LA RENOVACIÓ PEDAGÓGICADURANT EL FRANQUISME«SI SE SALVA L'HOME ES TÉ TOT SALVAT»

JOSEP GONZÁLEZ AGÁPITO

«Si se salva l'home, es té tot salvat».Aquesta era la divisa amb qué Alexandre Galí plantejava

la seva revolta dels mestres contra el franquisme.Aquest «Si se salva l'home, es té tot salvat», de fet era una

exhortació a mantenir la capacitat de reacció; la capacitat derevolta, com deia ell, la qual, des dels grecs ene à havia sal-vat la civilització malgrat els despotismes i les dictadures dequalsevol signe.

Aquesta, jo penso, és l'explicació de que en el nostrepaís durant els trenta primers anys del franquisme, fer edu-cació, millor dit, fer bona educació, era una de les inalu-dibles tasques cíviques i polítiques per la possibilitat depreservar el sentit crític i la Hibertat dels infants i joves,ciutadans del demà.

El sector més progressista de l'Església catalana, cons-cient profundament del paper de l'educació en front de ladictadura i de l'opressió, fou el principal impulsor i cre-ador d'escoles. Així, per exemple, poc després de la Guer-ra Civil, el 1941 es fundava l'escola Virtélia al voltant deJoan Llongueres, aquell pedagog de l'educació musical iex-professor de l'Institut Escola de la Generalitat republi-cana. Virtélia, era la plasmació de la preocupad() dels ho-mes i dones de l'anomenada «Confraria Mare de Déu deMontserrat», que agrupava llavors uns joves cristians in-quiets que es deien: Jordi Pujol, Antoni M. Badia i Mar-garit, o Josep Benet entre altres.

Poc després succeïren altres escoles com per exemple,l'escola «Nausica» de l'Anna Grau o l'escola «Betänia» dela Rosa M. Humedes.

A partir d'aquí fins a la década dels 60, van apareixent unreguitzell d'escoles que tenen en comú la voluntat d'entroncaramb l'esplèndida herencia pedagógica d'abans de la guerra,i de contribuir a preservar la identitat nacional i un profundsentit religiös, que porta al compromís personal en el campsocial i en el camp polític.

Pedagogs com Alexandre Galí o Artur Martorell, posarenla seva experiencia al servei d'aquest moviment que llavorss ' iniciava.

Per() jo penso que seria erroni situar exclusivament la re-presa del moviment de renovació pedagógica, d'aquest pe-ríode, en el sector privat, ja que encara que això és el quesempre tots tenim present, hi ha una serie d'educadors quecontinuen als seus (loes. Aquest és el cas, per exemple,d'Artur Martorell, Pere Verges o l'Angeleta Ferrer i Sensat(la filla de Rosa Sensat) que malgrat la durissima repressióes pogueren mantenir en el sector públic i que varen contri-buir a la comesa renovadora amb dificultats, i això sí, ambdiscreció.

Tal com deia Verges, es tractava de cedir el mínim pos-sible, per() a canvi de no deixar el teu Hoc ja que fora pit-jor ser substituït per algú altre adicea al regim, i per tantque no fes crítica ni tingués possibilitat de donar aquestsmínims educatius.

Es el cas d'un bon grapat de mestres públics gironins quejo penso que a desgrat de les circumstàncies, mantinguerenuns nivells d'una acceptable qualitat. Fet que explica, entred'altres factors, que a aquesta ciutat no sorgís cap escolaprivada d'aquelles que se'n deien actives. Aquest nucli demestres, aquesta tradició de funcionariat català dins l'esco-

la pública gironina i aquests mínims de qualitat que es vanconservar, van ser el factors que permeteren mantenir a lesescoles públiques dins el moviment renovador format prin-cipalment, en altres contrades, per escoles privades. Tot i lavinguda de Marta Mata en una trobada de pares interessatsen endreçar una escola privada activa a Girona, el projecteno prosperà.

Fonamentalment aquest nucli de mestres de bona feinaeren gent que per no haver-se destacat especialment abansde la guerra van poder passar discretament les depuracionsi transmetre a les noves generacions bona part de les apor-tacions de l'Escola Nova. A tall d'exemple, alguns alumnesde la Normal de Girona dels anys seixanta es trobaren lametodologia Montessori al parvulari de l'escola de pràcti-ques o amb professores com Carme Sagarra que havia estatalumne de l'Escola de Mestres de Joan Bardina.

Jo he pensat que com que tenim poc temps i no podem ex-plicar 40 anys, potser seria interessant fer-ho d'algunes rea-litzacions que em semblen una mica més simbòliques, ambel sentit que aquest terme té etimològicament i que d'algu-na manera ens poden fer veure l'obra i el decurs d'aquestarenovació.

Una de les realitzacions més interessants d'aquesta pri-mera etapa de la represa de la renovad() pedagógica durantel franquisme és l'Escola de Jardineres del Centre d'In-fluencia Católica Femenina, el C.I.C.F. que després passa-ria a suprimir la paraula femenina actualitzant-se amb eltemps i simplement s'anomenarà C.I.C.

Aquesta Escola de Jardineres fou un fruit molt típic de laseva epoca perquè d'alguna manera possibilità un aprenen-tatge dels propis educadors vivint en una escola on es forma-ven ja dins d'una óptica activa. Ells mateixos n'eren alum-nes actius. O sigui aprenien amb l'experiència el que despréshaurien d'aportar als seus parvularis.

La recuperació económica industrial que s'estava pro-duint a Catalunya en aquests anys desencadenà un ràpidcreixement demogràfic, sobretot a partir de l'any cinquan-ta, degut a la immigració a gran escala de persones d'altrescontrades d'Espanya a la recerca de treball. També, alhora,entre les classes mitjanes del país es produí un canvi de modelfamiliar amb la incorporació de la dona al món del treball.

Tot plegat, portà a una proliferació de guarderies i par-vularis per acollir una població infantil que cada vegada eramés nombrosa. Es plantejà per primer cop a Catalunya i a Es-panya, donar resposta a la necessitat de formar específicamenta parvulistes ja que els mestres estaven, en general, adscritsa una concepció molt academicista de la seva feina, i consi-deraven que l'educació dels més petits no formava part, noera l'ocupació de l'escola. I així el 1956, obrí les seves por-tes l'Escola de Jardineres que es proclamava hereva deFroa)el, Montessori i Décroly, al seu prospecte inaugural, ique proporcionà una formació professional, pedagógica itécnica eficaç, activa i progressiva que contrastava amb laformació dels educadors que es feia a les escoles Normals oa la secció de Pedagogia de la Universitat, ancorades en unacademicisme estéril i desarrelat de la realitat del país. Fruitindirecte —perquè no dir-ho també— de la tremenda depu-ració i repressió a que el professorat havia estat sotmès.

Seria interessant, per() és clar, no podem ara desglossar el

145

caire i la renovació que aquesta escola de jardineres produíl'alenada fresca que era assistir a una escola tan diferent deles escoles Normals d'aquell moment.

Continuant una mica el panorama, el moviment de reno-vació pedagógica que es produeix després de la guerra, es undels més interessants símptomes de la lenta recuperació delpaís després de 1 'ocupació i la derrota de 1939 Perquè nonomés és un moviment de renovació, sinó que de fet és undels símptomes més clars de recuperació nacional. M'hasemblat que seguint aquesta idea d'agafar una institucióemblemática del moviment, el millor era fer un resseguit dela trajectòria de la institució Rosa Sensat, per veure justamentels problemes, les crisis, les solucions i els objectius que elmoviment tenia.

D'on sorgeix aquest moviment de Rosa Sensat?Bàsicament a partir dels anys 60 es produeix una expan-

sió de la inquietud pedagógica a partir d'aquelles poquesescoles que continuaven la tradició heretada d'abans de laguerra, i que és impulsada en el seu naixement pel sectorsprogressistes de l'Església. Eren nuclis importants com laFederació de joves cristians de Catalunya, o que estaven re-colzats per Montserrat, o per altres institucions o per ordrescom per exemple els caputxins.

Fet que contrastava amb l'actitud de la jerarquia ecle-siástica que es mostrava col.laboradora amb el franquismequan no era a mes anticatalana. Aquest moviment, tingué tam-bé un fort recolzament en diferents grups europeus amb quiestava conectat. Tenia i veia altres realitats diferents de lad'aquest país i es veié reformat en el temps i en el pas delsanys sota les progressives doctrines del pontificat de JoanXXIII.

Un altre element determinant d'aquesta represa fou elmoviment Escolta, de la mä. de Mossèn Antoni Batlle quetingué una incidència molt important a la fundació d'esco-les actives, i dic escoles actives perquè era com la gent lesanomenava en aquell moment. Els valors que transmetial'escoltisme d'humanisme, de catalanitat i de pedagogiaactiva, el convertiren en un dels pocs reductes de llibertat.Alhora la seva eficient metodologia el transformà en unaescola, en una eina de conscienciació cívica, moral i polí-tica que comportà que molts escoltes en ser pares, cerquinuna escola diferent. Per això els trobem al darrera de mol-tes de les Fundacions d'escoles actives, sobretot a les ciu-tats mitjanes de Catalunya, als anys seixanta. I el tercerfactor propiciador, fou la paulatina organització en la clan-destinitat dels partits polítics i de l'oposició que salvava to-ta diferència ideològica amb l'objectiu primordial de la res-tauració de les Hibertats. La burgesia nacionalista emprenguéuna decidida acció que sintetitzava amb el lema: «fer país»i donà suport humà i sobretot econòmic al moviment de re-novació pedagógica.

Així sorgiren, doncs, un bon grapat d'escoles que eren unaalternativa a una «escuela nacional» molt degradada desprésde la repressió i a una escola confessional que també haviarenunciat les fites de renovació que, per exemple els Esco-lapis, havien assolit abans de la guerra i que ara s'havienancorat en una pedagogia tradicional basada en la imitaciódels models, que és, com sabem, la pauta de tota escolatradicional.

Aquestes escoles actives com deia la gent, no eren resmés que escoles noves. Eren la continuació de l'Escota No-va que hi havia a Catalunya a partir del anys deu, vint i tren-ta d'aquest segle. I això era un fet fins i tot estrany ja qué ala resta d'Europa l'Escola Nova en acabar la II Guerra Mun-dial, havia entrat en una franca crisi després de la il.lusionadaépoca entre les dues guerres en que es creia que a través del'educació es podia transformar la humanitat. Després delshorrors de la Segona Guerra Mundial, hom es va replante-jar si realment es podia confiar en un instrument com l'escolaper canviar la societat. Però aquí, l'aïllament en qué la dic-tadura franquista sotmetia al país, ens privava, fins i tot, de

les influències d'aquesta crisi i per tant el moviment d'esco-les actives —insisteixo que és com les anomenava la gent—era del tot diferents d'aquell context europeu que abansanomenaven. Eren les escoles que aquests pares ex-escoltesvolien pels seus fills. Ells havien viscut en l'escoltisme unamanera d'aprendre a través de l'experiència, una experièn-cia que, com saben perfectament, és la única pauta que creaaprenentatge, i per tant volien una escola que recollís aquestsideals d'activisme i d'humanisme.

Aquest moviment de fer una escola il.lusionada en restau-rar el país, de fer una tasca de reconscienciació nacional ialhora de desenvolupament humà s'havia anat cristalitzant através de diverses iniciatives.

«Rosa Sensat» sorgí com a resultat d'aquesta confluènciad'iniciatives, com per exemple els cursos que a petició d'unasèrie de mestres, Alexandre Galí organitzà entre 1959-1963al menjador de casa seva. Cursos com aquests intentaven ferconnectar els mestres amb la tradició pedagógica catalana.Ens trobem en un moment en què es fa un esforç per po-der conectar amb aquell passat, amb aquella herencia. Sónels vells mestres que transmeten als nous mestres les sevesexperiències i les seves reflexions.

A partir de l'any 60 s'inicien unes reunions periòdiquesentre la gent de Talitha i altres grups. Es troben un cop cadames i a l'estiu es reuneixen a Saifores, a la casa pairal de laMarta Mata. Sein ja trobades organitzades i anomenadeshumorísticament «Congressos de Pedagogia barata».

Aquests «Congressos de Pedagogia barata», són el fona-ment de les reunions de mestres ja organitzades que dona-ran Hoc al Moviment de Renovació pròpiament dit.

Per les mateixes dades de 1960, un grup de gent de PaxChristi va promoure un conjunt d'activitats, conferencies,convivéncies d'estiu, l'objectiu de les quals era aglutinar gentinteressada per la problemática escolar.

Per últim, també existien unes Sessions de Pedagogia quesorgiren de la fusió de diferents elements d'aquests grups apartir de 1963. Aquestes sessions tenien lloc els dissabtes ala tarda dos ó tres cops al trimestre a les escoles Talitha, Costai Llovera o l'escola Thau, d'on justament provenien la ma-jor part dels mestres que hi assistien.

Així, totes aquestes iniciatives acabarien confluint en lacreació de Rosa Sensat.

A partir d'aquell moment, comencen els contactes amb elsmestres per parlar de la possibilitat de crear una nova esco-la de mestres a imatge, de la que Joan Bardina havia fet a co-mençament de segle. Aquest nou projecte fou avalat des delprimer moment per Alexandre Galí i Artur Martorell que, comja hem vist, estaven al davant de la fundació de diverses es-cotes creades a partir de 1955. A més dels problemes decoordinar els esforços i trobar la gent, hi havia un problemamolt important que era el finançament. Aquí coincideixen elsesforços amb una iniciativa impulsada per membres desta-cats de la nostra burgesia nacionalista, sobretot el DoctorAragó, Jordi Pujol i un grup d'empresaris catalans que trac-taven d'engegar activitats que d'alguna manera estessin enla línia de fer país, és a dir, del recobrament nacional.

I així es creà una iniciativa: la Fiduciäria Barcino S.A. adre-çada a canalitzar aquests ajuts. Establerts els contactes s'acor-clà que l'esforç principal s'adreçaria al naixent moviment delsmestres perquè a través justament de l'educació, es veia lapossibilitat de redreçar el país de forma positiva i eficient.

Després de vàries reunions entre la Fiduciäria BarcinoS.A., Marta Mata i M. Anfibia Canals —que molts de vo-saltres heu tingut el gust de conèixer personalment aquíGirona— aquestes dues Ultimes representants del projected'escola de mestres, la Fiduciária es comprometé a donarsuport econòmic a la nova institució que a proposta d'Ale-xandre Galí es batejà amb el nom de Rosa Sensat, una mes-tra excel.lent, directora de l'Escola de Bosc i una de les in-troductores del mètode Décroly entre nosaltres.

Així, doncs, tot una série de persones com les ja citades i

146

a més Teresa Codina, Anna Roig de l'escola Talitha, PereDarder, Ernest Lluc, Jordi Cots de Thau i el C.I.F. varen unirels seus esforços amb Jordi Pujol, Ricard Foraster, i 30 per-sones més d'àmbits empresarials. L'objectiu de la nova ins-titució era com em deia Marta Mata, guanyar el temps perdutdurant la Dictadura d'enç à de la derrota del 39 i poder redre-çar la situació com a mínim amb la línia que s'havia aconse-guit durant la Mancomunitat i la Generalitat Republicana.

Aquest moviment es va començar a estendre sobretot aBarcelona i a ciutats mitges i la resta de Catalunya.

La primera crisi de creixement, fou la crisi encetada perla problemática de l'educació religiosa, a partir de qué unsector de mestres comencen a plantejar que l'escola ha de serlaica per ser oberta a tothom.

Els principis que conformaven aquestes escoles eren en sín-tesi: ser unes escoles basades en un humanisme cristià i en unavisió religiosa de la vida, ser escoles renovadores i actives i,evidentment, escoles catalanes. Aquests serien els punts bà-sics de totes les escoles que s'iniciaren en un primer moment.

Enfront d'aquests punts, un sector d'escoles començarena plantejar la situació de l'educació religiosa i a demanar unamajor laicitat al moviment.

Això porta la primera tensió i la primera confrontació entrediversos sectors que ideològicament eren molt diferents iestaven darrera del propi moviment.

Així es produí el primer distanciament amb el sector qued'alguna manera era que més recolzava econòmicament laInstitució.

El trencament total entre aquests dos sectors vindria el1.969 any després de la primera crisis.

Socialment havien passat una sèrie de coses que afavorienaquesta demanda de laicitat. Tenim elements com el maigfrancés i totes les conseqüències que això desencadena.Sobretot a rel de l'Escola d'Estiu del 69 en qué JoaquimFranch —que tots aquí a Girona suposo que recordeu ambmolt de respecte— organitzà. un Happening on molt creati-vament tothom s'inventava qué s'havia de fer. El happeninges convertí en una auténtica crítica a certs sectors í, fins i tot,humorísticament començaren aparèixer a les parets de l'Esco-la d'Estiu unes grans caricatures que dibuixaven Marta Matai Jordi Pujol vestits de nuvis i de bracet —un matrimoni queavui sembla gairebé impossible—. Tot i ser una caricatura,era molt simbólica de la crispació d'un cert sector que criti-cava durament el decantament o el supon que determinatssectors polítics i socials donaven al moviment. De fet aixònomés era un símptoma extern d'una crítica més profunda.

La crítica que es feia al moviment era que el seu serveiestava només dirigit a les classes mitges, o si voleu, a la própiaburgesia.

De fet, a la practica, en aquestes escoles només hi podienassistir gent amb unes possibilitats económiques relativamentaltes, des d'un obrer qualificat en amunt. Clar que aquestesescoles que volien ser plurals, van intentar en tot momentsolucionar aquest conflicte, ja que, encara que tenien voca-ció d'escola pública, no tenien possibilitat de ser-ho. Hointentaven compensar a través d'un finançament que volun-tàriament es demanava als pares d'acord amb la indicaciód'una quota i segons les possibilitats de cadascú. Se supo-saya que uns pares pagaven més a canvi dels pares que po-dien pagar menys.

Això que avui dia ens sembla molt dificil de portar a ter-me funciona a moltes escoles durant molts anys. L'escolaCosta i Llovera visqué molts anys sota aquest finançamentper citar un cas.

Però, tot i això, aquestes escoles eren privatives per certssegments de la societat, perquè precisament per ser escolesactives necessitaven una série de recursos importants, així,doncs, eren escoles materialment cares.

1 malgrat això, els pares abocaven diners i els mestres mol-tes hores de treball no cobrades. Eren realment una obra devoluntariat, si voleu, una obra on tothom estava conscienciat

que feia una tasca política. A mida que la crítica marxistas'estenia pel país, el propi moviment no escapa a aquestacrítica.

Fets com algunes tensions sorgides dins «Rosa Sensat» ensón un símptoma. Com exemple podríem recordar l'estudique el Departament de Sociologia d'aquella institució, queliderava Josep Masjuan, encarregà a Fabricio Caivano sobreels 'libres de text i material de lectura produïts per l'enti-tat. Marta Mata coordinava el Departament de Pedagogia iaquells materials eren en bona part fruit de treball de semi-naris formats per mestres de la base. L'estudi esmentat po-saya de relleu que el material de lectura plasmava i projec-tava models corresponents a uns estrats socials benestantsfins i tot cenes actituds sexistes. I realment sols cal que fu-llegeu alguns d'aquells llibres de lectura per advertir-ho. Unaltre exemple el podem trobar en l'aparició, el 1973, del lli-bre «Societat catalana i reforma escolar» dels llavors jovesi punyents autors Joan Gay, Angels Pascual i Rosa Quillet.En aquesta obra es feia una analisi de la renovació pedagó-gica de l'època com un moviment al servei de la ideologiaburgesa, en una aplicació, jo penso, força mecànica de l'anàli-si marxista i de les teories de Passeron. Assimilant el mo-viment, en aquest sentit, a l'etapa que va des de l'inici de seglefins la Il República. En aquest llibre s'afirmava: «la contra-dicció és perpétua: fa escola privada esperant una escolapública especial, però no intervé a l'escola pública actual: faun ensenyament elitista però mira de justificar-se en fórmu-les paternalistes o en consideracions sobre el paper de lesescotes privades en la millora de l'ensenyament i en l'expe-rimentació de tècniques pedagògiques noves abans no tin-guin cabuda en els plans generals».

Així, doncs, la crisi qüestiona profundament l'orienta-ció del moviment renovador i quina classe social n'ha deser el principal benefician. És el moment en que també escomença a publicar «Cuadernos de Pedagogia» que es con-verteix en portaveu d'aquestes posicions.

S'obra d'aquesta manera una nova etapa dins el movi-ment, ja que aquesta crisi no és sols a nivell ideològic, sinóque molts mestres que participen en el moviment fan sevala crítica i volen donar personalment una resposta conse-qüent amb aquesta anàlisi. I com a resultat un bon grapat demestres conscienciats opten per abandonar les escoles acti-ves situades al centre i se'n van als barris perifèrics de lesciutats industrials, on, com ho sabeu, s'havia concentrat laimmigració. On s'havien construït barris-getthos, ho dic enel sentit mes propi del terme, car era normal no sentir unmot en català i on els costums eren els d'altres llocs.

Ban-is de gent treballadora i generalment de baix nivell deculturalització que havien arribat a Catalunya a la percaçad'una feina que als seus països escasseja.

Per tant, aquests mestres van creure que si s'havia de serconseqüent amb les critiques que s'havien fet al movimentcalia anar a aquests barris d'immigrats i aHà, fer escola ac-tiva entre la classe treballadora, entre la gent que necessita-va una conscienciació i un despertar interior i personal.

L'experiència, que durà poc temps, tingué els següentsproblemes:

a) De finançament. Hom estava enmirallat amb 1 'ex-periència de «Ton i Guida» de la M. Antónia Canals. Unaescola activa en un barri de gent treballadora amb un sis-tema de finançament molt especial: consistia en que unasèrie de gent mantenien l'escola malgrat no estar-hi vin-culada pena que la credibilitat de M. Anfibia Canals i latasca que tothom sabia que feia a «Ton i Guida» de cara ala integració, els feia la confiança.

Molts d'aquells mestres volien formar escoles del mateixtipus, i van intentar aquest tipus de finançament, però difí-cilment es captaren prous socis i dels que es captaren, aviatse'n cansaren.

b) Un altre problema molt important fou que els propisreceptors d'aquestes escoles, les criticaven i no les volien.

147

No les volien, perquè es donava un tipus d'educació que noestava d'acord amb la demanda educativa que es volia.

Tal com passà amb els revolucionaris francesos, que refor-maren un sistema que avui, des del punt històric, ens impres-siona i en canvi no tingué a les hores ressonància social perquèla societat no desitjava una escola com aquella.

I així passà. Algú de la sala somriu, perquè m'imagino quea xó encara ho continua dient la gent. No?

c) Com alternativa, van començar a sorgir «acadèmies»,aquesta mena de subproductes tercermundistes, que en aquestpaís tant abundà i que sortosament estan desapareixent. Erenlocals on els nens estaven apilotonats. Això si, el mestreautoritari s'imposava fins i tot amb càstigs fisics i això si queera considerat una escola com cal.

Tal com anys abans havia dit Rosa Sensat i Vila, el mésdificil no és fer escola nova, sinó operar un canvi de menta-litat, canviar l'experiència d'escola que un ha viscut per ac-ceptar no una de nova i diferent.

Aquesta bona gent immigrada que procedien dels sectorsculturalment més baixos, no tenien ni una demanda, ni unapreocupació cultural suficient per entendre el que se'ls oferia.

Aix6 va significar un procés de «crema» d'aquests pro-fessionals que havien anat a aquests barris amb una meto-dologia activa (Montessori, Decroly), s'adonaren que noera efectiva. Aleshores giraren els seus ulls cap el mètodeFreinet. Foren doncs els propis mestres que renovaren me-todológicament el moviment.

És molt curiós veure el paral.lelisme:Justament quan el moviment es toma més popular, abans

de la guerra, durant la República, és quan els mestres cata-lans s'interessen pel mètode Freinet.

Precisament durant la revolució que succeí alhora que laguerra civil el grup de mestres Freinet era molt importanti fort. I és curiós veure com són aquests mestres més preo-cupats per les qüestions socials els que ara també, giren elsulls cap aquesta metodologia. Però a mes també sorgí un al-tre problema metodològic que es sacsejà tot el moviment.El problema era com havia de ser l'escola catalana i coms'havia de fer el procés de catalanització.

Com s'havia de fer la catalanització, era una problema ambuna serie de de dificultats greus: els mestres que estaven enaquests barris s'adonaven que estaven fent el mateix que alsbarris cèntrics i que no era aplicable en aquests barris peri-fèrics de nens castellano-parlants. Es trobaven amb una rea-litat socio-lingüística i cultural diferent.

I de fet, «Rosa Sensat» havia anat seguint en aquestaqüestió el plantejament tradicional del moviment de reno-vació pedagógica català: des de Baldiri Reixac cap aquí,es defensava el dret a l'educació en la pròpia llengua id'aquí arrencava la demanda de que l'educació i l'escolahavia de ser catalana.

Aquesta era una situació que esdevenia diferent perquè larealitat havia canviat. Hi havia uns col.lectius que havien vin-gut d'altres contrades i que estaven en un país, amb una al-tra llengua diferent de la seva

La Institució Rosa Sensat i aquests mestres defensarenaquell principi a ultrança justament en un moment que apa-reixia la Llei General d'Educació de l'any 1970, que obriauna escletxa legal a través de permetre l'ensenyament enles llengües dites vernäcules, especialment en l'aprenen-tatge lector-escriptor. Així és que es permetia fer un certensenyament en català.

Totes aquestes circumstancies, portaren a pensar quecalia respectar la llengua de cada nen i així hom entravaen aquestes escoles d'aquests barris i hom passejava per lesaules i llegia els rètols que deien «puerta», «porta», un envermell i l'altre en blau. Es pretenia que cada nen apren-gués a llegir i escriure en la seva pròpia llengua.

La Institució, a través dels seus seminaris de lectura, espreocupa per crear una modernització de les tècniques delectura i escriptura i aparegueren mètodes com el «Lletra per

Lletra», «A poc a poc» etc, que pretenien basar-se en unsinstruments fonològics per crear un métode de lectura ambel respecte de la llengua propia.

Metodologia que ha estat sovint molt criticada, perquel'ordre d'aprenentatge fonològic no és el que més interessaals alumnes.

Així es crea una altra crisi del moviment, perquè L'Asses-soria Didàctica del Català que feia aquests plantejamentsbilingüistes a Rosa Sensat era mantinguda per Omnium Cul-tural com a eina de catalanització i normalització. OmniumCultural sostenia que això no era una via correcta de norma-lització perquè 1 'únic que farien era continuar i consagrar lasituació existent de dues llengües.

És molt interessant llegir comparativament els punts quesobre l'escola catalana van publicar respectivament RosaSensat i la Delegació d'Ensenyament del Català d'OmniumCultural per veure el diferent planteig de model d'escolacatalana que es tenien just al tombament de l'any 70.

La fórmula de «Rosa Sensat» comporta a l'aula moltsentrebancs ja que era molt dificil ensenyar a llegir i escriu-re en les dues llengües.

El mestre quan escrivia a la pissarra havia de posar perexemple: «dimarts, dia 15 de juny» i sota, «martes, dia 15 dejunio» i així successivament amb totes les frases, dictats...i totes les anotacions.

La practica obliga a revisar el model d'escolarització i elmodel lector-escriptor, i, encara, que no es feu una declaracióexpressa, s'abandonaren de mica en mica les posicions bi-lingüistes que Rosa Sensat havia publicat en un fulletó queportava per nom: «Bilingüisme escolar» significativamentescrit per una banda en castellà i l'altre en català. Aquestplantejament feu aigües ell mateix i gradualment po-sant en qüestió coincidint amb la transició política. Re-plantejament que porta després a una visió d'immersió, queera la que justament Omnium Cultural havia defensat desdel primer moment.

Aquestes crisis per tant són, com o podem veure, les d'unmoviment que és a la recerca d'aixecar una escola. Sense pau-tes on poder fixar-se perque l'escola europea no li serveix demodel ja que les circumstancies polítiques i socials són moltdiferents. El col.lectiu de mestres i també de pares que hi haal darrera d'aquest moviment estan a la recerca d'un modeld'escola diferent, un model d'escola que van aixecant, vancriticant i contrastant amb tota la realitat de la societat queels envolta i que també evoluciona.

Un altre fet a tenir en compte era que aquest movimentera tan fort socialment, que de fet constituïa una forca moltimportant.

Per això, evidentment, els partits polítics feren pressió con-tinuada sobre el moviment, fet que demostra el seu abast.

Només cal que veien per exemple que les Escoles d'Es-tiu de Barcelona que es feien, eren una parcel.la de lliber-tat en plena dictadura, on es podia veure parades de partitspolítics, es repartia propaganda, es feien xerrades sobre di-ferents posicions polítiques, cosa que era impensable veuresimplement sortint del lloc on es realitzaven.

Els propis partits polítics i la mateixa societat vivien enmolta atenció I 'educació i l'escola com a eines de trans-formació de la societat. Només cal que mirem, per exem-ple les planes que a les primeres eleccions democràtiquesdedicaven a educació que contrasten amb les de les darre-res eleccions.

És clar que es pot dir que això és símbol de que les co-ses estan canviant i s'estan normalitzant, i és evident que sí,però també hem de reconeixer que ja sigui per sort o perdesgracia, la societat ha anat veient que hi han altres cosesmolt més importants, i que l'escola ha anat perdent la credi-bilitat de canvi social que durant aquest segle havia tingut.

Aquest interès polític es traduí també en un interès decontrol del moviment per part de determinats partits polí-tics sobretot dels mestres.

148

Però aquest interés dels partits polítics també abastava lavoluntat d'influir sobre el moviment i especialment sobre elsmestres. Ja hem vist com al final dels anys seixanta els sec-tors moderats de Barcelona i Lleida havien creat el seu pro-pi corrent dins el moviment i havien abandonat «RosaSensat», que agrupa sectors més esquerrans. Durant la pri-mera meitat dels setanta el PSUC intentara el control del'important moviment de mestres lligats a la institució. Fetque origina no poques tensions car la federació d'escoleslligades a la institució, anomenada Coordinació Escolar, eraformada per una amplia convergencia d'opcions, especial-ment visible en escoles de poblacions mitjanes i petites.Aquesta lluita pel control es manifestà en fets com la formaque havia de tenir la pròpia entitat. Mentre que el PSUC erapartidari d'un col.lectiu de professionals, posició defensadaper Masjuan i que portava implícita la voluntat de controlarl'entitat, un altre sector proposava la fórmula d'associa-ció, que finalment fou la que s'imposà, ja durant la tran-sició democràtica. Fet que comporta la marxa de gent vin-culada al PSUC.

Retornant al període final del franquisme entre 1971 i1975, —se que vaig massa depressa, però el temps s'acaba—el moviment comença a fer-se presenta l'escola pública. Aixòés un canvi important, car fora dels casos que hem citat, fona-mentalment la reconstrucció educativa s'havia fet al sectorprivat. Tot i que destacats sectors del moviment continuavenpensant que el doble objectiu de catalanitat i pedagogia ac-tiva era impossible assolir-los a l'escola oficial franquista, ique calia esperar a que les circumstancies polítiques can-viessin, un sector minoritari inicia aquesta presència.

Diversos foren els factors que produïren aquest canvi.Alguns foren polítics com la LLei Villar Palast de 1970 querenovaren els aires de l'obsoleta escola pública franquista opossibilitaren una certa penetració de membres del movi-ment a la Universitat Autónoma especialment a l'ICE de lama de Francesc Noy, a l'Escola de Mestres de St. Cugat i alDepartament de Pedagogia. Fets que ampliaren molt la in-cidencia social de la renovació.

Per altra banda tenim el fet que pels mestres que havienanat als barris d'immigració, després del fracàs d'aquellainiciativa, rúnica via conseqüent era el traslladar el projec-te a l'escola pública. Per un altre cantó la crítica al caràcterclassista del moviment havia portat a considerar el pas al'escola pública com a forma de salvar l'impediment econò-mic. El propi Josep Ma Masjuan creia que ja es podia iniciarel pas ni que fos amb la pèrdua d'algunes fites estrictamentpedagògiques, ja que considerava que un cop «enganxats»els mestres públics es produiria un canvi real i d'ampli abastno sols en l'ensenyament, sinó també en la situació socio-política, car si el moviment renovador es quedava sols al'escota privada el procés seria molt lent i afavoriria úni-cament a les classes benestants del país.

La declaració de l'Escota d'Estiu del 1975 «Per una es-cola pública catalana» representa el triomf d'aquestes te-sis i la proposta d'un model d'escola pública que no tarda-ria a ser revisat a la següent escota d'estiu. 1 que provocariacontestació del sector moderat del moviment renovadoragrupat en el Consell Català d'Ensenyament.

Mentrestant pel novembre d'aquell 1975 moda el ge-neral Franco i amb aquesta mort naixien noves possibili-tats socials i pedagógiques. Entre d'altres la de fer realitatla transformació en escoles públiques d'aquelles escoles«actives» que ho desitjaren feta amb criteris assimilistes,malauradament pel país.

I per últim, després d'aquest petit mosaic —que no sési us ha ajudat a enredar la troca— m'agradaria fer algu-nes pinzellades finals al fet que només hagi anat senyalantels punts de crisi. No voldria que això tingues la valoraciód'aquest moviment com un moviment ple de crisi, com sifos una cosa amb molt poca consistencia. El moviment derenovació d'aquests anys és un moviment sense el qual no

es pot entendre el moment en que estem. Aquest movi-ment, ja sigui en el sector públic o en el sector privat (queera el de més tradició) és qui realment rellancà la pedago-gia del país i plantejà una nova manera de fer escola de laque nosaltres en som directament beneficiaris.

De fet, alhora, podem veure que aquestes mateixes crisissón les que va viure tota la societat. Evidentment la últimacrisi del moviment va ser la de quin era el model d'escolapública. A l'escola d'estiu de l'any 1975 de nou les pressionses feren evidents i amb el famós document «Per una escolapública» el sector que estava decidit pel model d'escolapública única o unificada, (com vulguin dir-ho perquè aquestaparaula sempre es presta a confussions), semblava haverguanyat la batalla. Però a l'escota d'estiu següent molt dis-cretament es rectifica molta part d'aquesta orientació. Pertant, la batalla del model d'escola pública que debatia elmoviment no era pas només del moviment sinó també de laprópia societat. Així, doncs, el moviment de renovació peda-gógica patí els mateixos sofriments i les mateixes crisis quela societat: económica, social, política demogràfica... I, evi-dentment, la situació que tenim ara, la nostra societat actual,és fruit d'aquest moviment i del qual encara en rebem les con-seqüències. La situació actual és tan fruit de l'evolució en eltemps com també de les circumstancies de l'actualitat. Aixòés el que fa que justament un es pugui interessar per lahistòria. És l'interès pel present que, almenys a mi em de-mana entendre perquè el present és així a través de la se-va evolució en el passat.

COL.LOQUI:

Molt bé, si us sembla deixem-ho aquí. Ara fa una hora gai-rebé en punt que parlo. Jo no sé si de l'aiguabarreig aquest,podeu pretendre fer decantacions. Podem veure d'aclariralguna de les coses que hem anat exposant.

Salomó MarquésJo faria abans d'entrat en el col.loqui un parell d'expli-

cacions sobre qué passa a Girona:Perquè són interessants, perquè la realitat és una mica

diferent. Tinguem present que I 'any 65 hi ha la primera Es-cola d'Estiu de Rosa Sensat a Barcelona, i en aquestes es-coles hi van mestres gironins que finalment, I 'any 71 acon-segueixen crear la primera escola d'estiu a Girona-ciutat.

Una escola d'estiu que hi ha 102 mestres, 61 de l'escolapública, 13 de la privada i 17 de la religiosa perquè veienla composició dels 102 mestres que es fa a Girona i que a poca poc —en Franco ja és mort— una mica més tard es comen-ça a disgregar

A Olot I 'any 78 ja es crea la primera escola d'estiu a laGarrotxa, en Figueres és en 1 'any 79 i a poc a poc aniransortint les escoles d'estiu a les diferents comarques i ja ambla Generalitat actual.

Mestres públics van a Barcelona, tornen cap aquí a par-tir d'aquí intenten fer un treball.

Quan fan una escola d'estiu, vol dir que abans ja hahagut un treball, unes altres accions que han estat esco-les d'hivern i alguns d'aquests mestres, durant I 'hivernja s 'havien trobat per les trobades deformació.

Per altra banda hi ha un altre fet que hauríem de tenir pre-sent, que jo cree que és una mica simptomàtic que aquestgrup de mestres que són mestres públics que preparenl'escola d'estiu a poc a poc intenten, i alguns són aquí, in-tenten crear-se com a moviment i com institució i fan perquèveien una mica de possibilitats i la imaginació que donavaaquell moment creen l'any 75 el grup promotor de l'associa-ció d'ex-alumnes de la Normal i algunes vegades es reunei-xen sota 1 'empar d'una institució religiosa que en aquellsmoments permetia que la gent es pogués reunir perquè aquíaixò encara no estava permès i es reunien en diferents llocs

149

i a vegades sota l'empar d'alguna institució de 1 'església.És una excusa com una altra per dir: nosaltres tenim ga-

nes d'instituint-se, de creant-se com a moviment i de tirar en-davant, i d'aquí és d'on sortirà el Moviment de Mestres deGirona, i el Moviment de Mestres de l'Alt Empordà, bàsica-ment amb mestres de les escoles públiques.

Aquestes escoles que abans parkivem, hi ha algun intenta Girona de crear alguna i és una mica simptomàtic, als vol-tants de I 'any 65 hi ha un grup de pares que havien estatescoltes de les primeres formades de 1 'escoltisme de Giro-na que ja tenen els nens grans i se '1s planteja a veure a qui-na escola se 'ls ha d'enviar fruit de la seva experiència i a1 'escoltisme volien una escola diferent, una escola que fosactiva, en la que hi entressin els treballs manuals, les sor-tides a l'aire lliure, i criden a uns quants mestres que tambéhavien estat escoltes o gent próxima a 1 'escoltisme per in-tentar crear una escola privada i nova, una escola diferentperò això no qualla a Girona no pas pel problema religiösque és un dels quejan crisi a I 'escola que ens explicava ella Barcelona si no precisament perquè alguns d'aquestsmestres que són cridats, mestres i gent que treballava en elcamp de la pedagogia no hi estan d'acord amb aquest plan-tejament i diuen que el que s 'ha de fer és anar a l'escolapública i renovar-la des de dintre. Aquesta gent preocupatsper la renovació pedagógica no passa pel camí de dir «Bé,nosaltres creem la nostra escola i l'anirem fent».

Ja us dic que és un plantejament que no va arribar a qua-llar o almenys que no coneixem com experiència. Altres es-coles que després porten noms renovadors , això tinguem-ho present, hauran nascut molt mis tard. Seran o de latransició o de la democreicia però jo crec que porten el nom,no neixen d'aquest esperit. Per altra banda, n'hi ha d'Olot,¡'escala del petit Plansó, que surt bàsicament de pares del'escoltisme inicial. Són el motor, es converteix en una escolacooperativa, queja la seva vida, i que ara quan ha arribatel moment amb les escoles del CEPEC de plantejar-se laintegració a les escoles públiques o no, curiosament les es-coles del petit Plansó; alzó ens ho haurien d'explicar ells,jo només relato els fets. Ha fet I 'opció de no incorporar-sea les escoles públiques i aquest és una mica el fet.

Després a un altre nivell, tindríem el gran intent reno-vador, ja a escoles públiques amb voluntat de renovació. Elcas, potser més conegut, seria el de l'escola de Celrà i des-prés altres experiències que hi ha hagut, tot això aquí a casanostra ja no és dintre d'aquesta epoca que estem parlant, sino que és de l'epoca de la democràcia.

Si el programa, en comptes de cinc Iliçons hagués poguttenir-ne més a casa nostra —el cas concret de Girona— n'hihauríem hagut de posar un que seria la transició perquè jocree que des de la mort d'en Franco fins a la consolidacióhi va haver una pas bastant important de creixement d 'ex-periències en aquest sentit.

El que passa és que amb cinc temes I 'englobarem amb eltema global.

Bé, tenim vint minuts per parlar encara de tot això. Quipregunta? El problema és qui fa la primera pregunta, des-prés surten a raig.

Ho has fet molt ciar.Sobre l'escola aquesta que us deia de l'escola d'estiu, hi

ha una carpeta amb tota la documentació a Girona, si algús 'interessa per fer algun treball encara hi ha documentació,jo cree que són treballs d'aquests que s 'haurien d'anar fent,per exemple la relació del'escoltisme d'aquella epoca il'edu-cació, o per exemple el paper de 1 'església. Per no posar-hotot dintre d'un mateix sac, a mi em sembla que hi hauriaaspectes a diferenciar.

Josep González AgelpitoJo penso que valdria la pena de valorar aquestes crisi, com

crisi de creixement. Tota crisi és pas necessari per créixer;fins i tot biològicament. L'anellisi de conjunt és el d'un pro-

cés normal, amb un període de molta unitatfront del'opressiód'una dictadura que després gradualment va cap a una plu-ralitat de visions del món i de l'home que lògicament tenenla seva corresponent opció educativa concreta. Fet queja queamb cada crisi d'aquestes, una part es disgrega ¡crea un noucorrent. Jo no vull dir que cada crisi d'aquesta significó ungrup, però hi ha una tendència que poc a poc van configu-rant la pluralitat del moviment.

Salomó MarquèsA més dels ¡libres que has dit, hi ha alguns altres. Per exem-

ple, hi ha un llibre que és fet per Jordi Monés «Quinze anysde Rosa Sensat». El que passa és que quan el Ilegim, ho hemde fer de manera crítica perquè va ser un encàrrec que li vafer Rosa Sensat a Jordi Monés; aleshores, ell fa la crónicaperò els aspectes crines de Rosa Sensat que tu anaves apun-tant aquí en el ¡libre no surten tant.

Josep González AgeitoPràcticament amb aquesta xerrada d'avui els qui hagin

llegit el llibre l'acabaran d'entendre perquè avui el que hemfet és fer una lectura que allà no apareix ja que està fet so-bre l'arxiu de la institució. A més a més com és un encàrrecté més un aspecte de crónica que d'anàlisi crític d'aquestsquinze anys. Jo penso que ara vist en perspectiva, les crisisi problemes del moviment són el reflex educatiu de la pro-blemática social catalana d'aquells anys. Pregunteu, si hi haaclariments afee Jo he intentat no fer alió que en Pla deia«cagallons d'erudició», ¡fer-ho de manera planera. M'agra-daria que preguntéssiu perquè jo, pel temps he deixat mol-tes coses només amb pinzellades i mals afegits.

Salomó MarquisUn altre ¡libre d'aquesta época és un llibre d'en Joaquim

Franch publicat per l'editorial Nova Terra que se 'n diu«L'autogestió a l'escola», que és una mica imprimir ¡publi-car el treball que en va fer a l'escola de Barcelona. En aque-lla epoca l'autogestió estava dalt de tot i que era un tempsque la gent llegia als llibres com «Summerhill», penó que amés, el portaren així de cara enfora la gent que el llegia. Esvan fer experiències desagradables d'haver Ilegit el llibre,no pair-lo, anar-te'n a I 'escola i dir: Nens, feu el que vol-gueu. I era un desastre.

Josep Gonzalez AgeitoSi, perque a més això es requereix tenir uns coneixements

psicoanalítics per entendre el llibre.Aquest llibre s 'ha de Ilegir des d'una mínima formació psi-

coanalítica, perquè així s 'entén en tot el seu abast.De fet aquesta obra d'en Franch és molt simptomàtica

d'aquesta crisi. Jo he posat la institució Rosa Sensat com aemblemática, però és que això mateix, (aquesta crisi que el«happenning» aquest de 1 'escola d'Estiu va provocar; tot ai-xò de passar de les bones maneres noucentistes que s 'asso-ciaven a l'escola, de reforçar I 'expressió, del permissitivis-me i tota aquesta herència del maig francés), va passar alsmoviments d'esplai. I és la mateixa crisi que l'escoltisme. Lamateixa crisi que el moviment de colònies té, amb en Franch,també com a inductor El llibre que tu dius és fruit de l'expe-riència de formació de caps de monitors de colònies.

Salomó MarquisUna vegada haver llegit el llibre ell no faria una autogestió

en aquest sentit tan ple de la paraula perquè en considera-va que el mestre tenia un paper afer en l'escola i a partird'aquí ens permetia ja fer un debat més teòric; a veure quinera el paper del mestre a l'escola, si era el paper de conduc-tor o quin era.

Fruit precisament de l'experiència i d'haver intentat feruna experiència d'autogestió que va ser riquissima peró almateix temps molt dura perquè no potfer-ho tothom. O tens

150

una personalitat molt ben estructurada i saps allà on etposes, o si no és una cosa durissima, perqui quedés pràcti-cament destroçat.

Josep González AgeitoÉs que això és un problema. El problema d'aquesta crisi

que aquí només hem anunciat amb el maig francés, etc, etc,era fer plantejar això a les escoles. A mi em sembla moltimportar fer, però no tothom esta disposat afer-ho, ja queel propi educador es fica i se submergeix en la dinàmica delprocés educatiu. És a dir que és posa dins el foc creuat.

No sé si es comprèn això. Ja sabeu l'anécdota, aquell pro-fessor no directiu que va arribar a la seva aula universita-ria el primer dia i va dir: «Vostès diran qué farem». I va seurei va estar una hora sense dir res. Al cap d'una hora va dir:«fins demà». la I 'endemà va dir el mateix. El tercer dia elsalumnes ja I 'esperaven amb preguntes a l'entrada.

Bé, bromes a part, en Carles Duli d'Olot, que potser elconeixereu, va participar molt directament en tot aquestmoment de crisi del moviment de colònies i de no directi-visme. Eh treballava amb en Franch i en Lluís Tarin. Esticsegur que si el convidéssim a explicar tot el que va passar i1 'ambient d'aquell moment, aportaria elements de reflexióper l'educació actual, car és aquest el sentit que té fer his-tòria de l'educació.

Salomó MarquésHi ha un altre tema —reculo— que no sé si entraria ara

o en la xerrada meya del proper dia que és...Hi ha un llibre del Senyor Mestres, el que era inspector,

que va anar publicant articles a Presència i al Punt Diari,que la Diputació ha aplegat i s 'ha publicat. Al final de tothi han dos o tres pagines dels mestres gironins públics quevan anar a Barcelona a les escoles de l'Ajuntament o a lesescoles de la Generalitat i que després es van quedar allà.

Això és clara mala grapa, després potser allò de les rei-vindicacions comarcalistes; veus tots els bons se '1s empor-ten a Barcelona. Jo no ho dic per això si no que ho dic peruna altra qüestió que són tots aquests mestres després amesura que parlaves amb els que anaven quedant vius, re-sulta que durant una época trista feien això que tu explica-ves aquest mati sense dir-ho penó intentaven fer Montessori

o Decroly, el que ells havien après sense dir-ho intentavenfer-ho a l'escola; per tant, dintre d'una escola tancada inegativa hi havia aspectes d'aquests, el que passa és queés molt dificil de quantificar-los i de coniixer perquè tu te'nvas enterant a mesura que vas fent entrevistes amb mes-tres que són jubilats i mestres que t'ho expliquen i et vandient a poc a poc.

També és un aspecte que l'hauriem de tenir present. Hemparlat de la renovació amb les dades que es coneixen i elsaspectes potser més rellevants. Al costat d hauríem detenir present el que us deia l'altre dia: una minoria, els mi-llors... fora. I aleshores els que es van quedar i no es van auto-censurar, que aquest és un altre tema, intentaven aplicar elque ells sabien i tenien convenciment que alió era el millorSense dir-ho, intentaven aplicar-ho a l'escola.

Josep González AgeitoTambé hauríem de ser conscients que hi havien altres

aspectes. A mis a més, hauríem d'insistir en el clima de con-trol que existia a les escoles públiques, perquè si no és dificild'entendre, per exemple, que la renovació pedagógica durantel franquisme es fonamentés en l'escola privada. l és que erarealment la única garantia de poder fer segons qué. Per tantels pocs mestres que, sobretot a les comarques gironines, es-taven treballant amb tota la discreció, era una heroïcitat.

Jo recordo, quan era alumne de la meya facultat, haviasentit critiques furibundes al mètode Montessori, als anys 60a les aules de la Universitat de Barcelona. (I eren dites tanttranquiLlament). O sigui que tots els estaments oficials, (ins-pecció, etc, etc), exercien una pressió molt forta sobre elsmestres públics.

Realment els que mínimament feien anar una escola eraa base, justament de fer-ho discretament, de manera prác-tica. Jo explicava avui al matí que la me ya companya que ésmestra gironina i va estudiar aquí, recorda perfectament quehavia anat a practiques a un parvulari (suposo que a l'an-nexe de la Normal) i que després amb el temps, llegint, vadescobrir que alió que es feia allá i ella va aprendre, era me-todologia Montessori, però mai li van dir

O sigui, que aquesta tasca discreta que es va fer a I 'escolapública. Seria molt interessant d'estudiar Fins i tot per veureuna altra via de renovació que seria una via de resistència.

151