Recensions i publicacions · passat del qual se’ns ha sostret la memòria a cop d’anys i anys...

Recensions i publicacions 229

BERNAL MARTÍNEZ, J. M. Renovación peda-

gógica y enseñanza de las ciencias: Me-

dio siglo de propuestas y experiencias

escolares (1882-1936). Madrid: Bi-blioteca Nueva, 2001.

Si bé gaudim de nombrosos estu-dis sobre història de la ciència, no po-dem dir el mateix sobre la didàcticade la ciència. L’autor, en la introduc-ció del llibre, destaca aquest fet i ensrecorda la poca tradició —entre elsmateixos professors de didàctica deles ciències— de fer història de l’en-senyança de les seves disciplines. Elsmotius són diversos, i entre ells hiha, indubtablement, la circumstànciaque la història de les disciplines esco-lars requereix de coneixements tantd’història de l’educació com de la dis-ciplina en sí i la seva didàctica, condi-cions que no es donen tan habitual-ment com voldríem. Però aquest és el

Recensions i publicacions

17 Educació i Historia 12/3/04 12:53 Página 229

230 Educació i Història

cas contrari, atès que Mariano Bernalés llicenciat en biologia, doctor en pe-dagogia, i professor de didàctica deles ciències experimentals, amb laqual cosa abraça un ventall ampli deconeixements i perspectives que lipermeten interpretar la història de laseva disciplina amb amplitud de cri-teri.

Aquest llibre és fruit de l’esforçper analitzar com s’encarà el repte derenovar l’ensenyança de les ciènciesen l’escola primària espanyola des de1882 —data en què es creà el MuseuPedagògic Nacional—, fins a l’inici del’esdeveniment que va precipitar elmajor ensorrament de la renovaciópedagògica: la Guerra Civil. La mo-dernització educativa que dinamitza-ren personatges, prestigiosos i obli-dats per la memòria popular, comMargarida Comas, Rosa Sensat, Mo-dest Bargalló, Vicente Valls, RicardoRubio, Edmundo Lozano, FranciscoQuiroga, o Enrique Rojas, entre d’al-tres, no s’ha reconegut degudamentencara ara. Investigacions com la pre-sent no sols ens aporten una genealo-gia de la construcció disciplinar deles ciències en l’ensenyament prima-ri, sinó que ens obren els ulls a unpassat del qual se’ns ha sostret lamemòria a cop d’anys i anys de silen-ci i mediocritat.

Mariano Bernal fa un recorregut

exhaustiu i ben documentat a migsegle de propostes i experiències re-novadores de l’ensenyament de lesciències. Prèvia dissertació sobre l’en-senyament de les ciències fisiconatu-rals i la seva construcció com a disci-plina, l’autor analitza el procés derenovació d’aquest ensenyament através de la tasca duta a terme per di-ferents institucions. Així, doncs, ensparla del Museu Pedagògic Nacional, is’endinsa en la brillant tasca vers l’en-senyament de la botànica, la químicai les ciències fisiconaturals en generalde professionals com Ricardo Rubio,Francisco Quiroga, o Edmundo Loza-no.

L’Escola d’Estudis Superiors delMagisteri és una altra de les institu-cions promotores de la renovació edu-cativa del primer terç del segle XX.L’autor analitza els esforços innova-dors d’alguns dels seus més prestigio-sos formadors de formadors, o, comdiu ell, un botànic del més alt nivell:Blas Lázaro; un naturalista polifacè-tic: Francisco de las Barras; i un delspersonatges clau en la construcció dela didàctica de les ciències a Espanya:Enrique Rioja.

La Junta per a l’Ampliació d’Estu-dis i Investigacions Científiques(JAE) ocupa un espai especial enaquest llibre. La iniciativa d’enviarprofessionals a fora per «recollir i



tornar a sembrar» no passà desaper-cebuda en aquest procés de renova-ció de l’ensenyament de les ciències,com tampoc ho féu en cap altre àm-bit d’estudi. França, Bèlgica i Anglate-rra aportaren als pensionats espan-yols una nova visió de l’ensenyamenten general, i en concret del de les cièn-cies fisiconaturals. Dolores Cebrián,Edmundo Lozano, Teodosio Leal (parede l’inspector Fernando Leal), LorenzoMiralles, Rosa Sensat, Martina Casia-no, Pilar Angulo, i, en un lloc destacat,Margarida Comas i Vicente Valls, fo-ren alguns dels pensionats que revo-lucionaren el panorama pedagògic del’Espanya d’aquells moments ambplantejaments i pràctiques renovado-res per a la didàctica de les ciènciesapreses fora de les nostres fronteres.La seva tasca de difusió s’analitza enel darrer capítol del llibre, fruit d’unalaboriosa i acurada anàlisi de la tascapedagògica i la producció escrita d’a-quests professionals.

En definitiva, l’obra esdevé unaeina de gran valor per a la historio-grafia de l’educació, tant per la quali-tat de la recerca com per l’aportació al’anàlisi d’un camp de la nostra histò-ria de l’educació encara poc explorat:el de la història de les disciplines es-colars. Temàtica sobre la qual hi tre-ballen, actualment, altres companysde la Universitat de Múrcia, com Cata-

lina Albacete, Consuelo Delgado, oJosé Damián López, sota la direcció isupervisió del professor Antonio Vi-ñao, el qual signa la presentació d’a-quest llibre.

Francesca COMAS RUBÍ

CAÑELLAS, C.; TORAN, R. Dolors Piera: Mes-

tra, política i exiliada. Barcelona:Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat: Ajuntament de Barcelona,2003.

És ben sabut que el gènere biogrà-fic no ha perdut mai la seva vigènciafins al punt que, últimament, ha re-cuperat bona part del seu anteriorprestigi. En aquesta ocasió les autores—conegudes a bastament en el campdels estudis historicoeducatius— enspresenten la biografia de Dolors Pierai Llobera (Puigverd d’Agramunt, 1910- Santiago de Xile, 2002), mestra i mi-litant comunista que es veié obligadaa prendre el camí de l’exili l’any 1939.Es dóna el cas que les autores han tin-gut accés al document personal que laDolors Piera va enviar a Ricard Vinyesl’any 1995 quan aquest historiadorpreparava el llibre sobre el seu germàSebastià (El soldat de Pandora, 1998),que després d’exiliar-se va retornar aCatalunya per activar el treball polític



de les organitzacions de l’interior. Calremarcar que diferents fragments d’a-quest escrit autobiogràfic s’han inclòsen el llibre que tenim a les mans, demanera que l’obra contrasta els pro-pis records de Dolors Piera amb l’estu-di acurat i aprofundit de les autoresque, a més a més, han utilitzat els ma-terials que Salomó Marquès els vacedir: la transcripció de l’entrevista icòpies de les cartes enviades mentreescrivia el seu estudi sobre Els mestres

catalans exiliats (1995). Fet i fet, es trac-ta d’una investigació que, després decomptar amb un ajut de l’Institut deCultura de Barcelona l’any 1999, vamerèixer el Premi Leonor Serrano iPablo que atorga l’Institut Municipald’Educació de l’Ajuntament de Barce-lona, en la seva primera edició corres-ponent a l’any 2002.

En atenció a la personalitat de lamateixa biografiada, el llibre cavalcaentre la història de l’educació i lahistòria política. Tant és així que po-dem dir que el protagonisme de la Do-lors Piera, mestra renovadora com-promesa en la difusió de les tècniquesFreinet, queda un xic difuminat en be-nefici dels diferents vessants de laseva actuació pública: la militànciasindical en la Federació Espanyola deTreballadors de l’Ensenyament (FETE)i política en el Partit Socialista Unifi-cat de Catalunya (PSUC), el paper de

dirigent i regidora de l’Ajuntament deBarcelona durant la guerra (1936-1939), el temps de l’exili primer aFrança i, finalment, a Xile on va ro-mandre fins a la seva mort. I tot aixòsense oblidar l’activa participació deDolors Piera en els orígens del movi-ment feminista i en l’organització dela mobilització femenina en la lluitaantifeixista.

Ens trobem davant d’una excel-lent biografia que es llegeix a raig,d’una sola tirada. No pot ser d’altramanera si tenim en compte la ricapersonalitat d’aquesta dona nascudaa la Terra Ferma en el sinus d’una fa-mília republicana i catalanista i que,emmirallada en el exemple del seupare, optà per l’exercici compromèsdel magisteri. Després de passar perl’Escola Normal de Lleida (1924-1928)es vinculà al grup de renovació pe-dagògica Batec que es va caracteritzarper aclimatar, a les nostres contrades,la pedagogia de Celestí Freinet. Poc apoc, l’impuls del Batec lleidatà es des-plaçà vers les comarques de Barcelonaa través d’una sèrie d’educadors (Her-minio Almendros, José de Tapia, Patri-cio Redondo, etc.) que van fer moltes ibones coses per a l’èxit de la renovaciópedagògica a casa nostra. A tal fi, s’a-plegaren al voltant de la revista Cola-

boración, butlletí de la CooperativaFreinet que es va publicar entre 1935 i



1936 i que l’any 1996 va ser reeditatgràcies als bons oficis del professorFernando Jiménez Mier Terán de laUNAM.

Després d’exercir el magisteri a lescomarques lleidatanes, Dolors Pierava passar a la ciutat de Barcelona onva exercir durant el període 1928-1930d’agregada municipal a l’escola nacio-nal de nenes que hi havia al carrer deXuclà. Durant el curs següent va ferd’auxiliar gratuïta a l’escola nacionalde pàrvuls de Lleida i es va presentar auna prova per accedir a una plaça demestra interina del Patronat Escolarde l’Ajuntament de Barcelona, bo i de-senvolupant un exercici —que es re-produeix en l’apèndix documental delllibre— sobre el símbol de la banderaespanyola. La superació de les provesli van permetre exercir durant el cursde 1930-1931 a l’escola Ignasi Iglesias.Després de ser mestre interina en l’es-cola de Bell-lloc d’Urgell durant elcurs 1931-1932, l’any següent va ferles pràctiques a Balaguer, on va conèi-xer Teresa Pàmies que li va ensenyarl’himne de la Internacional. El 5 de ju-liol de 1934 va prendre possessió de laplaça definitiva de mestra a l’escolagraduada de Vilafranca del Penedèson va consolidar —a redós de les il·lu-sions pedagògiques desencadenadesper la Segona República (1931-1939)—el seu ideari educatiu progressista en

un moment de potenciació de l’escolapública. Justament a la capital de l’AltPenedès es va casar pel civil —fet que liportaria més d’un disgust per la insí-dia dels elements reaccionaris— ambRamon Costa-Jou, mestre lleidatà quetambé seguia les tècniques Freinet,que al parer d’alguns ha estat proba-blement el pedagog més destacat delsegle XX.

Val a dir que les tècniques Freinet—segons el llistat de mestres afiliats aColaboración— van ser seguides per di-versos mestres de la comarca de l’A-noia (Capellades, Piera, Vallbona),ben a tocar a les terres penedesen-ques, la qual cosa confirma l’existèn-cia d’un grup de mestres comprome-sos amb la dinamització de lestècniques escolars que seguiren l’e-xemple dels «batecs» lleidatans. Enaquest context, la parella formadaper Dolors Piera i Ramon Costa-Jou esva convertir en el nucli animador dela revista Colaboración. La revista, sor-gida a partir de l’acord del I Congrésde la Impremta a l’Escola, organitzata Lleida el 1934, tenia la redacció almateix domicili de la parella, al car-rer del 14 d’abril, número 8, segonpis, de Vilafranca, on també s’impri-mia. De tal faisó que Dolors Piera vaesdevenir un punt de referència i deconnexió entre els mestres de la co-marca que pensaven i treballaven



amb el convenciment que el canvi so-cial anava aparellat també a les trans-formacions en el marc social. Dit ambaltres paraules: l’escola no quedava almarge de la societat de manera quel’educació es convertia en la clau devolta per tal d’endegar uns projectesutòpics des de la perspectiva social ipolítica.

Si el primer capítol del llibre —queconté un pròleg de la Teresa Pàmies,amiga i militant de partit— està dedi-cat a estudiar la Dolors Piera mestra,els capítols següents fixen l’atencióen els diversos aspectes públics de laseva actuació, això és, la militant, ladirigent i la regidora. I això en un mo-ment històric que es troba determi-nat pels esdeveniments que van sac-sejar la vida pública a Catalunyadurant els anys de la Segona Repúbli-ca: qüestió rabassaire, fets del 6 d’oc-tubre de 1934, triomf del Front Popu-lar (febrer 1936) i aixecament feixistadel juliol de 1936. Dolors Piera —vin-culada a les terres del Penedès— sem-pre es va mostrar favorable a la lluitade la Unió de Rabassaires que aplega-va la pagesia no propietària de la te-rra. Eren anys de trasbals social, desomnis utòpics i revolucionaris i, no-gensmenys, de reacció conservadora(Bienni Negre) fins al punt que elsmestres progressistes —com la pare-lla Piera-Costa— van ser objecte de la

repressió que seguí als fets del 6 d’oc-tubre de 1934.

Mentrestant, entre els sectors mésesquerrans del socialisme es referma-ven les interpretacions del marxismeamb orientacions leninistes, tot po-sant l’èmfasi en la necessitat d’unaavantguarda revolucionària que asso-liria el seu caràcter dirigent a travésde la consciència de classe i la forma-ció cultural. Les autores del llibre ensrecorden que la parella Piera-Costas’ajustava a la imatge dels mestresque desitjaven un canvi social, per laqual cosa la militància sindical i polí-tica constituïa una bona oportunitatper canalitzar les seves aspiracionspoliticosocials. Dolors militava a laFETE, sindicat de mestres adscrit a laUnió General de Treballadors (UGT),per bé que va passar de la responsabi-litat sindical a la militància política,com altres dones per a les quals la re-pressió de 1934 va ensenyar el real sig-nificat de la lluita antifeixista i revolu-cionària. L’any 1935, juntament ambuna vintena de dissidents del BLOC,Dolors Piera va ingressar en la Federa-ció Catalana del Partit Socialista ObrerEspanyol (PSOE) amb la intenció com-partida de catalanitzar el partit i elssindicats afins. Així, doncs, la seva po-sició política era clara: la defensa d’u-na esquerra nacionalista que reclama-va un front únic de mestres.



Enllà d’altres consideracions, s’had’apuntar la influència que en aquellsanys d’ascens del feixisme va exercirla Unió de Repúbliques Socialistes So-viètiques (URSS), que era visitada pelsnostres mestres i intel·lectuals. Les in-formacions que arribaven posaven demanifest el contrast entre la realitatescolar del món capitalista i les novesexperiències soviètiques, considera-des com el màxim exemple de la ges-tació d’una veritable escola popular.Aquest convenciment era comple-mentat amb una ferma defensa delmètode Freinet, que era considerataleshores —molt abans de topar ambel Partit Comunista Francès— unautèntic pedagog proletari. D’algunamanera s’havien abandonat les aspi-racions reformistes del moviment derenovació pedagògica i es caminavavers un nou model pedagògic radical irevolucionari que, amb la marxa delsesdeveniments polítics, generaria al’estiu de 1936 l’aparició del Consellde l’Escola Nova Unificada (CENU), amanera d’un projecte unitari de lesesquerres en sintonia amb el progra-ma del Front Popular. De fet, algunesorganitzacions com la FETE van criti-car l’elitisme dels assaigs d’algunesinstitucions de la Generalitat queeren considerades poc proletàries.

No endebades en aquest context esva produir la fusió de les dues bran-

ques organitzades del socialisme ca-talà, la Federació Socialista Catalana ila Unió Socialista de Catalunya, i delsdos partits afins amb el comunismesoviètic, el Partit Català Proletari i lasecció a Catalunya del Partit Comu-nista, en el PSUC. Resulta així que laparella Piera-Costa —que havien pro-mogut la publicació de la revistaIskra— es va comprometre en la fun-dació del PSUC, que es va constituir el24 de juliol de 1936. El nou partit vahaver d’encarar diversos reptes: am-pliar i cohesionar la militància queprocedia de diversos grups i tendèn-cies i, sobretot, adequar la política auna realitat social determinada perl’aixecament militar i la reacció popu-lar.

Des d’aquesta perspectiva es palèsque la Dolors Piera, militant sindical ipolítica, assoleix el paper de dirigenten fer-se càrrec de la Secció Femeninadel Partit de manera que es vainstal·lar en l’edifici de la Pedrera, seudel PSUC. Aquí va estrènyer les sevesrelacions personals amb Pere Aznar,membre del Comitè Central i respon-sable de la Direcció General de Treballi Assistència Social, que acabaria sentel seu segon marit. Durant aquestperíode Dolors promou la conscien-ciació femenina per tal de fomentarquadres en el context de les organit-zacions de dones antifeixistes —la



Unió de Dones de Catalunya, una sec-ció independent del Comitè Mundialde Dones Antifeixistes— per tal d’as-segurar la victòria contra el feixisme.

El cas és que les coses no foren fà-cils ja que s’estaven gestant els fets demaig de 1937, que es van precipitarquan els anarquistes van activar elsseus afanys revolucionaris. Els comu-nistes van sortir enfortits d’aquellacrisi fins a l’extrem que les responsa-bilitats de la Dolors Piera van aug-mentar encara més. El juny de 1937 vaser nomenada membre del ComitèExecutiu del Partit, integrat nomésper quinze persones. Llavors els seusesforços es van dirigir a unificar el tre-ball de les dones en la seva lluita con-tra el feixisme, bo i publicant el fulletL’aportació femenina en la Guerra de la In-

dependència (1937) que en realitat ésl’informe presentat a la Primera Con-ferència Nacional del Partit SocialistaUnificat de Catalunya el 24 de juliol de1937 i que és reproduït en l’apèndixdocumental. En aquest text es llegeix:«No subvalorem el treball femení! En-quadrem definitivament a la dona enactivitats necessàries per a guanyar laguerra, a incrementar la producció!»Per a la Dolors Piera —tal com va de-clarar en l’informe que va presentar alCongrés Nacional de la Dona, celebrata primers de novembre de 1937— no-més la unitat podia atorgar la victòria.

Ara bé, al costat de la Dolors Pieramestra, militant i dirigent, trobem ala regidora de l’Ajuntament de Barce-lona. En efecte, el 26 d’octubre de1937, a proposta del PSUC, va ser no-menada consellera adscrita a la Co-missió de Cultura i, posteriorment, almaig de 1938, s’incorporà també a lescomissions de colònies i de cantinesescolars. El dia 9 d’agost de 1938 va sernomenada consellera-regidora substi-tuta en nom del PSUC i va mantenir-se en aquest càrrec fins a l’ocupacióde la ciutat per les tropes franquistesel gener de 1939. Mentrestant els in-tensos bombardeigs que va patir laciutat de Barcelona des del mes demarç de 1938 van fer que la subsistèn-cia i la protecció de la infància fos unade les prioritats de la política munici-pal, per bé que el debat i la voluntaten l’experimentació pedagògica —enel context del CENU— va continuar.Malgrat tot, l’atenció als infants refu-giats i el servei de les cantines esco-lars constituïen dues exigències inelu-dibles en un temps de guerra quepresagiava, després de l’esfondra-ment del front de l’Ebre, un resultatclarament advers. Segons el testimonide Dolors Piera, amb les tropes fran-quistes del general Yagüe a punt d’en-trar a la ciutat, el 26 de gener de 1939,ella i Víctor Colomer, el darrer alcaldeefectiu de Barcelona, van marxar de



l’edifici de la plaça de Sant Jaume. Iafegeix que, juntament amb JosepMuni i Pere Aznar, van ser dels últimsmilitants del PSUC a abandonar laciutat des de la seu del Comitè fins ala Pedrera, quan les tanquetes italia-nes ja baixaven pel passeig de Gràcia.

El cinquè capítol està dedicat a l’e-xili primer a França i, poc després, aXile. En un primer moment fou co-missionada per l’Oficina Internacio-nal d’Ajut a la Infància amb la funcióde localitzar dones i criatures acolli-des en els diferents camps i allotja-ments. Tot i la hospitalitat dels amicsi camarades, la situació a França es vafer insostenible. Eren temps de des-trets ja que a les dificultats pròpies del’exili s’havien d’afegir les tensionspolítiques entre el PSUC i el Partit Co-munista d’Espanya (PCE), que genera-ren diverses expulsions, emmarcadessota acusacions de trotskisme, desvia-cionisme i traïció a la causa proletà-ria. El 12 de setembre de 1939, DolorsPiera i el seu germà Josep van ser de-tinguts, acusats de viure a París sensepermís i sense mitjans de vida, i forenreclosos tres mesos i mig a la presó deFresnes. La fugida cap a Amèrica nofou fàcil, però finalment s’embarca-ren amb destinació a Santiago de Xileon va arribar el mes de març de 1940,després de romandre durant un tempsd’incertesa a Santo Domingo.

En el seu exili a Xile es poden dis-tingir dues etapes ben diferenciadesja que si en un primer moment el ma-trimoni Piera-Aznar va continuar vin-culat a la política del partit, els esde-veniments determinaren la ruptura il’allunyament. Tal com recorden CèliaCañellas i Rosa Torán, les afinitats en-tre Dolors Piera i Joan Comorera —se-cretari general del PSUC instal·lat aMèxic— foren moltes. A Xile va pro-moure la revista Retorn, l’única que elpartit va fer a Amèrica i on signava elsarticles amb el pseudònim de Nuri deMeià. A poc a poc es van manifestarles diferències polítiques, en un pro-cés que va ser paral·lel al seguit d’ex-clusions i escissions que afectaren elpartit. Els desacords es palesaren pú-blicament a partir de l’anada de San-tiago Carrillo a Xile. Les tensions aug-mentaren fins que el partit va enviarPere Aznar a l’Argentina, el qual va re-tornar a instàncies de la mateixa Do-lors Piera davant dels perills que pla-naven sobre el seu espòs. Aquestasituació va provocar la seva expulsiódel partit l’any 1944 quan ambdós vandemanar l’ingrés al Partit SocialistaCatalà de Mèxic, on el matrimoni Pie-ra-Aznar tenia molts amics amb afini-tats polítiques com ara Manuel SerraMoret i Víctor Colomer.

La segona fase d’aquests anys d’e-xili —que no són objecte d’estudi



aprofundit en el llibre que tenim a lesmans— ens ofereix una visió més inti-mista i menys pública de la DolorsPiera. Després de la seva sortida delPSUC i de la consolidació del franquis-me en finalitzar la Segona GuerraMundial (1939-1945), va intentar do-nar sentit a la seva vida com a donacatalana en un compromís d’emanci-pació personal i nacional. Durantaquests anys —aquesta llarga etapa dela seva vida que va des del 1945 fins al2001— va participar en diverses inicia-tives pedagògiques (escola Bialik, es-cola Andersen, etc.), per bé que unamalaltia la va apartar de la docèncial’any 1970 encara que va mantenir laseva activitat pedagògica fins al 1990.Després d’un retorn esporàdic a Cata-lunya l’any 1965, va participar il·lu-sionadament amb el seu marit PereAznar en la gran manifestació de Barcelona de l’any 1977 demanantl’amnistia i l’Estatut d’Autonomia perla Diada Nacional de l’Onze de Setem-bre. Feia molts anys que la Dolors Pie-ra —malgrat haver marxat cap a ladiàspora republicana l’hivern de1939— havia sofert la persecució de lesautoritats franquistes que li van apli-car la Llei de responsabilitats políti-ques. En aquell moment, havia estatcondemnada —tot i la seva absència—a una multa de mil pessetes, i a la in-habilitació absoluta per exercir de

mestra i el desterrament a més decent quilòmetres de Barcelona durantcinc anys.

És hora de tancar aquesta recensió iper fer-ho res de millor que reproduirles paraules finals del llibre, escrites perla mateixa Dolors en la correspondèn-cia Piera-Cañellas/Torán, que data delmes de juny de 2001 pocs mesos abansde la seva mort esdevinguda a Santiagode Xile el 20 de gener de 2002:

Potser he de dir-vos que he tingut

la sort de viure l’exili formant una

bona família amb un català digne i

d’una actuació a Catalunya exemplar

com a lluitador i dirigent, Pere Aznar.

Visquérem enamorats. No pensàrem

mai en fer l’Amèrica. Tenim el neces-

sari per tal de viure una vida senzilla, i

dues filles, de les quals hem rebut tot

l’amor i atencions desitjables. Ens han

donat vuit néts i onze besnéts. Han si-

gut i són el millor fruit del nostre exili

i actualment em fan una vella feliç

quan els diumenges ens reunim tots al

voltant d’una taula.

Conrad VILANOU I TORRANO

GONZÁLEZ-AGÀPITO, J.; MARQUÈS, S.; MA-YORDOMO, A.; SUREDA, B. Tradició i

renovació pedagògica: 1898-1939:

Història de l’educació: Catalunya, Illes

Balears, País Valencià. Barcelona: Pu-



blicacions de l’Abadia de Montse-rrat: Institut d’Estudis Catalans,2002.

Si com és sabut l’educació consti-tueix un dels elements fonamentalsde sociabilització i individualitzaciódels seus membres, no és menys veri-tat que la història de l’educació obrela possibilitat d’analitzar i compren-dre millor la situació actual mit-jançant els processos, fets i cir-cumstàncies que l’han propiciat através del temps. I per això mateix lahistòria de l’educació permet conèi-xer els discursos teòrics, les políti-ques educatives, les institucions, elsactors (mestres i alumnes) i la realitatmaterial (aules, llibres, etc.) que con-dicionen el passat pedagògic i que, alseu torn, determinen el present. Amés, una disciplina com la nostrapermet aprofundir en la dual realitat,d’avenços i resistències que acom-panyen al desenvolupament de qual-sevol sistema escolar. Ara bé, en el casque ens ocupa, els autors —catedrà-tics d’Història de l’Educació a les uni-versitats de Barcelona, Girona, Valèn-cia i les Illes Balears— han tingutl’encert d’ampliar la panoràmica edu-cativa més enllà de l’esfera estricta-ment escolar de manera que, enaquest llibre, s’aborden aspectes rela-cionats amb l’educació no formal

com poden ser l’educació en el tempslliure o l’associacionisme cultural.

Gràcies a aquesta monumentalobra —un volum que supera amb es-creix les set-centes pàgines i que in-clou una bibliografia molt extensa—podem tenir una visió general sobre elque ha estat l’educació en l’àmbit delsPaïsos Catalans durant el període queva de 1898 a 1939. Certament que noens trobem davant d’una monografiaclàssica, ni tampoc del típic manualescolar en ús. Es tracta d’una altracosa, d’una obra gegantina que es pre-senta a manera de síntesi del que vaser l’educació durant el primer terçdel segle passat a les terres de parlacatalana, amb l’exclusió d’Andorra ide la Catalunya Nord. Certament queaquest llibre no hauria estat possiblefa uns anys enrere atès que llavors ensmancaven les monografies i els estu-dis parcials necessaris. Ara, emperò,tenim la sort de gaudir —després dequasi trenta anys d’una prolífica pro-ducció historicopedagògica— d’ungran nombre de treballs que es refe-reixen a moltes zones i comarques ique forneixen, en aquesta ocasió, unabibliografia que gira al voltant de lescinc-centes referències.

Al capdavall, una obra d’aquestescaracterístiques obliga a realitzar untreball de generalització sempre inte-ressant, tot i que es troba mancat d’un



aprofundiment exhaustiu en tots i ca-dascun dels aspectes objecte de consi-deració i reflexió històrica. I per aixòmateix els autors fan l’advertènciapreliminar que el seu treball, com a es-tudi historicopedagògic, vol assolir unnivell entre el que és general i el que éslocal. Altrament, els autors pretenenrealitzar una anàlisi de dades suficientque reuneixi coneixements i presentil’estat de la investigació, i efectuar,també, una adequada revisió o recom-posició que iniciï i estimuli la tan re-clamada síntesi historiogràfica. Heusaquí els objectius que han perseguitels autors d’aquesta obra: unir enfoca-ments de localització amb contextua-litzacions i referències més globals,sense oblidar el joc que es desprèn deles diferents escales d’observació delsfenòmens educatius des d’una pers-pectiva comparada.

No es fàcil donar compte i raó de-tallada d’una obra d’aquestes caracte-rístiques que es troba limitada perdues dates —1898 i 1939— ben signifi-catives per a la història contemporà-nia de l’Estat espanyol. Probablements’hauria pogut començar una micaabans, per tal de resseguir els símpto-mes de renaixement cultural que esvan produir al llarg del segle XIX i que van connectar la nostra culturaamb els vents del romanticisme i delliberalisme europeu. En qualsevol cas,

aquest fet no pot desmerèixer la vali-desa d’un treball que es defensa totsol, és a dir, per allò que aporta i ofe-reix a un lector que —molt probable-ment— haurà de retornar més d’unavegada a les seves pàgines. Ben mirat,ens trobem davant d’una obra deconsulta que pot ser útil a un ampliventall de persones: historiadors ge-nerals, educadors, estudiants de dife-rents àrees de coneixement, sense ex-cloure tots aquells que volen conèixeramb rigor el nostre passat pedagògic.

Els autors han buscat el punt d’e-quilibri entre el general i el particular,entre la visió enciclopèdica i la minu-ciosa monografia, entre allò quantita-tiu i allò qualitatiu, és a dir, han optatper una línia d’integració, d’articula-ció dels aspectes referits als àmbits territorials en què se centra l’estudi, laqual cosa ha exigit un treball realitzaten equip i no una simple juxtaposició.En conjunt s’ofereix una rica i variadapanoràmica: descripcions i testimo-nis de la dual realitat a través de laqual es desenvolupa el sistema esco-lar (progressos i deficiències, avençosi resistències, tradició i modernitat,etc.), els diferents nivells escolars, elprofessorat, les vies de renovació pe-dagògica, els llibres i materials, eltema de la llengua, etc. I tot això sen-se oblidar aquells aspectes relacionatsamb l’educació que es produeixen



més enllà del sistema escolar i que, ales nostres terres catalanes, semprehan tingut tanta rellevància.

Des d’un punt de vista estructuralel període estudiat s’ha dividit endues grans etapes, això és, la que vade 1898 a 1931 i la que s’estén de 1931a 1939. Sense entrar en disquisicionsno hi ha dubte que aquesta —comqualsevol altra classificació— pot serobjecte de discussió, més encara si te-nim en compte que durant la primerafase —la que va de 1898 a 1931— hi hadades prou significatives (1909, 1914,1917, 1923, per exemple) per introduirvariables i procedir a altres divisions.Ara bé, entenem les dificultats quehan tingut els autors per afrontar unaobra de dimensions certament extra-ordinàries, per la qual cosa han triatuna solució de compromís en distin-gir l’etapa republicana de l’anterior.En conseqüència, el llibre s’estructuraen sis grans apartats que responen ala següent nomenclatura i etapes: 1)societat, cultura i pensament pedagò-gic (1898-1931); 2) escoles, ensenya-ments i professorat (1898-1931); 3)educació fora de l’escola, educació noformal, educació social (1898-1931); 4)societat, cultura i pensament pedagò-gic (1931-1939); 5) escoles, ensenya-ments i professorat (1931-1939); 6)educació fora de l’escola, educació noformal, educació social (1931-1939).

El lector que s’endinsi en aquestespàgines trobarà referències a diversesinstitucions, instàncies i associacionsque abasten un ampli ventall d’inicia-tives pedagògiques que, d’alguna ma-nera, ja van ser estudiades —en cir-cumstàncies certament adverses—per Alexandre Galí en els seus dinouvolums de la Història de les institucions i

del moviment cultural a Catalunya, quees van publicar entre 1978 i 1981. Arabé, les diferències entre ambdós pro-jectes —el d’en Galí i el que ara pre-sentem— són òbvies: Galí escrivia deprimera mà, tal vegada com a testi-moni directe dels fets que comentava,ara ens trobem davant d’un treballhistòric elaborat des de la distància;Galí referia bàsicament el que va suc-ceir al Principat, ara la visió s’ha am-pliat amb una dimensió comparativaque inclou les Illes i el País Valencià;Galí no va poder tenir al seu abast larica bibliografia que els autors de l’o-bra que ara tenim a les mans han po-gut consultar.

Ens trobem, doncs, davant d’unaeina valuosa que ofereix una miradageneral i múltiple sobre el nostre pas-sat educatiu, però que, al nostre en-tendre, es troba mancada d’un epílegfinal que —a manera de síntesi con-clusiva— determinés, si és que fos fac-tible, un perfil de la nostra pròpiahistòria educativa que, en enriquir-se



de la perspectiva comparativa, donésllum sobre els tònics que han marcatel nostre passat pedagògic des del jocdialèctic de la tradició i de la renova-ció, és a dir, des de l’antinòmia de laresistència i del canvi. I si se’ns per-met afegirem que aquest tipus deplantejament entre dues forces oposa-des que marquen l’impuls de la mo-dernització educativa a través de la re-novació pedagògica i la defensa deltradicionalisme amb propostes mésconservadores ens recorden les clàssi-ques lluites de contraris que es trobenen la història del pensament des del’època presocràtica i que, en la filoso-fia moderna, van ser rehabilitades perla filosofia hegeliana que, en la sevatriada, planteja la seqüència de l’afir-mació, de la negació i de la síntesi (alseu torn, negació de la negació). I peraixò mateix hem reivindicat mésamunt aquesta síntesi, a manera d’u-na recapitulació integradora, aspira-ció que sembla que és inherent a qual-sevol plantejament metodològic decaràcter dialèctic i comparatiu.

Sigui el que sigui, s’han d’agrairels esforços que han fet els autors perconfegir una obra d’aquestes caracte-rístiques escrita a vuit mans, fet certa-ment remarcable i no massa freqüenta les nostres latituds. A voltes, el tre-ball individual s’imposa a una dinà-mica de col·laboració, cosa que no ha

succeït en aquest llibre, en el qual elsinteressos i perspectives de cadascundels autors es fonen en un productecol·lectiu d’alta qualitat i riquesatemàtica. El que amb això volem dirés que en aquesta ocasió sortosamentel tot —tal com recomana l’epistemo-logia de la Gestalt— s’ha imposat alparticular i concret. De tot el que s’haexposat es desprèn que ens hem decongratular per l’aparició d’aquestaobra col·lectiva i interuniversitària, dela qual esperem la seva natural conti-nuació corresponent al període 1939-1975, i que ara els autors han tingutper bé dedicar a la persona de JordiMonés de qui reconeixen pública-ment que «ens ha obert el camí».


LASPALAS, J. Introducción a la historiogra-

fía de la educación. Pamplona: Eun-sa, 2002.

És sabut que no sovintegen entrenosaltres els llibres dedicats a la teo-ria i a la metodologia de la història del’educació. Més abundosos són els ar-ticles específics que es publiquen enles revistes especialitzades, però avoltes resulten de difícil accés ja queapareixen en publicacions de circula-ció restringida. Ara ens arriba aquest



llibre —fruit d’un treball acadèmicanterior— que té la virtut d’oferir-nosen unes poques pàgines dos aspectesrelacionats amb la nostra disciplina:en primer lloc, la gènesi i evolució dela història de l’educació i, en segonlloc, l’anàlisi de l’objecte, mètode ifonts de la disciplina.

Pel que fa al primer capítol, l’autorté l’encert de sintetitzar els orígens dela història de l’educació que situa al’Alemanya en el trànsit del segle XVIII

al segle XIX quan va aparèixer a mane-ra d’història de la pedagogia, alhoraque revisa la seva articulació discipli-nar en diferents països europeus, a sa-ber, França, Estats Units, Regne Unit iEspanya. A Alemanya la història de lapedagogia —antecedent actual de lahistòria de l’educació— es va consoli-dar definitivament a les darreries delsegle XIX, quan es van començar a pu-blicar l’any 1884 els famosos Monu-

menta germaniae paedagogica i es va as-sistir a la seva consolidació a través del’historicisme de Dilthey.

Tot plegat va confegir una rica tra-dició acadèmica de signe culturalistaque va mantenir la seva vigència —lle-vat alguna iniciativa escadussera—fins després de la Segona Guerra Mun-dial. Ara bé, si a Alemanya la històriade la pedagogia es va caracteritzar ini-cialment per una ascendència filosòfi-ca, la història de l’educació a França

va rebre la influència de les anomena-des ciències de l’educació que troben unantecedent en l’obra de Durkheim iels seus treballs històrics que, al seutorn, van influir sobre la renovacióhistoriogràfica protagonitzada pelsAnnales que també van impactar sobrela història de l’educació.

Després d’analitzar l’origen de ladisciplina en diferents geografies,l’autor conclou que la història de l’e-ducació, més enllà d’uns comença-ments vinculats a la filosofia idealistai a banda de configurar-se a manerad’estratègia per a la formació delseducadors, va evolucionar en el segleXX sota la influència de la història ge-neral i, en menor mesura, de la socio-logia històrica. De fet, l’explosió de lahistòria de l’educació té lloc en el pe-ríode d’entreguerres (1919-1939), enun procés que és paral·lel al desenvo-lupament del moviment de l’EscolaNova i que confirma que, abans de labarbàrie totalitària del feixisme, elmón occidental confiava en el podersalvador de l’educació.

Amb tot, l’expansió paradigmàticade la disciplina va tenir lloc en els dar-rers quaranta anys, això és, a partirde 1960. En realitat, hi ha un acordquasi unànime en destacar el papercrucial que representa la dècada de1960 a 1970 en l’expansió de la histò-ria de l’educació que troba els seus



punts forts en els següents nuclis: elrevisionisme americà, la renovació enla historiografia educativa anglesaque s’articula al voltant de diferentspublicacions (per exemple, Past and

Present) i que assoleix en l’obra deBrian Simon una clara orientació so-cial, la «nouvelle histoire» francesa,sense negligir el que ha succeït en al-tres indrets com Alemanya amb la te-oria crítica (Habermas) i Espanya,amb els aires de renovació que es de-tecten des de 1970. Un dels fets méssignificatius de tot aquest procés vedonat per la creació, l’any 1977, de laInternational Standing Conferencefor the History of Education (ISCHE)que, a través de les seves reunionsanuals, ha consolidat la disciplina enl’àmbit mundial.

A grans trets podem dir que si lahistòria de l’educació fou idealis-ta fins al 1960, assolí una dimensiósocial que la configurà a manerad’història social de l’educació durantel període que s’estén fins al 1980. Apartir d’aquest moment, la història del’educació ha viscut una nova articu-lació a manera d’història cultural del’educació que reflecteix, nogens-menys, algunes de les novetats delmón postmodern. Així, doncs, demica en mica s’ha imposat una novamanera de fer història de l’educacióque presenta els següents trets carac-

terístics: acceptació de la història to-tal, preocupació per la llarga durada(longue durée) i contacte constant ambles diferents ciències socials.

Tal com hem indicat més amuntel segon capítol afronta l’estudi del’objecte, mètode i fonts de la històriade l’educació. Val a dir que el profes-sor Laspalas ofereix una estructuranoètica de la realitat educativa que esmou a tres nivells (teorètic o contem-platiu, teoricopràctic o normatiu ipràctic o executiu), alhora que brindaunes coordenades a manera de mo-del o esquema conceptual per copsaraquesta mateixa realitat educativadel passat. Es tracta d’un model com-plex que, a banda del context histò-ric, vol abastar els següents aspectesque configuren la realitat educativa:1) concepte de l’educació, 2) el subjec-te (educand), 3) agents i factors, 4) fi,objectius, ideals, 5) contingut (currí-culum), 6) mètodes i tècniques, 7)mitjans i recursos, 8) sistema orga-nitzatiu. Ens trobem davant un plan-tejament que el podríem qualificarde clàssic ja que aborda cadascuna deles diferents dimensions (essencials,causals, teleològiques, materials, me-todològiques, instrumentals) queconfiguren la realitat educativa delpassat. En conjunt, aquest planteja-ment possibilita moltes variablesd’anàlisi i reflexió que —malaurada-



ment en moltes ocasions— passendesapercebudes per a molts profes-sionals de la nostra disciplina que fo-calitzen llur atenció en alguns aspec-tes en detriment d’altres dimensionsde la realitat educativa que sempre espresenta polièdricament.

Pel que fa a la metodologia l’autorinsisteix en què la història de l’educa-ció —en allò més substancial— had’assumir les tècniques de treball dela història general de manera que laseqüència que il·lustra el procés de la investigació històrica pot resumir-se en els següents passos: definiciódel problema, fase heurística, com-prensió, explicació i síntesi. En relacióamb les fonts historicoeducativess’insisteix que han crescut extraor-dinàriament a partir de 1970 quan lahistòria de l’educació es va fer sensi-ble a les aportacions procedents de lahistoriografia general, fins al puntd’articular-se actualment al voltantdel que s’anomena —en sentit ampli—cultura escolar. Per acabar, s’ha de dirque el llibre —a més d’aportar una se-leccionada bibliografia— inclou unarecapitulació a tall de cloenda en laqual es defensa una història de l’edu-cació sense qualificatius, això és, unahistòria de l’educació que ha de ser ala vegada història política, història deles idees, història econòmica, històriasocial, demografia històrica i història

cultural. Dit d’una altra manera: lahistòria de l’educació és, purament isimplement, història.


MARGAIS BASI, X. El moviment esperantista

a Mallorca. Palma: Documenta Ba-lear, 2002.

L’historiador Xavier Margais ensofereix amb aquest treball una temàti-ca fins fa poc ben desconeguda i inèdi-ta: el moviment esperantista a Mallor-ca. Margais ha seguit i analitzat ambmolt detall l’activitat d’aquells que desde principis del segle XX optaren per ladivulgació d’una llengua universal au-xiliar (que mai es plantejà substituirles llengües existents) que havia d’es-devenir una eina d’intercanvi de conei-xements i d’ideals. A la vegada rereaquest moviment hi havia una altra as-piració: fer de l’esperanto un instru-ment per apropar cultures, pobles, cre-ences, etc. i universalitzar els valors dela fraternitat i la solidaritat. L’esperan-tisme es va vertebrar mitjançant unentramat associatiu que s’havia mar-cat uns objectius com la creació d’es-coles per a ensenyar la llengua als socisi fer d’aquestes entitats centres de re-cepció i discussió de multitud d’aspec-tes de caràcter social, polític, econò-



mic, etc. Els principals grups esperan-tistes illencs foren l’Esperantista KluboPalma (1907), el Grupo Esperantista So-lleric (1924), la Verda Stelo (Consell,1925), Bela Espero (Binissalem, 1925),l’Esperantista Grupo Lumo (secció dela Societat Foment del Civisme de Pal-ma, 1922) i l’Esperantista Grupo Ami-keco (secció de la Societat InstructivaBellver del Terreno de Palma, 1932).Margais constata el paper cabdal d’al-guns personatges en aquest movimentcom l’enginyer Narcís Bofill o els ger-mans Andreu i Miquel Arbona de Só-ller, entre d’altres. L’efervescència cul-tural del moviment esperantista vaquedar avortada amb el cop d’estat mi-litar que propicià l’inici de la GuerraCivil. De fet, alguns esperantistes, quemilitaven en organitzacions polítiquesi sindicals progressistes foren assassi-nats en el marc de la brutal repressióque es desfermà a Mallorca.

Manuel SANTANA MORRO

MARQUÈS, S. L’escola a Catalunya durant

el segle XX: El testimoni de les germa-

nes Macau Julià. Girona: DLleure:Gestió i Serveis Socioculturals, SL,2002. (Baldiri Reixac; 4)

Aquest llibre és un regal, el fruitfeliç d’un trobament anunciat. És, en

un altre sentit, una d’aquelles obresque només poden fer aquells pro-fessors intensament amarats del seuobjecte d’estudi (per la seva aparentsenzillesa, pel seu discórrer gairebé narratiu, per la seva capacitat de sín-tesi) i, alhora, és un homenatge a unasaga, la dels Macau, i a una professió,la de mestre, tan bescantada i discuti-da en aquests temps de turbulències itransicions no se sap cap a ben bé on.

I és que en les escasses setanta-sispàgines del llibre, de fet se n’hi in-clouen dos, tal com expressa amb pre-cisió el seu títol: L’escola a Catalunya du-

rant el segle XX, que és, per damunt detot, una obra de tesi, que es mostradiàfana amb la simple enumeraciódels quatre capítols del llibre, que corresponen a les quatre grans etapeshistòriques que abasta: una escola po-bra i per a uns quants (l’escola prere-publicana); una època excepcional (larepublicana); una llarga nit (el fran-quisme); i la recuperació de la norma-litat (l’escola de la democràcia).

En aquest «primer» llibre, l’autor,l’historiador de l’educació SalomóMarquès, dibuixa, a través d’un dis-curs fluid, ple de saviesa i de matisos,però a un temps alliberat de formalis-mes innecessaris i dels condiciona-ments propis de la recerca erudita, unsensacional fris, breu i contundent,llegidor i essencial, de l’educació a



casa nostra durant el segle passat. Elllibre «segon», «El testimoni de les ger-manes Macau Julià», és exactamentaixò, la visió de quatre germanes mes-tres, les quatre filles del també mestreIsidre Macau, que posen veu, vida i co-lor a una història de la qual se’n sen-ten, ben legítimament, protagonistes.Saga, la del mestre Macau, que conti-nuaran la major part dels seus néts,mostra palpable que la professió, elmagisteri, ha impregnat, s’ha confósamb la vida mateixa. D’aquí l’halo d’homenatge que traspua tot el text,més que a les germanes Macau (quetambé), a la professió en general, comes diu explícitament a la dedicatòria.

Es tracta, doncs, d’oferir una pa-noràmica general de l’evolució de l’es-cola a casa nostra durant el segle XX apartir o amb l’acompanyament deCarme Macau (1911-2002), Pepita Ma-cau (1914), Rosa Macau (1916) i MariaAntònia Macau (1922). La Carme va ferde mestra fins al 1939; la Pepita va ferde mestra durant la República i, des-prés d’exiliar-se a Anglaterra, rein-gressà un cop mort Franco; la Rosa co-mençà a exercir durant la guerra iacabà a l’escola de Formació Professio-nal on va treballar durant molts anysla seva germana M. Antònia, parvulis-ta de formació. L’objectiu, però, no ésfer la biografia professional d’aquestesquatre mestres, ni tampoc fer una

història completa i acabada de l’escolaa Catalunya el segle passat. Es tracta,en paraules de l’autor, d’una aproxi-mació que busca per damunt de totque els lectors «coneguin i estiminuna mica més l’escola del nostre país».Ni més ni menys.

El capítol primer (Una escola pobrai només per a uns quants) és probable-ment el més «històric» dels quatre, enel sentit que els testimonis de les ger-manes Macau hi són escassos i actuengairebé com a contrapunt de la visiómés lineal i travada del professor Mar-quès, centrada en la situació de les es-coles i l’escolarització, en la presènciarellevant d’un magisteri renovador,malgrat les circumstàncies, tan ben re-presentat pel pare de les quatre germa-nes, i en l’organització i funcionamentde les escoles normals. El capítol segon(Una època excepcional), en canvi,mostra un encadellat molt ben aconse-guit entre l’entramat dissenyat perl’autor i les figures que hi van teixintles germanes Macau. La trama constade quatre eixos: la descripció de la rea-litat escolar, l’Escola Normal de la Ge-neralitat, els instituts escola i el Con-sell d’Escola Nova Unificada (CENU)durant la revolució. Diu Rosa Macausobre l’Institut-Escola Pi i Margall:«Aquell tracte i aquella ensenyança ensmarcà per sempre. Penso que hi haviauna rectitud extrema, però es vivia a



partir d’una cordialitat i estima extra-ordinàries... També ens feien conèixerla nostra terra, Catalunya...»

A la tercera part (Una llarga nit)torna a sobresortir la mà destra del’autor, un dels principals estudiososde l’exili i de la repressió exercida pelfranquisme contra el magisteri: «Almagisteri —escriu— se’l farà responsa-ble d’haver enverinat l’ànima infan-til... Per això actuaran decididament iamb contundència sobre aquestcol·lectiu.» Tot plegat queda molt benexemplificat en la trajectòria de Pepi-ta Macau i de la seva germana Rosa.També hi ha espai per parlar de la re-vifalla de la renovació pedagògica i deles primeres passes de la formacióprofessional reglada, a redós de la fei-na de M. Antònia Macau, professora idesprés directora (durant vint-i-cincanys) d’una escola pionera i amb èxit.

El darrer capítol (La recuperació dela normalitat), el més pròxim, s’il·lus-tra amb el reingrés al magisteri de Pe-pita i Rosa Macau i amb la floridaespectacular de la renovació pedagò-gica, a l’escalf de Rosa Sensat i les es-coles d’estiu. Hi ha temps encara perfer un repàs a la legislació que més haincidit en el panorama educatiu ac-tual i per fer dos apunts finals: laconstatació que ara sí que l’escola bà-sica és per a tots i totes, inclòs l’alum-nat d’origen estranger; i la certificació

d’un fracàs històric, el de la formaciódels professionals de l’ensenyament,tant mestres d’infantil i primària, comprofessors de secundària. En fi, com heintentat de fer saber, estem davantd’un llibre breu, però valent, exem-plar en l’ús de fonts orals i rigorós enla interpretació històrica del que haestat el segle XX a Catalunya a travésde les seves escoles.

Xavier BESALÚ

MARQUÈS, S. Maestros catalanes del exilio.Zapopan (Jalisco, Mèxic): El Cole-gio de Jalisco, 2003.

La dedicació del professor SalomóMarquès de la Universitat de Girona al’estudi de l’exili dels mestres catalansque van sortir de Catalunya a l’hivernde 1939 és del tot encomiable. Ell ma-teix ha repetit manta vegades que elseu treball arriba tard, quan moltsdels que es van veure obligats a em-prendre el camí d’exili ja havien morti, en conseqüència, no podien explicarles seves experiències personals. Totamb tot, el cert és que des de fa anys,el professor Salomó Marquès —que alnostre parer ha estat influït pels re-cords personals de la seva mare TeresaSureda i Ferrer, també mestra— hainiciat un treball de recopilació im-



portant que, sortosament, ha reeixitamb la publicació de diversos llibres itreballs científics.

A gratcient, s’ha de dir que el pro-fessor Marquès ha estat un dels au-tors que millor profit ha tret de l’ús dela història oral aplicada a la històriade l’educació. En aquest sentit ha em-prat el doble recurs de les entrevistesindividuals (quaranta-nou són les queofereix en aquest llibre) i de les entre-vistes col·lectives (tres realitzades, res-pectivament, a Barcelona amb el grupde mestres lleidatans del grup Clarorque es reuneix al Centre ComarcalLleidatà, a Navàs on va exercir el mes-tre racionalista Juan Teruel Munuera ia Balsareny on va treballar Eloi RegnéBarbance, un altre mestre racionalis-ta). A més a més, va demanar la col·la-boració dels mestres que havien retor-nat a Catalunya. «Normalmente —ensdiu l’autor— han sido largas y cordia-les, a solas y en sus casas —con con-certación previa—; en algún caso, lapresencia del cónyuge o de los hijosha confirmado o completado las in-formaciones facilitadas por los entre-vistados.» Nogensmenys, Salomó Mar-quès ha tingut l’encert de seguir —ifins i tot, perseguir— tots els mestresque marxaren a l’exili i que no retor-naren a Catalunya, la qual cosa l’haportat a realitzar diversos viatges perEuropa i Amèrica sense oblidar l’ex-

tensa correspondència que ha man-tingut amb tots ells. En les pàginesinicials d’aquest llibre ho expressa cla-rament: «Mi pretensión era —siempreque fuera posible— oír hablar a lospropios protagonistas. Ha sido y esuna lucha contra el tiempo.»

La història d’aquests mestres exi-liats s’ha realitzat, doncs, amb mate-rials de primera mà, en contacte di-recte amb els seus protagonistes,encara que no ha negligit el recurs deles memòries i narracions autobiogrà-fiques, de les quals reprodueix algunsfragments certament colpidors rela-tius a la manera com es va produir lafugida cap a l’estranger. També tro-bem històries punyents com la queexplica el retorn forçat —amb en-ganys per part de la policia— de Ber-nardí Lite que fou empresonat, jutjat icondemnat a mort. Tal com reflecteixSalomó Marquès la major part demestres plora amb llàgrimes als ullsquan recorda el seu pas per la fronte-ra camí d’un exili incert.

Per elaborar el seu treball, l’autorva demanar, a través de la premsa, lacol·laboració de totes aquelles perso-nes que podien aportar alguna dadasignificativa. Després, en els seus viat-ges enllà de l’Atlàntic va establir amis-tat amb vells exiliats com ara és el casde Josep Maria Murià —nascut, igualque Marquès a l’Escala, en terres em-



pordaneses— que, després de múlti-ples dificultats, es va establir a Mèxic,on presideix El Colegio de Jalisco.Fruit d’aquest contacte fraternal i d’a-quest intercanvi d’experiències fou elllibre sobre Marti Rouret, maestro, repu-

blicano y catalán (Zapopan, 2001) delqual també hi ha versió catalana. Araens arriba el llibre que tenim a lesmans —encapçalat per un pròleg delmateix Murià— que aborda, a bandad’altres aspectes menors, dos puntsprincipals del magisteri a l’exili: la ti-pologia dels mestres exiliats i els dife-rents destins de l’exili.

Del pròleg de Josep Maria Murià ide la introducció d’en Salomó Mar-quès se’n desprèn una defensa afer-rissada del programa educatiu de laSegona República –un ensenyamentlaic, públic i en règim de coeducació–i, conseqüentment, el rebuig de l’es-cola imposada pel nacional catolicis-me. Enfront del projecte civilista repu-blicà, el nacional catolicisme vaproposar un model de mestres-soldatsque representaven una sèrie de vir-tuts (abnegació, disciplina, obedièn-cia, jerarquia, etc.) de caràcter militar.S’explica així la depuració que va pa-tir el magisteri fidel a la causa repu-blicana en la seva doble versió de l’e-xili exterior —la fugida forçosa através dels Pirineus— o de l’exili inte-rior que podia anar des de la pèrdua

del lloc de treball fins al desterramenta indrets ben allunyats de Catalunya.

Pel que fa al Principat, almenys unde cada 4,5 mestres —així de fredessón les estadístiques— va ser expulsatdel cos, separació que va afectar méshomes que dones. Cal tenir en comp-te que un bon nombre de mestreseren militants actius de sindicats ipartits polítics que havien anat alfront —en condició de soldats o de mi-licians de cultura— per voluntat prò-pia. Marquès atorga la condició d’exi-liat a qualsevol persona que es vaveure obligada a travessar la fronterai que no va retornar per tal d’iniciar elcurs escolar 1939-1940. Àdhuc, inclouaquelles persones —certament po-ques— que van decidir marxar en elsprimers moments del franquismedesprés de conèixer la sanció imposa-da per les comissions de depuració. Alcapdavall, Marquès ha elaborat unarelació de 409 mestres exiliats (294 ho-mes i 115 dones), la majoria dels qualsprovenien del magisteri públic i delsquals posseeix un coneixement desi-gual. D’alguns només sap el nom i elscognoms; d’altres té elaborada unabiografia justa i precisa. En qualsevolcas, es tracta de dades provisionalsperquè la llista no és completa: el to-tal de mestres exiliats representariamés del 10 % del professorat de l’en-senyament públic.



És ben palès que la manera de ferhistòria de Salomó Marquès segueixels paràmetres de la història socialbritànica que tanta importància hadonat a la història oral. D’altra banda,els protagonistes d’aquest llibre nosón els grans intel·lectuals que pogue-ren marxar a l’exili amb el suport delque quedava de les institucions repu-blicanes, sinó els mestres anònimsque es van comprometre políticamenti ideològicament amb el règim procla-mat democràticament el 14 d’abril de1931.

Mi pretensión —explica Salomó

Marquès— no es hacer la historia de

los grandes maestros exiliados, sino

enlazar la historia de sus vidas, los tes-

timonios directos de cuantos más

maestros exiliados con vida, mejor, de

aquellos de quien nadie ha hablado,

de los desconocidos, de aquellos que

no han tenido la oportunidad de expli-

car su vivencia, etc.

Pel que fa a la tipologia generaldels mestres exiliats hi ha notícies so-bre diversos aspectes: escoles normalsen les quals van estudiar, professorsmés rellevants que van tenir, referèn-cies a la influència de la InstitucióLliure d’Ensenyament, poblacions onvan exercir, nusos familiars atès queuna característica del món del magis-teri ha estat l’elevada presència de

membres d’una mateixa família, cà-rrecs que van ocupar, militància sindi-cal i política, etc. En relació amb elsdestins s’analitzen els països d’acolli-da (França, altres països europeus,l’URSS, el Mèxic del general LázaroCárdenas, altres nacions americanes),alhora que deixa constància del pasd’aquests mestres exiliats pels dife-rents camps de concentració. General-ment els exiliats tenen un mal recorddel tracte que van rebre per part de lesautoritats franceses, tot i que l’ajudahumanitària d’algunes organitza-cions com ara els quàquers va alleu-gerir la maltempsada de l’exili. En ge-neral, també es recorda amb simpatial’ajuda que van rebre els exiliats perpart d’un sector de la societat france-sa que es va oblidar —a grans trets—dels nostres exiliats. Sobre aquestpunt, un dels mestres entrevistat ma-nifesta el següent: «cuando necesita-ron mano de obra, los franceses tira-ron de los campos de concentración;mientras no la necesitaron, estuvi-mos allí consumidos, comiendo dospatatas cada día».

El llibre que tenim a les mans tam-bé s’ocupa del retorn d’alguns d’a-quests exiliats que, quan les condi-cions polítiques ho van permetre, vandesenvolupar a casa nostra diversesactivitats (món editorial com ara l’edi-torial Prima Luce, establiment de cen-



tres privats com ara l’Acadèmia Pràc-tica i l’Acadèmia Fontanella de MiquelCabra), sempre al marge del magisteripúblic. Molts d’aquests exiliats s’ins-tal·laren quan van retornar a la ciutatde Barcelona que constituïa un bonrefugi per passar una mica desaperce-buts i una bona oportunitat per a l’e-xercici privat de l’ensenyament. LaLlei general d’educació (1970) va signi-ficar, a la llarga, la mort d’aquests ti-pus d’establiments privats que, en elseu moment, va permetre —davant lamancança d’inversions públiques—l’accés de moltes infants i joves a l’en-senyament primari, secundari i co-mercial. És cert, emperò, que ambl’arribada de l’amnistia política es vanproduir alguns reingressos en el ma-gisteri públic.

De tot el que hem dit es desprènque ens trobem davant d’un bon lli-bre, molt treballat i ben travat que ho-nora la memòria d’uns mestres anò-nims que, amb el seu compromís cívici social, volien consolidar la democrà-cia a casa nostra. L’escola —per a totaaquella generació que es veié empesaa marxar a l’exili— era l’eina predilec-ta per tal que, a través d’un ensenya-ment públic, laic, gratuït, obligatori,en règim de coeducació i en català,pogués millorar la societat. Vell somniplatònic que els mestres de la SegonaRepública van reviure a casa nostra,

bo i donant testimoni amb la seva mi-litància i exercici professional. L’exilide 1939 és només una petita, però trà-gica, mostra d’aquesta voluntat deservei al país i a la seva cultura.


MAYORDOMO PÉREZ, A.; AGULLÓ DÍAZ, M. C.[ed.]. La construcció social del sistema

educatiu valencià: I Jornades d’Història

de l’Educació Valenciana. Gandia:CEIC Alfons el Vell: Universitat deValència. Departament d’EducacióComparada i Història de l’Educa-ció. Facultat de Filosofia i Ciènciesde l’Educació, 2002. 378 p.

Fruit de les I Jornades d’Història del’Educació Valenciana, que tinguerenlloc al Palau del Marquès de Gonzálezde Quirós, de Gandia els dies 30 de no-vembre i 1 de desembre de 2001, i quetenien com a proposta de treball «laconstrucció social del sistema educa-tiu valencià», ha estat la publicació deles ponències i comunicacions ques’hi van debatre i que constitueixen elvolum del qual ara ens ocupem.

Aquestes jornades, tal com afirmaal pròleg introductor Gabriel GarciaFrasquet, director del CEIC Alfons elVell de Gandia, coorganitzador de lesJornades junt amb el Departament



d’Educació Comparada i Història del’Educació de la Universitat de Valèn-cia, tenien la declarada intencionali-tat de:

[...] promoure el coneixement de la

realitat social i històrica valenciana;

ajudar a recuperar la memòria col·lec-

tiva al voltant del fet escolar i co-

mençar una reflexió per a la seua in-

terpretació; contribuir a explicar i

valorar els problemes i les situacions

actuals des de l’anàlisi de la seua gène-

si i evolució històrica; i, també, esti-

mular i formar grups d’investigadors,

que ben bé poden ser interdisciplina-

ris, on s’afavorisca la integració de pe-

dagogs, psicòlegs, historiadors, socio-

lingüistes, antropòlegs o etnògrafs,

que siguen capaços d’aportar-hi nous

enfocaments.

Creiem que aquesta declaraciód’intencions ha estat coberta de for-ma suficient tant pel desenvolupa-ment de les mateixes Jornades comper la publicació d’aquestes actes, onseguint l’estructura de les Jornades,s’arrepleguen les ponències i comuni-cacions presentades, el que permet elseu coneixement, debat i anàlisi perals interessats en la historiografiaeducativa valenciana.

Ponències que emmarquen, desd’una mirada general, la construcciódel sistema educatiu (Ramon López),

per a continuar concretant aquestaperspectiva a la realitat valenciana,on es desenvolupa un conflicte conti-nu entre tradició i renovació (Alejan-dro Mayordomo), i exemplificant-loamb tres casuístiques diferents: laproblemàtica que afectà la formació ipràctiques del magisteri valencià alprimer terç del segle XX (M. CarmeAgulló), l’atenció als menors margi-nats (Cándido Ruíz) i les pràctiquesalternatives, en especial les experièn-cies de les escoles laiques i racionalis-tes, amb vincles amb el republicanis-me blasquista i els sectors anarquistes(Luis Miguel Lázaro).

Comunicacions que es presentenagrupades en tres seccions: la primeraarreplega exemples d’escoles i mes-tres al llarg de les terres valencianesdes del segle XVIII fins al XIX, la segonase centra en el segle XIX i el primer terçdel segle XX, i la tercera en la SegonaRepública, franquisme i transició de-mocràtica.

La lectura d’aquestes actes ens per-met un apropament a la realitat de laconstrucció del sistema educatiu va-lencià en el seu conjunt i en momentstemporals i espacials determinats, iens descobreix experiències, protago-nistes i activitats que fins ara mais’havien reunit per tal de posar-les al’abast dels investigadors historicoedu-catius, tasca important a la qual hem



d’afegir la no menys suggeridora de l’a-bundant bibliografia proporcionada alllarg d’aquestes contribucions i quearreplega un ample ventall de fontstant primàries com secundàries, decaràcter purament educatiu, però tam-bé literari, periodístic... una obra, en fi,que pot considerar-se de consulta im-prescindible no sols per a les personesinteressades per la història de l’educa-ció valenciana, sinó també per tal decomplementar la construcció d’unacomuna història de l’àmbit territorialcatalà, que permeti la comparació en-tre les experiències escolars valencia-nes i la de la resta dels Països Catalans.

Blanca JUAN

MONÉS I PUJOL-BUSQUETS, J. Escola Gitanja-

li: Els primers quaranta anys. Barcelo-na: Gestió i Promoció Editorial, SL,2002. [Pròleg de Marta Mata]

En ocasió dels quaranta anys de lafundació de l’Escola Gitanjali —esta-blerta a Badalona— Jordi Monés ensofereix una nova monografia, dedica-da en aquesta ocasió a una institucióa la qual es troba directament vincu-lat en la seva doble condició de bada-loní i d’espòs de la M. Teresa Giné que,juntament amb la Mercè Illana, la Ro-ser Padrós i la M. Teresa Lleal —que

s’incorporà un xic més tard—, van serles promotores d’aquesta escola fun-dada l’any 1962. D’entrada, s’ha de dirque aquesta escola fou una de les pio-neres, en els difícils temps del fran-quisme, de la recuperació del movi-ment de la renovació pedagògica. Noha d’estranyar que així sigui ja que—com Marta Mata reconeix en el prò-leg— el grup d’escoles i mestres de Ba-dalona van tenir un paper rellevanten els primers compassos de les esco-les d’estiu i del moviment de RosaSensat. A diferència d’altres escoles,les de Badalona eren petites i se les ha-vien arranjat per ser coeducativesamb l’excusa de la petitesa, la qualcosa va permetre desenvolupar expe-riències educatives molt interessantscom ara la que ens ocupa.

Certament que la tria del nom del’escola ja va ser prou singular i con-firma les contradiccions del franquis-me que no permetia registrar una es-cola amb un nom català, però sí queva acceptar el de Gitanjali, un nomurdú que correspon a un poema mís-tic de Tagore. De fet, s’havia pensat elnom de Tagore —poeta que va influirsobre les fundadores— però no va serpossible perquè ja existia una altra es-cola a Barcelona amb aquesta deno-minació. Ben mirat, la història de l’Es-cola Gitanjali pot servir d’exemple peril·lustrar la història de l’educació a



casa nostra, després de la ruptura ra-dical que va representar el franquis-me. I per això mateix aquest llibre—que podria entrar dins del gènere deles obres d’encàrrec per commemorarefemèrides relacionades amb la vidadels establiments educatius, punt departida en l’antigor de la història del’educació— presenta un interès nota-ble atès que no només es limita a do-nar notícia del que ha estat la marxade l’escola, sinó que aprofundeix enaquells aspectes històrics i pedagògicsque determinen una realitat educati-va que pot ser aplicada a altres indretsde la nostra geografia. Tanmateix, Jor-di Monés —amb la humilitat que el ca-racteritza— ens adverteix que s’ha li-mitat a fer d’intèrpret del material del’arxiu de l’escola, del record d’uncol·lectiu de mestres, pares i alumnes.

L’autor divideix l’obra en duesparts ben diferenciades, cadascuna deles quals es troba integrada per trescapítols. En la primera part es reflec-teixen els tres períodes que viu l’esco-la, determinats pels tres tipus d’orga-nització interna: l’escola privada oparticular amb una especificitat prò-pia (1962-1974), l’escola cooperativa(1974-1986) i l’escola pública (1986-2002), tot atorgant una especial re-llevància a alguns trets definitoris dela trajectòria de l’Escola Gitanjali, almarge dels entrebancs que ha hagut

de superar aquest centre per arribar atenir unes bones instal·lacions. La se-gona part consta també de tres capí-tols que contemplen els següentsaspectes: el quart estudia la pro-blemàtica política, la realitat escolar iel projecte pedagògic considerats glo-balment; el cinquè assumeix els tretsque defineixen la seva evolució en elterreny didàctic i metodològic que escaracteritza per uns plantejamentsinnovadors sobre la base de l’herènciadel moviment històric de l’EscolaNova i, pel que fa al sisè, s’aborden elsveritables protagonistes de l’escola,els infants, els mestres i els pares. Lanarració d’alguns aspectes col·late-rals, completa l’estudi de les temàti-ques treballades en aquests tres capí-tols. A més a més, s’inclou un epílegque comprèn una breu mirada retros-pectiva, unes consideracions amb vis-ta al futur i la inclusió —a tall d’apèn-dix— de determinats documents quepoden ajudar a comprendre l’ideari del’escola i l’actuació dels seus protago-nistes.

Sota la influència de les idees pe-dagògiques de Froebel les propulso-res de l’escola —joves mestres ambpoc més de vint anys— van obrir unparvulari que van presentar a mane-ra de jardí d’infància (Kindergarten).En el transcurs del temps l’escola vaanar creixent i s’aconseguí la legalit-



zació de l’educació general bàsica(EGB), que allargava la permanènciadels infants a l’escola fins als catorzeanys, de manera que se superava laperspectiva dels deu anys inicial-ment prevista amb anterioritat al’entrada en vigor de la Llei generald’educació (LGE, 1970). Els esculls,emperò, van ser molts més encaraper a una escola que, al marge de lainspecció, emprava la llengua catala-na, la coeducació, incorporava l’edu-cació sexual i mantenia pel que fa ala religió una absoluta neutralitat endeclarar-se no confessional. A això,cal afegir que l’escola donava cabudaa la major part dels trenta principisde l’Escola Nova definits per Ferrièrel’any 1915.

El llibre detalla les diferents seusde l’escola que palesen les dificultatsper consolidar un determinat tipus defer pedagogia que va sorgir d’iniciati-ves particulars, per bé que la lluita perl’escola pública fou una constant ques’emmarca en el context del Col·lectiud’Escoles per a l’Escola Pública Catala-na (CEPEPC), col·lectiu del qual forma-va part l’Escola Gitanjali. Tant és aixíque l’escola s’incorporà l’any 1986 a laxarxa pública d’ensenyament, encaraque —com és habitual en aquest tipusde processos— es van generar un se-guit de conflictes que Jordi Monés cla-rifica de manera ponderada.

És obvi que un llibre d’aquesta na-turalesa incorpora molts elements re-lacionats amb la vida pròpia de l’esco-la, l’interès dels quals afecta l’àmbitde la pròpia institució. Tanmateix se-ríem injustos si ens limitéssim a as-senyalar aquests aspectes perquè, enrelació amb aquest llibre, s’ha d’apli-car la facècia orsiana que recomanavapassar de l’anècdota a la categoria. Elcert és que el llibre il·lustra una ma-nera de pensar i fer pedagogia en unstemps gens favorables per a la nostracultura, alhora que emfasitza la lluitaque es va viure a Catalunya —des demolt abans de la transició democràti-ca— per la defensa d’una escola pública,laica, catalana i de qualitat.


NAVARRO NAVARRO, F. J. Ateneos y grupos

ácratas: Vida y actividad cultural de

las asociaciones anarquistas valen-

cianas durante la Segunda República

y la Guerra Civil. València: Biblio-teca Valenciana, 2002 (Historia /Estudios).

Escasses són, a hores d’ara, lesobres que ens permeten un apropa-ment a la realitat cultural de les classespopulars valencianes al llarg del seglepassat, i més escasses encara les que



ho fan des de la perspectiva de recupe-rar la memòria d’uns homes i donesque intentaven compaginar cultura illibertat. Aquest seria el lema que resu-miria l’ideal que mou a les diversespropostes d’oci i cultura que, des d’unaideologia llibertària, es realitzaren alllarg del segle XX, en especial en l’etapade la Segona República. I aquest desig derecuperar la memòria d’unes experièn-cies alternatives a la cultura oficial, fe-tes des de i per als propis membres delpoble, és el que mou a l’autor d’aques-ta obra, on, després d’una introducciód’imprescindible lectura dedicada a de-limitar els conceptes de socialització ide cultura, l’estructura en dues parts,subdividides en tres i set capítols, res-pectivament, per tal de desgranar notant els pressupostos ideològics comles pràctiques, les activitats culturalsconcretes que els anarquistes desenvo-luparen durant el curt, però intens, pe-ríode republicà.

A la primera part, l’autor ens apro-pa als espais i protagonistes de les pro-postes culturals: obrers sindicats, jo-ves llibertaris, dones lliures... homes idones, joves i adults que van creantuna xarxa educativa on les variablesde sexe, edat i afiliació sindical confi-guren diferents maneres de compro-mís social i cultural. Bé sigui des de laConfederació Nacional de Treballadors(CNT), des de la Federació Anarquista

Ibèrica (FAI), des de les Joventuts Lli-bertàries o des de Dones Lliures, es fanpatents diferents maneres d’entendrela cultura i l’esbargiment, més a propde la propaganda en el cas del sindicat,més de la formació cultural per partdels joves llibertaris, i intentant cons-truir una cultura no sexista per partde les dones anarquistes.

Com a conseqüència podem apun-tar que la formació de diferents grupsposa de relleu també l’existència d’al-gunes contradiccions en la concepcióde l’oci i de la cultura i en la seua uti-lització com un signe d’identitat declasse. Si bé hi ha una coincidència enla concepció que el proletariat no hade compartir els vicis propis de la bur-gesia, no existeix unanimitat ni en laenumeració de quins són els vicis quecal desterrar del seu oci, ni en les op-cions que es proposen. Se’ns fa pre-sent una àmplia gamma de concep-cions de l’oci i d’alternatives per aomplir-lo, en un ventall que abraçades de posicions que podríem qualifi-car de clarament puritanes (condemnadel cine, del ball, de tota mena de be-gudes alcohòliques), sovint defensa-des pels sectors més sindicalistes, finsa altres que sorprenen pel seu avanç ala realitat sociotemporal de l’època(grups naturistes, el fet de qüestionar-se del paper tradicional de la dona, re-lacions sexuals dins d’un marc d’i-



gualtat i llibertat, difusió de mètodesanticonceptius i de teories eugenèsi-ques), alternatives presentades pelsgrups de joves i dones.

L’autor ens recorda que molts cen-tres obrers neixen a semblança delsateneus i liceus de la burgesia, amb laintencionalitat, però, d’oferir a lesclasses populars espais propis on pu-guen discutir sobre la situació política,sentir conferències culturals, fer ex-cursions que potencien el contacteamb la natura, llegir la premsa diària ollibres recomanats, prendre un cafè,veure una pel·lícula... Moltes d’aques-tes alternatives de caràcter republicà,socialista o gairebé llibertari, no es ca-racteritzaran, per tant, per la seua ori-ginalitat, ja que coincideixen en la for-ma (les mateixes activitats: grups deteatre o excursionistes), i en el fons (de-sig d’apropar als sectors obrers a lesseues ideologies) amb les ofertes a les classes populars per altres sectorssocials inclòs de caràcter conservador.Tot plegat, malgrat aquestes coin-cidències formals, podem afirmar quela gran varietat d’activitats proposadesi creades pels grups àcrates relacionatsamb el Sindicat, les Joventuts Llibertà-ries o Dones Lliures, es diferencien de les conservadores en la manera dedur-les a terme i, per damunt de tot,en la seua finalitat. Es tracta que elsmateixos membres de la classe obrera

siguen els protagonistes i actors de laseua cultura, els que s’impliquen di-rectament en tota la xarxa d’activitatsque els formaran com a persones cul-tes, és a dir, conscients. Perquè la veri-table raó de la seua existència radicaen la voluntat de canvi social global,sent allò que els uneix el desig comúde canvi social des d’una perspectivarevolucionària on la cultura és unaeina més de transformació i construc-ció de la nova societat.

Ja en la segona part, l’autor analit-za la realització tal vegada méspopular i característica de la propostaanarquista: els ateneus llibertaris.Aquest és un apropament exhaustiu,observat des de diferents plànols, jaque comença des d’una visió o plànolgeneral on es reflecteix el concepte ila realitat dels ateneus anarquistes atota Espanya, per tal de descendir, do-nant un cop d’ull, de plànol mitjà, finsals existents al llarg del País Valencià,i finalitzant amb un primer plànolque ens proporciona una mirada moltdetallada sobre la quotidianitat d’und’aquests: l’Ateneu Racionalista deCastelló. Aquests plànols conjuguenuna triple mirada on tant la quantitatcom la qualitat són variables tingudesen compte.

Sorprèn, en fi, la varietat d’iniciati-ves i de grups que es constituïren alllarg de tot l’Estat durant la dècada



dels anys trenta, el llistat dels qualsens és mostrat amb una exhaustivitatdigna d’esment, encara que és igual-ment valuosa la descripció de la granvarietat d’activitats que desenvolupa-ren: els ateneus llibertaris, combinantl’oci i l’aprenentatge; la tasca editoriali de publicació de premsa o llibres des-tinats a la formació política i cultural(recordem les revistes Libre Studio, Éti-

ca, Al Margen). Tot plegat, configura unmodel organitzatiu on cultura i pro-paganda assenten les bases de lesnombroses activitats realitzades, queentrarien també dins del camp de l’e-ducació, en especial d’adults, amb elsosteniment d’escoles racionalistes,ateneus obrers, instituts... als qualscal afegir la xarxa de biblioteques i elscicles de conferències que posaven al’abast dels treballadors els coneixe-ments bàsics per tal de configuraruna nova cultura obrera.

El llibre es completa amb un annexd’imprescindible consulta no sols perals investigadors, sinó per a totes lespersones interessades en les experièn-cies culturals anarquistes al País Va-lencià. Llistes de grups anarquistes,agrupacions de Joventuts Llibertàries ide Dones Lliures, ateneus anarquistesi anarcosindicalistes, la seua ubicacióespaciotemporal, i fins i tot, la quanti-tat de membres en els casos on és pos-sible determinar-la, configuren un

material valuós posat a l’abast dels in-teressats en la reconstrucció de lamemòria anarquista, més valuós enca-ra si tenim en compte les particulari-tats del moviment llibertari on els re-queriments burocràtics de legalitzaciói oficialitat de les associacions no sóncomplerts moltes vegades per raonsde seguretat, raons que també expli-quen la desaparició de fitxers i regis-tres d’activitats, fruit tant de les suc-cessives cloendes determinades per lesautoritats, seguides de la requisa delsmaterials, com de la destrucció delsmateixos duta a terme pels mateixosanarquistes en ares de la seguretatpersonal i de l’organització.

Francisco Javier Navarro, mit-jançant aquesta obra, on condensabona part de la seua tesi doctoral, re-alitza una tasca lloable on destacarí-em, per una banda, la seua aportacióa la història local valenciana, des dela perspectiva de la recuperació de lamemòria d’uns homes i dones quevisqueren i treballaren al País Valen-cià durant els anys trenta, però, peraltra banda, la seua recuperació de lamemòria llibertària que supera l’àm-bit local per tal de completar i arrodo-nir els treballs ja coneguts, realitzatsa altres àmbits espacials com ara Ca-talunya, Aragó, Madrid... que ensapropen a una comprensió més acu-rada dels ideals d’aquests avantpas-



sats nostres entestats en la formacióde persones conscients, capaços deser lliures i solidaris en una nova so-cietat on la cultura i la llibertat forenles seues columnes vertebrals.

M. del Carme AGULLÓ DÍAZ

PALACIO LIS, I.; RUÍZ CÁNDIDO, C. Redimir

la inocencia: Historia, marginación in-

fantil y educación protectora. Valèn-cia: Universitat de València, 2002.

Altra volta els professors Irene Pa-lacio i Cándido Ruíz que, des de faanys, aprofundeixen en temes relacio-nats amb la història de l’educació so-cial, han elaborat un nou treball alvoltant de la marginació infantil i l’e-ducació protectora. De fet, són diver-ses les seves obres que, sota descrip-tors que engloben la problemàticasocial, l’educació infantil i la poblaciómarginada, il·lustren nous àmbitsd’investigació que fins al momenthan estat poc tractats per la historio-grafia pedagògica. Tot fugint dels es-tudis merament descriptius, els au-tors reflexionen sobre el problema dela pobresa i les seves causes i, al ma-teix temps, sobre les seves conseqüèn-cies educatives i socials en la infància.

El llibre que ara ens ocupa —Redimir

la inocencia— constitueix un capítol

més de l’extensa investigació que amb-dós autors han realitzat, des de la dè-cada dels noranta del segle passat, ambobres com ara les següents: Pauperismo

y educación: Siglos XVIII y XIX (1995), Asis-

tencia social y educación: Documentos y tex-

tos comentados para una historia de la edu-

cación social en España (1996) i, la mésrecent, Higienismo, educación ambiental y

previsión social (1999) que, consideradesen conjunt, tenen per objecte l’apropa-ment a les polítiques socials i reeduca-dores de la infància i la joventut margi-nada en els segles XVIII, XIX i XX.

En un clar exemple de treball in-terdisciplinari, i des de perspectivesdiverses (històrica, antropològica, pe-dagògica, social, mèdica i jurídica), elsautors aborden en aquesta ocasió l’Es-tatut de la infància marginada en elseu avenir històric i les mesures ques’han pres, especialment, des de lesinstàncies públiques. Cronològica-ment i espacialment l’interès es cen-tra en Espanya i en una època concre-ta, encara que no tancada, que s’iniciaa principis del segle XX. No obstantaixò, retrocedeix en el temps i en l’es-pai per assentar els pilars i antece-dents que hi ha en el context europeu.Per acabar, l’estudi conclou amb unavisió del que actualment es realitza idesenvolupa sobre aquest tema queafecta directament la infància en si-tuació de perill d’exclusió social.



A això, s’ha d’afegir que en aques-ta obra s’observa la preocupació queneix a Espanya, des de la medicina so-cial, per la infància desvalguda i des-protegida. Però no acaba aquí la cosa,perquè es fa palesa la íntima relacióentre educació i higiene, davant d’unasituació en la qual les condicionseconòmiques i sanitàries de la socie-tat eren deplorables i l’escola consti-tuïa un focus de malaltia i contagi.

El llibre s’estructura en quatreparts: a) en la primera, sobre el menoren l’àmbit de les polítiques socials,s’analitza l’origen de la intervenciópública en la qüestió social i es des-criu la situació de la infància, entre laignorància i la mortalitat, bo i cen-trant-se en els infants abandonats idelinqüents; b) en la segona, sobre laintervenció pública i consciència so-cial, es detallen les causes d’assistèn-cia beneficoprotectores a la infància,en un intent d’atansar el dret i l’edu-cació al menor marginat; c) en la ter-cera, que aborda la dimensió educati-va en les institucions de protecció ireforma, es descriu no només el paperformatiu sinó que s’afegeix el vessanthigienicosanitari, en un intent decombatre l’alt índex d’analfabetisme ipal·liar les altes taxes de mortalitat in-fantil; d) finalment, es planteja unmodel educatiu d’integració socialdes de la transició democràtica al des-

plegament de les autonomies, de ma-nera que els autors s’apropen a la rea-litat democràtica espanyola. Aquís’analitzen les polítiques de desasila-ment i desinstitucionalització delsgrans internats, a través d’un procésque ha portat a les llars infantils i,més tard, a les famílies educadores,en el camí de la integració social i lanormalització dels menors margi-nats.

És evident que el punt essencial del’obra rau en les accions educativesque, des de l’assistència i la moralitza-ció, s’han desenvolupat per intentarlluitar contra el greu problema social,sense oblidar, les aportacions que desde la medicina social i el dret s’hansucceït. En realitat, podem valorar po-sitivament les aportacions d’aquestaobra des de diferents perspectives. Enprimer terme, per l’aspecte nou deltema atès que, en l’àmbit historiogrà-fic de l’educació, no sovintegen les in-vestigacions que aborden la qüestióde la pobresa, i temàtiques similarscom ara la infància en relació amb lesactuacions encaminades a la sevaeducació i reeducació. En segon ter-me, cal destacar que la dimensióhistòrica ens dóna les claus per enten-dre les polítiques actuals.

La metodologia emprada proposadeixar en un pla secundari les estadís-tiques, proporcions i percentatges de



les institucions i l’anàlisi de la legisla-ció, la qual cosa no vol dir que els au-tors valorin desfavorablement aquestsaspectes. Ans al contrari, perquè la in-tenció primordial del llibre és un al-tre, això és, recuperar als infants coma subjectes de la història, de maneraque es fa un pas vers el coneixementde la realitat de la població marginalinfantil que fa augmentar l’interès del’obra en qüestió.

Destaquem, igualment, l’abun-dant bibliografia recollida al final delllibre que obre vies per a futures inves-tigacions que, certament i lentament,aconsegueixen un cert ressò entre lasocietat. En conclusió, són d’agrair lesaportacions que els professors IrenePalacio i Cándido Ruíz realitzen en elcamp de la història de l’educació so-cial, tema que els ocupa i preocupa.Només ens resta esperar que, pròxi-mament, tinguin per bé publicar nousi suggeridors treballs històrics.

Roberto SANZ PONCE

RIAL I CARBONELL, R. L’ensenyament supe-

rior a la Catalunya central entre els se-

gles XVII i XIX. Barcelona: Facultatde Teologia de Catalunya, 2003.

La creació, en primer lloc, d’uns es-tudis universitaris i, més endavant, de

la Universitat de Vic, ha despertat l’in-terès dels investigadors pel passatuniversitari de la ciutat de Vic. La tesidoctoral, recentment presentada a laUniversitat de Barcelona sota la direc-ció del professor Joan Bada i ara publi-cada, de Ramon Rial tracta de l’e-xistència d’una universitat literàriaque va funcionar durant el segle XVII

i que va tenir molt curta trajectòriapel fet de ser abolida per Felip V, des-prés de la conquesta de Catalunyal’any 1714.

Amb aquest estudi, l’autor afegeix,a la seva tasca d’ensenyant i de crea-ció de material didàctic, la investi-gació, que se centra en una institucióde la qual la universitat actual es con-sidera hereva. És cert que els antics es-tudis literaris no van tenir la signi-ficació dels que s’impartien a lesuniversitats de Lleida i Barcelona ique aquestes tampoc no van assolir lacategoria de les grans universitats eu-ropees, però també ho és que haurienpogut ser el fonament d’una xarxauniversitària catalana que la monar-quia va impedir. La universitat literà-ria de Vic estava vinculada al bisbat,era dirigida per ordes religioses queproporcionaven el professorat, gaudiade la protecció del consell municipal iimpartia uns coneixements d’art i fi-losofia per a ús eclesiàstic. Aquestaobra és una gran aportació al coneixe-



ment de la història del bisbat de Vicque, ara, passa a ser un dels més benestudiats de Catalunya.

Vicenç PASCUAL

SANTANA MORRO, M. El forjament de la

solidaritat: Mutualitats, cooperatives,

societats obreres i recreatives a Mallorca

(1868-1936). Palma de Mallorca:Cort, 2002.

L’historiador Manel Santana enspresenta un interessant estudi sobrela xarxa associativa a Mallorca des de1868 fins a la Guerra Civil. Aquest lli-bre és una anàlisi acurada del tema,tenint en compte el complex món del’associacionisme generat pels dife-rents col·lectius que conformen unasocietat en un espai i temps determi-nat. Fins ara gaudíem sols d’estudisparcials sobre el moviment associa-tiu, motiu pel qual la present obraadquireix un valor excepcional per ala nostra historiografia en general, iper a la història de l’educació en par-ticular, puix l’obra ens endinsa enuna acurada anàlisi no sols de les ac-tivitats educatives i/o formatives deles associacions, sinó en una interes-sant interpretació de la funció edu-cativa d’aquest teixit de sociabilitatpopular.

L’autor ens parla de prop de duesmil associacions creades durantaquests anys, de diferent tendència,que ell analitza per èpoques, tot teninten compte la influència de l’evoluciópolítica, econòmica i social de Mallorcaper explicar les transformacions delteixit associatiu. Les primeres mutuali-tats aparegudes a mitjan segle XIX, fruitde l’estat de necessitat derivat de la de-saparició dels gremis, seran un prece-dent d’un associacionisme lligat almón obrer, que, si fa no fa, dominaràel panorama associatiu a Mallorca desdel Sexenni Revolucionari fins a la Guer-ra Civil, amb més presència que altresassociacions més elitistes, com els casi-nos republicans, catòlics, o de qualse-vol altra tendència política i social.

Si bé la Restauració implicarà unretall de les llibertats, el fet de re-gular l’associacionisme ens permetparlar de la primera Llei d’associa-cions (1887). A la vegada, els canviseconòmics i l’avançada industrialitza-ció reforcen noves classes socials coml’obrera i la burgesa, i aquestes dina-mitzen el moviment obrer, amb la cre-ació d’associacions que l’autor estruc-tura segons el caràcter i objectius decadascuna, dividint-les en societatsrecreatives, societats instructives i/oculturals (ateneus, centres instruc-tius, etc.), i mutualitats de diferentsàmbits i sectors socials i professionals



(socors mutus, protectores, «monte-píos», mútues escolars, etc.). Les asso-ciacions polítiques, sindicalistes, con-fessionals agafen rellevància durantla Dictadura de Primo de Rivera. L’au-tor ressalta la proliferació d’associa-cions de joves, ja siguin polítiques,recreatives, estudiantils, o d’altra clas-se, com a fet que ens permet consta-tar una important evolució en el mónassociatiu. Finalment, la gran mobilit-zació social que suposen els anys de laSegona República farà gairebé impos-sible classificar les diferents associa-cions sorgides (esportives, catòliques,polítiques, mutualistes, culturals, re-creatives, etc.). Per aquest motiu l’au-tor dedica un capítol especial als dife-rents recursos de sociabilitat populardels cinc anys de República.

L’exhaustivitat i rigor de la recer-ca, la immensa quantitat d’informa-ció inèdita emprada, i l’enorme esforçde sistematització del tema, fan queaquest llibre esdevingui una obra im-prescindible per a la nostra historio-grafia. Endemés, l’agilitat en la redac-ció i l’encertada estructuració delscapítols permeten una fàcil lectura,completada, si més no, per una selec-ció d’interessants il·lustracions. Talvegada si hagués de destacar algunafrase o fragment del llibre, em queda-ria amb el títol: El forjament de la solida-

ritat, ja que, com bé diu l’autor, asso-

ciar-se és organitzar-se des de baix —no des del poder— per ajudar, auxiliar,compartir, educar, etc., és ajuntar for-ces motivats per un sentiment cívic isolidari cap a mancances compartidesi evidents.


SANTANA MORRO, M.; MARIMON RIUTORT, A.Les emigracions forçades del franquis-

me: Refugiats i exiliats de les Illes Balears

a causa de la Guerra Civil del 1936-1939 i de la postguerra. Palma de Ma-llorca: Govern de les Illes Balears,2003. (Els Camins de la Quimera)

Quedar-se amb ganes de saber-nemolt més és tal vegada un mèrit queno tots els llibres tenen. Això és un pocel que passa quan es llegeix aquestaobra dels historiadors Manel Santana iAntoni Marimon. El contingut d’a-quest llibre suposa una primera apro-ximació a un dels temes més «obli-dats» de la història de les Illes Balears,el de l’exili forçat per la Guerra del 36.Vet aquí el valor de l’obra tant per a lanostra historiografia com per a la mal-menada memòria popular del nostrepaís. Gairebé ningú recorda, sobretot aMallorca, que la guerra obligà moltshomes i dones a abandonar la seva ter-ra i refugiar-se en altres llocs. Però els



autors ens demostren que no forenpocs els que patiren aquest desterra-ment forçat. Malgrat que el llibre nas-qué amb vocació de síntesi, pel que faa la primera part dedicada a Mallorcaens sorprèn amb molta informacióinèdita d’inestimable valor, fruit, sensdubte, d’una intensa i difícil tasca derecerca a través de fonts orals. Dotzetestimonis esdevenen les més valuo-ses fonts d’informació per aclarir unsesdeveniments esborrats de la memò-ria popular, a la vegada que conferei-xen a l’obra un caire molt més huma-nitzat. Al cap i a la fi, parlem d’uns fetsi d’uns homes que difícilment podentractar-se com a simples xifres, puixdarrera cada un d’ells hi ha una histò-ria d’extraordinària intensitat emocio-nal, d’esperances i desesperacions,d’impotència i de fracàs, d’enfonsa-ment i de supervivència.

Si bé la part dedicada a Menorca iPitiüses és molt breu —realment dese-quilibra l’obra—, cal destacar el capí-tol dedicat a l’exili forçat dels mallor-quins. Aquí es recorren els principalsesdeveniments que propiciaren l’exilides del mateix dia de l’AixecamentNacional. Al llarg dels vuit capítols dequè consta aquesta part del llibre, s’a-nalitzen exilis molt diferents, des delsmallorquins refugiats a la Menorca re-publicana o a Catalunya, fins als quefinalment es retiraren cap a indrets

més llunyans, com ara França, Angla-terra, Itàlia, Algèria o Amèrica del Sud(en aquest cas es parla d’exiliats a laRepública Dominicana, Veneçuela, Ar-gentina, Colòmbia, i Mèxic).

Cada exiliat és, com ja he dit, unahistòria; i aquest llibre esdevé unaobra extraordinària des del momentque enceta una línia d’investigació nosuficientment explorada encara desde Balears. Cal dir que molts delsnoms que apareixen en aquest llibrepertanyen a mestres i/o professors,entre ells Joan Comas, exiliat a Mèxic,la seva germana Margarida, exiliada aAnglaterra, o un dels fundadors delfamós Col·legi Cervantes de Palma,Francesc de Sales Aguiló, mort a Bo-gotà l’any 1956. Malgrat això, crecque pels historiadors de l’educacióaquest llibre té interès des del mo-ment què s’atreveix a entrar en unespai de la memòria perduda, inde-pendentment que els protagonistesd’aquesta vergonyosa història fossinprofessionals de l’educació o no. M’a-gradaria destacar una crida que fanels autors des de les pàgines d’aquestllibre, a la qual m’adhereixo amb con-venciment: «Cal seguir en la recercadels protagonistes de l’exili, cal seguiren la recuperació dels testimonis queencara hi ha…»




SERRA I SALA, R. L’ensenyament primari a

Granollers durant la Segona República

(1931-1939). Edició de l’autor,2003.

Ens hem de felicitar per la publi-cació d’aquest estudi que, com indicael seu títol, presenta la situació del’ensenyament primari a la ciutatde Granollers durant els vuit anys devida de la Segona República, dividitsen dos períodes ben diferents, elscinc primers anys de situació mésnormalitzada (1931-1936) i els tresanys del, Consell de l’Escola NovaUnificada (CENU), que corresponenal període tràgic de la Guerra Civil(1936-1939).

La primera part aborda els antece-dents i la política educativa durant laSegona República, amb la presentacióde les escoles de la ciutat durantaquest període, i distingeix entre es-coles públiques, privades, privades decaràcter fundacional i privades decongregacions religioses (p. 23-52). Lasegona part es refereix a l’ensenya-ment primari a Granollers durant elsanys 1931-1936, amb la presentació dela situació de Granollers en aquest pe-ríode i la descripció de l’activitat so-bre «el mercat» a l’Escola GraduadaGenís Pereanton i Forns (p. 53-91). So-bre aquesta activitat l’autora presentaun dossier fotogràfic amb la repro-

ducció d’un treball fet pels nens l’any1934 contraposat a fotografies d’èpo-ca del mercat de la ciutat.

La tercera part del llibre, la més ex-tensa i la que constitueix pròpiamentel tema de la recerca, està dedicada al’ensenyament primari a Granollersdurant la Guerra Civil, amb la des-cripció de la intervenció del CENU enla planificació de l’equipament esco-lar (p. 95-116) i en el moviment delprofessorat (p. 116-143), la vida escolardurant la Guerra Civil (p. 143-176) i lesvíctimes de la guerra relacionadesamb l’ensenyament (p. 177). A l’apar-tat de la vida escolar, s’han de desta-car el testimoni de la mestra MariaBrau i Auferil del grup escolar Ferrer iGuàrdia, de qui publica un manuscrit(no datat, però de «molts anys desprésde la Guerra Civil») i el testimoni deJoan Triadú, mestre amb setze anys, ala mateixa escola, de qui publica ex-trets dels «diaris de classe» i dels ma-nuscrits del dietari dels anys 1938-1939. En realitat, aquest dietari,encara que no s’indica, ha estat publi-cat sota el títol Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (Barce-lona, Proa, 2001). És al juliol de 1936que són cremats els edificis de l’Esco-la Pia, obra de l’arquitecte M. J. Ras-pall, i del Centre Catòlic on es feienclasses nocturnes, i es confisquen elsedificis del col·legi de les Germanes



Carmelites de la Caritat de Santa Joa-quima de Vedruna i de l’Escola Anto-niana, dels PP. Franciscans Conven-tuals. El llibre acaba amb unesconclusions (p. 178), la bibliografia (p. 189-192) i dos annexos sobre la documentació testimonial 1936-1939(p. 193-203) i la cronologia 1857-1939(p. 205-224).

L’edició, de la mateixa autora, ésacurada, amb abundants reproduc-

cions gràfiques, alguns en colors. Feli-citem l’autora, que ja havia signat, encol·laboració, els escrits Mestres Monta-

ña, el seu treball i la seva època (Grano-llers, 1986, amb M. Ferrer, T. Mesegueri M. A. Murtra) i Canvi i continuïtat de

l’ensenyament a Granollers (1857-1994)

(Granollers, 1995, amb N. Llobet, C.García i M. D. Cladellas).

Rodolf PUIGDOLLERS I NOBLOM


Recensions i publicacions · passat del qual se’ns ha sostret la memòria a cop d’anys i anys...

Documents

Transcript of Recensions i publicacions · passat del qual se’ns ha sostret la memòria a cop d’anys i anys...