El i' d'abril de l'any passat

SIGUEM ENRAONATSL'autonomia de Ca4a1unya no ha pas de perjudicar la llibertat ni la

hisenda de Casfella.

Any IV. Núm. 177 - Barcelona, dijous, 23 de Jun y de 1932

No (robem prou f orfsels adversaris perquèhàgim d'afegir la fe=mença . a la indignació.

Preu : 30 cènfims • Pelai, 62. Telèfon 15300. • Subscripció : 3`50 pessetes frimesfre

UN COMPÁS D'ESPERA MIRADOR INDISCRETHai passat força coses, d'onçà d'aquell 17

d'abril, durant el qual tres ministres de laRepública espanyola, després d'una confe-rència amb el President de la Repúltlica Ca-talana, Francesc Macià, arribaren a la fór-mula de reconèixer la Generalitat. de Cata-lunya, i tots els reunits deixaren per mésendavant l'articulat de la llei •segons la qualhavia de regir-se aquesta Generalitat. Hanpassat moltes coses ; però hi ha un punt quehom no ha pogut canviar. Una cosa essen-'cial: la reconeixença de Catalunya com a

derrotistes, tot i rcconèixer la santa inten-ció de molts. Profundament indignats perI'anim dels nostres enemics, no els trobemtampoc tan forts perquè a la indignació s'a-fegeixi la temença. 1, sobretot, mat no hemsomiat — ni desitjat — que l'autonomia deCatalunya fos fruit del bon vóler d'uns ad-versaris, sinó que nasqués d'una certa lluita.

Sigui com sigui, en últim anàlisi, Cata-lunya i ]'Estatut seran més 4'obra dels go-venns de la Generalitat que de les Consti

-tu•ents die la República.

Hem sentit els més oposats comentaris del' çtitt4. d'ñlexandre Lerroux, cou¢rastantjamb el seu partit i posant-se al nostre cos

-tat durant 'la votació d'una esmena estatu-taria. N'hi ha per tots els gustos : des delsque troben que el cap dels radicals ha obratd'una manera sincera i lleial, fins als que nohi volen veure més que un gest diplomàtic,innocu, ja que el seu vot no canviava desentit l'agulla de la balança.

Però l'anàlisi de l'element intencional, en]'acte del senyor Lerroux ni ens pertany niens 'interessa. L'únic que val és la signifi-cació política : i és indubtable que el senyorLerroux, continuant segut, quan els seuss'aixecaren, valia donar a entendre prou cla-rament que refusa de posar-se al front de lapolítica anticata.lana (a diferència d'un Mau-ra) ; i és significatiu que hagi triat precisa-ment una votació sobre l'idioma, que ésl'ànima de la catalanitat.

Aquesta posició del senyor Lerroux ensmereix la nostra atenció. El cabdill radicadés l'únic home capaç de formar gabinet, Ile-vat del senyor Azaña, que hi ha al Parla

-mont ; tant si constituís un govern homo-geni, com si, amb la força radical, subs-tituís la massa socialista. I no és pas indi

-feremt per a nosaltres que aquest polític vul-gui o no dreçar una bandera anticatalanista.

L'actitud del senyor Lerroux vol dir, sim-plement, el fracàs de totes les maniobresque s'han fet per intentar «suprimir» ladiscussió de l'Estatut de Catalunya. Si can-viés el governi, àdhuc si vinguessin unesCorts, el nostre 'Estatut hi estaria a l'ordredel dia.

Els DijousBlancs

El reforicismePotes les persones que s'havien familia-

ritzat amb els Parlaments de l'antic règim ihan assistit a les deliberacions de les CortsConstituents reconeixen el fet : la vella retò-rica parlamentària ha mort, segurament fersempre més.

De qualsevol partit que sigueu, tant si te-niu simpatia per a l'obra d'aquestes Cortscom si no n'hi teniu gens, el fet és inne-gable i, tanmateix, molt significatiu. Lavella retòrica ja no s'estila. Encara més : laCambra sent intolerància pel retoricisme.Els diputats — que són els que més bé co-neixen el pols del Parlament — us diranque n'hi ha prou que s'alci segons qui per-què es buidi la Cambra. Si el tema és moltapassionant, els diputats es mantenen en elseu lloc, però una critica d'una ironia acerba,passada a cau d'orella, circula ràpidamentde cap a cap del saló. Una frase cruel, eme-sa en un extrem de l'hemicicle, llençada dis-cretament i en veu baixa, podríem dir enonda curta, passa sense obstacles i arriba alscorreligionaris polítics de l'orador. A lesCorts Constituents hi ha diputats de les an-teriors legislatures que han quedat absolu-tament desvaloritzats per culpa de la retò-rica. Els ha desvaloritzat més la capacitatd'atabalar aanb un discurs buit i altissonantque el fet d'haver co•laborat amb la monar-quia.

Val a dir que en gquestes Corts encarahi ha menys oradors retoricistes que homesde d'antic règim. La vella retòrica ha passatal museu històric, com tota la sumptuàriade la monarquia.

L'últim orador castelarista haurà estat donAntonio Maura. Si ara don Antonio fos viu,quan dispararia la serpentina inacabable d'a-quells períodes tan recargolats, els diputatsd'ara se'l j endrien com un número d'espec-tacle.

Parlar bé sempre serà un fruit de la civi-lització, però la vella retòrica de gust espa-nyol difícilment ressuscitarà. Se n'havia fetmassa obrés. L',yrzrtòrix7ranarsa no ha arri

-bat mai a un grau tan elevat de xurrigueresccom en el període castellà que va de Castelara Antonio Maura. La retòrica omplia abanstot el Parlament fins a no deixar passar lesidees. Un discurs ben barroc podia tirar aterra qualsevol projecte de llei i ésser elprincipal instrument d'un error polític irre-parable.

Seria inútil que intentéssim explicar elfenomen dient que el Parlament actual ésinferior als del temps de la monarquia. Ales Corts actuals hi ha uns seixanta cate-dràtics — massa funcionaris! — El que pas-sa és que el Parlament ha estat assaltat peruna generació nova, ben diferent, per l'edato per les idees, dels components de les Cam-bres anteriors.

Avui la retòrica vella és tan arqueològicacom el mirinyac o la calessa.

No cal desesperar de res. Tot es fa vell,tot passa. De la mateixa manera que hemvist arreconar el castelarisme, veurem caurecertes idees. Si una altra generació ha dediscutir un Estatut per a Catalunya, tro

-barà el camí molt més desbrossat. El cros-tisser de les idees segle XIX quasi hauràcaigut. Ara mateix, entre els que han com

-batut l'Estatut, ningú no ha gosat retreureLepant i les Navas de Tolosa. 1 és que ésimpossible lluitar contra el corrent d'ideesnomés amb tòpics. — B.

Pànic jusiifica4El Dr. Vivancos, a més d'ex-candidat a

regidor d'Acció Catalana i d'aspirant a can-didat a regidor d'Esquerra Republicana, ésun dels elements organitzadors de l'home

-natge al senyor Anguera de Sojo i un delsautors de la idea de régalari a l'ex-gover-nador civil de Barcelona aquell bastó decomandament que fa una pila de mesos queroda .per les gasetilles dels diaris.

Degut a això, es conta que el Dr. Vi-va,ncos, tot just ingressat a l'Esquerra, ha-via de realitzar unes gestions prop dels pro-homs del partit i quan van encarregar-lique visités el senyor Llufií, va exclamar totesverat :

—Ah, no! Em Lluhí, no!... Digueu-me'nun altre...

De moment, van pensar-se que tenia ma-nies. Després, tot va aclarir-se. El Dr. Vi-vancos, quan li parlen d'En Lluhí, es veude seguida el bastó de l'Anguera entre capi coll...

Confia les murmuracionsDiumenge al matí, al saló nou del Con-

sistori es celebré la reunió del Cos d'Ad-junts dels nostres Jocs Florals. Presidí EnJoaquim tCabot i Rovira.

—Ai, ai !—preguntà un —. Per què nopresideix IEn Mabheu?

— Perquè és sord—li respongué un altre._ iOih, i IEn Lluís Via també ho és-

aifegi un altre concurrent.—:I també En Casades i Gramatxes-

confirmà un quart.—'Ara compren el que passa amb els

Jocs Florals—conclogué sentenciosaanent EnRocamora —. Amb un tercet de sords noels arriben les murmuracions de fora. Peraixò vam com van!...

FentinveníaríEs passà a elegir les vacants de conse-

Ilers. En Bulart i Rialp demanà la melee-ció d'En Pirozz'vni i d'En Manuel Roca-mora i proposà p r a cobrir la vacant delcanonge C'ollell !En Joan M. Guasch, delqual féu un abrandat panegíric.

--En Guasch s'ho mereix 1 Ha guanyatnou premis ordinaris, la qual cosa vot dirque és mestre en Gai Saber tres vegades.I esperen-vos, que encara no ha acabat ija veureu com aquests nou premis aviatarribarain a la dotzena de frare!

En Guasch, que seia al costat d'En Bu-lart, l'estirà per l'americana

—Calla, home! No ho enredis! Això esfa i no es diu...

Él maquiavelisme de la LlígaFent-se l'escrutini per a l'elecció de Man-

tenedors pels Jocs Florals de l'any vinent,en una candidatura aparegué esborrat el

nom de Jaume Bofill i Mates, substituïtpel de Ventura Gassol. Tothom es quedasorprès. De sobte, la veu d'En Buiart iRialp exclama:

—Vaja ! Ja ens la carregarem nosaltres.Ara diran que això és el maquiavelisme ici jesuïtisme lliguer!

En Nadal i Blanc es tornà tot vermell.Devia ésser l'autor de la facècia.

Un que arriban4 tard

sempre fa d'horaQuan ja tots els reunits eren fora arribé

a ]'Ajuntament En Duran i Ventosa. Com-plimentós, un oficiái de 1a guàrdia, per si

les coses canviaven i !En Duran tornava aI'Ajuntament, li 'ho advertí.

—Don Lluís, ha fet tard. Tots ja sónfora. -

En Durant somrigué d'aquella manera sor-neguera que el caracteritza:

—Sí que ho sento.L'oficial de la guàrdia urbana dona un

copet a ]'espatlla de don Lluís bo i dient-li.-Bé, no es preocupi. Encara que faci

tard vostè sempre arriba d'hora.Don Lluís, somrient, se n'anà amb un

company carrer de Fivaller avall comentantque, en efecte, per la intenció de ('urbà,encara era una mica d'hora.

"Mo4 de la fin"El doctor Fuster, ex-metge de Ripollet,

ex.regidor i ex-cantador de les 'lloances deSuïssa, engegà un discurs interminable de-manant que al Parc de la Ciutadella s'erigísun monument al canonge Colle'll. Quan ha-gué acabat amb la paciència de tots, el se-nyor Joaquim Cabot, que presidia, digué

—Hi ha algun altre senyor adijunt que vul-gui fer ús de la paraula?

Llavors es sentí la veu de l'arqueològic se-nyor 'Casades i Gramatxes que actuava desecretari, el qual aflautadament exclamà

—Aquest doctor Fuster haurà de fer el fa-ver de baixar i repetir-me el que ha dit.No l'he entès d'una paraula.

Una rialla general acollí els mots del se-inyor Casades, i davant de l'amenaça d'unasegona part del discurs, En Bulart i Rialp,que nua tan bé l'advocacia amb el floraleig,acabé

—Y firma S. S. con las partes. Doy fe.

Una irreverència d'« l Mafí»Hom no s'hauria pogut creure mai que

El Matí pogués arribar a exhibir una irre-verància com la que va aparèixer en lesseves pàgines del passat dia 1 4.

La premsa us dóna a voltes aquestes sor-preses, i ara El Matí ha marcat també laseva fita. Comentant els actes d'aniversaride la seva fundació, va imprimir el següent

Uns cent vint-i-cinc comensals s'asse-gueren a les taules distribuïdes de maneraque tothom se separa de Jesucrist..,

A hores d'ara, ja estem veient el pobretipògraf culpable fent una novena a SantPancràs l

Per esverar un comunistaFa unes setmanes, hom donà una excep-

cional importància á la troballa d'unes fullescomunistes que des de Madrid rebien tresestudiaints de Medicina. Els diaris duguerenels seus noms : Aiguader, Sala i Grau.

Aquest darrer, bon xicot i tan candoróscom ells altres, es trobà amb el següent:

Visqué a l'hora de sopar d'eel dia deautos» — suposem igual que els altres dos— una escena familiar de tipus normal encasos semblants.

En acabar el trist sopar, la minyona entràal menjador tota esverada.

— Senyoret, senyoret, hi ha dos mossosd'esquac ra amb les escopetes que demanenper vostè.

Estupor general, Ofuscació en el deman-dat i amargues lamentacions per part delsseus pares.

Els mossos d'esquadra digueren que, mal-grat les ordres severes que tenien, no l'a-presarien si els feia a mans tot el materialrevolucionari de què disposés.

Efectivament, al cap d'una estona sortiende casa amb quatre papers i dos llibres deMarx, El Capital i un altre.

Després d'això, Grau volgué avisar alsseus companys del perill que corrien d'és-ser registrats. No calgué. Tot era una ma-niobra coactiva organitzada pel seu pare, eljutge municipal de Masnou.

Als banquets de la burgesiaDies enrera tingué Itoc a I'Hotell Subur de

Sitges un banquet amb motiu de la inaugu-ració dol monument a Rossinyol aixecat enaquélla població.

A l'àpat, assistien el doctor Aiguader, laseva muller i cl seu fill.

Quan passaren els cigars, el noi Aiguader,el comunista, digué al seu vel

—.Miraré si en puc arreplegar dos encomptes d'un. Jo no fumo, saps; però he defer contant a algú del partit.

Una senyora esgarrifadaL'al tre dia, amb motiu d'haver-se de ce-

lebrar un concert, hom estava muntant ungran empostissat al mig de la Plaça de laRepública.

Una senyora passava amb una nena.—Què fan, mamé?La senyora, tota esgarrifada—Això és que deuen muntar aquella gui-

llotina que deien.. .I es va senyar.

El subconscien4 d'un lápsusEn l'article dç Rafael Moragas publicat

la setmana darrera, aparegué un lapsus quenomés pot 'explicar un freudià fent servirl'inconscient. IEs deia que ni Albéniz, niGranados, ni Malats tenien un carrer aBarcelona i, efectivament, Granados i Ma-lats l'hi tenen. El que havia de dir el text,era que no tenien un monument, i per aixòs'afegia que, amb caràcter particular, unindustrial baroeloní els ert erigeix un a casaseva.La feina del subconscient en tot això, és

e record d'una frase que corregué per Bar-celona quan es canvià el nom del carrerde la Universitat. IEs deia que aquest ho-nor no es feia al músic, sinó al torpedejat.El popular empresari Gil, lo Chil, arribàa dir em .aquella època, al nostre collabo-rador Pahissa :

—Ja ho veus, Pahissa ; aquest et marcael camí : fes-te torpedechar, i seres célebremés aviat que fent música.

1:' ,: persona .de dret. I havent pogut obtenirr ^; çirh ; uest resultat, el ásn diffc 1 de tstks,., per-

què en ell son impií&ts els altres, els cata-lans tenim un cert deure de controlar, desotmetre a examen i no admetre així comaixí les vorsioms que tendeixin, sota pretextd'esperonar el nostre entusiasme, a debilitarla nostra força moral, la nostra empenta ila disciplina dels nostres polítics.

I potser avui aquesta reflexió és oportuna.Recordem que, en el número anterior pre-sagiàvem estones d'angúnia, explicables,però que qui sap si oferien menys perill delque semblava. Car, en l'examen d'un pletpolític, sempre cal destriar d'allò que ésmerament vexant, allò que, realment, causaperjudici. Posem per cas, la legiferació pri-moriveresca contra el catalanisme era un in-sult per a la mostra dignitat ; però mai nova constituïr cap perill gens seriós contraCatalunya.

I és distinta ifa reacció contra les cosesque ens vexen o contra les que ens perju-diquen. La indignació s'escau a 'les prime-res ; la cura i el pressimisme — sense queaquests sigui mai excusa per a la 'vnaoció —són adequats a la segona.

I el presagi que fèiem la setmana passadas'ha confirmat. Les siegociacions de l'Esta-tut han sofert un atur forçós. La malvolen

-ça, ja descomptada, d'alguns envers el nos-tre idioma, s'ha vist reforçada pel concursd'inesperats reforços. 'Es veu que a la Cam-bra hi ha cert sector bastant important quevaldria que l'Estatut català esdevingués úni-cament dl dels castellans residents a Cata-lunya — segons adequada frase de Nicolaud'Olwer — i el farcirien de declaracions dedrets — i de torts — fins als •límits delgrotesc. Han intentat fer passar alguna cosa.Aquella disposició, por exemple, que ordenaque tots els documents emanats de les cor-poracions catalanes tinguin dues redaccionscatalana i castellana. No hi pot haver, enmolts casos, cosa més gratuita i més impro-cedent ; i, no hi ha dubte, al forns de l'ànimque ha inspirat aquesta •esmena, hi ha tesganes, no solament de vexar-nos i fer-nossentir una suposada força, sinó encara deperjudicar la nostra catalanitat.

Però, per fer mal, voler no basta. No dis-cutirem, perquè la compartim, la profundaindignació i la pena que ens produeixenaquestes mostres de mala voluntat. Peròtampoc aprovarem l'actitud derrotista d'a-quells que diuen que tot està perdut i quemés valdria tirar-ho tot enlaire. Perquè, perdavant dels nostres humors, posem el bone-fici de Catalunya.

Aquesta mateixa disposició, dins la pràc-tica, serà una cosa o una altra, segons Fon

-cert que tindrem a aplicar-la. Però tenintpresent que l'article no diu quan ni comhaurà d'ésser aquesta edició bilingüe, enstrobem que, al fons, tot es redueix que lesLleis catalanes seran traduïdes al castclldper la mateixa Generalitat. I bé; com siguique una traducció castellana sempre seraindispensable, sempre serà millor que tinguie'1 dret de fer-la la Generalitat, que no pasque se'l reservi l'Estat central. Es clar que,emparant-se amb aquest article es podriamortificar en molts de casos 'la dignitat ca-talana; però no hi ha por, que si nosaltresvetllem aquests abusos no es donaran. Carsempre hem de partir del principi que ambl'articulat més liberal pot oprimir-nos sisom inconsistents i amb un d'aparentmenthostil i rígid podem romandre àrbitres de lesnostres coses, si som ferms i actius. Al cap-davall, a través de les paraules i els regla-.r»ents, qui dirà l'última paraula serà l'espe-rit de Catalunya.

No ens podem posar al costat, doncs, dels

RAMBLA CENTRE, 33 - PASSATGE BACARDI, 2

EI dinar sota els arbres

¡NERVIOSOS.J

Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

GRAGEES POTENCIALS DEI DR, SOIVRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç la

°r ° Neu ra stènia, tmpefenciatenfefe-lea,evesmanifea£acinn,,,

jrc;;;EEE:•:5:,

mal de cap, canaemenf menfel, pexdue dememòria, vertígens, fadiga corporal, fremolors, díapèpsia nervio-ae, tots e ls ns, fo n me i s nerviosos en general de lesdonc

s is fets els frasfon

s er QdniCl que Ue finguin per causa o origen es gota.

ment nerviós.

Les Gragees potencials dei Dr. Solvré,més que un medicament són un elemenf essencial del cervell, medul'lu i £of cl sísfema nervió e, regene.cant el vigor sexual propi de l'eJat conservan£ la salut i prolongant la vida; indicades especialment als esgo.fats en la seva joventuf per tota mena d'excessos, als que verifiquen treballs excessius • tant físics com moralso infel'lecfuals, esporlisfee. bornes de ciències, financiers, arflsfes, con^ercíanfs, industrials, pensadors • etc.,aconseguint sempre, amb les Gragees pofencials del Dr. Soivré, kofs els esforços o exercicis fàcilmenti disposant l'organisme per rependre'Is sovint i amb el màxin resultat, arribant a l'extrema vellesa i senseviolentar l organisme smb energies pròpies de la jovenfuL

Basta pendre un flascó per convèncer=se'n

Venda a 5'50 ptesr flascó, aa totes les princlpais farmàcies d'Espanya, Portugal i Amèrica

NOTA. – Dirigint-u i lraesoOe/ 0'25 pis. en argolla de correu prr al franqueig a OFclnes Laboreforio Sòka'¿erg, carrer del Ter, 16, Barcelona, rebreu gralla un llibre ezpllcafru sobre Por/gen. duenrotllnmenl 1 ¡rocía-mèht d'aque.ster mola/ties.

Una recomanació a 4empsSom a l'època dels exàmens escolars, que

és una de les èpoques de I'any que tenenanecdotari propi.

Els exàmens, com totes les proves su-premes, són rics d'aquell tipus d'anècdotaque resta. Com ho són els parts, els casa-ments i àdhuc Des defuncions.

Les anècdotes d'exàmens al llarg delsanys han arribat a formar un cos caracte-rístic que donaria per uns quants volumsdivertits.

Tanmateix, però, aquest any no n'hemsentit contar cap dé prou categoria, i noés pas que amb això vulguem dir que nos'hagi produït.

Perd si no en sabem cap de l'any, fenimla certesa d'haver-ne recollit una d'inèdita,de fa uns quants anys, que és urna peçad'antologia.

^En Martínez Vargas examina d'Infàn-cia. L'aula és plena. L'examinant va demal en pitjor i no aconsegueix treure elcarro del pedregam. En Vargas cl veu perduti tira visiblement a acabar-lo de perdre.La sensació del públic és unànime : suspensirremissible.

—Vaya-usted con Dios.,.L'estudiant fa com qui es retira, però es

repensa. I davant l'estupefacció del públicpuja les grades de la tarima, es fica ma ala butxaca, treu una carta i li dóna alprof es sor.

—Me n'havia descuidat,.,En Vargas l'obre, la llegeix i amb tot

l'aplom de què és capaç diu, adreçant-seal públic:

—Senyors, mirin que éš prou ! Venir-mea mi amb recomanacions ! Ara, si no fosque aquest alumne ja estava aprovat, notindria més remei que suspendre'l.

Esculfor i dramafurg

L'escultor Canyes, .a desgrat de l'èxitfalaguer de la seva darrera exposició — dar-rera i primera —, sembla que està conven-çut que el seu fort no és l'escultura, sinóla literatura, sobretot la dramatúrgia.

IEs clar que entre els seus amics hi haen relació a aquest punt concret tota menade parers. Algun d'aquests amics explicauna escena del drama més estimàt d'EnCanyes que és tanmateix una dada a tenirpresent.

Pare i fill — el barba i el galan — entau-len a .propòsit de ino importa què un violentdiàleg. 'Pot d'una el fill enfureït es treu dela faixa un ganivetàs i escomet el pare,el ventre del pare, L'agredit - així homarca l'obra — fa un bot endarrera escamati dio:

—IEp... !Després del monosíllab, cau el tdló ràpid.

Ep!En Canyes, emportat per les seves afi-

cions literàries, ha adquirit, a més delcostum d'escriure, el de llegir.

Un dia troba al cafè el ceramista Llo-rens i Artigues, i ]i diu, amb aquell airetan seu d'home que ve de l'hort

—Vols escoltar un pare:llet d'articles?En Llorens i Artigues, que sap per uns

amics allò del drama, es mira En Canyesseriosament, estarrufa el bigotet, fa un botendarrera escamat i exclama

—JEp.., !En Canyes es sent a!ludit i fu4minant-

ment pregunta—Qui t'ho ha explicat?

Un Sanf Anfoni laicA Sant Hilari Sacalm, cada any per Sant

Antoni els paletes organitzen una festa illoguen orquestra que toca a l'ofici i fa pasa-calle al matí, sardanes a la tarda i ball ala nit. Aquest any, però, va venir de moltpoc com els paletes de Sant Hilari no dei-xessin córrer la celebració del seu patró.Total perquè uns quants volien que l'or

-questra toqués com cada any i uns altresno volien de cap manera que acompanyésl'ofici.

La batalla entre uns i altres es va resoldrefinalment (el diumenge a la nit, o sigui lavigília) a favor dtlls partidaris de l'ofici.Però per poc els paletes de Sant Hilariaquest any haurien hagut de celebrar lafesta de Sant Antoni laic.

Els dissabtes, al despatx, el magatzem, laflbrica o l'oficina, aprofitant -se d'uns segonsd'absència obligada del que vigila, dringainvariablement una veu que proposa, ambaires d'haver fet 'la gran descoberta

—I si demà anàvem a passar el dia a LesPlanes?

Immediatament sorgeix la colla, se'm de-signa el ccapn, s'escull el punt de concen-tració dels espontanis excursionistes (!); lainiciativa, en fi, pren forma i resta sotmesaa una organització determinada.

L'endemà tot plegat es converteix en unequip de pantalons blancs, unes quantes ban

-des d'excursió pèssimament cenyides, unsquants turmells de :noia creuats amb laveta blanca de l'espardenya, uns epullovers»descolorits i heroicament passats de moda, elmatrimoni feliç i pantagruèlic que a còpiade fontades i costelles a la brasa ha arribata posseir una idea pròpia sobre l'excursio-nisme, atapeint-se pl.atxeriosament davant lesfinestretes dels Ferrocarrils de Catalunya.

Ja a l'andana i un cop obertes fes portesautomàtiques, els vagons es farceixen verti-ginosament de gent, coves de menjar i unxivarri tant o més important que la gent ie's mateixos coves de menjar. L'atmosferaesdevé, en justa conseqüència, particular-ment espessa i perfumada de brillantina debaixa qualitat,

De 'la Plaça de Catalunya a Les Planesel viatge agafa totes les característiquesduna proesa digne de cronometratge, decalvari perfecte i sense atenuants.

Els revisadors opten sempre per aquellposat fatalista davant del qual e1 més pru-dent i recomanable por als passatgers sónaquells circumstancials i no precisamentcomprometedors mots de comprensió

—Vostès, els pobres ene 1 eiats, en diesaixí deuen arribar al vespre allò que se'ndiu rebentats...

L'empleat sempre abaixa un moment lesparpelles amb la desolada identificació delque comprèn que li acaben de posar e! dita la llaga.

Els que, degut a les empentes, es veuenobligats .a resignar-se a les quatre paretsausteríssimes de la perreran .per a fer elviatge de Les Planes, procuren, si més no,treure un brillant partit de la seva situacióhumorísticament privilegiada. Els més dis-crets ho celebren amb acudits més o menysaguts (predominen els darrers), que tenen ladeilicadesa de no fer-vos-els escoltar a des-grat. Els altres — els indiscrets, s'entén

—procuren excellir en les més intrincades imi-tacions animalístiques, i a voltes fins arribena fer-se mereixedors de sinceres i prolonga-(les rialles d'admiració.

Potser és per això que el que signa aques-

tes ratlles sempre que en un espectacle decirc, o en un simple programa de varietés,descopreix un hàbil imitador de lladrucs,posem per exemple, hi associa invariable-ment el record d'aquestes «perreras» domi-nicals, atapeïdes de públic, del tren de LesPlanes.

Fóra curiós que un dia, un d'aquests re-pàrters per alls quals l'ofici no sembla oferirentrebancs, arribés a demostrar-nos d'unamanera evident el nombre de remarcables iexeellents imitadors de grinyols animalístics

que varen sentir-se posseïts, per primera ve-gada, s'entén, d'aquest do de la natura totviatjant dins un d'aquests modestíssims com

-partiments destinats al transport de la faunacanina.

^^r•

Sovint, quan us entreteniu elaborant l'iti-nerari d'alguna excursió, hi ha qui us in-terromp bes oracions per a demanar-vos

---Ja hi trobarem alguna font?

J

Evidentment, per un excursionista o sim-ple a ficionat a les arrossades sota els pins,una font és una cosa que satisfà plena-ment totes les ambicions d'un dia passatlluny de l'asfallt de la ciutat amb totes lesgrisors i misèries de la vida de suburbi com

-preses.I bé, a Les Planes aquest problema die

suma transcendència fou d'immediata i sor-prenent solució. 'Els 'propietaris de bars irestaurants, amb el cop d'ull infallible quesois proporciona una gelosa vigilància delcalaix, comprenent que una simple fontd'aigua corrent, amb les corresponents pseu-do-propietats medicinals pomposament anun-ciades, podria convertir-se perfectament (ino és joc de mots) en una admirable fontd'ingressos, cuitaren a furgar la terra i asollicitar lla collaboració duel primer lampista.

En l'actualitat, mig per obra dels cartell sanunciadors, mig per obra de la supersticiópopular que penja prestigioses teranyines da-munt les coses més banals i absurdes, aLes Planes hi ha — fent, naturalment, lesexcepcions del cas — un prodigi d'aigüesmedicinals (amb el corresponent comptador)que fan les delícies dels addictes a aquellesescaients contrades i que àdhuc han sabutconquerir-se un lloc d'honor en ban nombrede taules de la ,nostra petita burgesia.

Tanmateix, ací i allá, la fe segueix avan-çant pausadament, tot obrint-se pas amb lamística blancor del seu bastó de cec...

Cada diumenge Les Planes es desvetllaamb el fum blau de les primeres costella-des. A voltes aquest fum s'hi remarca tanprbdigament que fins arribeu a • onfondre'namb la fina boirina matinal entelant e1 per-fil de totes les coses. Sota el verd tendre delspins, contrasten unes colles bigarrades es-quinçant 1'a^pacible pau de la muntanyaamb un tros — pèssim d'entonació — de

qualsevol cuplet del moment . El xivarri,però, el dinamisme àcid i pintoresc dels quetransiten jososdmcnt per Los Pilanes noaconsegueix la seva màxima maturitat finsals voltants del migdia, quan d'aire us arri-a embolicat amb les olors coents dels so-

fregits que espeteguen furiosament dins lescassoles de terrissa.

Llavors ameu veient:Un senyor amb guarda-pols — quina es-

tupidesa el guarda -gols quan no comptaamb el teló de fons d'uns .prestatges que eljustifiquin! — bufa, grotesc, de quatregrapes, uns troncs que semblen disposats aabrandar-se.

Una parella d'enamorats s'endinsen capal bosc, 'es mans enllaçades, a la recercad'un feix de llenya i que—en alguna cosa bépodem permetre'ns una certa experiència

—retornaran soase feix de llenya.Sota la coberta — canyes i fullaraca

—d'una font, dansen diverses parelles al com-pás de la música sincopada d'un manubri

ple de xacres que tracta de ressuscitar; dis-graciosament, els mome;nts més ensucratsde qualsevol sarsuela sobrevivcnt del seglepassat.

Plora una criatura des del fons d'un cove.Passa un pom de noies cantant una can-

çoneta castellana d'una Carrincloneria un-contestable.

Tres mitjos excursionistes —.diem mit-jos perquè les bandes i els pantalons d'ex-cursió confraternitzen amb e4 capell i l'a-mericana de carrer que completen llur in-dumentaria — discuteixen sobre les possi-bilitats de l'Estatut, tot infiltrant al greixósbot de vi un alarmant moviment de circum-vallació.

Les noies del trapezi xisclen amb les ca-mes al vol.

Aquesta és l'hora de les confidències i desolidificar amistats.

—No ]i sobraria pas un retallet de ceba avostè?

Al cap d'una estona i quan la ceba ja deuhaver complert a bastament les seves altesfuncions culinàries, la generosa donant escreu en el dret d'eincetar una conversa en-tre monòtona i familiar

--Al meu marit, aquí on el veu (I'alluditenretira els ulls del diari com pressentintl'excessiva intimitat de la confidència) l'ar-ròs li agrada ben cruet.

Encara el so groc d'un acordeó (la fraseés d'En Josep Pla) que us l'imagineu cargo-lant-se com un gat mandrós i sensual.

Els trets •aíxafats del tir de colom ressonantdins una fondalada.

Per tremi ames branques de deses-^ gd fq Pperat constateu el lliscar del tren elèctric,tadment una prodigiosa joguina mecánica.

Uns xicots amb samarreta d'esport i pan-taló blanc — literalment beguts — treueningènuament el cap des de les escenogràfi-ques altures d'una avioneta de fotògraf.

Algú que tracta de posar una mica deconcòrdia entre els que juguen _al camp defutbol xiula enèrgicament, amb la clàssicaenergia del que lluita inútilment per impo-sar-se.

Per una associació d'id'ees que no creiemnecessari exposar, tot plegat, tot aquest am-bient fresc i generós que es respira a Les Pla-nes us actualitza el record de les millors telesd'En Colom. Es un record, perd, estilitzati que contrasta eloqüentment amb els ribetsde fals modernisme i d'aplec mistificat queus ofereix qualsevol indret dels més con-correguts de Les Planes.

1 és que des del punt de vista puramentpintoresc o simplement decoratiu, sempreesdevindrà més graciosament alada unamultitud sobreeixint sota la vela blanca illuminosa d'una tartana que no pas una

altra multitud — numèricament superior-abigarrant-se geomètricament en una vul-gar andana d'estació.

Ell progrés tenddix a 1'esbendardi!tzaciómés despietada i en 1a seva vertiginosa con-quista no existeixen concessions ni .per apàtines més venerables ni per a les velleï-tats més tèbiament perfumades de perga-mí i auca vuitcentista .

Fet i fet, aquesta és, potser, l'úni • a objea.ció seriosa i vagament sentimental que potvetar-nos el clixé optimista de qualsevol diu

-menge passat sota l'ombra dels pins deLes Planes.

MANUEL AMAT

(Apunts de S. Mestres)

IITIYmatrimonis.—Abans (jo,

sempre dic abans, em refereixo a dotzeo quinze anys enrera), els cabarets eren en-sopidíssims, es ballava amb una correccióabsoluta, les dones ensenyaven molta menyspell que on 'l'actualitat, la gent bevia mol-tes més taronjades i aigua mineral, fumavaun deu per cent de tanguistes, les atrae-cions dels cabarets eren manses i honestes,i, malgrat tot això, els cabarets eren unacosa perversa ; anomenar la paraula cabaretera com anomenar l'entranya ;en la qual eldiable acumulava més bilis i més mala in-tenció. Quan a yna senyora li deien que elseu noi freqüentava els cabarets, encenia dasciris a Sant Antoni, etc., etc., etc. I els ca-barets, amb tot llur ensopiment epidèrmic,tenien un prestigi d'escàndol ben merescut,porqué hi havia embriacs autèntics que feiengrans terrabastalls, que trencaven copes isenyalaven la pell del pròxim ; alguns copsentrava la policia a desfer bronques i a en-dur-se'n culpables ; les dames del cabaeeteren molt més aficionades a l'histerisme queno ho són ara ; sempre entre es barrilaireshi havia un noi que deia que era metgesense ésser-ho i feia la respiració artificialal que la 'necessitava i les pressions abdo-minals a les xicotes atacades d'histèria.

Anar al cabaret aleshores tenia un certatractiu. Els casats procuraven presentar-s'hiamb tota la impunitat, d'amagatotis, quantenien la dona molt 'lluny i estaven coinven-çuts que ningú no els podia comprometre.E1 que ens domava uña condició especia! ocllibertat era poder anar als cabarets sensepor que ens delatés ,ningú, i sense que lanostra presència en aquells llocs ens tinguésd'embolicar en res de compromís.

En aquella època ^ercn raríssims els ma•tri-monis que s'arriscaven a presentar-se en uncabaret; tenia d'ésser un marit molt olla omolt càndid perquè fes una cosa així. Jorecordo que alguna nit, al Maxim's o 1'Ex-celsior, havia vist entrar com una rara avisun matrimoni amic, i aquest fet era comen-tadíssim, s'hi sucava pa sis mesos seguits.El matrimoni que havia comès aquella im-prudència corria molts pearil)s; com que lanova s'escampava com la pólvora, passavaque a la cuinera d'aquest matrimoni no livolien despatxar res a la plaça, i la didadel nen es trobava al Passeig de Gràcia quetotes des altres dides li feien mala cara. Re-cordo que nosaltres citàvem um dia excep-cional dintre la vida alegre de Barcelona,aquell dia que hi havia hagut «entrada dematrimonis» en un cabaret, i dèiem això enel llenguatge dels caçadors quan parlend'una entrada de tudons o d'una entrada deguatlles mareses en un país on 'no s'acostu-ma a veure-n'hi mai.

Ara eis costums han canviat. Als oabaretses vesteix d'una manera molt més aproxi-muda ,al nudisme. Les menes de quinze anyss'empassem tres whiskys com si tal cosa. Eltall que s'estima més és la bellugadissa delees rumbes cubanes, Les atraccions dels ca-barets són senyoretes que moltes vegades noduen més qúe un estricte cache-sexe, i mal-grat la majen llibertat de costums i d'espec-tacle, els cabarets han perdut tota la perver-sitat i tota la trucoléncia. Raríssimes vega-des en un cabaret hi ha dees persones quees barallin, i es pot assegurar que ningú nos'atreveix a troncar una copa ; els embriacssón gairebé nuls, i si algú beu una micamassa ho dissimula com el Tartuf més afi -nat. Avui dia als cabarets hi va una quan-titat de matrimonis i de noies solteres ambllurs famílies, superior a la quantitat de se-nyoretes llogades per la casa o invitades perllurs amics. «Hollywood)), per exemple, enple carrer Nou i tocant al Parallel, és unlocal com era la Sala Mercè quan jo duiauna marinera d'estudiant i m'hi acompanya-va els dijous a la tarda un capellà que esdeia mossèn Puig, uHollywoodn, que aquesthivern ha resultat el lloc més picant deBarcelona, s'ha vist visitat per matrimonispiadosíssims de dintre i de fora de Barcelo-na, Les senyores casades fumen i beuenwhisky, destapen ampolles de xampany comen el bon temps de Qa guerra, donen la sevaopinió sobre les artistes die la casa, i llursmarits els expliquen els noms i les caraete-rístiques de cada artista. Saben que aquellaés l'amiga de Fulano que és un conegut oun partent del matrimoni, i la senyora fasaber al marit el concepte que li mereixenles cames de l'artista observada.

Jo he vist, en taules ocupades per matri-monis burgesos, artistes del cabaret invita-des a beure una copa de xampany i a donarla seva opinió sabre ]'Estatut o sobre la stuaeió moral i econòmica del país. Jo hevist senyores casades demanant a la mateixaartista quan se'n feia de mitja dotzena demitges, amb la particularitat que l'artistaés de les que no .n'usen. De vegades en elscabarets les dames barcelonines Jan pregun-tes d'una gran candidesa. Aquesta mena devacuna que han sofert els cabarets de lanostra decentíssima burgesia els ha tret totala malícia. Els amos prou fan 'el que podenper presentar artistes ben exoi^tants, i perfer unes mesures d'alcohol ben generases,però no passa res, és a dir, passa que cadadia hi ha més matrimonis, més gent pací-fica i honesta que va a contemplar objecti-vament el vici, amb l'egoisme del _que esmira els toros des de la barrera. Els ven-tabes barrilaires i els veritables disbauxatsaviat no podran anar als cabarets, perquè els

hann

pres el seu lloc les persones que abansnomés es dedicave a tirar pa a les oques.

aEls llibertins del pafs hauran de llogar unlocal destinat a conferáncies de Sant Vi-cens de Paül o a alguna cosa semblant, iallí produir-se amb ttna contenció i una dis-creció absolutes per veure si dins del locales produeix la flama de la perversitat i del'escàndol, perquè si s'han de refiar delscabarets i altres llocs de perdició, més valque pleguin.

Joser MARIA nc SAGARRA

MERCADERCAMISES amb REFORÇ 1HON

DOBLE DURACIO Preus limitats

34. PORTAFERRISSA, 34

NOVETATS' EN CAMISES

Jaume I, 11Telèf.11655

Diumenge a Les P1anesL^!'E

_.'ç.._._. l\ pIA 2RITZ^

Refaci la seva salut i reposí de l'a dtada vida de la ciutafa Ax=les=Táermes, lloc Tranquil, ideal pera famílies, clima de muntanya: fresc a les nits,amb prolongada acck del sol durant el día.

Ho/eh, pensions i forres de fof preu.

C rand Hotel du CasínoTOT CONFORT MODERN;

A sis hores de Barcelonaper ferrocarril o caree [era

Informi's a les a¢incies de viatge i a 1'OEEíce Franeais duTourísme, Corts, 603• Barcelona. — Rallye Aufomdbil Bar.colona .Ax.lea.Thermes el 22 de juliol.— Sollicifi dadesa I'AuEomóbil Club de Ca£alunya. Passeig de Grècia, 25,

*■e7 il! i \t] Ä7 A:DI

nluuunuunulnuulumuuuuuumlulllnlnumlmuulmnumm^uunmmnuununuuulnnnz

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

A N TO N 1 M ART 1 0 Màxlma rapidesa

Màxlma qualltat

=ARCS, 7 : TELEFON 18664 : BARCELONA

:.f IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIwIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII111111IIIIIIIII1111111III

Les dunes dels voltants de Biskra

ULREPARACIONS 1 DEUTES

La Conferència de Lausana Mirant LnAVIADOR

aF.r eaBernstein^Abans de la guerra, els caps de governi els ministres d'Afers estrangers no espermetien gaires vegades passar la fron-nena del país. Si no es traotava d'acompa-nyar el cap de Q Estat en un viatge de cor

-tesia, els miinistres es mobilitzaven només peranar a posar primeres pedres, inaugurarobres públiques o fer algun míting electo-ral. Ara la tasca ministerial, en um paísque tingui una política exterior important,exigeix els viatges per terra, per anar i porl'aire. A més de les reunions de Ginebra,cada any es celebren una o dues conferèn-cies transcendentals que reclamen 'la pre-sència d'uns quants caps de govern i d'unsquants ministres de primera categoria.

De la guerra ençà, les conferències in-ternacionals que s'han reunit són tan nom

-broses que és impossible retenir a la me-mòria els noms de les ciutats que els 'hanprestat ed nom. No cal pas comptar antreaquestes conferències lea d'interessos limi-tats, com, per exemple, la de Trànsit iComunicacions que va celebrar-se .á Barce-lona. Ens referim només a les conferèn-cies que tenen per objecte la «reconstrucciód'Europa». rEls problemes de les repara-cions i els deutes de guerra han exigit uinombre de conferències extraordinari. Cadareunió ha estat precedida per una expecta-ció justificadíssima, i la pròxima sempreha semblat la més important, la definitiva.Tothom recorda perfectament les darreres,la que va donar origen all pla Dawes (1924),i la recentíssima, la del pla Young (1929).I cada vegada el problema es presentaigualment complicat, i s'ha de recomençarde cap i de nou.

L'any 1929, quan fou establert el plaYoung, semblava que e'ls problemes de lesreparacions i deutes quedaven solucionatsper tota la vida. IEl pla Young va matarel pla Dawes, i ara Lausana liquidarà elpla Young, aquella conferència de La Haiaem la qual Snowden jugava tan fort com sis'anés a determinar l'esdevenidor d'Europadurant mig segle.

El pla Youing va restablir, amb caràcterque semblava definitiu, la capacitat die pa-gament d'Alemanya i va dividir bes anua-litats a pagar en dues partides : la condi-cional, la del deute comercial destinada alsEstats Units i Anglaterra, i la incondicio-nal, destinada a les reparacions. Aiemainyaes va comprometre a pagar anualment ienconcepte de reparacions un miliard zoo mi-lions de marcs or a França, 300 milions aItàlia i 125 milions a Bèlgica, durant cim

-quanta cinc anys.De La Haia ençà, 'es coses han canviat

molt. La crisi econòmica i 'l'atur forçósplantegen altra vegada 1a qüestió de la ca-pacitat de pagament per part d'Alemanya.Des d'un altre aspecte, la baixa de preusde les mercaderies obliga a reconèixer quedes de 'l'any 1929 la situació ha canviatmolt. La qüestió ha canviat tant que, arafa uin any, el president Hoover va concediruna moratòria als creditors dels EstatsUinits. I es va acordar que tot el meca-

nisme previst a La Haia quedés suspès. Lamoratòria acaba el dia 30 d'aquest mes amitja nit. Però, després de la moratòria,el canceller alemany Brüning, destituït re-centment, va declarar que Alemanya no po-dria pagar. Es cert que a A:emanya li ésmolt difícil pagar, yrarò també és cert queno vol pagar. Calia, dones, posar-se d'a-cord abans d'expirar la moratòria : caliareunir una altra gran conferència, amb totala complicació mecànica d'aquests granstreballs polítics i diplomàtics. 'Es va deci-dir cel ebrar-la al castell d'Ouchy, de Lau-sana, i s'ha esperat tant com s'ha pogut,fins a darrera 'hora.

La qüestió es presenta com sempre : ca-pacitat de pagament per part d'Alemanyai reducció de la quantitat a pagar. Sobreel primer cxtnem tindran la paraula els ex-perts, i sobre el darrer els experts i elspolítics. Alemanya allega que amb .les quan

-titats que ha lliura't ha pagat amb escreixel valor de Ics reparacions, afirmació queels francesos neguen.

Per part dels aliats hi ha altres proble-mes. Fins fa poc, Anglaterra ha sostingutla teoria de la necessitat de passar um «copd'esponja» als problemes de les reparacionsi deutes. Actualment sembla que Anglaterracomparteix el punt de vista de França, con-trari al «cop d'esponja». IEn canvi, Itàlias'ha decantat sempre de la banda d'Ale-manya, favorable a l'anullaoió de repara-cions i deutes.

La teoria del «cop d'esponja» es fundaen la creença que les reparacions i els deu

-tes són la causa principal de la crisi eco-mbmica, teoria que neguem molts, entre ellswT home tan significat com el líder socia-lista francès Léon Blum, que subscriu noobstant la .tesi del seu partit favorable a1'anullaoió. Entre els que comparteixen 1'opi-nió segons la qual les reparacions i deutesno tenen la cúlpa de la crisi, hi ha qui faobservar que en un any de moratòria nos'ha pas matat que la situació eoonòmiaamillorés .

Entretant, què en pensen els Estats Unitsd'aquest problema? Perquè cal tenir encompte que, fet i fet, reparacions i deutestot desemboca a la Tresorèria de Washimg-ten, puix que tots els creditors d'Aiemanyasón deutors dels ]Estats Units. Doncs cé,els Estats Units callem com un mort. 1, en-cara que sembli un absurd, no estam repre-sentats a Lausana. Només hi tenen l'etern«observador», un 'home al qual se li potconsultar tot, però que no pot comprome-tre's a res oficialment. Donará una idea delque pensen els ]Estats Units el fet que larecent Convenció del partit republicà cele-brada a Chicago no ha dit un mot sobreaquest problema. Els lEstats Units no volenbarrejar-se en els afers d'Europa, pretenenviure en un món a paret, com si no tosevident que hi ha epa interdependènciamundial en tota mena de qüestionis.

De moment, la Conferència de Lausanafia' pres un acord sensacioinal que consisteixen una declaració que signen Anglaterra,França, Itàlia, Bèlgica i el Japó, o siguides cinc potències invitants, segons 1a qual,mentre duri la Conferkncia, queda suspesal'execució dels pagaments per reparacionsi deutes. Cal suposar que l'observador deisEstats Units ha estat consultat.

Lausana podria ésser el pròleg d'altresdeliberacions més importants. Potser yes pre-tén allargar indefinidament aquesta Confe-rència i no donarla per closa fins que s'hagiarribat a un pla mésampli de reconstitu-ció d'Europa. Hi ha e1 problema de la crisieconòmica de l'Europa central que demanauna solució urgent. En resum : la feina mésimportant de Lausana és fer possible la so-lució d'altres qüestions, emmetzinades perles reparacions i els deutes. Amb esponjao sense, Lausana pot facilitar o fer fracas-sar un pla més vast, i pot crear urna atmos-fera favorable o d sfavorab'le a la Confe-rència del Desarmament.

MANUEL BRUNET

Hoover, en decadènciaIloover tasta, a hores d'ara, les amar-

gors de la impopularitat. Hom el fa res-ponsable de tots els mals que pateixen elsEstats Units. Els diaris satírics el ridicu-litzen i fan circular historietes. Heus-en acídues:

Una noia, el dia abans de casar-se, téremordiments i confessa al seu promès queabans de conèixer-lo, ha tingut una .aven-tura que arribé bastant enllà.

El promès no s'ho pren tràgicament, sinóque Ii diu, a tall de consol;

—Jo també t'he de fer una confessió do-lorosa, que no sé si em erdonaràs perquèla nieva falta és molt més greu que la teva:Vaig votar j ei' Hoover,,.

5.5*

Una senyora entra a comprar un llit enun gran magatzem de mobles. El depen-dent fa l'article amb tot brío. Els compra-dors van tan escassos en aquests temps decrisi

—Senyora, aquest llit, a més a rnés desòlid, és històric. Hi ha dormit el bresi-dent Hoover. Encara s'hi veu la «de/res

-SÓ)).

Cura de solifud

--Hi haurà molta gent? — preguntavaGorgulov un dia d'aquests abans de com

-parèixer davant el tribunal.Com li responguessin que la sala era ata-

( eïda, i encara havia quedat molta gent a(era. va dir, disgustat

—Sí que em sap greu! La meva malal-tia es revifa quan veig massa gent al meuvoltant. Estic molt millor quan quedo sola la cella, treballant.

lugar amb foc

mort d'alguns herois del dia : l'aviador es-efafat en la caiguda de l'aparell que trans-forma el cer perfeccionat del seu mecanismeen la cera mitològica de Ves .ales d'Icar;1'exp'lorador arrisca't per bes regions descone-gudes, on deixarà els seus ossos que altresexploradors trobaran come fita miliària d'urnaruta ideal; l'home de ciència que manojantsubstancies terribles contreu la malaltia dela qual vol a4liberar la humanitat,..

A l'aviadora Lena Bernstein li estava re-servada una mort ben estranya per a quihavia pogut ajuntar els rècords de distànciai de duració. No sabria dir rotundament sidigna o 'indigna d'una recordwoman, si bellao vulgar, si horrible o envejable, però ningúno deixarà de creure-la Inesperada i sin-gular.

*5*Lena Bermsteim era nada a Leipsic, el g

de gener de 1906, de pare israelita rus, quehi vivia refugiat. Més tard els seus pares estraslladaren a París i ella l'any 192 8 entrà al'escola d'aviació de 1'Aero-Club d''Auvèrnia,on féu tuls progressos, que d'abril a octu-bre obtingué el títol elemental i, em desem-'bre, el superior.

El 19 d'agost de 1929 va batre el récordfemoní de distància cobrint 2,268 quilómetrosdes d'Istres a Sidi-Baraini (Egipte) i pas

-sant la Mediterrània pèl lloc més ample.Sense adormir-se embriagada per l'incens

die la glòria, el a de maig de 1 930 , arrabassàa Maryse Bastié el récord femení de duració,que restà homologat a 35 hores, 45 minutsi 55 segons.

Però la fortuna és inconstant — à potser

més per a les persones del seu sexe — r Ma-ryse Bastié reconquerí dl récord, car el sde setembre de 1930 volà 37 hores, 20 mi-

nuts i 57 segons.Lena Bernstein, enlluernada per la llum

de la glòria que li semblava més cobejabled'ençà que es trobava en la penombra delsvençuts, ja no vivia sinó per a tornar a em

-pendre un gran vol.A gla fi, ajudada pc1 camiser Guy, comprà

un aparell apropiat pee al seu intent, però

en aixecar-se a Istre, capotó i es trencà umturmell ; restà un xic coixa.Sense descoratjar-se, provà d'empendre

nous vols al març i al desembre de 1931,però no reeixí. Després iintemtà el voll París-Tdquio, que fracassà en sortir d'Atenes.

Fa un mes i mig, se n'anà a l'Algèriacercant, per al gran vol que havia de tornar-

la al primer lloc de l'aviació femenina, urnacontrada més propícia que l'Illa de França,plena de boires, i que Marsella, fuetejada pelmistral.

Sembla que el servei d'aviació argelina linegà el permís demanat, ja perquè judiquésimpropi (''avió que conduïa, ja perquè nocregués l'aviadora prou forta per e resistirles dificultats ele la nova empresa.

L'aviadora no tenia la vista ni la salutd'abans, patia d'insomnis i recorria al gar-denal per a poder dormir.

iDe sobte, el primer de juny arribé al'aeròdrom de Biskra. Digué que havia sor-tit de Toussus-le-Noble, que havia tocat ter-ra a Orange i que havia saltat la Mediter-rània pel cantó de Philippeville. També ma-nifestà que volia empendre un vol cap aEgipte i Damasc, però demanà que no hoexpliquessin a nimgó.

IEs possible que els aviadors de Biskra nodonessin crèdit a la relació de Lena Bern-stein, ja que duia l'avió sense homologari no posseïa els papers en regla. Preguntadaoficialment sobre els seus propòsits, respon

-gué que es proposava volar cap a Noruegai que no havia demanat permís de por queJi fos negat.

Com que tenia molt de prestigi entre elsaviadors, per les proeses realitzades, per laserietat de la seva vida, tothom s'apressa afer-li agradosa l'estada a l'oasi que ha me-

rescut 'la danomimació de Jardí d'Alá. Pee-cisament perquè es trobava en situació difí-cil, hom tingué interès a no molestar-laamb assiduïtats entorn d'ella. Prou hauriavalgut més que l'haguessin vigilada cercamt-la el dia que no torné a l'aeròdrom, car ésprobabne que ]' !haguessin trobada viva.E1 vespre del dia que .arribà va respondre

a un aviador : «Ja no faig projectes : emsurten 'tots malament, Ara només penso enl'esmorzar de demà.» En afecte, era con-vidada per un capità, juntament amb uncomandant i un coronel.

A la nit, sortí de l'hotel amb dues am-polles de xampany, dl revolver que demanàa un amic i el mantell de cuiro d'aviadora.Prengué un cotxe de cavall i es féu dur capal camí de l'oasi de Tolga. A cinc quilò-metres de Biskra, donà zo francs de propin a .al cotxer i el féu entornar, dient-li que voliapassar 1a nit damunt de la sorra.

Els cotxers i camellers de Biskra estanacostumats a totes les extravagàncies delsturistes — anglesos, que diuen ells — i sa-ban que una sortida nocturna pels sorralsés una temptació per un home i àdhuc poruna doma d'Europa.

Ningú es preocupà que l'aviadora no tor-nés a la població, perquè la creien a Tolga,Ouled Djellal o algun altre oasi deis Zibans.

Però el dia 8 fou trobada sense vida propd'on la deixà el cotxer, amb les ampollesdel xampany mig buides i dos tubets degardenal, seroso les pastilles.

Hom cregué que s'havia emmetzinat, i fouenterrada, mentre els seus pares es desespe-raven a París.

Els seus amics reaccionaren aviat contrala idea del suïcidi, perquè no li havien notatres grapi del qui vol matar-se.

Lena Bernstein estava acostumada al so-porffer, prop d'e ll a foren trobades u rnes pas-tilles senceres, al fons de les botelles res-tava força soladá : havia pees menys dels4 grams, quantitat insuficient per a morir.

Si hagués volgut suïcidar-se por la con-trarietat de no ésser-li permès un gran vol,podia deixar-sie caure amb l'avió, al mar oal desert, carn podia fer ús del revòlver.

Descartada la idea del suïcidi, s'arribà ala conclusió que . Lena Bernstein havia estatmorta pel sol.

Capficada pels impediments que trobavaem el seu intent, decidí passar una nit a lasorra, de cara al cel de Biskra, tan pur,tan blau, que sembla que hom pugui abastarles estrelles.

Les nits die Biskra!... Són um mar die dol-çor en qué Leopardi hauria naufragat sensedefallença... La penombra, el silenci, la calors'amaren del sentiment de fatalitat fecundai de resignació activa que són el secret del'Islam, i l'ànima reposa i oblida totes lespenes.

Cap a la matinada, hauria volgut dormir,tirant gardenal a la beguda ; la son, arribadatard, la féu insensible i la deixà a mercèdel sol.

Al desert, els contrastos són violents i elsol és xuclador talment com els encisos delnirvana. Una dona feble, adormida al soldel Sahara, ja no es desperta.

Per aixà Lena Bernstein fou trobada, alcap de sis dies, morta pol sol en un replecde la planura grogosa que s'estén pels vol-tants de Biskra.

MIGUEL CAPDEVILA

Com que els diplomàtics no han inventatla pólvora, no es recorden que és una ma-tèria explosiva.

(Simplicissimus, Municl

Exigències fotogèniques

Després del dinar ofert pel govern francèsals delegats anglesos, de pas cap a Suïssa,

fou qüestió d'imj5ressionar uns quants me-

tres de film per als noticiaris.Les vistes foren preses al jardí del minis-

teri d'Afers estrangers.Els anglesos, Mac Donald i sir John Si-

mon, duien americana grisa ; Herriot i Pal-made, blava, i Marchandeau i Leygues ana-

ven de jaqué, negre, naturalment.Aleshores, el cameraman disposà el grup.—Els «grisos» que passin més endavant;

és un color que no queda tan bé a la pan-talla com el blau.

I vetaquí el per què de la co•locació dels1'ersonatges en el film, coUocació que no téres a veure amb el protocol, sinó amb la fo-togènia.

Sociedad Tranvía deBarcelona, Ensanche

y GraciaVencent l'i de juliol propvinent el

cupó n.° 48 de les Obligacions al s per1 0 d'aquesta Companyia, s'informaals senyors posseïdors que el paga-ment de l'expressat cupó quedaràobert des de l'esmentat dia, a raó depessetes ]z'so cada un, deduint pes-setes I'6334 per impost del Tresor, ales oficines d'aquesta Societat, Ron-da de Sant Pau, 43, principal.

Barcelona, i6 de juny de 1932.

L' rfdministrador-Delegat,

ALFRED ARRUGA

MOBILIARI D'ART

BUSQUETS

Decorador, mestre ebenista 1 tapis-lee. Objectes d'art 1 de fantasía per

a obsequis. Sa1cs d'Ez-po$ieions de Belles Arts.

Pmi/ 4e Gràcfa, !f. Telèfon 1Wf

L 3ARCELONA

Durant segles ha resultat un tòpic de laliteratura la mort del guerrer en el camp debatalla, caigut sota el pes de La fatalitatque ha fet inútil — i, per tant, més bell

—l'esforç de tota ]anima i de tot el cos.Avui la guerra fins ha perdut aquesta ima-ginació de bellesa, i als horrors absurd' ia les fdllies inútils s'ha afegit la mort del'heroi, colgat dins els refugis trasbalsatsper les bombes o disfressat amb la caretapreservadora dels gasos asfixiants.

Resta encara una -mica de bellesa en la

DICCIONARI ENCICLOPÈDICDE LA LLENGUA CATALANAAMB LA CORRESPONDÈNCIA CASTELLANA

Nova edició redactada segons les «Nora Acaba de publicar=se elmes» de l'Insfifuf d'Esfudís Cafalans V O L U M S E GO N

Comprèn les 11efres D a I. Consfa de 1.019 pàgines amb1.277 gravas infercalafs al fex4 36 làmines en negre i de

color i 6 mapes a diferents firifes. Tofs els que vulguin

escriure el cafalà amb perfecció rTan de comprar=lo.

Es ven al compfaf í a ferminis • Demaneu=lo a fofes les llibreries

Salvat Cdífors, S. A. = Mallorca, 41 a 49, = Barcelona

UN INTENT aLiCnció

Secret dels films de guerraEl darrer film de guerra estrenat a la ràpidament una idea definida, unificada. Les

nostra ciutat — Més enllà de la victòria, I respostes no tenen aquesta seguretat queal Catalunya – ofereix una oportunitat i sembla despendre's de la propaganda esten-un document par a explanar unes motes so- tdria que en pro de la pau universal realit-bre el perquè de l'èxit dels films de guerra. zen els creadors d'aquests films.•1 sobre el secret d'aquest perquè. A això pot afegir-se la torbadora duali-

Anotem primer que aquest film, dirigit tat amb què tots els països acuden a Con-per Roberston, no ha pas de passar abso- ferències de Desarmament ipractiquen, allutament silenciat. Les primeres superposi- mateix temps, un militarisme cada vegadadons d'imatges amb les quals el director més intens i més espectacular. Es que el

(Més calló de la victòria„

«Els ulls del món,

hom pot parlar en tm sentit més de6mit dels mula ha estat establerta d'acord amb laulls del món. Es quant món és sinònim de lectura, tal com es realitza on una classesocietat, de món social. Aleshores ells ulls de pàrvuls. Ja sabem que escriure això ésdel món és l'opinió pública, que com una tasca estèril, però francament és irritantsanció inapel.l able vigila i jutja la nostra que um rètol, que ja és prou que vingui aconducta, pendre el lloc que correspon a les imatges,

La hipocresia, els judicis temeraris, la arribi a durar el temps de poder-lo llegircalúmnia, és a dir l'opinió pública, emmet- cinc vegades. El públic no pot interessar-sezinant una existència, una noble existència de cap de les maneres per una història quede vegades, ha estat un tema dramàtic que s'interromp en forma semblant. 1 aquellha donat al cinema força motius de films. que de totes passades vol seguir el film,Per no citar sinó obres mestres, recorda- s'irrita de mala manera davant d'aquestesrem El món contra ella, La dona marcada interrupcions.iL'opinió pública, aquest darrer film de Dels rètols del film Més enllà de la vic-Chaplin conegut aquí amb el títol d'Una tòria, més valdria no parlar-ne. Fins a ladona de Paris, meitat del film, són com els d'Els ulls del

Obres mestres, hem dit. Al costat d'elles món; en canvi, a la segona meitat aparei-no és pas el cas de posar ara el nou film xen superposats a les imatges, però emmar-de Henry King, Els ulls del món. Ah! quins Gats en un rectangle el tamany i situacióulls més tèrbols de vegades. Nou aquest del qual damunt la imatge varia capritxo-fihn fins a cert punt. Ja fa temps que s'hau- sament!ria pogut estrenar. King, que és wn home Els films El triomf de Chan i La vàll dede talent i sobretot d'experiència, que sabia les sorpreses tenen poc interès. Del primerperfectament la fórmula del film mut, avan- direm que segurament a la segona vegadaça també resoltament pol camí del parlat. de veure'l ham arriba a compendre'Il, tanNo que el seu film sigui i:ntatxable. IEl mi- complicada és 1•a intriga! El segon és uncròfon no sembla encara posseir la ducti- típic film cavallístic extret d'una novella delitat que ha aconseguit darrerament. IEns Zaine Grey que es pot llegir en castellà ambsembla notar aíxb en 1a manera a voltes el títol El camino del Arco Iris. Literaturaun xic artificiosa que s'acusa en la com- com la de Peter B. Kyne i J. O. Curwood,posició de certes escenes. Els personatges plena de possibilitats cinematogràfiques, fetaevolucionen algunes vegades amb certa poca ja a ben segur pensant em el cinema detraça. De vegades, diem, perquè almenys l'Oest.en dos moments la interpretació és superba J, PALAUi acredita de bo de bo una direcció.

El fiilm comença amb un sermó sobre lahipocresia i acaba com quasi tots els films.Contràriament al que creuen certs moralis-tes que no van al cinema, les bones per-sanes abundem m en els films que no pasés •

•.

en la vida. I en això gel cinema també és,a la seva manera, hipòcrita. Naturalmentque tot el mal de la història, i no hi hau- —que el primer film realitzat a Holly-ria història si no hi hagués mal, ve d'una wood per Lilian Harvey serà dirigit perdona que té molt males intencions, però a Ernst Lubitsch?la fi reconeix les seves errors i tot acabaen un prat florit i en un petó que vol ésser —que a Nova York ha tingut un gran

l'inici duma nova vida. 1 sempre els films èxit A noats la liberté, de René Clair, queacaba d'estrenar-s'hi?

acostumen a acabar aquí. Un film com I elmón marxa, que comença allí on els altres --que el film que Eisensteim ha dut deacaben, no sembla pas gaire del gust del Mèxic duu un títol castellà? Es tituila Quegros públic, viva México.

^IE88111i8111111811111111181111E1881l1111l11118188181811188111111818I18118111131111EIIEIII881111181118118818181111111118111f^

Viatges A.Rambla Canaletes, 2 i 4 - BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Es-trangers - Passatges Marítims i aerisViatges a "Forfait" - Excursions acom-

panyades - Peregrinacions, etc.

INFORMESPRESSUPOSTOS GRATIS

. , ii) .EL CINEMA

Una important firma americana qualilicaels seus noticiaris d'ulls del món. Els noti-ciaris, no ens reca de dir-ho, són excellents,perd aquest lema que ells orgullosament os-tenten, potser resulta un xic equívoc. Sinóque vulguin dir que el món es mira a simateix! Perquè el reportatge gràfic, bé quedóna ta idea d'un ull mòbil, que esguardael món, també .pot suggerir la idea d'unmirall que reflecteixi tota cosa notable queen el món succeeixi ; però mai no ens fariapensar en vn món que mira. 1 amb tot,

EI film aquest no sembla commoure elpúblic, el qual no es deixa convèncer. I ambtot, la història és per commoure. Què pas-sa, doncs? Heus-ho ací. Els rètols en tementota la culpa. Un negoci espatllat per culpade la manera amb què aquesta tasca ésfeta, lEls rètols d'aquest film són encaraplens ; és a dir que l'interrompen. Aques-tes únterrupcio.ns no sals san freqüents, sinóexcessivament llargues. Hi ha una fórmulatan dogmática com absurda que regula elque ha de durar un rètol. Aquesta fór-

Dissabte passat, dia IS, quedà instituïdaa la nostra ciutat la Diada del Cinema. IE1sactes que hom havia organitzat per aquestaprimera Diada del Cinema aconseguiren unèxit complet.

Només és de doldre que la propagandade la festa fos impresa en castellà. Fou unadistracció lamentable. Volem creue que al-gum dels organitzadors devia adonar-se'm,la que al vespre vàrem quedar agradable-ment sorpresos en veure que tot, en el sopari en ets altres actes, era cent por centcatalà.

Caldrà, els altres anys, recordar que estracta d'una festa local i que som a Cata-lunya. No és pas difícil.

Films que esperenNo sabem ben bé per quò les cases

distribuïdores de films ens fam veure lesproduccions amb tant de retard. Motius pu-rament comerciats, naturalment. Cal guar-dar els films-bomba per al centre de latemporada..

1 bé : és que il'amyada próxima será tanpobra de novetats veritables que calgui re-fiar-se de moltes d'aquest any?

Això, per altra banda, és un excitant.La gent es fa un tip de llegir a les revistesfranceses notícies d'una imsistència delirant.L'Atlàntida de Pabst, derivada de la no-vella de Benoit, amb Brigitte Helm coma protagonista, esdevé una obsessió delsaficionats. Ham començat a circular foto-grafies : muntanyes immonses, planúriesdesolades, barbes bíbliques sobre rostres debanús. I Brigitte Helm, ((la dona d'alu-mini», com ha estat anomenada ací, mésmisteriosa i subjugant que mai.

Més estrenes que esperem? Noies d'uni-forme, film, sembla, extraordinari, que ex-plota una mica el tema de desviació sexualque és el nus de La Presonera de Bourdet.L'èxit d'aquest film ha estat immens. Des-prés hi ha els films de Marlene Dietrich

—Shangai Express i Grand Hotel — amb unquadro completísspm d'intèrprets. Desprésels dos darrers films de Greta Garbo : Su-sann Lennox i Mata Han. Després ladivertida opereta de Pabst El Congrés esdiverteix. Després Miratges de París iMontmartre ciutat d'amor, obres om es re-flecteix el pintoresc de la Ciutat-Llum.T després...

Bona anyada!

Valenfino parlantHeus ací una notícia emocionant per a

les admiradores del Rodolfo Valentino.Sembla que volen reeditar-se, en parlant,els principals films del famós {dol. Lesque mantenen, però, l'ortodòxia pura delrecord en protesten. «¿No creieu, escriuuna senyora, un xic temerari l'intèrpretque - vulgui reemplaçar el deliciós aire detrinxeraire del pròleg de Sang i arena ode fersnos oblidar ,l'elegància, la gracia mu-sical, el jac subtil i afinat del tan encisadorMonsieur Beaucaire que ell ens va donar aI'écran ?t,

Aquesta senyora té raó. No pot pas ne-gar-se. Però «tota versió parlada és un xicdecepcionant, en relació al mite que homs'havia creat». Recordeu Greta Garbo i ladecepció que sentiren els espectadors, justperquè l'havien situada en un terreny al-tfssim de sublimitat.

«Searface»EI títol sencer d'aquest film, estrenat de

poc als (Estats Units, és : Scarface, the sameof a nation. Aquest Scarface, vergonya d'unanació, és, naturalment, un gangster ; potseraquest personatge ha estat poat en el ma-teix Capone, anomenat algunes vegades ambaquest nom.

Potser degut a ]'actualitat que el rapte delfill de Lindbergh ha tornat a donar a lesfetes dels bandits, el cas és que Scarfaee faomplir els locals. El seu realitzador és Ho-ward Hughes, del qual coneixem Els àn-gels de l'infern.

Hem llegit una crónica segons la qualaquest film és massa ben fet, tan ben fetque deixa massa parat. Es una mena d'his-tòria sintética del crim a Chicago ; els epi-sodis hi són ràpids i atapeïts, t tots d'unagram violència. De cap a cap del film espe-teguen els trets. Un film, sobretot pel seufinal, impropi per a les persones massa im-pressionables.

Un film tan real, tan implacable, quealgú, en veure'l ha sentit confirmada aques-ta convicció : la d'alegrar-se de no éssernordamericà.

a,^,,,llll --;

Passelg de Gràola, 67. - Telèfon 79681Sessions contínues:

Tarda, de 4 a a B i mitja i nit, de 10 a 12

Entrada, una pessetaNoticiari - Reportatge - Documental

Exlt de la Catifa Màglca FoxLA FORTUNA Equip sonor

DEL R. C. A.PESCADOR Photophone

BRAMS NOVETATS EN

4:CORBATES INAflRUB^Blf8

Jaume I, 11Telèf. 11655

r

del film ens trasllada des de Nordamèrica.al moment de proclamar-se la guerra, finsa1 front de batalla, a un poblet d€1 nordestfrancès, està fet d'una manera molt sin-tètica, perd que impressiana vivament l'es-pectador. Després, la manera com l'accióes resol .em dues o tre's anècdotes de soldatdesconegut, intercálànt La vida premilitar ales escenes més tràgiques de la lluita, ésd'una gram novetat. Roberston arriba a lasupressió del divo, simplement : multipli-cant els camins de l'acció.

La crítica haurà de senyalar, al seu torn,aquesta i altres característiques del film.Que nosaltres utilitzarem ara, quan calgui,de document de prova.

Primer que tot, el fet. Una allau de no-velles de guerra — Remarque, Johannsen,Dorgelès, Renn... — i, com un ressò im-mediat, els films — Milestone, Pabst, Poi-rier, just al moment que el record de laguerra no és un revifament de la ferida,sinó que pot donar-se, la, transformat, èpi-cament, en història.

I una explicació immediata : Aquests filmsde guerra són films de propaganda per lapau. Films per a fer concebre l'odi a lalluita armada. (Marcel Lapierre ha comen-tat aquesta intenció en un llibre: Le ciné-ma et la paix.) Caldria, però, que ens mi-réssim amb una mica de calma aquesta in-tenció, proclamada als quatre verats, i, casd'ésser auténtica, esbrinar quines possibili-tats d'eficàcia té aquesta intenció.

Si nosaltres estudiem les respostes quehan estat donades a les enquestes sobreaquest tema a la Revue du cinéma i la di-rigida amis escolars de la Revista Internacio-nal de Cinema Educatiu, ens trobem, sor-presos, que les respostes no ens donen massa

FÈM INA

AvuiDUES PRODUCCIONS

0550DE VERITABLE ART

L'AiglonEL FAMOS DRAMA DE

EDMOND ROSTAND

DIRIGIT PER TOURJANSKY

ARTURUNA SUGGESTIVAOPERETA DE

LEONCE PERRET

Exclusives de Atlàntic Films

gènere humà sent d'urna manera obscura i

terrible la guerra com una cosa vital i ne-cessària?

Sigmund Freud, en les seves lliçons d'In-troducció al Psicoanàlisi, parla d'uns fetsque es produeixen en el subconscient quesón tan repulsius per a la consciència hu-mana que aquesta els transforma, ja abansd'arribar, en atacs a allò mateix que ger-mina en el fons infrahumà. S'ha volgutexplicar per aquest sistema l'odi d'algunespersones per familiars íntims seus, donant

-les com subconscientment enamorades d'elles,i ,revoltats per lla consciència que converteixen odi allò que, en el fans, era amor. Aquestfenomen és anomenat per Freud amb e1nom d'impulsos reprimits.

I bé. No podrien ésser aquests impulsosreprimits el secret dels films de guerra?No podria ésser aquesta propaganda paci-fista el camuflatge amb què la consciència— revoltada i pleret de la darrera lluita

—vol dissimular l'amor brutal, salvatge i he-roic, animal i instintiu que l'home sent perla guerra, per la lluita, per la sang?

D'aquesta manera — camuflat així — laHumasnitat pot recrear els seus ulls ambl'espectacle sagnant. «Tot es fa a fi depau !», pensa hipòcritament per a engamyar-se —ella mateixa, i els altres. Perd hi hauna delectació morbosa en l'espetec de lesmetralladores i em la brillantor de les baio-netes. Una mica de sadismo en la contem-plació de la dolor i de la sang des de labutaca confortable. I, potser, fins i tot, unamica de nostàlgia definitivament imcomfies-sable, d'allò que hi ha de menys raonableen l'esperit humà.

Aquest és per mi el secret — terrible

de bona part de l'èxit que ha miu tingut elsfilms de guerra.

GUILLEM DIAZ-PLAJA

TEMPORADA DE GRANSREPRESES

PREUS D'ISTIU

Saló Catalunya

EI Presidioi

EI diablillode la casa

CAPITOL

EI rey del jazzI

Un recuerdode la guerra

Fins el diumengedia 26 inclusive

"Els ulls del món" El Dia del Cinema

CINAES

Una escena cèlebre de «La reina ha relliscat»

EL. TEATREoe weroaH DELS EE. UU.

L'Escudero a BarcelonaAquí me tienes, ens deia l'Escudero en

una carta recent. I ací el tenim, en efecte.Al davant nostre. A l'Hotel Orient. Mésjove que mai . Es veu que els aires d'Amè-rica li han provat. 1 més loquaç que mai.Amb el seu llenguatge imatjat, en el qualels gallicismes alternen amb el romaní deilsgitanos.

Li preguwntem immediatament per la cama.Ja no hi té res. Está completament bé.I tres mesos de repòs absolut a la Pení,n-sula — Barcelona, Madrid, Sevilla, Granadai Fuenterrabía — li treurantot rastre del mal, i8 con-certs, r8, ha domat a NovaYork. Tóts els rècords esta-blerts han estat batuts. MaryWigmanm, la gran dansarinaalemanya, deixeble herética deRudolf vam Laban, només ha-via aconseguit de donar . 14concerts a la ciutat dels gra

-tacdls. 1 això, quan la parau-la crisi no estava encara demoda. Cap altre ballarí o ha-harina, americans o europeus,no havia pogut ultrapassaraquesta xifra. L'Escudero harealitzat la difícil performa;n-ça. I l'ha realitzada en tempsde orisi, quan els neoiorquims .només toleren tres o quatreconcerts d'un mateix artista.i8 concerts, i8, ha donat aNova York. 1 quatre a Chica-go, tres a Boston, quatre aFiladélfia, tres a Detroit, dosa Washington, on es donà unarecepció diplomàtica a honorseu, a da qual assistiren totsels ambaixadors. I moltes al-tres sessions, encara. Total,cinquanta concerts donats aNordamèrica. A l'octubre hitorna. Té un contracte per sismesos, amb 1,200 dòlars perconcert.

L'Escudero ens parla emtu-siasmat delsEstats Units. AEuropa, diu, tenen dels ian-quis la mateixa opinió falsaque ells tenen dels espanyolstoreros a dojo—o dels francesos— apatxes acada cantonada—. Però no és aixf. iEls U. S.A. mo són unpaís materialitzat. Cap país norespecta i admira els artistes com Nordamèri-rica. A Detroit, ciutat eminentment indus-trial, és on l'Escudero va 'tenir un dels èxitsmés grans.

Als Estats Units abunden els coneixedors.John Martin, un dels millors crítics de dan-sa dc1 món, el més exigent i ]'únic del qualels americans fan cas — si el] rebenta unbaharí, la gent deserta automàticament elteatre en actua — va posar eles danses del'Escudero pels núvols. El famós gitano vaapoderar-se del públic americà gràcies alseu art i al seu caràcter feréstegament ra-cial i la seva resistéincia insubornable a ame-ricanitzar-se. Allà dalt, no va abandonarmai el seu tren sever de vida. No es vadesposseir de la seva sòbria indumentària.Els ianquis, avesats .a la fastuositat 11am-pant dels nous rics del cinema, no se'n sa

-bien avenir...L'Escudero ens parla també del Muso,

el seu gat que tot París coneix. Les proe-ses del famós gat ballarí arribaren a oïdesdels periodistes americans. Un m'hi haguéque li dedicà un llarg artidle encapçalat ambuns titulars de gram tamamy : El Muso i el

ball. 1 a sota, em lletres minúscu'es, VicenteEscudero. Aquest menyspreu de les jerar-quies tipogràfiques, que tanta indignacióhauria produït a qualsevol altre artista, aEscudero l'omple de satisfacció. També ensparla del gram èxit de la seva partenaireCarmita, dels seus progressos constants.D'ací pocs anys, podrà ésser seguramentl'única capaç de fer una competència se-riosa a l'Argentina. A Barcelona, la Car

-mita ha anat uns quants dies a casa ]aPauleta a perfeccionar la cuarta — l'erdre-

Escudero i el seu gat Muso

chat-quatre clàssic — per a un bolero queestà muntant. L'Escudero prepara actual-ment deu danses noves : entre altres, ElLaberint sobre trossos de música antiga,Goyescas de Granados i A la plaça de toros,amb els sorolls i incidències de la cursa.

L'Escudero ha estat deu dies a Barce-lona. L'hem acompanyat pertot arreu. Hemfet amb ell ila consuetudinària peregrinaciópels music-halls. L'any 1934 haurà d'anara Amèrica amb tot am ballet. Cerca balla

-rimes de conjunt. No vol estrelles. Nomésnoies innomimades però amb temperament.Ell ja les faisonarà. Al Pompeya no hi hares. Volíem veure la Nati Morales. Peròno treballava aquell dia. Al Ba-ta-clan s'in-teressa per la Navarro que balla la jota ambbrio i desimboltura. I sobretot per la Gra

-nados. Té maneres i do natural. IEls pren]';adreça... Però ets moments més bons hanestat els que hem viscut al Bar del Mam-quet de Santa Madrona, on actua un qua-dro flamenc excellemt : la Carmela, la me-ravellosa gitaneta de la qual ja ens hemocupat ací mateix diverses vegades ; la sevatia, una ballarina gitana remarcable; elseu pare, el Chino, el gran tocador intuï-tiu, 1 el Gato, que bailamt per farrucas noté competidor. L'Escudero els coneixia tots.EhI que, davant la pell blanca de i s gachés,es produeix amb certa fredor, davant delsseus, davant la pell de bronze dels calés,adquireix una cordialitat enlluernadora. I co-mença a xerrar pels descosits en un ro-maní incomprensible. S'entusiasma amb lapetita Carmela. La millor ballarina que hiha a Espanya, diu sense vacil•lar. Això nofa més que confirmar els elogis que venimdedicant a aquesta gitaneta. Decididament,se l'emportarà aquest any si a Amèrica ladeixen entrar... I acabada la sessió, quanel bar de la famosa gramola de cante jondoja está completamentbuit, el Mamquet ensfica al seu despatx, que rivalitza en luxeamb el célebre despatx de la Criolla. 1 ulla,entre botella i botella de solera, Canalejas,el cantador, acompanyat pel Chino, ens de-dica, a l'Escudero i a mi, el millor del seurepertori. Canta amb patètic accent segui

-riyas i soleares, el cante grande que hamarreconat els fàcils fandangos i milongas,i amb el qual .només s'atreveixen avui 1aNiña de los Peines i Manuel Torres... QuinAixí, en plena juerga, en un local tancat,és com s'ha d'escoltar el cante...

SEBASTIÀ GASC'H

Aquests darrers diumenges hem timgutocasió d'escoltar aquest violonoellista ques'incorpora a l'estol prestigiós dels violon-cellistes catalans. Ricard Boadella és el nouvingut d'aquesta collecció de noms illustres.

L'instrumentista que comentem, aaom-panyat al piano per Pere Vallribera, vadonar-nos una mostra dels seus variats ta-lents, interpretaint obres de diversa ten-dència, des d'un Arioso de Bach, fins unaSonata die Saint-Saéns, passant pels nostrescompositors Morera i Massana, entre altresfragments que oírem.

Ricard Boadella, ultra una gran sensi-bilitat, que cerca l'expressió equilibrada ifuig de les fàcils exuberàncies imterpreta-tives a les quals es presta massa l'instru-ment, posseeix un bell so, d'una gran qua-litat i puresa ; una execució neta i articu-lada i una gran agilitat mental per a as-similar-se cls diversos estils de cada com-positor ; la seva manera de dir, malgratl'extrema jovenesa del violoncellista, denotauna gran intuïció, equilibrada per la i^ntdl-ligèneia.

A més, Ricard Boadella no cerca efec-tismes ; amb la seva teanica segura, enshauria pogut enlluernar amb fragments ontota la musicalitat és sacrificada al mala-barisme ; però ell cerca de donar l'emocióde dintre enfora i no d'una manera ex-terior, parençosa.

També en l'e!ecció del programa sabéposar al costat de les obres clàssiques iconegudes algunes :novetats que lleven alconcert aquell aire de cosa sentida mil Ve-

gades, a la qual, per dissort, e'ns tenenacostumats els executants, més preocupatsdel poliment material de les notes que dela música. Així ens féu sentir unes mtel-ligents adaptacions de Liadow i Luzzatto,degudes a1 mestre Roma, i una Elegia deMorera, pràcticament desconeguda de totsels admiradors del mestre.

Ricard Boadella arriba al nostre mónmusical amb un gran bagatge de culturai bon gust ; la seva iniciació de la popu-laritat és ben falaguera i sense dificultatens porta a pronosticar-li una bella car

-rera, inscrit düns la constellació dels nos-tres violonoellistes, a 1a qual aporta totl'entusiasme jovenívol i tota l'austera i fortasensibilitat moderna.

RosSENU LLATES

E1 melodramaEn commemorar, amb el centenari de 'a

representació d'Hernani-el centenari del ro-mantic4sme, ino es cercà sinó una datasignificativa ; de fet, el romanticisme nocomençà llavors, ni en 1827, quan apareguéel pròleg al Cromwell. No és una data iso-lada, el romanticisme ; és tota una època,que en rigor neix a finals del segle xvtui es prolonga força enllà del xtx.

Segons Robert Francheville, aquest estatd'esperit, en el camp literari, fou vuilgarit-zat pel melodrama, en pla inferior, peròassequible al gran públic. 'El melodrama, enefecte, portó a l'escena popular un roman-ticisme de baixa qualitat, però que fet ifet feia plorar de bona fe ai públic que hiassistia. El melodrama podrà ésser, comesoriví Gautier, (miais, plat, stupide, écrit enstyle uscoque ou malgache)) ; podrà consis-tir en l'hàbil disposició de frases i clixés,de trames i canemassos, estereotipats.. Elfet és . que'no per artificiós i mecànicamentreglat deixava de fer el seu 'efecte. Ara, ensfa somriure.

L'autor esmentat, Franeheville, ha agru-pat en un ll ibre, Le mirliton du romantis-me (Fleurs et perles du vieux mélodrame),dues centes vint cites, degudament classifi-cades, que contenen els motius bàsics delmelodrama.

Ja l'heu provat..?Es diferent de tots,perquè és elaboratamb les AIGÜESde LA GARRIGA

CREMA SABÓ /.N'1

Demaneu-loper tot arreu!

ANÒNIMA BLANCAFORT • Le Gerrige

VESTITS DE BANYBARNUSOS

LA MILLOR COL'LECCIÓELS MILLORS PREUS

LES MILLORS LLANES

F. Vehîls Vidal32, A. Porfal Angel, 347, Plaça universii af, 7

VESTITS DE LLANABANY, A 6`75 PTES.

Si a la Societat d'Autors ens permetessindonar un cop d'ull a la comptabilitat, es-tabliríem de seguida que l'obra de teatreque enguany ha domat més diners, de tóte5les que s'han presentat a Barcelona, haestat una obra catalana ; si prosseguíssimles recerques, no trigaríem a descobrir quecap altra mena d'espectacle dels que s'hanpresentat al públic (cinema, music-hall,etcètera) no ha aconseguit, ni de prop mide Iheny, ]'èxit econòmic de la produccióa què ens referim. Això suposa, en prim-

cipi, que els que ens interessem per la vidadel .nostre teatre podem presentar, al finald'aquesta temporada, una legitima cara dePasqües. Però, potser caldrà avisar als vos-tres amics i coneguts que, abans daban-donar-se a aquesta pública demostraciód'optimisme, reflexionin un moment i con-siderin que aquest gram èxit de teatre ca-talé, aquesta obra que ha batut el rècordde les recaptacions, té per, nom : La reinaha relliscat.

Tal com ho senten : La reina ha rellis-cat. Lletra d'Alfons Roure i música d'unaltre senyor el nom del qual mentiríem sidiguéssim que sentim no recordar. Menti-ríem pel que fa referència al sentiment, noa la memòria.

*x*

—Ja ho veieu — afirmen la gent d'esce-mari i de tertúlia teatral — : diuen que es-tem en plena crisi teatral i té : surt unaobra i eâ públic, és clar!, respon.

Aquests darrers mesos, aquest pensaments'ha dit i repetit, en formes diverses i va-riades, tantes vegades com vulgueu. L'haexpressat tothom : actors, autors, empre-saris i espectadors. Fins el que escriu aques-ts ratlles l'ha presentat a l'admiració de1a concurrència len més d'una ocasió, i elresultat ha estat sempre satisfactori.

—Naturalment — comenta la gent, ambun aire molt convençut — ; quan surt unaobra...

Tot aquest estat de coses, una mica plede fum i de vaguetats, sembla, però, quetendeix a precisar un estat d'opiinió diifúsque podríem condensar en les següents pre-misses

Primera : que la pretesa crisi teatral noés deguda a al tra cosa que a una mancad'obres bones, és a dir, d'obres que inte-ressin al públic.

Segona : que La reina ha relliscat coin-firma V'anterior teoria, en el sentit que haobtingut un gran èxit de públic en plena«crisi teatral)).

Tercera : per tant, La reina ha relliscatés una obra ben feta, perquè el públic pos-seeix un instint mòlt segur, i quan unaobra li agrada tant i tant, ((alguna cosadeu tenir».

*i x.

Els que analitzen el teatre per la midade l'èxit, no tenen més remei que acceptarcom a bones les raons que acabem de pre-sentar. Cal no enganyar-se : La reina harelliscat ha fet córrer mig Catalunya ; s'haaguantat al cartel] un espai de temps raresvegades igualat a Barcelona; ha constituït,en fi, un èxit de públic amb tots els etsi uts.

Qvé té, doncs, aquesta obra, perquè enmig d'una època tan penosa per a la vidadel teatre hagi obtingut aquest favor ex-cepcional?

—Alguna cosa deu tenir — responen elsentesos.

—Bé, però, quina?Ah ! ; aquí comencen els dubtes. Aquí és

on no trobem manera de descobrir la claud'aquesta flor privilegiada de l'èxit.

Per estalviar temps i explicacions, situemLer reina ha relliscat dintre el gènere fnfianal qual pertany ; comparem-la amb les se-ves companyes de perdició. Quina gràciaparticular presenta l'obra d1Em Roure? Sen'han escrit de més brutes, de més cò-miques, 'de més idiotes, de més grolleres, demés hàbils, de més trucades, de més en-

tretingudes... Per què l'èxit ha anat aafavorir precisament La reina ha relliscati no cap altra de bes del seu ram?

—El públic tindrà els seus motius — in-sisteixen els entesos.

Cal, però, tenir en compte que el públicno és una entelèquia, rm compost fantasmali incontrolable. EI públic som vós, i jo, ie1 vigilant del barri, i l'habilitat de lesclasses passives, i la portera, i la senyoradel principal i la filla del recaptador de con-tribuoioms de Granollers. Quins motius te-nim, tots plegats, per explicar amb unacerta coherència l'èxit de La reina ha re-lliscat?

Per la part que em toca, renuncio al'explicació, per falta d'elements. Reconec,però -' i aquesta, potser, és l'única expli-cació plausible — que, escrivint aquest arti-cle, contribueixo a l'èxit dé La reina harelliscat. Com hi contribueix el senyor quediu a la plataforma del tramvia, o a laterrassa del cafè—Ahir vaig anar a veure aquesta famosa

Reina ha relliscat. Es una bestiesa ; peròcom que tothom en parlava tant, he pen-sat: anem a veure de què es tracta...

Els èxits de les obres dolentes, com delsllibres pèssims, com dels personatges medio-cres, es fan així: a còpia de parlar-ne.Tant és que se'n digui bé com mal. Laqüestió és parlar-ne.

1 per acabar, una confessió : jo no hevist La reina ha relliscat, ni penso veure

-la ; però per a parlar-ne malament, emsembla que no hT iiia necessitat d'aquestrequisit.

1 consti que això és dit amb una abso-luta serietat.

Josse MAuuA PLANES

LA MUSICABichard Boadella, violoncel'lista

TAN GRAN COM DEPLORABLE

Un gran èxit teatral

Els subscriptors de MIRADOR tindran dret a

adquirir el llibre URSS, la República de Treballadors,

amb un descompte del 10 per 100 si ens fi-ameren,

degudament omplert, aquest butlletí.

NomAdreça ......... ........_ _... ._ ... ..... ...................._

Població ........................._ .. ..........................................

Forma de ^7a cimentY ^ (re8ot^s ae c°ireu

de .................. de 193...s,Q^a^ra.

Societat Espanyola de Carburs Metal'IlcsCorreus ' arbu t TeléPoa 1DOi>ITdeq. l "Carburo

ss" BARCELONA

" Mallorca, 233

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) :: OXIGEN 99 °/ o DE PETRESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETII,EN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUS-TRIÀL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA AUTOG1:NA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS, GRATIS

6

LE/ LNL.ETRE/"Mirador"pregunta als escriptors1.Quin fou el primer símptoma de la vostra vocació

literària?2. Us fou difícil d'encarrilar aquesta vocació?

Unamuno, regionaIistaJUIeS Vaflès

Allò que nosaltres fem per obra i gràciad'una vocació ha tingut el seu origen enun moment de la vida nostra, que de ve-gades ve fixat fer una anècdota trivial.

Com va desvetllar-se en la consciènciade cada escri 15tor la seguretat que el seascamí era rnüacat vers la literatura?

MIRADOR, 'en fer aquesta regunta alsnostres escriptors, pretén, ultra la curiosi-tat habitual en tota enquesta, posar en evi-dència algunes dades que poden servir feral panorama crític de cada escriptor.

Carles SoldevilaEl llegir, o més ben dit, • la delícia que

experimentava tot llegint, em va manard'una manera insensible a pensar en da pos-sibilitat d'escriure . IEl meu pare, que haviasoterrat en la .notaria una vocació literària,m'encoratj.ava. Les meves primeres prova

-tures foren uns versos sàfico-adònics, des-prés d'haver-me .empassat 1a traducció deles odes d'Horaci, publicada per Monta-ner i Simom. Devia tenir setze anys. A dis-set, el meu pare — cas curiosíssim — cm vafer entrar a la redacció d''El Poble Català,tot dient qu,e mamés en la brega dels diariss'aprenia de !redactar amb desimbdltura.A les ordres immediates de l'actual gover-nador de Tarragona, l'am'ic Noguer i Co-met, vaig passar-me un any fent gasetilles.Allí vaig conèixer Márius Aguilar, Pere Co-romines, Pous i Pagès, Claudi Ametlla (unaltre governador ! Qui hauria dit que aque-lla redacció faceciosa i apassionada haviade resultar una incubadora de vocacions go-vernamentals!)... De les gasetilles, per eta-pes prudents, vaig passar a feralgun arti-clet, algun eco, alguna ressenya...

Simultàniament, seguia fent versos. Ha-via abandonat el patronatge d'Horaci i emlliurava a 'l'encís més capitós die Verlaine.Descabria Maragalli m'hi entusiasma-va. Descobria Car-ner i sne'n sentiadeixeble. DescobriaAlcover i ambicio-nava la seva natu-ral elegància.

El aneu para ja` no m'encoratjava.

Na calia. La mevavocació s'afermavatota sola i davantaquest fet, la cons-ciència paterna vo-lia i dolia. Eraprudent d'estimular unes inclinacions que,àdhuc en cas d'èxit o de mig èxit; no erencap garantia de felicitat ni de confort?Aleshores les meras temptatives varen tro

-bar-se voltades d'ironia — una ironia toni-ficant que m'obligav.a a malfiar-me de lesmeves rauxes i a passar de pressa de lapura exaltació a la freda crítica.

Quan tenia vint-i-un anys vaig publicarel meu llibret de versos. (Eugeni d'Ors liva dedicar tres glosses ; Lbpez-Picó, Car-ner, Carles Grandó, molts d'altres li con-sagraren comentaris. Rabia cartes de per-sonatges enlluernadors. Azorín va saludar el

meu l!ibret amb tres 1(nies delicioses... Emnfi, un glop de vi embriagant i que, perfortuna, no em va embriagar. Ah, però,que en vaig ésser de feliç, algunes estones,tot sentint aquesta precoç consagració queno acabava de creure!

La prosa va interessar-me aviat més queel vers. Insensiblement m'hi vaig lliurardel tat. Vaig publicar els meus primers con-tes.

La meva primera temptativa teatral la vaigfer amb el meu bon amic Crehuet que ma-terialment m'hi va entrenar. No vàrem te-nir gens de sort. El teló va caure tres v,-gades en mig d'un silenci glacial... Però,ja m'havia encomanat el bacil de 1a drama-túrgia,

Alfons Maseresr.--El primer símptoma? No el puc re-

cordar, per esforços que faci. Devia ésserun aquella edat venturosa i inconscient de

la infantesa, carnoi encara ja feiacomplies i escriviaversos en català.El meu primermestre de català, sí

p„,) que el recordo : eraeil mestre de prime-

iy- - < ra ensenyança, que

', ens feia llegir l'Odaa Barcelona de Ver-dagueri Lo Troba-

,, .. dor Català. Algu-nes estrofes d'aque-Ila Oda i molts desversos de Lo Tro-

bador els sé encara de memòria. Tot aixòsón •coses, ai!, del segle passat, puix pu-blicava la meva primera poesia a Lo Tea-tro Regional en 1897 i ]'any següent, crec,uns versos gairebé místics a Les planes delfulletó literari de La Renaixensa,

z.--La meva vocació, segurament incons-cient i més forta que jo mateix, no em tou.gens difícil d'encarrilar-la pel que a la mevavoluntat es refereix. Però hi havia la volun-tat aliena i l'ambient, que li eren decidida-ment hostils. Mai no em vaig haver depreguntar en quina llerigua havia d'escriure,tot i que sentia dir pel meu voltant queaixò d'escriure en català era cosa de passa-temps i que no manava enlloc. En aquell]temps no vaig trobar altre encoratjamentque el d'un company de ]'Escolla Superiorde Comerç, anomenat Camil Sampere iCarrera, que feia versos com jo, tenia unparell d'anys més i era en part el mcuMentor literari. Un còlic miseoere s'endu-gué aquell dissortat xicot als disset anys,deixaint-me en l'orfenesa espiritual. Perd niaquesta dissort ni l'auto-didactisme literaria què vaig haver de lliurar-me no forenprou per desviar-me la vocació, que noméstrobava traves i esculls. Potser això l'espe-ronà. Potser això li donà vitalitat. Potseraixò féu que negligís g es disciplines acadè-miques a què hom em vdlia sotmetre, perfer-me un incansable tasta-olletes literari iper arrelar-me aquest vici c impunitn, comdiu ValeryaLarbaud, de la lectura.

Referent a un discurs que, en l'avinen-tesa d'una discussió política sobre l'idiomaoficial de la República, pranumcià Miguel deUnamuno, Guillem Díaz Plaja, des d'aques-tes mateixes planes de MIRADOR s'acarà ambaquest intellectual tot declarant que li sem-blava pueril i excessivament simplista liqui-dar una figura com la de l'Unamuno ambunes quantes caricatures í amb unes quan-tes acusacions de fòbia. 1 Díaz Plaja li féula filiació del seu sentit imperialista.

Voldria, però, ocupar-me avui d'un punt

de l'Uinamuno que en quedava al marge.Dcia ]'article de referència : «Unamuno és

un home imperial ; millor dit, un borne denpstà'gies imperials. En aquest sentit, Una-mumo representa una reacció vivíssima con-tra l'esperit de la seva generación I s'al-ludia, després, el pessimisme i la decepcióque ocasionaren les darreres desfetes eolo-niaQs d'IEspanya.

Aquesta época és molt curiosa i molt com-plexa. I si I'Unamuno en representa unareacció vivíssima és cosa que ha ele desen-rotllar-se del tot perquè pot encloure con-fusió.

Al descomteint generad que succeí al desas-tre de Cuba, li va donar per esbravar-seamb literatura.

Ja abans havien aparegut llibres com Exa-men filosófico sobre las principales causasde la decadencia de España, par Alfonso deCastro ; La Regeneración de España, perEvaristo Ventosa (Barcelona) ; Los males dela Patria y la futura Revolución Española.per Lucas Mallada.

Després, tots els advocats que la ballavenmagra, tots els professors d'Institut, totsels economistes de poble i tots els erudits deprovincia fenen el setï llibret tractant dela regeneració d'Espanya.

Per veure de la manera com ho tractaven,citarem el diagnòstic i el remei que Macías

Picavea féu en el seu llibre El problemanacional, Hechos, causas, remedios, 'E1 malés, segons Picavea : austriaquisme, cesaris-me, despotisme míüistenial, caciquisme, teo-cratisme, paràlisi de l'evolució, atròfia delsorganismes de la vida nacional, incivilitatregressiva, etc., etc. I el remei només era:Alexandre, Cèsar, Constantí, Abdenrahman,Isabel de Castella, Enric IV, Cromwell, Ri-chelieu.,. fins arribar a Bismarck.

1 solament call pensar que tots tractavenel problema per l'cstil. Sobretot el mal del

caciquisme i dels Austries — avuitenim més mania pels Borbans —estava a l'ordre del dia.

Aquí tenim Pompeius Gener ; elremei que dóna a um mal tant omés llarg que dl de Picavea sensefaltar-hi 1'austriaquisme, junt ambla defensa dels Borbons, i el caci

-quisme és també : «una dictaduracientífica exercida per un Crom

-well darwinista, empeltat deLluís XIV que fos implacable iespèndid a la vegada, i qui diuumn, diu diversos». E1 mateix Cos

-ta, molt més científic, demana(cBismarclzs empeltats de SantFrancesc d'Assís». 1 tots van fentles seves combinacions més omenys històriques : Damián Isern,Luis Morote, Sánchez Toca, Al-zola, Julio Senador, Torrehermo-sa... De mòlt altra manera es pre-ocupaven d'Espamya els que desd'Azorín s'han vingut a anome-nar la generació del 98.

Ni Unamuno, ni Ganivet forend'aquests regeneradores — ¿Nosregeneramos? és el títol del llibredel marqu^s de Torrehermosa, LaRegeneración de España es titulael d"Evaristo Ventosa — divertits icarregats d'innocència emfàtica.Les obres En torno del casticismo,de Miguel de Unamuno; Idearium

español, d'Angel Ganivet, i El Porvenir deEspaña, de tots dos, són de les poques cosesserioses que s'han escrit sabre el problemaEspanya.

Dones bé. Es en aquesta època die bullidamés literario-històrica que patriòtica queUnamuno representa una reacció vivíssima.Referent a la seva generació — del 89 —no sé fins a quin punt és una reacció si ensconcretem a aquesta època, en la quaml Una-muno ens apareix tocat de marxisme i undefensor entusiasta del regionalisme i de ladiferenciació nacional.

Cal només llegir e1 llibre El Porvenir deEspaña, que és una recopilació de les cartesobertes i públiques que es dirigiren Unamu-no i Ganivet des d'El Defensor de Granada.

Heus ací paraules que b se li podrienretreure quan es discuteixi ]'ensenyamenten català que és de suposar que l'Unamu-no atacarà de valent

alies no dificulta més la veritable uniódels pobles que pretendre fer-la de fora es-tamt, per via impositiva, o sigui legislativa,i obeint concepcions jacobines, com acostu-men a ésser ho les de 1'umitarisme doctri-nari. Aquesta unió destrueix l'harmonia,que sorgeix de la integració d'allò diïieren-ciata>

«En comptes de deixar que cadascú cantia la seva manera i de procurar que cantantjunts acabin per formar un chor harmònici concertat, hi ha pugna a subjectar-ho tota la mateixa tonada, donant així un cant al'uníson pobríssim, en d1 qual el chor nofa més que fer més soroll que cada can-tador, sense enriquir el cant.»

allo cap integració sinó sobre elementsdiferenciats i tot el que sigui afavorir ladiferenciació és preparar el camí a un con-cert ric i fecund. Sigui cadascú com és, das-enrotlli's a la seva mainera, segons la sevaconstitució especial, en la seva línia pròpia,i així ens entendrem tots millar.))

aFa ja algun temps que vaig publicar enun diari català un article a propòsit die l'úsde la llengua catalana, advocant perquè es-crigui cada u amb la llengua en la qualpensa. 'En aquest article assantava que ésmillor que els catalans escriguin en cataló iels castellans els traduieixin, que no que estradueixin ells mateixos, mutilant la sevamanera d'ésser.

Els parlamentaris catalans no parlen d'al-tra forma,

Potser •no fóra massa correcte escamote-jar que en editar-se la tal recopilació, l'any1912, Unamuno hi féu uin pròleg en el qualper dues o tres vegades té 'interès a recal-car que ha canviat no poc en la manerade veure i apreciar les coses espanyoles ique solament accedeix a la seva publicació1>er deferència a Ganivet .

En aquest mateix pròleg, Unamuno de-clara que algunes de les idees que Ganivetformula en l'Idearium español, ja les haviasostingut ell en La España Moderna (o si-gui en els seus cinc assaigs En torno alcasticismo). Avui, però, més aviat trobemla influència de Ganivet sobre Umnamuno,en aquest aspocte d''apreciar el regionalis-me, si bé és veritat que Ganivet no podiasentir la unificació i l'imperialisme espa-nydl amb la contundència que l'expressaavui Unamumo.

Representa avui Unamuno — després delseu canvi radical — una discrepancia moltdestacada de la manera d'apreciar la genme-ració del 98, la unitat espanyola?

Voldríem creure que sí. Però l'imperia-lisme espanyol després de tarots fracassos id'ésser tan bescantat encara campeja pelsubconscient de molts castellans.

Per acabar, citem això que Unamuno es-crivia en t8g8 apostrofant els regeneradoresd'Espanya : aEs inútil callar la veritat. Totsestem mentint en parlar de regeneració, jaque ningú no pensa en regenerar-se. No pas

-sa d'ésser un tòpic de retórica, que no enssurt del cor, sinó del cap. Regenerar-nos!I de què, si encara no ens hem peneditde res?»

La moda dels centenaris i commemora-cions semhlants, alhora que fa repassar la

història de la literatura, ressuscita, amb undesig de valoració, figures oblidades. Talla de Jules Vallès, autor du second rayan,si es vol, però meny.stimngut al seu propipaís i gairebé desconegut. Els manuals noel citen, potser en revenja del seu menys-preu dels universitaris i de la seva actuacióde communard, que l'obligà a l'exili, fu-gint de la repressió que seguí aquell in-tant esbojarrat que trasbalsà el París d'ara

fa cinquanta anys. Però, com ha dit LéonDaudet, esborrar-lo de la història de laliteratura per tal motiu, és com voler su-primir de la de la pintura el nom de Cour-bet, que participà en l'enderroc de la colum-na Vendóme.

Si els articles de Vallès i les seves crí-tiques no han resistit el pas del temps, al-menys tres llibres seus es poden rellegir iresisteixen la prova: L'Enfant, Le Bache-lier i L'Insurgé. No importa que aquestesobres siguin en gran part autobiogràfiques ; .és precisament , per aquest cantó que valen.Aquest pamfletari és massa un revoltat

—més que un revolucionari — perquè calguicercar en ell gaire objectivitat quan es trac-ta de parlar de:s altres o de descriure unambient.

Fins a l'esfera literària vol portar la se-va revolta, i llença boutades i confessa«He fet el meu estil de trossos i bocins,que es diria recollits a cops de ganxo, enindrets bruts i desoladors., Perd això ésuna illusió que ell es fa. El dogmàtic Bru

-netière, tot destinant Vallès a un museunacional dels horrors», no es deixa enga-nyar i reconeix en els tres illibres esmen-tats, en L'Enfant sobretot, unes quantes

belles pàgines.No volgué limitar a l'esfera social la

seva posició de revoltat, simnó que tambéintentà conservar-la en la literària. Però,s'ho creia ell mateix? «Sovint se m'acutpreguntar-me — ha escrit — si no he deixatuna cuistrerie por una altra, i si desprésdels clàssics de la Universitat, no hi haels clàssics de la Revolució, amb inspec-toes roigs i un latxillerat jacobí !a

Daudet, que el considera, amb Proudhon,gel millor escriptor revolucionari, amb ladiferència que va de l'home de bibliotecaal pamfletari invectivador, ha senyalat, enun articlerecent, la influéncia de Vallèsen escriptors de la generació següent a lad'ell, sobretot en Jules Ronard, més tre-ballat, més subtil, però igualment revoltat,encara que atenuat per una resignació es-céptica. 1 Daudet no s'ha enganyat tampocsobre l'esverament de Vallès davant la Com

-mune que començava. Vallès, home de reac-cions personals, sense idees polítiques es-tructurades, quedava glaçat de pensar quepodia haver d'ésser un dels caps de la re-volta. I no pas per por.

Fou, malgrat el seu paper de communard,un escriptor i res més que un escriptor.Així ho comprengué IEdmond de Goncourtinscrivint-lo en la seva futura acadèmia,iot i que Vallès en combaté públicamentla idea. Així i tot, Goncourt l'hi conservà,

però e1 pamfletari, nat el dia it de juny oc1832, moria el 14 de febrer de 1885, abansque Goncourt i abans que l'Acadèmia delsGo mncourt comencés a funcionar.

ESPECIALITAT

EN LA MIDA

Janme 1, 11Telè1. 11655

-_ IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIV

Ja esteu subscrits al

Diccionari General

de la Llengua

Catalanad'En Pompeu Fabra

E Van publicats 14 fascicles •

E Envieu la vostra subscripció a:

- Llibreria Catalónia3, Ronda de Sanf Pere, 3 E

Aquesta semana s'ha posad a la venda

URSSLa República deTreballadors

Per J. TERRASA

Un reporfa^ge dírecie, iPlusfra^amb fotografíes de primera mà.

[•I

PREU: 3 PESSETES

EDICIONS "MIRADOR”Descompte als subscriptors de MIRADOR.

Vegeu en aquest mafeíx número el buflletí decomanda

RonoLF LLOREiNmS

5111111111111111111111111111111111111111111111111111111111 ;

Durant !les Exposicions de Primavera cele-brades anteriorment a 1a dictadura de l'any1923, hom pogué adonar -se amb facilitat delsbeneficis que la celebració d'aquests certà-mens podia reportar al nostre art i als nos-tres artistes.

Localitzant l'assumpte estrictament al ter-reny artístic, cal recordar només que, a partd'un seguit d'avamntatges que evidentmenttenien de proporcionar als artistes ja recone-guts, donaven ocasió perquè una sèrie d'ele-ments joves definissin llur personalitat. I al-

desa a retenir solament l'essencial de lescoses, defugint en tot moment i - amb lamateixa vehemència aquella perfecció aca-dèmica que podria desvirtuar la intensitatdel seu art.

Després d'una època relativament curta,en què la seva pintura va de dret a uncamí d'accentuat dramatisme, forçat em de-terminats moments per la incoloritat ema elsobscurs o la impetuositat exigent del !ne

-gre, procura desentendre's d'aquesta petitádificultat que a'bstaculitza ('afinada expres-

Bosch-Roger — Pintura

guns et 'ells, aquells que constantment sen-tian viva lla flameta de l'art dintre seu, mas-tressin posseir umn temperament i unes fa-cultats capaços de convertir-se un dia en fermpuntal de l'evolució constant de l'art. (EmiliBosch-Roger és un d'ells.

Aquest pintor, tat segut d'haver exposatbes seves •primores produccions artístiques,se'n dugué la simpatia i la confiança de lamajoria, en reconèixer en ell les possibili-tats de un lluitador pr&htós per al resultattotal de l'art de la nostra època. I efectiva-ment, Bosch=Roger, de llavors ençà, ha llui-tat amb prou encert i amb tot 4'entusiasmeper tal que e1 nostre art seguís el camí quela vida moderna li senyalava, bo o dolent,encertat o no.

Les primeres obres que exhibí el nostreartista contenien un fons essencialment delsnostres dies ; un car'acter marcadament re-novador, que valoritzava principalment laseva pintura, sobretot perquè aquest desigd'avenç, aquest moble •afany de superació,no obeïa a la freda voluntat del seu autor,sinó a la mnocessitat de satisfer la pròpiavisió, imposada per ujna aguda sensibili-tat. mEstrafieia lleugerament la forma permillar accentuar una determinada expres-sió, que prenia relleu en ésser precisatscerts contorns per un roig de vegades fe-ridor. Dei contrast d'aquest amb els blanesi grisos posats entre ocres i sienes, era ge-neralment obtiinguda aquella sobrietat cro-màtica que donava certa qualitat de rique-sa rancia a les primeres obres de Bosch

-Roger. I és que la finalitat perseguida du-rant aque ll temps recolzava prvncipalmenta dotar la forma i fer del color un elementcomplementari, tot justament per ajudar adecidir-la.

El .nostre artista actua, des d'un prim-cipi, induït per la raó fonamental del sin-

tetisme anti=simbòlic dels pintors que ini-ciaren ; la reacció contra l'impressionisme.Cézanne i Gauguimn, convertits ràpidamenten herois de manera inesperáda, trasbal-sen mundialment les arts en començar unperíode d'i:ntensa agitació espiritual de lahumainitat, que s'acull gairebé amb violèn-cia a urna vida d'abstracció i de realitatsindividuals. Per damunt de tota conside-ració, triomfanetament la passió que elsneguits interns produeixen •a la vida de]'home. En una paraula : triomfa el verita-ble art. I Bosch-Roger, com a artista quesent la responsabilitat de l'època i els ba-tecs del temps, es sent suaument amotllata les exigències irreductibles del momenti la seva pintura no fluctua precisamententre l'obra de Cézanine i de Gauguin, sinóque accepta sense reserves els principis ce-zanians i, en substància, é1 decorativismeplàsticament humo die 'Gauguin, imprimint -hi, però, un segell personal que el carac-teritza.

I a mesura que el temps avança, esdevéencara més sobri, més eloqüent, i el seuart va amb més seguretat i amb més avi-

sivitat del seu art, i produeix obres com laque li proporciona l'èxit del premi Cambóen el concurs «Barcelona vista pels seusartistes)).

Avui, les seves teles acusen amb més cla-redat i amb tota noblesa, que a oil l'afec-ten a 1a vegada la forma i cal color. Ara,a 1a seva pintura, on existeix com semprel'afany de ponderació dels principals va-

lums, amb massissa simplicitat, •vigoritzal'expressió plástica exaltada per la potènciadels obscurs, sense arribar, però, a la totalsupressió de la qualitat expressiva del comor.

Bosch-Roger, coem a artista conscient queés, en tot moment ha sostingut la seva po-sició renovadora en un pla de dignitat id'imnteiiigència envejables i ano ha permèsque la seva obra pogués mai ésser confosaamb aquella producció d'avantguardismefals. D'aquell avantguardisme que actuasota pretext de veure la inaturalesa senseprejudicis, per fer, al capdavall, urna obraplena dels pitjors d'ells en cercar l'aparençade no , teia r-ne cap. Bosch-Roger ha fettots els possibles perquè el seu art, a co-bert de certs prooediments teòrics, que mos.tren la seva impotencia vergonyosamentanalfabeta, es sustentés en una base mas-sissa d'estudi conscient.

Tant de bo que tots els nostres artistesmés o menys sincers, en fer pintura abs-tracta, haguessin sabut, o haguessimn pogutcontrolar llurs fantasies.

ANGEL FERNA,NDEZ

GUTEMBERG, S. A.Maquinària, Tipus, Filetatge deronze, Tintes i Utillatge per les

Arts Gràfiques

Agullers, 1 i Vía Laietana, 4Tel. 15524 • BARCELONA

raspalls per a tots els usosarticles de neteja - - objectes per a presents

rambla de catalunya, 40

— 1 e I4/y 'ú I i9,2s

a

U L

LES ARTS I ELS ARTISTES"Trop de zèle"Déu encega aquell que vol perdre, diu la

nostra aforística — i ho diu per aplicar-hoa tot el món —. I sembla que és així. LaHistòria, fins la niés sofisticada, no potamagar ni disfressar aquest fet de la ce-guesa dels homes, dels pobles, de les cultu-res que es destrueixen per si sals, per raóde la pròpia ceguesa. Abans de les gransrevolucions i d'altres daltabaixos collectius,veiem caure !1'clement vençut, empès per lespròpies culpes, precipitada la caiguda perl'acumulació, també accelerada, de greugescontra l'element que en definitiva ha dequèdar vencedor. Aquells elements que us-defruiten la pre-revolució hcy fan amb go-lafreria fins atènyer 1'enfit i el desmenja-ment ; refinament fins aconseguir l'estul-tícia.

Avui eles classes capitalistes han arribat eambdós exoessos. La massa, la plebs capi

-talista, ha arribat a uns excessos de gola-freria tan excessius, tan escarrassats, quela mà foradada no pot pas ni de lluny ex-pressar la turpitud inhumana d'aquesta far

-taine^ra aconduïda per l'orella darrera totscls assaciamonts. La sel ecció capitalista, çoque Julien Benda anomena els cleres, elsmicers, no ha rómàs 'enrera en els excessosinoperants. La traïció dels cleres és méspalesa i revoltant en l'abús de refinamentque en !'abús que Julien Benda li incri-mina.

Val a dir, però, que no són tots els mi-cers, tota la classe intellectual, la que abusa,sinó aquella part que porta la veu cantant,aquell sector que, se;nse ésser sempre elmés solvent, té, ai Fas, iniciatives i manerad'imposar-les. 'Enlloc no és més palpés l'abúsde refinament intellectualista que esdevéinoperant i àdhuc nociu, enlloc no és mésnotori que eln la Pedagogia i en l'Arqueo-logia. No pas que tota la Pedagogia !nique tota l'Arqueologia abusi;n, sinó queaquestes dues disciplines científiques sem-b?en ésser; més que les altres, camp abo-nat perquè e1 .pugó del refinament delirants'hi embosqui i hi faci forat. •Les energiesi els cabals que la pedagogia ginebrina fadespendre sense •cap benefici, ans al con-trari, amb resultats desastrosos, no tenenfi ni compte. Jo he i;ntmtat combatre aques-ta traïció dels micers,_ però sonse poderanar al capdavall ; el tema era tabú aixíque comprometia els manifassers de lla pe-dagogia infanticida. Vejam si era podríemarribar a denunciar 1a traïció de micers elsarqueòlegs.

Davant meu tinc tres llibres d'arqueolo-gia acabats de sortir a la capital de la mi-cerla mundial, a París, allí an l'Arqueolo-gia aconsegueix — i amb raó — els màximscrèdits i esplendor. Elprimer d'aquesfsrilibres és un estudi analític dels capitellsde Sant Cugat del Vallès ; el segon ésuna monografia de dos .pintors italians tres-centistes ; el tercer és un estudi sobre lespintures murals romàniques existents aFrança. Tots tres llibres són copiosos, fei-xucs, esplèndidament i1•lustrats : tres 11ibirestreballosos i més aviat cars. Bé.:. E1 primerd'aquests llibres és un anàlisi tan minucio-sament classi^fcat, tan meticulosament re-lacionat, tan exageradament desmanussat,que no sembla sinó que l'autor va a de-duir-ne una conciusíó transcendentalíssimai meravellosa. Després de 'la penosa i per-dedora lectura que el nostre lector pot su-posar, .aquest llibre no conclou res quetingui lla més petita importància : conc:ouque e '1s capitells de Sant Cugat són de di-verses mans i inferiors als die Sant Perede Ga^lligans. Heus ací un esforç i una des-pesa ben malaguanyats. Després altrestants esforços perduts, segons será de grano de petit el nombre de lectors que cai-guin em aquest terrible parany. Això sensecomptar el desmenjame!nt i àdhuc l'odi quecontra l'arqueologia .pugui provocar una taicruel decepció -en l'esperit d'algun debutant.El més descoratjador d'aquest llibre és quedes tan afetgegades conclusions de .l'autorsón falses : ço és, que l'autor es demostrasense la sensibilitat ni l'olfacte arqueolo-gistes que ]'empresa, miserable i tat comés, exigia.

^El segon d'aquests tres 'llibres resulta delectura encara més 'penosa ; és un llibreconceptuós, paralogista, ergotejador i fan-tasista fins enllà, molt enllà, del tema con-tral. IE1s vicis mentals i les illusions quel'autor es efa sobre una matèria artísticaque l'impressionà i l'entusiasmà fora de lloc,ço és, per raons que ano es relacionen amb1a pintura quatrecentista, són vicis que emn

Pasta de CeraEI fang que l'artista

treballa amb més gust

Olivera, 25 • Telèf. 31816

formes variades s'encadenen atropellada-ment en paorosa multitud, a cada ratllad'una prosa inintell'igible, i la qual pertant cal rellegir moltes vegades, desxifrar,compulsar, coordinar : una tortura dantes-ca. Al capdavall per concloure que tal delsdos quatrecentistes pot haver collaborat ambl'altre, i que les obres de l'un poden ésserles de mà dreta, les obres de l'altre podrienésser les de mà esquerraT...

EI tercer d'aquests llibres és el més grui-xut, el més alarmant. No és sinó una des-

cripció d'algunes pintures murals, la qualperò l'autor embolcalla i enteramnyina ambun tal aparell d'erudició ociosa, d'encan-teris, d'exageracions hipnotitzadores que faferedat. Ja en el pròleg el lector es sentcongelat davant de tanta, tan greu, tan frà-gil i transcendental grandesa. Un , cop ellector es troba ben medusat, l'autor me'lmalaxa amb la relació deis perills esgarri

-fosos i de les despeses que les seves recer-ques han ocasionat: tota una vida dedi-cada únicament a estudiar 'des pintures ro-màniques murals d'un sol període, d'unasola regió, d'un sol país... Calculeu!... Pas

-meu-vos ! L'equip de collaboradors que cal-gué ensinistrar i pagar ; les ceint divisions,les miil subdivisions que calgué determiinar;els fitxers, les oficines, les biblioteques es-pecials que calgué establir ; la necessitatd'apendre l'ofici de pintor mural románticque fou indispensable a l'autor abans dedecidir-se a parlar d'aquesta matèria ; l'es-tudi dels colorants, de les colles, die lespreparacions, dels arr )bossats, dels mor-ters, de les parets, dels edificis, de les co-bertes dels edificis, de les finestres, etc.,etcètera, que calgué fer. Quantes dificultats,Senyor ! Cal encara analitzar els textos an-tics •on hi ha referències tècniques. Tambécal muntar laboratoris d'anàlisi. Call estu-diar la grafia de cada detall de cada obracal fer l'estudi fotomètric precís dels colorscal fer anàlisis radiogrd tics i microscòpics.Cal aplicar tot això i molt més que notinc lloc per a transmetre a la tècnica iri-terna, i després a la tècnica externa, i ales característiques determinants, les qualssón incomptables ; ter ampliacions fotogrà-fiques de deu grandàries, després de vint,després de seixanta ; cal treure còpies. En-cara caldrl repartir-se la feina en subespe-cialitats, cada urna a càrrec d'un mestrearqueòleg em collaooració amb el seu par-ticular equip d'adjuints. Cal encara vint i-cinc .anys de viatges a través d'Europa.Cal fer contribuir a .aquestes recerques totala bateria de la química moderna, bo iconstruïnt demés els aparells mecànics que

m aquesta ciència ens proporcionara bo iadaptant-ne d'altres. Cal aprofitar-se de !lamacrafotograffia i de les ampliacions ma-crofotogràrtiques fins a mil dimensions, imés i tot ! Cal fer construir .bastides quecosten tant diner com un edifici, etc., etc.,etcètera. I després de 1'enre.nou i de lesdespeses fabuloses que l'enrenou implica,'autor no está encara ben segur de poder

concloure gran cosa de pro eis sobre 'una tanlimitada matèria... Entretant a França, coma la nostra terra, no es troben cabals peraturar 1a ruüna d'aquests mateixos monu-ments analitzats atòmicament — al ch8magefa estralls de Nord a Sud, i l'extensió ar-queologista, la divulgació de l'arqueologianingú no l'emprèn porque el mandarinismedels micers s'hi oposa — si bé tan sols pas

-sivament — ja que ningú uno la insiinua.Si aquest estat de coses no és per embafar

de l'arqu. eologia i . per enviar els rrrefinadís-sims arqueòlegs a Sibèria, ni mai. Tant derefimnament ha d'atreuré, per força, la bar-bàrie.

JOAN SACS

Amics del gravat— ose h - R o g e r

Patrocinada per l'Institut Català de lesArts del Llibre, ha tingut lloc a la SalaBusquets una exposició de gravats, en laqual ham pres part, a més a més d'artist• sisolats, components de l'Agrupació d'Artis-tes Gravadors de Catalunya i de 1'Agrupa-ción Española de Artistas Grabadores de Ma-drid.

Una quarantena de noms figuren al ca-tàleg d'aquesta exposició, i és, per tant,arriscadíssim de fer, •en una nota breu, capcomentari nominal, que comportaria e1 pc-rill de les omissions, en el qual no volemincórrer.

Voldríem només senyalar l'interès d'aques-ta exposició, malgrat la desigualtat de valorentre les obres exposades. I cridar tambél'atenció sobre una iniciativa que s'ha donata conèixer contemporàniament a aquestamostra del que es ta entre nosaltres enmatèria die gravat.

Cal dir que, tot i les reserves que es pu-guin fer sobre tal oral altra de les obresexposades, aquesta exposició hauria d'havermerescut un tracte especial per part de lacrítica habitual d'art. La integrem obres d'ungènere desgraciadament massa poc cultivatentre nosaltres, perquè li bastin unes quan

-tos ratlles d!e compromís i per sortir de pas.Tot gravat — boix, aiguafort, punta seca,etcètera — representa massa esforç i massadomini de la tècnica, perquè — si més anoen aquest sentit — no tingui més interès quetanta exposició banal que contemplem peraquestes galeries de Déu.

Ara que, una mica a tot arreu, .es rei-vindiquen gels valors d'artesania, de probitát,

de tècnica, eointra les fàcils improvisacionsi les genialitats sense solta, cal encoratjarels que es dediquen a unes arts en què elresultat és fruit d'una tasca que molts vi-sitants ni tan sols arriben a sospitar. Peròno s'ha de- creure que !l'interès dels gravatss'escaigui simplement en el domini de latècnica 'ni ien les hores de pacient treballque exigeixen. De poca cosa serviria totaixò si amb ells no fos possible d'assolirurna expressió artística tan intensa i tanpersonal com amb qualsevol altre mitjó méscorrent.

Amb tot, és fácil de eompendre que calguiuna veritable vocació per dedicar-se a unafeina que gairebé només és premiada ambla pròpia satisfacció. 1 això després d'unaprenentatge llarg, d'una tasca feixuga i queno sol donar benefici, ans al contrari, oca-siona despesies.

Per això valíem remarcar la iniciativa aquè abans al•ludíem, de la creació d'un Grupd'Amics del Gravat, que, dintre la modès-tia de tots els començamients, pot fer molta favor d'aquesta modalitat artística quevoldrfem veure de vida més ufanosa que laque actualment porta.

Per això recomanem aquesta iniciativa,en curs d'organització, els detalls de la qualpoden demanar-se a L'Institut Cata4á de lesArts del Llibre (carrer de Torres Amat, 6,Barcelona).

a!lllulllllllllnllilUHIlnllll!Iliif1H111111un111f 1F'

s ALS SUBSCRLPTORSI COMPRADORS DE

MIRADOR

SUBSCRIPCIÓ

DE VACANCES

Els subscrípfors que 0_m vulgin rebre MIRADOR

al lloc on esfiuegín, nohan de fer més que comu=nicar a aquesfa Adminis=tració llur nova residèn=

_ cia, on els serà adreçat el vsetmanari sense augmen4 E

5 de preu.Igualmen4 comuniquem

als compradors al núme=ro que el vulguin rebre enla seva residència d'estiu, 5que hem obert un serveide subscripcions de va=canees, per Un mínimumde 4 números, al preucorrent de 0`30 pessetesel número.

Adminísfració deMIRADOR, Pelai, 62, 4. =

Telèfon 15300INIIIIIIIllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllli^

—, --

—Voldria retratar els meus bessons.—Però, on és l'altre?—S'assembla tant a aquest que l'he dei-

xat à casa.i (II Travasso delle Idee, Roma)

El metge.—Ell vostre mal és hereditari.El malalt.—Doncs aneu a cobrar al meu

pare,(Ghendai Se-s8 Mangwa, Tòquio)

ESTI U!EIG

—I què farem ara?—Esperar una horeta i anar a veure pas -

sar el tren.(Ric et Rac, Paris)

E1 lladra.—Vostè 'es vol creure una donaelegant i ni tan sols es deixa pondre lesjoies?

(London Opinion)

L'atracador, a la víctima.—I ara, on m'a-cansella que vagi a estiuejar amb aquestsdiners?

(London Opinion, Londres)

h,

r [I^ r

La supressió de pertorbacionsL'HORA RADIADAAnoteni sempre els resultats de la sessió

1enúltima. En el transcurs de la setmanaés possible recollir els testimonis més di-versos i espontanis. Es Qartint d'aqueststestimonis que podem confirmar avui l'èxitrotund obtingut per Aurora Bertran en laseva conferència de dimecres passat.

Ahir fou Jaume Passarell, el colaboradorde MIRADOR, que ocupà la nostra Horaradiada davant del micròfon de Ràdio As-sociació, lo gran emissora catalana, tan sen-sible a la frcepció de les coses nostres.Jaume Passarell s'ocupà de La sarsuelaespanyola. Foren uns comentaris enginyo-sos i evocadors a redós d'aquest tema tanple de suggestió. La conferència de JaumePassarell fou illustrada amb discos. Core-pletaren l'Hora radiada les seccions deconsuetud : Disc Parlat, per Guillem DíezPlaja, Sumari de MIRADOR i — èxit crei-xent — les Indisoreeions radiades de Mt-RADOR.

Dimecres que ve ocuparà l'Hora radiadade MIRADOR En Domènec Guansé, que par-iarà de les Valors dramàtiques del nostrecançoner popular.

wwwwrjRECEPTOR

Radio CLINIOenxufable al corrent

sense antena

J^

^^ 1

4t ^^^r

Preu: 400 pessetes

RAMON CLIMENTConsell de Cent, núm. 266

Telèfon 28058

Deixàrem a l'altra crànica 1'estudi deismitjans de ll ui ta contra els paràsits indus-trials, deta9lant els procediments de fer-hodes del mateix receptor. A continuació ex-posarem diverses normes a aplicar per im-pedir que es produeixin aquestes pertor-bacions.

En general cal evitar tot el possible lesinterrupcions de corrent. Sempre que s'obreo tanca un circuit es produeixen ones per-torbadores, que, tot i que el circuit no porticàrrega, influeixen en les recepcions prò-ximes per petita que sigui la tensió quecirculi. IEs disminueixen notablement aques-tes pertorbacions amb dues bobines mter-calades a cada extrem i unides per un con-densador.

No és ací el lloc de detallar la compo-sició de les espires de les bobines ni lacapacitat del condensador, car el comerçe1 subministra apropiat al cas.

Per aixa .aquí cal més que res cridarl'atenció sobre els aparells que produeixenaquestes interrupcions de corrent, i es potdir que tots els receptors, i mZs a lesgrams ciutats, n'estan voltats.

Ums aparells funcionen amb iintermitén-cies si són alimentats amb corrent altern,i ben fabricats gairebé no produeixen es-purnes i amb això no provoquen altera-ciDes.

Els anuncis lluminosos, en gairebé totesles formes emprades avus dia, són pertor-badors ; els uns per les intermitències quecomporten les diverses combinacions, i aixòvol dir obertura i tancament de circuits,amb la qual cosa són explicades les per-torbacions, més i tat si es té en compteque la majoria són maniobrats a distànciaamb conductors poc protegits que fan lafunció d'antenes, contribuint així a escam-par més la pertorbació. IEs anuncis deneon que tant sovintegen, són causa depertorbacions per llur deficient installació.Una connexió estudiada amb terra evitamolt, i també és convenient l'adopció deself-inducció.

Els aparolls termo-dlèctrics, de tempera-tura equilibrada per a poder aconseguiraquesta permanència twtrmica, porten untermostaít que controla l'entrada de cor

-rent. IEn síntesi aquesta regulació ,s'asso-leix per dues làmines de metall de diferentdilatació que amb la temperatura es con-trauen i tallen el corrent. Això vol dir quela interrupció no és sobtada, sinó que hiha diversos moments en els quals es con-necta i desconnecta diverses vegades, i esprodueix amb això una alteració sostingudatots aquests moments, que pot desaparèixerintercalant un condensador de 0.02.

Dinamos i motors n'hi ha arreu en una

ciutat gran, que produeixen remors origina-des més que res per contactes dxzf•ctuosos,situats bé a l' • nterior de l'induït o bé a'lacarbons i col•ectors. Aquí precisament ésdifícil de donar normes gonerals, i por alluitar amb aquestes pertorbacions cal ferun estudi en cada cas.

La més important pertorbació i la queinflueix més empitjorant l'audició, és laproduïda per tots els aparells d'alta fre

-giiéncia que s'utilitzen amb fins medicats.Tots ells tenen un emissor de xispes quenecessàriament ha de produir oscillacions,i aquí, tot i les mesures que en moltspaïsos fan pendre els fabricants d'ae(uestsaparells, no es pot dir que hi hagi resmassa eficaç. Unicament hi ha un mitjà,que poques vegades falla, i és utilitzar-losdins de cambres amb qn blindatge o en-tramat metàllic i intercalant un filtre al'entrada del corrent.

Es doncs dificil lluitar contra els paràsitsindustrials individualment. Si el radioic,ntno té a mà una legislació que l'empari, pochi ha a fer. Però com que en molts casosles pertorbacions són produïdes per unainstallació o per la utilització defectuosad'aquests aparells que les produeixen, es-tudiades i conegudes com són avui, és in-dispensable fer observar aquestes normes,que en moltes ocasions no sols tenen aquestvalor d'evitar pertorbacions en la radiodi-fusió, sinó que contribueixen a donar majorseguretat personal. IEn aquest afer, comja insinuàvem dies cerera, cal agrair l'es-forç de l'Associació Nacional de Radiodi-fusió convocant una Conferència contra elsparàsits industrials, en la qual les diversesponències han proposat solucions que por-tades al terreny legal contribuiran a es-tablir un estat de dret ben necessari alsradioients.

J. G.

La força del costum, o el marit bes en-senyat que no es recorda que ,menja al res-taurant.

(Judge, Nova York)

W^ Q CATAEls diputats a Corts per Catalunya han

rebut aquesta carta que transcrivim«Distingit senyorFora ja el perill d'un prejutjament de

PEstatut en matéria radiodifusora, per ha-ver decidit el Govore dlEspanya ajornar«sine die» el concurs convocat amb datar5 d'abril darrer — el qual motivà la lletraque us adreçàrem aleshores —, ara, en elmomont de la discussió a les Corts Cons

-tituents de la República d'aquest pacte queanem a establir, llegim en 'la premsa quela minoria socialista va a presentar unaesmena que, d'acceptar-se, deixaria a mercèdel Goveen d'Espanya una cosa tan es-sencialíssima pel de la Generalitat com ésla radiodifusió.

Fidels a la nostra catalanitat, a basta-ment demostrada, us prevenim la maniobra,bo i pregant-vos que defenseu amb totaenergia els drets que relama Catalunya,afegint a lfarticulat de l'Estatut que : «l'or

-ganització i la implantació de la radiodi-fusió dintre el territori de la Generalitatserà d'exclusiva incumbència del nostreGovern,.

Com sempre, per Catalunya, restem ates vostres ordres. — Associació Nacional deRadiodifusió. El President, Jaume Ros que-llesi Alessan.n

Ràdio - notícies d'actualitat

Exposició de T. S. F.

La segona exposició internacional de1'. S. F. tindrà lloc a París dels dies 3 alzo de setembre, al Palau Berlitz, Bulevarddels Italians.

Aquesta exposició té per motiu crear uncentre d'intercanvi iintennacioinal de mate-rial radiofònic i fer conèixer a1 públic elsgrams progressos realitzats en aquesta ma-tèria, tant en el que fa referéncia a laradiodifusió com a la radiotelevisió.

Saludem als aficionats framoesos que ambtant de zel treballen pel desenvolupamentde la rodio en llur pafs i fem vots per lapròxima prosperitat mundial de la T. S. F.

Els ràdio=reportatgesLa nit del dia s8 al sq de juny, Ràdio

-Talosa retransmeté el reportatge de la cursaautomobilística de les 24 hores celebrada aMans.

La ràdio a RussíaLa ciutat de Leningrad ha encomanat

a l'estranger 32,000 alt-parlants destinats aésser collocats a tots els llocs públics : fà-briques, mercats, etc., i fins al mig delcarrer.

RADIO -LOTPasseig de Sant Joan, 1 1

BARCELONA

Recorda una vegada més quepot oferir -vos els receptorsde la més alta qualitat

fabricats per

General Motors Radio

EI millor prestigi en ràdio.recepcló

u eOecdlló deO^Abal^^ Ie marxar000 ad iu rllu

^IOt^m cxllt II urr poro

tàto 0 d° c q u tr t mt c i rcc l

((LUISA FERNANDA»REL DÚO DE LA ROSA», ((MAZURCA DE LAS SOMBRILLAS», «HABANERADEL SABOYANO», i altres destacats fragments d'aquest gran èxit in-terpretats per Laura Nieto, Emilio Sagi-Barba, Tino Folgar, etc.Orquestra dirigida pel Mtre. Moreno Torroba• Cinc discos dobles ambàlbum especial.

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE LONDRES

«SIMFONIA EN SOL MAJOR (Oxford)» (Haydn) Op. bñ — N: 2, i.r,

2.n, 3.r i 4.t mov.

ORQUESTRA DEMON'S

JAll DE CONCERT

EXITS DEL MTRE, SERRANO.I i II parts.

• Portàtil 99.NOUS PREUS:En negre, 210 pes-setes. En colors,220 pessetes.

ORQUESTRA AMBROSE

MONA LISA (H. Sullivan). Fox-trot. PRUEBA CON OTRO (DeSylva, Brown i Henderson).Foxtrot.

fNiIOO ímc ciml 7i^600 ip in' UDC Q ' LA VOS l E M lslf6ij©°° p©ccI rrl!Th'

d oti= c 1 p©p p©dM66üÏ Ó mi=fl iic iD p© pff©6 © iDii^ it bp iiDD i t I C^^^1P^1

LA ARGENTINITA, ac. Orquestra

ESCENAS ANDALUZAS (Bretón). «iPOLo GITANO». EL CHALECO BLANCO(Carrión r Chueca). SEGUIDILLAS DE LAS LAVANDERAS.

BANDA OROPESA

j COMUNISTA 1 One-step. L. Méndez r chor. LA VUELTA DE BELMONTE.• Portàtil 101. Pas-doble. L. Méndez i chor.Preu

ssetes.te negre

En colors300

,CORRUCO DE ALGECIRAS

pe 360 ptes. Model GIBRALTAR. Pas-doble amb fandangos. Fandangos «MIRANDO POR EL

de luxe, 450 ptes. FIRMAMENTO».

Srta. AVELLI, amb chor i Orquestra

LA MUJER DEL PICHI (Soriano s Alonso). Xotis.

Sr. PALACIOS, ac. Orquestra

LA RESTITUTA (José Soriano). Havanera.

DESUAMO•

IMPRESOS COSTAA.elte. 46. - BarcdonU