FESTA DE L'ARBRE

El POLLANCRE. Nosaltres som el futur

MARÇ 2013

MATERIALS PER TREBALLAR LA FESTA DE L'ARBRE OBJECTIUS EDUCATIUS DE LA FESTA DE L'ARBRE EL POLLANCRE DESCRIPCIÓ, UTILITATS, ETIMOLOGIA,... PROPOSTA D'ACTIVITATS DE LLIURE OPCIÓ RECULL DE POEMES I TEXTOS LITERARIS BIBLIOGRAFIA ANNEXOS:

ANNEX 1: PRESENTACIÓ SOBRE ELS POLLANCRES

OBJECTIUS EDUCATIUS DE LA FESTA DE L'ARBRE 1. Aprendre a respectar, a estimar la Natura i a tenir-ne cura. (Autonomia intel·lectual i

personal, ús intel·ligent dels béns i recursos). 2. Adonar-se de la dependència que té l'home respecte dels recursos naturals i de la necessitat de fer-ne ús racional. (Autonomia intel·lectual i personal, ús intel·ligent dels béns i recursos).

3. Descobrir la bellesa de tot el que ens envolta i que augmenti la seva sensibilitat per percebre-ho. (Sensibilitat, il·lusió).

4. Créixer en l'interès per conèixer la influència de la natura en la cultura i l'art. (Sensibilitat, autonomia intel·lectual i personal).

5. Prendre consciència de la cura que s’ha de tenir amb la Natura a partir de la cura de l'arbre plantat pel seu cicle. (Ús intel·ligent dels béns i recursos, participació en la vida Comunitària).

EL POLLANCRE, SÍMBOL DE FUTUR

L’Arbre triat per aquest any és el Pollancre. L’hem triat perquè és un arbre que brota a l' inici de la primavera amb uns brots d’un verd intens i creix amb molta facilitat. Volem tal com ens diu el poema d’en Martí i Pol:

Ara el que cal és que tot recomenci: els pollancres i els tells a la vora del riu i les flors al jardí d'hivern, .... Ara el que cal és que tot recomenci; ben certament, el que més cal és l'esforç de recomençar un cop més encara.

Volem que la imatge del creixement del Pollancre, del recomençament amb esforç, sigui la nostra inspiració per avançar cap aquest futur que volem i que treballem per aconseguir amb implicació i esperança perquè NOSALTRES SOM EL FUTUR!! En els materials d’aquest dossier trobareu informació sobre els Pollancres i d’altres curiositats i també poemes i llegendes vinculats. Esperem que sigui una celebració que ens faci avançar a tots plegats en els objectius educatius que ens plantegem i sigui una altra ocasió per reflexionar sobre la importància dels arbres.

POLLANCRE

Nom científic: Populus nigra Català: Pollancre, Xop Castellà: Chopo Gallec: Choplo Basc: Ostazuria, TxopoAlemany: Pappel Anglès: poplar Francès: Peuplier noir Italià: Pioppo

És un arbre de la família de les Salicàcies i del gènere Populus. Arbre caducifoli de considerable altura que pot assolir fins a 30 m d'alçada o fins i tot 40 m.

Capçada pot ser ampla o estreta segons les varietats, però sempre molt densa

Tronc i brancatge. El tronc inicialment sol ser recte, però amb el temps adopta formes més o menys sinuoses. Acostuma a estar ramificat des de la part baixa. Les ramificacions principals són obertes i robustes. Els branquillons són flexibles, poc angulosos, brillants i de color marró groguenc que passa a gris verdós.

Escorça és de color gris clar; és llisa quan l'arbre és jove i es clivella força quan l'arbre és vell. Els borrons són estretament cònics, aguts, enganxosos i de color marró vermellós. Fa borrons glabres molt enganxosos.

Fulles. Són caduques i simples, no presenten pèls i estan en disposició esparsa. Les fulles són triangulars o romboïdals amb els marges dentats i la punta allargada; tenen un bonic color verd lluent, que es torna groc daurat abans de caure a la tardor. El pecíol és força llarg i aixafat.

Floració: Floreix a començament de primavera. Flors. És una espècie dioica (hi ha arbres masculins i femenins). Les flors són molt petites i pengen en llargs aments separades en arbres femelles i mascles. Les flors surten en inflorescències atapeïdes i penjants anomenades aments. Les flors masculines són vermelles Les femenines d'un discret color verd. La pol·linització és realitza mitjançant el vent.

Fruit: Els fruits formen penjolls, arraïmats i llargs, d'unes boletes petites que, en obrir-se, deixen anar les llavors, petitíssimes, embolicades amb una mena de cotó fluix voladís que ajuda que s'escampin fàcilment pel vent.

ECOLOGIA :

Hàbitat: El pollancre viu a prop dels corrents d'aigua i en ambients humits i és un dels arbres de les nostres contrades que tenen el creixement ràpid. Aquesta espècie pot arribar a viure força anys. Hi ha exemplars que poden superar els 200 anys. Es cultiva a les vores dels rius on sovint hi ha grans plantacions i a les ciutats i parcs com a arbre ornamental, ja que presenta varietats molt vistoses. Necessita sòls humits i poc compactes i, si és plantat en sòls massa secs, es pot mantenir viu, però creix poc. Viu perfectament en terrenys periòdicament inundats. Tolera malament l'ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes. Els pollancres són propis de terrenys humits vora de rius i torrents, on viuen associats amb oms, salzes i freixes. Resisteixen bé el fred, el vent, la contaminació i la salinitat. A casa nostra són habituals als boscos de ribera de la terra baixa i de la muntanya mitjana. El pollancre té les branques rectes i es planta molt com a barrera contra el vent. Reproducció: Es reprodueix per llavors i també per brots que surten prop de la base de l'arbre. Quan cauen en llocs humits i fangosos queden fixades a terra i, aleshores, germinen ràpidament. Distribució geogràfica: Com que ha estat una espècie cultivada des de l'antiguitat, es fa molt difícil de precisar-ne amb certesa l'àrea d'origen primitiva. Actualment creix espontàniament a la major part d'Europa, al nord d'Àfrica i al sud-oest d'Àsia. El pollancre és un arbre que s’estén per tot el sud d’Europa i que presenta moltes varietats.

UTILITATS: FUSTA:

La fusta es tova i lleugera, però és fràgil, d'aquí que s'utilitzi per elaborar pasta de paper i embalatges lleugers: caixes d'embalar, llana d'embalar, llumins, escuradents, braços i cames ortopèdics, vagons de tren, joguines, prestatges i altres objectes. Es planta amb fins ornamentals als passeigs i carrers de les ciutats, com arbres d'ombra en parcs i passeigs. També es planten en fileres per a fer de paravents. Les seves formacions, rares vegades enterament naturals, es diuen pollancredes. Actualment és planten moltes pollancredes per obtenir pasta de paper. ÚS MEDICINAL

Les seves gemmes i l'escorça tenen propietats medicinals. Les gemmes tenen una substància medicinal, amb propietats diürètiques. En medicina natural s'utilitza per tractar la bronquitis. Les substàncies reïnoses d'aquests arbre, barrejades amb llard de porc, es feien servir per fer pomades per tractar les hemorroides. VARIETATS DE POLLANCRES:

Els pollancres són arbres caducifolis que canvien el color de les fulles abans que caiguin a la tardor: Trèmol- Populus Tremula- Tenen fulles amb llargs pecíols que fan que es moguin fàcilment amb el vent. Alber- Populus Alba- Les seves fulles són blanquinoses pel revers de la fulla. Pollancres Singulars:

Pollancre de Can Zam Pollancre del Cardener Pollancre del Molí del Pont

ETIMOLOGIA:

El terme "Populus alba" prové del llatí, de manera que rep el nom de Populus (del llatí: popular) per ser abundant i en gran quantitat i, a més, val a dir que aquest era el nom antic llatí que rebia el pollancre o àlber El nom del monestir de Poblet ve del llatí ‘pollancreda’ (derivat de populus, ‘pollancre’). En català és conegut amb molts noms, cosa que lliga amb el fet que se'l pot trobar fàcilment a gairebé tot el domini lingüístic. Francesc Masclans, a la seva obra Els noms de les plantes dels Països Catalans (Montblanc-Martín, Editorial Geogràfica, Granollers 1981), en recull 17 per referir-se en general a Populus nigra i uns quants més per anomenar específicament varietats concretes. Segons aquest autor, del pollancre, en català, també se'n diu o se n'ha dit: arbre poll, poll, poll negre, poll bordissot, polla borda, pollanc, pollanca, xop, clop, clum, copla, cople, glop, om de riu, mudella i almudella. FRASES FETES/ REFRANES

Ésser una fulla de poll: Ésser una persona molt mudable o inconstant. Tremolar com una fulla de poll: tremolar intensament.

LLEGENDES I MITOLOGIES:

El pollancre era l’arbre del semidéu Hèrcules ja que quan va baixar als inferns a lluitar contra Cèrber, el gos dels tres caps, va fer-se una corona amb branques de pollancre i va encendre un foc sagrat a l’Olimp amb la seva fusta per tal de donar gràcies a Zeus per haver-li permès tornar dels inferns.

Virgili, Bucòliques II Cada arbre vol la seva tasca pròpia; han d’ésser tots posats en solc i rengle, han d’ésser tots domats amb molta feina. Però naixen millor les oliveres de tronc, i de sarments millor les parres, i d’estaca les murtes amoroses; els durs avellaners naixen de planta, i l’ample freixe i l’ombrejant pollancre de la corona d’Hèrcules, l’alzina qui donà aglans a Júpiter Caoni, la palmera empinada i l’avet nàutic destinat a l’atzar de les tempestes. Virgili, Eneida VIII És de llavors ençà que hom celebra la festa en honor del déu i, jocosos, els descendents n’han conservat l’aniversari, i Potici en fou, primer, el fundador, mentre que la família Pinària fou després la guardiana del sacrifici a Hèrcules. El déu aixecà dins el bosc sagrat aquesta ara, que nosaltres anomenàrem sempre l'“Ara màxima” i que serà “màxima” per sempre. Apa doncs, oh joves, pel sacrifici en honor de tal proesa, cenyiu-vos els cabells de fullatge, aixequeu les copes amb la dreta, invoqueu el déu que ara ens és comú i de bon grat vesseu les libacions. Explicació del passatge anterior: El pollancre era un arbre consagrat a Hèrcules. La fulla d’aquest arbre té dos colors: argentat al dessota, castany per damunt. Deien els antics que quan Hèrcules baixà als Inferns per capturar Cèrber, amb la seva garlanda de pollancre, la part de les fulles que li tocava el cap s’emblanquí per la suor, mentre que l’altra cara s’obscurí a causa de la calitja infernal.

Ovidi, Metamorfosis, I Per quatre vegades havia completat la lluna el seu cercle i les germanes de Faetont continuaven plorant el seu cos. Un dia Faetusa, la més gran de les germanes, en voler prosternar-se a terra, va queixar-se que els peus se li havien tornat rígids; i quan la bella Lampècie va voler atansar-se a ella, va notar que unes arrels, sobtadament, la retenien; la tercera, en voler-se estirar els cabells amb les mans, va arrencar fulles. Una es plany que les seves cames han quedat atrapades en un tronc; l’altra que els seus braços s’han transformat en llargues branques; i, mentre observen amb sorpresa aquests fenòmens, una escorça els va recobrint els engonals i de mica en mica els va envoltant el ventre, el pit, les espatlles i les mans; només quedaven d’elles les boques amb què cridaven la mare. ¿Què pot fer, tanmateix, la mare si no és anar d’un cantó a l’altre, seguint els seus impulsos, i fer-los petons, mentre encara és possible? Però no en té prou; intenta arrencar els cossos dels troncs i amb les seves mans trenca les tendres branques; en fer-ho surten gotes de sang com d’una ferida. <Atura’t, mare, si et plau>, criden les noies en ser ferides, <atura’t, si et plau; en esqueixar l’arbre és el nostre cos el que esqueixes. I ara hem de dir-te adéu>. L’escorça els vingué a tapar la boca després d’aquestes paraules. D’ella ragen llàgrimes i, endurides pel sol, esdevenen ambre que destil·len les branques novelles i que és recollit pel riu clar i enviat a les joves llatines perquè els serveixi d’adorn.

RECULL DE POEMES I TEXTOS LITERARIS

Els pollancres i les arbredes Passat Sant Celoni, comencen les arbredes de pollancres. La Tordera i totes les rieres que hi aflueixen creen arbredes de pollancres. Pel meu gust, és el principal encís paisatgístic d’aquest viatge. La comarca de la Selva, en acostar-se al fil, ondulat, dels contraforts del Montseny i de les Guilleries, fa arbredes, de la mateixa manera que en el meu país la proximitat del mar proposa pinedes simètriques i fosques a la vista humana. El curs de la Tordera i l’estany de Sils, que tingué antigament una existència i avui només es produeix quan les pluges inunden el país, són els elements actius dels pollancres. De vegades, les arbredes es troben al costat mateix de la via. Les he vistes en tot temps: a l’hivern quan els arbres tenen una nuesa purament lineal, sovint amb vastes taques d’aigua lívida, com un espai lacustre sobre el qual els arbres es mantenen erectes i immòbils com si s’haguessin mort verticalment. I naturalment en el bon temps, quan els pollancres presenten la seva elegant i fina abundància arbòria. Són un bosc les arbredes? Sí i no. Per a ser un bosc en el sentit literal de la paraula, els falta l’element còsmic del bosc, el desordre, el caos geològic i botànic, la impossibilitat de veure en la selva –fins i tot en les nostres modestes selves- més enllà del nas. La frase alemanya: els arbres no deixen veure el bosc, és, potser, la quinta essència de la selva, no solament verge, sinó sorgida sobre els accidents naturals del terreny, és a dir, sense ordre ni concert. L’arbreda és, per contra, el bosc enjardinat, alineat, seguint unes perspectives, plantat d’arbres uniformes i, per tant, de formes repetides, és a dir: pensant en un rendiment gairebé infal·lible. Però, per altra part, tampoc no es podria dir que és un jardí, ni tan sols un jardí molt simple, perquè, encara que l’arbreda necessiti un espai pla i tingui una alineació perfecta, d’un perspectivisme matemàtic, no conté cap element de caprici ornamental i decoratiu. Tinc una debilitat per les arbredes, no solament perquè en el meu país no n’hi sol haver, sinó perquè és una forma situada a mig aire del jardí i del bosc, que és la forma de jardí natural més acostada al nostre temperament, a una forma de gràcia sense afectació que satisfà el gust més real. La defensa del jardí contra el bosc, de la cultura contra el naturalisme, realitzada pels noucentistes, està molt bé, però els extrems em toquen poc. Prefereixo un entremig que no engavanyi massa ni d’un cantó ni de l’altre, que em deixi respirar naturalment.

M’agradaria de conèixer els jardins geomètrics italians i francesos i els jardins anglesos més lliures. Potser algun dia els podré veure. Qui sap, Mare de Déu! Fa anys que en sento parlar a conseqüència de la polèmica del noucentisme. Els jardins caòtics, amb pedres, plantes exòtiques i elements “grotescs” –nom que ve de l’italià grotta-, fantasies decoratives merament mecàniques, m’agraden poc. Ara s’han posat de moda. Semblen jardins per a genis. A mi m’agraden els jardins barats, tranquil·litzadors i autèntics. L’arbreda és el jardí més primitiu i més simple; la idea arquetípica del jardí obeeix a la pura i simple comptabilitat del propietari. Els arbres són plantats a les distàncies exigides per a seu més ràpid creixement –i rendiment. la meva idea que els paisatges més bells són sempre els més útils, els que produeixen més renda, està en l’essència de l’arbreda. Per altra part, les arbredes són elegantíssimes. Què se’n podria dir més? Quan el tren arriba al país de les arbredes –situat grosso modo entre Sant Celoni i Riudellots- s’inicia de vegades el crepuscle. A l’hivern, la tarda començava d’obscurir-se. Quan l’arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d’arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d’uns cavallets. Semblava que el tren s’aturava i que els arbres es posaven a rodar sobre un eix invisible, i aquest moviment funcionava tan bé que semblava d’un mecanisme perfecte. En la llarga monotonia del viatge, aquest moviment, com les truites tan fabulosament grogues –truites que semblaven d’ous de canari- que es venien a dins d’un llonguet a l’estació de l' Empalme, eren dues autèntiques sorpreses. A l’hivern, ja fosc, hi havia de vegades, en les arbredes, la lluna plena. A terra, els bassals de les últimes pluges eren tan envaïdors que donaven al país un aspecte lacustre. Sobre les aigües melangioses i lívides, tocades per la lluna, els arbres descarnats, lineals, es mantenien en un ordre perfecte. Era un paisatge irreal, que semblava somiat, lleugerament sinistre, però d’una tendresa estranya –probablement la tendresa tan fina del paisatge de la comarca de la Selva. Amb el bon temps veia –des del tren- les arbredes en la seva esplendor modesta, generalment solitàries, les ombres clares fugint sobre la terra –sobre l’herba fresca amb les petites flors silvestres. M’hauria agradat de passar una tarda o dues en algun d’aquests indrets amb alguna senyoreta afeccionada als encants de la naturalesa. Però una combinació semblant, que a priori sembla tan fàcil i senzilla, encara no s’ha produït i és ja difícil que es produeixi. És molt possible que estigui predestinat tota la vida a passar amb aquest tren davant d’aquestes arbredes i a no aturar-m’hi mai. És gairebé segur que seran un element imaginatiu de la meva precària fantasmagoria.

L’arbre típic de les arbredes és el pollancre, que té moltes varietats i és alt, esvelt i elegant i sembla haver estat creat per donar a les arbredes l’encant que tenen. El pollancre té una fulla que quan passa una mica d’airet repiqueteja d’una manera alegre i deliciosa, i així en aquests paratges hi ha sempre un sorollet més o menys viu que fascina càndidament els sentits. Per altra part, la fulla d’aquest arbre gira a l’impuls del ventet –com la de l’olivera-, i així quan apareix a la llum plena la part posterior, que és més clara, sense arribar a ser platejada, però molt esponjosa, es produeix en les masses d’aquests arbres una escuma lleugera que no és tan consistent i metàl·lica com la dels olivars, però que té una suavitat indicible. Des del tren jo pensava aquesta tarda en l’agradable gràcia que tindria, allargar-se en l’herba de les arbredes, amb els ulls al cel, i passar una estona contemplant aquests moviments vegetals tan prodigiosament innocents i divertits. Les arbredes són, potser, l’espectacle vegetal del país més unit a la nostra manera de ser. És un espectacle molt canviant –d’una varietat que de vegades sembla difícil d’explicar, almenys en aparença. Potser la llum és l’element més decisiu del seu esperit. Amb determinades llums les arbredes tenen un acolliment alegre, radiant i agradable. Altres vegades tenen un aspecte trist, decaigut i deprimit. De vegades arriben a produir, cap al tard, tan solitàries, una por indefinible.

Josep Pla El quadern gris

El jardí dels cinc arbres

Després, quan ja m'havia

fet molt de mal i quasi

sols podia somriure,

vaig triar les paraules

més senzilles, per dir-me

com passaven levíssims

ors de sol damunt l'heura

del jardí dels cinc arbres.

Era groc breu de posta,

a l'hivern, mentre queien

els últims dits de l'aigua

serpentina, d'alts núvols,

i l'estrany temps m'entrava

en presons de silenci.

Salvador Espriu

Cançó després de la pluja Ara el que cal és que tot recomenci: els pollancres i els tells a la vora del riu i les flors al jardí d'hivern, els homes que treballen fora vila i les cases incertes del raval, les dones i els infants, el soroll del carrer i el de les fàbriques i l'aigua sota el pont, els que van i els que vénen i els que no van ni vénen. Ara el que cal és que tot recomenci: la veu i el gest on no hi ha veu ni gest, els camins que no menen enlloc i la incertesa del vent, el que encara no hem dit i el que encara no hem pensat, el que voldríem i el que no voldríem, el que és bell i llunyà i el que és pròxim i obscur. Ara el que cal és que tot recomenci; ben certament, el que més cal és l'esforç de recomençar un cop més encara. Miquel Martí i Pol

El matí i tu Ara t'enrioles, i el matí es fa espès de versos i espígol, de festa i ocelles. Ara les mans teues esbullen poncelles, i el matí es pentina amb galtes i oboès. Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès: t'has endut llur ombra sota tes parpelles, i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles. Oh els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res! Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos una primavera antiga es va desfent, i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos. Tot se m'anuncia com una florida, com una sang tendra que em cenyís breument. I et tinc vora els llavis: què més és la vida?

Joan Fuster

(

Calladament

Des d’aquesta aspra solitud et penso.

Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles

els pollancs que miràvem en silenci

des del portal de casa.

Tantes coses

se m’han perdut amb tu que em resta a penes

l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata

fins i tot en un àmbit tan estricte.

Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,

el verd proclama vida i esperança

i jo visc, i és vivint que puc pensar-te

i fer-te créixer amb mi fins que el silenci

m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol - Llibre d’absències

La més alta Del cel em peixen les rosades blanes, jo tinc l’amor del ventijol més franc i veig l’alba primer que mes germanes: só la fulla més alta d’un pollanc. Sola dansant en mes diades vanes, de mes germanes he traït la sang: em són llurs vagaries tan llunyanes com l’ull negre del pou i el núvol blanc. Tu, vell Destí, que tan soberga em feres: que a les ratxades tardorals primeres caigui del cim de mon etern abril, vegi el fullam que canta i s’esgarria i cada giravolt de ma agonia sigui el salut a una germana humil.

Josep Carner

L'alzinar i el pollanc Un alzinar tot negre en el matí on s'arrossega un poc de boira morta, en legió s'allarga, sense fi, com l'amistat, plegadissa i forta. I a un llambregueig de sol, que vol i dol, la fontanella riu en una prada, i el fi pollanc devora un corriol es torç com una dona enamorada.

Josep Carner

Tan lluny de mi Tan lluny de mi, tan lluny de mi és la beutat que el pensament s'hi perd. Quan vaig girant en el jardí primavera se'n riu amb el seu mirar verd. L'àlber, per sostenir la fulla clara, té uns brancs de platejada voluptat. El cel hi oneja tot just ara. El cel que passa llis deixa l'home oblidat. Ni un sol ocell, entendrint l'hora. Ni un moviment, pel meu esguard. La brisa no s'atura i va a la vora dels tamarius i de la mar.

Josep-Sebastià Pons Però en aquella pau de la boscúria, la mort del Comte Arnau fa un altre so, no hi ha esgüells ni llepissosa fúria: la mort del Comte Arnau hi és de debò. La soca de l’alzina front de vella i el faig verd d’aigua i enamoradís, i el roure, fulla seca i casanella, i el pollancre estirat i socalt, i el vern, música fonda i copa llisa, i el trèmol, que no atura el tremolor, i el bes, fulla de neu i tronc d’oliva, i el pi, grapada verda de verdor, i el castanyer, encantada pampolada, i el freixe, que és tot nervi i brancadret, i l’om, trena rissada i refilada, i més amunt, la poma de l’avet, tots els arbres que als boscos sovintegen, que xuclen gràcies a la seva gleva d’or, que no canten, ni riuen, ni festegen, però tenen ànima i un cor”

Joan Maragall

Una fulla de pollancre que flotim flotava a l'aire va aturar-se a la riera, i flotim flotava a l'aigua.

Miquel Desclot Pollancre Salut, pollancre verd! Torre encantada! L’amor t’omple d’ocells. Cada ocell una branca perfumada i tot l’arbre un repic de cascavells

Joan Maria Guasch

Aigua, on vas?...» Aigua, on vas? Rient vaig pel riu a les ribes del mar. Mar, on vas? Riu amunt vaig buscant font on descansar. Pollancre, i tu què faràs? No vull dir-te res. Jo... tremolar! Què desitjo, què no desitjo, pel riu i per la mar! Quatre ocells sense rumb en l'alt pollancre estan.

POLLANCRE Arbre que destaques al riu i al barranc ben dretes les branques llargarut pollanc Quan, tímid, arriba el temps de tardor, amb fons de tristesa llueixes grogor. El fred et desfulla, sec pollancre ert, pro l’abril et torna el viu vestit verd. I el menut mitjaire t’alegra l’estiu si en sortosa branca t’hi teixeix un niu.

Aroa Monterde i Cristinna Bartumeus LLÀGRIMES DE TARDOR Què tindran els pollancres de la riba que ploren silents omplint el camí? No ploren, no, que teixeixen el pas d’un daurat tapís, guarint les petjades de l’avi que cerca la remor del riu, i dels enamorats que en temps tardorenc ompliran els llibres de fulles daurades. No ploren, no, que es lliuren al vent, i voleiant, com pluja de carícies suaus, cruixiran alegres en els jocs d’ infants.

Núria Niubò

Dulce chopo, Dulce chopo, Te has puesto De oro. Ayer estabas verde, Un verde loco De pájaros Gloriosos. Hoy estás abatido Bajo el cielo de agosto Como yo frente al cielo De mi espíritu rojo. La fragancia cautiva De tu tronco Vendrá a mi corazón Piadoso. ¡Rudo abuelo del prado! Nosotros, Nos hemos puesto De oro.

Federico García Lorca El chamariz en el chopo El chamariz en el chopo. -¿Y qué más? El chopo en el cielo azul. - ¿Y qué más? El cielo azul en el agua. - ¿Y qué más? El agua en la hojita nueva. - ¿Y qué más? La hojita nueva en la rosa. - ¿Y qué más? La rosa en mi corazón. - ¿Y qué más? ¡Mi corazón en el tuyo!

Juan Ramón Jiménez

Huso de la hiladora, a la mañana blanca y nueva, chopo desnudo y fino: entre la niebla, hilas ropas de boda para la Primavera. Un arroyito claro te lame el pie: se lleva el hilillo que hilas de tus copos de niebla; el hilillo que hilas y que se va cantando entre la hierba fresca.

Dámaso Alonso

Debajo del chopo, amante, debajo del chopo, no. Al pie del álamo, sí, del álamo blanco y verde. Hoja blanca tú, esmeralda yo.

Rafael Alberti

El agua que está en la alberca y el verde chopo son novios y se miran todo el día el uno al otro. En las tardes otoñales, cuando hace viento, se enfadan: el agua mueve sus ondas, el chopo sus ramas; las inquietudes del árbol en la alberca se confunden con inquietudes de agua. Ahora que es la primavera, vuelve el cariño; se pasan toda la tarde besándose silenciosamente. Pero un pajarillo que baja desde el chopo a beber agua, turba la serenidad del beso con temblor vago. Y el alma del chopo tiembla dentro del alma del agua.

Pedro Salinas

Chopo muerto ¡Chopo viejo! Has caído en el espejo del remanso dormido, abatiendo tu frente ante el Poniente. No fue el vendaval ronco el que rompió tu tronco, ni fue el hachazo grave del leñador, que sabe has de volver a nacer. Fue tu espíritu fuerte el que llamó a la muerte, al hallarse sin nidos, olvidado de los chopos infantes del prado. Fue que estabas sediento de pensamiento, y tu enorme cabeza centenaria, solitaria, escuchaba los lejanos cantos de tus hermanos. En tu cuerpo guardabas las lavas de tu pasión, y en tu corazón, el semen sin futuro de Pegaso. La terrible simiente de un amor inocente por el sol de ocaso. ¡Qué amargura tan honda para el paisaje, el héroe de la fronda sin ramaje!

Ya no serás la cuna de la luna, ni la mágica risa de la brisa, ni el bastón de un lucero caballero. No tornará la primavera de tu vida, ni verás la sementera florecida. Serás nidal de ranas y de hormigas. Tendrás por verdes canas las ortigas, y un día la corriente llevará tu corteza con tristeza. ¡Chopo viejo! Has caído en el espejo del remanso dormido. Yo te vi descender en el atardecer y escribo tu elegía, que es la mía.

Federico García Lorca

BIBLIOGRAFIA WIKIPEDIA http://amicsarbres.blogspot.com/2005/10/versos-i-canons-darbres.html

ANNEX 1: PRESENTACIÓ