Any 51 2012Preu: 6'25 €204

CLÀSSIC El periodisme a inici del segle XXI o la difícil navegació entre dues crisis / El PSUC en els mitjans de comunicació, és a dir, premsa, ràdio i televisió Antoni Ribas | DIAGNÒSTIC Comunicació política: de l'espectacle mercantil a l'àgo-ra democràtica? Josep M. Vallès | Mitjans de comunicació i estructura de propietat: la clau democràtica Núria Almiron | Tertú-lies polítiques en els mitjans públics Marc Rius i Ana Sanz | Els reptes de futur de la CCMA Josep Viñeta | La conques-ta d'Internet: nous mapes per als nous territoris Ismael Peña | La neutralitat de la xarxa i el dret d'accés a un Internet obert Cristina Cullell | EXPERIÈNCIES Vúdeo Merche Negro | Periodistes per la Pau José Luis Palomo | Actuable: la fona per fer caure gegants Francisco Polo | La política 2.0 José Luis Palomo | Comunicar en perspectiva de gènere, el gran repte Mar-ta Corcoy | ENTREVISTA Conversa amb Genís Roca sobre la comunicació a Internet José Luis Palomo | RECURSOS

DEMOCRATITZAR LA COMUNICACIÓ,COMUNICAR LA DEMOCRÀCIA

D2

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

11

TITOL

¶Entrada

¶Texto primer parafo ¶Texto parafos

siguientes ¶Articulo subtitulos¶Texto primer parafo

¶Texto parafos siguientes

Democràcia i comunicació són avui dos conceptes més lligats que mai. Comunicació política, políti-ca mediàtica, democràcia d’audiència, política 2.0., etc. són aproximacions diferents que reflecteixen un mateix fenomen: l’existència d’un circuit politicomediàtic que condiciona la manera d’entendre el funcionament del nostre sistema polític. Avui potser podem parlar de comunicació sense parlar de política, però ja és impossible parlar de política sense parlar de comunicació.

Aquesta perspectiva és la que explica les diferents aportacions de la secció Diagnosi. Així, els articles de Josep Maria Vallès i Núria Almirón volen disseccionar l’entramat político-mediàtic-empresarial, la relació entre democràcia i mitjans de comunicació, ja sigui en relació a les elits que els dirigeixen, ja sigui en relació a la propietat dels mateixos. En segon lloc, la relació entre llibertat, neutralitat i xarxa són objecte d’anàlisi dels articles de Cristina Cullell i Ismael Peña. Perquè si bé és cert que la xarxa s’ha presentat com una eina al servei d’una millor política, també és cert que existei-xen debats complexos sobre els seus límits o si representa un espai diferent que per definició fa polí-tica diferent. Finalment, una aproximació a la realitat catalana a través dels articles de Josep Viñeta i Marc Rius i Ana Sanz serveix per copsar quin és el model i futur de la CCMA, ara recent reformada, i fer una primera reflexió sobre la naturalesa de les tertúlies en els mitjans públics. La perspectiva més periodística ens ve de la mà de la secció Clàssic, realitzada per Antoni Ribas, amb un article de l’any 1986 i una reflexió actual en perspectiva de l’anterior. Dues fotografíes que mostren dos contextos diferents amb un comú denominador: la necessitat del compromís del periodisme amb la dignitat.

La secció Experiències recull quatre projectes innovadors en el món de la comunicació. Es trac-ta de dues plataformes digitals, Vúdeo i Actuable, exemples d’activisme social i polític a la xarxa. En el cas de Vúdeo, amb una clara vocació d’articular un espai de participació ciutadana més enllà del consum informatiu. En tercer lloc, la iniciativa Després de la pau, un projecte d’un grup de periodis-tes que vol donar valor i visibilitat al periodisme que analitza “el dia després” dels conflictes bèl·lics. Finalment, trobem una aproximació a l’activitat 2.0 d’ICV. L’entrevista a Genís Roca, especialista en 2.0, complementa aquestes experiències amb una reflexió global sobre l’impacte de la xarxa.

Marc Rius, coordinador del númeroOriol Costa, director

PRESENTACIÓ

Consell de redacció:Dolors Camats, Oriol Costa, Sandra Cruz, Maria Freixanet, Ricard Gomà, Alfons Labrador, Pablo Martinelli, Sara Moreno, Zaida Muxí, Daniel Polo, Daniel Raventós, Marc Rius, Raül Romeva, Josep Vendrell

Director:Oriol Costa

Coordinador del número:Marc Rius

Correu electrònic:fundacio@noushoritzons.cat

Administració:Ptge. del Rellotge, 308002 BarcelonaTel. 93 301 06 12

Edita:Fundació Nous Horitzons

Impremta: Cevagraf, S.C.C.L.

Disseny original:El espacio

Disseny i maquetació:Àngels Manent

Correccions i traduccions:Àngels Manent

Subscripcions:Dpt. de Subscripcions,Nous Horitzons.Tel. 93 301 06 12fundacio@noushoritzons.cat

Subscripció:per un any (2 números):Espanya: 18 €Resta del món: s´hi afegiran les despeses de correuDispòsit legal: B-37.808/77ISSN: 0213-1366NH és membre de l'APPEC

Els continguts escrits d’aquesta publicació, mentre no s’expressi el contrari, estan subjectes a una llicència Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autoria i la titularitat dels drets (autor o autora i revista Nous Horitzons) i no se’n faci un ús comercial. Si transformeu aquesta obra per generar una nova obra de-rivada, heu de distribuir-la amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca

El paper utilitzat per a la impressió d'aquesta revista està certificat com a FSC. La certificació FSC, promo-guda pel Forest Stewardship Council, garanteix la conservació dels boscos, que es gestionin de manera responsable i que els productes que n'obtenim, com ara el paper, mantinguin la traçabilitat o cadena de custòdia. La marca FSC és un sistema de gestió ambiental que visualitza el compromís a favor de la sostenibilitat.

SUMARI

614

60

22

6876788286

28364654

CLÀSSIC

El periodisme a inici del segle XXI o la difícil navegació

entre dues crisis | Antoni Batista

El PSUC en els mitjans de comunicació, és a dir, premsa, ràdio

i televisió | Antoni Batista

DIAGNÒSTIC

Comunicació política: de l'espectacle mercantil a l'àgora democràtica?

Josep M. Vallès

Mitjans de comunicació i estructura de propietat: la clau democràtica

Núria Almiron

Tertúlies polítiques en els mitjans públics | Marc Rius i Ana Sanz

Els reptes de futur de la CCMA | Josep Viñeta

La conquesta d'Internet: nous mapes per als nous territoris

Ismael Peña

La neutralitat de la xarxa i el dret d'accés a un Internet obert

Cristina Cullell

EXPERIÈNCIES

Vúdeo | Merche Negro

Periodistes per la Pau | José Luis Palomo

Actuable: la fona per fer caure gegants | Francisco Polo

La política 2.0 | José Luis Palomo

Comunicar en perspectiva de gènere, el gran repte | Marta Corcoy

ENTREVISTA

Conversa amb Genís Roca sobre la comunicació a Internet

José Luis Palomo

RECURSOS

94102

CC

CC

LÀS

SIC

C6

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

La meva filla vol estudiar periodisme, què li dic? Ho pregunta una noia que treballa a l’àrea

de gestió d’un diari de Barcelona en sortir d’una reunió de negociació del conveni. Hi ha uns segons de silenci, Després sorgeixen diverses opi-nions. Que sí, sí; que potser; que vés, que millor... La pregunta té un punt de retòrica i conté molta angoixa. La negociació del conveni –ella és una veterana delegada sindical– no pinta gens bé i ve precedida d’una trajectòria de tensions laborals. D’aquí la retòrica: ella sap molt clarament que avui dia en l’àmbit dels mitjans de comunicació pinten bastos i hi ha un futur professional incert, punt que li produïa l’angoixa.

És ben cert que ara, a inicis de 2012, tots els mitjans de comunicació travessen una etapa, a Catalunya i a la resta de l’Estat i també a Euro-pa, d’extrema feblesa de mercat, i que el negoci s’aprima. A totes les redaccions –i tallers i uni-tats tècniques i sectors de gestió– les passen magres. Ben magres. Només un detall: els con-venis del sector que es firmen a l’Estat, tots són a la baixa.

Pantalla versus paperEn aquest context, un company del sindicat és tes-timoni d’un fet diferent. Ha quedat per xerrar als menjadors universitaris de Pedralbes i descobreix que allà tots els estudiants que hi ha utilitzen pantalles –iPad, iPhone, Android, etc.– ningú no

té papers damunt la taula i encara menys no lle-geix diaris o revistes. “La pantalleta ja és el pre-sent”, diu. Fa anys que en el àmbits universitaris i d’estudiants superiors no es venen diaris ni revistes, però ara ja comença a ser un fet massiu l’ús de nous receptacles o suports de la informa-ció. El que mor és el paper.

En els mateixos dies en què vivim aquestes dues anècdotes, Pere Portabella, en rebre el premi honorari del cinema català, el Gaudí d’honor, el dia 6 de febrer, en l’ espontani –que no pas no rumiat– breu parlament que fa des de l’escenari de l’Artèria Paral·lel (el vell teatre Espanyol, en el que encara es deuen sentir notes perdudes de les cançonetes dels Vienesos...) hi ha paraules d’es-perança: el cinema no mor, ara més que mai és universal, ve a dir, perquè en un desert amb una pantalleta (i va punxar amb l’índex de la mà dreta el palmell de la mà esquerra com marcant en una pantalla) es pot veure una pel·lícula i es pot saber què passa al món, no estem incomunicats.

Portabella té tota la raó. La gran aportació de la ciència i la tècnica actuals possibilita una comunicació global, sense fronteres. Però... al costat de Portabella, en la mateixa gala cinema-togràfica, amb glamour, catifa vermella i conyeta, un dels màxims premiats, en Kike Maíllo, direc-tor del film Eva, va acabar el seu discurs d’agraï-ment amb un crit agònic: “Neu al cinema! Neu al cinema!”. Abans, altres premiats havien blasmat,

EL PERIODISME A INICI DEL SEGLE XXI O LA DIFÍCIL NAVEGACIÓ ENTRE DUES CRISIS

Recuperem en la secció Clàssic un text d’ara fa vint-i-sis anys, al qual hi hem afegit una relectura des de l’actualitat. Es tracta de l’article “El PSUC en els mitjans de comunicació, és a dir, premsa, ràdio i televisió”, del periodista Antoni Ribas, publicat al llibre “Nuestra utopia, PSUC. Cincuenta años de historia de Catalunya” l’any 1986. Els dos textos d’Antoni Ribas són un bon reflex de l’evolució de la professió periodística, dues fotografíes que mostren dos contextos diferents amb un comú denominador: el compromís del periodisme amb la dignitat.

Antoni Ribas, periodista. Ha treballat als diaris El Correo Catalán, Avui i El Periódico de Catalunya, i també a TVE (Miramar i Opinió). Va ser comentarista i tertulià de Catalunya Ràdio. Ha estat vocal i secretari del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Afiliat a CCOO des de 1975, n'és el coordinador general i vocal estatal del sector de Mitjans de Comunicació, Cultura, Oci i Esports (Federació de Serveis a la Ciutadania) des de 2011. antoni.ribas@hotmail.com

C7essent fidels a l’esperit de denúncia i rebel·lia dels actors, les retallades econòmiques que els polítics infringeixen a les produccions culturals i la necessitat que els creadors no hagin de treba-llar de franc per mor de la roberia...

Si s’hagués tractat d’una festa de mitjans de comunicació, hagués pogut succeir el mateix. “Compreu diaris”, haguessin pogut clamar peri-odistes i editors, o “Estigueu disposats a pagar per entrar als web”...

Aquests fets i molts d’altres mostren, no és cap secret, la crisi profunda que pateix la pro-ducció de béns culturals-informatius i la seva poca vitalitat al mercat. I els professionals que treballen en aquests mitjans culturals-informa-tius suporten les conseqüències d’aquesta con-vulsió: han d’adaptar-se a un món tècnic nou i alhora al fet que al calaix de les empreses en les que treballen no entren prou doblers per pagar bé la seva feina.

L’ensulsiada del 2000Un company d’un comitè d’empresa d’un diari d’un gran grup de comunicació d’aquí, explicava per allà el 2004 que el director general del grup, en iniciar la negociació del conveni col·lectiu, els havia passat un power point –llavors era una novetat i després el power point ha estat el tro que inicia una tempesta...– en el qual els va fer un sil·logisme comercial senzill. La promoció no puja, és a dir, no es venen més diaris que abans; la publicitat tampoc no puja, perquè som més a repartir i no augmenten els pressupostos gene-rals de les empreses; i els costos, especialment els de personal, creixen.

L’ergo que conclou els sil·logismes era fàcil de deduir: no hi ha d’haver més augment de sou, ni el vegetatiu que està escrit al conveni –l’an-tiguitat, els canvis de categories establerts, les

suplències...–. “Vosotros mismos...”, els espetegà el director general, en castellà. Era de Madrid. Per acabar la història d’aquest conveni, a tall d‘anèc-dota, es pot explicar que van trigar un any a fir-mar-lo per obtenir un augment de l’IPC passat i alguna coseta menor...

És entorn de 2005 quan es palpa fort aques-ta crisi als mitjans escrits, especialment. Mentres-tant, ha nascut i crescut l’ús d’Internet i el ciuta-dà viu de ple que pot tenir cada dia informació i diaris totalment de franc accedint des del seu PC als web. Àdhuc entre diaris es competeix per veure qui fa una edició digital més àgil, atractiva i visitada. Però no feien ni cinc de calaix. Els més llestos imposen algun peatge o limiten els acces-sos, però de bon principi van ser titllats de gasius.

La publicitat, mare dels ous No es tracta de fer aquí una tesina sobre la crisi –ja n’hi ha alguns estudis seriosos sorgits del centres universitaris–, però cal recordar que els mitjans de comunicació pateixen ara una doble crisi. D’una banda, la pròpia, que els ve donada per l’adaptació a un nou model tècnic que coin-cideix amb la baixada de la publicitat, i de l’altra la crisi financera general, que vés a saber on ens duu...

Els mitjans de comunicació de masses, o socials, del segle XX basen la seva subsistència, fins i tot els seus beneficis, en la publicitat que insereixen en les seves emissions o pàgines. Els ingressos de venda d’exemplars, per subscripció o al quiosc, són una part notable, però insufici-ent per aguantar ells sols el cost de la producció. A més a més, la ràdio i la televisió són d’oferta gratuïta.

Això tan senzill, quan estudiàvem perio-disme a les velles escoles –de la Rambla o de la Via Augusta a Barcelona, o a la pionera facultat de

C8

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Bellaterra– ens ho explicaven a les classes d’eco-nomia del periodisme, i una de les conclusions ens la passàvem hores discutint, imbuïts de l’es-perit del maig del 68: era com evitar que la publi-citat condicionés la informació, el relat periodístic de la realitat. I ens en sortíem o no. El cert és que ja a les acaballes dels anys 90 vam haver de plan-tar cara i no ens en vam sortir del tot quan vam topar amb la pressió que un gran centre comerci-al va fer als mitjans barcelonins per evitar que es relacionés el nom de l’empresa amb el gran hiper-mercat que havia sofert l’impacte malèvol del ter-rorisme i havia causat una mortaldat que encara ara fa feresa. L’empresa en qüestió era un gran anunciant. Potser perquè hi havia tot això, els periodistes com a col·lectiu vam manifestar-nos, amb pancarta i tot, contra aquest atemptat...

La publicitat, doncs, va començar a no créi-xer. Però era tan gran el mercat que encara s’ata-laiava que és a partir de 2000 que apareixen els diaris gratuïts, que venien a engreixar el panora-ma d’informació regalada... I al seu costat, tots els mitjans comercials feien mans i mànigues per obtenir més publicitat: descomptes fabulosos, compensacions, ràpels... i empraren tota mena d’astúcies per mantenir les quotes de mercat. La competència va ser ferotge.

Encara es van produir alguns miratges més. Un de ben sonat fou el de la publicitat en els mitjans de comunicació digitals. És a dir, l’anunci en les pàgines web dels diaris... Inicialment van demanar-se quotes fabuloses, seguint els barems de la publicitat impresa i televisiva. Va ser un fra-càs. Les grans marques i les grans companyies publicitàries no van poder seguir aquest ritme i van frenar. Va ser el primer avís.

Després la publicitat es va anar estroncant. La mare dels ous deixava de pondre. I amb la crisi general, aquesta mamella va deixar de rajar...

I van venir els EROUna companya del diari on vaig treballar un grapat d’anys, bregada en les lluites dels anys setanta al Grup Mundo –l’imperi periodístic de Sebastià Auger que editava Mundo Diario, 424, Catalunya express, entre altres– comentava a la primavera de 2003 que se li havien posat “los pelos como escarpias” quan un company del comitè d’empresa exposava a un petit grup que potser caldria rebaixar-se el salari. L’empresa del diari en qüestió havia plantejat fer un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO). Era la primera vegada de veritat que en aquella redacció tocaven campanades a mort... Anecdòticament, l’empre-sa va fer la proposta abans de Setmana Santa i no van començar-se les negociacions fins pas-sada la Pasqua. Simbolisme o no, tot era indici d’un sacrifici expiatori: calia salvar el diari, calia mantenir els llocs de treball, calia mantenir, especialment, el negoci. Com que l’expedient va resoldre’s amb baixes voluntàries incentivades i prejubilacions força ben pagades, no va haver-hi massa sang. I la periodista veterana no va veure els seus cabells convertits en claus de ganxo.

Però després van venir més ERO. Arreu. Molts més. Va passar-se de la fase de voluntari-etats per plegar i rebre quaranta-cinc dies d’in-demnització, a les baixes forçoses –les llistes d’acomiadats que tan de mal fan, fins i tot entre companys...– i ara, a inicis de 2012, estem ja en la fase de les dràstiques reduccions salarials per poder subsistir. Amb els pèls com claus de ganxo o escarpias, o pelats al zero. A tall de panoràmi-ca ràpida, a començament de 2012, en l’àmbit català, tanca el diari gratuït ADN, Público obre concurs de creditors, es signa un nou ERO a El Punt-Avui, es parla de reduccions de sou a El 9 esportiu, 25 TV, El Periódico-grup Z, i fan vaga un grup de treballadors a La Mañana de Lleida

C9

perquè fa cinc mesos i mig que no cobren, i no fa massa setmanes s’ha signat un conveni amb aquest contingut reduccionista a La Vanguardia i al grup de la CCMA (TV-3, Catalunya Ràdio) també es mouen en la mateixa línia, TV de Gavà i de L’Hospitalet ha plegat i la ràdio municipal es salva pels pèls, a Mataró també passen una mala estona, a TV Badalona... i hi ha moviments d’unificació empresarial entre Com Ràdio, les agències de notícies ACN i XAL, lligades a Pre-sidència de la Generalitat i a la Diputació de Bar-celona.

Els professionals estan...Amb aquest panorama, aconsellaríeu a la mare que el seu fill o filla estudiés periodisme? Els pro-fessionals estan ben espantats. La camisa no els toca el cos. Els qui tenen feina s’arrapen al lloc de treball i fan sortilegis perquè la crisi els passi de llarg. “Jo abans de perdre la feina em redueixo

el sou!”, deia un noi d’una trentena d’anys, d’un diari esportiu. I a altres els vénen basques en haver d’enfrontar-se a aquesta decisió.

D’altra banda, a l’angoixa d’inestabilitat professional o al difícil accés a la professió –on es paguen sous baixos!–, hi ha tots els canvis tèc-nics que la nova realitat demana i demanarà, que per a la gent jove són naturals, i fàcils, en certa manera, i per als més grans representen un camí de formació permanent.

Quan fa un any, entre diversos companys del sector de mitjans de comunicació de CCOO estàvem redactant l’informe per a la 1a confe-rència del sector, amb caràcter fundacional, ana-litzàvem aquesta situació i la definíem així: “El moment present és angoixós. Hi ha poca espe-rança i aquesta s’ha d’afermar en una sòlida raó que, amb tots els esforços col·lectius que calgui, restableixi un camí d’avenç per als qui hi treba-llen (...). La dialèctica històrica ens aporta el con-

venciment que el futur brollarà de les dificultats del viure actual”. És el que, amb coneixements millors i paraules més clares, ha escrit Josep Fontana arran de la publicació del seu immens estudi Por el bien del Imperio: “Ara ja sabem que la idea que el progrés és el motor de la història és un engany i que el que realment ha creat progrés per al conjunt dels homes i les dones han estat les lluites col·lectives” (conferència Més enllà de la crisi, feta al local de CCOO de Barcelona, al gener de 2012).

Negatiu i positiuSeguint el fil de l’informe sindical citat, doncs, constatem que arran de la doble crisi als mitjans de comunicació –i també al món de la cultura– s’han manifestat aspectes negatius i positius que els professionals han de tenir en compte. Els aspectes negatius anotats són: canvi genera-cional accelerat a les plantilles de professionals, lluita aferrissada per mantenir el lloc de treball, multifuncionalitat violenta i trencament de la unitat de les plantilles de treballadors.

Analitzant-los més detalladament, podem observar que pel que fa al canvi generacional s’ha tendit a eliminar el professional gran, de més de cinquanta anys, perquè ha acumulat massa sou; amb la seva pèrdua es limita l’experiència i la capacitat de memòria dels col·lectius humans. Amb la lluita per mantenir el lloc de treball es propicia el treballador que s’ajup a les preten-sions de les empreses, especialment les ideolò-giques, i esdevé un informador que s’emmotlla al vent que bufa i no planta cara. En el camp de la multifuncionalitat s’accepta acríticament pro-duir continguts amb molts suports i tots alhora (això és el pa que es dóna a les agències informa-tives), amb el risc de superficialitat. I amb el tren-cament de la unitat de les plantilles es separa els

Ara, possiblement, és el moment en què cal que hi hagi una trobada entre els grans empresaris de continguts i les companyies que es dediquen a investigar i posar en servei grans xarxes de comunicació. I juntes trobar el camí de l’ús massiu dels nous suports per difondre l’actualitat i el pensament i, alhora, obtenir-ne un guany, ja sigui material o ideològic.”

C11professionals de la informació dels que treballen en les àrees de gestió, de publicitat o que fan una tasca tècnica... reduint la grandària i la força que unitàriament poden fer entre tots.

Tot això queda apuntat. Cada un d’aquests apartats pot estudiar-se més a fons. En síntesi, però, si es tendeix a aprimar, pel sou i les pres-sions, les tasques de producció comunicativa, la de cercar informació, elabora-la, divulgar-la, con-textualitzar-la... el que es farà serà posar les bases perquè, més aviat que tard, s’informi poc o escas-sament i malament o es banalitzi el missatge. I la conseqüència és una societat desinformada. O atordida per missatges interessats.

La crisi, però, té elements positius, hem dit. Entre aquests es poden assenyalar: darwinis-me comunicacional, afinament dels objectius, agilitat, diàleg i interacció. I alguns més. Anem a pams, doncs.

En parlar de darwinisme comunicacional potser en l’informe ens hem passat de periodistes buscant el mot d’impacte. Es vol assenyalar que de la crisi en sortiran aquells mitjans que s’ha-gin adaptat bé a les noves necessitats del mercat –oferta i demanda– comunicatiu. Mercat, en el sentit més net i també en el més brut o condici-onat. Els mitjans que sàpiguen oferir continguts amb els nous suports fills de la telefonia sense fils i la xarxa universal són els que se’n sortiran. Però seran els que sàpiguen oferir continguts que siguin aptes per a les col·lectivitats que els reclamin.

Quan es parla de recentrar o afinar els objectius s’indica que aguantaran o es promoci-onaran aquells mitjans que serveixin clarament els objectius que s’han fixat i que tinguin una demanda. Per exemple: els que sàpiguen explicar bé el que passa al públic que hagin escollit per a aquella informació.

En l’agilitat s’hi inclou que la reducció de costos en la producció de missatges informatius o culturals pot facilitar la comunicació i afrontar noves dimensions per explicar la realitat. És l’ex-periència dels web informatius sorgits de petits grups i iniciats amb quatre quartos. La tècnica de l’impremta era molt més cara i inaccessible.

En l’informe esmentat es parla de diàleg i interacció entre comunicadors i receptors de la informació. Ara ja és possible, instantàniament. En alguns mitjans seriosos això comença a tenir gruix. Altres han optat per formes falagueres en les quals l’anonimat del comunicador receptor ha generat un fals diàleg, fàcilment barroer, més emparentat amb la pulsió adolescent i el graffiti de porta de WC. En el nostre medi abunda més aquest darrer, potser tot plegat és un reflex de les tertúlies ràdiotelevisives. Com que en la majoria criden, es fa histrionisme, es diuen coses pel broc gros i no es tenen miraments, la resposta generada és la forassenyada i xarona...

Els amos de la informacióEls propietaris de la informació en el futur, supe-rada la crisi, seran els mateixos que fins ara. No cal repetir les beceroles que tan clarament va exposar en Manuel Vázquez Montalbán en Infor-me sobre la información, escrit a la presó de Llei-da els anys 1962 i 1963... Han accedit a aquesta esfera elitista els empresaris o les grans corpo-racions que tenen el control de les empeses de telefonia i de telecomunicacions i els qui tenen el poder de fer instruments per navegar-hi. Han perdut pes els grans fabricants de paper, les fone-ries de tipografia...

Ara, possiblement, és el moment en què cal que hi hagi una trobada entre els grans empresaris de continguts –grans agències infor-matives, grups multimèdia...– i les companyies

C12 que es dediquen a investigar i posar en servei grans xarxes de comunicació. Les telefòniques i les informàtiques, per dir-ho així. I juntes tro-bar el camí de l’ús massiu dels nous suports per difondre l’actualitat i el pensament i, alhora, obtenir-ne un guany, ja sigui material –no per-dre-hi diners, o guanyar-ne per reinvertir i viure, no pas fer-se barba d’or– o ideològic.

En aquest moment es compten set grans grups –Disney i els Window-Apple, entre ells– que són els amos i senyors del conjunt tecnolò-gic comunicatiu i de la producció i emissió de continguts dels missatges. En molts nivells fun-ciona bé la mecànica freda de producció i obten-ció de guanys. A nivells inferiors, en àmbits ter-ritorialment més reduïts, no s’ha trobat encara la formula que permeti amb l’ús de les noves tecno-logies mantenir el mecanisme de comunicació-obtenció de beneficis.

Aquí torna a encertar-se –si mai havia desaparegut– el debat de si s’ha de fer negoci amb la informació o de si les notícies han de ser una mercaderia més subjecta a les lleis de l’oferta i la demanda.

Mare, vull ser periodistaQuan l’adolescent diu a casa que vol ser perio-dista, en què pensa? Cada noia o noi que desitja accedir a aquesta professió deu pensar en uns models determinats. Anys enrere, per a uns era ser cronista a París, Roma o New York, o anar a cobrir la guerra de Vietnam, o a deslliurar de la presó de la dictadura a un eximi director musical, o dirigir un gran diari o una important cadena de televisió. O descobrir un Watergate. O, a nivell local, descriure el debat de l’Estatut de Catalunya, a Sau o a l’Ajuntament de Barce-lona, o seguir la immensa polèmica del cinquè congrés del PSUC... Aquí hi ha elements de la

Anys enrere, el model de periodista era descriure el debat de l’Estatut de Catalunya, o seguir la immensa polèmica del cinquè congrés del PSUC... Ara, un jovenet deu pensar a ser tertulià, a seguir el Barça, a tenir un espai de televisió, a dirigir un web... Models del mateix univers informatiu creat al nostre entorn. Al darrere de tots ells, hi ha una empresa de comunicació, uns amos i, més amunt, un senyors dels dominis. ”

5è Congrés del PSUC, 1981

C13meva joventut i maduresa professional, però jo ja sóc als primers graons de l’edat provecta. Ara, un jovenet deu pensar a ser tertulià, a seguir el Barça, a tenir un espai de televisió, a dirigir un web... Models del mateix univers informatiu creat al nostre entorn. Al darrere de tots ells, hi ha una empresa de comunicació, uns amos i, més amunt, un senyors dels dominis.

Ser periodista ara és el mateix que fa cin-quanta anys. Siguem clars. Ara són més llestos i abundants els qui surten formats de la universi-tat i eren, fins fa poc, més els mitjans on hi podi-en trobar feina. Actualment, la crisi emmascara la realitat i estem fent una llarga travessia del desert cercant la deu d’aigua que ha de brollar de la roca, o cercant la roca....

Ser periodista ara vol dir estar millor pre-parat en tot l’ample món de la informàtica i de valdre`s del medis que possibilita Internet i la comunicació telefònica. Saber molt anglès i altres llengües, sense descartar el xinés, l’àrab i el cas-tellà. Saber expressar-se per escrit, oralment i televisivament, fins i tot tenir capacitat d’actuar. I després, el mateix de sempre: ser crític. Molt crític.

Ha canviat la professió en vint-i-cinc anys?, era la pregunta motiu d’aquest article. Sí, ha can-viat. Però és la mateixa. Ara som més. Millor. Ara no hi ha tanta facilitat de trobar feina per a tots. Fomuda!

En Vázquez Montalbán –el seu llibre Infor-me sobre la información va ser llibre de capçalera de molta gent de la meva generació periodística– deia en parlar, a final dels anys 60, en la segona edició del seu llibre (1971), “Salti en paracaigudes o informi retallant teletips, el periodista és un ser sotmès a quasi totes les servituds i a qui només li queda una grandesa: barallar-se amb tots els condicionants (propietat, poder...) per recuperar,

cada dia, la dignitat que li atorga cercar les seves autèntiques responsabilitats amb el poble”.

Lligant amb això, sempre m’ha impactat un paràgraf escrit per un periodista més gran, Fernando Martín-Sánchez Julià a La prensa en el Estado moderno:. “Quien paga, manda, y en la organización de la empresa periodística, como en cualquier otro género de empresas, podemos exigir que los periodistas sean hombres dignos, pero no podemos pedir que el padre de familia periodista sea un héroe todas las noches”. Pot induir al “tantmenfotisme” tan abundant entre la professió, o al cinisme company de l’escepticis-me, propi de molts informadors, però en la refle-xió de Sánchez Juliá, i en la de Manolo Vázquez, l’accent s’ha de posar en la dignitat. I per sort de tots, n’hi ha molta en els professionals que avui dia treballen.

És el que em comentava no fa massa un company en jubilar-se: “Me’n vaig amb les mans netes”.

Oi que li podem dir a la mare Sí, que faci periodisme. Haurà de lluitar. Que sigui digna •

C14

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

EL PSUC EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ, ÉS A DIR, PREMSA, RÀDIO I TELEVISIÓ

La relació del PSUC amb els mitjans de comuni-cació –premsa, ràdio i televisió– pot trobar-se en molts àmbits, des del doctrinal del partit fins a la quotidianitat de les informacions, els impactes de les imatges i la repercussió de la notícia generada. Existeix, no obstant això, un àmbit soterrat que pot descriure's com una pel·lícula o una novel-la. És la presència dels homes i de les dones del PSUC en els mitjans de comunicació.

Fins a 1977, data de la legalització del par-tit, la història hauria d'escriure's en clau d'espio-natge. Les coses anaven així. Es coneixia la pre-sència, en mitjans periodístics, de persones que eren del partit, però s'ignorava la seva identitat i, en qualsevol cas, se'ls buscava o descobria per indicis. S'ajudava a tal operació de les associaci-ons de veïns, es parlava de tal temàtica social, es connectava amb despatxos laboralistes, es conei-xien informacions de les que no es publicaven... I, com a màxim, només apareixien algunes refe-rències molt concretes respecte a una o dues persones. S'actuava així perquè, naturalment, en les redaccions podia originar-se una certa caça de bruixes si la militància hagués estat massa cone-guda.

D'altra banda, se situava dins de l'òrbita del partit a persones que no ho eren però que havien tingut una actitud contestatària en defen-sa de les llibertats d'expressió, de sindicació o de companys. Curiós miratge.

L'existència del Grup Democràtic de Peri-odistes, nascut el 1966, facilitarà la creació d'una plataforma unitària de periodistes progressistes. S'estava aquí per defensar les llibertats essenci-als, la qual cosa podia donar lloc a ser refugi d'in-terpretacions polítiques.

Dins del partit hi havia, certament, un nucli sòlid de militants: el front de premsa, ràdio i televisió, que creix a partir de 1975. Però es movia amb totes les precaucions de la clandesti-nitat. La prudència obligava al fet que no se sabés que s'era del PSUC. En canvi, des de l'anonimat de la militància s'impulsaven accions, es donava suport a activitats que fessin avançar la democrà-cia. Com la protesta que des de l'àmbit sindical es va organitzar el 1976 per aconseguir un augment de sou a partir de l'apujada del preu de venda dels diaris. O l'impuls a la creació del Sindicat Unitari de Treballadors de Premsa de Barcelona, que va naufragar sota l'impuls de militàncies sindicals més vigoroses. Naturalment, la gent del partit tenia doble militància, la de Comissions i la del sindicat de premsa.

En un altre àmbit de lluita, es va aconse-guir la presència de professionals progressistes en l'Associació de Premsa de Barcelona. Aquí es pretenia un doble objectiu: l'entrada de professi-onals del Grup Democràtic en l'associació, i que hi hagués entre ells gent del PSUC. Els dos es van aconseguir. Era l'any 1975.

L'estiu de 1976 va ser un moment àlgid. L'organització de professionals de la informa-ció ja era llavors notable; potser es va arribar a la quarentena de militants o més. El partit, en

Dins del partit hi havia, certament, un nucli sòlid de militants: el front de premsa, ràdio i televisió, que creix a partir de 1975. Però es movia amb totes les precaucions de la clandestinitat. La prudència obligava al fet que no se sabés que s'era del PSUC.”

Antoni Ribas

C15anar guanyant la llibertat, anava sortint al carrer. En el marc del quaranta aniversari de la funda-ció del PSUC es va decidir convocar un dinar de periodistes. Va haver-hi una gran expectativa perquè en totes les redaccions s'esperava que sortiria a la llum l'organització del PSUC. Es creia que, per fi, anava a saber-se qui era qui. Seria inútil negar que hi havia certa morbositat en l'ambient. La decepció va ser considerable, ja que només Andreu Claret es va significar en fer el brindis. Josep Solé Barberà, Jordi Solé Tura i Miguel Núñez van ser els amfitrions de l'àgape, que va pagar religiosament cada comensal.

Tot això només s'entén tenint en compte com anaven les coses l'estiu de l'any 1976. Per-què la veritat és que hi havia caça de bruixes i, malgrat tot, el PSUC estava present en totes les redaccions.

La tardor de 1976, i fins a la convocatòria de les eleccions de 1977, va ser una temporada plena d'esdeveniments. La presència del PSUC en les informacions periodístiques era notable, a causa de la dinàmica política dels fets. En aquest moment sorgien dos tipus de crítica cap als comunistes: la de la dreta i centre, que tenia por del perill roig o volia controlar-lo i, des de l'esquerra, els que retreien el que es considerava pactisme i claudicacions. Llavors, la direcció del PSUC va decidir mantenir una reunió setmanal amb els periodistes del partit per informar de com anaven les coses i el que podia fer-se. En un pis de la Gran Via, propietat de Pere Ignasi Fages, considerat llavors com un dels portaveus del partit –cada setmana o quinzena passava per les redaccions i comentava la jugada amb els directors o sotsdirectors–, que servia lla-vors de despatx de l'executiva, s'intercanviaven informacions. Un moment de tensió va ser l'en-frontament momentani entre Manuel Vázquez

Montalbán i Antoni Gutiérrez Díaz entorn de la figura de Josep Tarradellas, mentre parlaven de temes profunds, emetent judicis sobre la qualitat del vi blanc que Tarradellas havia obtingut de les vinyes, ja venudes, de Saint Martin le Beau.

Un altre moment fort va ser la vaga de premsa d'abril de 1977. Va ser, emocionalment, la gran vaga de premsa. La gent estrenava lliber-tat i aquella situació tenia, en conjunt, un regust portuguès... Es reinvindicaba una quarta paga anual a partir de l’apujada del preu de venda dels diaris. I es va organitzar la vaga –comitè de vaga inclòs– a partir dels comitès de cada empresa. El Sindicat Unitari de Premsa va quedar desbordat, i per sota dels comitès van actuar, com a prova de foc, els sindicats que pugnaven per la seva lega-lització. Existia el nucli fort de Comissions i va aparèixer amb força la CNT. Tots els altres també estaven presents, ni que fos en forma minorità-ria. En una de les grans i multitudinàries assem-blees, Andreu Claret va tenir una intervenció contundent per explicar l'anàlisi que els comu-nistes feien de la vaga i va haver de suportar les crítiques que el PSUC o Comissions trencaven les vagues. La posició del partit en les moltes reunions que es van fer en el pis de la Gran Via amb el quasi secretari general Antoni Gutiérrez Díaz era la d'evitar una vaga indefinida que podia arruïnar el sector.

En aquesta època de legalitzacions de par-tits i de preparació de les primeres eleccions va haver-hi múltiples actuacions a tots els nivells. S'intentava popularitzar la imatge del partit a partir de fets reals, tant en la premsa escrita com en la ràdio i la televisió. Joan Busquet, llavors director de Treball, va participar en el cicle que es va desenvolupar en l'Associació de Premsa sobre les Terceres Vies en la Informació i va explicar la doctrina que tenia el partit.

C16

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Aquesta doctrina era, en síntesi:Per a la premsa escrita es defensa la supres-

sió de la Llei de Premsa de Manuel Fraga i subs-tituir-la per la protecció legal de la clàusula de consciència i el secret professional; es defensava al paper que els professionals havien de jugar davant les empreses a través dels Consells de redacció; es volia reforçar la premsa comarcal; es volia donar caràcter públic a la premsa de l'Es-tat, que procedia de l'antiga cadena de Prensa del Movimiento.

Quant a la ràdio, es respectaven les empre-ses privades i es volia reforçar el caràcter públic de les emissores estatals, catalanitzant Radio Nacional. També es defensava l'existència d'una xarxa d'emissores públiques locals i una xarxa autonòmica.

S'estava en contra de la televisió privada i es defensava el manteniment de la televisió de propietat estatal, però fent-la un ens públic i democràtic, amb una millora de la produc-ció pròpia per salvaguardar la cultura del país enfront de la presència de les produccions de les multinacionals del mass media. També es defen-sava la catalanització del segon canal i que fos autonòmic; que pogués existir un tercer canal autonòmic i, a més, que hi hagués un quart canal de caràcter local.

En aquest moment també es fa l'esforç d'obrir Treball a la societat i fer-ne un setmana-ri útil al militant i al ciutadà d'esquerres, alhora que es viu l'experiència de la revista Arreu. L'ex-periència de Treball, del qual es tiraven uns trenta mil exemplars en 1977, i que, no obstant això, es van reduir a tres mil l'any 1981, va ser diver-sa. D'una banda, es va obrir a la societat i, per una altra, va comportar unes tensions en el si del Comitè Central que es van anar capejant com es va poder. Durant el V Congrés va haver-hi fortes

crítiques des del sector dur de la realització de Treball.

El cas d'Arreu va ser diferent. No va ser mai una revista o setmanari del PSUC, però la veritat és que hi havia moltes persones del partit que eren responsables de l'experiència, tant en el sentit del finançament com en la direcció i orien-tació. Una persona que llavors estava en la direc-ció del PSUC ens ha comentat ara que "la revista va ser encoratjada per la direcció, però no tenia cap compromís amb ella". Arreu, que ha demos-trat una realització molt encertada i dinàmica, va suportar el que va poder i va haver de combatre les acusacions de sectarisme. Al final, el quiosc va ser advers a Arreu.

En el món de la ràdioEn el cas concret de la ràdio, així com en el de la televisió i el de la premsa, el PSUC ha defen-sat propostes doctrinals i ha tingut professionals en aquests mitjans que han estat militants, hi militen o en són simpatitzants. Però el PSUC no ha tingut cap emissora, com la que tenia –eren, concretament, emissions– durant els anys de la guerra civil.

No obstant això, mereix la pena consig-nar l'experiència que va representar el progra-ma cultural La palabra en el viento, emès per Radio España el 1956. Al programa, que portava Ramon Amposta, hi van col·laborar persones com Joaquim Horta, Joaquim Molas, Francesc Rodon, Feliu Formosa i d’altres que llavors inte-graven una de les cèl·lules del front cultural del PSUC. Amb la connivència i la tolerància dels responsables de l'emissora, van aixecar el sos-tre del programa i van introduir-hi la divulgació de la poesia d'Espriu, de Pere Quart, de Bertolt Brecht... música de categoria d'autors prohibits... Fins que un dia es va comprovar l'obertura que

C17

això representava i van ser expulsats. Encara avui ho recorda Joaquim Horta com una experiència meravellosa i insòlita. I creu que les emissions de La palabra en el viento van ser pioneres en molts aspectes.

Més recentment, s'ha d'esmentar la sego-na experiència: la de les ràdios municipals. Anto-ni Esteve, regidor del PSUC a Arenys, l'any 1979, va ser un dels pioners en aquest camp. Des d'Arenys va emetre la primera ràdio municipal. Després van venir Radio Cardedeu i Radio Rubí, en un municipi amb majoria comunista, eme-tent des de l'edifici que albergava la caserna de la Guàrdia Urbana. Van seguir Canet, Camprodon, Esparreguera, Sant Boi de Llobregat, Vilassar de Mar, Ripoll i Parets. La presència dels partits polítics als ajuntaments, a partir d'abril de 1979, va possibilitar aquestes iniciatives. Després, les EMUC (Emissores Municipals de Catalunya) han tingut una activitat prodigiosa. I entre elles, sense cap forma d'èmfasi, quantes persones, joves i grans, vinculades o tocades pel PSUC!

I també va existir Radio Obrera, de Comis-sions. Va emetre dies i dies. Va lluitar. I va sofrir també en el seu si el que va ser la dolorosa batalla de 1981...

I perquè quedi per a la història, anem a dir també que, davant la possibilitat d'obtenir lli-cències de freqüència modulada, el PSUC es va plantejar la possibilitat de demanar-ne una, no com a partit sinó com una societat integrada per persones del partit.

Una altra iniciativa que no va arribar a rea-litzar-se va ser l'intent de fer un programa per a Radio Miramar en una altra emissora, titulat El PSUC de la vida. Però també va quedar-hi en la llista dels projectes.

L'informe MiramarEn el mes d'abril de 1980 apareixia un llibre, que es va donar als diputats del nou Parlament de Catalunya i a les noves autoritats autonòmiques, titulat Informe per a una televisió nacional de Cata-lunya. Els autors, segons constatava la mateixa publicació, eren "un grup de professionals de RTVE a Catalunya pertanyents a diversos sectors de l'empresa".

En total eren vint-i-sis pàgines, en les quals es feia una crítica a la televisió existent en aquells moments a Catalunya i s'aportava una proposta per reordenar la programació i fer-la útil per als interessos nacionals de Catalunya.

C18

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

L'informe es va presentar públicament; es va res-senyar la proposta a les pàgines de la premsa i va significar un toc d'atenció per a molts ciutadans i polítics.

L'informe havia sorgit de la tasca d'un grup de professionals, del qual alguns militants del partit no n’eren aliens. No va ser una aporta-ció directa del partit. Va ser un treball col·lectiu de professionals preocupats per com anaven les coses en la televisió que es feia llavors a Cata-lunya i que volien canviar-les. L'informe partia de dos fets considerats greus: la falta d'una pro-gramació global i uns horaris marginals de les hores de gran audiència. Davant aquesta realitat, la proposta era millorar la programació i dotar-la d'uns objectius cívicament útils, tant per a la pro-moció cultural com lingüística del català.

Abans d'aquesta proposta, alguns mili-tants comunistes van estar en la lluita que es va produir per demanar la destitució del que havia estat director de RTVE a Catalunya, Jorge Arandes, a partir del conflicte obert al programa Giravolt. I es va participar en la vaga de TVE al desembre de 1978.

Com a aspectes més marginals, però de gran impacte, cal tenir en compte els espots televisius de les campanyes electorals –alguns dels quals han causat impressió–, realitzats per professionals de la publicitat i de la informació vinculats al PSUC. També hi ha experiències de televisió local (Badalona, 1984, sota man-dat comunista) i de televisió "pròpia" del partit durant la Festa de Treball de 1983 i en les nits d'eleccions •

C19

Editorial d'Andreu Claret,

Treball n. 677, 1981

DDDD

IAG

NÒ

STI

C

COMUNICACIÓ POLÍTICA: ¿DE L'ESPECTACLE MERCANTIL A L'ÀGORA DEMOCRÀTICA?

No hi ha hagut mai política sense comunicació, sense espai públic d’intercanvi. Però aquest espai públic ha esdevingut un escenari ocupat per un grup reduït de professionals de la comunicació i de professionals de la política. Ells són qui ges-tionen la política-espectacle davant d’una audi-ència, de vegades escèptica, de vegades irritada, però limitant les opcions d’intervenció directa de la ciutadania. Internet, amb les xarxes socials, podria fer esclatar aquest reducte reservat i recre-ar una àgora universal on la ciutadania fos prota-gonista d’aquest diàleg democràtic. Però aquest resultat no serà l’efecte automàtic de l’aparició d’un recurs tecnològic nou. Serà, en tot cas, el resul-tat d’una confrontació entre projectes polítics sobre la utilització de la xarxa i la seva orientació.

El punt de partida: algunes constatacionsLa comunicació política és indispensable en la política de masses, com ho era ja en la política de minories. Només cal recordar Pèricles, Demòste-nes o Ciceró. Avui la comunicació política “cara a cara” és excepcional i té una presència marginal. Premsa de masses, cinema, ràdio, televisió, han estat els instruments de la comunicació política durant els segles XIX i XX. Des de mitjan l'últim segle, els mitjans audiovisuals –ràdio i tv– han disminuït la influència de la premsa escrita com a instrument principal d’aquesta comunicació. La seva potència i la seva força expansiva els ha atorgat una funció que va més enllà de la seva capacitat instrumental: no solament vehiculen els missatges d’altres, sinó que els formategen, els corregeixen, els complementen, els interpreten.

Per això mateix, els mitjans més potents de la comunicació política actual són actors que intervenen eficaçment en la política amb orienta-ció i estratègia pròpies. No són “notaris” que aixe-quen acta imparcial dels fets o de les declaracions

D22

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

d’altres. Incideixen en el procés polític i busquen reorientar-lo. No són un termòmetre neutre que registra la temperatura ambient: són termòme-tres sui generis que poden canviar les condicions del clima polític ambiental.

Amb la seva intervenció, els mitjans audio-visuals han tendit a transformar el procés polític en espectacle i a convertir la ciutadania en l’audiència d’aquest espectacle. La conversió de la comunica-ció en entreteniment (en totes les facetes de l’àmbit social) ha contaminat també les relacions políti-ques: un “bon” debat polític, una “bona tertúl·lia” política és la que subministra espectacularitat, no la que facilita arguments o dades.

Aquest espectacle –aquest “circ mediàtic”– de la política contemporània és gestionat per una coalició formada per alguns professionals de la comunicació i alguns professionals de la políti-ca. Es pot parlar –impròpiament, si voleu– d’una “classe” politicomediàtica que comparteix el fet de viure només de la política i per a la política. Entre els primers, cal comptar els propietaris i direc-tius dels grups empresarials de la comunicació i els seus editors i responsables professionals (els denominats “líders d’opinió”). Entre els segons, hi figuren els aparells directius dels partits, els seus assessors de comunicació i els seus consul-tors externs.

El resultat d’aquesta coproducció –per parlar en termes de la indústria de l’espectacle– respon a les respectives motivacions d’uns i d’altres. La motivació dominant –no exclusiva– dels professi-onals de la comunicació és maximitzar l’audiència que han de subministrar als seus finançadors que configuren un “complex mediàtico-publicitari”. Per la seva part, la motivació dominant –no exclu-siva– dels professionals dels partits és maximit-zar el rendiment electoral de les seves intervenci-ons en l’espectacle. Perquè aquest rendiment és

Josep M. Vallès. Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB. josep.valles@uab.cat

el que garanteix el seu accés als recursos insti-tucionals o la continuïtat de la seva disposició quan ja els controlen.

La condensació d’aquesta dinàmica d’espectacularització del procés polític com-porta la reducció de la ciutadania a “audièn-cia”. Això es manifesta de manera privilegiada en les campanyes electorals. El seu format i organització són tributaris dels grans “videos-hows”. Els seus beneficiaris eventuals –a més dels actors polítics que hi participen– són els mitjans, que esperen augmentar la seva xifra de publicitat i l’eventual creixement temporal de vendes o d’audiència.

En la dinàmica d’aquesta “democràcia d’audiència” (Mannin), es redueixen cada cop més o es clausuren del tot els espais de debat i de participació dels ciutadans en el procés polític. Especialment, els partits van deixant de ser centres d’elaboració de propostes de polítiques i espais on es discuteixen i s’avalen eventualment aquestes propostes. L’elaboració dels programes electorals se sol convertir en un ritual, subordinat a la cooptació de candidats i a la subcontractació a experts de la confecció dels eslògans que han d’identificar una campanya electoral, el discurs d’un govern o de l’oposició.

El resultat d’aquesta deriva de la comuni-cació política cap a l’espectacle ha tingut un efec-te paradoxal. En comptes d’atreure l’atenció de l’“audiència” buscada, ha generat indiferència, desafecció o rebuig. Ha incrementat la incredu-litat de la ciutadania envers la política i els seus professionals. Ha erosionat, en últim terme, la seva mateixa legitimitat. En conclusió: la comu-nicació política de masses les ha mantingut allunyades del procés de decisió política. Hi ha comunicació de masses, però segueix havent-hi política d’elits (d’elits politicomediàtiques).

D23

La deriva de la comunicació política cap a l’espectacle ha tingut un efecte paradoxal. Ha generat indiferència, desafecció o rebuig. Ha incrementat la incredulitat de la ciutadania envers la política i els seus professionals. Ha erosionat, en últim terme, la seva mateixa legitimitat.”

D24 Com corregir la situació actual Cal preguntar-se si la situació té possibilitat de correcció, avançant cap a un espai de comuni-cació política on sigui present el màxim nombre de ciutadans, on s’ intercanvïin propostes i argu-ments i on es formin les opinions que han de portar a les decisions col·lectives. La resposta a aquesta pregunta té gran importància. Perquè no crec que sigui viable millorar la qualitat del siste-ma democràtic si alhora no es millora la qualitat del sistema de comunicació, que en constitueix un suport indispensable.

La tasca és molt difícil. No existeix la fór-mula màgica. Però es poden traçar línies d’actua-ció de cara a uns objectius prioritaris. Per a cadas-cuna d’elles, és possible comptar amb un repertori d’actuacions en funció dels recursos disponibles i dels actors compromesos. Quins són aquests objectius? Eixamplar l’espai del debat polític, afe-blir la posició oligopolista dels seus protagonistes, incorporar el màxim de ciutadans a la deliberació.

Respecte dels actors principals del moment actual, cal limitar la posició dominant que alguns ocupen en el mercat, establint regulació i incen-tius negatius a la concentració. A la vegada i pel que fa als mitjans de titularitat pública, convé “socialitzar-los”, és a dir, sostreure’ls al control quasi exclusiu que sobre ells solen exercir partits i gremis professionals i confiar aquest control a altres actors socials i ciutadans. La fórmula dels Consells de supervisió o de gestió designats pels parlaments en funció de quotes partidistes no ha acabat de funcionar.

Igualment, es fa necessari fer efectiu el dret dels ciutadans a comunicar i debatre, i no solament el dret a rebre passivament informa-ció. Això comporta mantenir espais públics de deliberació, amb les garanties i la qualitat neces-sàries. Tant els mitjans ja existents com altres

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

mitjans de nova creació, han de comptar amb el reconeixement i el suport necessaris per conver-tir-se en aquests espais públics.

Finalment, ha de ser més efectiva i dissu-asòria la intervenció pública per reclamar respon-sabilitats i, si cal, sancionar en cas de vulneracions del dret a rebre i emetre informació. L’experiència deixa clar que no basta ni una presumpta autore-gulació dels mateixos mitjans, ni un control judi-cial que segueix interpretant el dret de comunicar com a patrimoni dels mitjans i no dels ciutadans.

Hi ha mesures i pràctiques que permetri-en progressar –probablement, de forma gradu-al– cap a situacions menys deficients que l’actual, obrint la possibilitat d’una millora en el procés democràtic en el seu conjunt1.

L’efecte Internet i les seves possibilitats És inevitable preguntar-se si el panorama des-crit ha quedat superat per la irrupció d’Internet i de l’instrumental tècnic que el dóna suport. ¿No s’han solucionat per aquesta via les limitacions i les desviacions registrades? ¿No s’ha obert per fi un espai universal de comunicació política al qual tothom pot accedir-hi i des del qual tothom pot informar i ser informat sense intermediaris?

És cert que s’ha obert la possibilitat de des-bordar la situació existent fins ara. Hi ha exem-ples de la realització parcial d’aquesta possibilitat. Però una bona part dels analistes suspenen enca-ra el seu judici definitiu sobre els beneficis apor-tats per la xarxa a la qualitat de la democràcia. Per una banda, s’han obert alguns espais nous per al debat i els fan accessibles a grups fins ara margi-nats. Però, per altra banda, cal tenir consciència que els usos d’Internet reforcen en molts casos les desviacions de la comunicació política con-vencional en comptes de superar-les. Són més freqüents els seus efectes de reforçament dels

prejudicis preexistents que no pas la modificació d’aquests prejudicis com a resultat de l’exposició a opinions diferents, perquè es constata el tanca-ment freqüent dels intercanvis en “bombolles” o “compartiments” sectaris.

Al mateix temps, la xarxa no és la terra nullius que alguns esperaven trobar: en realitat, és un espai on hi ha actors més ben situats que altres, amb més capacitat d’incidència o de con-trol sobre el tràfic de les comunicacions que s’hi transmeten. Empreses operadores, poders polí-tics, grups mediàtics tradicionals han vist relativit-zada la seva influència, però alguns d’ells encara en conserven una part considerable i l’exerceixen.

Quan s’examinen els èxits polítics d’In-ternet es constata que consisteixen sobretot en dinàmiques de mobilització o d’agitació, gene-ralment contra el poder establert. Però encara no s’ha manifestat de manera clara la capacitat d’Internet per construir i, sobre tot, per gestionar alternatives de govern de forma més directament i obertament participada per la ciutadania.

¿És massa aviat per emetre un judici defi-nitiu sobre l’impacte d’aquesta nova realitat social i els seus efectes transformadors sobre la política democràtica? Probablement. L’aparició accelera-da i successiva de noves formes de comunicació basades en la xarxa poden aportar resultats per ara imprevisibles. L’ús de la xarxa no és el mateix avui que ara fa cinc anys. O menys.

Penso, però, que en qualsevol cas és neces-sari tenir present que les possibilitats obertes per Internet i la seva projecció social s’acabaran defi-nint a partir d’una confrontació política sobre la seva orientació. Internet i les xarxes s’han con-vertit precisament en un nou objecte de disputa política. És a dir, de confrontació entre concepci-ons diferents sobre com organitzar la vida col-lectiva, a quins valors últims s’ha de subjectar,

amb quina presència de la ciutadania, etc. Serà el desenllaç d’aquesta lluita a escala global el que anirà perfilant els efectes d’Internet.

Qui pot ser l’agent promotor del canvi de situació? Internet ha entrat a formar part de la partida on es ventila una nova relació entre comunicació i política més favorable per a una democràcia de qualitat. ¿A qui correspon la responsabilitat d’im-pulsar aquest procés de millora? És una responsa-bilitat que no pot carregar sobre un sol agent. I la seva promoció ha de fer-se a escala global. Sobre l’agent promotor, sembla clar que difícilment jugaran aquest rol els partits que s’han adaptat al sistema vigent i que se’n beneficien. Ni tampoc no ho faran la majoria dels actors privats que ocu-pen posicions còmodes o privilegiades en l’escena actual. No existeix, probablement, l’agent únic que pugui assumir la tasca.

Cal pensar més aviat en un actor col·lectiu amb format similar al de moviment social. És a dir, una constel·lació coordinada d’iniciatives amb un objectiu compartit. D’aquesta constel-lació per a la reforma del sistema de comunicació en poden formar part grups de professionals crí-tics de la comunicació actual, organitzacions ciu-tadans i del tercer sector, associacions d’usuaris, experts, universitats i centres d’anàlisi i recerca, etc. Per la seva banda, altres moviments socials –ambientalista, feminista, altermundista, etc.– són conscients que l’actual sistema de comunica-ció sol perjudicar la seva causa transformadora. Per això mateix, els convindria posar en comú actuacions per corregir els aspectes menys demo-cràtics de la comunicació política actual i sumar-se a aquesta constel·lació transformadora.

La seva acció, com la majoria de les acci-ons polítiques avui, ha de situar-se en més d’un

Quan s’examinen els èxits polítics d’Internet es constata que consisteixen sobretot en dinàmiques de mobilització o d’agitació, generalment contra el poder establert. Però encara no s’ha manifestat de manera clara la capacitat d’Internet per construir i gestionar alternatives de govern de forma més directament i obertament participada per la ciutadania.”

D25

nivell institucional. Ha de comptar amb iniciati-ves d’abast local o estatal. Però pot haver-n’hi d’al-tres a escala on es mouen els grans protagonistes mercantils de la comunicació que condicionen l’intercanvi d’informació i opinió polítiques. Res de diferent del que reclamen altres esforços per modificar polítiques econòmiques, ambientals o culturals, que vulguin aconseguir alguns resultats perceptibles.

En conclusió: un potencial a explorar¿No és excessiva aquesta visió crítica de la situa-ció actual de la comunicació política? Hi ha argu-ments per afirmar que mai en la història de la humanitat no ha existit un volum d’informació disponible tan elevat, una quantitat tan gran de subjectes amb capacitat d’accedir-hi o un impac-te tan gran d’aquesta comunicació sobre la reali-tat política, per deficient que sigui. És cert. Però també és cert que les possibilitats avui existents –en l’instrumental tecnològic, en la formació cultural de la ciutadania i en la consciència dels seus drets– posen més en evidència la distància existent entre les carències de la situació present i el potencial que resta per explotar. A partir de l’avenç constatable de l’evolució social –que hem d’acceptar si adoptem una visió progressista i no conservadora–, és obligat seguir avançant cap a un horitzó ideal que contínuament es desplaça més enllà. Satisfets pel que s’ha pogut assolir amb penes i treballs, però insatisfets quan es con-templa allò que encara resta per assolir. O quan es fa present el risc de retrocessos, per temporals que siguin.

Per això mateix, penso que tota pretensió de canvi polític i social en sentit democràtic ha d’encarar alhora la reforma del sistema medià-tic dominant. La llibertat i la igualtat que inspi-ren la convicció democràtica també han de fer-se

realitat en l’àmbit de la comunicació política. No és creïble –o és ingènua– la posició dels qui es queixen de la baixa qualitat de les democràcies i no es plantegen modificar les seves dinàmiques mediàtiques. O es resignen a acceptar-les.

Això obliga a una vigilància permanent per protegir la llibertat de premsa contra la pressió, la censura o el monopoli del poder polític. Però avui també significa protegir la llibertat de comu-nicar del ciutadà en un mercat mediàtic en el qual determinats actors ocupen posicions d’oligopoli. Una consideració de la comunicació política com a bé subjecte a les condicions d’un mercat i des-tinat a un consumidor-espectador desnaturalitza la seva condició d’element constitutiu de la demo-cràcia

Per això, és indispensable garantir la igual-tat en l’accés als recursos necessaris per al intercan-vi plural d’arguments, propostes i opinions. No es tracta solament de rebre lliurement informacions i comunicacions, sinó d’emetre informacions i comunicacions en llibertat i igualtat. És a dir, fer realitat la isegoria dels grecs: la capacitat d’adreçar-se en igualtat de condicions a la comunitat política per part de tots els seus membres. Només d’aquesta manera s’acaba constituint l’àgora ciutadana i es pot anar més enllà de l’espectacle mercantil que avui dificulta el diàleg democràtic •

La llibertat i la igualtat que inspiren la convicció democràtica també han de fer-se realitat en l’àmbit de la comunicació política. No és creïble la posició dels qui es queixen de la baixa qualitat de les democràcies i no es plantegen modificar les seves dinàmiques mediàtiques.”

D26

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

1 Una presentació més detallada d’algunes mesures es pot trobar a Vallès, J.M.: Política democràtica y comunicación: un rapto consentido. A Revista de Estudios Políticos, n. 150 (2010) pp. 11-50. En l’article es despleguen més extensament els arguments exposats aquí.

D27

D28

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

El nom d’Abbott J. Liebling segurament us dirà ben poca cosa, tanmateix aquest periodista i crític nord-americà dels mitjans ens va deixar una de les cites més conegudes en relació a la propietat dels mitjans de comunicació: “Freedom of the press is guaranteed only to those who own one” (Liebling, 1960). O, el que és el mateix, “només els propi-etaris de mitjans de comunicació tenen garantit el seu dret a la llibertat d’expressió”. Liebling no fou l’únic, però sí un dels pocs autors que ara fa cinquanta anys van començar a parlar de la impor-tància de l’estructura de propietat dels sistemes mediàtics. Fins aleshores, no és que hagués un buit absolut sobre el tema, però gairebé. El focus sobre els mitjans de comunicació havia estat posat sobretot en els seus efectes i missatges, i només parcialment sobre els emissors. La causa d’això és ben simple: aquells qui finançaren la primera recerca sobre mitjans de comunicació –durant les dècades de 1930 a 1960– tenien uns interessos ben concrets, que van accentuar-se sobretot a par-tir de la segona guerra mundial, un cop es varen fer evidents els potents efectes propagandístics que sobre l’opinió pública podien tenir els missat-ges mediàtics1.

Pel que fa als emissors, és a dir, els pro-pietaris dels mitjans de comunicació o els emis-sors dels missatges que aquests transmetien (per exemple els anunciants, els instituts de creació d’opinió pública o think tanks, etc.), el principal interès de la recerca durant molts anys es va limi-tar a l’àmbit de la gestió i economia de l’empresa, és a dir, a esbrinar com optimizar el negoci. L’es-tudi dels propietaris dels mitjans des d’un punt de vista estructural, no vinculat a interessos comerci-als, sinó al rol que els mitjans tenen i han de tenir en una democràcia, és quelcom molt més recent, iniciat a partir de les dècades de 1960 i, sobretot, 1970 per investigadors crítics nord-americans i

europeus, entre els quals també hi trobem pio-ners a casa nostra, com és el cas del text de Manu-el Vázquez Montalbán, escrit a la presó franquista, Informe sobre la información (1963)2.

Aquí defensem que es tracta d’un tema amb profundes implicacions democràtiques, tan-tes que a la democràcia mateixa se li fa difícil abordar-lo amb transparència, perquè apunta al mateix cor de les relacions de poder que tenen lloc en el seu si.

Estructura de propietat: de què parlem?Cal començar deixant clar que quan parlem d’es-tructura de la propietat ens referim essencialment a dues qüestions diferents: al tipus de propietat de les empreses comunicatives, per una banda, i a la pluralitat o diversitat de la propietat en el sec-tor comunicatiu, per l’altra. És a dir, en el primer cas ens referim a si la propietat dels mitjans de comunicació és una propietat concentrada (en mans majoritàriament d’un sol accionista o famí-lia) o dispersa (repartida entre molts accionistes sense que cap n’ostenti el control clarament). Tot i que també podem trobar una barreja d’ambdues propietats en aquells grups de comunicació on els fundadors o famílies fundadores mantenen un paquet accionarial que no és de control, però que és el més gran i que coexisteix amb la presència de molts altres accionistes mitjans o petits, principal-ment institucionals (és a dir, financers), arribats amb la sortida a borsa dels grups.

En el segon cas, per pluralitat o diversitat dins del sector, ens referim al grau de concentra-ció que experimenta el sector comunicatiu. És a dir, si estem davant un sector monopolitzat (amb un sol actor controlant tot el mercat), oligopolitzat (amb uns pocs actors controlant tot el mercat) o amb competència real (amb molts actors compe-tint entre ells en igualtat de condicions).

MITJANS DE COMUNICACIÓ I ESTRUCTURA DE PROPIETAT:LA CLAU DEMOCRÀTICA

D29Aquests dos elements, el tipus de propie-tat de l’empresa i la diversitat de la propietat en el sector, han estat considerats pels autors crítics com a molt rellevants per a la qualitat democràti-ca de qualsevol societat (per exemple, Herman i Chomsky, 2003; Bagdikian, 2004; Baker, 2007). De fet, sembla lògic pensar que la gestió comer-cial i editorial d’un mitjà de comunicació no serà la mateixa si el propietari és un banc, un grup de periodistes o el mateix primer ministre d’un país. Igualment, sembla lògic pensar que la gestió comercial i editorial d’un mitjà de comunicació també serà diferent si el mitjà està sol al mer-cat, si té poca competència o molta. Tanmateix, demostrar aquestes qüestions no sempre és fàcil, començant per la manca de recursos disponibles atès l’obvi poc interès del poder per estudiar-se a si mateix.

La dificultat ve donada sobretot pel fet que amb la corroboració empírica dels fets no n’hi ha prou. Per exemple, la compra d’un 58% de la pro-pietat del grup Prisa per part del fons d’inversió nord-americà Liberty Acquisitions al 2010 pot fer-nos concloure que la família Polanco ja no en té el control (ara només ostenta el 35% de la propi-etat) o, tot el contrari, que la família Polanco en segueix exercint el control, ja que Liberty Acquisi-tions era en realitat un fons de fons i els fons que el formaven i es van integrar a Prisa n’ostenten una participació per separat molt més petita que la dels Polanco. Tanmateix, si els fons que forma-ven Liberty (formalment dissolt en el moment d’incorporar-se a Prisa) es posen d’acord, podrien imposar la seva voluntat a la família Polanco. Per tant, la mera observació dels fets no és en cap cas concloent. Cal tenir també en compte els interes-sos, les pressions i les motivacions dels actors. Lògicament, això darrer és força complex d’analit-zar i de demostrar objectivament, és a dir, cientí-

ficament. Motiu pel qual és obviat per la majoria dels autors de prestigi dels estudis d’economia dels mitjans, que, en contra de tota la lògica que esmentàvem abans, afirmen que el que en reali-tat sabem objectivament són qüestions com les següents:

1. Al mercat hi ha desenes d’empreses amb potencialment les mateixes possibilitats que impe-deixen parlar d’un sector concentrat (per exemple, Compaine i Gomery).

2. La propietat no és determinant, però com més dispersa, millor (per exemple, Picard, 2008); cotitzar en borsa seria així una de les millors garanties que ningú no pugui imposar la seva línia editorial.

3. En darrer terme, el consumidor/ciutadà expulsarà del mercat les empreses que no com-pleixen uns mínims criteris de qualitat i responsa-bilitat, i pensar el contrari és infravalorar la intel-ligència del consumidor (la idea que el mercat s’autoregula per aquest o altres motius és ubiqua en el pensament neoliberal).

4. Amb les noves plataformes digitals, és absurd seguir analitzant els mitjans en clau tradicional (mercats de televisió, ràdio i premsa per separat) i no té cap sentit aplicar els criteris anteriors a un escenari amb enorme potencial democratitzador, on tots podem tenir-ne veu (per exemple, Noam, 2001, o Owen, 2004).

Núria Almiron, doctora en Periodisme per la UAB i llicenciada en Ciències de la Informació i en Ciències Polítiques per la mateixa universitat. Des de 2008 és professora i investigadora del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca està centrada principalment en l’economia política de la comunicació. És autora de diversos llibres sobre estructura, globalització i financiarització dels grups de comunicació, essent el darrer Journalism in Crisis. Corporate Media and Financialization (2010). Veure http://www.almiron.org. nuria.almiron@upf.edu

Es tracta d’un tema amb profundes implicacions democràtiques, tantes que a la democràcia mateixa se li fa difícil abordar-lo amb transparència, perquè apunta al mateix cor de les relacions de poder que tenen lloc en el seu si.”

Per què la propietat dels mitjans segueix sent un element rellevantEn primer lloc, és important que no confonguem la necessitat de matisar amb el relativisme. El gran nombre d’empreses al mercat, la professionalitza-ció de les gestions periodístiques, la intel·ligència dels ciutadans i Internet, entre altres qüestions, no volen dir res per si mateixes i cal atendre els inte-ressos, pressions i motivacions que hi ha darrere per poder valorar-ne el que realment signifiquen. Certament, la qüestió és molt més complexa que la d’uns mitjans de comunicació manipuladors i totpoderosos. Però que sigui més complexa no significa que no hi hagi uns interessos, pressions i motivacions al darrere gens relatius i ben deter-minants.

En segon lloc, quan s’investiguen aquests interessos, pressions i motivacions, hom arriba a la conclusió que tenen poc a veure amb la respon-sabilitat democràtica i molt a veure amb el negoci comercial i l’ànim de lucre que mou tota l’empre-sa privada, i també l’especulació financera moltes vegades. I, per tant, hi ha una contradicció patent entre el que impulsa a les empreses propietàries de mitjans de comunicació i el rol que aquests mitjans han de tenir en democràcia.

En tercer lloc, aquest rol dels mitjans de comunicació en democràcia pot i ha de ser lògica-ment debatut i consensuat, però no és negociable. Els mitjans de comunicació són eines de creació d’opinió massa importants per a deixar-les a l’arbi-tri de l’anomenat “lliure mercat”. Fer-ho és jugar a la ruleta russa amb les nostres democràcies. Molt pocs s’oposen a aquesta afirmació, fins i tot dins les files neoliberals, però pocs la porten fins a les últimes conseqüències. Edwin Baker, prestigiós catedràtic de la Universitat de Pensilvània, era molt contundent al respecte. Baker afirmava que el tema de la propietat en el sector comunicatiu és

D30E30

El gran nombre d’actors no garanteix el pluralisme si, com succeeix, bona part dels mitjans pertanyen només a un grapat de grups de comunicació que acumulen bona part de les audiències i, per tant, la capacitat d’influència.”

Efectivament, les dades que incorporen les anteriors afirmacions són, aïlladament, certes, com així ho demostren les recerques dels autors citats, i de molts altres. Però no compartim aquí les seves conclusions ni parcials ni generals, que, en defi-nitiva, infereixen que la propietat dels mitjans no és rellevant en una era de mercats globals, mul-tiplataforma i digitals on el consumidor/ciutadà, suposadament, té més control i capacitat de par-ticipació que mai.

D31clau per distribuir més democràticament el seu poder, per protegir la democràcia (evitant el risc d’abusos de poder comunicatiu) i per protegir i promocionar la qualitat informativa en lloc del benefici econòmic (Baker, 2007).

Prenguem, per exemple, les aseveracions de l’apartat anterior i observem-ne la realitat que subjau rere d’elles.

La primera, que hi ha molts actors al mer-cat, és plenament certa. Hi ha moltes empreses propietàries de mitjans de comunicació si les observem en el seu conjunt. Tanmateix, és evi-dent que no totes elles tenen les mateixes opci-ons. Per exemple, a Espanya, optar a una llicència de TDT local va exigir d’acomplir uns requisits d’emissió tan desproporcionats per als petits i modestos operadors locals que molts van desis-tir de demanar-la o, un cop obtinguda, no l’han posada mai en marxa (CAC, 2009).

Un altre exemple de desigualtat manifesta al mercat és el de la redistribució de la publicitat de TVE un cop aquesta va deixar d’emetre’n per llei. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar l’eliminació d’emissió de publicitat a TVE per tal de facilitar les coses als operadors privats en plena crisi econòmica. Tanmateix, a l’exercici 2010, el primer any sense publicitat a TVE, l’im-mensa majoria de la inversió publicitària destina-da a TVE va anar només a dos canals, Telecinco i Antena 3 Televisión. La primera va veure aug-mentar un 35% la seva facturació en publicitat al 2010 i la segona un 18% (Bergés i Sabater, 2011). Cal tenir en compte que en el cas de Telecinco l’augment es magnifica pel fet d’absorbir Cua-tro. En qualsevol cas, donat que una part de la inversió publicitària rebuda per TVE fins el 2009 no es reubica, sinó que, simplement, es perd, es pot afirmar que el gruix de la mateixa es trasllada massivament als dos canals esmentats. Així, si al

2009 Telecinco i Antena 3 aglutinaven el 48% de la inversió publicitària, al 2010 ja concentraven el 60%. Un any després, al 2011, un cop tancat el procés de compra de La Sexta per part d’Antena 3 Televisión, alguns estimaven que ambdues cade-nes arribaran a controlar el 85% de la publicitat emesa per televisió a Espanya3. Atès que les tele-visions autonòmiques capten al voltant del 10% de la publicitat, el que estem dient és que tota la resta de cadenes de TDT es repartiran al 2012 el 5% de la publicitat. No sembla, doncs, que tots els actors estiguin precisament en igualtat de condi-cions en aquest nou mercat.

Addicionalment, el gran nombre d’actors no garanteix el pluralisme si, com succeeix, bona part dels mitjans pertanyen només a un grapat de grups de comunicació que acumulen bona part de les audiències i, per tant, la capacitat d’influ-ència. En l’àmbit televisiu estatal, per exemple, malgrat l’enorme fragmentació que la TDT ha provocat en les audiències, només tres grups van aglutinar gairebé el 60% de l’audiència al 2010: TVE (24,1%) i de nou Telecinco (17,7%) i Antena 3 (15,8%). I aquesta concentració augmenta al 2011 amb l’absorció de La Sexta per part d’Antena 3 i la comptabilització de l’audiència de Cuatro dins el grup Telecinco. Amb dades de 2010, inclo-ent aquestes absorcions, els tres grups esmen-tats haurien aglutinat el 74% de tota l’audiència de televisió a Espanya. Així doncs, amb la TDT l’oferta de canals s’ha multiplicat, però gairebé la meitat de tota l’audiència de TDT estatal té al darrere només dos propietaris: Silvio Berlusconi (Mediaset) i José Manuel Lara (Planeta). Propie-taris que, a més, estan guanyant molts diners, en plena crisi, com vèiem abans, amb els ingressos publicitaris, i per tant consolidant la seva fortale-sa al mercat, la qual cosa els coloca en una posi-ció d’encara més força davant la resta de competi-

D32

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

dors. Aquesta posició de força no només té rèdits comercials sinó també polítics, com s’ha vist en els darrers canvis legislatius (per permetre les esmentades fusions i la retirada de la publicitat de TVE), fets a mida dels interessos d’aquests grans grups (Zallo, 2010). L’estructura de propietat, i la seva concentració, no només compta encara, sinó que compta i molt.

El segon postulat afirma que la propietat no és determinant, en base a diversos arguments, sent un dels més rellevants el fet que molts grups de comunicació cotitzen en borsa, la qual cosa suposa una important dispersió de la propietat, i per tant es dificulta que ningú no pugui imposar una determinada línia editorial. Aquesta visió, profundament arrelada en l’esperit liberal anglo-saxó, que considera que allò que cotitza en borsa és el que realment és públic, ja que qualsevol en pot ser propietari, s’enfronta, tanmateix, a una realitat que no podem obviar. I és que la majoria de les empreses que cotitzen en borsa, efectiva-ment, dispersen el seu accionariat, però aquest accionariat està gairebé sempre dominat per un tipus d’inversor: els inversors institucionals. Els inversors institutionals són en tots els casos inver-sors financers4 i, per tant, amb uns interessos a curt i mig termini que tenen estrictament a veure amb la rendibilitat financera i no pas amb la quali-tat informativa, el rigor o la responsabilitat demo-cràtica dels mitjans. De fet, l’efecte d’aquests inversors ha estat àmpliament estudiat sobre els diaris als Estats Units, amb resultats concloents: cotitzar en borsa genera una pressió clara que fa prioritzar els ingressos, els beneficis, la rendibili-tat i el preu de l’acció per sobre de qualsevol altre aspecte, la qual cosa porta, per exemple, a orien-tar-se més cap a les preferències dels anunciants i a retallar llocs de treball per maximitzar els mar-ges de benefici, amb independència de les con-

seqüències que això pugui tenir sobre la qualitat dels continguts. A més, cotitzar en borsa sovint porta a compensar els alts executius amb stock-options, la qual cosa fa predominar encara més la motivació financera per davant de la periodística en l’orientació de les decisions (Cranberg et al, 2001; Soloski, 2005). Així doncs, la propietat s’ha dispersat en els darrers anys, efectivament, però també s’ha financiaritzat, la qual cosa xoca fron-talment de nou amb la responsabilitat social que es reclama als mitjans de comunicació.

El tercer tòpic, que el consumidor és intel-ligent i capaç de distingir, triar i fins i tot expulsar del mercat els agents que es salten les normes, tampoc no costa gaire de refutar, i la propietat dels mitjans en té molt a veure. Als Estats Units hi trobem exemples paradigmàtics i, com diuen Amy Goodman i David Goodman, no és perquè els nord-americans siguin estúpids, sinó precisa-ment perquè són grans consumidors de mitjans! (Goodman i Goodman, 2005).

Primer exemple: durant la guerra del Golf Pèrsic (1990-1991), la cobertura informativa que es va proporcionar als ciutadans dels Estats Units es va caracteritzar per un predomini aclaparador del discurs que defensava la solució militar i les polítiques de l’administració Bush (vegi’s, per exemple, Kellner, 1991). En aquells moments, els propietaris de dues de les principals xarxes de televisió dels Estats Units, la CBS i l’NBC eren, respectivament, Westinghouse i General Electric. Aquestes dues empreses eren dos dels principals fabricants d’armes nuclears i dos dels principals proveïdors d’armament per a la guerra del Golf Pèrsic. Aquí, el vincle entre els interessos dels propietaris i la cobertura informativa no demo-cràtica dels seus mitjans –entenent per això, sobretot, cobertura no plural–, es va posar total-ment de manifest.

Cotitzar en borsa fa prioritzar els ingressos, els beneficis, la rendibilitat i el preu de l’acció per sobre de qualsevol altre aspecte, la qual cosa porta a orientar-se més cap a les preferències dels anunciants i a retallar llocs de treball per maximitzar els marges de benefici, amb independència de les conseqüències que això pugui tenir sobre la qualitat dels continguts.”

D33Segon exemple: per a Goodman i Good-man, aquesta manca de pluralitat informativa als mitjans nord-americans no fa una altra cosa que reflectir la manca de diversitat que hi ha a la propietat dels mateixos. Segons ens recorden aquests autors, quan George W. Bush va guanyar les seves primeres eleccions, el centre d’anàlisi de la cobertura informativa FAIR (Fairness and Accu-racy in Reporting) va revisar qui havia aparegut a les notícies nocturnes (les més vistes) de tres de les grans cadenes nacionals durant la campanya electoral: ABC, CBS i NBC. El resultat fou que el 92% de totes les fonts nord-americanes entrevis-tades eren blancs, el 85% eren homes i el 75% es declaraven republicans. Durant les dues setma-nes prèvies a la invasió d’Iraq al 2003, el plura-lisme encara es va reduir més: de les tres-centes noranta-tres fonts entrevistades, FAIR només en va poder identificar tres que fossin activistes anti-guerra.

Així mateix, i tercer exemple, el cas de desinformació massiva més notori provocat pels mateixos mitjans d’informació probablement sigui el de la justificació de la guerra d’Iraq. Segons les enquestes, quan es va produir la inva-sió al març de 2003, el 70% dels nord-americans creien que a Iraq hi havia armes de destrucció massiva. Al 2004, un comitè d’experts del Senat dels Estats Units va fer públic un informe on dei-xava clar les moltes errades de la intel·ligència nord-americana i com aquestes havien portat el Govern a una interpretació equivocada sobre l’existència d’armes de destrucció massiva. Per aquelles dates també es va confirmar que Iraq havia desmantellat el seu programa d’armes nuclears poc després de la guerra del golf Pèrsic, al 1991 (Iraq Survey Group)5. Tanmateix, després d’aquests informes, al 2005, el 56% dels nord-americans encara creia que a Iraq hi havia armes

de destrucció massiva i al 2008 encara ho creia el 50%6. Aquest fet no ens ha d’estranyar, donada la manca de pluralisme informatiu en els principals mitjans de comunicació, i mostra com el ciuta-dà, per intel·ligent que sigui, ho té molt difícil per substraure’s a la tendència informativa domi-nant. Tot plegat, ens pot semblar que ens queda lluny, però aquesta és una apreciació altament inacurada. Els Estats Units han estat exportant els seus formats, estil i manera d’explotar els mit-jans de comunicació arreu del món des dels inicis de la televisió, i el perfil ideològic dominant de la majoria de propietaris privats de la TDT a l’Estat espanyol avui, especialment després de les darre-res fusions, porta a la lògica conclusió que també aquí seria possible una desinformació massiva com la dels Estats Units –desapareguts Prisa i La Sexta de la TDT, la resta d’operadors privats esta-tals només representen l’espectre del centredreta, la dreta i fins i tot la ultradreta.

D34

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Finalment, el tòpic que la digitalització i fragmentació dels consums a través de múltiples plataformes diferents altera radicalment el pano-rama mediàtic i fa que les tradicionals preocupa-cions (per la propietat i el pluralisme principal-ment) deixin de tenir sentit, tampoc no encaixa dins la realitat. Avui dia, els mtijans tradicionals segueixen sent la principal font d’informació de la majoria de la població. En aquest sentit, no hem de confondre plataformes i mitjans. La ten-dència mostra una ampliació dels suports utilit-zats (que ja no són només els tradicionals, lògica-ment), però els continguts que es consumeixen pertanyen majoritàriament als dels grans grups7.

L’estructura de la propietat del sistema mediàtic no només segueix sent un element rellevant, sinó que no tenir-la en compte impe-deix d’entendre moltes coses. Però sobretot, cal tenir en compte els interessos, pressions i moti-vacions que hi ha darrere de la propietat. Tor-nant a l’exemple de la venda de Prisa a Liberty Acquisition, la conclusió és senzilla, si atenem a aquestes pressions i interesssos. Prisa s’havia endeutat amb la banca fins a extrems totalment desproporcionats per a un grup de comunicació de la seva mida. Aquest endeutament, que hem explicat a altres llocs (Almiron, 2008), va provo-car la pèrdua d’autonomia dels propietaris des de molt abans que Liberty Acquisition arribés al consell d’administració, en el que nosaltres hem definit com un procés de financiarització que han experimentat tots els grans grups de comu-nicació arreu en les darreres dècades (Almiron, 2010). La globalització i les tecnologies no han tornat intrascendent la propietat dels mitjans de comunicació, sinó que, ans el contrari, han evi-denciat més que mai la importància de regular-la i adaptar-la a les necessitats de la democràcia, i no del capitalisme •

Almiron, Núria (2008): “El deute de Sogecable i PRISA: anàlisi i gènesi d’una estratègia empresarial global d’alt risc”. A Quaderns del CAC, n. 29, pp. 105-116.

Almiron, Núria (2010): Journalism in Crisis. Cresskill, NJ: Hampton Press.

Bagdikian, Ben (2004): The New Media Monopoly. Boston, MA: Beacon Press.

Baker, C. Edwin (2007): Media Concentration and Democracy: Why Ownership Matters. Cambridge: Cambridge University Press.

Bergés, Laura i Sabater, Marta (2011): “La publicitat”. A Moragas i Spa, Miquel de; Civil i Serra, Marta; Fernández Alonso, Isabel; Blasco Gil, Jose Joaquín; López, Bernat, eds.: Informe de la comunicació a Catalunya 2009–2010. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Col·lecció Lexikon Informes, 2, pp. 99–118.

Bustamante, Enrique (1982): Los amos de la información. Madrid: Akal.

CAC (2009): “Diagnòstic de la televisió digital terrestre local a Catalunya”. Consell de l’Audiovisual de Catalunya, octubre.

Compaine, Benjamin i Gomery, Douglas (2000): Who Owns the Media. Competition and Concentration in the Mass Media Industry. Mahwah, NJ: Laurence Erlbaum.

Cranberg, G., Bezanson, R., & Soloski, J. (2001). Taking Stock: Journalism and the Publicly Traded Newspaper Company. Ames: Iowa State University Press.

Goodman, Amy i Goodman, David (2005): “Why Media Ownership Matters”. A Common Dreams, 22 de desembre. Disponible a: http://www.commondreams.org/views05/0403-25.htm.

Hermand, Edward S. i Chomsky, Noam (2003): Los guardianes de la libertad, Barcelona: Crítica/De Bolsillo [1a ed., 1988].

Kellner, Douglas (1991): “Crisis in the gulf and the mainstream media”. A The Electronic Journal of Communication, vol.2, n.1

Liebling, Abbott J. (1960): "Do You Belong in Journalism?". A New Yorker, 4 de maig.

Noam, Eli (2001): “Media Concentration in the United States: Industry Trends and Regulatory Responses,” a http://www.vii.org/papers/medconc.htm. 24 agost.

El perfil ideològic dominant de la majoria de propietaris privats de la TDT a l’Estat espanyol avui, especialment després de les darreres fusions, porta a la lògica conclusió que també aquí seria possible una desinformació massiva com la dels Estats Units.”

D35Owen, Bruce (2004): “Confusing Success with Access: ‘Correctly’ Measuring Concentration of Ownership and Control in Mass Media and Online Services,” Working Paper 283, Stanford: Stanford Institute for Economic Policy Research, maig.

Picard, Robert (2008): “Capital and Control: consequences of Different Forms of Newspaper Ownership”. A International Journal on Media Management, 10(1): 22-31.

Saperas, Enric (1985): La sociología de la comunicación de masas en los Estados Unidos, Barcelona: Ariel.

Soloski, J. (2005). Taking Stock Redux: Corporate Onership and Journalism of Publicly Traded Newspaper Companies. In R. Picard (Ed.), Corporate Governance of Media Companies (pp. 59–76). Jönköping, Sweden: Jönkoping International Business School.

Vázquez Montalbán, M. (1963): Informe sobre la información. Barcelona: Fontanella.

Zallo, Ramón (2010): "La política de Comunicación Audiovisual del gobierno socialista (2004-2009): un giro neoliberal", a Revista Latina de Comunicación Social, 65, pp. 14 a 29.

1 Sobre els interessos de la primera recerca en comunicació, anomenada també recerca administrada, se n’ha escrit abastament. Enric Saperas, per exemple, un dels primers a abordar el tema en profunditat i críticament a casa nostra va distingir principalment entre quatre tipus de demandes que impulsarien la recera en comunicació als Estats Units: la demanda dels nous mitjans aduiovisuals (que volien vendre audiències als anunciants), la demanda del sistema polític liberal (que volien persuadir els electors), la demanda de les fundacions privades (impulsores del que avui anomenem “laboratoris de pensament” o think tanks), i la demanda de la indústria militar. Amb matisos propis, aquestes fonts de finançament de la recerca es reproduirïen també a Europa poc després (Saperas, 1985).

2 Informe sobre la información és certament un text pioner si tenim en compte que el proper anàlisi dels propietaris de mitjans de comunicació a l’Estat espanyol trigarà gairebé 20 anys a ser publicat, Los amos de la información, de Enrique Bustamante (1982).

3 Veure, per exemple, Intereconomía (2012): “La fusión entre Antena 3 y La Sexta acaba con la libre competencia”: http://www.intereconomia.com/noticias-gaceta/economia/fusion-antena-3-y-sexta-acaba-libre-competencia-20111216, 17 de desembre.

4 Seguint la definició comuna (vegeu, per exemple, l’article 7.1.a del Reial Decret 291/1992, de 27 de març [BOE, 2-4-1992]), es consideren inversors institucionals els fons de pensió, les institucions d’inversió col·lectiva, les entitats asseguradores, les entitats de crèdit o les societats de valors.

5 Un interessant article sobre les lliçons d’Iraq i el seu paral·lelisme amb el cas d’Iran avui, el podem trobar aquí: Braut-Hegghammer, Malfrid (2011): “The Real Lesson of Iraq”. A New York Times, 28 de novembre. Disponible a: http://www.nytimes.com/2011/11/29/opinion/the-real-lesson-of-iraq.htm

6 Veure: http://www.harrisinteractive.com.

7 Veure OJD Interactiva: http://www.ojd.es

D36

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

“És cert, perquè és absurd”. Tertulià, escriptor i teòleg.

1. Introducció Aquest treball vol ser una primera i ràpida apro-ximació al perfil de les persones participants en diferents espais de debat i opinió en els mitjans de comunicació, les anomenades “tertúlies”. Con-cretament, ens referim a aquells espais on, de forma acotada i singularitzada, diferents conter-tulians expressen opinions, valoracions i comen-taris sobre l’actualitat política que ni entren dins dels espais d’informació (els propis dels serveis informatius d’un mitjà) ni volen ser un espai de coneixement tècnic especialitzat (entrevistes i espais on es convida una o diverses persones expertes amb l’objectiu d’aportar pautes o informacions tècniques).

Els espais analitzats són de mitjans de comunicació públics, d’àmbit català i en llengua catalana. Aquesta selecció no és gratuïta. Es refe-reix a un territori determinat, Catalunya, però sobretot a mitjans de titularitat pública que han de vetllar especialment per reflectir la pluralitat (política, social, cultural, etc.) present en la soci-etat, i fer-ho de forma neutra. Així ho contempla la Constitució espanyola de 1978 reconeixent en el seu article 1.1 el pluralisme polític com un dels valors superiors de l’ordenament jurídic i esta-blint en el seu article 20.3: ... la llei regularà(...) i garantirà l’accés a aquests mitjans dels grups soci-als i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat (...) i també l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 en el seu article 52.1: Corres-pon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el

cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”, a més de la normativa que desenvolupa –amb més o menys concreció– aquests aspectes, tant a nivell espanyol com català.

Aquesta primera aproximació al perfil dels tertulians i tertulianes és una anàlisi fonamental-ment quantitativa, que no entra a valorar ni el con-tingut o opinió de les intervencions dels tertulians i tertulianes ni el seu sentit polític. Seria conveni-ent en una següent fase de la investigació entrar en aquest aspecte, el que permetria una fotografia més integral de com són aquests espais d’opinió i veure si hi ha una relació entre espai d’opinió i influència en l’opinió i, el que és més rellevant democràticament, si es produeix un biaix signifi-catiu en relació al pluralisme i es contribueix, per tant, a una baixa qualitat del debat polític.

2. L’objecte d’estudiEls espais d’opinió analitzats aquí s’emeten per cinc mitjans públics diferents: Televisió de Cata-lunya i Catalunya Ràdio, totes dues pertanyents a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisu-als (CCMA); La 1 (en desconnexió per a Catalu-nya), que forma part de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE); Barcelona Televisió (BTV), empresa depe-nent de l’Institut de Comunicació de Barcelona (ICB), i COM Ràdio, emissora pertanyent al Con-sorci de Comunicació Local (CCL).

Els espais analitzats són set: Els Matins (TV3), 59 segons (La 1 en desconnexió per a Catalu-nya), El debat de BTV (BTV), Els Matins, L’Oracle i El cafè de la República (tots tres de Catalunya Ràdio) i El dia de la COM (COM Ràdio). Malgrat que es tracta d’espais diferents, amb formats que no són idèntics (el més destacable és que uns s’emeten per TV i els altres per ràdio), tenen una estructura clarament coincident i identificable com a tertúlia.

TERTÚLIES POLÍTIQUESEN ELS MITJANS PÚBLICS

D37

Marc Rius, director de la Fundació Nous Horitzons. Professor associat de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat de Barcelona. Twiter: @marcrius1Ana Sanz, professora de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat de Barcelona. asanz@ub.edu

El període analitzat són els mesos de setem-bre, octubre i novembre de 2011, en total tretze setmanes. No obstant això, totes les tertúlies ana-litzades es realitzen en dies laborables, en cap cas en festius o caps de setmana. La raó principal és que la pròpia naturalesa d’aquests espais és comentar l’actualitat més recent i adaptar-se així al cicle natural de la informació política, la qual es concentra de dilluns a divendres. Per aquest motiu, hem optat per relacionar el nombre de tertulians i el nombre de les seves intervencions amb els seixanta-dos dies laborables compresos en el període analitzat.

Aquest període permet una perspectiva àmplia, on es pot copsar la rotació i nombre de tertulians i tertulianes en els diferents mitjans. També és un període amb esdeveniments polí-tics, econòmics o socials rellevants. Per posar només alguns exemples, es produeixen el Debat de Política General i el Debat dels Pressupostos 2011 al Parlament de Catalunya, el cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA o les elecci-ons generals del 20 de novembre.

Les fonts que utilitzem en aquest treball han estat facilitades pels mateixos mitjans de comuni-cació i, en algun cas, són d’observació pròpia.

3. Tertulians i tertulianes: Quants són? Com són?Durant els seixanta-dos dies laborables dels mesos de setembre, octubre i novembre de 2011, el nom-bre de tertulians i tertulianes que han participat en els diferents espais d’opinió analitzats han estat un total de 155. Si observem el nombre de tertulians i el nombre de programes realitzats en els set espais de tertúlia, es comptabilitzen un total de 1.059 intervencions. És a dir, aquest univers de 155 opinadors ha comportat 1.059 aparicions en tretze setmanes, el que suposa una mitjana de 6,8 intervencions per tertulià durant el període estudiat, una cada 8,8 dies (Taula 1). Per tant, la mitjana d’intervencions per tertulià seria pràcti-cament d’una cada nou dies laborables, una xifra que podem qualificar de modesta. Més endavant veurem, però, que aquestes dades han de ser complementades amb una major precisió.

TAULA 1

Nombre de tertulians i intervencions

Nombre de tertulians 155

Nombre d'intervencions 1.059

Mitjana d'intervencions/tertulià en 62 dies 6,8 (1 de cada 9 dies)

Font: elaboració pròpia.

D38 A banda de la més elemental dada del nom-bre de tertulians i el nombre de repeticions de les seves intervencions, podem veure la distri-bució per gènere dels mateixos. Així doncs, com s’observa al Gràfic 1, un 73% de les persones que participen en les tertúlies són homes i un 27% són dones. Cal precisar que entre els diferents

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

programes analitzats no hi ha diferències relle-vants respecte d'aquest percentatge. És més, en nombrosos casos ens trobem amb percentatges on el nombre de dones encara és inferior, i no és infreqüent trobar-se programes on el 100% dels presents són homes. Els casos on hi ha més dones que homes són molt escassos.

Font: elaboració pròpia

GRÀFIC 1

Gènere dels tertulians

El tercer element que permeten observar les dades facilitades és la professió o la condició que justifica la presència dels tertulians i tertu-lianes en els diferents programes. En el Gràfic 2 veiem com el 48% dels opinadors són perio-distes. Dintre d’aquesta categoria hi ha direc-tors de diaris, caps de secció, redactors, etc. En segon lloc, trobem els professors universitaris lligats a les ciències socials i humanes (si bé trobem alguns professionals especialitzats), que representen el 23% del total i que són fonamen-talment professors d’Història, Sociologia, Cièn-

cies Polítiques, Economia, Dret, Periodisme i Comunicació. Ja a molta distància apareixen per-sones provinents de sectors empresarials (5%) i escriptors (5%). Finalment, destaquem una molt reduïda presència de representants de l’anome-nada societat civil (2,5%), que malgrat el pes que a Catalunya se’ls sol assignar com a motors de diferents iniciatives polítiques i socials, tenen aquí escassa visibilitat. En aquest sentit, podem destacar que no hi participen representants ni de sindicats, ni d’associacions d’immigrants, ni d’ONG, ni d’entitats mediambientalistes, etc.

D39

Font: elaboració pròpia

GRÀFIC 2

Professió dels tertulians

4. La concentració de l’opinió: els tertulians "habituals"Fins ara hem observat el perfil de tot l’univers de tertulians i tertulianes objecte d’anàlisi. No obstant això, si tanquem un grau més el cercle d’observació podem aportar algunes conclusi-ons rellevants. La pregunta que ens fem ara és: com està repartit l’espai d’intervencions entre els tertulians? Quin grau de concentració existeix? Tenen els 155 tertulians la mateixa o similar pre-sència en els espais en què participen? Per respon-dre aquestes qüestions hem optat per seleccionar aquelles persones que compleixen dos requisits: tenir presència en dues o més tertúlies, i tenir deu o més intervencions. Aquest criteri es justifi-ca pel fet que la presència en dos espais diferents indica que el tertulià no és un col·laborador en exclusiva d’un mitjà, sinó que transcendeix una

empresa (de les quatre estudiades) o un mitjà (ràdio o televisió). El mínim de deu intervenci-ons indica una presència notable, propera a una per setmana. La combinació de tots dos elements ens permet qualificar aquest grup com de tertu-lians habituals.

En la Taula 2 es pot observar el resultat d’aquesta selecció. De l’univers de 155 tertulians, aquells qui són presents en dos o més tertúlies i en deu o més ocasions són un total de vint-i-vuit, el que representa un 18% del total. Aquest grup concentra 431 intervencions, un 40,6% del total. La seva mitjana d’intervencions és de 15,3 en sei-xanta-dos dies laborables, pràcticament una cada quatre dies laborables, el que és més del doble que la mitjana de tot l’univers. És evident que aquest grup, per tant, concentra un espai relle-vant quantitativament.

La distribució de gènere d’aquest grup segueix les pautes de l’univers general (Gràfic 3). Si bé hi ha una lleugera millora de la presència

La professió predominant del grup torna a ser, com en el cas del conjunt de l’univers, la de periodista (Gràfic 4), si bé ara amb major pes (del 48% al 66%). La resta no sumen més de dos

TAULA 2

Tertulians "habituals"

Nombre de tertulians "habituals" 28 (18% del total de tertulians)

Nombre d'intervencions dels tertulians "habituals" 431 (40,6% del total d'intervencions)

Mitjana d'intervencions/tertulià en 62 dies 15,3 (1 cada 4 dies)

Font: elaboració pròpia.

Font: elaboració pròpia

GRÀFIC 3

Gènere dels tertulians "habituals"

de dones (del 27% al 32%) respecte als homes (del 73% al 67%), es tracta d’un repartiment molt similar al conjunt dels tertulians.

casos cadascun. S´observa doncs una concentra-ció de l’espai entre els professionals del periodis-me, mentre que els escriptors es mantenen i la resta de sectors es dilueix o desapareix.

D41

Font: elaboració pròpia

Font: elaboració pròpia

GRÀFIC 4

Professió dels tertulians "habituals"

GRÀFIC 5

Tertulians "habituals" que col·laboren amb mitjans privats

Finalment, a la concentració de l’espai d’opi-nió d’aquest grup en mitjans públics cal afegir que pràcticament tots ells (excepte un) també par-ticipen en tertúlies en televisió o ràdio, o colum-nes d’opinió en premsa escrita en mitjans de

comunicació de titularitat privada (8tv, El País, El Periódico, La Vanguardia, El Punt-Avui, Público, El Mundo). La combinació de tots dos circuits incre-menta la seva presència quantitativa en espais d’opinió (Gràfic 5).

D42

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

5. El cas extrem: els tertulians "permanents"Finalment, trobem un cas d’extrema concentra-ció, que podríem anomenar tertulians "perma-nents". Es tracta d’un grup de tertulians que han tingut vint o més intervencions en el període analitzat. Aquest grup són sis tertulians (3,8% del total), els quals concentren 129 intervenci-ons (12% del total). És una mitjana de vint-i-una intervencions en seixanta-dos dies laborables,

el que suposa que participen en una tertúlia d’un mitjà públic cada tres dies laborables. El perfil és encara més masculí (cinc dels sis són homes) i tots, excepte en un cas, són periodistes o escriptors. Tots ells, a més, participen, com a mínim, en un altre mitjà privat d’àmbit nacio-nal. A banda d’una presència significativa en els mitjans públics combinada amb altres mitjans privats, aquesta permanent i repetida presència genera un efecte referencial clar.

TAULA 3

Freqüència dels tertulians

Nombre Freqüència

Total tertulians 155 1 cada 9 dies laborables

Tertulians "habituals" 28 (18% del total) 1 cada 4 dies laborables

Tertulians "permanents" 6 (3,8% del total) 1 cada 3 dies laborables

Font: Elaboració pròpia.

6. Conclusions i consideracions finalsEl nostre primer anàlisi del perfil de les persones que participen en tertúlies de diferents espais d’opinió en mitjans de comunicació públics de Catalunya, sense pretendre arribar a afirmacions concloents, permet apuntar algunes característi-ques d’aquest grup de prescriptors d’opinió.

En primer lloc, es constata una elevada masculinització dels opinadors, ja sigui entre tot l’univers estudiat o entre el grup que con-centra més presència. Aquest fenomen, com s’encarreguen de demostrar nombrosos estudis, té conseqüències més enllà d’aspectes simbò-lics i representatius. Des d’una perspectiva de

gènere, existeix el risc que les aproximacions i anàlisis s’esbiaixin sistemàticament cap a un univers androcèntric. Aquest dèficit de presèn-cia de dones pot provocar la manca de visibilitat de determinades realitats lligades a l’experiència en clau de gènere i que ajuden a conformar una opinió sobre un determinat aspecte. Per tant, les dades anotades aquí donarien suport a algunes de les recomanacions que aconsellen aplicar mesures correctores per garantir la paritat de gènere en l’àmbit dels mitjans de comunicació públics1.

En segon lloc, una altra característica del perfil dels tertulians i tertulianes és la clara pree-

Les tertúlies estudiades contribueixen a l’espiral del silenci, perquè tornen “muts” determinats punts de vista.”

D43minència de la professió periodística. Cal preci-sar que aquesta majoria és especialment elevada en el grup que concentra més espai. Els trets citats coincideixen amb el que ha estat, per exem-ple, la tònica general de les tertúlies radiofòni-ques d’àmbit estatal, on els seus protagonistes han estat una elit de periodistes també majorità-riament homes2.

El segon grup en importància, que podem definir com a professorat universitari, és força menor i es dilueix en el grup dels més habituals. El fet que els periodistes ocupin majoritàriament l’encàrrec d’analitzar i interpretar la realitat entra dintre de les funcions clàssiques de la professió. No obstant això, en tractar-se en aquest cas d’es-pais d’opinió, no pas d’informació, és més dis-cutible la seva preeminència. No queda clar, per la naturalesa d’una tertúlia, quin és el perfil més adequat, però precisament per aquest motiu cal-dria considerar si el grau de pluralitat i diversi-ficació professional trobat aquí és el més idoni.

En tercer lloc, com a conseqüència de la concentració de l’opinió en determinats perfils, altres col·lectius o persones representatives dels mateixos queden pràcticament fora d’aquests espais. Així, és molt poc habitual que hi hagi persones provinents de la societat civil, ja siguin entitats culturals, ONG, col·legis professionals o sindi-cats, tot i que sí, en canvi, hi ha alguns represen-tants del món empresarial. Per tant, organitza-cions que ocupen un espai rellevant en el teixit social són generalment ignorades per aquells qui seleccionen els participants en les tertúlies. Si ja ens referim a moviments socials més alternatius o plataformes que no entren dins dels paràme-tres de la política convencional, la presència és sistemàticament inexistent.

En quart lloc, sense entrar en un estudi qualitatiu i de continguts dels espais d’opinió, el

perfil dels tertulians i tertulianes planteja l’inter-rogant de si estem davant de “l’opinió de profes-sionals” o de “professionals de l’opinió”. El perfil dels vint-i-vuit tertulians i tertulianes que con-centren la majoria dels espais d’opinió és molt majoritàriament el d’homes periodistes. En tots els casos, a excepció d’un, col·laboren amb altres mitjans privats d’àmbit català i/o estatal. L’exi-gència deontològica de separació entre allò que és informació i allò que és opinió es fa encara més difícil en aquest tipus de tertúlies, perquè per opi-nar molt sovint es donen “informacions” selecci-onades i convenients per al posicionament que es pretén defensar. Podria discutir-se si alguns dels casos són professionals que opinen o opinadors, però potser el risc més elevat és que hi hagi una oligopolització de l’opinió.

Vist l’anterior i observant el perfil dels ter-tulians i tertulianes, una pregunta fonamental es si s’està garantint i es compleix la missió de servei públic per part d’aquests mitjans de comunicació públics, pel que fa a la pluralitat i la neutralitat degudes. I, més enllà, en les nostres democràcies d’audiència, segons l’elaboració teòrica de Manin, cal recordar que la banalització de la política en els mitjans de comunicació té efectes molt greus en la qualitat del necessari debat públic, però també l’asimetria en el seu accés3.

De manera sorprenent, a diferència del cas dels espais informatius, la composició de les tertúlies polítiques no protagonitza pràcticament mai l’acció de control parlamentari dels mitjans públics per part de l’oposició, ni a nivell estatal ni a nivell català. Tampoc no trobem referènci-es concretes als informes que sobre l’observança del pluralisme polític en la televisió i en la ràdio elabora el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i que donen informació molt detallada i valuo-sa sobre altres qüestions. La diversitat existent,

És molt poc habitual que en les tertúlies hi hagi persones provinents de la societat civil, ja siguin entitats culturals, ONG, col·legis professionals o sindicats, tot i que sí, en canvi, hi ha alguns representants del món empresarial.”

D44

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

en i entre les nostres tertúlies, no es correspon amb el pluralisme ni de les mateixes ni del sis-tema de tertúlies en el seu conjunt. Si conside-rem que, en el nostre sistema comunicatiu, les tertúlies són espais importants per als mitjans, són també atractives per a la ciutadania perquè conformen opinió pública, visualitzen les idees i els diferents punts de vista sobre els temes polítics d’actualitat i, per tant, ajuden a generar debat públic democràtic, hauríem de ser democrà-ticament exigents amb elles.

niques, ¿quina importància té si en una tertúlia política estan presents tres, quatre, cinc o més opinadors o si en el conjunt de mitjans públics hi ha una, dos o més tertúlies?

Per sort, actualment Internet és una potent palanca de comunicació política que possibilita la veu a molts col·lectius “muts” en els mitjans de comunicació tradicionals, i això està tenint conseqüències positives en l’emergència de nous discursos polítics i en la capacitat de mobilització política d’aquests col·lectius6, permanentment exclosos de les arenes tradicionals públiques de debat i deliberació. Però aquesta possibilitat de presència i comunicació política a Internet no fa sinó fer encara més greu la seva absència en els tradicionals mitjans de comunicació públics. I no cal posar com a excuses algunes de les carac-terístiques d’aquests grups, com són la difícil identificació de líders o representants d’opinió o el caràcter difús d’aquests punts de vista o la poca adequació a les lògiques comunicatives dels mitjans7.

Finalment, resta pendent de valorar i ana-litzar amb rigor les opinions de les persones que emeten opinió política en els espais de tertúlia, però també de respondre a dos preguntes menys evidents sobre la política d’opinió dels mitjans públics: qui selecciona els tertulians dels mitjans públics i amb quins criteris? •

Qui selecciona els tertulians dels mitjans públics i amb quins criteris?”

En el cas dels mitjans de comunicació públics, normativament s’hauria de vetllar especialment pel valor del pluralisme polític. Malgrat això, de les dades presentades en aquest treball podem mantenir la idea que les tertúlies estudiades contribueixen a l’espiral del silenci, perquè tornen “muts” determinats punts de vista. En paraules de Noelle-Neumann: “Els mitjans subministren a la gent les paraules i les frases que poden utilitzar per defensar un punt de vista. Si la gent no troba expressions habituals, repetides amb freqüència, en favor del seu punt de vista, cau en el silenci; es torna muda”4. Aquí no hem pogut analitzar ni el concepte de pluralisme ni com aquest ha anant fent-se efectiu en els diferents països5. Però, des d’una visió molt bàsica del terme aplicada a les tertúlies, podem defensar que si massa freqüent-ment hi són les mateixes persones, es repeteixen, s’assemblen molt i presumiblement expressen opinions molt similars a les opinions hegemò-

D451 Cóppulo, Sílvia; Altarriba, Francesc-Xavier (2008): “Paritat de gènere als mitjans de comunicació públics”. Estudi de recerca del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. En línia: http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/estudis_recerca/Informe_Paritat.pdf

2 Sánchez Serrano, Chelo (2005): “Análisis de un caso de comunicación política: cómo se produce la opinión en el caso de la tertulias políticas de la radio española”, comunicació presentada al VII Congrés Espanyol de Ciència Política i de l’Administració: Democràcia i Bon Govern, Madrid, 21, 22 i 23 de setembre de 2005.

3 Vallespín, Fernando (2000): “La crisis del espacio público” en Revista Española de Ciencia Política núm.3.

4 Noelle-Neumann, Elisabeth (1995): La espiral del silencio. Opinión pública: nuestra piel social. Barcelona, Ediciones Paidós. Pàg. 226 (traducció pròpia).

5 Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2006). “El pluralisme informatiu en la televisió”, a Quaderns del CAC Nº 26; en especial, l’article de J.Botella “El pluralisme en l’audiovisual: problemàtica i futur”.

6 Subirats, Joan (2011): Otra sociedad, ¿otra política?. Barcelona, Icaria-Asaco.

7 Montero Sánchez, María Dolores (2010): “La cobertura dels grups d’interès i dels moviments socials a les notícies de TV3”. Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en línia: http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/estudis_recerca/Cobertura_grups_interes_i_mov_socials_a_TV3.pdf.

D46

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

ELS REPTES DE FUTUR DE LA CCMA

Catalunya necessita uns mitjans audiovisuals públics líders capaços d’efectuar la funció social que els pertocaEl sector públic audiovisual del nostre entorn cul-tural més immediat està patint una forta sacse-jada. Les successives innovacions tecnològiques, la multiplicació de les plataformes de difusió de continguts, l’aparició d’Internet, la imparable fragmentació de les audiències, la pressió dels grups privats de comunicació per ocupar l’espai dels mitjans públics o la crisi econòmica, estan generant dubtes sobre el paper que en un futur no gaire llunyà han de jugar aquests mitjans. Si bé és cert que algunes de les qüestions citades haurien d’obligar a pensar com s’ha d’adaptar el servei públic audiovisual als nous reptes i opor-tunitats que tenim per davant per tal de poder desenvolupar plenament la funció social que els hi correspon, fent-los alhora sostenibles des d’una perspectiva econòmica, n’hi ha d’altres que, partint d’una realitat, la crisi econòmica, s’aprofiten com a excusa per amenaçar el seu futur.

Hi ha un corrent de fons que està qües-tionant l’existència dels mitjans de comunicació de titularitat pública tal i com els coneixem avui: forts i amb lideratge. El seu discurs ve a dir que per a fer entreteniment, estrenes televisives de pel·lícules o retransmissions esportives, ja hi ha els grups privats. Que el servei públic audiovisu-al hauria de centrar els seus esforços en els infor-matius, els documentals o la cultura. Un model molt similar a l’existent als Estats Units, on, si bé és cert que el sistema públic disposa d’uns informatius de qualitat, també ho és que els seus continguts no arriben més enllà del 2 o el 3% del conjunt de la població. Per tant, amb una inci-dència social pràcticament nul·la.

En tenim exemples a França, on sota la presidència de Chirac es va privatitzar TF1, el canal de més audiència de la televisió pública. Més recentment, també sota presidència conser-vadora, en aquest cas de Sarkozy, es va limitar l’accés al mercat publicitari als canals públics. Al Regne Unit, fins i tot la BBC, tota una icona del que ha de ser el servei públic, està sent qüestio-nada. Tot i que els seus recursos econòmics no provenen de l’Estat ni de la publicitat, sinó que bàsicament és finançada directament per la ciuta-dania a través d’un cànon1, el seu pressupost s’ha vist acotat en els darrers anys i hi ha hagut pres-sió per tal que renunciés a mantenir determinats drets esportius.

No cal anar tan lluny, però, per disposar de més mostres. La darrera legislatura de Zapa-tero al capdavant del govern espanyol s’ha carac-teritzat per un menysteniment de la funció social que han de fer els mitjans audiovisuals. Per una banda, alliberant els mitjans privats de les poques obligacions que tenien com a concessionaris d’un servei públic, permetent que la seva actuació es regeixi exclusivament per criteris mercantils i no pas de benefici social, i autoritzant les concentra-cions empresarials. El darrer capítol d’aquestes concentracions l’hem viscut no fa gaires setmanes amb la fusió del grup liderat per Antena 32 amb el grup de La Sexta3. El resultat final d’aquest procés de concentració empresarial ha estat la creació d’un duopoli: en un costat tenim el grup Media-set, propietat de Silvio Berlusconi, que gestionarà canals com Telecinco i Cuatro4; i en l’altre, el grup format per Antena 3 i La Sexta, tenint aquest dar-rer com a accionista de referència José Manuel Lara, propietari de Planeta. Tots dos grups s’es-tima que concentraran un 85% dels ingressos publicitaris que es generin en el negoci de la tele-

D47

Josep Viñeta. Periodista, llicenciat en Geografia i Història (UB) i diplomat en Comunicació i Estratègia Política per l’ICPS (UAB). Ha estat membre de la Comissió de Mitjans Públics del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ha participat en els Consells d’Administració de BTV, de l’Agència de Comunicació Local (COM Ràdio) i Còmit Audiovisual, entre d’altres, i de la Comissió Assessora de Publicitat Institucional de la Generalitat. Ha estat membre del Consell de Govern de la CCMA. josep.vineta@periodistes.org

visió. Paradoxalment, aquesta concentració, i per tant minva del pluralisme editorial, es produeix en el moment en el que la ciutadania té accés a un major nombre de canals.

L’altre eix de la política audiovisual del PSOE en la darrera legislatura ha suposat un afebliment de RTVE. La nova Llei de finançament de la Cor-poració pública estatal i la Llei General Audiovisu-al semblen talment normes promulgades al dictat de la Uteca, la patronal de les televisions privades. Aquest conjunt de lleis va eliminar la publicitat dels mitjans públics estatals, preveient la substi-tució d’aquests ingressos per aportacions de les televisions privades (aquelles que volen que desa-pareixin els canals públics) en funció dels seus beneficis, i per un cànon a les companyies de tele-comunicacions. Com era d’esperar, ha estat recor-reguda aquesta mesura davant Brussel·les. En tot cas, a l’espera que hi hagi sentència, per agreu-jar encara més la situació, el nou govern encap-çalat per Rajoy ha anunciat una retallada de 200 milions en el que és l’aportació pública. Amb les noves lleis, a més, s’ha posat sostre a la despesa futura de la Corporació RTVE (independentment de quina sigui l’evolució del mercat audiovisual) i se li ha limitat l’accés als continguts de grans audiències (limitacions als drets esportius i a les estrenes de pel·lícules).

En el cas català, les amenaces també hi són presents. Els mitjans de comunicació depenents de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisu-als (CCMA) s’han vist obligats a efectuar ajustos en els darrers tres anys, d’acord amb les exigènci-es a què ha estat obligant la crisi econòmica. Tot i així, malgrat el sacrifici que han hagut de patir els seus professionals, les graelles de la ràdio o de la televisió no se n’han ressentit de forma significa-tiva. Sí que és cert que s’han hagut de fer més efi-

cients les inversions en continguts, de tal manera que algunes produccions s’han hagut de tornar a emetre per antena en períodes curts de temps; però, en termes de capacitat d’incidència social, els efectes pràcticament no s’han notat. TV3 con-tinua sent líder d’audiència a Catalunya, mentre que a la ràdio continua havent-hi una situació de gairebé colideratge entre RAC 1 i Catalunya Ràdio, mantenint la privada un cert avantatge.

Sí que hi ha qui està reclamant, a nivell d’Estat, per exemple, que el conjunt de les ano-menades “televisions autonòmiques” emetin per un mateix canal, compartint espai i temps. Com si totes les televisions existents en aquest àmbit geo-gràfic fossin iguals o haguessin d’exercir la matei-xa funció social. En aquesta línia, caldrà esperar a conèixer el projecte de llei que el govern central ha anunciat per facilitar la privatització dels tercers canals5, és a dir, els autonòmics, i com pot arri-bar a afectar a Catalunya aquesta mesura. També el Parlament ha de debatre6 una modificació de les lleis que regulen el sector audiovisual (Llei de Comunicació Audiovisual de Catalunya, Llei del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i Llei de la CCMA). El projecte presentat pel govern, d’entra-da, podria significar una dràstica reducció del plu-ralisme existent en els òrgans de govern d’aques-tes institucions.

Els mitjans de comunicació depenents de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’han vist obligats a efectuar ajustos en els darrers tres anys. Però, en termes de capacitat d’incidència social, els efectes pràcticament no s’han notat.”

s’ha fet de la ràdio i la televisió per adoctrinar poblacions és prou conegut. És precisament per la capacitat d’incidència social que tenen, que en els països amb llarga tradició democràtica han existit des de fa anys òrgans de regulació, independents dels governs respectius, per vet-llar per un bon ús d’aquests instruments de comunicació o persuasió, ja fossin públics o privats.

Però bé, retornem a la pregunta anterior. Suposant que donéssim per bo que la finalitat de les empreses i corporacions privades fos exclu-sivament fer negoci, guanyar diners –i a això li afegim que la legislació ha relaxat les obligaci-ons de servei públic en aquesta activitat regu-lada–, segurament el que importarà als grups privats, precisament, serà incrementar els seus marges de benefici. Si per incrementar punts percentuals d’audiència, que al capdavall és el que determina els ingressos –com més audièn-cia, més cara és la publicitat–, no cal ser gaire rigorós, o no importa acabar alterant la realitat, cap problema. Si es poden fer uns informatius amb pocs professionals –i a més treballant en precari–, encara que sigui a càrrec de reduir el pluralisme existent en la societat, no importa. Si el que ven és apel·lar als baixos instints de la població en programes en què s’insulta, es degrada l’adversari, es criminalitza determinats estils de vida o col·lectius de persones, perfec-te...

Seria massa suposar, però, que l’únic objec-tiu, davant les potencialitats d’aquests mitjans, fos fer negoci. No oblidem la capacitat d’incidèn-cia social que tenen els mitjans de comunicació. Depèn com és doni una informació econòmica, les accions d’una determinada companyia es poden disparar o desplomar; en el camp espor-

El servei públic audiovisual hauria de garantir uns serveis informatius plurals, de qualitat, amb sensibilitat i respecte per la diversitat i la diferència, amb una especial atenció a la infància i a l’adolescència, aprofitant les possibilitats i potencialitats dels recursos audiovisuals, en les seves múltiples plataformes de difusió, per afavorir el seu desenvolupament com a persones.”

La TV privada farà funcions de servei públic?Arribats en aquest punt, ens podem preguntar si els mitjans privats poden o volen realitzar la fun-ció de servei públic que se li suposaria a un mitjà d’aquestes característiques. No hem d’oblidar que, des de sempre –tot i que el seu ús s’ha anat reduint–, en identificar el conjunt de mitjans, ja fossin públics o privats, sempre es parlava de mitjans de comunicació social. No s’ha d’oblidar la capacitat d’incidència del sector audiovisual en la creació d’estereotips, d’imaginaris col·lectius, d’estats d’opinió... entre el conjunt de la ciutada-nia. L’ús que en determinats períodes i indrets

D49taula 1

Quota de pantalla any 2011

Canal Acum.

TV1 10.9

La2 2.2

TV3 14.1

33 1.6

3/24 1.1

S3/3XL 1.6

Esport3 0.9

TV3CAT 0.1

Tele5 12.1

Antena3 10.1

Cuatro 5.3

La Sexta 5.3

Canal9 0.0

IB3 0.0

Digital+ 2.2

Cable 3.0

8TV 2.7

Resta TV locals* 0.3

Resta Digital Terrestre** 21.9

Altres** 4.4

Font: Departament d'Audiències i Anàlisi de Televisió de Catalunya, a partir de dades de Kantar Media.* Còmput total de les audiències de les televisions locals que emeten a Catalunya.** Sota aquests epígrafs s'agrupen els canals temàtics de Mediaset, Antena 3, La Sexta, Sogecable, Vocento o Unedisa.

tiu, on també es mouen molts diners, anticipar l’interès d’un club per un determinat esportista, pot disparar el seu preu fent inviable el fitxatge; o, en l’àmbit polític, la publicació de determina-des notícies pot acabar condicionant les políti-ques dels governs corresponents.

Precisament, per compensar el corrent de fons al que s’al·ludia anteriorment, caldrien uns mitjans de comunicació de titularitat públi-ca forts, plurals, amb capacitat d’incidència social, amb lideratge. El servei públic audiovi-sual hauria de garantir uns serveis informatius plurals, de qualitat, amb sensibilitat i respecte per la diversitat i la diferència. Hauria d’ofertar una programació amb valors, amb un entrete-niment de qualitat. Amb una especial atenció a la infància i a l’adolescència, aprofitant les possibilitats i potencialitats dels recursos audi-ovisuals, en les seves múltiples plataformes de difusió, per afavorir el seu desenvolupament com a persones. S’haurien d’explotar les capa-citats de la televisió, la ràdio o Internet en matè-ria educativa i formativa. Hauria de representar una plataforma per al foment de la cultura, en les seves múltiples expressions, recollint i difo-nent el que es produeix arreu, alhora que es potencia i projecta allò que és més proper.

Instrument per a la normalització lingüísticaEn el cas català, el servei públic audiovisual té un valor afegit: el de ser un instrument bàsic, imprescindible, per a la normalització lingü-ística. Si bé abans s’ha apuntat que TV3 havia acabat líder l’any 2011, si mirem el conjunt d’audiències dels canals que es reben a Catalu-nya veurem com es relativitza, i molt, aquesta data.

D50

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Com es pot observar a la Taula 1, TV3 va ser líder l’any 2011 amb una audiència acu-mulada del 14,1 %, dos punts per sobre del seu més immediat perseguidor, Telecinco. Uns resul-tats molt bons si els analitzem en un context de ferotge competència entre més de quaranta canals, però que cal relativitzar des d’una pers-pectiva d’incidència social. Quan a l’any 1983 apareix TV3, només ha de competir pel mercat de l’audiència amb la televisió pública estatal. Només hi havia tres canals per repartir-se la quota de pantalla. Fins i tot, a finals dels anys vuitanta, amb l’aparició de la televisió privada a Espanya, la televisió catalana té audiències que moltes vegades superen el 25% de quota. Amb l’arribada de la TDT, el procés de fragmentació de les audiències s’accentua i la presència del català a la televisió es redueix.

Si sumem el conjunt de canals de Tele-visió de Catalunya, els quatre que emeten pel múltiplex del grup Godó (i això suposant que durant les 24 hores del dia les emissions fossin en català, cosa que no succeeix) i el conjunt de televisions locals (aquí també suposem que totes emeten en català, cosa que tampoc no passa), ens trobem que l’any 2011 només el 22,03% de les persones majors de quatre anys residents a Catalunya van veure emissions en català9. És a dir, el 78% de l’audiència va consumir progra-mes en castellà.

Si volem que els mitjans audiovisuals depen-dents de la Generalitat exerceixin plenament la funció social que els correspon, caldrà que puguin competir en igualtat de condicions en un mercat tan ferotge com l’audiovisual. I, a més, tenint pre-sent que els seus continguts han de ser plurals, de qualitat, que han de transmetre uns valors determinats, que s’ha de tenir una cura espe-cial de la infància i l’adolescència... Si volem que els mitjans de la CCMA siguin forts i líders han de poder accedir als continguts de grans audiències, i això vol dir de forma especial, als continguts esportius. Dels vint programes més vistos a Catalunya durant el 2011, setze van ser retransmissions de futbol, dels quals quinze van tenir el Barça com a protagonista (el setzè va ser una retransmissió de la selecció espanyola). Els altres quatre programes van ser Crackovia, espai d’humor molt vinculat al futbol, dos van ser Tele-notícies i el quart un episodi del programa dirigit i presentat per Albert Om, El Convidat.10 Mentre hi hagi futbol en obert, els mitjans de la CCMA han de competir per poder-lo emetre en català. El Barça, en aquests moments, és el principal instrument audiovisual per a la normalització lingüística.

Si volem que els mitjans audiovisuals dependents de la Generalitat exerceixin plenament la funció social que els correspon, caldrà que puguin competir en igualtat de condicions en un mercat tan ferotge com l’audiovisual.”

Tot i que des de l’any 2003 existeix un múl-tiplex (quatre canals) privat català, pertanyent al grup Godó7, que des de l’any 2006 podrien eme-tre des de la més absoluta de les legalitats un total de noranta-sis canals locals, entre públics i privats, repartits per tot Catalunya, i que Televi-sió de Catalunya disposa de dos múltiplex8 (vuit canals), la quota del català a la televisió ha vist com la seva incidència retrocedia.

D51Per aconseguir que els Telenotícies siguin els informatius líders, que 30 minuts sigui un dels programes més vistos del diumenge, poder programar espais com Sense ficció en franges de màxima audiència o que la sèrie Polseres vermelles situï els seus capítols entre els més vistos del dia d’emissió, cal que en el conjunt de la programa-ció hi figurin continguts adreçats a grans audi-ències, com poden ser els esportius, les estre-nes de pel·lícules a televisió o un entreteniment de qualitat com poden ser Polònia, Crackovia o l’APM.

Així mateix, en un context de forta frag-mentació de les audiències i proliferació de canals temàtics que persegueixen públics molt concrets i específics, caldrà que la Corporació mantingui la seva presència en aquest àmbit. TV3, la gene-ralista, s’ha d’adreçar a les grans audiències. Ha de ser el principal instrument de vehiculació del servei públic. Però el Canal Super 3, dedicat als infants, aquesta franja d’edat tan delicada, té una funció social a desenvolupar òbvia (que segur no realitzaran ni Disney Chanel, ni Boing, ni Neox), transmetent uns valors cívics i democràtics, no sexistes, o permetent que els més petits es puguin entretenir també en català. O el Canal 33, que ha de permetre mostrar expressions cultu-rals no majoritàries o ser plataforma per a l’ex-perimentació de joves creadors. O el canal 3/24, que ha de permetre, des de l’immediatesa d’una canal informatiu 24 hores, interpretar el món amb ulls d’aquí o explicar tot allò que passa al nostre entorn més pròxim, per posar-ne alguns exemples.

Un projecte estratègic de paísFer tot això implica invertir recursos. Mantenir un canal informatiu de 24 hores no és barat.

Fer una programació de qualitat per a infants té uns costos elevats. Ser el principal motor de la indústria audiovisual catalana té el seu preu. Voler tenir un lideratge com a grup de comu-nicació, per tal de poder exercir plenament la funció que pertoca a uns mitjans de titularitat pública, suposa que aquests siguin considerats com un projecte estratègic de país.

Segur que internament es poden, i s’han de fer, esforços per fer més eficients els recur-sos públics que s’hi dediquen. Des de mitjan any 2008 es venen aplicant mesures per con-tenir i reduir la despesa. Els professionals de la CCMA han hagut de patir, segurament de manera injusta però de la mateixa manera que ho han hagut de fer treballadors d’altres sectors, ja siguin aquests públics o privats, restriccions en les seves nòmines. La indústria audiovisual catalana, molt vinculada a les empreses de la Corporació, ha hagut de veure com se l’hi rene-gociaven a la baixa contractes que tenien vigents o els que es feien de nou es signaven sota uns paràmetres inferiors econòmicament respecte al que s’havia produït temps enrere. També inter-nament, amb l’objectiu de generar més sinèrgies i reduir la despesa, s’ha simplificat l’estructura societària. Dues empreses de la CCMA, Activa Multimèdia Digital (AMD) i CCRTV Interactiva, la primera especialitzada en la recerca d’aplicaci-ons audiovisuals i interactives en el nou entorn multiplataforma i la segona en continguts digi-tals, han estat absorbides per TVC. S’han elimi-nat externalitzacions, assumint-se internament bona part de les feines que abans s’encarregaven fora. S’han analitzat detalladament aquelles tas-ques que eren imprescindibles per al bon fun-cionament del servei públic, i aquelles que eren prescindibles s’han deixat de realitzar.

La revolució tecnològica en la que estem immersos, i molt especialment la vinculada a l’emissió i producció de continguts audiovisuals, ha de permetre continuar guanyant en eficiència. En els propers anys, difícilment s’aconseguirà incrementar el pressupost de la Corporació. La davallada dels ingressos per publicitat, fruït de la crisi econòmica, molt possiblement trigarà temps a recuperar-se. El govern difícilment podrà incre-mentar de forma substancial l’aportació de recur-sos públics. En aquest escenari, caldrà ser molt imaginatiu per intentar generar noves vies de finançament, ja sigui a partir de la comercialitza-ció de productes propis o de la venda a tercers de les produccions en les que es participi, o d’altres. Si la CCMA vol ser competitiva, si vol poder exer-cir plenament el servei públic que li pertoca incre-mentant la seva incidència social, caldrà preveure que, amb els mateixos recursos, s’haurà d’inten-tar mantenir l’actual presència en les plataformes de difusió clàssiques (televisió i ràdio) i incremen-tar els serveis en les noves plataformes (Internet, pantalles als transports públics, equipaments...).

TV3 va néixer l’any 1983 com una televisió moderna, innovadora. Va ser pionera en la intro-

ducció de la figura de l’ENG a Espanya, va treba-llar exclusivament utilitzant el format vídeo, etc. Per anar a cobrir una informació ordinària, amb dos periodistes en tenia prou. En aquell moment, TVE continuava funcionant com si encara s’en-registrés en format cinema. Les seves cobertures informatives, la majoria de les vegades, mobilitza-ven fins a cinc persones: un periodista, un càme-ra, un tècnic de so, un il·luminador i un conduc-tor per a la furgoneta que els havia de traslladar.

En el nou món digital, el que s’anirà estan-darditzant en els propers anys, tot i que els llen-guatges continuaran sent diferents, depenent de si el receptor només té so, incorpora imatges en moviment o les dues coses anteriors més text i imatges fixes, les eines per a l’obtenció dels con-tinguts podran ser les mateixes. Tot preservant la qualitat dels continguts i les condicions de treball dels seus professionals, segur que hi haurà marge per alliberar esforços per dedicar-los a d’altres tas-ques.

La CCMA està obligada a repensar-se, a reorganitzar-se. Segur que aquest no serà un pro-cés fàcil ni ràpid, però com més es trigui a ini-ciar-ho més es trigarà a aconseguir resultats. La BBC i d’altres corporacions públiques europees han començat a donar passos en aquest camí. La confluència de mitjans pot ser una fita, però mai una obsessió. Es poden generar sinèrgies sense haver d'arribar necessàriament al professional que treballa per a tots els mitjans alhora.

Catalunya necessita un servei públic audio-visual fort, amb capacitat real d’incidència social. Per aconseguir-ho, caldrà primer superar totes les amenaces que planen sobre els operadors públics, però, alhora, s’haurà de mantenir la capacitat inno-vadora que va caracteritzar els seus orígens, acon-seguint majors eficiències en el seu funciona-ment •

La CCMA està obligada a repensar-se, a reorganitzar-se. Segur que aquest no serà un procés fàcil ni ràpid, però com més es trigui a iniciar-ho més es trigarà a aconseguir resultats.”

D531 També aconsegueix ingressos gràcies a la venda de les seves produccions, amb el merchandising de productes creats en els seus continguts o amb la inserció de publicitat als portals que emeten fora del Regne Unit, entre altres fonts.

2 El grup Antena 3 disposava dels següents canals: Antena 3, Neox, Nova i Nitro.

3 El grup La Sexta disposava dels següents canals: La Sexta, La Sexta 2, La Sexta 3 i Gol T, aquest darrer de pagament.

4 A més d’aquests dos canals generalistes, disposa a més de FDF (Factoría de Ficción), Divinity (abans CNN+, sembla una broma), La Siete, Boing, Energy i Canal+.

5 Anunci efectuat en finalitzar el Consell de Ministres del passat 13 de gener.

6 En el moment de redactar aquest article encara no s’havia iniciat el debat de les esmenes en Comissió ni hi havia data per a la seva entrada en un Ple de la cambra legislativa catalana, per la qual cosa es fa difícil aventurar quin serà el resultat final.

7 Actualment, per aquest múltiplex emeten els canals 8TV, Barça TV, RAC 105TV i Estil 9.

8 Pel MUX 1 es pot veure TV3, Canal 33, Canal Super3/3XL i el 3/24. Pel MUX 2 es pot veure TV3 HD (alta definició), Esport 3, Canal 9 (València) i IB3 (Illes Balears).

9 Dades extretes dels estudis de Kantar Media.

10 Font: Kantar Media.

D54

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

LA CONQUESTA D'INTERNET: NOUS MAPES PER ALS NOUS TERRITORIS

So we've always been on our way to this new place, that is no place, really, but is real. WILLIAM GIBSON, Memory Palace

El 1996, John Perry Barlow va declarar la indepen-dència del ciberespai. El que fins a un any abans era un territori ocupat exclusivament per cientí-fics, tecnòlegs i alguns funcionaris del govern, en el tombant de 1994 a 1995 es va obrir a la ciuta-dania en general. Internet emergia com un nou continent, inexplorat per a la majoria i amb tot just unes poques cartes de navegació de la mà de Tim Berners-Lee, l’inventor de la World Wide Web, i Mosaic, que tot i existir-ne alguns precedents, és considerat per molts el primer navegador web gràfic i el que va permetre navegar amb comodi-tat. Els mons imaginats per autors com William Gibson o Neal Stephenson en les seves distòpies ciberpunk sortien de les pàgines de les visionàries Neuromancer (1984) o Snow Crash (1992) per pas-sar a formar part de les nostres vides, les vides de veritat, les vides del món real.

El 1999, el pensador navarrès Javier Eche-verría recuperava la idea, que ja va explorar a Telé-polis, que el ciberespai acabarà comportant una nova manera d’organitzar-se i dóna a aquesta nova organització un espai propi: el tercer entorn (Los Señores del aire: Telépolis y el Tercer Entorno). El ter-cer entorn se superposa i, en certa manera, sobre-passa l’entorn natural o físic (el primer entorn), així com l’entorn urbà o industrial (el segon entorn).

Es calcula que a Espanya hi ha vint-i-set milions de persones que es connecten a Internet de forma periòdica, vint-i-tres milions de les quals ho fan pràcticament a diari. Aquestes són xifres semblants als vint-i-sis milions de conductors que es calcula que té l’Estat o als vint-i-quatre milions i mig de votants que van acostar-se a les urnes

a les eleccions generals espanyoles del 20 de novembre de 2011. Tanmateix, és encara comú trobar referències als internautes no en referèn-cia als individus que utilitzen Internet –com els conductors en condició d’usuaris dels cotxes–, sinó com un col·lectiu, una categoria, amb trets identitaris propis, entre els quals una ideologia homogènia.

Però, té entitat pròpia el tercer entorn? ¿És el ciberespai un lloc real i independent d’aquell que habiten els nostres cossos de carn i ossos? Podem tenir una vida digital d’esquenes a la vida analògica? Existeix “la Xarxa”? Què o qui són els internautes? Quins són els seus drets i deures?

De l’absència de barreres a l’absència d’espaiUna de les principals característiques, si no la més important, del ciberespai és que transcen-deix les fronteres físiques o polítiques que hom ha fixat a allò que encara anomenem “la reali-tat” o “la vida real”. Des de les parets d’un edifici fins als límits geopolítics dels Estats, els bits i els bytes ni els reconeixen ni en respecten l’existèn-cia. En un món construït en funció d’un arbre de jerarquies de marcs regulatoris, la lliure cir-culació entre jurisdiccions és molt més que un problema: és un desafiament que atempta contra la mateixa arquitectura organitzativa mundial.

Les solucions –amb tota seguretat, trans-itòries– que s’han aplicat durant la infància i tendre adolescència de la xarxa per controlar l’ac-tivitat que hi té lloc han estat similars a les que s’han dissenyat per al control d’un altre factor tan fonedís coms els uns i zeros del món digi-tal: els fluxos de capitals. Actualment, s’intenta empadronar una activitat virtual o bé en el punt des del qual s’accedeix a la xarxa, o bé en el punt on s’ubica la infraestructura que li dóna suport.

D55

Ismael Peña-López. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i doctor en Societat de la Informació i el Coneixement. És professor de Dret i de Ciència Política a la Universitat Oberta de Catalunya, així com investigador a l'Internet Interdisciplinary Institute i l'eLearn Center de la mateixa universitat. És membre del Consell Regional per Europa de l'IFIP 9.4, vocal de l'Observatori de la Cibersocietat i membre del Consell Assessor de la Fundació puntCAT i la Fundació Esplai. Va dirigir durant cinc anys la Cooperació per al Desenvolupament de la UOC. http://ismael.cat

El primer punt ha comportat no pocs pro-blemes a l’hora de definir alguns conceptes que abans donàvem per descomptats. El més impor-tant, sense cap mena de dubte, és que, per norma general, podem trobar l’ordinador que realitza una acció a la xarxa a través de la seva IP, el seu docu-ment d’identitat al ciberespai. La relació, però, ordinador-usuari és molt lluny de poder-se esta-blir de forma biunívoca i inequívoca, generant un dels debats més vius i que difícilment es resol-dran a curt termini: ¿Ha de ser possible navegar per Internet de forma anònima o, per contra, hauríem de tenir un mecanisme d’identificació i autenticació constant i obligatori per a tothom?

Si la jurisdicció o l’àmbit d’aplicació d’un marc regulatori és un dels puntals dels drets i deures d’una societat –perquè, en la pràctica, defineix els límits que conformen aquesta socie-tat–, l’altre gran puntal és la identitat o quins són els membres que, un cop delimitada aquella, la componen. La novetat, a la xarxa, i a diferència d’un món on vivim lligats al nostre cos, és que la identitat és fluïda, volàtil, adaptable, transmutable, intercanviable i, en el límit, múltiple. Mentre les impostures identitàries, en la realitat, es limiten als escenaris, Internet és un immens teatre on no només és difícil saber qui interpreta i qui no, sinó que els papers són intercanviables i s’intercanvi-en constantment.

Els intents que hi ha hagut de limitar l’ano-nimat a Internet s’han vist contestats per eines que ajuden a anonimitzar les accions digitals. Anoni-mitzacions o ofuscacions de la identitat que no són, sovint, tampoc volgudes, fruït de l’usurpació que en fan tercers per protegir, legítimament o ilegítima, el seu desig d’anonimat.

A les dificultats entre definir des d’on hom accedeix a la xarxa i qui és realment aquest hom s’hi afegeix la dificultat d’ubicar la infraestructu-

En un món construït en funció d’un arbre de jerarquies de marcs regulatoris, la lliure circulació entre jurisdiccions és molt més que un problema: és un desafiament que atempta contra la mateixa arquitectura organitzativa mundial.”

ra que permet tot plegat. Amb molta freqüència, hom accedeix de forma remota a servidors que se situen fora de la jurisdicció efectiva sobre el punt d’accés, comportant una inicial ambivalència regu-ladora. En el millor dels casos, les infraestructures seran en territoris amb qui pugui ser possible esta-blir un diàleg legal; en d’altres, com succeeix amb els paradisos fiscals, seran en santuaris de dades ubicats sota normatives més que laxes; en la resta, seran a tot arreu i enlloc, amb dades replicades totalment o parcial i escampades per dotzenes de llocs a tot el globus, fent-ne la traçabilitat, si no impossible, sí molt més embullada.

Identitat, punt d’accés, ubicació de les infra-estructures... En el fons, la qüestió a resoldre res-pecte al ciberespai no és que transcendeix els límits dels espais físics: és que no pertany a cap espai físic. Durant tota la seva existència, els humans han estat sotmesos a la tirania de l’espai i han conformat les estratègies de supervivència, les relacions socials, la cultura, l’economia o la llei a la materialitat de la seva existència.

Llibertat d’expressió i propietat intel·lectualHem vist que l’absència de cos físic de la xarxa li és una característica intrínseca i que demana certes adaptacions. Però la confrontació entre la llibertat d’expressió i els drets de propietat intel-lectual són, directament, un problema de molt difícil resolució.

Internet s’engloba dins el que habitual-ment coneixem com a Tecnologies de la Informa-ció i la Comunicació. Val la pena fer èmfasi en l’últim terme: comunicació. Malgrat els impen-sats usos i les extraordinàries possibilitats de la xarxa, aquesta no és més (ni tampoc menys) que, en el seu vessant col·lectiu, un mitjà de comuni-cació. Com a tal, no és sorprenent que n’hi con-flueixin drets fonamentals com la llibertat d’ex-pressió, el dret a la intimitat i la privacitat, el dret a l’honor, la llibertat d’associació i de reunió (ni que sigui virtual), la llibertat de consciència, de culte, de premsa, etc.

Ara bé, l’arquitectura tecnològica d’In-ternet fa que, per poder funcionar, molta de la informació que hi circula hagi de, literalment, copiar-se d’una banda a l’altra del canal comuni-catiu. A aquesta còpia per defecte s’hi afegeix una altra qüestió: la còpia que es genera en l’acte de transmetre una informació és exactament igual que l’original. Afegim-hi a aquesta darrera carac-terística el fet que la informació digital és de fàcil i barat emmagatzemament, manipulació, trans-formació i difusió. Amb això, tenim un conflicte servit: l’exercici de les llibertats relacionades amb la comunicació a Internet requereix, necessària-ment, la còpia de la informació, amb el que qual-sevol mesura en el sentit de protegir o gestionar els drets de propietat intel·lectual sobre aquesta informació, necessàriament, toparà amb els de les llibertats relacionades amb la comunicació.

El veritable debat sobre els drets a Internet és el mateix que va tenir mitja Europa al segle XVIII: la perpetuació de l’Antic Règim o l’entrada d’un Nou Règim governat per unes noves mans.”

D57Aquesta oposició de drets és així al marge d’altres consideracions sobre la legalitat o ilegali-tat de descàrregues, enllaç a continguts protegits per drets d’autor i similars. És a dir, la confron-tació de drets hi serà per construcció, i la solució que trobem, en la majoria dels casos, suposarà la supeditació d’un dret sobre l’altre. Per descomp-tat, ni tota la informació està protegida pels drets de propietat intel·lectual, ni tota comunicació té dret a ser (pensem, per exemple, en la difamació). En el debat, doncs, entre la llibertat d’expressió i la propietat intel·lectual és tan crucial que ens fem tres preguntes: la primera, si realment hi ha el dret que s’està reclamant; en cas afirmatiu, la segona pregunta és si és possible compatibilitzar d’alguna manera ambdós drets; en cas negatiu, la tercera pregunta és com desfer el dilema o, dit d’altra manera, a quin dret donem prioritat.

Internet és un no-espai verge en les for-mes, però no en el fons: els seus habitants tenen els dits al teclat, però els peus ben a terra. La difi-cultat d’adaptar allò que ens ha servit al món d’àtoms no és trivial, però sovint no estem par-lant de quines solucions adoptar, o d’un disseny que contraposi uns drets amb uns altres, sinó de quines institucions volem. Més enllà d’unes poques qüestions pràctiques (que els tribunals ja van resolent amb la velocitat i encert que poden), el veritable debat sobre els drets a Internet és el mateix que va tenir mitja Europa al segle XVIII: la perpetuació de l’Antic Règim o l’entrada d’un Nou Règim governat per unes noves mans.

Fi de la intermediació i fi de les institucionsDesprés de milers d’anys amb dos factors a l’equació de la humanitat –terra, treball–, la revolució industrial en va posar un tercer sobre la taula: el capital. Els darrers tres-cents anys

d’història de la humanitat han consistit en la reconfiguració de les relacions socials per aco-modar-se a aquesta nova equació. El capital suposa una manera més eficient i més eficaç de gestionar els recursos, que són, per definició, escassos. Però el capital és també escàs i la seva gestió implica uns costos, els costos de transac-ció. La solució a la gestió dels recursos escassos i del capital, així com dels costos de transacció, ens duu a una nova institució: la fàbrica. La resta d’institucions, però, no romanen al marge de la revolució industrial: la majoria d’elles, si no totes, integren també en el seu si el capital i es converteixen en “fàbriques”. Les escoles i uni-versitats esdevenen fàbriques de crear i trans-metre coneixement; els mitjans de comunicació, en fàbriques de difondre i analitzar informació; els partits i els governs, en les fàbriques de la democràcia.

Però la digitalització de la informació con-verteix els recursos digitals en béns no escassos, de la mateixa manera com les telecomunicacions converteixen els costos de transacció de la infor-mació en pràcticament irrellevants. Les insti-tucions que es van edificar en un context d’es-cassetat i de costos de transacció... ¿Esdevenen irrellevants? ¿Cal la mediació de les institucions en un món on el capital –l’ordinador connectat a Internet– és a l’abast de (pràcticament) tothom, els recursos no són escassos i els costos de trans-acció són tan baixos?

Si som capaços de reinterpretar les tensi-ons entre col·lectius a l'inici del s.XXI, o les apa-rents col·lisions entre drets, a la llum de la digita-lització, és possible argumentar que la batalla es dóna no per la defensa d’uns o altres col·lectius o uns o altres drets, sinó pel control i la transfor-mació o per la destrucció de les institucions que articulen el funcionament de la societat.

D58

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

La destrucció d’alguns tipus d'institucions s’està donant, sovint, per reducció a la irrellevàn-cia de la institució. Els motius d’aquesta reducció a la irrellevància, però, són tan honestos com, de vegades, obscurs. Molt del debat al voltant de la propietat intel·lectual no és sinó el desig (i la corresponent resistència) de substituir unes ins-titucions que justifiquen la seva existència en la distribució de béns i serveis per unes altres que, directament, qüestionen la mera necessitat que hi hagi cap distribució en absolut.

En el cas de la transformació, el que habi-tualment es qüestiona no és el paper de la institu-ció, sinó els fonaments sobre els quals edifica el seu funcionament. Així, els partits es veuen qües-tionats en la forma com obtenen la reputació que legitima la seva representativitat, fent-se paleses formes alternatives a la jerarquia en l’arquitectura de xarxa ara permesa a Internet. Escoles i univer-sitats veuen qüestionat el seu model de transfe-rència del coneixement en un món on aquest es pot fixar en suports digitals (no escassos) difosos per la xarxa (sense cost). Mitjans de comunica-ció són qüestionats per mantenir aplegades dues funcions que, amb la digitalització, deixen de tenir sentit plegades: la difusió de la informació en suports escassos (paper, freqüències de ràdio i televisió) i la venda d’audiències als anunciants. Sindicats tenen la seva funció unificadora qüesti-onada en un món on el teletreball deixa de ser una opció marginal i, com s’ha dit, el capital a baix cost difon dràsticament la diferència entre treballador i empresari.

No deixa de ser significatiu que qui pro-mou les noves institucions dugui la confrontació al terreny d’allò digital. Per una banda, els atacs de denegació de servei que enfonsen pàgines web, o els ciberatacs que “crackegen” una pàgina, perse-gueixen posar de relleu que el mitjà és molt més

que una eina: és un lloc, el lloc. Per una altra, l’or-ganització i coordinació d’iniciatives ciutadanes, manifestacions, boicots, persegueixen posar de relleu que el mitjà no és només el lloc, sinó la ins-titució.

Domesticar la bèstia o alliberar-laQuan ens preguntem “¿Què es pot fer i què no es pot fer a Internet?”, la veritable pregunta és com hem de reinventar les nostres civilitzacions mil·lenàries a un nou escenari revolucionari que no només no té marxa enrere, sinó que no té atu-rador ni pot posposar el canvi.

Aquest debat, que encara és hegemònic, és d’una bipolaritat maniquea. Per una banda, l’apro-ximació més conservadora afirma que ha de ser possible adaptar aquest no-espai d’Internet a les formes de regular –i de fer, i de sentir– de tota la vida. Per una altra banda, l’aproximació més lliber-tària afirma que, precisament per la seva naturale-sa de no-espai, a Internet tot és possible i el millor que podem fer és, com a molt, remar a favor de corrent, com els raiers riu avall.

L’aproximació llibertària és, com a poc, fal-laç: és, precisament, per posar límits a tot el que és possible per a l’individu, que acordem marcs d’actuació comuns en una societat. Essent Inter-net un espai públic per naturalesa, és encara més natural que la pressió per pactar-hi la convivència sigui més necessària que mai. Es fa difícil pen-sar en noves institucions –per no parlar de la seva absència– sense el concurs de les actuals institu-cions. Entre d’altres coses, perquè la tecnologia possibilita coses noves, però també de velles que, per no poder-se aplicar, romanien amuntegades en un calaix. Són aquestes, les utopies que es van quedar “per després”, les que han de possibilitar el pont entre present i futur, com bé explica Jaron Lanier al seu You are not a gadget (No ets un giny).

Quan tornem a preguntar-nos “Què es pot fer i què no es pot fer a Internet?”, preguntem-nos, en canvi, quines institucions volem. I, quan ho haguem decidit, acordem, entre tots, què permet aquesta nova societat fer i què no.”

D59L’aproximació conservadora és, simplement, irreal. El que en aquests moments es debat no és el model d’un conjunt d’institucions basades en una determinada concepció del món, o d’una ideologia. Els fonaments que aguantaven aques-tes institucions han, simplement, desaparegut. S’han esfumat completament en menys de dues dècades i, si les institucions perviuen, és per pura inèrcia, perquè conserven fèrriament el monopo-li del seu negociat o perquè la ciutadania encara no té les competències digitals necessàries per recuperar les regnes de la seva vida. Però aques-tes últimes arribaran i, amb elles, el qüestiona-ment de les primeres.

Quan tornem a preguntar-nos “Què es pot fer i què no es pot fer a Internet?”, preguntem-nos, en canvi, quines institucions volem. I, quan ho haguem decidit, acordem, entre tots, què permet aquesta nova societat fer i què no. De no fer-ho, eternitzarem un debat que, com el nus de Gordi-as, té difícil solució.

No hem de conquerir Internet, ni pene-trar-hi, ni fer-ne mapes com si d’un lloc que ens és aliè es tractés. Per contra, hem de deixar que Inter-net ens conquereixi, que penetri en les nostres vides, i que refaci els nostres mapes al nou format digital. Els que teníem en paper, ja no serveixen •

Barlow, J. P. (1996). A Declaration of the Independence of Cyberspace. Davos: Electronic Frontier Foundation.

Echeverría, J. (1999). Los Señores del aire: Telépolis y el Tercer Entorno. Barcelona: Destino.

Gibson, W. (1984) Neuromàntic. Alella: Pleniluni.

Lanier, J. (2010). You are Not a Gadget: A Manifesto. London: Allen Lane

Stephenson, N. (1992) Snow Crash. Barcelona: Gigamesh.

D60

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

LA NEUTRALITAT DE LA XARXAI EL DRET D'ACCÉS A UN INTERNET OBERT

L’accés a Internet com a dret fonamentalLa revolució digital, impulsada per les tecnologies de la informació i la comunicació, ha modificat radicalment les nostres formes de pensar, actuar i comunicar en diferents àmbits de les nostres vides. Des d'un punt de vista econòmic, la digita-lització ha reestructurat les formes econòmiques i de negoci, i a nivell social ha creat noves formes d'entreteniment i oci alhora que ha afavorit l'apa-rició de noves modalitats de crear coneixements, educar la població i transmetre informació.

Reconeixent que aquest nou entorn exi-geix la discussió a escala mundial, la Unió Inter-nacional de Telecomunicacions (UIT) va decidir celebrar un Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (CMSI) i inscriure-la al programa de les Nacions Unides. La celebració d'aquesta conferència constitueix un bon exemple de la importància de la regulació d'Internet, ja que s'hi va establir una estratègia clara per a la construc-ció d'una Societat de la Informació Global. Tal com preveu la Declaració de Principis Construir la Societat de la Informació: un desafiament global per al nou Mil·lenni1, els representants de tots els pobles del món van expressar el seu desig i com-promís de “construir una Societat de la Informa-ció centrada en la persona, integradora i orienta-da al desenvolupament, en què tots puguin crear, consultar, utilitzar i compartir la informació i el coneixement, perquè les persones, les comunitats i els pobles puguin emprar plenament les seves possibilitats i promoure el seu desenvolupament sostenible, la millora de la seva qualitat de vida, sobre la base dels propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides, tot respectant i defensant la Declaració Universal de Drets Humans”.

La pedra angular d'aquesta Societat de la Informació la constitueix la llibertat d'expressió i informació. Per això, a la Declaració, els represen-

tants nacionals van reafirmar com a fonament de la Societat de la Informació l'Article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans, dedicat a la llibertat d'opinió i d'expressió. La comunica-ció constitueix l'eix fonamental de la Societat de la Informació, a la vegada que és una necessitat humana bàsica i fonament de tota organització social. Per això, totes les persones han de tenir l'oportunitat de participar-hi sense restriccions i en igualtat de condicions. En el si d'una societat hiperconnectada com la Societat de la Informa-ció, tenir accés a un Internet obert esdevé crucial.

En aquest context, apareixen nous drets per garantir el correcte exercici d'aquestes lliber-tats, com pot ser el dret d'accés lliure i obert a Internet. Així és: la importància d'Internet per al desenvolupament social i econòmic de totes les nacions del món fa que l'accés a aquesta xarxa també pugui constituir una condició sine qua non per a l'exercici d'alguns drets fonamentals, com la llibertat d'expressió i d'informació en l'era digital. Prova d'això són les recents declara-cions d'organitzacions internacionals vinculant directament l'accés a Internet a drets fonamen-tals com la llibertat d'expressió i informació (UNESCO, 20112), o elevant-ho fins a dret fona-mental (ONU3, 2011; Consell d'Europa, 20104). Internet és el que millor representa els principis de llibertat d'expressió i de pensament, que ha donat lloc a grans avenços socials, com ara la democratització de l'accés al saber, l'afavoriment de la participació dels ciutadans en el debat soci-al i polític, el facilitar la promoció d'idees noves, o la comercialització universal de tot tipus de productes i serveis. En definitiva, Internet és un dels instruments més poderosos del segle XXI, i la seva protecció constitueix un valor fonamen-tal per al desenvolupament de la democràcia i el progrés econòmic i social5.

Cristina Cullell. Professora de l’Àrea de Periodisme a la Universitat Jaume I. Doctorat Europeu en Ciències de la Comunicació. Llicenciada en Dret i Periodisme.cullell@uji.es

D61Per tot això, és més que mai necessària la creació d'unes regles per preservar un Internet obert i universal, ja que es tracta d'un bé col·lectiu que no ha de ser manipulat o transformat per la defensa d'uns interessos o actors molt concrets. La neutralitat de la xarxa representa un principi de regulació fonamental per al correcte exercici de les llibertats d’expressió i informació, però també per al desenvolupament dels nous drets digitals. Cal assegurar un accés a Internet obert; és a dir, garantir que la informació que circula a través de la xarxa no experimenta cap tipus de discriminació que beneficiï interessos diferents als de la majoria de cibernautes.

El concepte i debat de la neutralitat de la xarxa El concepte de neutralitat de la xarxa fou utilitzat per primera vegada pel professor Tim Wu6, de la Universitat de Columbia, per explicar que Internet és únicament un transportador o “carrier” de con-tingut online que no distingeix entre un web o un altre. La idea central d'aquest concepte és, segons el professor Wu, que Internet, com a xarxa pública, ha de tractar tots els continguts, webs i plataformes que circulen a través d’ell de forma igual. Des dels seus inicis, el disseny d'Internet s'ha basat en el principi de “end-to-end” de màxima eficiència, en base al qual els continguts són transportats a un cost mínim i sense ser en cap cas modificats.

El debat sobre la neutralitat de la xarxa apa-reix en un context caracteritzat per l'increment de tràfic de dades, el creixement d'internautes, dema-nant més i millors aplicacions, i la capacitat de les xarxes de nova generació per interferir en el contin-gut que circula a través d'elles7. Aquest cúmul de circumstàncies ha fet que la neutralitat de la xarxa i l'existència d'un Internet obert corrin el risc de desaparèixer. Sense una regulació adequada, fàcil-

ment es poden donar abusos o usos inadequats de la xarxa, que obliguen a establir mecanismes per evitar l’spam, el cibercrim, etc. I és que, actu-alment, la tecnologia permet als proveïdors de serveis d’Internet gestionar, diferenciar, filtrar i discriminar serveis8.

La neutralitat de la xarxa representa un principi de regulació fonamental per al correcte exercici de les llibertats d’expressió i informació. Cal garantir que la informació que circula a través de la xarxa no experimenta cap tipus de discriminació que beneficiï interessos diferents als de la majoria de cibernautes.”

Tot i el risc a caure en una posició simplista i reduccionista d’un debat tan complex i crucial com és la garantia d’un Internet obert i el paper que hi juga la neutralitat de la xarxa, a grans trets podem enfocar aquest debat des de dues posici-ons, una aperturista i una altra desreguladora9.

L'enfocament aperturista es basa en tres principis bàsics que fan d'Internet quelcom dife-rent a altres plataformes. El primer fa referència a la infraestructura i parteix de la premissa bàsica que el més important d’una xarxa de comunicaci-ons és l'existència d'una infraestructura pública; el seu valor principal és indirecte, ja que permet la innovació i el desenvolupament d’aplicacions per part de tercers. El màxim potencial d'una xarxa no és en mans dels seus propietaris, sinó que recau sobre les capacitats dels seus usuaris creatius, que desenvolupen noves aplicacions.

D62

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Un altre principi bàsic del desenvolupa-ment de les xarxes que defensen els aperturis-tes és el principi de neutralitat, segons el qual, per aconseguir el màxim potencial, una xarxa de comunicacions no ha de discriminar entre usos, usuaris i continguts. La neutralitat consisteix a impedir que es restringeixi l'accés i ús de serveis i aplicacions d'Internet als usuaris. Finalment, un altre principi bàsic molt lligat a la neutralitat és el principi “end-to-end”, un dels fundacionals d'In-ternet com a xarxa descentralitzada afavoridora de la innovació10. Es tracta d'un principi fundaci-onal que reflecteix la filosofia mateixa d'Internet de llibertat d'acció, l'enorme poder de l'usuari a la xarxa i l'absència completa de controls que limiten o regulen les seves actuacions. En suma, el que es planteja des d'una visió aperturista és assegurar una xarxa d'accés oberta que no distin-geixi ni prioritzi un tràfic sobre un altre.

Enfront els aperturistes ens trobem la posi-ció desreguladora, el punt de partida de la qual és la convergència de xarxes, és a dir, l'evolució tecno-lògica natural a les xarxes multiservei (veu, vídeo i dades). Els principis bàsics d’aquesta tesi són la defensa de la propietat privada de les xarxes com a forma òptima de desenvolupar el seu potencial i per garantir-ne una màxima eficiència. Segons els desreguladors, un accés obert a la xarxa com el que proposen els aperturistes acabaria en la deno-minada “tragèdia dels comuns”11, en la qual qual-sevol tipus de comunicació resultaria impossible. Per evitar-la, els propietaris han de poder condici-onar i restringir l'accés a la xarxa perquè aquesta desenvolupi el seu màxim potencial.

El segon principi constitutiu de la posició desreguladora es refereix a l'existència d'incen-tius. I ho argumenten afirmant que les quanti-oses inversions que es necessiten pel desenvolu-pament de les xarxes de nova generació només

es produiran si existeixen unes expectatives de retorn de la inversió; i una via que tenen els pro-veïdors de serveis d'Internet per recuperar les inversions efectuades podria ser discriminar el tràfic i prioritzar-lo o relentitzar-lo en funció de les quotes abonades per cada usuari, donant lloc a una oferta diferenciada de serveis.

Finalment, un altre principi característic d'aquesta posició és el principi de desregulació. Una premissa bàsica de les tesis liberals és que qualsevol intervenció governamental que no sigui per protegir el mercat o la propietat privada és sos-pitosa en ella mateixa; en base a això, l'èxit d'Inter-net es troba precisament en la no-intervenció dels governs sobre el desenvolupament de la xarxa. Són els operadors privats qui han de guiar el des-envolupament de les xarxes de nova generació i la configuració d'Internet en elles. Segons aques-tes tesis, la regulació seria un obstacle per a la inversió i la innovació de les xarxes i tot plegat els porta a desaprovar i rebutjar qualsevol tipus de regulació que protegeixi la neutralitat de la xarxa. La xarxa és el centre de qualsevol canvi i innova-ció tecnològica i, com a propietat seva, es creuen legitimats a actuar sobre les dades que hi circulen sempre que ho considerin oportú.

La regulació de la neutralitat de la xarxa a la Unió EuropeaUna vegada situat, a grans trets, el debat de la neutralitat de la xarxa, considerem oportú fer una breu menció a l’estat de la qüestió en l’orde-nament europeu.

Tot i que la neutralitat de la xarxa va ser objecte de discussió de la reforma de les comu-nicacions electròniques de la UE a la darreria de 2009, finalment no va quedar definida ni codi-ficada de forma expressa a cap de les Directives modificades. L'única referència a la neutralitat

D63

de la xarxa es troba en un annex de la Directiva 2009/140/CE, que inclou la Declaració de la Comissió sobre la neutralitat d'Internet. En ella, l'Executiu europeu manifesta el seu compromís a l'hora de “preservar un caràcter obert i neutral d'Internet”. Amb aquesta Declaració, sense trans-cendència jurídica però d'indiscutible valor polí-tic, la Comissió atorga gran importància a aques-ta qüestió i consagra la neutralitat d’Internet com un objectiu polític i un principi regulador que ha de ser fomentat per les autoritats nacionals de regulació. Observem com en l'ordenament europeu no existeix una definició de neutralitat de xarxa, però sí una voluntat d'afavorir la preser-vació d'un Internet obert i una xarxa neutral. De la reforma europea de les comunicacions electrò-niques de 2009 es desprenen tres variables que ajuden a definir la neutralitat de la xarxa a la Unió Europea: capacitat d'elecció, transparència i qua-litat de servei.

La capacitat d'elecció queda plasmada en l'article 8.4 g) de la Directiva Marc (reformada per la Directiva 2009/140/CE), quan obliga les autoritats nacionals de reglamentació a promoure “els interessos dels ciutadans de la Unió Europea, entre altres coses: promovent la capacitat dels usuaris finals per accedir i distribuir la infor-mació o utilitzar les aplicacions i els serveis de la seva elecció”. És a dir, la lliure elecció com a element constitutiu de la neutralitat de xarxa a la UE suposaria garantir capacitat als usuaris per accedir, distribuir o utilitzar tot allò que lliure-ment escullin, sense cap tipus de discriminació sobre la seva elecció.

Un segon element definitori de la neutra-litat d'Internet fa referència a la transparència. La Directiva de Servei Universal (reformada per la Directiva 2009/136/CE) estableix en el seu arti-cle 20.1 b) que en la celebració de contractes de

serveis de connexió o comunicacions electròni-ques, aquest contracte haurà d'incloure com a mínim els serveis prestats i, en particular, infor-mació sobre qualsevol altra condició que limiti l'accés o la utilització dels serveis i les aplica-cions; també inclou l'obligació d'informar en casos de canvis en les condicions d'accés. Per tal de donar més consistència al concepte de trans-parència, l’Organisme de Reguladors Europeus de les Comunicacions Electròniques (ORECE) ha publicat recentment una guia per millorar les pràctiques reguladores als Estats membres sobre aquesta qüestió i, segons estableix aquest organisme europeu de regulació, una informa-ció serà transparent, en tot cas, sempre que sigui accessible, clara, precisa, comprensible i entenedora per a l’usuari12.

Finalment, el tercer element constitutiu de la neutralitat de la xarxa a la UE consisteix en la limitació de pràctiques restrictives del tràfic a la xarxa, a fi de preservar la qualitat del servei i prevenir amb això la seva degradació, a causa de l’obstaculització o ralentització del tràfic a les xarxes. Amb aquesta finalitat, l'ORECE ha fixat uns requisits mínims de qualitat del servei als proveïdors de xarxes públiques de comunicaci-ons13.

Davant una normativa europea etèria i poc concreta com la que s’ha descrit, caldrà veure si la Comissió Europea acabarà garantint jurídicament un Internet neutral i obert a tota la Unió, tal i com demanen el Parlament Euro-peu14 i el Consell de la Unió Europea15.

E63

D64

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Conclusions El potencial d'Internet per enfortir les diferents dimensions que adquireix el dret a la llibertat d'expressió i informació del segle XXI depèn enormement de les seves condicions d'accés. Conseqüentment, una amenaça a aquest dret és precisament la falta de neutralitat a la xarxa, és a dir, aquella que impedeix, restringeix o limita l'accés a determinats continguts online per raons econòmiques, de saturació de tràfic o d'inversió.

Tot i els diferents arguments que busquen justificar aquest tipus d'actuacions, en realitat la neutralitat de la xarxa representa un dels últims intents d'exercir control sobre les diferents for-mes de comunicació i expressió de la societat, mitjançant actes de censura privada que responen a uns interessos econòmics concrets.

En aquest context, són molt benvingudes iniciatives i propostes legislatives encaminades a assegurar un Internet obert i una xarxa neutral. Europa pot convertir-se en un referent mundial sobre aquesta matèria •

1. Disponible a: http://www.itu.int/wsis/docs/geneva/official/dop-es.html

2. UNESCO, 2011 "Freedom of Connection, Freedom of Expression" disponible a: http://portal.unesco.org/ci/en/ev.php-URL_ID=31398&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html

3. Informe del Consell de Drets Humans de la ONU sobre la promoció i protecció de la llibertat d'expressió en el marc de la societat de la informació. Disponible a: http://www2.ohchr.org/english/bodies/hrcouncil/docs/17session/A.HRC.17.27_en.pdf

4. Consell d’Europa (2010). Declaració del Comitè de Ministres sobre la neutralitat de xarxa. Disponible a: https://wcd.coe.int/ViewDoc.jsp?id=1678287

5. Castells, Manuel. Comunicación y poder. Madrid: Alianza. 2009.

6. Wu, Tim. "Network Neutrality, Broadband Discrimination". Journal of Telecommunications and High Technology Law, 2003, vol. 2, pp. 141-177.

7. Marsden, Christopher: Net Neutrality: Towards a Co-Regulatory Solution. Londres: Bloomsbury Publ. 2010.

8. Algunes organitzacions com Open Net Initiative (http://opennet.net/) ho porten denunciant des de fa temps. A Europa s’ha llançat una iniciativa on es registren i denuncien públicament les restriccions a la xarxa que apliquen les principals operadores a diferents Estats membres (http://respectmynet.eu/).

9. Wu, Tim: “The Broadband Debate: A User’s Guide”. Telecomm. & High Technology, 2004, Vol. 3, pp.69-96.

10. Cref, Vincent “The Open Internet. What is it and Why it matters”. Telecommunications Journal of Australia, 2009, Vol.52, N. 2, pp.181-189.

11. Tecnicisme utilitzat per explicar els casos en què una xarxa de comunicacions queda saturada i és inapte per a qualsevol tipus de comunicació.

12. Guia publicada per l’ORECE sobre la transparència. Disponible a: http://erg.eu.int/doc/berec/bor/bor11_67_transparencyguide.pdf

13. Informe ORECE qualitat del servei. Disponible a: http://erg.eu.int/doc/berec/bor/bor11_53_qualityservice.pdf

14. Resolució del Parlament Europeu sobre la Internet oberta i la neutralitat de la xarxa a Europa B7 0572/2011. Disponible a: http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//TEXT+MOTION+B7-2011-0572+0+DOC+XML+V0//ES

15. Conclusions del Consell de la Unió sobre Internet Obert i Neutralitat de Xarxa a la Unió Europea. 13 de desembre de 2011. Disponible a: http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_Data/docs/pressdata/en/trans/126890.pdf

La neutralitat de la xarxa representa un dels últims intents d'exercir control sobre les diferents formes de comunicació i expressió de la societat, mitjançant actes de censura privada que responen a uns interessos econòmics concrets.”

D65

eeeeee e

EX

PE

RIÈ

NC

ES

Per poder explicar què estem provant de fer a VÚDEO, caldria agafar llapis, paper i una mica de paracetamol en previsió d'un més que possi-ble mal de cap. Hauríem d'analitzar el paper de l'emissor i del receptor d'informació durant els últims deu anys almenys, de forma paral·lela i entremesclada al mateix temps. A la vegada, cal envoltar tots dos actors amb els inputs d'un entorn que ha evolucionat exponencialment, molt més ràpid del que mai no s’hagi pogut fer al món des de la revolució industrial. Aquests impulsos han servit de catapultes per a determinades formes d'informar i d'accedir a la informació, i també d'excusa per teixir la xarxa que en molts casos limita i constreny aquestes mateixes conductes, sense justificar-les en absolut. La paraula “crisi”, que de tant usar-la s'ha gastat com a la tonadillera l'amor, ha transmutat en “catàstrofe”. Funciona aquests dies com un gran bagul de sastre en el qual s'oculten errors de base, malapteses terribles per part dels gestors i editors de mitjans, que no han sabut entendre que ja no es pot seguir expli-cant un món tremendament fluid amb estructu-res de sempre: verticals (jo explico, tu escoltes), marcades en el temps (t'informes quan jo et dic) i en la forma (és aquí, i només aquí, on has de conèixer la realitat tal com jo te la presento).

Dic que no es pot perquè hi ha una socie-tat que “últimament” es mou en el seu dia a dia amb una actitud una mica reptadora. Aquesta nova ciutadania està en els seus primers anys, per la qual cosa, com és consubstancial a la raça humana, centra els seus interrogants en el “Per què?”. I pot estar reiterant aquesta pregunta fins que el destinatari desesperi: “Per què ha passat això?” “Per què m'ho expliques tu?” “Per què no m'expliques el que vull saber, o com ho vull aprendre?” “Per què no ho puc explicar jo, si ho conec igual que tu?”.

Seria d'una ingenuïtat tremenda per part de qui escriu avui aquí distorsionar la realitat exposant aquesta nova ciutadania com a repre-sentant majoritària de l'individu mitjà actual. Gens més lluny de la nostra realitat, i aquest és un gran problema; un dels més greus, de fet. Podem abordar-lo en termes històrics, territori-als o culturals. Més endavant intentarem apro-fundir-hi i arribar a alguna conclusió o, si som valents, oferir-hi algunes propostes.

En qualsevol cas, cal agafar aquestes disseccions de la societat de la informació amb molta cura, perquè cap no és totalment exacta: estem enmig d'un salt generacional que neces-sita trobar un equilibri, que no sembla existir fins al moment, entre els qui volen seguir infor-mant-se a la manera clàssica –“A mi, que m'ho expliquin”– i els qui es reivindiquen com a part activa en els processos de comunicació. L'espec-tre del consumidor és molt poc homogeni enca-ra, resulta pràcticament un suïcidi trobar-hi un denominador comú. I les empreses del sector ho saben. Això, lluny de ser un avantatge per a la pluralitat, els nous espais, l’ampliació del ventall de destinataris, etc., acaba sent una gran molèstia... per a la rendibilitat: mentre els qui diuen saber de continguts parlen de “disparar a

VÚDEOPLATAFORMA DE PERIODISME PARTICIPATIU I PARTICIPAT

E68

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

La paraula crisi funciona aquests dies com un gran bagul de sastre en el qual s'oculten errors de base, malapteses terribles per part dels gestors i editors de mitjans, que no han sabut entendre que ja no es pot seguir explicant un món tremendament fluid amb estructures de sempre.”

E69tot el que es mou”, els qui paguen els seus sala-ris amb publicitat sol·liciten espais cada vegada més dirigits, dianes a molt poca distància que els garanteixin l'impacte precís. A Internet semblava possible durant un temps... La màgia dels algo-ritmes de Google ja permet que la nostra pantalla sigui una vida virtual a la carta. Això és orenga al món dels comerciants, però... hi ha tanta mun-tanya que no es paga molt per sembrar-hi, i la visita és gratuïta.

I llavors, la cosa no vaÉs una pena que estiguem parlant tan aviat de diners, ho reconec. És quelcom pel que vull pas-sar el més aviat possible i no utilitzar-ho com a justificació més del necessari. I és que no és aquest ni molt menys el principal problema per a la viabilitat d’”un altre tipus de mitjans” o “alter-mitjans”: som nosaltres, la societat mateixa, i la complaença amb la qual vivim o patim el segle que ens correspon.

Però no anem tan ràpid. No hi ha res que ens agradi més als periodistes que parlar de nos-altres mateixos, així que agafem aquest llapis que proposava al principi i fem un històric breu dels últims anys en la nostra professió.

Internet naixia per a nosaltres a mitjan els 90 i la ficàvem en el nostre maletí d'ús i gaudi com una eina, una línia de missatgeria que ens ajudaria a enviar dades, que faria les distàncies més curtes, sempre entre dos i sent nosaltres els qui sol·licitàvem i responíem les sol·licituds d'in-formació per part de la societat. Aquesta unidi-reccionalitat encaixava com un guant amb la idea messiànica que el nostre treball salvaria el món, que els periodistes érem els garants de la llibertat, que la nostra tasca era única i imprescindible.

Llavors va haver-hi un moment en què la globalització, que campaba al seu aire com a clau

Merche Negro. Madrid, 1975. Creadora i directora de VÚDEO, Plataforma de Periodisme Participatiu i Participat. Durant quinze anys ha treballat en el grup Mediaset (Telecinco) en la redacció d'informatius, responsable de canals digitals i productora executiva de programes. Abans va passar per altres mitjans de televisió i ràdio. Després de diversos anys viatjant i cobrint històries a Àfrica (fams i guerres, relacions comercials), Europa (cims, viatges governamentals, arrest domiciliari de Pinochet) i Estats Units (Eleccions Presidencials i 11-S durant tres mesos), va entendre que la comunicació i el periodisme no havien de ser unidireccionals si es volia provocar canvi. On estava no compartien el seu criteri ni entenien allò del canvi, de manera que elegantment va dir adéu i des de fa dues temporades ho està intentant de forma independent. Té fixada la seva raó social a Alcoi (per allò de la moral). Twitter: @pintiparada. Blog: http://www.merchenegro.com.

alliberadora obrint possibilitats, fronteres, cultu-res i llibertats, va mostrar la seva expressió dra-màtica: al setembre de 2001, el món es va tren-car. Durant setmanes, tot aquell ciutadà terraqüi que va tenir accés a una pantalla es va sentir part d'un trauma del qual la consciència col·lectiva, deu anys després, encara no sap com sortir-ne. Entre altres motius, perquè la globalització va portar també alguna cosa que potser alguns no esperaven: una esquerda definida i irreparable en el teixit del pensament únic. No és que no existís ja, aquí estava, però era pràcticament impercepti-ble, i amb una bufada de determinats interessos s'esborrava. No obstant això, en la recerca dels culpables del dia que tot va canviar, els bons i els dolents es van intercanviar, els per quès van trobar resposta més enllà dels camins establerts, i res no va tornar a ser el que era, encara que no es digués obertament.

En el periodisme i la comunicació, també NYC va ser un punt d'inflexió. Els qui treballàvem en actualitat (mitjans de premsa escrita, ràdio, televisió, agències) ens vam repartir com a espo-res per l'oest (USA) i l'est (Afganistan primer, Iraq després) intentant entendre, per després explicar. Van néixer Al Jazeera1 i Al Arabiya, dues grans plataformes mediàtiques que ens van mostrar, davant la nostra perplexitat, la capacitat informati-va de les societats àrabs, en el seu idioma primer i en un perfecte anglès després, per a la nostra sorpresa, imitant fins i tot l'estil occidental de tele-visió. Totes dues dades bastant clarificadores de la seva línia estratègica... Comptaven amb pegats i zones fosques (règims totalitaris o falta d'obertu-ra), ni més ni menys que les occidentals, encara que aquestes sota altres pells (democràcies diri-gides sota el xoc del terror2 post-torres bessones i per tant no massa aperturistes). Potser alguns periodistes vam entendre d'una vegada per sem-

pre que no tot eren la CNN i les agències AP i Reuters. Més enllà de la qualitat, la forma en què aquestes capçaleres àrabs informaven –multitud de punts de vista, eines i tècniques alternatives, incorporació de l'experiència de l'usuari...– van donar una bona rebolcada a les grans estructu-res informatives mundials, que encara caminaven imaginant com integrar la capacitat dels sms en els seus continguts, maldant per augmentar els ingressos publicitaris.

Però estem parlant de diners de nou. I hem dit que en aquesta anàlisi no es tractava d'això.

Van ser uns anys increïbles: amb històri-es, arestes, connexions a investigar. El camp de treball va adquirir dimensions grans, la política internacional va ocupar capçaleres i titulars durant mesos. I èrem aquests periodistes de cigarreta a la boca i mòbil a la butxaca els qui portàvem a les cases la veritat, o com a mínim una part d'ella. El nostre ego es veia recompensat. Els treballadors de la informació gaudíem de valent mentre els editors i els gestors començaven a percebre que tantes fonts a les quals el lector/espectador podia acudir interferirien d’alguna manera en el pastís a repartir. Però, de moment, aquest perill semblava quedar lluny.

I de nou, un altre gir al guió ho va canvi-ar tot. Potser no mundialment, però en el sector dels qui treballem en això alguna cosa es va tren-car el 8 d'abril de 2003, especialment a Espanya, molt particularment al germen de VÚDEO. José Couso, càmera d'Informativos Telecinco i com-pany de qui signa aquest article, va ser assassi-nat a Bagdad per les tropes nord-americanes. No va ser tirotejat accidentalment, no estava al carrer gravant com desgraciadament sí es troba-va Gilles Jacquier, periodista francès recentment mort a Homs (Síria).

Les circumstàncies de l'atac a José mar-quen un abans i un després en la relació premsa-governs internacionals: es trobava en la balco-nada de l'hotel bagdadí perfectament identificat per la premsa –i informades les tropes nord-americanes–, quan el tanc que tenia al davant, motiu pel qual ell estava gravant (què faria en aquest pont, apuntant directament el Palestina?), va disparar contra ell i Tares Protsyuk, càmera de Reuters que vigilava també al pis superior. Aquest mateix dia, les forces aliades van atacar igualment les seus d'Al Jazeera i Al Arabiya.

Vint-i-quatre hores després, les forces nord-americanes ocupaven Bagdad, sense testi-monis incòmodes.

Aquests fets, lluny de ser una reivindicació del periodisme independent de guerra, que no és el tema que tractem aquí, ens resulten fonamen-tals per assimilar com en el sector de la comunica-ció i el periodisme vam saber en aquest moment que érem perfectament prescindibles per al món ultrademocràtic del s.XXI, el de les comunicaci-ons instantànies i infinites. No ja per l'actuació de l'exèrcit USA de torn (això ja tenia referents històrics de sobres), sinó per l'absència de reacció o recerca de represàlies dels nostres governants3; no és intranscendent que el peu de nota que hem adjuntat correspongui a un cable de Wikileaks, un camí d'accés a la informació inimaginable fins a fa ben poc, i que té tant a veure amb el desen-volupament de la xarxa i dels seus aspectes col-laboratius.

Això, afegit a l'estupefacció de veure com, en la balança d'interessos, la protecció als perio-distes perdia clarament enfront de les relacions amb la primera potència del món, va fer que un determinat sector del periodisme es decebés i pre-ocupés pel posicionament de la major part de la

E70

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

E71societat espanyola, que va entendre que l'assas-sinat de José havia estat resultat d'un dany col-lateral més, innecessari d'altra banda, tenint en els seus televisors el senyal en directe de la Cable News Network tots els dies a les nou del vespre. Conseqüentment, pocs són els professionals que han tornat a viatjar a zones en conflicte sense anar encastats en els exèrcits corresponents, en la seva majoria occidentals, amb el que això implica pel que fa a la veracitat dels seus treballs.

En aquest procés, la ciutadania espanyola anava rebent inputs molt significatius: terrorisme a escala mundial i uns governants amb potestat per fer el necessari (i això significava molt més del que haguéssim volgut saber) per tal de prote-gir l'Estat de benestar que teníem al món desen-volupat. Aquesta bonança saltaria uns anys més tard per l'aire, però això no ho sabíem en aquells dies. Allò passava lluny, ben lluny del nostre cotxe familiar aparcat a l'adossat de la ciutat dormitori on la vida transcorria, anestesiada.

Fins que al març de 2004 la societat espa-nyola es va despertar amb el terrorisme interna-cional a dues passes de casa. I amb una confusió generalitzada als mitjans –digueu-li confusió o digueu-li por– i a les portes d'unes eleccions generals, les televisions, emissores i titulars salta-ven de les rodes de premsa en directe al Ministeri de l'Interior a les actualitzacions permanents del gabinet de crisi sense parar-se a analitzar, sense temps per identificar incoherències en els missat-ges distribuïts, ocupats tots a comptar els morts.

Però la ciutadania va reaccionar, i va qües-tionar. M'agradaria fer aquí una defensa d'aquell moviment espontani que, lluny de quedar noque-jat per la barbàrie del que havia passat, com sí va ocórrer als Estats Units, va ser capaç de rebutjar la doctrina llançada des de Moncloa en un dels

argumentaris electoralistes més indignants que podem recordar:

– Qui ha estat? Passa-ho.Diguem que aquest sms va ser l'avantsala

del twitter actual, la primera vegada que la societat es va articular en una protesta a la qual donava suport la tecnologia, que cada vegada feia més fàcils les comunicacions transversals. I la recla-mació demanava informació, ni més ni menys.

Des d'aquest moment han passat uns quants anys, en els quals l'emissor i el receptor de la soci-etat de la informació s'han polaritzat: d'una banda, tenim uns periodistes o treballadors de la infor-mació en un estat laboral precari com no es recor-da, la qual cosa danya la motivació i la decisió de fer un petit esforç més que millori el seu treball (i encara així, la majoria el fan). Afegit a això, la seva credibilitat ha baixat molts enters d'acord amb la mirada cada vegada més crítica d'un receptor que té accés a un major nombre de fonts d'informa-ció, les contrasta i decideix amb quina quedar-se, sabent que el que ve dels grans mitjans surt del forn només després de ser revisada la seva ade-quació a la línia editorial en qüestió. I gratar per veure quins grups ideològics, interessos i lobbies hi ha darrere mai no ha estat tan fàcil. Una vega-da més, la xarxa és l'artífex d'aquesta llibertat de recerca. En la banda del receptor, trobem una ciutadania que no se sent representada política-ment, mediàticament ni socialment.

Fent una radiografia grosso modo, trobem por en una part i apatia generalitzada en l'altra, sense moltes possibilitats de reconciliació. El periodista prou en té amb no morir en l'intent de seguir cobrant a fi de mes i no accepta que altres formes d'interactuar amb la informació li mengin terreny. A VÚDEO, que és una opció cla-rament col·laborativa, hem pres la decisió d'elimi-

El receptor té accés a un major nombre de fonts d'informació, les contrasta i decideix amb quina quedar-se, sabent que el que ve dels grans mitjans surt del forn només després de ser revisada la seva adequació a la línia editorial en qüestió.”

nar el terme periodisme ciutadà del nostre ADN definitori i canviar-lo pel de periodisme participa-tiu i participat. El significat del que fem no can-via, però potser d'aquesta forma estem salvant el rebuig d'un sector que se sent acorralat i treu les ungles per mantenir l'espai d'actuació que li queda.

Resulta difícil culpar-los; durant quinze anys he assistit a aquesta deterioració de la qua-litat del periodisme des de dins, i és desolador veure que els teus sotsdirectors, directors i con-sellers delegats, davant un perill identificat i que truca ja a la porta –menys consum, més com-petència, canvi de paradigmes i expectatives de l'usuari–, decideixen alleugerir l'estructura per poder seguir fent el mateix sense assumir cos-tos pesats que ja no se sostenen. L'opció de can-viar des de dins, assimilar que hi ha un temps per a tot i evolucionar, potser arriscant al prin-cipi, segueix sense valorar-se. Les crítiques, per exemple, a l'Haffington Post4, un mitjà nascut ja sense paper, únicament en xarxa i mantingut per un petit equip en nòmina i una infinitat de col-laboradors, tenen molt a veure amb això. Amb tot, és cert que aquesta capçalera va emmalaltir en cert moment del “com més millor” per acu-mular... rendibilitat.

Arribem de nou al mateix, llavors: models diferents, tots dos de negoci, i un objec-tiu comú: rendibilitat, benefici econòmic. Els diners, una altra vegada.

Aprofundim ara en quins ciutadans estan interactuant avui dia amb les seves possibilitats d'informació i comunicació a les nostres comu-nitats. Segons l'últim estudi publicat per l'INE5, els usuaris freqüents a Espanya, és a dir, els qui es connecten a la xarxa diàriament o almenys un cop per setmana, suposen el 92,1% del total d'internautes: aproximadament, 21,4 milions de persones, que representen el 61,8% de la pobla-ció. Aquest percentatge és bastant optimista; rebaixem la seva qualificació només a “bona” quan arribem a conèixer les tasques que els usuaris realitzen davant la pantalla: usar un cer-cador per trobar informació (97,2%), enviar cor-reu electrònic amb fitxers associats (82,3%) i, a més distància, enviar missatges a xats, grups de notícies o fòrums de discussió online (45,0%).

Deixant de banda la bretxa digital, que lògicament s'anirà reduint i que té més a veure amb un relleu generacional que amb qualsevol altre aspecte, la lectura que fem aquí és: s'ac-cedeix a la xarxa per buscar informació (bé), encara que només la meitat pren la iniciativa d'interactuar i participar a generar debat o altres maneres de comunicació (terrible, malament).

En aquesta línia, hauríem de dir que la incidència de moviments com el 15M a Espa-nya a cinc mesos de la seva explosió (octubre de 2011, data del document de l'Instituto Naci-onal de Estadística) ha desaparegut. Més enllà de relacions hiperbòliques entre nombres de manifestants i els vots a les urnes, que poc fona-ment lògic tenen, sembla ser que seguim sense voler fer un pas actiu per canviar, per començar, com i on ens informem.

VÚDEO: Kristinn Hrafnsson, portaveu de Wikileaks, conversa

en videoconferència amb usuaris. Juny de 2011.

E73No obstant això, a VÚDEO preferim dir que la #spanishrevolution ha posat damunt la taula una sèrie de possibilitats d'actuació que encara estan sent analitzades. Cadascuna de les opcions s'aborden des de paràmetres complets i intentant abastar absolutament totes les opcions, la qual cosa fa que els avanços siguin petits i difí-cils. I com tot exercici d'associacionisme alterna-tiu i combatiu (i aquest n’és un més, hi ha hagut i n’hi haurà d’altres), ha de passar per cicles de depuració que filtrin allò innecessari i deixin pas-sar allò útil. En això estan.

I si no són ells, la mateixa individualitat líquida de la xarxa ho farà: cadascun de nosaltres ja pot interactuar de forma independent (i deixar de fer-ho) quan li vingui de gust. Aquesta reflexió abasta tant l'activisme social com la política. Bau-man ho considera una característica negativa: A Internet ningú no et qüestiona per ser membre de certes comunitats, no hi ha represàlies si hi surts, no hi ha compromisos de permanència6.

Potser hagi arribat el moment d'aconse-guir que els individus s'adhereixin i continuïn en aquests grups d'actuació a través del que fem per a ells però amb ells; els tècnics oferirem un marc (polític, periodístic, social...) posant els nostres atri-buts a la disposició d'una ciutadania que els usi de forma col·lectiva però també activa, pensant que el que facin al seu torn, retornarà a aquests cercles en forma d'aportació efectiva a la comunitat. I potser hàgim d'abandonar la idea que aquest sentiment de permanència i volença s'aconsegueix ad secula seculorum amb un carnet amb número d'afiliat o una subscripció domiciliada al compte7.

Això sí, com diu Andrés Villena8 en una recent columna a Público: Hay que llevar a cabo, sin rémora alguna dadas las circunstancias, lo que podría-mos denominar “acciones informadas”: iniciativas colectivas que partan de un conocimiento compartido sobre lo que está pasando, pero también de un esfuerzo personal por adquirir las destrezas intelectuales necesa-rias para una adecuada interpretación de la realidad.

A VÚDEO, que és una opció clarament col·laborativa, hem pres la decisió d'eliminar el terme periodisme ciutadà del nostre ADN definitori i canviar-lo pel de periodisme participatiu i participat. El significat del que fem no canvia, però d'aquesta forma estem salvant el rebuig d'un sector que se sent acorralat i treu les ungles per mantenir l'espai d'actuació que li queda.”

Captura del darrer informe de l'INE, "Encuesta sobre Equipamientos y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares", octubre de 2011.

És a dir, ara que ja ens hem posicionat en un escenari nou per accedir a la informació i interactuar-hi, els professionals (en aquest cas els periodistes) no podem afrontar el nostre ofici d'una altra manera que no sigui posant a disposició de la societat les nostres capacitats: de recerca, d'anàlisi, de contrast de dades i rea-litats... Però des de fa un temps i sense marxa enrere possible, entenent-nos com a part del procés de la informació, potser el fil conductor que “editorialitzi” la realitat de la qual la socie-tat en vol parlar –i que parla, i escriu, i explica, i participa–, identificant interessos i generant el major impacte possible: periodisme participatiu i participat, recordeu?

Això és exactament VÚDEO: una eina, una simple canya de pescar. Noam Chomsky ens va parlar d'ETA9 als quatre dies que la banda ter-rorista anunciés l'abandonament de les armes; Jad ens va enviar imatges10 d'un dels primers divendres de fúria a Trípoli mentre ens explica-va11 com la seva mare va morir de càncer i el seu

A VÚDEO creiem que sensibilitzar i conscienciar la ciutadania és positiu però insuficient. El poder mal entès –el que s'exerceix sense escoltar ni obeir a qui el nomena– no tindrà clemència amb les societats que deixin passar de llarg les opcions d'informar-se i construir col·lectivament un coneixement lliure que els permeti decidir sobre elles mateixes.”

pare el va criar per decidir lluitar pel seu país; Maria José12 ens va deixar acompanyar-la la nit i el matí en què la van desnonar, gravant ella mateixa i els qui estaven amb ella; Rubén, Carolina, Jordi, Pau i Jonàs13 ens van explicar setmanes abans del 15M, des de quatre ciutats diferents, com les seves comunitats afrontaven aquesta data. Arca-di Oliveres, Joan Herrera, Kristinn Hrafnsson de Wikileaks, Nacho Escolar, Joaquín Reyes, Boti García i Noam Chomsky de nou van respondre14 un llistat de preguntes que s'havien elaborat pri-mer, i votat prioritzant després, conjuntament entre tot aquell usuari qui va voler participar-hi... simplement fent un clic... o amb una càmera, o un smartphone, una connexió de Skype o una videoconferència gratuïta, eines gens capdavan-teres, transversals i usades per la societat diària-ment. Tot això ha estat possible perquè va haver-hi qui va demanar parlar amb aquestes persones, o periodistes que, parlant i ajuntant interessos, van fer el seu treball per crear aquests continguts i coordinar els ciutadans que els van generar i compartir.

Però cal voler, cal realitzar aquest esforç personal. A VÚDEO ens saltem allò políticament correcte, i d'un temps ençà creiem que sensibi-litzar i conscienciar la ciutadania és positiu però insuficient. Sense pretendre-ho, s'incideix en la idea vertical i paternalista que hi ha actors que produeixen i mouen, mentre que uns altres con-sumeixen i pateixen. Nosaltres exigim que la ciu-tadania faci el pas i participi. Ho posem fàcil, és el que sabem fer, però advertim que el poder mal entès –el que s'exerceix sense escoltar ni obeir a qui el nomena– no tindrà clemència amb les societats que deixin passar de llarg les opcions d'informar-se i construir col·lectivament un coneixement lliure que els permeti decidir sobre elles mateixes, com ens ensenya Joan Subirats.

VÚDEO: Noam Chomsky reflexiona sobre l'alto el foc d'ETA.

Octubre de 2011.

E751. Al Jazeera English: http://www.aljazeera.com/ Al-Jazeera: How Arab TV News Challenged the World, by Hugh Miles . http://www.guardian.co.uk/books/2005/feb/12/highereducation.news2

2. Naomi Klein, La doctrina del Shoc. Llibre i documental disponible a: http://www.youtube.com/watch?v=gP591bZNc0I

3. http://wikileaks.org/cable/2007/01/07MADRID101.html

4. The Huffington Post: nuevos tiempos para el periodismo. A: http://www.enriquedans.com/2011/02/the-huffington-post-nuevos-tiempos-para-el periodismo.html

5. INE: Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de la Información y Comunicación en los Hogares, octubre de 2011. A: http://ine.es/prensa/np678.pdf

6. Converses a la Pedrera: Zygmunt Bauman conversa amb Joan Subirats, a: http://vimeo.com/34549716

7. Joan Subirats: ¿Son necesarios los partidos políticos?, a: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/necesarios/partidos/politicos/elpepiescat/2011072elpcat_4/tes

8. Andrés Villena: ¿Qué 15M necesitamos a partir de ahora?, a: http://blogs.publico.es/andresvillena/2012/01/12/%C2%BFque-15m-necesitamos-a-partir-de-ahora/

9. VÚDEO: Noam Chomsky sobre el abandono de las armas de ETA, a: http://panel.vudeo.org/noam-chomsky-sobre-agureta-euskadi-y-mas/

10. VÚDEO: Imágenes de revueltas en Trípoli, a: http://www.vudeo.org/libya-vudeo-en-tripoli/

11. VÚDEO: A Letter from a young man in Tripoli, a: http://www.vudeo.org/a-letter-from-a-young-man-in-tripoli/

12. VÚDEO: Crónica de un desalojo anunciado, a: http://www.vudeo.org/cronica-de-un-desalojo-anunciado-explicacion-a-medios/

13. VÚDEO: VÚDEOcronistas, a: http://www.comunicaos.org/category/v-cronistas/

14. VÚDEO: Panel 2.0, a: http://panel.vudeo.org/

Els drets es conquereixen ocupant espais i, si aquests es retallen, si es limita el camp d'actua-ció, cal prendre impuls i tornar a la càrrega.

De vegades, actuar també suposa obrir el moneder. I aquí és quan confesso i dic que sí, que durant tot aquest temps en part també par-làvem de diners, del que la societat pot posar a la disposició de projectes que facin això possible, si creuen en ells. Què diferent de les altres cites financeres anteriors, no us sembla? Perquè sols no poden, perquè nonprofit no suposa en cap cas “sense costos”, perquè el procomú no implica que es munti del no-res, no hi ha mannà diví per molt bones intencions que es tinguin envers la comunitat. Tampoc l'equip que es compromet a coordinar aquestes idees no ha perdut la gana fins a la mort, ni cal parlar de les seves famílies (per dir-ho d'alguna manera). És responsabilitat de les comunitats decidir què agents volen que coexisteixin i treballin amb elles i, una vegada decidit, donar-les suport en tots els aspectes.

Com ens explica una bona amiga, Inés Sabanés, VÚDEO és molt més relat i pel·lícula que foto fixa o instantànies del moment, és l'obstinació a demostrar que si volem que les coses canviïn no podem fer sempre el mateix.

Doncs res més a dir. Que estem a la vostra disposició i que us hi esperem •

PERIODISTES PER LA PAU

El periodisme és avui en dia hostatge de la immediatesa. El desenvolupament de les noves tecnologies i la seva introducció massiva en la comunicació ha establert la novetat com un valor. Es prioritza tot allò que sona a nou i cauen en l’oblit les històries de les quals ja s’hagi parlat, tot i que estiguin sense finalitzar.

“Després de la Pau” és una iniciativa que pre-tén atenuar aquesta situació i donar una explicació completa a les històries que durant uns dies inun-den els informatius i diaris del país. Els periodistes Ana Alba, Oriol Andrés, Carles Castro, Gemma García, Iolanda Parra i Sergi Picazo van conformar l'associació Contrast, es van integrar en l'Associa-ció de Periodisme Fora de Quadre i van començar a treballar en el projecte de realització d'una sèrie de documentals sobre Bòsnia i el Líban (els primers a concretar), Rwanda i Guatemala (els pròxims previstos de produir) i Cambodja, Argentina, Sud-àfrica, entre d'altres, encara sense data d'inici. Com diu el seu web, són “una sèrie de documentals per la pau, la memòria i la reconciliació”.

El projecte neix del desig d’aquest grup de periodistes de diversos mitjans per posar el focus allà on no n’hi ha. Els conflictes armats acaben, les càmeres i el mitjans de comunicació internacio-nals marxen, però queden les persones. Les situ-acions que es deriven d’aquests conflictes mai no són senzilles. Però l’atenció de les grans agències de comunicació i els mitjans hegemònics i globals ràpidament troben un nou tema sobre el que infor-mar i cridar l’atenció del món sencer. “Després de la Pau” vol recuperar aquestes històries i expli-car-les a qui les vulgui escoltar.

Tots els països que han passat per l’objectiu de Contrast tenen en comú que han patit situaci-ons delicades, violències internes cruels i sagnants durant els darrers anys, i que ara es veuen submer-gits en la cerca del camí que els ha de portar cap a la pau. El treballs periodístics volen conéixer el camí recorregut per les societats que han viscut guerres o conflictes i que ara viuen el que podríem anome-nar el dia després.

“Un cop acabades les guerres i signats els acords de pau, els mitjans de comunicació deixen de fixar-se en aquells territoris castigats pels con-flictes i que durants uns dies, messos o anys, han ocupat la part central de l’agenda mediàtica inter-nacional. “Els mitjans de comunicació acostumen a seguir, sovint amb profunditat, les guerres, però es descuiden de seguir la pau –explica Sergi Pica-zo, membre del col·lectiu Contrast i fundador de la iniciativa–. Tirem més pel conflicte, l'escuma, la violència, perquè són coses que trasbalsen la quoti-dianitat, i, en canvi, ens descuidem d'explicar coses com el diàleg, la convivència”1.

Els primers projectes que han vist la llum han estat uns reportages sobre Bòsnia i el Líban. “Líban, un pacte de silenci” és un documental que pretén fer veure que els efectes de la guerra

E76

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Els conflictes armats acaben, les càmeres i el mitjans de comunicació internacionals marxen, però queden les persones. L’atenció de les grans agències de comunicació i els mitjans hegemònics i globals ràpidament troben un nou tema sobre el que informar i cridar l’atenció del món sencer. “Després de la Pau” vol recuperar aquestes històries i explicar-les a qui les vulgui escoltar.”

José Luis Palomo és el responsable de comunicació on line d'ICV. Periodista, amb formació en comunicació corporativa i xarxes socials, va començar la seva trajectòria al Grup UOC i ha estat responsable de comunicació al Grup Porcelanosa i a Grupo G&C. Twiter: @jl_palomo

perduren en la població després de l'acord de pau que puguin signar els diferents agents implicats en el conflicte. “Bòsnia, la pau dividida”, parla de la reconciliació entre dos bàndols enfrontats que durant anys han patit les atrocitats de l’altre. Un cop segellada la pau, les persones han de retornar a la realitat i han de conviure amb el que durant molt temps ha estat l’enemic declarat. Això és el que explica aquest projecte audiovisual del col·lectiu Contrast.

Segons expliquen els fundadors de la inici-ativa, el projecte vol anar més enllà i fomentar el debat assossegat sobre els conflictes. Per a ells, els reportatges no són més que una eina que ajuda a plantejar i visualitzar un tema. Per aquest motiu, les projeccions van acompanyades d’un debat posteri-or que ajudi a, com diu Gemma Garcia, “sensibi-litzar en la pau, educar-hi, i que tinguin un efecte polític i social”2.

És, sens dubte, un projecte que fuig de les constants habituals i que pretén dirigir els nos-tres ulls cap a realitats desconegudes. Realitats que, malgrat tot, formen part dels milions de persones que han viscut conflictes armats i que no mereixen l'atenció dels mitjans de comunica-ció convencionals, enlluernats per la immediate-sa i la novetat •

E77

1. Declaracions a Vilaweb. http://www.vilaweb.cat/noticia/3955671/20111129/complicada-quotidianitat-pau-objectiu-focus-sis-joves-periodistes.html

2. Declaracions a Vilaweb. http://www.vilaweb.cat/noticia/3955671/20111129/complicada-quotidianitat-pau-objectiu-focus-sis-joves-periodistes.html

E78

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

ACTUABLE:LA FONA PER FER CAURE GEGANTS

El 16 de desembre de 2011, una periodista va pren-dre la paraula a la roda de premsa posterior al Con-sell de Ministres. “El Govern ha indultat Miguel Montes Neiro?” El ministre Blanco ho confirmà. Montes Neiro és el pres més antic d’Espanya, ha passat més de trenta-sis anys empresonat per delictes sense sang. Encadenant condemnes. Una cadena perpètua encoberta. Malalt i desesperat, la seva família va iniciar una cursa de fons per acon-seguir el seu indult. Contactes, instàncies, pas-sos endavant i passos enrere. Però el Govern no movia fitxa. Fins que una petició a Actuable, creada per les germanes del pres, va marcar la diferència.

Més de 50.000 persones van signar una petició dirigida al ministre de Justícia per aconse-guir el seu indult. Més de 50.000 correus electrò-nics es van enviar. Més de 50.000 persones van fer alguna cosa. La pressió que hi van exerceir va ser decisiva per a què el Govern indultés el pres. Per primera vegada, una plataforma d’activisme online marcava la diferència en les demandes d’indult i aconseguia articular la veu de desenes de milers de persones cercant el mateix objectiu.

El cas de Montes Neiro és un exemple del món en què ens toca viure. Sabem que vivim en un entorn que canvia molt ràpid. Massa ràpid. Fins i tot, que tenim pressa. Molta pressa. Sabem que res no és com era. Ho sabem. Sabem que no tenim ni les paraules per descriure, no ja el què passarà, sinó el que està passant. Ho sabem. Ho vivim. Ho veiem. Molts parlen de refundar, de reconstruir... però van tard. La ciutadania ja ha tirat pel dret.

La nostra democràcia viu un moment com-plex. A mig camí entre la frustració per la manera tradicional d’entendre la participació política i l’es-perança de les noves formes, conductes i apostes per una major participació dels ciutadans i ciuta-danes. A Actuable ho coneixem bé: vivim, cada dia, la passió de centenars de milers de persones que no es resignen a ser consultats només una vegada cada quatre anys. Com en el cas de la peti-ció de Montes Neiro.

El rol del ciutadà ha canviat. Gràcies a aquest context de canvis generalitzats en diversos aspectes de la quotidianeitat, l’impacte de les noves –enca-ra que portem ja més d’una dècada anomenant-les així– tecnologies ha trastocat els fonaments de la nostra societat. Des de les empreses a les relacio-nes personals. I la política. Evidentment. De fet, aquest és un dels esculls per a bona part de la clas-se política: la que no vol entendre que avui els ciu-tadans i les ciutadanes disposen de les eines més poderoses de la història. Que cada cop hi ha més Davids en un món ple de Goliats.

Goliats que ho són, no només per ser grans i poderosos; també ho són perquè creuen que el seu poder és inamovible. Inqüestionable. Intoca-ble. L’any 2011 passarà a la història per viure una mobilització ciutadana sense precedents que té en tots aquests canvis la seva base. La conjunció

El rol del ciutadà ha canviat. Aquest és un dels esculls per a bona part de la classe política: la que no vol entendre que avui els ciutadans i les ciutadanes disposen de les eines més poderoses de la història. Que cada cop hi ha més Davids en un món ple de Goliats.”

Francisco Polo. Fundador i director d’Actuable i director per a Espanya de Change.org http://www.actuable.es

E79de noves eines, un nou rol ciutadà i una situa-ció complexa crea molts Davids. Plataformes com Actuable o Change.org són la fona per comba-tre’ls.

Una fona poderosa. Amb poc més d’un any de vida, Actuable és la major plataforma d’activis-me online d’Europa. Des de setembre de 2010, més d’1.700.000 persones han decidit no espe-rar els 1.460 dies que passen entre elecció i elec-ció. Persones que han decidit no esperar que la política els escolti, obri portes al diàleg o mogui fitxa en temes que els interessen. Actuable és una plataforma que permet a qualsevol persona, en qualsevol lloc, iniciar una petició per defensar els temes que l’interessen.

Per què funciona Actuable? En quin moment centenars de milers de persones van decidir apostar per una via alternativa de fer les coses? La respos-ta és l’emoció. En la seva arrel originària, el mot deriva de “moure”. De fer, d’actuar... de promou-re. Actuable permet que centenars de milers de persones facin alguna cosa, juntes, en un moment determinat, per canviar les coses. No és només el cas de Montes Neiro. És el cas de l’Antonio, de l’Alicia o del Pablo i de dotzenes de persones. Són les persones que creen, promouen i aconseguei-xen guanyar casos que provoquen canvis.

En poc més d’un any s’han aconseguit canvis d’impacte. L’Antonio va iniciar una petició per demanar al ministre de Justícia que acabés amb una discriminació existent cap a les parelles homosexuals. Com qualsevol altra parella infèr-til, l’Antonio i el seu marit van optar per mèto-des de reproducció alternatius. En el seu cas, la gestació subrogada. Mentre les parelles hetero-sexuals que també recorrien a aquest mètode no tenien problemes per registrar els seus fills als consulats espanyols, a les parelles homosexuals

se’ls hi denegava el seu dret. A efectes legals, la seva filla es convertia en una ciutadana irregu-lar a Espanya. En poc més d’una setmana i amb 600 signatures, el ministre va donar l’ordre per acabar amb aquesta discriminació. Avui, la filla de l’Antonio ja té el seu document d’identitat.

La pressió pública, directa, sobre qui pren la decisió, ha portat altres canvis a la nostra soci-etat. No només en l’àmbit polític: Pablo Herreros va crear una petició demanant als patrocinadors de “La Noria”, un programa de Telecinco, la reti-rada dels seus anuncis per l’entrevista a la mare d’un dels condemnats pel cas de Marta del Cas-tillo. L’actuació de més de 32.000 persones va deixar el programa sense anunciants i va generar un seriós toc d’atenció a Telecinco sobre la seva manera d’entendre el món de la televisió.

Retornem al concepte d’emoció: la reacció davant d’una injustícia manifesta, la necessitat d’actuar davant d’un context que no es mou, estan en la base del creixement de les peticions d’Actu-able. Connecten amb la gent perquè estan fetes per la gent. Com a plataforma, proveeix l’espai per a que cadascú pugui fer el primer pas creant una petició per a què milers de persones s’hi uneixin després. Un canvi decisiu en la manera d’entendre les relacions entre representants i representats.

Actuable permet que centenars de milers de persones facin alguna cosa, juntes, en un moment determinat, per canviar les coses. La reacció davant d’una injustícia manifesta, la necessitat d’actuar davant d’un context que no es mou, estan en la base del creixement de les peticions d’Actuable. ”

E80

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Aquest canvi, però, és global. Un món cada cop més petit, més interrelacionat. Un món on els reptes estan a mig camí entre l’acció local per canvis globals. De fet, aquesta és la visió d’Actuable: aconseguir canvis significatius en els entorns més propers per canviar el marc més gran. Una visió compartida amb la plataforma d’activisme online que més ràpid creix al món: Change.org. Per això, just un any després del naixement d’Actuable, s’anuncià la unió de les dues plataformes per crear-ne una de més gran. Una unió per poder multiplicar la capacitat de canvi arreu.

La revista Time considerava que el perso-natge de l’any 2011 eren aquells qui protesten. Aquells qui fan alguna cosa. Cada cop són més les persones que hi prenen part, com ho demos-tren els milions de persones que fan servir Actu-able o Change.org. I aquí és on rau la diferència d’aquest món en el que ens ha tocat viure. Mili-ons de persones se senten empoderades per ini-ciar, elles mateixes, els canvis que calen. Encara que siguin petits, s’uneixen. Encara que no tin-guin poder formal, l’aconsegueixen. Encara que no puguin participar, hi participen. I fan caure gegants lluitant contra el gran gegant d’una vella política que no ha entès que tenim pressa. Molta pressa. Pressa per un món millor •

E81

E82

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

LA POLÍTICA 2.0

Per entendre la importància de la part on line de la comunicació en un partit polític, hem de par-tir de la importància del tu a tu, del cara a cara. Les eines de comunicació on line juguen ara un paper semblant al que jugaven durant les prime-res campanyes de la democràcia els porta a porta i les visites al mercat que vèiem i encara veiem als telenotícies durant èpoques electorals. Inter-net, de fet, és un cara a cara multiplicat pel poder de difusió d’aquest canal.

Si estem d’acord en què per a un partit són importants les distàncies curtes amb els electors, o el que en argot marquetinià denomi-naríem “el públic objectiu”, podrem començar a entendre per què la part on line de la comunica-ció és important. Fugint de panacees i entenent i admetent l’hegemonia dels mitjans de comuni-cació convencionals, i especialment de la televi-sió, no es pot perdre de vista el progrés d’Inter-net en el mix comunicatiu.

La xarxes socials també han augmentat la proximitat dels polítics amb la ciutadania. Lluny han quedat els temps on els mitjans de comunicació eren pràcticament els únics canals a través dels quals es podia arribar al públic. La visió sobre un candidat es construïa a través de

notícies, talls de veu, entrevistes, etc. i sempre amb la intermediació d’un mass media. La rea-litat quotidiana del candidat i la seva forma de ser en el dia a dia quedava fora d’aquest discurs i com a molt era objecte d’un reportage a un diari o d’una entrevista distesa.

Ara els personatges públics, i entre ells els polítics, poden mostrar a través de les xarxes socials la seva realitat i el seu dia a dia. Entre comentaris d'actualitat, als seus comptes s'inclo-uen tweets o posts sobre la seva vida, el seu entorn, les seves aficions o les seves experiències perso-nals. Són aquests missatges els que fan de les xarxes un espai diferent, canvien l'òptica que es percep del personatge i les temàtiques sobre les que parla o opina.

El to també canvia, ja no es parla per a una multitud a un estadi o per fer un tall de veu que encaixi a la perfecció amb les necessitats d'una televisió. Ara es parla per a la persona individual i per fomentar el diàleg. És el moment i l'espai pel llenguatge planer i per mostrar-se tal com ets. Així doncs, no té sentit escriure igual que es faria per a una activitat parlamentària, sinó que és més adient un llenguatge més col·loquial, similiar al que es fa servir al carrer.

Adéu gatekeeperFins ara sempre hi havia una figura en els mit-jans de comunicació que decididia quina infor-mació es feia pública i de quina manera. Era el que s’anomena Gatekeeper, la persona o grup de persones que té el control i el poder per decidir què apareix en un mitjà determinat, com i quan. Normalment aquest poder de decisió el tenia un càrrec de responsabilitat dins d’una redacció o inclús el redactor mateix, que decidia incloure o no una informació en el seu text.

Les eines de comunicació on line juguen ara un paper semblant al que jugaven durant les primeres campanyes de la democràcia els porta a porta i les visites al mercat que vèiem i encara veiem als telenotícies durant èpoques electorals. Internet, de fet, és un cara a cara multiplicat pel poder de difusió d’aquest canal.”

E83Amb l’arribada i el desenvolupament de les xarxes socials, aquesta figura, que durant anys ha dominat l’escena comunicativa, desapareix. La comunicació és directa i sense intermediaris que la puguin condicionar. Ara és la persona/emissor qui decideix què vol fer públic i en quin moment, sense haver de dependre dels grans mitjans. En aquest sentit, els media perden part dels seu poder, ja que tot i ser encara necessaris, no són imprescindibles. Canvia el paradigma tra-dicional d’un emissor o grup d’emissors (mitjans i líders d’opinió) i el receptor (el ciutadans indivi-dualment i col·lectivament) en una comunicació unidireccional. El receptor a dures penes podia respondre (feed-back) a l’emissor si no era per canals com les cartes al director. Ara, qualsevol receptor pot convertir-se en emissor i viceversa. I un receptor anònim pot tenir molta incidència. És el paradigma de la societat-xarxa i com afecta i afectarà la creació de l’opinió pública.

L’honestedat a la xarxaLes noves tecnologies i la comunicació on line també han canviat, en part, la forma de fer polí-tica. Sobretot ha canviat l’accessibilitat del actors principals i de les institucions. Ho podríem resu-mir en què Internet ha establert els canals per facilitar la comunicació entre el ciutadà i els seus representants.

Ara és molt més fàcil accedir i entrar en comunicació amb un polític. La majoria d’ells tenen oberts perfils a les principals xarxes soci-als: Facebook, Twitter, Tumblr, etc. Tot i que hem d’establir una divisió entre aquells qui porten i responen directament o els qui ho fan a través d’un equip que gestiona els comptes. És impor-tant ser honest i deixar clar qui està a l’altra banda de la comunicació i entendre que les xar-

Les xarxes socials, políticament, ens permeten mantenir un diàleg amb la ciutadania més fàcil i desjerarquitzat, de forma que pot ajudar a esborrar la imatge dels partits com a organitzacions alienes a la realitat.”

xes socials estan basades en la direccionalitat i el diàleg i que, per tant, no són un espai més on deixar anar la nostra propaganda.

En aquest sentit, des d’ICV considerem que és necessari que siguin els mateixos càrrecs electes els qui es gestionin les seves xarxes soci-als. Ho considerem una part més del seu compro-mís, ja que els permet establir una comunicació directa amb la ciutadania i donar-se a conèixer tal i com són, sense necessitat d’intermediaris

Les xarxes socials, políticament, ens per-meten mantenir un diàleg amb la ciutadania més fàcil i desjerarquitzat, de forma que pot ajudar a esborrar la imatge dels partits com a organitza-cions alienes a la realitat. La comunicació on line no és una poció màgica que acabarà amb tots els mals de la política, però sí que posa a l’abast els camins i les eines per a qui vulgui millorar-la •

José Luis Palomo és el responsable de comunicació on line d'ICV. Periodista, amb formació en comunicació corporativa i xarxes socials, va començar la seva trajectòria al Grup UOC i ha estat responsable de comunicació al Grup Porcelanosa i a Grupo G&C. Twiter: @jl_palomo

E84

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Claus i reptes de les xarxes socialsLes xarxes socials no han suposat una repte només per als polítics en primera persona, sinó també per a les agrupacions i els partits polítics que necessiten canviar algunes de les premis-ses i normes de funcionament que han estat vigents els últims anys. ICV no és una excepció i està vivint una època d’adaptació a les possi-bilitats que donen les noves eines i canals de comunicació.

Els perfils de facebook, twitter, youtube, etc cada cop tenen una activitat més àmplia i obeeixen a un línia estratègica definida prèvia-ment amb les altres àrees de comunicació de la casa. D’aquest forma s’aconsegueix un estalvi d’esforços, s’aprofiten les dinàmiques pròpies de l’organització i es manté un discurs únic que no varia en funció del canal en què és expressat.

Com gairebé tot en aquesta vida, els resultats no vénen immediatament, fruit d’una campanya genial i miraculosa, sinó d’una feina a llarg termini i constant. A Internet, com a la resta de la comunicació política, el que volem és aconseguir la confiança del ciutadà, millo-rar la nostra reputació i captar l’atenció de la gent. Però es pot guanyar la confiança d’algú en un dia? La resposta és clara: no. Per millo-rar la nostra reputació, és necessari un treball a llarg termini i que fugi de modes o receptes màgiques.

Continguts de valorA Internet (i en això no és molt diferent de la resta de canals) necessitem cridar l’atenció i lluitar amb molts altres continguts que circu-len per la xarxa i que també busquen l’atenció de la gent. Per aquest motiu necessitem que els nostres continguts aportin un valor afegit als usuaris i siguin útils.

Però, què és un contingut de valor? Serà l’usuari qui decideixi què aporta valor afegit i què no. Serà ell qui indiqui què l’interessa i què li aporta alguna cosa més. Com ho podem fer? Principalment, escollint els temes sobre els quals tenim credibilitat i coneixement i centrant-nos en ells. Si tens una fortalesa en un tema en concret, aprofita-la i converteix-te en un referent.

AnàlisiTenim molts indicatius per valorar l’èxit d’una campanya o contingut; l’elecció dependrà del canal, del que volem mesurar, dels recursos, etc. Però no caiguem en l’error de pensar en sofisti-cades plataformes d’anàlisi de reputació on line. En la majoria dels casos, no calen grans softwares o plataformes; n’hi ha prou amb un full excel i ganes de comptar.

Mesurar també vol dir no caure en els enganys de les falses aparences. No podem creu-re que l’únic important és el nombre d’amics o followers, això només és un indicatiu més. Pot tenir la seva importància, però no és l’únic important. A més, no oblidem que els followers o amics es poden aconseguir amb algunes tàcti-ques concretes i amb diners. Analitza també el nombre d’interactuacions (replays o comentaris al teu mur), el to d’aquestes o les vegades que han difós el teu missatge (RT).

DiferenciacióNo podem contemplar la comunicació on line com un tot indissoluble. Si no pensem que és igual escriure en un diari que fer-ho per a un assaig polític, ¿per què escrivim igual per a Facebook que per a Twitter, o per què vinculem comptes indiscriminadament? Per això cal diferenciar les nostres estratègies segons el canal i adaptar-les a les seves particularitats.

E85SegmentacióUn dels grans èxits i dels gran potencials de les xarxes socials és la seva capacitat per segmentar el públic objectiu, ja sigui per interessos o geo-gràficament. Aquesta segmentació es pot produ-ir dins de les xarxes socials generalistes o amb xarxes socials creades específicament per satisfer les necessitats d’un grup concret que necessita comunicar-se, dialogar o compartir experiències amb persones amb els mateixos gustos o inte-ressos.

Aquesta segmentació facilita la identifica-ció del públic al qual podem o volem adreçar-nos. D’aquesta forma ens permet ser més adients i escollir millor el missatge. Dividim el nostre missatge de tal forma que ja no comuniquem el mateix a tothom, sinó que ho fem en funció dels seus interessos i allà on estan receptius per rebre informació.

E86

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

COMUNICAR EN PERSPECTIVADE GÈNERE, EL GRAN REPTE

L’any 1995 va tenir lloc a Beijing (Xina) la IV Con-ferència Mundial de les Nacions Unides1 sobre la situació actual de les dones. La conferència, amb el lema "Mirar el món amb ulls de dona" va repre-sentar un avenç important, com a mínim pel que fa a declaracions teòriques que després els Estats, les organitzacions i la societat civil han d’aplicar.

En el protocol de la seva Plataforma d'Ac-ció s’hi troba un extens capítol dedicat als mitjans de comunicació. Es tracta sobre com aquests mitjans porten a la pràctica les seves funcions d’informar, educar i entretenir, sota el principi d’igualtat i respecte envers els gèneres.

Pel que fa a la presència de dones als dife-rents mitjans de comunicació i a les funcions que exerceixen globalment a la societat com a ciutadanes actives i amb ple dret, es diu: "Moltes dones treballen en els mitjans de comunicació, però molt poques han aconseguit posicions que els hi permetin accedir a llocs de responsabilitat i de preses de decisió. Encara avui, a molts paï-sos els mitjans de comunicació reflecteixen una

imatge denigrant i negativa de les dones i no reflecteixen en absolut la diversitat de les seves vides ni la seva contribució a la societat. Els missatges denigrants, violents o pornogràfics difosos a través dels mitjans de comunicació afecten molt negativament a la dona. Els mitjans de comunicació són un potencial molt gran que pot contribuir al desenvolupament integral de la dona. Poden crear mecanismes autoreguladors que ajudin a eliminar les estratègies discrimi-natòries. Al mateix temps, les dones poden ser valorades i potenciades aconseguint cotes més altes de coneixements, de capacitat i d’accés a la informació".

Davant aquesta declaració, es recomana:– Augmentar el grau de participació i

d’accés de les dones en els espais on es prenen les decisions.

– Promoure una imatge equilibrada i no estereotipada de la dona en els mitjans de comu-nicació.

– Posar en funcionament en els diferents mitjans de comunicació, Internet, agències de premsa o de publicitat..., guies professionals i codis de conducta, així com altres maneres d’au-toregulació que fomentin la publicació d’imat-ges no estereotipades de la dona, segons la lli-bertat d’expressió.

Revisions cada cinc anysL’any 2000, Nacions Unides convocà una con-ferència a Nova York, Beijing+5, per valorar la posada en funcionament d’aquests acords. Les conclusions són negatives. Només vuit països d’un total de cent vuitanta-nou, han assolit els indicadors d’igualtat marcats el 1995, i inclús alguns dels delegats i delegades assistents inten-ten modificar certs acords per considerar-los excessius.

Els mitjans de comunicació són un potencial molt gran que pot contribuir al desenvolupament integral de la dona. Poden crear mecanismes autoreguladors que ajudin a eliminar les estratègies discriminatòries. Al mateix temps, les dones poden ser valorades i potenciades aconseguint cotes més altes de coneixements, de capacitat i d’accés a la informació.”

Marta Corcoy, llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB. Especialitzada en comunicació local i gènere. Professora del departament de Periodisme de la UAB, és membre dels grups d’investigació, Laboratori de Comunicació Pública i Laboratori de Comunicació Estratègica. Pertany a l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya i forma part del Consell de redacció del digital donesdigital i de Dones dossier. marta.corcoy@uab.cat

E87Els vuit països que han assolit els indi-cadors d’igualtat són: Suècia, Dinamarca, Fin-làndia, Noruega, Islàndia, Holanda, Alemanya i Sud-àfrica.

El 2005 i el 2010 tenen lloc també a Nova York les corresponents trobades de revisió i ava-luació de la Declaració i Plataforma d’Acció Bei-jing 1995. El 2005 es manifesta preocupació per la possibilitat de perdre conquestes assolides als anys 90. Un dels àmbits d’especial preocupació va ser la persistència dels estereotips sobre la dona i les dificultats d’accés i participació en tots els sistemes de comunicació. I el 2010 les conclu-sions, tal i com va informar en la sessió del Par-lament de Catalunya dels Drets de les Dones del 23 de març de 20102 la feminista Mireia Bofill, que hi va assistir en representació de l’Associació Ca la Dona, van ser decebedores, sobretot pels pobres resultats de la conferència.

Per tant, ens trobem amb una potent declaració teòrica amb quinze anys de vida, però que presenta un pobre balanç d’aplicació pràctica i deixa en mans dels mercats tots els canvis estra-tègics que ens han d’ajudar a “mirar el món amb ulls de dona”.

Representació i tractament informatiu de les donesSegons les conclusions extretes del “GMMP, Proyecto de Seguimiento de Medios” (Monito-reo)3, estudi realitzat l’any 2009 a setanta-sis països, “la mirada androcèntrica que practiquen els mitjans de comunicació està resultant un greu obstacle en l’avanç democràtic del relat peri-odístic”. L'enorme dificultat que tenen els i les professionals dels mitjans per introduir canvis en les seves pràctiques professionals ho exem-plifica l'increment d’un punt en cinc anys en la presència de dones com a subjectes en els mit-

jans i en els informatius. En el GMMP 2005, la presència era del 22%, i el 2010, del 23%... Moltes dones s’han incorporat a diversos àmbits d’activi-tat i participen dels assumptes públics, però els mitjans no han trobat la forma de reflectir aquests avanços, tampoc de reduir i qüestionar els estere-otips tradicionals i molt menys d’oferir espais per-què puguin manifestar la seva opinió i aportar la seva veu experta: mentre els mitjans requereixen com a experts en el 91% dels casos als homes, les dones són consultades com a fonts expertes en el 9%”, conclou el Monitoreo.

Quines explicacions podem trobar a aquest anquilosament en la manera d’informar? Tradicionalment, les dones han estat socialitzades per ocupar espais privats i els homes per ocupar espais públics. Aquesta concepció social es comen-ça a qüestionar al segle XX amb les transforma-cions i revolucions viscudes i amb l’important

aportació del moviment feminista. Antropològi-cament, però, els valors i les actituds persisteixen en el temps molt més que les estructures socials que els van crear, i la societat patriarcal està encara molt viva. Això provoca, per exemple, que actual-ment la realitat social de les dones la segueixen explicant homes a través dels mitjans, i també dones, però des d’una visió androcèntrica, sense contemplar l’anomenada “perspectiva de gènere”.

Què s’entén per “perspectiva de gènere” en la comunicació?Fer visible la situació de discriminació en què el poder masculí, el patriarcat, ha col·locat històrica-ment les dones i, a través de la informació, lluitar contra aquesta discriminació.

Reivindicar la introducció de la perspectiva de gènere en la informació significa que aquesta informació mostri les diverses formes de compor-tament, d’actituds, de valors, d’estils, de maneres de viure i de veure les coses que hi ha entre homes i dones. També, que mostri la realitat en tota la seva diversitat i amplitud.

Representa dotar de significat la impor-tància que tenen en les nostres vides les diferèn-cies de gènere, indicatius clars dels canvis i dels avenços que es produeixen en la societat, alhora que documenta molt millor la informació i obliga als i les periodistes a mirar amb uns altres ulls la realitat, a trencar amb les inèrcies professionals i amb les rutines diàries sobre com s’elabora una notícia. En definitiva, a fer un periodisme per a la ciutadania plural que conforma avui dia les nos-tres ciutats i pobles.

Iniciatives i bones pràctiques comunicacionalsDiversificar la mirada informativa i les fonts. Transmetre valors no sexistes. Evitar el genèric

Transmetre valors no sexistes. Evitar el genèric masculí en el llenguatge. Promoure la creació d’espais que donin veu a les dones. Editar publicacions pròpies monogràfiques que visibilitzen les identitats femenines. Informar correctament sobre la violència masclista. Evitar en la publicitat imatges de dones frívoles, objectes de consum i estereotipades... són algunes accions a aplicar per una comunicació no sexista i plural.”

E89masculí en el llenguatge. Promoure la creació d’espais que donin veu a les dones. Recuperar la història i els sabers de la humanitat. Editar publi-cacions pròpies monogràfiques que visibilitzen les identitats femenines. Informar correctament sobre la violència masclista. Evitar en la publicitat imatges de dones frívoles, objectes de consum i estereotipades... són algunes accions a aplicar per una comunicació no sexista i plural.

A continuació presentem tres eixos en els quals tenen lloc actualment experiències encami-nades a assolir l’objectiu abans esmentat:1.- Les apostes del món local per una comunicació no sexistaL’elaboració i aplicació de recomanacions, manu-als i llibres d’estil sobre la utilització d’un llenguat-ge no sexista pot ajudar a corregir males pràctiques comunicatives sense que això no afecti el principi periodístic d’economia del llenguatge.

Són diverses les institucions, entitats, empreses i organismes públics i privats que s’han dotat d’aquestes eines d’autoregulació. No sempre, però, s’utilitzen de forma habitual. Aquesta és una dinàmica que es dóna amb freqüència en el món de la comunicació. Es redacten llibres d’estil que contenen tots els elements necessaris per fer un bon periodisme, però les rutines, la precarietat laboral o altres factors fan que quedin en l’oblit i el seu grau d’aplicació sigui baix.

Destaquem les iniciatives locals dels ajun-taments del Prat de Llobregat i Montcada i Rei-xac, que disposen respectivament d’una Guia de llenguatge no sexista4 i del Llibre d’estil del mitjà de comunicació La Veu, en el qual hi ha un capítol ano-menat “Introducció a la perspectiva de gènere a la informació. Ús igualitari del llenguatge”5. En amb-dós casos són instruments que els periodistes fan servir, i per tant els considerem unes bones pràc-tiques comunicatives per un periodisme inclusiu.

En aquesta mateixa línia i amb una mirada més global sobre com s’han d’elaborar les infor-macions, el Consell de les Dones del Baix Llobre-gat edita, en el marc del 3r Congrés de les Dones del Baix Llobregat, el document Per una represen-tació equilibrada de dones i homes en els mitjans de comunicació (2010)6. Una comissió de treball integrada per responsables de comunicació de diversos ajuntaments de la comarca va redactar les recomanacions, que inclouen també les que fan referència al tractament de la violència mas-clista als mitjans de comunicació.

Atès que es tracta d’un document jove, amb poc més d’un any de vida, no es disposen d’indicadors sobre la seva efectivitat. Una anàlisi continuada de les publicacions de la comarca serà la clau per valorar la seva utilitat.

També volem esmentar determinades publicacions o espais temàtics que editen alguns ajuntaments, com és el cas de Terrassa, amb la revista i l’espai de televisió Terrassenques, i Sant Boi, amb la publicació trimestral Dones, que fan una excel·lent feina a favor d’un periodisme no sexista.2.- Una mirada en femení a la solidaritatL’ONG de cooperació internacional Ajuda en Acció ha liderat la campanya Mou-te per la igual-tat. És de justícia, amb la qual al llarg de tres anys (2009-2011) ha volgut donar a conèixer la situació de discriminació de les dones al món, les seves causes i conseqüències i el paper que aquestes dones duen a terme per millorar les seves condi-cions de vida. La campanya, essencialment, esta-va enfocada a la sensibilització i a la incidència política al nord, amb l’objectiu de reivindicar el desplegament i posada en pràctica dels acords internacionals signats pels governs, en especial el compliment dels acords de la Plataforma Beijing (1995) i els Objectius de Desenvolupament del

L’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació és un organisme que va començar els seus primers passos l’any 2000 per iniciativa de cinc Consells de Dones del Baix Llobregat, amb l’objectiu de dinamitzar el debat públic sobre el paper dels mèdia en la superació dels arquetips de gènere, fent especial incidència en el sector de la publicitat. Endega iniciatives adreçades a trencar amb el tractament ofensiu, discriminatori i de continguts sexuats que reben les dones en la publicitat i a optar per una representació no discriminatòria. ”

Mil·lenni (2000). També, per promoure l’exer-cici d’una ciutadania compromesa i amb capa-citat d’influència per fomentar el compliment d’aquests acords.

A través de tallers de comunicació, tallers de cooperació, el còmic Igual...Què?, els tres informes: “Anàlisi de gènere dels mitjans de comunicació audiovisuals catalans”, “Anàlisi de gènere de la cooperació al desenvolupament en els mitjans de comunicació” i “Representació de les relacions de gènere en les notícies sobre el Sud: estudi de casos en mitjans de comunicació catalans”7, les presentacions a ajuntaments, uni-versitats, els esmorzars debats al Col·legi de Peri-odistes, han estat, sens dubte, accions positives que donaran el seu fruit.3.- Productes periodístics i publicitaris per una ciu-tadania pluralPublicacions temàtiques editades per l’Associ-ació de Dones Periodistes com la revista Dones (2000), el web donesdigital (2009) o la iniciati-va de la l'Associació Dinamitzadora de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunica-dores de Catalunya - Xarxa Internacional de Peri-odistes amb Visió de Gènere, de crear l’agència de notícies de gènere La Independent (2010), són

E91instruments que pretenen ajudar a comunicar amb una visió més plural i diversa.

Alhora, volem fer esment de l’Observato-ri de les Dones en els Mitjans de Comunicació8, un organisme que va començar els seus primers passos l’any 2000 per iniciativa de cinc Consells de dones del Baix Llobregat, amb l’objectiu de dinamitzar el debat públic sobre el paper dels mèdia en la superació dels arquetips de gènere, fent especial incidència en el sector de la publi-citat. Entre els productes consolidats de l’Obser-vatori destaquem el concurs (RE)imagina’t, que promou un procés de participació amb el jovent de 3r i 4t d’ESO consistent a dissenyar un espot publicitari no sexista.

El manifest Més creativitat i Menys este-reotips, el concurs de falques radiofòniques no sexistes Desfalca els estereotips o el Decàleg per a una millor representació de les dones en els mitjans de comunicació, són altres iniciatives de l’Obser-vatori adreçades a la societat, a la professió i a la indústria publicitària i que pretenen trencar amb el tractament ofensiu, discriminatori i de contin-guts sexuats que reben les dones en la publicitat i optar per una representació no discriminatòria.

Iniciatives com les que hem presentat i que s’han posat en marxa en la darrera dècada seran elements claus per avançar vers un canvi de cultura no androcèntrica i d’hàbits periodís-tics. Per obtenir resultats positius de la seva efec-tivitat i incidència social, només cal continuar treballant en l’aplicació pràctica en el dia a dia comunicacional de totes aquestes eines, crite-ris, manuals i recomanacions. El gran repte de comunicar en perspectiva de gènere està més a prop •

1 http://www.cinu.org.mx/temas/mujer/confmujer.htm

2 http://www.parlament.cat/activitat/dspcc/08c787.pdf

3 www.adpc.cat/05_ComFem/document/Informe%20EspanyolGMMP_2010.pdf

4 http://www.elprat.cat/files/4-7337-Document_annex/guianosexista.pdf (2009).

5 La Veu de Montcada i Reixac. Llibre d’estil, (2002), Montcada Comunicació.

6 Per una representació equilibrada de dones i homes als mitjans de comunicació (2010), Consell Comarcal del Baix Llobregat, Sant Feliu de Llobregat.

7 Informes elaborats per Indera: Amanda Alexanian, Raúl López, Maria Montesinos i Rachel Andras. (2009, 2010, 2011), Ajuda en Acció, Barcelona. Podeu consultar els informes a: http://www.donesdigital.cat/UserFiles/file/AnalisiGenereCooperacioMMCC.pdf

8 http://www.observatoridelesdones.org

EN

TRE

VIS

TA

CONVERSA SOBRE LA COMUNICACIÓ A INTERNET

Genís Roca

Internet i les xarxes socials són una realitat a la nostra societat. És difícil imaginar-se el dia a dia actual sense les noves tecnologies, les pàgines web, Facebook, Twitter, etc.

Hem volgut conversar amb Genís Roca (Girona, 1966), una de les veus més autoritzades del nostre país per parlar de com està evolucionant la comunicació i com serà la política a l'era del 2.0.

E94

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

E95

CONVERSA SOBRE LA COMUNICACIÓ A INTERNET

Ω José Luis Palomo: Creus que les xarxes i el 2.0 ja són imprescindibles per desenvolupar

l’activitat política?

Genís Roca: Evidentment, perquè és una espai públic, un espai de conversa on la gent s’ha de posicionar. Dit això, considero que és un espai afectat per una moda. Per tant, no ser-hi et penalitza i et titlla de carca, d’antic, de no haver entès coses. I de vegades, més que voler conversar i comunicar, hi ha una necessitat de demostrar que estàs al dia, i aquestes coses contaminen. És a dir, sí; s’hi ha de ser, però hi ha gent que només hi és perquè s’ha de ser-hi...

Ω José Luis Palomo: Pot ser un espai per desenvolupar una nova forma de fer política?

Genís Roca: Una tecnologia és rellevant quan modifica la teva forma de guanyar-te la vida. És a dir, quan altera la teva supervivència és rellevant. I d’aquestes n’hi ha hagut quatre, cinc, sis, set... però no vuitanta. El fet digital és una d’aquestes tecnologies i, per tant, poca broma amb l’impacte social que provocarà. Tindrà un impacte social i per tant polític. S’alterarà el que és identitat, el que és participació i el que és propietat. Per exemple, tots els sistemes de representativitat es veuran afectats i te’n poso dos exemples; el president de la PIMEC diu: “la petita empresa catalana vol això”, però a mi mai no m’ho ha preguntat, i amb els mitjans tecnològics que hi ha ara, ho trobo impensable. O el Barça, que fa assemblees de compromissaris; però, per què només compromissaris i no tots els socis?

Ω José Luis Palomo: Creus que estem preparats per establir espais de deliberació que vagin

més enllà del sí o el no?

Genís Roca: El que està passant ara és que s’ha posat de moda la participació, però la participació que s’està donant ara a Internet és de massa pirotècnia tecnològica. M’explico; com que tecnològicament es pot desenvolupar un espai de debat, puc crear un fòrum, puc fer comentaris de notícies o obrir un canal de Twitter, etc. La participació està unida a l’eina i això dóna com a resultat una participació de baix valor on el més important és que tu pots dir el que vulguis. Però no hi ha disseny del procés de participació i, com que no hi ha procés, la participació no té cap valor. En el 99% de les propostes, l’usuari no té cap possibilitat de decidir. En el fons, se m’està oferint el joc de la participació, però no hi ha cap possibilitat de decidir.

Ω José Luis Palomo: El repte, llavors, és passar del diàleg al poder de decisió?

Genís Roca: Hem de passar de tenir eines de participació a tenir processos de participació. Tenim eines, però al servei de què? Eines sense processos creen espais buits, que és el que tenim ara. I a mi em sembla que la gent això ja comença a detectar-ho. “El candidat s’ha obert un Twitter”, anuncien. Però a mi m’és igual, com si s’obre un correu electrònic, tampoc no em contestarà. Per tant, s’han obert nous canals i noves oportunitats i les empreses i la política tenen l’obligació i l’oportunitat d’explorar-los, perquè són espais que tenen molt de potencial i poden ser molt útils, però encara ningú no n’ha dissenyat el procés. És a dir, s’utilitza Twitter només per comunicar i això vol dir que no hem avançat en participació ni implicació.

José Luis Palomo és el responsable de comunicació on line d'ICV. Periodista, amb formació en comunicació corporativa i xarxes socials, va començar la seva trajectòria al Grup UOC i ha estat responsable de comunicació al Grup Porcelanosa i a Grupo G&C. Twiter: @jl_palomo

E96

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Ω José Luis Palomo: Llavors, s’ha d’anar més enllà del diàleg?

Genís Roca: És que és mentida, no hi ha ni diàleg. Hi ha relacions públiques, un “quedar bé”.

Ω José Luis Palomo: Però es pot deliberar? Obrir un debat honest a la xarxa?

Genís Roca: Clar, però cal procés. Jo et puc muntar un espai de deliberació amb un fòrum. La complicació ve donada pel fet que fer un debat amb moltes persones és complex. Per exemple, si fem un debat al Liceu amb persones és complicat, però ho és perquè són tres mil. La capa tecnològica és la trampa que fa que sembli que és un problema d’eina. Has de decidir com ho faràs. L’única manera és tenir molt pensat el procés.

S’obre un FB i un TW i que faràs? Comunicar, i està bé, però no em crec que la meva opinió compti. I quan es diu “fes la teva pregunta, o la teva opinió compta”, és mentida; només és com si haguessis obert un 902.

Ω José Luis Palomo: Com t’imagines les campanyes del futur?

Genís Roca: Mirant només una part de la comunicació, el suggeriment que jo faria a la disciplina política és que encara es fan coses de l’època industrial. Encara hi ha molta obsessió per l’espai. Les societats industrials s’han caracteritzat pel control de l’espai. En les societats modernes o del coneixement, és més una barreja, com el Raval o el Barri Vell.

El 2.0 vol ser més pluricultural. Els polítics en general, com les empreses, estan més còmodes quan tenen el control dels espais. Llavors intenten portar les propostes al seu Facebook o al seu Twitter. Però les xarxes socials són segmentació de públics, no són res més que audiències segmentades. I els que es dediquen a això haurien d’estar en orgasme permanent perquè pots trobar el que busques: jo busco gent del Barça i de Lleida i el que fins ara era complicat ara a Facebook ho trobes fàcilment. Per això em sembla més interessant anar al seu espai d’FB, sortir del teu, i tenir allà la conversa. Seria millor anar a grups de tercers, segmentats, i tenir la conversa especialitzada o debatre allà. Perquè fer-te fan d’una pàgina ja és una declaració d’intencions, hi estan els que ja et voten.

Ω José Luis Palomo: Però això no es fa...

Genís Roca: Per això jo crec que el futur passa per tenir cartografiats un nombre de grups que em puguin resultar interessants, i la meva estratègia passa per relacionar-m’hi. El que és rellevant és que he localitzat un grup de persones sensibles a uns temes.

Ω José Luis Palomo: Trobes a faltar alguna cosa més a la xarxa?

Genís Roca: Ara hi ha molta obsessió per la conversa, per saber quantes vegades m’han citat, què diuen i en funció del que diguin, contestar. Alguns el que fan és: “Hi ha tal lloc on estan dient això, anem i contestem; o, si estan votant sobre alguna cosa concreta, anem i votem; i el nostre és el més votat”. Però això no aguantarà com a model. Per a mi, això no és fer política; si de cas, és fer campanya, però no política.

E97Ω José Luis Palomo: Com afectarà l’escletxa digital?

Genís Roca: Però aquí qui està fora són les elits. Això que els pobres no tenen accés a Internet és mentida.

Ω José Luis Palomo: Però i la gent gran? Amb Internet només s’arriba a un perfil?

Genís Roca: Avui sí, el que facis en comunicació a Internet no arriba a tothom. A la llarga ja no serà així, perquè la capa digital ha vingut per quedar-s’hi. Arribarà un temps que no es parlarà de digital.

Però vull insistir que l’escletxa digital està a les capes més altes de la societat. Tu vas al Raval i veus immigrants fent videoconferències per parlar amb els seus fills. Però vas al consell d’administració d’algunes empreses i algú ordena que al dia següent cinc persones agafin un AVE per muntar una reunió, o fa que l’imprimeixin el mails. Si vols, et faig una llista d’empreses que han prohibit l’ús d’Internet perquè creuen que Internet no aporta res.

Ω José Luis Palomo: Això és por al que és desconegut?

Genís Roca: No, és que això tot just comença. La tecnologia només es fa servir quan resol una necessitat i per això l’immigrant la utilitza per parlar amb la família, però el cap d’una gran empresa no ha tingut aquesta necessitat perquè li ressolen d’una altra forma: aixeca un telèfon i vénen a una reunió quan calgui.

Ω José Luis Palomo: Com expliques que al mateix temps que la xarxa creix, també apareguin

projectes hiperlocals?

Genís Roca: Hi ha un gruix local de necessitats molt fort, per tant era molt previsible que la gent comencés a utilitzar la tecnologia per tapar aquestes mancances. També és veritat que el canal et permet transcendir, perquè no té cap variable geogràfica. L’únic que té coordenades geogràfiques és el servei que tu vols oferir.

Ω José Luis Palomo: Creus que l’opinió pública ja es crea a Internet o encara es fa als mitjans

convencionals?

Genís Roca: Tant de bo canviï, però a hores d’ara l’opinió pública es forma exclusivament als mass media. Si jo vull crear un estat d’opinió pública, entenent com a pública el conjunt de la societat, he de sortir a la TV; si no puc, a la ràdio o a la premsa. Em sembla molt difícil construir opinió pública a través d’Internet. El que sí passa és que Internet és un canal per on passa la informació, el millor canal del món per estar informat.

Si jo vull crear opinió pública a través d’Internet, el que faig és omplir la xarxa d’informació que després vull que aparegui als mitjans. Començo a filtrar molta informació i esdevindrà rellevant per a l’opinió pública si tinc la sort que algun periodista ho agafa i ho situa als mass media.

Ω José Luis Palomo: Aleshores les revoltes d’Egipte...

E98

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

Genís Roca: Jo crec que les revoltes d’Egipte haurien esdevingut igualment sense Internet, tot i que probablement més lentament. Per a mi el més rellevant va ser el mòbil, no el Facebook ni el Twitter. La gent va tenir la necessitat de rebel·lar-se i va fer servir la tecnologia que estava al seu abast.

Ω José Luis Palomo: Com afectarà Internet als mitjans convencionals i especialment a la

premsa, que ara passa per un mal moment?

Genís Roca: La tele i la premsa es basen en capacitat de generar contingut –els periodistes i la capacitat de distribució–. Aquests dos aspectes et donen la capacitat de fer un diari o una televisió. Els creadors, per tant, s’han despreocupat de l’audiència perquè d’això se n’ocupava el mitjà. Però el problema és que els mitjans han perdut, en part, la seva capacitat d’atreure l’audiència. Per això hi ha creadors o periodistes que s’han generat el seu canal o audiència a través del seu bloc, Twitter, etc. Però en la majoria dels casos els ha faltat el model de negoci. El que hi ha és un redisseny del negoci, el periodista ha d’aconseguir generar audiència.

Per part dels mitjans, han de triar si el seu fort és el contingut o la capacitat de distribució. I, per exemple, si tu ets un editor d’informació només em pots oferir un producte? Doncs aleshores tens un problema. Crec que el futur passa per donar productes especialitzats segons el target.

Ω José Luis Palomo: Però generarà molts costos i esforços.

Genís Roca: Sí, però algú ho haurà de fer. El que és evident és que els formats de participació van de capa caiguda, així com els de representativitat, de comunicació. Doncs alguna cosa haurem de fer. Veiem l’exemple de Kodak, que ha hagut de tancar. Alguna cosa haurem de fer.

Fins ara, els mitjans el que han fet és aprimar la redacció, ja no queden plomes brillants i exploren en la distribució introduint-hi nous formats. però el producte continua sent el mateix en paper i en pantalla, continua sent massa rígid.

Tampoc no entenc que només es mesuri un programa de TV per l’audiència de Sofres. I les visites al canal de Youtube. Els meus fills no veuen res a la tele.

Ω José Luis Palomo: I quina reconversió pot fer la política? Per què els partits encara depenen

dels mitjans per transmetre el seu missatge?

Genís Roca: Per a mi és un negoci de bases de dades. Es parla molt d’Obama, però diuen que va guanyar perquè va fer un bon ús de les xarxes socials i jo no hi estic d’acord. Ell va ser el primer que va treballar seriosament amb bases de dades. Per exemple, col·leccionava telèfons, i així tenia la capacitat d’establir converses un a un i evitar els mitjans de comunicació. Per exemple, el nom del vicepresident el va anunciar a través d’SMS i no dels mitjans.

Va fer servir Facebook? Sí, però quantes pàgines de Facebook va fer? Moltes, en tenia una per a universitaris on parlava de polítiques universitàries. I d’allà treia una base de dades amb gran valor.

E99La nova estratègia de comunicació són les bases de dades i la capacitat de comunicar-nos amb el nostre públic objectiu a través de diferents canals com el Facebook, el Twitter, el telèfon, l’e-mail, etc. I al periodista l’atendrem perquè encara és important per construir ideologia. Però el que és ideologia i missatge el transmetríem a través dels canals lligats a bases de dades.

RE

CU

RS

OS

1 2 3 4

1 . Eva Domínguez i Jordi Pérez: Microperiodismos.

Aventuras digitales en tiempos de crisis. UOC.

Aquest llibre tracta sobre les noves perspectives

laborals que ofereix Internet als professionals de

la comunicació. Davant l’incertesa periodística

del moment, del qüestionament sobre el futur

dels mitjans, els mateixos periodistes han ideat

altres formes de fer periodisme i a través d’altres

vies, en aquest cas la xarxa, com una possible

sortida laboral, Internet. Aquest mitjà és una

oportunitat oberta a tothom; així, el llibre recull

tretze exemples de periodisme independent que

s’han creat a través de la xarxa. Totes experiències

diferents i amb diferents fórmules, a través del

testimoni directe, se’ns explica el sorgiment de la

idea, de la feina del dia a dia i de la previsió de

futur.

2 . Manolo Vázquez Montalbán: Informe sobre la

información. Ed. Fontanella, 1963.

Primer llibre publicat de Manolo Vázquez

Montalbán, que va escriure durant el seu

empresonament a Lleida al llarg d’un any. Aquest

llibre ens ofereix una anàlisi sobre la situació del

periodisme espanyol l’any 1963. Avui contínua

sent un referent periodístic.

3 . Manuel Castells: Comunicación y poder. Alianza

Editorial, 2009

Publicat a mitjan 2009 en un context de recessió

econòmica global, aquest llibre continua el model

teòric de societat xarxa, aplicat a casos concrets com

l’11M a Madrid, la campanya electoral d’Obama

al 2008, la desinformació de la guerra d’Iraq i la

crisi mundial de legitimitat política i democràtica.

Aquest llibre també pretén analitzar el canvi social

produït pels nous entorns tecnològics, que han dut

a trastocar la relació comunicació/poder. El segon

capítol del llibre “Comunicació i poder” analitza

aquests canvis relacionals i com la comunicació de

masses, comunicació 2.0, comunicació participativa,

comunicació digital, etc., ha influït en aquests canvis.

PUBLICACIONS4 . Palabras que cambiaron el mundo. Discursos que han

hecho historia. Ed. El lector universal, 2007

Transcripció dels discursos dels personatges clau de la nostra història, paraules clau pronunciades en moments decisius, i que molt sovint van donar lloc a canvis dràstics d’aconteixements mundials. En aquest llibre trobem una selecció de personatges de totes les èpoques i de tots els àmbits geogràfics que van aconseguir canvis importants mitjançant el poder de la seva oratòria.

5. Neil Postman: Divertim-nos fins a morir. El discurs

públic a l'època del "Show-business". Ed. Llibres de l'Índex, 1993

Postman fa un diagnòstic de la societat a partir de dues teories confrontades, la de George Orwell i la d’Aldous Huxley. El que Orwell temia eren aquells qui prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, per què no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia els qui privarien de la informació. Huxley temia els qui ens en donarien tanta que ens reduirien a la passivitat i a l’egoisme. Postman arriba a la conclusió que va ser Huxley qui va encertar en anticipar-se al que és la nostra societat actual. Tal i com va escriure, “l’home arribarà a estimar la seva opressió i a adorar les tecnologies que anul·len la seva capacitat de pensar”. En aquesta línia, Postman adverteix de l’empobriment del llenguatge i de la informació a mesura que s’incrementa el grau de dependència que tenim dels mitjans de comunicació, una dependència definida pels mateixos consumidors com a bona, que ens agrada i ens fa feliços. Postman va afirmar que el que ens ofereix la televisió és la desinformació; no vol dir que ens donin informació falsa, però sí que ens aparta del coneixement, duent-nos a la percepció que podem estar informats de forma ràpida, allunyant-nos de la capacitat crítica i del discurs que vagi més enllà que el cop de titular.

5

R102

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

204

| 20

12

R103

ALGUNS RECURSOS PER SABER-NE MÉS...

LLOCS A INTERNETVÚDEO. http://www.vudeo.org

Vúdeo es defineix com una plataforma mediàtica

audiovisual ciutadana. Vol ocupar un espai mediàtic

que els mitjans de comunicació tradicionals (TV, ràdio,

premsa...) no poden ocupar; és a dir, com a canal de

retorn real d’informació dels ciutadans. Pretén mostrar

la nostra opinió com a participants actius i testimonis

directes de la nostra realitat. Els membres de Vúdeo

no són, per tant, periodistes; són persones implicades

en la societat i que viuen una realitat que els afecta

directament.

ACTUABLE. http://www.actuable.es

Comunitat de persones i organitzacions que, mitjançant

aquest espai en la xarxa, s’uneixen per demanar a

governs, institucions i empreses un canvi en relació a

una determinada injustícia. Podem definir aquest espai

com una eina virtual de lluita contra les injustícies.Les

actuacions poden dur-se a terme en diferents àmbits.

Pots crear una petició o bé un repte (prèviament has

hagut de registrar-te com a usuari). A través de Twitter

es fan públiques les peticions i s’ha d’aconseguir

un nombre d’adhesions per enviar aquesta petició a

l’entitat pertinent i que ha de provocar el canvi. A través

de la xarxa es demana de sumar esforços i d’ajudar

a difondre les peticions. Destaquem les següents

campanyes exitoses que s'han dut a terme a través

d'Actuable: l'indult de Miguel Montes Neiro, emissió

a TV3 del documental "Monarquia o República", evitar

un desnonament, o la defensa dels treballadors de

Roca al Marroc, amb la possibilitat de sindicar-se i amb

l'homologació dels drets dels treballadors espanyols.

SOMOS MALASAÑA. http://www.somosmalasaña.com

Aquesta pàgina web es defineix com el “diari del barri

de Malasaña a Madrid”. A la portada hi ha diferents

pestanyes relatives a activitats d’oci/temps lliure, on

trobem una agenda d’activitats, concerts, cine, outlet de

llibres, recitals de poesia... També trobem una pestanya

on es dóna veu als veïns del barri, explicant situacions

excepcionals, així com peticions d’aquests veïns, i un

taulell d’anuncis. Hi ha també una secció dedicada a

la publicitat del comerç del barri, blocs, enllaços amb

altres web de barris de Madrid, notícies directament

relacionades amb la vida del barri i la seva incidència, i el

seguiment a Twitter amb perfil propi.

HUFFINGTON POST. http://www.huffingtonpost.com

The Huffington Post és un diari en línia i bloc de

notícies, on trobem diverses fonts de notícies i

columnistes. La pàgina web ofereix cobertura sobre

política, mitjans de comunicació, negocis, entreteniment,

moda, el moviment verd, notícies internacionals i

humor. És una principal destinació per a notícies, blocs

i contingut original. A la portada hi trobem la secció de

destacats, amb diversos temes d’actualitat a la qual es pot

accedir directament. Aquest diari on line té una versió

en francès. La versió en castellà es preveu per al primer

trimestre de 2012.

MEDIA. http://www.media.cat

Tal i com es defineixen al web, és l’observatori crític dels mitjans. Neix del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i destaquen entre els seus objectius treballar en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós i un espai comunicatiu propi. Vol analitzar també tant els continguts com els formats o embolcalls amb què aquests són presentats. Media.cat s’adreça als professionals del periodisme, als estudiosos del sector comunicatiu i també a la ciutadania en general, interessada a disposar de veus crítiques amb els mass

media. Media.cat centra el seu enfoc en quatre grans àmbits d’anàlisi: conflictes polítics i socials, el discurs sobre la llengua catalana, imaginaris polítics i els seus marcs de referència, i eines i mètodes per a la pràctica periodística.

VOLS SUBSCRIURE´T

A LA REVISTA

NOUS HORITZONS?

DOS NÚMEROS L'ANY: 18 €

Nom i cognoms

Adreça CP

Població País

Correu electrònic

Butlleta de domiciliació bancària

Sr./Sra. director/a del banc o caixa

Li demando que, fins a nou avís, accepti els rebuts que presenti la revista Nous Horitzons

amb càrrec al meu compte/llibreta.

Nom del/de la titular

NIF Núm. de compte

Entitat Oficina Control

Data Signatura

Podeu enviar aquesta butlleta per correu postal a:Fundació Nous HoritzonsPassatge del Rellotge, 3 · 08002 BarcelonaO bé per correu electrònic a: fundacio@noushoritzons.cat

R105

NO

US

HO

RIT

ZO

NS

202

| 20

11

DARRERS NÚMEROS PUBLICATS

195196197

Els barris invisibles

Educació: consens o transformació?

La crisi de l'economia de casino:

causes i costos

Aires de canvi a la Mediterrània

Decreixement econòmic: nous arguments

sobre els límits del creixement

Per la diversitat sexual i de gènere

198199200

Heinrich Böll i el compromís polític.

Eines de reflexió política

Edat, generacions i compromís polític

Política local i transformació social

201202203

www.noushoritzons.catPassatge del Rellotge 3, 08002 Barcelona