RELATS ERÒTICS - Futura Local · Anna Moore Forn ALEGRIA 75 Oriol Guilera Valls Sexe líquid 85...

2a edició concurs literari 2018

El viatge dels somnis KairósCalidesa, carnositat, exuberància

Premiats:

RELATS ERÒTICSDO PENEDÈS

II ConCurs LIterarI 2018

reLats eròtICs

Do PeneDès

Primera edició: Desembre 2018

© Diversos autors:Carolina Barceló, Fina Joseph, Josep Maria Morreres, Teresa Prats, Jordi Font-Agustí, Carme Ripoll, Anna Moore Forn, Oriol Guilera Valls, Xavier Vilaplana, Elisa Blanca

© d’aquesta edició: Fundació Futura Localwww.futuralocal.orgDisseny i maquetació: Elma PresasImpressió: Gràfiques Imprès Ràpid, S.L.

ÍnDeX

El viatge dels somnis 7Carolina Barceló

Al cor del Penedès 17Fina Joseph

Kairós 27Josep Maria Morreres

Amèrica 37Teresa Prats

Calidesa, carnositat, exuberància 45Jordi Font-Agustí

Les històries de l’habitació 13 57Carme Ripoll

Camins 65Anna Moore Forn

ALEGRIA 75Oriol Guilera Valls

Sexe líquid 85Xavier Vilaplana

Rafel 93Elisa Blanca

Aquest és un llibre de contes o relats breus, a on els autors han volgut plasmar l’essència del vi i l’estima-ció per la terra amb l’erotisme i el desig. No es tracta només de narrativa eròtica, es tracta d’un llibre que reivindica la cultura del vi en el sentit més ampli.

Els autors han estat capaços de copsar l’amor, l’erotisme amb el vocabulari propi del món del vi, i en aquest cas el vi ha estat sabor, olor, aromes, color... tot allò que hi trobem quan fem una bona degustació, però principalment el vi t’ha de donar plaer. El vi es plaer, i cadascun dels relats comporta un món imaginari del seu autor amb el vi i el plaer als nostre sentits,

Un agraïment a tots els participants d’aquest se-gon certamen, als cellers participants, als finalistes i guanyadors, als patrocinadors i col·laboradors del projecte i a la Fundació Futura Local

Francesc OlivellaDirector de la DO Penedès

7El viatge dels somnis

El viatgE dEls somnis1r Premi Relats Eròtics DO Penedès

Carolina BarCeló

WALDEMAR Aquell estava sent un viatge de bojos. A Berlín, un esverat despertar de matinada, un retard en el vol que el faria anar de bòlit durant el matí i un oblit que estava deixant-lo sense bateria al mòbil. Havia de ser fàcil, com els últims viatges de negocis al Penedès; el sol del Mediterrani, les planes amb fileres de vinyes cultivades que s’exhibien nues i poderoses sobre els tons ocres i castanys de la terra a l’hivern, les mà-quines llaurant la terra i els homes podant l’excés de vergues.

En sortir del celler, en Waldemar encara assa-boria la profunda calidesa del vi ecològic elabo-rat amb xarel·lo i criat en bota que li havien ofert. Anant cap al cotxe va fer una ullada al mòbil i va poder comprovar, amb certa desesperació, que no

8 Carolina Barceló

disposaria de GPS per tornar a l’aeroport. El temps s’havia tornat gris i fred, i l’espessor dels núvols era esfereïdora, conferint un aire dramàtic al paisatge d’altiplans conreats amb fileres de vinyes lligades i podades en Cordó Royat. Malgrat la foscor, el parat-ge seguia sent magnífic. De sobte, uns imprevistos flocs de neu van començar a caure. Sospirà descon-soladament, no presagiava una bona tornada a casa. Després de conduir durant una estona, les innocents volves van convertir-se en petites llances per acabar formant una increïble tempesta de neu. El cotxe va començar a relliscar i en Waldemar, que respirava angoixosament mentre sentia els desesperats xiulets del seu telèfon dient adeu, va enfilar l’última costera abans de precipitar-se al voral, després de cometre un fatal error amb els frens. Silenci... Perplex davant de tanta calamitat, va romandre quiet uns minuts, amb les mans aferrades al volant i panteixant com si acabés de fer un esprint. Després va sortir del cotxe i, sota els agressius i gèlids flocs de neu, va albirar els llums encesos d’una masia.

Havia caminat entre els ceps colgats de neu durant el que li va semblar una eternitat i, malgrat la tem-pesta, les torçades de peu sobre el terreny abrupte de les vinyes i alguna que altra enganxada amb les seves branques, va poder arribar a la casa.


LA FESTA A LA MASIARialles, brindis i confessions obscures. Abans d’ha-ver obert una altra ampolla de Clàssic Penedès, la Nàdia i la Marta ja havien destapat un dels seus somnis més íntims en una espècie de competició davant dels seus dos amics, els quals servien més vi escumós a les seves copes. El soroll del picaporta els va sorprendre. La Nàdia es va aixecar i, entre més rialles i bromes, es va dirigir cap a la porta com una diva, amb la copa a la mà. En obrir, va veure una figura titil·lant embolicada en un abric fins als genolls. Quan li va veure la cara, li va semblar fasci-nant; el front arrufat, els ulls lleugerament ametllats sota unes celles poblades i agressivament formades que li donaven un aire rude i alhora encantador. Aquell home li va demanar refugi amb la veu tre-molosa i un accent que semblava estranger. Sense pensar-s’ho, el va fer passar i el va acompanyar fins a l’habitació de les golfes sota l’encuriosida mira-da dels seus amics. En arribar, li va proporcionar una flassada gruixuda que hi havia al vell armari. Un rubor a les seves galtes va descobrir el seu es-tremiment mentre ell es treia l’abric i l’americana xops, deixant al descobert un cos fort sota la camisa humida i apassionadament abraçada a les seves es-patlles. Ella va tossir en un gest de comiat i ell li va

10 Carolina Barceló

agrair l’acollida disculpant-se per les molèsties. La Nàdia notava la sang bullint a la seva cara i, quan va sortir de l’habitació, el cor encara se li accelerava. Recolzada a la porta, va acabar-se la copa d’un glop; les bombolles juganeres, lluny de tornar-la a la rea-litat, la van transportar cap a la seva fantasia.

En Waldemar, esgotat i malalt per l’atrafegat dia, es va deixar anar sobre el llit i va estirar la càlida flassada sobre el seu cos. Mirant l’enteixinat del sostre, va creuar les mans sota el cap i es va quedar profundament adormit.

A LES GOLFESVa obrir la porta a poc a poc, per no fer soroll. La llum de la petita llàntia amb prou feines il·luminava l’estança. Hipnotitzada per la morbosa curiositat que la tenia presa, la Nàdia va escodrinyar-lo pel badall de la porta, tractant de veure si dormia. Va entreobrir els llavis en un gest ansiós i va continuar amb passes insegures fins al peu del llit, des d’on va poder contemplar el desconegut, que romania cap per amunt amb els braços estesos sobre el coixí. Semblava desmaiat i ella va sentir que s’ofegava de desig; aquell home tenia el poder d’un imant, amb la seva respiració entretallada mentre es retorça-va lentament en un suau deliri. Es va apropar per


observar amb atenció la seva cara i, amb compte de no despertar-lo, va afluixar-li el nus de la corbata que semblava escanyar-lo. Era un rostre molt agradable; els ulls tancats mostraven unes boniques pestanyes negres sota unes celles ben formades. Va imaginar una mirada tendra i càlida i es va estremir. La bar-ba de pocs dies li donava un aire molt masculí, i les línies lleugerament marcades que s’escolaven des de les aletes del nas fins a la comissura dels llavis presagiaven un somriure preciós. Es va ajupir i el va besar amb dolçor, fregant subtilment els seus llavis.

En Waldemar va obrir els ulls; se sentia entumit i exhaust. Podia veure els flocs de neu ataronjats que volaven pel costat del fanal que treia el nas per la finestra de la cambra. Quan va girar el cap, allà estava, en la penombra, aquell cos esvelt d’una be-llesa flagrant enfundat en un vestit color cirera amb el petit esbós de la seva cama escapolint-se entre bastidors. Es va incorporar ràpidament demanant-li disculpes per haver-se quedat adormit. La Nàdia somreia mentre li explicava que l’esperava a sopar. Ell no s’hi va poder negar.

EL SOPAR DELS SENTITSEls va fer passar als quatre a l’enorme saló. Les rialles i la gresca dels tres amics van deixar pas a un silenci


encantat. Una foguera espetegava a la magnífica llar de foc que presidia la cambra; la tènue llum de les espelmes i del foc palpitant descobrien tímidament la configuració de l’estança, on els esperava una tau-la parada amb coberts d’argent sobre una tovalla en tons bordeus, cadires règies i uns acollidors sofàs de pell sobre una gran catifa de llana blanca. Els convi-dats van quedar bocabadats. La Nàdia va entrar a la sala. Sonava Passos a la neu de Debussy, que l’acom-panyava mentre s’acostava a la taula portant tres antifaços. En Waldemar se la mirava fascinat; aque-lla feminitat era d’un altre món. El vestit vermell volava, deixant entreveure les seves ben tornejades cames. L’habitació semblava moure’s lleugerament i el seu cap donava voltes degut a la febre. Quan ella se li va apropar, no va poder evitar aprofundir en el seu escot, contemplant aquells dolços turons ro-sats regits pels tirants de tela vermellosa. Ella va fer seure a taula els seus amics i els va fer posar els anti-faços; ells murmuraven nerviosos, obeint cegament. En Waldemar va pensar que es lliuraria d’aquell joc, però es va equivocar. Sense demanar permís, la Nàdia s’hi va acostar per l’esquena i li va col·locar suaument una bena als ulls. Ell es va posar rígid, va entreobrir els llavis i va engolir saliva en un lleuger signe d’excitació que va intentar amagar. La força


imantada que li recorria l’esquena li accelerava les pulsacions. De sobte, el so del llevataps girant contra el suro. Després, l’inconfusible soroll d’aquest sor-tint de l’ampolla i el líquid que queia amb suavitat a dins la copa. Amb els ulls tapats, l’oïda detectava amplificats els sons que volien substituir la vista: l’espetarregar del foc, els esclafits de la fusta verda i les passes subtils de la Nàdia passejant amunt i avall de la taula en servir-los les copes de vi mentre les notes compassades del piano acompanyaven els seus moviments i les seves indicacions. Escoltant-la, en Waldemar se la imaginava delectant-se amb la flairança del vi, agitant la copa i observant les seves llàgrimes amb deteniment mentre els revelava el co-lor cirera picota procedent de l’ull de llebre, intens i brillant com el seu vestit. Nerviós, va engolir saliva com si la veiés amb els seus carnosos llavis lluents i delerosos, fruit del primer tast. En la seva foscor, a en Waldemar li va semblar que es quedava sol amb ella. Va acostar la copa al seu nas en un tímid apro-pament a la seva aroma. La primera impressió va ser extraordinària; càlida i dolça. Després, va tornar a agitar la copa agafant-la per la cintura. Gran buquet, es delia per conèixer els seus matisos. Una intensa aroma de fruita madura el va portar al cel. Per fi, la Nàdia els va indicar que tastessin el vi; finalment


podria assaborir aquell plaer. Després d’aproxi-mar-se a poc a poc a la seva essència, va arribar el moment de besar la copa. Suaument, amb calidesa. En boca, un sorprenent sabor acaramel·lat i vigorós alhora. Era tal i com l’havia imaginat; el seu cos, la seva fragància, el seu finíssim toc especiat i la seva elegància. Era pura passió. El tast a cegues va trans-portar els convidats a les vinyes per apreciar la seva fesomia abans del plor del cep, els va apropar als tocs de fusta nova, als fons minerals de la terra dels seus turons i a les fragàncies herbàcies i de fruites exòtiques de les diferents varietats de raïm cultivat al Penedès; un espectacle sensorial amanit pels pre-ludis per a piano de Debussy. Després de l’últim tast, en Waldemar sentia que la febre i el vi s’havien aliat malèvolament per deixar-lo dolçament estabornit i li van treure el somriure innocent que la Nàdia havia imaginat a les golfes. Ella, amb la complicitat dels antifaços, va contemplar amb delit aquella entrema-liada expressió durant un moment, com si estigués sola amb ell, abans d’acabar amb el tast a cegues.

La resta de la vetllada va transcórrer plàcida; el sopar es va servir amb un cent per cent merlot rosat servit ben fred. Tots xerraven i reien. En Waldemar va donar-se a conèixer alegrement, i va atreure les mirades furtives de la Nàdia. Les postres van anar


acompanyades d’un Clàssic Penedès Brut Rosat, les bombolles del qual emergien enjogassades pel calze de la tulipa. Semblaven innocents, però no ho eren pas. De nou, en Waldemar va poder veure aquella implacable imatge que no voldria oblidar: ella, amb aquell pervers vestit color cirera, amb la copa de vi escumós color salmó que l’havia rebut a la porta de la masia. Havien passat tres hores com si res i en Waldemar es va excusar, agraint l’atenció rebuda; l’endemà seria un dia dur de tornada a Berlín. La Nàdia li va donar la copa encara mig plena i el va acompanyar escales amunt. Van arribar a la porta de les golfes. Tots dos es miraven fixament, més enllà del fons dels ulls. Havien quedat atrapats i no sabien com sortir-se’n. En Waldemar va sentir que la febre atacava un altre cop i la corbata l’oprimia. Aquella última copa d’escumós l’havia acabat d’atordir. Ella va mirar el seu captivador rostre en penombra per últim cop abans que l’encís desaparegués, va aixe-car la seva copa i ell li va respondre trincant la seva. «Per la retrobada!»

17Al cor del penedès

al cor dEl PEnEdès2n Premi Relats Eròtics DO Penedès

Fina Joseph

—Sí, d’acord. Ens veiem demà! —em diu efusiva l’Anna i penja el telèfon.

L’endemà, nerviosa pel retrobament, engalana-da amb el meu vestit florejat enfilo el carrer fins al cotxe. L’obro, m’assec i clico el Google Maps: Caves Llopart. 59 minuts. Engego la ràdio, abaixo la finestra del cotxe i arrenco camí a Sant Sadurní. Sona una cançó que m’encanta. Amb la música a tot drap i els cabells revolucionats pel vent em trobo a Arenys, davant de casa l’Anna; toco el clàxon. Com quan érem joves, surt de casa seva amb un somriure d’orella a orella, entra al cotxe i ens abracem càlidament. En un instant ja hem recuperat els anys que hi ha hagut entre nosaltres, com si ahir mateix haguéssim estat juntes al pati de l’escola.

18 Fina Joseph

—Nena, quant de temps! Estàs guapíssima! —em diu somrient.

—Tu sí que estàs guapa. Preciosa, diria! Anem a buscar l’Aina, que no es faci tard.

Quan entrem al seu carrer, l’Anna li envia un mis-satge de veu:

—Estem a fora esperant. Baixa!Em miro els llavis prims i sedosos de l’Anna; la

lluïssor dels seus ulls delaten com em trobava a faltar. S’apropa a mi, em fa un petó sec a la boca i somriu.

—Dolenta! —riem totes dues a la vegada.D’un portal surt l’Aina, somrient, està espectacu-

lar; sembla que no hagi passat ni un dia d’ençà de la llicenciatura. No com jo, que semblo un vedell amb pits. Sortim del cotxe, l’Anna i jo diem a la vegada:

—Aina! —Anna, Valèria!Ens fonem en una abraçada conjunta, com les que

ens fèiem d’adolescents. La dolçor afruitada del per-fum de l’Aina m’embriaga. Ens abracem de nou i ens petonegem una i dues vegades, fins i tot tres. Ens enyoràvem.

Ens enfilem al cotxe i comencem a xerrar pels descosits, talment com si no ens haguéssim vist des del parvulari.


—Ens espera a les caves, en Carles? —pregunta l’Aina.

—Sí, hem quedat directament allà. Viu molt a prop —diu l’Anna entusiasmada.

Seguim les instruccions del Google, entre xerra-meca i xerrameca ja estem al Penedès. Els verds i marrons intensos ens atrapen des de fora del cotxe i de sobte es fa el silenci. Abaixem els vidres, ad-mirem el paisatge i ens impregnem de la fragància primaveral que entra per la finestra i ens embulla la melena, flaire a fulla tendra i a sol tímid. El cel serè presagia l’arribada del bon temps. L’aire fresc i la sorra humida encara estan prenyats de l’agonitzant hivern.

Arribem davant l’edifici de les caves i baixem del cotxe. En aquell precís moment veiem en Carles, que aparca just al costat. Quan baixa del vehicle puc admirar el seu cos esculpit de gimnàs. L’Anna em mira i somriu, malèfica. Ells es veuen sovint, són molt amics i encara que visquin lluny l’un de l’altre queden per fer sopars i dinars. Jo, feia una eternitat que no veia a cap d’ells: entre la feina i els tres nanos és impossible trobar un instant per a mi. Com un impuls, em col·loco bé la pitrera dins del sostenidor i em poso els cabells darrere les orelles, el miro i m’hi apropo. El seu perfum embafador m’atrau com

20 Fina Joseph

la mel a l’abella. Li faig dos petons i ell m’agafa la cintura. Merda! Em notarà els sacsons sota la seva mà ferma. Li somric i em desempallego d’aquella sobtada mostra d’afecte, no sense abans deixar-me fer un llarg petó. L’Anna se li tira al damunt amb una abraçada sobrepassada, es besen i segueixen uns instants més abraçats. Jo els miro bocabadada. L’Aina espera pacientment el seu torn. Els mira i es posa les ulleres de sol al cap; amb el seu millor somriure fa un pas endavant. Ell la veu, es separa de l’abraçada amb l’Anna i diu:

—Ets tu?—Sí, si vols dir com que soc jo l’Aina, sí!—Eiiii!Fa un gran pas cap a ella, li acarona la cara i ella

es deixa fer; li somriu dolçament, com el perfum de tots dos.

La porta de les caves s’obre i surt un noi espavilat i amb cara d’espinguet que s’apropa i diu:

—Noies, Carles... Quan vulgueu comença la visita, us estem esperant.

Entrem al vestíbul, som una quinzena de persones que fem la visita guiada i el tast. Ens fa una classe ma-gistral i molt instructiva de la història familiar dels Llopart. Molt interessant. M’imagino en Bernardus Leopardi en aquestes terres a l’heretat de Can Llopart


de Subirats. El guia ens segueix explicant com la família i com les adversitats de la Història van fer d’aquest celler el que ara és, mentre pugem cap a la terrassa que ens duu a les vinyes. Des d’allà dalt es veuen les corbes de les muntanyes de Montserrat, que ens saluden des de sota el cel blau. Respiro pro-fundament impregnant-me d’aquella aroma i em giro per mirar de nou les muntanyes: a contrallum veig les siluetes perfectament dibuixades de l’Anna i l’Aina abraçades, com dues muses esculpides que formen part del paisatge bucòlic. Somric mentre ad-miro la bellesa dels seus cossos units. Caminem pel tros, trepitjant la terra fèrtil; venerant-la i observant com floreixen les fulles encara tímides dels ceps. El mestre s’apropa a nosaltres i ens explica quines són les varietats blanques: macabeu, xarel·lo, parellada, chardonnay, subirat parent i moscatell són l’especi-alitat de la casa per fer vi escumós; i les del negre, per al vi tranquil. Ens adreça a una escala que con-dueix al cor de la cava. Nosaltres quatre, enriolats però atents a les seves explicacions, ens fem selfies. Mentre riem, en Carles ens agafa per la cintura i ens regala delitosos somriures, acompanyats d’algun petó fugaç i alguna bufetada malintencionada que cau a les nostres galtes del cul. En baixar a la foscor de la cava ens envaeix una olor peculiar, resclosida

22 Fina Joseph

i freda; anem quedant enrere del grup i ens xiuxi-uegem paraules amarades de temptacions pecami-noses. En Carles s’atura; se m’apropa tant que puc olorar el seu alè endolcit, sento el perfum de la seva pell a tocar de la meva, que, en un acte reflex, s’eriça, i els mugrons se’m tensen. Acluco els ulls assaborint la seva glopada ensucrada; a cau d’orella, com un murmuri provocador, em diu:

—Estàs preciosa, Valèria! Et mossegaria els pits i et rosegaria els mugrons com si fossin grans de raïm estiuenc, madur i dolç; deixaria que el seu sabor xopés la meva boca i m’omplís de tu, lentament.

Em fonc, les cames em tremolen i el batec del meu sexe és cada cop més frenètic i convuls. A contracor, faig un pas enrere, d’un salt m’escapo-leixo i m’agafo del braç de l’Anna fent com aquell qui no vol la cosa, tot i que el cor em batega tan fort que pretén sortir del meu pit. Ell em mira i em fa l’ullet seguit d’un pulcre petó a l’aire, fresc, d’amic. Enriolat, persegueix juganer l’Aina. Es queden una mica enrere i s’aturen, els escolto riu-re; entre les ombres els veig cargolar-se, petonejar-se. Espiant-los, l’Anna i jo especulem sobre què estan fent aquell parell i també ens enriolem, ens agafem de la mà i anem caminant per les entranyes


humides de la cava, amb les parets folrades de milers d’ampolles verdoses de vi, talment com un collage de culs arrodonits. Escoltem la fressa del grup i ens hi apropem.

—Estem a la biblioteca, lloc de laboratori i reflexi-ons dels nostres experts. A la dreta teniu les ampo-lles per analitzar, conserven les etiquetes... —diu el mestre mentre ens explica els anys de les ampolles exposades.

—Quin lloc més bonic —dic a l’Anna.—Sí, m’encanta. Un lloc ple d’història, de llegat fa-

miliar. Els vins ja hi eren abans de néixer nosaltres... i fins i tot abans de néixer els nostres avis.

Mentre escoltem atentament, sentim al nostre darrere com l’Aina i en Carles arriben envermellits. I no serà de la calor de la cava! Els miro i ric, els dos em miren i em fan l’ullet. El grup marxa cap a la sala de pupitres i els quatre ens quedem allà, quiets, observant-nos.

—Què fèieu? —pregunto amb sorna.—Res! —em contesta l’Aina.—Què? Tu també en vols? —em diu en Carles ma-

grejant-me el paner.—Carles! Estigues quiet!L’Anna i l’Aina esclaten a riure, s’apropen, s’abra-

cen i es besen lentament, es toquen. Jo m’inquieto i

24 Fina Joseph

en Carles em mira, somriu i m’agafa la cintura. Em fa un petó humit, amb la llengua encara amb gust a l’Aina, em besa amb desesperació. Les cuixes amarades em delaten. Ell, decidit, m’apuja el vestit florejat i em grapeja amb dits experts el mullader. Sento rialles darrere meu i la flaire dolça de l’Aina al meu coll. Giro el cap i sento els seus llavis molsuts que s’enganxen als meus. Sento la seva llengua tova i calenta que llepo, llaminera i golafre. Unes mans suaus m’agafen els pits, que vibren sota els dits fe-menins de l’Anna. Aquí, a la biblioteca, damunt la taula rodona envoltada de vins antics que llueixen dignes, observadors dels nostres cossos vibrants, en Carles em penetra. Les meves amigues em xar-rupen els pits, juguen amb la meva pell i banyen de fluids el meu cos exuberant, exultant de plaer. La meva pell estremida tremola i el meu sexe batega amb força, mentre l’Anna em besa dolçament, amb la llengua tèbia i els dits juganers ballant sobre els meus mugrons encara tensos de delit. En Carles ens deixa fer a les tres, s’apuja els pantalons i desa-pareix per la gran cambra de pupitres. Mentrestant, les dues amigues i jo descobrim els perfums dels nostres cossos embriagats de pell, ara amb menys deliri, amb petons assossegats i dits guaridors que acaronen les nostres ferides dels anys.


—Noies —ens desperta de l’estat de letargia en Carles—. Tasteu.

Ens dona una copa a cadascuna de nosaltres.—Us presento el Gran Reserva Brut Nature

Leopardi! Xarel·lo, amb una part de macabeu, una altra més petita de parellada i una encara més petita de chardonnay!

Me la miro i veig com una fina bombolla enfila la copa; és una bombolla abundant i viva. Talment com jo em sento ara: VIVA!

—Tasteu! Fem un brindis, per nosaltres! Ex vite vita!

Les tres alcem la copa i prenem un glop d’aquell cava fresc que sento juganer a la boca.

—Mmmm, té gust de fruita dolça —dic entusiasmada.

—Fa olor... Fa olor... Mmmm... Espereu —diu l’Anna tancant els ulls—. Em recorda els diumenges quan entro a comprar a la pastisseria. L’aroma en-dolcida. No us ho recorda?

—A mi, em ve perfum de préssec. Si ensumeu fort i aguanteu la flaire a dins...

—A mi m’encanta la bombolla, em fa pessigolles —riu en Carles.

—Doncs a mi, quan ja me l’he empassat, em ve l’olor del bosc, d’aquella planta que rosegàvem

26 Fina Joseph

quan anàvem passejant per la muntanya de l’es-cola... De fonoll!

Els quatre, emportats per les fragàncies dels nos-tres cossos i del gust d’aquell vi escumós, ens sub-mergim en els records d’un ahir encara latent. Com el cep, viu, atorgant vida a la vinya, obsequiant el nostre paladar i regalant la nostra pell, ara impreg-nada dels perfums del Corpinnat.

27Kairós

Kairós3r Premi Relats Eròtics DO Penedès

Josep Maria Morreres

—Els antics grecs, que estaven en tot —anava dient ella mentre deixava despreocupadament bossa i ja-queta damunt d’una cadira i anava obrint els llums—, distingien entre Cronos i Kairós. Cronos era el déu del temps, del temps que s’escola irrefrenablement com les aigües d’un riu, del temps que ens arrossega cap a la mort; Kairós, en canvi, era el déu del temps que s’atura, d’aquell instant que omple de significat tota una vida. Kairós ens fa evident que el temps és una successió d’instants, un darrere d’un altre, i que els podem deixar passar o els podem viure: aques-ta és una decisió que només depèn de nosaltres. El temps passa per a tothom, però per a cadascú de no-saltres passa de forma diferent, i és d’això, d’aquesta forma particular de fer passar el temps, que en diem vida. Vivim en el temps com dalt d’una onada, una

28 Josep Maria Morreres

onada que ens arrossega sense que hi puguem fer res, que ens porta allà on vol i com vol, però res no ens impedeix de gaudir de l’experiència. És quan aprenem a viure l’instant present que el temps deixa de tenir importància, que tot esdevé etern. Si hem estat de sort haurem descobert que el que ens convé és aprendre a viure el moment present i gaudir amb intensitat d’allò que la vida ens ofereix, sigui el que sigui. No hi estàs d’acord?

Ell, que coneixia les seves dèries, se la menjava amb els ulls i no es podia estar de preguntar-se com es podia ser tan maca, com es podia tenir un cos tan perfecte, una intel·ligència tan brillant, una actitud tan engrescadora. Feia un parell d’hores badava en-tre les taules de novetats d’una llibreria, a la recerca d’una lectura que l’ajudés a combatre la soledat o que li obrís noves perspectives, i ara, després d’un retrobament indubtablement propiciat pels déus, tornava a aquell mas perdut entre vinyes i hi torna-va amb aquella dona que l’havia fet l’home més feliç del món i, també, el més desgraciat.

Mentre discursejava, amb la seguretat de qui es mou en un territori que li és propi, ella va anar fins a la nevera, la va obrir i va contemplar la col·lecció d’ampolles que hi tenia; en va triar una, la que li va semblar que encaixava millor amb aquell moment, i

29Kairós

la hi va mostrar amb orgull, com si cerqués la seva aprovació. Colet, deia l’etiqueta; Assemblage Extra Brut, s’hi llegia en lletres més petites. Ell, que estava més interessat en ella que en el que li pogués oferir per beure, va mostrar la seva conformitat.

—Potser vols emborratxar-me per aconseguir els teus propòsits lascius? —li va preguntar amb sornegueria.

—De cap de les maneres —va dir ella amb un èm-fasi potser un pèl exagerat—. No crec que em calgui fer-ho perquè em fa l’efecte que compartim aquests propòsits lascius, com tu els anomenes, perquè ha quedat molt clar des del principi què era el que vení-em a fer aquí i em consta que no ets dels que es fan enrere, dels que prometen el que saben que no poden donar. Però no vull emborratxar-te, sobretot, perquè quan ens emborratxem se’ns obnubila la ment, per-dem el món de vista i després ens costa recordar el que hem viscut, i jo, que soc partidària de viure-ho tot amb plena consciència, de gaudir cada experièn-cia que m’ofereix la vida, vull que recordis aquesta nit, que recordis tot el que farem, tot el que viurem.

—I tot el que beurem —va concloure ell—. Perquè, per a tu, això sempre ha estat important.

—Pinot noir i chardonnay —el va informar, molt seriosa, ella—. La verema es fa relativament d’hora,


a mitjan agost, quan el raïm encara no està del tot madur, de manera que conservi aquesta acidesa característica, i després, el que és definitiu és la criança en rima durant trenta mesos. No és un vi que sigui per beure a diari, sinó que el reservo per a ocasions memorables.

Feta la presentació, amb una delicadesa no exempta de fermesa, va desfer el morrió metàl-lic i, sense acabar-lo de treure, va subjectar el tap mentre feia girar suaument l’ampolla pel cul. El tap va sortir amb un lleu espetec. Tot seguit va servir dues copes i n’hi va oferir una amb un som-riure als llavis que era una promesa dels plaers que els esperaven.

Com qui segueix un ritual ben après, ple de signi-ficat, ell va mirar la copa de besllum per valorar-ne el color, la va flairar intensament i va fer un primer glop, retenint el líquid dins de la boca per perce-bre’n tots els matisos abans d’empassar-se’l. El va sorprendre agradablement aquell color de coure, amb una bombolla petita, que es desprenia des del fons i pujava lentament, i l’olor de sofre, potser de fusta mullada, i el seu gust intens, com de melme-lada; tot era harmònic i concret, com havia de ser. Ella el va imitar amb un posat burleta: també va observar i olorar la seva copa i, tot seguit, se la va

31Kairós

acostar a l’orella i va escoltar atentament abans de fer un gest d’aprovació.

Ell se sentia insegur i esperançat; ella, eufòrica i il-lusionada, amb ganes de parlar, amb ganes de riure, amb ganes de fer l’amor. Era una dona que sabia el que volia i que estava disposada a fer el que calgués per aconseguir-ho; ell n’era conscient, i era això el que el neguitejava i l’excitava al mateix temps.

—Mira aquesta copa —va sentir que li suggeria ella—. Què hi veus?

—Una copa de vi amb bombolles, un Clàssic Penedès, perfecte per celebrar el nostre retrobament. Aquests anys sense tu se m’han fet molt llargs, t’he trobat a faltar contínuament.

—En aquesta copa de vi hi ha concentrat tot el temps del món —li va explicar per defugir uns retrets que no estava amb ànims d’escoltar—. Hi ha el temps de la lenta maduració del raïm als ceps, hi ha el temps de la verema, hi ha el temps de la criança, però hi ha tam-bé una història molt més antiga que és el que ens ha permès arribar fins aquí. Tota la història del món està concentrada en aquesta copa. Aquest vi que bevem no és el mateix que Ganimedes servia a Zeus, no és com el que coneixien els antics grecs, ni tan sols com el que es bevia a la Roma dels Borja. Ha calgut molt de temps, molt de treball, molta imaginació i molts


coneixements per arribar fins això. En aquesta copa de vi hi ha reflectida la història de la nostra cultura, de la nostra gent, de la nostra terra. En aquesta copa hi ha il·lusions, somnis, projectes que s’han fet realitat.

Ell l’escoltava embadalit, més atent al moviment dels seus llavis que al sentit de les seves paraules i pensava que la felicitat és tan efímera com el plaer, que tant de bo pogués aturar aquell instant i mai no s’hagués d’enfrontar a un futur sense ella. Una om-bra de tristesa li va creuar la mirada. Ella potser se’n va adonar, perquè ràpidament va afegir:

—No voldria que et fessis falses il·lusions. Deixem les coses clares des d’un començament. Ja em conei-xes, ja saps què és el que m’agrada i el que no, el que estic disposada a fer i el que no em pots demanar de cap de les maneres. T’he portat aquí, a aquesta casa, per fer-hi l’amor, per passar-nos-ho bé, en cap cas per escoltar els teus laments o fer-me responsable de la teva sort ni molt menys de la teva felicitat. Ras i curt: prefereixo fer-te de puta que de mare.

—Mai no n’has tingut prou amb ser qui reparteix les cartes —no es va poder estar de dir-li, dolgut—, has de ser la que decideix a què es juga i amb quines regles... I és això el que et fa irresistible.

—I les meves regles, estimat, diuen que hi ha un temps per a les paraules i un temps per als fets, un

33Kairós

temps per a la nostàlgia i un temps per a l’acció. No tenim tot el temps del món; hem d’anar per feina.

Va fer un altre glop, profund i golut, i li va oferir els llavis. Ell la va besar i ella el va correspondre amb avidesa, gairebé amb ferocitat, com si tingués pressa per recuperar el temps perdut, els besos mal-baratats. Va ser un bes líquid, amb un gust de fruita verda, àcid i refrescant.

—Si en saps el plaer no estalviïs el bes —li va recitar ell a cau d’orella—, que el goig d’amar no comporta mesura. Deixa’t besar, i tu besa després, que és sempre als llavis que l’amor perdura.

—La teva devoció per Salvat-Papasseit és una de les coses que més m’agraden de tu.

Mentre el besava, ella li va anar descordant els botons de la camisa i li va acariciar el pit. Ell la va correspondre tirant-li amunt el vestit, però es va tro-bar que no l’hi podia acabar de treure si no deixava de besar-la, cosa que li va semblar un dilema irreso-luble. Ella el va ajudar amb un gest tan ràpid com efectiu. La imatge de la pròpia nuesa davant d’un home encara parcialment vestit l’excitava, i l’excita-ció la feia ser agosarada.

—Aquests anys sense tu se m’han fet molt llargs —va insistir ell amb un punt de melangia.


—No hi pensis —li va aconsellar ella—. O, encara millor, pensa-hi. Pensa que, en l’amor i en la passió, l’absència també és necessària.

Amb les puntes dels dits, gairebé sense fregar-li la pell, ell li va acariciar el clatell, les espatlles, l’esque-na, les natges, la part del darrere de les cuixes, els turmells, els peus.

—Si continues fent això —el va advertir—, em fa-ràs parar boja.

—Aquesta és la idea —va reconèixer—. Vull fer-te gaudir com mai no has gaudit.

—És un propòsit difícil, però meritori —va res-pondre ella, entre l’escepticisme i el desafiament—. Estic segura que t’hi esforçaràs tant com podràs.

Es van estar besant apassionadament una bona estona, com es besen els adolescents. De tant en tant s’aturaven per agafar aire, mirar-se als ulls i fer un glop d’Assemblage. Quan va creure que era el moment propici, ell li va passar els dits pel delta, sense voler anar més enllà de la percepció del tacte de seda que oferia; ella va sospirar i es va estremir lleugerament: semblava evident que era el que havia estat esperant.

—El sexe és com el vi —li va dir ella—; hi ha qui en beu per fer-se passar la set, hi ha qui el tasta per cap-tar-ne les subtileses o, més sovint, per fer ostentació

35Kairós

dels seus coneixements, i hi ha qui el viu, qui el viu com una experiència irrepetible.

—Sempre podem tornar a follar amb un amant si ens ha fet el pes, sempre podem obrir una altra am-polla del vi que ens ha agradat; no veig per què les bones experiències han de ser irrepetibles. És més, jo crec que el que tenen de bo tant el vi com el sexe és que es pot repetir tantes vegades com vulguis.

—No és mai el mateix, estimat; si ho fos, no valdria la pena que ens hi escarrasséssim tant. Dues gotes d’aigua només s’assemblen si no les observes amb prou atenció. Una bona cardada no és mai igual a una altra bona cardada, un glop d’un vi excel·lent és sempre diferent al següent. Cal gaudir de les coses intensament, amb plena consciència; si ens distra-iem, si no hi posem els cinc sentits, tot es dilueix, tot esdevé vacu.

Després d’això ja no van dir res més. Es van dedi-car en cos i ànima a fer-se l’amor, apassionadament ella, desesperadament ell, conscient que potser no la tornaria a veure, conscient que cal atresorar els instants de felicitat que ens són atorgats amb agraï-ment, sense fer preguntes. Van fer-se l’amor apassi-onadament, desesperadament, com si els hi anés la vida; perquè, encara que no ho sabessin, era la vida el que els hi anava.


Els antics grecs, que se les sabien totes, tenien raó: vivim immersos en Cronos, però és de Kairós, d’aquests instants irrepetibles, que vivim.

37Amèrica

amèricaTeresa praTs

La Júlia es va despertar quan un raig de sol li va acaronar la galta. No recordava on era, ni quin dia era, ni qui era. De sobte, tots els records van venir alhora i una sensació de vertigen la va aclaparar. La primera reacció va ser tapar-se, de cap i tot, amb els llençols. Com si d’aquesta manera pogués amagar al món i a ella mateixa l’experiència viscu-da. I en notar-se nua, encara que la seva nuesa no-més fos visible per a ella mateixa, va envermellir de cop. La sufocació la va obligar a treure el cap d’entre l’entortolligament de llençols i cobrellit per poder agafar l’aire que, en aquells moments, notava que li faltava. Llavors va sentir un soroll d’aigua provinent de la cambra de bany, alhora que la veu de baríton de l’Aleix entonava amb tot l’encert la seva ària preferida, Nessun Dorma, i al final d’«All’alba vincerò» va reconèixer que no va

38 Teresa Prats

ser a l’alba quan va vèncer, sinó feia ja unes quan-tes hores, quan van entrar a l’habitació d’aquella casa rural «con encanto».

En una sola nit, a la Júlia li havien canviat els es-quemes i els conceptes. Se li havia capgirat tot el que fins llavors considerava la base de la seva educació, i el convenciment que la fermesa de les seves creences era el pilar inamovible de la seva vida. I la culpa de tot la va tenir el regal que l’Aleix li va fer pel seu aniversari. Un llibret d’aquells d’experiències, que s’anuncien a tort i a dret com a inoblidables. I a fe de Déu que aquesta ho havia sigut. Inoblidable i amb la capacitat de fer un gir de cent vuitanta graus a la seva existència.

El fet de pertànyer a una família de fermes cre-ences religioses, catòlica, apostòlica i romana, va anar acompanyada de l’educació acadèmica en una escola de monges, on, a més d’ensenyar-li a sumar i llegir, van inculcar a la Júlia una por sense mesura als perills de la concupiscència de la carn. Això va deixar-li una empremta que la feia considerar els òr-gans del cos, de cintura en avall, com una cosa bru-ta que no es podia esmentar sota cap consideració (justet a cal metge i encara amb eufemismes). Això de concupiscència sonava a podrit, per tant, pudent, per tant, execrable.

39Amèrica

Quan va conèixer l’Aleix se’n va enamorar boja-ment. Li agradava tot, d’ell: el seu físic atractiu, les seves mans de dits llargs de pianista, el seu sentit de l’humor. Tot en ell era perfecte. Però clar, la perfecció absoluta és sabut que no existeix i l’únic reprovable que la Júlia trobava en l’Aleix era una desmesurada obsessió per fer córrer pel seu cos aquells meravello-sos dits de pianista. Li va costar molt convèncer-lo de mantenir la castedat fins al matrimoni. L’Aleix ho trobava una bajanada. Va accedir-hi amb una mica de disgust, si bé, per altra banda, per buscar-li el cos-tat bo va pensar que aquella noia tan seriosa, formal i bonica li convenia. No tenia el cap ple de pardals, sabia molt bé on tenia la mà dreta i estava segur que al seu costat arribaria lluny. A més, un cop casats, tindria prou temps per viure amb ella una vida ple-nament satisfactòria en tots els aspectes.

Però el que es va trobar a la nit de noces va ser una Júlia enravenada, disposada a consumar el ma-trimoni com un mal necessari per poder tenir fills; a ella li costava d’entendre com Déu nostre Senyor, que havia creat l’home i la dona, els feia passar per aquell tràngol tan... fastigós, per dir-ho d’alguna manera. O sigui que l’Aleix, en comptes d’una dona disposada a descobrir i gaudir amb ell els misteris del sexe, es va trobar amb una esposa disposada al

40 Teresa Prats

sacrifici, com un anyell a l’escorxador, que consentia consumar el matrimoni com un deure.

L’Aleix, home pacient, comprensiu i enamorat de la Júlia fins l’infinit, va creure que, de mica en mica, aconseguiria ensorrar les muralles de Jericó i que, un cop conquerida la ciutat, tot serien flors i violes. Però el dies anaven passant i res no canviava en l’actitud d’ella. Fins que, pel seu aniversari, li va regalar aquell pack que consistia en una estada a una casa rural del Penedès, un sopar amb maridatge de vins de la zona i una nit romàntica «en un entorno delicioso».

Quan van arribar-hi, van veure que realment l’en-torn ho era, de deliciós. Ells provenien de la Segarra, amb els seus castells de frontera, el paisatge ufanós de primavera amb els camps de civada i blat d’un verd exultant, acaronats per la brisa que els fa onejar com un mar interior. Però aquest encant dura poc perquè, un cop feta la collita, la terra queda polsosa i pedregosa. Per això, aquell ordre dels ceps alineats com soldats en formació, els pàmpols tremolant mo-guts per la marinada i la muntanya de Montserrat com a teló de fons, va impressionar la Júlia, que va trobar que la disposició d’aquells conreus tan endre-çats esqueia perfectament a la seva manera de ser. Aquí tot està com cal, va pensar.

41Amèrica

Van passejar entre vinyes i van visitar unes bode-gues. L’olor del vi envellint en botes de roure francès, les grans naus de temperatura inalterable on l’ordre de fora continuava dins, el respecte escrupolós del màgic procés que cal seguir per elaborar uns vins dignes de la taula dels déus, tot plegat va anar pene-trant dins el subconscient de la Júlia, que mai de la vida havia pensat que el menjar, acompanyat d’un vi adient, pot arribar a ser un plaer. I, per cert, gens pecaminós, ja que el mateix Jesús va convertir aigua en vi i també el va oferir als seus apòstols com a la seva sang en l’últim sopar.

Amb aquest estat d’ànim van anar a sopar. La tau-la ben parada i uns entrants de cuina d’autor acom-panyats d’un xarel·lo a la temperatura exacta, els va predisposar a passar a un primer de peix, que van regar amb un parellada aromàtic i sec que contras-tava amb la melositat del llobarro que tenien al plat. Amb el segon, un capó de Vilafranca, els van servir un negre aristocràtic i consistent, que semblava fet expressament per ser degustat amb el rostit especta-cular que van menjar. I les postres? Doncs un assor-tit de pastissets casolans i, per veure, malvasia. Tot perfecte. Un sopar digne del gurmet més exigent.

Un cop acabat l’àpat, van encaminar-se tot passe-jant a la llum de la lluna, entre vinyes, a la casa on

42 Teresa Prats

havien de passar la nit. Van arribar a l’habitació i la Júlia, amb aquella meravellosa sensació de felicitat, amb aquell flotar sense deixar de tocar de peus a terra, es va deixar caure al gran llit que els espera-va. L’Aleix, amb l’ànim semblant al de la Júlia, va estirar-se al seu costat. Va començar a acariciar-la molt suaument, sense presses. Els ulls, els llavis, les orelles, a poc a poc i oh, sorpresa, ella es deixava fer. No deia res, els ulls tancats, la respiració tranquil·la. La va besar, un petó tènue, lleuger i, per sorpresa seva, la Júlia li va correspondre amb una fogositat desconeguda en ella. Es va començar a despullar a la vegada que, amb delicadesa, anava traient-li la roba. Els dits de pianista tenien ben apresa la partitura i va començar a fer-los anar amunt i avall per tota l’extensió del cos d’ella. Li va explorar tots els ra-cons, amb els dits, amb la boca. La va llepar, xuclar, rebregar, a la vegada que ella s’estremia, s’arquejava, s’oferia, gemegava i acompanyava les mans d’ell, la boca, el seu membre erecte cap allà a on ella volia que s’entretingués. Aquella penetració va ser la més fàcil de tota la seva vida en comú. La muntanya de Venus enlairada se li oferia com una talaia que ama-gués la cova del tresor. I l’Aleix hi va entrar, i amb el ritme sostingut d’un corredor de fons va arribar a la meta, a la vegada que la Júlia va sentir dins seu com

43Amèrica

s’obria una ampolla de cava, amb l’espetec que fa festa, amb les bombolles que pugen i pugen, amb tot l’esclat que fa vessar la copa. I es van sadollar l’un de l’altra en una comunió perfecta.

L’Aleix va sortir de la dutxa i va veure com la Júlia se’l mirava somrient. Li va preguntar:

—De què rius? I ella va respondre:—Ja ho veus. No m’hauria pensat mai que, entre

la muntanya de Montserrat i la de Venus, desco-briria Amèrica.

44 Teresa Prats

45Calidesa, carnositat, exuberància

calidEsa, carnositat, ExubErància

Jordi FonT-agusTí

En Pere va agafar el cromatograma que li acabava d’arribar del laboratori del Consell Regulador i es va acostar al finestral a estudiar la gràfica. El seu laboratori d’enologia era al primer pis de l’edifici insígnia de la bodega, la casa pairal de la propietat, una construcció austera i harmoniosa encarada a migdia. Les rengleres de ceps s’estenien costers avall donant al serpentejar del relleu un aspecte vellutat. Des de bon principi s’havia trobat de gust en aquella bodega de la falda de l’Ordal. Els propietaris eren un matrimoni que avançava cap a la cinquantena. Ell, hereu de la casa, alt, amb panxa de felicitat, di-nàmic, emprenedor; ella, farmacèutica sense exercir, agradable, prima, en lluita constant contra els efectes del pas dels anys i del sobrepès. S’havia guanyat la seva confiança amb les millores que havia introduït

46 Jordi Font-Agustí

a la primera anyada i, sobretot, amb el blanc que ha-via preparat per al quaranta-cinquè aniversari de la mestressa. «L’equador de la meva vida», havia dit mig en broma mig seriosament, «carpe diem».

Es mirà la gràfica que tenia a la mà i pensà que era com un registre de la seva vida sentimental recent: una relació acabada en una altra comarca i, ara, el perillós joc del flirteig amb la mestressa. Els pics i les valls li confirmaren el que es temia: en el vi en què estava treballant no hi havia prou concentració de glicirizina i per això el regust de regalèssia no tenia la intensitat que ell buscava. La regalèssia és una aroma pròpia dels vins negres i sabia que, trobada en un blanc, seria una novetat. El vi dels quaranta-cinc anys no havia estat gens malament, era elegant i delicat, femení com havia volgut la mestressa, però a ell li semblava poc expressiu, pretenia que apassio-nés a qui el tastés, que fes agafar ganes de tornar-te’l a posar a la boca per fruir-lo de nou, de la mateixa manera que uns llavis han de tenir quelcom d’espe-cial en besar-los perquè desitgis tornar-hi. Per això hi seguia treballant.

Mirà el rellotge, deixà la gràfica sobre la taula i va anar cap a la sala de juntes. Era dia de reunió plenà-ria. Hi havia els amos —ell com a cap, ella en funci-ons de responsable de comunicació—, l’encarregat,


el cap comercial, la dels comptes, el de l’empresa de transports i tres o quatre propietaris de vinyes, però, només entrar, es va sentir atret per la dona que venia d’una de les enginyeries agràries que treballa-ven per la comarca. El seu rostre serè, bell, de llavis petoners i mirada intel·ligent l’atragué com ho fa l’etiqueta d’una ampolla que de seguida intueixes que ha estat dissenyada d’acord amb el contingut. La sentí bromejar amb el vinyater del seu costat i era com si el seu riure fos l’aroma que, en decantar una bona ampolla, encomana el desig de tastar el vi. Se la mirà mentre parlava i li vingueren al cap les paraules carnosa, rodona, exuberant, musculosa, vigorosa... Com si de cop la llista d’atributs del vi hagués canviat de gènere.

Quan la reunió derivà cap a qüestions comercials i de logística, en Pere es dedicà a mirar alternativa-ment la Maria, que així es deia l’enginyera agrària, i la mestressa. Un parell de vegades que les mirades d’ell i de la propietària es creuaren, ella feu aquella cara de pòquer tan seva i que ell ja havia après a interpretar com una invitació a buscar-se després.

El seu flirteig havia començat amb l’encàrrec del vi per celebrar els seus quaranta-cinc anys. «Vull un vi tendre i lleuger, femení, que sigui com jo», havia dit, i aquí començaren les insinuacions sobre

48

la necessitat de conèixer-se millor. Era prima, rossa, sempre ben vestida i empolainada. Ella començà a aparèixer pel seu laboratori i ell començà a parar-se cada vegada més al seu despatx atret per la sensació de poder i de llibertat que irradiava. El publicista que els ajudava deia d’ella que sempre la trobava a punt perquè se li fes una fotografia per al catàleg promocional, però fou ell qui hi aparegué, dret da-vant el finestral del laboratori, lluint la seva bona planta de trenta anys ben aprofitats, amb una copa Riedel a la mà, apreciant els colors del vi contra el cel blau de fora. Recordava que havia insistit que no volia aparèixer mirant el vi a contrallum, que el cor-recte és examinar-lo contra un fons blanc, però no es sortí amb la seva; fins i tot l’amo li havia dit que no calia que fos tan purista.

A mesura que el vi dels quaranta-cinc anys ha-via anat avançant, el flirteig, també. Era un joc que ell vivia com a excitant i perillós a la vegada. Una aventura que havia començat amb mitges paraules («passaré a les quatre pel laboratori, vull compro-var si el vi encara és vigorós»), mirades incitadores comentades després («la teva mirada d’aquest matí no era només daurada, era d’or vell»), petons fur-tius («avui tens notes de fusta»), comentaris per WhatsApp després d’encontres inesperats a peu


dret a la nau apartada del magatzem («encara sento els fluids de la passió regalimant-me cuixes avall com les llàgrimes de glicerol per les parets de la copa»), abraçades excepcionals arran de les tines de fermentació («vine, que et faré bullir com el most als cups»). Però amb ella li passava el mateix que amb el seu vi: era delicada, suau, ben feta, atractiva pel poder que transmetia, però hi havia alguna cosa de freda perfecció en la seva manera d’estimar que no acabava de satisfer-lo. Manifestava un erotisme dau-rat, elegant, fins i tot pervers, però sense estridències i que de seguida deixava entreveure que seria com un vi curt al paladar.

Ara s’adonava que el que li estava passant amb la mestressa era que, de mica en mica, havia començat a enyorar les olors i els gustos de relacions anteriors; trobava a faltar l’estímul de l’olor de la suor sense desodorant regalimant pels cossos excitats, el sabor d’un sexe que no tingués regust de perfum de sal-vaslip, el tacte d’un cos que no semblés acabat de treure de la sala de màquines del gimnàs.

Es mirà de nou l’enginyera, i també el paisatge que es veia pel finestral del seu darrere estenent-se cap a migdia, i sentí que era com si aquella terra li estigués prometent un vi angular després d’haver-se hagut de conformar durant massa temps amb un d’alegre


i brillant, però sense la profunditat i la calidesa sen-sual que ara li venia de gust.

El vi de la mestressa havia estat un èxit. En pre-sentar-lo, els havia explicat quines proporcions havia establert de xarel·lo, parellada i syrah, sí, de syrah, com si fos un blanc de noir. «És femení com jo volia», havia dit ella, «suau i delicat. Molt bé». «És el que buscàvem», havia respost en Pere, «però crec que encara el puc millorar». «Endavant, tu mateix», havia dit l’amo mentre mirava què li havia acabat d’arribar al mòbil. Un parell de premis, la novetat de posar syrah en un blanc i l’èxit de vendes ajuda-ren a què aquell «endavant, tu mateix» es convertís en una carta blanca per a en Pere, absort durant els mesos següents, però el que cercava estava trigant massa a revelar-se: volia un èxit que anés més enllà d’augmentar la glicirizina en el vi blanc.

En acabar la reunió, en Pere buscà una excusa per parlar amb l’enginyera. La Maria era una dona de la seva edat i alçada, tenia bona ossada i unes formes generoses, arrodonides i harmòniques. Hi hagué empatia de seguida i ell trobà que el seu somriure lluminós, l’accent de la comarca i el seu cos eren com una promesa de la mare terra.

En Pere era home d’anar sovint a les vinyes a se-guir fil per randa la parada hivernal, la brotada, la


maduració i la verema. Fou a una finca de la Mata on hi havia plantat cardinal, una varietat ancestral recu-perada que estava donant un rendiment acceptable i molta qualitat, que en Pere es trobà de nou amb l’enginyera dues setmanes després. El propietari de les vinyes li havia dit que aquell dia no podria ser a la visita, però que a la caseta l’estaria esperant algú de l’enginyeria agrària que l’assessorava.

Quan en Pere entrà amb el cotxe pel camí i la veié dreta al porxo, a contrallum dels verds tendres dels ceps i de les mates dels marges, el cor li feu un salt. Era un matí d’abril més calorós de l’habitual. Es sa-ludaren i es posaren a la feina. La Maria duia uns pantalons de treball amb butxaques als camals i una camisa caqui de màniga curta per fora dels panta-lons, i a sota, una samarreta negra de tirants.

Miraren gràfiques de pluviometria, revisaren me-sures d’acidesa del sòl i de matèria orgànica, deci-diren quines serien les anàlisis a fer en els propers mesos i començaren a caminar vinya endins parant-se aquí i allí, observant com havien respost les herbes plantades entre els ceps. Els matisos infinits del verd feien agradable la feina i els colors de les flors menu-des i tímides de l’herbei convidaven a la complicitat. Contrastaren experiències en l’ús de feromones per combatre la Lobesia botrana, expressaren les seves


preferències a l’hora d’esclarissar els pàmpols dels ceps, i cada nova coincidència era com un petit esclat d’alegria. Feia calor, ell es descordà dos botons de la camisa i ella es tragué la seva. La brusa de tirants dei-xava a la vista unes espatlles amples i arrodonides, uns braços molsuts i atraients, un coll llarg i un escot generós i ja una mica bronzejat. S’ajupiren a mirar ceps i a agafar mostres, però en Pere ja només tenia ulls per a ella. Arran de la cintura dels pantalons se li formaven unes molles que, per a sorpresa seva, trobà irresistibles. Pensà que mereixia el qualificatiu de rodona, i no només per una al·lusió òbvia a les seves formes, sinó també per la designació del gust d’un vi quan és carnós, amb cos i suau.

De tornada als cotxes, es posaren al dia sobre qui eren, quant feia que treballaven a les feines respec-tives, on vivien... En arribar a la caseta, en Pere se la quedà mirant com un babau, sense saber què dir per allargar la visita. Un lleuger cop d’aire mogué els cabells de la Maria i per la manera com ella se’l mirà mentre se’ls treia de la cara, ell sabé que la terra estava complint la seva promesa.

En Pere recuperà sensacions que feia anys que no fruïa i s’adonà com les havia enyorat: sentir com la suor es barreja en un cupatge d’aromes naturals, au-tòctones, essencials. Assaborir en boca el gust àcid,


resinós, ample i calent de la fruita a què el conduïren la suavitat i la fermesa de dues cuixes generoses i acollidores. Acaronar els pits que li marcaven davant del rostre el contrapunt del ritme de la seva mestres-sa enfilada sobre seu. Extenuar-se de plaer i de lliu-rament, comprovar que ella compartia les mateixes sensacions i abandonar-se abraçats a contemplar per la porta oberta les files prometedores dels ceps sota el cel blau puríssim.

El vi que en Pere presentà als amos de la bode-ga la campanya següent era tot el contrari del dels quaranta-cinc anys que tant els havia agradat. Fet amb ull de llebre, merlot i syrah, era un vi negre exu-berant, és a dir, vellutat, suau, afruitat i concentrat, gens astringent ni dur. Era càlid, carnós, rodó. Per a en Pere, cada copa era com si tingués davant els ulls la calidesa de la mirada de la Maria, com si aspirés les essències de la seva pell, com si es begués, fetes un concentrat d’aromes, les corbes generoses i capti-vadores dels braços, els pits, el ventre, les natges i les cuixes de la seva musa. El dia que els presentà el nou vi, els propietaris s’estigueren una estona tastant-lo abans de gosar opinar.

—Mai s’havia vist una cosa així al Penedès, tan carnosa, tan rodona...—digué l’amo amb cara d’aprovació.

54

—Quin concepte tan diferent del que vas fer per als quaranta-cinc anys... —va dir la mestressa amb el rostre seriós.

—Això és una troballa —digué el marit—, és... és curiós, és com si em transportés a l’adolescència, a les meves primeres experiències amoroses, no sé per què, però és així...

Ella es va mirar el seu home amb posat de no en-tendre a què venia aquell comentari, es va girar cap a en Pere i va dir: «Quan te’l vaig demanar, vas fer un vi femení, però aquest, com el definiries?», i a la veu hi havia com uns harmònics que només ell podia captar.

En Pere va obrir la boca dues vegades abans de parlar; entre una i altra es va mirar la mestressa i va pensar que, amb els esforços que feia per mantenir-se prima i amb aspecte de jove, més valia que anés amb compte amb el que deia. Sonà un telèfon mòbil. L’amo va allunyar-se un xic per contestar-lo. La mestressa el fità i en Pere llegí en aquella mirada que havia entès què podia haver passat entre el vi blanc prim i estilit-zat i aquell negre rodó i exuberant. L’amo s’acomia-dà dient que després seguirien parlant d’aquell nou vi; la mestressa, dient que estava segura que també guanyaria premis, però a la veu hi havia una fredor amb ecos de ressentiment i de final.


En Pere va recollir la sala de tasts i va sortir de la bodega. Era divendres i el millor que li havia donat el Penedès l’estava esperant a casa, amb la banyera plena, unes quantes espelmes repartides pels racons i dues copes preparades per servir-hi un vi carnós, exuberant, rodó i càlid.

57Les històries de l’habitació 13

lEs històriEs dE l’habitació 13CarMe ripoll

Com dues ombres fetes un cabdell, rodolàvem per la sorra. La lluna il·luminava els dos cossos, que es debatien dolçament a la recerca del plaer. De tant en tant, una onada s’atansava fins als peus refrescant-los, intentant allargar-nos així el recorregut per ar-ribar a la culminació del desig. La fredor de l’aigua no aconseguia interrompre el nostre camí, lent però sostingut, cap a l’èxtasi.

Les mans expertes d’ell m’acaronaven el cos que, indolent, es deixava fer. Els pits ferms quedaven al descobert mentre ell em besava el ventre pla en l’escalada cap al mont de Venus. Aviat, desfeia la passejada per tornar enrere i buscar els mugrons i besar-los, com si temés que la lluna se’ls emportés amagant-los darrere els núvols.

Encara em quedava a la boca el regust de frui-ta cítrica com la llima o el pomelo, que en paladejar-lo

58 Carme Ripoll

evolucionava cap a la fruita d’os com el préssec, remi-niscència del vi que ell m’havia regalat per sopar. M’havia sorprès aquella aroma neta i la seva elegant intensitat, que a la vegada demostrava un dinamis-me que portava a descobrir un rerefons de fumats i fruits secs. Havia vist a l’etiqueta que es deia Hora Fosca. Un nom molt escaient a la nostra trobada. L’hora dels amors prohibits.

Els jocs continuaven banyats per la sorra, el mar i la claror de la deessa Selene, que participava amo-rosa en el plaer d’aquelles ànimes enllaçades sota la seva mirada. De tant en tant s’amagava per entre-mig de les boires celestes, un poc discreta per tal de donar intimitat als amants, i un molt envejosa del seu goig.

La remor del mar amortia els panteixos que naixi-en a les nostres goles quan érem a punt d’arribar a la intensitat màxima de la delectança que produeix l’amor compartit.

Em vaig despertar assadollada pel plaer nocturn. Sense obrir els ulls vaig buscar amb la mà si tenia companyia al llit: era buit. Mandrosa, vaig trigar una estona a obrir-los; gaudia de l’amplada que em regalava la solitud.

Per fi, em vaig decidir a llevar-me: no reconeixia l’habitació i, en atansar-me a mirar per la finestra,


vaig veure que el dormitori s’obria a un jardí ben cui-dat. Els arbres impedien observar amb continuïtat els moviments de les persones que es passejaven entre les plantes. Em va semblar que no coneixia ningú.

En girar-me, vaig observar una obertura a la dreta del capçal del llit. En entrar-hi i veure que era una sala de bany sense mirall ni porta, vaig pensar que hauria d’anar a queixar-me a recepció. Em vaig despullar per entrar a la dutxa. L’aigua tenia la tem-peratura exacta que m’agradava i vaig deixar que m’acariciés el cos voluptuosament; el meu desig es va tornar a despertar. Per un instant em va prendre el pensament de buscar un moment d’autocompla-ença, però vaig preferir esperar que el meu amor acudís a satisfer-me.

Acabava d’embolicar-me amb el barnús que hi havia penjat al costat de la dutxa quan vaig sentir la porta de l’habitació obrir-se i una veu que deia:

—Bon dia, Maria, com hem dormit? Li porto l’es-morzar. Vol que l’hi serveixi?

Des de l’obertura del bany, em mirava amb ulls sorpresos la noia que entrava sense ni trucar a la porta. No sabia com era que coneixia el meu nom, aquella desconeguda. Vaig respondre negant amb el cap mentre anava a seure a la taula on havia deixat la safata.

60 Carme Ripoll

La cambrera va entrar al bany per recollir la roba bruta i se la va endur. Va tornar a entrar, quasi im-mediatament, amb una muda de roba plegada.

—Maria, li deixo la roba neta al damunt del llit. Més tard vindrem a netejar l’habitació. Que mengi de gust.

Unes mans, que es colaven entre la roba, em van masegar els pits. Els mugrons se’m van eriçar. No l’havia vist entrar però no em va sorprendre, sempre arribava així, d’improvís. Havia posat una botella de vi al damunt de la taula, La Calma, un vi blanc que ja havia tastat, però que a aquesta hora no em venia de gust. Ell insistia, recordant-me les mateixes paraules que jo deia quan en parlava:

—Fa la mateixa olor de préssec madur que fas tu quan estàs entre els meus braços; ens deixarà un re-gust de pebre a la boca com els teus petons i a flors com els teus pits.

De vi, no em vam beure, però vam anar al llit i ens vam abandonar a tots els plaers de la luxúria. Vaig deixar que em llepés des de la punta dels peus fins a l’entrecuix, on sàviament s’aturava per augmen-tar les meves ànsies de més. Després, va començar pel rostre: em besava les parpelles, m’acariciava les orelles amb els palpissos dels dits mentre amb els palmells m’enquadrava la cara. Estava estirat a


sobre meu i el seu sexe reposava protegit pels lla-vis vulvars. Sense apartar les mans de les galtes, va anar estirant els braços per tal de poder besar-me els pits i entretenir-se en els mugrons. El penis anava prenent força i envergadura i els fluids començaven a fer fàcil el camí. Em va penetrar amb delicadesa i va començar la dansa del delit. Seguíem la música que la nostra sensualitat emetia, un duo perfecte amb passos magistralment coordinats. L’escalfor que s’iniciava a la punta dels dits dels peus era com una metxa que acabava explotant en unes onades de voluptat que ens deixaven exhausts.

Vaig tornar a la dutxa i en sortir ell ja no hi era. Em vaig vestir. Hi havia un petit despatx en una mena de galeria coberta. Sobre la taula, un ordinador i una impressora. Em vaig posar a escriure fins al migdia.

El servei d’habitacions em va portar el dinar; no recordo haver demanat res, però tenia gana i em va semblar bé el que hi havia disposat a la taula. En tornar de rentar-me les mans ell era assegut i des-tapava, amb cura, una botella de Pedradura. El va olorar i, sense fer-ho jo mateixa, em va arribar a les papil·les olfactives la barreja de les aromes de ma-duixa, gerds, nabius i cirera. Vam començar a men-jar, teníem gana i tot el que ens havien servit estava bo. Em va servir una copa. Abans d’acostar la boca

62 Carme Ripoll

a la vora de cristall per paladejar el líquid deliciós, vaig observar de besllum el color d’un vermell in-tens que irisava tons de sang. Em vaig mullar els lla-vis i em va arribar el sabor mineral i aspre dels vins rodons que perduren en el tast. Copa a copa ens vam acabar tot el vi i, sense dubtar ni un moment, ens vam estirar amb la idea de fer una migdiada, però ell no va parar fins que, a petons i a mossegades, va aconseguir treure’m tot el que cobria el meu cos. Sota el llençol, el joc de l’amor va tornar a començar; l’efecte del vi es va notar i no vaig trigar a sentir, dins meu, la força del Pedradura, que en un no-res em va portar al cel.

Quan em vaig despertar, ell ja havia marxat i em vaig posar a escriure a l’ordinador que hi havia a la galeria. No em vaig aixecar de la cadira fins que no van portar el sopar.

La directora de la residència feia poc que dirigia la institució i no coneixia, encara, els seus clients habituals. Cada dia rebia un cert nombre de res-ponsables de les persones que ocupaven les habita-cions. Va agafar el dossier de la següent visita, que corresponia a la resident de l’habitació 13. Maria... professió escriptora, i va llegir els últims informes del personal a càrrec. Van picar a la porta i va entrar un noi jove i ben plantat.


Es van saludar i van seure un a cada banda de la taula del despatx.

—Encantada de conèixer-lo, senyor M., és un plaer tenir la seva àvia amb nosaltres. Des que li hem tret el mirall i la porta del bany, seguint els seus consells, tot va com una seda. Vostè tenia raó, s’espantava de no reconèixer la seva imatge reflectida i ara sense porta ja no hi ha perill que es torni a tancar. Està molt més serena i contenta. L’ordinador també és una bona idea, es passa el dia escrivint. Per cert, a quin tipus de literatura es dedicava?

—Era enòloga de prestigi i va començar a es-criure relats eròtics a partir de guanyar un premi literari d’aquesta modalitat. Va acabar sent-ne una especialista.

—Ara ho entenc, tot plegat! Ja sap que soc nova en el càrrec, i totes les coses que es relacionaven amb l’habitació 13 em sorprenien. No m’atrevia a preguntar per què havia demanat que li donéssim la beguda dins d’una botella de vi del Penedès.

La dona va somriure amb satisfacció.—Vol anar a veure-la?—No. No sembla que em conegui i les últimes

vegades que hi vaig entrar es va neguitejar força. El que desitgem tots és que estigui tranquil·la i se senti feliç.

64

—Un altra cosa; pràcticament, cada dia escriu un relat. Què vol que en fem? No trigarà gaire a poder fer-ne un recull.

—Faci’ls arribar a la seva editorial: Obrador edito-rial; ells decidiran si són publicables. Gràcies.

65Camins

caminsanna Moore Forn

«La llengua d’ella s’ha posat sobre el seu avantbraç i el recorre lentament en direcció a la gota que va bai-xant. A mig punt es troben i ella la fa seva, engolint-la i resseguint tot el rastre que ha deixat. Continua cap a l’espatlla, el coll, fins arribar a la boca, on diposita la llengua aspra. Ell l’assaboreix i obre els ulls. Ara et toca a tu, seu».

Els aplaudiments ressonen a l’estança allargada i humida; tots els presents estan ansiosos d’escol-tar els relats finalistes del concurs mentre degus-ten el xarel·lo amb chardonnay que acompanya la lectura.

Ella havia vingut sola. Havia arribat de les últi-mes i s’havia afegit al grup just al moment en què es dirigien cap al celler. Ell s’havia girat i, en veure-la, havia somrigut per dins. És preciosa, com un merlot amb ull de llebre. Bona combinació.

66 Anna Moore Forn

Rodejats per botes i ampolles, amb els sentits exaltats per la barreja d’olors afruitades i de fusta fresca, com la pell, han començat les lectures dramatitzades. Ella ja sap que no és guanyadora, però li agrada ser allà; considera d’una bellesa exquisida la combinació d’ero-tisme i vi. És més, no pot concebre l’un sense l’altre.

El tumult de gent s’acosta a la mestra de cerimò-nies i algú li frega el braç. Ella s’estremeix. La humi-tat del lloc només és comparable a la que sent per l’emoció de fer allò que està a punt de viure. Ell es gira i li somriu mentre amb els llavis li diu disculpa. Ella li torna el somriure, no passa res. Tot succeeix com estava previst. Abaixa la mirada fent-se la tími-da —és el seu joc preferit.

Per a la segona lectura han preparat un merlot amb ull de llebre i ell sent que és el moment perfec-te. Fa una passa enrere i es col·loca a la seva alçada. Buscant complicitat, se li acosta a l’orella:

—A veure si llegeixen més relats..., estic ansiós.—Tu també ets finalista?—Sí. Tu també? Vaja, jo crec que com la majoria

dels que estem aquí, no?Tots dos es posen a riure. Ssssssst..., algú els fa ca-

llar per poder seguir amb els parlaments. S’enretiren a un costat a parlar en veu baixa. La

complicitat entre ells comença a teixir-se i els abraça

67Camins

com un núvol càlid. Per uns instants s’obliden de qui són i d’on són... Una cambrera se’ls acosta per servir-los el merlot-ull de llebre. Ell la mira als ulls:

—Aquest és el vi protagonista del meu relat.—Ah, sí? —s’interessa ella—. Doncs et deuen estar

homenatjant... Potser ara llegiran el teu.—I el teu, quin és?—El meu vi?—Sí. I el teu relat. De què va? A part d’erotisme i

vi, per descomptat. —Li pica l’ullet.—Mmmm... Ostres, voldria que el sentissis, si te

l’explico no té gràcia.—Tens raó. Disculpa.En aquell moment algú demana atenció per seguir

llegint un dels altres fragments dels finalistes, però ells no poden escoltar res. L’atmosfera que els envol-ta els té completament atrapats i només tenen ulls l’un per l’altra.

—Vine. Ella l’agafa de la mà i se l’endú darrere d’unes

botes, encara més apartats del grup. Es recolza en una bota de xarel·lo i nota la fusta humida a la seva esquena. Inspira, nodrint-se d’aquella aroma, i xiuxiueja:

—Doncs el meu relat comença aquí...—On?

68 Anna Moore Forn

—Just aquí. Acosta’t. I amb el dit li fa un gest que el convida a apropar-

se-li encara més. Ella li agafa la cara entre les mans i li acosta la boca a l’orella. Ell sent la respiració calen-ta a l’alçada del coll, que contraresta amb la frescor que hi ha al celler.

—La meva història parla d’un noi i d’una noia que han quedat finalistes d’un concurs de relats eròtics i que es coneixen el dia de les lectures dels finalistes.

—Sí? Que fort... —Ell somriu, sorneguer.—Ssssst... —Li posa el dit a la boca mentre es

mossega el llavi, trapella—. Deixa’m seguir: un lleu contacte de braços va fer que la química entre ells dos despertés i una vegada van haver creuat les mi-rades, ja no van poder separar-se en tota la nit.

La tensió sexual entre ells va creixent i s’obliden del món per uns instants. Ell se li acosta i refrega el nas pel coll d’ella mentre juga amb els cabells que li cauen per sobre les espatlles.

—I què més passa?Ella agafa la copa, assaboreix el merlot-ull de llebre

i deixa que una gota afruitada li regalimi de la boca. Ell la recull amb un petó, i ressegueix el camí amb la llengua fins arribar a la comissura dels llavis.

—Mira que ets impacient...

69Camins

Li posa la mà al paquet, on nota tota la seva ex-citació continguda. Aquesta vegada els llavis d’ell busquen els d’ella i en una fusió aromàtica amb un punt d’acidesa afruitada fonen boques i llengües que juguen al compàs del desig. Les mans recorren el cos...

—Espera, espera..., que corres massa. Deixa’m seguir —li diu mentre li reté les mans. Ell somriu intentant desfer-se del lligam.

—Les seves boques es van trobar, amagats entre botes de vi. Molls els seus sexes, ansiosos de desig, anhelant la trobada amb l’altre. Les mans comencen a recórrer el cos, resseguint corbes per damunt la roba, buscant forats per on introduir-se a descobrir la pell nua, càlida i molla com la bota que els recolza i els empara de ser descoberts.

Ell ressegueix el seu contorn i posa la mà per sota les faldilles a la recerca dels glutis. Amb les dues mans l’aixeca i la munta sobre la bota amb les cames obertes.

—Vas molt embalat... T’anticipes. No veus que no em deixes continuar?

—És com si sabés què passarà... —Li fa petons a la boca, a la cara, al coll... Ella el frena.

—Aleshores..., ell la va posar damunt la bota amb les cames obertes i li va treure, a poc a poc, les

70 Anna Moore Forn

mitges..., mentre li feia petons a la cara i el coll. Li va descordar els botons de la camisa i va observar els pits, que esperaven ser explorats àvidament. Ella va agafar la copa i va assaborir una mica més de vi, i en un subtil gest deixà per sobre de cada pit un regalim que baixava fins al melic.

Ell ressegueix amb la llengua el caminet afruitat que li deixa un regust corpulent en boca i li degusta amb ànsia els pits. Ella no pot seguir narrant. Amb el cap enrere es deixa fer i empassa saliva mentre anhela un glop d’ell.

—Vaaaa... Que no segueixes?—Mmm... És que no sé si puc...Ell es decanta. —Com que no pots? I tant que pots.Ella inspira i baixa de la bota. Li descorda els

pantalons.—Ella li va abaixar els pantalons i es van estirar

al terra fred que contrastava amb la pruïja dels seus cossos. Obriren la bota que tenien just al damunt i deixaren regalimar el xarel·lo pels seus cossos. El tacte fresc del vi queia maldestre sobre les boques, que es debatien entre tastar el vi i fer-se petons.

La lluita els diverteix: intentant prendre el vi, in-tentant prendre’s l’un a l’altre, riuen fortament men-tre no deixen d’acariciar-se els sexes, que frisen per

71Camins

trobar-se. La pell suau acomoda el cos sedós del vi que no deixa de regalimar, càlid i consistent, sobre els seus cossos nus.

—Segueix...Ella està amb el coll exposat, la boca al vi que va

regalimant i la respiració entretallada.—No puc... Ell es posa sobre d’ella. Li ofereix amb la boca el

xarel·lo que ella accepta amb ímpetu i li menja la boca apassionadament. El regust afruitat els trans-porta a l’exterior, entre vinyes, a la terra fresca i a l’empara de la llum de la lluna. Ella no pot parar de gemegar i ell pren les regnes:

—Aleshores..., ell la fa seva..., amb passió i força..., amb calidesa i tendresa... I percep el seu cos sedós..., i la seva olor afruitada... La llepa amb desig..., assa-boreix tot el seu cos càlid..., banyat de vi..., i gaudeix de la seva olor...

Les respiracions es compassen i van creixent fins assolir un clímax de regust afruitat i amb molt, molt de cos. S’abracen fortament per gravar el contacte de la pell de l’un amb l’altra mentre es miren amb intensitat als ulls.

—I com acaba aquesta història? —pregunta ell amb un somriure.

Ella amaga una rialla sota el nas.

72 Anna Moore Forn

—Com t’agradaria que acabés?A ell li brillen els ulls amb vivesa.—M’agradaria que fos com el merlot, que és intens

però conjuga molt bé amb altres vins; i que també fos com l’ull de llebre, de moderada acidesa afruitada, ni massa àcid ni massa carregós. Ara, digues tu, com acaba la història?

—Justament com un xarel·lo: suau i sedós, però amb cos; amb l’acidesa justa i un regust afruitat per-què els dies passin millor. Ah, i consistent i càlid en els moments profunds.

Li pica l’ullet, juganera. Es vesteixen i, agafats de la mà, tornen a reunir-se amb la resta del grup, que no s’havia adonat de la seva absència.

—Seguidament, voldríem comentar que en aquesta edició ha succeït quelcom que no havia passat mai abans i que ens ha semblat molt curiós. Llegirem el fragment i explicarem la peculiaritat d’aquest relat:

«Ell es posa sobre d’ella. Li ofereix amb la boca el xarel·lo que ella accepta amb ímpetu i li men-ja la boca apassionadament. El regust afruitat els transporta a l’exterior, entre vinyes, a la terra fresca i a l’empara de la llum de la lluna. Les respiracions es compassen i el clímax té regust afruitat, i amb molt, molt de cos. S’abracen fortament per gravar

73Camins

el contacte de la pell de l’un amb l’altra mentre es miren amb intensitat als ulls».

Es miren, estan astorats. Ella empassa saliva, ell gira els ulls a banda i banda.

—Sorprenentment, aquest any hi ha hagut dues històries repetides, escrites gairebé amb les matei-xes paraules... No sabem si es pot tractar d’un pla-gi. L’únic que diferencia les històries és el final que li han donat: un ha escollit la varietat merlot amb ull de llebre i l’altra ha escollit el xarel·lo, però per tota la resta, la història és la mateixa. I succeeix en aquest mateix celler, però això l’hem escollit com a ubicació per a les lectures. Animem els dos prota-gonistes a presentar-se davant de tothom. Un fort aplaudiment.

Es deixen anar de la mà i es miren l’un a l’altra sen-se saber què dir. Ella inspira i encara sent l’olor del cos d’ell barrejada amb el xarel·lo; ell empassa saliva i percep el sabor d’ella amb un regust afruitat.

75Alegria

alEgriaoriol guilera Valls

Sí, sempre he estat un egoista romàntic. Qualsevol faldilla em fa perdre el cap. No, els escocesos m’agraden en vas curt i amb una mica de gel, havent sopat. M’enamoro de totes les dones, duguin faldi-lles o pantalons, tant si mostren interès per mi com si m’ignoren. No puc fer-hi més. Quan en veig una m’hi llenço de cap. És llarga la llista d’amics que he perdut per culpa d’aquest desfici que duc al damunt des de ben jove i que, en contra del que preveia, el matrimoni no ha fet més que estimular.

No tenim fills, i d’amics, pocs. Només en Pep i la Sara. Els quatre ho passàvem bé. Elles eren amigues de l’escola, s’estimaven molt, s’ho explicaven tot, de sempre, almenys és el que deien. En Pep i jo ens vam conèixer per elles. Vam començar a anar plegats al gimnàs i a jugar a pàdel i de vegades de festa amb qualsevol excusa. Va costar-li poc descobrir la meva

76 Oriol Guilera Valls

dèria. La Sara és intocable, esclar, vaig haver-li de prometre el dia que me’n va parlar. Però un dia se’n va anar tot en orris.

Era un dissabte d’estiu, assolellat. Havíem fet un bon tiberi tots quatre a Casa Joan, de Vilafranca. Paté de fetge amb torradetes, tàrtar d’escalivada i alber-gínies de l’hort amb parmesà acompanyaven una ampolla de La Calma, collita 2013, de Can Ràfols dels Caus, un chenin blanc, daurat i suculent, capaç de lligar qualsevol àpat. Després, un Pardas Collita Roja, potent, càlid però lleuger, feia d’amfitrió a un gall negre cuinat amb pernil i salsa de vi, que, de tendre, es desfeia a la boca. Estàvem eufòrics, i ja entrada la tarda vam decidir anar a la cala Morisca, una platja naturista a prop de Sitges, tocant la cimen-tera. Em va sobtar veure la Sara nua, la meva dona i ella mai no passaven del topless. En Pep i jo anàvem sempre a pèl. Aquella tarda, les noies xerraven arran de mar amb en Pep i jo llegia. De tant en tant, de reüll, mirava la Sara. Cada cop feia més goig. Se’n va adonar i va adoptar l’actitud de la dona que sap que un home la mira amb ulls de desig. En Pep va anar cap al xiringuito a beure una copeta d’un xarel·lo fresquet i delicat que solíem prendre, i la meva dona va dir que tenia set i va anar-se’n amb ell. Amb els ulls tancats vaig percebre el cos de la Sara a tocar del

77Alegria

meu. Entre els dos no hi cabia ni un full de paper de fumar. Se’m va accelerar el cor. Des d’on són no ens poden veure, va dir-me mentre amb una ma m’aga-fava en Wili i suaument l’estimulava amunt i avall, a un ritme que a poc a poc augmentava. No sabia què dir. Se la veia experta. M’encanta, vaig deixar anar quan el silenci m’incomodava. Ella va somriure i després, en Pep m’enganya, vaig sentir que deia. Com guiada per un pentagrama de notes estranyes al ritme d’un metrònom de velocitat progressiva, la mà de la Sara m’extasiava els sentits. Entregat al plaer, vaig tensar els glutis i les cames i vaig com-passar la respiració. Inspirant i exhalant per la boca pinzellades d’una veu que sortia greu i esquerdada, vaig oblidar-me de la meva dona i d’en Pep, fins que vaig esclatar. Anem a l’aigua, no trigaran i jo també em mereixo alguna cosa, no creus, va dir-me la Sara. Però no vam tenir temps. Abans que em fiqués a l’aigua, la Paula se’m va llançar als braços i va peto-nejar-me tant que va quedar-me xopa la cara.

Haig d’aclarir que la meva dona no es diu Paula. Em vaig desempallegar com vaig poder d’aquella

noia, que var dir-me ciao amore i va marxar corrent cap a l’extrem sud de la cala, on l’esperava algú a qui va abraçar-se com ho havia fet abans amb mi. La Sara treia foc pels queixals. Era inútil remenar


el bagul de les excuses barates. És una amiga, vaig tractar de dir-li, però no em va donar opció, havia girat cua.

L’endemà, mentre la meva dona mandrejava aja-guda al llit, per allò dels remordiments, vaig portar-li un cafè fumejant i uns croissants de mantega en una safata, que vaig deixar a la tauleta de nit. M’ho va agrair amb un petó a les cuixes, jo la vaig atansar cap a mi i vaig fer-li fora el barnús. El cos li feia olor de coco. Ens vam entortolligar en un garbuix apassi-onat de petons i abraçades i de mossegades als pits i al baix ventre... Ella va agafar-me el Wili suaument i el sacsejava amunt i avall, a un ritme lent i cons-tant, que a poc a poc augmentava, i va ser llavors, en aquell precís moment, quan vaig tensar els glutis i les cames i vaig compassar la respiració i vaig començar a inspirar i a exhalar per la boca pinzellades d’una veu que sortia greu i esquerdada, que vaig comen-çar a fer: Sara, sí, més, més, Sara, sí, Sara, Sara, Sara. T’estàs tirant la meva amiga, és això el que m’estàs dient o ho he sentit malament? Me’n vaig sortir no sé com. Mai no l’havia vist tan enrabiada.

Vaig fer bondat un temps. Però el virus el duia endins i va revifar encara amb més virulència. Pati, Nina... Un parell de relliscades més que vaig salvar pels pèls. Llavors se’m va acudir la millor idea,

79Alegria

potser l’única bona de la meva vida. S’haurien de dir totes igual, tenir el mateix nom, no m’embolica-ria amb cap dona que no es digués com la meva. Una idea brillant, si no fos que el d’ella és un nom poc comú. La meva dona es diu Alegria.

Vaig regirar cel i terra per tal de trobar noies amb aquest nom. Vaig consultar anuaris de col·legis pro-fessionals, de clubs esportius, d’organitzacions no governamentals, les xarxes socials, fins tot colles castelleres, sense resultat. Fins que un dia en una web de contactes d’Internet en vaig trobar una, una rossa de texans ajustats.

A enemigo que huye, puente de plata, és el que vaig pensar quan la meva dona va dir-me que estaria uns dies fora, de viatge per feina. Anava amb el seu cap a la International Trade Fair for Wines and Spirits, a Singapur. Àsia era un mercat emergent i no es podia perdre pistonada. Jo, per simular que estava gelós, vaig dir que la veia preparada per anar-hi sola, i vaig fer-li un seguit de preguntes sobre el seu cap que van produir l’efecte desitjat. No estaràs gelós, oi?, va dir.

El dia que marxava, a la nit jo sortia de festa amb la rossa de texans ajustats que acabava de conèixer per Internet. Vam anar a sopar a un dels boníssims res-taurants estelats per la Guia Michelin que es poden


trobar arreu del país. Una copa de Recaredo Turó d’en Mota d’aperitiu, mentre estudiàvem la carta de vins, és un bon començament. De primer vam triar un blanc de Cal Raspallet, el Nun Vinya dels Taus del 2013, un xarel·lo daurat, d’aroma complex i fi i equilibrat en boca. Mentre omplíem i buidàvem les copes amb certa rapidesa, per sota la taula els nos-tres peus dirigien els dits cap al seu objectiu, les ter-res baixes i humides, com si fossin míssils amorosos. I vam jugar una estona a l’impàvid, ella guanyava, sabia posar cara de pòquer i jo no. L’arribada d’un llobarro de platja al forn amb patates i ceba va inter-rompre la juguesca. La primera ampolla era cosa del passat. De segon vam escollir un negre d’Alemany i Corrió, el Sot Lefriec del 2013, un ménage a trois de merlot, carinyena i cabernet sauvignon. Va semblar-nos un vi extraordinari, madur, robust i intens, que ens va emocionar. Com a company de viatge vam escollir-li un carpaccio de bou a l’estil Harry’s Bar ideal per evitar digestions pesades. No vam prendre postres ni cafè i vam sortir disposats a cardar tota la nit al llit d’un hotel.

Una glaçonera amb un ampli ventall de clàssics i blancs de la D.O. Penedès ocupava bona part de la barra del bar i era un estímul irresistible per aturar-se a fer una copeta, tot i les nostres urgències genitals.

81Alegria

Vam demanar un Vi de Glass Gewürztraminer 2011, de Gramona, dolç, afruitat i rodó, que vam acompa-nyar d’uns petits fours, i tot seguit, cap a l’habitació.

Li clavo la mirada a la pitrera. La visió del parell de punxes sota la brusa que miren fermes cap al cel em fa trempar. Quins pits! Ja els imagino, car-nosos i consistents i sedosos, com tants i tants vins del Penedès. Com m’agradaria que fossin recoberts d’una fina pàtina de mantega i d’un bon tou de caviar, i llepar-los. Després faria un glop d’un bon escumós Brut Nature i en deixaria caure unes gote-tes sobre els seus mugrons, que tot seguit xuclaria delicadament una bona estona.

A poc a poc es descorda la brusa i la llença al terra. Els pits en viu m’enlluernen. Exuberants. Són com els imaginava. D’un rodó gairebé perfecte, simè-trics i amb una cirereta lluent al cim, que m’hauria menjat. S’ajeu nua, sento la seva pell vellutada a tocar de la meva. El seus pits em freguen els llavis i ella em fica una mà entre les cuixes. Me li agenollo sobre el pit i li faig un petó al front. Tot seguit amb la llengua li obro la boca i el meu Wili s’hi tira de cap com una lot que vol explorar una cova. A poc a poc, com si fos en floració, creix desmesuradament i s’endureix més i més, i quan el cervell és inca-paç de controlar la intensitat d’aquell garbuix de


llumetes psicodèliques fent pampallugues, aquell cel a la terra de no poder més que desitjaria que fos etern, per fi en Wili s’esbrava fins el darrer sospir, extenuat de tanta excitació. Després li demano a la rossa del texans ajustats que es tombi de bocaterro-sa per tal d’explorar-li la cara més fosca i descobrir quins plaers desconeguts hi amaga, però el meu amic ja no està per cupatges.

Ella em mira uns instants, els seus ulls són ardents com una mossegada del sol a la pell. Em fa un petó als llavis càlid i lent i em cobreix el cos amb el seu, que desprèn una fragància afruitada i femenina. M’estreny fort les cames contra les seves, em subjecta de les mans i de cop em sorprèn amb un moviment ràpid i sensual...

La rossa de texans ajustats, en poc menys de dues hores, va seduir-me i abandonar-me emmanillat en aquest llit d’hotel on havíem vingut a cardar. La primera Alegria, una pena. Però com que les des-gràcies mai no venen soles, tot seguit vaig veure que la noia del room service que m’havia de treure les manilles era la meva dona, sí, la meva dona dis-fressada, la meva dona que amb la mosca darrere l’orella s’havia inventat un viatge perquè jo no fi-lés prim, i m’havia posat un parany amb l’esquer d’aquella rossa que vaig mossegar como un pardal.

83Alegria

En fi, la meva dona que no em vol alliberar si no li demano perdó a ella i a totes les dones del món.

Ara vindran a afaitar-me. Em diran que fa fred. Em donaran el dinar i deixaran al faristol un diari. Ja tinc les dents acostumades a passar els fulls. El llegiré. Cap novetat esportiva, tampoc de política ni d’economia. Mai res d’interessant. És un avorri-ment, llegir el diari. El que més em distreu son les esqueles; cada dia són diferents, però mai no hi tro-bo coneguts. L’Alegria deu pensar el mateix.

—Quines ganes tinc de veure’t al diari, em beuré tota una collita de la D.O. Penedès.

—La mare que et va parir. Jo també.

85Sexe líquid

sExE líquidXaVier Vilaplana

Quan em vaig despertar em vaig trobar submergit enmig d’un estrany oceà. Tota aquella matèria líqui-da que m’envoltava tenia un color daurat, com si el sol del Mediterrani hi hagués deixat la seva em-premta, tenyint-la amb el seus raigs.

Et vaig veure de lluny, mentre nedaves tota nua. Des del primer moment vaig sentir una atracció magnètica cap a tu. Podia veure la teva pell brillant, que donava presència a les corbes sensuals del teu cos. Volia arribar fins a tu, unir la meva pell amb la teva i sentir els nostres cossos lliscar l’un sobre l’al-tre. Unes quantes braçades em van servir per retallar la distància entre nosaltres. Vaig recórrer a poc a poc els darrers centímetres fins arribar a tu. Ens mirà-vem amb passió i desig contingut, i deixàvem créi-xer a cada segon l’expectativa de la nostra trobada. De sobte, el nostre univers líquid es va començar a

86 Xavier Vilaplana

agitar. Intentava subjectar-te amb força, per combatre durant uns instants aquella convulsió creixent que va interrompre dramàticament la nostra trobada. En el cel de color verd que ens havia envoltat fins aquell moment, es va produir una gran commoció. Després d’aquell so d’explosió, una força ens va empènyer a tots dos a un corrent líquid que convergia cap a una obertura damunt els nostres caps. Vaig subjectar-te la mà, lluitant contra l’impuls que finalment ens va separar. La resta d’aquell estrany viatge em va fer saltar cap a un espai que restava més enllà d’aquell forat en el cel.

Mig estabornit encara per l’aterratge d’aquell cor-rent impetuós, em vaig veure de nou surant en el lí-quid daurat. El cel de color verd havia desaparegut. Vaig fer unes braçades per recórrer el nou espai i ben aviat et vaig veure en la llunyania. Em vaig sentir afortunat de comprovar que aquell trasbals també t’havia conduït al mateix indret. O això és el que em pensava. Vas venir nedant cap a mi i jo també vaig retallar la distància fins que ens vam trobar amb la sorpresa inesperada d’un mur de vidre. Vaig colpe-jar aquella paret transparent amb impotència. Tu em vas mirar amb les mans recolzades contra el cristall i em vas dir:

—Em pots escoltar, des d’aquí?

87Sexe líquid

—Haig d’afinar bé l’orella però sí que et puc sentir.

—Pensava que en travessar el cel verd tot s’acaba-ria per a nosaltres.

—Hem tingut sort de sobreviure, però ara ens se-paren aquestes parets de vidre. Tu saps on estem?

—No ho sé. Sembla que estem en una espècie de piscines amb unes parets transparents molt altes. Ja ha desaparegut el cel verd i ara, en mirar cap amunt, veig un cel blanc retallat pel contorn de les parets de cristall.

—I ara s’escolten veus. Qui deuen ser?—Des d’on estic, la puc veure bé. És una dona que

va vestida molt elegant amb un preciós vestit de co-lor negre de tirants. Porta els cabells amb un bonic recollit que deixa al descobert el seu coll, on llueix un penjoll daurat en forma de fulla. Es nota que s’ha mudat per a l’ocasió. Sento que parla amb algú altre que es troba a l’altra banda de la taula, però no el puc veure.

—Des d’on soc jo, sí que el veig. És un home d’uns quaranta anys. També es nota que s’ha mudat. Informal però elegant. Porta una camisa de color gris amb dos botons descordats. Els cabells, ben pentinats, i una barba retallada curosament per la navalla d’un barber. Es veu ben plantat.

88 Xavier Vilaplana

—Escolta què li diu ell ara... Li està preguntant si li agrada sopar amb cava. Li diu que ha pensat que podria ser una bona opció per acompanyar les ora-des que li ha cuinat al forn.

—Ella li respon que el cava li agrada molt, que no imagina una millor manera d’acompanyar la seva trobada que un bon cava del Penedès.

—Escolta què li diu ella:—Aquí al Penedès tenim una llarga tradició en

què hem après a tenir cura de la vinya. Del xarel-lo, el macabeu o el parellada en sabem extreure or líquid. De verema en verema, treballem per aconse-guir que aquest cava expressi el llenguatge secret de la natura.

—I quins són els secrets d’aquest cava que he es-collit per a aquesta nit?

—Sense haver-lo tastat encara, m’arriba l’aroma intensa d’una bona criança, de fruita madura i tocs torrats. Es veu que és un bon cava, veient aquestes bombolles petites i persistents. És tota una prome-sa de sensualitat que desperta els sentits adormits. Convida a tastar-lo i a veure’n fins a la darrera gota. Què més vols saber?

—L’has vist, a ella, que pedant? Segur que li agra-da escoltar-se i fer veure que en sap molt, de cava.

—Jo crec que sí que en sap. Es nota que és filla

89Sexe líquid

d’aquesta terra i coneix la vinya i la tradició ances-tral que porta del raïm a la copa.

—A mi em sembla que li agrada ell i es vol fer la interessant.

—I ell segur que pensa que ella està preciosa aques-ta nit. Veig com se la mira. Se’l veu tímid. Sembla que aquesta trobada és especial per a ells dos.

—I dels teus secrets, me’n pots dir alguna cosa?—Quins secrets voldries conèixer?—Els que em vulguis explicar.—Els secrets només es poden compartir a cau

d’orella... —Per què? Qui ens podria escoltar, aquí, si només

hi som els dos i quatre parets?—El que et podria explicar podria ruboritzar les

parets i hem de ser molt prudents.—Em deixes ben intrigat...—Has sentit què li ha dit, ella? Els efluvis del cava

estan fent pujar la temperatura de l’ambient.—Mira, ara ell se li acosta. Sembla que ha trobat

molt suggestiva la invitació d’ella i vol escoltar el seu secret. Sents què li diu? Li està xiuxiuejant algu-na cosa.

—Així que no portes...?—Xssssst, és un secret entre els dos. No cal que ens

escoltin les parets —diu rient.

90 Xavier Vilaplana

—Què veus? Des d’on estic no veig què passa.—Ara ell li acaba de fer un petó suau però apassio-

nat i ella sembla que no n’ha tingut prou perquè ara li torna a acostar els llavis per continuar besant-lo. S’acaricien com si els faltessin mans. Ell cerca sota el vestit d’ella certificar la seva revelació.

—I... què passa ara?—Sembla que t’interessa molt, el que fa ella... —Per què m’ho dius? Que estàs gelosa? El que

m’interessa és el que ha quedat a mitges entre no-saltres. Si no ens separés aquest cristall, voldria assaborir cadascun dels espais del teu cos líquid. Et faria mil petons a la teva pell brillant i daurada, i sentiries el meu sexe líquid mentre et faig l’amor recolzada contra aquesta paret de cristall. Ostres, ara què passa? Sembla que tot tremola. Quin ter-ratrèmol! Escala 6 de Richter. Què està passant? A veure si sortirem disparats de nou com abans.

—Doncs sembla que no perden pas el temps, aquests dos. Ella està estirada damunt la taula i ell li ha aixecat el vestit per fer-li sentir el seu sexe dur entre les seves cames obertes i expectants. No la sents com sospira? Té els ulls clucs amb els seus sen-tits abandonats a l’arribada d’un èxtasi creixent.

—Doncs el seu èxtasi està fent tremolar el nostre món daurat. Si aquestes piscines de vidre cauen, què

91Sexe líquid

serà de nosaltres? El seu desig impetuós precipitarà el nostre destí tràgic.

—Sembla que la tremolor és cada vegada més in-tensa. Jo també tinc por. Les parets de vidre es mo-uen al ritme dels seus cossos compassats.

—Has vist com criden, ara? Sembla que arriben al seu clímax i potser al nostre final. No sé si aquestes parets podran aguantar la darrera envestida...

—Ja està.—Sí, sembla que ara tot s’ha aturat. La tremolor

ha parat i ja no s’escolten els seus sospirs. —He passat por per uns moments. Però també

m’he sentit excitat, ho confesso. Com m’hauria agradat poder estar amb tu fora d’aquestes parets! Per un instant m’he imaginat que eres tu la que es-taves estirada damunt la taula esperant sentir-me dins teu.

—Sembla que el destí condemna els nostres de-sitjos a restar empresonats entre aquestes parets de vidre.

—Escolta, ara sembla que ell li diu alguna cosa:—Amb tota aquesta passió, ens hem oblidat de

brindar amb aquest cava.—Sí, podríem brindar per aquesta trobada i pels

secrets que s’amaguen dins les copes.—No imagino una manera millor de tastar aquest

92 Xavier Vilaplana

cava que a través dels teus llavis. M’encantaria fer-te un petó i beure fins a la darrera gota.

I així va ser com em vaig retrobar amb ella. Enmig de la foscor humida que ens envoltava, es va desfer-mar el nostre desig empresonat darrere el cristall. El nostre sexe líquid va resultar ser l’últim dels secrets que revelava aquell cava a la boca.

93Rafel

rafElelisa BlanCa

Allà era muntada, a la meva bicicleta. Equipada amb un conjunt fosc amb petits tocs granes. Puntual. Sempre puntual. Mirava amb un cert menyspreu i aire de superioritat aquells que arribaven passada l’hora. Tan incapaços eren d’arribar a temps? Per a mi era un símbol inequívoc d’una manca absoluta de control, d’organització, d’aconseguir fites. I, parlant de fites, on se suposa que seria avui la fita? Encara no ho sabíem. No suporto no saber el destí. Deixar-ho a l’atzar, a la improvisació, a la imaginació dels perduts. Si us plau, una mica de respecte. Jo volia planificar el full de ruta, saber les distàncies, temps previstos, pendents, punts de possibles aturades. Em recordava la reunió d’ahir. Quin company més imbècil! Com ho va dir? «Deixar aquells

94 Elisa Blanca

colors a la variació del moment, com si fos un missatge camaleònic.» Ha, ha! L’estúpid de màrqueting, que s’hauria passat el temps navegant per Internet, ara ens volia convèn-cer de la seva ineficàcia, de la seva incapaci-tat, de la seva absoluta improductivitat. Però bé, deixem aquest tema. La feina, allunyada d’aquest indret. És el que m’havia proposat darrerament i així ho havia de fer. Allò que en diuen del mindfulness. El gaudir de l’ara i aquí. Del ser present mentalment i física en un sol punt. Sempre havia pensat que a això es podia dir treballar amb una neurona. Apa, apaguem el cervell i gaudim de la ganduleria organitzativa. Feina fora. Planificació futura fora. Resum del dia fora. M’havia de centrar en la meva bicicleta. El babau del costat m’estava somrient mentre pujava a la seva. Què volia? Oh, que simpàtic! I ara! Què esta-va fent? Lligant? Amb aquella cara de xim-ple? La veritat és que tenia bones cames. Apa! Mindfulness. Fes rodar la bici. Troba el plaer de l’ara i aquí.

Ja arribava ell. Cinc minuts tard. Bé, potser només era un minut, però a mi aquest minut m’havia donat per a molt.

95Rafel

«Avui anem a fer una ruta per les terres del vi i del cava», va dir amb un gran somriure i uns ulls il·luminats.

Aquests ulls em van evidenciar que en el que ve-ritablement estava pensant era a delitar-se amb una gran copa de vi. Amb aquella cara de bona vida, tor-rat pel sol... I per a ell això era feina!! No es podia po-sar aquesta cara d’alegria treballant! Una altra cosa és que jo la hi posés. Jo no estava treballant, ara.

Però, una copa? Aquest el que volia és plan-tar-se davant d’una bona ampolla de vi del Penedès —o davant de més d’una—, però no en solitari. Convidar-nos a tots com si es trac-tés d’una orgia. Serà depravat! Amb la solem-nitat amb què es pot degustar una bona copa, i aquest brètol ja ho estava espatllant tot.

I a més, avui hi ha sorpresa. «Ens espera en Rafel al cim.» Sembla ser que coronaríem un port de mun-tanya a la Serra del Montmell. Ens esperava un bon pendent. I en Rafel? Qui era, aquest individu? De ben segur, un amic impresentable d’aquesta colla de bandarres.

No volia fer un mal escalfament, així que vaig pré-mer fort la bicicleta tot passejant entre les suposades

1 És un escrit d’Erasme de Rotterdam, defensor crític del catolicisme enfront de Luter.

96 Elisa Blanca

vinyes i vaig posar-me a pedalar de valent. De reüll vaig mirar la companya de la dreta. M’ho imaginava. Tot i tenir la palanca de resistència a un nivell bas-tant inferior al meu, estava respirant com un porc.

A la meva esquerra tenia el company «simpàtic». L’edat del seu cos no corresponia amb la seva cara. Estava fent el circuit com si res, amb una lleugeresa imparable.

«Vinga!», ens animava. «En Rafel ens espera! Amunt a la bici!» Vaig incorporar- me sobre la bicicleta per notar cada pedalada fent força, pujant i baixant les cames. De sobte, em vaig veure coordinada perfec-tament amb ell. Anàvem al mateix ritme, marcat per les fortes pulsacions del so. Notava el frec de les me-ves cuixes amb els pantalons ajustats de ciclista. No eren tan curts posats de forma normal, quan m’em-mirallava dreta. Però a dalt de la bicicleta era com si els camals s’encongissin, com si fossin aquelles ones que retrocedeixen, deixant a la vista la pell de les meves cames fins ben a prop dels engonals.

La meva agressivitat interna es convertia en agres-sivitat aparent, ferotge, animal.

«Al seient!» I de nou seia. Però ara era un seient diferent. Era més aviat un suport que m’acaronava fortament. Quan vaig seure, vaig notar plaer. Plaer

97Rafel

pel contacte i alhora per poder descansar uns ins-tants. Però les meves cuixes seguien en moviment.

Em va caure una gota de suor. No puc suportar la suor. Com detesto aquelles taques de les aixe-lles a la roba. És el senyal de la debilitat. Em venia a la ment aquell gerent. Era tou com un lluç. Una reunió amb un suat delata el seu nerviosisme, la seva manca de seguretat, el treball mal realitzat. O també revela aquell apressament perquè arribo tard. És la marca de la no professionalitat. Però ara era ben diferent.

Ell estava ben xop. Vaig intentar veure’n l’origen. N’hi havia infinits. Em va fer venir set. Vaig prendre la meva ampolla d’aigua. L’aigua era ben freda. Em va transportar de nou a aquella bodega fresca del ce-ller del Penedès on m’agradava anar a degustar una copa. A assaborir un bon vi. L’últim dia vaig desco-brir-ne un de deliciós. Era un vi exuberant amb un gust en boca afruitat, um!

De cop, em vaig imaginar que acostava la copa al seu cos, i que intentava recollir una gota de la seva suor amb la vora. Després, analitzava com feia la llàgrima, com lliscava pel vidre de cristall fi de forma untuosa.

2 En italià, «finesa»

98 Elisa Blanca

Era una gota més aviat viscosa, transparent, amb una olor concentrada del seu ésser. I em va venir un desig incontrolable de treure la llengua. Desitjava beure’m aquella gota. Una gota salada que no em trauria la set. I em va mirar a la cara i es van creuar els nostres ulls. Em va somriure, aprovant l’esforç que estava fent, però sense ni imaginar la veritat. Jo ja estava allunyant la mirada, abaixant-la. No volia semblar una fugida per timidesa, que es cregués su-perior a mi. Així que vaig agafar de nou l’ampolla tot simulant que aquest era el motiu del descens de la meva mirada, tot i que feia massa poc temps que havia begut.

L’aigua va sortir de cop i va mullar-me els llavis, la boca, el mentó, la samarreta. Salvatgement, em vaig eixugar amb el braç humit. El contacte mullat em va fer venir set. Però una set que no se saciava amb una única gota. Vaig desitjar-ne més. Llepar-li una altra gota, però ara sense tanta burocràcia, tanta copa, tant artefacte. Directament del seu cos. Vaig anar llepant una i una altra gota que dibuixava, per gravetat, la seva figura en moviment.

3 En llatí, «en efervescència viva» 4 En llatí, “Ningú estima la seva pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seva” (Sèneca) 5 En neerlandès, «petita verga».

99Rafel

«Amunt!», va dir. Com si per un moment intentés fugir del meu atac.

La meva mirada era entre perduda per la imagina-ció, desesperada pel cansament i lasciva pel desig. Crec que no m’afavoria gaire.

«Ens trobem a la part final de la pujada! Ànims!» Dreta sobre els pedals, feia molta força. Com podia permetre’m desitjar aquell home prehistòric, exces-sivament morè i pelut per al meu gust?

«I en Rafel ja és amb nosaltres!!»Sí. Havia complert exactament la seva promesa.

Pujada fins al cim i en Rafel. Clarament era dels és-sers d’una neurona que no han d’estar frenant les altres. Era, senzillament, bàsic.

I va sonar en Raphael amb la seva gran nit. Havia aconseguit posar aquell hit caspós meravellosament entreteixit rítmicament amb la música actual.

I es va posar a cantar desafinant tant que em va fer esclatar de riure.

Per què no podia ser simplement feliç estant allà, cantant com una ximple més, cridant per alleugerir les cames a cada pujada?

No. Semblava que havia de mantenir el tipus, la serietat. Que ningú em veiés perdre el control. Com és, doncs, que el meu sexe es volia alliberar sense comptar amb mi?

100

Així fou. Vaig tornar a aquella pell humida, suada. A la meva llengua, que buscava aquell gust salat. A impregnar-me d’olor fosca. A treure’m el mallot i a arrancar-li el seu. I a seguir aquell ritme de pujar i baixar que ens indicava. Però de ben a prop. De canviar aquell selló inert per un ressort viu i carnós.

Vaig desitjar esgarrapar-li la pell per l’odi de por-tar-me a ser irracional, de fer-me cantar aquella odi-osa cançó tan passada de moda i obligar-me a què la melodia em perseguís durant tot el dia.

Volia donar-li una empenta a traïció fins aquella banyera rodona plena de vi vigorós de color grana. Vi per als dos. Vi per tota la nostra pell. Volia fer un cupatge amb els nostres fluids. Donar-li més intensi-tat i aroma, fer-lo més vibrant. Volia que li coguessin les ferides de les esgarrapades en aquell vi de gran fortalesa alcohòlica. Volia fer-lo gemegar plaer i de dolor.

Mindfulness? Estava massa bé amb els meus pensaments com per castigar-me amb l’avorrit ara i aquí. Maleïdes classes de bicicleta estàtica.

102

PatroCInaDors DeLs PremIs

103

agraïments

En aquesta segona edició del Concurs de Relats erò-tics amb DO Penedès, hem assolit el nostre màxim objectiu: implementar un concurs que incorporés vins o clàssics Penedès amb relats eròtics, amb l’ànim de fomentar la cultura del vi; la gastronomia del territori i la promoció dels nostres escriptors.

Aquest certamen literari no hagués estat possi-ble sense el patrocini principal de la DO Penedès, del seu director Francesc Olivella i de la Cap de Comunicació Laia Roig, des del primer moment van veure un maridatge perfecte entre literatura eròtica i vi, el plaer és el que ens mou els sentits, i el plaer el trobem en una bona obra literària i amb la degusta-ció d’un bon vi o clàssic Penedès. Allò que desperta els sentits es una bona paraula, una bona frase, un bon relat, però també el carpe diem dels vins, vins per cada moment, vins per a la motivació i inspira-ció, vins introspectius, per a la celebració de la taula compartida, vins per tots els dies, els anomenats vins fons de celler, vins de recolzament al cuiner, els vins

104

de plaer, o els Sexy Wine, que serien els del concurs. Els diferents autors han referenciat el seu relat amb un vi o clàssic i l’han elevat al Sexy Wine.

Agraïm el patrocini d’Euroselecció, del Restaurant Casa Joan, però també d’INCAVI, Vinseum, Acadèmica de Tastavins, Ajuntament de Vilafranca del Penedès, Consell Comarcal de l’Alt Penedès i de la Diputació de Barcelona

Agrair la dedicació al Jurat, professionals del món de la cultura i del món del vi: Joan Bruna, Pilar Blasco, Susagna Aluja, Sebastià Bennasar, Lluís Delgado, Ramon Nadal, Ruth Troyano i Anna Vicens.

Un agraïment a l’escultor empordanès Santi Presas: que destaca pel seu disseny en volums i formes, i per les seves escultures personalitzades en els relats guanyadors i en el Penedès.

Un fort agraïment a la tasca que desinteressa-dament han fet les voluntàries de la Fundació així com els membres del Patronat de la Futura: Montse Guilera, Rosa Carbó, Joan Tuyà, Albert Ferret, Montse Sunyer i Carles Ronsó.

105

Agraïm als Cellers que han participat en el pro-jecte com Can Feixes; Albet i Noya; Celler Colet; Eudald Massana, Canals i Munné.

Un agraïment molt especial a l’Assumpte Llopart i família Llopart, que ens van acollir en l’acte de lliu-rament dels premis.

Fer extensiu l’agraïment a la mestre de cerimònies Carme Barba, i al tenor Jorge Armando Jasso i el ba-ríton Plamen Papakikov

Moltes gràcies a tots per fer possible aquest con-curs que vol apropar la literatura eròtica al plaer de degustar un bon vi.

M. Josep Tuyà i Manzanera

Presidenta de la Futura Local

CoL·LaboraDors

2a edició concurs literari 2018

El viatge dels somnis KairósCalidesa, carnositat, exuberància

Premiats:

RELATS ERÒTICSDO PENEDÈSI

Teniu entre les mans els deu contes que van quedar finalistes i guanyadors en la segona edició (2018) del Concurs de Relats Eròtics amb DO Penedès, on els vins i els Clàssic Penedès assoleixen un clar protagonisme, junt a la sensualitat, el desig i la literatura, la bona literatura eròtica.

Una proposta per endinsar-nos amb passió a les terres del Penedès, els seus vins, plaers i gastronomia.

RELATS ERÒTICS DO PENEDÈS

2a e

dici

ó co

ncur

s lite

rari

RELATS ERÒTICS - Futura Local · Anna Moore Forn ALEGRIA 75 Oriol Guilera Valls Sexe líquid 85...

Documents

Transcript of RELATS ERÒTICS - Futura Local · Anna Moore Forn ALEGRIA 75 Oriol Guilera Valls Sexe líquid 85...