'assaig i d'un xic de res-sopó en Rafeques tornava a casa a leshores petites de la matinada. Obrí ambla claueta anglesa, entrà, tancà i, desobte, li semblà sentir un sorollet.Restà un moment immòbil i no tardàen comprendre que a la casa hi haviaun lladre. Per dessota la porta del seuestudi s'havia vist momentàniament unllampec de claror difusa i l'atmosferapudia a caliqueny.

¿Què fer? El seu fèrtil enginy tin-gué rumiada de pressa una sortida. Es-batanà els ulls, allargà les mans i esposà a caminar a passos curts, fent elseu paper de cec.

Així arribà al seu estudi i a la in-certa claror de lluna que entrava perla finestra, veié un home arrupit dar-rera el seu escriptori, els calaixos delqual eren oberts i remenats. L'homese'l mirava amb desconfiança i teniaa la mà un revólver. Es veia que es-tava indecís.

—Si es convenç que sóc orb no emmatarà, per por de les conseqüències

—pensà en Rafeques; i a les palpenteses dirigí cap al salonet i prengué enbraços el gerro de la tia Duloras.

—Tant que els he dit que no •vullaquest gerro aquí, perquè el millor diahi toparé—exelamà en. veu alta—. Elvaig a llençar per la finestra.

Pas a pas tornà cap al seu estudi,

on el lladre encara s'esperava. Per di-rigir-se a la finestra havia de passarpel seu costat mateix, i veient-ho, elbandit s'ajupí més i la taula cruixí.

—¿Qui hi ha aquí? —cridà en Ra-feques.

Ningú no respongué.—Deu ésser un corc—prosseguí el

cec fingit i continua caminant...En passar pel costat del lladre, pa-

taf li trencà el feixuc gerro sobre elcap. El bandit resta estabornit.

Quan es retornà es trobà amb el Llumencès i amb en Rafeques que li apun-tava el propi revòlver.

—Caram! No éreu cec!—De conveniència.—Dones ho heu fet molt bé—féu el

lladre amb franquesa.Oh poder de l'adulació!—Em feu llàstima. Prometeu -me que

no tornareu més per aquí i ja us enpodeu anar—digué l'actor envanit.

El lladre se n'anà.—Poc se pensa aquest pobre diable

el servei que m'ha fet-pensà en Ra-feques—. Ara ja tinc una excusa perhaver romput el gerro.

I acabà de trencar-lo amb un parellde trets de revòlver.

NETEDAT

Menjava donya Cartrudisel seu dinar refinatquan de sobte agraviadaa la minyona crida:—Marieta, és molt tranquila,vegi aquí què m'ha posat:aquest ganivet... que, vaja!és molt brut! No l'ha rentat?—Brut el ganivet, senyora?No pot ésser, vaja, i cási justament fa una estonaque el sabó amb ell he tallat.

P. E. P.,

z Administració: Cardenal Casañas, 4

Impremta: Carrer de Muntaner Nr intodoó

176 VTROLET

Noves aventures ®l'en lialiga i en Dalaga

Hi ha meravelles kindzísque només les creu un lluç.

A 1'India hi ha coses grans: Hi ha a cada cantonadatemples, budes i elefants. alguna vaca sagrada.

Gls fa gran admiracióveure un faquir de debò.

ÍJI

Amb gran naturalitats'empassa un carbó inflamat.

Baliga en veure'l rostivol apaga el foc amb vi

El faquir el vi ha llençati l'ampolla s'ha menjat.

Parats els deixa una estonaen dir: «Sou de Barcelona».

Pro fent memòria en Balagaconeix que aquell és un plaga

I descoberta la trampaper por de rebre s'escampa.