PRIMERS AUXILIS 08Unitat 2 Reducció dels danys en cas d’accident 9 2.1. Importància dels primers...

Primers auxilis en accidents de trànsit

Coordinació:Josep Montané Capdevila

Primera edició:Esther Joan MesseguerJaume Gasca Gonzàlez

Revisió segona edició:Glòria Dargallo Carbonell

2

Índex

Unitat 1 Presentació 6

1.1. Conducció saludable i prevenció d’accidents de trànsit

Unitat 2 Reducció dels danys en cas d’accident 9

2.1. Importància dels primers auxilis en carretera

2.2. El deure d’ajut a l’accidentat. Legislació

2.3. Suport emotiu a la víctima

Unitat 3 Mesures que cal tenir en compte en cas d’accident de trànsit 12

3.1. Segons la circulació i el tipus de vehicle

3.2. En relació amb els agents de trànsit

3.3. En relació amb les companyies d’assegurances

3.4. En situacions de presència de mercaderies perilloses

Unitat 4 Pautes d’actuació amb les víctimes 18

4.1. Primers auxilis. Suport a l’atenció sanitària immediata

4.2. Activació de la cadena assistencial

4.3. Prioritats d’actuació

3

Unitat 5 Recordatori del cos humà 24

5.1. Constitució biològica del cos humà

5.2. L’aparell respiratori

5.3. L’aparell cardiovascular

5.4. El sistema nerviós

5.5. L’aparell locomotor

Unitat 6 L’exploració de la víctima 34

6.1. Consciència, respiració i pols

6.2. Exploració primària

6.3. Exploració secundària

6.4. Alteracions de la consciència

Unitat 7 Obstrucció de la via aèria 42

7.1. Actuació en adults conscients i inconscients

7.2. Situacions especials

Unitat 8 Aturada cardiorespiratòria 49

8.1. Suport vital bàsic

8.2. Seqüència d’actuació

8.3. Situacions especials

Unitat 9 Hemorràgies i xoc 56

9.1. Actuacions segons la tipologia d’hemorràgia

9.2. El torniquet

9.3. Símptomes i actuació en cas de xoc

Unitat 10 Mecanismes lesius en els accidents de trànsit 62

10.1. Mecanismes lesius

10.2. Localització i gravetat de les lesions

10.3. Lesions per mesures de seguretat

4

Índex

Unitat 11 Lesions més freqüents en els accidents de trànsit 66

11.1. Ferides i contusions

11.2. Traumatismes a les extremitats

11.3. Traumatismes a la cara, al crani i a la columna vertebral

11.4. Traumatismes al tòrax i a l’abdomen

Unitat 12 Les cremades 74

12.1. Causes i actuació general

12.2. Valoració de la gravetat

Unitat 13 Embenatges i immobilitzacions 78

13.1. Tipus i tècniques

13.2. Casos concrets

Unitat 14 Mobilització d’accidentats 83

14.1. Principis generals

14.2. Casos concrets

14.3. Posicions d’espera i de transport de les víctimes

Unitat 15 Prevenció d’accidents 89

15.1. Prevenció de lesions en accidents de trànsit

15.2. La farmaciola d’un vehicle

15.3. Desinfecció i esterilització

Unitat 16 Annex. Activitats d’aprofundiment 94

16.1. Activitats d’adquisició de continguts teòrics

16.2. Activitats de resolució de casos concrets

16.3. Activitat de valoració de l’actitud

16.4. Activitat integral

Glossari terminològic 103

5

Índex

Unitat 1

Presentació

1.1. Conducció saludable i prevenció d’accidents de trànsitAl nostre país, els accidents de trànsit són la quarta causa de mortalitat de la població en gene-ral i la primera entre els joves de 18 a 30 anys.

Les estadístiques assenyalen que 4 de cada 5 morts ocorregudes a les carreteres es deuen a acci-dents provocats per factors humans: errors, imprudències o conductes de risc mentre es con-dueix.

Quan analitzem la prevenció dels accidents de trànsit, el factor humà resulta especialmentrellevant en dues vessants:

• La necessitat d’adquirir unes habilitats en la conducció, i

• La necessitat d’adquirir unes actituds responsables que facin actuar el conductor de for-ma preventiva i, per tant, saludable, quan decideixi agafar un vehicle.

La seguretat viària i la conducció segura i eficaç pretenen:

• Evitar accidents.

• Minimitzar els danys que pugui produir la col·lisió, especialment mitjançant els automatis-mes i els hàbits integrats i les mesures de seguretat passiva del vehicle.

• Minimitzar les conseqüències de l’accident immediatament després d’haver-se produït ifins que no arribi l’ajut tècnic.

• Intentar reduir-ne els danys mitjançant l’ajut mèdic.

6

Un dels principals objectius d’aquesta conducció saludable, per no dir el més important, és evi-tar els accidents però, malauradament, això no sempre és possible. Ens podem veure implicatsen un accident en el moment més inesperat de la conducció.

Normalment, quan es produeix un accident, els professionals sanitaris capacitats per actuar-hiencara trigaran un cert temps a arribar al lloc dels fets. Aquest temps d’espera és vital per a lasupervivència de l’accidentat i és per tant molt important actuar amb rapidesa i de maneracorrecta.

Saber què fer com a ciutadà en aquest interval de temps és el principal objectiu dels primersauxilis. També és molt important saber que “no fer-hi res”, en casos concrets, és el millor per ala persona accidentada.

Una bona formació ens permetrà aconseguir els objectius de solidaritat i civisme que han deprevaler en la convivència entre els dos tipus d’actors, conductors i vianants, que diàriamentprotagonitzen l’aventura de circular.

Si aquest ciutadà que actua de forma solidària sap què cal fer o no cal fer en cas d’accidentde trànsit, les seqüeles posteriors seran menors.

El text que us presentem és un recull d’aquestes actuacions i pretén ser un ajut tant per als pro-pis conductors com per a les altres persones involucrades en l’accident. L’objectiu és minimitzarles conseqüències dels danys ocorreguts en el sinistre mentre esperem l’arribada dels equipssanitaris.

Aquest text també ens resultarà útil si hem d’intervenir en un accident d’altri o donar instruc-cions en cas d’estar-hi implicats. Ens permetrà saber donar assistència o rebre’n quan siguinecessari.

Heus aquí els objectius generals d’aquest manual:

• Que l’alumne arribi a estar capacitat per valorar la seva intervenció davant d’un accidentde trànsit.

• Que el formador viari pugui ensenyar al futur conductor a assolir els coneixements bàsicsi adequats per tal d’atendre els accidentats, si cal.

• Que l’alumne adquireixi i desenvolupi les actituds i les aptituds adequades per poder ofe-rir ajut en les condicions més adients.

• Que l’alumne assoleixi uns coneixements adequats que pugui aplicar en la seva interven-ció durant el desenvolupament de l’ajut.

• Que l’alumne prengui consciència tant de la necessitat d’articular mesures de prevenciód’accidents de trànsit com de les conseqüències d’una actuació negligent durant la inter-venció.

Els accidents de trànsit i les seves seqüeles són un dels problemes de salut més greus que afec-ten tota la societat. El compromís mutu de reduir-los exigeix la col·laboració de tothom.

7

Unitat 1 Presentació

8

Unitat 1 Presentació

Unitat 2

Reducció dels danys en cas d’accident

2.1. Importància dels primers auxilis en carreteraL’experiència en l’atenció sanitària en accidents de trànsit ens demostra que la resolució delscasos d’atenció a les víctimes depèn proporcionalment:

• Del temps que ha trigat l’equip sanitari a donar assistència i

• De l’aplicació in situ de la primera assistència sanitària.

És imprescindible que el conductor o usuari de la via pública implicat en un accident de trànsitmantingui la calma. Només així podrà valorar la situació i la possibilitat d’intervenir-hi.

La primera actuació ha de ser la protecció tant mitjançant mesures de prevenció d’accidentsconsegüents com amb l’adopció de mesures en relació amb la circulació, que més endavantassenyalarem.

El concepte de protecció ha d’incloure l’autoprotecció, ja que molts cops la vida de l’auxiliadorperilla si no s’adopten mesures de seguretat.

A continuació, caldrà avisar l’autoritat competent per tal de sol·licitar els serveis sanitaris espe-cialitzats. Mentre aquests serveis no arribin, caldrà socórrer les víctimes individualment, amb lamàxima cura i seguretat. Aquesta seqüència d’accions, en socorrisme, s’anomena PAS.

9

2.2. El deure d’ajut a l’accidentat. Legislació“El desconeixement de la llei no n’eximeix el compliment”. Les regles bàsiques de convivènciade tota societat són recollides legalment en el Codi civil: responsabilitat civil és l’obligació queneix arran d’haver produït un dany per culpa o negligència.

El Codi penal és el text legal que descriu les conductes que la llei castiga mitjançant penes. Enaquestes conductes (delictes o faltes) es valora si hi ha un desig de fer mal amb consciència ivoluntat, o bé es tracta d’una imprudència:

Art. 195 del Codi penal: “Qui no socorri una persona que es trobi desemparada i en perill mani-fest i greu, quan ho pugui fer sense risc propi o de tercers, serà castigat amb una pena d’arrestmajor i multa”.

En aquest sentit, el codi penal fa un recull de faltes i delictes:

• de lesions contra les persones

• de negació d’auxili

• d’omissió del deure de socors

• d’imprudència punible

• contra la seguretat del trànsit

La Llei de trànsit i el Reglament general de circulació també fan referència a l’omissió del deurede socors.

Cal conèixer les conseqüències dels actes i de les omissions per poder valorar-les. La solidaritatva més enllà de les obligacions legals. Hi ha moments en què la vida d’altres persones potdependre de nosaltres.

10

Unitat 2 Reducció dels danys en cas d’accident

Figura n.1. Informació de l’accident

2.3. Suport emotiu a la víctimaDavant d’un accident de trànsit, la nostra resposta com a ciutadans ha de ser racional i ràpida.

Això ens permetrà fer una valoració encertada de la situació per poder actuar amb seguretat.

Hem de ser capaços de transmetre aquesta mateixa seguretat a les víctimes tot provant d’esta-blir-hi una conversa que:

• els doni ànims i les tranquil·litzi.

• els distregui el pensament.

També cal:

• no donar males notícies de les conseqüències del sinistre.

• explicar allò que ha passat sense alarmismes ni enganys.

• reconfortar la víctima anunciant-li que aviat arribaran els serveis sanitaris...

En definitiva, cal convèncer la víctima que s’està fent tot el possible per ajudar-la i donar-li elsuport emotiu que necessita mentre esperem l’arribada dels serveis especialitzats.

11

Unitat 2 Reducció dels danys en cas d’accident

Unitat 3

Mesures que cal tenir en compteen cas d’accident de trànsit

3.1. Segons la circulació i el tipus de vehicle• Si no estem implicats directament en l’accident, aturarem el vehicle en un lloc segur tot com-

plint les normes d’estacionament sempre que sigui possible.

• Ens assegurarem de desactivar l’electricitat dels vehicles implicats.

• Senyalitzarem l’accident per a la resta d’usuaris de la via amb:

– El senyal d’emergència encès tant si és de dia com de nit.

– Els llums de posició, si són necessaris.

– Col·locarem la senyalització de perill (triangles) segons la normativa.

• Només mourem el vehicle o la càrrega si perilla la seguretat dels ferits o la dels altres conduc-tors.

• En cas que s’hagin produït morts o ferits greus:

– Si no és estrictament necessari, no alterarem l’estat de les coses.

– Avisarem les autoritats competents.

– Caldrà valorar les responsabilitats de les parts implicades.

• Si és imprescindible desplaçar-nos per la via, ho farem en condicions de seguretat: fent-nosben visibles amb elements reflectors i senyalitzant la situació als altres conductors.

12

3.2. En relació amb els agents de trànsitA banda de les característiques particulars de cada accident, l’actuació dels agents de trànsit esveu sovint dificultada per les mesures massa sovint contraproduents que els ciutadans adoptenrespecte a les possibles víctimes i al règim circulatori.

Immediatament després d’haver pres mesures de prevenció o simultàniament, si es demana l’a-jut d’altres persones, caldrà avisar de l’accident les autoritats competents mitjançant el protocolque més endavant us proposem.

13

Unitat 3 Mesures que cal tenir en compte en cas d’un accident de trànsit

Figura n.2. Informació en relació amb l’accident

Com a autoritat, les primeres mesures que prendran seran:

1. Control i regulació de la situació

• Eliminar l’aldarull que es forma al voltant de l’accident per tal d’evitar confusions i guan-yar en eficàcia i seguretat.

• Senyalitzar el lloc del sinistre de la forma més visible possible amb cons, triangles de pre-senyalització de perill, llanternes...

• Regular el trànsit amb el doble interès d’evitar una congestió circulatòria innecessària ique l’accident no sigui un risc afegit per als altres conductors.

• Provar d’apagar el motor per tal d’evitar un possible incendi i desconnectar el correntelèctric extraient un dels borns de la bateria, si cal.

• Si s’ha calat foc al vehicle, fer ús dels extintors.

2. Atenció als ferits: tot ciutadà que es trobi davant un accident, sobretot si té una preparacióespecial, haurà d’aplicar els primers auxilis segons l’actuació recomanada:

• En cas que el ferit tingui una lesió traumàtica i estigui conscient, o si està inconscient peròrespira normalment, no el canviarem mai de posició.

• Si existís algun dubte raonable respecte a bellugar el ferit, és preferible esperar a conèixerl’opinió d’un expert sanitari.

• En canvi, si la víctima està inconscient i no respira, caldrà bellugar-la amb molta cura pertal de col·locar-la boca amunt (decúbit supí) i practicar-li les maniobres de suport vitalbàsic que veurem en els següents capítols (sempre que la persona auxiliadora estiguidegudament formada en aquestes qüestions) mentre esperem que arribi l’ajut sanitari.

3. Els serveis sanitaris especialitzats, quan arribin al lloc dels fets, assumiran l’actuació amb elsferits i l’agent farà la recerca i el registre de dades. En aquest moment haurem de col·labo-rar com a testimonis presencials de l’accident i, si ens ho demana, li facilitarem:

A. Dades de les persones

– Conductors: permís de conducció i dades personals.

– Passatgers: dades dels fets per aclarir-ne possibles dubtes.

– Testimonis: informació veraç d’allò que hem vist per ajudar en la reconstrucció de l’acci-dent.

B. Dades dels vehicles

– Permís de circulació, pòlissa d’assegurança, targeta d’inspecció tècnica, diagrames deltacògraf, etcètera. Aquesta documentació pot ser intervinguda.

• Informació d’allò que hem fet durant l’espera.

• Ens avindrem a fer les proves mèdiques que es considerin oportunes, si ens afecten.

Tota aquesta documentació formarà part de l’atestat, amb les actes i diligències corresponents.

Si algun dels implicats en l’accident ha fugit, els testimonis donaran a l’agent les dades més sig-nificatives per poder identificar-lo.

Tot ciutadà que hagi presenciat un accident de trànsit té la responsabilitat d’oferir-se com atestimoni davant l’autoritat competent. La declaració constarà en l’atestat o en les diligènciesque se’n derivin i podrà ser citat a declarar davant el jutge, si el cas ho requereix.

La seva participació és important per tal de donar a conèixer allò que ha succeït i poder-nedeterminar responsabilitats.

4. Si les condicions físiques o psíquiques dels implicats ho permeten, l’agent efectuarà la provade l’alcoholèmia tal com preveu el Reglament general de circulació

5. L’agent recollirà els objectes de valor dels ferits per tal de lliurar-los posteriorment al jutjat iprotegir d’aquesta manera el patrimoni dels implicats.

14


6. Si en l’accident s’ha produït la mort d’alguna persona, caldrà fer-ne fotografies i marcaramb guix el lloc exacte on jau el cos. La posició del cadàver haurà de constar en el croquisde l’accident que l’agent dibuixi. Tot seguit, l’agent cobrirà el cos amb una manta i sol·licitarà elsserveis d’una ambulància.

Un cop restablerta la circulació, o quan s’hagin presentat els equips especialitzats en ates-tats, els agents que han assistit en primer moment en l’accident:

• N’aixecaran acta, on faran constar les actuacions dutes a terme (la més freqüent en unaccident fa referència a la inspecció ocular) i,

• Es presentaran davant els instructors de l’atestat per tal de lliurar-los les proves de l’ac-cident i presentar-los els implicats o testimonis.

3.3. En relació amb les companyies d’assegurancesEls conductors dels vehicles afectats per un accident de trànsit (tant si n’han patit les conse-qüències directament com si han afectat tercers) han d’informar de l’accident a la companyiad’assegurances amb què tinguin concertada l’assegurança al més aviat possible.

3.4. En situacions de presència de mercaderies perillosesL’Acord europeu sobre el transport de mercaderies perilloses per carretera (ADR) obliga els vehi-cles que en transporten a disposar d’unes fitxes de seguretat amb les instruccions corresponentsi eines per a l’atenció d’urgències, en previsió de qualsevol tipus d’accident.

Es considera matèria perillosa tot aquell material nociu o perjudicial que, en la seva fabricació,emmagatzematge, ús o transport, pugui alliberar fums, gasos, vapors o pols en quantitats quepuguin causar lesions i danys a persones, instal·lacions o al medi ambient.

En un accident en què puguin estar implicades mercaderies perilloses cal frenar l’impuls d’ac-tuació ràpida que sol tenir el conductor, acompanyant o ciutadà que detecta el fet, i dur a termeun primer reconeixement que permeti identificar els tipus de mercaderies que transporta elvehicle implicat per poder donar aquesta informació en el moment d’avisar de l’accident.

Els vehicles de transport d’aquest tipus de mercaderies duen unes etiquetes de perill col·locadesa les parets externes, que adverteixen de la perillositat i riscos de les mercaderies transportades.

Els rectangles de color taronja del davant i el darrere del vehicle indiquen el número de perill(part superior) i el número d’identificació de la matèria (part inferior).

15


Actuació en cas d’accident:

• Senyalitzar la zona i alertar del perill la resta dels conductors.

• Avisar els serveis d’emergència i donar-los la màxima informació de l’accident mitjançantel protocol que us proposem.

• Atendre les víctimes amb totes les precaucions possibles i allunyar-les de la zona de perill.

• No actuar mai directament sobre una mercaderia perillosa.

16


Figura n.3. Panell d’identificació (ADR)

108833

Fons taronja.Perfil, barra transversal i xifres de color negre de 15 mm de traç.

10 cm

10 cm

Identificació del perill (2 o 3 xifres)

Identificació de la matèria(4 xifres)

30 cm mínim

40 cm

Figura n.4. Camió amb fuita

17


Protocol orientatiu de trucada

Tipus d’accidentTipus de vehicles implicats i si hi hahagut fuita, vessament, incendi oexplosió.

Estat del vehicle Perforació, trencament, fissura, bolca-da.

Tipus de contenidorCisterna, botelles, bombones, bidons,sacs.

Classe de mercaderia Números del senyal taronja i etiquetesde perill.

Lloc de l’accidentZona industrial, urbana, rural, sentitde la circulació, accessibilitat, carrete-ra, quilòmetre.

Estat de les víctimes Nombre i tipus, lesions que presen-ten...

Condicions meteorològiques i de l’entornNeu, pluja, vent, proximitat de rius,desguassos...

Altres dades d’interèsFabricant o empresa, transportista...

Unitat 4

Pautes d’actuació amb les víctimes

4.1 Primers auxilis. Suport a l’atenció sanitària immediataPer primers auxilis entenem el conjunt d’actuacions i tècniques que permeten l’actuació imme-diata sobre un accidentat fins el moment en què arriba l’assistència mèdica professional, a fi iefecte que les lesions que ha patit no s’agreugin.

Els objectius són:

• Evitar l’empitjorament de la persona accidentada.

• Prevenir possibles complicacions.

• Facilitar l’actuació de l’especialista sanitari.

Per tant, l’objectiu de l’assistència és l’atenció in situ de les víctimes d’un accident per tal d’es-tabilitzar-les i preparar-les per al trasllat a un centre sanitari.

A continuació exposem 10 consells generals que cal tenir sempre presents a l’hora d’actuardavant un accident. Assumir aquests consells ens permetrà evitar cometre els errors més habi-tuals que solen agreujar les lesions dels accidentats.

18

1. Mantenir la calma.No perdre els nervis és bàsic per poder actuar de forma correcta i evitar errors fatals.

2. Evitar aglomeracions.No s’ha de permetre que l’accident es converteixi en un espectacle. Evitar la presència depersones innecessàries facilita l’actuació de la persona que aplica els primers auxilis.

3. Saber imposar-se.Cal que algú es faci càrrec de la situació i organitzi els recursos disponibles.

4. No mobilitzar.Com a norma bàsica i elemental, no s’ha de moure ningú que hagi patit un accident si noestem segurs que això pugui empitjorar les lesions que ja té la víctima. No obstant això, hiha situacions en què es fa necessària la mobilització:

• Quan existeix un risc elevat de produir-se un segon accident consegüent.

• Quan les condicions ambientals ho requereixen.

• Quan cal realitzar la reanimació cardiopulmonar i es té la capacitació per fer-ho.

• Quan hi ha incendi o risc d’incendi del vehicle.

• Quan el ferit corre el risc de ser atropellat.

5. Examinar el ferit.Cal fer-ne una avaluació primària (per determinar les situacions en què hi hagi la possibili-tat immediata de pèrdua de vida) i una avaluació secundària (per a controlar aquelleslesions que poden ser tractades pels professionals dels serveis especialitzats).

6. Tranquil·litzar el ferit.Les persones que han patit un accident habitualment estan espantades, desconeixen leslesions que han patit i necessiten algú en qui confiar durant aquests moments d’angoixa.

La persona que aplica els primers auxilis té la funció d’oferir confiança i millorar l’estat aní-mic de la víctima.

7. Protegir el ferit del fred.Quan l’organisme humà rep una agressió s’activen els mecanismes d’autodefensa i peraixò disminueix la temperatura interna del cos, que es refreda ràpidament.

19

Unitat 4 Pautes d’actuació amb les víctimes

8. Donar avís al personal sanitari.És la necessitat de sol·licitar auxili amb rapidesa per tal de poder aplicar a la víctima untractament sanitari al més aviat possible.

9. Trasllat adequat.La posició d’espera i trasllat variarà segons les lesions que presenti la persona accidenta-da. És important eliminar la pràctica habitual de traslladar el ferit en un cotxe particularperquè:

• Si la lesió és vital, no es pot traslladar la víctima i cal atendre-la in situ, i

• Si la lesió no és vital, vol dir que és possible esperar l’arribada d’un vehicle condicionatper al trasllat (una ambulància).

10. No medicar.Aquesta és una facultat exclusiva dels metges.

El ciutadà amb coneixements nuls o bàsics sobre primers auxilis, pel fet d’assistir una víctimad’accident de trànsit, constitueix el primer esglaó de l’assistència sanitària, ja que es converteixen agent de salut.

Aquesta actuació segueix uns procediments sistemàtics que comencen amb la fase de preven-ció d’accidents consegüents, per tal de protegir tant la persona accidentada com la persona quel’atén (autoprotecció).

Les pautes d’actuació seran diferents segons si els ferits són dins o fora del vehicle, si hi ha perillde sobreaccident, si les ferides són greus, etcètera, però sempre seguirem aquests 3 passos i enaquest ordre:

20


PROTEGIR + ALERTAR + SOCÓRRER

4.2. Activació de la cadena assistencialQuan es tinguin unes dades mínimes de l’accident i s’hagin pres les mesures de protecció opor-tunes, caldrà activar el sistema de resposta sanitària urgent.

21


Esquema n.1. Dibuix de la cadena assistencial en un accident de trànsit

Presència de l’accident

Demanar ajut

Prioritats d’actuació

Resposta sanitària

Tractament mèdic al lloc de l’accident

Transport especialitzat

Atenció hospitalària

Rehabilitació.

Integració sociolaboral

Aquest avís, el trasllat d’informació que farà que s’activi la cadena assistencial de forma òptima,comporta:

• Conèixer el telèfon d’emergències:Telèfon d’emergències: 112

• Informar de la localització exacta de l’accident, si cal donant-ne referències (davant d’unmercat, prop del camp de futbol...).

• Informar del nombre d’accidentats, tipus i de les lesions que presenten.

• Verificar que la informació ha estat ben rebuda tot fent repetir el missatge al receptor (sil’avís és telefònic).

La cadena assistencial és el conjunt d’actuacions protocol·litzades i coordinades que cal endegarper tal d’arribar a una situació normalitzada després d’un accident.

Hi entren en joc tots els agents implicats en un accident i per això és un sistema d’atenció inte-gral amb 6 esglaons bàsics:

1. El ciutadà anònim, que es converteix en agent de salut en el moment que presenciaun accident de trànsit, pren mesures immediates i en dóna avís.

2. Els serveis sanitaris, que tan bon punt arriben al lloc dels fets es fan càrrec de lasituació i actuen segons cada cas.

3. Els serveis especialitzats, que estabilitzaran les víctimes per tal de garantir-ne un bontrasllat.

4. El transport especialitzat (ambulància), on la víctima continua rebent l’atenció delsespecialistes fins que arriba al centre hospitalari.

5. El centre hospitalari, on l’equip mèdic continua amb l’avaluació i tractament de lesvíctimes.

6. Els serveis de rehabilitació, que actuen en l’àmbit físic, psicològic i social de la víctima.

4.3. Prioritats d’actuacióA l’hora de socórrer un accidentat cal, en primer lloc, determinar les lesions que presenta per talde prioritzar l’actuació que es durà a terme i prendre les mesures de precaució necessàries queno n’agreugin l’estat.

L’exploració de la persona accidentada seguirà una pauta d’actuació:

1r. Exploració primària o dels signes vitals: consciència, respiració i pols (actualmentes desaconsella que les persones no expertes en valoració de ferits realitzin l’exploraciódel pols, tal com es veurà en els capítols següents).

2n. Exploració secundària o completa: sempre de cap a peus i cercant: hemorràgies,fractures obertes, deformitats, sensibilitat, mobilitat, fluïdesa...

22


3r. Actuació segons les lesions que presenti l’accidentat i els coneixements sanitarisque tingui la persona que ofereix aquests primers auxilis.

Si hi ha més d’una persona víctima de l’accident, l’ordre d’atenció es determinarà segons la pre-sència de:

1. Aturades cardíaques o respiratòries.2. Hemorràgies greus o xoc.3. Estat d’inconsciència.4. Fractures obertes o ferides greus.5. Fractures tancades o ferides lleus.

En tot moment parlarem amb la víctima i tractarem de tranquil·litzar-la.

Cal tenir present que la persona que més ajut demana, que més crida, no necessàriament és quipresenta un estat més greu.

23


QUADRE SINÒPTIC DELS PRIMERS AUXILIS

En cas de situació d’emergència

No n’hi ha prou amb bones intencions, cal actuar amb:

• Tranquil·litat

• Celeritat, però sense precipitar-se

• Racionalitat

• Mai no s’ha de voler substituir els serveis especialitzats!

Protegir

Primers auxilis

• Allunyar els ferits del lloc onpuguin córrer altres perills.

• Organitzar la situació i lesfases d’intervenció.

• Animar els ferits lleus a ajudarels altres.

• Allunyar els tafaners.

• No moure mai els ferits si noés estrictament necessari.

Avisar

• Donar-ne notícia als serveisespecialitzats tot indicant:

– Lloc exacte de l’accident.

– Tipus d’accident.

– Nombre de víctimes i tipus.

– Valoració de les lesions.

– Primers auxilis practicats.

Socórrer

• Fer una ràpida avaluació del’estat de les víctimes

• Comprovar les lesions sensecausar patiments innecessaris.

• Donar suport emotiu i inspirarconfiança.

• Atendre les víctimes més greus en primer lloc:aturades respiratòries, hemorràgies, xocs.

• Aplicar el tractament urgent indicat per a cadasituació específica.

• Controlar la respiració i el pols amb regularitat.

• No deixar sol cap ferit en estat greu.

• No donar res per ingerir als ferits.

• Deixar el ferit greu en posició horitzontal.

• No provar de practicar cirurgia.

Unitat 5

Recordatori del cos humà

5.1. Constitució biològica del cos humàEl cos humà és format per milions de cèl·lules. Una cèl·lula és la unitat orgànica més petita quepot dur a terme totes les funcions que caracteritzen la vida: respiració, nutrició, excreció i repro-ducció.

Totes les cèl·lules són formades per tres elements fonamentals: la membrana citoplasmàtica, elcitoplasma i el nucli.

Les cèl·lules nervioses (o neurones) són elements altament especialitzats i tenen una estructuramés complexa. Les neurones intervenen en la mobilitat i la sensibilitat del cos humà, així com entotes les funcions superiors del sistema nerviós: comunicació, memòria, pensament, etc.

24

Figura n.5. Cèl·lula

Cèl·lula Nuclèol

Citoplasma

Membrana plasmàtica Nucli

Un conjunt de cèl·lules associades amb la mateixa especialització formen un teixit. I un conjuntde teixits que realitzen una tasca concreta formen un òrgan.

Quan diferents òrgans treballen per tal de realitzar una acció parlem de sistemes. Per exemple:

Cèl·lula: neurona.

Teixit: teixit nerviós.

Òrgan: cervell.

Sistema: sistema nerviós.

Podem argumentar el funcionament del cos humà segons quatre tipus de sistemes:

1. De sosteniment i movimentResponsables de mantenir la positura erecta del cos i de dur a terme tots els moviments:esquelet, musculatura i articulacions.

2. De mantenimentPermeten que el cos funcioni: digestiu, excretor, circulatori i limfàtic.

3. De control i comunicacióEstableixen un funcionament harmònic i voluntari: nerviós, hormonal i sensorial.

4. De reproduccióPermet la perpetuació de l’espècie: genital o reproductor.

El coneixement del funcionament d’aquests sistemes ens ajuda a entendre millor els contingutsdel manual de primers auxilis i la importància d’actuar sobre les víctimes d’un accident de tràn-sit.

Els teguments (pell, mucoses, ungles i pèl), són de gran importància per a la salut humana, jaque constitueixen una barrera entre el medi extern i l’interior del cos.

La pell és un teixit de revestiment que cobreix la totalitat del cos. Formada per tres capescol·locades una sota l’altra (epidermis, dermis i hipodermis), compta amb nombrosos receptorsque proporcionen informació de l’entorn (temperatura, pressió, dolor...). Entre les diverses fun-cions que desenvolupa, la més important és mantenir el medi intern del cos en condicions uni-formes per impedir-ne la dessecació.

25

Unitat 5 Recordatori del cos humà

5.2. L’aparell respiratoriLa funció essencial de l’aparell respiratori és aportar a l’organisme l’oxigen necessari per a la vidade les cèl·lules i eliminar el diòxid de carboni (CO2) que es produeix durant els processos meta-bòlics.

26


Figura n.6. Aparell respiratori

Òrgans que intervenen en la respiració

Tronc cerebral

Nasofaringe

Orofaringe

Laringofaringe

Epiglotis

Costelles

Músculs intercostals

Pulmó esquerra

Diafragma

Pleura

Bronquis

Cor

Pulmó dret

Tràquea

Laringe

Orifici nasal (nariu)

Cavitat nasal

Sins paranasals

Aquest procés es realitza mitjançant la respiració. Hi ha dos tipus de respiració:

• La respiració cel·lular o química: les cèl·lules capten l’oxigen que transporta la sang i elimi-nen el CO2 pel torrent sanguini.

• La respiració pulmonar o externa: l’aparell respiratori capta oxigen de l’aire atmosfèric iexpulsa el diòxid de carboni.

L’aire, que conté un 21% d’oxigen, penetra a través del nas i la boca a l’interior dels pulmonsmitjançant una sèrie d’estructures tubulars que formen les vies aèries. Aquestes estructures fina-litzen en uns cul-de-sac anomenats sacs alveolars, que són formats per alvèols.

En els alvèols es produeix l’intercanvi de gasos amb els capil·lars sanguinis, és a dir: l’oxigen pro-cedent de l’atmosfera (captat durant la fase d’inspiració) passa a la sang, mentre el CO2 (elimi-nat per les cèl·lules i transportat per la sang fins als pulmons) passa a l’interior dels alvèols i surtper les vies aèries cap a l’exterior durant la fase d’espiració.

Un cop a l’interior de la sang, l’oxigen es fixa a l’hemoglobina i és transportat cap als teixits pelsglòbuls vermells.

Els pulmons són un parell d’òrgans de forma cònica situats a ambdós costats del tòrax i envol-tats per una membrana protectora: la pleura. Mitjançant l’acció dels músculs respiratoris (dia-

27


Esquema n.2. Inspiració espiració

Nas

Faringe

Aire ric en oxigen Aire amb diòxid de carboni

Cordes vocals VeuLaringe

Tràquea

Bronqui

Pulmó

Bronqui

Pulmó

fragma i músculs intercostals) poden dilatar-se durant la inspiració (i omplir-se d’aire) o bé desin-flar-se durant l’espiració (i buidar l’aire a l’exterior). El ritme i la profunditat de la respiració sónregulats pel sistema nerviós central (al bulb raquidi). Quan les neurones del bulb raquidi detec-ten una quantitat massa alta de CO2 a la sang, emeten impulsos nerviosos a la musculatura res-piratòria per tal d’accelerar el ritme respiratori i així poder eliminar aquest excés de CO2.

5.3. L’aparell cardiovascularPer l’interior de l’aparell cardiovascular, format pel cor i els vasos sanguinis, hi circula la sang. Ésun sistema tubular tancat que permet que l’oxigen de l’aire arribi a totes les cèl·lules del cos.

El cor és un òrgan musculós buit que es troba al centre del tòrax, entre els pulmons, recolzatsobre el diafragma. Consta de teixit muscular especialitzat (miocardi) i dues membranes que elrevesteixen (internament: endocardi; externament: pericardi).

L’interior es divideix en quatre cambres: dues aurícules i dos ventricles. Un septe divideix l’in-terior del cor en dues meitats: esquerra i dreta (cadascuna amb ventricle i aurícula). Entre l’au-rícula i el ventricle hi ha una vàlvula (mitral al costat esquerre i tricúspide al dret) que s’obre i estanca segons la fase del cicle de contracció del cor. El cor actua com una bomba que impulsa rít-micament la sang en dues fases:

28


Figura n.7. Cor

El cor

Vena cava superior

Aurícula dreta

Vàlvula tricúspide

Ventricle dret

Vena cava inferior

Artèria aorta

Artèria pulmonar

Venes pulmonars

Aurícula esquerra

Vàlvula mitral

Ventricle esquerre

Sístole: el miocardi es contrau i la sang és expulsada del cor per les artèries.

Diàstole: el miocardi es relaxa i permet l’entrada de sang al cor per les venes.

L’alternança d’ambdues fases dóna lloc al “batec cardíac”.

Aquest procés rítmic (regulat pel sistema nerviós autònom) varia en freqüència i intensitatsegons factors diversos com l’esforç físic, el nerviosisme, els traumatismes, la pèrdua de volumsanguini... Quan augmenta la freqüència parlem de taquicàrdia i quan disminueix, de bradicàr-dia.

Els vasos sanguinis són de tres tipus: artèries, venes i capil·lars. Són els conductes per on circu-la la sang.

Artèries: vasos que originalment surten del cor i es van ramificant a mesura que es distri-bueixen pel cos.

Venes: vasos que recullen la sang de l’organisme. Es van unificant fins que arriben al cor.

Capil·lars: vasos molt petits responsables de l’intercanvi de gasos i substàncies entre lasang i les cèl·lules.

La sang consta d’una part líquida i una part sòlida. La part líquida, el plasma, és de to groguenci transparent. La part sòlida consta de cèl·lules sanguínies i substàncies en suspensió (lípids, glú-cids, proteïnes, ions, hormones, etc.). Els glòbuls vermells (o hematies) contenen hemoglobinai transporten oxigen; els glòbuls blancs (o leucòcits) són elements del sistema immunitari o dedefensa; les plaquetes intervenen en la coagulació de la sang.

29


5.4. El sistema nerviós

30


Substància blanca

Còrtex

Cerebel

Medul·la espinal

Tronc cerebral

Formació reticular

Hipotàlem

Cos callós que uneix elsdos hemisferis cerebrals

Hipòfisi

Substància grisa

Tàlem

Cerebel

Tronc cerebral

Escorça motora

Medul·la espinal

Figura n.8. Encèfal

El sistema nerviós és un conjunt d’estructures que permeten el manteniment de la vida:

• capta estímuls interns i externs,

• elabora respostes i les coordina,

• coneix l’estat dels òrgans interns,

• coordina els moviments i

• allotja les funcions intel·lectuals: pensament, memòria, etc.

El sistema nerviós, l’òrgan més complex del qual és el cervell, consta de diverses parts, cadascu-na de les quals s’encarrega d’una tasca concreta amb la col·laboració de la resta de mitjans decontrol.

Les neurones, unitats de la constiutució bàsica del sistema nerviós, transmeten missatges mit-jançant impulsos nerviosos des dels receptors fins als centres de coordinació i després als òrgansefectors.

Hi ha dues estructures nervioses diferenciades:

A) Sistema nerviós perifèric - SNP:El conjunt dels nervis cranials (12 parells simètrics que finalitzen o comencen a l’encèfal) iels espinals (31 parells amb origen a la medul·la espinal).

Comprèn els nervis motors, que transmeten estímuls de moviment; i nervis sensitius, queaporten informació al cervell (fred, calor, dolor...).

B) Sistema nerviós central - SNC:Constituït per:

1. La medul·la espinal: Un conjunt de fibres nervioses que surten del bulb raquidi i reco-rren la columna vertebral. Aquestes fibres nervioses recullen la informació interna i exter-na del cos i la condueixen a l’encèfal. També envien les “ordres” motores cap als òrgansefectors (aparell locomotor).

2. L’encèfal: allotjat a l’interior del crani, comprèn el cervell, el cerebel, la protuberància iel bulb raquidi. Tres membranes anomenades meninges el recobreixen per protegir-lodels impactes, tot amortint-los i repartint-ne la força per tota la superfície. Vulgarmentrep el nom de cervell, atès que n’és la part més voluminosa.

El cervell està dividit per una cissura en dos hemisferis, els quals s’uneixen per la part inferior enel cos callós. La part exterior d’aquests hemisferis, l’escorça, formada per substància gris, té unaimportància vital atès que allotja els centres del pensament, les funcions de la parla i el tracta-ment dels estímuls recollits pels òrgans sensorials.

Reuneix informació recollida de l’exterior i de l’interior, l’interpreta, crea una resposta i la coordi-na.

El cerebel controla la coordinació de moviments, el manteniment de la positura i l’equilibri del’organisme.

El bulb raquidi: perllonga la medul·la cap amunt i controla moltes activitats vitals, com perexemple els moviments respiratoris.

31


5.5. L’aparell locomotor

32


Figura n.9. L’esquelet

L’esquelet: visió frontal

Estèrnum

Húmer

Columna vertebral

Sacre

Radi

Cúbit

Fèmur

Ròtula

Peroné

Mal·lèol lateral Mal·lèol medial

Tíbia

Metacarp

Falanges

Carp

Ili (ilium)

Costelles

Clavícula

Tars

MetatarsFalanges

L’aparell locomotor consta dels sistemes osteoarticular i muscular.

El moviment del cos és possible perquè els ossos tenen una sèrie de músculs que, en contrau-re’s i distendre’s, els desplacen en un sentit o un altre. És una acció mecànica de palanca querequereix un element addicional perquè el fregament no produeixi desgast: les articulacions.

L’esquelet és l’element estructural bàsic del cos humà que permet mantenir la positura erecta iprotegir els òrgans interns. El formen els ossos (en l’interior dels quals es produeixen les cèl·lulessanguínies) i les articulacions, que els uneixen mitjançant els lligaments, uns teixits elàstics queels donen una llibertat de moviments limitada.

Els músculs envolten i recobreixen l’esquelet i, a banda de permetre els moviments segons elgrau de contracció o relaxació, també proporcionen el volum que dóna la forma i l’aspectecaracterístic a cada cos.

Cap: masticació i gesticulació.

Coll: mou i manté el cap en equilibri.

Dors i tòrax: trapezi, dorsal, diafragma...

Abdomen: abdominals, quadrat lumbar...

Extremitats: superiors i inferiors. La regió inferior presenta un desenvolupament especialperquè ha de contribuir a suportar el pes corporal.

Funcionalment, podem diferenciar dos grups de músculs:

1. De contracció voluntàriaSón vermells o estriats i principalment envolten l’esquelet.

2. De contracció involuntàriaSón blancs o llisos i són els responsables dels moviments automàtics del cos (respiratoris,dels vasos sanguinis, de les vísceres...).

33


Unitat 6

L’exploració de la víctima

6.1. Consciència, respiració i polsQuan ens apropem a la víctima d’un accident de trànsit per tal de determinar-ne l’estat i l’abastde les lesions que presenta, primerament caldrà comprovar:

a) Si està conscient.

b) Si respira.

c) Si té pols.

Aquesta comprovació, l’objectiu de la qual és determinar la gravetat del ferit, ha de ser ràpida.Aquests tres punts ens faciliten informació sobre el funcionament dels òrgans vitals:

ConsciènciaCapacitat de respondre als estímuls. La persona pot estar inconscient però respondre aestímuls verbals o dolorosos.

És la informació sobre el CERVELL.

RespiracióMoviments que permeten l’entrada i sortida d’aire de l’organisme. La respiració normalsempre és rítmica.

És la informació sobre l’APARELL RESPIRATORI.

34

PolsTransmissió dels batecs del cor a les artèries.

La mitjana d’un adult és de 60 a 100 pulsacions per minut. Si el ritme és inferior s’ano-mena bradicàrdia i si és superior, taquicàrdia.

És la informació sobre el COR.

L’exploració de l’estat dels signes vitals s’anomena primària; la que es du a terme posteriormentper tal de determinar altres lesions en la víctima s’anomena secundària.

6.2. Exploració primàriaL’efectuarem mitjançant un reconeixement dels signes vitals: consciència, respiració i pols, elsquals ens donaran informació sobre les situacions que suposen una amenaça immediata per ala vida de la víctima.

En aquell mateix moment, atès que això exigiria una actuació prioritària, caldrà observar si hi haferits amb hemorràgia externa molt abundant. En cas d’haver-n’hi, actuarem seguint les pautesdel capítol corresponent a hemorràgies.

Com fem l’exploració?

ConsciènciaPer tal de saber si una persona accidentada té consciència, ens aproparem a aquesta persona i

farem servir dos dels nostres sentits:Tacte: li donarem uns copets suaus per comprovar si reacciona.

Oïda: li preguntarem: “em sent?”, “què li passa?”, “es troba bé?” amb la veu clara i forta.

• Si la persona respon vol dir que està conscient i, per tant, el cervell funciona, respira i tépols. A continuació passarem a l’exploració secundària de la víctima (si no hi ha cap mésaccidentat) o bé farem l’exploració primària de la resta d’accidentats.

• Si la persona no respon vol dir que està inconscient i, per tant, avisarem immediata-ment els serveis d’urgència. Mentrestant, comprovarem si aquesta persona respira, sensebellugar-la.

RespiracióCom hem dit abans, farem aquesta exploració sempre que la persona accidentada no ens res-pongui i, per tant, estigui inconscient.

La persona que dóna aquest auxili farà servir tres dels seus sentits:

Vista: observarà si el tòrax (pit) i l’abdomen s’inflen.

Oïda: s’aproparà a la boca i al nas de la persona accidentada per comprovar si en surt aire.

35

Unitat 6 L’exploració de la víctima

Tacte: aproparà la galta o dors de la mà a la cara de la persona accidentada per tal de notar l’es-calfor de l’aire espirat.

• Si la víctima respira, el cor funciona i, per tant, passarem a l’exploració secundària.

• Si la víctima no respira, realitzarem la maniobra de reanimació pulmonar tal com s’indi-ca en el capítol corresponent.

PolsEls reanimadors no entrenats, en comptes de buscar el pols o signes de circulació efectiva,seguint les Recomanacions Europees del 2005, iniciaran immediatament les compressions torà-ciques.

La comprovació del pols carotidi és un mètode imprecís per confirmar la presència o absència decirculació. De totes maneres, no està de més recordar com es localitza.

En persones adultes la presència de pols es verifica tocant l’artèria caròtida entre 5 i 10segons. Aquesta artèria transporta la sang a l’encèfal i per això és molt efectiva a l’hora de com-provar el pols. Per localitzar aquesta artèria, col·locarem els dits índex i mitjà a l’altura del coll ipressionarem suaument la banda de la nou. No s’ha de fer servir mai el dit polze, perquè si hoféssim notaríem el nostre propi pols i no el de la víctima.

En nadons i persones de coll gros, aquesta exploració es realitza a l’artèria humeral (part mit-jana interna del braç, sota la depressió del bíceps).

• Si localitzem el pols, caldrà valorar si és rítmic i regular.

• Si no el localitzem, no hi ha circulació i, per tant, pot sobrevenir una aturada cardíaca.Caldrà, doncs, dur a terme una reanimació cardiopulmonar mitjançant el massatge cardí-ac tal com indicarem en el capítol corresponent.

El pols també es pot buscar en altres artèries del cos:

• En l’artèria radial (pols radial), a l’altura del canell, prop de la base del dit polze.

• En l’artèria femoral (pols femoral), a l’altura de la zona mitja inguinal.

La pressió que apliquem per tal de localitzar el pols a les zones indicades es realitza de la matei-xa forma que en l’artèria caròtida (pols carotidi). Aquest pols sempre serà el prioritari i nomésbuscarem els altres com a suport o quan no tinguem accés al coll de la persona accidentada.

Cal tenir en compte que és molt important controlar periòdicament els signes vitals de la víctimaperquè sovint poden canviar.

Cal recordar que si un accidentat presenta una aturada respiratòria o cardíaca no tindrà signesvitals i per tant semblarà que és mort. Si aquesta situació persisteix més de 4 o 6 minuts, lescèl·lules de l’encèfal no rebran oxigen i moriran, circumstància que produirà danys greus i irre-versibles a la víctima.

Un cop realitzada aquesta valoració dels ferits, mentre esperem l’arribada dels serveis mèdicsd’urgència, organitzarem la prestació dels primers auxilis segons una prioritat d’actuació valora-da pel risc vital que comporten les lesions:

36


1. Aturades cardíaques o respiratòries.

2. Hemorràgies greus o xoc.

3. Estat d’inconsciència.

4. Fractures obertes o ferides greus.

5. Fractures tancades o ferides lleus.

6.3. Exploració secundàriaSi hem arribat a fer aquesta exploració, ens trobem davant d’una persona accidentada que res-pira i té pols.

Caldrà comprovar l’existència de signes vitals i continuar amb l’exploració de la resta del cossegons aquest ordre d’actuació:

1. Cap-collComprovar l’existència de ferides, fractures nasals, signes de fractura de crani, comhemorràgia per l’orella o hematomes al voltant dels ulls, lesions oculars i estat de lespupil·les:

• Miosi/midriasi (contretes/dilatades).

• Isocòria/anisocòria (iguals de mida/de mida diferent).

• Reactives/areactives (reaccionen a la llum/no reaccionen).

37

Unitat 6 Exploració de la víctima

Figura n. 10. Consciència, respiració i pols

2. Tòrax i abdomen:Cal cercar lesions traumàtiques, dolor o símptomes d’hemorràgia interna.

3. Extremitats:Valorar-ne la mobilitat i sensibilitat, si presenten ferides sagnants, dolor, contusions odeformitats.

Un cop acabada aquesta exploració és el moment de recollir, preferiblement per escrit, les dadesimportants per a la continuïtat de l’assistència en la cadena de socors: què ha passat, quin haestat el darrer àpat o beguda que ha pres la víctima, antecedents personals, si la víctima prenalguna medicació i si té alguna al·lèrgia.

Un cop acabada aquesta actuació col·locarem la persona accidentada en una posició d’esperaadequada al tipus probable de lesió que presenti:

En posició lateral de seguretat (pls) si es tracta d’una víctima inconscient no traumàtica quepresenta respiració i pols estable.

• Decúbit supí si pot presentar fractura de columna o de les extremitats inferiors.

• Amb les cames flexionades si sospitem de lesions o ferides a l’abdomen.

• Amb les cames aixecades (Trendelemburg) si la persona està en estat de xoc o creiem quehi ha hemorràgia interna.

• Assegut en angle de 45 o 90 graus si té problemes respiratoris o toràcics.

38


39


Figura n.11. Passos per situar la víctima en posició lateral de seguretat

1

2

3

4

5

6.4. Alteracions de la consciènciaLa pèrdua de consciència és un estat greu força freqüent en persones que han patit un accidentde trànsit i sovint s’esdevé per causa d’un traumatisme cranioencefàlic o una insuficiència respi-ratòria.

El més important davant d’una víctima amb pèrdua de consciència, a banda d’esbrinar l’abastd’aquesta inconsciència, és tenir present que la persona ferida inconscient pot patir complica-cions (les més habituals són de tipus cardiorespiratori) que poden provocar-li la mort a curt ter-mini.

Alteracions de consciència transitòries:

Lipotímia: la consciència disminueix, el pols es manté ràpid però feble i la respiració és superfi-cial. La persona està pàl·lida i presenta suor freda. Es recupera sola.

Què cal fer?

1. La persona ha de jeure a terra en decúbit supí i les cames aixecades per damunt delnivell del cap, el qual estarà en posició lateral per si es produís algun vòmit.

2. Li afluixarem la roba i complements que li dificultin la respiració.

3. Evitarem les aglomeracions al voltant per no carregar l’ambient.

4. L’abrigarem si té fred.

5. Li controlarem els signes vitals de manera constant.

Síncope: pèrdua brusca, completa i transitòria de la consciència. La persona cau a terra i pre-senta pal·lidesa de pell, suor freda, pupil·les dilatades, respiració molt lenta i superficial i polsmolt feble o inexistent. No sempre es recupera sense intervenció. Requereix atenció sanitària.

Què cal fer?

1. Aplicar els mateixos punts del tractament de la lipotímia. Si, malgrat això, la personano es recupera i presenta aturada cardiopulmonar, caldrà aplicar el suport vital bàsic.

Alteracions de consciència duradores:

L’alteració d’aquesta mena més freqüent en accidents de trànsit amb una forta col·lisió és elcoma. Aquesta alteració pot presentar diversos graus. Afecta sovint els motoristes.

Coma: és un quadre greu en què la víctima presenta pèrdua de consciència, de la sensibilitat ide la mobilitat voluntària, però conserva la respiració i la circulació. Requereix sempre assistènciamèdica.

Què cal fer?

1. Explorar l’afectat per comprovar si hi ha altres lesions més greus.

2. Afluixar-li la roba.

3. Col·locar-lo en posició lateral de seguretat sempre que no hi hagi sospita de fracturacervical o lesió medul·lar.

4. Cobrir-lo per evitar la pèrdua de calor.

5. Controlar-li els signes vitals mentre esperem l’arribada dels serveis sanitaris.

40


41


En aquest capítol hem après a:

• Establir la seqüència d’actuació davant d’un accidentat.

• Anomenar els signes vitals de la persona.

• Realitzar les tècniques d’exploració dels signes vitals.

• Practicar les posicions d’espera segons la lesió.

• Diferenciar les diverses alteracions de la consciència.

Unitat 7

Obstrucció de la via aèria

7.1. Actuació en adults conscients i inconscientsSi l’organisme deixa de rebre oxigen, al cap de pocs minuts es produeix una pèrdua de cons-ciència per la manca d’oxigenació de les cèl·lules del cervell. Si no restablim ràpidament aquestaentrada d’oxigen, la vida de la persona accidentada perilla.

Per tal d’aconseguir que l’aire entri i surti dels pulmons caldrà practicar la respiració artificial(RA) a aquells accidentats que no respirin o ho facin amb dificultat.

Segons les Recomanacions del Consell Europeu de Ressuscitació 2005, actualment si un ferit norespira, li aplicarem de forma immediata les maniobres de RCP que s’expliquen a la Unitat 8,començant per les compressions toràciques i no per la RA. En aquest capítol, però, descriuremcom es realitza la respiració artificial.

Abans d’aplicar la RA, cal assegurar-se que les vies respiratòries estan lliures, perquè l’obstruccióde la via aèria per cossos estranys, bé sigui per la caiguda de la llengua cap enrere o per feridesal tòrax o a la tràquea, poden impedir l’entrada d’aire i fer que la RA resulti inútil.

Procediment:1. Afluixar la roba que pugui oprimir el coll i la cintura.

2. Obrir la boca de l’accidentat subjectant-li la barbeta amb una mà i el front amb l’altra(maniobra front-mentó per a l’obertura de la via aèria).

3. Netejar la boca de substàncies (sorra, vòmit..) amb un mocador.

4. Si du pròtesi dental, extreure-la-hi.42

5. Comprovar que la llengua no està plegada cap enrere.

6. Iniciar la respiració artificial.

7. Si la persona accidentada sagna o vomita per la boca, cal posar-la ràpidament de costat.

La RA s’ha de fer de forma pausada i regular (unes 10 respiracions per minut) fins que es resta-bleixi la respiració espontània o fins que sobrevingui la mort.

Hi ha diversos mètodes de RA:

Bucal:“Boca a boca”: la persona que aplica els primers auxilis introdueix directament l’aire que expul-sa a la víctima. Si la víctima presenta una laringotomia es fa “boca a estoma”. Si es fa a nadons,s’introdueix menys quantitat d’aire que en persones adultes, però amb una major freqüència isempre “boca a boca-nas”.

Per realitzar-la col·locarem l’accidentat en posició de decúbit supí i li farem dues respiracions len-tes i efectives:

• Pinçarem el nas de la víctima amb els dits índex i polze de la mà que li hem col·locat sobreel front.

• Li obrirem una mica la boca però sempre mantenint-li la barbeta elevada.

• Inspirarem profundament per omplir-nos els pulmons d’oxigen i posarem els llavis sobrela boca de l’accidentat.

43

Unitat 7 Obstrucció de la via aèria

Figura n.12. Respiració artificial

• Insuflarem aire a la víctima amb un ritme constant i sempre observant que el tòrax s’elevacom en una respiració normal (la insuflació ha de ser lenta, d’una durada aproximadad’un segon).

• Ens apartarem de la boca de la víctima i deixarem de subjectar-li el nas per tal que puguitreure l’aire dels pulmons, fet que realitza de forma passiva. Observarem que el tòrax bai-xa en sortir l’aire.

Si tenim problemes per aconseguir una respiració efectiva (que l’aire no passi als pulmons), hau-rem de comprovar la boca de la víctima, retirar-ne qualsevol cos estrany i assegurar-nos que té labarbeta alçada. Si no respira, seguirem fent-li la RA.

Manual:Permet l’entrada d’aire als pulmons actuant sobre la caixa toràcica. Només la practicarem si laRA bucal no és possible.

Asfixia per obstrucció

• Si trobem que la respiració és dificultosa a causa de la presencia d’un cos estrany, estem par-lant d’una obstrucció incompleta que provocarà agitació i tos continuada a la víctima cons-cient. La inspiració pot ser sibilant.

• Si ens trobem davant una persona que s’agita, no pot parlar ni tossir i es posa les mans al coll,ens trobem davant d’una obstrucció completa que en principi no altera la consciència. Noobstant això, si triguem massa a restablir la respiració, aquesta persona pot arribar a patir unestat d’inconsciència.

Procediment que cal seguir:

• Si la víctima respira, animar-la a seguir tossint, però no fer res més.

• Si la víctima mostra senyals de debilitar-se o deixa de respirar o de tossir,

1. retirar cossos estranys o dents postisses de la boca,

2. posar-nos drets al seu costat i una mica per darrere,

3. subjectar-li el tòrax amb una mà i inclinar la víctima cap endavant de forma que quanel cos estrany que provoca l’obstrucció es mobilitzi, surti per la boca en lloc de seguirbaixant per la via aèria

4. i donar-li fins a 5 cops forts entre les escàpules amb la part de la mà que l’uneix alcanell.

• Si aquesta maniobra no resol l’obstrucció farem compressions abdominals (maniobra deHeimlich). L’objectiu és aconseguir que el diafragma es contragui violentament i d’aquestamanera comprimeixi els pulmons perquè expulsin cap amunt el cos estrany. En accidents detrànsit és una actuació que només farem en casos excepcionals:

1. ens posem drets al costat de la víctima, una mica per darrere,

2. col·loquem els nostres braços al voltant de la part superior del seu abdomen,

44


3. inclinem la víctima cap endavant,

4. tanquem el puny i el col·loquem entre el melic i l’extrem inferior del seu estern (zonaepigàstrica), el subjectem amb l’altra mà

5. i fem força bruscament cap dins i cap dalt: l’objecte obstructiu ha de sortir.

• Si malgrat això l’obstrucció no se soluciona, comprovarem la boca de l’accidentat buscant uncos estrany que pugui ser extret amb el dit, i seguirem alternant 5 cops a l’esquena amb 5compressions abdominals.

• Si la víctima perd el coneixement, iniciarem les compressions toràciques per alliberar l’obstruc-ció. Després de 30 compressions, comprovarem l’interior de la boca i començarem amb la res-piració boca a boca.

En cas d’obstrucció per cossos estranys en nens inconscients es provarà 5 cops la ventilació derescat i, si no hi ha resposta, es començaran les compressions toràciques.

45


46


Esquema n.1. Seqüència d’actuació davant d’una asfixia per obstrucció

NO ES RESOL L’OBSTRUCCIÓ

Respira

Es resol l’obstrucció

Asfixia per obstrucció

NO ES RESOL

PÈRDUA DE CONSCIÈNCIA

Deixa de respirar o de tossir.Signes de debilitat.

Cinc cops forts a la zona interescapular

Alternar 5 cops a l’esquena amb 5 compressions a l’abdomen

Examinar la boca

Revisar boca

5 compressions abdominals(epigastri)

30 compressions toràciques

2 respiracions boca a boca

47


Figura n.13.

7.2. Situacions especialsHi ha vegades en què les característiques físiques de la persona accidentada ens obligaran apracticar un altre tipus de maniobra en cas que existeixi una obstrucció completa de la via aèria.

Dona embarassada:La persona que li aplica els primers auxilis ha de:

• Col·locar-se darrere seu.

• Resseguir-li la corba de la panxa fins a localitzar el final de l’estern. Col·locar el punytancat 2 dits per sobre i, ajudat per l’altra mà, realitzar de 6 a 8 compressions-des-compressions, fins que expulsi el cos estrany.

• Si la persona accidentada és obesa, cal estirar-la a terra i procedir de la mateixamanera.

Nadons:La maniobra de Heimlich tampoc és recomanable en nens menors d’un any, perquèpodria causar-los lesions internes. En aquests casos, sostindrem el nadó sobre l’avantbraç,inclinat cap per avall i, subjectant-li la barra amb una mà, li donarem 5 cops enèrgics al’espatlla amb el palmell, entre els omòplats. Ho repetirem fins que expulsi el cos estrany.Si no ho aconseguim, col·locarem el nadó en posició supina, amb el cap més baix que eltòrax; realitzarem 5 compressions al nivell de l’estern amb dos dits.

48



• Identificar els signes que manifesta una obstrucció completa o incompleta de la viaaèria.

• Seguir la seqüència d’actuació davant d’un accidentat amb obstrucció completa de lavia aèria.

• Localitzar el punt de pressió abdominal.

• Saber quan hem d’utilitzar la pressió toràcica.

• Realitzar la maniobra que provoca l’expulsió de cossos estranys en nadons.

Unitat 8

Aturada cardiorespiratòria

8.1. Suport vital bàsicQuan hi ha una manca de les funcions de respiració i circulació en una persona accidentada caliniciar immediatament les tècniques de reanimació respiratòria i el massatge cardíac extern: lesanomenades maniobres de suport vital bàsic (RCP).

L’objectiu d’aquestes maniobres és garantir que, mentre no arriba l’assistència mèdica demana-da, els òrgans vitals de la persona reben l’oxigen necessari per evitar la mort de les sevescèl·lules, circumstància que podria provocar lesions principalment cerebrals.

El suport vital bàsic en una persona accidentada s’inicia de la manera següent:

49

8.2. Seqüència d’actuacióProtegirFarem comprovacions per tal d’evitar riscos per a la persona que presta els primers auxilis i per ala víctima de l’accident.

Valorar l’estat de consciència:Es tracta de veure si el ferit respon o no a estímuls verbals (preguntar-li en veu alta “estàs bé?”)o dolorosos (pessigar el dors de la mà o la galta).

• Respon contestant o movent-se: deixar-la en la posició en què s’ha trobat (si això nosuposa un perill), comprovar-ne l’estat i buscar ajut, si cal. Avaluar-la regularment (hi hadues situacions que poden posar en perill la vida d’una persona encara que estigui cons-cient: l’hemorràgia important i l’asfíxia per obstrucció).

• No respon: Avisar els serveis d’assistència sanitària urgent.

Si no es pot valorar en la posició en què es troba, posar-la amb compte en decúbit supí iobrir-li la via aèria:

Maniobra front-mentó:– col·locar-li una mà al front,

– retirar cossos estranys de l’interior de la boca i

– posar la punta dels dits sota la barbeta de la víctima per elevar-la-hi i obrir-li la viaaèria inclinant-li el cap enrere, però evitant realitzar extensions brusques o excessi-ves del coll.

– La maniobra de tracció mandibular és més difícil de realitzar que la de front-mentói actualment no es recomana que els reanimadors no experts la facin.

Valorar la respiració:Mantenint la via aèria oberta, mirar, oir i sentir si hi ha respiració normal:

– Mirar si es mou el tòrax.

– Escoltar per veure si produeix sons respiratoris.

– Acostar la galta a la boca de la víctima per sentir l’aire.

– Aquesta comprovació es farà com a màxim durant 10 segons.

• Respira normalment: deixar la víctima en la posició en què es troba. La posició lateral deseguretat en ferits inconscients traumàtics que respiren, només la utilitzarem:

1. Si el ferit vomita o sagna per la boca (PLS per evitar asfíxia).

2. Si estem sols i hem d’abandonar el ferit temporalment per demanar ajuda.

• No respira o fa intents dèbils de respirar:

– avisar els serveis d’assistència sanitària urgent.

– iniciar el massatge cardíac extern o compressions toràciques,

– víctima en decúbit supí per realitzar les maniobres de RCP.

50

Unitat 8 Aturada cardio-respiratòria

Localitzarem el punt de compressióDe genolls al costat de la víctima, col·locarem la mà al centre del tòrax recolzant-la en el punt enquè el palmell s’uneix al canell (taló de la mà).

Col·locarem l’altra mà sobre la primera, entrellaçant els dits i aixecant-los de forma que no fempressió sobre les costelles de la víctima. No hem de fer mai pressió sobre la part alta de l’abdo-men ni sobre l’extrem final de l’estern.

Amb els braços rectes comprimirem l’estern carregant-hi el pes del nostre cos i notant quefem baixar el nivell del tòrax uns 4-5 cm. Anirem fent compressions i descompressions a un rit-me de 100 cops per minut. El temps emprat per a la compressió i descompressió ha de ser elmateix.

Combinarem el massatge cardíac extern amb les insuflacions boca a boca: • Després de 30 compressions, li aixecarem la barbeta amb la maniobra front-mentó i farem

dues respiracions efectives:

– Li mantindrem la barbeta elevada (obrint via aèria).– Li apretarem la part tova del nas amb els dits índex i polze de la mà que li hem col·locat al

front.– Li obrirem una mica la boca però mantenint-li la barbeta elevada.– Inspirarem profundament per omplir-nos els pulmons d’oxigen i col·locarem els llavis

sobre la boca de la víctima segellant-la bé.– Li insuflarem aire a ritme constant dins la boca durant un segon, tot observant-li el tòrax.– Enretirarem la boca i observarem que el tòrax baixa en sortir-ne l’aire.– Repetirem la insuflació d’aire.

• Tornem a col·locar ràpidament les mans al centre del tòrax i fem 30 compressions més.

• Anem repetint el cicle amb una relació de 30:2.

Si les insuflacions inicials no són efectives:

1. Mirarem l’interior de la boca i retirarem qualsevol obstrucció.2. Comprovarem que la maniobra front-mentó és correcta.3. No provarem de fer més de 2 insuflacions cada cop abans de tornar a les compressions

toràciques.

La RCP només amb compressions toràciques (sense ventilacions) podrà utilitzar-se:

1. Si no podem fer les ventilacions o no volem fer-les: en adults és millor fer només com-pressions toràciques que no fer res.

2. Si la via aèria està oberta la reexpansió passiva pot produir cert intercanvi aeri.

De totes maneres, la combinació de massatge cardíac extern i ventilacions és el millor mètode deRCP.

Continuarem amb la ressuscitació fins que arribi l’ajut mèdic, la víctima mostri senyals derecuperació o el reanimador s’esgoti.

La RCP amb dos reanimadors és menys cansada que si la fa una sola persona; és preferible queels reanimadors treballin un a cada costat de la víctima. També es fa amb una relació de 30:2 i sis’intercanvien els llocs i les funcions, es fa de la manera més suau i ràpida possible. Recordar quela prioritat és aconseguir ajut i això pot significar que un auxiliador comenci la RCP sol mentrel’altre localitza un telèfon d’emergència.

51


52


Figura n.15. Tècnica RCP

Figura n.14. Massatge cardíac extern

Nota: La relació compressió/ventilació de 30:2 té més probabilitats de ser eficaç que la de 15:2 ola 5:1 en adults; per això és la que es recomana actualment independentment que la RCP lapractiquin un o dos reanimadors no professionals.

53


Esquema n.4. Seqüència d’actuació davant d’una aturada cardio-pulmonar

Control signes vitals i esperar assistència sanitària

SÍ

SÍ

SÍ

SÍ

SÍ

NO

NO

NO

NO

NO

Accident

Perill per al socorrista?

Perill per l’accidentat?

Eliminar el perill

Eliminar el perill

Deixar la víctima en la posició

en què es troba

Avaluació secundària

Conscient?

PLS en no traumàtics i en traumàtics

amb vòmits

Avisar assistència

sanitària urgent

Obrir la via aèria

Respira?

Avisar el 112

30 compressions

Massatge cardíac extern + boca a boca

30:2

Altres lesions?

Atendre-les

Seqüència d’actuaciódavant una aturada cardiopulmonar

54


8.3. Situacions especialsLa seqüència d’actuació de la RCP en els nens és similar a la dels adults, però cal tenir en comp-te que si el nen està inconscient i no respira, abans de realitzar les compressions toràciquesfarem 5 ventilacions de rescat. Després anirem alternant compressions toràciques i ventilacionsa un ritme de 30:2.

Nadons (nens menors d’un any):La respiració es fa boca a boca-nas; el punt de compressió toràcica és al nivell de l’estern,just per sota de la línia imaginària que uneix els mugrons del nadó. La compressió es faamb dos dits i hem de notar una depressió toràcica d’un terç de la fondària del pit. Larelació ha de ser de 30:2.

Nens fins a 8 anys: La respiració es fa boca a boca, la compressió, amb una mà al nivell de la meitat inferiorde l’estern; la relació ha de ser de 30:2.

Nens majors de 8 anys: Actuarem com amb els adults.

Figura n. 15 bis Tècnica RCP en nens

55



• Identificar la seqüència d’actuació davant d’una aturada cardiopulmonar.

• Aplicar les tècniques per obrir la via aèria d’un accidentat inconscient.

• Garantir l’entrada d’oxigen a l’organisme d’un accidentat amb aturada cardíaca.

• Valorar 2 o 3 complicacions de les tècniques de suport vital bàsic.

• Diferenciar l’actuació davant d’una aturada cardiorespiratòria en un adult i en unnadó.

Unitat 9

Hemorràgies i xoc

9.1. Actuacions segons la tipologia d’hemorràgiaPer hemorràgia s’entén la sortida de sang produïda pel trencament d’una artèria, una vena o uncapil·lar (vasos sanguinis). La missió de la persona que proporciona els primers auxilis enaquest cas és aturar la pèrdua de sang, sempre que això sigui possible.

Cal tenir present que el risc de complicacions i no supervivència de la víctima augmenta demanera directament proporcional a la pèrdua de volum sanguini.

Segons l’aspecte de la sang podem saber en quin tipus de vas s’ha produït la lesió:

ArterialLa sang és de color vermell i surt a batzegades seguint el ritme dels batecs del cor.

VenosaLa sang és de color granat i surt de forma continuada.

Capil·larLa sang surt en forma de llençol i cobreix la superfície afectada.

Segons on vagi aquesta sang que es perd, podem diferenciar tres tipus d’hemorràgies, les qualstambé requeriran una actuació específica:

56

Hemorràgia externa

La sang surt fora del cos. Són freqüents a les extremitats.

Procediment

• Controlar els signes vitals.

• Aplicar-hi compressió directa o arterial:

Directa

– Pressionarem sobre el lloc que sagna amb un apòsit net.

– No traurem mai l’apòsit, encara que estigui xop. I, si cal, en col·locarem un altre aldamunt.

– Aixecarem l’extremitat per reduir la pressió de la sang.

– Un cop aturada l’hemorràgia embenarem la zona tot fent-hi compressió directa i com-provarem el pols de la víctima.

Arterial

– Comprimirem l’artèria de l’extremitat per sobre del lloc on sagna. Només l’aplicaremquan la compressió directa hagi fracassat.

– Utilitzarem els punts de pressió arterial humeral (braç) i femoral (cama).

57

Unitat 9 Hemorràgies i xoc

Esquema n.4. Actuació davant d’una hemorràgia externa. Nota: fixar el torniquet ho faran només els professionals.

Evacuar + control de signes vitals

Hemorràgia externa

Pressió local + aixecar l’extremitat

Pressióen punts arterials

Fixar l’embenatSagna?

Excepcionalment fer un torniquet

Sagna?NO

SI

NO

SI

58


Figura n.16. Punts de compressió

Llocs de compressió vascular per fer cedir una hemorràgia

Embenatge compressiu en una cama

Al coll

Sota la clavícula

Al braç

A l’engonal

A la cuixa

Hemorràgia interna

Podem sospitar de l’existència d’una hemorràgia interna quan s’ha produït un traumatisme vio-lent i la persona accidentada presenta símptomes com fred, pols feble, pal·lidesa o respiracióràpida. La sang surt dels vasos sanguinis, però roman a l’interior del cos i no es veu. Per això ésperillosa. La manifestació clínica més habitual d’una hemorràgia interna és el xoc.

Procediment

• Col·locarem la persona accidentada amb les cames aixecades i el cap baix per tal d’assegurarla irrigació del cervell (posició antixoc o de Trendelemburg).

• Controlarem els signes vitals.

• No li donarem res per beure ni per menjar.

• L’abrigarem amb una flassada per tal d’evitar la pèrdua de calor corporal i avisarem els serveismèdics ràpidament.

Hemorràgia exterioritzada

En aquests casos, la sang procedent de cavitats interiors surt a l’exterior mitjançant els orificisnaturals. S’esdevé generalment com a conseqüència de lesions molt greus.

Otorràgia Sortida de sang per l’oïda. Freqüent en traumatismes al cap i sovint indicativa de fractura de cra-ni.

Procediment

• Col·locar la persona accidentada en posició lateral de seguretat amb l’orella sagnant capa terra.

• Avisar els serveis mèdics.

• Controlar els signes vitals de la víctima.

Epistaxi

Sortida de sang pel nas. Pot indicar un traumatisme cranial.

Procediment

• Col·locar el ferit en posició lateral de seguretat. Si està conscient, fer pressió directadurant 5 minuts sobre la paret nasal de l’orifici sagnant i inclinar-li lleugerament el capendavant.

• Avisar els serveis mèdics.

• Controlar els signes vitals de la víctima.

Aquestes hemorràgies no s’han de taponar mai perquè poden ser la manifestació d’hemorrà-gies internes. Cal tenir en compte que les hemorràgies exterioritzades solen associar-se a lesionsde columna cervical i traumatismes cranials, per tant si mobilitzem els accidentats per posar-losen posició lateral de seguretat, sempre ho farem mantenint l’alineació entre cap, coll i tronc.

59


9.2. El torniquetLa tècnica del torniquet només es farà servir davant d’una hemorràgia en una extremitat que nohagi pogut ser aturada amb cap dels mètodes anteriors (compressió directa o arterial) i posi enperill la vida de la persona accidentada. Només el poden aplicar persones que en tinguin un altconeixement.

Cal tenir present que l’aplicació d’aquesta tècnica pot arribar a provocar la pèrdua del’extremitat o la mort del ferit.

Actualment l’ús del torniquet es restringeix, com a norma general, als casos en què s’ha produïtuna amputació traumàtica d’una extremitat. El torniquet es col·locarà al monyó, si sagna de for-ma abundant. El membre amputat, el rentarem amb aigua, l’embolicarem amb un drap net ogases i el col·locarem a l’interior d’una bossa de plàstic neta, la qual col·locarem dins un reci-pient amb glaçons. D’aquesta manera es conservarà en condicions òptimes per poder ser reim-plantat microquirúrgicament.

Procediment

1. Es fa una llaçada al voltant de l’arrel de l’extremitat afectada amb un tros de roba ampla (maicordills ni filferros).

2. Es passa un pal, llapis o objecte similar per la llaçada i es gira fins que l’hemorràgia s’aturi.

3. Es manté la pressió controlada (el torniquet no s’ha d’afluixar mai).

4. Cal anotar l’hora exacta de l’aplicació en un lloc visible.

5. S’ha de romandre al costat de la víctima donant-li suport.

9.3. Símptomes i actuació en cas de xocPer xoc o col·lapse entenem el conjunt de símptomes produïts per un descens brusc, general idurador de l’oxigenació dels teixits. És una reacció natural de l’organisme davant un traumatis-me.

Aquest estat pot aparèixer com a conseqüència de les ferides greus, dolor intens o hemorràgiesabundants després d’haver patit un accident de trànsit.

Segons la causa que el provoca, cal diferenciar dos tipus de xoc:

HipovolèmicPèrdua de volum sanguini per causa d’hemorràgia, cremades o deshidratació.

NormovolèmicPèrdua de pressió sanguínia per causa d’infeccions, dolor o intoxicacions.

Aquesta mena de xocs requereixen una actuació immediata perquè els teixits no reben oxigen iaixò pot provocar la mort de l’accidentat.

El xoc és especialment perillós perquè els símptomes passen sovint desapercebuts. Per això, caltenir en compte que totes les víctimes d’accident de trànsit que han patit traumatismes de dife-

60


rent consideració (però més sovint aquelles que perden una quantitat important de sang) podenpatir-lo. Cal, per tant, observar si:

• La víctima té un aspecte pàl·lid i la pell freda, amb suor viscosa: l’organisme lluita permantenir la circulació actuant sobre els vasos sanguinis de la pell. Es produeix una vaso-constricció (tancament dels vasos) de forma que la sang es distribueix preferentment alsòrgans vitals.

• Té un pols ràpid i feble: el cor augmenta la freqüència de contracció per mantenir l’apor-tament sanguini a les cèl·lules.

• Presenta una respiració ràpida i superficial per intentar captar més oxigen ambiental.

• Pateix una forta sequedat de boca.

• Està obnubilat (indiferent respecte al seu entorn).

Procediment

1. Avisar els serveis mèdics.

2. Controlar els signes vitals.

3. Tractar, si és possible, les lesions que la víctima presenti.

4. Si pot ser, col·locar la víctima en la posició de Trendelemburg.

5. Tapar-la per mantenir-li l’escalfor.

6. No donar-li mai res que pugui ingerir.

Cal tenir present que la tendència natural de la persona que presenta un xoc és empitjorar capal coma.

61



• Localitzar punts de compressió arterial.

• Realitzar mètodes de control de les hemorràgies externes.

• Actuar davant d’una hemorràgia interna.

• Comprovar si l’accidentat presenta símptomes de xoc i actuar en conseqüència.

• Conèixer el risc d’aplicar un torniquet.

Unitat 10

Mecanismes lesius en els accidents de trànsit

El coneixement dels mecanismes de producció de lesions en els accidents de trànsit ens pot aju-dar a predir la gravetat de les víctimes.

Abans de l’impacte, el conductor es mou a la mateixa velocitat que el seu vehicle. Durant el pri-mer segon de l’impacte, tant el vehicle com el conductor desacceleren a zero. Aquesta força dedesacceleració brusca es transmet al cos del conductor i hi origina conseqüències que podenésser molt greus.

10.1. Mecanismes lesiusEn l’accident de trànsit, l’energia cinètica (resultat de multiplicar la massa del cos pel quadrat dela velocitat) es transfereix i és absorbida pels teixits corporals causant lesions mitjançant dosmecanismes diferents:

Mecanisme directePer impacte directe del subjecte amb el vehicle, el terra o algun obstacle. Un exemple típicseria la fractura cranial per impacte del cap contra el terra en accidents de motocicleta.

Mecanisme indirectePer la desacceleració brusca del cos en el moment de l’accident, a conseqüència del qualels òrgans interns (fetge, melsa, encèfal, etc.) es desplacen bruscament, trencant-se lesestructures de subjecció pròpies i produint-se ruptures dels teixits.

62

La gravetat de les lesions depèn en gran mesura de la velocitat del vehicle en el moment de l’im-pacte. Existeix una analogia entre la velocitat de l’impacte i una caiguda lliure del vehicle. Així, a25 km/h l’impacte és equiparable al d’una caiguda lliure des d’una alçada de 2,4 m, mentre quea 150 km/h correspondria a una alçada de 68,2 m.

10.2. Localització i gravetat de les lesionsEstadísticament s’ha comprovat que no totes les zones del cos s’afecten amb igual freqüènciaen els accidents de trànsit. La regió cranioencefàlica és la més afectada i la que pateix conse-qüències més greus:

LOCALITZACIÓ GRAVETAT

1. Regió cranioencefàlica 1. Regió cranioencefàlica

2. Extremitats inferiors 2. Columna vertebral

3. Tòrax i abdomen 3. Tòrax i abdomen

4. Extremitats superiors 4. Extremitats inferiors

5. Columna vertebral 5. Extremitats superiors

El tipus d’impacte determina el tipus de lesió. S’han descrit uns patrons lesius clàssics:

Impacte frontal

Es produeix un xoc amb un objecte que es troba davant del vehicle. Les lesions més freqüentsque trobarem són:

1. Traumatismes cranioencefàlics i fractures facials.

2. Lesions de la columna vertebral cervical.

3. Lesions toràciques i abdominals.

4. Fractures d’extremitats inferiors.

Impacte lateral:

Es produeix un xoc contra la part lateral del vehicle que allunya l’ocupant de la zona d’impacte.Es produeixen lesions ipsolaterals a la zona d’impacte:

1. Lesions de columna vertebral cervical i medul·la espinal.

2. Fractures i lesions d’extremitats superiors.

3. Lesions toràciques i abdominals.

4. Fractures d’extremitats inferiors.

63

Unitat 10 Mecanismes lesius en els accidents de trànsit

64


Impacte posterior

Es produeix un impacte contra la part posterior del vehicle. Les lesions típiques afecten la regiócervical:

1. Síndrome de la fuetada cervical.

2. Fractures i luxacions de la columna vertebral cervical.

3. Lesions medul·lars altes.

Impacte obliquat

Associació d’impacte frontal i lateral amb lesions variables.

Actualment, però, els patrons lesius clàssics dels accidentats han anat canviant gràcies a la utilit-zació de sistemes de seguretat durant la conducció.

10.3. Lesions per mesures de seguretatEls vehicles actuals incorporen unes mesures que han fet disminuir de manera considerable leslesions per accident de trànsit: la mortalitat i la gravetat de les lesions s’han vist favorablementafectades.

Algunes lesions molt freqüents abans de l’ús del cinturó de seguretat han disminuït notable-ment (les lesions oculars en són un bon exemple), però han aparegut noves lesions relacionadesamb aquestes mesures de seguretat:

• Per efecte directe dels propis sistemes de seguretat.

• Per efecte de la mala utilització d’aquests sistemes.

El cinturó de seguretat és un dispositiu de subjecció que evita l’expulsió de l’ocupant i mini-mitza el contacte del cos amb superfícies de l’interior del vehicle. És l’equip de seguretat mésimportant dins l’habitacle, el nivell de protecció del qual s’ha demostrat àmpliament eficaç sem-pre que s’utilitzi correctament:

TIPUS DE LESIÓ CONDUCTOR PASSATGER

Lesions cerebrals 33% 56%

Fractures cranials 18% 18%

Ferides facials 45% 64%

Lesions oculars 38% 40%

Fractures facials 6% 6%

Lesions pulmonars 33% 58%

Percentatges de reducció de lesionsper accident gràcies al cinturó deseguretat (segons el Departamentde Transport de la Gran Bretanya).

Lesions per ús del cinturóAbrasions cutànies (per fricció sobre la pell). Fractures de clavícula, estern o costelles (perefecte de la cinta obliqua). No són lesions greus, sobretot si les comparem amb les lesionsque pot evitar aquest sistema de seguretat.

Lesions per mala utilitzacióSi el cinturó es porta fluix (per exemple utilitzant reguladors de pressió), se n’anul·la l’efi-càcia i es produeixen lesions al tòrax, a l’abdomen i a la regió craniofacial per impacteamb les estructures de l’interior del vehicle.

Si es col·loca de manera incorrecta (mala regulació de l’alçada, per exemple) pot donarlloc a lesions molt greus:

• Cinta obliqua: lesions a nivell de les artèries del coll, dels vasos axil·lars, fracturescostals, lesions toràciques i fractures de columna vertebral lumbar.

• Cinta horitzontal: lesions de vísceres abdominals, lesions fetals en dones embaras-sades.

L’airbag s’ha dissenyat per funcionar conjuntament amb el cinturó de seguretat. Quan les bos-ses es despleguen, ho fan a una velocitat de 300 km/h i poden produir lesions a les personesque es desplacen cap endavant quan no utilitzen el cinturó de seguretat: el cap i el tronc avan-cen massa ràpid i es troben amb l’airbag que encara no està del tot desplegat.

S’ha demostrat que fer-ne ús disminueix les lesions cranials i toràciques en els xocs frontals, peròno influeix en les lesions pèlviques ni d’extremitats inferiors.

Lesions per acció de l’airbag: De tipus mecànic: contusions per la coberta del contenidor, per l’inflat o per l’ona expan-siva.

De tipus químic: per contacte directe amb les substàncies químiques que conté o perinhalació dels gasos (en persones susceptibles).

Lesions per mal ús:Cremades i traumatismes oculars. Lesions tancades de tòrax. Hèrnia discal cervical.Fractures facials.

Les lesions per mala utilització de l’airbag són més freqüents en persones baixes i nens.

El reposacaps és un element que evita lesions cervicals per hiperextensió: en cas d’accidentfrontal o posterior, el cap es mou violentament cap endavant i cap enrere i es produeix una fle-xió i una hiperextensió de la columna cervical. Perquè sigui efectiu és necessari regular-lo, ade-quant-lo a l’alçada de cada persona.

No s’han descrit lesions per acció del reposacaps o per fer-ne mala utilització: si es porta malcol·locat, senzillament no fa efecte.

65


Unitat 11

Lesions més freqüents en els accidents de trànsit

11.1. Ferides i contusionsQuan el traumatisme es produeix en els teixits tous de l’organisme, parlem de ferides i contu-sions.

Per ferida entenem la lesió provocada per un traumatisme que produeix una ruptura de la pella conseqüència de la qual l’interior de l’organisme i l’exterior entren en contacte. Les feridespoden esdevenir una important via d’infeccions.

Cal dir que, en el tractament de ferides, el més aconsellable és la prevenció antitetànica.

Les ferides poden ser de diversos tipus, segons la causa que les provoca. Les de més gran inci-dència en accidents de trànsit són les de tipus contús, produïdes per impacte amb aixafamentde teixits, i les d’esquinçament, que causen la separació de teixits.

66

Des del punt de vista de la persona que aplica els primers auxilis a un ferit, hi ha 2 tipus de feri-des:

Ferides lleus

Només afecten la capa externa de la pell i no han passat més de 6 hores d’ençà que s’han pro-duït.

El procediment que cal seguir serà el següent:

1. Tranquil·litzarem la persona i li explicarem què farem.

2. Ens rentarem les mans i també l’instrumental que utilitzarem.

3. Ens posarem guants (autoprotecció).

4. Rentarem la ferida amb aigua i sabó.

5. Netejarem la ferida amb un apòsit estèril (gasa), sempre de dins cap enfora, amb aigua oaigua oxigenada.

6. Retallarem els pèls i possibles penjalls per deixar la pell el més neta possible.

7. Hi aplicarem un antisèptic, si pot ser incolor.

8. Si tenim un apòsit gras, el col·locarem damunt de la ferida per tal que cicatritzi millor i la gasano s’enganxi.

9. Taparem la ferida amb una gasa subjectada amb esparadrap.

Per curar una ferida no utilitzarem cotó fluix, pomades, tintura de iode, alcohol, mercurocrom,ni mocadors de paper.

Ferides greus

Ferides que fa més de 6 hores que s’han produït o que tenen factors de gravetat com un altgrau de profunditat, localització, extensió, brutícia o hemorràgia.

Les ferides greus sempre requereixen atenció mèdica, però mentre no arriba cal:

1. Controlar els signes vitals de la víctima.

2. Aturar l’hemorràgia, si n’hi ha.

3. Col·locar una gasa humida damunt de la ferida (si en tenim).

67

Unitat 11 Lesions més freqüents en els accidents de trànsit

Per contusió entenem la lesió produïda per un impacte però que no provoca trencament de lapell. Es classifiquen en:

Contusions de 1r Grau

La pell es torna de color morat pel trencament de capil·lars i la víctima té dolor i inflamació local.

Contusions de 2n Grau

El trencament de vasos sanguinis fa aparèixer l’hematoma, el qual causa força dolor i moltainflamació local.

Contusions de 3r Grau

Hi ha aixafament de teixits tous, molt dolor, una forta inflamació i enduriment de l’extremitatafectada i una incapacitat funcional.

Procediment:

1. Aplicarem fred localment, sense contacte directe amb la pell.

2. Si l’afectació és en una extremitat, caldrà aixecar-la per damunt del nivell del cor.

3. Les contusions de tercer grau requereixen atenció mèdica urgent.

11.2. Traumatismes a les extremitatsEls traumatismes a les extremitats impliquen una lesió en els sistemes osteoarticular i muscularde l’organisme. Normalment, no són lesions que posin en perill la vida de la persona accidenta-da, però les primeres atencions que rebin determinaran les possibilitats de recuperació total del’extremitat afectada.

Els traumatismes a les extremitats poden ser:

Esquinç:Implica la separació momentània de la superfície articular.

Luxació:La separació de la superfície articular es manté, però l’articulació s’ha desmuntat i presen-ta una deformitat.

Fractura:Es produeix el trencament d’un os. Les fractures poden ser tancades o obertes. Les ober-tes comporten les complicacions pròpies de les ferides d’aquest tipus.

Procediment:

1. Parlar amb la víctima per conèixer els detalls de l’accident.

2. Treure els objectes (rellotge, anells, polseres) que pugin dificultar la circulació sanguínia.

3. Aplicar fred local, no directament a la pell.

68


69


Figura n.17. Fractura

Figura n.18. Esquinç Figura n.19. Luxació

4. Immobilitzar l’extremitat (amb les tècniques que expliquem en el capítol corresponent).

5. Traslladar la persona a un centre sanitari.

Cal tenir present que la luxació i la fractura s’han d’immobilitzar tal com es presentin i que nohem d’intentar reduir-les.

11.3. Traumatismes a la cara, al crani i a la columna vertebralEl perill més important dels traumatismes de crani és la lesió encefàlica amb mort neuronal, laqual pot causar seqüeles permanents a la persona que ha patit l’accident, o fins i tot la mort.

A més, hem de tenir ben present que un traumatisme cranial o a la cara pot associar-se a unalesió a la columna vertebral.

Quan la fractura de crani és oberta, la lesió és òbvia, però per poder valorar una fractura tanca-da de crani hem d’observar els senyals següents:

• Deformitat evident o per palpació dels ossos.

• Hemorràgia exterioritzada per l’orella o el nas.

• Hematoma periorbitari.

• Dolor local.

Tots els traumatismes de crani han de ser revisats per un servei mèdic perquè els senyals de lesiócerebral poden aparèixer immediatament o desprès d’un cert temps:

• Alteració de la consciència.

• Alteració del ritme respiratori i/o pols.

• Vòmits.

• Mal de cap.

• Augment de la temperatura.

• Pupil·la dilatada i de mida diferent de l’altra.

Quan el traumatisme implica lesions a la zona de la cara, l’afectació és molt espectacular però lavida de l’accidentat difícilment perilla. El principal risc d’aquest traumatisme és que dificulti lafunció de la respiració.

Com hem dit anteriorment, associada a un traumatisme cranial pot aparèixer una lesió decolumna que pot afectar la medul·la espinal.

Les causes més freqüents dels traumatismes a la columna vertebral i els casos que majoritària-ment provoquen lesions medul·lars són:

1. Cops directes sobre la columna (accident de moto).

2. Moviments forçats i violents (frenades de cotxe, col·lisions frontals).

3. Cops directes al cap (atropellament de vianants).

70


Els símptomes que poden fer-nos sospitar que la persona accidentada pateix una lesió medul·larsón:

• Disminució de la sensibilitat a les extremitats i/o sensació de formigueig.

• Dificultat o impossibilitat de moure les cames (paraplegia) o les quatre extremitats (tetra-plegia)

• Incontinència d’esfínters.

• Dificultat respiratòria.

En aquests tipus de traumatismes, la persona que hi aplica els primers auxilis actuarà de lamanera següent:

Procediment:

1. Activar la cadena de socors.

2. Controlar els signes vitals del ferit.

3. Si cal, col·locar el ferit en decúbit supí per practicar-li el suport vital bàsic.

4. Evitar el moviment del ferit, i si és estrictament necessari bellugar-lo li protegirem l’eix cap-coll-columna.

5. Si hi ha hemorràgia, aturar-la.

Cal recordar que tots els accidentats traumàtics inconscients poden presentar una fractura decolumna i per tant una lesió medul·lar. Per tant, en la prestació dels primers auxilis sempreactuarem com si tingués aquesta lesió.

11.4. Traumatismes al tòrax i l’abdomenPer la constitució anatòmica de les cavitats toràcica i abdominal, en cas d’haver-hi lesions, la vidade la persona accidentada corre un risc important. Aquesta mena de traumatismes semprerequeriran assistència mèdica.

Hi ha dos tipus bàsics de traumatismes de tòrax:

Fractura de costellesLesió tancada o oberta provocada per un impacte violent o per un aixafament de la zonaafectada.

Si la fractura implica un desplaçament, també quedaran afectats els pulmons i la respira-ció serà superficial i dolorosa.

Procediment• No embenar el tòrax.

• Col·locar el ferit mig assegut, recolzat sobre el costat lesionat per tal de facilitar-li larespiració.

• Controlar-li els signes vitals mentre no ingressa en un centre mèdic.

71


Ferida penetrantUn objecte punxant penetra el tòrax i produeix una afectació de la pleura amb entradad’aire des de l’exterior a la cavitat toràcica i empeny el pulmó fins a col·lapsar-lo (pneu-motòrax).La ferida es pot complicar si hi ha hemorràgia (hemotòrax), circumstància que contribueixa augmentar les possibilitats de col·lapse dels pulmons .

Procediment• Si hi ha alguna cosa clavada, no la tocarem.

• Taparem la ferida amb un embenatge

• Controlarem els signes vitals de la víctima.

• Col·locarem el ferit en posició semiincorporada.

Pel que fa als traumatismes abdominals, també en diferenciem dos tipus:

Contusió abdominal (tancada)Habitualment provocada per l’impacte violent d’un objecte (el volant del cotxe) contra laparet abdominal, que pot ocasionar lesions als òrgans interns (melsa i fetge principal-ment) i hemorràgia interna. Sol manifestar-se amb signes de xoc.

Ferida penetrant a l’abdomenEn aquest cas la ferida permetrà l’entrada de gèrmens a l’interior de la cavitat abdominali la sortida de vísceres a l’exterior.

Procediment• Si hi ha alguna cosa clavada, no la tocarem.

• No reintroduirem les vísceres a l’abdomen.

• Cobrirem la ferida amb un apòsit humit.

• Col·locarem la víctima ajaguda amb les cames flexionades.

• Controlarem els signes vitals de la víctima.

72


73



• Actuar segons el tipus i la localització de la ferida traumàtica.

• Valorar les complicacions de les fractures.

• Tractar les contusions.

• Identificar els símptomes que diferencien un esquinç d’una luxació i el seu tracta-ment.

• Identificar els signes de sospita de traumatisme cranial o de traumatisme de columnaen un accidentat.

• Practicar la seqüència d’exploració d’un accidentat amb possible traumatisme de cra-ni o columna.

• Actuar correctament davant de víctimes amb fractura de crani o columna.

Les persones que són víctimes d’un accident de trànsit solen patir un politraumatis-me, és a dir, més d’un dels traumatismes que hem tractat en aquest capítol, amb feri-des múltiples associades de diversa consideració.

Unitat 12

Les cremades

12.1. Causes i actuació generalLes cremades són lesions produïdes en l’organisme com a conseqüència de l’acció del foc o perl’augment excessiu i local de la temperatura.

L’assistència inicial en un accident on hi ha cremats té l’objectiu d’allunyar la persona de l’agentcausal de les cremades i atendre les lesions que s’hagin pogut produir.

En accidents de trànsit, els agents causals més habituals són:

Flama directaCom a conseqüència de l’incendi que es produeix després d’una col·lisió, per contactedirecte amb el foc o bé per contacte amb la roba que es crema.

Per abrasióLa col·lisió provoca que el cos surti disparat i fregui l’asfalt de la carretera.

No obstant això, hi ha altres agents causals de cremades que podem relacionar amb la conduc-ció:

Líquids calentsCremades produïdes per contacte amb un líquid a alta temperatura, com l’oli del motor ol’aigua del radiador.

Sòlids ardentsCremades produïdes per contacte directe amb superfícies sòlides a alta temperatura, commetalls i diverses peces del motor.

74

Productes químicsCremades produïdes per contacte directe amb substàncies químiques com l’àcid de labateria.

Líquids inflamablesEn aquestes situacions, el líquid encès provoca les cremades. Per això MAI no utilitzaremaigua ja que faria estendre el líquid a més parts del cos. Actuarem ofegant el foc com enla flama directa.

Calor radiantSón les cremades provocades per una font de calor dispersa com una exposició perllon-gada al sol. Cal tenir especial cura a l’hora de protegir els nens en trajectes llargs i a deter-minades franges horàries.

Tractament general de les cremades

• Evidentment, el primer que farem si l’agent causal és el foc serà apagar les flames per sufoca-ció, és a dir, envoltarem l’accidentat amb una flassada o amb roba (de material no sintètic) pertal d’ofegar el foc. Si no tenim res per fer-ho direm a la víctima que es rebolqui per terra, peròque no corri MAI.

• Qualsevol mètode de refredament de la zona cremada és útil. El millor és ruixar la zona ambaigua fresca, no gelada. Si no en tenim, és aconsellable submergir la zona cremada en unrecipient amb aigua, que canviarem periòdicament; o bé aplicar-hi draps xops d’aigua.

• Cal retirar la roba del lesionat, llevat d’aquelles peces que estiguin enganxades a la pell.Ensuperfícies cremades extenses i quan la roba està molt adherida, és preferible no tocar res.

• Caldrà retirar els objectes que puguin comprimir l’extremitat inflamada (anells, polseres, rellot-ges...).

• Les butllofes no s’han de punxar mai. Si ho féssim, facilitaríem la infecció i la pèrdua delíquids. Si les butllofes s’han rebentat, les tractarem com una ferida.

• Caldrà cobrir la zona afectada amb apòsits nets i humits amb aigua i fixar-los amb un embe-natge que no comprimeixi les butllofes, si n’hi ha.

• Si és possible, elevarem la regió cremada per tal de disminuir-ne la inflamació.

• MAI no embenarem conjuntament dues superfícies cremades (els dits, per exemple,sempre han d’estar separats els uns dels altres).

• MAI no utilitzarem cotó fluix sobre les cremades ni hi aplicarem pomades.

• Traslladarem la persona ferida a un centre hospitalari, o bé activarem la cadena de socors si lacremada és molt important i la situació encara no ho havia requerit.

75

Unitat 12 Les cremades

12.2. Valoració de la gravetatCaldrà fer una avaluació de l’estat general de la persona accidentada. En primer terme conside-rarem:

1. La possibilitat que existeixi una dificultat respiratòria si les cremades s’han produït a lacara i al coll o s’ha inhalat fum .

2. La possibilitat que la persona presenti un estat de xoc a conseqüència sobretot de la pèr-dua de líquids per la superfície de la pell cremada o del dolor.

En aquests casos actuarem amb les mesures de suport vital bàsic pertinents, tal com hem expli-cat en els apartats corresponents.

Factors de gravetat d’una cremada.

1. L’estat de salut de la persona accidentada: un ferit que ja estava prèviament malalt otenia una salut precària resistirà molt menys les complicacions derivades d’una cremada.

2. L’edat: la mateixa lesió té un risc més alt de complicacions en nadons, nens i vells que en unapersona adulta.

3. Lloc de la cremada: hi ha zones corporals que per les seves característiques funcionals oestètiques poden agreujar les cremades: cara, coll, mans, genitals, peus, articulacions...

4. L’extensió de la cremada: les cremades fan perdre la part de pell de la zona afectada i dei-xen l’organisme desprotegit davant de les infeccions. Per tal de mesurar-ne l’extensió s’utilitzael ràpid mètode dels “nous” de Wallace.

5. La profunditat: es relaciona directament amb el factor causal i amb la durada del contacteamb la pell. Una cremada és més greu com més profunda és:

De primer grau: Cremada lleu o eritema. Només afecta la capa superficial de la pell (epi-dermis). La pell s’enrogeix però es recupera al cap d’uns dies.

De segon grau: Cremada moderada que afecta l’epidermis i part de la dermis. Sol mani-festar-se amb l’aparició de butllofes.

De tercer grau: Cremada greu o profunda. La pell apareix de color terrós o negrós i insen-sible: escara. Afecta tot el gruix de la pell i els teixits subjacents (greix, múscul, etc.).

76


77


Regió corporal

Regla dels nous de Wallace

Superfície corporal total (SCT)

Adults Nens

• Cap i coll

• Cada extremitat superior

• Tòrax

• Abdomen

• Esquena superior

• Esquena inferior

• Cada extremitat inferior

• Genitals

9%

9%

9%

9%

9%

9%

18%

1%

18%

9%

9%

9%

9%

9%

13.5%

1%


• Saber que tant important és tractar la cremada com eliminar el factor que la provoca.

• L’actuació general en les cremades.

• Valorar els diversos tipus de cremades segons els factors de gravetat.

Unitat 13

Embenatges i immobilitzacions

13.1. Tipus i tècniquesLes lligadures que normalment es confeccionen amb tires de tela i que fem servir per protegiruna part del cos s’anomenen embenatges.

Segons el tipus de lesió, serà convenient utilitzar l’embenatge més adequat:

Benes:Tires de teixit.

Bandes:Són trossos de tela rectangulars, allargassats i estrets, tallats longitudinalment en 4 o 6capes.

Triangles:Trossos de tela en forma de triangle de diverses mides. Si els utilitzem per immobilitzaruna extremitat superior també reben el nom de xarpes o cabestrells.

Aquests embenatges ens serviran per:

• Subjectar apòsits.

• Tapar ferides.

• Fixar materials d’immobilització.

78

A les víctimes que poden tenir una lesió òssia o articular, normalment en alguna extremitat delcos, caldrà aplicar-los tècniques d’immobilització per tal de reduir les possibilitats de movi-ment de la zona afectada.

La immobilització de l’extremitat fracturada o de l’articulació luxada ens permetrà:

• Reduir el dolor que la fractura causa a la víctima.

• Evitar que la lesió s’agreugi a causa de les complicacions que es poden produir si l’extre-mitat es belluga.

• Traslladar la víctima a un centre sanitari en millors condicions.

El material d’immobilització més adequat són les fèrules les quals, aplicades sobre una extremi-tat, la fixen i n’impedeixen el moviment. No és aconsellable que el personal auxiliador no expertcol·loqui fèrules; per fer-ho cal experiència, si no es corre el risc de produir lesions afegides permala manipulació.

13.2. Casos concretsA continuació presentem els embenatges i immobilitzacions més freqüents. En general, segui-rem les recomanacions següents:

1. Cal embenar en la posició més còmoda possible i, si es tracta d’una articulació, en la posi-ció més funcional.

2. Totes dues actuacions han de finalitzar amb la fixació de l’embenatge o la immobilització.

3. L’embenatge s’ha de fer aplicant una tensió uniforme i homogènia perquè no es desfacini afecti la circulació sanguínia.

79

Unitat 13 Embenatges i immobilitzacions

80


L’embenat de l’articulació del turmell had’incloure la part baixa de la cama i elpeu; es comença fent unes quantes vol-tes amb la bena per sobre del turmell.

Es continua embolicant el peu i desprésel turmell, formant successivament unembenat en «8» i espiga.

L’embenat s’acaba al turmell i s’ha desubjectar el final de la bena amb unatira d’esparadrap o amb un nus suau,fet amb les dues meitats del tram finalde la bena.

Figura n.20. Embenat de l’articulació, el turmell i el peu

81


Figura n.21. Embenatge del cap

Embenatge tipus 1

Embenatge tipus 2

82



• Reconèixer els diferents materials utilitzats per fer embenatges.

• Valorar diferents tècniques d’aplicació d’un embenatge.

• Valorar l’actuació en la realització d’immobilitzacions.

Unitat 14

Mobilització d’accidentats

14.1. Principis generalsLa mobilització de les persones ferides en un accident de trànsit, l’ha de realitzar el personal delsserveis sanitaris perquè en coneixen les tècniques i disposen dels estris necessaris.

Heus aquí uns principis generals d’actuació:

1. No mourem l’accidentat si no és estrictament necessari (la seva vida corre perill).

2. Hem de garantir la seguretat tant de la persona que aplica els primers auxilis com de lavíctima de l’accident, sense agreujar més la situació mitjançant actuacions irreflexives.

3. Si belluguem la persona accidentada, hem de fer-ho amb força però amb suavitat i sem-pre respectant la línia recta de cap-coll-tronc (si és possible ho farem entre 3 persones i deforma coordinada) és a dir, com si la víctima fos un bloc immòbil i rígid.

14.2. Casos concretsPrimerament, cal remarcar que l’atenció d’aquest casos és feina del personal sanitari formaten tècniques de mobilització.

Una mobilització incorrecta pot provocar greus seqüeles o fins i tot la mort de la víctima. Pertant, la mobilització només és justificada si estem segurs que la vida de la víctima corre perill i sisabem actuar després d’haver-la mobilitzat.

83

Cas de víctima amb possible lesió de columna:

Principi general: en tots els accidentats traumàtics inconscients actuarem com si existís lesió decolumna.

• Hi ha posicions que fan sospitar de lesió medul·lar.

• Explorarem els signes vitals en la posició en què es trobi la víctima.

• No mourem la víctima si no presenta aturada respiratòria.

• Si la víctima no respira, cal garantir la mobilització (per posar-la ajaguda boca amunt) comun bloc rígid de crani-coll-columna i l’obertura de la via aèria es farà molt suaument mit-jançant la maniobra de front-mentó.

• La seqüència d’actuació serà la mateixa que per als accidentats no traumàtics amb atura-da respiratòria.

• Restablerts els signes vitals i mentre esperem l’arribada dels serveis sanitaris, ens limitarema:

– Impedir la mobilització de l’accidentat.

– Donar-li suport emocional.

Cas d’accident de motorista amb casc integral:

Principi general: No treure el casc.

• Com en el cas anterior, el primer que farem és controlar els signes vitals de l’accidentat i sirespira, no el mourem.

• Es poden controlar els signes vitals amb el casc integral posat.

• En cas que calgui realitzar tècniques de reanimació cardiopulmonar perquè la víctima norespira, el casc s’haurà de treure entre dues persones.

• A partir d’aquí actuarem com si la víctima presentés una lesió de columna.

Cas de víctima a l’interior d’un vehicle:

Principi general: No intentar treure la víctima si no és estrictament necessari.

• Tancarem el contacte del cotxe i retirarem els peus de la víctima dels pedals.

• Ens col·locarem pel darrere de la víctima i passarem el braç esquerre per sota de l’aixellaesquerra de la víctima.

• Amb la mà esquerra li subjectarem la mandíbula.

• Passarem el braç dret per sota de l’aixella dreta de la víctima i amb la mà dreta agafaremel canell esquerre.

• Amb aquesta tècnica immobilitzem el cap de la víctima i li subjectem bé el cos per poderarrossegar-la fora del vehicle.

• Quan la víctima és a l’interior del vehicle però la seva vida no corre perill, seguirem el prin-cipi general i no el mourem mentre esperem l’arribada dels equips especialitzats.

84

Unitat 14 Mobilització d’accidentats

85


Figura n.22. Com immobilitzar i treure una víctima del vehicle

14.3. Posicions d’espera i de transport de les víctimesMentre esperem l’arribada dels serveis sanitaris, hem de col·locar la persona accidentada en unaposició còmoda i segura que no n’agreugi l’estat i que ens permeti anar vigilant-li els signesvitals.

Cal deixar l’accidentat en una posició adequada al tipus de lesió que presenti:

Quan la víctima de l’accident està inconscient o semiinconscient existeix el risc que vomiti enqualsevol moment. En aquests casos col·locarem la víctima en posició lateral de seguretat (pls),horitzontalment de costat per tal de:

• Impedir que s’ennuegui si vomita.

• Impedir que la llengua li caigui enrere i li obstrueixi les vies respiratòries.

En el cas d’una dona accidentada embarassada, sempre la col·locarem en aquesta posició,sobre el costat esquerre, perquè el pes de l’úter no comprimeixi la vena cava inferior i la sang cir-culi amb més fluïdesa.

Segons com traslladem una persona accidentada podem salvar-li la vida, agreujar-li les lesions o,causar-n’hi de noves.

Quan hi ha risc per a la vida de l’accidentat, hem de traslladar-lo a un lloc segur al més aviat pos-sible.

Si la persona que ofereix l’auxili està sola, haurà d’agafar la víctima pels turmells i arrossegar-laamb molta cura fins a una zona fora de perill.

Un cop hauran arribat els serveis sanitaris, aplicaran les tècniques de mobilització adequades perevacuar l’accidentat del lloc del sinistre cap a un centre hospitalari.

86


87


Nota: si la víctima té una possible lesió cerebral, la posturacorrecta serà ajagut boca amunt i amb el cap subjecte.

Posició 1: Ajagut boca amunt. Decúbit supí.

Quan es preveu una possiblefractura de columna.

Posició 2: Semiassegut, amb el tronc a 45º, 50º.

En casos de problemes respiratoris.

Posició 3: Ajagut boca amunt o lateral-ment. Les cames més aixeca-des que el cap.

Per a casos de ferits en situa-ció de xoc.

Posició 4:Estirat boca amunt però amb les cames flexionades.

Per a accidentats amb feridesa l’abdomen.

Posició 5:Lateral estable amb una cama en flexió.

Per a persones accidentadesinconscients.

Figura n.23. Posicions d’espera

88



• Saber en quines situacions cal moure un accidentat.

• Identificar les posicions d’espera.

Unitat 15

Prevenció d’accidents

15.1. Prevenció de lesions en accidents de trànsitEls accidents de trànsit no són pas fruit de l’atzar, sinó que en la majoria de casos són conse-qüència d’una fatalitat evitable. Les lesions i morts per accidents de trànsit són les més fàcils deprevenir.

El 90% dels accidents són imputables a la imprudència de conductors, passatgers, vianants oconductors d’altres vehicles. Tan important és conèixer les normes bàsiques de seguretat viàriacom reconèixer les imprudències que cometem amb la manca de mesures o fent-ne ús inade-quat per a la prevenció de lesions.

Prevenir vol dir actuar abans que aparegui una situació no desitjada i evitar-ne o minvar-ne lesconseqüències negatives.

En general, cal destacar les mesures preventives següents:

• Cal fer ús de peces de vestir reflectores si circulem de nit, a peu o en bicicleta.

• Si un vianant ha de circular per la carretera, sempre ho farà per l’esquerra.

• Els motoristes han de portar sempre els llums encesos, i tant el conductor com el possi-ble acompanyant, han de dur posat adequadament al cap un casc homologat segons lesnormes de seguretat de cada país.

• Els automobilistes han de fer servir els cinturons de seguretat, tant els del davant comels del darrere.

89

• Els nens petits que viatgen en l’automòbil han d’anar ben subjectats i cal complir les nor-matives i recomanacions de transport de nens per a cada edat.

• No hem de conduir si no estem en condicions psicofísiques òptimes i no ho hem de fermai si hem ingerit begudes alcohòliques o consumit drogues d’abús.

15.2. La farmaciola d’un vehicleDe la mateixa manera que el conductor d’un vehicle es preocupa de controlar el nivell delslíquids del motor, l’aire de les rodes, portar les bombetes de recanvi, etcètera, també cal que espreocupi de portar una farmaciola en condicions d’utilització òptimes.

La farmaciola no és obligatòria, però sí recomanable.

El fet quotidià de la conducció ens pot obligar a recórrer a la farmaciola en el moment més ines-perat, bé per a ús propi, o bé per oferir-la com a col·laboració en l’atenció de les víctimes d’unaccident de circulació.

El més important del contingut d’aquesta farmaciola és que els materials estiguin en bonestat i sapiguem utilitzar-los. Si no és així, és millor no utilitzar-la en la prestació dels primersauxilis.

Heus aquí unes recomanacions quant a la farmaciola d’un vehicle:

1. Hem de col·locar-la dins del vehicle. Ha de ser fàcilment accessible però fora de l’abastdels nens.

2. Cal evitar que sigui molt voluminosa i pesada.

3. Ha de ser feta d’un material resistent a l’aigua i disposar de tancament hermètic.

4. Cal revisar-ne el contingut de forma periòdica i reposar el material utilitzat al més aviatpossible. Cal desfer-nos de tot allò que estigui caducat.

5. Ha d’estar endreçada per poder trobar ràpidament el material que necessitem.

És evident que el contingut de la farmaciola variarà segons les circumstàncies, però es recomanaincloure-hi:

• Gases esterilitzades.

• Gases amb vaselina per a cremades.

• Bandes triangulars.

• Esparadrap, tiretes, apòsits i benes de diverses mides.

• Guants i mascareta d’un sol ús.

• Tisores de punta rodona.

• Pinces.

90

Unitat 15 Prevenció d’accidents

• Termòmetre.

• Manta termoaïllant.

• Aigua oxigenada.

• Antisèptic incolor.

• No és aconsellable portar-hi fàrmacs.

• Sabó líquid àcid.

• Crema hidratant.

Si prenem alguna medicació habitualment, és millor que no estigui dintre la farmaciola.Tanmateix, si hi afegim algun medicament específic, també haurem d’incloure-hi el prospecte.

91


Figura n.24. Farmaciola

15.3. Desinfecció i esterilitzacióLes infeccions es produeixen quan microorganismes patògens s’introdueixen a l’organisme i liprodueixen lesions.

Algunes infeccions són contrarestades mitjançant vacunes, que des del naixement són regula-des pel pla de salut de la població.

És important mantenir actualitzat el calendari personal de vacunes.

No obstant això, i per la seva diversitat, quan es presten els primers auxilis només es pot actuarper evitar infeccions a través d’una ferida i per prevenir el risc d’infecció de la personaque presta aquests auxilis.

Podem dir que una ferida s’ha infectat si:

1. El contorn de la ferida està envermellit i inflamat.

2. La víctima nota escalfor i dolor localitzats.

3. La víctima té sensació de punxades.

4. Causa malestar general.

5. Provoca febre.

Per a desinfectar les ferides podem utilitzar:

• Povidona iodada sobre ferides i mucoses.

• Alcohol de 70º sobre superfícies sense ferida i per a les mans de la persona que prestal’auxili.

• Aigua oxigenada: és un bon hemostàtic (ajuda la coagulació de la sang de les ferides).

• Sabó àcid líquid. Impedeix la reproducció de gèrmens.

Per destruir els gèrmens dels estris que hem fet servir en la prestació dels primers auxilis (tisores,pinces...) podem utilitzar diferents mètodes d’esterilització, però el més comú fora dels cen-tres especialitzats és l’ebullició. Aquest mètode destrueix molts gèrmens, però no és útil per a lamajoria de virus o microorganismes formadors d’espores.

• Cal immergir els estris en aigua bullent durant un mínim de 20 minuts.

92


Abans de donar els primers auxilis, cal:

1. Rentar-nos bé les mans tant abans com després.

2. Utilitzar guants d’un sol ús o una bossa de plàstic.

3. Com a norma, tenir a la farmaciola material d’un sol ús prèviament esterilitzat.

4. Si fem servir estris metàl·lics, esterilitzar-los en acabar.

5. Llençar el material utilitzat i contaminat en contenidors adequats.

Si durant la prestació dels primers auxilis ens punxem o toquem sang o líquid orgànic per acci-dent, caldrà:

1. Netejar-nos amb aigua i sabó abundant.

2. Aplicar povidona iodada o alcohol de 70º durant un mínim de 10 minuts.

3. Contactar amb un servei especialitzat per perquè ens facin seguiment.

93



• Conèixer les mesures de prevenció de les lesions més bàsiques.

• Com ha de ser la farmaciola d’un vehicle.

• Identificar el contingut d’una farmaciola de vehicle.

• Les mesures de prevenció d’infeccions.

Unitat 16

AnnexActivitats d’aprofundiment

A continuació presentem al formador una proposta d’activitats que li permetran:

1. Autoavaluar-se per impartir els coneixements sobre primers auxilis als preconductors.

2. Desenvolupar activitats conjuntament amb l’alumnat.

16.1. Activitats d’adquisició de continguts teòricsA continuació presentem un qüestionari de resposta múltiple amb preguntes sobre les diversesunitats formatives en primers auxilis.

Marqueu la resposta correcta.

1. Activar el sistema d’emergències significa:

A. Protegir l’accidentat de possibles noves lesions.

B. Autoprotegir-se dels riscos.

C. Avisar els serveis mèdics o d’emergència.

D. Totes les respostes són certes.

94

2. La manera correcta d’explorar la respiració d’un accidentat és:

A. Utilitzar un mirall i veure si s’entela.

B. Utilitzar la vista, l’oïda i el tacte de la persona que auxilia.

C. Comprovar el pols de l’accidentat.

D. Utilitzar el palmell de la mà de la persona que auxilia.

3. Un cop comprovat per primera vegada que la persona accidentada no respira, el següentpas serà:

A. Fer-li la hiperextensió del coll.

B. Iniciar compressions toràciques.

C. Comprovar ràpidament el pols.

D. Iniciar les dues primeres insuflacions d’aire.

4. En començar un massatge cardíac, caldrà tenir present:

A. L’edat de la persona accidentada.

B. El sexe de l’accidentat.

C. El tipus d’accident que ha patit.

D. Cap resposta és correcte.

5. El punt exacte de compressió cardíaca en un adult és:

A. El terç superior de l’estern.

B. El centre del tòrax.

C. Dos dits per sobre de l’apòfisi xifoide de l’estern.

D. Quatre dits per sobre del melic.

6. El ritme de suport vital bàsic per a una dona accidentada de 17 anys, amb una única per-sona que presta l’auxili serà:

A. 5 massatges cardíacs - 1 insuflació.

B. 15 massatges cardíacs - 2 insuflacions.

C. 30 massatges cardíacs - 2 insuflacions.

D. 1 massatge cardíac - 5 insuflacions.

95

Unitat 16 Annex. Activitats d’aprofundiment

7. Davant d’una obstrucció incompleta de la via respiratòria, si la víctima respira i té tos:

A. Practicarem compressions abdominals fins que aconseguim que la víctima expulsi el cos estrany.

B. Si no ho aconseguim amb la resposta a) li donarem copets a l’esquena per tal de facilitar-ne l’expulsió.

C. Les dues respostes anteriors són certes.

D. Les respostes a) i b) són falses.

8. Abans de realitzar el massatge cardíac, cal tenir en compte:

A. L’existència d’alguna medalla que ens indiqui que l’accidentat es diabètic o hemofílic.

B. Les causes que han produït l’aturada cardíaca.

C. Que l’accidentat no respiri.

D. L’existència d’alguna fractura a les costelles, la qual cosa faria que no poguéssim apli-car aquesta tècnica.

9. Davant d’una hemorràgia produïda per la fractura oberta d’un os, l’actuació correctaserà:

A. Aplicar compressió directa en el punt de sangfluix.

B. Aplicar compressió arterial, tapar la ferida i immobilitzar la fractura.

C. Fer un torniquet per assegurar l’aturada del sangfluix.

D. Les respostes a) i c) són correctes.

10. Quan ens trobem davant d’un accidentat que presenta un estat de xoc, el símptoma queno presenta és:

A. Respiració agitada.

B. Sudoració freda.

C. Inconsciència.

D. Pols feble i ràpid.

11. En cas de contusió en una cama, el primer que cal fer és:

A. Immobilitzar la zona.

B. Aplicar fred sobre la zona afectada.

C. Aplicar banys d’aigua calenta i sal.

D. Fer un embenatge compressiu.

96


12. Davant d’un accidentat que presenta un traumatisme a l’esquena, descartarem la lesió decolumna quan:

A. La persona pugui moure els braços i les cames.

B. La persona conservi la sensibilitat a les extremitats.

C. No la descartarem mai.

D. Les respostes a) i b) són certes.

13. En general, en cas de cremades:

A. Hi aplicarem una pomada antibiòtica per evitar-ne la infecció.

B. Refrigerarem la zona cremada amb aigua.

C. Buidarem les butllofes i taparem la zona amb una gasa humida.

D. Cap resposta és certa.

14. Com a norma general, quan s’esdevé un accident de trànsit:

A. No mourem els ferits si no és estrictament necessari.

B. No traurem el casc als motoristes si no en coneixem la tècnica o perilla la seva vida.

C. Taparem els ferits, independentment de l’estació de l’any en què ens trobem.

D. Totes les respostes són certes.

15. Quins símptomes pot presentar una lesió medul·lar?:

A. L’accidentat està conscient però no pot moure alguna part del seu cos o no pot notar-la.

B. Presència de problemes respiratoris.

C. Que el ferit manifesti dolor a l’esquena.

D. Cap resposta és correcta.

16. Utilitzarem la posició de Trendelemburg per a...

A. Accidentats amb ferides al tòrax.

B. Evitar que l’accidentat entri en estat de xoc.

C. Accidentats amb lesions abdominals.

D. Evitar l’ennuegament de l’accidentat.

97


17. La valoració secundària d’un accidentat, la farem:

A. En el moment d’arribar al lloc dels fets.

B. Al mateix moment d’efectuar la valoració primària.

C. Només si no és un accident múltiple.

D. Un cop assegurades les funcions vitals.

18. Si observem anisocòria en un accidentat després de patir un traumatisme cranial:

A. No ens ha d’amoïnar. No és cap signe de res vital.

B. Les pupil·les no poden canviar de mida.

C. És un signe important, però no es produeix en traumatismes cranials.

D. Ens indicarà que existeix dany cerebral.

19. En un accident de trànsit ens trobem una persona inconscient i immòbil. El primer quefarem serà:

A. Comprovar si respira o no.

B. Fer maniobres de suport vital bàsic.

C. Traslladar-lo al més ràpidament possible.

D. Comprovar si té pols.

20. El procediment que cal seguir davant d’un accident de trànsit:

A. Depèn del nombre de ferits.

B. És protegir la zona dels fets, alertar els serveis sanitaris i atendre els ferits.

C. És prestar els primers auxilis als ferits mes greus, protegir la zona i avisar els serveis sani-taris.

D. No hi ha un procediment d’actuació concret.

98


Activitats d’entrenament d’habilitats.

A continuació proposem una sèrie d’exercicis pràctics de les diverses tècniques i habilitats asse-nyalades per dur a terme els primers auxilis en cas d’accident de trànsit.

1. Muntar la farmaciola del vehicle propi i utilitzar-ne el contingut per realitzar les activitatspràctiques.

2. Davant d’un accident concret, fer un simulacre de seguiment del protocol de trucada.

3. Fer la valoració primària a diverses persones.

4. Practicar els embenatges i immobilitzacions de diverses parts del cos.

5. Practicar les diverses posicions d’espera segons els diferents tipus de víctimes.

6. Només si es disposa de ninots adequats (són recomanables el de nadó i el d’adult), prac-ticar les tècniques de:

• Respiració artificial

• Suport vital bàsic (RCP)

(Cal recordar que per arribar a aplicar correctament aquestes tècniques calen coneixe-ments sanitaris i un entrenament previ).

99


16.2. Activitats de resolució de casos concrets.Cas 1 Esteu conduint per una carretera. De cop, després d’un revolt, us trobeu un accident: un turis-me ha col·lidit i tots els ocupants han sortit disparats fora del vehicle. Us hi apropeu i comproveuque l’estat dels cossos és el següent:

• El conductor està inconscient.

• El copilot ha sortit disparat per la part frontal del vehicle i té vidres clavats en un ull i feri-des penetrants a l’abdomen (sense hemorràgia externa). Està conscient.

• Un altre passatger de la part posterior del vehicle presenta fractura oberta de cúbit ambforça hemorràgia pulsativa, mentre que l’altre diu que no nota les extremitats inferiors.

Valorar:1. Què faríeu en primer lloc?

2. Com activaríeu la cadena assistencial?

3. En quin ordre atendríeu els accidentats?

4. Com donaríeu assistència en cada cas?

Cas 2Expliqueu breument què faríeu en la situació següent:

Esteu circulant en cotxe de nit, i un motorista que ve en sentit contrari comet una badada i causobre l’asfalt humit. Sembla que no pot posar-se dret, té ferides a la cara i les cames adormides.D’altres vehicles s’hi apropen.

100


Activitats d’aprofundiment

a. Plantejar 5 preguntes de tipus test específiques de cada unitat formativa amb respostamúltiple.

b. Fer un recull d’exercicis pràctics de les tècniques RA i RCP (amb la relació del materialnecessari).

c. Debat sobre l’actuació en casos diferents.

d. Simulació d’un accident per a aplicar-hi el protocol de trucada.

e. Al final, elaborar una bateria de preguntes de tipus test de totes les unitats amb respostamúltiple.

f. Muntar una farmaciola i argumentar-ne el contingut segons l’aplicació específica.

g. Fer pràctiques d’embenatges i immobilitzacions amb instruccions.

h. Analitzar les lesions en la seqüència de l’atropellament.

i. Fer pràctiques d’exploració primària i secundària en situacions diverses.

101


16.3. Activitat de valoració de l’actitudMitjançant la discussió sobre la veracitat o falsedat de les afirmacions següents podem arribar a“intuir” una determinada actitud en relació amb la resposta que pot donar una persona davantd’un accident de trànsit.

1. Crec que no és necessari ensenyar primers auxilis als preconductors de les autoescoles.

Cert – fals

2. M’agradaria que fos obligatori portar una farmaciola dins el vehicle, i que se’n regulés elcontingut.

Cert – fals

3. Els coneixements de primers auxilis que puguin adquirir els preconductors farà que dismi-nueixi la mortalitat a les carreteres.

Cert – fals

4. Considero més important ensenyar a conduir de manera segura que ensenyar primersauxilis.

Cert – fals

5. A casa sempre sóc jo qui presta els primers auxilis si cal fer-ho, i per tant, no tindria capproblema per prestar-los en un accident de trànsit.

Cert – fals

16.4. Activitat integralPer últim, us proposem elaborar els vostres propis exercicis (els que faríeu per formar els alum-nes de les autoescoles) i us els intercanvieu.

102


Glossari terminològic

Abstinència: Conjunt d’alteracions provocades per la interrupció més o menys brusca de la ingestiód’una droga consumida habitualment.

Àlgia: Dolor en una regió del cos sense modificació anatòmica apreciable.

Alvèol: Espai aeri del pulmó que té forma de sac i serveix per a l’intercanvi de gasos. És el cul-de-sac de les ramificacions bronquials.

Analgèsia: Supressió de dolor.

Analgèsic: Medicament que disminueix o elimina el dolor. També s’anomena antiàlgic.

Ansiolític: Fàrmac que disminueix o calma l’ansietat. Medicament que té aquesta propietat. Tambés’anomena tranquil·litzant.

Anticoagulant: Medicament que impedeix la coagulació de la sang.

Anticòs: Substància que genera l’organisme davant de qualsevol element que li és aliè (antigen),amb la qual és capaç de reaccionar.

103

Antisèptic:Substància destructora dels gèrmens infectius.

Antipirètic:Fàrmac que disminueix la febre.

Apnea: Interrupció transitòria de la respiració.

Apòsit:Material (bena, gasa, cotó,...) que s’aplica sobre una lesió.

Atròfia: Disminució parcial o total del volum d’un òrgan o teixit a causa d’una malaltia o per dèfi-cit de nutrició.

Bradicàrdia: Disminució de la freqüència dels batecs del cor.

Cefalea (cefalàlgia): Mal de cap.

Còlic: Dolor abdominal agut i intermitent originat habitualment per l’espasme d’un òrgan buit.

Commoció cerebral: Alteració momentània de la funció nerviosa deguda a un traumatisme que es caracteritzaper la pèrdua de memòria, pèrdua del coneixement i alteracions visuals.

Convalescència: Període intermedi entre la malaltia i la plenitud física en què l’organisme repara les pèr-dues sofertes i restableix les funcions que s’havien alterat.

Convulsió: Contracció violenta i involuntària de grups musculars del cos.

Cutani: Relatiu o pertanyent a la pell.

Dependència: Habituació a l’ús prolongat de drogues. Estat de la persona addicta a determinades dro-gues, com ara cannabis, tabac o alcohol, que l’obliga a continuar consumint-les per evitarla síndrome d’abstinència.

Disfàgia: Dificultat per deglutir.

Dispnea: Dificultat per respirar.

104


Edema: Inflamació dels teixits per acumulació de líquid.

Èmbol: Coàgul de sang o cos estrany que circula lliurement per artèries o venes.

Epistaxi: Sortida de sang pel nas.

Esput: Matèria procedent de les vies respiratòries que arriba a la boca quan s’expectora o es tus.

Estèril: Asèptic, sense microorganismes.

Estèrnum (estern): Os allargat del pit.

Flictena: Butllofa.

Fractura: Ruptura d’un os.

Hematoma: Embassament de sang a l’interior de teixits o en cavitats orgàniques en general d’origentraumàtic.

Hemoptisi: Tos amb esputs de sang.

Hiperglucèmia: Nivells de glucosa a la sang superior al considerat normal.

Hipertèrmia:Augment de la temperatura corporal.

Hipocondria: Preocupació exagerada per l’estat de salut i exageració dels patiments, ja siguin reals oimaginaris.

Hipoglucèmia:Disminució de la concentració de glucosa a la sang fins a valors anormals. Es caracteritzaper tremolor, pal·lidesa, suor i convulsions.

Hipotèrmia: Disminució de la temperatura corporal.

Hipòxia: Manca d’oxigen als teixits.

105


Hormona: Substància química secretada per un òrgan o per cèl·lules del cos que la sang transportaa d’altres òrgans o parts del cos, on provoca efectes específics. Per exemple: el pàncreessecreta insulina, la qual fa disminuir la quantitat de sucre en la sang.

Inflamació: Resposta dels teixits a les agressions.

Lipotímia: Malestar passatger caracteritzat per la pèrdua momentània del coneixement.

Meninges: Membranes que recobreixen i protegeixen l’encèfal i la medul·la espinal.

Necrosi: Mort d’un teixit.

Neurona: Cèl·lula nerviosa que representa la unitat estructural del sistema nerviós.

Orina: Líquid secretat pel ronyó que conté les substàncies tòxiques i de rebuig.

Peritoneu: Membrana que cobreix les parets de l’abdomen i les vísceres que conté.

Plaquetes: Cèl·lules de la sang responsables de la coagulació.

Pus: Líquid més o menys espès produït per microbis en cas d’infecció aguda o crònica.

Sida: Síndrome d’immunodeficiència adquirida. El virus responsable de la sida provoca una dis-minució dels leucòcits encarregats de defensar-nos de les infeccions.

Taquicàrdia: Augment de la freqüència dels batecs del cor.

Tètan: Malaltia infecciosa aguda causada per un bacteri que provoca contraccions musculars i,per exemple, la impossibilitat d’obrir la boca.

106


PRIMERS AUXILIS 08Unitat 2 Reducció dels danys en cas d’accident 9 2.1. Importància dels primers...

Documents

Transcript of PRIMERS AUXILIS 08Unitat 2 Reducció dels danys en cas d’accident 9 2.1. Importància dels primers...