La poesia

de la Joana Raspall

Podries…

Si haguessis nascut en una altra terra,

podries ser blanc, podries ser negre…

Un altre país fóra casa teva,

i diries “sí” en una altra llengua.

T’hauries criat d’una altra manera

més bona, potser; potser, més dolenta.

Tindries més sort o potser més pega…

Tindries amics i jocs d’altra mena;

duries vestits de sac o de seda,

sabates de pell o tosca espardenya,

o aniries nu perdut en la selva.

Podries llegir contes i poemas

o no tenir llibres ni saber de lletra.

Podries menjar coses llanineres

o només crostons eixuts de pa negre.

Podries…podries…

Per tot això, pensaque importa tenir

les mans ben obertesi ajudar qui ve

fugint de la guerra,fugint del dolor

i de la pobresa.

Si tu fossis nat a la seva terra,

la tristesa d’ell podria ser teva.

Enemigues

La pilota i la sabatafa temps que són enemigues.

No voldrien jugar juntes i sempre hi han de jugar.L’una rep les patacades

l’altra malmet la puntera;no hi ha més jocs, per a elles,

que aquell de botre i picar.

A la vida tot s’acaba…i ve el moment que es fan velles.

Després d’estar abandonades en algun racó polsós,

es retroben dins la panxa d’un camió de deixalles,

camí dels abocadors:Hola, pilota aixafada!

Hola, sabata esbotzada!Fa molt de temps que no et veia;

no tens ganes de jugar?Prou que ho faria, sabata,

si aconseguien inflar-me; però i tu?

– Jo no puc moure’m sense el peu que em fa xutar.Han callat. Semblen amigues;

no en trauran res de renyir.

Al pas del temps, les baralles Sovint acaben així.

Joana Raspall

"A compàs dels versos"

Les paraules

Si al bosc tinguéssim set,quina font buscaríem?

La de l’aigua més clara,més viva i més brillant.

I de l’arbre fruiter,quina peça voldríem?

La més madura i dolça,suau al paladar.

I quin ramell de florsa l’amor donaríem?

El dels colors més bells,més fresc i perfumat.

Per als amics i amigues,no triarem paraules

entre les més boniquesque al món s’han inventat?

No volem l’aigua bruta,ni la fruita tarada,

ni fer rams d’esbarzers…I en la nostra conversavolem belles paraulesi no pas mots grollers.

Joana Raspall

“A compàs de versos”

La balena

Missenyora la balenaes veu tan feixuga i plena

que té enveja del dofí.

Prou voldria presumirde ser gracil i lleugera

com el seu amic! Esperad’ell, que és gentil i discret,

que li dirà el seu secretd’amagat de les veïnes:

-Per què tens formes tan fines?-Li pregunta – Com t’ho fas? –

Ell se’n riu per sota el nasi li diu – Tu, per ser grassa,

és que potser menges massa?

Només just per l’apetit.

Doncs, el règim que he seguités aquest mateix, amiga

Tenim una llei antigaque a tots ens fa diferents;

vas errada, si pretenstenir un cos que no et pertoca.

Qui neix colom, no neix oca;qui balena, no dofí;

cadascú amb la seva forma.

Tu ja ets bella sent enorme;

no et cal assemblar-te a mi!

Joana Raspall

“Com el plomissol”

El tres i el quatre

Tres filles, tres prínceps,tres porquets, tres óssos,tres cops, tres taronges,tres desitgs, tres premis,tres camins, tres somnis,

tres interrogants…

Sempre tres i tresen els contes màgics!

Com si cap més nombrefos interessant!

Jo, que sóc el quatre,doncs de què serveixo?

Sols per “quatre dies”,o per “quatre fàstics”,o per “quatre potes”,

o per “quatre quartos”,o per “quatre gats”?...

Sols per “quatre coses”insignificants!

Si jo no fos unaxifra ben quadrada,

de posat altívoli gest elegant,

us ben asseguroque em doblegaria;

que moltes vegadesai! no em faltes ganes

d’esclatar plorant.

Joana Raspall“Com el plomissol”

El pessebre vivent

Veig que al meu pessebrehi falta un cabrit;remeno la molsaper si l’amagava;era tan petit!

L’ovelleta blancaamb la veu molt tristabelant ha cridat:

- Mentre pasturavael fill m’han robat!

Em fa tanta pena,que l’hi vull trobar;i pregunto a l’aiguadel riuet de platasi l’ha vist passar,

- Jo l’he vist – diu l’asecua de fregall -,però no recordosi va amunt o avall! –

Enllà hi ha un pollastreros i presumit,tot vermell de cresta,i quan l’hi preguntofa – Quiquiriquic!

Al costat d’un homeencorbat i vellvestit amb samarra,passa una pagesaamb un pa al cistelli em diu: - Si em vols creure,dóna’l per perdut.

Sempre hi ha golafres!Si l’han vist tan tendre,algú se l’ha endut.

Jo camino d’esma;segueixo la gent.

Tots els camins portenon guia l’Estrella:cap al Naixement.

La cova és mig fosca,quasi no s’hi veu.

Sant Josep vigiladret vora la portad’on Maria seu.

El Noi de la Mares’ha ben adormitsobre un llit de palla.

Per fer-li de manta,als peus té el cabrit!

Quina escalforetatan bona li fala llaneta flonja!

D’una son tan dolçano els vull despertar.

Tornaré endarrere,cap on hi ha el ramat,passant ponts i molses,per dir-li, a l’ovella,que ja l’he trobat!

Ella assossegada,sabrà que el seu fillal lloc on reposano té cap perill.

Joana Raspall

“Com el plomissol”

El fred

El vent gemega com si volgués dir-meque fa molt fred.

Bé prou que veig els vidres llagrimososrebent l’alè

de tebior que la llar els enviaA fora, els arbres sembla que tremolin

des de la relEl fred rebel

s’arrapa a l’asfalt de la calçadaamb por que el vent l’empenyi més enllà

No vol marxar,arrecerat al llindar de les cases

deu estar bé.Potser espera que algú li obri la porta…

Jo no ho faré!

Joana Raspall

La neu

La neu cruix com la rialla,sota el peu enjogassati feliç de la quitxalla

que cap pena no ha tastat.

La neu cruix com un gemec,sota el peu de l’home trist

que té al fron marcat amb sécde dolor, pel mal que ha vist.

No és capriciosa, la neu,si gemega i riu alhora;

és que té el pes, damunt seu,d’algú que riu o que plora.

Joana Raspall

Si el món fos...

Si el món fos escrit en llapis,podria esborrar la lletra

que vol ferir,

podria esborrar mentidesque no cal dir

n'esborraria l'envejaque porta mals;

n'esborraria grandesade mèrit fals...

Però és escrivint amb tintade mal color:

de color brut de la guerrai del dolor

Qui voldria escriure un món més just i net?

Potser que tu i jo ho provéssimben valents, lletra per lletra,

des del nostre raconer...

Joana Raspall

Amics

De tota la collasón els més amicsl’un és nat a l’Àfrical’altre és fill d’aquí

Pell blanca, pell negra…són ben diferents;si només s’assemblenpels ulls i les dents!

Parlant amb rialles,mentre van jugant,amb poques paraulessempre s’entendran.

Per deixar la “bici”només cal dir: “té”i per regraciar-hoels basta: “molt bé!”

Xutar la pilotaés com conversar:un peu pot dir: “meva!”o bé: “teva,va!”

Quan l’un té monedaper comprar un llamí,tria un tros de cocaque es poden partir,que l’altre té bolesde banús pintat,i li’n dóna algunasempre que han jugat.

Les places són amples,per als dos amics;i els carrers alegres;i els jardins, bonics…

Però, casa sevaés un altre món:l’un hi troba els moblesque tan lluents són,l’altre, la màrfagaque li fa de llit.

Qui sap què somnia,cadascú, de nit!Quanta diferènciasepara els amics!

Els uns són ben pobres,els altres, prou rics…però, al fons, se sentenprivilegiats:

Tots dos tenen marei són estimats.

Joana Raspall

“Font de versos”

Si em feu dir la cosa ...

Veig muntanyes de joguines

totes noves i volgudes:

cotxes, nines,

pilotes de tots colors,

dolces bestioles peludes

pallassos amb panderetes,

trens, cuinetes,

capses, capses amb molts jocs...

Però si em feu dir la cosa

que més feliç em farà,

Us diré: -Conteu-me històries!

Qui me les vol explicar?

Apagaríem la “tele”

I jo us podria escoltar!

Joana Raspall

“Pinzellades en vers”