PODEN PENSAR LES MÀQUINES?

Estimats alumnes, mares i pares, professors i professores, familiars, amics tots…. Bona vesprada.

M’heu fet l’honor de demanar-me que em dirigisca a vosaltres en la última lliçó del curs. Última lliçó per a vosaltres i també, com sabeu, per a mi. Després de 35 anys a l’ensenyament, aquest dia serà la meua definitiva “tallada de coleta”. Estic realment emocionat i agrait per la comanda.

Quan et demanen aquesta feina, el primer que penses és: ¿de què es vaig a parlar? ¿Què pot ser apassionant i, al mateix temps, poder interessar als de ciències, als de lletres, ser quelcom filosòfic i que dure uns pocs minuts?- He triat plantejar breument una qüestió que afecta a la biologia, a la medicina, a les matemàtiques, la psicologia, a la semàntica, a l’antropologia, a la química i a quasi tots els àmbits del coneixement. Vegem.

En “2001: Una Odissea Espacial", l'escriptor Arthur Clarke planteja el problema d'un ordinador que, literalment, es torna boig per no poder complir dos ordres contradictòries. Una màquina intel·ligent es torna boja . Però, ¿és que un ordinador, una màquina, pot pensar? I un robot? Anem cap a màquines ultra intel·ligents?. Com en “Matrix”, ¿estem davant la immersió total a la realitat virtual incorporant sensors, màquines que milloren i regulen tots els nostres sentits?. El resultat serà una íntima fusió entre l'espècie humana i les màquines en el nostre procés evolutiu?.

El problema no és tan simple com sembla. Quan diem que alguna cosa o algú té un comportament intel·ligent, que pensa? Potser el primer que hauríem de fer és fer un cop d'ull al concepte de pensar. És el raonament lògic una prova d'intel·ligència? Fa quaranta anys es pensava que intel·ligència era jugar als escacs o demostrar teoremes, i ara, que les màquines ho fan, les hauríem de considerar intel·ligents?. No hem necessitat molt temps per a desenvolupar màquines capaces d’interaccionar i guanyar a mestres internacionals d’escacs i de trobar demostracions noves a teoremes.

Si pensar és el producte de les connexions entre milions d'unitats elementals de processament -neurones-, i la conseqüència d'aquestes interconnexions, podríem tenir resultats semblants en qualsevol sistema que tinguera una estructura semblant. Per tant seria irrellevant que l’estructura fora de de carn -matèria orgànica- o de silici, si realitzen les mateixes funcions. Igual que un “jaque-mate” és el mateix amb peces d'escacs de fusta, de plàstic o de metall.

També s’ha dit que pensar suposa “comprensió”. No voldria seguir per aquest camí. Els ensenyants sabem ja que molts dels humans no “comprenen” Hauríem d’afirmar que no pensen?

La cosa es complica. Què entenem per “màquina”? Podem admetre que una màquina és un conjunt més o menys complex de

1

peces sòlides (eixos, rodes, barres, etc) que serveix per a transformar un tipus d'energia en un altre o produir certs efectes. Però, l’estudi de certes entitats, com els virus i les bactèries, ens permet aproximar-nos a ells com màquines construïdes amb proteïnes. Tenim l’exemple del bacteri Haemophilus influenzae, el funcionament del qual s’explica científicament com si es tractés d'una màquina, mitjançant l'aplicació de tècniques bastant similars a les que s'usen en electrònica digital.

Si considerem un bacteri com una màquina molt complexa, podríem incrementar aquest grau de complexitat fins a arribar a veure diversos animals com màquines.. i a la llarga als éssers humans. Si considerem que els humans som un tipus de màquina super complexa (com ja va insinuar Descartes fa 400 anys) , ¿voldrà dir que les màquines poden pensar?.

El primer a plantejar una possible solució a aquest problema va ser Alan Turing, nascut enguany fa 100 anys, matemàtic britànic que va treballar en camps com la informàtica teòrica, la criptoanàlisi o la intel·ligència artificial. Se'l considera el pare de la informàtica moderna. Va desencriptar la famosa màquina “Enigma” mitjançant la qual els alemanys es comunicaven amb el seus submarins. Permeteu-me una anècdota i una reflexió que afecta al terreny de la moral. Un home tant brillant no va poder fugir de la intolerància de la seua època (i que desitjo no torne ara i ací) front la homosexualitat. Perseguit pel servei d'intel·ligència britànic a causa de la seua opció sexual i per tal de no anar a la presó, Turing va acceptar sotmetre's a un tractament d'hormones (estrògens). Turing va acabar suïcidant-se al 1954 menjant-se una poma amb cianur. (Almenys eixa és la versió oficial, n’hi ha més)

La seva proposta es coneix com el “Test de Turing”: un hàbil interrogador s'enfronta a una màquina i a un ésser humà sense saber qui és qui. Situat enfront d’una pantalla fa preguntes per mitjà d’un teclat i les respostes aparèixen en la pantalla. No hi veu res més. Si al final de l'interrogatori, l’home que experimenta és incapaç de decidir qui és la màquina i qui és l'humà, llavors podem dir que la màquina pensa.

"Una màquina no pensarà fins que pugue compondre una poesia o un concert en virtut dels seus pensaments i emocions", es deia com a crítica a aquest test. No obstant això, ..... si aplicarem aquesta prova a qualsevol ésser humà tampoc podríem saber si pensa.

"En lloc de discutir contínuament sobre això, el normal és suposar cortesament que tot el món pensa", va contestar cínicament Turing. Amb tot, avui dia ens estem acostant a un moment en que les màquines es troben a punt de passar el test de Turing, el que ha provocat que molts afirmen que aquest test és incomplet i que no demostra res.

2

Ara, a les màquines se'ls exigeix "comprensió". El que no deixa de ser sorprenent. No està molt llunyà en el temps l'informe del Ministeri d'Educació on es revelava que un elevat percentatge de l'alumnat presenta greus deficiències de comprensió davant un text escrit. Hem d'acceptar llavors que no són intel·ligents?

Ací teniu el repte. Us desafio a que hi trobeu una resposta. La Filosofia, com una tasca de coneixement, com un situar-se front al món que l’envolta, de vegades no resol problemes, sinó els planteja. Us toca a vosaltres, joves, intentar les solucions. Permeteu-me donar-vos una possible línia d’investigació.

Una de les coses en què es demostra més “xispà” mental és en la comprensió i la conseqüent risa front als “xistes”, als acudits. Un acudit és una curta narració, fruit de la imaginació, i que té la intenció de fer riure l'oient o el lector. Normalment persegueix una finalitat humorística, i hi ha acudits amb connotacions polítiques, rivalitats esportives, culturals, etc.

¿Es riuria una màquina d’un “xiste” de Lepe o de Franco?

Veiem en les prediccions del temps meteorològic, que els models matemàtics cada dia s'ajusten més a la realitat. Però quan un humà se sent millor no és quan se li expliquen uns mapes… és quan s'emeten les fotografies que s’envien sobre capvespres, pluja, boira, gel surant a la deriva en el mar I en aquest moment és quan he de confessar-vos que segueix havent-hi una pregunta incòmoda, com ho és de vegades la filosofia... ¿realment necessitem que les màquines pensen? ¿per què no comencem a pensar nosaltres, els humans?

Gràcies a tots, bona vesprada i fins sempre

Castelló, 25 de maig de 2012

3